andreu sotorra





[Carezza en W - El concert - Capítol 3 - Fragment 16]


    [Anterior]


    El concert



    Yan-Yan Nick va agafar el seu violoncel i es va retirar del saló del Washingtònia Hotel entre els aplaudiments discrets dels comensals.
    Des que havia començat el concert, el famós violoncel.lista xinès es moria de ganes de posar-se els patins en línia i anar a fer una carrera d'envol per l'avinguda del port marítim, en plena nit de Cap d'Any.
    Els assistents a aquella festa de fi de mil.lenni --clients selectes de l'hotel més car de la conurbació--, l'havien escoltat respectuosament, una mica distrets per les converses que tenien a cau d'orella, i sense gaire interès per la seva interpretació.
    A Yan-Yan Nick, li va fer l'efecte que els comensals que havien pagat la seva actuació, inclosa al preu del menú del sopar de Cap d'Any --unes 125.000 per parella-- estaven més interessats pel concert de carrilló que vindria més tard amb les campanades que per les seves sonates de Bernstein, Prokovief, Beethoven i Gershwin.
    Yan-Yan Nick n'havia tocat sis i s'havia deixat acompanyar resignadament per un pianista desconegut del violoncel.lista, que els promotors del concert li havien imposat en la clàusula del contracte perquè eren els mateixos que produïen un parell de musicals a l'any, als quals posava música aquella eminència de deu dits desbocats que li havia provocat més d'un garranyec! a les cordes del seu violoncel. Garranyecs, és clar, que havien passat del tot per alt els selectes melòmans que li havia tocat tenir per tancar el mil.lenni.
    Mentre tocava, fent veure que tot ell, dits, arquet i cordes eren la Xina sencera per la seva expressió de trànsit, va reüllar els comensals del saló. Anaven tots d'etiqueta. Uniformats fins a l'extrem que, a Yan-Yan Nick, li va costar de distingir els cambrers dels comensals. Portaven esmòquing negre, llacet i pitrera blanca --ells--. Lluïen vestits de nit negres, plens de lluentons --elles--.
    Entre sonata i sonata, Yan-Yan va provar d'endevinar quants models exclusius de Briefing, Arlanda, Jodhpur, Priscille Ermenegildo Zegna o Lloyd's hi devia haver aquella nit al saló del WH, sense entrar en detalls de roba interior d'Hugo Boos, Cacharel, Calvin Klein o Boxer, i sense mirar la sabateria de pell amb cuir treballat de tafilet de Zampiere o Rafalino, a més de la joieria de Loewe que la majoria de dames --d'una mitjana dels trenta totes i de somriures excitants-- exposaven en forma d'anells, braçalets i collarets d'or pur, als aparadors ambulants de les pitreres, els dits anulars i els canells. A Yan-Yan, que reconeixia que també era un fanàtic de l'orfebreria com elles, li havien dit que Loewe era la principal firma proveïdora de les ja aleshores decadents cases reials de la vella conurbació europea--. Yan-Yan Nick, mentre afinava les cordes del seu violoncel per adaptar-se a les condicions ambientals del saló del WH, va pensar fugaçment en les participacions financeres que tenia invertides --per vocació i filantropia-- en alguns d'aquells holdings de productes de moda que, entre el vell i el nou mil.lenni, eren a la capçalera de les llistes preferides per les millors famílies de la majoria de capitals civilitzades de tot el món.

    [Continuació]




| Dalt | Índex i presentació |