CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Time Out Barcelona
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Entreacte
Adetca agenda

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
La Butaca. Estrenes cinema
Time Out Barcelona
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Time Out Barcelona
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akademia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Aquitània
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa Espai Escènic
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Seca, La
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Glòries
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XIX - Núm. 6391


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual i les anteriors. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]


Crítiques recents de cartellera
«La partida d'escacs», d'Stefan Zweig. Versió d'Iván Morales, a partir de la dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrpret: Jordi Bosch. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Clara Aguilar. Caracterització: Toni Santos. Moviment: David Climent. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Maria Muntané. Director d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidora: Sílvia Domingo. Tècnics de so: Genís Morral / Clara Guerrero. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l'escenografia: Óscar Hernández, Pro-escena Albadalejo i Pascualín Estructures. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·labora: Punto Blanco. Ajudanta de direcció: Marc Cartanyà. Direcció: Iván Morales. Teatre Romea, Barcelona, 22 maig 2019.

Stefan Zweig és, o hauria de ser, un ganxo. Però ja se sap que segons quines pretensions excessivament intel·lectuals no són sempre les que més interessen el gran públic. Per tant, la companyia de «La partida d'escacs», amb Iván Morales al capdavant, ha buscat un altre ganxo més segur: l'actor Jordi Bosch. I així, l'adaptació d'Anna Maria Ricart en un monòleg de setanta minuts de l'última novel·la de l'autor (publicada pòstumament després del seu suïcidi) intenta aproximar la tesi de «La partida d'escacs» als espectadors de teatre del dia a dia. I l'objectiu s'aconsegueix. Almenys, pel que fa al públic de la meva funció —¿«monotemàtic», com dirà de seguida l'actor en entrar a la platea camí de l'escenari o «monoactoral»?—, perquè els «bravos» i els aplaudiments dempeus de l'auditori deixaven fins i tot el mateix actor Jordi Bosch, propens més aviat a la discreció i la modèstia, una mica aclaparat. I no hi ha dubte que la seva feina —la primera literalment en solitari a l'escenari, tot i que ja té actuacions antològiques de monòleg en companyia— està a l'alçada del que demana el profund discurs d'Stefan Zweig, alternant la seva interpretació amb moments de gest, de moviment i fins i tot d'un cert aire subtil d'humor. [text íntegre de la crítica]


«El temps que estiguem junts». Dramatúrgia de Pablo Messiez. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets 2019: Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Maria Rodríguez, Joan Solé i Júlia Truyol. Intèrprets 2018: Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Paloma Parra. So: Joan Solé. Ajudanta d'escenografia: Eli Siles. Construcció escenografia: Jorba Miró. Ajudanta de direcció: Helena Escuté. Direcció: Pablo Messiez. La Kompanyia Lliure. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 febrer 2018. Reposició: 16 maig 2019.

A veure... ¿com ho expliquem perquè s'entengui..? L'espai és un, però les històries són dues... o més de dues. La realitat és una... però hi ha una segona realitat semblant a aquelles visions que s'anticipen al que un viu en un moment determinat. ¿El que vivim en temps present ho hem viscut alguna vegada abans...? Tothom ha experimentat aquesta sensació, amb estranyesa i un cert respecte pel desconegut, alguna vegada a la vida. Al dramaturg i director Pablo Messiez (Buenos Aires, Argentina, 1974), de l'escola Veronese, aquesta dualitat carregada d'enjòlit li suggereix la confecció artesanal d'una història d'històries de relacions personals i també d'incomunicació que al final es troben. [text íntegre de la crítica]


«Karen», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Armand Villen, Maria Clausó, Pep Planas, Isabelle Bres, Isa Mateu i Carles Pulido. Il·luminació: Daniel Gener. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Realització vestuari: J. Barbany i Joaquim Amigó. Música i espai sonor: Xose Fernández. Fotografia: Martí Fradera. Suport tècnic: Blai Blanchet. Técnic de sala: Andriy Kravchyk. Producció executiva: Roxana Díaz. Disseny gràfic i màrqueting: Neus Vallespi. Premsa & Comunicació: Anna Murga. Ajudant de direcció: Daniel Cuello-Esparrell. Direcció: Marta Gil Polo. Producció: Companyia Versus Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 maig 2019.

Gènere negre. La intriga es planteja des del primer moment. I no deixa d'interpel·lar l'espectador fins al fosc final, al cap de vuitanta minuts. La intriga és la clau d'un relat del gènere que es fa més complexa quan s'ha de traspassar al registre teatral. Tot i així, aquí no perd gens ni mica aquesta guspira intrigant fins que va desvelant què és el que ha condicionat dues famílies arran d'uns fets ocorreguts tretze anys abans. L'estructura de l'obra recula en el temps. El plantejament deixa sobre la platea una colla d'hipòtesis. ¿Es tracta d'una màfia? ¿Es tracta d'una banda organitzada? ¿Es tracta d'un complot? ¿Quin és el secret que assetja tots els personatges? Tot quedarà resolt a manera que la trama avanci amb el salt de tretze anys enrere i el nus es vagi deslligant camí del desenllaç. [text íntegre de la crítica]


«Els ocells». A partir de l'obra d'Aristòfanes. Creació de Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Albert Pascual, Marc Rius, Israel Solà, Júlia Truyol i Joan Yago (La Calòrica). Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius. Veus en off: Queralt Casasayas, Òscar Castellví, Arnau Puig, Clara de Ramon, Andrea Ros, Vanessa Segura, Júlia Truyol i Pau Vinyals. Escenografia, vestuari i llums: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Espai sonor: Guillem Rodríguez, amb la col·laboració d'Arnau Vallvé. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i La Calòrica. Llum Led: L&D Lights. Confecció vestuari: Albert Pascual. Producció executiva: Júlia Truyol. Alumna en pràctiques Institut del Teatre: Alejandra Lorenzo Iglesias. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Producció de La Calòrica amb el Festival Temporada Alta i el suport de la Sala Beckett. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 11 maig 2019.

Una faula, una comèdia, un cabaret, un divertimento i molt més. Tot això és «Els ocells». En resum: una troballa que no ha de passar desapercebuda i estic segur que no hi passarà. Pronunciar La Calòrica ara ja vol dir que darrere s'hi cou una nova proposta interessant. Ja són deu anys de trajectòria, que en teatre són com si fossin un segle: «L'Editto Bulgaro», «La nau dels bojos» i, entre altres, sobretot, «Fairflay», aquesta amb públic a manta i premis a dojo. Però «Els ocells» és tota una altra cosa. Diria encara més: és la revàlida definitiva i la consolidació absoluta d'una companyia que ha nascut de la necessitat de joventut de fer-se un paper en el sector teatral català i se n'ha sortit picant pedra. «Els ocells» és una obra d'Aristòfenes estrenada el 414 a.C. Ha plogut molt des d'aleshores. Però la terra continua eixugant-se després de la pluja i La Calòrica l'ha remoguda, l'ha eixorcolada, l'ha adobada i l'ha treballada a fons reescrivint la història d'aquesta parella d'atenencs, Pisteter i Evèlpides, que aquí s'han convertit en una parella d'avui mateix, representant de la classe oportunista, adinerada i escaladora sense escrúpols que fugen del fracàs i el frau a la recerca d'un nou món tot i que acabaran ensopegant amb la mateixa pedra. [text íntegre de la crítica]


«Orsini», d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Míriam Alamany, Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia: Judit Colomer Mascaró. Ajudanta d'escenografia: Idola Costa. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Vidal Soler. Producció executiva: Júlia Molins. Cap de producció: Maria G. Rovelló. Cap tènic: Oriol Ibáñez. Ajudanta de direcció: Laura Calvet. Direcció: Xicu Masó. Companyia Solitària. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 maig 2019.

Potser no s'entén prou però és divertida, descarada, desinhibida, brossiana, simbolista i, en certs moments, surrealista i tot. I sempre molt ben interpretada. La imatge d'una vaca de bona pastura caiguda a la piscina en una festa de casament d'upa és impagable. I els espectadors de teatre tenen molt poques oportunitats de fer anar la imaginació i crear un imaginari que l'obra continua estimulant ja sigui amb l'evocació de la mirada d'un paisatge o dels records d'un passat. L'obra «Orsini», d'Aleix Aguilà (Girona, 1977) juga a cavall de l'òpera «Guillem Tell», de Rossini, l'efemèride de la bomba del Liceu del 1893 i els fets més contemporanis com el que la boda de ficció tingui lloc el 2 d'octubre del 2017, quan el procés d'independència de Catalunya ja s'ha fet i desfet com un bolado, o en el moment que el record dels atemptats de la Rambla i de Cambrils de l'estiu d'aquell mateix any encara és molt present. [text íntegre de la crítica]


«Dogville: un poble qualsevol», de Lars von Trier. Traducció de l'anglès de Pau Miró. Dramatúrgia de Pau Miró i Sílvia Munt. Intèrprets: Andreu Benito, Joel Bramona / Jaume Solà, Bruna Cusí, Anna Güell, Andrés Herrera, Josep Julien, Lluís Marco, Áurea Márquez, Albert Pérez, Alba Ribas i David Verdaguer. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant d'escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta de vestuari: Nadia Balada. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: David Bofarull (a.a.i.) So: Damien Bazin. Vídeo: Daniel Lacasa. Alumne en pràctiques de direcció de l'Institut del Teatre BCN: Lluc Ubach. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Suport a la direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 maig 2019.

Que ningú no esperi veure un remake de la pel·lícula «Dogville» que Lars von Trier va portar a Cannes el 2003 i que va impactar notablement en el cinema europeu de l'època. Això ho adverteix d'entrada la directora Sílvia Munt, però, potser per no decebre els més cinèfils, ha creat també una projecció a fons d'escenari paral·lela a la representació teatral que permet observar els moviments —en un blanc i negre de thriller rigorós— que fan els personatges quan entren i surten del bar on passa tota l'acció. Una muntatge enregistrat que es manté durant bona part de la representació, però que va desapareixent cap a la part final, per centrar-se en alguns primers plans, sobretot els de la protagonista de «Dogville: un poble qualsevol», l'actriu Bruna Cusí. La trama original cinematogràfica de «Dogville» durava tres hores. Dic cinematogràfica, però el director danès va fer una picada d'ullet al teatre filmat i tothom pot recordar aquella mena de joc de la xarranca ennegrit sense cap presa exterior per on es passejava l'actriu Nicole Kidman, com si cremés etapes de la seva estada a llogarret de Dogville. [text íntegre de la crítica]


«Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose)», d'Amelia Bullmore. Traducció de Roser Batalla. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura. Escenografia: Enric Planas. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells i Pascualín Estructures. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Jordi Bonet. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Audiovisuals: Raquel Cors i Daniel Lacasa. Maquinària: Joan Bonany. Tècnic so: Joan Gil. Tècnic vídeo: Martín Elena. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Assistència sastreria: Alejandro Lorenzo. Perruqueria i maquillatge: Pablo Arcusa. Coordinació tècnica: Jordi Thomas. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Producció executiva: Macarena García. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Producció: Bitó amb la coproducció de La Villarroel. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel, Barcelona, 14 desembre 2017. Reposició: 27 abril 2019.

Actriu i autora. Aquesta, crec, és una de les claus de l'obra estrenada a Londres el 2011 i representada des d'aleshores en diferents escenaris internacionals, «Di and Viv and Rose» —la tendència manllevada del cinema de canviar els títols l'ha convertit en català en «Les noies de Mossbank Road»— perquè l'autora Amelia Bullmore (Chelsea, Londres, 1964) coneix bé el que es cou a l'altra banda del guió i l'estructura teatral de la seva obra respira les fustes d'escenari que ella mateixa ha trepitjat. Amelia Bullmore, com a autora, és en aquesta obra una mica Di, una mica Viv i una mica Rose. Em costa apuntar-me a la teoria que fa córrer la promoció quan diu que va decidir escriure aquesta obra a partir de descobrir, passejant per Nova York, les cames d'una senyora que s'assemblaven a les d'una amiga seva. Deixem-ho i anem al gra. [text íntegre de la crítica]


«La lleugeresa i altres cançons», d'Ivan Benet i Víctor Borràs. Intèrpret: Aida Oset. Música original: Aida Oset. Escenografia: Clàudia Vilà. Disseny de llums: Ganecha Gil Gracia. Vestuari: Maria Armengol. Disseny de so: Guillem Llotje. Músics de “Don’t ask me why”: Pablo Yupton, Roger Giménez, Pablo Campos. Producció executiva: Maria Hervàs. Comunicació: Gerard Palomas. Fotografia: Carla Oset. Tècnica de la companyia: Paula Crespo. Ajudant de direcció: Víctor Borràs. Direcció: Ivan Benet. Col·laboració: Festival Temporada Alta. Companyia Teatre Nu. Sala de Dalt. Sala Beckett, Barcelona, 27 abril 2019.

L'actriu, compositora i cantant Aida Oset (Barcelona, 1983) reuneix en aquest espectacle multidisciplinar i de cambra tot allò que pot oferir des de la seva triple creativitat. Com a suport de fons, la teoria filosòfica del sociòleg i professor francès Gilles Lipovetsky (París, 1944) conegut sobretot per analitzar el postmodernisme i l'hipermodernisme i per dictaminar o constatar la pèrdua de les grans influències col·lectives socials i polítiques com a sagrada institució i l'obertura d'una cultura dinàmica, individualista, efímera i narcisista. Conclusió: una cultura tocada per la lleugeresa. Tot això ha mogut els autors del relat, també actors i activistes teatrals, Ivan Benet i Víctor Borràs, a traslladar part de la interpretació de la teoria lipovestkyana a un pla quotidià: el d'una infermera amb prestigi professional dins del sector i la seva relació amb els pacients fins a les últimes conseqüències. [text íntegre de la crítica]


«Un, ningú i cent mil», de Luigi Pirandello. Adaptació de Ferran Utzet, a partir de la traducció de Marina Laboreo. Intèrprets: Laura Aubert i Marc Rodríguez. Espai i utilleria: Paula Miranda. Llums: Pep Barcons. So: Guillem Rodríguez. Vestuari: Giulia Grumi. Assessor de moviment: Xavi Duch. Regidora: Marta Garolera. Tècnic de funcions: Juan Boné. Atenció al públic: Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Suport tècnic muntatge: Fernando Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci, Ester Porcel i Emili Vallejo. Estudiants en pràctiques ITES: Clàudia Alba i Sara Farré. Fotografia: Bito Cels i David Ruano. Direcció: Ferran Utzet. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 26 abril 2019.

«Teniu el nas gran!» «Es diu “gros”» «¿Eh?» «Jo, senyor, si tingués aquest temple, manaria a l'instant que algú me l'amputés.» «¿És un roc? ¿És un pic? ¿És un faig? ¿Què dic un faig? No, no, que és tota una muntanya!» «Poc que és un nas, això d'aquí davant! Potser és un melonet. Potser és un nap gegant!» De nassos, ja se'n va sentir a parlar sota la nau gòtica del Teatre Biblioteca de Catalunya entre el 2012 i el 2013 amb la versió del Cyrano de Bergerac que va protagonitzar Pere Arquillué. Sentir ara parlar d'un nas, potser no tan gros i tan popular com el de Cyrano, però sí que força torçat i més aviat girat cap a l'esquerra, descrit per Luigi Pirandello, és tota una altra cosa, però, al cap i la fi, els dos autors fan del nas una al·legoria filosòfica de la vida. El quid de la qüestió que es dispara de seguida tot just comença el relat pirandellià em porta per uns instants el Cyrano, potser perquè el traductor de l'obra d'Edmond Rostand, Xavier Bru de Sala, coincidia el dia de la meva funció també com a espectador. En aquesta ocasió, la traducció parteix de l'última novel·la de Luigi Pirandello, escrita el 1925 i publicada dos anys després, i és de Marina Laboreo, publicada el 2017 a l'Editorial Ela Geminada, sota la direcció de l'actual cap de la Institucio de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà. [text íntegre de la crítica]


«Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües)», de Laia Alsina Ferrer. Intèrprets: Cristina Arenas, Sergi Gisbert i Josep Sobrevals. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal. Producció: Júlia Simó. Direcció tècnica: Rubèn Taltavull. Fotografies d'El Cicló: Marta Mas. Assistent de direcció: Albert Reverendo. Ajudant de direcció: Pau Masaló. Direcció: Laia Alsina i Ferrer. Companyia El Martell. Programa El Cicló (Cicle de Companyies Independents en Residència). Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 abril 2019.

¿Com es fa una olla barrejada —o potser parlant de cuina hauria de dir una pizza casolana amb recepta de l'àvia— amb el poema èpic «L'Atlàntida», de Jacint Verdaguer, escrit entre el 1874 i el 1876, a bord del vaixell Guipúzcoa de la Companyia de Tabacs on el poeta tenia plat i taula a càrrec del Marquès de Comillas, la final de la copa d'Europa de Wembley entre el Barça i el Sampòria el 1992, el mite de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona i la bona fe de la penya de l'Associació de Veïns creada aquell any de glòria col·lectiva al barri de Sant Antoni? I tot això, ¿sense que ningú prengui mal i, contràriament del que diu el subtítol de l'obra, «l'espectacle no faci aigües»? El Martell, companyia que fa un any va estrenar també al mateix Teatre Tantarantana «El mar no cap dins una capsa de sabates» de la mateixa autora, ho ha intentat en una nova proposta gens convencional que bascula entre dos registres: el del "teiatru d'espardenya" i el vers solemne de l'èpica verdagueriana. [text íntegre de la crítica]


«Anònims», de Jordi Manau. Intèrprets: Jordi Manau, Clàudia de Sandoval, Gerard Clavell i Ariadna Gaya. Escenografia: Marina Soteras. Fotografia: Èric Garrido i Roser Salarich. Producció executiva: Ariadna Gaya. Cicle Joves Creadors. Direcció: Jordi Manau i David Iglesias. Companyia La Paradoxa, Teatre del Raval, Barcelona, 13 abril 2019.

És curiós que una companyia jove s'emmiralli en autèntics “dinosaures”, amb perdó, de la música del segle passat que encara avui cuegen perquè els suports físics enregistrats ja no es venen i el negoci musical, si és que existeix, passa precàriament per l'Spotify i ha hagut de tornar als directes. Com a mostra, la gira final que va haver de fer en la supermaduresa el cantant i poeta Leonard Cohen, que va acabar morint amb les botes posades damunt les taules. Doncs bé, els integrants de la jove companyia La Paradoxa —parlem de “joves” que ja empaiten o superen el 3 en edat— fan una “boutade” amb un segrest de ficció del cantant Joaquín Sabina i intentant que alguns dels seus amics més íntims (el triangle inseparable format per Ana Belén, Víctor Manuel i Joan Manuel Serrat) paguin el rescat que demanen pel seu alliberament. En resum: víctimes de la generació Y o generació millennial com són, es veuen obligats a caure en el recurs de la caputxa de segrestador tot i que estudien, tenen alguna feineta, fan de comercials, marquen enquestes de carrer o viuen de ser exfutbolista ben pagat. [text íntegre de la crítica]


«Laberint striptease». A partir de l'obra «Strip-tease i teatre irregular» i els poemes visuals de Joan Brossa. Dramatúrgia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Jordi Cornudella, Elena Martinell, Laura Marsal, Davo Marín i Robert G. Alonso. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Disseny i construcció de l'escenografia: Víctor Peralta i Tony Murchland. Vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Atrezzo: Víctor Peralta. Assessorament dramatúrgic: Marc Rosich. Coach acrobàcia: Gloria San Miguel. Coordinació de l'equip artístic: Joan Solé. Concepció de l'espai escènic: Roberto G. Alonso. Coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció musical i arranjaments: Jordi Cornudella. Direcció: Roberto G. Alonso. Producció: Escenari Joan Brossa en col·laboració amb Cabaret 13 i Cia. Roberto G. Alonso. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 12 abril 2019

Corre tradicionalment la brama que el teatre anomenat “irregular” de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) és difícil de portar a escena perquè a partir d'una aparent senzillesa fuig de qualsevol convencionalisme teatral que no tothom entén ni sap resoldre. El polifacètic i, com ell mateix es fa dir, “artista multidisciplinar” Roberto G. Alonso (Ponferrada, Lleó, 1970), establert de sempre a Catalunya amb companyia pròpia, ho desmenteix perquè li ha trobat el desllorigador i ha creat un espectacle que, a més de ser fidel amb la línia i la filosofia brossiana, la renova amb una mirada molt personal, tant d'ell com de tota la companyia, i l'acoloreix amb unes pinzellades que burxen subtilment en qüestions actuals: els abusos sexuals destapats recentment dins de l'església, la crisi de la política actual, l'estat eternament trontollant de la cultura, el pes del triangle religiós - militar - judicial, el mite de les urnes de votació, el ritual dels passos de Setmana Santa... i tot amb una concepció lúdica, amable, de cabaret i una mica també de barraca. [text íntegre de la crítica]


«Com els grecs (Greek)», de Steven Berkoff. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui. Escenografia: Clara Notari. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Acabats escenogràfics: Taller d'escenografia Castells. Vestuari: Marian Garcia Milla. Ajudanta de vestuari: Anna Hernàndez. Caracterització: Àngels Palomar. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Vídeo: Mar Orfila. Moviment: Montse Colomé. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 11 abril 2019.

A la dècada dels vuitanta del segle passat el llenguatge literari —i per tant el teatral també— era més transgressor del que és avui. El pas del temps —i parlem de quaranta anys!— ha endolcit la mirada crítica i, recentment, fins i tot l'ha autocensurat per por a les conseqüències de l'opressor de torn. Per això, recuperar —no goso dir “descobrir”— el polifacètic Steven Berkoff a aquestes alçades és un bàlsam de rebel·lió i una airada de revolta que remou consciències i que, pel que fa al teatre, repta les noves dramatúrgies pretesament trencadores a mirar també enrere i beure de les fonts de la vella escola i passar de debò per damunt de qualsevol convencionalisme o intent de conducció artística des del poder, ja sigui ideològic, polític o econòmic. Steven Berkoff (Londres, 1937) —dramaturg, assagista, actor de teatre i de cinema [“La taronja mecànica” o “Rambo”]— ha estat un d'aquests personatges que ha topat sovint amb la censura del sistema i que, quan se'n va adonar —després de rebre algunes negatives del teatre institucional anglès— va decidir tirar pel dret i fer el que ell volia fer. [text íntegre de la crítica]


«El jardín de los cerezos», d'Anton Txékhov. Versió d'Ernesto Caballero. Intèrprets: Chema Adeva, Nelson Dante, Paco Déniz, Isabel Dimas, Karina Garantivà, Miranda Gas, Carmen Gutiérrez, Carmen Machi, Isabel Madolell, Fer Muratori, Tamas Novas, Didier Otaola i Secun de la Rosa. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Juan Sebastián Domínguez. Il·luminació: Ion Aníbal. Música i espai sonor: Luis Miguel Cobo. Vídeo: Pedro Chamizo. Moviment: Carlos Martos. Caracterització: Chema Noci. Ajudant d'escenografia: Fer Muratori. Ajudant d'il·luminació: David Vizcaíno. Ajudant de vestuari: Yeray González. Construcció d'escenografia: Baeza Metal, Mambo Decorados, Sfumato i Snick Móvil. Confecció de vestuari: Sastreria Cornejo. Confecció del vestuari de Lyubov Andreyevna: Ulises Mérida. Attrezzo: Amaya Coratire i Minitracks. Ajudanta de direcció: Nanda Abella. Direcció: Ernesto Caballero. Producció del Centro Dramático Nacional. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 abril 2019.

Un tren de joguina, una casa de nines desplegable, uns telèfons mòbils, facebook en directe i molt de moviment amb una banda sonora que fuig de l'època original de l'obra i se situa en el dia a dia d'avui mateix, però com si el temps s'hagués aturat, que és una de les claus de rerefons de «L'hort dels cirerers», d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904). La versió d'Ernesto Caballero posa més l'èmfasi en el “què” que no pas en el “com”. No té una especial preocupació per l'ambientació romàntica de la finca dels cirerers —aparentment l'escenografia és senzilla i funcional centrada en una tarima móbil— sinó per l'abisme que amenaça tots i cadascun dels personatges de l'obra. Aquesta aposta del Centro Dramático Nacional té un perill: que el perfil de cada personatge es difumini en el conjunt de tots els altres i sigui difícil destriar qui és qui d'entre tots ells. Però també té un avantatge: que del conjunt de tots ells en fa un missatge únic que és el de la pèrdua del passat, la de l'oblit, la de la desfeta d'un nucli rural que aspira a créixer en l'urbs que és també la desfeta d'una col·lectivitat d'un temps que aspira a créixer en un món millor i diferent. [text íntegre de la crítica]


«Rent». Llibret, música i lletres: Jonathan Larson. Concepte original i lletres addicionals: Billy Aronson. Dramatúrgia: Lynn Thomson. Arranjaments musicals. Steve Skinner. Supervisió i arranjaments addicionals: Tim W. Adaptació al castellà: Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets: Iñaki Mur, Víctor Arbelo, Júlia Bonjoch, Albert Bolea, África Alonso, Anna Herebia, Xavier Navarro, Peter Vives, Clara Altarriba, Marc Andurell, Iskra Bocanegra, Nil Bofil, Raquel Jezequel, Edgar Martínez, Elisabet Molet, Marc Gómez i Joana Roselló. Músics: Miquel Tejada, David Txes / Unai Eizaguirre, Adri Mena, Pol Barbé / Roger Julià Berenguer Aina / Betel Martínez i Miquel González. Coreografia: Óscar Reyes. Escenografia i vestuari: Laura Galofré i Raquel Ibort, a partir del disseny original de Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina. So: Jordi Ballbé. Il·luminació: Xavi Costas i Daniel Anglès. Caracterització: Núria Llunell. Vídeo: Joan Rodon. Ajudant de coreografia: Helena Jara. Coach vocal: Susanna Domènech. Ajudant d'escenografia: Gemma Moreno. Ajudant d'il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Ajudant de producció: Eloísa Díaz. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Responsable tècnic muntatge: Arnau Recio. Company Manager: Toni Luque. Regidoria: Montse Alacuart. Sastreria, perruqueria i maquillatge: Marta Pell. Canoners: Àgata Casanovas i Javi Vélez. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbé. Operador de llum: Jordi Farràs. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques de vestuari: Gemma Ferri i Beatriz Gonzalez. Construcció de l'escenografia: Xarly. Perruqueria: Xavier Soteras Peluquería. Premsa Dídac Atzet. Màrqueting i comunicació: Publispec Fotografies d'equip: Guillem Medina. Fotografies d'assaig: La Costas. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Community manager: Nil Bofill. Accions promocionals: Ferran Rull. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció de FOCUS amb la col·laboració de No Day But Today. El musical «Rent» es presenta gràcies a un acord especial amb Music Theatre International (Europe) i tot el material que s'utiliza està autoritzat per MTI, New York. Adjuntes a la direcció: Àgata Casanovas i Mireia Sanmartín. Ajudant de direcció musical: Jordi Taixés. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Condal Onyric, Barcelona, 7 abril 2019.

Daniel Anglès ja va remuntar amb èxit el musical «Rent» el gener del 2016 al Casino l'Aliança del Poblenou. Aquella versió, en català, commemorava els 20 anys de l'estrena, el 26 de gener del 1996, al Nederlander Theatre de Broadway, després que el 1994, se'n fessin unes prèvies de sondeig de tres setmanes al New York Theater Workshop que van servir també per polir la trama i reordenar el seu contingut dramàtic: uns joves bohemis de Nova York que a través de l'art volen aconseguir superar les dificultats que la seva generació s'ha trobat al davant per barrar-los el pas. El romanticisme d'un teatre perifèric com el del Poblenou barceloní va rememorar com havien estat els inicis de «Rent». Ara, amb el salt al Paral·lel, aquest romanticisme s'ha esvaït, esclar. Però el nou espectacle ha guanyat en condicions tècniques, escenari, capacitat d'espectadors, so, llum i també en maduresa interpretativa, amb la combinació d'un repartiment una altra vegada de nova generació amb el més veterà, tot i que encara jove. La nova versió, aquesta vegada en castellà —¿potser per fer les “Amèriques” més endavant?— s'ha instal·lat al Teatre Condal Onyric, que gestiona artísticament Daniel Anglès i que ja va dirigir la versió del Poblenou, després que vint anys enrere, el 1999, s'havia fet seu el musical interpretant el personatge de Mark Cohen, en una versió també castellana, dirigida per la nord-americana Abby Epstein, a l'ara abandonat Teatre Principal de la Rambla, i posteriorment al Teatre Coliseum de Madrid. [text íntegre de la crítica]


«Señora de rojo sobre fondo gris», de Miguel Delibes. Adaptació: José Sámano, José Sacristàn i Inés Camiña. Intèrpret: José Sacristán. Veu en off: Mercè Sampietro. Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Almudena Rodríguez Huerta. Il·luminació: Manuel Fuster. So: Mariano García. Directora de producció: Nur Levi / Elisa Herráez. Ajudantes de producció: Pilar López “Pipi” i Mélani Pindado. Director tècnic: Manuel Fuster. Gerent companyia / sastressa: Nerea Berdonces. Secretària de producció: Pilar Velasco. Tècnic d'il·luminació i so: Manuel Fuster / Jesús Díaz Cortés. Maquinista / regidor: Pepe González / Juan José Andreu. Cap tècnic teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i publicació: Publispec. Producció: Sabre Produccions, Pentación Espectáculos, TalyCual i AGM. Ajudanta de direcció: Inés Camiña. Direcció: José Sámano. Teatre Romea, Barcelona, 6 abril 2019.

Si algú us pregunta: «¿Heu llegit mai “Señora de rojo sobre fondo gris” de Miguel Delibes» i dieu que no, doncs llegiu-lo. Si us pregunten: «¿Heu vist mai una actuació en solitari de l'actor José Sacristán?», i diueu que no, doncs aneu-lo a veure. Ara és al Teatre Romea, després d'una extensa gira. I la seva presència combina una de les peces més personals de Miguel Delibes —hi parla de la mort de la seva dona, Ángeles de Castro, als 48 anys, a causa d'una malaltia i de la detenció de la seva filla i la seva parella en temps de finals del franquisme, amb una de les propostes de José Sacristán també més personal, més intensa, més arriscada. Més personal, perquè s'ha de posar en la pell del personatge de Miguel Delibes; més intensa, perquè és conscient que a manera que avancen els noranta minuts del monòleg anirà burxant en l'interior de cadascun dels espectadors —¿qui no ha viscut de prop o de no tan a prop la pèrdua d'un ésser estimat?— fins a fer-lo esborronar; i més arriscada, perquè sortir a un escenari en solitari és com enfrontar-se sense embolcalls davant del perill. Esclar que són més de seixanta anys trepitjant escenaris, però això no impedeix que, per a l'actor, sempre sigui una primera vegada. [text íntegre de la crítica]


«Oh, mami!», d'Oriol Vila. Intèrprets: Anna Barrachina, Jofre Borràs, Artur Busquets, Octavi Pujades, Betsy Túrnez i Joana Vilapuig. Escenografia: Enric Planas. Ajudanta d'escenografia: Joana Martí. Vestuari: Nidia Tusal. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Damià Edery. Regidoria: Teresa Navarro. Disseny de so: David Solans. Disseny gràfic: Carlos Porta i 20cmStudio. Fotografia: Daniel Escalé. Assessor de moviment: Lluís Graells. Ajudanta de producció: Virginia Fernández. Producció: Anexa. Vídeos promocionals: Lyona. Premsa: Sandra Araquistain, Bertina Pons i Carmen Vicente. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Raquel Salvador i Oriol Vila. Cia. Nico & Sunset. Teatre Borràs, Barcelona, 6 abril 2019..

«Oh, mami!» és una comèdia de bulevard d'alt voltatge i de factoria local. En fan falta aquí, de comèdies com aquesta, i són sempre benvingudes. Val la pena aclarir que “bulevard” vol dir també rigor i nivell interpretatiu. Els francesos en saben un niu i n'han exportat a tot el món. «Oh, mami!» té tots aquests atributs. En segons quins moments sembla, per l'estructura escenogràfica de planta baixa i terrabastall com a pis superior i de portes i paravents, que hi ha alguna cosa de la popular «Pel davant i pel darrere!», muntatge que té casa oberta al Teatre Borràs i on tornarà per enèsima vegada a finals d'any. Però no. Aquí no hi ha sardines sinó magdalenes. La trama és original del tot, amb l'avantatge que l'autor, Oriol Vila, és també actor i sap com moure els fils perquè els noranta minuts de la representació no decaiguin en cap moment i, després de la gresca, fer un gir inesperat a la recerca de la tragi (comèdia) burxant en un tema dissortadament massa actual: la violència de gènere, les separacions de parella, les infidelitats, la custòdia compartida... [text íntegre de la crítica]


«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets 2016: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Intèrprets 2018: Elisabet Molet, Laura Daza / Clara Altarriba, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Carme Milà, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores / Guido Balzaretti, Marc Udina, Roc Bernadí, Raimon Ferrer i Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols (2016) i Issac Alcayde (2018). Intèrprets 2019. Berta Butinuyà. Laura Daza, Valèria Sorolla, Clara Moraleda, Mireia Coma, Candela Díaz, Víctor Gómez, Eloi Gómez, Pablo Capuz, Adrià Andreu, Marc Udina, Àlex Sans i Pol Roselló. Personatges adults: Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols. Músics 2016: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Músics 2018: Xavier Viader / Berenguer Aina / Nacho López / Glòria Casanovas / Marta Salas / Stéfano Pompilio / Gustavo Llull. Músics 2019: Gustavo Llull / Gerard Alonso / Cindy Izzillo, Berenguer Aina / Marc Buch, Albert Arnau / Isaac Romagosa, Jordi Sánchez / Iu Boixader, Nacho López / Toni Corrales, Toni Corrales / Mariona Ustrell / Glòria Casanovas, Laura Masferrer / Carlos Cantú/ Marta Sala. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 5 abril 2018. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 4 abril 2019.

¿Les criatures les porten al món les cigonyes...? Aquesta pregunta innocent avui en dia es pot afirmar que no té sentit, malgrat que els embarassos adolescents i no desitjats continuen creixent estadísticament. Però va ser l'autor Frank Wedekind (Hannover, 1864 - Munic, 1918) qui el 1891 ja s'ho va plantejar i va posar el dit a la nafra de l'aleshores inexistent educació sexual amb una crítica severa al sistema educatiu i familiar, opressor i imperant de l'època, amb l'obra «El despertar de la primavera», que ell mateix va definir com una «tragèdia infantil». El musical, no pas de petit format —ni que inicialment hagués trobat escenari en una sala mitjana com la del Teatre Gaudí Barcelona— ara ha fet el salt al Teatre Victòria del Parale·lel per segona vegada. Reuneix quinze intèrprets i set músics, va ser un dels esdeveniments del gènere de la temporada d'estrena i ho tornarà a ser ara, amb l'avantatge que és un d'aquells espectacles per a espectadors fets, però també per a un públic adolescent, no només pels seus intèrprets sinó per la temàtica de l'obra que, ni que l'adaptació actual la situï a l'Alemanya de principis del segle XX, abans de la Primera Guerra Mundial, incita indiscutiblement a la reflexió sobre les reticències encara existents en alguns sectors conservadors sobre el sistema educatiu actual. [text íntegre de la crítica]


«El somriure al peu de l'escala (The smile at the foot of the ladder)», de Henry Miller. Traducció: Màrius Serra. Música original: Joan Alavedra. Intèrprets: Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt, Griselda Juncà i Jordi Martínez. Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Assessor circ: Lei Mendoza. Construcció escenografia: Arts-cènics. Confecció vestuari: Goretti Puente. Retrat de Jordi Martínez / grafit: Axe Colours. «Gos bordant la Lluna» (1926), de Joan Miró, cortesia de Successió Miró. Ajudanta de direcció: Soles Velázquez. Direcció: Ramon Simó. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 abril 2019.

Al pintor cubista Fernand Léger (Argentan, França, 1881 - Gif-sur-Yvette, França, 1955) no li va acabar de fer el pes el relat que l'escriptor Henry Miller (Nova York, 1981 - Los Angeles, 1980) li havia escrit a finals dels anys quaranta de l'any passat per il·lustrar uns dibuixos seus i no el va fer servir. En canvi, el pintor Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) s'hi va apuntar posteriorment. No és estrany, doncs, que en l'escenografia d'aquest muntatge de teatre-circ, que signa el mateix director Ramon Simó, hi aparegui la reproducció d'un element penjant de Joan Miró, «Gos bordant la Lluna», que va fer l'any 1926. L'any 1970, la bona relació de Joan B. Cendrós amb Henry Miller, impulsor d'Aymà i Proa Edicions i editor d'algunes de les seves obres (la sèrie «Tròpics» principalment), va fer que, en una versió del poeta Joan Oliver / Pere Quart, edités amb les il·lustracions de Joan Miró, el llibre «El somriure al peu de l'escala». [text íntegre de la crítica]


«Abans». Dramatúrgia de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Laia Pellejà i Marc Pociello. Direcció: Daniel J. Meyer. Companyia Descartable Teatre. El Maldà, Barcelona, 13 març 2016. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 5 abril 2019.

Les antigues i a la vegada renovades Galeries Maldà, quan abaixen la persiana es converteixen en una mena de carrer solitari per on no hi circula ningú. És un bon lloc perquè els estadants teatrals d'El Maldà hi adaptin —com ja van fer amb «La nit just abans dels boscos»— un dels muntatges de Descartable Teatre, companyia que entén les arts escèniques com un corcó de la consciència, tot i que corren el risc que no tothom els entengui perquè trencar les convencions establertes requereix, sí, alguns guanys,però també algunes pèrdues. En aquest cas, la companyia ha comptat amb la col·laboració de l'oenagé Roba Amiga i els espectadors són convidats a portar alguna peça de roba per deixar al contenidor de cartró que servirà després de motiu per a l'arrencada de la història de dos germans de la franja dels trenta, la Laia i el Marc, amb un passat familiar tèrbol i dramàtic, un present inestable i un futur incert.
[text íntegre de la crítica]


«Separacions», d'Ever Blanchet. Traducció de Gerard Vàzquez i Jordi Barra. Intèrprets 2002: Pere Anglas, Lali Barenys, Jaume García, Alícia González, Màrius Hernàndez, Eva de Luís. Il·luminació de Pep Gàmiz. Intèrprets 2019: Eva de Luis, Rafaela Rivas, Míriam Tortosa, Christian Cánovas, Antonio del Valle i Raül Tortosa. Disseny de so i llum: Daniel Gener. Vestuari 2002: Sarai Mestre. Vestuari 2019: Helena Mateu. Espai escènic i direcció 2002: Ever Blanchet. Direcció 2019: Pere Anglas. Producció 2019: Versus Glòries i Apunta Teatre. Versus Teatre, 1 octubre 2002. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona, 27 març 2019.

Ever Blanchet torna a mostrar la seva capacitat com a autor amb l'última obra que ha estrenat a la sala que dirigeix. Potser no és ara l'hora de descobrir-ho, però sí de dir-ho. A la Sala Versus Glòries es parla de les separacions de parella des d'una òptica interna. «Separacions», aquest és el títol de l'obra, manté un fil argumental que lliga les dues hores llargues que dura l'espectacle a través d'una de les parelles (Oriol i Naïma). Al seu voltant, amb els seus alts i baixos com a parella, els altres quatre intèrprets es reprodueixen, es multipliquen, creixen, es desfan i desapareixen. Per tant, «Separacions» és una obra feta amb vocació de collage on totes les peces han d'encaixar per acabar de fer el conjunt.
[text íntegre de la crítica]


«Andrea Pixelada», de Cristina Clemente. Intèrprets: Borja Espinosa, Àssun Planas, Mima Riera i Roser Vilajosana. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Berta Riera. Caracterització: Coral Peña. Música: Clara Aguilar. Lletres de les cançons: Roser Vilajosana i Vicka Duran. Assessoria dramatúrgica de gènere: NUS Cooperativa. Ajudant d'escenografia: Paula González. Alumna en pràctiques del MUET: Alba Cuenca. Ajudanta de direcció: Vicky Duran. Direcció: Marianella Morena. Cicle: Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals. Coproducció: Sala Beckett, El Pavón Teatro Kamikaze i Teatre Principal de Palma. Sala Beckett, Barcelona, 24 març 2019.

Només cal pitjar la icona de l'aplicació de YouTube per trobar multitud de joves prescriptors i recomanadors de llibres que s'adrecen als seus seguidors amb un admirable entusiasme sobre la impressió que ells n'han tret de la lectura. En molts casos, són noies i també autores de literatura de ciència-ficció o més aviat fantasy. La protagonista Andrea Pixelada d'aquesta nova obra de Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és una d'aquestes youtubers amb un lot de més de 300.000 seguidors i la flaca que té per una col·lecció i una autora determinada. Conviu amb una germana discapacitada psíquica, en cadira de rodes i, a més, gairebé com una adolescent prodigi, Andrea es dedica a impartir classes d'escriptura literària a aspirants a entrar en el món editorial sense morir en l'intent. «Andrea Pixelada», que s'ha estrenat en espanyol primer a Madrid i ara a Barcelona, probablement per facilitar la direcció de la dramaturga uruguaiana Marianella Morena (Sarandí Grande, Florida, Uruguai, 1968), utilitza aquest fenomen digital per, de fet, endinsar-se en la incomprensió dins del nucli familiar entre una mare i una filla, a través d'un salt de teatre dins el teatre o, caldria dir en aquest cas, de literatura dins la literatura, perquè la jove Andrea s'adona que una de les alumnes del taller particular d'escriptura que té ha guanyat un premi literari amb una novel·la que es basa en bona part de la seva vida. [text íntegre de la crítica]


«El futur», d'Helena Tornero. Intèrprets: Ester Cort, Júlia Genís, David Menéndez i David Vert. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Pau de Nut. Audiovisuals: Jordi Soler Quintana. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Jaume Sangrà. Ajudanta d'escenografia: Mercè Luchetti. Assistent d'audiovisuals: Ana Ugarte. Participants en la gravació: Mohamad Abdulmajid, Ahmed Alhamso, Mustafa Al Musa, Lola Armadàs, Alicia G. Reyero, Ester Nadal i Manar Taljo. Ajudant direcció: Oriol Morales i Pujolar. Direcció: Helena Tornero. Coproducció: TNC i Teatre en Xarxa. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 març 2019

¿Teatre per a joves...? Bé, segur que sí. Però també per a espectadors veterans. El perill d'etiquetar generacionalment un espectacle teatral és que es pot caure en el mateix error que ha caigut sovint la literatura juvenil: que moltes obres “per a joves” són molt més enriquidores que segons quines que es fan passar per “adultes”. I vet aquí que «El futur», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973), és d'aquestes. Per això em sembla que «El futur» es mereixeria una reprogramació en un «futur», valgui la redundància del títol, per posar-la a l'abast dels espectadors en general i sense restricció de calendari. També es parla d'«El futur» com d'una obra que aparentment fa ficció de la ficció (alerta que això no vol dir ciència-ficció!), però jo em quedo del tot amb la seqüènciació de la trama lineal que, durant gairebé dues hores que passen volant, segueixen els protagonistes de l'obra, capitanejats pel personatge de la Diana, la noia jove, interpretada per Júlia Genís, no pas debutant en teatre perquè ja fa quatre anys que ho va fer, també amb Helena Tornero, a El Maldà amb l'espectacle «Kabarret Protocol», al costat del seu pare, el veteraníssim actor Oriol Genís. Continuïtat de nissaga escènica, doncs, ara sí amb mèrit propi i aires de revelació guanyada a pols. [text íntegre de la crítica]


«Tercets. Dues peces breus de Joan Oliver». Intèrprets: Santi Ricart, Miquel Agell, Gemma Brió i Queco Novell. Escenografia: Eloi Linuesa. Vestuari: Mariela Sernagoras. I·lluminació: David Bofarull. Espai sonor: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Animacions: Miquel Teixidor. Muntatge audiovisual: Igor Pinto. Tècnica companyia: Helena Pañart. Fotografia: Xavier Garcia. Disseny gràfic: Robert Garcia. Estudiants en pràctiques: Èric Figaró i Jofre Garnés. Comunicació: Lídia Verge. Gestió de públics: Gemma Amorós. Producció executiva: Miquel Agell i Marta Fíguls. Ajudantia de direcció: Lídia Linuesa. Direcció: Artur Trias. Companyia Lazzigags. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 22 març 2019.

La Colla de Sabadell és una de les referències de laliteratura del primer quart de segle passat que aquest 2019 commemora el seu centenari. Darrere seu hi ha tres noms tan mítics com la mateixa Colla: Joan Oliver (posteriorment conegut també com a Pere Quart), Francesc Trabal i Armand Obiols. Tres homenots de les lletres catalanes, el poeta, el novel·lista i el prescriptor, aquest últim, Armand Obiols, íntimament relacionat amb la immensa obra narrativa de Mercè Rodoreda. Una de les branques literàries herència de la Colla va ser el teatre i el seu autor, Joan Oliver (Sabadell, Vallès Occidental, 1899 - 1986). Eren temps d'experiments teatrals, de trencaments amb el classicisme, de rebel·lió literària i d'aproximació a les avantguardes amb una intenció de fons: riure's del mort i de qui el vetlla, però sobretot, riure's i posar en evidència la societat de la qual provenia Pere Quart —família de casa bona sabadellenca relacionada amb el tèxtil i les finances— i de la qual, en certa manera, renegava. [text íntegre de la crítica]


«Akelarre. Dones que fumen i canten». Idea original: The Feliuettes. Dramatúrgia: The Feliuettes i Míriam Escurriola. Textos I cançons: Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Gerard Sesé, Laia Alsina Riera, Laura Pau i Míriam Escurriola. Composició musical: Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya i Gerard Sesé. Intèrprets: Laia Alsina Riera, Maria Cirici, Laula Pau i Gerard Sesé. Veu en off: Vicky Peña. Espai i vestuari: Maria Monseny. Coreografia: Anna Romaní. Assistenta a la direcció: Núria Ruiz (alumna en pràctiques El Timbal). Disseny de llum: Adrià Aubert i Míriam Escurriola. Comunicació: Sem Pons. Fotografia: Núria Gàmiz. Producció: Marina Marcos (El Maldà). Direcció: Míriam Escurriola. El Maldà, Barcelona, 21 març 2019.

De broma n’hi ha molta. De bon humor, també. D’ironia, un tros llarg. De riure’s del ridícul dels hàbits socials, un cistell ple. Però, en un moment donat, sembla que tot això s’esvaeixi, més aviat es glaci, i quan apareix la Caputxeta —“el vermell està de moda”, diu— el seu monòleg sobre el conte popular que tothom coneix es converteix en una clara denúncia sobre la violència de gènere amb xifres incloses de dones assassinades pel masclisme que el comptador del guió, malauradament, potser haurà de tenir la cruel missió d’anar actualitzant a manera que avanci l’espectacle. Començo per aquesta peça de la Caputxeta que interpreta l’actriu Laia Alsina, dins del xou d’aires de cabaret «Akelarre. Dones que fumen i canten», de la companyia The Feliuettes, perquè sembla que totes les altres, en un evident i no gens dissimulat acte de feminisme militant però també d’autocrítica sobre la mateixa reivindicació, convergeixein en el de la Caputxeta, un personatge que més que mai ha recuperat el seu protagonisme com a dissortada icona del que la versió original ja va preveure segles enrere. L’«Akelarre» deixa per uns minuts de ser «akelarre de cabaret» i, amb una atmosfera tintada de vermell, es transforma en un clam que, disfressat de dolcesa i ingenuïtat, diu «ni una més!». [text íntegre de la crítica]


«Ànsia (Crave)», de Sarah Kane. Traducció de Chap Rodríguez Rosell. Intèrprets: Marc Pujol, Marc Garcia Coté, Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell i Marta Ossó. Música i espai sonor: Alvar Llusá-Damiani. Assessoria teòrica: Marta Tirado. Il·luminació: Daniel Gener. Concepte de l'escenografia: Companyia La Salamandra. Assessoria: Jordi Bulbena. Disseny de vestuari: Loredana Volpe. Fotografia: Manuel Romero. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Teaser: Shasta Daisy. Produccions i Companyia La Salamandra. Ajudant de direcció: Xavier Pàmies. Direcció: Loredana Volpe. Producció: Companyia La Salamandra. Sala Àtrium, Barcelona, 10 març 2019.

Hi ha dramatúrgies que tenen una enorme complexitat de ser transmeses pels intèrprets als espectadors perquè no mantenen el tradicional recurs de rèplica i contrarèplica que ajuden la seqüència del diàleg. Aquest n'és un. Els quatre personatges, innominats o indefinits, i un cinquè que els acompanya amb violí —un instrument que també sona, si cal, en solitari, teledirigit, com els dels ambulants del metro— es comuniquen, millor dit, s'incomuniquen a través de frases fetes, sincopades, amb paraules inconnexes, amb idees que, com en un trencaclosques, si es captessin al vol de cadascuna de les quatre veus i es recomponguessin veu per veu acabarien tenint sentit. En no ser així, cal que siguin els espectadors els que es facin una recomposició global —com si el quartet fos només un—, del que els quatre expressen, del seu dolor, de la seva desesperació, del seu clam al buit i a la foscor... per cert, un recurs, el de la foscor, del qual la posada en escena no s'està de portar-la al límit amb un cert abús en un moment donat, deixant l'auditori en ple forat negre, com si la vaga d'electricitat que ha assotat aquests dies la població de Veneçuela hagués arribat fins a l'escenari de l'obra. [text íntegre de la crítica]


«Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?», de Jean Marboeuf. Traducció de Joan Casas. Intèrprets: Carme Elias i Vicky Peña. Veu en off: Mario Gas. Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch. Disseny il·luminació: Alberto Rodríguez (AAI). Espai sonor: Damià Martínez. Disseny vestuari: Gloria Viguer. Caracterització: Helena Feroy i Marta Ferrer. Assessorament moviment: Ana Pérez García. Ajudant caracterització: Paula Ayuso. Enregistraments i edició so: AcusticAnoia. Construcció escenografia: Art Coolers - Andreu Mateo. Confecció vestuari: Dress Art. Realització fictici: Judit Rabasseda. Coordinació tècnica: Rubèn Taltavull. Regidoria: Olga Fibla. Fotografia: David Ruano. Vídeo: OMEN. Producció: Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció i producció: Iban Beltran. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona, 9 març 2019.

«Les estrelles no són immortals». Aquesta és una de les sentències que deixa anar el personatge de l'actriu Joan Crawford en aquesta recreació epistolar de ficció que manté amb la seva principal rival, l'actriu Bette Davis, coincidint en el temps de rodatge de la pel·lícula «What Ever Happened to Baby Jane? (Què se n'ha fet de Baby Jane?») que va dirigir Robert Aldrich el 1962 quan les dues dives de Hollywood ja estaven de tornada de la seva carrera i vivien, cadascuna a la seva manera, un moment delicat a l'hora de lluitar contra la barrera de la masculinitat dins de la indústria cinematogràfica de l'època i l'envelliment que les assetjava a la cantonada. Tant els cinèfils com els que no ho són botran de la butaca amb aquesta obra de cambra breu, massa breu, només una hora, en què dues de les grans actrius que té el teatre català actual, Carme Elias i Vicky Peña, fan un tête-a-tête en un marc escenogràfic de camerinos simètric, on no hi ha miralls però on les dues, en els papers de la Bette i la Joan, s'emmirallen, s'ignoren, es necessiten, s'odien i s'admiren a la vegada. [text íntegre de la crítica]


«Incògnit», de Nick Payne. Intèrprets: Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès. Intèrprets vídeo: Fanny Marsà i Pep Martínez. Traducció de l'anglès: Mònica Bofill. Escenografia: Laura Clos “Closca”. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: David Bofarull (a.a.i). Vídeo: Joan Rodon. Música i espai sonor: Clara Aguilar i Damien Bazin. Moviment: Ferran Carvajal. Cap tècnic: David Pascual. Producció executiva: Adriana Nadal i Roger B. Sardà. Alumna en pràctiques de vestuari: Laura Bermejo. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Taller d'escenografia. Ajudanta de direcció: Sandra Monclús. Direcció: Mònica Bofill. Companyia La Incògnita. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 març 2019.

No hi ha cap dubte que els amants de la ciència troben en aquesta obra del dramaturg anglès, Nick Payne (1984), tot de referències que, passades pel filtre teatral, els resulten encara més suggerents. Una altra cosa és posar-se en la pell dels espectadors rasos —no especialment entesos en la ciència— i preguntar-se si Nick Payne no els fa rodar una mica el cap, cosa no gens estranya parlant com s'hi parla dels misteris neurològics del cervell. Queda clar que ciència i teatre no són incompatibles, però sí que són dues disciplines prou fràgils perquè posades juntes en un mateix pla no acabin topant l'una amb l'altra. A «Incògnit» el ganxo és la història real del patòleg Thomas Harvey que el 18 d'abril del 1955, estant de guàrdia a l'Hospital de Princeton, va fer l'autòpsia d'Albert Einstein. Quan Harvey va descobrir qui era el cadàver, es va quedar sense permís de ningú amb el cervell del científic dels estudis coneguts amb el nom de Teoria de la Relativitat. Un “robatori” que s'hauria d'haver considerat il·legal, tot i haver-se fet en nom de la ciència —una altra cosa és la donació voluntària d'òrgans per decisió personal testamentària en la declaració d'últimes voluntats— i que va condicionar la resta de la vida de l'esmentat patòleg que va arribar a fer “gires” divulgatives amb trossos del cervell d'Einstein i, més endavant, enviant per correu postal mostres petites del cervell als científics que n'hi demanaven. Estalviem-nos els detalls macabres del ganivet de cuina! Hi havia per explorar una massa de 1.230 grams de cervell i els resultats no van donar ni han donat fins ara cap descoberta especial sobre el grau d'intel·ligència i el secret d'Einstein en relació a altres cervells estàndard. [text íntegre de la crítica]


«Lehman Trilogy», de Stefano Massini. Adaptació de Sergio Peris-Mencheta. Música original: Litus Ruiz, Xènia Reguant, Ferran González i Marta Solaz. Intèrprets: Aitor Beltrán / Óscar Martínez, Ferran González, Pepe Lorente / Ignacio Rengel, Darío Paso, Leo Rivera, Litus Ruiz / David P. Bayona. Escenografia: Curt Allen Wilmer (aapee) amb EstudioDedos. Vestuari: Elda Noriega (aapee). Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo (aai). Vídeo i so: Joe Alonso. Ajudanta d'escenografia: Eva Ramón. Ajudanta de vestuari: Berta Navas. Cap tècnic: Braulio Blanca. Assessorament de cant i ball: Óscar Martínez i Xènia Reguant. Ajudanta de producció: Blanca Serrano Meana. Auxiliar de producció: Irene García. Distribució: Fran Ávila. Producció: Nuria-Cruz Moreno i Sergio Peris-Mencheta per a Barco Pirata. Ajudanta de direcció: Xènia Reguant. Direcció musical: Litus Ruiz. Direcció: Sergio Peris-Mencheta. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 març 2019.

El mateix dia de l'estrena a Barcelona d'aquesta versió satírica i musical de l'obra «Lehman Trilogy», el Banc Central Europeu (BCE) a través del seu president Mario Draghi acabava de llençar una galleda d'aigua freda sobre el sistema bancari anunciant que no hi hauria els canvis esperats en el preu del diner, situat des de fa temps al 0%, fins almenys passat l'any 2020 i que, en canvi, per por a una futura nova «crisi», que ningú no vol ni imaginar, es posava a «fabricar» de nou diner públic a preu baix, Es tracta de salvar novament la banca i estimular el consum a través del crèdit de rebaixa. Draghi té el do màgic de fer caure les borses només obrir la boca. I així ha estat una altra vegada: una caiguda fulminant, arran de les seves paraules, d'entre el 7% i el 3% (segons el grau de salut de cada entitat bancària) que només una altra crisi, la del judici contra el govern català, i també la vaga del 8-M, han deixat en un segon pla, gairebé silenciat, del focus informatiu. L'anunci de Mario Draghi i l'avís del BCE tenen mala pinta, com aquella mala pinta del 2007/2008 que va acabar com va acabar i encara s'arrossega amb seqüeles prou conegudes. Vet aquí, doncs, com l'obra de Stefano Massini (Florència, 1975) —que ja es va veure en una versió textual catalana, molt potent i diferent de l'actual, dirigida per Roberto Romei a La Villarroel el 2016—, recobra una perillosa actualitat i alerta els que no se'n recorden que els tentacles de l'economia ho empastifen tot. [text íntegre de la crítica]


«La reina de la bellesa de Leenane», de Martin McDonagh. Traducció de Vicky Peña. Intèrprets: Enric Auquer, Marissa Josa, Marta Marco i Ernest Villegas. Escenografia: Sebastià Brosa. Llums: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Marc Serra i Paula Torrecilla. Tècnics funcions: Juan Boné i Roger Blasco. Suport regidoria en pràctiques de l'ITES: Sara Farré. Ajudantes escenografia: Paula Font i Paula Gonzàlez. Ambientació vestuari: Marta Pell. Construcció: Ou i Xarli Hernández Pol. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Emili Vallejo. Fotografia cartell: David Ruano. Fotografies espectacle: Bito Cels. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Ailin Migliora. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 febrer 2019.

La sorra acaba feta pastetes de tanta aigua de pluja, aquesta vegada. I això encara impregna més la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya de l'atmosfera irlandesa que la companyia La Perla 29 ha anat explorant amb altres obres anteriors com «Translations» o «Dansa d'agost», de Brian Friel o «La presa» de Conor McPherson. La música celta tampoc no hi falta —hi un aparell de ràdio local a la granja de Leenane que la retransmet per dedicatòria—, però diria que, en aquesta ocasió, amb una certa mesura, com si la força de la història del dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) —encara més “força” perquè l'obra és de les seves primerenques de quan tenia només 26 anys— no es volgués veure gaire alterada per elements externs. En canvi, sí que la direcció de Julio Manrique opta per una representació en alguns moments extremament “física” amb la sortida dels intèrprets del marc escenogràfic —un quadrilàter de l'interior de la granja profusament ambientat amb tota mena d'objectes casolans que han anat caient en la paràlisi d'una època— fins i tot amb un dels protagonistes encerclant-lo en una mena de minimarxa atlètica que serveix també perquè mentre fa la lectura d'una de les cartes enviades a Leenane no sembli un temps mort sinó un temps ple de vivesa dins de l'acció. [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Almeria | Apolo | Aquitània | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 18.616.008 visitants i 39.785.874 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

premismax
Guanyadors dels XXII Premis Max Arts Escèniques 2019

criticateatral2018
Palmarès dels XXI Premis de la Crítica de les Arts Escèniques 2018

premiszirkolika2018
Guanyadors dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2018

butaca2018
Palmarès de la XXIV edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2018

lliure1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

tnc1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Teatre Nacional de Catalunya.

liceu1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Palau de la Música Catalana.

auditori1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 de L'Auditori de BCN.

ocb1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Mercat de les Flors.

focus1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

grec2019
El Festival Grec 2019 té lloc a Barcelona del 26 de juny al 31 de juliol.

partidaescacs
L'actor Jordi Bosch ha interpretat l'adaptació de «Novel·la d'escacs» d'Stefan Zweig al Teatre Romea.

lliureespai
La dissolta Kompanyia Lliure ha reposat a l'Espai Lliure de Montjuïc «El temps que estiguem junts» de Pablo Messiez.

elsocells
La Calòrica ha elaborat una comèdia-faula amb «Els ocells» d'Aristòfenes a la Sala Beckett.

orsini
Aleix Aguilà ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya l'obra «Orsini» dirigida per Xicu Masó.

dogville
Bruna Cusí ha protagonitzat l'obra «Dogville: un poble qualsevol», de Lars von Trier, al Teatre Lliure.

lleugeresa
Aida Oset ha portat el relat de la infermera de «La lleugeresa i altres cançons» a la Sala Beckett.

carrie
Ferran Utzet ha adaptat una novel·la de Luigi Pirandello amb Laura Aubert i Marc Rodríguez a la Biblioteca de Catalunya.

comelsgrecs
Josep Maria Mestres ha dirigit al Teatre Lliure l'obra «Com els grecs» de Steven Berkoff.

jardincerezos
Ernesto Caballero ha presentat la seva versió d'«El jardín de los cerezos» al Teatre Nacional de Catalunya.

rent
Daniel Anglès ha remuntat una nova versió de «Rent« ara al Teatre Condal Onyric.

senorarojo
José Sacristán ha portat al Teatro Romea el relat de Miguel Delibes sobre la mort de la seva dona.

ohmami
Nico&Sunset han estrenat al Teatre Borràs la comèdia «Oh, mami!».

somriureescala
Jordi Martínez protagonitza l'espectacle «El somriure al peu de l'escala», de Henry Miller, al Teatre Lliure.

lazanja
La companyia Titzina ha portat a La Villarroel l'obra «La zanja».

despertarprimavera
El musical «El despertar de la primavera» s'ha reposat per tercera temporada al Teatre Victòria.

andreapixelada
Cristina Clemente ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Andrea Pixelada».

elfutur
Helena Tornero ha estrenat al TNC l'obra «El futur» protagonitzada per Júlia Genís.

akelarre
La companyia The Feliuettes ha estrenat «Akelarre. Dones que fumen i canten» a El Maldà.

bettedavisjoancrawford
Vicky Peña i Carme Elias han protagonitzat al Teatre Akadèmia l'obra «Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?.

incognit
La història del patòleg Thomas Hardy i el cervell d'Abert Einstein, en l'obra «Incògnit», de l'Espai Lliure.

lehmantrilogy
La versió musical de «Lehman Trilogy» de Sergio Peris-Mencheta s'ha estrenat al Teatre Lliure de Montjuïc.

armamasiva
La companyia José y sus Hermanos ha portat al Teatre Tantarantana l'obra «Arma de construcción masiva».

thisisreallove
El col·lectiu VVAA ha estrenat a la Sala Beckett l'espectacle «This is Real Love».

bedbreakfast
La companyia Epidèmia Teatre ha estrenar el musical «Bed & Breakfast» al Teatre Gaudí Barcelona.

dietagesodom
El director suís Milo Rau ha portat al Teatre Lliure de Montjuïc el seu espectacle «Die 120 Tage von Sodom».

ultimacte
Carles Alfaro ha dirigit al Teatre Goya l'obra «L'últim acte», d'Anton Txhékhov.

bellesaleenane
Julio Manrique ha dirigit amb La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya l'obra «La reina de la bellesa de Leenane».

donapantera
La companyia Projecte Ingenu ha estrenat a l'Escenari Joan Brossa l'espectacle «La dona pantera».

dansavenjanca
Pablo Derqui i Laia Marull han protagonitzat a La Villarroel l'obra «La dansa de la venjança» de Jordi Casanovas.

bonapersonasezuan
Oriol Broggi ha dirigit una nova versió de «La bona persona de Sezuan», de Bertolt Brecht, amb Clara Segura, al Teatre Nacional de Catalunya.

unamourimpossible
Maria de Medeiros i Bulle Ogier han portat al Teatre Lliure de Montjuïc l'obra «Un amour impossible», de Christine Angot.

kingdom
La companyia Agrupación Señor Serrano ha revisat l'espectacle «Kingdom» al Teatre Lliure.

tendresa
Alfredo Sanzo ha estrenat en versió catalana de Joan Lluís Bozzo al Teatre Poliorama l'obra «La tendresa».

chicoultimafila
Andrés Lima ha estrenat una nova versió de l'obra «El chico de la última fila» de Juan Mayorga a la Sala Beckett.

saigon
La companyia franco-vietnamita Les Hommes Apporimatifs ha portat el Teatre Lliure l'espectacle «Saigon».

laponia
Cristina Clemente i Marc Angelet han estrenat la comèdia «Lapònia» al Club Capitol amb Roger Coma de protagonista.

monster
The Prinzelles han estrenat al Tantarantana la comèdia musical «Monster. De prop ningú és normal».

afanysamorperduts
Pere Planella ha dirigit al Teatre Nacional de Catalunya l'obra «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare.

asap
Marc Rosich ha estrenat a la Sala Atrium l'espectacle «ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat».

alsostre
Oriol Grau i Pau Ferran han protagonitzat a l'Escenari Joan Brossa l'obra «Al sostre» de Nigel Planer.

maleidatardor
La companyia valenciana La SubTerránea ha portat a l'Escenari Joan Brossa el seu espectacle «Maleïda tardor».

janeeyre
Ariadna Gil torna a protagonitzar la reposició de «Jane Eyre» al Teatre Lliure de Gràcia.

ninagorda
L'actriu Laia Manzanares ha agafat el relleu de Greta Fernàndez amb la reposició de l'obra «Amanda T» a la Sala Tallers del TNC.

ninagorda
L'actor Jordi Oriol ha adaptat i interpretat «La niña gorda» de Santiago Rusiñol al Teatre Nacional de Catalunya.

netalinh
Lluís Homar ha interpretat al Teatre Lliure l'adaptació de «La néta del senyor Linh», de Philippe Claudel, dirigit per Guy Cassiers.

troiaodissea
La companyia Cor de Teatre s'ha endinsat en el món clàssic de la «Ilíada» i l'«Odissea» al Teatre Nacional de Catalunya.

llargdinar
La Ruta 40 reposa per 6a i última temporada l'obra «El llarg dinar de Nadal» a El Maldà.

adossats
L'obra «Adossats» de Ramon Madaula s'ha reposat al Teatre Romea amb Camilo Garcia en substitució del malaguanyat Carles Canut.

nitdereis
Els Pirates han recuperat al Teatre Akadèmia la seva versió de «Nit de reis (o el que vulgueu)».

alba
Marc Artigau ha estrenat a Temporada Alta i al TNC la seva obra «Alba (o “El jardí de les delícies”)».

poecabaret
L'Almeria Teatre ha commemorat 20 anys amb la recuperació del musical «Poe, el cabaret macabre».

mylowcost
La companyia FAC ha estrenat «My Low Cost Revolution» a la Sala Atrium.

maglari
El Mag Lari ha tornat al Teatre Condal amb el seu espectacle «25 il·lusions».

doptic
La Perla 29 ha recuperat a la Bilbioteca de Catalunya l'obra «4D òptic» de Javier Daulte amb els mateixos intèrprets de l'estrena de fa 15 anys.

escaperoom
Joel Joan i Hèctor Claramunt han estrenat «Escape room» al Teatre Goya.

habitaciocostat
Julio Manrique ha dirigit a La Villarroel l'obra «L'habitació del costat / The vibrator play» de Sarah Ruhl.

davantdarrera
Ha tornat al Teatre Borràs una nova revisió de la comèdia «Pel davant... i pel darrera», en versió de Paco Mir, dirigida per Alexander Herold.

carrie
Ferran Guiu ha dirigit al Teatre Gaudí Barcelona la versió musical de «Carrie», basada en la novel·la d'Stephen King.

lluitaconstant
Carlota Subirós i La Ruta 40 han estrenat a la Sala Beckett el muntatge «Una lluita constant».

benvinguda
L'autor Marc Guevara Vilardell ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «La benvinguda».

rastresargelers
Aina Huguet i Ariadana Fígols han estrenat a El Maldà l'obra de petit format «Rastres_Argelers», que fa memòria dels exiliats republicans el 1939.

angelsamerica
El director David Selvas ha estrenat al Teatre Lliiure la nova versió d'«Àngels a Amèrica» amb Pere Arquillué de protagonista.