«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Portada

«¡Pito, pito, colorito, referéndum o plebiscito!»
Només per anar reposant les neurones, seria interessant que de tant en tant es deixés de parlar de «referèndum» i es parlés de «plebiscit». Entre altres coses, perquè no és el mateix una cosa i l'altra, ni que ho semblin. Tant el referèndum com el plebiscit són una votació popular que convoca el parlament o el cap d'estat perquè la ciutadania doni la seva opinió sobre una qüestió d'interès general o perquè es reformi o modifiqui alguna llei o algun tractat internacional. Generalment els referèndums o plebiscits són de resposta senzilla: o sí o no. I el resultat hauria de ser admès pel poders legislatius. El «referèndum» és una votació de tots els ciutadans per pronunciar-se sobre una qüestió o per donar suport a una persona o a una mesura política, per exemple, una Constitució. Però el «plebiscit» es refereix a qüestions fonamentals per a la sobirania del país, com la modificació de les fronteres o la forma d'estat (monarquia o república, per exemple). I, per descomptat, independència o continuïtat. [
Més informació]

¿Llengua o literatura...? Aquest és el dilema
En els últims cursos, el debat sobre la reculada de les hores de llengua i literatura en els cursos superios de l'ensenyament ha mobilitzat el professorat i gent del sector agrupats en col·lectius, associacions, estols de facebook o equips de Twitter. Hi ha, però, a vegades, una veu que, entre tanta reivindicació fa una mena d'aturada en el camí i situa les coses en el seu lloc. No tota la culpa és dels programes ni de les imposicions per decret. Hi ha la voluntat pròpia, la mà esquerra i la picaresca... que és el que el bon professorat de la resistència durant la Dictadura i bona part de la Transició va utilitzar. Sense fer-hi referència, aquesta reflexió de l'escriptora Imma Monsó, en parla: [
Més informació]

«El Desconsol» de la catorzena paga... solidària
La solidaritat entre tots els membres del Parlament de Catalunya és una rara avis. Tan rara avis que només s'esdevé en moments emblemàtics i plens de tendresa com el de l'aprovació per unanimitat de la recuperació de la catorzena paga dels senyors diputats i senyores diputades després d'haver estat abolida, arran de les retallades, cinc anys enrere, el 2012, quan la crisi ja estrenyia de debò el poble ras i després que els mateixos diputats i diputades haguessin renunciat a treure-se-la dels seus ingressos dos anys abans. Per sortir al pas de les crítiques “populistes” que pogués provocar aquest acord parlamentari, la mesura ha incorporat una reducció del 21%, repartida en tres anys a un 7% per any, fins al 2021 de les dietes per desplaçament que cobren els senyors diputats i les senyores diputades que tenen la residència habitual fora de Barcelona. Aquest són d'aquells acords —la festa porta data del 22 de maig— que no retransmeten en directe els canals de televisió ni són de carn de telenotícies. No fos cas que el “galliner” —integrat per aquelles sofertes i estafades viudes, aquells jubilats sisplau per força anticipats o aquells menestrals o autònoms que cobren una pensió mínima amb la revalorització del 0,25% anual— s'esvalotés. [
Més informació]

Un bon havà... a la salut del Marquès de Comillas
És una estàtua. Però el Marquès de Comillas no en té prou amb els excrements de les gavines i els coloms com el sofert Cristòfor Colom. Els anarquistes del 1936 ja la van tombar una vegada i la van portar a la foneria per fer-ne bales per a la República. Restituïda amb un nou motllo pel règim franquista i amb l'escarpra de l'escultor Frederic Marès, el I Marquès de Comillas «Grande de España» amb el beneplàcit de la corona borbònica, conegut també amb el nom de fonts d'Antonio i el cognom doble López i López, va tornar a pujar al pedestal d'on ara tornarà a baixar per obra i gràcia del govern sense govern de l'Ajuntament de Barcelona que, escoltant novament els brams que acusen amb raó històrica que el personatge va ser un dels principals esclavistes que va traficar amb persones al segle XIX i es va enriquir amb el negoci navilier i l'explotació terres enllà, es mereix el repòs etern concedit a les pedres, en el museu de qui el va crear. [
Més informació]

A Bolonya tot plora, tot plora d'avui ençà...
Mig Catalunya il·lustrada i per il·lustrar ha fet el canvi de mes anant a Bolonya on des de fa més de mig segle se celebra la Fira Internacional del Llibre Infantil i Juvenil. L'expedició ha estat tutelada per l'Institut Ramon Llull que, des de fa setmanes, no para de parlar d'aquest àmbit literari com si li hagués agafat la febre d'or. Llàstima que passats els cinc dies de l'estada a Bolonya el més segur és que no se'n torni a cantar més ni gall ni gallina. A remolc de l'eufòria, els mitjans de comunicació, tant els de paper com els audiovisuals com els digitals, han seguit el corrent i han omplert seccions d'articles, cròniques i entrevistes relacionades amb el sector. Ho han fet tant que hauran quedat prou esgotats per no tornar-hi, almenys, i per sortir del pas, per Sant Jordi i per Nadal... com sempre han fet. [
Més informació]

Més de setze jutges mengen fetge...
Diuen si les cases de lloguer de togues judicials fan l'agost en ple hivern. S'ha entrat en l'època de més judicis per metre quadrat, tants que aviat no cabran en el metre en qüestió. Fins i tot en un dels judicis madrilenys a un diputat català, el president del tribunal li va oferir una toga rellogada, com si fos una vesta de Setmana Santa, al personatge en qüestió per la seva condició d'advocat. Oferir la toga negra a un acusat —ni que sigui per haver gestionat de prop o de lluny posar urnes de cartró el 9N— fa una mica la impressió com aquella última voluntat dels condemnats a qui els botxins oferien tapar-se els ulls amb una bena o assistir al seu afusellament amb els ulls oberts. El tema de la toga, pel seu color, forma part de l'humor negre. [
Més informació]

¿Quina estatueta pesa més?
La celebració, dos caps de setmana seguits, dels Premis de Cinema catalans Gaudí i els Premis de Cinema espanyols Goya, posen de manifest l'esquizofrènia en la qual es veu obligada a viure la cultura que ens envolta. D'una banda, moltes de les pel·lícules nominades als Premis Gaudí el primer cap de setmana eren presentades com a catalanes i, només vuit dies després, algunes de les mateixes pel·lícules nominades als Premis Goya eren presentades com a espanyoles. [
Més informació]

El blues del fanalet
Els de sempre s'han posat d'acord per ballar «El blues del fanalet». Tocats per l'infantilisme polític que els agermana, els autoanomenats «unionistes» han trobat en el costum tradicional de rebre els Reis d'Orient amb un fanalet com una proclama sorgida de l'Avern. Amb el sentit del ridícul a can Pistraus, pepés, conciutadans i civils catalans han encès l'espelma i fins i tot el president del govern d'Espanya ha trobat que l'ingenu costum de rebre els Reis amb un fanalet a la mà —en segons quines poblacions fan un concurs de manualitats per veure qui el fa més enginyós— és una utilització política. [
Més informació]


Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull un cens actual d'autors i traductors catalans en actiu [Més informació]

Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull un cens dels autors que ens han deixat [Més informació]

Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull una tria de citacions d'articles d'opinió publicats en altres mitjans [Més informació]


Un col·lectiu d'autors agrupats en la «Plataforma Per Una AELC Com Cal» manté actiu un Blog, dins el servidor Blogspot [Més informació]




construcció
En procés permanent de redacció


Portades anteriors mes
Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |


Audiència acumulada: 11.128.232 visitants i 29.676.354 consultes de pàgines.
© Copyright Els Quatre Gats. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.