«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]



  • En plena campanya bruta contra la comunitat de mestres de Catalunya, sotmesa a la difamació i l’estigmatització per part d’uns partits que no tenen escrúpols a alimentar el vot espanyolista visceral, és un bon moment per recordar el llarg recorregut històric i la categoria pedagògica de l’escola catalana. Una història d’excel∙lència que va donar, al llarg del segle XX, pedagogs de gran prestigi internacional, el llegat dels quals s’ha mantingut en el segle XXI. I cal fer­ho no només per restituir la seva dignitat, que ara es veu arrossegada pel fang de platós ignorants i micròfons furibunds que no la coneixen, però la menystenen, que no l’entenen, però la volen dominar. És la vella obsessió de la concepció homogènia d’Espanya, exemplificada en la famosa frase del ministre Wert demanant “espanyolitzar” els nens catalans. Una frase, per cert, que s’ha repetit al llarg dels segles, des de la implantació del Decret de Nova Planta. No ens enganyem, el que amoïna de l’escola catalana és, justament, que és catalana, i contra aquesta concepció s’han vertebrat tots els intents de destruir­la. Però a banda de rescabalar la dignitat dels milers de mestres catalans que fan la seva feina amb dedicació, seriositat i rigor, sovint amb menys recursos dels necessaris, també cal regalar­nos una certa dosi d’autoestima, perquè estem parlant d’una tradició pedagògica molt prestigiosa. Des del 1898, en què Francesc Flos i Calcat va fundar l’escola Sant Jordi i s’inicià l’ensenyament en català, el llistat de pedagogs i projectes educatius moderns va ser ingent. El 1901 es fundaria l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, basada en el lliurepensament, la coeducació i el respecte a la natura. Una escola que va tenir suport internacional, no endebades Ferrer i Guàrdia va arribar a fundar la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, de la qual seria president honorífic l’escriptor Anatole France. Com és ben sabut, la seva execució —un autèntic crim d’Estat— va estroncar el seu projecte educatiu. En paral∙lel es fundaria, el 1905, l’Escola Horaciana de Pau Vila, i, el 1906, l’Escola de Mestres de Joan Bardina i després el gran esclat de l’obra educativa de la Mancomunitat i l’ambiciós projecte del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona. Entre d’altres, l’escola del Bosc dirigida per Rosa Sensat, l’escola del Mar de Pere Vergés, destinada a l’educació de nens amb problemes de salut o els grups escolars Baixeras i La Farigola. I a partir d’aquí, la llista es completaria amb pedagogs de l’altura d’Artur Martorell, Alexandre Galí, i més a prop, Angeleta Ferrer, Maria Rúbies o Marta Mata. En tots els casos, parlem d’una escola arrelada en l’estima al país, els valors de progrés i els mètodes pedagògics més moderns. D’aquesta tradició prestigiosa ve l’escola catalana i és per això, pels valors que representa, que secularment l’ataquen.

    Pilar Rahola
    "Escola catalana". La Vanguardia, 13.05.18

  • Oriol, ¿com estàs? Dissabte et vindré a veure. Per aquí tot segueix igual. Diuen que ens guanyen. I nosaltres tenim l'autoritat de Macià, la valentia de Companys, la visió de Maragall, la humanitat de Joan Tardà, la consciència de David Fernàndez, la llum de Cuixart i la rebel·lia d'Albano Dante. Tenim un 1 i un 3 d'octubre eterns. Tenim el record a la pell del cuir de les seves porres. Tenim la determinació de perdre-ho tot per guanyar-ho tot. Tenim un país que utilitza polítics per defensar-se i no polítics que utilitzen un país per salvar-se. Tenim el valor de dir gàngster a gàngsters. Tenim la voluntat de lluitar per la dignitat de qui sigui, ja sigui de Santako, Vic, Toledo, Huelva, Lugo, Olot o Hospitalet. Tenim la memòria dels nostres barris, del que van ser i del que són. Tenim amics a la presó d'Estremera i a l'exili que han sigut votat per milers. Tenim el seu quadro podrit amagat a les golfes. Tenim Guillem Agulló, Lluís Xirinacs i Xavier Vinader mirant-nos des del cel. Tenim una pàtria feta dels fills dels que van ser tractats com esclaus. Tenim la sort d'haver esgotat la por. Tenim l'obligació de no perdre més. Tenim més carrers que despatxos. En tenim 100 per cada un dels que empresonen i empresonaran. Tenim més polítics en places que en palaus. Tenim reis dels que maten dracs per segrestar princeses i no dels que amenacen pobles per votar. Tenim el pes de les nostres consciències i no de les nostres butxaques. Tenim l'altre per davant del jo. Tenim l'ànima daurada. Tenim dos milions d'il·lusions. Tenim memòria per donar i vendre. Tenim anys per donar a una causa i més encara per disfrutar-la. Tenim fills pels quals lluitar. Tenim valents empresonats per corruptes. Tenim el dia que surtis i tots els que vindran. Tenim 70 diputats una altra vegada. Tenim un país guanyat a pols que hem de defensar. Tenim tot això i encara diuen que ens guanyen. Per aquí tot segueix igual. Una abraçada, amic. Dissabte ens veiem.

    Gabriel Rufián
    "Oriol, diuen que ens guanyen...". El Periódico, 01.02.18

  • El 21-D l’independentisme català va aconseguir una victòria estratègica. Va ser, també, un triomf remarcable contra tots els poders de l’establishment (el polític, el judicial, el mediàtic, el financer...), mobilitzats com mai per derrotar-lo, i una resposta de dignitat col·lectiva als afronts i les agressions acumulades des del 2010 i aguditzades durant la tardor del 2017. Però, sobretot, es va tractar d’una victòria estratègica en el sentit que, si els independentistes haguessin perdut aquella batalla, haurien perdut també la guerra; o, com a mínim, s’haurien vist obligats a lliurar-la en condicions quasi impossibles durant els pròxims deu o quinze anys. Sisplau, tanquin els ulls i imaginin-se una Generalitat presidida per Arrimadas, amb García Albiol a Interior, un/una membre de Societat Civil Catalana (n’hi ha tant en el grup de Cs com en el del PSC) a Cultura, Carrizosa a Ensenyament, etcètera. Un cop superat aquell repte crucial, ara cal intel·ligència tàctica per gestionar els resultats i convertir-los en una majoria parlamentària estable i un govern sòlid. ¿Amb quin objectiu prioritari? A parer meu, per damunt de la restauració del president o dels consellers destituïts, el més urgent és posar fi a la vigència de l’article 155 i restablir l’autogovern. Per resumir-ho amb una imatge: acabar amb l’espectacle revoltant de les compareixences del senyor Enric Millo -dirigent d’un partit amb el 4,2% de suport electoral- darrere d’un faristol on es llegeix “Generalitat de Catalunya”, talment com si el petit virrei tingués alguna cosa a veure amb Macià, Companys i Tarradellas. Posar fi a la usurpació hauria de ser l’objectiu número u no només dels independentistes sinó de tots els catalans demòcrates. I l’eventualitat d’una repetició electoral allargaria aquesta usurpació com a mínim sis mesos més, a banda de constituir un abús de confiança -o una presa de pèl- envers els 2.079.340 electors que, fa menys de quatre setmanes, van dipositar la seva confiança en JxCat, ERC o la CUP.

    Joan B. Culla
    "Intel·ligència tàctica". ARA, 16.01.18

    Citacions d'altri anteriors mes
    Circulars anteriors mes
    Altres opinions digitals mes


    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |