«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 53 - Març 2006

La caseta i el despatxet
Ara que la Memòria Històrica es treu tant la pols, per a bé de tots, és bo de recordar aquella filosofia que tants anys ha durat i que s'atribuïa a Francesc Macià. La caseta i l'hortet va fer fortuna. Tanta, que molts anys després, quan l'economia domèstica va reviscolar amb el boom dels seixanta, les aspiracions dels hereus dels anys trenta eren les de tenir, primer, la caseta, i, després, l'hortet. No és estrany, doncs, que els hereus dels hereus, hagin fet seva la filosofia mig rural mig zen de l'avi Macià i que, en arribar a la Plaça de Sant Jaume —on ell va residir durant un temps tan curt que amb prou feines va tenir temps de posar-hi ordre— hagin canviat el lema pel de: la caseta i el despatxet. La cosa ve a tomb perquè el govern català —el primer després de la llarga era convergent— ha fet públics els pressupostos de les factures que ha pagat per remodelar i posar al dia els despatxos i les dependències dels seus membres. La mal anomenada transparència —els comptes públics no haurien de ser transparents sinó simplement públics— ha posat sobre la taula una xifra que ve a ser la xocolata del lloro, si es compara amb les adquisicions, remodelatges i canvis de seus que els vint-i-tants anys llargs dels anteriors governs van portar a terme. En aquest cas, el també mal anomenat Tripartit —nom de forca que porta a la memòria de l'Infern— diu que s'ha gastat, oficialment, un total de 867.435 € (en pessetones de les desaparegudes, uns 145 milions). El remodelatge del despatx del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ha costat uns 120.000 € més uns 47.000 € del despatx annex de la cap de gabinet. El despatx del Conseller Primer, heretat del Conseller en Cap, Artur Mas, ha costat uns 10.000 €. El despatx de la consellera d'Educació, Marta Cid, ha costat uns 15.000 €. En canvi, destaquen, per la seva modèstia, les despeses oficials de remodelatge d'altres despatxets com el de la secretaria general de Presidència, on s'han invertit només uns 400 € o el del despatx del conseller de Medi Ambient, que no arriba als 1.000 €, o el del conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació, que només es va gastar 332 €. Però hi ha altres remodelatges que posen la pell de gallina, com per exemple el del despatx del cap de gabinet de Treball i Indústria que va arribar a 79.000 €, o el del conseller de Comerç que es va gastar uns 15.000 €. Les dades no s'acaben mai. La meravella del cas és que sigui molt difícil, a hores d'ara, saber quines van ser aquestes partides en relleus anteriors. El cas és que, tret del despatx de Jordi Pujol, que va ser ocupat sempre per ell després de Josep Tarradellas, els de les altres conselleries han tingut desenes de canvis en el llarg d'aquest quart de segle. I fa de bon suposar que els industrials i els artesans que papallonejaven al voltant dels càrrecs dels governs anteriors no s'estaven de braços plegats. Però la transparència té males jugades. Per ser massa transparent, un dels socis del Tripartit, Esquerra Republicana de Catalunya, ha superat la crisi del 3% amb la seva història de les cartes enviades als càrrecs de confiança perquè es gratin la butxaca, no siguin garrepes, i aportin al partit el que els correspon per haver-los posat el plat a taula. Hi ha amistats i confiances que es paguen cares. Per exemple, de les polítiques de finançament que van sortint a la llum es desprèn que, en últim terme, són els ciutadans els que, per un lloc o altre, acaben pagant més cares les seves factures de les administracions que, generalment, es tradueixen en més impostos i menys prestacions de serveis. El problema del 3% amb què es va acusar el govern de CiU, per cobrar, presumptament, comissions de les concessions de les obres, o el problema de les donacions anònimes no tan anònimes, o el problema de la quota de confiança per tenir feina no és tant el que representa econòmicament sinó la malfiança que crea en la població. I després diuen de les ETT, que cobren comissions de les nòmines que gestiona, o de les contractacions a immigrants, que acostumen a ser baixes i, sovint, fraudulentes a canvi de més hores de les que realment es liquiden. Els guants blancs dels pispes només són blancs mentre no s'embruten. Però ja se sap que sempre costa de veure la brutícia en els guants dels altres, per molt netes que siguin les mans.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |