andreu sotorra




EL LLENGÜET
[forn d'arxiu]


| Índex Llengüets | El Llengüet | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |



[Companyiaaa!... Aaaar!]


La mili ja no existeix. Però la ploma i el fusell sempre han estat dues armes oposades. I els tics perduren. Una associació professional de lletraferits --¿quin poeta il.luminat devia inventar aquest mot tan perfecte?-- va celebrar aquesta tardor una Assemblea Extraordinària per debatre el linxament d'un dels seus membres de junta i acabar consumant el fet.
Dos mesos després, quan les aigües ja semblaven, més que encalmades, congelades pel fred de finals del 2001, els diligents serveis administratius de l'associació en qüestió va enviar als seus membres (uns 900 --hi ha més lletraferits que lectoferits, sempre s'ha dit!) l'acta de la memorable assemblea --que va reunir un 10% dels afiliats-- el text de la qual és un model digne d'incloure'l en les classes pràctiques de l'Escola d'Administració Pública.
N'he extret només un paràgraf: «En Tal es manifesta totalment d'acord amb la intervenció que ha fet en Tal Altre i creu que, si hi ha una disfunció a la Junta, s'ha de procedir quirúrgicament, és a dir separant-ne els membres que no comparteixen el criteri majoritari, per tal que el funcionament de l'associació sigui òptim.»
Punt i silenci. Un dels articles del Codi Ètic de les Associacions diu en l'apartat d'Organització i funcionament democràtics: «Les bases del funcionament democràtic són: a) la igualtat, tothom és igual dins de l'associació sense cap tipus de discriminació; b) la llibertat d'expressió, tothom té dret a exposar lliurement les seves idees; i c) la sobirania de decisió, les decisions es prenen per majoria. Cal respectar el dret de les minories a manifestar-se i a defensar els seus postulats, i haurà d'existir respecte i vinculació als acords de la majoria.»
Només cal fer comparacions entre el text del Codi Ètic de les Associacions i el text de l'acta objecte d'aquest comentari. L'esmentat Tal --un alt càrrec, a més, de l'administració cultural catalana-- ha trobat el sistema per acabar amb qualsevol conflicte de la societat democràtica: «El membre que no es mogui com la majoria se'l separa a cop de bisturí».
Hem redescobert, doncs, la manera d'acabar amb els debats dels Parlaments democràtics de tot el món, dels centenars d'associacions --professionals o no--, dels congressos de partit, dels congressos sindicals i de les cambres legislatives lliurement escollides, i hem descobert la manera de treure'ns del damunt els que, des de la minoria, no fan altra cosa sinó "marejar la perdiu dels altres".
Només cal donar la paraula al rector de la parròquia perquè, des de la trona, llanci el santcristo: «Companyiaaa!... Aaaar!» I la tropa lletrística, a cop de ploma, trepitja el codi ètic i fereix a qui convé. No fos cas que s'acabés el rotllo de paper i es tanqués l'aixeta de tinta protectora.

[26-12-2001]



[Nadal i Reis obligatoris]


Fa mig any que tothom va posar el crit al cel perquè, per primera vegada, l'administració s'atrevia a treure el nas pel difícil pantà de les lectures de literatura dels cicles primaris, reforçava les dels cicles secundaris, utilitzava el malvist recurs de les lectures obligatòries i apostava per obres d'autors contemporanis. Escriptors i escriptores vius! I dels anomenats de literatura infantil i juvenil! Quina gosadia! ¿On queda el prudent solatge de la distància? Va faltar poc perquè els més radicals sortissin al carrer amb pancartes com aquesta: "No emprenyeu el meu autor de tota la vida!".
Perquè una cosa és admetre com a autora de literatura infantil i juvenil la Santa Mare J. K. Rowling i el seu nen Jesús Harry Potter i l'altra pensar-nos que en aquestes contrades literàries de pessebre vivent hi ha i hi haurà mai algú capaç d'aconseguir un ressò similar, i en català.
Fa mig any del rebombori de les llistes obligatòries en qüestió i no ha passat res. Res que no fos previsible. Els autors amb llibres obligatoris, pel que sembla, continuen mantenint el ritme mesurat de reedicions que ja feien sense ser obligatoris i els autors que no són a les llistes obligatòries, també. I les editorials no evidencien tampoc cap canvi de rumb per aquesta mesura institucional que, presumiblement, havia de remoure les nostres vides literàries.
I és que, obligatòries o no, de lectures, sortosament, fa anys i panys que se'n recomanen i se'n prescriuen. A la premsa, a la ràdio, a la televisió, als aparadors de les llibreries, a les revistes del cor, a l'escola, i en tertúlies de cafè. ¿Seríem on som si no hagués estat així?

[20-12-2001]



[Fotogrames amb petó]


A vegades, els parlamentaris fan preguntes interessants als consellers del govern que, aquests, es veuen obligats a respondre. La que Iniciativa per Catalunya va fer fa uns dies al conseller de cultura Jordi Vilajoana sobre les despeses de promoció del cinema català en els Festivals Internacionals és de les que té «fotogrames amb petó».
Resulta que durant el 2001, la Generalitat de Catalunya ha subvencionat projectes cinematogràfics catalans, sense comptar el doblatge, per 7'1 milions de pessetes i, en contrapartida, se n'ha gastat 6'5 milions en els viatges dels «alts càrrecs» del Departament --a vegades un seguici de fins a 8 alts funcionaris-- per assistir a la seva projecció a les sales festivaleres: Venècia, Berlín, Cannes, Moscou...
En vénen al cap tres anècdotes sobre aquest cas. La primera fa referència al Festival de Cannes de fa més de deu anys que, casualment, vaig seguir d'enviat especial. S'hi projectava una pel.lícula de Pere Portabella --que segur que tenia molts mèrits-- i, ja aleshores, el seguici del conseller de torn va ser considerable. I sort en vam tenir! Perquè al final de la projecció els assistents de Cannes --ben sabut que és gent experta-- van anar abandonant la sala indignats i només van quedar els alts càrrecs i alguns com nosaltres, per obligació professional.
La segona anècdota és més recent i fa referència a Venècia. Vaig donar la notícia del festival en un mitjà digital de literatura sense esmentar la presència d'alguns dels alts càrrecs i des d'instàncies de Cultura se'm va "recomanar" que ho fes tenint en compte que un dels assistents, a més, era un escriptor (es referia al director general Vicenç Llorca). No vaig respondre. I ho hauria hagut de fer, almenys per dir-los que no tan sols no tenia cap obligacio de dir-ne res perquè aquella no era la notícia sinó que tampoc no esmentava el nom d'altres escriptors quan anaven al cine.
La tercera anècdota es remunta a la postguerra i la meva infància. Per Reus, on jo era aleshores, corria el Rogelio, un personatge simpàtic que, entre les moltes feines i feinetes que feia --camàlic, dependent, ajudant de tot--, tenia l'exclusiva de traslladar les bobines de les pel.lícules que es projectaven en sales diferents per combinar la primera i la segona sessió i estalviar així el lloguer de dues còpies.
El "miniescàndol" de les despeses sumptuàries dels alts càrrecs de Cultura en els Festivals de Cinema Internacionals en fan pensar en dues coses. Una: que el voluntarisme del Rogelio --vés a saber si per dues pessetes--, ha estat àmpliament superat pels funcionaris de l'actual govern de cultura. I dues: que les sales de cinema catalanes haurien d'establir el Dia de l'Alt Càrrec Espectador. No només farien més caixa --n'hi ha molts-- sinó que les despeses de viatges per "anar a veure cine" ens sortirien a tots més barates. El metro té targetes d'abonament. I si hi anessin en xofer oficial, encara millor perquè a la majoria els agafaria de camí a casa.

[8-12-2001]





[La patera cultural]


Aquests dies, arran de l'estrena de la pel.lícula de Harry Potter, les preguntes de la premsa han estat a l'ordre del dia. I del cine es passa a la cultura, dita general. De tant en tant, convé renovar els parers i algú et pregunta (la premsa és un dels oficis més renovadors i amb gent més jove i canviant gràcies a l'estatus precari dels becaris): "¿Què en pensa de la cultura catalana?", així, amb tractament de vostè. I has de buscar una definició que més o menys quedi bé i no es repeteixi amb el que n'ha dit tanta gent.
La cultura catalana --he respost-- en aquest tombant de segle, és com una patera. Quan surt, ja surt estafada, pagant per endavant a la màfia que l'impulsa cap al miratge de l'altra riba com a meta. Quan hi arriba, si no s'anega per l'Estret cultural, la retornen a casa".
Aquests dies, les cues als cinemes més cèntrics de BCN causen admiració (¿enveja sana?). Pares i mares (segurament que no són del FAPAC, que prefereixen tancar-se un cap de setmana a la Universitat per parlar de com ha de ser l'escola dels seus fills) i nens i nenes, abrigats, com si esperessin la cavalcada, miren d'entrar a les sales --la versió tant hi fa-- on passen la pel.lícula de Harry Potter o l'Atlantis. Es venen entrades anticipades. Com mai.
El cas és que, pel que fa a la de Harry Potter, les quatre còpies que es projecten gairebé d'incògnita per BCN, subtitulades al català, són en sales absolutament extramurs (Diagonal Mar, on encara no hi va ningú), Cinesa Diagonal (zona alta), Warner La Maquinista (a la banda menys transitada de la Gran Via).
El director general de Política Lingüística ha sortit al pas de les crítiques a la política del doblatge en català. Diu, més o menys, que gràcies a traduir bones novel.les hem pogut llegir bons autors i que els contraris al doblatge obvien que s'està doblant també al castellà.
Aquest és el debat de fons. O defensem la cultura o defensem el mercat. O defensem les llengües o defensem la caixa. Al 2001, ja no es pot dir que qui va al cine no pugui llegir. L'ensarronada del subtitulat restrictiu de Harry Potter portarà a un refredament de les promeses de posteriors doblatges de la Warner. ¿Qui ha ensenyat la picaresca de la resistència cultural als polítics d'aquest país? El que calia era moure grups escolars que estiguessin en l'etapa d'aprenentatge de català i anglès i portar-los en autocars (ho fèiem fa vint anys) als cinemes on es fa Harry Potter en subtitulat català. Els de la Warner, a hores d'ara, es penedirien de no haver-ho fet abans.
D'altra banda, les campanes al vent (conseller de cultura, sic) de l'estrena de l'última de Disney, 'Atlantis' doblada al català, són com el conte de la patera i l'Estret --on diuen que hi ha les columnes d'Hèrcules, segons el mite--, amb què he començat aquest article: només una còpia d'Atlantis en català, una, amb doblatge esquitxat amb fons institucionals, a tot BCN. ¿En quina sala? ¿On? Tractant-se del mite de l'Atlàntida, qui la trobi, guanya.

[3-12-2001]



[Els patges de Harry Potter]


En aquest país, per tradició, qui fa un lleig la paga. I la productora cinematogràfica Warner, amb l'estrena de la primera pel.lícula de Harry Potter, va cometre l'error de fer un lleig als catalans que de tant en tant pensen que el cinema es podria veure en català.
Arran d'això, les plataformes corresponents de la llengua es van mobilitzar de seguida. I s'hi van apuntar. Ni que la Warner, quan uns il.luminats que copien les idees dels altres li van presentar la proposta que sortís del pas anunciant mitja dotzena escassa de còpies en versió original i subtitulada en català, els trepitgés el terreny. La proposta era a la vegada tan elegant i tan poc eficaç que no calia ni posar-hi pegues.
Malgrat tot, els de la Plataforma i altres entitats cíviques, han convocat els catalans a la Ciutadella per mostrar encara la seva reivindicació. Perquè ningú no digui que és un acte indirecte pro Harry Potter o, encara pitjor, pro J. K. Rowling, els editors en català de les peripècies màgiques de l'heroi han proposat convocar els escriptors i les escriptores catalans que vulguin perquè facin acte de presència en una llibreria que voldrà demostrar que després de Harry Potter només cal posar-s'hi i perquè signin llibres als qui en comprin.
De cop i volta, vet aquí com s'ha improvisat un Saló del Llibre Infantil i Juvenil alternatiu, una minisetmana del Llibre en Català o un preSant Jordi inesperat. Però ningú no evitarà que els escriptors catalans que hi siguin deixin de ser, vulguin o no, una mena de patges de Harry Potter i de J. K. Rowling. És una evidència que cal assumir. Estic segur que més d'un jove lector de Harry Potter es comprarà alguna de les últimes edicions de la Rowling i voldrà, il.lusionadament, que la hi signi un dels escriptors catalans que siguin a la Ciutadella.
I és que, de Reis Mags, només n'hi ha uns, però, prou sabut com és, de patges n'hi poden haver tants com vulguem.

[29-11-2001]



[Digue'm duc que al teatre et duc]


Hi ha estrenes sonades en el món del teatre. Aquest novembre, dues. La de l'espectacle «Bi», de Comediants que, ni que hagi tombat la Xina llunyana i la Conxinxina local, ara és al Mercat de les Flors de BCN, i ja se sap que una estrena teatral no és una estrena si no es fa a BCN. L'altra és la del nou Teatre Lliure a l'antic Palau de l'Agricultura, dit des d'ara, Teatre Fabià Puigserver.
Les dues estrenes, veïnes a més, trenquen la petonera inaugural del gremi --"hola, hola, ¿com estàs?, muà, muà, quant de temps sense veure'ns!, ah, ¿era ahir en una altra estrena?"-- per la pompositat monàrquica. En l'una i l'altra, els anomenats ducs de Palma i de Lugo han dit sí a la invitació. Els primers, des que ell no toca pilota i des que ella no para de quedar embarassada, la parella surt més de casa, a banda de les gairebé desapercebudes escapades al Palau de la Música Catalana de la infanta, fins i tot de soltera. Els altres, són més oficialistes i respiren de tant en tant de la seva missió amb divertiments com els del teatre. El més segur és que ara una mà destra en relacions públiques els hagi inclòs en el mailing de VIPS.
El cas és que la presència dels ducs porta problemes als ja sempre prou embolicats serveis de protocol de les estrenes teatrals. Els ducs arrosseguen personal propi. I la premsa es multiplica per quatre (els crítics, els de societat, els de política, els de la premsa del cor...). I, si hi van els ducs, hi han d'anar altres personalitats de la noblesa local. No hi estem acostumats. En molt poques ocasions s'ha vist a BCN el president de la Generalitat de Catalunya en una estrena de teatre (i no és estrany perquè es cansa molt els caps de setmana recorrent els pobles de Catalunya). A tot estirar, algun ministre d'esquerra, quan els socialistes eren al govern central, i de tant en tant, algun representant municipal, algun honorable conseller i la seva família, algun il.lustre diputat del Parlament de Catalunya, o el mateix president Rigol, que n'és un bon afeccionat. Però cap d'aquests mou tant d'enrenou com els ducs o algú de la família reial espanyola.
El Teatre Nacional de Catalunya és el que sempre ha reunit més representats polítics. Fins ara era gairebé inusual que l'espai municipal del Mercat de les Flors i el Teatre Lliure de Gràcia rebessin aquestes visites monàrquiques.
Però els temps canvien. El Mercat de les Flors de l'Ajuntament de BCN no és el que era. I el Palau de l'Agricultura del Lliure no sap encara ben bé què vol ser. De moment, una cosa és clara: "Digue'm duc que al teatre et duc". ¿Un bon lema per als promotors de l'espectacle local?

[19-11-2001]



[Banderes, LOUS i costellades]


Hi ha una notable diferència entre un llençol estès en un terrat i una bandera. No discutirem pas sobre això. Sí que hi ha diferències entre com un veí o una veïna corre a buscar el llençol, si fa vent, i com s'esvera el cos de guàrdia de qualsevol policia si la "conquesta del drap" és una bandera.
La imatge és recent: plaça de Sant Jaume de Barcelona, manifestació contra la LOU. Un jove espontani apareix per entre la xarxa verda que recobreix la tarima d'una façana en restauració, com si fes un número de promoció del musical Notre Dame de París i aprofita la tarima de restauració de la façana veïna de l'ala dreta del Palau de la Generalitat i, en un joc d'acrobàcia digna del Circus Oz a la Monumental o en l'espectacle Bi de Comediants i la companyia acrobàtica de la Xina, salta al terrat de la Generalitat.
Alarma! Crits i ovacions! Ni els Fets d'Octubre del 34 van tenir un gest tan audaç com aquest. Els Mossos d'Esquadra, de reserva dins del Palau per contenir els manifestants universitaris, es llancen a fora per arrabassar la bandera espanyola que acaba de caure del terrat de la casa. Sembla que tots en vulguin un tros, però finalment el més llest se la fa seva i, com un Casanova de l'11 de Setembre, però amb l'espanyola, és clar, se'n torna a Palau amb la penyora.
El jove és detingut i no pas sense esforç. Costa pescar un gat de terrat com aquest. Després se sap que el jove és un estudiant de la Universitat Politècnica, nascut a Reus i que cursa topografia. No podia ser d'altra manera. Fa uns anys, a Reus, un grup de joves, avui algun d'ells "il.lustre diputat" del Parlament de Catalunya, com diu l'honorable Joan Rigol amb el seu to montserratí, va saltar des d'una casa veïna al terrat de l'Ajuntament i va retirar la bandera (l'espanyola també).
Una vegada més, la tàctica urbana ha begut de les fonts de la tàctica de la perifèria considerada rural. Una estona després, la cosa no podia ser més clara: a la plaça del Macba, una estesa de joves ha muntat una costellada. Hi ha música i una foganya al mig de la plaça. Diuen que reivindiquen el simbolisme del Macba com a proposta de futur. Al Macba no hi ha banderes i fins i tot, amb el temps plàcid que fa, els joves manifestants es poden permetre una becaina. No hi ha perill d'evacuació. No desitjaria per res del món ser de la brigada de BCNeta. La plaça sembla una sala del Macba quan hi exposa segons qui.

[14-11-2001]



[El «Halloween» universitari]


Els rectors s'hi havien oposat. La majoria del professorat també. Els alumnes, més o menys organitzats, entre telenovel.la i telenovel.la, també. Tot i així, la nova llei d'universitats preparada pel PP ha estat aprovada, la nit del Halloween, entre altres coses perquè la majoria parlamentària permet disbarats als quals els «marrameus torracastanyes de torn» donen suport moral mentre van carregant les alforges de rocs mentre donen tombs a la sínia.
Els «marrameus torracastanyes de torn», quan parlem de política en aquest país estructurat en estat centralista, són els CiU's que es passen els dies esfullant la margarida ("¿ens abstenim o no ens abstenim?" "¿els diem que sí o els diem que potser sí?") fins que una hora abans de la votació a Madrid es depengen amb un sí mesell que justifiquen perquè diuen que finalment el PP ha acceptat les seves esmenes (esmenetes ortogràfiques, segurament, que és a allò que poden aspirar la colla dels "nusaltrus" i els "guardans").
Aquesta tàctica, els CiU's, ja la van dur a terme amb el Pla Hidrològic Nacional, entre altres disbarats. Però aquesta vegada han fet un lleig, i gros, a la comunitat universitària. ¿Quin respecte es pot tenir pel govern d'un país que es nega a la voluntat de la seva comunitat universitària? ¿Quina necessitat té CiU de reforçar una majoria del PP, com si fos un partit canari? ¿I per què s'enfaden quan els retreuen que al Parlament de Catalunya no en tenen prou?
El professorat universitari, a partir d'ara, per ser "funcionari" (no sé ben bé què volen dir amb això perquè tothom ho és) haurà de fer unes proves de caràcter estatal. Al 2003, quan vinguin les eleccions, pocs se'n recordaran. De fet, ningú. ¿A qui interessa el dia a dia i el futur de la universitat del seu país si els governants la tracten com el «marrameu torracastanyes» que ha desaparegut de la «voreta del foc» colonitzat pel Halloween de la por?

[2-11-2001]



[El Full Monty de Santa Llúcia]


No sabria dir en quina Nit de Santa Llúcia va ser. Fa uns anys. Jordi Pujol tancava, com sempre, i va dir als seus seguidors: "Aneu al cine, aneu a veure 'Full Monty'! Ja us en parlaré un altre dia d'aquesta pel.lícula"
Ha passat el temps i ara 'The Full Monty' ja és al teatre, com a musical, sota la direcció escènica i musical dels germans Gas. És una producció privada i important: més de cent milions de pessetes de pressupost. I crec que el Departament de Cultura n'hi ha destinat una dotzena.
No sé si Jordi Pujol, abans de la pròxima Santa Llúcia, que serà el 14 de desembre a Vic, haurà anat a veure el musical i l'streptease --que hi és--, tot i que amb un flash molt fugaç.
Potser aleshores ja podrà explicar a la concurrència que la literatura s'ha de destapar ("Fixeu-vos amb aquest escriptor, un tal Terrence McNally, el de 'Full Monty', com la bitlla!"), o potser els parlarà del seu viatge presidencial a Egipte, el d'aquesta tardor, que la secretaria de viatges li està preparant, i s'inspirarà en els faraons com a model del solatge d'una sorra patriota, de les piràmides, de l'esforç de qui les van aixecar, i de la paciència de les mòmies, tants anys esperant.
Mentrestant, 'The Full Monty', al Novedades, al carrer Casp de Barcelona, continuarà funcionant a ple rendiment. I molt a prop seu, al Tívoli, La Cubana continuarà empeltant d'òpera els menys melòmans del país. A Vic donaran un altre Sant Jordi, augmentat de dotació per tocar els pebrots al Sant Jordi planetalzuetià, i l'endemà ningú no se'n recordarà del guanyador, ni que hi arribi envoltat de polèmica perquè s'haurà sabut abans.
La foto de família de la nit a Vic hauria de ser estil Full Monty, amb el Sant Jordi en pilotes. I que Santa Llúcia els conservi la vista.



[Pedagogia del reciclatge]


Fa uns anys van aparèixer a les entrades i sortides dels pobles més petits els populars contenidors blaus, verds i grocs destinats al reciclatge. Va ser, aleshores, un símbol de considerar les zones rurals en igualtat de condicions amb les zones urbanes, com les antenes de televisió, les parabòliques o les cabines telefòniques.
Passat un temps, el Consell Comarcal o la Diputació, no ho sé, han inventat uns diumenges dedicats a la "pedagogia del reciclatge". Un grup de carrer anuncia la seva actuació per "ensinistrar" els veïns a utilitzar els contenidors i amortitzar la seva presència cívica al poble.
No sé que deuen explicar, però estic segur que els més vells del poble s'ho deuen mirar amb els ulls d'escepticisme amb què es miren tot allò que els ve de fora i no els diu gairebé mai res de nou.
¿Té sentit ensinistrar sobre el reciclatge a les zones rurals on el reciclatge ha estat precisament sempre una de les bases de la subsistència? ¿Tenen una mínima idea els consellers comarcals de la funció del bestiar, de la funció de l'adob, de la funció espontània de la natura, sense necessitat de contenidors de plàstic?
Quan van arribar els primers contenidors al poble, les dones més grans es van queixar. Elles no havien anat mai a llençar la brossa perquè se l'emportava el tractor de casa i en feia un bon ús al camp. Després es van negar a carregar el seu pressupost casolà havent de comprar bosses de plàstic per raons de normativa.
La seva rebel.lia popular fa que els contenidors del poble estiguin la major part de l'any buits, tret dels mesos d'estiu, quan arriben els forasters i no deixen, entre els seus hàbits, "baixar" cada vespre la brossa al contenidor.
L'espectacle ensinistrador del reciclatge en zones rurals es pot convertir, si continua fent gira, en una recollida selectiva de coneixements. Potser, a la llarga, els del grup de teatre arribaran a la ciutat, un diumenge assolellat, amb les propostes que la gent de camp els haurà ensenyat de com mantenir l'equilibri ecològic sense grans pressupostos.

[7-10-2001]



[«¿Estem en guerra?»]


El president Bush ha dit el que esperaven els patriotes de la bandera comprada a pams: "Estem en guerra!". La imatge de Bush havia caigut en picat, gairebé com les torres bessones després de l'atemptat, per la seva actitud desorientada i prudent. L'expresident Clinton, més mediàtic i popular, va sortir al carrer i va consolar la població a peu de vorera. Els assessors d'imatge de Busch van reaccionar de seguida. D'aquí venen les fotos de Bush agafat al coll del cap de bombers sobre les runes de Manhattan, amb megàfon de manifestant revolucionari, i cridant: "Us sent tothom! Que Déu beneeixi Amèrica!".
El pitjor de l'afirmació bèl.lica dels Estats Units és que hi implica tots els altres pobles. Només fa vuit anys, quan el centre d'Europa s'esfondrava, carrer a carrer i casa a casa, als Balcans, els nord-americans van fer el ronsa i instaven els europeus a resoldre sols "el seu" conflicte.
Aquesta no és una observació de cap analista, és una sorprenent observació de gent de carrer, de camp, de gent que viu tranquil.la i que veu els programes d'humor i els concursos de la televisió cada nit.
La gent de bé que hi ha al poble de muntanya des d'on escric estan espantats i indignats a la vegada. Des de la part alta del poble de Duesaigües es veu la línia de la costa de les cales mediterrànies del Camp de Tarragona, i els pocs veïns de setembre s'han posat com galls de panses perquè l'alcalde de Tarragona ha corregut a dir que el port està a disposició dels vaixells de l'OTAN (de fet sempre hi són, si volen).
Estem a les portes, doncs, de la democratització del pacifisme popular. Aquest noble desig deixarà ser objectiu d'uns quants per passar a ser objectiu de molts. La desfilada techno de Montjuïc n'ha estat un precedent esbojarrat i nostàlgic. Però els anys seixanta del segle passat --quan sí que de debò uns quants feien l'amor i molts altres la guerra--, són molt lluny. Bush ha dit que serà "una nova guerra amb mitjans nous". Però, ¿estem en guerra, doncs? I de fet, ¿hem deixat d'estar-hi mai?

[16-9-2001]



[L'afermamossos del 2004]


Entre els segles XV i XVI, l'afermamossos era un funcionari establert a València que es feia càrrec dels vagabunds i els desenfeinats i els posava a fer feines que estiguessin al seu abast.
La crisi en la cúpula del 2004 recorda aquest personatge. El ball de noms per les taules dels despatxos i pels telèfons mòbils supera amb escreix moltes lluites per una cadira dels últims anys.
La baixada de teló de Josep Caminal --que com més dies passen, més pudor fa de socarrim-- ha anat destapant els interessos ocults de multitud de personatges que, comparats amb el primer conseller delegat, Jaume Sodupe, i el segon frustrat conseller delegat, Josep Caminal, no s'hi veuen tan estranys.
Fa la impressió, doncs, que l'alcalde de BCN, Joan Clos, hagi de recórrer a la missió de l'afermamossos valencià de fa segles: recollir intel.lectuals desenfeinats i oferir-los la ciutat als seus peus des de l'àtic de les Torres Mapfre on, per arribar-hi, cal passar un parell de controls i exposar-se a una pujada silenciosa i vertiginosa en ascensor fins a les oficines del personal del 2004 que esperen, amb candeletes, que en un dels viatges espacials arribi qui els ha de descobrir les meravelles del Besòs.

[8-9-2001]



[El gat escaldat]


¿Qui ha dit que el gos és el més amic de l'home, o de la dona? Vegi's, com a excepció a la regla, el comportament del gat d'Ure Comas, la periodista del diari El Punt, feliçment alliberada sense càrrecs per no tenir res a veure, lògicament, amb el comando Barcelona de l'ETA.
Les primeres declaracions de l'Aurèlia han estat reflectides a l'edició d'El Punt amb respecte i valentia: "Eren dos quarts de cinc de la matinada, vaig sentir soroll, el gat va saltar esverat al meu llit; no podia haver entrat a l'habitació perquè la porta estava tancada... Darrera seu crits, armes, subfusells per treure'm del llit. Primer em van estirar a terra. Després, al menjador, una dona gran em va llegir els meus drets, que no vaig entendre. No vaig veure més el meu company. Després de quatre o cinc hores, en un vehicle amb placa de matrícula de la GC, em van portar directament a Madrid sense passar per Barcelona".
Són tan necessàries aquestes declaracions! Sense por ni coaccions. Perquè la societat actual, que viu influïda pel sensacionalisme dels mitjans i, en molts casos, pel cinisme i el poc dret a la intimitat, sàpiga què passa a entrants del civilitzat segle XXI, a més de les batudes als immigrants, les corredisses inhumanes a les oficines d'immigració i les habituals rentades de mans de les institucions.
Al costat de la satisfacció per l'alliberament de la periodista maresmenca hi ha un fet que m'indigna. Ja m'indignava fa anys [vegeu l'article anterior 'La torreta i la nota en euskera'] i m'indigna ara: ¿En quin codi de respecte als drets humans diu que una persona innocent que és treta del llit, de casa i del país, detinguda per error, s'ha de deixar al carrer, a centenars de quilòmetres, sense mitjans per tornar a casa? [la meva agra ironia del telèfon mòbil en l'anterior article es va fer realitat!] ¿En quin codi ètic diu que tots --TOTS-- estem exposats a un error d'aquestes dimensions?
Francament, penso que l'actitud moixa i mesella del representants governamentals hauria d'estar per damunt del seu orgull. Penso que si un ciutadà o una ciutadana catalans han estat víctimes d'un greuge com el d'Ure Comas, les institucions catalanes, que corren a vantar-se de les operacions policials de seguida, també haurien de cobrir el dèficit d'elegància i correcció dels presumptes cossos de seguretat. ¿Què hi fa una delegació del govern català a Madrid si no serveix per posar un cotxe a la porta del ciutadà afectat i portar-lo a casa? ¿Què hi fan una rècula de funcionaris darrera del cartell de Cataluña Hoy si quan és l'hora de la veritat viuen a la Cataluña de Ayer?
Amb la represa del curs polític, penso que tant Ure Comas com els altres afectats haurien de ser rebuts a Palau i als ajuntaments respectius amb honors de rei (o de reina). Si fa no fa, amb el mateix èmfasi que els cauts polítics que ens representen reben cada dos per tres els jugadors de bàsquet, de futbol, de voleibol i del bol que sigui quan guanyen una copa a cops de pilota.
Ah!, i a la recepció institucional, sisplau, que no hi falti el gat fidel d'Argentona. I amb un llacet de gala amb els colors de la ikurriña lligat al coll ni que, sense cap dubte, la bestiola de la ja popular cabana de fusta de la capital del càntir faci "mèu!", clar i català.

[27-8-2001]



[La torreta i la nota en euskera]


Un dels presumptes col.laboradors del comando Barcelona d'ETA diuen que va ser vist per la Guàrdia Civil conduint un cotxe fins al número 30 del carrer Villarroel, acompanyant un dels tres membres alliberats del comando i portant una torreta força gran.
A la urbanització d'Argentona, on viu la periodista del Maresme, companya del presumpte "transportista de torretes", hi ha un veí que fuig corrents cap a la policia municipal quan troba un paper manuscrit en euskera.
D'aquest parell d'informacions sherlockholmesianes es pot desprendre que a la Catalunya pluralista del segle XXI és sospitós comprar una torreta gran i escriure en basc. De la mateixa manera que fa uns anys ho era portar barba i els cabells llargs o ensenyar català.
Fa una vintena d'anys, una ràtzia contra els moviments anomenats independentistes va treure del llit --sempre es fa de matinada-- una colla de catalans que van ser portats a Madrid sota la llei antiterrorista. Tots van ser deixats en llibertat sense càrrecs --i també sense ni un duro!-- al carrer de Madrid i que s'espavilessin per tornar a casa.
El moviment social va ser eficaç. L'institucional, acabat d'arribar al govern, va brillar pel seu silenci. Els rumors dels indecisos no es van fer esperar: "Si els han agafat, és que han fet alguna cosa", deien. Els detinguts van tornar en tren --també de matinada-- i uns quants els vam anar a rebre a l'estació.
Com que tres d'ells eren de Reus, la intervenció personal en aquella època de l'advocat reusenc Antoni Pedrol i Rius, que era fiscal en cap dels advocats espanyols i degà de l'Il.lustre Col.legi d'Advocats madrileny, va fer que trobessin un mínim punt de suport després de ser interrogats per la policia --desposseïts de totes les pertinences perilloses de vestit i havent passat per interrogatoris amb bosses de plàstic al cap i algun altre intent d'amenaces--. Lluís Llach cantava precisament a Reus, aquells dies, i el retorn dels detinguts va servir perquè els organitzadors els rebéssim amb un lloc d'honor en una llotja de prosceni del Teatre Fortuny.
Les detencions recents de la jove periodista del Maresme, la noia okupa de Terrassa i el professor de basc, xicot de la primera, tenen la mateixa pinta de falta de respecte a la imprescindible "presumpció d'innocència". Però els seus noms, el seu historial cívic, i, en algun mitjà de comunicació, les seves fotos, ja han estat difosos sense esperar el judici de les 72 hores preventives.
A BCN, tinc una petita terrassa i un arbret que s'ha fet gran i necessita regeneració urgent. Hem de comprar una torreta gran i un sac o dos de terra bona. En altres replans de l'edifici viuen anglesos, alemanys, italians, japonesos, portuguesos, àfricans, gallecs i segurament que bascos... Gent jove i molt canviant. A la porta d'entrada del carrer, hi ha sovint notes en llengües diverses que es deixen els uns als altres: "Vindré a les sis"; "Les claus al lloc de sempre"; "He passat i no hi eres"... Cada dia hi hauria motius perquè un veí amb fantasies "sherlockholmesianes" avisés la policia municipal.
Si els tres joves residents a Catalunya, presumptes col.laboradors del comando Barcelona, són també, en les pròximes hores, deixats al carrer de Madrid en llibertat i sense càrrecs, almenys desitjo que els agents que els han portat fins a can Garzón els tornin el telèfon mòbil --que segur que en tenen-- i, per descomptat, amb la bateria carregada perquè puguin trucar a casa.

[25-8-2001]



[L'«Hermanu Manuel»]


A l'escola, ja fa quaranta anys, passava de tant en tant l'«Hermanu Manuel». Era un dels responsables del centre de Sant Joan de Déu, hospital d'infants, que ara es debat entre ser un munt de runes a tocar de la platja Mediterrània o un centre cívic amb serveis multiculturals.
L'«Hermanu Manuel» portava hàbit de monjo i anava amb bicicleta per la ciutat, cosa que encara li donava un aire més bucòlic perquè sabut és que el faldillam de l'hàbit és incompatible amb el perill de la cadena i les rodes i calia fermar-lo bé amb les gafes o, com a mínim, amb agulles d'estendre roba, habituals entre els ciclistes de l'època menys equipats que els actuals usuaris d'inexistents carrils bici.
L'«Hermanu Manuel» feia visita de metge per recollir els donatius que, prèviament avisats, la majoria d'alumnes portava preparat de casa. ¿Dos rals? ¿Una rossa? No ho sé. Una quantitat, suposo, entre prudent i no exagerada i que, sobretot, fes dring en caure al pot.
L'«Hermanu Manuel» m'ha vingut a la memòria arran de l'escàndol financer de Gescartera. Resulta que nombroses organitzacions relacionades amb l'Església s'hi han enganxat els dits, aconsellades segurament per gent de la seva corda que els mereixia tota confiança a l'hora de dipositar els estalvis públics.
Salesians, clarisses, cistercencs, germans de La Salle, de Sant Agustí, filipines... Hi són gairebé tots. Entre tots, sembla que fan un paquet de només 2.500 milions de pessetes. El bisbe de Valladolid va ser el més llest: va sentir tocar campanes --mai més ben dit en relació al ram-- i va retirar 990 milions de pessetes que hi havia dipositat. Però tot i així n'ha deixat 30 pel camí. Les més afectades, però, per ara, són les monges agustines missioneres que havien arreplegat uns 500 milions de pessetes i, posats a Gescartera, ja els poden dir adéu. Quants senyals de la creu amb dits humits amb aigua beneita perduts!
L'«Hermanu Manuel», que se sàpiga, no corria aquest perill. Fa quaranta anys, la política de la inversió era escassa perquè gairebé tothom estava lligat pel jou de les "lletres de canvi, signades i acceptades".
A tot estirar, l'«Hermanu Manuel», quan havia fet la recapta de menudalla, feia parada en una taverna del barri, camí de Sant Joan de Déu, i es permetia un gotet de vi, però no gaire ple! Després, feia l'efecte que la capa del seu hàbit volava com un cometa damunt de la bicicleta, amb un aire més alegre. Gairebé tan alegre com el que devien tenir els capitostos de Gescartera quan, per terres de l'Espanya profunda, acabaven d'ensarronar algun dels seus assessors espirituals.

[19-8-2001]



[Ni Milingo ni Milinga]


¿Què li va donar el Papa a l'arquebisbe Milingo en la seva entrevista al Vaticà?
Ara les males veus fan córrer que Emmanuel Milingo, zambià de 71 anys i casat fa tres mesos amb l'acupuntora coreana Maria Sung, de 43, per mitjà del ritual de la secta Moon, ha entrat en un període de reflexió que té la jove muller pendent d'un fil.
La dona, que per deformació professional, sap punxar amb traça sense que en tregui sang, ha amenaçat amb una vaga de fam davant del Vaticà si no pot parlar amb el seu marit i --per allò que la roba bruta es neteja a casa-- no comparteixen taula i llit i reflexió al primer crit.
Milingo ha estat un arquebisbe curiós: nomenat quan tenia 39 anys a Zàmbia, ha estat acusat de practicar exorcismes, de fer de curandero i de pecar amb un casament anticatòlic. La cúria el va relegar, pel seu mal cap, a una feineta de turisme a la Santa Seu.
¿Què li ha agafat ara a Milingo per abandonar la seva coreana en plena lluna de mel trimestral i reflexionar sobre si es reconcilia amb el catolicisme pur i net?
Sabut és que les difamacions i els xantatges no tenen límit. El Papa li ha prorrogat l'amenaça d'excomunió i fins i tot diu, segons un comunicat vaticanista oficial, que està disposat a perdonar-lo si planta la coreana i es penedeix del que ha fet.
Però un, que és molt malpensat, pensa el pitjor: que el Papa li va clavar una punyalada per l'esquena a Milingo, d'aquelles reservades només a homes rivals, i que li va dir, ras i curt, que ell també s'havia entès, un dia o altre, amb la coreana de les agulles.
Milingo, per descomptat, no ho ho paït. Té 71 anys. Ara fa el bot a la Milinga. I ella ja prepara les agulles per anar a fer punt de mitjà al davant del Vaticà, mentre es martiritza amb una vaga de fam contra la infidelitat.
El cas és que tothom no té la salut de ferro que té el Papa.

[12-8-2001]



[Porco governo!]


Diu l'escriptora Lucía Etxebarría que el que l'«al.lucina» és quan va pel carrer i algú li crida: «¡Tía, no tienes ni idea de escribir!» La noia s'ha fet un nom als seus trenta i tants anys i se l'ha guanyat a pols. No és estrany que sigui carnassa de carrer.
De tota manera, em pregunto què passaria si per la Plaça de Catalunya o per la Rambla de Canaletes de BCN circulés tranquil.lament una escriptora o un escriptor dels 1.200 enregistrats oficialment (de moment) al Qui és Qui de les Lletres Catalanes i un dels vianants li deixés anar: «Nano (o nana) no tens ni idea del que escrius!».
La Lucía s'ho pren bé. Fa cara d'estranyada i pensa: «¿Però, per què caratsus m'ho diuen això? És com si jo em posés amb la seva jaqueta o els seus pantalons i els digués que els porten descolorits o estrets de mida...». I després ho diu a la premsa que l'entrevista perquè és una escriptora mediàtica, adjectiu sinònim de més de 100.000 exemplars venuts i uns quants milions de drets d'autor.
Tinc gairebé la seguretat que una floreta així de carrer a un escriptor o escriptora catalans provocaria un «escàndol nacional» en el qual no faltarien, a primera fila, ni el conseller de Cultura de torn, ni uns quants directors generals, ni el conseller en cap del govern, ni algun crític oficial, ni un parell de poetes il.luminats i dos o tres presidents o presidentes d'associacions gremials. I tots coincidirien a defensar --fals favor!-- l'autor o autora escridassat i a "palesar" (verb d'IEC) la bona salut de les lletres catalanes (sia dit, "les nostres" mal que sovint només són "les seves").
¿Per què no hi ha cap Lucía Etxebarría en català? ¿Per què els intents de crear-ne alguna han quedat sovint en poca cosa? ¿On és la vocació de les Germanes Quintana (Carmen Albarca, Montse Abbad, Jo Alexander, Eulàlia Carrillo, Míriam Iscla, Isabel Núñez, Isabel Olesti, Eva Piquer, Gisela Pou, Mercè Sàrrias i Mercè Ubach), o l'Empar Moliner, que va formar part del grup, però que ara va pel seu compte i que diu que ara no li interessa gens l'erotisme?
¿Per què els o les best sellers catalans pensen figues a la Setmana del Llibre en Català o en paradetes de fira, en lloc de ser escarnits o escarnides al carrer pel poble lector?
¿També aquesta mancança l'haurem d'atribuir al baix sostre d'autogovern i a la poca voluntat de cedir-nos-en una mica més des del govern de Madrid?
Doncs, si és així, tornem a cridar: «Porco governo!»

[5-8-2001]



[Virtut i pàtria]


El president Jordi Pujol, ara que diu que el país ja té la butxaca soldada amb el pacte sobre el finançament o la gallina del PP dels ous d'or, ha ressuscitat el recurs del polític autonacionalista en precampanya permanent: la Pàtria com a meta final.
He recordat un d'aquells títols que els bons amics d'El Florido Pensil van tornar a la memòria col.lectiva: Virtud y Patria. Primer libro de letra manuscrita. Editorial Ruiz Romero, Barcelona.
No té any d'edició, però alguns textos interiors epistolars estan datats a l'any 1939, al 1940, al 1952; i un parla de Nadal de l'Any de la Victòria (!)
Hi ha una introducció, alerta!: «Aprobado por la autoridad con censura eclesiástica.»
I un pròleg menut: «La Editorial se complace en dedicar este primer manuscrito a los maestros y a los niños de España. Pensando en los valores eternos de nuestra historia y en la fecunda riqueza de nuestro suelo, hemos intentado ofrecer, junto a los deberes morales, el sano orgullo de pertenecer a una nación heroica y generosa. Profusamente ilustrado, creemos ha de facilitar el acceso a nuestro segundo manuscrito, El Mentor, en el cual, bajo el doble aspecto artístico y doctrinal, se esconde el mismo y noble impulso patriótico.»
Entre alguns dels textos que no m'entretindré a esmentar hi ha aquest: «Hay que estudiar, hay que aprender. ¿Qué seremos después? Labradores, maestros, dibujantes, escritores, mecánicos, astrónomos.. y también soldados de la Patria. Aprovechemos las lecciones con afán; de este modo labramos el glorioso porvenir que espera a nuestra España.»
Després hi ha uns exercicis: cal marcar les sil.labes que tenen la vocal abans que la consonant; cal indicar quines consonants van darrera de les vocals; cal subratllar les paraules que porten accent...
I es proposen uns temes de conversa: «¿Què cal fer a l'escola? ¿Què estudia l'astrònom? ¿Quina és la nostra Pàtria?» Absolutament estimulants.
Tot això em ve a la memòria un estiu en què el president del govern central espanyol, José María Aznar, amb motiu de la seva entrevista amb Juan José Ibarretxe, lehendakari del govern basc, ha dit que no es desintegrarà mai la unitat d'Espanya i que es prohibirà qualsevol referèndum sobre l'autodeterminació.
Tot això em ve a la memòria, com deia, perquè Jordi Pujol reinvidica el "despertar" del patriotisme (això sí, social i econòmic!), i que, en una informació de La Vanguardia (30 juliol 2001) sobre les lectures obligatòries a l'ESO per al curs vinent, el seu redactor, m'hi involucra com a escriptor, amb una incògnita: "¿Per què en la llista obligatòria --diu-- hi ha autors com Martí Domínguez, Enric Larreula i Andreu Sotorra i no hi ha en canvi Quim Monzó, Sergi Pàmies o Ferran Torrent?
Doncs, això, virtut i pàtria. Perquè un servidor, poc virtuós, mal creient, inútil soldat de la pàtria i, molt menys, astrònom, va optar per fer-se escriptor que, no sé per què, ja ho proposava aquell «primer libro de letra manuscrita», un precedent, suposo, de l'orientació professional moderna.
¿Veieu qui en té la culpa, que a un servidor també l'hagin posat a la remaleïda llista? ¿Però com es pot "lluitar per la Pàtria" així?

[31-7-2001]



[A tocar de la càmera]


Un dia, ja fa mesos, em va telefonar el cineasta Ventura Pons. Volia el número de l'escriptor David Leavitt. L'autor de Ball de família, --el seu primer llibre publicat en català pel triangle ja mític de Miquel Alzueta, Àlex Susanna i Ricard Badia, quan Columna va somoure el mercat editorial fa uns quinze anys amb aquell disseny en B/N--, havia estat a Barcelona convidat per l'honorable Institució de les Lletres Catalanes en l'etapa de direcció d'Oriol Pi de Cabanyes.
Encara corren faules sobre l'estada de David Leavitt a BCN en un pis del Raval, faules que els següents escriptors convidats no han aconseguit de superar, potser per massa clàssics o benestants.
David Leavitt té 40 anys. Va créixer a Califòrnia. En aquell primer llibre va escampar al món una imatge amagada dels Estats Units. Parlo, és clar, d'abans del cas Levinsky al despatx oficial de Bill Clinton. Però tot i així, l'anunci de la pel.lícula que Ventura Pons ha començat a rodar a BCN --pel que es veu el vaig encaminar bé quan em va demanar el telèfon de Leavitt-- l'adaptació de la novel.la The page Turner (A tocar del pianista), ha aixecat més expectació que l'usual.
Ventura Pons no amaga la intenció de la pel.lícula que es rodarà a BCN, que ensenyarà descaradament els atributs arquitectònics Modernistes i que farà el final de festa a Nova York. A més, Pons ha canviat Roma per BCN, alterant així el medi urbà de la novel.la.
Aquest canvi, estratègic pel rodatge, és clar, no m'estranya... Roma és el paradís dels Leavitts nord-americans del segle XXI que busquen a la vella Europa, com els seus avantpassats de mitjan segle passat, allò que els EUA els ha escatimat.
Però BCN és més liberal --¿sí?--, té Gaudí de fons --¿Família i Sagrada?--, i al cardenal Ricard Maria Carles no li agraden ni els homosexuals, ni les parelles estranyes, ni els que converteixen la Mercè en culte àrab.
Una combinació perfecta perquè Ventura Pons es mantingui en ple estiu, a quaranta graus, a tocar de la càmera.

[30-7-2001]



[Ofici de «segurata»]


Els espectacles que es facin amb més de 150 persones (151, vaja --la llei és així) hauran de tenir, a partir d'ara, un vigilant de seguretat a la porta.
La reforma del decret del govern català acabat d'aprovar afecta totes les manifestacions públiques considerades espectacle. Cal recordar que no inclou les atraccions, els toros i les manifestacions esportives, que es veu que es regeixen per un altre article.
Penso en múltiples espectacles que es fan només amb 151 persones. ¿Els teatres hi entren? ¿Un espai com el Teatre Lliure, per exemple, necessitarà un vigilant de seguretat a la porta com si fos una botiga de Zara? ¿Quan la sala Muntaner, les nits d'estrena, omple fins a la bandera amb cadires dalt d'una tarima sense suport al darrera i amb el perill que, si l'espectador s'adorm, es trenqui l'espinada, també necessitaria «segurata»? ¿I una conferència o una presentació d'un llibre excepcionalment concorreguda, què? ¿I els cinemes Verdi, els dilluns --dia de l'espectador--, quan la cua dóna el tomb al barri, què han de fer?
Estem acostumats a la presència del vigilant de seguretat gairebé a tot arreu: a les portes dels grans magatzems, a les portes de les botigues de cadenes, a les botigues mitjanes, als supermercats, als bingos, a les discoteques, a les universitats i als cafès del Passeig de Gràcia, però, si el decret afecta segons quins espais considerats més "culturals", ens hi acostumarem tan fàcilment?
Si Salvat-Papasseit aixequés el cap, ja el sento:

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser «segurata»
vigila que vigilaràs
i els dos ulls fets a miques.
I de cada mirada, deu butxaques ja han vist.
Carambola de porres, et munten un espectacle.
I, si vols, amb la pistola et cliquen el tiquet.
I caminen de pla
damunt els serrells de les entrades picades.

[25-7-2001]



[Pares funcionaris]


Segons un avantprojecte de llei que podria entrar en vigor a la tardor, els funcionaris de la Generalitat de Catalunya reduiran la jornada de treball per paternitat, sense que se'n ressenti la seva nòmina.
La mesura permetrà que els afortunats s'estalviïn durant 8 mesets, un terç de la suor per guanyar-se el pa de cada dia a costa de la butxaca pública, molta de la qual no té ni mil cinc-centes pessetes del taxi per portar la partera a la maternitat quan fa aigües.
Actualment, qui vol fer ús del permís s'ho ha de pagar ell. A banda, és clar, pel que fa a les mares, dels setze mesos que ja atorga la Seguretat Social.
¿No hi ha, darrera d'aquesta llei, si s'aprova, aquell desig de fomentar la natalitat catalana, mal que sigui a cops d'estímul dels funcionaris? ¿Qui ha de repoblar un país sinó aquells que formen part de les hosts de l'amo i senyor?
La cosa està controlada: l'any passat, només un 4% de les funcionàries del govern català van tenir un fill. No es pot dir que el sexe sigui, doncs, el plat fort de les empleades del govern si tenim en compte que la dada representa 3.000 noves mares sobre 78.000 dones.
Ara, amb la paternitat contemplada en l'avantprojecte de llei, el total s'elevarà a 140.000 candidats, entre homes i dones, ep!, sempre que un o una dels dos no se'n beneficiï per un altre costat, ja sigui a la mateixa administració pública o a l'empresa privada.
¿Si tot va bé, doncs --ni que el govern no ho digui-- l'incentiu laboral acabarà fomentant l'incentiu sexual? Una gran millora al costat del PHN que diuen que no té aturador i l'imminent mapa de parcs eòlics que deixa sense preservatius l'estètica del paisatge.
És evident --i l'home i la dona de lleis ho saben-- que a una vida sana li correspon, inevitablement, un rendiment de treball també sa. Ni que sigui escapçant un terç la jornada.

[23-7-2001]



[Llit d'atura]


L'afer de les escoles de "pagu" o escoles "dels rics", com en deien abans, ha desplaçat algunes de les petiteses que envolten habitualment l'àmbit de l'ensenyament.
¿Què són els barracons sense condicions, els laboratoris sense estris, les biblioteques escolars sense llibres, les escoles rurals sense mestres, les aules sense professors de suport i l'enrenou de les lectures obligatòries al costat de la citació judicial que el departament d'Ensenyament ha rebut perquè presenti tota la documentació dels concerts polèmics que, si es complissin, en tres anys, representen 1.800 milions de pessetes d'aportació institucional?
Una d'aquestes petiteses, la de les lectures obligatòries, ha remogut --una mica perquè som a l'estiu-- els mestres més sensibles a la literatura, alguns escriptors i, sobretot, els editors, els més afectats.
Per primera vegada en la història de l'ensenyament d'aquest país, l'administració s'atreveix --escoltant segurament veus anteriors-- a introduir la literatura contemporània a les escoles i els instituts, des dels cicles més baixos. I, com correspon a una cultura petita i reaccionària, en lloc d'aprofitar la mesura pel costat positiu, sembla que es faci tot el possible per avortar-la.
Ben sabut és que, des de fa anys --recordem només les anomenades escoles actives dels anys setanta-- molts i molts mestres han incorporat la literatura contemporània, d'una manera voluntariosa, en les seves àrees de llengua. Sempre m'ha sobtat, com a autor, assistir a fòrums a l'hora de llengua, en un aire gairebé de clandestinitat.
La polèmica ara és l'obligatorietat d'aquesta mesura, sota la denominació de llengua i literatura, una obligatorietat relativa perquè deixa el 50% de marge a la decisió dels claustres i dóna com a obligatoris una cinquantena de llibres d'uns trenta autors, tan discutibles com sempre ho és qualsevol tria.
Ignoro com tractaven la literatura fins ara les escoles "de pagu" o "de rics" els concerts de les quals han donat a la consellera Carme Laura Gil un dels maldecaps més sonats del seu pas per Ensenyament --permanentment amb petició de dimissió.
Però si el resultat del concert --correcte o no, ja ho diran els jutges, els inspectors i els sindicats-- i de la resolució de lectures obligatòries --ben feta o mal feta, ja ho diran els mestres un cop avaluat el curs-- ha de ser que allà on deia «Saint Paul's School», ara digui, com diu, «Sant Pau» i es llegeixin, com a mínim, dos autors de les lletres catalanes des de primària, jo m'ho pensaria dues vegades abans de queixar-me.
Aquest país, diuen les dades, té 2.333 centres públics escampats per barris, pobles i ciutats. La població lectora, doncs, és important. Els concerts de l'administració amb els privats fan que, a més de les classes d'hípica pagades pels pares pudents, es llegeixi en català. Les resolucions generals fan que els usuaris de les escoles públiques, que no tenen classes d'hípica ni falta que els fan, llegeixin també en català.
Al final, almenys, els uns i els altres tindran alguna cosa en comú.

[22-7-2001]



[I allà hi havia Palomares...]


L'honorable Fraga ha tornat a ensenyar el cul amb els seus calçotets blancs de fil, moda dels 60, com si fos a la platja de Palomares.
Vet aquí, que el seu sagristà, conegut amb el nom d'Aznar, l'ha anat a visitar a la seva Galícia natal i li ha dit que els veïns del País Basc es continuaven "flagel.lant amb la idea d'autodeterminar-se". I mireu que ell, el sagristà, ja havia dit uns dies abans que en cap lloc del món ("en ninguno, eh!"), cap país, dels que ell coneix, té dret a l'autodeterminació.
L'honorable Fraga, que com els bons viatjants de comerç entén en dues coses: en musclos i en calçotets, ha carregat el botafumeiro amb el fum del nacionalisme ("guerra, guerra!") i ha dit, com un xarlatà, que si els bascos s'autodeterminen, al País Basc, hi hauria milers de morts ("pero miles i miles, oigan!"). Això, sí, només els primers dies. Perquè, en els següents, el "seu" exèrcit ja hauria pres el país.
L'honorable Fraga i el sagristà Aznar, entrat el XXI, no es banyen a Palomares perquè el turisme és, quaranta anys després del fotograma famós, l'única imatge que els queda de país subdesenvolupat.
Però, en els seus somnis feliços, s'imaginen encara una "Aspaña" en peu de guerra, amb malúries tan i tan grosses, la fi de les quals ni ells, que la somnien de tant desitjar-la, "ni lo quieren pensar". I és que, del que es tracta, és de no perdre-hi els calçotets, ni que siguin de fil i passats de moda.

[20-7-2001]



[La colla dels Estanis]


L'Estanis és un xofer de cotxe oficial del president de la Generalitat que passarà a la "història nacional" d'aquest país perquè Lluís Llach li va dedicar una cançó entre afectiva i irònica, amb Jordi Pujol de protagonista («L'Estanislau anant a Palau»).
Aquesta setmana, un centenar de xofers oficials ha protestat per les condicions laborals amb les quals treballen --com els pilots d'Ibèria o els maquinistes de Renfe.
Els xofers del volant oficial, però, han deixat anar que alguns consellers i alguns directors generals fan un ús abusiu i particular dels seus serveis i que els fan anar al teatre, al cinema i al restaurant.
És cert, he vist sovint consellers, conselleres i directors generals (crec que no hi cap directora general en actiu) en teatres (dels cinemes i dels restaurants no en puc respondre) però sempre m'ha semblat, segons en quins espectacles, que hi són més per "patir" que no pas per "gaudir", malgrat que en molts casos hi van acompanyats, si en tenen, de la muller o del marit.
Els Estanis del volant oficial han caigut en el parany de pensar que anar al teatre, al cinema i al restaurant és cosa del plaer més que del deure del càrrec. Potser no van errats: en una cultura normalitzada, els consellers i càrrecs polítics consumeixen la cultura que tenen l'obligació de defensar. Però en una cultura com la que ens toca de viure, aquesta espècie apareix i desapareix de les platees i dels patis de butaques amb el mateix ritme que apareix i desapareix de la política.
Com diu l'Estanis d'en Llach: "¿Què dius del després? Els que vinguin després, ja s'ho faran".

[14-7-2001]



[Premis pagats no fan bons llibres]


Diuen que el Prudenci Bertrana del 2002 ja ha estat ofert des d'Edicions 62 a l'escriptora Maria de la Pau Janer per una quantitat de 20 milions pessetes d'acompte i que ella l'ha rebutjat. Diuen que les negociacions es van fer un "cèntric restaurant de BCN" i diuen encara que de seguida l'Editorial Columna - Planeta va córrer a pujar l'oferta amb una nova proposta per no perdre la seva autora de més vendes.
Diuen també que d'aquí a molts pocs dies se sabrà el guanyador del Prudenci Bertrana de l'any que ve. I tot ho diuen de la mateixa manera que van dir la setmana passada que ja sabien abans d'hora el guanyador de l'últim premi Prudenci Bertrana.
Qui ho diu és un col.lectiu anònim que corre pels circuits electrònics i que no juga a qui "l'encerta l'endevina" perquè "l'endevina i l'encerta", cosa que farà que, en molt poc temps, els subscriptors no puguin passar sense les seves notícies.
Un es pregunta com és que a l'època de la llibertat de mitjans de premsa, ha de ser un col.lectiu anònim qui tregui els drapets al sol d'una cultura literària tan neta, clara i feliç com la catalana amb més de 1.500 premis literaris a l'abast i uns 3.000 autors amb llibre publicat.
No diuen res que no se sàpiga. Però en el moment que ho diuen el fet agafa relleu i es fa important. És precisament el que li falta a la literatura catalana: que se sàpiga que els premis literaris més ben dotats ja tenen nòmina de guanyadors coberta fins al 2004, que se sàpiga que les grans fusions editorials han portat a "normalitzar" el mercat dels escriptors; i que se sàpiga que en una cultura minoritzada sempre hi haurà un autor o una autora que realment podrà dir que valia la pena dedicar-se a escriure.
Vet aquí on fracassa la premsa catalana: en el silenci i en el no saber tant com els anònims. O potser en el saber massa i haver de callar per raons que serien motiu d'un altre col.lectiu denunciador.

[11-7-2001]



[El bacavà]


Primitiu Gómez Serrano va ser un erudit valencià que, a principis del 1930, va proposar que la llengua catalana s'anomenés "bacavesa" i que del català se'n digués "bacavà".
El primer que m'ha vingut a la memòria en conèixer la notícia, amb motiu de la publicació del Diccionari de Sociolingüística mundial, és una estrofa cantada pel grup Esquirols a la dècada dels 80 --que liderava l'actual actor de teatre musical Joan Crosas-- i que deia més o menys: "Va acabar i no va dir res..!"
Les múltiples intencions de fusionar BAlears - CAtalunya - VAlència en una denominació que eviti conflictes, quan es parla de llengua, tenen anècdotes tan simpàtiques com aquesta.
Ves... ¿i per què no es va acceptar la proposta del benintencionat Primitiu Gómez Serrano? El "bacavà" no tan sols "acabaria" amb el problema de la denominació d'origen de cadascun dels principals dialectes del català sinó que, per les seves característiques fonètiques, el més probable és que "acabés" proporcionant una notable ironia: «¿Quan es va acabar?»

[10-7-2001]



[El lloro, el moro i el mico, i el Vendrell de Puerto Rico]


Des de darrera el vidre d'un dels estudis de Catalunya Ràdio el veia cada dimecres a la tarda, en hores d'enregistrament. De fet, li veia el clatell, emmarcat pels auriculars sobre la calba. Jordi Vendrell ha estat una d'aquelles veus que ha deixat empremta en les ones. Ha marcat una etapa radiofònica que ja no existeix i, per casualitats de la vida, se li atura el cor no gaire temps després de la desaparició de Ramon Barnils, col.lega fonamental en el trio que també comptava amb Quim Monzó i amb Quim Soler en els programes mítics de la descoberta de Catalunya Ràdio. Jordi Vendrell tenia la qualitat que no tenen tots els radiofonistes: sabia callar davant del micro. És difícil callar davant del micro si un condueix un programa i ell ho feia amb el mestratge i la modèstia suficient per donar pas al convidat o al tema que interessava. De tant en tant cridava, feia una exclamació, deia un impromperi i es quedava tan ample. Després de sis anys de fer el programa L'Internauta, no parava de dir que no entenia gens en Internet. Els seus últims "problemes tècnics" eren amb l'ASDL de Telefònica: es connectava des de Campins, en un petit nucli apartat de BCN, i en aquest país un cop d'ull als pals de telèfon rurals són una mostra de la feblesa comunicativa de què depenem. Havia incorporat un Imac al seu equip informàtic. Al.lucinava amb els 48.000 bps de velocitat del seu mòdem. El cor se li ha penjat sense possibilitat de tornar a connectar.

[9-7-2001]



[El gos llop del metro]


L'altre dia, un gos llop va saltar a les vies del metro de l'estació de Sant Antoni de BCN i va aturar el trànsit durant gairebé tota la tarda. La bèstia va transbordar pels túnels i va col.lapsar les línies 2 i 3.
Que un gos salti al metro i faci de grafiter ja és estrany perquè els únics gossos llop que circulen pel metro, i ben encorretjats, són els gossos ensinistrats del cos de seguretat.
Sembla que el gos tenia amo, diguem-ne "civil", i que l'amo li va propinar una guitza. L'animal es va emmurriar i va decidir venjar-se del seu amo i, de passada, dels milers de ciutadans usuaris del metro de la mateixa espècie del seu amo. Sabut és que l'esperit de venjança no té límit i que fins i tot a l'anomenat "el millor amic de l'home" se li pot capgirar el cervell en situacions extremes.
El cas és que, de seguida que es va saber que el gos llop havia promogut l'enrenou del metro per culpa d'una guitza humana, és a dir per un maltractament a una bèstia, els voluntaris a "adoptar" el gos van començar a oferir-se sense aturador a les autoritats municipals.
Ignoro si el gos llop haurà estat de sort i haurà trobat una casa com Déu mana. En un barri de la part alta, si pot ser. És a dir, amb uns amos bones persones, de missa i bons votants, benestants, amb plat calent a taula, amb aliments de gos de supermercat, sense nens, i sobretot sense sabatilles per fer-les traginar al gos de torn, com es veu a les pel.lícules.
Estic segur que el gos llop del metro de BCN, si un dia, passejant per un jardí engespat i amb parterres a l'estil de Central Park, troba el seu antic amo de la guitza del metro, li girarà el musell. Els gossos llop, per la seva influència llunàtica, són orgullosos. No obliden fàcilment.
I, sobretot, els gossos llop tenen un concepte de la vida que els fa ser pràctics: si sota a terra rebies puntades de peu, deixa't d'escrúpols i gaudeix de la bona vida a dalt, mentre duri, que són quatre dies.

[8-7-2001]



[«Txupinassos»]


Primer txupinasso: Lluís Pasqual no estarà present en la primera temporada del nou Lliure al Palau de l'Agricultura.
Segon txupinasso: Després de 25 anys de relativa normalització lingüística, un rector d'universitat va a judici per unes vulgars fotocòpies d'exàmens en castellà.
Tercer txupinasso: el príncep Carles no escarmenta, diu que es vol tornar a casar.
Quart txupinasso: Un plàtan centenari d'Estrasburg provoca una dotzena de morts en una carpa d'espectacle teatral d'estiu.
Cinquè txupinasso: els d'Ibèria continuen negociant per volar tan poc com puguin.
Sisè txupinasso: TV3 deixa per a un breu brevíssim dels telenotícies i sense subtitulars la mort de l'editor de Destino i promotor contemporani de l'obra completa de Josep Pla.
Setè txupinasso: "Siete de julio San Fermín".

[7-7-2001]



[México lindo]


A Mèxic, al metro, han aplicat una mesura sexosalomònica: fer viatjar els usuaris separats, els homes en uns vagons i les dones en uns altres.
Només cal mirar fotografies de principi de segle de segons quins països extremament avançats com els de la costa Mediterrània per comprovar que, a les platges avui gairebé de nudistes, fa quatre dies --més de mig segle, vaja-- els homes i les dones es banyaven separats, amb aquells vestits de ratlles i alguna carbassa i tot penjada com a cinturó, preàmbul del telèfon mòbil.
La mesura mexicana obeeix al fet que, segons les denúncies recollides per les autoritats, els mexicans arramben les mexicanes a les hores punta. ¿I qui no arramba algú --home o dona-- en un metro a hora punta?
El més complicat del cas és saber si el funcionari que ha pres aquesta mesura ha pensat en les presumptes arrambades homosexuals...
¿Què passarà quan els mexicans del metro en hora punta comencin a arrambar els mexicans i les mexicanes, les mexicanes?
Mèxic descobrirà que Pancho Villa, malgrat el seu bigoti, també era feble. El més probable és que aleshores el funcionari de torn dicti un nou decret: que tothom canti allò de «México lindo» al metro, a les hores puntes, i s'oblidi de si l'arramben o no, com si fos en una gran coral on, fixeu-vos-hi, tots i totes hi canten ben arrambadets per afinar el to.

[6-7-2001]



[La pinyolada]


Qui oli remena, els dits se n'unta. La decisió d'alguns països europeus de tancar l'entrada a qualsevol oli d'origen mediterrani per culpa de la pinyolada només s'explica com a reacció indirecta, si es recorda la polèmica pagesa davant dels organismes europeus reclamant la pròrroga dels ajuts al conreu de l'olivera i l'oposició d'alguns representants comunitaris.
Que això passi en una federació de països, a sis mesos vista d'unificar la moneda com a bons germans, fa patir. Sempre m'ha semblat que, a partir del gener, el botiguer europeu es passarà el dia miranta a contrallum bitllets de disseny per comprovar si són falsos.
La pinyolada de l'euro és la merma (morques en diuen als molins) que es perdrà pel camí dels canvis i els decimals de tres xifres. L'euro, com l'oli, rellisca.
Al Tinell de Barcelona hi ha aquest estiu una exposició sobre l'origen dels aliments considerats sagrats, entre els quals, al costat del pa i del vi, figura l'oli.
Una visita que hauria d'estar recomanda pel Patronat de Turisme, amb torrada inclosa.

[5-7-2001]



[Nobel electrònic]


He rebut un correu electrònic del premi Nobel José Saramago.
Vet aquí una afirmació impensable fa molts pocs anys. Per qüestions professionals em vaig haver de posar en contacte amb ell. I ja fa temps que sé que el correu electrònic ha trencat totes les barreres. Fins i tot les de l'accessibilitat a personatges que, aparentment, haurien d'autoprotegir-se de la facilitat comunicativa de l'era digital.
El correu electrònic (l'imeil, per a la majoria; l'emíliu, per als més casolans; i l'a/e, que no sap ningú què vol dir, per als termcàtics) permet contactes immediats que, en situacions i èpoques no gaire llunyanes, representaven disposar de relacions personals, amics d'amics, enviar faxos frustrats, escriure cartes no contestades mai i fer viatges inútils.
Però el fet que Saramago m'hagi respost personalment em porta a una altra reflexió. L'ús de l'imeil pateix dels mateixos tics dels quals ha patit la carta ordinària i, durant molt de temps, el fax o el contestador automàtic.
És a dir, hi ha l'usuari de correu electrònic que, com l'usuari de la carta, el fax o el telèfon, el té i no l'usa mai. Hi ha qui el té i no en dóna l'adreça a ningú perquè no li escriguin. Hi ha qui el té, l'obre, i no en respon cap, ni que sigui amb un simple Reply per sistema. Hi ha qui no el té i diu, encara, que no en vol tenir mai...
Hi ha escriptors catalans --una espècie eternament candidata al premi Nobel que ara passeja pel món José Saramago-- que viuen i escriuen en aquest país i amb els quals no et pots comunicar per correu electrònic perquè diuen que tenen por de ser abassegats pels seus fans amb bombardeig de missatgeria digital. En un miratge de coqueteria de mirallet, canvien d'adreça cada dos per tres o la mantenen en l'ultrasecret, que vol dir en la ultraincomunicació.
He respost l'imeil de José Saramago en qüestió de segons. "Gràcies." "De res, no es mereixen."
Vet aquí si en deu ser de senzill, si volguéssim, recórrer el camí català cap al premi Nobel: sortir de la closca, deixar de mirar-se al mirallet per dir que macos que som, i veure món, ni que sigui electrònicament.

[4-7-2001]



[Pa i màquines]


Durant algunes hores d'alguns dies d'aquest juliol, el personal de taquilles de rodalies farà vaga. A Renfe, com als aeroports, sempre hi ha algú que fa vaga; és com un atractiu afegit d'atenció al viatger.
Però tots els mals tenen el seu bé. Que les taquilles de Renfe facin vaga, perquè diuen que necessiten més personal -una raó de sant-, té l'avantatge que els usuaris dels trens no hauran de fer llargues cues amb el perill de perdre el seu comboi que ja entra a l'andana i que, com diu el servei de megafonia, "sortirà en breu".
Obligar, en el sentit més culte de la paraula, els compradors de bitllets a fer servir les màquines automàtiques només pot acabar sent una tàctica que es giri en contra dels mateixos que la provoquen.
Els usuaris de Renfe són reticents a utilitzar les màquines automàtiques de bitllets. Uns creuen que, com els trens, la màquina no anirà a l'hora: no els tornarà canvi, o es quedarà el bitllet gros fent-se l'orni o, burleta, xiularà i no li servirà els bitllets demanats i pagats.
Un exercici pràctic, doncs, mal que forçat, d'utilització de les màquines automàtiques de Renfe pot acabar demostrant que les taquilles no fan cap falta i que, en lloc d'un centenar de taquillers i taquilleres més, el que quedarà clar és que en sobren més dels que es pensaven.
A Renfe, no tot és pa i roses, com diu la pel.lícula. En tot cas, pa i màquines automàtiques.

[3-7-2001]



[Safari d'estiu a Kenya]


Desenes i desenes de cursos posen en òrbita estudiants, mestres i espontanis amb pantalonets curts i samarretes amb crides de tota mena per omplir aules sense aire condicionat durant quinze dies de juliol que, els governants d'Ensenyament recomanen que serveixin per alimentar el cervell i fomentar el reciclatge enlloc de refrescar la ment amb platja o muntanya i fomentar la disbauxa estiuenca per veure la vida.
N'hi ha de tot tipus i colors. Des d'aprendre llengües en quinze dies, com si fos un manual, fins a fer puntes de coixí amb dits intel.lectuals, que ja és difícil.
Les Escoles d'Estiu de Mestres són un precedent dels actuals cursos d'estiu universitaris. La roda no es pot aturar. Cada estiu es generen desenes d'aspirants a exercir de professors d'estiu per repetir allò que han escoltat o mig après l'estiu anterior.
Costa, a l'estiu, trobar un professor o una professora que, entre gotes de suor, sigui capaç de convèncer l'auditori d'alguna teoria que soni a nova, mai escoltada i fins i tot capaç de ser portada a la pràctica.
Els cursos d'estiu, la majoria, tenen un avantatge: es fan a prop de casa i són més baratets que un safari a Kenya. I un risc inexistent: els mestres i les mestres dels cursos d'estiu no fan mai vaga, com els pilots i altres serveis dels aeroports.

(2-7-2001).



[Carrers de gais, calaixos eixuts]


Dues manifestacions alhora han estat a punt d'omplir el centre de Barcelona. D'una banda els col.lectius gais per celebrar el seu dia d'orgull col.lectiu. Per l'altra, els falangistes, per recordar una altra mena d'orgull que els omple a ells sols.
A les sis de la matinada de diumenge, la Plaça de la Universitat de BCN començava a ser un desert des del qual es ramificaven, ensonyats, els que durant tota la nit havien estat de gresca. Els after hours no han donat l'abast per a tanta clientela.
En canvi, a l'Arc del Triomf, els camises blaves ja feia hores que havien replegat les banderes rojigualdas i se n'havien anat cap a casa, passant fins i tot olímpicament de la manifestació antiglobalització i de protesta garciavaldecasas prevista per al migdia al centre de la ciutat. Tothom sap que, si no és per fer exercici de bats, el col.lectiu de les cinc fletxes --antic senyal de trànsit-- són gent ordenada, no gaire noctàmbula i de tradició rigorosa.
Prop dels uns i prop dels altres, uns altres col.lectius han vetllat des de lluny, amb un cert escepticisme i una certa crisi de butxaca. A la vora de la plaça de la Universitat, les noies arribades a la prostitució de països ben diferents amb l'esperança de trobar papers en algun meublé, han hagut de mirar tota la nit corrues de gais sense ulls per a elles. Carrers de gais, calaixos eixuts.
A l'Arc del Triomf, les habituals colles de també joves prostitutes, generalment arribades de Cuba, s'han hagut de desplaçar de barri perquè els falangistes no encomanen aquests serveis sexuals en àrees públiques.
I és que els temps han canviat: Amb la camisa, blava o rosa, ja no es broda res ni que vingui d'ahir, com deia aquell himne.

(1-7-2001).


| Índex Llengüets | El Llengüet | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |