CUCURUTXOS SUPLEMENT ESTIU (ANY XVII)

[dissabte, 19.08.17]
J.M.G. Le Clézio a L'africà
Àfrica era el cos més que no el rostre. Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, la violència de les estacions. El primer record que tinc d’aquest continent és el meu cos cobert d’una erupció de petites butllofes provocades per la calor extrema, una afecció benigna que pateixen els blancs quan entren a la zona equatorial, que porta el nom còmic de «borradura» —en anglès prickly heat. Sóc dins de la cabina del vaixell que voreja lentament la costa, al mar obert davant de Conakry, Freetown, Monròvia, despullat a sobre de la llitera, amb l’ull de bou obert a l’aire humit, el cos empolvorat de talc, amb la sensació de ser en un sarcòfag invisible o d’haver estat capturat com un peix dins de la nansa, enfarinat abans de ser fregit. L’Àfrica que a més de prendre’m el rostre em tornava un cos, adolorit, enfebrat, aquell cos que França m’havia ocultat dins de la suavitat afeblidora de la llar de la meva àvia, sense instint, sense llibertat.
[Continua...]

¿D'on és J.M.G. Le Clézio...? Visiteu Niça, França

[divendres, 18.08.17]
Mia Couto a Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra
La mort és com el melic: el que en ella existeix és la pròpia cicatriu, el record d’una existència anterior. A bord del vaixell que em porta a l’illa de Luar-do-Chão no és sinó la mort que em va dictant les seves ordres. Per motius de defunció, abandono la ciutat i faig el viatge: vaig a l’enterrament del meu avi Dito Mariano. Travesso el riu, és gairebé de nit. Veig la posta com si fos l’extinció de l’últim sol. La veu antiga de l’avi sembla que em digui: després d’aquesta posta ja no hi haurà dia. I el gest cansat de Mariano apunta cap a l’horitzó: allà on s’enfonsa l’astre hi ha el melic celeste. La cicatriu tan llunyana d’una ferida de tan endins: l’absent permanència de qui s’ha mort. En l’avi Mariano ho confirmo: un mort estimat no s’acaba de morir mai del tot. El meu oncle Abstinêncio està repenjat a la borda, porta pantalons, armilla i americana, un negre vestit de fosca. La corbata grisa li cau sobre el seu pit enfonsat com si fos una corda que penja d’un pou. Les orenetes volen arran de coberta i li lliuren missatges secrets. Abstinêncio és el més gran dels oncles. Per això li toca a ell anunciar la mort del seu pare, Dito Mariano.
[Continua...]

¿D'on és Mia Couto...? Visiteu Beira, Moçambic

[dijous, 17.08.17]
Alberto Vigevani a Un estiu al llac
Els mesos que en Giacomo passava a Milà, tot l’any llevat de l’estiu i algun dia de tardor, li semblava que no comptaven, en la seva vida. Eren com un paisatge de boires, d’edificis grisos, destinat a recloure la seva imaginació en un sentiment d’inanitat que el feia gandul, subtilment infeliç. Vivia al quart pis d’una casa del barri dels canals. Els seus pares pertanyien a la burgesia de les professions liberals i no deixaven voltar els nois pels carrers. L’entreteniment habitual d’en Giacomo consistia a mirar des del balcó com les gavarres, carregades de feixines o de rotlles de paper per fer diaris, remuntaven el canal cap a San Marco sirgades per cavalls que, pels narius, deixaven sortir un fum que de seguida es dissipava en l’aire tallant. Sota casa seva el carrer es començava a enfilar abans del pont; allà, a l’empedrat de llambordes sovint cobertes de gebre, de vegades algun cavall relliscava i fins arribava a caure de cop. El mulater intentava fer-lo aixecar amb crits, fent espetegar el fuet a l’aire o picant-lo a les anques amb el mànec de nervi trenat, mentre una petita gentada gaudia de l’espectacle des dels minúsculs jardinets que s’abocaven com un balcó sobre l’aigua i que pertanyien a un cafè on solien anar els empleats de la prefectura.
[Continua...]

¿D'on era Alberto Vigevani...? Visiteu Milà, Itàlia

[dimecres, 16.08.17]
Alaa Al Aswani a L’edifici Iaqubian
La distància que hi ha entre el passatge Bahlar, on viu Zaki Bek Ad-Dussuqui, i el seu despatx a l’edifici Iaqubian no passa de cent metres, però per fer-la ell hi tarda una hora cada matí, perquè ha de saludar els seus amics del carrer: els propietaris de les botigues de roba i sabates, els empleats i empleades, el personal del cinema, els clients del magatzem Cafè del Brasil... Fins i tot els porters, els netejabotes, els pidolaires i els policies de trànsit els coneix Zaki Bek pel seu nom i se saluden entre ells i es passen notícies. Zaki Bek és un dels residents més antics del carrer Suleiman Paixà. Hi va arribar a finals dels anys quaranta, després de tornar d’uns estudis a França, i des de llavors no s’ha allunyat mai del carrer. Per a la gent que hi viu és un amable personatge folklòric, vestit estiu i hivern amb un tern ample que li amaga el cos petit i magre, amb un mocador planxat amb cura que sempre li penja de la butxaca de l’americana i del mateix color que la corbata, i amb el seu famós cigar —que en els bons temps era cubà de qualitat i ara s’ha quedat en un cigar local pèssim i pudent—; de rostre vell i arrugat, amb ulleres gruixudes i dents postisses i brillants, s’arregla els escassos cabells, tenyits de negre, de l’esquerra del cap fins al màxim a la dreta per cobrir-li una calba esplèndida i deserta.
[Continua...]

¿D'on és Alaa Al Aswani...? Visiteu El Caire, Egipte

[dimarts, 15.08.17]
Philippe Claudel a L'informe de Brodeck
Em dic Brodeck i no tinc res a veure amb tot plegat. Ho vull deixar ben clar. Cal que tothom ho sàpiga. Jo no he fet res, i quan vaig saber què acabava de passar, m’hauria agradat no parlar-ne mai, fermar la meva memòria, mantenir-la ben tancada dins els seus lligams de manera que es quedés tranquil·la com una fagina dins una trampa de ferro. Però els altres m’hi van obligar:
—Tu sí que saps escriure —em van dir—, has fet estudis.
Vaig respondre que eren uns estudis insignificants, uns estudis que ni tan sols no vaig acabar, d’altra banda, i que no em van deixar un gran record. No en van voler saber res:
—Tu saps escriure, coneixes les paraules, com s’utilitzen, i també com poden dir les coses. Amb això n’hi haurà prou. Nosaltres no ho sabem fer. Ens embolicaríem, però tu, tu ho explicaràs, i llavors et creuran. I a més, tens una màquina.
[Continua...]

¿D'on és Philippe Claudel...? Visiteu Nancy, França

[dilluns, 14.08.17]
Jonathan Littell a Les benignes
Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m’he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres.
[Continua...]

¿D'on és Jonathan Littell...? Visiteu Nova York, Estats Units

[diumenge, 13.08.17]
Joseph Roth a La llegenda del sant bevedor
Un capvespre de primavera de l'any 1934, un senyor d’edat baixà els graons de pedra que, des d’un dels ponts que creuen el Sena, duen a les voreres del riu. Allí, com sap gairebé tothom i, tanmateix, en aquesta ocasió mereix ser evocat en la memòria dels homes, solen dormir els captaires de París, o millor dit, acampar. Un d’aquests captaires va encreuar-se, per casualitat, amb el senyor d’edat, que per cert anava molt ben vestit i feia l’efecte d’un viatger que es proposa de visitar tot allò que és digne de ser vist de les ciutats que no coneix. Tot i que el captaire anava tot esparracat i feia una fila ben llastimosa, com tots els altres amb els qui compartia la vida, va semblar que copsava l’atenció del senyor d’edat ben vestit; no sabem per què. Com hem dit, ja queia el vespre i, sota els ponts, a les voreres del riu, era més fosc que a dalt, al moll i sobre els ponts. Aquell home sense llar i ostensiblement esparracat tentinejava una mica. No semblava adonar-se de la presència del senyor gran ben vestit. Però aquest, que no tentinejava gens ni mica, sinó que dirigia els seus passos segurs directament cap al qui tentinejava, evidentment l’havia vist de lluny. El senyor d’edat barrà el pas a l’home esparracat. Es van aturar l’un enfront de l’altre.
[Continua...]

¿D'on era Joseph Roth...? Visiteu Brody, Lviv, Ucraïna

[dissabte, 12.08.17]
John Boyne a Motí al Bounty
Una vegada hi havia un cavaller, un paio alt imbuït d’un aire de superioritat, que havia adoptat l’hàbit d’anar al mercat de Portsmouth el primer diumenge de cada mes, per reproveir la seva llibreria. Jo primer m’hi vaig fixar a causa del carruatge amb el qual l’acompanyava el seu criat. Del negre més obscur que havia vist mai, era, però al capdamunt tenia una sanefa d’estrelles platejades, com si l’home sentís interès per un món més enllà del nostre. Sempre es passava bona part del matí vagarejant entre els mostradors de llibres situats davant de les botigues, o tocant amb un dit el llom dels que hi havia als prestatges de dins, i en treia alguns per fer una ullada a les paraules, i se’ls passava d’una mà a l’altra mentre n’examinava l’enquadernació. Juro que alguns llibres se’ls acostava tant a la cara que semblava que volgués ensumar la tinta de les pàgines. Alguns dies marxava amb capses de llibres tan grosses que les hi havien de lligar al sostre del carruatge amb un tros de corda de cànem perquè no caiguessin. Altres vegades, ja tenia molta sort si trobava un sol volum que li interessés.
[Continua...]

¿D'on és John Boyne...? Visiteu Dublín, Irlanda

[divendres, 11.08.17]
Alexander McCall a Acadèmia Kalahari de mecanografia per a homes
«No he d’oblidar mai la sort que he tingut en aquesta vida», pensava Mma Ramotswe; «n’he tingut sempre, però ara sóc especialment afortunada de poder estar aquí asseguda, al porxo de casa meva, al carrer de la Zebra, contemplant aquest cel tan alt de Botswana, aquest cel tan clar d’un blau quasi blanc.» Allà es trobava, doncs, la Precious Ramotswe, propietària de l’única agència de detectius de Botswana –la Primera Agència de Dones Detectives–, una agència que, en termes generals, havia aconseguit dur a terme l’objectiu inicial de proporcionar resultats satisfactoris als clients, tot i que cal dir que sempre n’hi havia que no quedaven contents. Així doncs, amb gairebé quaranta anys –per ella l’edat perfecta–, tenia una casa al carrer de la Zebra que un nen i una nena orfes omplien de vida i de xivarri. Amb tots aquests regals del cel, qualsevol hauria d’estar content. Algú amb totes aquestes coses es podia ben dir que no necessitava res més a la vida.
[Continua...]

¿D'on és Alexander McCall...? Visiteu Zimbabue, Àfrica

[dijous, 10.08.17]
Tami Shem-Tov a La nena dels tres noms
«El cor d'en Japp es va omplir d'esperança en recordar aquella carta, i la Lieneke va veure com la por li desapareixia dels ulls i com el rostre se li relaxava. I, en efecte, quan l'ancià senyor Dommmisse se'n va anar de casa de la seva filla, sense saber que aquells jueus estaven petrificats a l'entrada de les golfes, en Japp ja sabia el que havia de fer. No estava segur que el doctor Cooymans pogués ajudar-lo a trobar un amagatall per a les dues nenes, però no hi tenia res a perdre: no hi havia altra alternativa que arriscar-se i intentar rebre l'ajuda que se li havia ofert. L'endemà, molt d'hora, en Japp es va dirigir amb les seves dues filles al poble de Saint Oedenrode, al sud d'Holanda. Van canviar d'andanes i de trens i, a cada tren, la Lieneke i la Raquel van caminar en silenci darrere del seu pare, que buscava lloc al costat d'altres famílies.»
[Continua...]

¿D'on és Tami Shem-Tov...? Visiteu Kiryat, Ono, Israel

[dimecres, 09.08.17]
Tobias Wolff a La vella escola
«Robert Frost va visitar-nos el novembre de 1960, només una setmana després de les eleccions. Diu molt del nostre institut que la perspectiva de la seva arribada despertés més interès que la lluita entre Nixon i Kennedy, que per a la majoria de nosaltres no admetia discussió. Nixon era un ensopit i un corcó. Si hagués estat un de nosaltres, li hauríem encolat les sabates a terra. Kennedy, en canvi..., aquest era un guerrer, un ironista, precís i gens histèric. Fins i tot la roba que duia, la tenia sota control. La seva dona era una garsa. I també llegia i escrivia llibres, un dels quals, Per què va dormir Anglaterra, era de lectura obligatòria al meu seminari d’història. Nosaltres reconeixíem Kennedy; encara hi podíem veure el noi que hauria estat un dels preferits al nostre institut, rebel i llegit, amb aquella despreocupació gairebé formal que representava i alhora deixava de banda la classe a la qual pertanyia. Però nosaltres no hauríem reconegut que la classe tingués res a veure en el fet que Kennedy ens agradés.»
[Continua...]

¿D'on és Tobias Wolff...? Visiteu Birmingham, Alabama, EUA

[dimarts, 08.08.17]
John Cheever a Contes (El lladre de Shandy Hill)
Em dic Johnny Hake. Tinc trenta-sis anys, faig metre cinquanta-cinc d’alçada sense sabates, peso seixanta-quatre quilos sense roba, i ara mateix estic, com aquell qui diu, nu i parlant a les fosques. Vaig ser concebut a l’Hotel St. Regis, vaig néixer a l’Hospital Presbiterià, em vaig criar a Sutton Place, vaig ser batejat i confirmat a St. Bartholomew’s, i em vaig entrenar amb els Knockerboxer Greys, vaig jugar a futbol americà i a beisbol a Central Park, vaig aprendre a aixecar-me fins a la barbeta agafant-me a les barres horitzontals dels tendals dels edificis de pisos de l’East Side, i vaig conèixer la meva dona (Christina Lewis) en un d’aquells grans cotillons del Waldorf. Vaig servir quatre anys a l’armada, ara tinc quatre fills, i visc en una banlieue anomenada Shady Hill. Tenim una casa preciosa amb un jardí i una barbacoa, i les nits d’estiu, quan estic allà assegut amb els nens, mirant la part de davant del vestit de la Christina quan s’inclina per salar els bistecs, o simplement contemplant les llums del cel, m’emociono tant com m’emocionen les activitats més dures i perilloses, i suposo que això és el que volen dir el dolor i la dolçor de la vida.
[Continua...]

¿D'on era John Cheever...? Visiteu Quincy, Massachussetts, EUA

[dilluns, 07.08.17]
Paul Auster a Un home a les fosques (Man in the Dark)
«Estic sol a les fosques, fent rodar el món dins el cap mentre tinc un altre atac d’insomni, una altra nit en blanc en la gran planura americana. Al pis de dalt, la meva filla i la meva néta dormen als seus dormitoris, totes dues també soles, la Miriam, la meva única filla, que té quaranta-set anys i en fa cinc que dorm sola, i la Katya, l’única filla de la Miriam, que té vint-i-tres anys i que solia dormir amb un noi que es deia Titus Small, però ara en Titus és mort, i la Katya dorm sola amb la seva pena. Llum brillant, i després foscor. El sol que cau de tots els racons del cel, seguit de la negror de la nit, dels estels silenciosos, del vent que agita les branques. Així és la rutina. Ja fa més d’un any que visc en aquesta casa, des que em van donar l’alta a l’hospital. La Miriam va insistir que vingués aquí, i al principi érem els dos sols, juntament amb una infermera de dia que em cuidava quan la Miriam se n’anava a treballar. I llavors, al cap de tres mesos, a la Katya li va caure el món a sobre, va deixar els estudis de cinema que feia a Nova York i va tornar a casa per viure amb la seva mare a Vermont.»
[Continua...]

¿D'on és Paul Auster...? Visiteu Newark, Nova Jersey, EUA

[diumenge, 06.08.17]
Stieg Larsson a La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina
«La Lisbeth Salander es va deixar caure les ulleres de sol fins al nas i va mirar per sota de la vora del barret. Va veure la dona de l’habitació 32 que venia de l’entrada de l’hotel i es dirigia cap a unes gandules de ratlles blaves i verdes de la vora de la piscina. Tenia la mirada fermament clavada en el terra del davant i el seu rostre estava concentrat. Semblava que les cames no l’aguantessin prou bé. La Salander només l’havia vista de lluny, fins ara. Li feia uns trenta-cinc anys, però aquell aire neutre i sense edat la situava en algun punt de la forquilla entre els vint-i-cinc i els cinquanta. Duia una mitja cabellera de color castany, i tenia un rostre oval i un cos madur que hauria pogut sortir directament d’un catàleg de venda per correspondència, de les pàgines de roba interior. La dona portava xancletes, un biquini negre i unes ulleres de sol de carei de vidres de color violeta. Era americana i parlava amb un accent del sud. El seu barret per protegir-se del sol era de color groc i el va deixar caure al costat de la gandula abans de fer un senyal al cambrer del bar de l’Ella Carmichael.»
[Continua...]

¿D'on era Stieg Larsson...? Visiteu Skelleftehamn, Suècia

[dissabte, 05.08.17]
Marina Lewycka a La petita història dels tractors en ucraïnès
«Tot just feia dos anys que havíem enterrat la mare quan el pare es va enamorar d’una divorciada ucraïnesa rossa i molt atractiva. Ell tenia vuitanta-quatre anys, ella trenta-sis. Aquesta dona va esclatar en les nostres vides com una bomba rosa i vaporosa, va remoure aigües tèrboles, va fer sortir a la superfície un fangar de records mal enterrats i va donar una puntada de peu al cul als fantasmes familiars. Tot plegat va començar amb una trucada. La veu del pare, tremolosa per l’emoció, guspireja a l’altre extrem de la línia.
—Bones notícies, Nadezdha. Em caso!
Recordo que de sobte em va pujar la sang al cap. Si us plau, que només sigui una broma! Oh, senyor, s’ha begut l’enteniment! Coi de vell sonat! Però no dic res d’això.
—Oh, que bé, papa –dic.
—Sí, sí. Vindrà amb el seu fill d’Ucraïna. Ternopil, a Ucraïna.
Ucraïna: l’home sospira, com si pogués respirar l’aroma del fenc acabat de segar i de la flor del cirerer. Però jo només sento el tuf sintètic de la Nova Rússia.
Es diu Valentina, m’explica. Però és més aviat com una Venus.
—És la Venus de Botticelli sortint d’entre les onades. Cabells daurats. Uns ulls encisadors. Uns pits magnífics. Quan la vegis ho entendràs.»
[Continua...]

¿D'on és Marina Lewycka...? Visiteu Kíev, Ucraïna

[divendres, 04.08.17]
Lygia Bojunga a Sabates de taló
¿I com ho podia fer, ara, per canviar la seva vida? Desaparèixer, desaparèixer! L'únic que volia era desaparèixer! Ni que fos un quant temps. Ah, no haver d'aguantar més els silencis rancuniosos del Rodolfo, no haver de veure en la mirada de l'Andrea Doria tota la confusió que sentia des que havia començat la història amb el Joel, no haver de decidir més què menjarien o deixarien de menjar per dinar, per berenar, per sopar. I els diners que s'acabaven contínuament: «Rodolfo, s'han acabat els diners.» «Una altra vegada?» «Una altra vegada, sí. Hem de menjar , vestir-nos, calçar-nos, pagar l'escola, la llum, el gas, el telèfon, o és que fins ara no t'has adonat dels miracles que faig perquè ens arribin els diners?!» I encara haver de fer veure que no veia la cara d'enfadat que feia quan obria la cartera per treure diners. Però és que qui m'ho va manar? Qui em va manar de no pensar a tenir una professió com el Léo, de viatjar sempre que volgués, i no haver de dir mai que estic sense diners per comprar les coses de la casa? Qui em va manar que no pensés en tot això i dediqués tota la meva energia al somni de pujar una família feliç, qui?! Qui em va manar tenir un part normal fins a l'últim moment? Qui, qui, qui?! Va prémer els llavis amb més força, per contenir un crit que sabia que era inútil: «Socors!»
[Continua...]

¿D'on és Lygia Bojunga...? Visiteu Pelotas, Rio Grande do Sul, Brasil

[dijous, 03.08.17]
John Verdon a No obris els ulls
En l'atmosfera d'aquell matí de setembre planava una quietud com la que hi deu haver a les entranyes d'un submarí que llisca amb els motors apagats per burlar els aparells d'escolta de l'enemic. Tot el paisatge estava immobilitzat sota la grapa invisible d'una gran calma, la calma d'abans de la tempesta, una calma tan profunda i imprevisible com l'oceà.
L'estiu havia transcorregut inusualment apagat, ja que una lleu sequera havia xuclat la vida de l'herba i els arbres. Les fulles estaven perdent el verd i s'escolaven cap al marronós, i, a més, havien començat a caure silenciosament de les branques dels aurons i els fajos. Les possibilitats de presenciar una tardor acolorida eren, doncs, ben minses. En Dave Gurney era davant la porta vidriera de la seva cuina d'estil rústic, i observava el jardí i la franja de gespa tallada que separava la casa del prat descurat que baixava fins a l'estany i el graner vermell.
[Continua...]

¿D'on és John Verdon...? Visiteu Nova York, EUA

[dimecres, 02.08.17]
Theodor Fontane a Irreversible
El viatge prosseguí entre alts knicks, amb el mar molt a prop, a mà esquerra; però només se sentia; una cadena de dunes baixes impedia de veure’l. Tant Arne com Schwarzkoppen tenien els peus embolicats en mantes escoceses, perquè el temps, després d’aquell dia esplèndid de moderada calor, havia refrescat tardoralment, més del que pertocava al setembre. Però la sensació de fred no feia sinó intensificar la vivor de la conversa, que, és clar, girava a l’entorn del vespre que acabaven de passar a casa dels Holk.
—La noia Petersen té una veu preciosa —digué Arne—. Tanmateix voldria que hagués escollit «La corona virginal», en comptes d’aquell lied tan melancòlic.
—Una cançó molt maca.
—Certament, i nosaltres dos podem sentir-la sense prendre mal. Però la meva germana! ¿Ha vist com agafava la partitura i se n’anava de la sala? Segur que de seguida se l’ha apresa de memòria o n’ha fet una còpia i l’ha enganxada en algun àlbum. I és que, tot i els seus trenta-set anys, en molts aspectes encara és de cap a peus la senyoreta del pensionat de Gnadenfrei, i això es veu sobretot en la manera com conviu amb la Dobschütz.
[Continua...]

¿D'on és Theodor Fontane...? Visiteu Sidney, a Austràlia

[dimarts, 01.08.17]
Sofie Laguna a Un pas en fals
Dormia als peus d’en Botes i de la Bata. El meu llitet estava posat de través als peus del seu llitàs. Si de nit girava el cap i hi havia lluna, veia el turó dels peus d’en Botes a tocar de la cara. Els peus de la Bata no els veia, però sabia que hi eren: sense sabates, tombats i adormits. Cada nit la Bata tibava les mantes amb força al meu voltant i m’empenyia cap avall. «Estigues quieta, Hester, no vull que piulis, ni que et regiris.» Cada nit, m’estirava panxa enlaire i mirava amunt a través de la foscor, al núvol de pintura grisa, a les esquerdes en forma d’ales i a la cortina blanca que a vegades voleiava. La gata també hi era, i esperàvem plegades el somni de l’ocell. El seu somni de l’ocell era amagar-se a l’herba alta, una correguda ràpida i un salt. Al meu somni de l’ocell tot era blanc i sense parets. L’ocell cantava i volava, i jo també. L’ocell es convertia en molts ocells. Tota jo em movia amb els molts ocells: els dits del peu i els de la mà, i els cabells, tots regirats i entortolligats en giravolts d’ocell. Quina part era jo i quina l’ocell?
[Continua...]

¿D'on és Sofie Laguna...? Visiteu Sidney, a Austràlia






TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció