andreu sotorra




EL CAFETÓ


cafeto


[«Oda urbana a la tristesa»]


Quina tristesa veure la Plaça de Catalunya convertida en un estable... Quina tristesa escoltar de resquitlló els arguments de les anomenades assemblees... Quina tristesa ensumar la fortor de pixum, proclamat oficial, al voltant dels parterres... Quina tristesa veure pixar un presumpte indignat darrere d'una de les cabines municipals cedides per BCNeta i instal·lades en un racó de la plaça... Quina tristesa veure cues d'indigents —aquests ni tan sols indignats— fent cua a l'hora del plat de sopa i acceptant de netejar-se les mans i el cos amb el líquid facilitat per una voluntària... Quina tristesa veure estassada la zona verda de les fonts de la Plaça que ha passat de verd a marró amb bales de palla i fang... Quina tristesa veure el pedrís del monument del president Macià convertit en una falla plena de pancartes i pamflets —tots en castellà, això sí— parlant de qüestions esotèriques que no toquen ni de passada la crisi econòmica, l'atur, l'ofec de les hipoteques, el drama dels malalts dependents, els pensionistes, les vídues i altres col·lectius... Quina tristesa veure les furgonetes dels Mossos d'Esquadra afilerades als carrers del costat de la plaça per entrar a carregar després de marejar el veïnat des de la matinada amb el vol permanent de l'helicòpter que es veu que també pot bombardejar la població civil amb pilotes de goma... Quina tristesa escoltar el ressò de trets enmig de la plaça i no saber què hi pot ocórrer ni qui hi pot prendre mal... Quina tristesa veure els vídeos dels homes vestits de negre, amb casc i cuirassa, atonyinant població civil que si bé no compleix ni amb la llei ni amb les ordenances, com a mínim, no s'hi gira amb actituds violentes com farien altres... Quina tristesa veure córrer turistes de creuers de luxe mig perduts pel Passeig de Gràcia perquè la plaça, els diuen els guies, no és segura... Quina tristesa baixar per la Rambla, ara sense estàtues al capdamunt dites humanes, però amb mitja dotzena de grups de tril·lers envoltant una turista amb un bitllet de 50 euros fals i remenant-li la bossa... Quina tristesa saludar una parella de la guàrdia urbana, dir-los que més amunt hi ha almenys sis grups de tril·lers robant i constatar l'arronsament d'espatlles impotent de la presumpta autoritat com una metàfora del desgovern... Quina tristesa veure un invàlid, cos nu —a punt d'entrar la normativa del nudisme— manc dels dos braços, ocupant l'anul·lat espai de les estàtues i demanant caritat al peu d'un fanal de la Rambla... Quina tristesa veure el carrer Pelai o el Portal de l'Àngel tancat amb grups asseguts al carrer... Quina tristesa veure i escoltar els periodistes de la televisió i les ràdios catalanes parlant de normalitat a la plaça, de calma absoluta, d'assemblees i d'acords, sense matisos ni opinió, fent apologia de l'actitud d'una minoria que ha imposat la seva llei a una majoria... Quina tristesa veure suar el conseller d'Interior en roda de premsa passant comptes de la seva primera ensopegada en el càrrec assegurant que la plaça no tornaria a ser el que era quan ja tornava a estar plena com un ou... Quina tristesa veure les grues municipals carregant motocicletes i cotxes que ocupen aparcament al voltant de la plaça i que no han respectat un simple cordó de plàstic perquè un cartell diu que hi ha prevista una festa esportiva... Quina tristesa llegir els articles d'opinió de segons quins columnistes a favor només d'uns indignats que ja no saben ni ells mateixos per què s'han indignat... Quina tristesa escoltar des de la Puerta del Sol que tots són Barcelona ni que els seus governants no paguin el que deuen... Quina tristesa comprovar unes hores després que els mateixos solidaris de la Puerta del Sol demanen la dimissió del conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya i reneguen de la policia democràtica catalana... Quina tristesa escoltar els grisos portaveus dels partits polítics catalans situats a l'oposició en les seves arengues contra la decisió del conseller d'Interior i l'acció dels Mossos i de la Guàrdia Urbana a la primera de canvi... Quina tristesa escoltar propostes —una altra vegada totes en castellà, esclar— que ignoren el sistema parlamentari que més de la meitat dels catalans ha avalat democràticament amb el seu vot secret i no pas amb mans alçades i enfarinades al mig de la plaça... Quina tristesa de ciutat... Quina tristesa de país... Quina tristesa, Barcelona... Quina tristesa, Catalunya... Quina tristesa...

[28-05-2011]



| El cafetó | Índex Llengüets | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |