«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]



  • Si no fos que la situació general del país -governat per funcionaris colonials, amb les autoritats legítimes imputades, exiliades o empresonades, amenaçat per la catalanofòbia desfermada a Espanya- ens prohibeix de frivolitzar, podríem dir que, només per la caiguda de màscares i les clarificacions ideològiques i morals que ha provocat, el procés independentista ja haurà valgut la pena. El PSOE lliurat en cos i ànima al PP més nacionalintegrista; el diari El País convertit en servil escolanet de Soraya Sáenz de Santamaría; distingits universitaris de passat progressista assentint o fins i tot aplaudint davant l’empresonament de càrrecs polítics democràtics, alguns d’ells excol·legues seus...: aquestes són coses que els catalans de la meva generació no imaginàvem que veuríem mai. I no les hauríem vist si el desafío secesionista no hagués tingut la virtut de despullar tants individus i col·lectius, de deixar-los amb les vergonyes dels seus interessos i les seves fòbies a l’aire.

    Joan B. Culla
    "Aliança d'impotències (SIU)". ARA, 14.11.17

  • Una trentena d’alcaldes del PSC s’han adherit al comunicat de Núria Parlon, Jordi Ballart, Ignasi Giménez i Josep Mayoral contra la intervenció de l’autonomia catalana. Membres històrics del mateix partit n’han fet públic un altre on demanen que els socialistes catalans se situïn “enèrgicament contra la brutalitat irresponsable del Govern del PP i contra l’aplicació de l’article 155”. Després d’haver-se passat anys dient que el PSC d’ara ja no és el que havia estat abans, molta gent agraeix aquestes mostres de sentit comú. Els més joves no es deuen haver preocupat per saber quin paper va interpretar aquest partit durant els anys setanta, vuitanta i noranta, i els més grans –els que ho van viure en directe– ho deuen haver oblidat perquè la memòria és fràgil, i més quan l’edat avança inexorablement. El PSC va adoptar sempre una posició de puta i Ramoneta paral·lela a la que jugava CiU però, lògicament, al seu aire. Ara, bona part de la ciutadania que algun dia havia votat PSC s’emociona quan veu que Raimon Obiols explica que no imagina “cap altra posició del PSC que no sigui votar en contra de l’article 155” i que, si finalment el Senat aprova la intervenció de la Generalitat, aquesta no es podrà dur a terme: “Si es produeix veurem situacions com les de la sèrie Sí, primer ministre”. Ha! És el mateix Raimon Obiols afable que, de petit, va ser model de pintures del seu pare, el pintor Josep Obiols. El mateix que, considerat “de l’ala més catalanista” del partit, cap al 1985 o 1986 va estar d’acord que Catalunya Ràdio no havia d’emetre només en català, sinó en català i castellà. L’emissora s’havia creat el 1983, enmig d’un panorama on la preponderància del castellà era absoluta. Doncs bé, el PSC propugnava aleshores que sumés a aquesta preponderància el 50% de la seva programació. En aquella època, Jordi Vendrell, Ramon Barnils i un servidor fèiem a Catalunya Ràdio, a les tardes, un programa que es deia El mínim esforç. Quan la notícia va aparèixer als diaris vam prendre uns gintònics al bar Taita 2 i la decisió de fer la següent emissió en castellà. Va ser divertit, aquell El mínimo esfuerzo que seguia les instruccions socialistes. Curiosament, dues hores amb tots tres fent en espanyol el que cada dia fèiem en català van aconseguir que molts manaies del PSC s’emprenyessin, començant per Jordi García Soler, aleshores membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, el mateix senyor que pocs anys després, el 1992, va instar la direcció de la corporació a tancar L’orquestra, el programa que conduïa Vendrell. El tancament va ser fulminant. ¿El motiu? Que el presentador i els tertulians es van fer ressò de les tortures als detinguts per l’operació Garzón contra l’independentisme. Érem en plena febre dels Jocs Olímpics de Barcelona i la sociovergència tenia la paella pel mànec. Els que diuen que el partit ja no és el que havia estat abans haurien de repassar una mica la història d’aquestes últimes dècades.

    Quim Monzó
    "Melodies d’ahir, d’avui i de sempre". La Vanguardia, 24.10.17

  • ¿Què ens queda per veure, senyor ministre de l’Interior, després que dimecres visités els policies que tenen en vaixells al port de Barcelona, com aquell qui passa revista a les tropes destacades a l’Afganistan? Un concert de Marta Sánchez per elevar la moral dels agents? Una gira de Bertín Osborne i Arévalo pels hotels que han reconvertit en casernes? I si la cosa s’allarga, vagin preparant també una videoconferència del president Mariano Rajoy la nit de Nadal, mentre vostè sopa gall dindi amb les tropes i brinden amb sidra amb el desig de poder tornar aviat a casa, victoriosos. Si els policies i els guàrdies civils van ser acomiadats de les seves casernes al crit de “ A por ellos”, ¿s’imagina com serà la rebuda quan tornin els herois a terra santa? Quantes condecoracions rebran pel valor demostrat en terra hostil, quants fills predilectes escampats per la geografia espanyola, quantes sacades d’honor en estadis de futbol... Aquest és el clima que han creat vostès després de la repressió policial de l’1-O. Un ambient d’eufòria per la violència d’estat, que arribarà al seu zenit aquest dijous 12 d’octubre, coincidint amb el Dia de la Hispanitat. I passaran els anys i es rodaran desenes de documentals sobre els fets de l’1 d’octubre, les noves generacions no es creuran el que va succeir aquell dia a Catalunya i vostè, que haurà deixat la política i presidirà el consell d’administració d’alguna gran empresa, es farà el vellet simpàtic i entranyable, com també se’l fa Martín Villa, mentre els periodistes provarem d’encarar-lo a alguna de les víctimes i fer-li demanar perdó. El govern espanyol havia donat el referèndum per “desarticulat” una dotzena de vegades. Es va dir que no hi hauria urnes ni paperetes ni recompte i al final hi va haver de tot: urnes, paperetes, recompte i gairebé 900 ferits a mans de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. En qualsevol país democràtic, el ministre de l’Interior responsable del dispositiu hauria hagut de presentar la dimissió aquella mateixa nit. Però aquí, no. Aquí, la policia fereix 900 conciutadans teus i, immediatament després, es deixa la porra i s’agafa una altra arma, una arma que és en tots els manuals del maltractador, i que provoca unes ferides molt profundes en la dignitat de les persones: el cinisme. Es converteixen els botxins en víctimes, es neguen les agressions, s’ignoren els ferits i es comença una campanya per denunciar la persecució a les forces de seguretat espanyoles. Si és que els policies van mancats d’estimació, ministre, no descarti l’opció de deixar-los tornar a casa el 12 d’octubre.

    Albert Om
    "Què ens queda per veure?". Ara, 07.10.17

  • (...) A les persones que ja tenim seixanta­cinc anys (seixanta­sis segons el còmput coreà) aquesta efervescència censora ens provoca un somriure. Vam viure el franquisme i recordem com, les últimes dècades d’aquella època, practicàvem el noble art de la lectura entre línies. Segons alguns diccionaris, llegir entre línies consisteix a “descobrir un sentit ocult, una segona intenció o una al∙lusió velada, en allò que s’ha dit o escrit”. Segons el de l’Enciclopèdia Catalana, llegir entre línies és “endevinar allò que l’autor deixa entendre sense dir­ho”. Quan un servidor era adolescent i a Tele/eXpres repassava de dalt a baix els articles de Manuel Vázquez Montalbán, no parava de llegir entre línies. Era molt gratificant entendre què deia sense explicitar­ho clarament. El mateix passava quan escoltava cançons de Raimon. A Jo vinc d’un silenci la paraula silenci implicava més que el simple fet de no parlar. A La nit —“La nit és llarga, la nit...”— no ens parlava de l’“interval que transcorre entre la fi del crepuscle vespertí i l’inici del crepuscle matutí”. A La fera ferotge d’Ovidi Montllor un alcalde intenta escampar la por entre els habitants i fa que un pregoner els avisi que la bèstia s’ha escapat del lloc on la tenen confinada. La fera explica que no han de tenir por, que l’únic que passa és que té fam i que la gàbia on malviu és petita. Finalment, però, la redueixen “gràcies a la força” i “el poble resta en pau”. No hi havia res en aquelles cançons i en aquells articles que la censura franquista pogués condemnar si s’atenia al sentit literal del que s’hi explicava. El dubte ara és: si hem de tornar a aquella època metafòrica, les noves generacions, poc habituades a llegir entre línies, ¿sabran activar els mecanismes de desencriptació? Per als veterans serà com tornar a la joventut.

    Quim Monzó
    "Dolç ocell de joventut". La Vanguardia, 15.09.17

  • (...) El dilema present és pervers: o acceptar la legalitat virtual de Puigdemont o ajudar a fer caure el pes de la llei a un Rajoy que s’ha limitat a cobrar els rèdits de la visió fundacional d’Aznar. Quan el dilema és tan pervers, cal aferrar-se a la posició pròpia, per minoritària que sembli. Ser comprensiu amb els catalans que han optat per llençar el barret el foc, no implica donar per bona la seva estratègia. Després de l’incendi, el paisatge quedarà negre. Haurem de tornar a començar. Però, atenció, no podríem fer-ho si en aquests moments frenètics no ens fiquéssim, com fan els bombers, al mig del foc per rescatar de la crema el barret de la dignitat catalana.

    Antoni Puigverd
    "Dignitat". ARA, 13.09.17

  • És cert que una violència tan brutal fa que aflori el pitjor i el millor de la societat. El millor s’ha imposat al pitjor. El pitjor ja era conegut: que una cosa tan terrible hagi anat acompanyada d’un nou aflorament d’odi al català era previsible. Per molt que es vulgui ignorar, aquesta xenofòbia al català està molt estesa en la població espanyola, l’estenen els partits i els mitjans. Uns mitjans madrilenys que, com sempre en els últims temps, han actuat de manera gairebé unànime al servei del PP i l’Estat, ja confosos tots dos en una única cosa. Mentre que repeteixen com lloros “Yes, we can” o “Imagine”, són incapaços de repetir “No tinc por” i necessiten traduir-ho. I oculten sistemàticament l’actuació de la policia catalana, els Mossos, parlant de “la policía”, quan cada dia es delecten anomenant la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquesta perversitat, aquesta manipulació constant del llenguatge és indicativa del que ha regit fins avui: l’ocultació, la negació i l’exclusió de la realitat nacional catalana. Els espanyols ignoren, perquè els seus mitjans els ho oculten, que aquest govern central ha exclòs els Mossos de la informació estratègica sobre terrorisme que rebien d’altres governs, quan Catalunya era un objectiu principal del terrorisme. Aquesta mostra d’autoritarisme antidemocràtic, de colonialisme i d’irresponsabilitat criminal és una cosa inaudita. Els espanyols no seran informats d’això, però com que els lectors d’aquest diari sí que ho saben, no insisteixo en el que ja és sabut. Mariano Rajoy i la política espanyola s’estan empassant en aquests moments un gripau molt gros, i els espanyols estan assimilant una nova realitat: sota aquest estat hi ha més d’un país, i la foto amb el monarca no és més que un imperdible obligat per la circumstància extrema. En aquesta nova realitat, els que armats amb la justícia de l’Estat com a arma particular pretenen l’empresonament i l’embargament de polítics catalans ¿encara somien a empresonar Puigdemont quan la ciutadania sigui convocada a votar? ¿Amb quina autoritat ho farien? Quina autoritat tenen davant la ciutadania catalana aquests polítics que van deixar les seves vacances per aparèixer en una terra i en un país que els és més estrany que mai? Enfront de l’autoritat colonial només hi ha lloc per a l’autoritat de la ciutadania, la que vota lliurement.

    Suso de Toro
    "Dos països, dues realitats". ARA, 20.08.17

  • A mi fins i tot m’han mirat com malament per haver fet filologia. Bé, et miren malament però amb carinyo. Crida l’atenció, sobretot, que quan tries carrera (si tot ha anat bé, sobre els divuit anys), tinguis tan clar que vols estudiar una cosa les possibilitats professionals de la qual són tan minses i tinguis tots els números per acabar amb la teva ossamenta en alguna franquícia de menjar ràpid. I ara hem de conviure amb l’oprobi de veure com una carrera com filosofia, per obra i gràcia d’una sèrie de televisió, recupera el prestigi perdut antany i diria, fins i tot, que es carrega de glamur. La derrota de la filologia com a disciplina d’interès és una sagnia que s’arrossega de fa anys i que es fa evident amb el nombre de matriculacions. Ja a la meva època (allà al paleolític superior) la nota per accedir-hi era un 5, cosa que delata el grau de demanda que ja aleshores concentrava i que em va servir de pretext per fer unes proves de selectivitat del tot displicents. Però el més trist és veure com la disciplina que s’ocupa de la capacitat més essencial de l’ésser humà (això és, el llenguatge i les seves afillades les llengües) renunciava a un monopoli daurat i permetia la fractura de la matèria en parcel·les diverses que, oportunament, han manllevat altres disciplines. Així, sigui perquè els plans d’estudis filològics s’han centrat sobretot en la literatura, sigui per la malaptesa de no percebre els canvis professionals i industrials dels sectors relacionats amb la llengua, el cert és que l’abisme actual entre les filologies i això que en diem mercat és formidable. I sorprèn veure aquest contrast en el mateix pla d’estudis —posem per cas el de la Universitat de Barcelona—, amb unes assignatures (per exemple, “Bernat Metge i la literatura del segle XIV”, o “Lexicologia catalana i semàntica”) que ben poc tenen a veure amb les sortides professionals promeses pel mateix pla, més adequades al mercat, sí, però sense cap mena de desenvolupament. Per exemple, la docència de la llengua catalana ja depèn d’un màster per al qual no és necessari haver fet filologia, ni tan sols català, com bé ha denunciat aquesta setmana Albert Pla Nualart, una situació no tan nova si tenim en compte que els ensenyaments especialitzats sobre correcció de textos (màsters i postgraus) tampoc demanen haver fet filologia i s’hi pot accedir des de qualsevol disciplina mentre passis una prova colador. I el mateix passa amb els estudis sobre edició de textos: en una capital del món editorial com és Barcelona, els llicenciats en filologia poden sortir de la facultat sense tenir la més mínima noció del procés que segueix la producció d’un llibre. Qui vulgui fer traducció fa temps que ni es planteja fer filologia, tot un error (no d’ells, que facin el que vulguin, sinó dels plans d’estudis) tenint en compte que la sortida lògica per a un traductor, a Catalunya, no és tant traduir cap a altres llengües, sinó d’altres llengües al català i el castellà, per la qual cosa cal molt més el control de les llengües de destí que no pas de les d’origen. Com tampoc es planteja fer filologia qui pretengui proveir-se d’uns coneixements humanístics bàsics, emparat com està avui pels estudis generalistes d’humanitats. Igualment, no crec que hi hagi gaires filòlegs en els àmbits més innovadors de la investigació lingüística, com és el desenvolupament d’aplicacions informàtiques (reconeixement de veu, diccionaris i correctors, traductors automàtics, etc.), i molt em temo que en el món de la logopèdia i la reeducació de veu la majoria deuen ser psicòlegs i pedagogs. T’ho miris per on t’ho miris, es pot exercir una professió relacionada amb la llengua sense trepitjar els estudis que —en principi— se n’ocupen. Si és que ja ho deia el dramaturg Eugène Ionesco a la seva obra La lliçó: “La filologia condueix al pitjor”.

    Rudolf Ortega
    "Brou de llengua / La derrota de la filologia". El País, 12.07.17

  • Que un exministre qualifiqui directament tres quartes parts dels catalans adults de terroristes no és una anècdota extemporània, simplement revela el que estan fent la política espanyola i els seus mitjans de comunicació a la ciutadania catalana davant la resta de la població espanyola: aplicar-li el mateix procés d’estigmatització que s’havia aplicat abans a ETA i als seus suports polítics. Aquestes tres quartes parts de persones adultes de Catalunya són reduïdes cada dia a destructores de l’harmonia fraternal espanyola, tutelada pel seu rei i el seu president legítims. Són lacais d’una egoista “burgesia catalana”, sectaris del nacionalisme identitari, bojos adeptes al separatisme, i la seva demanda d’un referèndum es qualifica de “desafío independentista”, ja que la ideologia nacional espanyola és militarista i la dissidència i practicar la llibertat és un “desafío”. Ja no entro en el fet que des del nacionalisme espanyol tan impregnat del feixisme espanyol s’identifiqui els nacionalistes catalans amb nazis i terroristes, cosa que han fet i fan polítics i intel·lectuals a tots els mitjans de comunicació madrilenys. Que amb aquest bombardeig ideològic hi hagi només un quaranta per cent d’espanyols fora de Catalunya que desitgin que la Guàrdia Civil o l’exèrcit tanquin el Parlament català i detinguin els seus governants demostra que hi ha més bones persones del que pensem. (...)

    Suso de Toro
    "La profecia autocomplerta". ARA, 10.06.17

  • Fa unes setmanes va haver-hi un incident a l’estació de l’AVE de Girona. El regidor del PP de Figueres, Diego Borrego, se’n va anar al lavabo, va entrar en uns dels vàters, es va abaixar els pantalons i es va asseure a la tassa. Mentre feia el fet, anava mirant el mòbil, com fa molta gent en aquesta situació. Al cubicle del costat hi havia un altre home, fent exactament el mateix. De cop va veure, pel petit espai que hi ha entre vàter i vàter, una mà amb un mòbil. Indignat, va sortir de seguida que va poder, va buscar els vigilants i els va dir que un home l’havia estat gravant mentre ell feia les necessitats. Els vigilants el van acompanyar al lavabo, ell els va assenyalar l’home i els vigilants van cridar una patrulla dels Mossos, que va prendre nota de la denúncia. La versió del senyor Borrego és que ell no enregistrava ningú. Era al vàter, defecant i fent gestions amb el mòbil. De cop li va caure de les mans, just en l’espai entre els dos cubicles. L’altre home va interpretar malament els seus gestos i va creure que l’havia estat gravant. Un dia, en un vàter públic, veurem com per damunt dels nostres caps vola un dron rego és que la fama el precedeix. A començaments d’any va publicar un comentari al seu compte de Twitter que deia: “M’agradaria més veure com els Mossos us foten la porra pel cul, als independentistes, i a sobre us agrada”. Tal qual. Enregistrar intimitats amb el mòbil cada cop és més démodé, tan démodé com la paraula démodé. Un dia serem en un vàter públic i veurem com per damunt dels nostres caps vola un dron. Això sí que és última tecnologia (però no per gaire temps). A mi ja me n’han passat un parell pel damunt, en zones rurals, i si tingués llicència de caça, els hauria fotut un tret i els hauria dut a l’escorxador perquè els espellessin i en fessin jarret de dron. Als Països Baixos ja fa més d’un any que la policia ensinistra àguiles per interceptar­los en ple vol. Però, si no tens un àguila a l’abast, ¿què fas? Dissabte passat un grup de noies que prenien el sol despullades a la coberta d’un llagut fondejat a Portocolom, a Felanitx, es va adonar que tenien un dron damunt seu que les anava enregistrant. A prop d’elles hi havia un iot de luxe on un grup d’homes miraven en una pantalla les imatges que gravava i se’n reien. Les noies els van fer gestos que deixessin de gravar, els homes van enretirar el dron quan van veure que les noies treien els telèfons mòbils, van girar cua i van amarrar el iot a Portocolom. Poc després va arribar la Guàrdia Civil, alertada per les trucades de les noies. A la seqüència inicial de La dolce vita, un helicòpter que transporta, penjant, una enorme estàtua de Jesucrist vola per damunt de Roma i, en un moment determinat, fa voltes i voltes per damunt d’un terrat on tot de noies prenen el sol en biquini. El periodista que interpreta Marcello Mastroianni els fa gestos perquè li diguin els seus números de telèfon. I elles, picarones, riuen i amb la mà li diuen “Noo.”

    Quim Monzó
    "Ara no podries fer-ho, Marcello". La Vanguardia, 09.06.17

  • En les setmanes precedents a Sant Jordi el xim-xim anual que assegura que llegir és importantíssim esdevé xàfec que cau inclement sobre la majoria de no-lectors. Llegir és molt important, sí, però la dèria de fer llegir -i de fer calaix- enterra tants matisos sota tòpics que fa que la diada acabi tenint un regust agredolç. Matisaré cinc tòpics. Tothom ha de llegir molt. No, no tothom ha nascut per llegir molt, ni per fer un munt de coses que ajuden a realitzar-se i humanitzar-se. No tots els ADN són lectors empedreïts i qui té ADN poc lector ha de poder llegir poc i lliurar-se al que li agrada sense cap mala consciència. El que sí que cal és que tothom sigui mínimament competent en la lectura, però els ritmes, els objectius i els mètodes han de tenir molt en compte el factor personal si no volem generar frustració i fracàs escolar. Llegir fa millor persona i sempre és bo. No sempre. N’hi ha que es refugien en la lectura per no afrontar la vida. I hi ha lectures que intoxiquen. Entre els dirigents nazis hi havia lectors de gust afinadíssim. Llegir molt i bé i, sobretot, llegir bona literatura, et fa més complex com a persona i et dona claus per entendre millor la naturalesa humana, però la bondat i la decència són abastables i elusives tant per als il·lustrats com per als analfabets. Els llibres més llegits són més bons. Tenim bastant clar que no, però això no impedeix que quan el no-lector es veu pressionat socialment a comprar un llibre, com passa per Sant Jordi, la falta de criteri l’aboqui a comprar els que es llegeixen o diuen que es llegiran molt. Que l’endemà sigui tan depriment llegir els top ten és una conseqüència més de l’insolent domini dels interessos econòmics sobre els socials. No llegim com canviem de canal però és amb filosofia de share que molts negocis editorials fan les seves apostes. I el share, com a criteri, converteix en porqueria tot el que toca. Els premis ajuden a triar. Ens haurien d’ajudar, sí, si els donessin jurats competents i independents, però alguns dels més històrics han sigut prostituïts per grans grups editors que els posen al servei del seu màrqueting. Premis que havien servit a autors anònims per no malversar el seu talent ara van a parar a mediàtics que tenen el capritx de fer novel·les gairebé sabent que els guanyaran. Plou sobre mullat i la sequera és terrible per als escriptors que, un dia molt llunyà, entraran al cànon. Llegir ensenya a llegir. En general, diria que sí, però he conegut devoradors de llibres que treuen ben poc profit del que llegeixen. De la mateixa manera que no tothom escriu igual de bé, també hi ha grans diferències en la qualitat de la lectura. Un senzill comentari de text permet constatar com un fragment brillantés entès poc i malament per molts dels que el llegeixen. Un tant per cent petit dels infants seran bons lectors gairebé passi el que passi, però la gran majoria necessiten que els que en saben els ajudin a ser-ho.

    Albert Pla Nualart
    "Cinc tòpics sobre la lectura". ARA, 23.04.17

  • Una estranya perversió de la idea de literatura ha fet que, des de fa una colla d’anys, els escriptors catalans considerin que la perfecció estètica d’una obra literària és una cosa secundària. Passa al davant, des de fa temps, que l’argument sigui oportú —la Guerra de Successió, els immigrants marroquins, l’independentisme, i més coses—, que l’obra sigui llegívola i, si és possible, premívola —vull dir susceptible que li atorguin un premi, si és possible substanciós, com el Ramon Llull—, i, el més evident de tot, que el llibre vingui emparat per la fama, no la competència, de la persona que el firma. Si és conegut, especialment gràcies a la televisió, llavors encara millor: hi ha uns quants milers de vendes assegurades. És possible que això passi a d’altres països; però com més petit és un país —encara més si tendeix a l’endogàmia— més es valoren aquests a priori que hem esmentat, sempre en detriment de l’estricta qualitat literària d’un text. Podria assegurar amb proves que un tant per cent molt elevat de manuscrits que arriben a les editorials han de ser corregits de dalt a baix per un expert en gramàtica. El resultat és que, al final, els llibres posseeixen una certa correcció lingüística; però res no assegura, perquè no és feina d’un corrector d’estil, que el llibre que s’editi finalment sigui una obra d’art. Aquest terme és el que defineix l’estat de la qüestió: poca gent considera avui que un llibre —o un quadre— hagi de ser una obra d’art. La qüestió és que es vengui per altres raons, que també estan convocades en l’èxit de qualsevol llibre. En actuar d’aquesta manera, els escriptors passen per alt el requisit que sempre havia estat fonamental en la creació de tot objecte artístic. Art ve del llatí ars, i aquest terme és exactament el mateix que la paraula grega techné, que volia dir “tècnica”, “habilitat en la construcció de qualsevol cosa”: tant se val si es tractava d’una cadira, una pintura o un llibre. Quan Virgili moribund va arribar, des de Grècia, al port de Bríndisi, ciutat en què llavors es trobava l’emperador Octavi, portava el manuscrit de l’Eneida, que no havia pogut repassar del tot fins a fer-lo, al seu judici, una obra perfecta. Li va dir a l’emperador que s’havia de cremar, perquè no havia estat corregit com calia. L’emperador, en veure que l’Eneida cantava les glòries de Roma, es va oposar a aquesta darrera voluntat de Virgili. El llibre, doncs, va sobreviure, i és molt bo: només li faltava un punt de revisió. Quina lliçó per a molts autors dels nostres dies!

    Jordi Llovet
    "Minúcies". Blog bDd, 25.03.17

  • Catalunya ja té un nou MNAC (Malalt Nacional de Catalunya). La morbocràcia del país no descansa ni un minut en el seu amor per l’afecció i ara li ha tocat el torn a Pau Donés, cantant i ànima de Jarabe de Palo. Hem començat la marató amb llibres, després documentals i s’aniran succeint entrevistes centrades en la gamadura, continu sense fi, reality show del pioquejar, gran germà del destremp. Hem passat d’amagar els mals dolents d’una forma indigna a exhibir el càncer com una experiència comercialitzable, amb tots els tòpics conseqüents, un fenomen encara més fastigós que la clausura i la vergonya d’antes. Ben aviat, viure una malaltia en la intimitat, cercar-hi precisament allò que té d’únic i d’atemoridor, serà una pretensió contracultural, quasi pròpia de beats. Gràcies al club dels MNACs, el càncer i altres putades terminals han esdevingut un fenomen necessàriament compartible, d’estricta i obligada solidaritat. Si no el publicites, el teu mal no existeix. Fa temps que reivindico un premi al MNAC de l’any, car així els jurats del país s’estalviarien veure’s obligats a premiar el nou dissortat que la tribu imposi en disciplines com ara el periodisme o qualsevol derivada de les belles arts. Si continuem així, els càncers substituiran l’obra dels guardonats i els tumors reemplaçaran paulatinament i sense cap mena de pietat articles, cançons, novel·les i poesies. Una bona amiga em contà fa temps com s’esparverava quan es googlejava el propi nom i el completador de la caixeta farcia automàticament els seus cognoms amb el mot càncer. Així voldrien fer els amants de la morbocràcia, que tots ens acabéssim dient Josep Maria Diabetis o Meritxell Hemofília i que de tal faisó incorporéssim la realitat d’estar malalts al DNI o al Passaport del nou estat català. S’imposa, insisteixo com un ebri que ja no té verb, en la necessitat d’imposar un premi al MNAC de l’any, i que siguin metges, padrines i presentadors de televisió que escullin qui és l’escollit per a representar-nos. Estalviem-nos la Marató de La Nostra i institucionalitzem definitivament en una persona anual el sac de tot quant gemec. Cal fer-ho, un poble ha de saber quines són les seves aficions amb tal de fer-ne estructures d’estat. Ara ja estem gestant un nou MNAC. Siguem conseqüents i fem-ne una tradició. I els que vulguin viure el seu mal en allò més íntim d’ells mateixos, que els donin pel sac. Són un llinatge en extinció.

    Bernat Dedéu
    "Ja tenim un nou MNAC". Blog bDd, 22.03.17

  • Temps enrere, l’escriptor donava per acabat el llibre que havia escrit, el portava a l’editorial, l’editor se’l llegia (ell o un dels seus lectors a sou) i si li agradava decidia publicar-lo. Llavors hi feia unes consideracions –“aquest capítol és massa confús” o “potser l’última frase sobra”...– que l’escriptor acceptava o no, i el llibre passava a mans d’un corrector, una persona que compulsava la sintaxi i retocava els errors de picatge. Els anys vuitanta vaig descobrir la figura del verificador de fets. Va ser en una novel·la de Jay McInerney, Bright lights, big city. El protagonista és un jove que treballa en una revista, verificant els fets dels articles que s’hi publiquen. Passa sovint que els dits s’equivoquen de tecla i escriuen coses com que l’assassinat de Kennedy va ser el 1964 quan va ser el 1963. Doncs aquesta és la feina del verificador: comprovar que els fets que s’esmenten siguin certs i no hi hagi errors. Era una figura que em va sorprendre perquè fins aleshores no n’havia sentit a parlar. Deu ser cosa dels Estats Units, vaig pensar. Per compensar la feina obsessiva, el protagonista de la novel·la es passa les nits de bar en bar bevent i fotent-se clenxes del que ell en diu Bolivian marching powder. Doncs bé, ara, a aquesta cadena de revisors del text que s’ha de publicar s’hi afegeix un altre personatge. Es tracta del lector de sensibilitat, una persona que vetlla perquè al text no hi surti res que pugui ser considerat políticament incorrecte, sigui per motius de sexe, opció sexual, religió o raça. —No hauries de posar-hi raça. Posahi ètnia –Ai, sí, perdó. El lector de sensibilitat te com a objectiu evitar que la gent se senti ofesa per algun d’aquests motius. ¿Que la protagonista arriba a casa i se’n va a la cuina a preparar un arrosset? Millor que no ho faci, perquè seria perpetuar l’estereotip de la dona a la cuina. Millor que qui prepari l’arrosset sigui el marit. —No hi ha marit. És una dona que viu sola. —Doncs que no visqui sola. Que visqui amb un home. O, millor encara, amb una dona. —Però és que llavors no lliga la trama que ve a continuació. —Canvia-la. I en aquest tros d’aquí, on expliques que els atracadors que trenquen les cames de la protagonista són albanokosovars, la referència a la nacionalitat, fora. No ens podem permetre problemes d’estereotips. Fes que siguin valencians, per exemple. —Però és que, en la història, no té cap solta que siguin valencians. —Doncs que no siguin res. Ah, i res tampoc de trencar-li les cames a la protagonista. És una dona! Que li trenquin les cames és masclisme, una clara incitació a la violència de gènere. Que no li trenquin les cames. Que sigui ella qui l’hi trenqui a un dels atracadors. —Ells són quatre! ¿Com li ha de trencar, ella tota sola, les cames a un d’ells, si són quatre! Així van les coses, ara. És la literatura esterilitzada. A la cadena de revisors del text que s’ha de publicar apareix un altre personatge: el ‘lector de sensibilitat’

    Quim Monzó
    "L'ull que ens vigila". La Vanguardia, 11.03.17

  • Les biblioteques universitàries de mig món es nodreixen, en primer lloc, dels fons que compren elles mateixes, i, en segon lloc, de les donacions dels professors, fetes en vida o mortis causa. Així s’han fet les fabuloses i prestigiades biblioteques de grans universitats dels Estats Units i d’Anglaterra. Als Estats Units, que són rics, els professors solen trobar tot el que necessiten —o ho demanen, i els ho compren— a les institucions mateixes on treballen, de manera que és molt habitual que un gran professor nord-americà no tingui, a casa seva, més enllà d’un miler de volums. A França, que és un poble menys amic de l’escena pública, els professors, per contra, solen acumular biblioteques de desenes de milers d’exemplars: com que hi estan ben pagats, tenen cases grans, fins i tot segones residències, i tenen espai per a col·leccions molt extenses, que acaben oferint als centres de docència. A d’altres països del continent, ara assetjat per una crisi econòmica que no acaba d’escampar, els professors que ranegen la setantena encara han cobrat bé, i han arribat a posseir, també, una gran quantitat de llibres. Les universitats, en canvi, cada vegada més pobres, ja no poden comprar tot el que caldria. La institució no té diners per adquirir llibres i revistes especialitzades, el professor no les hi troba, i llavors ho adquireix ell, pel seu compte. Es tracta, doncs, de col·leccions que en principi haurien de ser públiques des del primer moment, però que són privades, fetes sovint al llarg de més de cinquanta anys. El lector entendrà de seguida que si aquestes col·leccions privades s’han fet per manca de recursos de les universitats, el més lògic és que llurs propietaris ofereixin els fruits de la seva bibliofília, traspassats o no, a les entitats públiques que no van poder adquirir-los. I ho fan. Això és molt propi, justament, de l’últim decenni, i res fa pensar que la situació canviarà de tendència. El que resulta paradoxal, llavors, és que les universitats públiques —ara parlo del nostre país— no acceptin fàcilment un llegat de milers de volums ofert pels seus professors jubilats, o quasi. La de Barcelona, per exemple, ha adduït des de fa dècades que no té espai, i que encara en té menys si el que desitja el donant és que els seus llibres es presentin en un apartat de la biblioteca general sota una rúbrica discreta en què figuraria el nom de l’ésser generós: una cosa molt més amesurada que les grans fundacions nord-americanes, que exhibeixen edificis enormes al frontó dels quals hi figura, amb lletres d’or, el nom del magnànim que va fer la donació. A la meva universitat [Universitat de Barcelona], com he dit, una donació es converteix en una tasca laberíntica, desagraïda i al capdavall impossible. D’una banda, diuen que no hi ha lloc; però, d’altra banda, s’inauguren centres de recerca en l’àmbit de les ciències socials i humanístiques que estan deserts, i sense cap destí versemblant a hores d’ara. Així s’han perdut, o malaguanyat, biblioteques que podrien ser l’orgull de la nostra primera universitat. (...) Així és com una universitat empobrida renuncia a posseir un fons bibliogràfic que honraria els seus antics propietaris i faria un enorme servei a la universitat mateixa. Em consta que a d’altres universitats això no passa.

    Jordi Llovet
    "Biblioteques malaguanyades". El País, 09.03.17

  • Conec una bona colla de gent que no llegeix mai novel·les. I no és que no llegeixin. Són doctors, professors universitaris o investigadors; humanistes o científics. Presumeixen de no llegir mai novel·les (es nota pel desdeny amb que ho diuen) perquè ho troben vulgar, a penes una distracció per a un auditori poc format. Ells llegeixen assaig, història o saberuts volums de ciències tan vagues com la sociologia. Ells mai no compartiran la premissa del professor de Pedagogia Internacional, Enric Prats qui, a 'Aprendre de lletres' (UBe), sosté que "L'educació te molt de ficció, així com la narrativa te molt de pedagogia". O sigui: que l'aprenentatge és un procés que es construeix també des d'àmbits no estrictament científics, així com l'art és una forma vàlida d'interpretar (i interpel·lar) la realitat. Per exemple. Per entendre algunes de les claus socials de la crisi generada a partir del crack del 29 als EE UU, no hi ha millor font que novel·les com Els raïms de la ira (John Steinbeck), Collita de sang (Dashiell Hammet) o Oi que maten els cavalls (Horace McCoy). Els diaris de l'època, en mans de grups com els Hearts, ja eren poc de fiar. Però, a més, només les novel·les donaven la dimensió humana del conflicte. El nou periodisme (Hunter Thompson, Tom Wolfe, Gay Talese) encara era lluny, però les coses ja apuntaven a la idea de la capacitat natural que te el relat literari per comprendre el món. Evitar la lectura de novel·les (el gènere i l'autor va a gustos) és una mena de sectarisme, una autolimitació intel·lectual que sovint demostra que el coneixement es construeix sense voluntat d'entendre, ni per curiositat, allò que passa al voltant nostre.

    Rafel Vallbona
    "Per entendre el món". Casa de VbN, 12.01.17

  • Dues de les cavalcades dels Reis d’Orient aixequen polseguera des de fa dies. Pel soroll que fan. Una és la de Girona. El partit animalista Pacma ha demanat “més sensibilitat envers els animals que participen a la cavalcada” d’aquesta ciutat i que s’eliminin els tambors que toquen al damunt dels cavalls. Poc acostumat a aquesta mena de celebracions, no havia vist mai que els que hi participen toquessin tambors mentre van dalt del cavall. Però m’he fixat en la foto que publica el Diari de Girona i és veritat. El genet, vestit de patge o alguna cosa semblant, porta un tambor a l’alçada del coll de l’animal, a tocar de les orelles. Com que la foto és de costat no es pot veure si a l’altra banda en porta un altre. A la mà té una baqueta tan grossa que més aviat sembla una maça. És evident que, si durant tot el recorregut el cavall ha de suportar aquest rebombori, el millor que pot fer quan acabi la jornada és anar directament a Gaes a demanar una revisió auditiva. El Pacma demana a l’Ajuntament gironí que els animals rebin un tracte més adequat pel que fa al soroll que han de suportar, i que es plantegi eliminar els tambors damunt dels cavalls. Remarca que “ja són moltes les ciutats que prescindeixen d’animals la nit del 5 de gener” i que “Girona no es pot quedar enrere”. L’altra cavalcada que provoca queixes pel soroll és també de la província de Girona. Per cert, dècades i dècades intentant eliminar les províncies i encara les tenim aquí, inamovibles, per molt que fem servir eufemismes com “demarcació” o “comarques de”, com si així la derrota fos més suportable. Tornem on érem. A Figueres, l’associació GiroGats demana que no es tirin petards per anunciar l’inici de la desfilada reial. Això tampoc no ho havia sentit mai. ¿Petards per anunciar la cavalcada de Reis? ¿Quin sentit té? Doncs sembla que també ho fan. GiroGats demana que no en tirin per les molèsties que causen a les persones –no cal que siguin grans o malaltes– i als animals que hi ha a prop. La nit de Cap d’Any, a La Rioja va morir un gos a conseqüència del pànic que li va provocar un esclat de petards. ¿Cal que hi hagi sempre soroll per celebrar qualsevol cosa? ¿No n’hi ha prou amb el de la nit de Sant Joan i la de Cap d’Any que ara també s’hi afegeix el capvespre del 5 de gener? No he entès mai la gràcia que alguns troben als estrèpits. Pel que fa als cavalls de la cavalcada de Girona, des d’aquí suplico als genets que els tapin les orelles amb orelleres de protecció auditiva (les Peltor 3M, les millors), aquestes que els humans fem servir en ambients on hi ha massa eixordadissa, o si has de fer anar el martell pneumàtic. Jo, quan dissabte vingui a dinar el meu net, també me les posaré, perquè fa un any algú va tenir la gran pensada de comprar-li un timbal amb dues baquetes gruixudes com un braç.

    Quim Monzó
    "Molt soroll per no res". La Vanguardia, 05.01.17

    Citacions d'altri anteriors mes
    Circulars anteriors mes
    Altres opinions digitals mes


    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |