BITS MES ABRIL

[dilluns, 30.04.18]
La recaptació per les vendes de música digital dupliquen les del suport físic però la pirateria continua perjudicant el sector
Les vendes de música van pujar durant el 2017 gairebé un 9%, per sobre dels 232 milions d’euros. Els ingressos digitals ja gairebé dupliquen els del mercat físic: 152,4 milions contra 79 milions. El mercat digital equival al 65,8% del sector. En aquest sentit, el mercat local està en línia amb la tendència mundial, però cal interpretar les dades tenint en compte les descàrregues il∙legals. La pirateria digital ha experimentat el 2017 i per segon any consecutiu un descens en xifres absolutes, però, pel que fa a la música, va suposar
unes pèrdues estimades en 507 milions d’euros, és a dir, segons el sector, el doble de les xifres oficials, de les quals informava recentment l’Observatori de la Pirateria i Hàbits de Consum de Continguts Digitals.

[diumenge, 29.04.18]
La plataforma WhatsApp en mans de Facebook restringeix l'ús de la missatgeria als menors de 16 anys a tot Europa
L'aplicació de missatgeria WhatsApp, propietat de Facebook, modificarà les seves condicions de servei a Europa i fixarà l'edat mínima per poder utilitzar aquesta app en els 16 anys. El canvi afectarà els usuaris de països com aquí, on actualment està establerta en els 13 anys. L'anunci coincideix amb el fet que la Unió Europea actualitzarà les seves lleis de privacitat el mes que ve per requerir una major transparència sobre l'ús de la informació de les persones. La nova mesura s'aplicarà el proper 25 de maig i serà desenvolupada per
WhatsApp Ireland Ltd, una nova entitat creada per operar des de Dublín, on també hi ha la seu d'operacions europees de Facebook WhatsApp. La companyia no té clar com ho farà però la seva intenció és que quan un usuari intenti instal·lar l'aplicació haurà de confirmar que té, almenys, 16 anys. Per complir amb les normes del RGPD, (Reglament General de Protecció de Dades europeu) Facebook també està introduint canvis en la seva política de seguretat i privacitat, però els menors d'entre 13 i 15 anys podran seguir utilitzant la xarxa social si presenten un permís dels progenitors o d'un adult designat.

[dissabte, 28.04.18]
L'obra «Art» de Yasmina Reza es recupera al Teatre Goya amb el repartiment de Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva que la convertir en un dels èxits al mateix teatre barceloní fa dos anys
Hi havia una vegada tres Reis d'Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves... o un de consolació. Amb aquesta nova versió catalana de l'obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera, en català, d'Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] ¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes...? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l'art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l'obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l'amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s'hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l'un o a l'altre en un moment d'incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament?

[divendres, 27.04.18]
El cantant Raimon publica dos cedés on es recullen les 35 cançons del seu últim recital al Palau de la Música Catalana més un devedé amb la retransmissió que en va fer TV3 i un llibret amb totes les lletres
Després de 55 anys als escenaris de tot el món, el cantant Raimon va decidir posar punt i final a la seva trajectòria artística i per fer-ho va escollir l’escenari on sempre s’havia sentit més identificat, el Palau de la Música Catalana. Els primers recitals en solitari de Raimon en aquest espai van ser el 24 i 28 de gener del 1967 i des de llavors hi va cantar en cinquanta-cinc ocasions. Durant el maig del 2017, Raimon va escollir el Palau de la Música Catalana per oferir 12 recitals de comiat, va fer un
repàs antològic de la seva carrera, incloent cançons que feia anys que no interpretava en directe, com la cançó de Victor Jara, «Amanda», entre altres, a més de dues cançons inèdites, «I nosaltres amb ells» i «Napolitana per a tu». Un any després de l’últim recital, i coincidint amb els 50 anys del recital del Price, el segell Picap presenta un àlbum, que inclou 2 cedés on es recullen les 35 cançons, més un devedé amb la transmissió que en va fer TV3, a més d'un llibret de 52 pàgines amb totes les lletres de les cançons en català, anglès, francès i espanyol, en format digipack. L'enregistrament de Raimon compta amb els músics Miquel Blasco i Joan Urpinell (guitarres), Fernando Serena (contrabaix) i Pau Domènech (clarinet, clarinet baix).Un àlbum per escoltar, per veure, per gaudir i emocionar-se.

[dijous, 26.04.18]
L'Acadèmia Sueca s'està plantejant no concedir el premi Nobel de literatura aquest any a causa de l'escàndol de filtracions i suposats abusos sexuals que ha generat una crisi en el si de la institució
Aquesta crisi ha comportat la sortida de cinc dels seus membres. Per això, segons el president de la Fundació Nobel, Carl-Henrik Heldin, a la televisió pública sueca SVT, diverses persones del Comitè del Nobel de Literatura i de l'Acadèmia Sueca creuen que aquest any no s'hauria de concedir el premi. Aquests membres defensen que la decisió serviria per recuperar la confiança i reparar les ferides. Una de les accions que proposen alguns membres és que el 2019 es lliurin dos premis de literatura, un que correspondria a l'any anterior i el de l'any en curs. Per la seva banda, el director de la institució, Göran Malmqvist, ha desmentit que el premi no es concedeixi, tot i que ha dit que els havia arribat aquesta proposta i que l'havien descartada. La decisió sobre el premi l'hauran de prendre tots els membres de l'Acadèmia, en què el càrrec principal correspon al secretari permanent.
El Nobel de literatura ha estat declarat desert en diverses ocasions i tampoc es va concedir, igual que els altres, durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. Mai abans, però, s'havia deixat de donar per altres motius. L'escàndol sobre abusos sexuals va esclatar al novembre quan el diari suec Dagens Nyheter va publicar la denúncia anònima de 18 dones que acusaven d'abusos i de vexacions sexuals el dramaturg Jean-Claude Arnault. Les últimes sortides han deixat l'Acadèmia amb només 11 dels 18 seients ocupats, un menys dels necessaris per escollir nous membres i prendre decisions relacionades amb el premi.

[dimecres, 25.04.18]
El muntatge «Èdip» ha capgirat el Teatre Romea com si estigués en obres i recobert de xarxes i pals de ferro de construcció deixant bona part de les llotges inutilitzades i tancant els espectadors en una atmosfera decadent
El director Oriol Broggi (Barcelona, 1971) ha dibuixat el seu «Èdip» —amb el títol escurçat sense el «rei» que ja és un avís per als espectadors— recorrent a les referències que l'han guiat en bona part de la seva trajectòria escènica, sobretot amb La Perla 29. A vegades, però, cal una empenta per llançar-se a la piscina de la tragèdia. I aquesta empenta no li ha vingut des de casa sinó des de fora, a través d'un suggeriment de l'actor Carles Canut, vinculat al Teatre Romea, productor del muntatge
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És aleshores quan fa la impressió que Oriol Broggi ha fet una recerca de tot el que portava acumulat per encarar-se al personatge d'Èdip i s'ha trobat amb la memòria de Peter Brook, amb la influència de Wajdi Mouawad (molt relacionat amb Sòfocles) i amb altres personatges del mateix Sòfocles com Antígona i una obra paral·lela com «Èdip a Colonos». I no tenint-ne encara prou amb tot això, pensant que la tragèdia d'Èdip té la ceguesa forçada pel mateix personatge quan es treu els ulls, ha obert l'obra amb unes paraules en off de Jorge Luis Borges, sense traducció, que d'entrada poden desconcertar l'espectador que només esperi les clàssiques de Sòfocles.

[dimarts, 24.04.18]
Amb l'actual interpretació de l'actriu Emma Vilarasau al Teatre Lliure de Montjuïc és difícil que es pugui tornar a entendre d'ara endavant el personatge de «Medea» en el seu registre clàssic
Per deformació de “flashback” professional, parlar de «Medea» aquí porta inevitablement a la memòria les successives «Medees» que ha interpretat la veterana actriu Núria Espert. Una de les més recordades és la del 1981, dirigida, com la d'ara, per Lluís Pasqual, en una versió aleshores de Germán Schroeder i escenografia de Fabià Puigserver, a l'Amfiteatre Grec de Montjuïc, el mateix espai on Núria Espert ja l'havia interpretat de carambola el 1954, quan va haver de substituir l'actriu Elvira Noriega, una substitució que la va catapultar com a actriu de primera línia. No cal buscar-hi punts de comparació ni de referència més enllà del record i l'apunt històric. A més de trenta-cinc anys vista d'aquella direcció de joventut de Lluís Pasqual, en el món de la interpretació i del teatre ha plogut molt, i no ho dic per la intensa pluja que ara també cau sobre la plataforma negra en què s'ha convertit l'escenari del Lliure de Montjuïc, sinó per la tendència a extreure tot el que hi ha de contemporani —de radicalment contemporani— en una tragèdia que prové de l'albada de la civilització, fa més de 2.000 anys. Amb l'actual interpretació de l'actriu Emma Vilarasau, és difícil que es pugui tornar a entendre d'ara endavant el personatge de Medea en el seu registre clàssic
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquí, la Medea de Vilarasau penetra de seguida en el cos i ànima del que podria ser una dona d'entre moltes dones, mare de dos fills petits, resident en qualsevol veïnatge dels que ens envolten. No només pel vestuari fosc, senzill, teenager, esportiu, d'aire raper, sinó per la ràbia i la valentia amb què Vilarasau perfila la seva Medea, més enllà de la tragèdia, més enllà de la targeta de víctima, una Medea disposada a lluitar fins a l'extrem sense límits per mantenir la seva dignitat, convertint el seu discurs no en un recitatiu de lamentacions sinó en un crit explosiu i en una expulsió de la ràbia que porta dins.

[dilluns, 23.04.18]
La Diada de Sant Jordi s'emporta el fotògraf Eugeni Forcano als 92 anys amb el seu testimoni gràfic de la Barcelona de la segona meitat del segle XX
El fotògraf Eugeni Forcano havia nascut a Canet de Mar el 1926. És considerat un dels grans fotògrafs catalans de la segona meitat del segle XX. Ha mort a la mateixa població on va néixer a l'albada de la Diada de Sant Jordi. Eugeni Forcano va projectar una mirada essencial de la Barcelona dels seixanta i setanta del segle passat. Entre altres distincions, va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el Premi Nacional de Fotografia del Ministeri de Cultura espanyol, la Medalla d'Or del Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona i el Premi Ciutat de Barcelona. Eugeni Forcano va ser un fotògraf autodidacte i es va dedicar a la fotografia gairebé per casualitat. Era fotògraf professional des del 1960, quan va començar a treballar després de guanyar un concurs convocat pel setmanari Destino. La seva tècnica consistia a buscar
la vida als pobles i ciutats, i retratar tot el que l'emocionava. Va treballar per a agències internacionals com France Press o Dalmas, i es va convertir en un testimoni privilegiat dels canvis socials que es vivien a l'època a Catalunya, però, sobretot, a la ciutat de Barcelona. Als anys setanta va fer el salt a la fotografia publicitària i de moda, i en les últimes dècades es va dedicar sobretot al treball de laboratori, investigant les possibilitats del llenguatge fotogràfic. El 2016, quan va complir 90 anys, es va crear l'entitat «Amics d'Eugeni Forcano», una organització amb l'objectiu de difondre i preservar la seva obra fotogràfica, i que ara treballa en la materialització d'una exposició retrospectiva a Barcelona i en l'edició d'un llibre monogràfic que reculli la seva obra. També, des del 2016 s'han celebrat diverses exposicions dedicades a la seva obra a Igualada, Torroella de Montgrí, Arenys de Mar, Tolosa de Llenguadoc i, sobretot, Canet de Mar, on des del 2011 té un espai expositiu permanent.

[diumenge, 22.04.18]
La missa i benedicció de roses per Sant Jordi al Palau de la Generalitat de Catalunya se suspèn per primera vegada des de la guerra civil a causa ara de l'article 155 del govern espanyol
L'acte institucional de Sant Jordi ha rebut de rebot les conseqüències de l'aplicació de l'article 155 per part del govern espanyol. És una de les tradicions més seculars que es mantenia des de fa gairebé 600 anys, concretament des del 1434, com la missa a la capella del Palau de la Generalitat de Catalunya o la benedicció de les parades de roses al pati de carruatges. Només una tragèdia com la guerra civil ho havia paralitzat. L'anul·lació
d'aquesta tradició es pot afegir també a l'ajornament de la concessió de les Creus de Sant Jordi, actes massa significatius perquè els representants espanyols en missió a la «colònia» s'exposin a una reacció contrària. A banda de l'acte religiós i tradicional tampoc es farà la recepció a la Pubilla i l'Hereu de Catalunya, ni als gremis de pastisseria i fleca, un costum que ja porta més de trenta anys i que serveix perquè aquests gremis portin al president de la Generalitat el pa de Sant Jordi, des del 1988, i el típic pastís del dia amb les quatre barres, aquest des del retorn del president Tarradellas.

[dissabte, 21.04.18]
Els fundadors del Versus Teatre cedeixen la direcció de l'espai a Apunta Teatre a partir del 2 de maig amb el nom de Sala Versus Glòries
Els fundadors de la companyia Versus Teatre deleguen la direcció de l’espai a Ramon Godino i Jofre Blesa, d'Apunta Teatre, amb qui porten treballant i produint conjuntament obres com: «Cloaca», «La peixera» o «Sota la catifa». L'espai canvia també de nom i s'anomenarà Sala Versus Glòries. Ramon Godino i Jofre Blesa, d'Apunta Teatre, tenen la intenció de donar nous aires de renovació i energia a la sala, un espai de proximitat on tinguin cabuda les obres que queden fora del circuit de les grans sales, sempre tenint la qualitat com a eix vertebrador. Un espai, també, on convisquin d’altres disciplines artístiques com la música, la dansa o la màgia. Fins ara, el Versus Teatre ha estat gestionat pels seus fundadors, Ever Blanchet i Maria Clausó, els mateixos que gestionen el Teatre Gaudí Barcelona. La renovada
Sala Versus Glòries començarà la temporada el 2 maig amb l’obra «Enverinades» de la Companyia Kalamukanas, dirigida per Àngels Aymar, amb Blanca Pàmpols, Sílvia Sabaté i Àngela Jové. La temporada comptarà amb lectures dramatitzades, cicles de concerts i noms tan diversos com Ventura Pons, Roger Pera, Roc Esquius, Pep Anton Muñoz, Pep Munné, Rosa Andreu o Carme Sansa.

[divendres, 20.04.18]
Els usuaris del TRAMbaix i el TRAMbesòs reben aquest cap de setmana més d'un miler de llibres gratuïts arran d'un acord entre Abacus Cooperativa i el TRAM
A banda d'aquest activitat, i com a colofó, durant la Diada de Sant Jordi, un comboi estarà ambientat com a llibreria, aturat a la parada de Francesc Macià i acollirà diferents autors que signaran els seus llibres. El miler de llibres que Abacus Cooperativa regala entre el 19 i 21 d’abril seran entregats de la mà dels personatges Sra. Trama i Sr. Abacusí, que tenen la missió de fer que la gent llegeixi més al transport públic. Aquests personatges pujaran al
TRAM vinilat i interactuaran amb els passatge alhora que regalaran llibres. Aquesta acció pretén contribuir a enfortir l’experiència del consum cultural, educatiu i de lleure. Entre els exemplars que es posaran en circulació hi ha diferents autors i autores, novetats editorials i llibres de fons. La disponibilitat de títols que regala Abacus cooperativa ha estat possible gràcies a la col·laboració de les editorials RBA, Anagrama, Ara Llibres, Amsterdam, Penguin Random House, Grupo Planeta i Grup 62.

[dijous, 19.04.18]
Una nova versió de l'obra «Escenes d'un matrimoni» d'Ingmar Bergman al Teatre Akadèmia intenta no caure inútilment en la comèdia de sobretaula ni aprofundir en la psicologia de col·loqui de cine-club dels dos protagonistes
Des que Ingmar Bergman (Uppsala, Suècia, 1918 - Fárö, Suècia, 2007) va portar a la pantalla, els anys setanta del segle passat, en clau de sèrie televisiva, i després al cinema, la recreació d'una part de la seva pròpia experiència sentimental amb l'actriu Liv Ullmann (Tòquio, 1938), les diferents versions de l'adaptació teatral s'han anat succeint sense que es noti el pas del temps. Aquí mateix, en els últims divuit anys, se n'han vist dues de ben diferents: la que va dirigir Marta Angelat, amb Francesc Orella i Mònica López, al Teatre Nacional de Catalunya el 2010, i la que el 2017 van presentar al Teatre Tívoli, Ricardo Darín i Andrea Pietra, sota la direcció de Norma Aleandro
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Així, doncs, si la majoria dels directors i intèrprets que s'han trobat amb la versió teatral defugen la comparació amb l'original de la sèrie televisiva, també és aconsellable no fer les mateixes comparacions entre les diverses versions escèniques vistes aquí, entre altres coses perquè la manera d'entendre la vida de parella va evolucionant a recer dels aires que corren en cada moment. Sí que cal dir que la versió que ara dirigeix Marta Gil (Barcelona, 1975) al Teatre Akadèmia, sota producció de Les Antonietes i Nexus Europa, manté la traducció de Carolina Moreno, que ja va fer per al TNC.

[dimecres, 18.04.18]
Es publica en versió còmic un primer assaig a tot Europa sobre les col·leccions medievals del Museu Nacional d'Art de Catalunya
L’escriptor Jordi Carrión i el dibuixant Sagar exploren la col·lecció d’art gòtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) en el primer assaig en còmic sobre un museu que s’edita a Europa. «Gòtic» és la visió personal d’aquests dos autors que veuen el MNAC com una gran màquina d’ordenar, que reflexionen sobre la seva funció i sobre l’impacte de les imatges a la vida dels ciutadans i es fixen especialment en la col·lecció d’art gòtic, una de les més emblemàtiques. Les sales d’art d’aquest període presenten més de 250 obres, retaules, taules i escultures que reflecteixen l’art de la Baixa Edat Mitjana. Amb la publicació d’aquest còmic
, editat per Norma Editorial, el MNAC continua treballant en una línia iniciada fa uns anys que l’ha portat a col·laborar amb el Saló del Còmic, a acollir presentacions i conferències sobre aquest tema i també a presentar el treball dels alumnes del Centre de còmic i arts visuals Escola Joso.

[dimarts, 17.04.18]
L'espectacle «Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» de Projecte Ingenu a La Seca Espai Brossa és tan físic que entra pels porus perquè els espectadors se n'amarin sense una paraula com el cinema mut de l'antigor
William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món. Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar». Fins aquí el que Shakespeare, després de l'estrena del 1611 a Londres, va deixar amb «La tempesta» per a la posteritat. I vet aquí el que la companyia del Projecte Ingenu ha elaborat, en una mena de trilogia singular, després de «Hamlet» i «Romeu i Julieta»: una proposta que arrenca després del final del duc de Milà, Pròsper, i que amb algunes picades d'ullet a referències de personatges i seqüències de l'obra original, s'endinsa en la memòria i, en un salt simbòlic molt contemporani, més aviat a la pèrdua de la memòria.

[dilluns, 16.04.18]
Mastegots a pleret i algun «gec d'hòsties», insults i impromperis a manta, llengua popular sense concessions en un ambient presumptament familiar que s'empara en la ciència-ficció en l'obra «Que rebentin els actors» al TNC
Mastegots a pleret i algun «gec d'hòsties». Insults i impromperis a manta. Llengua popular sense concessions en un ambient presumptament familiar que s'empara en la ciència-ficció. Però la ciència-ficció de «Que rebentin els actors» és només un recurs per aprofundir en l'amnèsia del passat, en el silenci de la història dels més grans envers els més joves, en l'oblit de la traïció i en la ignorància de la història com a única sortida per entendre el present i blindar el futur. El dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) ha creat un diorama únic amb embolcall de comèdia —però, en tot cas, de comèdia negra— per on apareixen personatges del present i personatges del passat en una simbòlica reunió familiar de Nadal promoguda per la voluntat de la néta de la família de conèixer els seus orígens
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Amb seqüències en flaixbac, deu anys enrere, deu anys endavant, els espectadors entren de ple, sisplau per força, en els misteris d'una família esqueixada que no vol que tractin d'avi a l'avi, d'àvia a l'àvia, de tiet al tiet i de mama o papa, a la mama o el papa. La negació de la realitat és també la negació de la història familiar. I la història familiar acaba sent la història d'una Dictadura —la versió catalana la deixa en clau intemporal— a la qual cada espectador, segons la seva experiència, pot posar nom i data.

[diumenge, 15.04.18]
El cinema perd el director d'origen txec Milos Forman, el productor valencià Josep Anton Pérez Giner i el director italià Vittorio Taviani
El director d'origen txec Milos Forman ha mort aquest als 86 anys. Havia guanyat l'Oscar a la millor direcció en dues ocasions per les pel·lícules «Amadeus» i «Algú va volar sobre el niu del cucut».
Milos Forman ha mort als Estats Units després d'una curta malaltia. El cineasta va néixer el 1932 a Cáslav (República Txeca), però es va traslladar als Estats Units després de la repressió comunista per l'aixecament de la Primavera de Praga del 1968 i va aconseguir la nacionalitat nord-americana a la dècada dels 70. En 24 hores de diferència també ha mort el director italià Vittorio Taviani, als 88 anys. Era el més gran del germans Taviani i ha mort a Roma després d'una llarga malaltia. Havia dirigit una quinzena de pel·lícules, entre les quals figura «Padre Padrone», Palma d'Or de Canes els anys setanta del segle passat. Una altra mort relacionada amb el cinema és la del productor valencià Josep Anton Pérez Giner, considerat el pare del terror català. Va produir més de 100 films amb èxits com «El pico», «Perros callejeros» i «La quinta del porro». Josep Anton Pérez Giner, nascut a València el 1934, ha mort a Sant Cugat del Vallès. Durant els anys setanta va produir moltes de les pel·lícules del gènere del terror català, amb títols com «La noche de Walpurgis» i «El espanto surge de la tumba», i als anys vuitanta va ser l'impulsor del cinema 'quinqui' produint fims d'èxit com «Perros callejeros» i «El pico». Va produir autors de prestigi com Vicente Aranda i Bigas Luna i a alguns en la seva primera oportunitat com Ventura Pons, Francesc Bellmunt, Jordi Cadena, Elio Quiroga, Antoni Verdaguer i Andreu Martín. I també va treballar amb directors com Manuel Gutiérrez Aragón i Joaquim Jordà. La seva feina docent el va portar a exercir de professor de l'Escac, la Fundació Blanquerna i la Universitat Pompeu Fabra i va fundar l'Agrupació de Productors Catalans.

[dissabte, 14.04.18]
La degradació de la pedra després de la construcció del 1929 obliga a fer per primera vegada un remodelatge profund de l'estructura exterior del Museu Nacional d'Art de Catalunya de Montjuïc
Les xarxes blaves ja cobreixen en part o totalment les sis torres que identifiquen la silueta de l'edifici. També la llanterna que corona l'enorme cúpula central. Les xarxes s'han col·locat pels treballs que duu a terme Blue Barcelona, una empresa especialitzada que disposa d'escaladors que realitzen des de començaments d'any un mapping per detectar les patologies que afecten la pedra, d'estructura molt porosa, que és originària, com la de molts dels edificis de la ciutat de Barcelona, de la mateixa muntanya de Montjuïc. L'última intervenció, el 1992, va concloure amb la reobertura de l'edifici com a museu. El 2005 es va aplicar una capa impermeabilitzadora a la façana per impedir que l'acció de l'aigua, sense gaire efectivitat. L'actuació actual és la primera en profunditat després d'un estudi previ que resulti definitiu. El Palau del
Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), va ser construït en estil de classicisme acadèmic, com a edifici principal de l'Exposició Internacional del 1929. El Saló Oval té fama de ser l'espai civil més gran del món cobert per una cúpula. Com que, incomprensiblement, havia de ser un edifici temporal, es va aixecar molt ràpidament (entre el 1926 i el 1929) i amb materials modestos.

[divendres, 13.04.18]
Les bromes es paguen cares segons el que explica el dramaturg Jordi Casanovas en la seva obra «Mala broma» a la Sala Muntaner
Potser sí que a vol d'ocell sembla un Yasmina Reza, però, vinga, oblidem-ho: a ras de terra és un Jordi Casanovas en estat pur. Fem una prova: posem l'obra en cartellera sense desvelar el nom de l'autor. Obrim un concurs amb premi inclòs (una cervesa amb l'autor o autora, per exemple). El resultat seria sorprenent amb els noms estrangers contemporanis que arribarien a aparèixer. Vull dir amb això que «Mala broma» és una obra universal d'obligada traducció i d'exportació immediata. Si hi ha un dramaturg català contemporani que experimenta els revolts de tots els gèneres possibles, aquest és Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978). I si bé sempre ha acaronat la comèdia, no sempre ho ha fet amb un rerefons de tragèdia, d'intriga, d'humor i de capacitat d'arrossegar els espectadors en un remolí d'una manera tan evident com ho fa a «Mala broma»
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Cal dir també que el triangle actoral respon molt bé a la proposta que fa l'autor Jordi Casanovas i que assumeix amb encert la direcció de Marc Angelet. I no només això: tant Ernest Villegas, com Anna Sahun, com Òscar Muñoz —per cert, els tres personatges mantenen els noms de fonts reals— s'esplaien a fer evolucionar els seus clons en un tobogan de pujades i baixades que són les mateixes pujades i baixades que es veuen obligats a fer els espectadors.

[dijous, 12.04.18]
L’exposició «La llum de Catalunya. Un passeig pel talent català» promoguda per la Welcome Talent Society sobre els genis catalans i la seva aportació nacional i internacional es presenta a Brussel·les
La mostra forma part del programa de celebració de la Diada de Sant Jordi a la capital comunitària europea. La mostra, que a Barcelona es va veure als jardins del Palau Robert, reconeix els millors exponents de la creativitat, l'enginy, i l'emprenedoria catalana, a través d'un repàs històric d'una trentena de disciplines de les arts i les ciències. Des de Ramon Llull al Tricicle, de Verdaguer a Anna Veiga, fa un viatge per tot allò que els catalans han aportat a la humanitat, ja sigui des d'un vessant internacional, o amb la demostració de la seva genialitat. Personatges que marquen èpoques i generacions, i que el fruit de la seva feina i aficions ha permès desenvolupar el planeta, la cultura i el benestar. La mostra de la
Welcome Talent Society té vint-i-vuit temàtiques: Medicina, Gastronomia, Arquitectura, Invents, Consum, Literatura, Filosofia i pensament, Música clàssica, Institucions, Religió, Arts escèniques, Músiques modernes, Humor, Comunicació, Arts plàstiques, Cinema, Esport, Publicitat, Disseny, Ciència i tecnologia, Mobilitat, Moda i joieria, Alimentació, Edició, Llengua i educació, Noves tecnologies i emprenedors, Fotografia i Catalans al món.

[dimecres, 11.04.18]
Malgrat la desafortunada versió cinematogràfica de «Sol solet» l'obra de Mariana de Althaus al Lliure de Gràcia ha estat un dels èxits d'aquest trimestre
Quan una obra de teatre s'adapta al cinema, no sempre l'experiència acaba en un bon resultat. A aquesta obra teatral de la dramaturga Mariana de Althaus (Lima, Perú, 1974), la versió cinematogràfica li ha fet molt de mal. Estrenada als cinemes fa pocs mesos, dirigida per Bacha Caravedo i Chinón Higashionna, ha passat sense pena ni glòria, malgrat el petit ganxo de l'actriu Adriana Ugarte, i ha estat considerada unànimament per bona part de la crítica com una pel·lícula "nyonya" de "tarda de diumenge". Els espectadors de l'obra teatral, dirigida aquí per Carol López —que s'ha estrenat en la versió original de l'autora— faran bé doncs, si per atzar han vist la pel·lícula, d'oblidar-se del seu clon cinematogràfic
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. De fet, les funcions d'«El sistema solar» al Lliure de Gràcia penjaran aviat el cartell de localitats exhaurides. Probablement el cinema no ha sabut copsar el rerefons psicològic de l'obra i s'ha deixat enganyar per una pretesa qualificació de simple comèdia quan, en realitat, darrere de l'obra hi ha una tragicomèdia carregada de dolor pel trencament familiar que retrata —potser sí que carregada de tinta però, en tot cas, volgudament carregada— que no deixa que cap dels personatges en surti sa i estalvi.

[dimarts, 10.04.18]
La companyia Sixto Paz converteix amb l'obra «Bull» a La Villarroel el que es podria haver presentat com un típic cas d'assetjament laboral o buylling per a adults en una agra comèdia on es posen al descobert les males arts sense escrúpols
Ser cornut (parlant de bous) i pagar el beure. Això és el que se li pot aplicar, al personatge perdedor, dels quatre que té l'obra «Bull», que es convertirà en la víctima de la presumpta i simbòlica «cursa de braus» que mantenen tres empleats d'un equip comercial en competència personal i el director de l'empresa en un temps de crisi —és a dir, parlant en clau empresarial: sempre— que obliga a reajustar despeses i fer fora algú del personal. La companyia Sixto Paz converteix el que es podria haver presentat com un típic cas d'assetjament laboral o buylling per a adults —conseqüència generacional del buylling escolar— en una agra comèdia on es posen al descobert les males arts sense escrúpols d'uns sobre els altres i de tots contra un de sol
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si els de Sixto Paz haguessin optat per ambientar «Bull» en un clima de western —amb duel, soga i linxament inclòs— el simbolisme crec que hauria funcionat igualment. Portat, però, a la plaça de toros —de fet un quadrilàter de sorra amb venedors d'aigües abans de començar i repartiment de clavells entre alguns espectadors— el caràcter teatral s'engrandeix i ben aviat s'entén qui està disposat a agafar la capa i torejar i qui serà torejat.

[dilluns, 09.04.18]
El brigadista de la guerra civil Robert Hale Merriman que va inspirar el personatge de Robert Jordan a Ernest Hemingway per escriure «Per qui toquen les campanes?» rep un homenatge pòstum a Corbera d'Ebre sense que se sàpiga on reposa el seu cos
A Corbera d'Ebre, aquest brigadista nord-americà és un dels mites que envolten la Memòria Històrica i de la guerra civil. Tot i que no se sap ben bé on reposen le seves restes, ara s'ha instal·lat una placa a l'entrada de la població. Durant un any un equip interdisciplinari format per investigadors, arqueòlegs i estudiosos locals, coordinat pel Grup de Recerca de Didàctica i Patrimoni (DIDPATRI) de la Universitat de Barcelona, el va estar buscant a Corbera d’Ebre, on se suposa que el van assassinar la nit del 2 d’abril de 1938. Merriman tenia només 30 anys. Un testimoni assegurava que l’havia vist mort i havia excavat la fossa. No havia vist com l’enterraven, però era molt creïble que les seves restes fossin allà. Després d'aquest homenatge a
Corbera d'Ebre, a finals d’any també es col·locarà una rèplica de la mateixa placa commemorativa a la Universitat de Berkeley. Ho ha demanat la rectora de la institució on Robert Hale Merriman va ser alumne i professor. Llicenciat en ciències econòmiques a Berkeley, on també va rebre formació militar, Merriman va viure la Gran Depressió als Estats Units i, a principis del 1935, va marxar a estudiar el model agrícola de la Unió Soviètica. Quan va esclatar la guerra civil, va abandonar la Unió Soviètica per lluitar amb el bàndol republicà i va ocupar el càrrec de cap de l’estat major de la XV Brigada. Va participar en algunes batalles a l’entorn de la defensa de Madrid, on el van ferir, va combatre a Belchite i després al front d’Aragó. Va ser en plena retirada, després de l’ofensiva d’Aragó, quan es creu que Merriman va ser assassinat. La seva mort es va produir abans de la Batalla de l’Ebre, que va començar més de tres mesos després.

[diumenge, 08.04.18]
La pirateria digital tendeix a la baixa tot i que es detecta un augment d'usuaris que accedeixen a la descàrrega de continguts il·legals de cinema, música i literatura
La pirateria digital va baixar un 6% l’any 2017, cosa que representa la segona baixada consecutiva en dos anys, tot i que va augmentar el nombre d'usuaris que accedeixen a continguts il∙legals de sèries de televisió, llibres i pel∙lícules. Les dades les revela l'últim informe de
l’Observatori de la Pirateria i Hàbits de Consum de Continguts Digitals. L’any 2017 hi va haver 4.005 milions d’accessos digitals il∙legals a continguts per valor de 21.899 milions d’euros, fet que va provocar que la indústria cultural, del videojoc i el futbol deixessin de percebre 1.857 milions d’euros. Per tipologia, després dels 1.560 milions de continguts musicals, el producte més piratejat van ser les sèries de televisió (945 milions), seguides per pel∙lícules (726 milions), llibres (419 milions), videojocs (241 milions) i futbol (113 milions). Respecte al volum de continguts a què s’accedeix de manera il∙legal, el 2017 el de música va baixar un 6,1% respecte al 2016; les pel∙lícules un 8%, el futbol un 7,5% i les sèries de televisió un 1,5% , però els videojocs i els llibres van experimentar una pujada d’un 8,2% i un 12%, respectivament. Les justificacions que donen els usuaris per accedir de manera il∙legal als continguts digitals són el preu elevat dels continguts originals i la rapidesa a tenir el que es busca, com a principals arguments esgrimits.

[dissabte, 07.04.18]
Mor el cineasta japonès Isao Takahata als 82 anys i conegut per haver estat el creador de les populars sèries televisives «Heidi» i «Marco»
El reconegut cineasta ha mort als 82 anys a Tòquio a causa d'un càncer de pulmó que patia. L'any 1985, Isao Takahata va ser cofundador de l'estudi Ghibli juntament amb Hayao Miyazaki. El cineasta Isao Takahata va obtenir el reconeixement internacional l'any 1988 com a director de «Hotaru no Haka (La tomba de les lluernes)» i va ser nominat a l'Oscar per la pel·lícula «El conte de la princesa Kaguya» l'any 2014. Abans de passar al cinema va ser el creador de dues de les sèries de televisió mundialment conegudes com «Heidi» i «Marco». La seva última pel·lícula com a productor va ser, el 2016, «Red turtle (La tortuga vermella)», que va ser el primer treball de l'estudi Ghibli, dirigit per un realitzador no japonès.
Isao Takahata va néixer al centre del Japó i va ser supervivent dels bombardejos dels Estats Units sobre aquesta zona quan era nen, fet que ha marcat les seves creacions amb un marcat to antibel·licista. Isao Takahata havia estudiat Llengua i Literatura Franceses a la Universitat de Tòquio. Va començar la seva carrera a l'estudi Toei Animation i el 1968 va dirigir el seu primer llargmetratge.

[divendres, 06.04.18]
Ventura Pons expandeix la seva política de «salvar» el cinema d'autor i recupera Las Vegas de Figueres després de les sales Girona de Barcelona i les Albatros de València
La reinaguració d'aquest nou cinema coincideix amb l'estrena de la pel·lícula «Miss Dalí» que Ventura Pons va rodar precisament a l'Empordà. El cinema Las Vegas de Figueres va funcionar des del 1964 —es va inaugurar amb «La caiguda de l’imperi romà», d’Anthony Mann— fins a l’any 2000. Era un dels cinemes més moderns i més grans de la demarcació: tenia mil localitats a platea i gairebé mil més a les llotges. La inversió de Ventura Pons per recuperar-lo i transformar-lo en uns cinemes de quatre sales ha sigut molt important, i més tenint en compte que es tracta d’un local que només té en lloguer. El cost total és d’1,7 milions d’euros, 350.000 dels quals els ha subvencionat l’Ajuntament de Figueres, que en un futur vol lligar una opció de compra de l’edifici. Las Vegas també servirà com un escenari més per a l’oferta cultural de la capital de l’Alt Empordà, i podrà acollir concerts, congressos i conferències. És el tercer cinema que gestiona Ventura Pons a través de l’empresa Propostes Visuals SL. La primera aventura va ser la reobertura dels Cinemes Texas a Gràcia, al 2014, amb una proposta singular: ofereixen cinema de reestrena en català o en versió original subtitulada en català i a preus molt econòmics (3 o 4 euros). La fórmula ha resultat un èxit, de manera que la va repetir als Cinemes Albatros de València ara fa poc més d’un any.
La nova pel·lícula de Ventura Pons, «Miss Dalí», explora la vida familiar del pintor Salvador Dalí a través de la mirada de la seva germana Anna maria Dalí. Es dóna el cas que Ventura Pons, de jove, va conèixer Dalí, Gala i l'ambient en el qual es movia. Ara relata l’afectuosa intimitat entre els dos germans, interpretats per Eulàlia Ballart i Joan Carreras, i les tenses relacions amb el seu pare, un notari orgullós i autoritari que interpreta Josep Maria Pou.

[dijous, 05.04.18]
Més de 600 peces de vestits de 38 museus integren a la xarxa el Museu Virtual de la Moda de Catalunya que revisita tres segles de moda
Capes de vellut i de seda i una jupa d’herald de vellut, que es van portar entre el 1626 i el 1675, són les peces més antigues documentades al Museu Virtual de la Moda de Catalunya, un nou recurs per conèixer la història del vestit a Catalunya, que incorpora més de 600 vestits de 38 museus diferents. Aquestes peces vetustes corresponen al Museu Tèxtil de Terrassa i inicien un recorregut de més de tres segles, que acaba a principis del segle XXI, amb creacions que han desfilat a la passarel·la 080 Barcelona Fashion. Les vestimentes antigues conservades estan molt disperses en diferents museus i centres de tot el territori. Es calcula que 6.499 peces de vestir històriques estan custodiades per diferents museus catalans, però només se n'exhibeixen un 6%. Aquesta mena de
col·lecció de col·leccions en línia permet fer difusió i didàctica de la història tèxtil. Per ara, només hi ha peces de dona i d’home, d’indumentària civil i de cerimònia, i moltes sense un autor conegut, tot i que d’altres sí. A la pàgina s'hi troben també les biografies de modistes, de les més antigues conegudes, com Joana Valls o Fanny Ricot, del tombant del segle XIX al XX; i de dissenyadors, alguns de tan reconeguts com Mariano Fortuny, autor de la mítica túnica Delphos, o Manuel Pertegaz, que des del seu taller de Barcelona va internacionalitzar la seva firma als anys cinquanta.

[dimecres, 04.04.18]
La Virreina recuperarà l'esmorzar literari de Sant Jordi després que l'Hotel Regina havia eliminat la trobada dels últims dos anys i Marc Rosich dirigirà l'espectacle «La nit del Drac» a la Plaça del Rei
L'Ajuntament de Barcelona ampliarà el suport al món del llibre al voltant de la Diada de Sant Jordi amb noves activitats, com la recuperació de l'esmorzar literari al Palau de la Virreina que substituirà el tradicional esmorzar de l’Hotel Regina que va deixar de fer-se el 2016. A més, La Virreina també servirà de «boxes» als autors per repostar i reposar al llarg del dia. La principal novetat, que coincideix amb l'efemèride de
Barcelona Ciutat de Literatura de la Unesco, és que canviarà la fisonomia de la diada serà l'obertura d'un nou eix per a parades de llibres. L'Ajuntament ha pactat amb els gremis del sector i amb els agents de mobilitat tallar el Consell de Cent des de Passeig de Gràcia fins a Balmes per a instal·lar-hi llibreries a la calçada. La vigília de Sant Jordi, al vespre, a la plaça del Rei, es farà la Nit del Drac, una vetllada que, sota la direcció de Marc Rosich, homentjarà autors dels quals se celebra alguna efemèride aquest 2018. Són Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Joan Brossa i Maria Aurèlia Capmany.

[dimarts, 03.04.18]
El dramaturg Joan Yago ha convertit el relat breu «El fantasma de Canterville» d'Oscar Wilde en una obra teatral que perd pel costat més literari del perfil i la psicologia dels personatges i guanya en canvi per la banda de l'acció i la comèdia
Si entre les golfes de les cases rehabilitades que tenen més de 150 anys a l'Eixample de Barcelona i a les dels habitatges que inflen la nova bombolla immobiliària postcrisi que torna a créixer als voltants del Mercat de Sant Antoni, els seus inquilins —amenaçats per la llei de lloguers que els fa fora— tinguessin un fantasma com el del castell de Canterville, als inversors i especuladors que ronden per Barcelona els foragitaria la por i, allò que no resol ni la justícia ni la política, potser ho resoldria el fantasma
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A Canterville, tot i que molts anys abans, a la dècada dels cinquanta del segle passat, a tocar de la bombolla de postguerra mundial de posada en marxa del Pla Marshall acordat el 1947, l'industrial nord-americà d'olis lubrificants, Hiram S. Otis, arriba amb la seva dona i la seva filla —l'adaptació ha retallat la presència altres membres petits del matrimoni— a Canterville després de tancar un tracte de compra del vell castell a l'últim hereu de la possessió, Lord Canterville, quatre-cents anys abans, propietat de Sir Simon de Canterville, l'ànima en pena que arrossega el pes d'haver matat la seva dona i que s'encarrega de vetllar, des de l'altre món —o potser des d'aquest—, pels interessos de la família descendent de lords.

[dilluns, 02.04.18]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2018 amb 15.227.520 visitants que han fet 34.474.886 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2018, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el març del 2018, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 15.227.520 visitants i 34.474.886 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 10.763,4 visites de pàgines (11,9 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 13 minuts i 23 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 15.476 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[diumenge, 01.04.18]
Centenari del naixement de l'escriptor Manuel de Pedrolo
L'any 2018, amb motiu del centenari del seu naixement, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha aprovat la commemoració oficial de l'Any Manuel de Pedrolo. Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l'Aranyó, 1 d'abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990) va conrear tots els gèneres literaris: poesia, teatre, narrativa i contes. La seva obra, un dels corpus més extens de les lletres catalanes, és sovint eclipsat per l'èxit de la seva obra més coneguda, «Mecanoscrit del segon origen». És considerat l'escriptor més prolífic de les lletres catalanes. Nascut al castell de l'Aranyó, pertanyia a una família de la noblesa, els Pedrolo. Va estudiar batxillerat a Tàrrega fins a l'any 1935, en què va anar a viure a Barcelona; la Guerra Civil espanyola va estroncar, però, els seus estudis. L'any 1943, es va casar i es va instal·lar definitivament a Barcelona, concretament en un pis-despatx de Sant Gervasi - Galvany (carrer de Calvet, 9). Va començar a escriure molt jove i la seva obra l'ha convertit no tan sols en l'escriptor més prolífic, sinó també en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Manuel de Pedrolo
[pàgina oficial de la Fundació que porta el seu nom] va mantenir fins a la seva mort les seves fermes conviccions ideològiques, convertint-se en un intel·lectual íntegre compromès amb el seu temps i el seu país. Es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes publicat el 1950. El 1953 va publicar la primera novel·la, «Es vessa una sang fàcil». El 1954 va guanyar el Premi Joanot Martorell i, des de llavors, va esdevenir un dels valors més ferms, alhora que el més prolífic, de la novel·lística catalana.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció