BITS MES FEBRER

[dissabte, 23.02.19]
La reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual recull noves mesures contra la pirateria a més d'augmentar el control de les societats de gestió
El Congrés espanyol ha donat via lliure a la reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual en la qual es recullen mesures contra la pirateria, com el bloqueig de webs pirates reincidents, iniciatives per a un major control de les entitats de gestió de drets i per posar fre a pràctiques com l'anomenada «roda» de les televisions. El text ha aconseguit el consens de tots els grups durant la seva tramitació al Congrés. S'han aprovat quinze de les setze esmenes del Senat; aquesta última per una errata. Així s'incorporen dues directives europees a la llei. Contra la pirateria només caldrà una autorització judicial per tancar una pàgina web pirata que sigui reincident o si prèviament ja hi ha hagut una resolució judicial. Se n'ocuparà la Secció Segona de la Comissió de Propietat Intel·lectual, coneguda com la Comissió Sinde, per la ministra Ángeles González Sinde del govern socialista de Zapatero. Aquest òrgan podrà bloquejar l'operador sense passar per un jutge. Es regula la negociació de tarifes entre els usuaris de la propietat intel·lectual (ràdios i televisions) i entitats de gestió (SGAE, AIE o AGEDI) en cas de desacord.
Segons la llei, els usuaris hauran de pagar el 100% de l'import total acordat o, a falta d'un acord, el 50%. Hi haurà més control de les entitats de gestió de drets d'autor, que han de modificar els seus estatuts i els seus òrgans de control intern. Es frenen pràctiques com 'la roda', la trama integrada per diversos socis de la SGAE que registrava de manera fraudulenta modificacions d'obres originals (i per tant lliures de dret d'autor) sense variació de les autèntiques per ser emeses en programes nocturns de televisió. Quan es facin servir articles de premsa per a ús no comercial, les empreses i institucions hauran de tenir el consentiment dels titulars dels drets d'autor. Els drets d'autor del préstec de llibres a les biblioteques serà responsabilitat de les institucions que tinguin aquestes funcions.

[divendres, 22.02.19]
El festival «Ohlalà!» dedica una retrospectiva a la cineasta Agnès Jaoui i prepara la projecció d'una dotzena de films francesos a més d'alguns inèdits
El cinema francòfon fa un pas endavant a Barcelona amb la 2a edició del festival «Ohlalà!» L'Institut Francès i els Cinemes Texas acolliran del 13 al 19 de març onze llargmetratges, molts d'ells inèdits als cinemes catalans i presents en la pròxima edició dels premis César. Alguns dels onze títols són la comèdia «En liberté!», de Pierre Salvadori, premiada a la Quinzena de Realitzadors de Canes, que obrirà el certamen; «Les Chatouilles», d'Andréa Bescond i Eric Métayer; «Mon cher enfant», de Mohammad ben Attia, sobre la radicalització islàmica, i el documental sobre el Nobel de la pau del 2018, el doctor Mukwege, «L'homme qui répare les femmes», de Thierry Michel. L'objectiu del festival és acostar pel·lícules recents i de qualitat del cinema francòfon al públic català. Per això, totes portaran subtítols, algunes en català i d'altres en espanyol.
El festival «Ohlalà» dedicarà enguany una retrospectiva a la cineasta, guionista i actriu Agnès Jaoui, que és la francesa que acumula més estatuetes dels Cèsar. S'hi projectaran quatre de les seves pel·lícules: «Plens de vida», «Un conte francès», «Com una imatge» i «50 primaveres». Al llarg del festival tindran lloc col·loquis amb els convidats al final de les projeccions en què hi participaran, entre d'altres, Agnès Jaoui; la directora d'«Un amour impossible», Catherine Corsini, i l'actor de «Le vent tourne» i «Les Chatouilles» de Pierre Deladonchamps.Com a novetat, aquest any, a més del premi del públic i premi del jurat jove, es lliurarà un premi de la crítica que concediran cinc crítics cinematogràfics barcelonins: Maria Adell, Marta Armengou, Eulàlia Iglesias, Philipp Engel i Pere Vall.

[dijous, 21.02.19]
Les revistes del grup «Bit de cultura» s'adhereixen a la Vaga General del 21-F sota el lema «L'autodeterminació no és delicte» en solidaritat amb els presos polítics catalans i contra el judici al qual és sotmès el govern català
Com la majoria de mitjans de comunicació, el grup de revistes «Bit de cultura« s'adhereix a la Vaga General 21-F convocada per diversos organismes socials en solidaritat amb la repressió que pateixen els presos polítics catalans i contra el judici que s'està duent a terme al Tribunal Suprem espanyol contra els membres legítims del govern català i els líders de les associacions Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana.

[dimecres, 20.02.19]
Amb la mort del mariner que el dia de l'acabament de la Segona Guerra Mundial va besar una noia austríaca d'origen jueu a Times Square s'acaba el mite de la pretesa parella d'una de les fotos més icòniques del segle XX
George Mendonsa es va disputar la credibilitat que fos ell, durant anys, amb Glenn McDuffy, aquest mort el 2014 als 86 anys, després que diverses proves els donessin l'autenticitat. Aquest és el cas de molts altres joves que van celebrar el final de la Segona Guerra Mundial a Times Square. Emportats per l'eufòria de la notícia, van ser molts els joves que es van besar malgrat que no es coneixien de res, empesos per la desimboltura que els va donar l'alcohol que havien begut... i que va emboirar la seva memòria. Aquesta és la història que durant aquests anys han explicat molts dels pretesos protagonistes, però que la revista Life no en va autentificar cap. George Mendonsa, mort ara als 96 anys, va ser reconegut el 2005 per un equip de voluntaris de l'Escola de Guerra Naval. També es van trobar coincidències en tatuatges que es podien apreciar en una anàlisi de les fotografies d'Einsenstaedt i Jorgensen. Per la seva banda, Edith Shain, durant molts anys, va ser considerada l'autèntica infermera besada pel mariner. Shain va escriure el 1970 al fotògraf de Life Magazine per dir que era la noia de la foto. Shain, que era infermera en un hospital pròxim a la famosa plaça de Nova York, va morir el 2010, als 91 anys. Però la que finalment es va endur el reconeixement va ser Greta Zimmer Friedman, que també va escriure una carta a Einsenstaedt el 1980 dient que era
la noia de la foto i no era infermera, sinó higienista dental. Greta Zimmer Friedman va morir el 2016, als 92 anys. En tot cas, la històrica foto, —o fotos—, ha quedat com una icona de la celebració del final de la Segona Guerra Mundial i, tant si són els protagonistes reals els uns com ho són els altres, el moment va ser una realitat per a moltes parelles aquell 14 d'agost del 1945 que es van besar a Times Square.

[dimarts, 19.02.19]
El film «Grâce à Dieu» del director François Ozon està pendent d'una resolució judicial abans d'exhibir-se a França perquè relata els abusos d'un sacerdot francès l'últim quart de segle passat
La justícia francesa havia autoritzat l'estrena de la pel·lícula «Grâce à Dieu», de François Ozon, però unes hores després aquesta decisió va ser suspesa a l'espera d'una nova resolució judicial que s'espera immediata. El film, basat en una història real, gira al voltant del naixement de l'associació «La Parole libérée» que es va fundar a Lió per part de víctimes d'abusos del sacerdot Bernard Preynat des de finals dels anys setanta fins als noranta. L'1 de febrer, l'advocat del sacerdot investigat va demanar al Tribunal de Gran Instància de París que es prohibís l'estrena del film
«Grâce à Dieu» o, almenys, que es paralitzés fins que s'acabés el procés judicial que està en marxa. El sacerdot va ser imputat el 2016, però ara es jutja als tribunals la possible ocultació dels fets del cardenal i quatre persones més de la diòcesi francesa d'aquelles dècades. A la pel·lícula, François Ozon recull els testimonis de les víctimes del sacerdot i en relata la història a partir de la ficció, en un film que s'ha comparat amb «Spotlight». A la pel·lícula, tant el sacerdot que representa el protagonista com altres membres del clergat hi apareixen representats amb els seus noms reals, mentre que per a les víctimes s'han utilitzat pseudònims. El film va guanyar el gran premi especial del jurat a la passada edició de la Berlinale.

[dilluns, 18.02.19]
Oriol Broggi fa una mirada diferent a «La bona persona de Sezuan» de Bertolt Brecht en una versió rondallística al Teatre Nacional de Catalunya
¿És possible una altra mirada de l'obra «La bona persona de Sezuan» de Bertolt Brecht com si Bertolt Brecht fos un autor del segle XXI? Per rebatre totes les reticències sobre el clàssic, cal dir, definitivament, que sí. El director Oriol Broggi, i bona part de la troupe de La Perla 29, ho demostren amb una de les versions teatrals dels últims temps que està destinada a fer antologia
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I això, no només per l'aposta conceptual de la posada en escena sinó també pel repartiment, esclar, encapçalat per l'actriu Clara Segura, en el paper protagonista de Xen Te i fent doblet en el paper del seu cosí Xui Ta, explotador sisplau per força dels obrers i de tot el que es belluga al voltant de Sezuan; actuació reforçada per l'actor Joan Carreras, en el paper del presumpte aviador Sun; rematada per l'actor Toni Gomila, en el paper de l'aiguader Wang de Sezuan; i acompanyats tots, permanentment durant les tres hores de l'obra, pel fons musical de la banda de corda, piano, acordió i percussió de Joan Garriga, amb Francisco Batista, àlies “Rambo”, que posa veu a una quinzena de peces basades en les lletres escrites pel mateix Bertolt Brecht al marge de l'obra, escrita entre el 1938 i el 1943, en el seu exili als Estats Units.

[diumenge, 17.02.19]
La Berlinale atorga l'Ós d’Or al cineasta israelià Nadav Lapid per «Synonymes» amb una autoficció sobre un noi que després de fer el servei militar se’n va a París per renunciar a la seva identitat hebrea
Amb moments d’humor, la pel·lícula fluctua entre la comèdia excèntrica i el drama psicològic amb incursions d’un romanticisme afrancesat fins a la paròdia. Com en els seus dos primers films, «La mestra de l’escola de bressol» i «Policeman», Lapid explora les neurosis que causa el materialisme de la societat israeliana, així com la violenta pressió per encaixar-hi i participar en l’ordre establert de valors. Aquí ho fa a través d’un protagonista, el Yoav, que fuig d’ell mateix i s’esforça per clavar arrels en una França on és acollit per una parella que sembla sortida d’una pel·lícula francesa. Ell és un aspirant a escriptor sense idees de sexualitat ambigua; ella, una bellesa felina que toca l’oboè. Lapid juxtaposa la parella als violents companys de feina del Yoav, que treballa a l’ambaixada israeliana tot i negar-se a parlar en hebreu. Conscient que la seva crítica del masclisme estructural de la societat israeliana no agradarà al seu país, Lapid ha demanat comprensió per a la pel·lícula. Abans ja s’havia endut el premi Fipresci de la crítica. El Gran Premi del Jurat de
La Berlinale ha estat per a François Ozon per «Gracias a Dios». L’Ós de Plata a la millor direcció se l'ha endut l’alemanya Angela Schanelec per «I was at home, but». El drama familiar xinès «So long, my son» va ser premiat pels intèrprets. Roberto Saviano guanya el premi al guió per «La paranza dei bambini». El curt català «Suc de síndria» d'Irene Morau ha estat escollit èr participar als Premis del Cinema Europeu. Isabel Coixet, envoltada de la polèmica per la seva pel·lícula produïda per Netflix, «Elisa y Marcela» no ha obtingut cap premi.

[dissabte, 16.02.19]
La Diputació de Barcelona proporciona un lot de cinc-centes tauletes tàctils a totes les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la demarcació de Barcelona
El nou servei vol ampliar el coneixement de la tecnologia mòbil entre els usuaris de les biblioteques i reduir, així, l’escletxa digital entre els col·lectius menys familiaritzats amb aquests dispositius. També permet utilitzar l’espai de la biblioteca de forma flexible i sumar punts de servei d’accés a Internet. En concret, la Diputació ha dotat d’una a tres tauletes per a cadascuna de les 226 biblioteques de la
Xarxa de Biblioteques Municipals. Per a utilitzar el dispositiu, l’usuari ha de comptar amb el carnet de la biblioteca i només pot emprar la tauleta dins la biblioteca. El dispositiu es connecta a Internet mitjançant el Wi-Fi de l’equipament. Les tauletes estan configurades de manera que, a banda de la navegació habitual per Internet, es pugui accedir directament a una selecció d’aplicacions mòbils com BibliotequesXBM, Bibliojuga amb el Gènius i eBiblio (aplicació de préstec de documents electrònics), així com també als recursos digitals de Naxos Music Library, In-edit TV, audiollibres, Biblioteca Virtual o el Catàleg Aladí. A més, els usuaris de les biblioteques Jaume Fuster de Barcelona, Sant Antoni Maria Claret de Sallent, Montserrat Roig de Sant Feliu de Llobregat, Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d’Anoia, Central de Santa Coloma de Gramenet i Vall d’Alfatà de Santa Susanna compten també des de les tauletes amb l’accés il·limitat als continguts digitals dels diaris Ara, el Periódico, el Punt Avui i La Vanguardia, com a part d’un projecte pilot iniciat el desembre del 2018.

[divendres, 15.02.19]
Google, YouTube, Twitter o Facebook hauran de detectar si el contingut dels seus usuaris vulnera el «copyright» quan s'aprovi la nova llei europea
El Parlament Europeu, el Consell i la Comissió han arribat a un acord sobre la directiva que ha de regular els drets d'autor a la xarxa. Els contraris a aquesta directiva diuen que la nova llei canviarà la manera que es té d'entendre internet. Si és aprovada i ratificada pel Parlament Europeu i el Consell, esdevindrà llei, i això significa que les plataformes de contingut com ara Google, Twitter, Facebook o YouTube hauran de detectar i frenar tots els continguts que els seus usuaris pengin sense ser propietaris dels drets. Des del Parlament Europeu diuen que, amb aquesta normativa, els titulars dels drets d'autor tindran una renumeració més justa per l'ús de les seves obres a l'entorn digital. Avui, si un usuari publica la versió d'una cançó per la qual no té drets poden passar dues coses: que ningú —a part de l'usuari i els seus seguidors— ho vegi i la cançó quedi publicada a la xarxa, o que la discogràfica o l'autor ho detectin i es demani a la plataforma —per exemple YouTube— que ho retiri. Actualment la responsabilitat és de l'usuari, però la plataforma ha de fer cas a la petició de la discogràfica. S'entén que els propietaris dels drets —per exemple, els segells discogràfics o els mateixos autors— no tenen mitjans per perseguir tots els infractors i, en alguns casos, aquestes infraccions, que poden ser moltes, passen desapercebudes. Amb
la nova normativa, la Unió Europea vol que tots els continguts amb drets siguin detectats i, per tant, els seus autors puguin cobrar quan algú els penja online. Per arribar aquest objectiu, demanen a les plataformes de continguts que creïn uns programes que detectin els continguts amb drets abans de ser pujats i no permeti a l'usuari publicar-ho si no en té els drets. La llei considera exemptes d'aquesta llei els casos en què la pujada de contingut es fa amb intenció de fer una cita, una crítica o es faci amb intenció paròdica.

[dijous, 14.02.19]
La Colla de Sabadell té un any per reivindicar quin va ser el seu esperit de revolta i d'ideal de modernitat cosmopolita
L’humor transgressor i provocatiu i l’activisme cultural regenerador van ser dos dels eixos de la Colla de Sabadell que formaven Francesc Trabal, Armand Obiols i Joan Oliver. El col·lectiu que fa trentaanys que es dedica a recuperar el llegat de l’heterogeni grup d’intel·lectuals sabadellenc a través de volums d’alguns dels seus integrants més il·lustres, ha obert l'Any de la Colla de Sabadell. L’últim llibre, publicat fa un any, «La Mirada», traça una imprescindible mirada retrospectiva al projecte editorial que la Colla va decidir crear un vespre de tardor de 1924 al Marquet de les Roques, alhora que configura una antologia de gran valor, amb poemes, articles, entrevistes i dibuixos. El precedent de la
Colla de Sabadell va ser la «Fulla Salau» (1916); tres anys després, el grup feia la seva primera excursió irreverent: l’acampada a la Font del Saüc. Un segle després, la Generalitat de Catalunya ha decidit commemorar el centenari de la creació de la Colla de Sabadell que vol anar més enllà dels tres promotors de la Colla i destacar-ne altres membres com el dibuixant Ricard Marlet, el filòsof Miquel Carreras, l’advocat, escriptor i dibuixant J.M. Trabal o el crític d’art i farmacèutic Joan Garriga. La Institució de les Lletres Catalanes hi aporta 40.000 euros, per a les activitats programades, i l'Ajuntament de Sabadell hi tindrà també un paper destacat.

[dimecres, 13.02.19]
Més de 7.500 títols es van publicar durant el 2018 segons l'ISBN però la producció editorial ha baixat un 12,7% en conjunt a tot l'Estat espanyol
El conjunt de les editorials espanyoles va registrar 76.181 títols nous durant l'any 2018 en tots els formats i en totes les llengües, segons les dades de l'agència de l'ISBN. En relació al 2017, les editorials espanyoles van registrar 11.111 títols menys, cosa que suposa una disminució del 12,72%. Aquestes xifres no inclouen els títols autoeditats. Del total de títols registrats a l'agència de l'ISBN el 2018, 18.951 van ser en suport digital, una dada que equival al 25% del total. La Comunitat de Madrid i Catalunya van ser les dues comunitats on les editorials van registrar un nombre més alt de títols al llarg del 2018, 26.995 (35%) i 17.508 (23%), respectivament. Madrid ha pujat cinc punts respecte al 2017 i s'ha posat al capdavant en el registre de títols, mentre que Catalunya ha baixat 12 punts. Després d'aquestes comunitats se situen Andalusia, amb 14.163 títols (19%); el País Valencià, 5.904 (7,7%); Galícia, 2.161 (2,8%); el País Basc, 1.742 (2,3%), i Castella-la Manxa, 1.066 (1,4%). Les comunitats que han registrat més títols digitals també han sigut la Comunitat de Madrid i Catalunya, amb 7.980 i 3.781. Les xifres de títols digitals,
segons les dades de l'ISBN, representen el 30% i el 22%, respectivament, de tots els títols que es van inscriure a l'agència de l'ISBN. Si es fa una anàlisi de les temàtiques de tots aquests títols, els llibres de ficció constitueixen el gènere amb un nombre més alt de registres el 2018, el 16,9%, que equival a 12.845 llibres. Després d'aquesta temàtica se situen els llibres de contingut didàctic (10,4%), infantil i juvenil (10,1%), societat i ciències socials (9,6%), medicina (8,7%), literatura i estudis literaris (7,1%), humanitats (6,8%), dret (4,6%) i arts (4,5%).

[dimarts, 12.02.19]
La directora de la celebrada pel·lícula «Estiu 1993» Carla Simón surt de la Berlinale amb un premi triat entre 37 propostes per finançar la seva nova pel·lícula dedicada a «Alcarràs»
La cineasta Carla Simón ha guanyat el premi Eurimages Co-Production Development de la Berlinale, dotat de 20.000 euros per al seu pròxim projecte cinematogràfic, «Alcarràs». El guardó, destinat al desenvolupament de projectes prometedors, ha reconegut la directora d'«Estiu 1993» d'entre 37 propostes finalistes.
Carla Simón (Barcelona, 1986) ja té trajectòria en el festival, on va guanyar el premi a la millor 'opera prima' el 2017 amb el seu debut, «Estiu 1993», i el gran premi especial de jurat a la secció Generation Kplus —destinat al públic juvenil—, que va compartir amb la coreana «Becoming who I was», de Moon Chang-Yong.

[dilluns, 11.02.19]
Alfredo Sanzol presenta un còctel de Shakespeare al Teatre Poliorama amb l'obra «La tendresa» sota la direcció de Joan Lluís Bozzo
Còctel de Shakespeare. És una recepta patentada i sacsejada a la coctelera pel mateix dramaturg i director Alfredo Sanzol (Madrid, 1972), que amb «La ternura», traduïda al català per a aquesta ocasió per Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom), va obtenir el 2018 el premi Valle-Inclán. Tot i que es tracta d'un text original, les influències i referències extretes de les obres shakesperianes són evidents, no amagades i buscades expressament. Els espectadors les aniran descobrint a manera que avança la trama però, per si els falla la memòria, de tant en tant hi escoltaran algun dels títols emblemàtics de l'autor en boca d'algun dels personatges de l'obra, com per exemple quan la reina maga afirma, en relació al desori de l'acció, que hi ha hagut “molt de soroll per no res”
[crítica íntegrada a la revista digital Clip de Teatre]. Alfredo Sanzol ha escrit un relat sobre els alts i baixos de l'amor, la dependència dels pares i els fills, la manipulació del despertar adolescent a la vida amorosa i la hipocresia misògina del rebuig de les dones per part dels homes i dels homes per part de les dones. I tot en clau de comèdia, a vegades amb aires de barraca, a vegades de barraca estripada, a vegades de barraca esbojarrada, sovint burxant en els recursos de l'humor i tendint a parodiar l'embolic modern de portes i finestres recanviades aquí per entrades i sortides simbòliques en espais aparentment boscosos o en espais indefinits. Riure en clàssic fa de més bon riure.

[diumenge, 10.02.19]
Les residències de creadors que ja funcionen en diversos espais es podrien veure ampliades amb una nova seu al Montseny reaprofitant la finca que havia acollit els presidents de la Diputació de Barcelona
La Diputació de Barcelona va comprar la finca d'El Vilar l'any 1929 perquè acollís la seu del llavors recentment creat Patronat de Muntanya del Montseny —va pagar 125.000 pessetes durant el mandat de Josep Maria Milà—, però no es va rehabilitar fins a la dècada del 1970, i a partir de llavors es va fer servir com a residència d'estiu dels presidents de la Diputació, un hàbit que ara ja s'ha deixat de banda. La finca, situada a Fogars de Montclús i amb 148.000 metres quadrats, va ser usada per última vegada com a residència de vacances pel president en el mandat de Manuel Royes —president entre el 1987 i el 2003—, encara que presidents posteriors l'han usat puntualment, també per celebrar reunions. Consta de dos edificis —un destinat a l'ús professional, amb dues sales de reunions, i un altre com a habitatge—, i originalment era una
masia del segle XVII en la qual es van fer importants obres de rehabilitació entre el 1967 i el 1973, mentre que les últimes reformes es van fer durant la presidència de Celestino Corbacho, entre el 2004 i el 2008. Des que van acabar les obres del 1973, la van fer servir com a residència temporal de descans els presidents de la Diputació, Joan Antoni Samaranch, Josep Tarradellas, Antoni Dalmau i Manuel Royes, i també s'hi va allotjar l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i es van celebrar reunions preparatòries dels Jocs Olímpics i de caràcter polític.

[dissabte, 09.02.19]
La nova direcció del Teatre Lliure fa públiques les primeres mesures aprovades per la Junta de Govern que inclouen la cancel·lació del controvertit macroespectacle de 24 hores «Mount Olympus» dirigit per Jan Fabre
Entre els primers acords, el més impactant és la decisió de la nova direcció, en mans de Juan Carlos Martel Bayod, de la cancel·lació del macroespectacle de Jan Fabre, «Mont Olympus», a causa de les denúncies per assetjament que té en curs el director belga. Un col·lectiu no identificat ja havia anunciat que el dia de la representació, que té una durada inintorrumpuda de 24 hores, programarien diverses accions de protesta. L'espectacle, controvertit i polèmic al servei de l'esperit provocador del director, s'ha representat sense problemes en altres escenaris internacionals i havia de cloure el 15 de juny la temporada convencional del
Teatre Lliure programada pel dimitit Lluís Pasqual. La decisió de cancel·lar-lo contrasta amb la que va prendre el Festival Temporada Alta que tenia programat un espectacle del mateix director i, malgrat els intents de protesta d'alguns col·lectius, no es va retirar de la cartellera. Entre altres, acords, el Teatre Lliure també ha acordat la publicació anual dels comptes, malgrat que no hi està obligat com a fundació privada, la limitació de les retribucions artístiques i l'obertura d'una borsa de projectes artístics que seran estudiats, valorats i admesos o rebutjar per la comissió corresponent.

[divendres, 08.02.19]
La nova versió de l'obra «El chico de la última fila» de Juan Mayorga a la Sala Beckett demostra que un mateix text dramàtic en mans de segons qui es pot revaloritzar encara més del que facilita el seu fons
La versió que el director Andrés Lima ha fet d'aquesta obra de Juan Mayorga —que no és exagerat dir que va camí d'entrar en els llimbs dels clàssics moderns—, ha servit per demostrar que un mateix text dramàtic en mans de segons qui es pot revaloritzar encara més del que facilita el seu fons. Ho dic perquè havíem viscut una mala experiència d'aquesta mateixa obra, que es va poder veure a la Sala Muntaner fa cinc anys, on la grisor i l'estaticisme feien mèrits per enfonsar-la. Afortunadament, ara, en aquesta producció de la Sala Beckett, Andrés Lima i tota la companyia —cal dir que brillant sense excepcions i amb un pols de ganxo per la presència més “mediàtica”, gràcies al cinema, de l'actoràs Sergi López, que debuta en interpretació de text marcat i pautat— tornen a situar «El chico de la última fila» en el lloc que té ben merescut
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A aquestes alçades, els espectadors que encara no l'han vist ja saben que tot comença molt ingènuament quan un professor de literatura d'institut està corregint redaccions dels seus alumnes. Els tips de riure que es fa amb el que hi troba, per no plorar —d'això els professors a la vida real en podrien parlar molt!— mostren la situació progressiva en què ha caigut l'ensenyament de les lletres. Però sempre hi ha una guspira que encén la sorpresa i també la curiositat. Precisament a partir de la primera de les moltes redaccions que li lliurarà un dia rere l'altre el noi que seu, sembla que absent d' ell i de tot, a l'última fila de l'aula.

[dijous, 07.02.19]
El Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) tancarà les portes quatre mesos entre el juny i l'octubre per concloure els treballs d'expansió i creixement d'espai
El Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) ha anunciat que tancarà les portes quatre mesos, entre el 16 de juny i el 20 d'octubre, per concloure els treballs d'expansió, que impliquen tant un creixement en espai (guanyarà un 30% d'espai més, 3.700 metres quadrats) com una nova aproximació més interdisciplinar i diversa a l'art. El projecte té un pressupost de 400 milions de dòlars. L'estudi d'arquitectura Diller Scofidio + Renfro, en col·laboració amb Gensler, s'ocuparan d'ampliar el centre, que tindrà una sala per a programacions en directe i actuacions, així com un espai educatiu on es convidarà els visitants a connectar amb l'art. També tindrà diverses galeries a peu de carrer, d'accés lliure, amb l'objectiu de connectar millor el Museu d'Art de Nova York i acostar l'art a la gent dels carrers del centre de Manhattan, on s'ubica la seu de la institució. El museu obrirà de les 10 del matí a les 9 del vespre. A la tardor, el
Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) presentarà, entre d'altres, una exposició amb obres de la veneçolana Patricia Phelps de Cisneros amb obres d'artistes del Brasil, Veneçuela, l'Argentina i l'Uruguai; una mostra de l'artista visual nord-americà William Pope.L, i una altra de l'artista Betye Irene. A la planta baixa la primera exposició serà de l'artista kenyà Michael Armitage. Les noves galeries, que inclouran dansa, música, arts escèniques i peces d'imatge i so, albergaran treballs d'artistes emergents com la coreògrafa nigeriana americana Okwui Okpokwasili, el també coreògraf i ballarí Adam Linder i l'artista polifacètic suís Shahryar Nashat.

[dimecres, 06.02.19]
L'Ajuntament d'Horta de Sant Joan es fa després de nou anys amb la Casa Abadia, l'antiga residència eclesiàstica adossada a l'església de Sant Joan Baptista, per convertir-la en el futur Museu Picasso
El projecte, que va començar amb un acord inicial amb el bisbat de Tortosa, feia nou anys que estava encallat. La Diputació de Tarragona va pagar més de 100.000 euros per la redacció de l'avantprojecte per adequar l'espai, però el conveni va quedar bloquejat pel bisbat perquè reclamava que el nou edifici inclogués un habitatge per al capellà. Finalment, el consistori ha donat un pis de l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, l'antic Hostal, al bisbat de Tortosa, i ha contribuït en la reparació de la coberta de l'església per poder signar la cessió definitiva de la Casa Abadia, aquest dimarts. Amb el conveni signat, el consistori demanarà a la Diputació de Tarragona que es faci la redacció del projecte definitiu i serà el moment de buscar el finançament per a una infraestructura que es va pressupostar, fa cinc anys, en 2,3 milions d'euros.
El futur Museu Picasso d'Horta de Sant Joan preveu acollir una exposició permanent amb les litografies que posseeix, combinant-ho amb l'obra original de Picasso —cedida temporalment— o amb altres exposicions relacionades amb el món de l'art i el món picassià.

[dimarts, 05.02.19]
La comèdia «Lapònia» al Club Capitol parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida
Amb comèdies com aquesta, no en calen d'importació perquè estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha constatat que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa. «Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però això només és l'anècdota perquè darrere hi ha una àcida relació d'amor i odi entre dues germanes i dos cunyats, un d'ells finlandès, resident a Lapònia, parella d'una de les germanes catalanes, treballadora de la multinacional Nokia i fan de les noves aplicacions, i amb una filla petita. L'altra germana i el marit catalans, mestre d'institut, han viatjat al país del Pare Noel amb el seu fill petit per veure de prop —al parc temàtic que hi té obert com a negoci— el senyor de la barba blanca, la panxa grossa, el vestit vermell i el trineu... i veure també la germana i la seva família, esclar.

[dilluns, 04.02.19]
L'obra «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare dirigida per Pere Planella al Teatre Nacional de Catalunya esgota totes les localitats
Potser els seguidors i fans de Shakespeare, que són molts, troben en aquesta obra primerenca —si no la primera— de l'autor un estímul especial pel seu aire avançat de comèdia romàntica i perquè inclou alguns dels “tics” que el dramaturg anirà repetint en obres posteriors. Però el fet és que la trama, a banda de la juguesca visual que conté, no és de les més consistents, textualment parlant, del catàleg shakesperià i això posa un repte suplementari a superar per la companyia: un llistó que ha de saltar sense tombar-lo i aportant molt de la seva bona interpretació per omplir el buit que deixa el discurs. El director Pere Planella (Olot, 1948) —cinquanta anys a la cadira de tisora dirigint espectacles— s'ha apuntat a la possibilitat evident de comèdia de l'obra i ha deixat que els intèrprets s'hi aboquessin cadascú amb el seu propi potencial personal, ja sigui humorístic, clownesc o murri
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En aquest sentit, els espectadors de totes les edats —si són joves adolescents també— trobaran el seu personatge preferit entre la picaresca juvenil del patge de don Adriano (Queralt Casassayas), el pallasso préssec (Oriol Genís), la camperola Jaquineta (Laura Pau), el mateix don Adriano (Carles Martínez) i fins tot el cavaller servidor de la princesa en Boyet (Pep Anton Muñoz).

[diumenge, 03.02.19]
Teatres amb subvencions públiques com el Lliure o la Sala Beckett haurien de publicar a internet l'històric de retribucions i dietes segons la llei de transparència que es compleix amb buits evidents
Segons ha fet públic el diari ARA, després d'una exhaustiva investigació. el Teatre Lliure, com a fundació privada, si l’aportació pública supera els 100.000 euros anuals o bé suposa més del 40% dels ingressos anuals —com és el cas—, està obligada a complir la llei de transparència. Això implica que ha de publicar a la web les retribucions, dietes i indemnitzacions dels seus directius, entre d’altres. La situació és la mateixa per a la Sala Beckett. El fet és que ni a la web del Lliure ni a la de la Beckett hi ha publicades les informacions i tant el departament de Cultura com l’Ajuntament de Barcelona, segons l'ARA, s'han negat a facilitar-les. Per això ha hagut de seguir un procés de reclamació a través de la
Comissió de Garantia de Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP). La resolució d'aquest organisme estableix que tant el Teatre Lliure com la Sala Beckett incompleixen les obligacions de fer públic activament l’historial econòmic a la web (al portal de transparència el Lliure només hi té penjada l’auditoria del 2017). La resolució també conclou que s’haurien de publicar a la web fins i tot els contractes subscrits des de cinc anys abans de l’entrada en vigor de la llei de transparència. La GAIP no té competències per sancionar les institucions, però la resolució es va fer arribar al departament de Cultura i a l’Ajuntament de Barcelona, que podrien iniciar els tràmits d’un expedient sancionador. Les dues institucions, però, al·leguen que no han vist ni opacitat ni manca de transparència i, per tant, que no han obert cap expedient.

[dissabte, 02.02.19]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2019 amb 17.852.289 visitants que han fet 38.535.145 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2019, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el gener del 2019, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 17.852.289 visitants i 38.535.145 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 10.932,1 visites de pàgines (13,4 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 23 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 15.731 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[divendres, 01.02.19]
L'Ajuntament de Barcelona continua mantenint la revocació de La Capella per al Macba i proposa quatre noves solucions que poden topar amb l'acceptació de canviar l'actual configuració de l'espai de la Plaça dels Àngels
Un edifici de dues plantes on ara hi ha el mural d'Eduardo Chillida al davant de l'entrada de les oficines del Macba, i uns nous espais subterranis que permetrien entrar a l'auditori del museu sense haver de sortir al carrer i nous magatzems per al mateix museu i el CCCB: aquesta és la proposta que més defensa l'Ajuntament de Barcelona d'entre les que ha encarregat als seus arquitectes per trobar el desllorigador de l'ampliació del Macba i perquè CatSalut pugui construir el nou CAP Raval Nord a la Capella que el museu té cedida. Però l'Ajuntament de Barcelona encara té tres propostes més per al futur del
Macba: 1) Créixer al dispensari antituberculós Saye que consisteix a portar les oficines i les aules del Macba a l'edifici de Josep Lluís Sert i alliberar espais de l'edifici Meier i el pantalla per a sales d'exposicions. 2) Créixer al pàrquing de la plaça dels Àngels on el Macba ocuparia la meitat del pàrquing. Per fer-ho, s'hauria d'indemnitzar Saba amb 6 o 7 milions d'euros o allargar-ne la concessió. i 3) Ampliar el convent dels Àngels amb la construcció d'un edifici pantalla on hi ha els serveis del convent i el museu ocuparia espais on ara hi ha l'arxiu i l'escola bressol, per als quals caldria buscar nous llocs. En resum: qui dies passa anys empeny i, mentrestant, hi haurà eleccions, nova legislatura i, si no és Déu, els mateixos àngels de la plaça potser diran.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció