andreu sotorra foto



CLIP DE TEATRE

[Sala Beckett]


facebook


«Ofici de tenebres», de Joan Rusiñol. Intèrprets: Paula Blanco, Pep Ferrer, Albert Prat i Fina Rius. Col·laboració especial: Ivan Benet. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Paula Font. Espai sonor: Bárbara Granados. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Núria Llunell. Disseny de so i mescles: Tomi Pérez. Construcció escenografia: Xarli i Taller Jorba-Miró. Projeccions de vídeo: Jordi Crusats. Estudiants en pràctiques: Raquel Gonta, Beatriz González i Paula González. Col·laboració en el procés de creació: Victòria Pagès. Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Anguera. Cicle Terrors de la Ciutat / Escenaris de conflicte i de por. Sala Beckett, Barcelona, 17 octubre 2018.

Els quatre intèrprets d'aquesta obra del periodista i dramaturg Joan Rusiñol (Tona, Osona, 1979), no debutant però poc conegut fins ara en teatres convencionals, trepitgen a l'escenari un gegantí mirall trencat, que podria ser el mateix mirall trencat de la nissaga que esberla Mercè Rodoreda, però que en aquest cas és sobretot el mirall trencat de cadascú d'ells i, per extensió, el mirall trencat d'una generació que ha conviscut amb el terrorisme —com a víctima o com a executor—, la frustració i la impossibilitat del penediment i el perdó.
Hi ha alguna cosa de místic en el rerefons d'aquest «Ofici de tenebres», títol que es manlleva de l'antic ofici litúrgic d'orígens medievals i vigent fins ben bé a finals del segle passat quan se celebrava en la majoria de temples coincidint amb els divendres de Setmana Santa, quan la foscor, el silenci i el penediment sisplau per força —abans que imperés el pont de vacances!— es barrejaven amb l'opressió d'un règim de Dictadura en connivència amb els estaments religiosos.
No és estranya aquesta relació religiosa que fa l'autor perquè un dels protagonistes —el terrorista que recupera la llibertat després de complir una llarga pena de presó— va ser capellà abans que pengés els hàbits i s'enrolés en el moviment de resistència a través dels atemptats —ell parla només d'«accions»— portats a l'extrem d'eliminar una mare i els seus fills, precisament una venjança contra una exmembre del comando.
Ell (Pep Ferrer), juntament amb qui va ser la seva parella (Fina Rius) i que creia morta, descobreix que ha tingut un fill (Albert Prat) que no coneix. Una periodista d'un canal de televisió (Paula Blanco) —parella del fill en qüestió, defensor de grups ultres neonazis, per reblar el clau— investiga en el passat d'aquest triangle familiar fins arribar al vell terrorista i propiciar una trobada dels quatre que protagonitza el desenllaç de l'obra.
La trama d'«Ofici de tenebres» fa un planteig en clau d'intriga —en un moment donat fins i tot de “thriller” amb algunes fugaces projeccions— i de trencaclosques que els espectadors inicialment, han d'anar construint i que es consolida quan arriba al nus, fins i tot es podria dir també escenogràficament quan fusiona els dos espais principals —les dues cases, la del fill i la de la mare— en un registre teatral molt atractiu, amb una banda sonora de Bárbara Granados i una matisada il·luminació de Pep Barcons, perquè no deixa que els espectadors es distreguin ni un moment de cadascuna de les accions.
Amb un discurs que no amaga una certa declaració de principis de cada personatge i que balanceja entre la defensa dels uns i dels altres —tothom actua mogut per tancar el propi conflicte sense trair els seus ideals— durant només 75 minuts, l'obra respira una gran intensitat a través de la paraula i s'arrodoneix amb una actuació de conjunt que perfila molt adequadament cadascun dels personatges amb quatre intèrprets que ha dirigit un altre actor veterà com Joan Anguera, missió encomanada que no tocava des de feia almenys quinze anys. El resultat és una obra de reflexió contemporània que respira maduresa.


Tràiler de l'obra «Ofici de tenebres» a la Sala Beckett (1). L'emblemàtica cançó «Le plat pays», de Jacques Brel, forma part de la banda sonora de l'obra.



«Blues», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Gemma Brió, Eduard Buch, Esmeralda Colette i Xicu Masó. Escenografia: Cesc Calafell. Il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Disseny so i vídeo: Mar Orfila. Assessorament caracterització: Alícia Robles. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernández "Ou". Cap tècnic: Arnau Planchart. Image cartell i funcions: Felipe Mena. Fotografia Sergi Pompermayer i Norbert Martínez: Kiku Piñol. Regidoria: Irene Fernández. Direcció: Norbert Martínez. Cicle Terrors de la Ciutat / Escenaris de conflicte i de por. Coproducció Sala Beckett i Companyia La Brutal. Sala Beckett, Barcelona, 7 octubre 2018.

El “blues” porta al color fred blau de les escenes de por de les pel·lícules de terror. Però també porta al concepte d'angoixa. I això és el que hi ha en aquesta obra de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), una mica de blau de por i una bona dosi d'angoixa impregnada en cadascun dels seus quatre personatges, o cinc, si en comptem un que és absent, però que desencadena una de les claus del conflicte de relació familiar que hi ha entre un pare que pateix una crisi de creativitat literària a causa d'un accident domèstic que el fa anar amb crosses, una mare encara jove i separada que viu sotmesa a l'estrès de la seva feina de cap de la policia i una filla de quinze anys que té el pare a Nova York i que no troba el seu lloc al món. Entre ells, l'actual company de la mare, un dentista de bona posició, amant dels plaers del presumpte benestar de la societat moderna i nostàlgic de festes casolanes com el Nadal.
L'autor ha fet una obra que hauria pogut tenir la temptació de situar en una ambientació de gran ciutat nord-americana, però té l'encert d'ambientar-la a Barcelona. I va més enllà del terror de l'atemptat de la Rambla del 17-A, amb un atemptat frustrat al metro, amb un presumpte jove terrorista abatut pels mossos en una acció fora del protocol directa a matar, i amb un intent de tràfic d'influències utilitzant un immigrant àrab sense papers que lliga el conflicte familiar dels protagonistes amb el conflicte polític per la polèmica actuació policial.
«Blues» és una obra rabiosament contemporània i també rabiosament lliure de fronteres geogràfiques. El conflicte de «Blues» es podria traslladar, només canviant el nom de la ciutat, a qualsevol urbs d'un país europeu que ha patit o pateix el nivell elevat d'alerta terrorista o també a qualsevol ciutat nord-americana que viu amb un ull al cel des de l'atemptat de les Torres Bessones o l'atemptat de la marató de Boston. Amb això, esclar, queda clar que «Blues» és una obra exportable a altres cultures amb l'avantatge que porta el segell de la factoria «Barcelona».
Com el ritme del “blues”, l'obra —una hora i tres quarts— avança sense presses. Només la projecció del vídeo de les imatges exteriors imprimeixen un ritme frenètic més enllà del tempo de les diverses escenes de la trama. Hi ha temps de fer cafès —més d'una vegada amb càpsules Nespresso, em sembla—, hi ha temps de posar-se a taula, xampany, pastís, whisky, espelmes d'aniversari... hi ha temps de fer petar la xerrada entre avi i néta, hi ha temps de planejar anar a esquiar —s'acosta Nadal— i també de muntar l'arbre amb les llumetes.
Només una escena trenca aquest tempo que progressa cap al conflicte quan la filla de quinze anys descobreix un fet del seu passat que li ha estat amagat fins a aleshores i fuig en una escapada de nit de borratxera que la posada en escena resol, sense canvi d'escenari, amb un fosc humit i tenebrós, canviant l'altell de la cambra i els taulells de la cuina americana en un presumpte espai urbà.
«Blues» compta amb un bon treball interpretatiu. L'actor Xicu Masó és l'Ernest, l'avi de l'adolescent Nala, pare de l'Anna i capaç de fer-se caure fins i tot bé amb el Max, l'actual company de l'Anna. La bonhomia del personatge i el caràcter que li imprimeix Xicu Masó el fan un individu que està de tornada de tot, que enyora la joventut —es fa còmplice de “maria” inofensiva a través de la néta— i que rebota contra els tòpics i la comoditat de la societat actual. És ell qui fa amistat amb Abdul —el personatge immigrat àrab absent—, imprescindible per arribar a l'esclat de la conclusió de «Blues»
L'actriu Gemma Brió és la mare de la Nala, incapaç de mantenir una bona relació amb la filla, pressionada per la feina de la direcció de la policia, buscant amb Nala una aproximació impossible que el temps ha malmès. És el seu personatge el que trenca en part el tempo calmat de la trama, lligat sempre a la trucada d'emergència al mòbil o al canvi de plans d'última hora.
L'actor Eduard Buch, el company que viu amb l'Anna i la Nala, sembla més aviat el personatge extern que observa el castell de cartes que es desmunta a poc a poc entre el passat i el present de l'avi, la filla i la néta i el secret familiar que esclatarà en un sopar forçat per l'esperit bon vivant promogut per ell mateix.
I Nala, l'adolescent de quinze anys, cabells rinxolats, físic que insinua un origen de fora —incògnita que es manté subtilment deixant el presumpte pare fora de joc i de la vista dels espectadors a Nova York sense que se'n sàpiga el seu origen— juga amb el caràcter adolescent que se sent rebutjada a l'institut, que trenca amb la parella, que està pendent dels missatges del mòbil, que busca el refugi en el recer de l'avi que és qui millor l'entén, que defuig la mare i que veu el seu company com un personatge temporal.
La Nala la interpreta la jove actriu Esmeralda Colette, poc coneguda en teatre convencional, però sí que amb una emergent empenta musical formada a l'escola de Santa Coloma de Gramenet i amb una veu personal força elogiada a partir d'alguna de les seves actuacions més recents, com el Festival de Jazz Voll-Damm de Barcelona o l'espectacle «Lovely Precious Dream», presentat a la sala El Maldà, a inicis d'aquest any, on homenatjava la cantant Nina Simone. A «Blues», de Sergi Pompermayer, malgrat el títol, no hi ha música. I un pensa que s'hauria pogut aprofitar l'oportunitat de tenir a l'abast una actriu que ve del camp musical per aportar-hi un toc subtil de banda sonora... de pel·lícula de por, esclar!, per reblar el clau del cicle de la Beckett en el qual s'ha inclòs l'obra.





«IF-FI». Laboratori Peripècies Sala Beckett. Dramatúrgia: Sergi Belbel, Marián de la Chica, Lara Díez, Roc Esquius, Martí Gallén, Joan Martínez, Kevin Martos i Rosa Molina. Intèrprets IF: Òscar Jarque, Rafaela Rivas, Roc Esquius, Míriam Monlleó, Mar Esteban, Martí Gallén, Joan Martínez, Maria Victòria Llena i Lara Díez. Intèrprets FI: Lourdes Noguera, Núria Sanmartí, Maria Eugènia Casanova, Rosa Molina Salvador, Daniel Ventosa, Eloi Sánchez, Agnès Busquets, Cesca Vadell, Carlos Solsona, Kevin Martos, Laura Porta i Nan Vidal. Vestuari: Agnès Busquets. Utilleria: Maria Eugènia Casanova. Comunicació: Rafaela Rivas, Núria Sanmartí i Laura Porta. Comissió tècnica: Carlos Solsona i Nan Vidal. Disseny audiovisuals: Jim Sorribas. Espai sonor: Martí Gallén. Disseny gràfic: Òscar Jarque. Producció: Mar Esteban, Martí Gallén, Joan Martínez i Sergi Belbel. Direcció: Sergi Belbel, Marián de la Chica, Lara Díez, Roc Esquius, Martí Gallén, Maria Victòria Llena, Joan Martínez, Rosa Molina, Rafaela Rivas, Eloi Sánchez, Núria Sanmartí, Carlos Solsona i Nan Vidal. Sala Beckett, Barcelona, 19 setembre 2018.

Seductor joc teatral de cadires i d'espirals en circumferència a l'empara del nombre FI —lletra grega—, anomenat també nombre d'or... com l'or del rellotge de butxaca que un cèlebre artesà rellotger de la Barcelona antiga —nissaga Fontanals— es compromet a construir durant uns quants anys per a un prohom de la ciutat —nissaga Isern—, un rellotge amb cadeneta, únic al món, que dissenyarà seguint la proporció àuria que s'atribueix precisament al nombre FI.
Una de les maneres d'arribar a aconseguir l'esmentat nombre FI és fent una filera de números en la qual el que va darrera és la suma dels dos anteriors. I aquest és també el recurs dramatúrgic d'aquest experiment del Laboratori Peripècies de la Sala Beckett que ha dirigit per segon any el dramaturg Sergi Belbel: enllaçar diferents situacions sumant algunes de les desvelades en accions anteriors.
Deia que es tracta d'un seductor joc de cadires i espirals en circunferència. I això requereix una explicació. Al treball creatiu de factura col·lectiva (tant pel que fa a autors com a directors i intèrprets) cal afegir la predisposició dels espectadors davant un espectacle de tres hores que se subdivideix en tres parts. Els espectadors són dividits en dos grups i dues aules (gomets de color blau i gomets de color vermell a la solapa) i cada grup entra primer en la història vista des dels ulls dels Fontanals i després, en la mirada des dels ulls dels Isern, o a l'inrevés, segons si ets blau o vermell, primer des dels Isern i després des dels Fontanals.
Cadascuna d'aquestes dues primeres parts de l'espectacle (45 minuts cadascuna mil·limetrades i temporitzades escena per escena sobre una pantalla que marca el temps exacte de cada acció i que la situa en un any històric determinat) consta d'una dotzena d'accions, algunes molt breus, de 2 o 3 minuts mínim a un màxim de 7 o 8 minuts, que van configurant una història d'històries, des de l'any 1898 —la gran crisi de Cuba amb repercussió econòmica del moment— fins al 1978 —la fita de la promesa i a hores d'ara fallida Transició Democràtica— passant pels episodis més importants de la història més pròxima: la guerra de Cuba, la naixença del catalanisme, la Dictadura de Primo de Rivera, el primer dret de vot de les dones, la proclamació de la República, la Generalitat republicana, el cop d'estat contra la República, la Guerra Civil, els bombardejos feixistes, la repressió franquista, la resistència clandestina, les primeres vagues i revoltes obreres, l'etapa sagnant d'ETA, el retorn de Tarradellas, l'etapa de la represa sota el lema de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia... i tot partint d'un espai urbà com a eix central de la trama: la plaça de Sant Felip Neri, de Barcelona, encara avui ferida als murs per la metralla del cruel bombardeig del 1938 que va enxampar criatures de l'escola.
Com es pot deduir del que acabo de dir, el muntatge requereix una companyia extensa que dona vida a una vintena de personatges que interpreten cadascuna de les accions en solitari, per parelles o amb tres o quatre personatges com a màxim. Mentrestant, a cada acció, els espectadors van obrint l'espiral que han encerclat només entrar —uns asseguts i uns altres drets— fins a establir una obertura màxima amb tothom assegut i la plaça escènica central.
Explico tota aquesta estructura perquè forma part de la proposta dramatúrgica, camí de la tercera i última part, ja a la sala teatral —en aquest cas tot passa a la Sala de Dalt de la Beckett—, on es reuneixen a banda i banda d'escenari els personatges de les dues nissagues que amplien, complementen, aclareixen i reexpliquen tot el que els espectadors han conegut i intuït en les anteriors dues parts.
L'obra és d'autoria col·lectiva però, malgrat això, té una sòlida unitat dramatúrgica. Sense que els espectadors se n'adonin, hauran conegut una història de dues nissagues familiars, explicada per cadascun dels personatges, sempre al voltant del rellotge d'or de butxaca, que a més els burxarà en la pròpia memòria perquè és la història dels besavis, dels avis, dels pares, dels fills i dels néts de gairebé tothom en un segle. No hi ha res més gratificant que espiar per l'ull del pany de la història familiar i descobrir-hi un mirall, potser trencat, com aquell de Mercè Rodoreda, però amb tot de peces per encaixar les unes amb les altres amb el trencaclosques dels trossos esberlats.
Per raons òbvies —el nombre d'intèrprets sobretot— l'obra es va representar només tres dies abans d'estiu i s'ha reprès ara, només cinc dies més. Però es mereixeria una temporada més estable perquè el resultat aconseguit és el d'una trama dramàtica de temporada convencional sense complexos d'experiment.
La combinació d'intèrprets més veterans o coneguts amb d'altres que en formen part com a novells o amateurs manté un bon equilibri. El mateix bon equilibri que enriqueix la història de dues nissagues, que finalment es fusiona tancant el cercle d'espirals i encapsulant en el temps dues generacions separades per un abisme històric, però unides per la senzillesa de l'encaix del fermall de la cadeneta, en mans de la néta dels Isern, amb el rellotge d'or de butxaca, en mans de la néta dels Fontanals. I atenció a aquest joc de monosíl·labs que, partint del terme grec del nombre FI, porta a la clau de la història en un salt temporal d'avis a nétes: FI (Frederic Isern) i IF (Ignasi Fontanals). O el que és el mateix: FI (Flàvia Igartúa) i IF (Irene Fernández).



«Una gossa en un descampat», de Clàudia Cedó. Intèrprets: Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo, Xavi Ricart i Maria Rodríguez. Escenografia: Max Glaenzel. Espai sonor: Jordi Bonet. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Mercè Paloma. Caracterització: Coral Peña. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Assistència de so: Iker Rañé. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Ajudant escenografia i regidoria: Marta Geòrgia. Estudiant en pràctiques: Madelaine Lopez. Direcció: Sergi Belbel. Producció Sala Beckett i Grec 2018 Festival de Barcelona. Text escrit en el marc del programa “Autor en residència” de la Sala Beckett la temporada 2017/18. Sala Beckett, Barcelona, 5 juliol 2018.

Allò que és tan habitual al cinema, que les llàgrimes envaeixin els ulls dels espectadors, no ho és tant al teatre. Després de molts anys per les platees, veient i vivint tota mena d'històries, crec que podria dir que no ho havia vist mai. Aquí, sí. Potser perquè era també una funció més emotiva que les altres perquè al final s'esperava un col·loqui amb l'autora, els intèrprets i una psicòloga del Grup de Dol. Tinc la sensació, però, que entre l'auditori hi havia algunes mares —i també alguns pares— relativament joves que havien passat per la mateixa experiència que relata l'autora o que, des de l'òptica maternal o paternal, s'hi sentien molt implicats. I malgrat que la concepció de l'obra «Una gossa en un descampat», de l'autora Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1973) fuig conscientment de caure en l'ham lacrimogen i té valuosos elements teatrals, crec que no pot evitar que el que explica penetri més endins de la simple funció voyeurista dels espectadors.
«Una gossa en un descampat» explica —no és cap secret per no poder desvelar-ho—, la dolorosa experiència de la pèrdua d'un embaràs amb mort perinatal i el dilema de la parella davant la decisió de continuar amb un embaràs de risc o provocar-ne la interrupció. I encara, davant la compromesa decisió de voler no voler veure el nadó mort per reconèixe'l i poder acomiadar-se'n.
Aquesta és la part de l'obra que connecta sense ombres amb el realisme. Però l'autora juga amb la creació fantasiosa d'un paisatge desolat, un descampat on entre deixalles, plàstics, pneumàtics i residus d'escombraries hi pot haver també rastre de vida, d'amor, de màgia, de fantasia, de por, d'alè poètic i sobretot d'esperança. És especialment important, doncs —després dels 90 minuts de l'obra— l'escena final on tota la concepció escenogràfica —molt austera però suggerent— entra en joc, des de l'esplanada rectangular farcida de minúsculs encenalls de suro —els espectadors de primera fila tenen l'oportunitat de comprovar que no és sorra ni que ho sembli— fins a l'enlairada de globus de colors fluorescents il·luminats.
Però, a més, Clàudia Cedó incorpora entre les escenes més realistes —les de l'hospital, el contacte amb la doctora, les infermeres, els pares, la germana, la parella— les d'una trama paral·lela de teatre dins el teatre, on una companyia assaja una obra amb personatges que, amb el seu discurs, aporten punts de reflexió sobre el que s'esdevé en la trama realista.
A més —i crec que aquesta és la troballa essencial— Clàudia Cedó desdobla la protagonista —la mare que es troba en el dilema d'escollir sobre el seu embaràs— amb la seva pròpia consciència, la seva ombra, la que l'interroga, l'empeny, li exigeix o li retreu tot allò que ha de pensar, fer, decidir i acabar portant a terme.
Si amb tot el que porto dit i s'hi planteja, encara queda una escletxa per a l'humor subtil, els espectadors constaten com, entre la tensió del drama, la història deixa que s'escolin moments de respir, de distensió, de somriures per la ironia de segons quines situacions hospitalàries, sovint viscudes per tothom en certs moments de la vida.
La direcció de Sergi Belbel —que ha desvelat que també havia viscut com a pare en parella una situació similar a la de l'autora— ha arrodonit amb delicadesa una dramatúrgia que, vagi on vagi i es posi en mans de qui es posi d'aquí en endavant, sempre cal que ho faci amb l'advertiment de «fràgil».
I amb la mateixa fragilitat, se l'han fet seva els intèrprets. Júlia (la protagonista) és interpretada per les actrius Vicky Luengo i Maria Rodríguez, en una opció compartida que fa que les dues actrius alternin el paper de Júlia 1 (la mare) o Júlia 2 (la consciència), segons el dia de la funció, un detall que no ha de preocupar els futurs espectadors perquè les dues, en un o en un altre paper, hi posen els cinc sentits, amb una combinació de sensibilitat i complicitat que surt, no tant de l'ofici, sinó molt de dins.
La resta del repartiment juga amb una picada d'ullet als espectadors fent diversos papers. Així, l'actor Pep Ambròs —la parella de Júlia, que treballa de tècnic de llums en l'obra de teatre dins el teatre— té també el paper de l'ombra que persegueix els malsons de Júlia i una escena molt delicada en què representa la criatura que hauria pogut ser. L'actriu Anna Barrachina hi fa de mare de la Júlia, de doctora i d'actriu estel·lar, una actriu que per culpa del teatre no ha estat mare i que es reté a caure a les mans seductores del director, interpretat per l'actor Xavi Ricart, que també fa de pare de la Júlia, d'ofici veterinari (els espectadors comprovaran per què). I l'actriu Queralt Casasayas és tant la germana de la Júlia, com la infermera que "debuta" en la seva primera col·locació de la "via" i també la infermera acompanyant de la doctora de l'Hospital, per cert, batejat en l'obra amb el nom real d'Hospital Trueta, un dels punts de referència sanitaris de Girona on l'autora de Pla de l'Estany, Clàudia Cedó, va fer bona part de la seva prometedora arrencada en la trajectòria dramatúrgica teatral.





«Esmorza amb mi», d'Iván Morales. Intèrprets: Anna Alarcón, Andrés Herrera, Mima Riera i Xavi Sáez. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Música i disseny so: Clara Aguilar. Moviment: David Climent. Construcció escenografia: Óscar Hernández (ou). Fotografia: Sandra Roca i Ona Millà. Disseny gràfic: Marc Rios. Producció: Clara Aguilar. Ajudant direcció i producció: Ona Millà. Assistent direcció i cos: Carla Tovias. Direcció: Iván Morales. Producció: LosMontoya (pantalla&escena). Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 20 maig 2018.

L'esmorzar a quatre, entaulats, al final, sí que arriba. Melmelada, mantega, llet, cafè acabat de fer al fogonet elèctric, torrades... Però allò anecdòtic que donaria justificació al títol de l'obra, «Esmorza amb mi», arriba després d'una hora i tres quarts d'un ping pong dialèctic de parella —o de parelles entrecreuades— i d'alguns solos extraordinaris en primer pla.
La influència cinematogràfica, tan conceptual com d'estructura escènica i d'il·luminació del director Iván Morales, és evident en aquesta nova proposta —havia de ser una pel·lícula fa uns quants anys— que encara recorda l'impacte de l'anterior obra de cambra, «Sé de un lugar», aleshores amb Anna Alarcón i Xavi Sáez (molts espectadors la recordaran, si no de La Caldera, de La Seca Espai Brossa o de la recent reposició a la mateixa Sala Beckett).
Parlo d'estructura escènica perquè la companyia ha muntat una mena de circ romà amb les grades —els espectadors encerclen l'escenari en una posició alta que obliga a aixecar fins i tot la cama per accedir-hi—, un circ romà on, pel que hi passa, no seria gens estrany que en un moment donat sortissin els lleons. Els gladiadors ja hi són: es diuen: Natàlia, Salva, Carlota i Sergi.
Un primer quart d'hora —molt potent, però diria que massa a ralenti sense que es vegi de moment per on acabarà d'esclatar la cosa— porta també a la impressió que s'assisteix a una sessió de pràctiques vista des de dalt en una acadèmia de medicina, amb la llitera al mig de la sala on jeu Natàlia (Anna Alarcón) després d'un accident de bicicleta, una noia a la ratlla superada dels trenta anys, amb ambicions d'artista audiovisual, que sobreviu fent de cambrera en un bar de nit del Raval, i que vol fer un documental sobre el desamor dels altres per esvair el dolor que l'assetja, mentre ara és a les mans del zelador o fisioterapeuta de l'hospital, en Sergi (Xavi Sáez), un antic amic d'adolescència de la Natàlia que té el desig de deixar el brogit urbà i retirar-se en una masia de muntanya i que, mentre fa els exercicis de rehabilitació a la Natàlia, obre el meló de la relació personal que després s'anirà establint entre ells dos i també amb els altres dos personatges, en Salva (Andrés Herrera), amic temporal de la Natàlia amb qui s'han embolicat algunes vegades sense cap compromís, un músic underground que ha sobreviscut a la crisi tot i que odia la seva feina, i la Carlota (Mima Riera), una jove en stand-by, excantant, exmodel, exactriu, ara aspirant a escultora, només feliç en un espai reclòs, lluny dels altres, amb el desig també, al costat d'en Sergi amb qui fa un any que viu de parella, de ser mare per primera vegada i fer-ho lluny de la pressió de la urbs.
«Esmorza amb mi» és una obra novament singular, com ho era «Sé de un lugar», feta de mirades, d'una atmosfera freda que glaça la sang, de rostres expressius i de converses entretallades, que els quatre protagonistes enforteixen amb la seva interpretació i que el director Iván Morales remarca amb diferents recursos: la il·luminació directa sobre el rostre d'ells quan fan un solo, a vegades projectat en vídeo directe en dues pantalles gegants com passa amb la confessió dels desitjos de Carlota (Mima Riera), les pujades dels personatges als punts alts de les grades, en la penombra, quan escolten els altres o quan intervenen des d'allà mateix, les citacions que en Sergi fa de Confuci com a filosofia de vida o el talls musicals que porten sobretot a Burt Bacharach. Tota l'amargor que arrosseguen els quatre personatges es desprèn en cadascuna de les seves intervencions en una interpretació que Iván Morales ha modelat artesanalment al més mínim detall.


El director Iván Morales i l'actriu Anna Alarcón parlen de la gènesi de l'obra «Esmorza amb mi» (1). El projecte teatral es relaciona amb la websèrie en 360º de la companyia, «Desayuna conmigo» (2). Clip de la peça »This Guy's In Love With You», de Burt Bacharach (3).



«Sé de un lugar», d'Iván Morales. Adaptació al català de Joan Roselló. Intèrprets: Anna Alarcón i Xavi Sàez. Cos: Joana Rañé. Il·lustració cartell: Núria Téllez Bravo. Aplicació 2.0: Juanjo María Tarrasón. Web i suport audiovisual: Marina Raurell. Ajudant de direcció: Lali Àlvarez. Direcció: Iván Morales. Produccions Prisamata (La Caldera, 2011) i LosMontoya. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 febrer 2012. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 4 maig 2018.

En peces de cambra com aquesta no sempre coincideixen un discurs de primer ordre i dos intèrprets que li fan els honors i que estan a la seva alçada. A vegades, un text memorable no troba els actors adients. I aquí, autor, director i intèrprets formen un tot, fins al punt que es crea la sospita sobre què hi ha d'autoria personal i què hi ha d'aportació col·lectiva o personal dels dos intèrprets.
En l'espai central, un sofà que, contràriament al que podria semblar, la parella no farà servir gaire perquè la seva acció-reacció es mou en diferents punts de la sala que representen, com deia al principi, el pis on viu i d'on fa temps que no surt ni en forat ni en finestra, ell, Simó, un guionista i autor de còmics que rep de tant en tant la visita d'ella, Bérénice —que ell diu irònicament que és 'very nice'— i que, amb les seves incerteses i les seves empentes cap al futur, manté Simó en l'alè de continuar existint.
Des de la primera frase contundent de Simó: "Sóc un racista" fins a una de les frases sentenciadores del finals: "Vull deixar d'estimar, però no puc i com més estimo, més mal em fa", la història de trencament i d'acostament de la parella manté un equilibri perfecte entre un discurs que, sense ser elitista, es caracteritza per la seva riquesa interior i una actuació a tocar de tots els espectadors —més aviat convertits en convidats a can Simó— que viuen gairebé en pròpia pell les pujades i baixades dels dos personatges i el tobogan de la seva relació.
Una tetera, te, tequila a cops de "xupitos", aigua embotellada a raig, melindros rosa, un ràdio-cedé, un penja-robes, el sofà en qüestió, una estora, llums de peu i de sostre que els dos personatges encenen i apaguen per marcar les diferents escenes o situacions temporals, un balancí, la porta que dóna al terrat, els sorolls somorts del carrer, els renous del veïnat, la presència absent de Shahruck, un immigrant indi que s'encarrega de comprar la subsistència de mercat de Simó, els cigarrets pseudoporro —per obligació legislativa als llocs de treball com l'escenari— un original de guió, un esbós de còmic... Tot és a l'abast dels espectadors, gairebé com els mateixos personatges que tan aviat es parlen de tu a tu, a vegades en la distància de punta a punta de sala, com parlen mirant fixament als ulls dels espectadors que tenen davant.
El mateix autor no amaga que hi ha la influència d'Éric Rohmer de fons, però amb la mirada d'una generació que ha viscut tot un altre temps. No és estrany, tenint en compte que Iván Morales s'ha mogut en el món del cinema i la televisió, com a guionista, per exemple del film 'El truco del manco'. L'actor Xavi Sàez (Simó) ha treballat en companyies tan diferents com La Cubana o la de Marta Carrasco, amb qui va interpretar un celebrat paper del muntatge 'J'arrive'. I Anna Alarcón s'ha mogut en espectacles contemporanis, com per exemple, la suggerent obra 'Lleons', de Pau Miró, dins el programa T6 del TNC, on feia el paper adolescent d'una filla, en cadira de rodes, d'una família que tenia una bugaderia al Raval de Barcelona.
'Sé de un lugar' fa referència a una cançó que forma part del disc 'El patio', el primer del grup Triana, popularitzada el 1975 —tot i que recuperada per ells mateixos fa uns sis anys—, i que és el nexe d'unió de la parella Simó i Bérénice, amb una pessigada d'humor que és una troballa i que no desvelaré. Potser pot sorprendre que una parella, com hem dit, no d'avui sinó de demà mateix, tingui com a referent un grup i una cançó de fa més de trenta-cinc anys. Però això confirma la intemporalitat de l'obra i la seva capacitat de moure's en diferents èpoques amb el mateix discurs sense que se'n ressenti el contingut i la identificació dels espectadors. De penombra a fosc final, una estona llarga de mirades sense paraules de la parella, asseguts al sofà. I al ràdio-cedé, la cançó de Triana sencera d'epíleg, com si passessin uns títols de crèdit imaginaris en una pantalla de cinema on el guió de 'Sé de un lugar' podria arribar tranquil·lament sense que el cineasta hi fes gaires retocs.

[Crítica corresponent a l'estrena de La Seca Espai Brossa del 2012]





«Pool (no water)», de Mark Ravenhill. Traducció de Pau Gener, Chloe Campbell, Anna Serrano i Elena Martín. Dramatúrgia: Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (col·lectiu VVAA). Intèrprets: Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Esquerda, Sandra Pujol i Xavier Teixidó. Espai escènic i il·luminació: Marc Salicrú. Espai sonor i música: Clara Aguilar. Disseny de vestuari i confecció: Chloe Campbell. Disseny d’audiovisuals: Ventura L. Kalász. Disseny gràfic: Iolanda Monsó. Realització vídeos promoció: Adrià Botella i Zak Ramis. Assistent de dramatúrgia: Xisi Sofia Ye Chen. Assistent de moviment: Alba Sàez. Assistents d’escenografia: Martí Pavia i Paula Catalan. Assistent de producció: Jan Matheu. Coproducció d’Íntims Produccions i FiraTàrrega. Ajudant direcció: Topo. Direcció: Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (col·lectiu VVAA). Companyia Íntims Produccions i col·lectiu VVAA. Sala Beckett, Barcelona, 18 març 2018.

Potser per allò del sentiment de culpa, és més fàcil parlar de crisi d'amistat que no pas de crisi d'enveja, que és el sentiment que realment es desprèn d'aquesta reflexió contemporània que va estrenar ja fa uns anys, el 2006, però sense data de caducitat, l'actor, periodista i dramaturg Mark Ravenhill (West Sussex, Regne Unit, 1966), autor també, entre altres, d'«Unes polaroids explícites», una de les obres que es va representar en català, a principis d'aquest segle, al Teatre Lliure de Gràcia.
La troupe que en aquesta nova aventura formen la companyia lleidatana Íntims Produccions i el col·lectiu VVAA fa una mirada molt singular a l'obra de Mark Ravenhill. Diria que a partir del que l'autor els posa a les mans, deconstrueixen tot el que poden del món que els explica per tornar a construir-lo des de la seva experiència col·lectiva i generacional, fidels a la línia escènica i amb intencions trencadores que ja van mostrar en altres muntatges com «El lloc» o «Wasted» (Íntims Produccions) o «Like si lloras» i «Wohnwagen» (col·lectiu VVAA).
«Pool (no water) [La piscina (sense aigua)]» explora els límits entre l'amistat i l'art i, entremig, la inoculació del verí de l'enveja que s'apodera d'un grup jove que es va crear al voltant d'una cita a casa d'una amiga —cita feta a través de Facebook— i que, després d'un accident a la piscina sense aigua que deixa l'amfitriona en coma, desperta el cuquet d'algú d'ells d'enregistrar-ho tot, l'accident, l'estada de la víctima a l'hospital, el temps vegetatiu, el despertar, la reviscolada... i, d'aquest tot, fer-ne art ("tots som artistes ara", diuen en una reflexió molt actual) fins a portar-lo al cim de l'èxit, i quan aquest èxit artístic és a punt de tocar amb la punta dels dits... provocar que un simple «delete» ho esborri tot per frustrar la glòria artística de qui havia estat utilitzada inicialment com a conillet d'índies per tots els altres.
Muntatge estrenat inicialment a la Fira de Tàrrega, es pot assegurar —comparant les impressions escrites d'aquell moment— que el temps de rodatge l'ha fet madurar i la trama ha trobat en un espai com la Sala Beckett —sense les grades habituals, amb els espectadors en rengleres a dues bandes i la sala envoltada d'un folre platejat—, el marc perfecte per crear una mena de bombolla fosca, asfixiant, fumejant, amb sensació d'humitat per l'aigua que omplen quatre cubetes il·luminades, que crea i expandeix entre els espectadors l'atmosfera psicològica que l'enveja i la falsa amistat necessiten.
Els cinc intèrprets —el sisè personatge, ella, la víctima a la qual s'al·ludeix, hi és absent— s'expliquen, es confessen, canten, coreografien, es contorsionen i exprimeixen el discurs de Mark Ravenhill amb la mateixa espontaneïtat amb què exploten els recursos físics. I aquest tractament dramatúrgic és l'atractiu de l'obra que va encaramelant els espectadors fins que aquests s'adonen que els emboliquen a poc a poc en una comèdia agra, dolorosa, que els burxa en el punt més feble i que els descobreix la finíssima frontera que hi ha entre l'amor i l'odi, l'amistat i l'enveja. Molt poques vegades una representació teatral sorgeix tan enèrgicament dels porus d'uns i s'impregna com un virus invisible en els porus dels altres.





  • Més crítiques anteriors Sala Beckett



    Índex obres per sales d'estrena




    Tornar a índex
    Tornar a Teatre
    Tornar a Índex Publicacions
    Tornar a Home Page