ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CASTELL DE NINES

L'advocat-conseller d'aquell hòlding francoalemany —un executiu suís de mitjana edat establert a Lió i amb despatxos oberts a París, Berna i Barcelona— va recordar a Niseu Camprubí, amb aire triomfador i per enèsima vegada, la gran sort que havia tingut fent aquell bon tracte amb el hòlding francoalemany de residus industrials i cedint-li el terme sencer del poble del Castell de Nines que Niseu havia heretat de l'Indiot, el seu estimat avi que al cel sigui.

El notari que va certificar les escriptures de compra-venda del Castell de Nines —un lletrat molt jove a qui l'advocat suís anomenava senyor Notus, doctorat a Oxford, fill d'una família de renom, establerta des de feia set generacions a la baronia—, va explicar a Niseu Camprubí, que l'origen del malnom del seu avi es perdia en els papers del temps. En els papers corcats del temps, va precisar el senyor Notus.

L'avi de Niseu —Nisos, conegut per l'Indiot, un home de món, dels nascuts a la cua de l'anterior segle, el mil vuit-cents noranta-vuit, aventurer, fet de la barreja explosiva de la raça d'indiano i d'europeu—, havia anat adquirint el poble del Castell de Nines —o potser més aviat s'hauria de dir que l'havia anat col·leccionant!—, a peces, com si fos un trencaclosques.

L'Indiot era home de paciència, que sabia seduir amb bones paraules i, sobretot, tenia fama de fer fortuna en més d'un joc de cartes. Deien que si era ell qui obria ronda, també era ell qui tancava taula.

Una mica abans del crack del vint-i-nou, un cop superada la romàntica oposició dels dos o tres propietaris més reticents a desfer-se del seu inestimable valor immobiliari del Castell de Nines, aquell últim poble de la baronia ja es podia dir que era tot de l'Indiot.

L'avi de Niseu Camprubí, en un rampell visionari, acabava de tornar de Nova York. Europa encara vivia absent del que a l'altra banda de l'oceà es coïa. I ell es vantava d'haver-se salvat a temps del crack borsari del Wall Street del vint-i-nou.

L'Indiot deia que havia tingut l'ull que feia falta per deixar enrera aquell polvorí abans que esclatés. I en el mateix rampell, havia deixat també a Nova York dona i fill: Nisa Camprubí, l'àvia de Niseu, i l'únic fill d'ells dos, que aleshores tenia només cinc anys, Nixus Camprubí, el que, uns vint-i-cinc anys després, seria el pare de Niseu.

A l'avi Indiot, a Nova York, abans del vint-i-nou, el tenien per un europeu català de negocis liberal. Un europeu liberal que, fart i tip, tant de la monarquia com del pistolerisme del seu país, havia emigrat d'Europa als EUA amb ganes d'invertir en camp adobat. A Nova York, ningú no li va preguntar mai ni on ni en què havia fet fortuna —tan jove—, al vell continent i en plena primera postguerra mundial.

Un cop va haver tornat a Europa, als primers anys trenta, instal·lat a la seva antiga baronia, mal acostumat a la bona vida de negociant de Nova York, va pensar que l'enrenou i el malestar popular que enfosquia la tebior mediterrània, acabaria afluixant i cediria als de sempre.

I excessivament confiat en aquesta hipòtesi —en realitat pròpia només de magnats curts de vista—, l'Indiot es va fer tornar passar per monàrquic i adinerat enmig de republicans.

I el cas és que, per respecte o per simpatia —perquè a la taverna convidava sempre tothom amb el seu aire estranger—, ningú no li va preguntar tampoc mai com s'havia enriquit, tan jove, allà a les Amèriques, amb el clima de precrack que es respirava.

Potser per això mateix, quan va tornar a Europa, a l'Indiot, l'avi de Niseu, li havia estat tan fàcil convèncer tothom, a la baronia, que l'ideal del pobletà era que aconseguís arribar a la gran ciutat com més aviat millor.

I les escasses trenta famílies de l'època que vivien al poble del Castell de Nines a les acaballes del primer quart de segle passat se'l van creure.

Se'l van creure més pels diners calents que tocarien quan es desfessin de les terres ermes de muntanya, que no pas pel miratge urbà de l'immigrant interior amb els ulls posats sempre a l'horitzó de mar.

Set anys després, a la canícula prenazi del trenta-sis, quan la teoria de l'Indiot, sobre l'estira-i-arronsa monàrquic, es va enfonsar i va esclatar la guerra civil —de la qual no se'n va lliurar la seva baronia—, el poble del Castell de Nines, que ja era propietat exclusiva de l'Indiot, ja era també un dels primers pobles abandonats de muntanya endins on ningú no hi va poder fer la revolta.

Només ell, el respectat Camprubí —l'Indiot carallot aquell del Castell de Nines que ens les pagarà totes juntes!-, aventurer novament, arriscat i solitari, va gosar plantar un pal amb un drap blanc al capdamunt del campanar.

Aquella va ser la seva revolta personal i d'home de món. Revolta de liberal fins al moll de l'os. I, assegut dalt, fumant un havà darrera l'altre, va esperar que vinguessin. Que vingués qui fos. Que vinguessin els uns. I que vinguessin els altres. Perquè l'Indiot, encara jove, trenta-vuit anys, elegant, sobretot senyor, no tenia por ni dels uns ni dels altres.

Quan hi van arribar, els primers el van afusellar dalt mateix del merlet del campanar.

Diuen que, en l'escamot, hi havia milicians de ciutat i algun expobletà del Castell de Nines, penedit segurament d'haver baratat les terres en mans d'un xarlatà americanot.

Els uns el van afusellar per monàrquic, liberal, rosegaaltars, cacic, home de negocis i exnovaiorquès adinerat.

Per tot alhora.

Els altres van fer tard i el van trobar mort, aferrat al pal del esquinçalls del drap blanc. Diu que el vetllaven ja els primers corbs. I els ocellots negres havien començat pel drap de pau com si fessin el vermut de guerra.

El van incinerar en un foc de camp. Devia ser una nit serena i càlida, al front. El van encendre dins el clos del petit cementiri del Castell de Nines, a recer de l'aiguabarreig de les dues rieres que serpentejaven a banda i banda del poble, envoltant-lo com unes tenalles.

El van cremar per taverner, republicanot, jugador, poc monàrquic, massa liberal, gens rosegaaltars, cacic de tothom, home de negocis i, és clar!, exnovaiorquès adinerat.

Per tot alhora.

Entre els soldats de ciutat, hi havia algun altre expobletà afiliat al bàndol feixista que no devia haver paït tampoc haver baratat casa i terres del Castell de Nines, enlluernat per les promeses urbanes de l'Indiot.

Quan Niseu Camprubí, el pare de John Camprubí, es va convertir en l'hereu del poble de l'Indiot, a finals dels noranta del segle passat, i es va haver de vendre el poble, al Castell de Nines encara hi quedaven unes vint cases esventrades, unes quinze més d'enderrocades, la nau esberlada del que havia estat l'església, amb el campanar obert pels llamps, un braç de bosc que havia acabat penetrant pels últims carrers més costeruts fins als corrals de les cases, i les ancestrals —i semblava que eternes— feixes amb marges de pedra seca resistint-se a qualsevol rèquiem.

L'aiguabarreig de les dues rieres i el cementiri també hi eren, encara. Un herbassar i dues dotzenes de creus rovellades.

Niseu Camprubí tenia també trenta-vuit anys com l'Indiot quan ho va cedir tot al hòlding francoalemany.

En el balanç de l'escriptura de compra-venda del poble del Castell de Nines, en el moment d'acabar la lletania plena de topònims desapareguts del món dels vius, el jove notari doctorat a Oxford —el senyor Notus no podia amagar un rostre colrat que el delatava com un descendent de la baronia a pesar d'haver-se airejat a les universitats angleses!—, va dir:

—En total són tretze quilòmetres quadrats de terres i vuit-centes cinquanta hectàrees de boscos —Déu n'hi do!, va afegir pel seu compte.

Si l'Indiot, amb la compra del poble, havia repartit la fortuna que va fer a Nova York, abans del crack del vint-i-nou, entre una trentena de famílies, Niseu Camprubí, l'hereu del terme, després del crack del noranta-vuit, va haver de cedir el Castell de Nines, acceptant un preu a la baixa, donat com a ultimàtum pels representants del consell d'administració del hòlding francoalemany de residus industrials.

—¿Qui vol avui en dia un poble abandonat i uns boscos embrossats on tot és salvatgina?— va dir l'assessor jurídic de Niseu Camprubí, en una de les últimes consultes, abans que ell prengués la decisió final.

I així va ser com, a les acaballes del mil·lenni, la bogeria romàntica de principi de segle de l'Indiot Camprubí, i la crisi econòmica de fi de segle de l'hereu Niseu Camprubí es van conjurar plegades perquè aquest —aleshores encara un home solitari sense dona i fills— pogués anar tirant, sense haver de batre's gaire els ossos, gràcies a la renda dels ingressos obtinguts per la venda del poble del Castell de Nines als francoalemanys.

[Per escoltar un fragment a IVOOX llegit per l'autor, cliqueu aquí

[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-reader], cliqueu aquí

[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]