andreu sotorra




EL LLENGÜET
[forn d'arxiu]


| Índex Llengüets | El Llengüet | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |



[L'home prové del mico... de Camarles]


A Camarles tenen problemes amb un centre experimental de micos que la població, o una part de la població, no veu amb bons ulls.
La població de Camarles, amb tot el respecte per la seva antigor, és, com a municipi, molt jove. Fa només 25 anys, era el 1978, que es va segregar de Tortosa, que es va independitzar, vaja.
A més, Camarles, a banda de la seva característica geogràfica, --el canal de l'esquerra de l'Ebre, l'arròs, la suavitat mediterrània--, té nuclis assimilats com el Lligallo del Roig i el Lligallo del Gànguil.
Per acabar-ho d'arrodonir, fa mig segle, es va trobar en el terme camarlenc un jaciment amb una trentena de figuretes de fang amb la representació atribuïda a la deessa Tanit que, pel mal cap dels governants de l'època, no es va aprofitar per anar més a fons en l'estudi dels orígens del territori.
Per això, quan ara els veïns de Camarles es reuneixen en assemblea, signen manifestos i escridassen l'alcalde, amb crits de «Fora els macacos!», no ha d'estranyar tant. Perquè amb un passat com aquest, un territori sempre té garantida una distracció o altra.
L'última és la del «macaco», una espècie de primat antropoide catarrí. I als camarlencs els fa por que els «macacos», a pesar de totes les garanties que els han donat, els portin malastrugança i malalties infeccioses.
La vida dóna aquestes voltes. Quan fa vint-i-cinc anys que la població es va haver de mobilitzar per aconseguir la independència de Tortosa, comença una altra mobilització per no acceptar el centre experimental dels «macacos» que, segons diuen, podrien arribar a ser més nombrosos que els mateixos habitants censats en el padró camarlenc. Els promotors del centre, però, ja tenen llicència, les obres començades i la llei del seu costat, i si l'alcalde cedeix a les pressions veïnals, el municipi hi perdrà molts sacs d'arròs.
I és que potser sí que, com diuen, l'home prové del mico... però ningú no ha dit encara que provingui del mico de Camarles. Ni que sigui «macaco».

[23-08-2002]



[Pirates]


Diuen que en les últimes setmanes s'han descobert com a mínim set xarxes de pirateria cultural, s'han detingut 250 "pirates" i s'han incautat 150.000 compactes il.legals.
Quan veig les imatges de màquines piconadores mastegant sota seu piles de compactes, de la mateixa manera que a vegades els pagesos malmeten préssecs, pomes o tomaques, penso: «Quina sort de ser piratejat!»
Amb tots els respectes per la Llei de Propietat Intel.lectual i pels esforços que fan els que es dediquen a vigilar que la pirateria es redueixi, la veritat és que quan un producte cultural (un compacte, un llibre, una pintura, una samarreta amb un logo determinat, uns pantalons de marca...) assoleix la categoria de "piratejat", vol dir que la seva popularitat i el seu lloc en el mercat de consum és indiscutible.
Penso que seria bo que de tant en tant ens ensenyessin també imatges de piconadores d'una altra mena transportant palets de llibres cap a la sitja de la pasta de paper. En aquest cas, molts dels centenars de llibres que s'editen sense control, per complir amb la quota cultural que arrosseguem de tradició paperera, no tan sols no han aconseguit la glòria de ser "copiats" pels pirates sinó que just han fet un curt camí d'anada i tornada de l'editorial a la distribuïdora i de la distribuïdora a la llibreria i viceversa sense que ningú els faci cas.
Un dia, Roald Dahl, explicava que en un moment donat, els infants que tafanejaven prop del seu jardí van deixar d'interessar-se per rapinyar-li les pomes dels arbres. ¿Què passaria si un dia féssim la prova de penjar llibres dels arbres de carrer, els deixéssim en bancs públics o els abandonéssim dissimuladament fent una processó a la Rambla?
Pirates del món, uniu-vos! Tots contra el llibre! Pirategeu-lo sense compassió! Només així, considerant-lo fruita prohibida, vosaltres, els enemics número 1 de la Llei de Propietat Intel.lectual, en garantireu la supervivència.

[11-08-2002]



[¿Junts Farem Kaka?]


Més de 4.500 mariners i marineres de la Sisena Flota de la Navy nord-americana han atracat al port de Tarragona amb el portaavions emblema de la força aqüifera de l'OTAN: el JFK, inicials en memòria del president assassinat John Fitzgerald Keneddy. S'hi deixa caure fa cada dos anys, aproximadament, des del 1997.
I els botiguers, amb el beneplàcit de l'Ajuntament tarragoní i el Port, en queden tan contents que ara, per sortir al pas de les benintencionades accions de protesta de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, que integren una vintena d'entitats, no paren de dir que cadascun dels 4.500 mariners (principalment, atenció al detall, hispans i de color) deixen uns 300 euros per cap a les arques botigueres. Un 60% de la despesa se'n va en objectes fútils i de record: colònies, bosses, joieria, sabates... I la resta en menjar, menjar ràpid, és clar.
Resulta, però, que a causa de l'atemptat de Manhattan de l'11 de Setembre, els ciutadans no podran visitar aquesta vegada el portaavions JFK, per raons de seguretat. L'última vegada van ser 100.000 ciutadans els que van voler unir a les atraccions de Port Aventura, l'emoció d'una ciutat flotant que va pels mars del món fent la guerra per mantenir la pau, com diuen ells. L'última operació del JFK ha estat precisament la represàlia contra l'Afganistan.
El JFK ha estat visitat només pels periodistes. Han descobert que té 321 metres d'eslora ("ospedré!"). Però la seva estructura interior, gairebé una ciutat petita, i la coberta capaç de fer sortir 70 avions alhora ("guau!") ha entusiasmat els reporters que han viscut "una aventura emocionant" en la seva carrera de "periodisme d'investigació". El capità Ronald Henderson (i tant a pel.lícula com sona!) els ho ha explicat tot de bord a estribord i de proa a popa.
Mentrestant, a terra, els membres de la coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau s'ha manifestat amb accions lúdiques per conscienciar la població que el de Tarragona no sigui un port d'ús militar o una base permanent de vaixells de l'OTAN. La coordinadora diu que el JFK no és una joguina sinó una eina per matar.
La santa innocència continua planant per damunt del camí inaturable de la pragmàtica econòmica, militarista i materialista. ¿Davant dels 300 euros en txutxes dels mariners del JFK, qui es resisteix a fer caixa i oblidar-se de la faixa?
Tenen raó els infatigables pacifistes de la coordinadora. El JFK no és una joguina sinó una eina per matar. Però les eines de matar són joguines en mans de nens, i cada vegada més de nenes, que s'han fet grans.
Davant d'un infantilisme tan evident només ens queda un consol: Junts Farem Kaka.

[05-08-2002]



[¿Vocació de Massagran?]


El conseller en cap Artur Mas ha viatjat a la Costa d'Ivori i davant les càmeres i els periodistes pagats (¿com és que sempre hi ha una càmera de TV3 i un periodista català en el lloc més exòtic del món?) ha fet una promesa: "Si tenim la sort de guanyar [eleccions catalanes] i sóc president de Catalunya, cada any, des del 2004, vindré a l'Àfrica". Ai, il.lusió! Als catalans i als nadons, no els prometis si no els dons!
Quin mal que ha fet, en segons quines generacions, el còmic infantil i juvenil! El viatge d'Artur Mas a l'Àfrica catalana (ho dic perquè a la Costa d'Ivori sembla que hi viuen bé els productes mediterranis a causa del clima) em recorden les Aventures extraordinàries d'en Massagran, l'heroi de Josep Maria Folch i Torres, creat el 1910, publicat en fascicles al Patufet, que després el seu fill, Ramon Folch i Camarasa, va adaptar al còmic, i del còmic va passar a la pantalla. Qui sap si en Massagran no es devia fer també una promesa semblant en el seu moment: "Quan sigui gran (és a dir: Mas i Gran) aniré a l'Àfrica!"
Recordaré, per als llengüetaires que no ho sàpiguen, qui és en Massagran, gràcies a un fitxa didàctica que el Departament d'Ensenyament escup des del Google, el buscador que no cal que el subvencionin perquè parli en català:
a) Massagran és un personatge d'esperit lliure i aventurer.
b) El seu afany irrefrenable per conèixer món el porta als indrets més exòtics i insospitats.
c) Amb el seu enginy és capaç de sortir-se de les situacions més inversemblants.
d) Amb vocació de pare pedaç se serveix sovint de la superioritat de l'home blanc occidental per desfer tota mena d'embolics.
e) Fidel als seus amics, defensa valors de llibertat i tolerància.
Penso que el candidat per CiU a la presidència de la Generalitat de Catalunya faria bé de passar els ulls pel còmic, si no ho fa per la novel.la originària, i que investigués sobre aquests dots d'en Massagran. Qui sap si Folch i Torres ja sabia que un dia hi hauria un "Mas" candidat a presidir els destins del país quan fos "Gran" i per això va crear precisament en Mas-sa-gran...
Només cal tenir en compte que aquest xicotet desmanegat de la literatura catalana de canya i cordill de principi de segle és valent, volenterós i enginyós i no es desanima mai davant de les dificultats i ofereix un model positiu de comportament. A més, té una fal.lera pels models eurocèntrics que justifiquen el colonialisme de l'època. I les seves aventures se situen en uns països primitius que encara no han estat culturitzats per occident i que són notablement inferiors en tots els aspectes.
Una última observació: a en Massagran, els anomenats "caníbals" de fa cent anys se'l volien cruspir en una d'aquelles olles immenses on el gremi d'hostaleria de la tribu feia caldo per dies i per a tota la família, que l'havien aconseguida llarga i ampla.
Si tenim en compte que l'olla dels partits polítics del segle XXI ha d'alimentar també moltes "famílies" de la tribu i que està fent permanentment xup-xup, jo, del conseller en cap, aniria amb compte.
¿Qui asssegura que els "caníbals" ja no són d'aquest món?

[29-07-2002]



[Futbolinternet]


Ja fa temps. Els futbolistes més cotitzats han descobert en Internet un mitjà excel.lent per deixar anar les seves enrabiades, els seus canvis de samarreta o les seves atzagaiades a través de la pàgina personal que tenen.
Una de les més recents, la web del brasiler Rivaldo. El seu empipament amb Van Gaal (¿qui no s'enfada amb van Gaal si la seva cara ho demana a crits?), ha estat escampat als quatre vents de la xarxa: que si em té enveja, que si és un barrut, que si ell és el botxí...
Però el més important és que els mitjans de comunicació s'hi han enganxat de seguida. I per als cronistes d'esports anunciar "Segons diu Rivaldo a la seva pàgina web, van Gaal és un bacó" no els representa cap dubte ni cap complex. Un cas clar d'utilitat i eficàcia d'Internet per als que en saben fer ús.
Una vegada més, els futbolistes han passat davant dels intel.lectuals. Aquests, tradicionalment eren els amos de la paraula, tant parlada com escrita. Doncs, no. Els futbolistes, tradicionalment amos dels peus, han sabut més aviat que ells com tocar pilota i fer gol rodó amb la xarxa.
¿Ha d'estranyar que siguin els futbolistes els que ocupen també més espai de paper escrit, de ràdio i de televisió? Les coses no sempre depenen de la capacitat econòmica sinó de la capacitat d'enginy i d'imaginació.
I ara resulta que, ben contràriament del que crèiem, que aquests dos dots eren patrimoni del cap, han acabat sent patrimoni dels peus.

[26-07-2002]



[Afollar el niu]


Al porxo d'entrada a casa, hi ha un tronc vell d'olivera cobert d'heura. Hi és des de fa molts anys. Vint-i-cinc, si no em descompto. El vam replantar, un cop desarrelat per exigències del plànol arquitectònic, ja sec, un cop acabat el Refugi. Cada temporada, algun ocell dels que encara piulen per la rodalia hi ve a fer niu. Quan les cries surten de l'ou, són un despertador excel.lent que no corre cap risc de patir ni mig minut de retard. Pel meu gust sona una mica massa d'hora, ara que l'alba trenca la foscor a tocar de les sis de la matinada.
Hi ha més d'una espècie d'ocells que és originària del sud, diuen. El sud, és a l'altra banda de la muntanya d'Escornalbou i mar enllà a tocar del Marroc.
Els ocells del sud fa anys, doncs, que "envaeixen" el tronc d'olivera cobert d'heura i hi planten el seu niu.
No m'ha agradat mai afollar nius. Per tant, suposo que s'hi senten bé. Fan la seva cria anual i se'n van.
Alguna vegada, però, m'ha picat la curiositat de saber com se les amaneguen tan a prop de l'entrada de casa sense que tinguin por de ser-ne desallotjats.
L'operació l'he feta de diferents maneres. Per terra: mirant amb precaució entre el fullatge espès de l'heura des de baix. Per mar: regant amb una mica de trapelleria l'heura, al vespre, per veure si els ocells "invasors" s'immuten. I per aire: enfilat a l'escala, alçant el cap per damunt d'on tenen el niu, una caçoleta d'elaboració perfecta feta de branques, restes de pelussa, miques d'herbes i altres residus impensables que configuren una autèntica peça d'artesania que la mà humana no tindria paciència de fer ni que la mà d'obra es pagués a preu d'or.
Un dia, la colla de la cria, potser mitja dotzena, em va saludar amb els becs enlaire amb aquell to rosat del dedins del bec dels que encara no saben volar. Estan acostumats a rebre el menjar de la mare d'aquesta manera. I en les seves circumstàncies trobo que mantenen una serenitat i una innocència que els fa perillosament vulnerables a qualsevol mal pensament.
El tronc d'olivera cobert d'heura de davant del porxo de casa és com un illot al davant de la costa. Si l'heura, en lloc de ser una Hedera helix fos un planter de julivert, aquests dies pròxims al voltant del 18 de juliol, de nefasta memòria, la comparació hauria estat empipadora i il.lustrativa a la vegada. ¿El vell tronc d'olivera, ara al porxo de casa --que pel que sembla era un rebrot sobreviscut al tronc originari malferit per les gelades del 56--, a qui pertany? ¿És de sobirania ocellaire o de sobirania de la casa?
Llàstima que els ocells del sud que de fa anys hi fan niu no siguin foques mediterrànies com les que ara diuen que hi ha al voltant del cobejat pedrot de Perejil.
Potser, quan els ocells abandonin el niu, podria demanar a l'Ajuntament que declarés parc natural internacional el tronc d'olivera cobert d'heura del porxo de casa.
Estic segur que l'agutzil del poble, que vetlla per l'ordre establert, no hi tindria cap inconvenient.

[18-07-2002]



[La patata]


A l'estiu és època propícia de premis literaris. L'augment d'aquest fenomen, similar a les rebaixes, arriba entre juliol i agost per dos motius: primer, perquè els convocants saben que els escriptors novells i no tan novells aprofiten l'estiu per escriure i, segon, perquè així, arribada la tardor, els quilos de fotocòpies ben enquadernades, amb cuc i cinc còpies per original, comencen a circular per casa dels editors, centres cívics, ajuntaments, parròquies i altres organitzadors literaris a la recerca de les desenes de veredictes que s'aniran desvelant a una mitjana de tres per dia, aproximadament, si fem cas del nombre de premis de tots els gèneres als quals tothom pot optar.
Entre més de mil cinc-cents premis en català n'hi ha un, però, que sobresurt per la seva barreja d'ingenuïtat i d'originalitat a la vegada. Es tracta del IV Concurs de poesia de les XVI Jornades gastronòmiques de la patata que convoca la Masia Can Gibert. Per a més dades, aquesta noble relíquia es troba a Sant Genís de Pallafols, al Maresme, al carrer del Camp, número 89 i té el telèfon 937646035.
Hi poden concórrer tots els poetes amb poesies inèdites que tinguin com a tema principal: la patata. Només un foli d'extensió. I que sigui DIN A4, sisplau. Les obres, diuen les bases, es presentaran escrites a doble espai juntament amb un sobre tancat que contindrà les dades personals dels participants: nom, adreça i telèfon. El termini de presentació de treballs acaba el 17 de juliol i el resultat se sabrà ràpid: abans del 24 de juliol.
El poeta "patatero" guanyarà 160 euros i un sopar per a dues persones... ¿amb patates?

[12-07-2002]



[Mecàtxuns les enquestes!]


¿Per què en fan d'enquestes? Vet aquí com els pronòstics sobre la intenció de vot dels catalans, vista la imminència de les eleccions, no acaba de deixar d'arrencar el vol al candidat per CiU, Artur Mas. ¿Haurà pogut més l'art de Quico Novell, empolsinat de pòlvors talc, al desaparegut 'Set de nit', que l'art de Toni Albà fet un robot en el mateix programa televisiu?
Pasqual Maragall, cabells blancs, somriure incrèdul, encara amb la flama dels Jocs Olímpics a coll, supera en un 20%, segons una enquesta feta pública pel diari El Periódico, les simpaties populars per Artur Mas, atlètic, ben pentinat, somriure de funcionari i, diuen, bon noi. A més, els socialistes continuen avantatjant de 7'5 punts els convergents i unionistes i, per postres, els republicans pugen. Els líders catalans del PP, en canvi, no s'aguanten drets. Per això Aznar vol posar una dona de cap de llista a Catalunya, malgrat que hagi de ser García Valdecasas, que sempre és a punt com una vocacional farmacèutica de guàrdia. Amb aquest panorama, fer una suma és fàcil.
Hi ha nervis a Palau, doncs. Hi ha qui diu que l'ombra de Jordi Pujol no és només al Teatre Victòria del Paral.lel, caracteritzada pel Joglar Ramon Fonserè amb 'Ubú president o els últims dies de Pompeia', sinó travessant matí, tarda i nit el pont gòtic fals que connecta les dependències presidencials de la Generalitat.
La notícia dels resultats de l'enquesta ha agafat Artur Mas al Vaticà (els CiU's hi acudeixen en peregrinació, com a mínim, tres vegades l'any i per relleus). Artur Mas va ser rebut en audiència pel Papa JPII i, entre amoretes i confiances, Mas li va demanar que l'endemà el deixés anar a missa privada de les 07:00 AM.
Tot fa pensar que a aquella hora, per Internet, el conseller en cap ja havia vist els titulars dels diaris catalans i el de l'enquesta també. I m'imagino, en vaticana confessió, les paraules tremoloses i febles del Papa: «Resignació, fill meu, resignació. Mira'm a mi... A tu, almenys, encara et queda el Papa Pujol».

[04-07-2002]



[¿Gaudí de R.?]


Resulta que no. Que vinga celebrar l'Any Internacional Gaudí i, a pesar dels esforços dels estudiosos, ningú no ha dit encara l'última paraula. ¿Gaudí de Reus o Gaudí de Riudoms?
L'eterna polèmica, més que incògnita, s'ha reviscolat. Com es reviscolen totes les ferides que no han estat ben cicatritzades per molt de temps que hagi passat.
Just tres dies després d'haver plantificat la placa de naixement a la façana de la restaurada casa materna d'Antoni Gaudí i Cornet, al número 4 del carrer Sant Vicenç de Reus, prèvia la retirada d'una placa de postguerra que situava el seu presumpte naixement en un edifici veí de la Plaça de Prim, l'alcalde de Riudoms --una població de la comarca a deu minuts escassos de Reus-- va i, el dia d'autos, corglaça totes les autoritats presents a l'era del Mas de la Calderera, a mig camí entre Reus i Riudoms, dient-los sense embuts a l'inici del seu discurs: "Això és un privilegi. Aquí mateix, avui fa cent cinquanta anys, va néixer Gaudí". Fot-li que és de Reus!
En això, l'alcalde riudomenc ha estat més trapella que l'alcalde reusenc. Mal aniríem que, superat l'Any Internacional Gaudí, a partir del 2003, haguéssim posat punt i final a l'interrogant sobre el lloc de naixement de l'autor de La Pedrera i s'hagués acabat la distracció d'especialistes, estudiosos, tècnics, afeccionats i poble ras en general.
Em plau, doncs, oferir a la concurrència una proposta a tall de conclusió per a historiadors impacients: Gaudí de R.
I gairebé tots contents.

[27-06-2002]



[Puix que parla català, doneu-li quartos]


La Llei d'Universitats que aprovarà el Parlament de Catalunya aquest estiu preveu, entre altres petits canvis de funcionament, que els professors que facin les classes en català tinguin una retribució compensatòria.
La notícia és tan fresca que no no passaran gaires hores que no s'hagi d'explicar d'una manera més clara.
A finals dels anys setanta, mort el dictador, entitats com Òmnium Cultural van promocionar el català a les escoles pagant professors kamikazes. Han passat 25 anys i fa l'efecte que l'esperit de fons sigui el mateix.
L'excusa de la protecció del català des de les institucions ha creat un aparell burocràtic que administra subvencions, ajuts, propines i picossades que només si en tinguéssim un coneixement complet podríem comprovar en quin grau, malauradament, pateixen d'ineficàcia i aluminosi.
Que els professors universitaris hagin de cobrar més per fer classes en català no fa altra cosa sinó demostrar que el sistema falla, continua fallant, per un lloc o altre. ¿Encara no tenim clar que a les universitats catalanes el professorat ha d'exercir en català?
Em temo que a partir d'ara, professors de secundària, professors de primària, professors d'escoles tècniques, infermers, metges, inspectors d'hisenda, funcionaris de tota mena, forners, botiguers, venedors de mercat i gent del carrer se sentiran discriminats.
¿Qui serà el primer a proposar una reducció compensatòria de l'IRPF per viure en català a Catalunya?

[23-06-2002]



[La cançó arqueològica]


Amb motiu de la jornada de vaga general del 20-J, algunes emissores com la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió Catalanes (CCRTV) van fer una programació musical de mínims entre butlletins informatius. Un plaer.
Tot un dia sense tertulians d'aquells que ho saben tot, sense trucades telefòniques d'oients amb el seu problema al melic, sense el martelleig informatiu insistent i repetitiu, sense publicitat ni comercial ni institucional, sense l'humor en sèrie que aclapara gairebé tots els programes i, sobretot, sense futbol. Un plaer.
Però hi ha un detall que espanta. La jornada de vaga general del 20-J ha servit perquè els canals públics radiofònics catalans hagin rescatat de la discoteca els discos de Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon i altres cantautors o grups de cançó catalana.
Mal senyal. Abans --tothom sap que vol dir en aquest país "abans" quan parlem d'estratègies de política cultural-- per Setmana Santa, les emissores públiques martellejaven amb música clàssica, com si la música clàssica només tingués permís un dia a l'any, el Divendres Sant.
Amb la vaga general, la primera del segle XXI, hem constatat que la cançó catalana també és un gènere que només té permís un dia a l'any.
¿Haurà servit almenys per fer memòria als responsables institucionals que la normativa d'una peça catalana cada quart d'hora, de la qual ningú sembla que no se'n recordi, no provocaria, si es fes bé, cap mal d'orella?

[21-06-2002]



[El pont de la Generala]


Ja ho tenim tot a punt. Els serveis mínims. Els serveis zero. Els serveis màxims. Els serveis que tant se'ls en fa de la vaga general i els serveis dels piquets per garantir que les portes estiguin ben avall durant tot el dia.
Es prepara un pontarràs inesperat que la classe treballadora catalana s'ha trobat a les mans de propina. Dijous, vaga general, divendres pont, dissabte i diumenge, festa, i dilluns, Sant Joan festiu i revetlla de colofó. Extraordinari!
Aquest cap llarg de setmana només es veuran per BCN les corrues de turistes despistats que no sabran si el 20-J és una "festa nacional", la commemoració d'algun centenari o la tercera Pasqua a 35 graus al sol.
¿Funcionarà el Bus Turístic? ¿Estarà oberta la Casa Batlló? ¿Es podrà visitar la Sagrada Família? ¿Hi haurà els museus amb serveis mínims? ¿Als hotels, el servei de consergeria donarà i recollirà les claus, com a mínim? ¿I els bars i les terrasses públiques disposaran d'algun cambrer rebel d'aquells que no estan per sindicats ni que ells hagin de treballar dotze hores seguides amb un contracte temporal, i, en acabar la jornada, escombrar el terra i desar les cadires?
El 20-J, amb aquesta calor, només serà apte per a estiuejants sense presses i fauna local disfressada d'estiuejant. Amb bona sort i bon temps, les ones i la sorra no faran vaga, les pistes de muntanya no saben què és un piquet, i el turisme urbà pot arribar a ser més plàcid sense el trànsit habitual d'un dia feiner.
I qui es vulgui prendre una coca-cola només cal que la demani a algun vell conegut... El trobarà en qualsevol racó, amb una nevera apedaçada, prenent el sol com ells, i fent vaga com el primer treballador.
Les vagues generals haurien de ser proclamades, de fet, el Dia del Desvagat. L'índex d'aturats en un dia així és tan alt que no paga la pena perdre el temps amb estadístiques.

[18-06-2002]



[Els fets del Palau]


Com cada any, el Palau de la Música Catalana es va omplir fins a la teulada de socis i sòcies d'Òmnium Cultural per assistir al lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Espinàs.
L'edició, però, no es podia desenvolupar al marge de la crisi que afecta els òrgans directius de l'entitat, les eleccions anul.lades, la recent dimissió del president Josep Millàs, l'anunci de candidatures i la pressió de les delegacions comarcals perquè el procés s'acceleri.
La veritat és que tot feia esperar un remake dels Fets del Palau que formen part de la història político-social catalana, amb l'afer Galinsoga i un entremalitat Jordi Pujol dedicant-se a tirar octavetes.
Un cop començat l'acte, però, al marge del gegantí braç de la grua de Televisió de Catalunya que fa glatir tots els presents amb els seus moviments (ai, la cantonada de la llotja!, ai, el faristol de l'escenari!, ai, el cap d'un dels cantants de la coral!...) res no presagiava tempesta.
La tempesta, més aviat el petit xàfec, va arribar quan es va disposar a fer el seu parlament Miguel Bes, si no m'erro, identificat com a "vicepresident primer en funcions de president" --que ja té pinyols, la cosa! Bes va ser llarg i no ho va amagar. Calia justificar davant els socis tot el que havia passat. I ho va fer sense embuts, escombrant cap a casa, una estona després que Espar Ticó passegés pel passadís central de la platea amb aires de candidat en plena campanya.
Els primers crits des del "galliner" van esverar el personal. ¿Un boicot? ¿Un grup crític? ¿Una mala jugada de l'oposició? ¿Uns "segurates" a sou d'en Millàs? El "no se sent, no se sent" va interrompre tres o quatre vegades el parlament de Miquel Bes. Però el "vicepresident primer en funcions de president" va aguantar l'embat i es va permetre el luxe d'afegir al seu discurs el que havia fet uns dies abans en la presentació d'un llibre dels que agraden als socis fidels d'OC.
Però l'esperança que es reproduïssin els Fets del Palau es van anar esvaint. ¿Havien desallotjat els escandalosos del "galliner" o de cop i volta se'ls havia afinat l'oïda? La pianista Alba Ventura, l'actor Jordi Bosch, els rituals d'homenatge anuals, el Cor Madrigal i Els Segadors van córrer sense cap ombra de clandestinitat.
Només l'Espinàs va utilitzar diferents vegades la paraula "llibertat" i alguns dels seus adjectius. "Sóc un independent. He fet el que havia de fer. Escriure. Sense avenir-me a subvencions ni aspirar a càrrecs". L'Espinàs va ser aplaudit per l'auditori a peu dret.
Però ningú no va llençar des dels pisos alts octavetes amb articles ciclostilats dels milers que ha escrit el recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a la premsa diària. Llàstima, hauria estat bonic per recordar la vetllada com uns altres Fets del Palau.
A la sortida, un candidat renovador va dir que el pròxim Premi d'Honor de les Lletres Catalanes es faria amb Quim Monzó de guardonat i amb una escena de l'espectacle pronogràfic de La Fura dels Baus.
Potser encara tenim esperança, doncs, que, tard o d'hora, un sector o un altre, acabi llençant octavetes ciclostilades que traurien cinquanta anys de sobre a la majoria d'il.lustres guardonats amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

[11-06-2002]



[Donar mamar al Parlament]


Les diputades del Parlament de Catalunya, que es veu que no són gaires, s'organitzen. La seva condició de parlamentàries no els protegeix amb igualtat de condicions com a les dones treballadores o, anant més lluny, com les funcionàries catalanes. És a dir: quan estan embarassades o quan estan en el període postpart, si no poden assistir a les sessions del Parlament, tampoc no poden votar a distància o intervenir en els debats.
Ho hem entès: el Parlament de Catalunya és, encara i potser inconscientment, masclista. Un exemple recent: parlamentaris i periodistes polítics han fet una jornada de germanor, lògicament, jugant un partit de futbol! ¿I les parlamentàries què?
El president del Parlament, Joan Rigol, s'ha mostrat sensible a les reivindicacions de les parlamentàries. "És cert, al Parlament no hi ha un lloc adequat per donar mamar...", ha dit el cap de la institució.
Entre el partit de futbol "discriminatori" dels parlamentaris i periodistes, i l'absència d'una "sala de mamar" a l'edifici de la Ciutadella, doncs, per donar el pit, la polèmica està servida. ¿Un govern que lluita contra la baixa natalitat del país no ha previst una sala per alimentar els seus ciutadans del futur?
Si la polèmica s'encén, en podem veure de tots colors: que les parlamentàries en facin una amb les periodistes polítiques i se'n vagin plegades a un show porno del Bagdad. O millor: que el president del Parlament, amb voluntat estalviadora per a les finances públiques, proposi fer el talladet de cada matí amb un escarritx de llet maternal de les parlamentàries sortides de l'estat de gràcia, a canvi de regular la seva situació a l'hemicicle.
Només hi ha un dubte gairebé existencial... ¿voldrien els parlamentaris de la dreta majoritària un talladet amb llet maternal de les parlamentàries de l'oposició?

[27-05-2002]



[El fantasma del teatre]


Enfilem l'acabament de la temporada teatral amb un fantasma que plana per damunt dels empresaris privats, de les sales públiques, de les sales petites i de les companyies que produeixen pel seu compte. L'excés d'oferta fa baixar la mitjana d'ocupació. Potser no és ben bé aquest el motiu real, però, com a mínim, serveix per posar el tema sobre la taula.
És ben cert que la programació teatral és excessiva. És ben cert que hi ha espectacles que, fora del seu dia d'estrena oficial, que fan el ple, passen com poden amb un mínim d'espectadors a les platees. És ben cert que molts dels espectacles que es presenten passen desapercebuts, per falta de promoció, per falta de recursos, i perquè la societat teatral tendeix a veure allò que tothom veu, perquè aquesta complicitat col.lectiva li garanteix, almenys, el consol, en cas d'error col.lectiu.
Però hi ha altres elements que estan fent que el teatre redueixi mitjanes d'ocupació, a banda de l'excés d'oferta. Barcelona està rebent en els últims mesos produccions alienes a les factories de creadors catalans, produccions que fan gira per l'Estat espanyol i que, fins ara, no trobaven teatre a Barcelona. Des de fa un temps, amb l'abandó que les institucions han fet de teatres tradicionals, la supervivència privada ha convertit la "iniciativa de producció" en "iniciativa de lloguer".
És a dir: tu portes l'espectacle, et promociones i et deixo la sala amb un tant per cent. Això, és clar, no propicia una línia teatral sinó una oferta de supermercat teatral.
I així, sense línia teatral, també es perden espectadors, un col.lectiu tan delicat que es mou en onades, sempre que hi hagi honestedat en l'oferta que se li doni.

[24-05-2002]



[¿Vaga general o vaga de metro i bus?]


Viure en un país on cada dia s'anuncia una vaga crea un clima excitant. ¿Quina de les vagues ens excitarà més? ¿La dels escombriaires? ¿La dels ferrocarrils? ¿La dels busos? ¿La del metro? ¿La dels hospitals? ¿La dels taxistes? ¿La dels bombers? ¿La dels policies? ¿La dels mossos d'esquadra? ¿La dels funcionaris d'Hisenda? ¿La de...?
La convocatòria del maig de vaga indefinida del bus i la d'una setmana sense metro a BCN, i la convocatòria de vaga general del juny són un dilema. ¿Quina de les dues pot resultar més excitant? Una vaga general té atractius. Però una vaga de transports públics en té uns altres.
Una setmana sense bus demostra, en llenguatge periodístic estàndard, que "tot funciona amb normalitat" i, per tant, no només la vaga és útil sinó que demostra que sense bus també viuríem. Una setmana sense metro evita aquelles aglomeracions tan enutjoses quan comencen les calors, sobretot per les oloretes, facilita també que "tot funcioni amb normalitat" i anima el parc automobilístic de carrer i fa anar els autobusos més plens durant tot el dia que, generalment, circulen força avorrits. Sobretot, no em distreguin el conductor, com diuen els rètols.
Però una vaga conjunta de metro i bus ja és una altra cosa.
Per això, vet aquí el dilema: ¿vaga general o vaga de metro i bus?
Si hi ha vaga de metro i bus, els treballadors que no arriben a l'hora a la feina o no hi arriben són vistos de reüll... ("¿De què serveix presumir tant de cotxe o moto nous i queixar-se que les quotes dels crèdits són cares amb l'excusa que us augmentin la nòmina?", diuen les cares dels encarregats, directors generals, caps de secció, empresaris i pagats a sou).
Si hi ha vaga general, en canvi, els treballadors no tan sols no tenen l'obligació d'arribar a la feina sinó que es poden quedar tranquil.lament dormint i fer vida de diumenge sense perill de ser mal vistos ni pels seus companys ni pels seus superiors.
Aquest any l'estiu s'ha avançat. Fins i tot TV3 ha fet coincidir els canvis horaris amb el ratlla i creu a 'Set de nit'! Els pantans estan plens de mam. El verd tendríssim rellueix a tot arreu gràcies a les últimes pluges. I el clima és d'allò més suís.
¿Qui es resisteix davant d'un panorama tan temptador com aquest a fer una vaga general? Comencem-la, doncs, tots units en un sol clam, a finals de maig i allarguem-la fins a Sant Joan!
Les platges no tanquen, ni que vagin escasses de sorra pels últims embats del temporal. I si tanca Port Aventura, sempre ens podem distreure amb les maniobres dels 14.000 marines que juguen al gat i la rata a la costa Daurada de l'OTAN.

[19-05-2002]







[¿Condons subvencionats?]


En els últims mesos plana la preocupació dels polítics per frenar la baixa natalitat del país. L'últim gest ha estat el del govern català que ha anunciat que esquitxarà amb 480 euros (unes 80.000 pessetes) les parelles que tinguin criatures d'entre 0 i 3 anys. Una mena de preàmbul de base de la Llei de Qualitat, si la Llei de l'ensenyament no es vol quedar per vestir sants.
És evident que viure i treballar a Catalunya i, al damunt, tenir-hi criatures, començarà a ser rendible. La decisió del govern s'afegeix al privilegi aprovat fa unes setmanes sobre els permisos de reducció de jornada als pares o mares funcionaris. I ara, per estimular el que cal estimular parlant de natalitat, els ajuts anunciats seran atorgats de manera igualitària i sense tenir en compte els ingressos dels contribuents.
Ja en sé d'uns quants que es deuen estar fregant les mans. Per estadística i sentit comú, les parelles amb més criatures de l'era actual són les que tenen més possibilitats econòmiques. Pujar criatures és car i, sortosament, aquí, els mètodes anticonceptius no topen amb prejudicis morals ni religiosos.
És evident, doncs, que les famílies amb menys ingressos no es poden permetre el luxe de tirar de veta i optar durant tres anys a la propina del govern per criatura portada al món o, en aquest cas, a engrandir la "nació".
Som una nació, sí, però cada vegada amb menys nadius, sembla que diguin els governants. I tiren pel dret, fent pam i pipa a aturats i aturades, jubilats i jubilades, avis i àvies, o simplement, ciutadans i ciutadanes sense ganes ni intencions de procrear.
La discriminació continua. Ara cal que un polític amb gràcia, si vol guanyar vots, prometi subvencionar els condons i altres mètodes anticonceptius, cosa que agrairan els econòmicament més dèbils.

[12-05-2002]



[¿Poesia de vidres trencats?]


Per sisena vegada l'Ajuntament de Barcelona organitza l'anomenada Setmana de Poesia. Tothom recorda l'impacte de la presència de la poesia als vidres dels combois dels metros i, aquest any també, als vidres dels finestrals dels autobusos municipals.
De tothom és sabuda també la situació que viu la poesia: tothom és poeta (a la seva manera, almenys) però pocs, poquíssims, són els que veuen publicada la seva obra poètica. I dels llibres publicats, pocs, poquíssims, són objecte de venda.
La poesia, en general, ja no es considera un producte que calgui comprar, criteri del qual encara se salven, per ara, la novel.la, la narrativa en general i l'assaig. La poesia, però, gràcies als uns i gràcies als altres, s'ha convertit en un gènere que ha passat de l'elitisme a l'estil de figures humanes de carrer, prescindint, increïblement!, dels avantatges de la difusió d'internet.
Ara, els poetes es troben, acompanyats dels amics de torn, també poetes, recitant en una cantonada, una plaça, un local que ningú no sap on para, un bar alternatiu o un espai oficial.
Programes com els de la Setmana de Poesia aconsegueixen a poc a poc que el gènere sigui més que una arma de futur, una peça folklòrica que omple carrers i places. És a dir: un cop eliminada la poesia de la universitat i de les llibreries, la seva promoció de carrer, la condemna definitivament a monument popular.
La cosa, però, aquest any, ha començat amb mal peu. La promoció de la poesia als vidres dels finestrals dels autobusos de TMB ha coincidit amb la vaga de conductors que ja es podria començar a anomenar "vaga de vidres trencats".
La poesia s'ha fet miques a pedrades pels piquets de vaguistes, abans de començar a rodar per carrers i places per entretenir els vianants que fan la ruta dues o quatre vegades al dia, premuts com sardinetes, sotraguejant a cor què vols, i intentant pescar mal que sigui un vers dels enganxats al vidre.
¿Com es pot saber així si el poeta ha rimat bé si, entre el vidre trencat i el sotragueig, et descomptes amb les síl.labes?

[09-05-2002]



[¿Web.com o web.coma?]


Com que no sabem viure sense crisi, abans que es consolidi, el món digital ja s'ha immers en estat d'alerta. El cas és que, a les notícies permanents de les retallades de les empreses de noves tecnologies, s'afegeixen ara les notícies de la desaparició de la xarxa de molts llocs web o dominis.
Tot és tan previsible que difícilment fa pensar que les dades siguin objectivament fiables.
En realitat ningú no sap encara quines empreses són realment les que s'han obert sota l'epígraf de noves tecnologies. I de les que ho han fet, en la majoria de casos són filials d'empreses tècniques que ja existien i que no han fet res més sinó ampliar les seves activitats segons els aires nous que imposa la societat. A ningú no se li ha acudit mai fer una enquesta sobre l'ampliació de centraletes telefòniques de televenda en una empresa ja existent, per exemple.
La reducció de llocs web amb els dominis ".com" o ".org" (un 12%, diuen, en l'últim any), entre els epígrafs més usuals, tampoc no obeeix a cap criteri que es pugui qualificar de crisi. En l'etapa de l'eufòria d'internet, sota la por de perdre els dominis, molts usuaris van començar a enregistrar els que consideraven imprescindibles per a la seva activitat. Obrir una pàgina web s'ha convertit ara en un tràmit tan simple com anar a comprar el pa cada dia. I deixar-la inactiva, també en un tràmit tan simple com deixar el pa a la bossa perquè s'assequi. La diferència és que així com el pa te l'has de guanyar amb la suor del teu front perquè costa uns dinerons, les pàgines web es poden penjar en xarxa sense que costi ni un euro, segons el servidor que s'esculli.
Davant d'aquest panorama és molt difícil establir si un sector té o no té crisi. El que compta és el constant augment de pàgines web que entren en els buscadors automàtics internacionals, en molts casos, adscrites a dominis ja existents. S'hi compten per milions. I difícilment el Gooogle deixarà de satisfer una recerca per insòlita que sigui.
Aquest és l'autèntic baròmetre de l'activitat a internet. La resta és fer especulacions sobre si fóra millor dir "web.com" o "web.coma", com a presagi de la mort d'un sector que els que no hi han entrat mai desitjarien, només per alliberar-se d'haver de fer un altre reciclatge en un camp nou que els compliqui la tranquil.la vida, tal com la tenen entesa en l'òrbita de les comunicacions.
Poden estar tranquils, als quioscos, les piles de diaris no s'acaben mai, i a les oficines de correu ordinari les cues continuen fent perdre la paciència als seus usuaris.
Tot és qüestió de gustos.

[02-05-2002]



[5 de maig: Le Pen i el Dia de la Mare]


El 5 de maig serà el Dia de la Mare. Els francesos, que sempre han estat considerats més cultes, més nets, més llegidors i menys ridículs, celebraran el Dia de Le Pen.
La segona ronda de les eleccions presidencials franceses ha posat en compromís tothom: és evident que a Chirac no li fa cap gràcia competir amb Le Pen perquè sap que ho té guanyat. Però serà una victòria per majoria que després tothom li retraurà i li rebotarà com un bumerang. Serà, de fet, una victòria compartida en complicitat amb qui menys s'hauria imaginat mai.
La desfeta de l'esquerra francesa no ha de sorprendre. Que estrany que encara es parli tant de dretes i d'esquerres quan aquests són termes ideològics en desús! Si sempre han estat termes teòrics, ara formen part d'una teoria que no troba on agafar-se.
La pujada de vots de Le Pen no demana tant l'anàlisi de si hi ha hagut un bon o un mal govern amb Chirac i Jospin compartint aixovar, sinó que és l'anàlisi d'un fenomen social que tot Europa té al damunt i que sembla que vulgui ignorar: la nova immigració, una immigració fruit de la desesperació, del desengany, de la fam, de la persecució, de l'engany, de l'espoliació de desenes d'anys dels països rics contra els països pobres.
Qui vota Le Pen no sap que, si aquest candidat ultradretà i xenòfob arribés mai a presidir França, es convertiria en el seu botxí i ells, en les primeres víctimes. Qui vota Le Pen només sap que ha arribat a un punt de la seva vida sense sortida, sense futur, amb promeses falses, amb el miratge d'una societat de consum que tan sols pot contemplar com un anunci publicitari.
Chirac, el previsible guanyador per round d'autodefensa col.lectiva --quin galdós paper el dels esquerrans de sempre votant un neogaullista per salvar la democràcia!-- encetarà, a partir del 5 de maig, la seva legislatura més difícil: haurà d'acontentar els aturats, els ciutadans amb menys recursos, els presumptes esquerrans, els intel.lectuals, els empresaris, els ciutadans de classe mitjana, els poderosos, els vividors, els farsants i els oportunistes.
Espero que a França no celebrin també el Dia de la Mare. Altrament, hauria d'acontentar també totes les mares franceses per haver votat el 5 de maig.
Per cert, parlant de mares, ¿qui va parir Le Pen?

[22-04-2002]



[L'altra cara del mirall (trencat)]


La sèrie televisiva en què s'ha convertit la novel.la «Mirall trencat», de Mercè Rodoreda, costa més de 400 milions de pessetes d'inversió cultural. Tant hi fa. Aquestes són inversions que porten anys i anys de retard.
«Mirall trencat», en un altre moment, seria una pel.lícula, com ho va ser «La plaça del Diamant». Ara toca fer televisió. Més audiència de cop. I també més risc.
Enmig de programes sense suc ni bruc, de canals privats que cada vegada estiren més la corda del poc respecte per l'espectador, de l'interès mediàtic i comercial, sorgeix una proposta que a més connecta amb un moment de sensibilitat per una part dels espectadors catalans a qui interessa reviure el passat, entendre el passat, imaginar-se el passat davant la incertesa del futur.
I en aquest sentit, l'obra de Mercè Rodoreda és un testimoni de primera magnitud, però també un valuós material literari que ha hagut d'esperar trenta anys per arribar a traspassar la frontera del llibre.
Si Mercè Rodoreda hagués estat una autora anglesa o nord-americana, tot i haver estat traduïda a la majoria de llengües més parlades, hauria arribat al cinema en el moment d'or de Hollywood.
Anem amb retard. Ara hi ha a TV3 una cita setmanal cada dimecres. El repartiment és una garantia i l'adaptació de Josep M. Benet i Jornet n'és una altra. Mercè Rodoreda rebla el clau.

[15-04-2002]



[Un Beaubourg a peu d'escala]


El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, més conegut com el CCCB, ha aconseguit consolidar-se com un centre de cultura del sud d'Europa que, mentre per dins ha canviat els esquemes d'entendre la cultura, per fora s'ha anat guanyant a pols un ambient que tant passa pel perfil del simple visitant que té curiositat per l'edifici fins al visitant erudit que tria i remena i que sap que hi trobarà allò que lliga amb els seus interessos.
Quan el CCCB es va voler comparar amb el Centre Beaubourg de París, els escèptics de sempre, que acostumen a ser els que no tenen vocació de ciutat si és la seva, van somriure per sota el nas. És tan fàcil caure en el provincianisme que aquella comparació podia ser titllada fàcilment d'ingènua i provinciana.
Però vet aquí que, a hores d'ara, el CCCB no té gairebé res a envejar al Beaubourg --al marge dels pressupostos. Quina llàstima que el Macba --veí de luxe del CCCB--, que sembla reposar en el son dels justos en blanca puresa, no faci el paper de Museu d'Art Modern de debò, que és un dels atractius del Beaubourg parisenc --a més del cuc d'escales mecàniques que ara ja són de pagament perquè en trenta anys s'havien convertit en "visita turística".
Aquest abril, el CCCB presenta a BCN tres exposicions que sobrepassen el mite del viatger que "ha d'anar" fins al Beaubourg per veure "allò que aquí no es veu": la primera, 'Tirania', un recorregut impressionant sobre els recents fets dels Balcans amb pedra picada de testimoni i amb pedra picada de la tenacitat del seu impulsor, Bashkim Shehu; la segona, 'Fes', un recorregut audiovisual sobre aquesta ciutat del Marroc amb una visió humana, històrica i costumista que fuig dels tòpics d'agència de viatges; i la tercera, 'Sarajevo', un colpidor testimoni del setge més llarg de la història de la humanitat en el seu desè aniversari. Totes tres plegades, poden ocupar un matí o una tarda ben llargs, si el visitant hi està disposat.
Al marge de les seves sessions inaugurals, aquest cap de setmana, el CCCB ha fet el ple: els visitants s'han escampat amb aquella mena de complicitat que es nota en l'ambient. Al vestíbul ple de monitors de televisió que mostren el dia a dia de Sarajevo he vist ulls plorosos; a les sales fosques amb les pantalles gegants sobre Fes he notat la placidesa del sud més sud; i a la sala amb els monolits de pedra de Tirana he sentit el silenci del passat esfondrat.
Aquest cap de setmana, el CCCB bullia gairebé com un dia normal del Beaubourg. I, com a atractiu afegit, al final del recorregut de Fes, una assistenta del país oferia amablement un gotet de te als visitants.
Aquest cap de setmana, als carrers de BCN, més de deu mil persones cridaven per Palestina per intentar d'ofegar els tancs d'Israel. Les ciutats assetjades de Palestina són les ciutats absents i presents a la vegada en l'esperit expositiu d'aquest abril al CCCB que connecta sense esforç amb el subconscient de tots els visitants.

[07-04-2002]



[Un ral d'euro]


El Departament de Cultura del govern català destinarà aquest any 100.000 euros (uns 17 milions de pessetones d'abans) a les sales que exhibeixin pel.lícules doblades o subtitulades al català. És un nou decret que s'afegeix als ajuts existents de producció de cinema català i que contempla, d'una manera en igualtat de condicions al doblatge, la subvenció per subtitulació.
Cada espectador que vagi a veure versió original subtitulada al català, si la troba en alguna sala, contribuirà al fet que l'exhibidor tingui dret a rebre vint-i-cinc centimets d'euro per la seva entrada.
Com que, quan es fa la llei sempre es fa la trampa, la norma és important, però cedeix la iniciativa, una vegada més, a l'empresari. Si vols, dobla, si vols subtitula. El ral d'euro et caurà igualment per entrada picada.
La incògnita és saber quin exhibidor es prendrà la molèstia de subtitular al català una pel.lícula si, gairebé segur, la subtitularà també al castellà i, en el pitjor dels casos i el majoritari, la doblarà.
Amb el decret, però, els responsables de cultura del govern català surten al pas de les crítiques recents sobre l'afavoriment del doblatge en detriment del subtitulat, com passa en la majoria d'altres cultures.
Que ningú no els digui, a partir d'ara, que no hi han un posat un ral. Govern i empresari, com tantes vegades, a una. L'espectador rai. O ral.

[31-03-2002]



[¿Santa setmana a Palau?]


Quan es torna de l'estiu, el llenguatge periodístic acostuma a utilitzar una expressió de connivència amb un dels seus sectors més productius de matèria noticiable, els polítics: "Tindrem una tardor calenta".
La veritat és que aquesta primavera s'ha avançat al tòpic. Sense haver-ho anunciat, el que hem tingut és una "primavera calenta". I no em refereixo a les altes temperatures presetmanasanta, ni a l'escalfament progressiu del planeta amb el desgel de l'Antàrtida, ni a la cruenta onada bèl.lica israelino-palestina, no. Em refereixo a les dimissions, els cessaments, els nomenaments provisionals i les movedisses de càrrecs culturals, de gestió i polítics.
U: Josep Millàs, setze anys president d'Òmnium Cultural, ha descobert que el millor és anar a prendre el sol i oblidar-se de la humitat del carrer Montcada on l'entitat té llogada la seu al Palau Dalmases. N'ha sortit no només refredat, sinó escaldat. ¿Uns estatuts de l'any 1961 no són vàlids? ¿Protegir l'entitat amb guàrdies de seguretat no està ben vist? ¿Si mai no hi havia hagut problemes, què els ha agafat ara a les delegacions territorials per fer un comunicat contra ell, si els donen el 90% de les quotes dels socis i els deixen fer tot el que volen?
Dos: Miquel Puig, i no sense pressions, nomena Joan Olivé com a director de TV3; cessa Joan M. Clavaguera com a director de Catalunya Ràdio; i acaba dimitint ell, acompanyat de dos alts càrrecs de la seva òrbita, un dels quals, efímera directora en funcions de Catalunya Ràdio.
Tres: Torna el ball de noms per a la futura direcció de la CCRTV. Una Setmana Santa esperant que soni el telèfon. Tots amb el mòbil ben carregat de bateria! L'etern Vicenç Villatoro --encara té pendent la seva "vinculació política" de quan va deixar el càrrec de director general de Promoció Cultural, malgrat que es manté de parlamentari i de director cultural d'Enciclopèdia Catalana--; el recentment "castigat" Joan M. Clavaguera --amb "vinculació" urgent i pendent pels serveis prestats i l'ofensa propinada pel seu capo--, i el candidat potser amb més possibilitats, Enric Canals --que ja fa mesos que va deixar el càrrec de director general de Difusió Cultural, amb seu al Palau Robert, per tornar a Sant Joan Despí.
En tots aquests casos, la participació del govern de la Generalitat de Catalunya, sobretot del President de la Generalitat de Catalunya, i la el conseller en cap no s'han fet esperar.
Els dos presidenciables d'Òmnium Cultural (Millàs i Porta) es van veure amb el president Pujol a saber amb quina finalitat orquestrada des de Palau: ¿Mantenir Millàs en el càrrec com a garantia dels fundadors d'OC? ¿Pactar una sortida pública decent com la que finalment s'optarà amb l'adaptació d'estatuts i noves eleccions? ¿Els va recordar, Pujol, a Millàs i Porta, que la Generalitat atorga més del 40% dels recursos econòmics a OC?
En el cas de Miquel Puig, la intervenció del president de la Generalitat ha estat decisiva: "Noi, Miqueló, m'has fet la feina. No et tinc confiança, au. Ja sé que fa vint anys que ets del partit, però no siguis descregut i no empipis l'Artur. A més, tu ets de Tarragona, i no fa gens bonic que un noi de Tarragona (un pelacanyes) cessi un noi de Riudoms [Joan Maria Clavaguera], veí de Reus (un ganxet), i menys en l'any del 150è aniversari de Gaudí. Plega i no em surtis amb versos de Machado que se't veurà l'estrofa que no rima i, si m'hi poso, t'endinyo un fragment que parli del Tomelloso. Que et bombin els d'El Terrat i que et pentini en Francino!, que també són ganxets i pelacanyes. Cony, quin clan!".
El més greu és que, tant en la crisi d'Òmnium Cultural com en la crisi de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, un estat democràtic té uns mecanismes que haurien de garantir el seu correcte funcionament sense ingerències partidistes d'aquesta mena.
Òmnium Cultural hauria hagut de comptar amb la mediació immediata del Consell Català d'Associacions que preveu la Llei d'Associacions vigent, competència de la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. La seva inhibició, dubtosament legal, és clarament improcedent i insolidària amb l'àmbit del qual depenen.
La CCRTV té un consell que hauria de comptar amb les facultats de debò per dirimir sobre canvis, cessaments, relleus i altres martingales.
Però, ni el Consell Català d'Associacions s'ha creat encara, després de cinc anys de preveure-ho la Llei d'Associacions, ni, pel que sembla, el consell de la CCRTV fa el seu paper perquè no li deixen que el faci.
Per això, el que no soluciona el sistema establert per les seves mancances, acaba trobant camp adobat en els mitjans de comunicació que s'erigeixen en jutges de pau. És a dir: "Tindrem una Setmana Santa calenta". Doncs, som-hi.

[23-03-2002]



[¿El florido pensil?]


Si l'escola del carrer ha enriquit generacions i generacions, l'escola del PP no té res a envejar. En menys de 24 hores, dos representants del PP han deixat anar sucoses expressions que si Don Camilo aixequés el cap es faria seves en un tres i no res.
D'una banda, el president del govern espanyol, que arrossega com pot la seva etapa de president europeu, ha sorprès mig món dient, confiat que el micro estava tancat, després d'un dels seus discursos a la cambra europea: «Vaya coñazo que he soltado!».
D'altra banda, el secretari d'afers estrangers, en unes declaracions a la premsa parlant del fenomen de la immigració, arran dels vaixells fantasma que circulen pel Mediterrani carregats de famílies kurdes buscant un port que els aculli, ha deixat anar: «Los emigrantes llegarán a la costa con patera, o en forma de tomate o de lechuga o de lo que sea!".
La pregunta és òbvia: ¿qui els escriu els discursos que ni ells mateixos se'ls creuen? La reflexió és evident: ¿si els europeus no espanyols són capaços d'aguantar un "coñazo" i si els immigrants que trien les costes espanyoles són capaços de passar desapercebuts convertits en "tomates" o "lechugas", els que hi ha al mig de quina espècie deuen ser?
La resposta arriba el mateix dia: l'escalfament del planeta que provoca desglaços a l'Antàrtida, segons els científics, farà pujar tant el nivell del mar que acabarà amb les platges espanyoles.
I si és així, ¿on es tornaran a banyar en calçotets els hereus fraguians de la platja de Palomares? I el que és pitjor: ¿qui enriquirà d'expressions tan castisses el Diccionari de la Real Academia de la Lengua?

[22-03-2002]



[¿La cimera la sang altera?]


Una cimera potser no fa primavera, però Déu n'hi do la sang que altera!
El president Pujol s'apunta a les manifestacions de la cimera i es passeja d'incògnita per la carpa dels 3.000 periodistes, a la part alta de la Diagonal, per veure si algun dels "tribuletes estrangers" pica i li pregunta alguna cosa sobre Catalonia i tota la murga de les nacions sense estat --"¿qui parla català, aquí, ¿qui parla català, aquí?, ¿només castellà, francès i anglès?"--, diu, com si fos un nou abat de Montserrat parlant amb Le Monde, encara en època franquista, o com un jovencell de la Plataforma de la Llengua davant l'estrena de l'últim 'Peter Pan', on canta la Gisela de l'Operación Triunfo, i que, per cert, per culpa de la cimera, aquesta vegada els ha passat del tot per alt que no ha estat doblada al català.
Els mitjans de comunicació oficials de cadascun dels governs --ràdio i televisió--, s'esmercen a proclamar les glòries de la trobada europea de caps d'estat, el menú que mengen --"veurem si els haurà fet bon profit", diu una presentadora de TV3, adaptant-se segurament al model lingüístic casolà i a l'estil que volen introduir el cap Rovira i el cap Oliver amb els nous informatius--, i no dubten del bé que s'ho passen Blair, Aznar i tota la colla, i el poc que s'aclareixen a prendre acords.
Els periodistes de tots els mitjans emeten cofois des de les instal.lacions de la carpa dels 3.000 periodistes, com si passessin una altra revàlida de quan van fer la carrera --molts eren aleshores pipiolis i van viure els Jocs Olímpics. Els de TV3, des del pis del RACC; i els de TVE, des de davant de la Sagrada Família, tapant estratègicament, quan emeten per tot l'Estat, la senyera de Catalonia que hi havien penjat els moviments independentistes entre les torres de Gaudí.
Tot això passa a la part alta de la Diagonal de BCN, però a la Rambla i els barris que l'envolten, les furgonetes de la policia espanyola encerclen el veïnat, els grups d'Attack i altres col.lectius antiglobalitzadors o antielquesigui juguen al gat i la rata cremant contenidors i fan anar de bòlit bombers, urbans i botiguers que tiren les portes avall.
Engego la televisió. Tot és bonic. La banderola blava amb el cercle europeu voleia. Els caps d'estat fan cara d'haver menjat bé --pot estar tranquila la presentadora del telenotícies. Miren aquí i allà, però no fan cara de parlar gaire. Els periodistes que cobreixen la cimera, més mudats del compte, continuen somrients plens de satisfacció. A sota casa cremen un parell de contenidors, puja fumerola grisa fins a la terrassa i el vent escampa volves de cendra per entre el planter de primavera. Un helicòpter vigilant no para de donar voltes per damunt de la terrassa com una de les gavines del port quan cria a les xemeneies i ofega l'audio de la ràdio i la televisió. No sento res i només veig el somriure dels periodistes a la pantalla.
De baix el carrer pugen els brams de les sirenes de les furgonetes de la policia. El veïnat es tanca a casa i les dones del barri surten als balcons. I també somriuen com els periodistes de la televisió.
L'espectacle de la cimera ha començat.

[16-03-2002]



[¿Els temps estan canviant?]


Quan tothom ja tenia assumit que el Festival d'Eurovisión, aquell que té records en blanc i negre, era una horterada del passat, la maquinària d'Operación Triunfo ha reviscolat el gènere i ha rejovenit un públic que en càlculs d'audiència televisiva es compta per milions.
A partir d'ara el nom de Rosa ja no serà el que encara algú recorda d'aquella telenovel.la que va trencar esquemes a Televisió de Catalunya sinó el d'aquesta noia que ha superat esculls per acabar sent votada popularment com la representant "espanyola" a Eurovisión.
Quan tothom ja tenia assumit que Òmnium Cultural, una referència que també té records en blanc i negre, era una associació del passat, tacada sempre pel vetat Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Josep Pla i la pifiada de no premiar l'original de 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, en un jurat integrat, entre altres, pel mateix Pla i per Joan Fuster, la maquinària intel.lectual ha reviscolat el gènere i ha rejovenit un públic que en càlculs de vots ha acumulat prop de dos mil vots sobre un cens de disset mil associats.
Quan tothom ja tenia assumit que l'ESO ho havia embolicat tot i ja no es podia embolicar més, la ministra espanyola del ram ha clatellat amb un esborrany de la futura de Llei de Qualitat per un ensenyament del segle XXI on els nens de cinc anys llegeixin diaris, els de set s'empassin les obres completes de Miquel de Palol, i els de dotze que no arrenquin comencin a mantenir-se en un gueto marginal per preparar el terreny productiu del futur: uns dirigeixen i els altres treballen.
¿Deu ser veritat, com diuen els iaios del Grup de Folk, que els temps estan canviant? ¿Vol dir això, doncs, que els que no hi vam ser a temps, tindrem encara una segona oportunitat de fer-nos hippies, mentre el president nord-americà de torn carrega els canons i dispara contra incrèduls i rebels anticonformistes amb l'ajut dels que fa quaranta anys no volien fer la guerra ni que tampoc no fessin l'amor?

[12-03-2002]



[Carquinyolis, ratafia i pastissets]


N'estan convençuts. La Setmana del Llibre en Català no augmenta visitants, no augmenta vendes, sembla un mar robat en plenes Drassanes la majoria de dies de l'edició i amb prou feines aconsegueix dinamitzar el que els editors barcelonins anomenen les comarques, NY inclosa.
La Setmana del Llibre en Català arrossega la inèrcia pròpia de les celebracions que alguns gremis es veuen obligats a fer perquè les institucions els alimenten amb la subvenció anual de rigor.
El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a través de la seva delegació del Llibre, destina a la Setmana una cinquantena llarga de milions. És un pressupost considerable que s'esfuma en promoció, lloguer de casetes, personal, guàrdies de seguretat i altres despeses que ajuden a mantenir la productivitat industrial del sector.
Però la dotació institucional ajuda també a mantenir en el propi país el gueto del sector literari que hauria de ser el sector literari habitual als aparadors, les llibreries, les presentacions i els comentaris de diaris del mateix país durant tot l'any.
Finalment, però, els organitzadors, incapaços de convertir la Setmana del Llibre en Català en una fira autènticament professional que concentri autors de tot el món, agents literaris de prestigi internacionals i editors de primera fila amb influència en els mercats més potents, han disfressat la Setmana del 2002 en una mena de fira gastronòmica amb productes etiquetats en català.
Carquinyolis, ratafia i pastissets... i llibres amb salsa verda. Per llegir bé, primer cal haver menjat. I després critiquen els sopars literaris!

[03-03-2002]



[El xador de moda]


L'enrenou de Fàtima a Madrid i el seu xador no és nou. El sistema escolar francès va viure aquesta polèmica fa un temps. I el cas és que es comença a no entendre tanta polèmica per una peça de roba.
La clau és la valoració que se'n fa. ¿És realment un símbol religiós? ¿O és un hàbit cultural? ¿Quants casos no hi ha de fusió de religió i cultura? ¿Moltes festes populars catalanes no són una reconversió de vells mites religiosos?
Ens trobem davant d'un altre cas de judici popular de la majoria sobre la minoria.
Un dia vaig anar a una escola de la costa on, per raons de moda, la majoria de nenes d'aquella classe, d'uns deu anys de mitjana, portava un mocador al cap per recollir-se el cabell. Des de la taula vaig veure una estesa de coloraines en forma de mocador, gairebé un uniforme. En preguntar si era un costum o una festa especial, em van dir que era "la moda".
Hauria pogut arribar a una escola on la majoria fos magribina i m'hagués trobat amb una colla de nenes amb xador. No hi veig la diferència.
Cada dia, quan poso els peus al carrer, el primer que veig són una colla d'infants de les cultures més diverses que van a escola (el barri és un dels més poblats per la nova immigració a BCN). Passen nenes amb xador, nens i nenes amb vestits hindús, nenes amb els símbols de color del front, i altres atributs que enriqueixen la diferència (fa uns mesos --en plena efervescència afgana--, el cas més sorprenent va ser topar-me amb una mare vestida amb burka acompanyant la seva filla!).
¿Qui té ganes de trencar aquesta progressiva incorporació de cultures diferents a la cultura del substrat? ¿A qui fa nosa un mocador al cap, anomenat "xador", o un mocador al cap d'arrel marinera anomenat "de moda"?
Proposo un acte de rebel.lia i de desobediència civil: que totes les nenes comencin a utilitzar el xador com a mocador de moda. És pràctic, recull el cabell, protegeix del fred i fins i tot poden descobrir que és sensual i els proporciona més aspirants a nòvios dels que tenien fins ara.

[17-02-2002]



[Botifarra Party]


Portar el cinema català a un certamen internacional com el de la Berlinale no és fàcil, malgrat la continuada presència de Ventura Pons, un any rere l'altre, i que el realitzador s'hagi decidit aquesta vegada a rodar la seva pel.lícula número catorze en anglès 'Food of love', coproduïda pels Films de la Rambla, 42nd Street Productions i l'alemanya FFP Entertainment, i protagonitzada per Juliet Stevenson, Paul Rhys, Allan Corduner, Kevin Bishop, amb la col.laboració especial de Geraldine McEwan.
'Food of love', com sap tothom, és una adaptació cinematogràfica de 'The Page Turner', novel.la de l'escriptor americà David Leavitt, que va ser un dels primers Escriptors convidats dins el programa encara tímidament vigent de la Institució de les Lletres Catalanes (aquest febrer tot just li toca el torn a una alemanya, Ursula Krechel, assagista i narradora). A la llarga, la iniciativa privada, però, és la que ha retornat David Leavitt a tenir relació amb BCN on, en la seva primera estada a "pan i cutxillo literaris" va conèixer el Raval a pleret i va fer anar de corcoll la patrulla literàrio-gai del moment, que es delia per fer un cafè, copa i puro amb aquell xicot encara jove del qual alguns ja parlaven com d'un autor revelació.
Explico això perquè és tradicional que el primer diumenge de la Berlinale, l'organisme Catalan Films & TV organitzi una recepció a la barraqueta que el Departament de Cultura li munta a l'European Film Market. Generalment és una trobada entre catalans i sempre hi passa per allà el conseller de Cultura de torn i el seu seguici. S'ensenyen el catàleg en anglès que han editat amb les produccions cinematogràfiques més recents i miren com ho podrien fer per guanyar-se un lloc per al cinema en el mercat internacional.
Fins aquí, tot normal. La cosa, però, pren un caire entre carnavalesc i casolà si tenim en compte que la recepció té un nom tan pintoresc com el de «Botifarra Party» (Prometo solemnement que és cert!) És a dir: "El Tal Tal té l'honor de convidar-lo a la recepció Botifarra Party que tindrà lloc, etcètera, etcètera...
Només em queda un dubte: ¿com acostuma a passar amb els catalano-barcelonins aquesta «botifarra» deu ser el que a les terres del Camp sempre s'ha anomenat «llangonissa»? Em temo que sí, i que els plats de la recepció s'acompanyen de suculents fesols, que alguns també anomenen seques, és a dir, per fer-ho rodó: «Botifarra Party amb Seques».
Vaja, 'Food of Love' o, dit d'una altra manera, 'Menja d'amor'. De pel.lícula!

[10-02-2002]



[Pa, amor i fantasia]


Un cop d'ull a les sinopsis dels arguments de les novel.les finalistes que optaven al Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes de l'última edició són un barem dels arguments que els escriptors catalans d'aquest principi de segle prefereixen. Pa, amor i fantasia sembla que marquin les lletres catalanes del postboom de l'edició catalana i que tendeixin cap a una confusió entre novel.la de continguts i idees amb la fotonovel.la, el fulletó, la telenovel.la, la novel.la rosa i la novel.la de quiosc.
És clar que una sinopsi no vol dir res i que abans de prendre en consideració una sinopsi caldria saber quina mà experta de l'editorial ha preparat amb evident intenció allò que li interessaria que fos la línia d'una col.lecció que potser no existeix perquè no té consumidors.
Fixem-nos: "Una jove molt atractiva té relacions amoroses amb un home casat del qual queda embarassada i la mare intervé per evitar un escàndol"; "Un adolescent del barri de Sant Andreu [¿'El cor de la ciutat', de TV3?] és tan mal estudiant que els seus pares decideixen que es posi a treballar i en aquesta nova etapa formalitza relacions amb la seva nòvia"; "Al cap de vint-i-cinc anys d'absència, la protagonista torna a Barcelona després d'haver viscut a NY, on s'acaba de quedar viuda, i en una ciutat que no sembla la mateixa reprèn un episodi sentimental de la seva joventut"; "Una doctora de poble, casada i amb fills, assisteix a un congrés mèdic a Sitges, i allà troba un antic amor de l'època d'estudiant, amb qui creu que ara podrà ser feliç"; "Una jove que pertany al cos de policia treballa en la investigació del cas d'un psicòpata que assassina dones embarassades"; "Una estudiant universitària coneix un home molt interessant que després li confessa que ja té parella però que no pot trencar la relació perquè hi ha uns lligams que vénen de lluny"; "Un indigent ha trobat, dins un contenidor del Raval, el cap d'una noia força atractiva i un inspector de policia comença una àrdua investigació".
Vaja que, amb aquest panorama, és lògic que els més de 800 comensals dels sopars del Ramon Llull que organitza Planeta per demostrar la seva cara catalanòfila, es preocupi més dels "Raviolis d'ànec amb múrgoles i ceps", de la "Suprema de lluç amb bledes, cloïsses i salsa verda", del "Raïmat Chardonnay, dels Costers del Segre, de l'Artadi Viñas de Gain, el Tempranillo, el Rioja, el Mas Tinell, el Brut Real i el Penedès", i, sobretot, superat el sorteig de les dues col.leccions de l'Obra Completa de Josep Pla, vegi amb més bons ulls el "Tiramisú de xocolata blanca i salsa expresso".
¿Pot ser que la imaginació dels literats hagi fet un minitransvassament cap a la imaginació dels xefs de cuina? Fantasia potser sí. Amor també. Però que no hi falta el pa.

[02-02-2002]



[Preservatius solidaris]


Màquines de begudes, màquines de "txutxes" i ara, per iniciativa del Departament de Sanitat, màquines de preservatius als Instituts. La Federació de Pares d'Escoles Cristianes, unes 500, ha posat el crit al cel, que és el lloc on els correspon de posar-lo.
Els condons, aquest artefacte minúscul que és la peça, després dels llibres de Harry Potter, més cobejada pels adolescents de la primera volada, són objecte de tota mena de bromes en mans dels galifardeus que trepitgen els instituts just als dotze anys.
La presència de màquines expenedores de preservatius als instituts, acompanyada d'una adequada educació, no hauria d'inquietar els pares que deuen rondar els trenta-cinc o quaranta anys i que, per tant, encara joves, han crescut en l'educació sexual, si no, a l'escola i a l'institut, almenys en l'ambient social de les últimes dècades del segle passat.
De segur que "normalitzar" la presència dels preservatius eliminarà moltes de les bromes i els farà passar de moda d'entre els desitjos dels primers adolescents. Les prohibicions no acustumen a solucionar res perquè de màquines expenedores de condons n'hi ha a segons quins bars, a les discoteques, en cinemes i en desenes de llocs a l'abast dels mateixos adolescents.
Potser seria hora de pensar en una alternativa que acontenti tothom. Per exemple, que els condons que es venguin a les màquines dels instituts siguin "condons solidaris". M'explico, d'aquests que ajuden els països subdesenvolupats, que utilitzen material natural en el procés de fabricació o que es fabriquen artesanalment, que destinen un fons perdut a campanyes com "Junts per Àfrica", per dir alguna cosa, o que fins i tot promocionen el seu esperit ecològic i, per descomptat, reciclable.
¿Com s'hi podrien oposar aleshores els joves pares de les escoles cristianes que ara no han fet res més sinó engegar una promoció més que necessària del preservatiu amb la seva oposició al pla de les màquines expenedores als instituts?

[17-01-2002]



[Gaudí dels uns, Gaudí dels altres]


Any Gaudí. Tothom s'hi apunta. Els de la colla «www.e-cristians.net», els «independendistes catalans»... Els primers, catòlics radicals, puntualment populars, els presideix Miró i Ardèvol, exconseller del govern català i actual regidor convergent de l'Ajuntament de BCN, i han saltat a la tribuna pública perquè la premsa ha "descobert" que havien rebut 5 milions de pessetes directament de Presidència de la Generalitat de Catalunya. Els segons, virtualment coneguts, catalanistes radicals, difonen per mitjà de butlletins electrònics les seves inquietuds, les últimes novetats i les poca-soltades que afecten el futur del territori català. Els uns reivindiquen el nom de l'arquitecte Gaudí com a creient i practicant. Els altres el reivindiquen com a independentista català. És cert. Gaudí va ser empresonat un curt període per catalanista i tampoc no cal recordar el seu caràcter misticista i religiós.
Durant el 2002, en sentirem de tots colors. Caldria estar-hi preparat i sortir al pas de tots plegats: proclamar Gaudí, per endavant, patró dels serrallers, patró dels paletes, patró dels guixaires, patró dels fusters, patró dels vidriers, patró dels picapedrers, patró dels forjadors, patró dels dissenyadors i, si cal, patró de la ciutat de Reus --amb permís dels de Riudoms-- ni que sigui per un any, en substitució de Sant Pere que, benèvol com és, de segur que acceptaria estar-se tot el 2002 a l'ombra, ni que fos assegut en una de les incòmodes, però magnífiques, cadires gaudinianes.
Només podria passar que qui s'empipés fos el beat Bonaventura, una altra relíquia de Riudoms. Però estic segur que els «e-cristians» de Miró i Ardèvol ho podrien solucionar, fent ús de les seves influències, amb una esquitxadeta pessigada de la subvenció que han rebut de Presidència. Tot sigui pel bé de Gaudí.

[7-01-2002]



[«Jet lag»]


Quan tothom havia après a dir "vaixell", una sèrie de televisió va fer permissiu el fins aleshores castellanisme "barco". Ara que les noies de T de Teatre han popularitzat per la televisió "jet lag", qui vetlla per la terminologia lingüística els ha fet la guitza i els ha encolomat "transtorn d'horari".
No sóc gaire lingüísticament creient. Dubto, doncs, que el catalanoparlant s'escarrassi gaire a dir "transtorn d'horari" en comptes de "jet lag" quan es vulgui referir a aquest fenomen de l'aviació quan es creua l'Atlàntic.
Però sobretot m'imagino la sèrie televisiva actual amb la retolació "Transtorn d'horari" o, millor encara, amb una d'aquelles veus greus en off, d'estil de sèrie americana, anunciant el capítol de la setmana: "Traaanstooorn d'horaaariii, amb les Teee de Teatreee!"
En aquests casos és quan es fa més patent la frontera que existeix entre la llengua "parlada" i la llengua "terminològica". L'evidència de la influència de llengües estrangeres sobre qualsevol altra llengua ja no és un "fenomen despersonalitzador" sinó que s'hauria de considerar un "fenomen integrador". Per tradició, donem i rebem.
Entre altres recomanacions lingüístiques publicades recentment en un diccionari d'hoteleria i turisme, figuren neologismes com "fora-d'hores" --amb guió, sisplau!-- per substituir "afterhours", "servei d'àpats" per substituir "catering" i "menjar ràpid" per substituir "fast food". I en dóna d'altres que tenen la seva gràcia com "pizzer" o "cellerer" al costat de permissions que han caigut de madures com "bàrman", "discjòquei", "forfet" o "vol xàrter".
Tinc la impressió que aquesta fixació per controlar la terminologia depèn, com tot, de l'atzar i del moment. Fa l'efecte que no hàgim arribat a temps de trobar una fórmula per al "pizzer", o per al "discjòquei" o per al "vol xàrter" i que aquestes formes les hàgim manllevat gairebé per emergència.
És a dir, que la cosa, si el parlant escrupolós i normatiu no reacciona a temps abans d'obrir la boca, pot donar resultats lingüístics com aquest: "El pizzer de la Kentucky i el discjòquei del fora-d'hores del Raval han contractat un vol xàrter per experimentar el transtorn d'horaris entre BCN i NY."
Entesos?

[1-01-2002]



| Índex Llengüets | El Llengüet | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |