andreu sotorra




EL LLENGÜET
[forn d'arxiu]


| Índex Llengüets | El Llengüet | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |



[«Molt honorable senyor»]


Els expresidents de la Generalitat de Catalunya ja tenen Pla de Pensions. Cobraran el 80% de la retribució durant la meitat d'anys que hagin estat al govern. Després, quan tinguin més de 65 anys, els tocarà rebre el 60% del sou. Però, a més, per no perdre el costum, tindran tres empleats en nòmina, un cotxe oficial amb xofer, dret a lloguer de despatx oficial i altres immobles, despeses de manteniment i alguna altra propina. I se'ls nomenarà "Molt honorable senyor".
A un president que hagi governat vint-i-quatre anys, com és el cas de l'actual, li tocaran dotze anys a tarifa del 80% del sou. El 2001, Jordi Pujol va ingressar, versió oficial, prop de 90.000 euros (és a dir, uns 15 milions de pessetes, que és com compten els jubilats... i tothom).
La retirada de l'expresident Josep Tarradellas ja es va saldar a trompicons i es va haver d'improvisar una pensió honorífica que es va mantenir fins a la permanència de la seva dona. Ara, la pensió d'expresidents jubilats ja és un fet aprovat per tots els grups del Parlament de Catalunya. El dels sous és un dels pocs punts en el qual gairebé sempre hi ha un consens silenciós i de complicitat.
Però els parlamentaris han badat: els expresidents de la Generalitat de Catalunya no tindran dret ni al complement de pensió mínima que ofereix el govern central ni, si fos el cas, al complement de viduïtat que ofereix Benestar Social des de fa uns dies a les vídues i els vidus que ho han demanat.
I la badada és de "molt honorable senyor meu": ¿què faran els tres empleats a sou públic dels expresidents si no tenen feina a emplenar impresos per demanar ajuts socials per al seu cap? ¿I què farà el xofer de l'expresident si no pot anar fins a Pla de Palau a lliurar les instàncies de sol.licitud?
És un peix (jubilat) que es mossega la cua (ni que sigui de tercera edat). Sort que ve el Fòrum de les Cultures, el 2004, que, per al president jubilat de nou, serà com un jardí per matar l'estona.

[03-08-2003]



[«Inútil qui ho llegeixi!»]


Les últimes sessions del Parlament de Catalunya es van veure marcades per dos fets destacats. Un, l'anunci fet per Joan Rigol que no repetiria a les llistes de CiU i, per tant, que acabava la seva etapa de president del Parlament, una presidència que li ha jugat només la mala passada del micro obert i la seva relació dels animals i les forces de seguretat. Que ningú no hi busqui relació. Artur Mas ja feia temps que no comptava amb Rigol a les llistes. Amb animals o sense.
L'altre fet és la tendència a l'insult propiciada pel mateix president de la Generalitat, Jordi Pujol, i imitada després per un diputat socialista. Pujol va tractar d'inútils els socialistes perquè no l'havien aconseguit "tombar" en vint-i-tres anys. El diputat socialista va dir que inútils ho eren els convergents. I a Madrid, on no els guanya ningú a l'hora de protagonitzar debats a veure qui la diu més grossa, la febre de l'"inútil català" va animar fins i tot en Caldera a institucionalitzar la paraula "merda" sense cap mena de pudor, mai més en dit.
Ja sé que fa gràcia veure com dos es piquen les crestes. La vocació de voyeurs dels conflictes dels altres ve de lluny. El que passa és que aquesta sessió d'insults en boca dels representants polítics no només té una transcendència educativa important entre la societat que cavalca encara coixa pel que fa al respecte mutu de les idees i la manera de pensar, sinó també en les butxaques dels contribuents.
Fa angúnia i llàstima veure en què malgasten el temps i els diners públics de les seves nòmines molts dels polítics escollits a les urnes. L'insult d'inútil proferit en un Parlament és molt més car que l'insult espontani i acalorat proferit per un conductor a un altre en ple carrer. Aquesta és la diferència.
Però diria que ens hi haurem d'anar acostumant. Mentre entre ells s'autoqualifiquen d'inútils, un anunci institucional fa creure a les vídues, sobretot, i als vidus, amb menys ingressos de pensió, que el govern català els solucionarà la vida. L'"inútil" de torn ha pensat que jugar amb les pensions de viduïtat és com fer un anunci de Coca-cola. Ni tan sols té en compte que el cost d'una campanya com aquesta és tan elevat que insulta els espectadors que se la miren amb esperança.
¿Quina diferència hi ha entre una pensió de viduïtat de 6.924 euros anuals i una de 7.213, amb l'afegit complementari promès mediàticament pel govern català? Però encara pitjor, els 24 euros mensuals complementaris promesos per la trepa d'"inútils" no tenen el vistiplau del govern central que és qui, sense dir-ho, remena les cireres i demostra que d'"inútil" i de "polític" se n'ha de venir de mena.

[09-07-2003]



[Porta Laporta Laporte]


Quan la Renfe encara era pitjor del que sempre ha estat i els trens de passatgers eren romàntics combois sense condicions ni puntualitat preestablerta, hi havia un servei de transport de mercaderies anomenat popularment "De porta a porta". El transport per carretera no era el que ara és, ni les autopistes ni els tràilers formaven part del paisatge, ni existien les patrulles de Seur i MRW, i la companyia ferroviària tenia un monopoli que li va permetre tirar de la rifeta durant una llarga època. L'expressió "de porta a porta" no era altra cosa sinó la comoditat d'enviar embalums voluminosos recollits a casa i fets arribar a casa del destinatari.
Immersos en tants processos electorals permanents com estem, sembla que el temps ja hagi esborrat tres de les eleccions més sonades de la societat civil d'aquesta temporada: les d'Òmnium Cultural, les de l'Institut d'Estudis Catalans, i les del Barça. Tres processos electorals que no deixen de ser el reflex d'una enquesta indirecta del que poden ser els resultats electorals de caràcter polític.
En els tres casos, ha guanyat el que s'acostuma a anomenar "la renovació". Eufemísticament, és clar. Després, a l'hora de la veritat, la renovació és més difícil del que sembla, i els presidents elegits i els seus nous equips se les veuen magres per fer veure que fan alguna cosa de nou.
En el que sí que caldria que ens fixéssim és en la coincidència de "portes" que s'han obert en aquesta remoguda de la societat civil: la Porta d'Òmnium, Laporte de l'IEC, i Laporta del Barça.
No cal entendre-hi gaire. Aquest és un país de Portes. L'única excepció és en Mas. Potser per això diuen que és l'únic que té la clau de totes les portes... blindades fins ara.

[27-06-2003]



[«La Mari»]


La Mari, la protagonista d'una telesèrie que ja van veure a Canal Sur d'Andalusia fa un temps i que després ha ofert Televisió de Catalunya en dues nits maratonianes de gairebé tres hores cadascuna, és la imatge de la dona andalusa immigrada a Catalunya a mitjan segle passat.
La Mari, com tantes Maris com ella de l'època i de totes les èpoques, es va guanyar la vida com va poder, fent de minyona amb còfia, fregant escales, pujant dos fills, vídua, aprenent de lletra, involucrant-se en els moviments veïnals del barri perifèric de Barcelona, fent perdre la xaveta, sense que ella s'ho proposés, a un mossèn progressista, fent anar de corcoll a un alcalde barri faldiller amb sis-cents amb qui es posa al llit, enamorant-se d'un xicot del Poble Sec, culte, fill de republicans, català, encarregat de la Seat, tot un cavaller, com diu la iaia Galiana, consumant el fet a la sagristia en una tancada de protesta, casant-se per l'església amb ell, canviant de casa, formant una família i fins i tot fent-se mestra amb títol ja de madura.
La Mari no té cap culpa que els guionistes i els realitzadors de la pel.lícula sobre la immigració dels seixanta a Catalunya li fessin veure els catalans que parlen català com uns burgesos trets del bagul de 'La febre d'or', amb tres minyones a casa i vivint en un habitatge evidentment modernista de l'Eixample, com si Pedralbes no existís. La Mari no té cap culpa que per fer anar bé el desenllaç de la història la casin amb un encarregat de la Seat just quan el mateix dia de l'emissió es complien cinquanta anys de la fundació de la fàbrica de la Zona Franca i uns testimonis ara jubilats diguessin que els caps de secció eren una mena de militars retirats que portaven la factoria amb mà de ferro i no un català del Poble Sec fill de republicans. La Mari no té cap culpa que les poques opinions que li fan deixar anar sobre els catalans siguin opinions despectives, tòpiques i maniqueistes. La Mari no té cap culpa que li facin creure que a Catalunya, als anys seixanta, setanta i vuitanta del segle passat no existien obrers catalans ni classes mitjanes ni gent que va passar tantes penúries com ella. La Mari no té cap culpa que la televisió catalana s'entesti a explicar la història més moderna dels catalans com una nissaga crescuda a recer de la Banca Catalana i la Gran Enciclopèdia.
A la Mari, com a totes les Maris que han vist la llarga telesèrie emesa en dos dies, l'han enganyada. Per això, potser, la mateixa setmana, a la televisió catalana, fruit de la coincidència, una actriu com Rosa Novell se les veu fent, per una banda, de mestressa burgesa d'una casa vinguda a menys d'un empresari amb l'aigua al coll que parla català i, d'altra banda, fent de dona de la neteja de la telenovel.la 'El cor de la ciutat', on també parla català.
I és que la Mari, o els guionistes de la Mari, no saben que la classe obrera catalana, tant la de la postguerra com la del segle XXI, també ha fregat i frega escales i també ha parlat i parla català mentre escorre la baieta i esprem el pal de fregar al cubell d'aigua clara.
Potser per compensar la poca gràcia, la mateixa televisió catalana, a punt i seguit de la Mari, s'ha disposat a dedicar una setmana monogràfica a l'Àfrica.
Segurament que per continuar explicant la realitat d'una altra manera.

[07-06-2003]



[Jocs Florars esfullats]


Resulta que el dilluns previst per celebrar els Jocs Florals de BCN (12 maig) el títol de campió de bàsquet a l'equip de BCN preveia que la Plaça de Sant Jaume estaria plena d'aficionats i, sobretot, d'escàndol d'alegria, el ressò del qual arribaria fins dalt al Saló de Cent i no permetria ni que se sentís prou bé la Banda interpretant 'Els Segadors', ni els poetes recitant alguns dels seus versos.
I resulta que la festa floralesca es va canviar per al dilluns següent (19 maig). Segurament que amb bona intenció perquè treure el bàsquet campió de la plaça o treure els Jocs Florals medievals del Saló de Cent hauria provocat, com a mínim, una declaració institucional (de la institució de l'oposició) de protesta.
Ni un dilluns ni l'altre, malgrat tot, l'alcalde Joan Clos hi podia assistir a causa de la campanya de les eleccions municipals que, aquesta vegada, sembla que hagi estat feta a ritme de jornada intensiva perquè s'ha posat de moda fer mitings matí, migdia, tarda i vespre (per cert, els caps de llista també s'aturen per dinar. Top Secret: dijous de final de campanya, l'alcalde Joan Clos ho feia al restaurant Cal Pinxo, a l'interior, discretament, sota els antics magatzems que allotgen el Museu d'Història de Catalunya, a Palau de Mar).
El cas és que el trasllat de dilluns a dilluns dels Jocs Florals no ha deixat tranquils alguns dels lletraferits, sempre tan amatents a les coses del país, i ha promogut més d'un article de noms de la ploma picats per la falta de respecte dels responsables municipals pel que fa a la cultura poètica. Fins i tot el venerable Palau i Fabre en va deixar anar una en el seu discurs com a mantenidor-president, al qual el regidor de cultura, Ferran Mascarell, va respondre dient que hi estava d'acord i enaltint l'esperit crític.
Fa la impressió, però, que, superada la queixa de la guerra, que ja només alguns fan durar eternament mentre busquen un substitut que no sigui el Prestige i que els mantingui en "peu de guerra", amb perdó de l'expressió, alguns escriptors ferits per la lletra traspassada de dilluns no paren de fer llargues reflexions intel.lectuals sobre l'oportunitat o no d'optar pel bàsquet, respectar la poesia o malmetre l'oïda amb una invasió de basquetmania al Saló de Cent com si a fora es tornés a aixecar la revolució de l'octubre del 34 quan el general Batet va escrostonar les parets de l'Ajuntament amb espetecs de canonades, mentre en Companys les veia venir des de dins.
Em fa por que alguns d'aquests articles tan amoïnats per la reflexió metafísica i existencialista de si era millor un dilluns que un altre per fer els Jocs Florals de BCN no hagin estat escrits d'una esgarrapada, davant el televisor, amb el comandament a distància, buscant el partit de futbol de torn. O potser pitjor: llegint d'amagat el llibre d'encàrrec 'Todas putas', que l'editora Míriam Tey, des del segell del Cobre, cosí germà del Bronce català, nascut a recer de Columna, reconvertida de fa un trimestre en directora de l'Instituto de la Mujer, ha posat al carrer qui sap si per fer la guitza als del PP que li han donat la feina.
Mentre alguns escriptors gasten tinta d'alta volada intel.lectual esgratinyant-se per quin dilluns era més floralesc un els preguntaria modestament ¿per què no s'espavilen a aixecar la veu pel rebrot de censura, repressió i inquisició que s'aixeca contra 'Todas putas' --heus aquí si n'és d'irònica la vida!-- des dels mateixos sectors de bona jeia anomenats en la majoria de casos ONG i amb casella a la declaració de renda, que fan cassolades per la llibertat d'expressió.
A veure si encara ens caldrà a tots plegats un curs reciclat i accelerat de 'Modus i Bons Costums' subvencionat pel Departament de Treball i la seva àrea de formació als desocupats...

[23-05-2003]



[On hi ha llibre hi ha alegria!]


Mentre molts dels avantguardistes més progres i imparables del país s'estaven oblidant per uns dies de la guerra de l'Iraq --uf, uns dies sense manifestacions, quin respir!--, provaven la sensació que pot sentir un avantguardista del segle XXI dins d'una vesta de qualsevol confraria de penitents llampant de colors --uf!, quina sensació anar d'incògnita dins d'un cucurutxo ni que hagis d'arrossegar un ciri!--, s'estenia en una platja per tastar el primer sol ennuvolat d'una primavera punyetera --uf!, quina sort que amb el cos nu no cal penjar-te la pegatina d'Aturem la Guerra!--, passejava per un parc d'atraccions disfressat de turista --uf!, quin orgasme més progre tot baixant pel Dragon Khan!--, o feia un viatge llampec a qualsevol lloc que no fos la ciutat de BCN que s'ha convertit, per als avantguardistes, en una ciutat massa cosmopolita, massa visitada, massa europea i universal --uf, quin empatx de modernisme, amb la ressaca de Gaudí!--, els altres avantguardistes de pacotilla que es reuneixen una vegada a l'any per desempolsar el taüt de la Fundació Dia Mundial del Llibre, respiraven de satisfacció d'haver escollit, d'entre els avantguardistes més avantguardistes, com a cartell del Dia Mundial del Llibre, el del cos femení nu, amb un llibre obert davant del parrús --els cultes en diuen pubis i els agosarats en diuen sexe--, i una espelma fent llum per llegir amb una mà presumptament masculina --uf!, que en som d'avantguardistes, malgrat que som funcionaris!--. Però vet aquí que els menys avantguardistes, els que han continuat pensant en l'Iraq durant els cinc dies de Setmana Santa, han patit calfreds i se'ls ha posat la pell de gallina quan han descobert en algun aparador de llibreria, o en algun mitjà de comunicació que mira contra el règim --uf!, quin país de cultura quan arriba Sant Jordi!-- el cartell polèmic en qüestió. L'art és un revulsiu. Però en mans d'escriptors funcionaris, editors funcionaris i consellers del llibre funcionaris, es pot convertir en un acudit de l'època d'or del Paral.lel, però de mal gust. El cartell ja ha traspassat fronteres escampant la bona nova. El dissenyador segurament que ja ha cobrat. I el fotògraf del cos nu amb el parrús fent de llibre amb una espelma fàl.lica al davant, es farà famós. Uf!, quina sort poder viure l'avantguardisme que ens aclapara!

[22-04-2003]



[El toro dels ous d'or]


És irònic que en un moment que el Museu d'Història de la Ciutat de BCN, depenent de l'Ajuntament de BCN ha presentat una valuosa exposició sobre els toros com a imatge i culte a la Mediterrània antiga, una sentència del TSJC hagi condemnat definitivament i desestimat el recurs de la Generalitat de Catalunya a pagar 240.000 euros (uns 40 milions de pessetes) a la companyia teatral de Salvador Tàvora per la prohibició i els consegüents perjudicis que li va causar la prohibició de l'òpera Carmen a la plaça Monumental on es preveia la mort o l'indult, segons el criteri romà dels espectadors, del toro sortit a escena.
Encara és més irònic que la llei de protecció dels animals empari els toros de teatre i no empari els toros tradicionals de les places amb toreros. I encara ho és més que, mentre la màxima institució del país se les ha tingudes amb Salvador Tàvora, per acabar igualment fent el cornut i pagar el beure, l'alcalde de Valls es dediqués a sacrificar gats i gossos fins a la centena llarga i que el pes de la Llei se li tiri a sobre.
A l'exposició del Saló del Tinell de BCN a la qual em referia --un magnífic puzzle de passadissos il.luminats que hauran fet content algun equip de disseny amb el pressupost aprovat-- diu que el toro "era" l'animal més gran i més fort a la Mediterrània. Que caçar-lo i domesticar-lo posaven a prova el valor de l'home. Que la seva potència sexual i el seu vigor eren llegendaris, com ho eren també els seus atacs sobtats, que provocaven desgràcies. Que el toro era portador de vida i destrucció. I que era adorat i temut alhora.
Desapareguts els toros d'Osborne de les carreteres catalanes a força de cops de xerrac de joves anomenats independentistes, crec que fóra l'hora que el Departament de Cultura de la Generalitat, potser en col.laboració amb el de Medi Ambient, es decidís a projectar un monument al toro.
Potser el TSJC s'hi avindria i acceptaria que en lloc d'indemnitzar Salvador Tàvora amb 240.000 euros es destinessin els mateixos diners --perduts per perduts que siguin pel poble-- a contemporaneïtzar amb una escultura d'orígens clàssics el paisatge català.
Això sí: el toro escultòric en qüestió hauria de tenir, com a condició obligatòria, els ous d'or. Per allò que quan el vegéssim de lluny poguéssim dir amb la consciència tranquil.la: "Pesa tant com val".

[18-02-2003]



[Escuts humans]


La previsible guerra amb l'Iraq i tots aquells que s'hi aniran apuntant és una de les confrontacions més qüestionades dels últims temps. Si s'arriba a desencadenar, doncs, com sembla inevitable, a causa de l'arrogància de l'actual president dels EUA i d'alguns dels que li fan costat, serà també la prova de foc amb més conseqüències entre els governants que hi estan a favor i els pobletans que s'hi oposen.
Fruit d'aquesta revolta popular, la notícia dels voluntaris anomenats "escuts humans" que tenen previst d'instal.lar-se a l'Iraq per protegir la població civil ha obert una escletxa de respecte i d'evidència a la vegada, pels moviments de solidaritat i ha plantejat, per a la fragilitat de l'idealisme, un test difícil de passar.
Els anglesos van ser els primers. I ara els catalans. Uns 25 voluntaris catalans, un grup format per joves i per membres del Comitè de Solidaritat amb la Causa Àrab (CSCA), joves estudiants que s'han posat en contacte amb l'organització britànica Human Shield Action la qual, alguns dels pares dels joves titllen de secta.
Els voluntaris com a "escuts humans" firmaran una declaració en què accepten les conseqüències "altament perilloses" del seu viatge i descarreguen tota responsabilitat de Human Shield Action en cas de mort o altres danys personals.
Estudiants de psicologia, metges, advocats, periodistes... És la generació de joves que no es conforma amb el que li diu cada dia la televisió. O dit d'una altra manera: que gràcies al que li diu cada dia la televisió es rebel.la contra la passivitat de la gran majoria.
A Anglaterra, un dels grups està capitanejat per l'exmarine nord-americà, Ken Nichols O'Keefe, que va ser qui va fer arribar al primer ministre Tony Blair una llista dels indrets on es pensen situar els "escuts humans", hospitals, plantes depuradores d'aigua i altres edificis clau per a la població local.
¿A qui enviaran la llista els "escuts humans" catalans? ¿Al president Aznar? ¿Qui dels representants polítics que donen suport a la guerra voldrà carregar amb la mala consciència de saber que els míssils als quals ha donat el vist-i-plau poden tocar de mort uns ciutadans d'entre els que els han donat la confiança per governar?
La guerra de l'Iraq, si esclata, canviarà moltes coses. Fabricarà alguns herois. Provocarà morts inútils. Crearà odi. Però no aconseguirà mai crear un nou món, com pretenen fer creure els que han de pitjar el botó... ni que la majoria no hagi abaixat el dit gros.

[03-02-2003]



[Hotel Attraction]


Ara diuen que la Generalitat de Catalunya, a través del Consorci Català de Promoció Exterior de la Cultura (Copec), ha proposat a Nova York que l'hotel que l'arquitecte Gaudí va projectar a petició d'un home de negocis nord-americà, entre el 1908 i el 1911, es construeixi o entri a formar part dels candidats a reurbanitzar la Zona Zero.
El projecte tenia i té nom: Hotel Attraction. El projecte es va mantenir inèdit fins al 1956. Gaudí va dissenyar un edifici de 360 metres d'altura (Gaudí no s'hi posava per poc), que hauria estat aleshores el més alt de NY. Amb una retirada a la Sagrada Família. Cosa que no deixa de tenir la seva gràcia, si tenim en compte l'ús religiós del temple català i l'ús lúdic del projecte hoteler que, ja aleshores, tenia en compte la diversitat cultural.
Tothom sap la cursa arquitectònica que s'ha organitzat per guanyar el projecte de la Zona Zero i que acontenti tots els propòsits: testimoni dels fets de Manhattan i les Torres Bessones del setembre del 2001, orgull americà, grandiositat i poder.
Per això, la notícia que una comissió catalana es presenti a NY amb el projecte de l'hotel a la mà, sense l'arquitecte que l'ha dissenyat per poder-ne explicar els secrets, té un aire entre entranyable i ingenu. Molt català, això sí. Fins i tot d'indiano. No sé si hi influeix el fet que el Copec el dirigeixi precisament un vilanoví, Oriol Pi de Cabanyes.
Només hi trobo dues explicacions: o busquen la foto anant a fer les Amèriques o tenen vocació de grums d'hotel... com aquells de la sèrie televisiva del Tricicle, recordeu?

[19-01-2003]



[«Qui té el cul llogat...»]


Truca la Núria a un programa matinal de ràdio. Té 29 anys. Està feliç perquè, per fi, s'ha pogut independitzar de casa. I perquè ha trobat pis a BCN. Al barri de Gràcia, diu. Un petit mite per a la generació dels "teenagers". És un entresol, en una casa vella i sense ascensor. Però, als 29 anys, ¿qui vol un ascensor per pujar a un entresol? El pis té uns 50 metres quadrats, no aclareix si habitables, i, el súmmum!, amb un "balconet petitet" que dóna al carrer! Li han fet ingressar un dipòsit de lloguer en un compte de fons de garantia per un any. Pagarà un lloguer "només" de 70.000 pessetes al mes.
Deixem córrer el càlcul amb euros i parlem clar. La feliç llogatera no es cansa de dir que ha estat un cop de sort. Que tal com estan les coses, no es troba res per aquest preu. Li surt la felicitat per les orelles radiofòniques a través del telèfon.
El presentador del programa matinal la felicita tres vegades, tres: per haver trobat pis, perquè l'ha trobat de 50 metres quadrats, amb balconet al carrer i per "només" 70.000 pessetes al mes.
El mateix dia, mentre Sharon continua assassinant palestins sota la llei del dent per dent i ull per ull, a Saddam Hussein ja li preparen la sortida per la porta del darrera de l'Iraq camí de Rússia, el Gran Bush anuncia que descomptarà impostos als nordamericans que tenen més diners "per reactivar l'economia". Gairebé com els ajuts a la natalitat a tot Déu català, sigui quin sigui el seu nivell de renda.
El mateix dia, el ministre de Treball de l'Espanya Aznarista, el valencià Eduardo Zaplana, un personatge que ni els del Guiñol de Canal + dissenyarien millor si fos de goma, diu que el fet que hi hagi més aturats que l'any passat és un miratge perquè hi ha més afiliats a la Seguretat Social.
Per tant, si hi ha més atur és perquè hi ha més gent que vol treballar. No aclareix si entre aquests nous afiliats a la SS hi ha joves que treballen sis hores a la setmana pel seu compte, dones de la neteja que en treballen tres, immigrats que treballen quan poden i milers d'autònoms de tots els rams, sisplau per força, que no entenen perquè han de cotitzar més de 30.000 pessetes al mes per fer una feineta que potser els en donarà, a tot estirar, cinquanta o seixanta mil.
¿La jove Núria de 29 anys, veïna de nou de Gràcia, independitzada de casa i sembla que amb feina nova, que ha trucat al programa de ràdio matinal no és autònoma? ¿Es pot permetre el luxe de pagar un pis de lloguer --un "raconet de lloguer" a la BCN postolímpica, Forumera i que, com el país sencer, té molt per fer i molt per viure, segons la campanya Masiànica-- de 70.000 pessetes al mes?
Pot ser que la triple felicitació del presentador del programa de ràdio tingui més sentit del que sembla. És clar que, a entrants d'any, el costum de felicitar és tan habitual que arriba un moment que un ja no sap ni per què felicita.

[08-01-2003]



[«Toma nota, Mariano!»]


Ara que tothom fa resum de l'any, passo llista dels premis dits "nacionales" que, fent memòria, han caigut aquest any en mans d'autors catalans o amb obra en català: el de traducció a Míkel de Epalza; el de literatura infantil i juvenil a Miquel Desclot; el d'edició a Jaume Vallcorba; i encara, el de "las Letras Españolas" a Joan Perucho. Quatre per quatre. Tot un rècord.
¿No és mal averany que tants catalans hagin copat els premis anuals que atorga el Ministerio de Cultura, Educación i suposo que alguna cosa més? En resum: el Ministerio que amanega Na Pilar del Castillo, una ministra més que trempada perquè s'ha proposat implantar la rebutjada per tothom Llei de Qualitat a l'ensenyament en els pròxims cinc anys... peti qui peti, és a dir, guanyi qui guanyi.
La veritat és que em temo que tants premis "nacionales" en un mateix any a autors catalans no s'atribueixi a una badada. Tampoc no és d'estranyar que badin, els homes i les dones del PP, i en conseqüència els jurats amb què intenten dominar els seus premis, si tenim en compte que aquest 2002 els han colat tones de fuel, els han colat fer el ridícul amb l'abordatge al vaixell coreà en plena alta mar --¿la guspira potser de l'actual clima prebèl.lic entre les dues Corees?--, i els han colat, en plenes festes, el vot basc dels pressupostos.
Com que sempre m'ha semblat que el fet que els espanyols donin premis els autors catalans no és cap reconeixement, sinó en tot cas una evidència de la "unidad indestructible" que en el fons propugnen, jo no faria voleiar campanes per aquesta estadística de "nacionales".
A tot estirar, per aprofitar la jugada, i amb permís de Toni Albà, deixaria anar un: «Toma nota, Mariano!», expressió verbal de saga reial que en llenguatge plebeu podria ser una cosa tan vulgar i pueril com aquesta: «Chúpate la mandarina, Racony!». Feliç 2003... ni que els caces de Bush no ens deixin dormir tranquils quan trenquin el cel català per anar a llençar petards a l'Iraq després d'haver parat a fet gasolina a les bases d'Aznar.

[30-12-2002]



[Fum, fum, fum... al Parlament]


Escolto per la ràdio un cor mal afinat que entona el 'Fum, fum, fum' de Nadal. I el radiofonista aclareix que és al Parlament de Catalunya en un recés de fi de d'any dels parlamentaris i parlamentàries. Evident: aquest país no ha estat mai fort en educació musical, i els polítics no hi han dedicat mai gaires recursos.
Però, per si de cas, miro el calendari per convence'm que no hem saltat de cop al 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. I no. Encara no. Ells, i elles, continuen cantant: "El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum... ha nascut un minyonet, ros i blanquet, ros i blanquet, fill de la Verge Maria, ha nascut a l'establia, fum, fum, fum!". Més o menys.
Influït per les cantarelles, un parlamentari intervé a la tribuna sobre els pressupostos del 2003 i fa també una crítica al govern amb aires mel.liflus i entendrits propis de nadala de la Unicef.
Havia passat poca estona des que el president Pujol digués, en el debat, al representant del PP, que no li havia d'agrair per a res el suport del PP a CiU en l'aprovació dels pressupostos perquè els del PP no eren les germanetes de la caritat.
Ho començo a entendre. Que cantin tots plegats, vull dir: els del PP estan contents perquè continuen sent, a la vista dels catalans, si no les germanetes de la caritat, almenys els tres reis mags. Els d'ERC també estan contents perquè són com el rabadà de la nadala, aquell a qui li diuen si hi vol anar i diu sempre que vol esmorzar. Els d'IC també estan contentets i alegrets perquè no han mogut ni un dit per aprovar els pressupostos i tot continuarà com sempre. Els del PSC tampoc no amaguen la seva alegria perquè l'acord entre CiU i el PP els dóna corda durant uns quants dies més per criticar els seus màxims oponents. I els de CiU, que són els únics que poden estar contents, es fan els desmenjats.
Qui els entengui, que els voti. Fum, fum, fum...

[21-12-2002]



[Visca Gaudilàndia!]


El productor nord-americà Phil Roman, vinculat a les sèries 'The Simpsons', 'Garfield' o 'Charlie Brown', entre altres, i guanyador d'11 premis Emmy, ha dit, aprofitant que presentava la sèrie televisiva 'Els gaudins', que emet el canal K3, que sempre que venia a BCN li feia l'efecte que arribava a Gaudilàndia.
Preneu-vos-ho com vulgueu. Si la confessió l'hagués feta un català, li haurien dit que era una metàfora irònica i malintencionada del vell qualificatiu de Pujolàndia; i si l'hagués feta un americanòfob, li haurien dit que era una metàfora passada de moda del vell qualificatiu Disneylàndia. Però a Phil Roman se li ha acceptat la sortida i, fins i tot, se li ha acceptat que hagi inventat un país anomenat Gaudilàndia, per situar l'ambientació de la sèrie de dibuixos animats que, un cop estrenada, ja se sap que és un pastitx de les obres de Gaudí amb personatges que no tenen res a veure amb l'imaginari de l'arquitecte. Ha costat 6 milions d'euros, hi han treballat 200 tècnics entre Califòrnia, Londres i la Xina, i l'han encolomada als infants catalans, també en versió d'uns àlbums il.lustrats, perquè reposin del Shin Chan.
Potser se li ha d'agrair, a Phil Roman, que hagi batejat el país de Gaudí com a Gaudilàndia. Sembla fins i tot un colofó poca-solta d'un any gaudinià que els més espavilats voldrien que perdurés en el temps. Però, mentrestant, Phil Roman no ha sabut res de l'invent que ha crescut a Reus, la ciutat de l'arquitecte de La Pedrera, que han batejat amb el nom de La Capsa Gaudí.
No, no es tracta d'un joc de promoció de Reis. És un edifici infecte, autèntica vergonya perquè ara serveixi per recordar la creativitat de Gaudí, situat al moll de l'os de la ciutat, que, de fet, té forma d'una capsa, que cal atribuir al disbarat arquitectònic del franquisme especulador i tardà d'una entitat bancària, el Banco Santander, que finalment ha decidit deixar d'esperar que la ciutat torni al seu passat comercial, emprenedor i esplendorós i ha plegat veles.
Com que l'edifici és molt a prop de la Casa del Poble, els regidors, en lloc de plantejar-se'n l'enderrocament --qualsevol enderroca avui en dia amb el cara que és la construcció!-- van córrer a comprar l'immoble amb la intenció, deien, de posar-hi algunes dependències administratives i, enmig de tot això, algun il.luminat s'ha tret de la màniga el projecte de La Capsa de Gaudí que té termini: 2004. Una Gaudilàndia autèntica que es farcirà d'audiovisuals, fotos, tallers i projeccions de ficció a la terra de l'arquitecte on no hi ha, com se sap, cap obra arquitectònica que el representi.
Però el més gros que té la cosa és que, a l'antic edifici de La Capsa de Gaudí, de Reus, una casa noble, en bon estat, que va resistir dempeus fins als anys seixanta, identificada i gairebé marcada per allotjar uns magatzems que donaven a tres carrers, especialitzats en joguines i anomenats La Alianza, on cada gener hi havia els reis de torn per recollir les cartes dels infants reusencs, hi va néixer, al seu dia, el General Prim.
La vida té ironies com aquesta: allà on va veure la llum un home de guerra que se les va veure amb les croades africanes --¿què li devien haver fet els "moros" a en Prim?--, ara hi tindrà glòria un home de pau.
I, davant, per davant, a uns pocs metres, mirant-s'ho bocabadada, la inacabada Casa Navàs, una de les úniques mostres urbanes del Modernisme a Reus, obra de Domènech i Montaner. ¿No és aquest un autèntic guió de pel.lícula de dibuixos animats, mai escrit, de la Gaudilàndia de Phil Roman?

[07-12-2002]



[Les notícies que són històries]


Des que TV3 va canviar de cadira els editors i presentadors dels telenotícies, també va allargar, subtilment, aquests espais tradicionals de migdia i vespre. Generalment, si no hi ha una notícia extraordinària, passats els primers deu minuts, allò que es consideren temes noticiables ja han estat esgotats. Queden aleshores tres quarts d'hora que els presentadors i presentadores omplen amb una mena de magazine, cada vegada més ampli i cada vegada d'actualitat més intemporal.
Però els presentadors, conscients de la intrusió de la revista variada en un espai informatiu, van recordant als teleespectadors que estan veient un telenotícies i, tan bé com poden, introdueixen les preteses notícies del dia amb estímuls com aquests: «La història que ara els expliquem...», «La pel.lícula que ara els relatarem...», «L'aventura que ara els farem viure...»
És a dir, les notícies del dia, que haurien de seguir un ordre tradicional establert pel tòpic periodístic: internacional, política, societat, economia, esports, cultura i espectacles, televisió, més o menys, segons el mitjà, es transformen a poc a poc en «històries», «pel.lícules» i «aventures».
És d'aquesta manera que s'ha anat confonent la ficció amb la realitat. I si fins ara sabíem que la ficció ens podia assaltar només obrir un llibre o veure una pel.lícula, ara la ficció, que sovint té a veure amb la realitat, es presenta diàriament a la televisió disfressada de notícia.
Així, a poc a poc, les guerres reals, els judicis per assassinat reals, les estafes reals de guant blanc, les batalletes polítiques reals, els maltractaments reals a les dones, el tràfic real de dones immigrades i altres notícies per l'estil es van convertint en «històries», «pel.lícules» i «aventures».
¿Deu faltar molt perquè els presentadors i les presentadores dels telenotícies enriqueixin el seu vocabulari i introdueixen segons quines notícies del dia a dia amb «la novel.la que ara els relatarem», «el conte que ara els explicarem» o «el poema que ara els recitarem»?
En el fons, el periodista sempre ha portat a dins el cuquet de l'escriptor.

[01-12-2002]



[Mirant a la Meca des del Mercadal]


Amb el Ramadà, els musulmans agrupats del Baix Camp, uns dos-cents, han tornat a obrir la mesquita que fa un temps l'Ajuntament de Reus els va obligar a tancar per falta de permisos pertinents. És una nau del carrer Cervantes. L'Ajuntament els ha advertit que si infringeixen les normes, els tornaran a fer baixar les portes. I ells al.leguen que fa mesos que tenen el procés paralitzat i que ni tan sols poden revendre el local perquè l'afer espanta compradors i posa traves legals a l'operació.
La comunitat musulmana, que a Reus habita escampada en edificis antics, modestos i tradicionals de carrers estrets d'un barri que conec de primera mà perquè hi vaig fer les primeres passes, ha amenaçat que, si els tanquen la mesquita, es concentraran a la plaça del Mercadal per fer les seves oracions.
No m'estranyaria gens que la majoria de veïns actuals d'una part del barri on vaig néixer en fessin una de grossa, per allò de mantenir la tradició cosmopolita i il.lusòria de "Reus, París i Londres", i decidissin concentrar-se al Mercadal. És una plaça porxada que tot viatger hauria de visitar, almenys una vegada a la vida. Té un edifici modernista de Domènec i Montaner (la casa Navàs) al qual li falta una torre que, si s'hi construís, té una retirada, segons els dibuixos del projecte, a un minaret. Fins a la Guerra Civil, al Mercadal hi feien mercat cada dia i un dels molts tendals que omplien la plaça, just el que toca més a l'Ajuntament, era muntat i desmuntat cada dia pels meus avis materns. El meu avi matern procedia de l'Ebre, on diuen que la petja musulmana és més forta. M'imagino que hi devien vendre albergínies, carxofes, albercocs, carabasses, síndries, taronges o espinacs. Tot són paraules que procedeixen de l'àrab. I m'imagino que guardaven el material en gerres, sarrons o senalles. També les tres són paraules procedents de l'àrab.
Durant el mig segle passat, a la plaça del Mercadal, s'hi han fet fires, concentracions, jornades castelleres, balls de diables, exhibicions folklòriques, tronades ara declarades d'interès nacional i, pel damunt de les seves antigues lloses, hi han passat múltiples manifestacions religioses: les processons de Setmana Santa, les del Sant Patrò, les de la Patrona, les del Corpus...
El Mercadal de Reus és, doncs, un teatre amb un escenari quadrilàter perfecte que no necessita escenògrafs ni actors triats en un càsting. Ja sé que l'advertència (o subtil amenaça) dels musulmans haurà sobtat molts ciutadans del Baix Camp, on vaig néixer i créixer. No hem de córrer gaire per dir que es poden --ens podem-- estalviar la sorpresa. Una concentració musulmana al Mercadal per complir amb les oracions de la comunitat conveïna d'aquest principi de segle i, de passada, protestar per la seva situació urbanística, hauria de ser tan acceptada com les manifestacions cristianes (o paganes) que s'hi han viscut i encara s'hi viuen.
És una casualitat, però el premi "nacional" de traducció d'aquest any, atorgat recentment al basc Míkel de Epalza, ha estat per a l'«Alcorà» en versió catalana. ¿Mirant a la Meca, doncs, des del Mercadal... i qui sap si, en un futur, en català? Ja se sap: Déu (i els polítics) tot ho poden, però Al.là és gran.

[14-11-2002]



[Més val un boig conegut que un savi per conèixer]


Ara diuen que l'anomenat "comitè de savis" del Fòrum 2004 ha fet figa. Eren nou persones cridades pels polítics, desesperats davant la falta de propostes per a l'esdeveniment cultural del 2004 i pressionats pel calendari que, si algú ho vol tenir en compte, es troba només a un any i mig per donar el tret de sortida. Potser tenen raó els que tirant de veta del refranyer popular es consolen sovint dient que més val un boig conegut que un savi per conèixer.
Sigui el que sigui, és una bona notícia. Des de la creació d'aquesta mena de consell assessor es veia venir que, com tots els consells assessors, acabaria sent completament inoperant, inútil i innecessari. I una demostració palpable d'això és que el mateix Fòrum, mentre mantenia en hivernació el comitè "sabiondo" preguntava per Internet a tot Déu què els semblava que havia de ser i fer el Fòrum.
Per primera vegada, doncs, els responsables del Fòrum han tingut un encert que només es pot aplaudir: eliminar un consell assessor. Tant de bo servís d'exemple per anar plegant, com en un castell de cartes, cadascun dels consells assessors que tots els organismes, direccions generals, conselleries i departaments arrosseguen com un llast de la seva plàcida funció al servei de la pàtria cultural que els ha tocat en sort.
Ara el Fòrum es podrà a dedicar a coses més pràctiques. Per exemple: començar a calcular quants agents dels cossos policials faran falta per cobrir els sis mesos durant el 2004; qui servirà els càterings dels convidats; quines nòmines astronòmiques s'han de repartir els que hi treballin i, sobretot, quines conclusions en sortiran per poder organitzar, quatre anys després, un altre Refòrum per continuar vivint del Fòrum... o del Xòllum.

[29-10-2002]



[Icària, Icària...]


Mentre el premi Planeta repartia 751.000 euros (llegeixi's, sisplau, 125 milions de pessetes) entre dos autors (Bryce Echenique, peruà; i Maria de la Pau Janer, mallorquina), dos mitjans de comprovada honorabilitat (el Diari Electrònic Independent Vilaweb en col.laboració amb el diari Avui), encara dins del remolí del recent Premi Nobel, ha repescat el sempre adobat terreny del guardó per a un català, per mitjà de la ciberenquesta.
La participació, pel que sembla, ha estat més que notable. I n'hi ha per a tots els gustos i de tots els colors. Molt marcats pel color polític més que el literari. I sense centrar-se gaire en el que demana estrictament la ciberenquesta: "¿Si el Nobel de literatura fos per a un català quin penseu que seria: Jesús Moncada, Pere Gimferrer, Miquel Martí i Pol, Quim Monzó o Un altre?"
El més discutible és la tria. Que lògicament és aquesta per part dels redactors, però en podria ser ben bé una altra. ¿Per què Pere Gimferrer i no Baltasar Porcel, per exemple? ¿Per què Tal i no Tal Altre?
La ingenuïtat catalana ha planat sempre sobre el Premi Nobel. Sobretot des de la campanya dels ajuntaments catalans nascuda a Mollet del Vallès per iniciativa de la seva alcaldessa. Ja aleshores, s'havia comentat prou que l'Acadèmia Sueca no veia amb bons ulls aquestes campanyes de patriotisme local i que es mou per altres interessos (no vulguem tampoc esbrinar quins). Ja aleshores es va comentar que s'havia creat una Comissió del Premi Nobel (qui sap on para), integrada per mitja dotzena de personatges mantinguts en secret, i que el nom d'un o dos candidats havien estat enviats a l'Acadèmia Sueca.
Mentrestant, la discreció és el camí més aconsellable. I sobretot fer que els polítics no vulguin fer-se amos del protagonisme, entre altres coses perquè les pressions polítiques tampoc no són ben vistes pels acadèmics que han de decidir si donen a conèixer un autor hongarès de minories o si valoren una de les moltes obres literàries que es mereixen el Premi.
Mentre tot això passa, doncs, el Planeta, que deu ser el premi literari més ben dotat del món (sense perdre de vista que el que fa és avançar els drets autor que computaran per les previsibles vendes) premiava la novel.la de Bryce Echenique amb 100 milions, i la finalista de Maria de la Pau Janer amb 25 milions. Dos noms cantats hores abans.
No és la primera vegada que un autor o autora en llengua catalana sorprèn l'auditori amb una novel.la en castellà. L'any 1974, quan la dotació encara era discreta, el Premi Planeta el va guanyar Xavier Benguerel amb 'Icària, Icària...'. Uns dies després, el mateix Xavier Benguerel em deia en un escrit que encara guardo que la novel.la es publicaria primer en català i, un any després, en castellà. Era la condició que ell mateix havia posat a l'editor, tenint en compte que hi va estar relacionat professionalment des del seu retorn de l'exili. I així es va fer. L'edició catalana d''Icària, Icària...' va aparèixer el 1974 i la castellana, el 1975.
Un quart de segle després, la novel.la finalista del Premi Planeta es publicarà primer en castellà i després, en català. Això, almenys, és el que ha dit l'autora. Exactament a l'inrevés, doncs. Entremig, en aquest país, hauran passat algunes coses que ni el mateix president Pujol deu entendre.
Ara comença a tenir més sentit el redactat de la pregunta de la ciberenquesta de Vilaweb i l'Avui quan diu "Si un català guanyés el premi Nobel, qui creieu que podria ser?"
Ells ja saben que ningú no ha dit que, si mai hi ha d'haver un Premi Nobel per a "un català", no vol dir que la condició indispensable sigui que hagi d'escriure en català.
Icària, Icària... O el que és el mateix: Badem, badem...

[16-10-2002]



[¿Un parrús per a tota la família?]


El sector progressista del Liceu ho té decidit: okuparà El Molino per fer-hi a partir de la temporada 2004-2005 --fixem-nos en el detall: just després del Fòrum de les Cultures-- òperes de petit format, espectacles de tendència de cabaret, espectacles infantils i espectacles per a tota la família.
Pobre Pajarera! Qui t'ha vist i qui et veu! El mític local de les aspes del Paral.lel de BCN aguanta estoica el temporal, amb les pales aturades, l'edifici fet una quisca, i contemplant com tothom el festeja. Josep Caminal, director general del Liceu, testimoni de l'incendi del 1994, ja ha nomenat un director d'El Molino, Carles Gisbert, perquè es posi mans a la feina.
Les obres de restauració --que ha de ser profunda-- es calcula que poden pujar uns 5 milions d'euros (uns 840 milions de pessetes), una xifra que la Plataforma per salvar el Molino adverteix que és elevada tenint en compte que l'espai només pot acollir unes 350 places.
La Plataforma, liderada per Arnau Vilardebò, ha aconseguit tocar el cor del Liceu, però no el de les administracions públiques que fa poc van córrer a expropiar l'antic Studio 54, per por que no es transformés en un bordell de luxe, després de la seva frustrada reconversió en el local de festes Scenic del qual, en menys d'un any, no se'n va cantar ni gall ni gallina, per a desgràcia dels que hi treballaven, és clar, i també de la coreògrafa Coco Comín, que va preparar el ballet que teòricament havia d'enlluernar milers de turistes atracats al port en creuers de plaer.
Mals temps per a l'espectacle de pit i cuixa. El Molino, catau de les escapades dels burgesos de principi de segle, alenada de llibertinatge en època de prohibicions, punt de destí dels tours operators de la Catalunya rural de l'època de decadència, encara en temps de Donya Fernanda i gestió artística de Ricard Ardèvol, sala de La Bella Dorita --que els i les va enterrar a tots i a totes fins a la ratlla centenària-- i, recordem-ho, també en una ocasió, catau, ja desvirtuat, de la primera dama del govern català, Marta Ferrusola, la qual, des de la llotja presidencial va dir amb un gest de cap negatiu a la vedette de torn, que hi era per una qüestió excepcional --aquella nit dels noranta eufòrics hi estava convidada la cantant i amiga seva, Núria Feliu--, però que ella, la primera dama, no tenia el costum de posar-hi els peus.
Quins tombs que fa la vida! Tants, gairebé, com les aspes d'El Molino, que un dia de fi de segle olímpic va restaurar una marca de bombolles de xampany, quan els empresaris del teatre encara pagaven els rebuts de la llum i les aspes podien girar enllumenades de nit, sense angoixa. Ara resulta que el temple de les "canes a l'aire" fetes pels burgesos avantpassats dels propietaris actuals del Gran Teatre del Liceu es convertirà, si ningú no hi posa remei, en una mena de "sala alternativa" del Liceu de Tots, és a dir "de tots els seus néts", per fer-hi, alerta, espectacles musicals per a infants i per al públic familiar! És a dir, al costat de la Coca-cola light, la cervesa sense alcohol, la vida sense estrès, el Shin-Chan llenguallarg i l'aigua Font Vella per mantenir la salut... ara ens espera el parrús per a tota la família.
Si els comissaris de la censura, amb cadira fixa a l'última fila d'El Molino, aixequessin el cap...

[30-09-2002]



[Les guineus dels lords i els bessons de Pavarotti]


Prop de casa he vist, d'esquitllentes, una guineu. En aquesta època fronterera amb la tardor, s'atreveix a córrer el risc de deixar-se atrapar i ser tombada si, a canvi, es pot fer un tip de gotims de raïm abans de l'última verema.
El segle XXI ha començat ple de contradiccions. Mentre el primer ministre anglès prohibeix la cacera de la guineu, al mateix temps impulsa la cacera dels iraquians. Mentre Luciano Pavarotti ja no pot deixar anar ni un gall, com aquell qui diu, anuncia que espera bessonada.
¿Per què o per qui hem de prendre partit? ¿Hem d'estar a favor de conservar la guineu com una espècie de la fauna digna només de fer de testimoni en pel.lícules angleses clàssiques? ¿Hem d'estar a favor de l'atac nord-americà a l'Iraq? ¿Hem d'estar a favor de la perpetuïtat dels lords i les seves aficions? ¿Hem de mantenir que Pavarotti encara és el tenor? ¿Hem de pensar que esperar bessons a la seva edat és un pinyol?
Veure milers de lords, propietaris rurals de la vella Anglaterra, vestits a la Burberry, cridant pels carrers de Londres, demanant poder tombar alguna guineu de tant en tant, és una imatge entre decadent i pròpia d'una sèrie televisiva d'humor anglès.
Veure Luciano Pavarotti, amb aquella tossa, el seu mocador, amb la seva cara de cantant feliç, convertit ara en un primerenc pare feliç de bessonada és la imatge de la innocència del poder en mans d'un canal de Berlusconi.
Mentre la guineu troba raïm prop de casa, no s'emporta una gallina. Mentre Pavarotti espera bessonada, no cal que canti i s'estalvia un gall. Mentre els lords no poden caçar la guineu anglesa, no s'estan de finançar, si cal, la cacera iraquiana.
Al Passeig de Gràcia ha obert un Burberry. Ho dic per si mai s'ha d'organitzar una manifestació de disfresses amb lords catalans passeig avall.

[24-09-2002]



[El retrat de José Antonio]


He vist un retrat de José Antonio. Encara en queden. Una autèntica peça d'atrezzo que els d''El Florido Pensil' haurien volgut per a la seva escenografia. I no m'ha calgut fer cap investigació per trobar-lo. Només sortir de casa, dins el vestíbul d'una de les escoles veïnes que fan obres d'inici de curs, entre taules velles i algunes andròmines, la imatge del passat esperava un destí o altre mirant, com sempre, amb la cara cap a l'esquerra.
El més sorprenent és que en una escola pública catalana, 25 anys després, per no dir 60 anys després, ha sobreviscut un retrat del falangista José Antonio que va presidir la imatge d'infància de tantes aules nacionalfranquistes, al costat de la del dictador Franco, fent guàrdia els dos, com un bon i mal lladre, a la creu.
¿Què hi ha fet tants anys un retrat de José Antonio, segurament que en una habitació fosca, com un segrestat? ¿És que els successius directors o directores que hauran passat pel centre no les tenien totes i es temien que un dia o altre tot acabaria tornant? ¿Simplement nostàlgia? ¿Senzillament mandra de fer neteja a fons?
El cas és que, si qui recull andròmines no fa via, l'inici de curs en aquesta escola es pot veure marcada per la presència d'aquest retrat en blanc i negre, conegut per a molts, però desconegut per a les noves generacions. A més, l'escola en qüestió, és una de les que té un índex més alt de diversitat ètnica i el més probable és que ni els infants ni els seus pares o mares quan els vagin a buscar, ni que vegin el quadre esperant destinació final, en un racó, no els dirà res. ¿Un exdirector de l'escola?, pensaran alguns, segurament.
¿Val la pena explicar als fills dels immigrants indis, africans, magribins, sudamericans... que aquell personatge era de la Falange i que la Falange etcètera, etcètera...? El més important per als pares i les mares d'aquesta escola és que, per qüestions de les obres de remodelatge d'última hora, la primera setmana de curs hauran de fer horari intensiu i, a les tardes, si les criatures no tenen qui els vigili, se n'hauran d'anar a jugar a la plaça del Macba, on de cultura no en falta, per cert.
El curs comptabilitza, segons la inesgotable dama de ferro catalana, Carme Laura Gil, més d'un milió d'alumnes de tots els nivells. Per ser més exactes: 1.003.887 galifardeus. El 58'75% utilitza l'escola pública (però hi ha descompensació en aquest sentit a la conurbació barcelonina). I el 41% recorre a l'escola privada. Encara uns 9.000 alumnes s'ho passaran pipa en aules prefabricades i barracons.
Als despatxos de les escoles, ara hi ha el quadre del president Jordi Pujol. És més bonic que el de José Antonio perquè el de Jordi Pujol és en color, i hi surt més jove i amb el cutis encara llis, que no pas a la televisió. Però és l'últim curs. L'any vinent, durant el primer trimestre, hi haurà canvi de retrat: Pujol per...
¿Resistirà algun dels retrats del Molt Honorable Jordi Pujol més de 25 anys en un racó d'andròmines d'escola com el de José Antonio que m'ha fet fer un salt al cor i un esglai de memòria, aquesta tardor de 2002, tot just l'inici de curs?

[15-09-2002]



[¿Res no és com era?]


¿Estan disposats a esclafar el mite de la memòria? Entre topògrafs, investigadors i matemàtics, ja fa temps que corre la brama que aquell milió de persones que va omplir el centre de BCN l'11 de Setembre fa un quart de segle no era un milió. I això que fins i tot se la van empassar a la Moncloa mirant la televisió! «De dónde coño sale tanta gente?», diuen que va dir el president Suàrez en un moment de feblesa.
El cas és que mentre ara uns diuen que només hi havia tècnicament una quarta part del milió, uns altres parlen d'uns milers. I la versió més recent, la d'uns topògrafs que es van posar al terrat d'un dels edificis del Passeig de Gràcia, xifren la concentració en uns 750.000 ciutadans i ciutadanes, nens, nenes, gossos, gats i periquitos.
Ja fa temps que uns esgarriafestes van deixar anar que el Timbaler del Bruc no havia existit i que era una adaptació d'un personatge de llegenda aquí i enllà dels Pirineus. ¿Com pot ser? ¿Ara volen fer creure que l'Isidret --perquè el Timbaler del Bruc es deia Isidret, amics meus!--, no va existir i que tot allò de fer córrer francesos a cop de ressonada de timbal amplificada no arriba ni a rècord Guiness?
Uns altres menjafestucs ja han deixat clar fa temps que de la sang de les quatre barres, res. Un invent com un altre. I allà cadascú si s'ho creu. ¿I per això tanta batalla amb la guerra de la bandera de Barcelona que té l'Ajuntament amb l'ai al cor per si ara ha de tornar al disseny antiguet enlloc del modernet i estilitzat que tots els grups municipals, mal que els pesi, havien aprovat?
Parlant de banderes. Ara resulta que la mítica bandera dels EUA que van fer onejar els bombers a la Zona Zero després dels atemptats de les Torres Bessones, treta d'un vaixell d'upa, l'han volguda tornar als seus propietaris i aquest s'han adonat que la bandera s'ha encongit, com si l'haguessin posat a la rentadora a temperatura calenta, i que no és la seva.
Entrant en guerres de religions: Miró i Ardèvol, el president d'E-cristians, renya TV3 per haver repetit el polèmic capítol de la sèrie 'Plats bruts' en què Joel Joan ofèn els cristians amb la utilització que fa del personatge de Jesús. I el repta a ser inclòs a la llista dels condemnats a la fatua quan li diu: «A veure si s'atreviria a fer el mateix amb Mahoma!».
I parlant de plats bruts. El Teatre Nacional de Catalunya, que acumula, a força de tancar el Poliorama i el Centre Dramàtic i de reduir la sala Tallers a projecte de creació, un pressupost de prop de 10'5 milions d'euros (uns 1.800 milions de pessetes) acabarà temporada amb un espectacle que si no fos de la Pina Bausch semblaria de l'Albert Boadella: «L'home que neteja els vidres».
Res, però res, ja no és com era.

[08-09-2002]



[Feta la trampa, feta la llei]


La crisi de CEAC ha arrossegat inevitablement Opening i Aidea. I és el primer escàndol públic de la temporada. Feta la llei, feta la trampa, diuen. Però en aquest cas, caldria dir: feta la trampa, feta la llei.
Els professors d'Opening, majoritàriament joves estrangers que sobreviuen a la seva aventura juvenil amb unes classes en la llengua pròpia, són els que ho tenen més clar.
De cop i volta, dos centenars de professors d'anglès vaguen sense feina pels carrers. Tot fa pensar que els paperets enganxats als arbres, botigues i fanals oferint classes particulars proliferaran en poques hores.
Els alumnes estafats no saben què han de fer: ¿Pagar el crèdit del banc per unes classes que no reben? ¿Exposar-se a una demanda judicial per malpagadors, al damunt, si es rebel.len i tanquen caixa? ¿Anar-se'n a Wall Street que aprofita la crisi de la competència per guanyar alumnat?
La responsabilitat és tan compartida que no ho pot ser més. Sobretot des del moment que s'ha sabut que el grup CEAC ha rebut a fons perdut en els últims deu anys 20 milions d'euros (uns 3.300 milions de pessetes) del govern català en concepte d'ajuts a la formació, i també que els seus dirigents tenien una estreta vinculació amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Per això, el Departament de Treball té CEAC com el seu primer beneficiari (una altra vegada el fantasma de Treball), i per això el Departament d'Ensenyament havia subvencionat el grup amb més de 300 milions de pessetes per fomentar l'ensenyament de l'anglès, i per això, quan CEAC ja tenia mala peça al teler, l'Institut Català de Finances (¿a qui se li va acudir crear un organisme tan brillant?) li va concedir un crèdit d'un milió i mig d'euros, i per això...
I per això, ara que el mal ja està fet, els partits polítics de l'oposició (els anomenats d'esquerra) corren a posar el crit al cel cap al Parlament de Catalunya perquè el govern doni les explicacions que no acontentaran ningú.
I per això cap d'ells no s'havia adonat de res durant els deu últims anys.
I per això... en el cas d'Opening, sembla que primer s'hagi fet la trampa per buscar després, inútilment, la llei.
Com tantes vegades, mentre uns dormen a la palla, els altres l'espolsen.

[02-09-2002]



| Índex Llengüets | El Llengüet | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |