CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
TodoMusicales
TotTeatre
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Digital de la Escena
El Virus
Revista Entreacte
Revista ProScenium
Adetca agenda
Cronologia Premis de la Crítica

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Cinema 3
Tràilers estrenes
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera El Punt Avui
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
E-Cartellera.com
La Butaca. Estrenes cinema
Multimèdia altres mitjans
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Vídeos cinema
Curts de la setmana
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Espais olímpics BCN
Vídeos musicals
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
Museu del Rock
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akademia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Aquitània
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa Espai Escènic
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Seca, La
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Glòries
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XVIII - Núm. 6051


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'algunes escenes dels espectacles teatrals de la temporada. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]



Crítiques recents de cartellera
«Be God Is». Creació d'Espai Dual. Intèrprets: Blai Juanet Sanagustín, Oriol Pla i Marc Sastre. Veu en off: Quimet Pla. Il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas. Maquillatge: Diana Pla. Escenografia: Xavi 'Doctor' Mateu. Producció: Espai Dual. Management: Aina Juanet. Direcció: Espai Dual. Companyia Espai Dual. Programació Off. La Villarroel, Barcelona, 8 abril 2017. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 8 juny 2018.

Vagin on vagin i actuïn on actuïn, omplen. I estan obligats a acontentar els espectadors amb breus bisos que s'allarguen una mica més enllà dels cinquanta minuts establerts. Els tres pallassots, amb tot l'afecte del terme, són fruit de la que podríem anomenar "generació olímpica". Tenen, doncs, des de la frescor de l'edat de la vintena, un llarg camí al davant per consolidar el que ja és, des de fa almenys dues temporades, una creació considerada revelació que barreja el teatre de gest, l'acrobàcia de pista i la música, sobretot la música, en un espectacle que si un dia el veiéssim, per exemple, com a entremès, a la pista d'un dels espectacles del Cirque du Soleil, tindria el mateix impacte i la mateixa bona rebuda que té en els escenaris catalans —de petit o mitjà format— que l'han vist nèixer i créixer.
[text íntegre de la crítica]


«In memoriam. La quinta del biberó», de Lluís Pasqual. Intèrprets: Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès i Joan Solé. Músics: Oriol Algueró i Ricart Renart (violins); Oriol Aymat i Joan Palet (violoncel); Dani Espasa i Marc Díaz (clavicèmbal i orgue); Robert González (veu). Escenografia: Lluís Pasqual. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Caracterització vestuari: Época Barcelona. Acabats: María Calderón. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Pascal Merat. So: Roc Mateu i Igor Pinto. Vídeo: Franc Aleu. Assistents vídeo: Carles Tamayo i Enric Vilageliu. Professor de dicció: Pere Navarro (URV). Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Assistent de direcció: Òscar Fabrés. Direcció: Lluís Pasqual. La Kompanyia Lliure. Coproducció Teatre Lliure i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona / Salt. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 octubre 2016. Reposició: 7 juny 2018.

«Quan va esclatar la guerra, / jo tenia catorze anys i dos mesos.» Així comença el poema narratiu «In memoriam», inclòs en el recull poètic «Da nuces pueris», de Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972). I així fa començar també l'obra «In memoriam. La quinta del biberó» el director, i també autor en aquesta ocasió, Lluís Pasqual (Reus, 1951), amb un clar homenatge a un dels seus referents literaris i amb una lleugera llicència dramàtica pel que fa a l'edat dels protagonistes, per qüestions de temporalitat, quan fa dir a un dels soldats-narradors: «Quan va esclatar la guerra, jo tenia quinze anys.» Qui ho explica representa un dels aproximadament 27.000 brivalls que el 1938 van ser cridats a l'avançada, amb només 17 o 18 anys (per tant, el 1936, inici de la guerra civil, n'havien de tenir ja quinze de fets), a incorporar-se a combatre amb l'exèrcit republicà, formant part de la lleva del '41, que no hauria d'haver complert el soldat, almenys, fins tres anys després. Va ser Frederica Montseny, anarquista i primera dona ministra d'Espanya dins el govern de la Segona República, qui va encunyar la terminologia que s'ha mantingut històrica des d'aleshores: «Lleva del Biberó» (també anomenada «quinta»), quan va dir, en saber la decisió militar: «¿Disset anys...? Però si encara els donen el biberó!». [text íntegre de la crítica]


«Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner». Creació col·lectiva. Idea de Juan Carlos Martel Bayod. Text de Joan Yago. Intèrprets: Jesús Marcos, Enric Molina, Valerio N'dongo, Marc Rodríguez, Martí Ruiz Carreras i Hans Udo Braendle. Amb la col·laboració de Javier Mariscal, Carme Sansa i Jaume Sisa. Veu en off: Lluís Pasqual. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Lucas Ariel Vallejos. Vídeo: Joan Rodon. Assessorament i entrenament actoral: Alicia G. Reyero. Coordinació Arrels Fundació: Juan Lemus. Alumna en pràctiques Màster Universitari Estudis Teatrals UAB: Estefanía Madrones. Ajudanta direcció: Georgina Oliva. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Cicle NOSaltres - Mostra de Teatre Inclusiu. Producció: Teatre Lliure amb la col·laboració d'Arrels Fundació. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 juny 2018.

¿Sis personatges en cerca d'autor...? ¿Sis personatges a la recerca de la memòria de Tomás Giner...? ¿O sis personatges a la recerca d'un sostre...? L'obra creada col·lectivament a partir d'una idea inicial de Juan Carlos Martel Bayod i sota la seva direcció fa una mirada des de la discreció i el respecte al fenomen dels sensesostre, anomenats també recentment sensellar, un col·lectiu que només a Barcelona es calcula que arriba a un miler llarg de persones que dormen al carrer i un incalculable nombre de famílies que es veuen amenaçades de perdre el seu habitatge i que recentment ha estat protagonista d'acampades reivindicatives, com la de la Plaça de Catalunya, per fer visible la seva realitat, una realitat d'altra banda que té xifres alarmants: durant l'últim anys, han mort als carrers de Barcelona 57 sensesostre. [text íntegre de la crítica]


«Tot el que no ens vam dir». Llibret i lletres d'Alícia Serrat. Música de Miquel Tejada. Intèrprets: Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sonia Catot, Clara Solé i Estel Tort. Pianista: Miquel Tejada. Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina. Escenografia: Toni Luque. Ajudantia escenografia: Clara Solé. Direcció producció: Mireia Vericat. Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura. Edició gràfica i fotografia: Àgata Casanovas. Producció artística: Daniel Anglès. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 2 juny 2018.

Una trilogia musical de cambra. Això és el que es troba en aquest segon espectacle, «Tot el que no ens vam dir», que vol ser la cara intermèdia del primer espectacle de la sèrie, «Per si no ens tornem a veure», i que, segons els seus creadors, tindrà una tercera part en una pròxima temporada, sempre sobre les incerteses i els remolins de l'amor. Darrere d'aquestes propostes hi ha una sòlida preparació tècnica i interpretativa, amb una bona composició musical del músic i compositor Miquel Tejada que és, esclar, el gruix més important de la proposta que s'acaba explicant i, en realitat, introduint cada peça musical, amb el llibret i les mateixes lletres de cadascuna de les cançons. [text íntegre de la crítica]


«Othello», de William Shakespeare. Adaptació d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Òscar Intente i Arnau Puig. Disseny il·luminació: Iñaki Garz. Disseny d'espai i vestuari: I.T. Construcció mobiliari: Óscar Fernández. Caracterització: Txus González. Fotografia: David Tarrasón. Vídeo: Joan Gastó. Producció executiva: Raül Perales. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 1 juny 2018.

Quan Iago, interpretat per l'actor Arnau Puig, es posa davant el faristol, equipat amb micro i botó de càmera, i pronuncia diverses vegades l'insult «Odio el moro!», adreçant-se a un hipotètic senat que són els espectadors, la imatge no està gaire lluny del que podria ser avui un parlament abocat al populisme i dominat per diputats xenòfobs, però xenòfobs practicants, no virtuals com alguns polítics d'avui en dia pretenen assenyalar cínicament a partir de presumptes estirabots en tuits a cop calent o en articles d'un temps i un país. Quan Desdèmona, interpretada per l'actriu Annabel Castan, entra a la pista lliscant feliçment amb patinets —les bodes ja tenen aquestes vel·leïtats—, un intueix que la cosa potser anirà metafòricament de patinatge sobre gel i, en conseqüència, de relliscades i patacades que acabaran esmicolant l'ànima dels personatges. [text íntegre de la crítica]


«El vol de l'home ocell». Text de Joan Gallart, a partir d'«El comte Arnau», de Joan Maragall. Música i lletra: Sangtraït (Julio Ortín “Papa Juls”, Quim Mandado, Martín Rodríguez, Lupe Villar i Josep M. Corominas. Arranjaments musicals: Pep Romaguera. Enregistrament musical: Pep Romaguera (guitarra i teclat), Santi Velasco (guitarres), Pol Maresma (baix), Adrià Sanz (bateria), John Revell (harmònica). Direcció musical i arranjaments vocals: Rubén Espinosa. Intèrprets: Lara Macip, Jordina Camps, Martina Peraferrer, Marc Andurell, Anna Camps, Anna Estol, Meritxell Alarcón, Carles Camps i Helena Romaguera. Coreografies: Quim Bigas i companyia. Disseny escenografia i vestuari: Teresa Clopés. Disseny il·luminació: Pep Bosch. Enregistraments audiovisuals: Francesc Admetlla. Cartell: Óscar Penelo. Fotografies: Óscar Penelo i Guillem Gutiérrez. Direcció: Joan Gallart. Producció del Centre Cultural i Recreactiu de Pineda de Mar - La Guàrdia. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 31 maig 2018.

El Comte Arnau, com se sap, va ser un noble de la mitologia catalana. A causa de diverses malifetes com una relació passional amb una abadessa o no complir amb els pagaments promesos, va ser condemnat a vagar eternament i a cavalcar com a ànima en pena sobre un cavall negre que escup flames per la boca i els ulls, acompanyat d'una canilla de gossos diabòlics. Una de les moltes hipotètiques explicacions del mite diu que el comte, potser en realitat el noble Arnau de Mataplana, va ser obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, que li doblava l'edat i no tenia gaires atractius per a la criatura, motiu pel qual li va fer el salt, enamorat d'Adalaisa, la que després va haver d'ingressar al monestir de Sant Joan de les Abadesses on va morir. Com que les llegendes i la veu popular no tenen aturador, diuen que el comte Arnau, una nit de tempesta, va robar el cadàver de l'abadessa Adalaisa del monestir i, cavalcant com un boig amb el seu cos en braços, la va estimbar en un cingle. D'aquí ve que, en nits de tempesta, alguns ripollencs amb la imaginació esmolada asseguren que encara veuen, en els flaixos dels llampecs, el cavall de foc corrent pels aires. [text íntegre de la crítica]


«Memòria de les oblidades», de Tecla Martorell. Música original de Ferran Barrios. Intèrpret: Rosa Andreu. Acordionista: Ferran Barrios. Cap tècnic: Àlex Manríquez. Direcció: Joan Pascual. Producció: Casino Prado. Sala Versus Glòries, Barcelona, 30 maig 2018.

Fins fa pocs anys, segurament que molta poca gent coneixia la història fosca de l'antic convent de les Oblates de Tarragona que es va convertir en presó de la dictadura franquista després de la guerra civil. Afortunadament, les noves generacions interessades en la Memòria Històrica han anat posant les coses al seu lloc. Dos mesos després de l'acabament de la guerra civil, el 6 de juny del 1939, les dones presoneres que estaven a la presó de Pilats van ser traslladades al convent de les Oblates, que va ser habilitat sense condicions com a presidi en un temps on la presó era el passaport cap a la mort. Moltes d'aquelles dones, realment, hi van morir, presumptament de malaltia, sobretot de la tubercolosi, una de les plagues de la guerra i la postguerra. A la presó de Pilats, però, el règim franquista no hi va destinar només les dones del bàndol republicà català que havia empresonat sota qualsevol excusa o denúncia sinó que hi va traslladar també altres preses provinents de presons de Madrid, Toledo o Saragossa. I amb la saturació de les internes és quan es va convertir en presó el convent de les Oblates. [text íntegre de la crítica]


«Esmorza amb mi», d'Iván Morales. Intèrprets: Anna Alarcón, Andrés Herrera, Mima Riera i Xavi Sáez. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Música i disseny so: Clara Aguilar. Moviment: David Climent. Construcció escenografia: Óscar Hernández (ou). Fotografia: Sandra Roca i Ona Millà. Disseny gràfic: Marc Rios. Producció: Clara Aguilar. Ajudant direcció i producció: Ona Millà. Assistent direcció i cos: Carla Tovias. Direcció: Iván Morales. Producció: LosMontoya (pantalla&escena). Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 20 maig 2018.

L'esmorzar a quatre, entaulats, al final, sí que arriba. Melmelada, mantega, llet, cafè acabat de fer al fogonet elèctric, torrades... Però allò anecdòtic que donaria justificació al títol de l'obra, «Esmorza amb mi», arriba després d'una hora i tres quarts d'un ping pong dialèctic de parella —o de parelles entrecreuades— i d'alguns solos extraordinaris en primer pla. La influència cinematogràfica, tan conceptual com d'estructura escènica i d'il·luminació del director Iván Morales, és evident en aquesta nova proposta —havia de ser una pel·lícula fa uns quants anys— que encara recorda l'impacte de l'anterior obra de cambra, «Sé de un lugar», aleshores amb Anna Alarcón i Xavi Sáez (molts espectadors la recordaran, si no de La Caldera, de La Seca Espai Brossa o de la recent reposició a la mateixa Sala Beckett). [text íntegre de la crítica]


«Rèquiem for Evita». Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Adaptació lletres de David Pintó. Intèrprets: Ivan Labanda / Anna Moliner, Jordi Vidal i Andreu Gallén. Disseny il·luminació: Lluís Robirola. Disseny escenografia i vestuari: Judith Torres. Coreografia: Aixa Guerra. Producció executiva: Jordi Vidal. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll. Temporda Alta 2016. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa. Barcelona, 19 maig 2018.

Temps era temps, el mes de maig era considerat el «mes de Maria». I les escoles —sota el jou franquista, la vigilància de la Falange i la benedicció de la seva aliada església catòlica— s'omplien d'altars laics improvisats amb imatges de la mare de Déu i poms de flors, sobretot lliris blancs, de fàcil recol·lecció aleshores tenint en compte que moltes famílies de les criatures d'aquella època vivien en masies o casetes amb hortet, costum heretat de la promoció republicana de Macià. Ara, el mes de maig, almenys al carrer Flassaders del Born de Barcelona, ha estat excepcionalment el «mes d'Evita Perón» i l'escenari de La Seca s'ha omplert també d'un altar laic de disseny kistch, amb poms de flors —alguns lliris blancs també!— i tota mena d'atuells i mobiliari religiosos i d'altres de cuina per poder-hi fer bullir un bon grapat de mongetes tendres —"bajoques" o “fesols” per a altres parlars dialectals— de la classe “perona". [text íntegre de la crítica]


«Ara que ho tenim tot», de Lee Blessing. Títol original: «Riches». Traducció de Pat Aguiló. Intèrprets: Núria Casas i Mingo Ràfols. Música de Quico Pi de la Serra. Espai escènic: Guillem Sànchez-Blanco. Disseny il·luminació: Marta Méndez. Espai sonor: Dani Gener. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Adaptació vestuari: Goretti Puente. Disseny gràfic: Hèctor Salvany. Tècnic muntatge: Ixent Genebat. Comunicació on line: Webunart (Marta Colomer). Amb la col·laboració de l'Hotel Vall de Núria i Casa Antich. Producció: Ivan Foix. TZS Produccions. Direcció: Jordi Coromina. Sala Muntaner, Barcelona, 18 maig 2018.

No és la primera vegada que l'actriu Núria Casas porta aquest projecte a escena. Fa tres anys, el va estrenar al Teatre Regina, després d'una operació financera a través de la plataforma Verkami. En aquest cas, l'actriu ha canviat d'equip artístic, fins i tot de traducció, i també de parella escènica, i comparteix el veterà matrimoni de ficció que retrata l'autor Lee Blessing (Minneanapolis, Minnesota, EUA, 1949) amb l'actor Mingo Ràfols, sota la direcció del també actor Jordi Coromina. Les obres de Lee Blessing no són gaire conegudes aquí. Cal remuntar-se fins al 1991, quan l'actor Enric Majó va posar en escena «Un passeig pel bosc (A Walk in the Woods)», l'obra més celebrada de l'autor nord-americà, publicada a Pagès Editors, en versió d'Abel Folk, representada amb la Companyia de Josep Maria Flotats, al Teatre Poliorama. Des d'aleshores, no se n'havia sentit parlar més, de Lee Blessing, fins a la recuperació d'aquesta obra breu —80 minuts— que dissecciona la doble cara d'un quart de segle d'un matrimoni aparentment benestant i ben avingut, que commemora el 24è aniversari del seu casament al mateix hotel on havia estat 24 anys abans. [text íntegre de la crítica]


«Enverinades», d'Àngels Aymar. Intèrprets: Àngela Jové, Blanca Pàmpols i Sílvia Sabaté. Disseny il·luminació: Justo Gallego. Espai escènic: Xavi Mateo. Vídeo: Àlex Verdú i Pablo Ferreira - Projecte Fonamentum. Fotografies: David Ruano (cartell) i Inma Quesada (espectacle). Perruqueria: Toni Santos. Assessoria moviment: Anna Martínez. Gravació àudios: El Prat Ràdio. Veu en off: Arnau Puig. Ajudanta direcció i producció: Montse Enguita. Direcció: Àngels Aymar. Teatre Kaddish i Kalamukanas. Sala Versus Glòries, Barcelona, 17 maig 2018.

«La Ventafocs», «La Bella i la Bèstia» i «Blancaneu» són tres de les històries que permanentment han provocat relacions, contradiccions i controvèrsia entre el passat i el present. Madrastres, prínceps blaus, submissions, vides de somni... Adulteracions ensucrades de l'origen més agre dels contes que generalment s'han divulgat a través de la factoria Disney i les versions cinematogràfiques a causa del pas d'aquests contes del lector —o oient— veterà al lector —o oient— primerenc. En un moment que el moviment feminista s'ha revitalitzat a través de noves generacions de dones, moltes de les quals ja són les nétes de les que van obrir el foc els anys seixanta del segle passat, sobretot arran del Maig francès que ara es commemora en el seu cinquantè aniversari, la reflexió que fa la dramaturga i directora Àngels Aymar (Barcelona, 1958) es podria incloure, ni que sigui per atzar, en l'airada d'aquest moviment. [text íntegre de la crítica]


«Fairfly», de Joan Yago. Intèrprets: Queralt Casasayas, Xavi Francès, Aitor Galistero-Rocher i Vanessa Segura. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual. Cançó «Fairfly»: Ona Pla i José Sánchez-Rico. Veus en off: Jordi Basté, Mònica Terribas i Mariola Dinarés. Disseny productes i marca «Flairflay»: Montse Belda. Alumna pràctiques: Abel Montes (El Timbal). Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Cicle El Cicló. Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 març 2017. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 17 maig 2018.

Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció, estava situada a l'any 2517. Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que per no trencar la sorpresa dels espectadors un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després. [text íntegre de la crítica]


«Temps salvatge», de Josep Maria Miró. Intèrprets: Manel Barceló, Carme Elias, Sara Espígul, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Marina Gatell, Alícia González Laá, Míriam Iscla, Laia Manzanares i Malcom McCarthy. Escenografia: Lluc Castells. Assistent escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jorbà-Miró, Taller Escenografia Castells, S.L. i equip TNC. Vestuari: María Araujo. Ajudanta vestuari: Georgina Viñolo. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar. Alumne en pràctiques il·luminació: Víctor Fernández. Alumna en pràctiques direcció: Núria Ramis. Música original: Xavier Albertí. Música enregistrament: Quàrtic String Quartet (Laia Pujolassos, Òscar Vilaprinyó, Laia Capdevila i Nicolàs Cobo). Enregistrament música: Oído Estudio. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 maig 2018.

¿Què li deu passar a aquesta adolescent, Ivana, uns 17 anys, que es presenta amb l'àvia en aquesta urbanització fantasmagòrica i a la comunitat del bloc d'estil pseudoiracionalista que ha construït Lluc Castells a partir del retrat paisatgístic i literari del dramaturg Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) amb l'obra «Temps salvatge»? Aquesta és la pregunta que em sembla que es fan la majoria d'espectadors des del moment que Ivana entra a formar part del veïnat. ¿Quin misteri arrossega...? ¿Quina injustícia la persegueix...? ¿Quin passat la turmenta...? I les hipòtesis es van creant a la vegada que la trama desvela subtils i gairebé imperceptibles relacions entre cadascun dels usuaris dels diversos apartaments. [text íntegre de la crítica]


«Barbablava, el musical». Dramatúrgia i lletres de les cançons d'Estanis Aboal. Composició musical: Jesús Horcajo. Intèrprets: Albert López Vivancos, Mar Fernández, Estanis Aboal, Clàudia Abellan, Ferran Mayné, Lola Lao, Mireia Miralles, Joan Sáez, Adrià Ardila i Laura Pons. Músics: Jesús Horcajo (piano), Alba Lleixà (violí) i Arnau Farràs (violoncel). Escenografia i vestuari: Estanis Aboal. Confecció vestuari: Àngels Mimbrero. Disseny il·luminació: Joan Gil i Estanis Aboal. Disseny so: Raimon Segura. Operadors de so: Pol Pujol i Raimon Segura. Direcció musical: Jesús Horcajo. Ajudant de direcció: Aida González. Direcció escènica: Joan Gil. Companyia Pupipia Produccions. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 6 maig 2018.

Davant l'allau de censura que corre a hores d'ara per tot arreu, un es pregunta com ha aconseguit la història de «Barbablava» d'arribar, sense ignorar el passatge més sanguinari, a ser també un conte per a criatures. Esclar que, per demostrar als més petits —i als grans també— que la xafarderia incontinent es pot pagar cara, el relat publicat per Charles Perrault el 1697 ha servit durant anys i anys per advertir del que li pot passar a qui posi una clau prohibida en un pany que no li ha estat autoritzat. És a dir, allò que al segle XXI s'anomena digitalment “hacker” ja té precedents més de tres-cents anys enrere. La “hacker” de «Barbablava» és Ariane, cosina del rei de França, que es casa amb Gilles de Rais —en qui es creu que Perrault es basa per crear el personatge de Barbablava—, un sanguinari guerrer que torna de la Guerra dels Cent Anys fet un pòtol, malferit, que troba les seves terres corcades per la misèria i que refà la seva vida després de vendre la seva ànima al diable amb un pacte que li proporcionarà una posició presumptament noble a canvi d'acceptar el paper d'assassí al qual l'obliga un personatge sinistre i misteriós que el poble de Rais coneixerà només com a “conseller”, ignorant que és ell qui empeny el seu senyor a omplir de la sang dels seus fills els boscos del terme. [text íntegre de la crítica]


«Aquests cinc anys (The last five years)», de Jason Robert Brown. Adaptació: Daniel Anglès i Joan Vázquez. Intèrprets: Anna Herebia i Marc Flynn. Músics: Gustavo Llull / Gerard Alonso (piano) i Anna Follia / Laura Marín (violí). Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny llums: Dani Gener. Disseny cartell: Fran Granada. Moviment coreogràfic: Tatiana Monells. Vocal coach: Sònia Rodríguez. Xarxes: Oriol Miras. Producció executiva: Rubén Yuste. Direcció musical: Gustavo Llull. Ajudant direcció: Mara Fernández. Direcció: Marc Vilavella. Companyia Orígen Produccions. El Maldà, Barcelona, 5 maig 2018.

Les diverses generacions d'intèrprets es multipliquen quan parlem de teatre musical, un dels sectors escènics que compta amb més possibilitats d'escoles i aspirants. Una mostra és aquest espectacle que el director Marc Vilavella —que acaba de sortir de la seva direcció per primera vegada en espai gran, després del llançament des del Teatre Gaudí Barcelona al Teatre Victòria, de l'espectacle «El despertar de la primavera»— ha recuperat deu anys després que dos veterans fundadors d'El Musical Més Petit, Daniel Anglès i Pili Capellades, el representessin en un espai inusual com és la sala petita del Palau de la Música Catalana. Per espai petit, que ningú s'esveri perquè no es queda curt el d'El Maldà on ara una parella d'intèrprets d'una fornada més nova que l'anterior parella de fa deu anys ha reestrenat partint de l'adaptació que ja n'havien fet Daniel Anglès i Joan Vázquez. El canvi de sala fa que l'ambientació sigui molt més íntima i una posada en escena i una interpretació de naturalesa realista fan que la línia de l'autor Jason Robert Brown (Nova York, 1970), de fusionar gènere musical amb dramatúrgia teatral, guanyi en connexió amb els espectadors. [text íntegre de la crítica]


«GOLDiLOCKS». Dramatúrgia de Jaume Viñas. Intèrprets: Alba Ribas i Meritxell Termes. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Núria Milà. Ajudant direcció: Jaume Viñas. Direcció: Júlia Barceló. Sala Àtrium, Barcelona, 4 maig 2018.

Amb els contes infantils cal anar-hi amb compte perquè darrere d'una capa tèbia de presumpta innocència s'amaga sovint molta maldat. Prou intents hi ha hagut, en temps moderns, de censurar i fer retirar pel seu contingut, de les mans dels primers lectors, històries clàssiques que fa centenars d'anys omplien el poc lleure, les moltes pors i les múltiples incerteses de la vora del foc i que, després de ser ensucrades per la factoria Disney, han mostrat el que de debò deien quan s'han explicat o publicat en la seva versió ancestral. Aquesta introducció ve a tomb arran de l'estrena de l'espectacle «GOLDiLOCKS», amb dramatúrgia de Jaume Viñas, proposta guanyadora del segon premi del cicle Desperta Lab que promouen conjuntament la Sala Àtrium i la Nau Ivanow. I és així perquè darrere de les dues germanes adolescents, Maira i Louise, la nit de Cap d'Any, pocs minuts —o potser en un espai de tempo aturat— abans que les campanades toquin les dotze, just quan Louise farà 18 anys, s'amaga també una pàtina velada de relat dramàtic. [text íntegre de la crítica]


«La importància de ser Frank», d'Oscar Wilde. Traducció de Cristina Genebat. Versió de David Selvas i Cristina Genebat. Composició musical: Paula Jornet. Intèrprets: Miki Esparbé, David Verdaguer, Norbert Martínez, Laura Conejero, Paula Malia, Paula Jornet i Mia Esteve. Escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernàndez "Ou". Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Il·luminació: Mingo Albir. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Paula Ayuso. Coreografia i moviment: Pere Faura. Cap tècnic de La Brutal: Arnau Planchart. Direcció musical i arranjaments: Pere Jou i Aurora Bauzà (Telemann Rec.). Ajudanta direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Producció: TNC i La Brutal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 maig 2018.

La, la, la... i més la, la la... I una picada d'ullet a «La La Land», aquella comèdia cinematogràfica del guionista i cineasta Damien Chazelle que, a la vegada, amaga una altra picada d'ullet sota el títol mirant a una expressió angloamericana, “lalaland”, que diuen que es refereix aproximadament a aquell país o a aquells individus que no tenen contacte amb la realitat. Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) ho va tenir clar quan va escriure «The Importance of Being Earnest» (sabuda és l'opció de Frank en les versions catalanes de l'obra per facilitar el joc de paraules entre el nom de fonts i l'adjectiu de franquesa, cosa que en anglès es resol amb Ernest i seriós) i se la va jugar el 1895, a Londres, satiritzant la seva societat victoriana i segellant així la seva carrera dramàtica tres mesos abans de ser empresonat un parell d'anys per la seva tendència homosexual. [text íntegre de la crítica]


«Forever King of Pop» Homenatge a Michael Jackson. Idea original de Carlos Javier López. Textos de Jesús Sanz-Sebastián. Equip artístic: Samuel Gómez Martínez i Carolina Serrato presentadors). Fran Jackson (Michael Jackson adult), Mampuele (Michael Jackson adolescent), David García / Néstor Luque Pérez (Michael Jackson, nen). Cantants: Samuel Gómez Martínez, Carolina Serrato, Alex Forriols, María Ayo, Irene Risolía, Dariel Ventura, Javier Soleil, Chus Herranz, Geniris. Ballarins: Koldo Mikel López, Alejandro Gutiérrez, Marcos Pérez, Yurena Molina, Carmelo Segura, Mónica Delgado, Amaranta Ausín, Ángel Pardo, Vito Bambú, Tamara Suárez, Chelo Ramírez, Irán Alegría, Lucky Luciano, Alejandra Barella. Acròbata: Chelo Ramírez. Músics: Ángel Crespo (bateria), Adrián Bartol (baixista), Álvaro Peire (teclista), Oliver Martín (guitarrista). Escenografia: Paco Bello i David Bello. Escenografia 'Thriller': Juan José Barahona i Francisco Masedo. Il·luminació: François de la Ossa. Disseny so: Pedro Claver. Monitors: Fernando Garamendi. Estilista, figurinista i patronista: Mercedes Montilla Cano. Ajudant de vestuari: Rocio González Fernández. Máscares i caracterització: Morboria Teatro Álvaro Aguado. Maquillatge i perruqueria: Laura García Canelo. Coreografia: Yolanda Torosio Hernández. Directora cor gospel: Pahola Gutiérrez Vargas. Direcció musical i arranjaments: Miguel Blanco. Direccció musical: Guillermo González. Direcció artística: Jesús Sanz-Sebastián. Producció: Summum Music. Teatre Apolo, Barcelona, 10 novembre 2010. Reposició: Teatre Coliseum, Barcelona, 27 abril 2018.

Mirin, l'espectacle serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es podrien extreure d'aquest macromusical que ret homenatge a l'anomenat rei del pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, el polifacètic cantant, compositor, intèrpret, ballarí i músic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), de trajectòria artística estel·lar i de vida més aviat erràtica, amb un final tràgic que un any després de la seva mort encara porta cua. El muntatge coreogràfic i escenogràfic no s'està de forçar al màxim allò que els seguidors i els fans volen veure, volen escoltar i volen sentir: aparicions sobrenaturals, reproduccions espectaculars en clau de videoclip, els uniformes característics del cantant, els moviments de cos que el van fer popular i singular i les gesticulacions que el van fer fotogènicament carn de càmeres de fotoperiodistes de concerts d'estadis i grans auditoris. [text íntegre de la crítica]


«Art», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Escenografia: Jon Berrondo. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Nina Pawslowsky. Espai sonor: Toni Ubach. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora: Marta González. Sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jordi Castells. Ajudanta direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus, Mola Produccions, Bitó Produccions i Trasgo Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 3 novembre 2016. Reposició: 18 abril 2018.

Hi havia una vegada tres Reis d'Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves... o un de consolació. Amb aquesta nova versió catalana de l'obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera, en català, d'Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis. ¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes...? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l'art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l'obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l'amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s'hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l'un o a l'altre en un moment d'incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament? [text íntegre de la crítica]


«Èdip», de Sòfocles. Versió de Jeroni Rubió i Rodon. Dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi. Intèrprets: Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon. Escenografia: Roger Orra i Oriol Broggi. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells i Joan Jorba. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Anna Ribera. Confecció vestuari: Època, Godetes, I.T. Agnès Costa i Giulia Grumi. Espai sonor: Damien Bazin. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Ajudant producció: Maria Muntané. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Regidora i sastressa: Sílvia Domingo. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Estudiant en pràctiques direcció: Hugo Cagliari. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Romea, Barcelona, 12 abril 2018.

El director Oriol Broggi (Barcelona, 1971) ha dibuixat el seu «Èdip» —amb el títol escurçat sense el «rei» que ja és un avís per als espectadors— recorrent a les referències que l'han guiat en bona part de la seva trajectòria escènica, sobretot amb La Perla 29. A vegades, però, cal una empenta per llançar-se a la piscina de la tragèdia. I aquesta empenta no li ha vingut des de casa sinó des de fora, a través d'un suggeriment de l'actor Carles Canut, vinculat al Teatre Romea, productor del muntatge. És aleshores quan fa la impressió que Oriol Broggi ha fet una recerca de tot el que portava acumulat per encarar-se al personatge d'Èdip i s'ha trobat amb la memòria de Peter Brook, amb la influència de Wajdi Mouawad (molt relacionat amb Sòfocles) i amb altres personatges del mateix Sòfocles com Antígona i una obra paral·lela com «Èdip a Colonos». I no tenint-ne encara prou amb tot això, pensant que la tragèdia d'Èdip té la ceguesa forçada pel mateix personatge quan es treu els ulls, ha obert l'obra amb unes paraules en off de Jorge Luis Borges, sense traducció, que d'entrada poden desconcertar l'espectador que només esperi les clàssiques de Sòfocles. [text íntegre de la crítica]


«Medea». A partir d'Eurípides i Sèneca. Versió d'Alberto Conejero i Lluís Pasqual. Revisió textual: Martí Sales. Intèrprets: Andreu Benito, Roger Coma, Joan Sureda, Emma Vilarasau, i els nens Arià Campos / Pau Trujillo i Joan Farssac / Guim Luque. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Arnessos: Accialt. Confecció vestuari: Goretti Puente. Perruqueria: Eva Fernández. Il·luminació: Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Carles Tamayo. Assessor musical: Dani Espasa. Professor de cant: Xavier Mestres. Agraïments: Orfeó Català i IEA Oriol Martorell. Ajudant direcció: Leo Castaldi. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 abril 2018.

Per deformació de “flashback” professional, parlar de «Medea» aquí porta inevitablement a la memòria les successives «Medees» que ha interpretat la veterana actriu Núria Espert. Una de les més recordades és la del 1981, dirigida, com la d'ara, per Lluís Pasqual, en una versió aleshores de Germán Schroeder i escenografia de Fabià Puigserver, a l'Amfiteatre Grec de Montjuïc, el mateix espai on Núria Espert ja l'havia interpretat de carambola el 1954, quan va haver de substituir l'actriu Elvira Noriega, una substitució que la va catapultar com a actriu de primera línia. No cal buscar-hi punts de comparació ni de referència més enllà del record i l'apunt històric. A més de trenta-cinc anys vista d'aquella direcció de joventut de Lluís Pasqual, en el món de la interpretació i del teatre ha plogut molt, i no ho dic per la intensa pluja que ara també cau sobre la plataforma negra en què s'ha convertit l'escenari del Lliure de Montjuïc, sinó per la tendència a extreure tot el que hi ha de contemporani —de radicalment contemporani— en una tragèdia que prové de l'albada de la civilització, fa més de 2.000 anys. [text íntegre de la crítica]


«El misteri de Fermat», d'Albert Alemany. Intèrprets: Elies Barberà, Jenny Beacraft, Arnau Marín i Andrea Portella. Moviment: Antonella d’Ascenzi. Disseny vídeo: Paula Bosch. Disseny llum: Joan Graner. Escenografia i vestuari: Sarah Bernardy. Producció: Laura Regàs. Direcció: Albert Alemany. Companyia Teatre de l'Enjòlit. Almeria Teatre, Barcelona, 9 abril 2018

La creació de l'obra «El misteri de Fermat», del Teatre de l'Enjòlit, em porta a la memòria, amb totes les distàncies, que són moltes, un espectacle musical, «El temps de Plank» (Sergi Belbel, Teatre Romea, 2000), que relacionava una història familiar amb la «constant de Plank» i connectava la mort amb la física quàntica, centrant el seu punt de vista en una fracció infinitesimal, el temps mínim en què es pot produir un fenomen físic i que és aquell punt al qual els científics atribueixen la fracció de segon que provoca el Big Bang. L'interès per acostar la ciència al teatre, tot i que no gaire habitual, sempre resulta un repte considerable, tant per a la companyia que s'ho proposa com per a la tipologia d'espectadors als quals s'adreça, en aquesta ocasió sembla que especialment i de manera molt directa als amants de les matemàtiques, als estudiants d'institut i els que s'hi trenquen les banyes cada dia amb fórmules de càlcul a la pissarra —que morin les calculadores!, que diria la revolta— per demostrar que 2 i 2 no sempre fan 4. [text íntegre de la crítica]


«Escenes d'un matrimoni», d'Ingmar Bergman. Traducció de Carolina Moreno. Intèrprets: Jordi Figueras i Anna Sabaté. Assessorament: Albert Tola. Espai escènic i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Lluís Serra i Natàlia Ramos. Música: Àlex Tenas. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Assessorament caracterització: Txus González. Ajudant direcció (estudiant en pràctiques IdT): Esteve Mulero. Direcció: Marta Gil. Coproducció de la Companyia Les Antonietes i Nexus Europa. Teatre Akadèmia, Barcelona, 8 abril 2018.

Des que Ingmar Bergman (Uppsala, Suècia, 1918 - Fárö, Suècia, 2007) va portar a la pantalla, els anys setanta del segle passat, en clau de sèrie televisiva, i després al cinema, la recreació d'una part de la seva pròpia experiència sentimental amb l'actriu Liv Ullmann (Tòquio, 1938), les diferents versions de l'adaptació teatral s'han anat succeint sense que es noti el pas del temps. Aquí mateix, en els últims divuit anys, se n'han vist dues de ben diferents: la que va dirigir Marta Angelat, amb Francesc Orella i Mònica López, al Teatre Nacional de Catalunya el 2010, i la que el 2017 van presentar al Teatre Tívoli, Ricardo Darín i Andrea Pietra, sota la direcció de Norma Aleandro. Així, doncs, si la majoria dels directors i intèrprets que s'han trobat amb la versió teatral defugen la comparació amb l'original de la sèrie televisiva, també és aconsellable no fer les mateixes comparacions entre les diverses versions escèniques vistes aquí, entre altres coses perquè la manera d'entendre la vida de parella va evolucionant a recer dels aires que corren en cada moment. [text íntegre de la crítica]


«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta». Creació original a partir de «La Tempesta» de William Shakespeare, a càrrec de Projecte Ingenu. Intèrprets: Toni Guillemat, Cristina López, Neus Pàmies, Martí Salvat, Víctor Rodrigo, Roser Tàpias i Xavier Torra. Música original i arranjaments vocals: Neus Pàmies. Espai sonor: Pol Queralt. Disseny espai i il·luminació: Laura Clos (Closca). Disseny vestuari: Marta Rafa. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Assessoria moviment: Víctor Rodrigo. Ajudant direcció: Jaume Viñas. assistent artística: Rosa Serra. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 abril 2018.

William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món. Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar». [text íntegre de la crítica]


«Que rebentin els actors», de Gabriel Calderón. Text encarregat per Le Théâtre des Quartiers d'Ivry-Paris-France. Traducció de Xavier Pujolràs. Intèrprets: Albert Ausellé, Jordi Banacolocha, Imma Colomer, Bruna Cusí, Francesc Ferrer, Lina Lambert i Sergi Torrecilla. Escenografia: Enric Planas. Ajudant escenografia: Totsafara i Pro-escena. Vestuari: Nidia Tusal i Marta Pell. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Carles Puntí. Caracterització: Pablo Arcusa. Producció executiva: Carmen Álvarez. Ajudant direcció: Xavier Pujolràs. Direcció: Gabriel Calderón. Producció del TNC i Bitó Produccions. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 abril 2018.

Mastegots a pleret i algun «gec d'hòsties». Insults i impromperis a manta. Llengua popular sense concessions en un ambient presumptament familiar que s'empara en la ciència-ficció. Però la ciència-ficció de «Que rebentin els actors» és només un recurs per aprofundir en l'amnèsia del passat, en el silenci de la història dels més grans envers els més joves, en l'oblit de la traïció i en la ignorància de la història com a única sortida per entendre el present i blindar el futur. El dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) ha creat un diorama únic amb embolcall de comèdia —però, en tot cas, de comèdia negra— per on apareixen personatges del present i personatges del passat en una simbòlica reunió familiar de Nadal promoguda per la voluntat de la néta de la família de conèixer els seus orígens. [text íntegre de la crítica]


«Mala broma», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Anna Sahun, Òscar Muñoz i Ernest Villegas. Escenografia: Sergi Corbera. Ajudant escenografia: Laura Clos. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció producció: Carles Manrique - Velvet Edicions. Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Ajudant direcció: Artur Rodríguez. Direcció: Marc Angelet. Producció de la Sala Muntaner en col·laboració de l'Atrium de Viladecans. Sala Muntaner, Barcelona, 5 abril 2018.

Potser sí que a vol d'ocell sembla un Yasmina Reza, però, vinga, oblidem-ho: a ras de terra és un Jordi Casanovas en estat pur. Fem una prova: posem l'obra en cartellera sense desvelar el nom de l'autor. Obrim un concurs amb premi inclòs (una cervesa amb l'autor o autora, per exemple). El resultat seria sorprenent amb els noms estrangers contemporanis que arribarien a aparèixer. Vull dir amb això que «Mala broma» és una obra universal d'obligada traducció i d'exportació immediata. Si hi ha un dramaturg català contemporani que experimenta els revolts de tots els gèneres possibles, aquest és Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978). I si bé sempre ha acaronat la comèdia, no sempre ho ha fet amb un rerefons de tragèdia, d'intriga, d'humor i de capacitat d'arrossegar els espectadors en un remolí d'una manera tan evident com ho fa a «Mala broma». Cal dir també que el triangle actoral respon molt bé a la proposta que fa l'autor Jordi Casanovas i que assumeix amb encert la direcció de Marc Angelet. I no només això: tant Ernest Villegas, com Anna Sahun, com Òscar Muñoz —per cert, els tres personatges mantenen els noms de fonts reals— s'esplaien a fer evolucionar els seus clons en un tobogan de pujades i baixades que són les mateixes pujades i baixades que es veuen obligats a fer els espectadors. [text íntegre de la crítica]


«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets 2016: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Intèrprets 2018: Elisabet Molet, Laura Daza / Clara Altarriba, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Carme Milà, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores / Guido Balzaretti, Marc Udina, Roc Bernadí, Raimon Ferrer i Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols (2016) i Issac Alcayde (2018). Músics 2016: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Músics 2018: Xavier Viader / Berenguer Aina / Nacho López / Glòria Casanovas / Marta Salas / Stéfano Pompilio / Gustavo Llull. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 5 abril 2018.

La iniciativa de la producció de l'immens equip que forma part de l'estrena catalana hauria de ser rebuda com un dels esdeveniments de la temporada. I no només pel que representa la importació de l'obra cosina germana de l'original teatral sinó pel resultat que aconsegueix una altra companyia també molt i molt jove —com aquella de Josep Maria Flotats de fa trenta anys—, acompanyada d'una banda de músics en directe de primera línia i amb la presència de tres veterans de pes de l'escena catalana com Roser Batalla (que alterna funcions amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols (Issac Alcayde, el 2018), en el paper de dels diversos personatges adults. ¿Les criatures les porten al món les cigonyes...? Aquesta pregunta innocent avui en dia es pot afirmar que no té sentit, malgrat que els embarassos adolescents i no desitjats continuen creixent estadísticament. Però va ser l'autor Frank Wedekind (Hannover, 1864 - Munic, 1918) qui el 1891 ja s'ho va plantejar i va posar el dit a la nafra de l'aleshores inexistent educació sexual amb una crítica severa al sistema educatiu i familiar, opressor i imperant de l'època, amb l'obra «El despertar de la primavera», que ell mateix va definir com una «tragèdia infantil». El musical, no pas de petit format —ni que hagués trobat escenari en una sala mitjana com la del Teatre Gaudí Barcelona— ara ha fet el salt al Teatre Victporia del Parale·lel. Reuneix quinze intèrprets i set músics, va ser un dels esdeveniments del gènere de la temporada d'estrena i ho tornarà a ser ara, amb l'avantatge que és un d'aquells espectacles per a espectadors fets, però també per a un públic adolescent, no només pels seus intèrprets sinó per la temàtica de l'obra que, ni que l'adaptació actual la situï a l'Alemanya de principis del segle XX, abans de la Primera Guerra Mundial, incita indiscutiblement a la reflexió sobre les reticències encara existents en alguns sectors conservadors sobre el sistema educatiu actual. [text íntegre de la crítica]


«CabaretA», de Maria Molins i Bárbara Granados. Dramatúrgia: Joan Maria Segura, Bárbara Granados i Maria Molins. Composició i direcció musical: Bárbara Granados. Intèrprets: Maria Molins, Bárbara Granados, Dick Them i Miquel Malirach (2017) / Jordi Morales (2018). Disseny vestuari: Irantzu Ortiz. Disseny il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Marc Santa. Disseny escenografia: Joan Maria Segura. Ajudant vestuari: Silvia Iglesias. Alumna en pràctiques: Magdalena Capellà. Producció executiva: Júlia Simó. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Fotografia: David Ruano. Premsa: Joan Estrada. Distribució: Elena Blanco-Magnetica Management. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció: Grec 2017, Sala Muntaner i Velvet Events S.L. Amb la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Sala Muntaner, Barcelona, 19 juliol 2017. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, 5 abril 2018.

Reivindicar el Paral·lel —no vull dir pas les obres de remodelatge de les rotondes del segle XXI sinó el vell Paral·lel canalla dels anys 20 i 30 del segle passat— és un exercici sa i recurrent en el teatre català que afortunadament reapareix de tant en tant. I és que no hi ha res millor que engrandir els mites per mantenir-los vius i per continuar circulant per aquest món fins a convertir-nos en un esquelet, com l'esquelet, peça de facultat de medicina, que hi ha entre l'utillatge teatral d'aquest espectacle. Per cert, i no és malastrugança, però que consti que ja en són tres o quatre, els esquelets del Grec 2017, si sumem al de «CabaretA» els que també formen part, en os i os, de la banda de música de «Bodas de sangre» de La Perla 29. Aquí, l'esquelet de «CabaretA» és un personatge més que, en clau de titella gegant, tindrà el seu moment de glòria sota la manipulació de l'actor i músic Miquel Malirach: «Que tinguem salut», proclama l'ànima en pena! [text íntegre de la crítica]


«Master Class», de Terrence McNally. Traducció a l'espanyol d'Ignacio García May. Intèrprets: María Bayo, Anna Alborch, Jordi Andújar, Pau Baiges, Júlia Jové i Ezequiel Salman. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Ballbè. Projeccions: Joan Rodón. Caracterització: Toni Santos. Assistent caracterització: Alicia Machín. Assessoria musical: Dani Espasa. Arranjaments musicals: Pau Baiges. Direcció tècnica: Joan Segura. Direcció musical: Pau Baiges. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Montserrat-Drukker. Teatre Borràs, Barcelona, 24 març 2018.

Aquesta exitosa obra del dramaturg nord-americà Terrence McNally (Saint Petersburg, Florida, EUA,1938) és d'aquelles que de tant en tant torna a la cartellera. Aquí la va estrenar en català Núria Espert el 1998 (en va fer més de 200 funcions), sota la direcció de Mario Gas, al Teatre Poliorama. I el 2013 en va presentar una nova versió l'actriu argentina Norma Aleandro, el 2013, precisament al mateix Teatre Borràs on ara s'ha estrenat la versió que té com a protagonista la soprano navarresa María Bayo (Fitero, 1961), en el paper de la mítica soprano grega Maria Callas (Nova York, 1923 - París, 1977). Posats, doncs, a trobar la novetat en una obra prou coneguda, la singularitat d'aquesta versió rau en el fet que sigui una soprano, i no una actriu veterana de l'escena teatral, la que assumeix el paper de Maria Callas, cosa que facilita que la versió que ha dirigit Marc Montserrat-Drukker reforci amb la qualitat imprescindible la part lírica, tot i que cal advertir que María Bayo tampoc no es queda gens enrere, durant les gairebé dues hores de l'obra, en la part del discurs actoral, en un 90% a les seves mans, tot i que compta amb la presència d'altres intèrprets que hi tenen una actuació més aviat secundària, però absolutament imprescindible també quan han de mostrar els seus dots musicals. Amb l'òpera no s'hi val a jugar i les dues noies alumnes i el jove alumne de ficció cal que tinguin prou mestratge tant per saber trobar el to adequat com per aparentar que estan encara en un procés d'aprenentatge. [text íntegre de la crítica]


«Basket Beat. Un nosaltres abans que un jo». Creació col·lectiva. Intèrprets: Josep Maria Aragay, Alba Atcher, Berta Baliu, Marina de la Maza, Oumayma El Hichou, Anamí Freitas, María Gómez, Rubén Gómez, David Karim Djilali, Raúl Pérez, Isma Safraoui, David Sitges-Sardà. Assessorament coreogràfic: Nora Sitges-Sardà. Ajudant direcció: Juan Campanadal. Escenografia i il·luminació: Adrià Pinar. Construcció escenografia: Nafka. So: Carles Parra. Vestuari: Rosa Lugo. Fotografia i vídeo: Àlex Rademakers. Disseny gràfic: Clara Gispert. Coordinació projecte: Ginesta Ferrer. Direcció escènica: David Martínez. Direcció musical: David Sitges-Sardà. Direcció Associació Basket Beat: Josep Maria Aragay. Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona, 24 març 2018.

Hi ha espectacles singulars, inclassificables, però no per això menys teatrals. Aquest n'és un. L'aparent senzillesa escènica amaga un treball de fons que va més enllà de la intenció dramatúrgica perquè inclou la possibilitat de donar veu als joves i no només d'una manera paternalista sinó oferint-los una plataforma convencional enmig d'una programació regular. «Basket Beat. Un nosaltres abans que un jo» és un espectacle que, amb base d'orquestra dirigida per David Sitges-Sardà, inclou música, hip hop, moviment, coreografia, humor, cant, percussió, teclats i un moment de tubòfon i, malgrat les fugaces intervencions parlades, també incorpora una dosi de reflexió arran de terra de fets socials que, de tan evidents, no haurien de necessitar les falses promeses que sovint es fan des de les altes jerarquies. [text íntegre de la crítica]


«Totem». Dramatúrgia de Robert Lepage. Música de Bob & Bill. Intèrprets: Umi Miya (home de vidre), Jonathan Buese, Roman Ponomarov, Fabio Luis Santos i Caoliang Wang (barres elevades); Eric Hernandez (cèrcols); Vladimir Novotny, Virginie Canovas i Maciej Labutin (trio d'anelles); Bai Xiangjie, Ju Qianqian, Liu Chen Chen, Wang Jiawen i Wu Yurong (monocicles amb bols); Phillippe Thibodeau (clown); Tyler Block (roda Cyr); Oyun-Erdene Senge (contorsió); Viktor Kocherin (escalada); Nicolas Pires (diàbolo); Louis-David Simoneau i Marie-Christine Fournier (trapezi); Thom Wall (malabarisme); Shandien Larance (cèrcols); Denise Garcia-Sorta i Massimiliano Medini (patins); Anatoli Baravikou, Dzmitry Barsukou, Aliaksei Buiniakou, Veaceslav Cebanu, Tamir Erdenesaikhan, Alexandr Laschenko, Aliaksei Liubezny, Alexandr Mikhaylov, Dzmitry Khvilatsiuk i Eduard Sokal (barra russa); Jon Monastero (clown). Músics: Esi Acquaah-Harrison, Christian Laveau, Elvis Aljus, Alexandre Hudon, Alejandro Romero, Julien Bonvoisin, Annette Bauer i Josh Geisler. Direcció artística: Gilles Ste-Croix. Direcció escènica: Neilson Vignola. Escenografia: Carl Fillion. Il·luminació: Étienne Boucher. So: Jacques Boucher. Caracterització: Nathalie J. Simard. Maquillatge i vestuari: Kym Barrett. Coreografia: Jeff Hall. Producció: Cirque du Soleil. Producció executiva: Guy Laliberté. Direcció: Robert Lepage. Grand Chapiteau, Bellvitge, Districte Cultural de L'Hospitalet de Llobregat / Barcelona, 23 març 2018. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

Esperat i celebrat retorn a Barcelona de la companyia del Cirque du Soleil, i aquesta vegada per quedar-s'hi, després de sis anys d'exili, de temporades trencades a Port Aventura World i d'alguna reposició d'espectacles anteriors en espai convencional com el Palau de Sant Jordi de Montjuïc. El retorn coincideix amb el vintè aniversari del debut del Cirque du Soleil a Catalunya amb un espectacle encara avui emblemàtic, «Alegria», que va impactar notablement en els afeccionats al circ i, també cal dir-ho, va promoure el debat sobre quina era l'essència del circ. El seu periple en aquests anys l'ha fet estar per diversos punts perifèrics de la ciutat: la Mar Bella, el Fòrum, el Port Vell... Finalment, l'esplanada del Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat, a tocar del barri de Bellvitge, sobre asfalt, ha vist com creixien de nou les estructures de les carpes blanques tan característiques de la troupe, una companyia nascuda el 1984 al Quebec, convertida en un imperi del circ mundial. Després de vuit espectacles íntegres en carpa vistos a Barcelona en aquests vint anys —«Totem» és el que fa nou—, cada vegada s'ha anat fent més evident que els muntatges del Cirque du Soleil són més "circ" i menys "espectacle". És a dir que, a pesar que mantenen la seva línia de barrejar espectacularitat amb teatralitat, hi ha una intenció evident de donar més èmfasi a l'essència del circ que no pas a l'embolcall. [text íntegre de la crítica]


«El sistema solar», de Mariana de Althaus. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Joel Bramona / Jaume Solà, Aina Clotet, Marc Clotet i Guillermo (Willy) Toledo. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Ajudanta vestuari: Mercè Crespo. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Maquillatge: Toni Santos. Il·luminació: Mingo Albir. Retrat: Curra Martín. Alumna en pràctiques direcció IdT: Jaime A. Herrera. Ajudanta direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 20 març 2018.

Quan una obra de teatre s'adapta al cinema, no sempre l'experiència acaba en un bon resultat. A aquesta obra teatral de la dramaturga Mariana de Althaus (Lima, Perú, 1974), la versió cinematogràfica li ha fet molt de mal. Estrenada als cinemes fa pocs mesos, dirigida per Bacha Caravedo i Chinón Higashionna, ha passat sense pena ni glòria, malgrat el petit ganxo de l'actriu Adriana Ugarte, i ha estat considerada unànimament per bona part de la crítica com una pel·lícula "nyonya" de "tarda de diumenge". Els espectadors de l'obra teatral, dirigida aquí per Carol López —que s'ha estrenat en la versió original de l'autora— faran bé doncs, si per atzar han vist la pel·lícula, d'oblidar-se del seu clon cinematogràfic. De fet, les funcions d'«El sistema solar» al Lliure de Gràcia penjaran aviat el cartell de localitats exhaurides. [text íntegre de la crítica]


«Pool (no water)», de Mark Ravenhill. Traducció de Pau Gener, Chloe Campbell, Anna Serrano i Elena Martín. Dramatúrgia: Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (col·lectiu VVAA). Intèrprets: Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Esquerda, Sandra Pujol i Xavier Teixidó. Espai escènic i il·luminació: Marc Salicrú. Espai sonor i música: Clara Aguilar. Disseny de vestuari i confecció: Chloe Campbell. Disseny d’audiovisuals: Ventura L. Kalász. Disseny gràfic: Iolanda Monsó. Realització vídeos promoció: Adrià Botella i Zak Ramis. Assistent de dramatúrgia: Xisi Sofia Ye Chen. Assistent de moviment: Alba Sàez. Assistents d’escenografia: Martí Pavia i Paula Catalan. Assistent de producció: Jan Matheu. Coproducció d’Íntims Produccions i FiraTàrrega. Ajudant direcció: Topo. Direcció: Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (col·lectiu VVAA). Companyia Íntims Produccions i col·lectiu VVAA. Sala Beckett, Barcelona, 18 març 2018.

Potser per allò del sentiment de culpa, és més fàcil parlar de crisi d'amistat que no pas de crisi d'enveja, que és el sentiment que realment es desprèn d'aquesta reflexió contemporània que va estrenar ja fa uns anys, el 2006, però sense data de caducitat, l'actor, periodista i dramaturg Mark Ravenhill (West Sussex, Regne Unit, 1966), autor també, entre altres, d'«Unes polaroids explícites», una de les obres que es va representar en català, a principis d'aquest segle, al Teatre Lliure de Gràcia. La troupe que en aquesta nova aventura formen la companyia lleidatana Íntims Produccions i el col·lectiu VVAA fa una mirada molt singular a l'obra de Mark Ravenhill. Diria que a partir del que l'autor els posa a les mans, deconstrueixen tot el que poden del món que els explica per tornar a construir-lo des de la seva experiència col·lectiva i generacional, fidels a la línia escènica i amb intencions trencadores que ja van mostrar en altres muntatges com «El lloc» o «Wasted» (Íntims Produccions) o «Like si lloras» i «Wohnwagen» (col·lectiu VVAA). [text íntegre de la crítica]


«Gran Fracaroli». A partir de l'obra de Joan Brossa. Adaptació d'Adrià Aubert. Dramatúrgia: Ariadna Pastor. Intèrprets: David Anguera, Bernat Cot, Jordi Font, Laura Pau i Lluna Pindado. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Adrià Aubert. Vestuari: Maria Albadalejo. Màscares i telons: Júlia Rodon. Assessorament de moviment: Robert González. Producció: Marina Marcos. Regidoria: Emma Masferrer. Tècnic so i llum: Jorge Mur. Ajudants direcció: Laura Aubert i Eduard Autonell. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre, El Maldà, Barcelona, 17 març 2018.

El poeta i dramaturg català Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) va homenatjar l'actor, transformista i cantant italià Leopoldo Frégoli (Roma, 1867 - 1936) amb l'obra «El gran Fracaroli» el 1962. La companyia d'Els Pirates Teatre ja han treballat Brossa en altres ocasions («Teatre de carrer», «El darrer triangle» i «La quarta dimensió»), però aquesta vegada recorren a l'obra fregoliana i a altres propostes brossianes —molt poc interpretades com tota la immensa creació escènica de Brossa— per extreure una sèrie de peces breus —crec que més d'una dotzena llarga— que, en clau de cabaret i teatre de varietats populars, formen una olla barrejada de gèneres d'herència parateatral: màgia, teatre d'ombres, clown, transformisme, música... [text íntegre de la crítica]


«The Trumps», de Xavi Morató. Música de Joan Olivé. Intèrprets: Sergi Cervera, Mingo Ràfols, Mònica Macfer i Joan Olivé. Amb la col·laboració de Mont Plans, Dafnis Balduz, Lloll Bertran, Txabi Franquesa, Miquel Ripeu i David Guapo. Escenografia: Jordi Rovira (amb la col·laboració d’Astrid Caballero). Il·luminació: Dani Gener. Caracterització i maquillatge: Marta Ferrer (amb la col·laboració d’Helena Fenoy). Vestuari: Noemí Ramírez (amb la col·laboració d’Angela Cassillas i Catou Verdier). Coreografies: Bea Ortiz i Joan Olivé. Coach vocal Trump: Elia Corral. Producció: Sergi Cervera. Direcció: Xavi Morató i Joan Olivé. Teatre del Raval, Barcelona, 16 març 2018.

Segurament que quan Xavi Morató, autor d'aquesta comèdia gairebé musical, es va plantejar posar cara a cara en clau satírica els dos líders polítics més perillosos del món des que ha començat el segle XXI: Donald Trump, president dels EUA, i Kim Jong-Un, capitost de Corea del Nord, no devia comptar que, precisament coincidint amb l'estrena de l'espectacle, els dos personatges en la vida real concertarien una futura trobada per debatre els seus afanys de poder. Aquesta trobada s'ha pactat després dels Jocs Olímpics d'Hivern a Corea del Nord i, tenint en compte el caràcter inestable de l'un i de l'altre, no seria estrany que mai no es portés a terme i que la ficció de Xavi Morató tingui més sentit que mai. «The Trumps» és una comèdia volgudament esperpèntica i esbojarrada i per tant no admet matisos que suavitzin aquests qualificatius. Els quatre intèrprets imitadors estan obligats a estrafer els seus personatges imitats tot i que qualsevol semblança amb la realitat no és tan casual i pot arribar a semblar, en segons quins moments, més encertada del que aparenta. [text íntegre de la crítica]


«Sol solet», d'Àngel Guimerà. Versió de Carlota Subirós. Dramaturgista: Ferran Dordal i Lalueza. Música original: Roger Casamajor. Intèrprets: Mercè Arànega, Laura Aubert, Javier Beltrán, Roger Casamajor, Laia Duran, Oriol Genís, Antònia Jaume / Alba Pujol i Ramon Pujol. Escenografia: Max Glaenzel. Construcció escenografia: Jorba-Miró estudi taller escenografia i Pascualín. Vestuari: Marta Rafa. Ajudanta vestuari: Giulia Grumi. Il·luminació: Carlos Marquerie. Ajudant il·luminació: Guillem Gelabert. So: Damien Bazin. Violí: Laura Aubert. Moviment: Laia Duran. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudanta direcció: Clara Manyós. Direcció: Carlota Subirós. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 març 2018.

Si bé en les obres més conegudes d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) es troben rastres de la seva accidentada infància, amb uns anys d'incertesa d'identitat i no reconegut com a fill biològic fins al cap d'uns anys, en aquesta obra, «Sol solet», del 1905 —posterior a les més celebrades com «Mar i cel», «Terra baixa» o «La filla del mar»—, aquest rastre encara és més evident. «Sol solet» s'escriu quan Guimerà ja tenia un extens catàleg d'altres obres, menys populars i al costat de les tres esmentades abans. Però en aquest cas, «Sol solet» va ser injustament rebutjada quan tocava i, posteriorment, oblidada i per això mateix, gairebé desconeguda fins ara. A «Sol solet» hi ha la presència de dos germans, un més estimat que un altre per la mare, més viatger i seductor. L'altre, més arrelat a l'hostal, de caràcter aspre, gelós i tocat per la fatalitat del vici. Àngel Guimerà va tenir un germà que de seguida, i no com ell, va ser reconegut pel matrimoni. A «Sol solet» hi ha també l'amic mariner del germà viatger a qui ha salvat d'un naufragi. El nouvingut confessa que no se sent d'enlloc, es deleix per obtenir una abraçada o un petó de la mare de l'hostal i acaba guanyant la partida i emportant-se el fill petit que ha tingut amb la jove neboda de l'hostal, com un trofeu. [text íntegre de la crítica]


«Bull», de Mike Bartlett. Traducció d'Adriana Nadal. Intèrprets: Joan Carreras, David Bagés, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins. Disseny escenografia: Paula Bosch. Ajudant escenografia: Sebas Brossa. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró. Col·laboració màquina d'aigua: Aquajet. Disseny il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny vestuari: Laura García. Disseny so: Txume Viader. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudant producció: Jan Vilanova i Gerard Balenes. Coreografia moviment: Isaac Morera. Ajudant direcció: Victòria Pagès. Direcció: Pau Roca. Producció: La Villarroel i Sixto Paz. La Villarroel, Barcelona, 14 març 2018.

Ser cornut (parlant de bous) i pagar el beure. Això és el que se li pot aplicar, al personatge perdedor, dels quatre que té l'obra «Bull», que es convertirà en la víctima de la presumpta i simbòlica «cursa de braus» que mantenen tres empleats d'un equip comercial en competència personal i el director de l'empresa en un temps de crisi —és a dir, parlant en clau empresarial: sempre— que obliga a reajustar despeses i fer fora algú del personal. La companyia Sixto Paz converteix el que es podria haver presentat com un típic cas d'assetjament laboral o buylling per a adults —conseqüència generacional del buylling escolar— en una agra comèdia on es posen al descobert les males arts sense escrúpols d'uns sobre els altres i de tots contra un de sol. [text íntegre de la crítica]


«El secret de la Lloll» (Títol estrena: «La Lloll i el secret d'El Maldà». Idea i dramatúrgia de Lloll Bertran. Actriu: Lloll Bertran. Actor: Eduard Autonell. Pianista: Ariadna Cabiró. Disseny de llums: Adrià Aubert. Tècnic de llums i so: Jorge Mur. Ajudant direcció: Bernat Cot. Direcció: Lloll Bertran. El Maldà, Barcelona, 16 juny 2017. Teatre Club Capitol, Barcelona, 15 març 2018. [Crítica de l'estrena a la sala El Maldà]

De segur que la majoria d'espectadors habituals d'El Maldà, quan enfilen el ram d'escales de la Casa Cortada (àlies Palau de Maldà) que porta a la petita sala teatral, pensen quins secrets deu amagar la història de la residència de l'antic baró que —si ell ho sabés es feriria!—, és més conegut per la decadència actual de les velles galeries reciclades en basar paquistanès que per la seva feina literària i periodística, precedent del costumisme i la crònica urbana. Amb aquest espectacle de la multifacètica actriu Lloll Bertran, potser ara els espectadors pensaran que, per fi, algú els explicarà els autèntics secrets del personatge i del casal del barri del Pi de Barcelona. Que s'ho treguin del cap, doncs. La Lloll és capaç d'anar més enllà del mateix baró i empescar-se una història de ficció que, si ella hi insisteix, pot passar a l'antologia de llegendes urbanes del passat com aquelles que, de tant explicar-les, acaben convertint-se en veritat. [text íntegre de la crítica]


«Fuga de conills». Dramatúrgia de Martina Cabanas Collell. Intèrprets: Pau Zabaleta, Maria Cirici i Artur Rodríguez. Escenografia: Josep Sarsanedas. Disseny il·luminació: Bernat Jansà. Espai sonor: Guillermo Mugular. Disseny de vestuari i atrezzo: Berta Cabanas. Direcció: Martina Cabanas Collell. Companyia Zero10 Teatre. Sala Atrium, Barcelona, 1 març 2018.

«Fuga de conills» té el perill de caure en l'etiqueta de "teatre generacional". I sí que té alguna cosa de "generacional", però en el fons sobrepassa la pròpia generació retratada per entrar en conceptes d'un temps ple d'incerteses i sense la visió d'un futur clar al final del túnel que té en estat d'expectació i de xoc tothom, sigui quina sigui la seva generació. De reflexions còmiques, dramàtiques o de comèdia agredolça, com qualifica la pròpia companyia «Fuga de conills», ambientades amb personatges de darrere l'escenari n'hi ha unes quantes en el catàleg de muntatges teatrals. La majoria, però, miren enrere i s'inscriuen en la nostàlgia d'un temps que no tornarà. [text íntegre de la crítica]


«La nit de la Molly Bloom». Versió escènica de José Sanchis Sinisterra, a partir de l'últim capítol de la novel·la «Ulisses», de James Joyce. Traducció d'Artur Trias. Intèrprets: Àngels Bassas i Jep Barceló. Coach vocal: Muntsa Rius. Disseny espai: Artur Trias. Disseny atrezzo i vestuari: Mariela Sernagoras. Caracterització: Àngels Salinas. Disseny de llum: Ignasi Camprodon. Disseny de so: Daniel Seoane. Cap tècnic: Rafael Ruiz. Producció executiva: Cristina Raventós. Ajudant de direcció: Lídia Linuesa. Direcció: Artur Trias. Producció: Sala Muntaner, Jeloudoli i Bohèmia's. Sala Muntaner, Barcelona, 28 febrer 2018.

Fa gairebé quaranta anys, el 1979, José Sanchis Sinisterra va saber extreure de la immensitat de la novel·la «Ulisses», de James Joyce, la riquesa teatral que va detectar en el personatge de Molly Bloom en les últimes cinquanta pàgines del relat de l'autor dublinès i va reconvertir el monòleg literari en un monòleg interior teatral a càrrec d'aquest personatge femení que respira infelicitat pels porus, una cantant lírica, fidel i infidel al mateix temps al seu marit, Leopold Bloom, que en una nit sense poder dormir, al llit, fa un repàs dels seus pensaments, dels seus desitjos amagats, de les seves frustracions i també de les seves il·lusions i les seves esperances quan és a punt d'arribar a la franja dels quaranta anys. Aquella versió en espanyol, la malaguanyada actriu Rosa Novell la va portar a escena l'any 2000, sota la direcció de Lourdes Barba, a la ja tancada Sala Artenbrut, espai de Gràcia que aleshores dirigia la també malaguanyada actriu Mercè Anglès. La complexitat literària de l'«Ulisses» de James Joyce pot ser tan angoixant per a un lector corrent del segle XXI que la versió de Sanchis Sinisterra, que va coincidir dos anys després amb la publicació de la primera traducció catalana de la novel·la a càrrec de Joaquim Mallafrè, va obrir la porta a conèixer els personatges retratats per Joyce i, en especial el de Molly Bloom. [text íntegre de la crítica]


«El fantasma de Canterville», de Joan Yago, a partir del relat original d'Oscar Wilde. Intèrprets per ordre d'aparició: Pep Sais, David Olivares, Elisabet Casanovas, Joan Pera, Betsy Túrnez i Òscar Castellví. Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Joan Bonet. Caracterització: Toni Santos. Assessorament de màgia: Mag Lari. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidora: Olga Fibla. Sastressa: Toñi Chamorro. Perruqueria: Yaismery León. Tècnic de so: Víctor Bartolomé. Microfonista: Jaume Cuadrada. Cap tècnic del teatre: Ivan Pérez. Alumna en pràctiques vestuari: Mar Mendieta. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró. Tractament pictòric cortinatges: Taller d'escenografia Jordi Castells. Construcció joc de màgia: Taller d'escenografia Sant Cugat. Confecció vestuari: Època. Dress Art. Perruques: Damaret. Efectes especials: P.Q. Mits - Jordi Contel. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Producció de Focus. Teatre Condal, Barcelona, 27 febrer 2018.

Si entre les golfes de les cases rehabilitades que tenen més de 150 anys a l'Eixample de Barcelona i a les dels habitatges que inflen la nova bombolla immobiliària postcrisi que torna a créixer als voltants del Mercat de Sant Antoni, els seus inquilins —amenaçats per la llei de lloguers que els fa fora— tinguessin un fantasma com el del castell de Canterville, als inversors i especuladors que ronden per Barcelona els foragitaria la por i, allò que no resol ni la justícia ni la política, potser ho resoldria el fantasma. A Canterville, tot i que molts anys abans, a la dècada dels cinquanta del segle passat, a tocar de la bombolla de postguerra mundial de posada en marxa del Pla Marshall acordat el 1947, l'industrial nord-americà d'olis lubrificants, Hiram S. Otis, arriba amb la seva dona i la seva filla —l'adaptació ha retallat la presència altres membres petits del matrimoni— a Canterville després de tancar un tracte de compra del vell castell a l'últim hereu de la possessió, Lord Canterville, quatre-cents anys abans, propietat de Sir Simon de Canterville, l'ànima en pena que arrossega el pes d'haver matat la seva dona i que s'encarrega de vetllar, des de l'altre món —o potser des d'aquest—, pels interessos de la família descendent de lords. [text íntegre de la crítica]


«El mar no cap dins d'una capsa de sabates», de Laia Alsina Ferrer. Intèrprets: Andrea Artero, Cristina Arenas, Martí Salvat i Toni Guillemat. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal i Gala Garriga. Disseny de llums: Rubèn Taltavull. Producció: Júlia Simó Puyo. Ajudant direcció: Robert González. Direcció: Laia Alsina Ferrer. Companyia El Martell. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 febrer 2018.

Quan acaba l'espectacle i mentre els espectadors surten de la sala, s'escolta, fora de guió, el rap de Valtónyc, el raper de les Illes que ha vist com se li ratificava la condemna de tres anys de presó per la lletra d'una de les seves peces considerades ofensives i com se li imputava el delicte d'atemptat contra la corona espanyola. Valtónyc és, juntament a l'artista censurat d'Arco, el pallasso amb el nas imputat per delicte d'odi, el mecànic que va ver ús del dret d'admissió... i tants altres casos, una de les víctimes els últims mesos de l'esqueixada de la llibertat d'expressió. És significatiu que, en senyal de solidaritat, la companyia jove El Martell punxi el rap "demoníac" de Valtónyc després de l'espectacle, «El mar no cap dins una capsa de sabates», que parla de la infància i dels enganys familiars i escolars que aquella etapa va anar carregant en la motxilla de la generació dels quatre personatges d'aquesta obra escrita per Laia Alsina Ferrer (Argentona, Maresme, 1988) i que es mou en una maroma finíssima entre el teatre de text —de molt de text ininterromput, gairebé insistent com un rap, durant 85 minuts— i el teatre físic, que és una de les etiquetes característiques de la companyia El Martell. [text íntegre de la crítica]


«El llibertí», d'Eric-Emmanuel Schmitt. Traducció d'Esteve Miralles. Intèrprets 2018: Abel Folk, Àngels Gonyalons, Jan Forrellat, Annabel Totosaus, Elena Tarrats i Clara Moraleda. (Intèrprets estrena 2007: Laura Conejero / Montse Guallar, Ramon Madaula, Jofre Borràs, Marta Millà, Nausicaa Bonnín i Paula Vives). Espai escènic i vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: Ignasi Morros. Caracterització: Ignasi Ruiz (Caracterització estrena 2007: Liliana Pereña i Mònica Núñez). Il·lustracions musicals: Jean Philippe Rameau. Regidoria: Laura Casellas. Construcció escenografia: Arts-Cenics / Serinkjet. Confecció vestuari: Goretti Puente. Disseny gràfic: Montse Amenós. Fotografia: Daniel Escalé. Producció d'Anexa i Pararam. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 setembre 2007. Reposició: 23 febrer 2018.

Fa gairebé onze anys, el setembre del 2007, que el director Joan Lluís Bozzo va estrenar aquest espectacle —en una de les pauses de la seva etapa de musicals—, al mateix Poliorama, aleshores amb un repartiment integrat per l'actriu Laura Conejero (en les pròrrogues la va substituir l'actriu Montse Guallar), i els intèrprets Ramon Madaula, Jofre Borràs, Marta Millà, Nausicaa Bonnín i Paula Vives. La recuperació del muntatge el 2018 serveix per constatar que l'obra manté la frescor, la picaresca i les guspires lingüístiques que es va detectar en aquell moment i per revisitar l'excel·lent vestuari i l'escenografia de Montse Amenós, així com la matisada il·luminació d'Ignasi Morros que marca en temps real de vespre tota l'acció, encara no dues hores, des de la claredat de l'inici fins a l'encesa de les espelmes del llum penjant de braços. I per això, continua també sent vàlid el que es va dir aleshores aquí mateix, amb la inevitable comparació del canvi de repartiment. [text íntegre de la crítica]


«Frankenstein». Versió de Guillem Morales, basada en la novel·la «Frankenstein o el Prometeu modern», de Mary Shelley. Intèrprets: Joel Joan, Àngel Llàcer, Lluís Marco, Magda Puig, Albert Triola, Pere Vallribera, Alba De La Cruz. Escenografia: Anna Alcubierre. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. Música original i espai sonor: Jordi Collet. Coreografia: Ferran Carvajal. So: Efrén Bellostes. Caracterització: Laura Pérez i Carla Casals. Efectes especials: Llorenç Mas. Suport a la coreografia: Núria Legarda. Ajudant escenografia i cap tècnic: Adrià Pinar. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Assistent vestuari: Laura Brayda. Alumne en pràctiques direcció IdT: Jaume Viñas. Alumna en pràctiques Eòlia: Alba De La Cruz. Construcció escenografia: Pascualín i Tallers d'Escenografia Castells, S.L. Confecció vestuari: Sastreria Cornejo i Taller Goretti. Equips tècnics i gestió del TNC. Producció executiva: Roger B. Sardà. Direcció producció FEI: Gabriela Flores. Ajudant direcció: Ricard Soler Mallol. Direcció: Carme Portaceli. Producció: TNC i Factoria Escènia Internacional (FEI). Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 febrer 2018.

Només començar l'espectacle «Frankenstein», un pensa que encara ens acabarem enrampant tots plegats a la Sala Gran del TNC, si el "doctor" Àngel Llàcer que fa el paper del Dr. Víctor Frankenstein, continua provocant descàrregues amb el contacte polar amb les pinces gegants que han baixat del sostre i que, gràcies als efectes sonors, fa la impressió que treguin guspires per tot arreu —com si fossin un dels artilugis metàl·lics de l'actor multidisciplinar de performances, Marcel·lí Antúnez— acoblades a la placa de la gàbia metàl·lica on ha de dotar de vida la Criatura de la història, que no és altra sinó l'actor Joel Joan, transfigurat per una artesanal caracterització de bisturí, fil i agulla, i també per la gestualitat i el físic maldestres de monstre que no abandonarà durant tota la representació d'aquesta versió teatral de «Frankenstein o el Prometeu modern» que el 1818 l'escriptora Mary Shelley (Londres, 1797 - 1851) va publicar després d'haver fet, dos anys abans —quan encara era una adolescent de dinou anys—, una primera temptativa en clau de relat breu en una estada idíl·lica a la vora del llac Léman de Ginebra amb qui seria després el seu marit i com a parella convidada a la mansió de Lord Byron. [text íntegre de la crítica]


«Moby Dick». Text de Juan Cavestany, basat en la novel·la de Herman Melville. Intèrprets: Josep Maria Pou, Jacob Torres i Oscar Kapoya. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Valentín Álvarez. Música original i espai sonor: Jaume Manresa. Sonorització: Jordi Ballbé. Videocreació: Miquel Àngel Raió. Postproducció videocreació: Miquel Àngel Raió i Francesc Sitges-Sardà. Disseny i construcció pròtesi cama: DDT SFX (Montse Ribé i David Martí). Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Ajudant escenografia i vestuari: Nuri Llinares. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidor: Sergi Vallés. Sastressa: Rosario Macias. Maquilladora: Noemí Jiménez. Tècnics so: Roger Giménez i David Garcia. Tècnic audiovisuals: Xevi Gibert i Omar Álvarez. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Arts-cenics escenografia i Pascualín. Confecció vestuari: Època. Ambientació del vestuari: Nídia Tusal. Veus gravades: Cor de veus greus de Madrid (Direcció: Juan Pablo de Juan) i Cor de Joves de la Comunitat de Madrid. Estudi de gravació: Manufacturas i Micromaltese. Assistents de càmera: Agustí Torres, Gerard Bagés, Mar Cabero, Jordi Pares i Giulia Podo. Figurants projecció: Martí Abril, Ntonga Paulin Behounde, Juan Antonio Dos Santos, Carles Guillot, Jordi Manero, Sergi Mitjans, Sergi Mompel i The Cinema Face. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Andrés Lima. Producció de Focus. Teatre Goya, Barcelona, 20 febrer 2018.

Ignoro quantes hores, dies o qui sap si anys, s'ha passat l'actor Josep Maria Pou llegint i rellegint Herman Melville i el seu clàssic «Moby Dick». Però m'imagino que uns quants. De la mateixa manera que també m'imagino que, immers com està aquesta temporada en el personatge del capità Ahab, en més d'una ocasió es deu despertar entresuat d'algun malson obsessiu, veient-se caminar amb l'espectacular cama ortopèdica —una peça imponent d'artesania dels creadors d'efectes cinematogràfics catalans Montse Ribé i David Martí— i tinguent-se-les amb l'arpó i la balena blanca. Vull dir amb això que és molt difícil aquesta vegada que l'actor es desentengui del seu personatge mentre visqui nit i dia a la seva pell i el representi a l'escenari, ara al Teatre Goya i, posteriorment, en la gira que el muntatge tingui prevista. La versió en espanyol de Juan Cavestany, dirigida per Andrés Lima, basada en les més de 700 pàgines de «Moby Dick», novel·la del 1851 de l'autor nord-americà Herman Melville (1819-1891), queda sintetitzada i centrada aquí en la fúria, l'obsessió malaltissa i tot el que pugui acumular de personatge èpic Ahab, en un gairebé —o sense gairebé— monòleg d'hora i vint minuts a càrrec del protagonista. [text íntegre de la crítica]


«Si mireu el vent d'on ve». Títol original: «Comfort Me with Apples», de Nell Leyshon. Traducció de l'anglès de Marc Rosich. Intèrprets: Clàudia Cos, Eduard Farelo, Lluís Marquès, Laura López i Emma Vilarasau. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Ikerne Giménez. Caracterització Eva Fernández. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo. So: Igor Pinto. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Mobiliari: Jorba Miró. Confecció vestuari: Tytti Thusberg i Goretti Puente. Acabats: María Calderón. Agraïments: Vivers Casa Paraire. Ajudanta direcció: Ester Nadal. Direcció: Fernando Bernués. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 febrer 2018.

L'obra se l'ha etiquetada amb una de les lletres de la cançó popular infantil «Set pometes té el pomer», aquella que diu: «Si mireu el vent d'on ve, / veureu el pomer com dansa...», un recurs lingüístic gairebé obligat perquè «Comfort Me with Apples» no té una traducció literal de fiar, però tenint en compte el "secret" que amaga la història, gairebé es podria dir que l'opció escollida millora el títol original. «Si mireu el vent d'on ve» seria, si parléssim en termes musicals, una mena de poema simfònic, una peça extrateatral, que pretén remoure sentiments i desvetllar sensacions defugint una gran oquestració dramàtica. Vull dir amb això que l'autora Nell Leyshon (Glastonbury, Regne Unit, 1962), que va escriure aquesta obra ja fa dotze anys, opta per una contrucció dramatúrgica molt lliure, al marge de convencions o tendències i, com en un poema simfònic, la dota d'un sol moviment. I l'ha ambientat en una finca rural en decadència de la vella Anglaterra, terra de pomers nostàlgica de la sidra, caiguda en l'abandó no només perquè el patriarca acaba de morir sinó perquè ni ell ni la seva dona no treien ja, des de feia anys, gaire profit de la collita. [text íntegre de la crítica]


«El temps que estiguem junts». Dramatúrgia de Pablo Messiez. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets: Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Paloma Parra. So: Joan Solé. Ajudanta d'escenografia: Eli Siles. Construcció escenografia: Jorba Miró. Ajudanta de direcció: Helena Escuté. Direcció: Pablo Messiez. La Kompanyia Lliure. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 febrer 2018.

A veure... ¿com ho expliquem perquè s'entengui..? L'espai és un, però les històries són dues... o més de dues. La realitat és una... però hi ha una segona realitat semblant a aquelles visions que s'anticipen al que un viu en un moment determinat. ¿El que vivim en temps present ho hem viscut alguna vegada abans...? Tothom ha experimentat aquesta sensació, amb estranyesa i un cert respecte pel desconegut, alguna vegada a la vida. Al dramaturg i director Pablo Messiez (Buenos Aires, Argentina, 1974), de l'escola Veronese, aquesta dualitat carregada d'enjòlit li suggereix la confecció artesanal d'una història d'històries de relacions personals i també d'incomunicació que al final es troben. Crec que, a Messiez, no li interessa tant el que passa a «El temps que estiguem junts» sinó com i per què hi passa. I aquest trànsit és el que fa també —o es veu obligat a fer també— l'espectador quan s'ha avesat a les dues realitats paral·leles d'aquesta obra que neix, precisament, d'uns tallers fets la temporada anterior entre el director i els intèrprets de La Kompanyia Lliure, actors i actrius de la generació dels vuitanta i noranta del segle passat, ara ja coneguts i cada vegada més consolidats per mèrits propis en el panorama escènic català. [text íntegre de la crítica]


«Llibres per cremar (Les combustibles)», d'Amélie Nothomb. Traducció de Roger Batalla. Intèrprets: Ramon Vila, Paula Sunyer i Roger Batalla. Escenografia i il·luminació: Núria Vila Vilaregut (Lacol). Espai sonor: Roger Batalla. Vestuari: Montse Albàs. Producció: Aiba Bujosa i Cia. Pyros. Estudiant en pràctiques d'El Timbal: Sara Membrives. Direcció: Blanca Bardagil. Companyia Pyros. El Maldà, Barcelona, 16 febrer 2018.

És hivern. Fa fred. Hi ha guerra. Les bombes cauen a fora. L'habitatge del professor sembla immune al desastre de fora. La Universitat és un dels objectius principals dels obusos. Un dels estudiants, el seu assistent, comparteix el pis amb ell. I una estudiant, amiga temporal de curs de l'assistent, també hi acaba anant a parar pel setge de la ciutat que es fa irrespirable. Amb aquest recurs de refugi, l'autora crea un ambient asfixiant que té només com a marc una estesa de llibres esmicolats, tres o quatre cadires i una estufa de llenya, però sense combustible a causa de les penúries de la guerra. L'escriptora belga de llengua francesa, Amélie Nothomb (Etterbeek, Bèlgica, 1966) va escriure aquesta peça breu el 1994 i és inevitable pensar que ho va fer quan aleshores tot Europa mirava astorada, i amb amb ulleres fosques per no veure-hi clar, el setge de Sarajevo i la desfeta posterior dels Balcans i l'antiga Ioguslàvia. [text íntegre de la crítica]


«Sopa de pollastre amb ordi (Chicken Soup with Barley)», d'Arnold Wesker. Versió catalana de Llàtzer Garcia i Ferran Utzet. Intèrprets: Míriam Alamany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals i Lluís Villanueva. Escenografia: Josep Iglesias. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Damien Bazin. Vestuari: Annita Ribera. Caracterització: Àngels Salinas. Assessorament gestual: Marta Gorchs. Ajudanta escenografia: Marina Soteras. Ajudanta vestuari: Helena Àngel. Alumna en pràctiques Escola El Timbal: Rosa Maria Ordóñez. Ajudant direcció: Mònica Molins. Direcció: Ferran Utzet. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 febrer 2018.

L'ordi és un dels cereals bàsics de la humanitat des de l'antiguitat. I també del bestiar. Per això, potser, es considera un cereal de classe humil, com aquelles productes de la terra que creixen en la sequera i que en temps migrats salven de la fam. A cals Khan, una família jueva refugiada i establerta a Londres, defensors de la classe obrera anglesa dels anys trenta i devots de la doctrina comunista, les racions diàries de sopa de pollastre amb ordi van salvar la vida de la filla Ada. Això l'hi recorda sempre la seva mare, Sarah, i en té també una memòria de la flaire dels plats calents el fill petit, Ronnie. A cals Khan, activistes fins a la medul·la, idealistes de cor i fervents seguidors de les reivindicacions populars del partit comunista, s'han proposat lluitar contra el feixisme creixent dels anys trenta fent tots pinya a les manifestacions antifeixistes com la del barri obrer londinenc de l'East End del 1936, on viuen nombrosos jueus. Però la fe en els ideals de la família Khan s'estavella quan la policia metropolitana que els hauria de protegir està més al costat dels feixistes i és als contramanifestants a qui fa enrere a cops, amb nombrosos ferits i també detencions. [text íntegre de la crítica]


«Sugar (Con faldas y a lo loco)». Basat en el musical de Billy Wilder i I.A.L. Diamond. Llibret de Peter Stone. Lletres de Bob Merrill. Música de Jule Styne. Traducció i adaptació del guió: Bernat Hernández i Laura Olivella. Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Bealia Guerra, Xavi Duch, Rubén Yuste, Pep Cortés, Maria Santallusia, Jordi Llordella i Dani Claramunt. Ballarins: Lorena García, Ariadna Canals, Núria Torrentallé, Ana Micó, Cristina Murillo, Paula Espinal, Roberto Provenzano, Adrià Garcia, Zuhaitz Sanbuenaventura, Óscar Planells, Javier Arroyo “Jota” i Pep Ribas. Músics: Filippo Fanó i Jairo Ortega (piano), Josema Martín i Valentí Querol (bateria),Bernat Hernández i Pau Lligadas (contrabaix), Ángel Girón (trompeta), Jordi Santanach i Sergi Felipe (saxo). Disseny so: Enric Vinyeta. Disseny il·luminació: Jordi Thomàs. Disseny vestuari: Som-hi Films. Vestuari: Rafató Teatre i Som-hi Films. Utilleria: Anna Gas. Il·lustracions, títols, grafisme i maquetatge: Addcom. Escenografia: Pau Doz i Mollet Escenografies. Coreografia: Laura Olivella. Assistent coreografia: Ana Micó. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció musical: Bernat Hernández. Direcció: Pau Doz. Producció executiva: Som-hi Films. Producció associada: Addcom. Estrena en català: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), 3 gener 2016. Reposició en català: Eixample Teatre, Barcelona, 15 novembre 2016. Reposició en espanyol: Teatre Tívoli, Barcelona, 29 juny 2017. Reposició en espanyol: Teatre Coliseum, Barcelona, 16 febrer 2018.

Ella era: Marilyn Monroe. I ells: Jack Lemmon i Tony Curtis. La pel·lícula: 'Some Like It Hot aka'. En doblatge barroer: 'Con faldas y a lo loco'. Any 1959. Billy Wilder i I.A.L. Diamond es van basar en una pel·lícula francesa del 1935, 'Fanfare d'amour', de Richard Pottier. De fet, aquest film ja havia promogut el 1951 un remake en alemany: 'Fanfaren der Liebe'. No seria fins al 1972 que la pel·lícula es convertiria en el musical de Broadway, 'Sugar', dirigit per Gower Champion. Des d'aleshores, en diferents versions, ha voltat pel món (el 2015 la mateixa companyia en va fer per primera vegada una versió catalana prou celebrada i premiada). Més val tard que mai. Per als qui no han vist la pel·lícula —ha plogut molt de color a la pantalla des del 1959!—, diguem que la trama passa durant l'època de la coneguda Llei Seca que va perdurar entre els anys 1920 i el 1933, i amb Chicago com a icona central. Dos músics sense gaire pedigrí i sense feina accepten un encàrrec de missatgers per recollir unes presumptes partitures, però es veuen obligats a fugir cames ajudeu-me perquè han estat testimonis d'una revenja criminal entre màfies. Troben la sortida i l'amagatall fent-se passar per dones entrant en una banda de música femenina que actua en hotels i sales de festa. Dels trets de metralleta al romanticisme. De la violència pistolera a la dolcesa. De la lletra, al ball i la cançó. [text íntegre de la crítica]


«La tristeza de los ogros (Le chagrin des ogres)», de Fabrice Mugia. Adaptació a l'espanyol de Borja Ortiz de Gondra. Intèrprets: Olivia Delcán, Andrea de San Juan i Nacho Sánchez. Escenografia: Françoise Léfèbvre. Vestuari: Marie-Hélène Balau. Il·luminació: Manu Savini. So: Maxime Glaude. Vídeo: Jean-François Ravagnan. Cap tècnic: Giancinto Caponio i Joan Lavandeira. Producció executiva: Nadia Corral. Ajudants direcció: Diego Garrido i Ana Rodríguez. Direcció: Fabrice Murgia. Coproducció: Teatre Lliure, Théâtre National de Wallonie-Bruxelles i Teatros del Canal / Artara, a partir de la producció original del Théâtre National en coproducció amb el Festival de Liége i Théâtre & Publics. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 14 febrer 2018.

La introducció de l'espectacle, mentre entren els espectadors a la sala, corre a càrrec de l'actriu Andrea de San Juan —¿núvia blanca ensangonada o criatura innocent?— recorrent esfereïda, durant més de deu minuts, l'escenari de punta a punta, d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, micro en mà, amb veu d'espinguet, i recitant sempre les mateixes frases del relat de l'ogre que es cruspeix els seus propis fills per continuar regnant. Encara amb el ressò de la seva colpidora imatge i de la seva indignada lletania, unes hores després de la funció, tornant a la vida real, salta la notícia de l'enèsim tiroteig en un institut dels Estats Units, a Florida, on un dels alumnes de dinou anys ha abatut com a mínim disset dels seus companys. L'assassí era un devot de les armes i diuen que havia gallejat sovint que qualsevol dia en faria alguna de grossa. El dramaturg Fabrice Murgia (Verviers, Bèlgica, 1983) va debutar molt jove amb aquesta obra —es va representar en versió original francesa fa cinc anys a Temporada Alta— després de conèixer dos fets de tragèdies adolescents: la d'un jove alemany de 18 anys, Bastian Bosse, que el novembre del 2006 va disparar contra els companys del seu institut i es va suïcidar; i el cas de la jove austríaca Natascha Kampusch, segrestada per l'informàtic Wolfgang Priklopil, entre els 10 i els 18 anys, del 1998 i el 2006, quan Natasha va poder fugir, provocant també el suïcidi a les vies del tren del seu segrestador. [text íntegre de la crítica]


«La flauta màgica. Variacions Dei Furbi». Versió lliure de l'òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. Dramatúrgia de Gemma Beltran. Intèrprets 2013: Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González, Anna Herebia i Marc Vilavella. Intèrprets 2018: Robert González, Queralt Albinyana, Marc Pujol, Anna Herebia, Marc Vilavella i Jordi Llordella. Il·luminació: David Bofarull. Espai escènic: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Màscares i vestuari: Elisa Echegaray i Maria Albadalejo. Arranjaments musicals: Paco Viciana. Direcció musical de David Costa. Direcció de Gemma Beltran. Companyia Dei Furbi. Producció de Baubo. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 març 2013. Reposició: 27 juny 2013. Reposició: 14 febrer 2018.

L'historial de la companyia Dei Furbi forma ja part de l'antologia de creativitat dels últims deu anys que combina la música i el teatre en espectacles absolutament originals, malgrat que, com passa en aquest cas, parteixin d'una òpera tan coneguda i reversionada com 'La flauta màgica', de Mozart. La seva versió, més lliure impossible, juga sobretot amb la posada en escena que aposta per intervencions sempre a cappella, les fugaces escenes parlades i, com a afegitó, també fugaces pinzellades de dansa i moviment. A més, però, els espectadors hi trobaran màscares balineses, vestuari clàssic, caracterització de follets, personatges tenebrosos de capa i espasa de color negre rigorós i poques sofisticacions més que representin l'espai bucòlic per deixar que sigui la imaginació i el coneixement de l'obra en qüestió el que facin la resta. [text íntegre de la crítica]


«Daral Shaga». Música de Kris Defoort. Llibret de Laurent Gaudé. Acròbates Feria Musica: Anke Bucher, Angel de Miguel Garcia, Renata Do Val, Marine Fourteau, André Rosenfeld Sznelwar i Marcel Vidal Castells. Solistes i cor Silbersee: Michaela Riener (mezzosoprano), Maciej Straburzynski (baix i contratenor) i Arnout Lems (baríton). Músics: Fabian Fiorini (piano), Lode Vercampt (violoncel) i Jean-Philippe Poncin (clarinet). Espai escènic: Philippe de Coen i Bruno Renson. Il·luminació: Emily Brassier. Vídeo: Giacinto Caponio. Copista: Roel Das. Professors de moviment i circ: Youri Sokolov, Vyacheslav Kulushkin i Claudio Stellato. Coordinació tècnica i regidor: Joachim Pochet. Tècnic de llums: Yann Hoogstoel. Tècnic de vídeo: Giacinto Caponio i Emily Brassier. Tècnic de so: Marc Combas. Producció executiva: Hélène Perreau i Sophie Tessier. Producció en gira: Virginie Demilier (Artara - Fabrice Murgia). Alumna en pràctiques: Ariane Malka. Construcció d'escenografia i maquinària: Bruno Renson. Coproducció: Feria Musica i l’Opéra-Théâtre de Limoges, amb el Sirque de Nexon, Pôle National des Arts du Cirque de Nexon en Limousin, el Festival les Francophonies en Limousin, el grup Silbersee (ex-Vocaal lab), Le Maillon, Théâtre de Strasbourg i el Palais des Beaux-Arts de Charleroi. Ajudant direcció: Hubert Amiel. Direcció artística: Philippe de Coen. Direcció escènica: Fabrice Murgia. Compagnie Feria Musica. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 20 gener 2018.

Si algú es passa els setanta minuts d'aquest espectacle d'opera circense o de circ operístic —depèn de l'òptica de cadascú— preguntant-se què vol dir «Daral Shaga», els intèrprets que posen veu i música a l'espectacle l'hi desvelaran pràcticament a tocar de l'últim segon: Daral Shaga és l'home vell que no mor mai. Una definició, parlant de l'emigració que té com a drama contemporani el dels refugiats o els que intenten saltar murs fronterers, que vol simbolitzar la lluita per la supervivència en les circumstàncies més extremes. La peça és una mena d'oratori que té com a protagonistes, per una banda, el pare i la seva filla, que van a la recerca de la seva llibertat i una nova vida, i per l'altre, un caminant que torna a casa amb la frustració del camí deixat enrere i amb l'esperança perduda per retrobar el somni de la fugida. Un relat que seria molt críptic si els espectadors d'aquest inici de segle XXI no visquessin permanentment el drama dels refugiats —ni que sigui enllaunat i a distància a través dels noticiaris i documentals— i no el sentissin també en pròpia pell sota l'alambí de la comoditat del benestar. [text íntegre de la crítica]


«La visita de la vella dama (Der Besuch der alten Dame)», de Friedrich Dürrenmatt. Dramatúrgia de Jordi Palet i Puig. Traducció de Frederic Ulsamer i Aurora Díaz-Plaja. Revisió de la traducció: Jordi Vidal. Intèrprets: Xavier Capdet, Jordi Farrés, Pep Farrés, Vicky Peña i Irineu Tranis. Veu en off: Jordi Vidal. Músics: Adrià Bonjoch (guitarra) i Pep Coca (contrabaix). Titelles: Eudald Ferrer, amb la col·laboració d'Alfred Casas. Construcció titelles: Eudald Ferrer, amb la col·laboració d'Arnau Colom. Escenografia: Xavier Erra. Construcció escenografia: Xavier Erra i Miquel Ruiz. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Jordi Llongueras. Coreografia: Montse Colomé i Jordi Vidal. Tècnic llums: Jordi Llongueras. Maquinista: Miquel Ruiz. Producció executiva: Sylvie Lorente. Ajudants direcció: Montse Colomé i Jordi Vidal. Direcció: Jordi Palet i Puig. Coproducció: Farrés Brothers i cia. i Festival Temporada Alta, amb la col·laboració de La Caldera. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 19 gener 2018.

Poden passar quaranta-cinc anys, però la revenja personal no té data de caducitat. Tot i que hi ha moltes maneres de portar-la a la pràctica. Una, per exemple, comprar-la amb diners. ¿I com...? Doncs, pagant amb una generosa donació un simulacre democràtic que acabi amb la víctima escollida per votació popular. El novel·lista i dramaturg Friedrich Dürrenmatt (Konolfingen, Berna, Suïssa, 1921 - Neuchâtel, Suïssa, 1990) va escriure o estrenar aquesta peça grotesca el 1956, premiada tres anys després per la crítica de Nova York. I els Farrés Brothers i Cia., coneguts més aviat pel seu repertori de teatre familiar rigorós i de qualitat, han jugat amb la metàfora de Dürrenmatt i han portat al seu terreny, el dels titelles, una mirada en clau esperpèntica de l'obra, però que a manera que la trama va avançant, perd aquesta característica a canvi d'humanitzar el que els mateixos Farrés Brothers anomenen amablement els seus “ninots". [text íntegre de la crítica]


«Rouge Fantastic Love». Llibret de Ricard Reguant i Octavi Egea. Adaptació lletres cançons: Xènia Reguant. Intèrprets: Gisela, Toni Viñals, Javier Enguix, Ferran Castells, Naím Thomas, Ferran González i Fedor de Pablos. Covers: Benjamí Conesa i Joan Codina. Cor: Vanessa García, Marta Arteta, Claudia Silva, Vanessa Brito, Tamia Déniz, Belén Marcos, Graciela Monterde, Lorena Santiago, Elena Rueda i Marta Torres. Orquestra: Giuseppe Costa, Ramón Altimir, Marc Cros, Micky Izquierdo i Jordi Espigulé. Coreografia: Ana Eva Cruellas. Disseny il·luminació: Marc Lleixà. Disseny so: Toni Castaño Nyanyu. Disseny escenografia: Cajanegra Tam. Disseny audiovisuals: Pol Turrents. Caracterització: Eva Casanovas. Equip producció: Manel Noguerón, Josep Domingo, Joan Miquel Sánchez-Arrufat, Eulàlia Batlle i Joan Lladó. Equip tècnic: Dream Planet Events (so i il·luminació), Adrià Rico (cap tècnic), Cesc Mojica (operador so), Javier Martos (operador il·luminació), Joan Ollé (microfonista), Daniel Alonso / Roger Guinot (maquinistes), Gemma Navarro / Elisenda Rodríguez (regidoria) i Aitziber Sans (sastra). Equip teatre: Daniel Virgili i Eduard Pascual. Direcció musical: Pep Sala. Direcció escènica: Ricard Reguant. Producció d'Ethika Global Entertainment. Teatre Apolo, Barcelona, 18 gener 2018.

Un viatge a la Belle Époque, al temps mitificat per a la història de la bohèmia. Un viatge ple de color, llum, vestuari, coreografia i cançó sota el paraigua d'un lligam de ficció romàntic que conserva el triangle imprescindible per a l'ocasió: noia amb dots per triomfar artísticament, mecenes ja madur amb les butxaques folrades i amb dret a cuixa, i jove anarquista amb el poder tan innat com involuntari de la seducció. Això és a grans trets aquest musical de considerable envergadura escènica, «Rouge Fantastic Love», que té l'avantatge que tot i semblar que pel seu contingut s'adreci a espectadors madurs, conté moments escènics que el fan també idoni i atractiu per als més joves i fins i tot els adolescents. Ara que hi ha tantes restriccions i prevencions educatives, el cas és que, com més aviat s'aprèn de la vida, molt millor per entendre-la. L'espectacle arrenca amb una intervenció del Mestre de cerimònies (l'actor de Gandia, Javier Enguix) que amb la seva picardia “molinera” i sense abusar del gènere del transvestisme es posa de seguida els espectadors a la butxaca i escalfa la platea preparant-la per a les sorpreses que el salt en el temps cap al 1900 els proporcionaran musicalment fins al punt que hauran d'avenir-se a la convenció i la llibertat —gairebé llibertinatge— del guió musical que barreja alguns temes de l'època amb peces de la banda sonora de l'últim mig segle i també de les més contemporànies. [text íntegre de la crítica]


«Blasted (Rebentats)», de Sarah Kane. Traducció d'Albert Arribas. Intèrprets: Pere Arquillué, Marta Ossó i Blai Juanet. Escenografia: Sílvia Delagneau. Ajudanta escenografia: Adriana Parra. Alumna en pràctiques disseny escenogràfic: Beatriz Benito. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Moviment: Riikka Laakso. Caracterització: Eva Fernández. Coordinació tècnica: David Pascual. Producció executiva: Íngrid Marín. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Ajudanta direcció: Marta Tirado. Direcció: Alícia Gorina. Producció: TNC i Temporada Alta Festival de Tardor de Catalunya. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 gener 2018.

Els espectadors àvids de descobertes d'obres en reserva recordaran l'espectacle de cambra «Psicosi de les 4:48», un monòleg que l'actriu Anna Alarcón, sota la direcció del malaguanyat Moisès Maicas, i en traducció d'Anna Soler Horta, va representar a Temporada Alta i a la Sala Beckett. Va ser la primera incursió en el teatre català de l'obra de la dramaturga anglesa Sarah Kane (Essex, 1971 - Londres, 1999), una jove autora turmentada que va acabar amb la seva vida, a punt dels 28 anys, després de diferents crisis de malaltia mental, primer intentant una ingestió de més de 150 fàrmacs i, uns dies després, mentre estava ingressada en un hospital, optant pel suïcidi, penjada. La societat cultural té una debilitat pels autors joves que en un moment determinat han acabat amb la seva vida. A Sarah Kane li passa una cosa semblant. Després d'haver rebut el rebuig de la crítica i la incomprensió dels espectadors quan el 1995 va estrenar «Blasted», la seva mort prematura la va convertir en un mite que en els últims vint anys no ha fet res més sinó augmentar. I allà on s'hi veia gratuïtat violenta, s'hi detecta ara una obra de les més representatives del segle XX. [text íntegre de la crítica]


«Cyrano», d'Edmond Rostand. Idea original: Lluís Homar. Traducció: Albert Arribas. Dramatúrgia: Pau Miró. Assessor dramatúrgia: Xavier Albertí. Intèrprets: Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori. Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Esgrima i moviment: Oscar Valsecchi. Composició musical i veu: Sílvia Pérez Cruz. Il·luminació: Xavier Albertí i David Bofarull. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Eva Fernández i Lluc Castells. Ajudant escenografia i vestuari: Mercè Lucchetti. Col·laboració al vestuari: Nídia Tusal. Pròtesis TX: Àlex Torrecillas. Assessor d'esgrima: Xavier Padilla. Assistent direcció en pràctiques: Lola Rosales. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller Escenografia, Pascualín Estructures i Arts-Cenics Escenografia. Arranjaments vestuari: Alba Viader. Cap tècnic: Titín Custey. Tècnic so: Oscar Villar. Tècnic llums: Juli González. Sastressa i utillera: Irene “Nene” Fernández. Producció executiva i regidoria: Lola Davó. Direcció producció: Josep Domènech. Producció: Temporada Alta i Lluís Homar. Adjunt a la direcció: Oscar Valsecchi. Direcció: Pau Miró. Teatre Borràs, Barcelona, 2 gener 2018.

Hi ha personatges que són una temptació per als actors de pedra picada. Com si optessin a una cursa d'obstacles per anar superant progressivament en la seva trajectòria escènica. Un d'ells és el popular Cyrano de Bergerac, un personatge que si no fos perquè la nòmina d'Homes dels Nassos del bestiari fantàstic català està prou completa es podria dir que opta amb prou mèrits ell tot sol a cobrir la plaça. Qui ara s'hi ha apuntat és l'actor Lluís Homar que, en la tradició teatral del repertori català dels últims trenta anys, s'afegeix al Cyrano interpretat per Josep Maria Flotats (Teatre Poliorama, 1985) i al de Pere Arquillué (Biblioteca de Catalunya, 2012). Cal esmentar-los no només per l'impacte que l'un i l'altre van aconseguir en els espectadors de diferents generacions en el seu moment sinó també perquè entre Flotats, Arquillué i, ara, Homar, hi ha notables diferències estilístiques i fins i tot de lectura i mirada de l'obra d'Edmond Rostand (Marsella, 1868 - París, 1918), de qui, casualment o no, es commemoren aquest 2018 el 150è aniversari del seu naixement i el centenari de la seva mort. [text íntegre de la crítica]


«Adossats», de Ramon Madaula. Intèrprets: Rosa Renom, Jordi Bosch, Ramon Madaula, Marieta Sánchez, Carles Canut i Guillem Balart. Escenografia: Joan Sabaté. Ajudant escenografia: Gemma Morató. Construcció escenografia: Taller escenografia Sant Cugat. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Jordi Agut. Caracterització: Toni Santos. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Regidoria: Jana Morey. Caps tècnics teatre: Raúl Martínez i Sergio Lobaco. Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Teatre Romea, Barcelona, 21 desembre 2017.

Com el Vallès no hi ha res! Ja ho va dir Pere Quart: «En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res.» El que no sabia Pere Quart és que, al cap dels anys, el Vallès de la seva corranda d'exili, com tantes altres comarques catalanes, es convertiria en un farcit d'urbanitzacions i de cases adossades, separades les unes de les altres per una tanca de bruc, amb algunes heures i amb veïns a vegades no volguts, un «pepero» que fa escàndol quan talla la gespa i fa anar el motocultor, o una veïna que té una dotzena de gats al jardí. A la casa adossada que retrata l'ara ja dramaturg consolidat Ramon Madaula (Sabadell, 1962) —que això no vol dir que hagi penjat el hàbits de bon actor— no hi ha tallagespa ni motocultor, però hi ha una caseta del gos, de la gossa més aviat, una gossa que els espectadors escoltaran bordar algunes vegades, però que no veuran mai, i que pels indicis evidents des del primer moment, només sap escampar la quisca per tota la gespa. [text íntegre de la crítica]


«Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose)», d'Amelia Bullmore. Traducció de Roser Batalla. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura. Escenografia: Enric Planas. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells i Pascualín Estructures. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Jordi Bonet. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Audiovisuals: Raquel Cors i Daniel Lacasa. Maquinària: Joan Bonany. Tècnic so: Joan Gil. Tècnic vídeo: Martín Elena. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Assistència sastreria: Alejandro Lorenzo. Perruqueria i maquillatge: Pablo Arcusa. Coordinació tècnica: Jordi Thomas. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Producció executiva: Macarena García. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Producció: Bitó amb la coproducció de La Villarroel. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel, Barcelona, 14 desembre 2017.

Actriu i autora. Aquesta, crec, és una de les claus de l'obra estrenada a Londres el 2011 i representada des d'aleshores en diferents escenaris internacionals, «Di and Viv and Rose» —la tendència manllevada del cinema de canviar els títols l'ha convertit en català en «Les noies de Mossbank Road»— perquè l'autora Amelia Bullmore (Chelsea, Londres, 1964) coneix bé el que es cou a l'altra banda del guió i l'estructura teatral de la seva obra respira les fustes d'escenari que ella mateixa ha trepitjat. Amelia Bullmore, com a autora, és en aquesta obra una mica Di, una mica Viv i una mica Rose. Em costa apuntar-me a la teoria que fa córrer la promoció quan diu que va decidir escriure aquesta obra a partir de descobrir, passejant per Nova York, les cames d'una senyora que s'assemblaven a les d'una amiga seva. Deixem-ho i anem al gra. El gra és l'amistat covada entre tres estudiants de divuit anys que comparteixen habitatge —aquesta franja d'edat està per sota dels Erasmus actuals i aquí hi veig un cert desaprofitament en no jugar amb el moviment postuniversitari de la generació actual, malgrat que parli d'uns anys enrere— i com evoluciona aquesta amistat des de l'absoluta desconeixença a l'obligació de conviure plegades i al salt en el temps de les tres quan ja han entrat en la quarantena. [text íntegre de la crítica]


«Un cop l'any (Same time, next year)», de Bernard Slade. Traducció i adaptació: Hèctor Claramunt. Música: Manu Guix. Intèrprets: Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú i Marc Udina. Construcció escenografia: Escenografia Moia, S.L. Disseny vídeo: Francesc Isern. Ajudant vídeo: Susana Giraldo. Disseny so: Damien Bazin. Disseny vestuari: Míriam Compte. Adaptació vestuari: Goretti Sastreria Teatral. Perruqueria i sastreria: Aileen Layos. Disseny caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Estudiants en pràctiques: Clàudia Anguita, Ana Ciscar i Judith Mesa. Producció: Marta Soro. Producció executiva: David Felani i Jordi Sellas. Direcció tècnica: Titin Custey. Operadors llum, so i vídeo: Juli González i Elena Acerete. Regidoria: Marta Soro. Tècnic auxiliar escenari: Rubén Sánchez. Ajudant direcció: Daniel Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció: Minoria Absoluta i Cow Theatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 18 novembre 2017.

M'imagino el dilema de l'equip dirigit per Àngel Llàcer quan va posar en marxa la versió catalana de la comèdia «Same time, next year», que el guionista i dramaturg Bernard Slade (St. Catharines, Ontàrio, Canadà, 1930) va estrenar a Broadway el 1975 i de la qual Robert Mulligan en va fer una versió cinematogràfica tres anys després que, malgrat la poca incidència del film, va estar nominat als Oscar en la categoria de guió adaptat. I el dilema que m'imagino devia ser: ¿Es pot recuperar fil per randa aquí la mateixa comèdia situada entre el 1950 i el 1975 als EUA? Tal com raja, no. I aleshores, suposo, es va prendre la decisió: avançar-la al quart de segle que va del 1975 fins al 2000. Dit això, doncs, queda clar que «Un cop l'any (Sometine, next year)» se salva a l'hora de superar la diferència temporal i històrica per la interpretació i la tria de la parella que la protagonitza i que, per molts retocs i vernissats que s'hi facin en la trama, es fa difícil que no continuï tenint un deix de romàtic, de regust de naftalina vull dir, no pas de romàntic, que sí que és el que en el fons manté, un alè romàntic, esclar, que amb tots els respectes del món, diria que s'inspira més en els usos socials d'un passat nostàlgic dels que ja han arribat a l'anomenada “tercera edat” que no pas en els usos socials de les noves generacions. [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Almeria | Apolo | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 15.867.172 visitants i 35.426.891 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

premismax
Finalistes dels XXI Premis Max Arts Escèniques 2018

criticateatral2017
Guanyadors dels XX Premis de la Crítica Teatral Catalana 2017

butaca2017
Palmarès de la XXIII edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2017

premiszirkolika2017
Guanyadors dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2017

tnc1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Teatre Nacional de Catalunya.

lliure1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

liceu1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Palau de la Música Catalana.

auditori1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 de L'Auditori de BCN.

ocb1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Mercat de les Flors.

focus1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

grec2018
El Festival Grec de Barcelona té lloc del 2 al 31 de juliol.

avignon2018
La 72a edició del Festival d'Avinyó té lloc del 6 al 24 de juliol.

quintabibero
L'espectacle «In memoriam. La quinta del biberó» escrit i dirigit per Lluís Pasqual es reposa al Teatre Lliure de Montjuïc.

othello
Les Antonietes han estrenat a La Seca una versió reduïda de l'obra «Othello».

esmorzami
El director Iván Morales ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Esmorza amb mi».

sispersonatges
Juan Carlos Martel Bayod ha portat al Teatre Lliure la realitat dels sensesostre amb actors de carrer.

volhomeocell
Una versió del mite del comte Arnau amb música de Sangtraït s'ha presentat al Teatre Gaudí Barcelona.

memoriaoblidades
L'actriu Rosa Andreu ha interpretat a la Sala Versus Glóries l'espectacle «Memòria de les oblidades».

tenimtot
Núria Casas i Mingo Ràfols han reestrenat a la Sala Muntaner l'obra «Ara que ho tenim tot», de Lee Blessing.

tempssalvatge
Xavier Albertí ha dirigit l'obra de Josep Maria Miró, «Temps salvateg» al Teatre Nacional de Catalunya.

fairfly
La Calòrica ha reposat «Fairfly» de Joan Yago a La Villarroel.

totnovamdir
Alícia Serrat i Miquel Tejada han estrenat a El Maldà l'espectacle musical «Tot el que no ens vam dir».

importanciafrank
David Selvas ha dirigit al TNC una versió entre textual i musical de «La importància de ser Frank», d'Oscar Wilde.

requiemevita
Jordi Prat i Coll ha reestrenat a La Seca el cabaret literari «Rèquiem for Evita» amb Ivan Labanda i Anna Moliner, Jordi Vidal i Andreu Gallén.

aquestscincanys
Marc Vilavella ha dirigit a El Maldà el musical «Aquests cinc anys».

enverinades
Àngels Aymar ha estrenat a la Sala Versus Glòries l'espectacle «Enverinades» sobre els contes de fades clàssics.

barbablava
L'espectacle musical «Barbablava», d'Estanis Aboal i Jesús Horcajo s'ha estrenat al Teatre Gaudí Barcelona.

kingofpop
L'espectacle d'homenatge a Michael Jackson «Forever King of Pop» s'ha reposat al Teatre Coliseum després de vuit anys.

art
Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva han reposat «Art» de Yasmina Reza al Teatre Goya.

medea
Emma Vilarasau s'ha posat en la pell de Medea en una versió dirigida per Lluís Pasqual al Teatre Lliure.

edip
Oriol Broggi ha estrenat al Teatre Romea la seva versió de l'obra «Èdip» amb Julio Manrique de protagonista.

solsolet
Jordi Casanovas ha estrenat a la Sala Muntaner l'obra «Mala broma».

escenesmatrimoni
Jordi Figueras i Anna Sabaté han interpretat al Teatre Akadèmia l'obra «Escenes d'un matrimoni», d'Ingmar Bergman, dirigida per Marta Gil.

rebentinactors
Bruna Cusí ha protagonitzat l'obra «Que rebentin els actors» de l'uruguaià Gabriel Calderón.

despertarprimavera
L'espectacle «El despertar de la primavera» s'ha reposat al Teatre Victòria amb lleugers retocs en el repartiment.

misterifermat
La companyia Teatre de l'Enjòlit ha estrenat a l'Almeria Teatre l'espectacle «El misteri de Fermat».

vaigserprosper
L'espectacle «Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» de Projecte Ingenu s'ha estrenat a La Seca.

sistemasolar
Carol López ha dirigit al Lliure de Gràcia l'obra «El sistema solar» amb els germans Clotet, Nausicaa Bonnín i Willy Toledo.

totem
El Cirque de Soleil ha presentat el seu espectacle «Totem» a la carpa de Bellvitge.

horablava
La companyia La Santa ha estrenat al Tantarantana l'obra «L'hora blava» de Laura Mihon.

bull
La companyia Sixto Paz ha estrenat l'obra «Bull», de Mike Barlett, a La Villarroel.

granfracaroli
La companyia Els Pirates Teatre han recuperat «Gran Fracaroli» de Joan Brossa a El Maldà.

masterclass
La soprano María Bayo s'ha posar en la pell de Maria Callas amb l'obra «Master Class» al Teatre Borràs.

solsolet
Carlota Subirós ha dirigit una versió de «Sol solet» d'Àngel Guimerà al TNC.

teenesseewilliams
Roberto G. Alons ha portat a La Seca el seu espectacle estrenat a la Fira de Tàrrega.

thetrumps
Xavi Morató i Joan Olivé han estrenat la comèdia musical «The Trumps» al Teatre del Raval.

solsolet
El col·lectiu VVAA i Íntim Produccions han portat a la Sala Beckett el muntatge de Mark Ravenhill, «Pool (no water)».

secretlloll
La Lloll reposa el seu espectacle estrenat a El Maldà, ara al Club Capitol.

mollybloom
L'actriu Àngels Bassas s'ha posat en la pell de Molly Bloom, el persoantge de James Joyce, a la Sala Muntaner.

fugaconills
La companyia Zero10 ha estrenat a la Sala Atrium l'espectacle «Fuga de conills».

fantasmacanterville
Joan Pera ha protagonitzat la versió de Joan Yago del relat «El fantasma de Canterville», d'Oscar Wilde al Teatre Condal.

lliberti
Abel Folk i Àngels Gonyalons, sota la direcció de Joan Lluís Bozzo han recuperat al Poliorama l'obra «El llibertí».

mobydick
Josep Maria Pou ha interpretat el paper del capità Ahab amb l'obra «Moby Dick» al Teatre Goya.

pollastreordi
Ferran Utzeti La Perla 29 han estrenat a la Biblioteca de Catalunya l'obra «Sopa de pollastre amb ordi», d'Arnold Wesker.

frankenstein
Joel Joan i Àngel Llàcer han protagonitzat la versió de «Frankenstein» dirigida per Carme Portaceli al TNC.

mireuvent
Emma Vilarasau i Eduard Farelo han protagonitzat l'obra «Si mireu el vent d'on ve» al Teatre Lliure.

tempsjunts
La Kompanyia Lliure ha presentat a l'Espai Lliure l'obra «El temps que estiguem junts», dirigida per Pablo Messiez.

tristezaogros
El belga Fabrice Mugia ha dirigit al Teater Lliure el seu espectacle «Le chagrin des ogres».

marcapsasabates
La companyia El Martell ha estrenat al Tantarantana l'obra «El mar no cap dins una capsa de sabates», de Laia Alsina Ferrer.

llibrescremar
La companyia Pyros ha estrenat a El Maldà l'obra «Llibres per cremar», d'Amélia Nothomb.

flautamagica
La companyia Dei Furbi ha recuperat a La Seca la seva singular versió de l'especacle «La flauta màgica».

sugar
L'espectacle musical «Sugar» s'ha reposat novament ara al Teatre Coliseum de Barcelona.

blasted
Pere Arquillué, Marta Ossó i Blai Juanet, sota la direcció d'Alícia Gorina, han interpretat «Blasted (Rebentats)», de Sarah Kane, al TNC.

velladama
Vicky Peña i Xavier Capdet amb els Farrés Brothers han portat al Lliure de Gràcia la peça «La visita de la vella dama», de Friedrich Dürrenmatt.

rougefantasticlove
Gisela i Toni Viñals han protagonitzat el musical «Rouge Fantastic Love» al Teatre Apolo sota la direcció de Ricard Reguant i Pep Sala.

cyrano
Lluís Homar s'ha posat en la pell de Cyrano de Bergerac al Teatre Borràs sota la direcció de Pau Miró.

adossats
Ramon Madaula ha estrenat la seva comèdia «Adossats» al Teatre Romea.

mossbankroad
Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura han estrenat l'obra «Les noies de Mossbank Road» dirigida per Sílvia Munt a La Villarroel.

daralshaga
L'espectacle d'òpera i circ «Daral Shaga» sobre el drama dels refugiats ha passat pel Teatre Lliure de Montjuïc.

hostalera
L'obra «L'hostalera» de La Perla 29 s'ha reposat a la Biblioteca de Catalunya amb renovació de repartiment.

ticktickboom
El musical de Jonathan Larson «Tick, tick... boom!» s'ha estrenat al Teatre Gaudí Barcelona.

maglari
El Mag Lari resumeix en un espectacle al Teatre Condal 25 anys de trajectòria.

dinarnadal
L'obra «El llarg dinar de Nadal» s'ha reposat a la sala El Maldà.

petitprincep
«El petit príncep», dirigit per Àngel Llàcer i amb música de Manu Guix s'ha reposat novament a la Sala Barts.

uncoplany
David Verdaguer i Mar Ulldemolins han protagonitzat la comèdia «Un cop l'any» dirigida per Àngel Llàcer al Poliorama.

cabaret
Elena Gadel i Ivan Labanda han protagonitzat aquesta versió de «Cabaret» al Teatre Victòria.

prefieroamigos
Lolita Flores ha protagonitzat al Teatre Goya la comèdia «Prefiero que seamos amigos», de Laurent Ruquier.

mariaestuard
L'obra «Maria Estuard» amb Sílvia Bel i dirigida per Sergi Belbel s'ha reposat al Teatre Lliure de Montjuïc.

parlavemsomni
Jordi Coca ha reconstruït el «Diàleg a Barcelona« entre Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany, al TNC.

leni
Montse Guallar i Sergi Mateu han protagonitzat l'obra «Leni» sobre la cineasta Leni Riefenstahl a la Sala Muntaner.

incendios
Mario Gas ha dirigit la versió d'«Incendios» amb Núria Espert, Laia Marull, Ramón Barea i Candela Serrat, entre altres, al Teatre Goya.

desigsotaoms
Joan Ollé ha dirigit al TNC l'obra «Desig sota els oms», d'Eugene O'Neill, amb Pep Cruz, Laura Conejero i Ivan Benet, entre els protagonistes.

lampedusa
Xicu Masó ha explicat a l'Espai Lliure la història del metge de Lampedusa i la crisi dels refugiats.

laberintomagico
El cicle novel·lístic de Max Aub s'ha presentat al Teatre Romea amb l'obra «El laberinto mágico».

paradise
Elisabet Casanovas ha protagonitzat la comèdia «Paradise» al Teatre Poliorama.

obabakoak
Calixto Bieito ha adaptat l'obra «Obabakoak», de Bernardo Atxaga, al Teatre Lliure de Montjuïc.

primetime
Imma Colomer ha protagonitzat l'obra «Prime Time» a la Sala Muntaner.

lalegria
Marilia Samper ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «L'alegria».

islandia
Lluïsa Cunillé ha estrenat l'obra «Islàndia» dirigida per Xavier Albertí al TNC.

obuscor
La Perla 29 ha reposat a la Biblioteca de Catalunya l'obra «Un obús al cor».

calavera
Pol López i Oriol Pla protagonitzen l'obra «La calavera de Connemara» dirigida per Iván Morales.

donessavies
Enric Cambray i Ricard Farré han reposat «Les dones sàvies» de Molière a El Maldà.

visitainesperada
El Teatre del Raval ha tornar a Agatha Christie amb «La visita inesperada».

nitdereis
La Kompanyia Lliure ha reestrenat «Nit de reis (o el que vulguis)» amb versió i direcció de Pau Carrió.

donjoan
Julio Manrique protagonitza l'obra «Don Joan» que es reposa al Teatre Goya.

barbesbalena
El Maldà ha fet un homenatge a la doctora Dolors Aleu i Riera amb l'espectacle «Barbes de balena».

sotacatifa
Els autors Jordi Calafí i Alexis García han debutat en teatre amb l'obra d'intriga «Sota la catifa» al Teatre Gaudí Barcelona.

eltest
L'obra «El test» de Jordi Vallejo es reposa al Club Capitol amb un repartiment parcialment renovat.

electe
Roger Coma i Abel Folk han reposat «L'electe» al Club Capitol.

cabareta
Maria Molins i Bárbara Granados han estrenat a la Sala Muntaner l'espectacle «CabaretA».

tretalcap
Pau Miró ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Un tret al cap» amb Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins.

paraulesencadenades
Sergi Belbel ha dirigit «Paraules encadenades» de Jordi Galceran amb David Bagés i Mima Riera a La Villarroel.

eva
Julio Manrique ha dirigit l'obra «E.V.A.» de la companyia T de Teatre al Romea.

bodasdesangre
Oriol Broggi ha dirigit «Bodas de sangre» a la Biblioteca de Catalunya amb Clara Segura i Nora Navas.

llollmalda
Lloll Bertran ha presentat a El Maldà un conte sobre un estadant del palau Maldà.

amorshumors
Abel Folk, Pep Planas i Maria Altadill han presentat l'espectacle «Amors & Humors» al Teatre Romea.

hamlet
L'obra «Hamlet» protagonitzada per Pol López s'ha reposat al Lliure de Gràcia.

RicardIII
Lluís Homar ha representat el personatge de «Ricard III» dirigit per Xavier Albertí a la Sala Gran del TNC.

tresaniversaris
L'obra «Els tres aniversaris» de l'alemanya Rebekka Kricheldorf versionada per Joan Negrié s'ha presentat a La Villarroel.

dansamort
Jordi Casanovas ha dirigit «Dansa de mort», d'August Strindberg a la Sala Muntaner amb Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez.

somninitestiu
La companyia Els Pirates Teatre ha estrenat a La Seca Espai Brossa la seva versió del «Somni d'una nit d'estiu».

alioli
Josep Minguell i Mingo Ràfols han estrenat al Teatre del Raval la comèdia «Al i Oli», de Neil Simon.

mrsbrownie
Laura Guiteras i Abel Boquera han presentat a la sala El Maldà l'espectacle «Mrs. Brownie» de la companyia Teatre Nu.

fraguelrock
La companyia Casa Real ha estrenat al Tantarantana l'espectacle «Ven a Fraguel Rock».

ivanov
Àlex Rigola ha estrenat al Teatre Lliure una versió de l'obra «Ivànov» d'Anton Txèkhov.

ciutatvidre
La companyia Obskené ha reposat a la Sala Beckett el projecte sobre la novel·la gràfica «Ciutat de vidre» de Paul Auster.

autorameninas
Carmen Machi ha protagonitzat al Teatre Goya l'obra «L'autora de Las Meninas».

ignots
Josep Julien i Marc Rodríguez han protagonitzat l'obra «Ignots» de Ramon Madaula a El Maldà.

boscos
Oriol Broggi ha tancat la tetralogia de Wajdi Mouawad a la Biblioteca de Catalunya amb «Boscos».

totsheuvingut
Marc Rosich ha estrenat al TNC l'obra «A tots els que heu vingut» protagonitzada per Mercè Arànega».

diumenge
Hermann Bonnín ha recuperat l'obra «Diumenge» a La Seca amb Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk.

galileu
Carme Portaceli ha dirigit una versió moderna de «Galileu» de Bertolt Brecht al Teatre Club Capitol.

livingstone
Sergi López ha reposat l'espectacle «30/40 Livingstone» al Teatre Poliorama.

nonsolum
L'actor Sergi López ha reposat al Teatre Poliorama el seu espectacle «Non solum».

evadelafores
Mercè Sarrias ha estrenat a la Sala BEckett l'obra «Eva i Adela als afores».

ahjudit
La companyia El Martell ha estrenat a la Sala Atrium l'espectacle «Ah! (Judit)».

begodis
Oriol Pla, Blai Juanet i Marc Sastre han presentat a La Villarroel «Be God Is».

gentebien
La Cubana ha estrenat el musical «Gente bien», basat en el sainet de Santiago Rusiñol, al Teatre Coliseum.

videsprivades
La companyia La Brutal ha estrenat una nova versió de «Vides privades» de Noël Coward al Teatre Borràs.

homes
Sergi Belbel i Carol López amb música de Marc Parrot han fet una nova versió de l'espectacle «Homes» al Teatre Condal.

scaramouche
Dagoll Dagom ha estrenat al Teatre Victòria el musical d'espadatxins «Scaramouche».

lamare
Emma Vilarasau ha protagonitzat a La Villarroel l'obra «La mare» de Florian Zeller sota la direcció d'Andrés Lima.

annesullivan
El Teatre del Raval ha adaptat l'obra «El miracle d'Anne Sullivan», de William Gibson.

anecsalvatge
Julio Manrique ha dirigit al Teatre Lliure l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen.

fillapare
Pau Miró ha dirigit al Teatre Lliure la versió d'Aleix Aguilà i la companyia Solitària sobre «Hedda Gabler» amb Júlia Barceló, Pau Vinyals i Pol López.

florentina
Sergi Belbel ha dirigit «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, amb Mercè Sampietro i Ekisabet Casanovas de protagonistes al TNC.

janeeyre
Abel Folk i Ariadna Gil han protagonitzat la versió de «Jane Eyre» dirigida per Carme Portaceli al Teatre Lliure de Gràcia.

nora
La companyia Sixto Paz ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Dybbuk» sobre la vida de l'escriptor Romain Gary.

realpolitik
La companyia Teatre de l'Enjòlit ha presentat a La Seca l'espectacle «Realpolitik».