BITS MES FEBRER

[dimarts, 28.02.17]
La novel·la medieval «Curial e Güelfa» pot deixar de ser anònima si es confirma l'autoria d'un valencià d'adopció segons un un estudi de l'historiador Abel Soler
Juntament amb «Tirant lo Blanc», de Joanot Martorell, «Curial e Güelfa» és una de les obres cabdals de les lletres catalanes i està considerada una joia de la literatura europea medieval. La novel·la es conserva en un còdex únic a la Biblioteca Nacional de Madrid de l’any 1450, aproximadament, amb enquadernació mudèixar de la fi del segle XV, i no conté pròleg, títol ni autoria. Descoberta a meitats del segle XIX i donada a conèixer per Manuel Milà i Fontanals el 1876, «Curial e Güelfa» es va publicar a Barcelona el 1901. Des d’aleshores, s’ha acostumat a presentar com una obra escrita per algú de Catalunya, si bé els molts filòlegs l’han certificada de valenciana. Ara, la tesi de l’historiador Abel Soler, no només en confirma la valencianitat, sinó que revela el nom de l’autor: Enyego d’Àvalos. La tesi de Soler està en procés d’edició per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, en coedició amb la Universitat de València. La troballa corona una línia d’investigació d’Antoni Ferrando, membre de la Secció Filològica de l’IEC i director de la tesi doctoral de Soler. Ferrando s’havia proposat identificar l’autoria de
«Curial e Güelfa» a partir del perfil d’un lletraferit que recorre a molts termes característicament valencians (febra, bambollat, acurtar, mentira, rabosa, la fel, almánguena, etc.) i a molts calcs lingüístics i fonts literàries italianes per redactar una novel·la la gestació de la qual només s’entén en el context de la cort valenciana i napolitana del Magnànim. Tots els indicis de l’obra apunten que es va redactar a Itàlia. Enyego d’Àvalos (Toledo?, ca. 1414 – Nàpols, 1484; Íñigo Dávalos, com a nom de bateix; Inico d’Avalos, per als italians) va passar la seva infància i joventut a València, i està documentat com a catalanoparlant. Camarlenc d’Alfons el Magnànim a la cort de Nàpols, també era mecenes i corresponsal d’humanistes, cavaller organitzador de justes i capità de la cavalleria reial, posseïdor de la segona biblioteca més gran del sud d’Itàlia, i amant de la música, les lletres i les arts. Es va exiliar a València amb el seu pare, el conestable Ruy López Dávalos, amb 7 o 8 anys d’edat, i es va educar al Palau del Real de València (que llavors, entre els anys 1416 i 1430, era la capital de facto de la Corona d’Aragó), abans de passar per Milà (1435-1440), on va ser cortesà de Filippo Maria Visconti i, després, ambaixador del rei d’Aragó (1443-1447). Entre Nàpols i Milà, pels volts dels anys 1445-1448, és quan es creu que hauria redactat la novel·la. El paper del còdex conté marques amb la mateixa Biscia Viscontea (símbol de Milà) del paper usat el 1447 a la cort milanesa. A l’obra, coprotagonitzada per la Güelfa, senyora de Milà, apareixen personatges relacionables amb les corts de Nàpols i de Milà, i errates que només es retroben en un còdex ducal milanès. Les armes heràldiques que fa Curial en honor de la seva estimada Güelfa («un lleó rampant que travessa les dues colors d’un escut migpartit») coincideixen amb les adoptades per Enyego d’Àvalos el 1443, quan va signar les esposalles amb la noble napolitana Antonella d’Aquino. Fer-ho, en aquella época era una manera de signar l’autoria de la novel·la.

[dilluns, 27.02.17]
El director Andrés Lima ha forçat al màxim amb efectes sonors, il·luminació de la més lluminosa amb vermell infernal la situació que viu la protagonista de l'obra «La mare» de Florian Zeller a La Villarroel
Si esteu acostumats a veure com acaba qualsevol obra de teatre amb un típic i tradicional "fosc", aquí el director ha optat per capgirar la convenció: el "fosc" és al principi. I no pas un fosc breu. Fins al punt que els espectadors intueixen que sí que hi ha la protagonista a l'escenari, pel seu respirar angoixant —ensopega i tot— però no la començaran a veure en la penombra fins que ella mateixa encén una minúscula llàntia-espelma sobre la taula. El que momentàniament pot semblar una gratuïtat escènica acaba sent, un cop ha transcorregut la trama de «La mare»
[crítica íntegre a la revista digital Clip de Teatre], una insinuació a l'avançada del forat negre o de la foscor del pou en el qual es troba enfonsada Anne, la mare —o potser hauríem de dir l'exmare— d'aquesta obra del dramaturg Florian Zeller (París, 1979), que ja va estrenar el 2010 —tot i que el teatre francès la va recuperar ara fa dos anys— i que és anterior, doncs, a una altra obra seva sobre la introspecció familiar, «El pare», del 2012, sobre la malaltia de l'alzheimer, vista aquí la temporada passada, al Teatre Romea, interpretada per l'actor Héctor Alterio. A la tendresa que inspira la malaltia de l'alzheimer («El pare») cal oposar el rebuig que pot inspirar en alguns, o potser algunes espectadores, l'obsessió malaltissa d'una mare que pensa que ha complert el seu cicle vital i que està afectada per una profunda depressió arran de la distància que s'ha anat produint entre ella i el marit i la separació dolorosa amb la sortida de casa de la filla i, sobretot, del fill amb qui mantenia un vincle sobreprotector.

[diumenge, 26.02.17]
La pel·lícula «Elle» de Paul Verhoeven protagonitzada per Isabelle Huppert distingida per l'Acadèmia del Cinema Francès en les categories de millor film i millor actriu
La pel·lícula «Elle» continua sumant premis. L'Acadèmia del Cinema Francès ha guardonat la pel·lícula de Paul Verhoeven amb el César al millor film, i la seva protagonista, Isabelle Huppert, amb el de millor actriu. Però el triomf d'«Elle» no ha tingut la magnitud que molts esperaven, perquè només ha obtingut dos premis tot i estar nominada en 11 categories. Isabelle Huppert, que aquest any ja ha guanyat un Globus d'Or, té opcions d'aconseguir un Oscar pel seu paper a «Elle». L'altra triomfadora de la nit dels
César francesos ha va ser «Sólo el fin del mundo», del quebequès Xavier Dolan, reconeguda amb els Césars al millor director, el millor muntatge i el millor actor, Gaspard Ulliel. També s'ha endut tres premis el film «Divinas», de Houda Benyamina, el d'òpera prima, el d'actriu revelació i el d'actriu secundària. «Divinas» és una mirada a les revoltes a la perifèria de París del 2005.

[dissabte, 25.02.17]
La Biblioteca de Catalunya posat en marxa un servei per internet de pagament que permet als usuaris seleccionar i descarregar còpies en alta qualitat dels documents en domini públic del seu fons digitalitzat
L’objectiu d’aquest servei és facilitar a investigadors, estudiants, professionals, editors i, en general, a qualsevol usuari, la gestió de les seves necessitats de reproducció de documents d’alta qualitat en un entorn virtual i autònom. L’enllaç al servei es fa des del
catàleg de la Biblioteca de Catalunya. En el moment d’obrir el servei, s’hi troben accessibles més de 25.000 documents, entre els quals, la pràctica totalitat dels més dels 600 incunables conservats a la Biblioteca de Catalunya; revistes històriques tan emblemàtiques com «¡Cu-cut!», «Pèl & Ploma» o «L’Esquella de la Torratxa»; la correspondència d’Enric Granados, Marià Aguiló i Joan Maragall; plaques de vidre de Pau Audouard i també partitures; arxius sonors de cilindres de cera, i d’altres materials. A mesura que avanci el programa de digitalització de la biblioteca, focalitzat justament en obres de domini públic, s’incrementarà l’oferta del servei.

[divendres, 24.02.17]
La reconstrucció del Teatre Arnau costarà 9 milions d'euros i es perfila el seu ús com a espai escènic i museu històric de l'època d'or del Paral·lel
El Teatre Arnau fusionarà les arts escèniques, la recuperació de la memòria de l'edifici i del Paral·lel i el treball comunitari. Aquest és el veredicte sobre el futur del teatre que ha fet públic l'Ajuntament de Barcelona i que sorgeix del procés participatiu engegat la primavera passada. Un grup impulsor capitanejarà aquest projecte amb l'Ajuntament, que vol que sigui un equipament del segle XXI que interactua amb la memòria, amb fortes arrels comunitàries i espai singular per a les arts escèniques emergents i innovadores de la ciutat" Aquesta solució compartida és la que reivindicava la plataforma Recuperem l'Arnau i serà un model únic a la ciutat. També es treballa en un model de gestió innovador que permeti rendibilitzar l'espai, potenciar el tarannà comunitari i eviti la privatització. El mes d'octubre es va saber que el
Teatre Arnau del Paral·lel s'hauria d'enderrocar del tot i tornar a aixecar de nou per culpa del deteriorament de l'edifici, cosa que endarrerirà l'inici del projecte i n'augmentarà el cost. Properament es convocarà el concurs arquitectònic per a l’edifici —hi ha un pressupost inicial de 9 milions d'euros— que hauria d'estar al juny, i que intentarà conservar tota l’arquitectura que sigui possible. L'inici de les obres serà a finals del 2018 o principis del 2019 en funció de les restes arqueològiques que s'hi trobin.

[dijous, 23.02.17]
L’obra teatral «El nom (Le prénom)», de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière vista al Teatre Goya s’adapta a la televisió dirigida per Joel Joan i coproducciò de Focus i TV3
Des de fa uns dies es roda «El nom», una coproducció de Focus Audiovisual i Televisió de Catalunya, en associació amb Chapter 2 i amb la producció associada de Distinto Films. Es tracta d'una pel·lícula per a televisió que adapta l'obra teatral, vista al Teatre Goya de Barcelona durant dues temporades seguides. Aquesta producció conservarà el ritme, la contundència, l'estructura dramàtica i l'eficàcia còmica de la funció teatral, segons els seus promotors, i hi afegirà recursos específics de llenguatge audiovisual, que permetran a l'espectador aprofundir en les zones de confort de la funció. Cinc personatges, un pis de Barcelona i el nom d’un nadó que encara no ha nascut, són els elements bàsics d’aquesta producció, una comèdia àcida i brillant sobre les relacions humanes. La direcció d'aquesta nova producció anirà a càrrec de Joel Joan, que també va dirigir i protagonitzar la versió dramàtica de la peça. Xavi Mira, Sandra Monclús, Sergi Vallès i Mireia Piferrer completen el repartiment d'aquesta adaptació audiovisual de Joel Joan amb adaptació al català de Jordi Galceran. El rodatge es porta a terme en un pis de L'Eixample i tindrà una durada d'aproximadament tres setmanes. La temporada 2012-2013,
l'obra teatral «El nom» va reunir prop de 100.000 espectadors i va fer 256 funcions. Aquesta producció teatral és una adaptació de l'obra francesa «Le prénom», de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, que va ser un rotund èxit en la seva estrena al Théâtre Édouard VII de París el 2010. La peça va ser nominada als Premis Molière 2011 en 6 categories, incloent-hi millor comèdia, millor autor viu i millor director. Els mateixos autors van dirigir una adaptació audiovisual de la peça l'any 2012, amb Patrick Bruel, Valérie Benguigui, Charles Berling, Guillaume de Tonquédec, Judith El Zein i Françoise Fabian com a protagonistes.

[dimecres, 22.02.17]
El Doctor Music Festival tornarà a Escalarre el mes de juliol de l'any 2019 amb la previsió que s'apleguin a les Valls d'Àneu més de 50.000 espectadors durant tres dies i amb un esperit sostenible i ecològic
Els representants del Festival Doctor Music s'ha reunit a Londres amb mànagers, representants i premsa internacional per promocionar entre la indústria musical britànica el retorn del Doctor Music Festival als prats d'Escalarre, a les Valls d'Àneu. El resorgiment del festival està previst per als els dies 12, 13 i 14 de juliol de l'any 2019. Els responsables asseguren que serà una organització amb un nou accent sostenible. El festival, encara sense artistes confirmats, vol créixer fins als 50.000 espectadors diaris però amb una petjada ecològica mesurada al territori i col·laborant amb l’agricultura i ramaderia locals. A més, el xef Albert Adrià s’ha aliat amb l’esdeveniment, on traslladarà el seu equip del restaurant Tickets per oferir una proposta gastronòmica complementària a la resta d’oferta dins del recinte. The Groucho Club, ubicat al Soho londinenc, va acollir l’acte promocional amb què el
Doctor Music Festival 2019 s'ha volgut presentar a la indústria musical britànica. Mànagers i representants d’artistes internacionals (Muse, Marck Knopfler, Arcade Fire o Red Hot Chili Peppers i Robbie Williams, entre altres, confirmats per l’organització) estaven convocats per conèixer detalls del retorn del festival de les Valls d’Àneu vint anys després. Els primers abonaments del que anomenen Reincarnation Edition estaran disponibles a partir del maig, a un preu inicial de 175 euros. Pel que fa al caràcter «sostenible» anunciat, el festival, que augmentarà les dimensions de les hectàrees ocupades, des de les 90 de l'antic festivals aunes 140 —amb terrenys ja llogatsa uns 200 propietaris— ha avançat que tot el menjar que s’hi consumirà provindrà d’agricultura i ramaderia ecològiques, prioritàriament de l’entorn de les Valls d’Àneu. Aquest esperit agrada a la Diputació de Lleida perquè entronca amb la promoció de les Valls d’Àneu com a destí de turisme ecològic i sostenible. La institució serà un dels patrocinadors del festival i explorarà inversions en infraestructures viàries i tecnològiques necessàries pel municipi de l’entorn del festival i que contribueixi a una millora de l’esdeveniment. Això sí, el retorn del 2019, de moment no preveu una continuïtat sinó que serà un esdeveniment únic i commemoratiu de la polèmica iniciativa de fa vint anys a les Valls d'Àneu.

[dimarts, 21.02.17]
El Tribunal Suprem espanyol prohibeix publicar fotos extretes de Facebook sense permís després de condemnar un diari a indemnitzar un particular per haver utilitzat a portada una foto del seu perfil
El Tribunal Suprem espanyol estableix en una sentència que publicar en un diari la fotografia d'una persona treta del seu compte de Facebook exigeix el seu consentiment exprés; si no, suposa un intromissió il·legítima en el seu dret a la pròpia imatge. El Suprem ha condemnat
La Opinión de Zamora a indemnitzar amb 15.000 euros un home de qui es va extreure una fotografia del seu compte de Facebook i va ser publicada a la portada, en l'edició en paper. El tribunal considera que el diari va provocar un dany en la imatge de l'afectat. Es tractava d'un reportatge informant que el demandant havia estat ferit pel seu germà amb una arma de foc i que, aquest s'havia suicidat. La notícia contenia dades que permetien identificar el demandant. La sentència argumenta que encara que algú publiqui una foto en una xarxa això no suposa que estigui autoritzant la publicació en cap altre lloc diferent. També matisa que el titular del compte no pot reformular reclamació contra l'empresa que presta els serveis de la plataforma electrònica on opera la xarxa social perquè un tercer hagi accedit a aquella fotografia l'accés a la qual era públic. El diari ha estat condemnat a no tornar a publicar la foto en cap altre suport i a retirar-la de tots els exemplars que hi hagi als arxius.

[dilluns, 20.02.17]
El polèmic poema «Mare Nostra» de Dolors Miquel és qualificat de sàtira per l'Audiència de Barcelona que rebutja la querella presentada per l'«Asociación en Cristo Nuevo Amanecer»
L' Audiència de Barcelona ha confirmat la no admissió a tràmit de la querella presentada per l'Asociación en Cristo Nuevo Amanecer contra la poetessa Dolors Miquel i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, pel presumpte delicte contra els sentiments religiosos durant la lectura del poema «Mare Nostra» durant el lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona el 15 de febrer del 2016. El tribunal considera que no es pot admetre aquesta querella perquè ni Dolors Miquel ni Ada Colau tenien intenció d'ofendre amb aquesta acció, ni tampoc es pot considerar que hi hagi hagut vexació per als qui professen o practiquen la religió catòlica. A més, es conclou que l'acció va ser un exercici de llibertat d'expressió i que
el poema «Mare Nostra» és una sàtira. El jutjat d'instrucció número 2 de Barcelona no va admetre a tràmit aquesta querella el març del 2016, decisió que va confirmar al setembre desestimant un recurs de reforma. Ara, l'Audiència de Barcelona confirma la desestimació de la querella tot rebutjant el recurs d'apel·lació presentat per l'associació denunciant. L'Audiència considera que la vexació, si n' hi hagués, ha de ser directa, no indirecta, i que per aquest motiu aquest tipus penal tampoc encaixa amb l'acció de les querellades. El tribunal també considera que la llibertat d'expressió empara no només les informacions o idees que són favorablement rebudes, sinó també aquelles que xoquen, inquieten o ofenen. A més, afegeix que en les societat democràtiques, els grups religiosos han de tolerar les crítiques publicades i el debat sobre les seves activitats, creences o ensenyaments, sempre que aquestes crítiques no suposin insults intencionats i gratuïts o discurs de l'odi, que constitueixin una incitació a la violència i a la discriminació en contra dels membres d'una religió concreta. La polèmica per la lectura d'aquest poema es va produir el 15 de febrer del 2016 durant el lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona 2015. El president del grup municipal del partit espanyolista PP, Alberto Fernández, va abandonar l'acte quan la poetessa Dolors Miquel va recitar el poema, en considerar que era ofensiu.

[diumenge, 19.02.17]
La pel·lícula catalana «Estiu 1993» de la realitzadora debutant Carla Simon guanya dos premis del Festival de Cinema Internacional de Berlín
El sensible i emocionant debut de la directora Carla Simon ha obtingut el premi a la millor opera prima i el Gran Premi de la secció Generation Kplus. Es tracta d'un film autobiogràfic rodat a la Garrotxa que relata amb gran delicadesa la pròpia història de Simon quan als 6 anys, després de perdre la mare i quedar-se òrfena, els seus oncles la van adoptar. L’èxit del film es va fer públic amb el palmarès de La Berlinale quan es desvelava que guanyava els premis de la secció en què participava, Generation Kplus, i «Estiu 1993» s’enduia el Gran Premi ex aequo amb la xinesa «Becoming who I was».
«Estiu 1993» té previst el mes de març competir en el Festival de Màlaga i el maig s'estrenarà a les sales comercials. L’Os d’Or de la Berlinale té protagonisme femení. Se l'ha emportat la cineasta hongaresa Ildikó Enyedi per «On body and soul», una comèdia romàntica ambientada en un escorxador amb una història d’amor entre una controladora d’aliments amb trastorn obsessivocompulsiu i el seu melancòlic superior amb un humor incòmode.

[dissabte, 18.02.17]
Roman Polanski diu que està decidit a viatjar als Estats Units i enfrontar-se al cas de violació que el persegueix des de fa quaranta anys
Això és el que informa la revista TMZ. El cineasta va ser acusat de mantenir relacions sexuals amb l'adolescent Samantha Geimer, de 13 anys, després de drogar-la en una sessió de fotos a Los Angeles. Ell, que aleshores tenia 43 anys, es va declarar culpable i va estar quaranta-dos dies a la presó. A finals del 1978, estant en llibertat sota fiança, va fugir del país davant la possibilitat d'haver de complir una nova condemna més severa. Ara, Roman Polanski planeja tornar als EUA amb la intenció de deixar de ser un fugitiu, però no preveu ingressar a la presó. El seu advocat ha demanat a un jutge del Tribunal Superior del comtat de Los Angeles que accepti la resolució que va dictaminar un tribunal de Polònia segons la qual el director havia arribat a un acord amb les autoritats per complir només quaranta-vuit dies de presó. La víctima, que ara té prop de 53 anys, ha demanat que el cas es tanqui sense imposar cap pena de presó a Polanski. El 2009
el cineasta Roman Polanski (París, 1933) va ser arrestat per les autoritats suïsses a l'aeroport de Zuric i va passar dos mesos a la presó i set d'arrest domiciliari, però finalment no va ser extradit als EUA. Tampoc ho va ser el desembre de l'any passat, quan el Tribunal Suprem de Polònia va rebutjar una nova petició d'extradició. Al llarg de tots aquests anys el director no ha pogut viatjar lliurement per Europa i tampoc no ha pogut visitar la tomba de la seva dona, Sharon Tate, a Califòrnia, ni anar a veure la seva filla a Londres. L'última conseqüència de la persecució a la qual està sotmès des de fa quaranta anys es va produir aquest any en ser nomenat president dels premis Cesar, distinció a la qual va haver de renunciar per les protestes de sectors feministes.

[divendres, 17.02.17]
La sala de festes La Paloma vol acabar amb deu anys de tancament per denúncies del veïnat i pretén reobrir aquest mateix any després de les obres imprescindibles per garantir la insonorització
Segons la propietat, les obres d'adequació de la sala de festes del Raval començaran aquests pròxims dies perquè el local pugui tornar a obrir aquest anys. No és la primera vegada que se n'ha anunciat la reobertura, però en aquesta ocasió es vol fer coincidir la reobertura amb el desè aniversari del seu tancament forçat. El projecte de rehabilitació passa per modificar algunes de les sales adjuntes a la principal, que només necessita lleugers condicionaments, com per exemple instal·lar baranes a les parts més altes o revisar les portes d'emergència. La propietat de La Paloma també gestionava la sala Cibeles però el mateix 2007 en què va tancar
La Paloma i va començar el judici, la van haver de vendre per fer front a les indemnitzacions de tots els treballadors. L'Ajuntament de Barcelona va comprar la sala del carrer Còrsega per set milions d'euros i la van reconvertir en un bloc d'apartaments per a persones grans. El projecte artístic de La Paloma vol potenciar la programació de dia i la música en viu en detriment de les sessions de 'dj' nocturnes, per tal de conciliar l'oci amb el descans dels veïns, una de les causes del conflicte i el tancament a causa dels sorolls de l'exterior.

[dijous, 16.02.17]
Àlex Ollé de La Fura dels Baus estrena al Gran Teatre del Liceu l'òpera «Quartet» basada en l'obra de Heiner Müller i inspirada en «Les amistats perilloses» de Pierre Choderlos de Laclos
L'òpera es podrà veure en només cinc funcions a partir del 22 de febrer, sota la direcció musical de Peter Rundel, que combina l’Orquestra Simfònica del Liceu amb la música preenregistrada i tractada electrònicament que ha generat l’IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique de París). La direcció d’escena la signa Àlex Ollé, de La Fura dels Baus. L’òpera «Quartett» és una producció del Teatro alla Scala de Milà i compta amb el vídeo de Franc Aleu, el vestuari de Lluc Castells i l’escenografia d’Alfons Flores, que a través d’una impactant caixa suspesa a l’escenari, transmet l’aïllament emocional dels personatges. Uns personatges que encarnen el baríton escocès Robin Adams (en el paper de vescomte de Valmont) i la mezzosoprano també escocesa Allison Cook (en el paper de marquesa de Merteuil).
«Quartett» és una òpera en un acte, amb llibret i música de Luca Francesconi que se situa a París, on dos examants es troben atrapats en un joc de seducció i l'única sortida és la mort. La marquesa de Merteuil proposa una juguesca al vescomte de Valmont per seduir Cécile, la seva neboda verge; però ell prefereix el repte de captivar Madame de Tourvel, una esposa fidel. Coincidint amb aquesta òpera, el Gran Teatre del Liceu posarà en marxa el sistema Opera Touch, una prova pilot que permet al públic viure una experiència més completa i interactiva durant la funció. Es tracta d’unes ulleres intel·ligents que faciliten tenir en el mateix camp de visió els sobretítols, el resum argumental a temps real i la informació sobre els artistes, entre d’altres.

[dimecres, 15.02.17]
El cinema Comèdia de Barcelona podria tancar temporalment si prospera la demanda de desnonament de la propietat per impagament del lloguer de l'empresa que l'explota actualment
Fa gairebé un any que l'empresa que gestiona les sales d'exhibició del cinema Comèdia, la societat Espectacles S.L, no paga el lloguer de l'espai. Aquest fet ha portat a les famílies Pla i Planàs, propietàries de l'edifici històric, a presentar una demanada de desnonament per impagament. Les famílies lamenten la situació però asseguren que s'han fet diversos intents per trobar una solució acordada que evités aquesta mesura. Ja han començat a fer gestions per trobar un nou operador que tingui l'objectiu de mantenir l'activitat del cinema. Si no pot ser, prioritzaran una empresa que faci un ús cultural de l'edifici perquè està catalogat com equipament cultural.
El cinema Comèdia ocupa l'antic Palau Marcet, que l'arquitecte Tiberi Sabater va construir entre 1887 i 1897. Va ser la residència de l'empresari i polític Frederic Marcet Vidal i de la seva dona Dolors Planàs i Armet fins que es va convertir en teatre el 1934. Les reformes van anar a càrrec de l'arquitecte Pere Domènec Roure, però van ser interrompudes a causa de la Guerra Civil. El 1941 es va inaugurar i el 1960 es va convertir en cinema. L'última rehabilitació va tenir lloc l'any 2015. Hi havia el projecte de convertir el Comèdia en un espai cultural polivalent, amb una sala gran amb capacitat per a unes 850 persones dedicada majoritàriament al teatre, dues sales de cinema digitalitzades i servei de restaurant. Però finalment també s'ha desestimat per inviable econòmicament.

[dimarts, 14.02.17]
La versió de l'obra «El miracle d'Anne Sullivan» del Teatre del Raval amaga la dificultat de fer creïbles sense caure en una caricatura o un estereotip de la discapacitat de la ceguesa i la sordesa els dos principals personatges
La història de Helen Keller ha estat portada al teatre, la televisió i el cinema en diverses èpoques. L'adaptació teatral catalana de Tamar Aguilar, a partir de l'original de l'autor William Gibson (Conway, Carolina del Sud, EUA, 1948) vol reflectir l'ambientació que als anys seixanta ja es va imprimir en el cinema encara en blanc i negre. Helen Keller (Tuscumbia, Alabama, 1880 - Easton, Conneticut, 1968) va patir una greu malaltia d'infància que li va provocar la pèrdua de la visió i l'audició amb les conseqüències de dificultat de creixement i adaptació social. Això, però, no va impedir que després de la seva aferrissada lluita pionera en la millora del desenvolupament de les persones sordes i cegues, es convertís, després de ser la primera persona amb les seves condicions de discapacitat a obtenir una titulació universitària, en una reconeguda escriptora —va deixar publicat el testimoni biogràfic de la seva situació personal— i també en una oradora i activista política
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'obra «El miracle d'Anne Sullivan», estrenada en teatre el 1959, potser és més coneguda per la seva versió cinematogràfica del 1962, «The Miracle Worker», dirigida per Arthur Penn, amb les actrius Anne Bancroft i Patty Duke de protagonistes, guardonada amb un Oscar a la millor actriu principal a Anne Bancroft i un altre a la millor actriu secundària, Patty Duke, morta precisament ara fa un any, i que interpretava aleshores el paper de la petita Helen.

[dilluns, 13.02.17]
L'obra «China Doll» de David Mamet surt per primera vegada del circuit de Broadway en un muntatge que protagonitza l'actor José Sacristán al Teatre Poliorama
De Broadway al rovell de l'ou del món. Tot i que l'actor Al Pacino va rebre una clatellada crítica pel seu paper en l'estrena d'aquesta obra breu de David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) al Gerald Schoenfeld Theatre, el desembre del 2015, al director Juan Carlos Rubio i el veterà actor José Sacristán no els ha fet por l'aventura pionera d'estrenar-la fora del focus de Broadway. I és que el text original de «China Doll», del dramaturg David Mamet, és un dels models d'estructura teatral quan pràcticament el deixa en mans —gairebé monòleg tot i que hi apareix també l'actor Javier Godino— del protagonista de l'obra, un empresari vinculat a la política, multimilionari, que ha comprat un avió a Suïssa per a la seva jove nòvia perquè voli fins al Canadà, però una pretesa emergència el fa aterrar als EUA
[crítica integra a la revista digital Clip de Teatre]. És a partir d'aquí, amb el conflicte legal que sorgeix arran de l'aterratge, que la intriga s'apodera de la trama fins al punt que els espectadors es veuen obligats a reconstruir les causes de l'ascens i la caiguda del magnat multimilionari de la mateixa manera que les reconstrueix ell mateix, però sempre amb el recurs de les trucades telefòniques, sense que se sàpiga mai del tot què diuen els interpel·lats a l'altra banda de l'aparell sense fils i només amb les reaccions, els impromperis i les pistes fugaces que dóna el multimilionari.

[diumenge, 12.02.17]
El Museu Picasso de Barcelona rep 1 milió de visitants a l'any però només un 6% són visitants procedents de la ciutat o del país
Durant l’any 2016, un 50% dels 954.895 visitants que han passat pel Museu i la seva col·lecció permanent, han adquirit l’entrada anticipadament, consolidant així aquest sistema de venda d’entrades dos anys després de la seva posada en funcionament. L’èxit d’aquesta aplicació ha permès descongestionar el carrer Montcada i millorar l’accés al centre, que durant el 2016 va tenir 1.062.194 usuaris tot i que només un 6% és de la ciutat o del país. Gràcies a aquest servei, el temps d’espera per entrar al Museu s’ha reduït fins als 4 minuts de mitjana, el 70% dels visitants afirmen no haver esperat gens i un 15%, haver-ho fet durant menys de 10 minuts. En l’àmbit digital i de xarxes socials, una dada rellevant són les 1.094.065 visites a la pàgina web del
Museu Picasso durant el 2016, així com l’augment en un 38% de fans al Facebook, arribant als 228.595. Pel que fa a Twitter i a Instagram s’ha incrementat en 6.142 i 4.087 seguidors respectivament, fins a aconseguir 59.852 seguidors a Twitter i 4.427 a Instagram. Cal ressaltar la comunitat de Tripadvisor, on s’han publicat 2.266 opinions noves durant el 2016. També s’han completat els itineraris de la col·lecció, afegint al servei els idiomes xinès mandarí i sud-coreà. D’aquesta manera, es poden oferir a les 10 nacionalitats que més vénen al Museu, el servei de suport a la visita en el seu idioma. En aquest ordre, els països de procedència són: Estats Units, França, Itàlia, Alemanya, Regne Unit, Corea del Sud, Xina, Japó, Rússia i Canadà.

[dissabte, 11.02.17]
El Gran Concert per a les Persones Refugiades marca el preàmbul de la Manifestació Volem Acollir que es considera la més multitudinària d'Europa pels drets de les persones immigrades
La campanya unitària per l’acollida i el refugi «Casa nostra, casa vostra» reuneix més de 15.000 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona en el Gran Concert per a les Persones Refugiades. É l’esdeveniment artístic més multitudinari que s’ha fet a Europa des de l’esclat de l’actual crisi del refugi, i és una mostra de mobilització ciutadana, preàmbul de la Manifestació Volem Acollir. La Manifestació Volem Acollir té el lema «Prou excuses! Acollim ara» [dissabte 18 de febrer] i recorrerà la Via Laietana des de la plaça Urquinaona fins al passeig Marítim. La marxa acabarà amb una multitud mirant el Mediterrani, el mar on l’any passat van morir ofegades més de 5.000 persones.
El Gran Concert per a les Persones Refugiades ha despertat una gran expectació mediàtica amb més de cent periodistes acreditats al Palau Sant Jordi, i el senyal de la transmissió televisiva es distribueix internacionalment. El concert explica la ruta de les persones que han de fugir de casa seva i, per això, es divideix en tres blocs: l’origen, que és la guerra, la destrucció o la misèria; el trajecte, que és el perill dels mars i les fronteres, i l’arribada, que sovint acaba comportant aturar la vida en un camp de refugiats. L’actriu Clara Segura és l'encarregada de la locució en directe, i hi intervenen els actors Eduard Farelo i Jacob Torres, a més de sis actors joves de la sèrie de «Merlí», sota la direcció de Fèlix Pons.

[divendres, 10.02.17]
L'enèsim intent d´«españolizar los niños catalanes» queda avortat al Parlament de Catalunya després de rebutjar una moció maquillada de «trilingüe» dels partits espanyolistes PP i Ciudadanos
El ple del Parlament de Catalunya ha rebutjat una moció que promovia que els pares dels escolars catalans poguessin escollir la llengua d'escolarització dels seus fills. Els vots en contra del gruix de la Cambra catalana han tombat el nou intent dels partits espanyolistes, Ciudadanos i del Partido Popular, que en aquest cas buscaven fomentar l'"ensenyament trilingüe" a l'escola pública catalana. Els diputats de Junts pel Sí, PSC, Catalunya Sí que Es Pot i la CUP han votat en bloc en contra de la proposta. La moció recollia "el dret dels pares a escollir la llengua oficial d'escolarització dels seus fills" i obrien la porta a fer un procediment objectiu, transparent i eficaç. Segons els seus promotors, l'objectiu era el de promoure un ensenyament "trilingüe", tot i que Junts pel Sí i la CUP, les dues forcen que donen suport al Govern de la Generalitat, s'han posicionat en contra en considerar que el text volia carregar contra
el model d'immersió lingüística. El text apostava perquè el català, el castellà i l'anglès es repartissin cadascuna el 25% de les assignatures troncals, convertint-les en oficials. Entre els punts també rebutjats per la majoria dels grups n'hi havia un que incloïa un augment de la dotació del professorat d'anglès per reduir les ràtios en las classes d'aquesta matèria i crear una figura de tutor d'anglès en cada centre. Aquesta figura seria l'encarregada de seguir l'evolució del nivell d'aquest idioma de cada alumne.

[dijous, 09.02.17]
La Casa Vicens projectada per Antoni Gaudí s'afegirà al circuit de visites de cases modernistes de Barcelona a partir de la tardor d'aquest any
Les obres de restauració d'aquest edifici de Gaudí ja estan molt avançades i es posa com a data previsible la tardor d'aquest any perquè es pugui obrir a les visites turístiques i així s'afegeixi a altres edificis modernistes de la ciutat de Barcelona com La Pedrera o la Casa Batlló. El director del projecte de rehabilitació de la Casa Vicens, que té un cost de 4 milions d'euros, és Joan Abellà per encàrrec de la família propietària, el banc andorrà MoraBanc. Malgrat que no s'ha dit quin serà el preu de les localitats dels visitants, en aquests moments, La Pedrera val 22 euros i la Casa Batllo, 23,5 euros. La Casa Vicens és una de les obres més emblemàtiques del Gaudí jove, però la seva nova vida està en mans de dos degans, José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres, que treballen colze a colze amb l’arquitecte David García, del despatx Daw Office.
La Casa Vicens no s’han limitat a fer tasques de reparació sinó que també està en construcció una nova escala amb el mateix recorregut que la que va desaparèixer quan la casa es va dividir en diversos habitatges. Els arquitectes actuals denuncien la falta de cura de l’Ajuntament de Barcelona per haver permès que es construïssin edificis anodins al voltant de l’obra de Gaudí i la dificultat d’adaptar-la a les normatives actuals. La responsable de la museologia, Marta Antuñano, detalla la història de l’edifici i les vicissituds que va patir des que es va començar a construir, l’any 1883, fins als anys 60. Els elements originals tornaran a lluir com el primer dia, i els arquitectes també han conservat l’ampliació que hi va fer Joan Baptista Serra l’any 1927. Una de les sorpreses afecta el conegut fumador: el sostre àrab no era daurat, sinó blau i verd, com s’ha descobert durant la restauració.

[dimecres, 08.02.17]
La novel·la «Vida privada» de Josep Maria de Sagarra es portarà a la televisió catalana en dos capítols sota la direcció de Sílvia Munt
El clàssic de la literatura catalana, «Vida privada», la novel·la escrita per Josep Maria de Sagarra, es veurà a la petita pantalla el 2018 en una minisèrie de dos capítols sota la direcció de l'actriu i directora Sílvia Munt. L'enregistrament de la minisèrie es rodarà a Lleida i a la ciutat de Cervera. La directora ha anunciat que els actors protagonistes seran Pablo Derqui i Francesc Garrido. El repartiment el completaran els intèrprets Àgata Roca, Pep Cruz, Maria Molins i Pedro Casablanc. Entre les guionistes de la sèrie hi ha Coral Creu, que també va treballar amb l'adaptació de la novel·la «Pa Negre», d'Emili Teixidor. La directora Sílvia Munt ha optat per Lleida i Cervera perquè Barcelona està, segons ella, molt saturada pel que fa a rodatges, a més de les complicacions de trànsit i turisme. La minisèrie tindrà un cost proper als 2 milions d'euros.
La novel·la «Vida privada» retrata la decadència d'una família burgesa, els Lloberola, entre el final de la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República. La novel·la retrata la desaparició d'una determinada Barcelona i els canvis de l'època. La minisèrie és una producció d'Oberon Cinematrogràfica juntament amb Televisió de Catalunya i la participació de l'Institut Català d'Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya. Gran part de la minisèrie es produirà al Magical Media de Lleida, un centre de continguts audiovisuals propietat d'un consorci format per l'Ajuntament i la Universitat de Lleida, i la resta serà als exteriors de la ciutat i la comarca del Segrià.

[dimarts, 07.02.17]
L'obra «Mars Joan» sobre el projecte de fundar una colònia a Mart es reposa al Teatre Tantarantana amb un repartiment renovat
Cap allà al 2026, d'aquí a quatre dies, poden passar dues coses: que siguem independents o que, els que encara quedem, hàgim decidit emigrar a Mart per complir això que anomenen el somni col·lectiu. Ho possibilita el projecte Mars One a través d'un reality show que es proposa fundar una colònia humana a Mart i per aconseguir-ho ha de fer una selecció entre els aspirants. La dramatúrgia de l'obra «Mars Joan» parteix d'aquesta referència xarona i mediàtica de la societat actual i l'adapta a les relacions de parella. Novament, doncs, dues parelles en solfa i en crisi: una perquè el mascle vol anar a Mart per no tornar mai més i l'altra perquè el mascle és un conformista que toca de peus a terra i que no s'adona del que té a un pam del nas. No cal dir que les dues femelles també hi tenen la seva part, en el joc
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A partir d'aquí, el muntatge agafa, durant noranta minuts, un ritme vertiginós, amb escenes breus, començant per una introducció del reality show en qüestió i entrant en un flaixbac sobre com ha anat el fet que un dels quatre protagonistes (Joan) hagi acabat guanyant la cursa entre milers d'aspirants, ell i tres més, per anar a la nova colònia humana de Mart.

[dilluns, 06.02.17]
Després de «Nora» a la sala Atrium li toca el torn a «Júlia» aquesta noia de casa bona que vol fugir del seu entorn benestant però també esclavitzat i que li nega la llibertat com a dona
Ara que es torna a parlar de J.V.Foix es podria parodiar a la vista d'aquesta adaptació de «La senyoreta Júlia» un dels seus versos més coneguts: «M'exalta el nou i m'enamora el vell». I el vers podria servir per sintetitzar la segona aposta que Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium fan per acostar-se a través del cicle la Trilogia de la Imperfecció a tres mites femenins del teatre: Nora («Casa de nines»), Júlia («La senyora Júlia») i Nina («La gavina»). Després de «Nora», comentada en el seu moment aquí mateix, li toca el torn a «Júlia», aquesta noia de casa bona que vol fugir del seu entorn benestant però també esclavitzat i que li nega la llibertat com a dona i que, com a alternativa, té el braç a tòrcer de Jean, el treballador de la casa, fill de la classe pagesa del terme, enamorat secretament de Júlia des de la infància i que es caracteritza pel seu caràcter anomenat avui "masclista" i que acaba també esclavitzant la llibertat de Júlia
[crítica íntegra a la revista digital «Clip de Teatre»]. A «La senyoreta Júlia» d'August Strindberg (Estocolm, Suècia 1849 - 1912) hi ha també una mirada dissortadament molt contemporània com ho és la violència de gènere. Sota l'aparent estima de Jean per Júlia, hi ha la incitació a l'autosacrifici d'ella per salvar les aparences i la convenció social que ho domina tot des de l'educació primerenca. Ho diu Jean en un moment donat de la conversa en la bogeria de la parella la Nit de Sant Joan a la cuina de la finca, més o menys amb aquestes paraules: "Aquesta educació dels costums ancestrals se t'aferra al cos des de menut i no te'n pots desprendre així com així".

[diumenge, 05.02.17]
El curt «Timecode» rebrà una aportació de 25.000 euros de la Generalitat de Catalunya per promocionar als EUA la seva cursa cap als Oscars
La Generalitat de Catalunya aportarà 25.000 euros per a la campanya de promoció als Estats Units del curtmetratge «Timecode», un dels cinc nominats en aquesta categoria als Oscars. Representa la meitat del que l’equip calcula que serà necessari. Segons els productors de
«Timecode», als Oscars, els curts queden apartats del focus mediàtic, per això és important aconseguir que els acadèmics nord-americans el vegin i el votin. La promoció consistirà en projeccions a Los Angeles, Washington i Austin, a més de reunions amb agents i altres personalitats de Hollywood. «Timecode» ha guanyat fins ara la Palma d'Or de Cannes, el Gaudí i el Goya.

[dissabte, 04.02.17]
El pressupost de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona creix un 11% en relació a l'any passat gràcies als ingressos generats per la revifada immobiliària
El pressupost de Cultura per al 2017 de l'Ajuntament de Barcelona és de 132 milions d’euros, 13 milions més que el 2016; creix un 11% (l’any passat era de 119 milions, i ja es tractava de la xifra més alta com a mínim d’aquesta dècada). Cultura obté el 5% del pressupost municipal, una xifra considerable sobretot si es compara amb el 0,7% que hi dedica la Generalitat de Catalunya. De fet, el pressupost de Barcelona és la meitat del pressupost de què disposarà la conselleria de Cultura per a tot el país (261 milions). L'Ajuntament de Barcelona retreu, però, al govern espanyol que pràcticament hagi desaparegut de l'àmbit cultural català. La retirada de l'Estat s’ha notat sobretot en els grans equipaments culturals nacionals ubicats a Barcelona. És a aquesta partida a la qual
el consistori barceloní dedica la part més important del seu pressupost: 37,4 milions d’euros (28% del total), una xifra que representa un increment del 4% respecte al 2016. Patrimoni s’emporta 30,8 milions d’euros més (el 23% del total). Un dels projectes estrella és el pla de xoc que vol acostar la cultura als barris de Barcelona i treure més partit dels equipaments existents, una de les promeses del govern actual liderat en minoria per l'alcadessa Colau. El consistori dedicarà 16,2 milions d’euros als processos de creació i recerca de talent i 11,7 milions a la programació que gestiona directament. A innovació i desenvolupament tecnològic hi destinarà 5 milions.

[divendres, 03.02.17]
La denúncia del sexe fàcil i l'assetjament escolar homòfob en el fons dels dos espectacles que la companyia italiana Ricci/Forte presenta al Teatre Lliure
Una de les companyies italianes més innovadores del panorama escènic del moment, Ricci/Forte, presenta dues obres de temes polèmics dins del cicle 'Canvi de codi', un recorregut pel teatre contemporani que organitza el Teatre Lliure a Montjuïc. Els espectacles es poden veure únicament durant dos dies: 'Macadamia Nut Brittle' [2 i 3 febrer] i 'Still life' [4 i 5 de febrer]. 'Macadamia Nut Brittle' es basa en l'univers literari de Dennis Cooper per crear una obra sobre el buit que hi ha en les vides i que a vegades s'intenta omplir amb el sexe entès com una manera d'allunyar-se d'un mateix. 'Still life' evoca una realitat diferent: l'homofòbia. Un drama que subratlla la importància del valor de la fantasia, que els joves potser han perdut. Està basat en la consternació social que va patir Itàlia després del suïcidi d'un jove de 15 anys de Roma, víctima d'assetjament a les xarxes socials per ser homosexual i vestir peces de color rosa. Les dues peces de
la companyia Ricci/Forte estan interpretades per actors que han viscut aquesta experiència en la seva vida d'alguna manera, i que tenen l'empremta de l'assetjament o l'homofòbia. Com en totes les obres de Ricci/Forte, el factor visual és molt potent. El text es barreja amb els muntatges visuals, en els quals els intèrprets, tot i no ser ballarins, utilitzen tot el cos.

[dijous, 02.02.17]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2017 amb 10.201.434 visitants que han fet 28.185.474 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2017, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el gener del 2017, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 10.201.434 visitants i 28.185.474 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 10.495,7 visites de pàgines (10,4 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 13 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 14.987 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dimecres, 01.02.17]
El Centre Pompidou o Beaubourg de París commemora el quarantè aniversari de la seva inauguració havent aconseguit més de cent dos milions de visitants
El Centre Pompidou, el museu d’art modern més gran de tot Europa, compleix 40 anys amb una història que ha superat el fort rebuig amb què va néixer, per la seva peculiaritat arquitectònica, per estendre’s més enllà de París i superar els cent milions de visitants. Més injuriat durant la seva construcció que la torre Eiffel i que la piràmide del Louvre, per la intel·ligència parisenca, el Centre Pompidou ha fet 40 anys el 31 de gener, amb rècords de popularitat. Un aniversari que celebra aquesta setmana amb una festa pública i un programa d'actes festiu. Es parla de més de cent dos milions de visitants, atrets per les 120.000 obres de la col·lecció permanent (el museu d’art modern i contemporani més gran d’Europa i el segon mundial), per les 325 exposicions temporals i les 818 estrenes de l’IRCAM, l’Institut de Recerca Musical, que hi ha hagut des de la inauguració. Sense oblidar els més de 110.000 lectors que han passat per la seva biblioteca pública d’informació a més de l'atractiu de veure mig París pujant i baixant els 219 esglaons de l’escala mecànica que s'enfila a cor obert per la singular façana. A la darreria dels anys setanta, en el llavors anomenat plateau Beaubourg, a pocs metres de la polèmica mudança del mercat des Halles, el president Georges Pompidou va tenir el coratge de confiar en el projecte del que seria el
Centre Pompidou o Beaubourg, sobre el qual van ploure les crítiques dels entesos, que firmaven tres arquitectes poc coneguts: l’anglès Richard Rogers i els italians Renzo Piano i Gianfranco Franchini. El resultat va ser un edifici de 166 metres de longitud, 42 d’alçària i 60 d’ample, amb 15.000 tones d’estructura metàl·lica, el seu organisme (canonades, cables) a la vista, va escandalitzar tout Paris, però va atreure el món.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció