«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]



  • Les notícies sobre persones que han elaborat currículums falsos no paren de créixer. Ara ja sabem que Cifuentes va obtenir un màster, o dos, d’una manera fraudulenta, que el senyor Casado va obtenir un grau de dret en cosa de mesos i, fins i tot, que Pilar Rahola era suposadament dues vegades doctora, en filologia i en filosofia, quan, de fet, només va fer una llicenciatura en filologia catalana: va ser alumna meva. I un es pregunta: ¿per què els polítics, i d’altra gent, han d’inventar-se uns estudis que mai no van fer o que van obtenir d’una manera enganyosa? ¿Esperen que els directors de la cosa pública quedin impressionats quan algú se’ls presenta amb títols de doctorats i màsters falsos, en títols honoris causa que mai van existir, o que ho són d’institucions de pa sucat amb oli? Aquestes persones deuen haver freqüentat tan poc les universitats actuals -a Catalunya i a Espanya, en general- que se’n fan una idea equivocada. Quan va fer-se palès, a aquests territoris que hem dit, que un grau o una llicenciatura no valien gran cosa a causa del nivell molt baix de molts tipus d’estudis, els joves més espavilats i de famílies amb més mitjans, i de vegades els joves que creuen que “han de viure dels seus pares fins que puguin viure dels seus fills”, que també n’hi ha, van començar a fer dues, tres i quatre carreres: se suposa que amb un currículum així havia de ser més fàcil obtenir una bona feina. Les qualificacions no importaven: poques empreses demanen el llistat de les notes obtingudes a la universitat, en la branca que sigui. Només val el paper que et donen al final. Després, quan va fer-se evident que dues o tres carreres, segons les que fossin, tampoc no eren cap indicador d’una bona formació en res, va ser moda -per culpa del pla de Bolonya- començar a fer mestratges o màsters del que fos, sempre amb una lògica purament acumulativa: per competir al mercat laboral, com més millor. El que no sap tothom és que molts d’aquests màsters que es fan a les nostres universitats són: 1) l’excusa per prendre als estudiants els diners que no els van poder prendre durant els estudis de grau, i 2) la manera de continuar enganyant la classe discent universitària, fent-li veure que als màsters s’aprenen coses de gran rellevància quan, tot sovint, no s’hi aprèn res de res, o poca cosa. És la famosa malaltia de la titolitis, més greu, si es mira bé, que els viatges d’estudis Erasmus (o orgasmus ), que almenys tenen l’avantatge de fer conèixer a la gent jove països diversos, que sempre és una bona experiència. En resum: sàpiga tothom que l’acumulació de títols, graus, màsters i doctorats és una fantasmagoria que només té a veure amb el mercat laboral, i gairebé gens amb la preparació d’una persona. Polítics i empresaris, doncs, no demaneu cap paper als candidats: feu-los una bona entrevista, i ja es veurà de seguida si saben alguna cosa o si han sigut víctimes d’una malaltia que, per desgràcia, no para d’escampar-se.

    Jordi Llovet
    "Màsters i doctorats". ARA, 16.06.18

  • A Barcelona es fan moltes presentacions de llibres cada tarda. Massa. No fa pas tant la presentació d'un llibre era un acte social. Hi anaven amics, lectors, algun crític més o menys plaent i una imprescindible rècula d'espavilats que buscaven la copa i la croqueta gratuïtes, però sense quina presència la presentació no lluïa com calia. Ara no. Avui en dia una presentació, tret de que tingui un caràcter mediàtic, i llavors és un tumult més que no pas un acte cultural, sol ser un episodi patètic i lànguid; un tràngol d'aquells que cal passar perquè toca. Els lectors no es mobilitzen, ja ho faran quan el llibre sigui a les biblioteques, els crítics tenen massa feina a sobreviure com per perdre l'estona escoltant a un col·lega sotsobrar en un panegíric sol·licitat. Ja no hi ha copa ni croqueta, o sigui que els espavilats han desaparegut del mapa desmotivats; i d'amics dos o tres i gràcies, els mateixos que van als funerals. Però, tot i aquest panorama tan desolador (però gens exagerat, com saben els habituals a aquesta actes), a Barcelona es continuen fent moltes presentacions de llibres cada tarda. Entre la crisi i les xarxes socials, que es creu que ja fan la feina de difondre l'arribada al món d'una nova criatura llibresca amb més eficàcia i economia, la literatura ha perdut la vesant social que la prestigiava entre la comunitat per convertir-se en un simple producte comercial, carn de màrqueting. Hi ha llibreters i editors que s'escarrassen a buscar fórmules que donin una mica de vida a les presentacions, però probablement no hi ha res a fer: és una altra forma social morta, potser com la mateixa literatura. I ningú no convida falaguerament a un enterro. Oi?

    Rafael Vallbona
    "Presentacions". El Mundo, 24.05.18

  • En plena campanya bruta contra la comunitat de mestres de Catalunya, sotmesa a la difamació i l’estigmatització per part d’uns partits que no tenen escrúpols a alimentar el vot espanyolista visceral, és un bon moment per recordar el llarg recorregut històric i la categoria pedagògica de l’escola catalana. Una història d’excel∙lència que va donar, al llarg del segle XX, pedagogs de gran prestigi internacional, el llegat dels quals s’ha mantingut en el segle XXI. I cal fer­ho no només per restituir la seva dignitat, que ara es veu arrossegada pel fang de platós ignorants i micròfons furibunds que no la coneixen, però la menystenen, que no l’entenen, però la volen dominar. És la vella obsessió de la concepció homogènia d’Espanya, exemplificada en la famosa frase del ministre Wert demanant “espanyolitzar” els nens catalans. Una frase, per cert, que s’ha repetit al llarg dels segles, des de la implantació del Decret de Nova Planta. No ens enganyem, el que amoïna de l’escola catalana és, justament, que és catalana, i contra aquesta concepció s’han vertebrat tots els intents de destruir­la. Però a banda de rescabalar la dignitat dels milers de mestres catalans que fan la seva feina amb dedicació, seriositat i rigor, sovint amb menys recursos dels necessaris, també cal regalar­nos una certa dosi d’autoestima, perquè estem parlant d’una tradició pedagògica molt prestigiosa. Des del 1898, en què Francesc Flos i Calcat va fundar l’escola Sant Jordi i s’inicià l’ensenyament en català, el llistat de pedagogs i projectes educatius moderns va ser ingent. El 1901 es fundaria l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, basada en el lliurepensament, la coeducació i el respecte a la natura. Una escola que va tenir suport internacional, no endebades Ferrer i Guàrdia va arribar a fundar la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, de la qual seria president honorífic l’escriptor Anatole France. Com és ben sabut, la seva execució —un autèntic crim d’Estat— va estroncar el seu projecte educatiu. En paral∙lel es fundaria, el 1905, l’Escola Horaciana de Pau Vila, i, el 1906, l’Escola de Mestres de Joan Bardina i després el gran esclat de l’obra educativa de la Mancomunitat i l’ambiciós projecte del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona. Entre d’altres, l’escola del Bosc dirigida per Rosa Sensat, l’escola del Mar de Pere Vergés, destinada a l’educació de nens amb problemes de salut o els grups escolars Baixeras i La Farigola. I a partir d’aquí, la llista es completaria amb pedagogs de l’altura d’Artur Martorell, Alexandre Galí, i més a prop, Angeleta Ferrer, Maria Rúbies o Marta Mata. En tots els casos, parlem d’una escola arrelada en l’estima al país, els valors de progrés i els mètodes pedagògics més moderns. D’aquesta tradició prestigiosa ve l’escola catalana i és per això, pels valors que representa, que secularment l’ataquen.

    Pilar Rahola
    "Escola catalana". La Vanguardia, 13.05.18

  • Oriol, ¿com estàs? Dissabte et vindré a veure. Per aquí tot segueix igual. Diuen que ens guanyen. I nosaltres tenim l'autoritat de Macià, la valentia de Companys, la visió de Maragall, la humanitat de Joan Tardà, la consciència de David Fernàndez, la llum de Cuixart i la rebel·lia d'Albano Dante. Tenim un 1 i un 3 d'octubre eterns. Tenim el record a la pell del cuir de les seves porres. Tenim la determinació de perdre-ho tot per guanyar-ho tot. Tenim un país que utilitza polítics per defensar-se i no polítics que utilitzen un país per salvar-se. Tenim el valor de dir gàngster a gàngsters. Tenim la voluntat de lluitar per la dignitat de qui sigui, ja sigui de Santako, Vic, Toledo, Huelva, Lugo, Olot o Hospitalet. Tenim la memòria dels nostres barris, del que van ser i del que són. Tenim amics a la presó d'Estremera i a l'exili que han sigut votat per milers. Tenim el seu quadro podrit amagat a les golfes. Tenim Guillem Agulló, Lluís Xirinacs i Xavier Vinader mirant-nos des del cel. Tenim una pàtria feta dels fills dels que van ser tractats com esclaus. Tenim la sort d'haver esgotat la por. Tenim l'obligació de no perdre més. Tenim més carrers que despatxos. En tenim 100 per cada un dels que empresonen i empresonaran. Tenim més polítics en places que en palaus. Tenim reis dels que maten dracs per segrestar princeses i no dels que amenacen pobles per votar. Tenim el pes de les nostres consciències i no de les nostres butxaques. Tenim l'altre per davant del jo. Tenim l'ànima daurada. Tenim dos milions d'il·lusions. Tenim memòria per donar i vendre. Tenim anys per donar a una causa i més encara per disfrutar-la. Tenim fills pels quals lluitar. Tenim valents empresonats per corruptes. Tenim el dia que surtis i tots els que vindran. Tenim 70 diputats una altra vegada. Tenim un país guanyat a pols que hem de defensar. Tenim tot això i encara diuen que ens guanyen. Per aquí tot segueix igual. Una abraçada, amic. Dissabte ens veiem.

    Gabriel Rufián
    "Oriol, diuen que ens guanyen...". El Periódico, 01.02.18

  • El 21-D l’independentisme català va aconseguir una victòria estratègica. Va ser, també, un triomf remarcable contra tots els poders de l’establishment (el polític, el judicial, el mediàtic, el financer...), mobilitzats com mai per derrotar-lo, i una resposta de dignitat col·lectiva als afronts i les agressions acumulades des del 2010 i aguditzades durant la tardor del 2017. Però, sobretot, es va tractar d’una victòria estratègica en el sentit que, si els independentistes haguessin perdut aquella batalla, haurien perdut també la guerra; o, com a mínim, s’haurien vist obligats a lliurar-la en condicions quasi impossibles durant els pròxims deu o quinze anys. Sisplau, tanquin els ulls i imaginin-se una Generalitat presidida per Arrimadas, amb García Albiol a Interior, un/una membre de Societat Civil Catalana (n’hi ha tant en el grup de Cs com en el del PSC) a Cultura, Carrizosa a Ensenyament, etcètera. Un cop superat aquell repte crucial, ara cal intel·ligència tàctica per gestionar els resultats i convertir-los en una majoria parlamentària estable i un govern sòlid. ¿Amb quin objectiu prioritari? A parer meu, per damunt de la restauració del president o dels consellers destituïts, el més urgent és posar fi a la vigència de l’article 155 i restablir l’autogovern. Per resumir-ho amb una imatge: acabar amb l’espectacle revoltant de les compareixences del senyor Enric Millo -dirigent d’un partit amb el 4,2% de suport electoral- darrere d’un faristol on es llegeix “Generalitat de Catalunya”, talment com si el petit virrei tingués alguna cosa a veure amb Macià, Companys i Tarradellas. Posar fi a la usurpació hauria de ser l’objectiu número u no només dels independentistes sinó de tots els catalans demòcrates. I l’eventualitat d’una repetició electoral allargaria aquesta usurpació com a mínim sis mesos més, a banda de constituir un abús de confiança -o una presa de pèl- envers els 2.079.340 electors que, fa menys de quatre setmanes, van dipositar la seva confiança en JxCat, ERC o la CUP.

    Joan B. Culla
    "Intel·ligència tàctica". ARA, 16.01.18

    Citacions d'altri anteriors mes
    Circulars anteriors mes
    Altres opinions digitals mes


    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |