«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Portada

A Bolonya tot plora, tot plora d'avui ençà...
Mig Catalunya il·lustrada i per il·lustrar ha fet el canvi de mes anant a Bolonya on des de fa més de mig segle se celebra la Fira Internacional del Llibre Infantil i Juvenil. L'expedició ha estat tutelada per l'Institut Ramon Llull que, des de fa setmanes, no para de parlar d'aquest àmbit literari com si li hagués agafat la febre d'or. Llàstima que passats els cinc dies de l'estada a Bolonya el més segur és que no se'n torni a cantar més ni gall ni gallina. A remolc de l'eufòria, els mitjans de comunicació, tant els de paper com els audiovisuals com els digitals, han seguit el corrent i han omplert seccions d'articles, cròniques i entrevistes relacionades amb el sector. Ho han fet tant que hauran quedat prou esgotats per no tornar-hi, almenys, i per sortir del pas, per Sant Jordi i per Nadal... com sempre han fet. [
Més informació]

Més de setze jutges mengen fetge...
Diuen si les cases de lloguer de togues judicials fan l'agost en ple hivern. S'ha entrat en l'època de més judicis per metre quadrat, tants que aviat no cabran en el metre en qüestió. Fins i tot en un dels judicis madrilenys a un diputat català, el president del tribunal li va oferir una toga rellogada, com si fos una vesta de Setmana Santa, al personatge en qüestió per la seva condició d'advocat. Oferir la toga negra a un acusat —ni que sigui per haver gestionat de prop o de lluny posar urnes de cartró el 9N— fa una mica la impressió com aquella última voluntat dels condemnats a qui els botxins oferien tapar-se els ulls amb una bena o assistir al seu afusellament amb els ulls oberts. El tema de la toga, pel seu color, forma part de l'humor negre. [
Més informació]

¿Quina estatueta pesa més?
La celebració, dos caps de setmana seguits, dels Premis de Cinema catalans Gaudí i els Premis de Cinema espanyols Goya, posen de manifest l'esquizofrènia en la qual es veu obligada a viure la cultura que ens envolta. D'una banda, moltes de les pel·lícules nominades als Premis Gaudí el primer cap de setmana eren presentades com a catalanes i, només vuit dies després, algunes de les mateixes pel·lícules nominades als Premis Goya eren presentades com a espanyoles. [
Més informació]

El blues del fanalet
Els de sempre s'han posat d'acord per ballar «El blues del fanalet». Tocats per l'infantilisme polític que els agermana, els autoanomenats «unionistes» han trobat en el costum tradicional de rebre els Reis d'Orient amb un fanalet com una proclama sorgida de l'Avern. Amb el sentit del ridícul a can Pistraus, pepés, conciutadans i civils catalans han encès l'espelma i fins i tot el president del govern d'Espanya ha trobat que l'ingenu costum de rebre els Reis amb un fanalet a la mà —en segons quines poblacions fan un concurs de manualitats per veure qui el fa més enginyós— és una utilització política. [
Més informació]

Ai, la vida que t'espera!
Els encarregats de la política i els seus funcionaris no deixen mai de sorprendre. No hi ha legislatura ni departament que durant el seu mandat no hagi inventat, com a mínim, una campanya. Fer una campanya vol dir projectar fulletons, cartells, anuncis, vídeos televisius i falques radiofòniques. I després pagar insercions publicitàries de banderoles, emissores de ràdio, canals de televisió, diaris de paper, diaris digitals i revistes de tota mena. Fer una campanya vol dir, per a alguns, tocar-ne de calents. I per a molts rebre un ensurt quan la campanya més recent t'anuncia: «La vida que t'espera». [
Més informació]

Les cendres dels diacrítics
Feia dies que no se signava un manifest. Per sort, el drama de la incineració dels diacrítics, provocat per la secularització filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), ha facilitat que la crème de la crème de la intel·lectualitat catalana hagi esmolat la Parker i hagi estampat, via formulari de Google, en memòria de Jaume Vallcorba, aplegada en Cercle, el seu desacord amb la decisió manu diacrítica dels filòlegs oficials del regne —perdó, de la república!— que han reduït el centenar i escaig llarg de mots diacrítics pompeufabrians a catorze de pelats més un d'indultat a última hora perquè tenia enxufe oficial de l'Incasòl, àlies Institut Català del Sòl (no pas del Sol!). [
Més informació]

«L'ou de Colom»
Quan tot feia pensar que el procés d'independència de Catalunya o el procés del govern espanyol en funcions —conseqüència del procés d'incependència de Catalunya i no pas del vaivè del Partit Socialista Obrer Espanyol com fa creure el Partit Popular— amb la repetició d'unes terceres eleccions en un any serien els principals motius de l'arrencada de temporada, resulta que surten les brivalles de la CUP i alteren el personal amb la seva última pensada: fer fora l'estàtua de Colom del final de la Rambla de Barcelona, on s'està més alta que llarga des del 1888 arran de l'Exposició Universal. [
Més informació]

«Vuit minuts i mig de glòria»
A 40 graus de temperatura després de la tornada de l'èxode de vacances, hi ha debats que fan pujar la temperatura més del compte. La vella Espanya ranqueja. I els que li aguanten les crosses o el caminador ja s'estan plantejant de traslladar-la en cadira de rodes. Els debats al Congrés dels Diputats ja han perdut el nord, ni que siguin d'investidura, i en comptes de vetllar per trobar una sortida al resultat d'unes eleccions que necessiten una bona ruixada de «3 en 1» es limiten a reblar el clau amb insults i a treure's els uns als altres tots els drapets al sol... sense ni tan sols preocupar-se per la protecció com a mínim de 50. D'entre tots, el més serè, el jove diputat català de Santa Coloma de Gramenet, Gabriel Rufián, adscrit a Esquerra Republicana de Catalunya que aconsegueix saltar-se els 5 minuts de gràcia i la presidència del Congrés li concedeix la propina de gairebé el doble de temps. Lliçó magistral sobre allò que els defensors de l'Imperi no volen sentir. Vuit minuts i mig de glòria. [
Més informació]

«Allons, enfants de la patrie!»
És una llàstima que els militars espanyols no tinguin un himne amb una lletra com, per exemple, té la Marsellesa francesa quan canta allò: «Allons, enfants de la patrie!». I és una llàstima perquè els aniria molt bé poder cantar aquest himne mentre insten el Tribunal Constitucional —també espanyol— a actuar amb duresa contra la presidenta del Parlament de Catalunya i el President de la Generalitat de Catalunya per haver gosat aprovar la declaració d'una proposta de debat d'un text que presumptament preveu debatre sobre el debat a debatre d'una hipotètica desconnexió del Principat de Catalunya de l'Estat espanyol. Es veu que no n'hi ha prou amb l'ull vigilant del govern espanyol representat —gairebé eternament en funcions— sobre cada passa que fa qualsevol català en un cul de món —que és com es veu Catalunya mirada des de la meseta— que fa falta una guàrdia pretoriana que marqui el pas, mai més ben dit, amants com són de les marxes coreogràfiques —deretxo, iskerdo, deretxo, iskerdo!— i dicti als magistrats, elegits tan pluralment com singular, el que han de fer quan un català es rebel·la contra la seva condició de colonitzat per l'imperi. [
Més informació]

«La belle saison» o un amor d'estiu
Que la directora de cinema francès Catherine Corsini s'hagi tret de la màniga una pel·lícula que tracta l'amor lèsbic fa pensar que, al País Valencià, els corrents europeus cinematogràfics no hi passen de llarg. I, si no, ¿com s'explica que aquest mes de juny, abans que s'estrenés la pel·lícula «Un amor d'estiu» o La belle saison» en V.O., s'hi fes un avançament amb la polèmica de la Geperudeta i la Moreneta, arran d'un cartell de l'agrupació Endavant-OSAN amb motiu dels actes del Dia de l'Orgull LGTB —àlies lèsbic, gai, transsexual i transgènere— que va posar en peu de crucifix el polèmic arquebisbe de València, Antonio Cañizares, a qui la Conferència Episcopal Espanyola va donar el suport uns dies després, al·legant que el cartell en qüestió era blasfem i irrespectuós amb els sentiments cristians? Esclar que, ni monsenyor Cañizares ni cap altre monsenyor de la CEE van fer referència a les paraules, si no blasfemes, sí que irrespectuoses amb les ovelles desgarriades del seu corral. El cas és que, quan encara ressona el rés del rosari i la missa convocada a la Catedral de València, el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha arxivat la denúncia presentada per l'Asociación Internacional de Fieles y Hogar de la Madre de Todos los Hombres —¿els seus integrants porten camisa «azul»?— contra els organitzadors d'Endavant al·legant que el petó entre la Mare de Déu de Montserrat i la Mare de Déu dels Desemparats no és objecte de querella. Muac! [
Més informació]

Qui vulgui farina... que vagi al «Banc Expropiat»
El dia que els presumptes okupes —amb k— de l'anomenat «Banc Expropiat» del barri de Gràcia de Barcelona van entrar als locals que en temps de bonança havia ocupat —sense k— la difunta Caixa de Tarragona, convertida després en Caixa de Catalunya i més endavant, en Catalunya Caixa, i després en BBVA i més recentment en l'empresa immobiliària d'un tal Manuel Bravo Solano, amb oficines de l'empresa immobiliària Antàrtic Vintage damunt del Bulevard Rosa del Passeig de Gràcia, núm. 55, 5è, 5a de Barcelona— no es devien ni imaginar que s'hi passarien ben bé cinc anys fent presumptes feines socials sense que ningú els busqués les pessigolles i encara menys que, en l'últim any, un govern municipal encapçalat per un partit moderat i mig conservador, pagaria el lloguer, l'IBI i altres despeses de consum per un import aproximat de més de 5.000 euros mensuals, mitjançant un contracte legal redactat i signat a llum d'espelma entre l'Ajuntament de Barcelona i el propietari de l'esmentat local. [Més informació]

¿Dos consellers de cultura o dos dinars de conseller?
Diuen que els escriptors (i les escriptores també) no mengen quan tenen gana. Però el Sant Jordi 2016 ha demostrat que hi ha qui dina dues vegades. L'honorable conseller de Cultura del govern català dels 18 mesos, del Procés i del camí cap a la independència, el dia de Sant Jordi ha de fer mans i mànigues per ser a tot arreu. Se'l veu a l'esmorzar de l'Hotel Regina, se'l veu acabant de posar a punt dos vagons dels Ferrocarrils Catalans, se'l veu llegint «La casa sota la sorra» a l'andana dels mateixos Ferrocarrils Catalans com si d'adolescent no hagués tingut temps, se'l veu al plató ambulant de TV3 i Catalunya Ràdio esquivant la pregunta sobre el seu presumpte rebuig al Manifest Koiné i figuerejant que l'espanyol també és la llengua "pròpia" de Catalunya, se'l veu en el brindis dels escriptors a l'àtic del carrer de la Canuda (cau de les associacions escriptorils) i se'l veu al dinar a peu dret al terrat de l'Hotel Comtes de Barcelona, l'hotel dels escriptors catalans que escriuen en català i que són del Grup 62 (o sigui del Grup Planeta) i, al cap de mitja hora, se'l torna a veure al dinar a peu dret al terrat de l'Hotel Gallery, l'altre hotel dels escriptors espanyols (o no!) que escriuen en espanyol adscrits al Grup Planeta (és a dir del mateix grup que el dels Grup 62). Botifarra amb seques per a uns i callos i pinchos per als altres. ¿Bilingüisme gastronòmic? ¿Dos consellers de cultura clònics? ¿O dos dinars per a un únic conseller? [Més informació]

La palla va cara!
Al CoNCA, aquest organisme que manté el pompós nom de Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i que últimament exerceix de tot menys de Consell, de Nacional, de Cultura i d'Arts, perquè ha caigut en una endogàmica burocràcia per sortir del pas després de les diverses crisis que ha patit, la més sonada, la dimissió del 99% del seu plenari, ha entrat ara en una nova fase d'incertesa en el moment que, arran d'una interpel·lació al Parlament de Catalunya, presentada pel Partits dels Socialistes de Catalunya (PSC) —ells sempre tan preocupats per la bona marxa del país!— el conseller del ram, actualment —demà qui sap lo!— Santi Vila, ha hagut d'admetre l'estudi d'una reforma que es farà passat l'estiu —és a dir, quan hagi passat l'acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura el mes de juny— per revisar-ne les funcions i el seu rendiment i, com és previsible, tenint en compte que hi ha hagut un canvi de govern, els seus integrants. [Més informació]

¿Zara Home o Zara Dona?
No sou ni els primers ni els últims que quan passegeu per algun centre comercial i llegiu l'enunciat «ZARA HOME» penseu inconscientment que en aquell establiment de la coneguda cadena hi venen roba per a homes i, espontàniement, la vostra ment busca un establiment de la mateixa cadena al voltant que vengui roba per a dones i digui, esclar, «ZARA DONA». L'anècdota i l'acudit d'anar per casa, que té conseqüències lingüístiques, ve a tomb perquè costa d'assimilar, en una primera lectura del cartell anunciador, que es tracta de «material per a la llar» —en anglocatalà, esclar!— i, encara ve més a tomb arran del corrent lingüísticofeminista que veu masclisme fins i tot al cafè i llet, malgrat que cafè sigui el mascle i la llet la femella. Més paritat a l'hora de remenar «el» sucre o «la» sacarina, impossible! [Més informació]

Ningú no comprèn ningú...
En un gener primaveral, als partits polítics espanyols els espera un fals hivern ple d'incògnites. Amb les butxaques plenes de corrupció, uns es miren als altres per veure qui s'atreveix a agafar-lo de bracet i fer pinya o fer govern, que ve a ser el mateix. Les expectatives, però, són escasses, garebé nul·les i abocades a unes noves eleccions el mes de juny que portin l'actual president del govern espanyol, Mariano Rajoy (PP), a la reserva, i que afebleixin del tot un altre candidat a la reserva, Pedro Sánchez (PSOE), mentre mantenen a la corda fluixa del funambulista l'emergent Albert(o) Rivera de Ciudadanos fent anar l'escombra i el motxo per netejar els draps bruts del PP, al voltant dels altres que tenen més problemes a no ocupar el galliner del Congrés que no pas a omplir les urnes perquè els diuen que les tenen plenes i que encara les ompliran més. Mirant-s'ho, des de la llotja, els més petits, bascos, catalans i esquerres diverses, esperant que algú els convidi a omplir el carnet de ball... ni que sigui prometent-los un valset en forma de referèndum. [Més informació]

Hi havia una vegada un TRULL...
El 27-S del 2015 ha marcat no només el mes de desembre sinó gairebé tot l'any. També haurà estat el mes en què una formació política anomenada CUP haurà decidit llençar-se en caiguda lliure al penya-segat de la rebequeria postadolescent sense calcular els riscos de la patacada. La primera, la dimissió del seu cap de llista, en desacord amb el resultat d'unes votacions surrealistes i assembleàries que han deixat en respiració assistida la meitat dels militants i simpatitzants. El cup és un recipient sobre el qual es trepitja el raïm —sempre amb els peus nus i tocant a terra— i on el most que s'obté es va transformant en vi. També és el local separat de la casa, destinat a la fabricació del vi, l'edifici on es produeix. Si no agrada que es digui CUP, també es pot dir TRULL. [Més informació]

«Ton pare no té nas...»
Diuen que els mesos d'octubre i novembre han estat els més calorosos... de la història. No és estrany. Tenint en compte les pujades de temperatura que després del 27S s'han produït en el panorama polític català amb totes les mirades posades en la rebequeria postadolescent de la CUP que, com si portessin el xumet a la boca, no han parat de remugar que no volen que Artur Mas els faci de papa. [Més informació]

«Papa... jo vull ser torero!»
El ministeri d'Educació d'Espanya, malgrat haver allunyat dels seus decrets l'oblidable ministre Wert, no deixa de sorprendre. Aquesta tardor ho ha fet amb una notícia que se suposa que qui l'ha inventada ho ha fet pensant en la millora de Formació Professional (FP). El que passa és que, en comptes de crear una formació professional bàsica sobre disseny, enginyeria, escriptura, arts artístiques o iniciativa empresarial, ho ha fet sobre la tauromàquia, allò que els Werts de torn i els que el succeeixen anomenen encara, com si fos un genocida 12 d'Octubre, la «Fiesta Nacional». [Més informació]

«Via Lliure... cap a la República Catalana»
Prop de 2 milions de persones han sortit al carrer l'11 de Setembre del 2015 per fer realitat el camí d'accés cap a la Independència i la constitució d'una República Catalana. La concentració de la Meridiana de Barcelona, que coincideix amb l'inici de la campanya electoral del 27 de Setembre per escollir el nou govern català, es reflecteix després de les votacions a les urnes amb una majoria de diputats del Parlament de Catalunya compromesos amb l'inici d'aquest procés d'Independència amb el suport de 72 escons (62 de JuntsxSí [ERC, Convergència, Òmnium Cultural i ANC] i 10 de la CUP) sobre 135 escons de la cambra. La Via Lliure continua... [Més informació]

«Ara sí que l'aixecarem dreta!»
La nova temporada televisiva ha portat com a novetat mimètica que tots els presentadors de televisió comencin els programes a peu dret. ¿Una metàfora...? ¿Qui se'n va a Sevilla per la seva silla...? ¿Més val estar drets per si cal sortir corrents...? El cas és que la crisi de la cadira —de la qual no en té cap culpa el pallasso Tortell Poltrona— ja va començar la temporada passada amb els TN de Televisió de Catalunya. Tot just engegar el setembre, Josep Cuní va sorprendre a 8TV iniciant també el seu programa a peu dret i, per reblar el clau, la tornada d'Els Matins de TV3 ha continuat pel mateix camí amb els presentadors a peu dret. Sembla que tots només cal que diguin a cor: «Ara sí que l'aixecarem dreta!... l'audiència, esclar» [Més informació]

«Ambaixadors per amor»
Abans, els nens —i les nenes també— venien de París. Penjats en un farcell al bec d'una cigonya. Potser per això, l'exministre espanyol d'Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, va voler anar a París, fugint del desori cultural amb el qual es va veure empastifat, qui sap si amb l'esperança que si no havia pogut "espanyolitzar" els nens catalans, potser podria "espanyolizar-ne" uns quants de francesos abans d'enviar-los, via cigonya, cap a la pàtria xica que ha deixat enrere. [Més informació]

«Marits i mullers... i tot en comú!»
Si mai sou alcalde o alcaldessa, tingueu en compte que es pot canviar d'auto, eliminar els vidres foscos de seguretat del cotxe oficial, portar bossa de mà penjada al coll com si s'anés al mercat en comptes d'una inauguració, fer servir el metro si convé sense pagar i assistir als actes públics en un tricicle de lloguer i amb un esclau ecològic pedalant si cal. Però el que no es pot fer és deixar astorats i garratibats els altres regidors i regidores que ingènuament us hagin donat el seu vot a la investidura pensant que xuclarien xupa-xup quan comencen a veure que amb prou feines els deixeu el palet per llepar. [Més informació]

«Más vale robar que pedir!»
Durant els tres últims mesos de l'any passat, 311.000 usuaris de la sanitat pública catalana —els que ho van saber i els que ho van tenir mitjans per poder-ho fer— van formalitzar la sol·licitud perquè els fos retornat el simpàtic "euro per recepta" que durant un període efímer —fins a la destralada constitucionals del govern espanyol— va imposar com una taxa duplicada al copagament farmacèutic el govern català. El fet és que ni els mateixos governants i funcionaris responsables de la mesura retroactiva, aplicada sisplau per força, es pensaven que tindrien tants aspirants a reclamar el retorn, sobretot perquè sempre hi ha —a Palau i les seves franquícies— qui es pensa que això del patriotisme va de debò i que, per un euret per recepta, no es bellugaria ningú. Malgrat que el retorn per cap és, en alguns casos, ridícul, perquè diuen que la mitjana se situa sobre els 20 euros per sol·licitant, l'usuari català va demostrar que hi ha tradicions que no es perden: la pela és la pela —ni que ara l'anomenin euro— i, en última instància, com diuen aquells que pul·lulen pels vagons del metro, «más vale pedir que robar» i, de propina, «perdonen las molestias». [Més informació]

¿Massa escriptors a favor de la independència?
Fa uns mesos, l'octubre del 2014, un col·lectiu d'escriptors va animar a la resta del gremi a signar un manifest a favor de la independència [aquí]. La de Catalunya, esclar. La resposta sembla que va sorprendre els mateixos promotors. Però sempre hi ha qui no entén aquestes campanyes. Per exemple, el traductor Salvador Oliva, que en dos articles publicats al diari El País (19 i 31 de març) argumentava la seva decisió de no estampar la seva signatura al costat de tots els altres. Salvador Oliva s'estranya, sobretot, que prop de 500 escriptors responguessin a la crida. Però tenint en compte que el cens dels autors amb la ploma electrònica esmolada durant els últims deu anys arriba als 3.000, la xifra dels signants és pràcticament simbòlica perquè no arriba a un 17%. Si es tractés d'un referèndum, el resultat seria ben preocupant. Potser és això el que va impulsar Salvador Oliva a fer les seves dues reflexions que reproduïm íntegres i enganxades com a perla del mes de març del 2015. [Més informació]

«La creació Wertiana»
Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües. Déu digué: «Que existeixi la llum.» I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia. [Més informació]

«Malestar i família»
Cada vegada que un llegeix «Benestar i Família» li ve al cap que molts dels que tenen relació amb aquest Departament de la Generalitat de Catalunya —i es compten per milers!— deuen canviar automàticament la lectura per «Malestar i Família». Tothom sap que aquest macrodepartament creat perquè la societat catalana tingui allò que es mereix pel seu esforç i contribució a la bona marxa del país durant anys —parlem sobretot dels avis i àvies en situació greu de dependència— és dels que menys resposta dóna a les necessitats urgents dels usuaris. A més de mantenir deutes imperdonables amb compromisos contrets en un cert moment de la Llei de la Dependència, a més de passar prop de dos anys sense adjudicar una plaça pública nova amb dret de residència als qui la tenen concedida, a més de tenir una atenció telefònica deplorable a partir d'una veu enregistrada que convida a deixar-ho córrer i que està a l'alçada de les pitjors companyies comercials de telefonia, el servei pensant del Departament no és capaç de resoldre situacions tan senzilles com la que avui relatem. [Més informació]


Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull un cens actual d'autors i traductors catalans en actiu [Més informació]

Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull un cens dels autors que ens han deixat [Més informació]

Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull una tria de citacions d'articles d'opinió publicats en altres mitjans [Més informació]


Un col.lectiu d'autors agrupats en la «Plataforma Per Una AELC Com Cal» manté actiu un Bloc, dins el servidor Blogspot [Més informació]




construcció
En procés permanent de redacció


Portades anteriors mes
Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |


Audiència acumulada: 10.484.482 visitants i 28.650.329 consultes de pàgines.
© Copyright Els Quatre Gats. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.