«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]



  • Una estranya perversió de la idea de literatura ha fet que, des de fa una colla d’anys, els escriptors catalans considerin que la perfecció estètica d’una obra literària és una cosa secundària. Passa al davant, des de fa temps, que l’argument sigui oportú —la Guerra de Successió, els immigrants marroquins, l’independentisme, i més coses—, que l’obra sigui llegívola i, si és possible, premívola —vull dir susceptible que li atorguin un premi, si és possible substanciós, com el Ramon Llull—, i, el més evident de tot, que el llibre vingui emparat per la fama, no la competència, de la persona que el firma. Si és conegut, especialment gràcies a la televisió, llavors encara millor: hi ha uns quants milers de vendes assegurades. És possible que això passi a d’altres països; però com més petit és un país —encara més si tendeix a l’endogàmia— més es valoren aquests a priori que hem esmentat, sempre en detriment de l’estricta qualitat literària d’un text. Podria assegurar amb proves que un tant per cent molt elevat de manuscrits que arriben a les editorials han de ser corregits de dalt a baix per un expert en gramàtica. El resultat és que, al final, els llibres posseeixen una certa correcció lingüística; però res no assegura, perquè no és feina d’un corrector d’estil, que el llibre que s’editi finalment sigui una obra d’art. Aquest terme és el que defineix l’estat de la qüestió: poca gent considera avui que un llibre —o un quadre— hagi de ser una obra d’art. La qüestió és que es vengui per altres raons, que també estan convocades en l’èxit de qualsevol llibre. En actuar d’aquesta manera, els escriptors passen per alt el requisit que sempre havia estat fonamental en la creació de tot objecte artístic. Art ve del llatí ars, i aquest terme és exactament el mateix que la paraula grega techné, que volia dir “tècnica”, “habilitat en la construcció de qualsevol cosa”: tant se val si es tractava d’una cadira, una pintura o un llibre. Quan Virgili moribund va arribar, des de Grècia, al port de Bríndisi, ciutat en què llavors es trobava l’emperador Octavi, portava el manuscrit de l’Eneida, que no havia pogut repassar del tot fins a fer-lo, al seu judici, una obra perfecta. Li va dir a l’emperador que s’havia de cremar, perquè no havia estat corregit com calia. L’emperador, en veure que l’Eneida cantava les glòries de Roma, es va oposar a aquesta darrera voluntat de Virgili. El llibre, doncs, va sobreviure, i és molt bo: només li faltava un punt de revisió. Quina lliçó per a molts autors dels nostres dies!

    Jordi Llovet
    "Minúcies". Blog bDd, 25.03.17

  • Catalunya ja té un nou MNAC (Malalt Nacional de Catalunya). La morbocràcia del país no descansa ni un minut en el seu amor per l’afecció i ara li ha tocat el torn a Pau Donés, cantant i ànima de Jarabe de Palo. Hem començat la marató amb llibres, després documentals i s’aniran succeint entrevistes centrades en la gamadura, continu sense fi, reality show del pioquejar, gran germà del destremp. Hem passat d’amagar els mals dolents d’una forma indigna a exhibir el càncer com una experiència comercialitzable, amb tots els tòpics conseqüents, un fenomen encara més fastigós que la clausura i la vergonya d’antes. Ben aviat, viure una malaltia en la intimitat, cercar-hi precisament allò que té d’únic i d’atemoridor, serà una pretensió contracultural, quasi pròpia de beats. Gràcies al club dels MNACs, el càncer i altres putades terminals han esdevingut un fenomen necessàriament compartible, d’estricta i obligada solidaritat. Si no el publicites, el teu mal no existeix. Fa temps que reivindico un premi al MNAC de l’any, car així els jurats del país s’estalviarien veure’s obligats a premiar el nou dissortat que la tribu imposi en disciplines com ara el periodisme o qualsevol derivada de les belles arts. Si continuem així, els càncers substituiran l’obra dels guardonats i els tumors reemplaçaran paulatinament i sense cap mena de pietat articles, cançons, novel·les i poesies. Una bona amiga em contà fa temps com s’esparverava quan es googlejava el propi nom i el completador de la caixeta farcia automàticament els seus cognoms amb el mot càncer. Així voldrien fer els amants de la morbocràcia, que tots ens acabéssim dient Josep Maria Diabetis o Meritxell Hemofília i que de tal faisó incorporéssim la realitat d’estar malalts al DNI o al Passaport del nou estat català. S’imposa, insisteixo com un ebri que ja no té verb, en la necessitat d’imposar un premi al MNAC de l’any, i que siguin metges, padrines i presentadors de televisió que escullin qui és l’escollit per a representar-nos. Estalviem-nos la Marató de La Nostra i institucionalitzem definitivament en una persona anual el sac de tot quant gemec. Cal fer-ho, un poble ha de saber quines són les seves aficions amb tal de fer-ne estructures d’estat. Ara ja estem gestant un nou MNAC. Siguem conseqüents i fem-ne una tradició. I els que vulguin viure el seu mal en allò més íntim d’ells mateixos, que els donin pel sac. Són un llinatge en extinció.

    Bernat Dedéu
    "Ja tenim un nou MNAC". Blog bDd, 22.03.17

  • Temps enrere, l’escriptor donava per acabat el llibre que havia escrit, el portava a l’editorial, l’editor se’l llegia (ell o un dels seus lectors a sou) i si li agradava decidia publicar-lo. Llavors hi feia unes consideracions –“aquest capítol és massa confús” o “potser l’última frase sobra”...– que l’escriptor acceptava o no, i el llibre passava a mans d’un corrector, una persona que compulsava la sintaxi i retocava els errors de picatge. Els anys vuitanta vaig descobrir la figura del verificador de fets. Va ser en una novel·la de Jay McInerney, Bright lights, big city. El protagonista és un jove que treballa en una revista, verificant els fets dels articles que s’hi publiquen. Passa sovint que els dits s’equivoquen de tecla i escriuen coses com que l’assassinat de Kennedy va ser el 1964 quan va ser el 1963. Doncs aquesta és la feina del verificador: comprovar que els fets que s’esmenten siguin certs i no hi hagi errors. Era una figura que em va sorprendre perquè fins aleshores no n’havia sentit a parlar. Deu ser cosa dels Estats Units, vaig pensar. Per compensar la feina obsessiva, el protagonista de la novel·la es passa les nits de bar en bar bevent i fotent-se clenxes del que ell en diu Bolivian marching powder. Doncs bé, ara, a aquesta cadena de revisors del text que s’ha de publicar s’hi afegeix un altre personatge. Es tracta del lector de sensibilitat, una persona que vetlla perquè al text no hi surti res que pugui ser considerat políticament incorrecte, sigui per motius de sexe, opció sexual, religió o raça. —No hauries de posar-hi raça. Posahi ètnia –Ai, sí, perdó. El lector de sensibilitat te com a objectiu evitar que la gent se senti ofesa per algun d’aquests motius. ¿Que la protagonista arriba a casa i se’n va a la cuina a preparar un arrosset? Millor que no ho faci, perquè seria perpetuar l’estereotip de la dona a la cuina. Millor que qui prepari l’arrosset sigui el marit. —No hi ha marit. És una dona que viu sola. —Doncs que no visqui sola. Que visqui amb un home. O, millor encara, amb una dona. —Però és que llavors no lliga la trama que ve a continuació. —Canvia-la. I en aquest tros d’aquí, on expliques que els atracadors que trenquen les cames de la protagonista són albanokosovars, la referència a la nacionalitat, fora. No ens podem permetre problemes d’estereotips. Fes que siguin valencians, per exemple. —Però és que, en la història, no té cap solta que siguin valencians. —Doncs que no siguin res. Ah, i res tampoc de trencar-li les cames a la protagonista. És una dona! Que li trenquin les cames és masclisme, una clara incitació a la violència de gènere. Que no li trenquin les cames. Que sigui ella qui l’hi trenqui a un dels atracadors. —Ells són quatre! ¿Com li ha de trencar, ella tota sola, les cames a un d’ells, si són quatre! Així van les coses, ara. És la literatura esterilitzada. A la cadena de revisors del text que s’ha de publicar apareix un altre personatge: el ‘lector de sensibilitat’

    Quim Monzó
    "L'ull que ens vigila". La Vanguardia, 11.03.17

  • Les biblioteques universitàries de mig món es nodreixen, en primer lloc, dels fons que compren elles mateixes, i, en segon lloc, de les donacions dels professors, fetes en vida o mortis causa. Així s’han fet les fabuloses i prestigiades biblioteques de grans universitats dels Estats Units i d’Anglaterra. Als Estats Units, que són rics, els professors solen trobar tot el que necessiten —o ho demanen, i els ho compren— a les institucions mateixes on treballen, de manera que és molt habitual que un gran professor nord-americà no tingui, a casa seva, més enllà d’un miler de volums. A França, que és un poble menys amic de l’escena pública, els professors, per contra, solen acumular biblioteques de desenes de milers d’exemplars: com que hi estan ben pagats, tenen cases grans, fins i tot segones residències, i tenen espai per a col·leccions molt extenses, que acaben oferint als centres de docència. A d’altres països del continent, ara assetjat per una crisi econòmica que no acaba d’escampar, els professors que ranegen la setantena encara han cobrat bé, i han arribat a posseir, també, una gran quantitat de llibres. Les universitats, en canvi, cada vegada més pobres, ja no poden comprar tot el que caldria. La institució no té diners per adquirir llibres i revistes especialitzades, el professor no les hi troba, i llavors ho adquireix ell, pel seu compte. Es tracta, doncs, de col·leccions que en principi haurien de ser públiques des del primer moment, però que són privades, fetes sovint al llarg de més de cinquanta anys. El lector entendrà de seguida que si aquestes col·leccions privades s’han fet per manca de recursos de les universitats, el més lògic és que llurs propietaris ofereixin els fruits de la seva bibliofília, traspassats o no, a les entitats públiques que no van poder adquirir-los. I ho fan. Això és molt propi, justament, de l’últim decenni, i res fa pensar que la situació canviarà de tendència. El que resulta paradoxal, llavors, és que les universitats públiques —ara parlo del nostre país— no acceptin fàcilment un llegat de milers de volums ofert pels seus professors jubilats, o quasi. La de Barcelona, per exemple, ha adduït des de fa dècades que no té espai, i que encara en té menys si el que desitja el donant és que els seus llibres es presentin en un apartat de la biblioteca general sota una rúbrica discreta en què figuraria el nom de l’ésser generós: una cosa molt més amesurada que les grans fundacions nord-americanes, que exhibeixen edificis enormes al frontó dels quals hi figura, amb lletres d’or, el nom del magnànim que va fer la donació. A la meva universitat [Universitat de Barcelona], com he dit, una donació es converteix en una tasca laberíntica, desagraïda i al capdavall impossible. D’una banda, diuen que no hi ha lloc; però, d’altra banda, s’inauguren centres de recerca en l’àmbit de les ciències socials i humanístiques que estan deserts, i sense cap destí versemblant a hores d’ara. Així s’han perdut, o malaguanyat, biblioteques que podrien ser l’orgull de la nostra primera universitat. (...) Així és com una universitat empobrida renuncia a posseir un fons bibliogràfic que honraria els seus antics propietaris i faria un enorme servei a la universitat mateixa. Em consta que a d’altres universitats això no passa.

    Jordi Llovet
    "Biblioteques malaguanyades". El País, 09.03.17

  • Conec una bona colla de gent que no llegeix mai novel·les. I no és que no llegeixin. Són doctors, professors universitaris o investigadors; humanistes o científics. Presumeixen de no llegir mai novel·les (es nota pel desdeny amb que ho diuen) perquè ho troben vulgar, a penes una distracció per a un auditori poc format. Ells llegeixen assaig, història o saberuts volums de ciències tan vagues com la sociologia. Ells mai no compartiran la premissa del professor de Pedagogia Internacional, Enric Prats qui, a 'Aprendre de lletres' (UBe), sosté que "L'educació te molt de ficció, així com la narrativa te molt de pedagogia". O sigui: que l'aprenentatge és un procés que es construeix també des d'àmbits no estrictament científics, així com l'art és una forma vàlida d'interpretar (i interpel·lar) la realitat. Per exemple. Per entendre algunes de les claus socials de la crisi generada a partir del crack del 29 als EE UU, no hi ha millor font que novel·les com Els raïms de la ira (John Steinbeck), Collita de sang (Dashiell Hammet) o Oi que maten els cavalls (Horace McCoy). Els diaris de l'època, en mans de grups com els Hearts, ja eren poc de fiar. Però, a més, només les novel·les donaven la dimensió humana del conflicte. El nou periodisme (Hunter Thompson, Tom Wolfe, Gay Talese) encara era lluny, però les coses ja apuntaven a la idea de la capacitat natural que te el relat literari per comprendre el món. Evitar la lectura de novel·les (el gènere i l'autor va a gustos) és una mena de sectarisme, una autolimitació intel·lectual que sovint demostra que el coneixement es construeix sense voluntat d'entendre, ni per curiositat, allò que passa al voltant nostre.

    Rafel Vallbona
    "Per entendre el món". Casa de VbN, 12.01.17

  • Dues de les cavalcades dels Reis d’Orient aixequen polseguera des de fa dies. Pel soroll que fan. Una és la de Girona. El partit animalista Pacma ha demanat “més sensibilitat envers els animals que participen a la cavalcada” d’aquesta ciutat i que s’eliminin els tambors que toquen al damunt dels cavalls. Poc acostumat a aquesta mena de celebracions, no havia vist mai que els que hi participen toquessin tambors mentre van dalt del cavall. Però m’he fixat en la foto que publica el Diari de Girona i és veritat. El genet, vestit de patge o alguna cosa semblant, porta un tambor a l’alçada del coll de l’animal, a tocar de les orelles. Com que la foto és de costat no es pot veure si a l’altra banda en porta un altre. A la mà té una baqueta tan grossa que més aviat sembla una maça. És evident que, si durant tot el recorregut el cavall ha de suportar aquest rebombori, el millor que pot fer quan acabi la jornada és anar directament a Gaes a demanar una revisió auditiva. El Pacma demana a l’Ajuntament gironí que els animals rebin un tracte més adequat pel que fa al soroll que han de suportar, i que es plantegi eliminar els tambors damunt dels cavalls. Remarca que “ja són moltes les ciutats que prescindeixen d’animals la nit del 5 de gener” i que “Girona no es pot quedar enrere”. L’altra cavalcada que provoca queixes pel soroll és també de la província de Girona. Per cert, dècades i dècades intentant eliminar les províncies i encara les tenim aquí, inamovibles, per molt que fem servir eufemismes com “demarcació” o “comarques de”, com si així la derrota fos més suportable. Tornem on érem. A Figueres, l’associació GiroGats demana que no es tirin petards per anunciar l’inici de la desfilada reial. Això tampoc no ho havia sentit mai. ¿Petards per anunciar la cavalcada de Reis? ¿Quin sentit té? Doncs sembla que també ho fan. GiroGats demana que no en tirin per les molèsties que causen a les persones –no cal que siguin grans o malaltes– i als animals que hi ha a prop. La nit de Cap d’Any, a La Rioja va morir un gos a conseqüència del pànic que li va provocar un esclat de petards. ¿Cal que hi hagi sempre soroll per celebrar qualsevol cosa? ¿No n’hi ha prou amb el de la nit de Sant Joan i la de Cap d’Any que ara també s’hi afegeix el capvespre del 5 de gener? No he entès mai la gràcia que alguns troben als estrèpits. Pel que fa als cavalls de la cavalcada de Girona, des d’aquí suplico als genets que els tapin les orelles amb orelleres de protecció auditiva (les Peltor 3M, les millors), aquestes que els humans fem servir en ambients on hi ha massa eixordadissa, o si has de fer anar el martell pneumàtic. Jo, quan dissabte vingui a dinar el meu net, també me les posaré, perquè fa un any algú va tenir la gran pensada de comprar-li un timbal amb dues baquetes gruixudes com un braç.

    Quim Monzó
    "Molt soroll per no res". La Vanguardia, 05.01.17

    Citacions d'altri anteriors mes
    Circulars anteriors mes
    Altres opinions digitals mes


    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |