andreu sotorra





[Carezza en W - El concert - Capítol 3 - Fragment 21]


    [Anterior]


    Al saló, la festa estava en el seu moment més àlgid. Yan-Yan va sentir des de fora el soroll de copes, els xiulets dels espanta-sogres i els xiscles dels comensals que ja ni es devien recordar del seu concert de violoncel.
    I va anar cap al passeig, en direcció al parc de Mar, mentre tothom celebrava l'entrada al nou mil.lenni.
    En el seu esprint sobre l'enllosat tremoladís --quina merda de servei de manteniment que corre pel món!-- va esvalotar un cadell de gos d'atura que algú devia haver castigat a passar la nit de Cap d'Any, exiliat dels seus dominis d'alta muntanya i sense comptar ovelles, en una de les terrasses del primer pis d'un dels edificis més alts de la urbanització.
    Era un edifici que hi havia prop del WH, amb balconades de marbre blanc, i estava coronat per un frontó d'arcada clàssica. El violoncel.lista Yan-Yan Nick s'hi va aturar uns moments i va aixecar el cap per mirar més bé la façana, amb l'excusa de l'escàndol del gos. Després va prendre embranzida amb els patins en línia i es va dirigir avinguda del Parc avall, camí del pont de l'Estació Marítima del port esportiu.
    A la boca d'entrada de la passarel.la del pont de fusta que hi havia, Yan-Yan va ensopegar amb la plataforma ondulada que li va fer trabucar les rodes dels patins. Yan-Yan va maleir en veu baixa i en xinès, que és com ho feia espontàniament quan n'hi passava alguna de grossa. Va fer un parell de saltets per salvar l'obstacle. Va patinar encara uns metres a ulls clucs per damunt del pont. I prou que li va semblar veure en la foscor de la nit una ombra d'algú al mig del pont, però quan se'n va adonar ja s'hi havia aferrat amb les mans i havien anat a rodolar els dos --ombra i violoncel.lista patinador-- per terra.
    Yan-Yan es va cagar en els bemolls dels dissenyadors de ponts boteruts com aquell. Va maleir tots els sants musicals que li havia ensenyat el mestre Bernstein, des de Sant Mateu de Bach fins al Messies de Händel: «Cagondena tots els claus del sant crist reconsagrat del Rei dels Reis i Sant dels Sants!» I sota seu, amb una veu seductora de soprano, va sentir, mig ofegada pel pes del cos d'ell, l'ària de l'Alegrem-nos del Messies: «Rejoice! Rejoice! Al.leluia, Al.leluia!»
    L'ombra era la del cos d'una noia coreana que, a Yan-Yan, li va semblar la dona més bonica que el destí li havia posat mai a sota. El violoncel.lista es va aixecar, patinant com un sapastre, abans no va recuperar l'equilibri en línia.
    Ella va somriure, agafant encara les mans de Yan-Yan, protegides amb mitenes, perquè ell no es tombés. El tacte escalfat dels seus ditets amb les puntes enfredorides dels seus el va torbar. Ni tan sols va tenir esma de demanar perdó d'haver estat tan cec. El cor se li havia posat a bombejar com l'alambí d'un banc de sang.
    Aquella veu! Aquell Rejoice! Rejoice! que havia sentit a tocar dels seus llavis! Aquell piulet meravellós que l'havia captivat! Aquell to agut i àgil que valia per tot el Messies i la sagrada família sencera!

    [Continuació]




| Dalt | Índex i presentació |