CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
TodoMusicales
TotTeatre
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Digital de la Escena
El Virus
Revista Entreacte
Revista ProScenium
Adetca agenda
Cronologia Premis de la Crítica

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Cinema 3
Tràilers estrenes
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera El Punt Avui
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
E-Cartellera.com
La Butaca. Estrenes cinema
Multimèdia altres mitjans
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Vídeos cinema
Curts de la setmana
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Espais olímpics BCN
Vídeos musicals
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
Museu del Rock
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akademia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa Espai Escènic
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Seca, La
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Teatre
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.

noIVA
Adhesions per la supressió del 21% d'IVA dels espectacles.







foto nom



Any XVII - Núm. 5608


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'algunes escenes dels espectacles teatrals de la temporada. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]



Crítiques recents de cartellera
«Filla del seu pare». A partir de «Hedda Gabler», d'Henrik Ibsen. Versió d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia i vestuari: Judit Colomer. Il·lustració: Raimon Rius. Producció: Júlia Molins. Direcció: Pau Miró. Coproducció: Companyia Solitària de Teatre, Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 març 2017.

«Ha deixat de nevar», tanca l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen, que s'està representant a la sala gran de Montjuïc. I a la sala petita, una altra adaptació del mateix Ibsen diu: «Ha començat a nevar». Les dues obres es toquen, doncs. La neu, element gèlid de l'ambient entre els personatges, present sempre en el paisatge de l'autor noruec i aquí més que simbòlic quan una adaptació com aquesta de «Hedda Gabler» se situa en un àtic de luxe, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona, i tant Hedda com Jorgen, amb qui s'acaba de casar i tornen del viatges de noces, i Ejlert, l'amic dels dos, són gent del país —que el temps i les circumstàncies han distanciat en les idees—, que, per relaxar-se a casa, com fa Jorgen, es posa espardenyes de betes i espart perquè, a més, havia après a ballar sardanes. [text íntegre de la crítica]


«Barbes de balena (o de què estan fetes les cotilles)». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Composició musical: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López, Anna Romaní / Anna Rosell. Coreografia: Anna Romaní. Escenografia i vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Laura Clos 'Closca'. Estudiant en pràctiques: Laura Solé. Producció: Marina Marcos. Direcció: Mònica Bofill. El Maldà, Barcelona, 12 març 2017.

Si la doctora Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 3 abril 1857 - 19 febrer 1913) aixequés el cap, es passegés per les Galeries Maldà i veiés al teatre El Maldà qui ha creat aquest espectacle en memòria seva... potser li cauria de debò la cotilla per terra. Un cop d'ull a la fitxa artística deixa clar que l'espectacle «Barbes de balena» és un muntatge fet exclusivament per dones de diferents disciplines artístiques. És a dir, a mil anys llum del que la doctora va viure en la seva joventut i maduresa, que va representar una excepció i una decisió pionera per fer-se un espai en el gremi de la medicina. Malgrat que la jove Dolors Aleu va tenir el suport del seu pare, un polític de l'època, perquè fes carrera —va ser la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol— diuen que va ser ell qui li va posar i pagar dos escortes perquè l'acompanyessin a les classes de la Facultat de Medicina! Tot un detall. La jove Dolors Aleu va haver d'esperar quatre anys, un cop acabats els estudis, per aconseguir fer l'examen final, que va aprovar amb excel·lent i, des d'aleshores es va especialitzar en ginecologia i medicina infantil (allò que ara se'n diria popularment «Dexeus Salut de la Dona») i va exercir durant 25 anys amb consulta pròpia a la Rambla de Canaletes. Juntament amb la filla d'Idelfons Cerdà, Clotilde Cerdà, una altra dona liberal, van fundar l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, un projecte que va durar poc per falta d'ajuts. En el camp social relacionat amb la medicina, Dolors Aleu i Riera va ser qui va lluitar per fer desaparèixer la vella cotilla del cos de les dones perquè va demostrar que els dificultava la circulació sanguínia i els provocava desmais. [text íntegre de la crítica]


«L'ànec salvatge (Vildanden)», d'Henrik Ibsen. Adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Lluc Castells. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Arts-cenics, Jorba Miró, Taller d'escenografia Jordi Castells i Pascualín. Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Jaume Ventura. So i vídeo: Damien Bazin. Alumnes en pràctiques: Martina Roura i Juli Sanjuan. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 març 2017.

Hi ha un ànec i hi ha un gos. El gos ha ferit l'ànec. Hi ha idealisme i febre de justícia i hi ha escepticisme i supervivència. Hi ha dignitat i hi ha venjança. Hi ha poder absolut i hi ha submissió impotent. Tot això és el que hi ha en aquesta obra que barreja el simbolisme amb el realisme modern d'Henrik Ibsen (Skien, Noruega, 1828 - Oslo, Noruega, 1906). Però hi ha sobretot una versió catalana d'una evident brillantor que comença amb una adaptació dramatúrgica tripartita (Artigau, Genebat, Manrique) d'una obra sense gaires precedents d'haver-se posat en escena aquí, que continua amb una interpretació coral de gran solidesa i que culmina amb la mostra d'una intensa trajectòria recent de direcció de Julio Manrique. L'ànec salvatge és el símbol màxim d'aquest drama d'Henrik Ibsen. Un ànec ferit que conviu amb gallines i conills de corral al soterrani de la casa i estudi fotogràfic de Hialmar on acaben convergint tots els personatges de l'obra. Però al damunt d'aquesta granja domèstica absent escenogràficament, sota una trapa que s'obre i es tanca, s'amaga la mentida —"mentida vital", l'anomena el doctor Relling— guardada zelosament durant gairebé quinze anys i a punt d'esclatar quan arriba Gregor, el fill del poderós Werle, la figura del fill que encarna la veritat, ni que les veritats, com assegura la dita, facin perdre les amistats. [text íntegre de la crítica]


«Fairfly», de Joan Yago. Intèrprets: Queralt Casasayas, Xavi Francès, Aitor Galistero-Rocher i Vanessa Segura. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual. Cançó «Fairfly»: Ona Pla i José Sánchez-Rico. Veus en off: Jordi Basté, Mònica Terribas i Mariola Dinarés. Disseny productes i marca «Flairflay»: Montse Belda. Alumna pràctiques: Abel Montes (El Timbal). Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Cicle El Cicló. Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 març 2017.

Si la memòria no em falla, em sembla que no s'havia alterat mai la disposició del Teatre Tantarantana deixant al marge la platea i situant els espectadors en quadrilàter a l'escenari. La companyia La Calòrica ho ha fet amb aquest nou espectacle sobre la precarietat laboral (un tema que ja va tocar amb «Sobre el fenomen de les feines de merda», també dins d'El Cicló) i que ara amplia al caramel de la gent emprenedora. Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció, estava situada a l'any 2517. Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que per no trencar la sorpresa dels espectadors un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després. [text íntegre de la crítica]


«Homes», de Sergi Belbel i Carol López. Música de Marc Parrot. Intèrprets: Anna Barrachina, Agnès Busquets, Mireia Portas, Alba Florejachs i Glòria Sirvent. Escenografia i vestuari: José Novoa. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Sastressa: Olga Fibla. Construcció escenografia: Pascualín, Arts-Cenic i Pro-escena. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Tomàs Pérez. Coreografia: Vero Cendoya. Assistent coreografia: Linn Johansson. Caracterització: Kim Grau (Salon Twelve-Six). Maquillatge: Toni Santos. Regidora: Olga Fibla. Cap tècnic teatre: Marta García. Operador so: Rai Segura. Microfonista: Jaume Cuadrada. Maquinista: Jordi Larrea. Ajudant direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Producció de Focus i Misògines. Teatre Condal, Barcelona, 9 març 2017.

Ni xitxa ni llimonà. Ni comèdia ni musical. O potser hauríem de dir ni homes ni dones sinó tot el contrari. Els que no hi eren el 1994 i tampoc tres anys abans —per mèrit de joventut— es faran ara una idea equivocada del que va ser la revelació de la companyia T de Teatre formada per cinc actrius acabades de sortir de l'Institut del Teatre (Carme Pla, Mamen Duch, Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz) amb l'espectacle «Petits contes misògins» (1991), a partir dels relats de Patricia Higsmith, sota la direcció de Pere Sagristà, i posteriorment, l'espectacle «Homes» (1994), dirigit per Sergi Belbel, amb textos d'ell mateix i altres autors, amb el relleu de Rosa Gàmiz per Marta Pérez. I dic que es faran una idea equivocada perquè l'actual versió de l'espectacle «Homes», creat de nou per Sergi Belbel i Carol López —que també hi fa de directora— amb música de Marc Parrot, no té res a veure amb aquella i diria que li fa un feble favor. De fet, no és la primera vegada que es repesca «Homes». La mateixa companyia T de Teatre —que ara ha cedit el títol i una mínima part del text, el de l'autoria de Sergi Belbel—, el 2005 en va fer una reposició al Teatro Príncipe de Madrid, per commemorar l'èxit que havia tingut la versió del 1995, i va formar una segona companyia, Misògines, amb actrius diferents de les fundadores, que ara, amb el mateix nom, coprodueix l'actual versió del Teatre Condal. [text íntegre de la crítica]


«Jane Eyre». Adaptació d'Anna Maria Ricart, a partir de la novel·la de Charlotte Brontë. Música original: Clara Peya. Intèrprets: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i Magda Puig. Músics: Alba Haro (violoncel) i Clara Peya / Laia Vallès (piano). Espai escènic: Anna Alcubierre. Ajudanta escenografia: Judit Colomer. Construcció escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Sastreria Cornejo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Eugenio Szwarcer. So: Igor Pinto. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 26 febrer 2017.

Em fa l'efecte que la novel·la «Jane Eyre», de Charlotte Brntë (Thornton, West Yorkshire, Regne Unit, 1816 - Haworth, Regne Unit, 1855), escrita el 1847 per una de les tres germanes Brontë, és d'aquelles que, per aquests verals, no queda bé confessar en veu alta que s'hagi llegit mai, però que molts lectors dels que la neguen guarden curosament en les seves biblioteques. Es va editar en català el 1996 a Proa Edicions en una traducció de Maria Dolors Ventós (reeditada el 2010 dins de Llibres de Butxaca). Els anglesos diu que la tenen com a lectura de capçalera i, com passa amb una Rodoreda catalana, inclouen la Brönte en els programes educatius. I això és així, sí, malgrat el seu acusat romanticisme i el seu desenllaç, que no en té prou a concedir un final feliç a la protagonista de la història, després de les penúries que ha viscut des de la infància, sinó que, per estovar la tragèdia i no deixar els lectors —o espectadors— amb mal de cor, fa recuperar la vista perduda pel fatal incendi a l'altra víctima de la trama, el propietari colonialista Edward Rochester, que es veu obligat a exclamar, quan torna a tenir Jane Eyre prop seu: «Ja ho deia jo: ets una fada!», per no fer servir, afortunadament, una exclamació com és ara: «Miracle, miracle!», que sonaria encara més increïble. [text íntegre de la crítica]


«Amics íntims», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Rosa Cadafalch, Maria Clausó, Pep Ferrer i Ferran Lahoz. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Disseny so: David Solans. Espai escènic: Gordon Svaboda Craig. Caracterització: Toni Santos. Selecció musical: Òscar Molina. Veu en off: Dani Cuello. Tècnic sala: Albert Giner / Raül Moreno. Ajudant direcció: Maria Ten. Direcció: Òscar Molina. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 25 febrer 2017.

Comèdia sense les típiques portes ni finestres. Les portes i les finestres, en tot cas, són interiors, psicològiques. I s'obren i es tanquen a manera que la trama de les dues parelles protagonistes —edat madura a la frontera entre la segona joventut i la primera vellesa— va avançant i va descobrint que l'antiga i fèrria amistat dels quatre amaga encara per sorpresa alguns racons no descoberts mai. Comèdia on el sexe és humor i trauma a la vegada. Comèdia on les dues dones dominen el joc davant la decadència masculina. Temps de pausa i reflexió. I de projectes. D'un projecte en comú que, si no fos que els temps no estan per segons quines nostàlgies, es podria dir que pouen en l'esperit de les velles comunes dels anys seixanta del segle passat. Però les velles comunes que aleshores flairaven llibertat a dojo són ara, a curt termini, les residències d'avis. I per esquivar el destí que els espera, cal projectar un pla que els permeti continuar convivint en quadrícula sense que es noti la diferència. [text íntegre de la crítica]


«La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda. Intèrprets: Mercè Sampietro, Margarida Minguillón, Teresa Urroz, Carme Callol, Toni Sevilla, Elisabet Casanovas, Enric Cambray i Gemma Martínez. Música: Albert Guinovart. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudant vestuari: Núria Cardoner. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Assistent so: Iker Rañé. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2017.

La primera versió d'aquesta obra teatral de Mercè Rodoreda —en va escriure mitja dotzena, sepultades segurament per la força de la seva narrativa— es va estrenar l'octubre del 1993 al Teatre Romea, aleshores seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, protagonitzada per la desapareguda actriu Rosa Novell, en el paper de Florentina, i per l'actriu Rosa Renom, en el paper de la Zerafina, sota la direcció de Mario Gas. L'obra encara es va reposar després, al llarg del 1994, al Teatre Goya, i va ser un dels èxits d'aquella temporada, amb més de 30.000 espectadors. Quan tot això passava, la futura jove actriu Elisabet Casanovas (Barcelona, 15 desembre 1994) "estava naixent". Fa 22 anys justos d'això. I ara, és ella qui ha debutat en teatre per la porta gran —o la sala Gran, vaja!— sorgida de la petita pantalla i la popular sèrie «Merlí» de TV3, però amb prou mèrits propis sobre l'escenari en viu que la converteixen en l'autèntica descoberta d'aquesta nova versió de «La senyora Florentina i el seu amor Homer», ara al Teatre Nacional de Catalunya, envoltada de quatre grans actrius de llarga i reconeguda trajectòria (Sampietro, Minguillón, Callol, Urroz) que em sembla que estan tan satisfetes com ella mateixa d'haver contribuït a aquesta mena de "bateig" dirigit per Sergi Belbel. [text íntegre de la crítica]


«La rebel·lia possible (Rebeldías posibles)», de Javier G. Yagüe i Luis García Araus. Traducció de Gemma Roura. Intèrprets: Xavi Casan, Toni González, Carla Mercader, Joan Sureda, Núria Valls i Maria Villarejo. Escenografia: Esmeralda Díaz. Disseny llums: José Espigares. Vestuari: Sergi Cerdán. Ajudant direcció: Jaume Viñas. Direcció: José Sánchez Orosa. Producció Vània Produccions i Companyia Anònima. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 setembre 2016. Reposició: Sala Muntaner, Barcelona, 23 febrer 2017.

Amb un embolcall de falsa comèdia, aquesta obra estrenada a Madrid el 2007, per la companyia Cuarta Pared, sembla fruit de la influència popular arran del moviment d'indignats del 15M i de la posterior rebel·lia —ara cada vegada més silenciosa—, que ha impregnat bona part de la societat. Es tracta, doncs, d'un espectacle en la línia del teatre sociopolític que diu en veu alta allò que sent interiorment molta gent víctima dels abusos de les grans empreses de consum obligatori que, sota el mantell de la liberalització, continuen practicant el monopoli salvatge amb el beneplàcit còmplice dels governants de torn. Deia que l'obra té un embolcall de falsa comèdia perquè també amaga una dramàtica realitat al voltant de la malaltia juvenil de l'anorèxia que la trama desdramatitza amb un recurs de teatre dins el teatre i amb una estructura que, segons com, es podria dir que està feta d'esquetxos al voltant d'una sèrie de qüestions molt actuals com les reclamacions a una companyia de telefonia, les picabaralles amb una immobiliària o constructura, les exigències davant la saturació de la sanitat pública o l'absurditat de segons quin procés judicial inacabable. [text íntegre de la crítica]


«Realpolitik», d'Elies Barberà i Carles Fernández Giua. Intèrprets: Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Jordi Brunet, Arnau Marín i Marta Montiel. Disseny espai i vídeo: Paula Bosch. Disseny llums: Joan Grané. Disseny so: Lluís Robirola. Producció Mithistòrima Produccions, S.L. - Sala La Planeta i coproducció Festival Temporada Alta. Direcció: Carles Fernández Giua. Companyia Teatre de l'Enjòlit, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 18 febrer 2017.

La sabata, el pastís de nata, el cop de puny, la bufetada o l'estirada de cabells han estat algunes de les imatges de la violència que arreu del món representants de col·lectius indignats a títol individual han propinat als polítics que se'ls han posat a tret. Es podria dir que l'espectacle «Realpolitk» parteix d'alguna d'aquestes imatges i en construeix una farsa que fa una lleu reflexió sobre si l'ús de la violència justifica la defensa de la democràcia. Esclar que també es posa de manifest la incògnita sobre què és la democràcia i si la democràcia s'entén segons el color de l'Arc de Sant Martí amb el qual cadascú se la mira. [text íntegre de la crítica]


«Dybbuk», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Patrícia Bargalló, Pepo Blasco, Víctor Pi i Pau Roca. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Guillem Gilabert. Música i so: Txume Viader. Moviment: Montse Colomé. Producció: Gerard Belenes i Adriana Nadal. Ajudant direcció: Jan Vilanova Claudín. Direcció: Pau Roca. Companyia Sixto Paz. Sala Beckett, Barcelona, 17 febrer 2017.

No és tan estrany que l'atzarosa vida de l'escriptor Romain Gary —pseudònim literari de Roman Kacew, nascut a Vílnius, Lituània, el 1914, i mort per suïcidi a París el 1980, un any després de la mort, també per suïcidi, de la seva segona dona, l'actriu nord-americana Jean Segerb—, interessi les noves generacions i, encara més les d'aquí, si es té en compte que la parella protagonista va tenir esporàdicament una fugaç relació amb la ciutat de Barcelona, on el seu fill va néixer i es va criar amb una mainadera (senyora Eugènia), el 1962, malgrat que els pares el van enregistrar com a nascut en una localitat francesa un any i mig després per esquivar la clàusula d'un contracte amb Hollywood que obligava Jean a no quedar-se embarassada durant el rodatge. El fill de Romain i Jean, és Alexandre Diego Gary Segerb, també escriptor en francès i en actiu actualment, el qual, el 2003, després d'una vida esbojarrada i de trobar a la capital catalana una parella lituana —retorn a l'origen del seu pare— a la qual va alliberar d'un proxeneta que la tenia retinguda, va obrir el singular Cafè Lletraferit, al carrer Joaquín Costa, diuen si perseguint la vella idea mai portada a terme de la seva mare d'obrir un restaurant a Barcelona. El Cafè Lletraferit és actualment tancat i barrat i només té el testimoni del rètol de ferro rovellat, després que Alexandre i la seva parella, ja amb una filla dels dos, es traslladessin a viure a París. [text íntegre de la crítica]


«La Peggy Pickit veu la cara de Déu», de Roland Schimmelpfennig. Traducció d'Anna Soler Horta. Composició musical: Ivan Prades i Sheila Garcia. Intèrprets: Núria Cuyàs, Xavier Frau, Óscar Jarque i Lluna Pindado. Gest i moviment: Maria Garriga. Vestuari: Núria Llunell. Escultura: Pep Borràs. Nina: Xavi Bonany. Escenografia, il·luminació i direcció tècnica: Daniel Gener. Adjunt direcció i assistent producció: Albert Massanas. Direcció musical: Sheila Garcia. Direcció: Moisès Maicas. Producció executiva: The Three Keatons. Producció: Teatre Invisible. El Maldà, Barcelona, 16 febrer 2017.

És la segona vegada, que se sàpiga, que Moisès Maicas com a director i Anna Soler Horta com a traductora exploren l'univers teatral del dramaturg Roland Schimmelpfenning (Göttingen, Alemanya, 1967). Ho van fer fa tres anys amb l'obra «El drac d'or», a l'Akadèmia Teatre, on l'autor parlava de la immigració sisplau per força des de la mirada occidental sobre els asiàtics, cinc treballadors d'un restaurant xinès. Ja en aquella obra, l'autor alemany utilitzava la incursió d'una faula en el text («La cigala i la formiga»), un recurs que ara repeteix amb una altra faula inserida dins de «La Peggy Pickit veu la cara de Déu», quan l'acció ja ha activat els espectadors amb la combinació de narració i diàleg entre els quatre personatges de l'obra, amb lleugeres repeticions que donen una visió calidoscòpica del conflicte que es genera entre les dues parelles, un estil dramatúrgic que curiosament també s'està experimentat aquests dies amb l'obra «La mare», del francès Florian Zeller, a La Villarroel. [text íntegre de la crítica]


«Oques cretines», de Karl Valentin. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Ferran Castells, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols. Adaptació musical: David Melgar. Vestuari: Taganroc Teatre. Il·luminació: Francesc Rodelles. Moviment: Ferran Castells. Construcció element escenogràfic: Castells i Plana. Perruqueria: Ramon i Toni Santos. Ajudant direcció: Joan Gibert. Direcció: Lluïsa Mallol. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 15 febrer 2017.

Recuperar Karl Valentin, nom literari i artístic de Valentin Ludwig Fey (Munic, 1882 - 1948), conegut també com el "Charles Chaplin alemany", és entrar en una bombolla imaginativa on la llengua estimula la creació i, passant inicialment pel gènere de l'absurd, transporta els espectadors a una absurda realitat. El joc lingüístic de Karl Valentin té en aquest cas una treballada versió catalana de Feliu Formosa, un dels introductors de l'autor alemany aquí, i una adaptació que transforma les peces de Valentin en gairebé matèria autòctona. La base, doncs, prové de la iniciativa pionera dels anys vuitanta del segle passat de la companyia terrassenca El Globus, vinculada a l'Institut del Teatre, cosa que es testimonia amb una exposició paral·lela sobre la seva trajectòria en una de les sales de La Seca. [text íntegre de la crítica]


«La mare», de Florian Zeller. Traducció d'Ernest Riera. Intèrprets: Emma Vilarasau, Pep Pla, Ester Cort i Òscar Castellví. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Goretti. Construcció escenografia: Arts-cenics escenografia. Il·luminació: David Bofarull. Música: Jaume Manresa. Espai sonor: Àlex Polls. Direcció producció: Amparo Martínez. Producció executiva: Maite Pijuan. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Regidora / sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudant direcció: Ester Nadal. Direcció: Andrés Lima. La Villarroel, Barcelona, 14 febrer 2017.

Si esteu acostumats a veure com acaba qualsevol obra de teatre amb un típic i tradicional "fosc", aquí el director ha optat per capgirar la convenció: el "fosc" és al principi. I no pas un fosc breu. Fins al punt que els espectadors intueixen que sí que hi ha la protagonista a l'escenari, pel seu respirar angoixant —ensopega i tot— però no la començaran a veure en la penombra fins que ella mateixa encén una minúscula llàntia-espelma sobre la taula. El que momentàniament pot semblar una gratuïtat escènica acaba sent, un cop ha transcorregut la trama de «La mare», una insinuació a l'avançada del forat negre o de la foscor del pou en el qual es troba enfonsada Anne, la mare —o potser hauríem de dir l'exmare— d'aquesta obra del dramaturg Florian Zeller (París, 1979), que ja va estrenar el 2010 —tot i que el teatre francès la va recuperar ara fa dos anys— i que és anterior, doncs, a una altra obra seva sobre la introspecció familiar, «El pare», del 2012, sobre la malaltia de l'alzheimer, vista aquí la temporada passada, al Teatre Romea, interpretada per l'actor Héctor Alterio. [text íntegre de la crítica]


«El miracle d'Anne Sullivan», de William Gibson. Traducció i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Mar Ferrer, Míriam Escurriola, Jep Barceló, Andrea Portella, Rosa Serra, Carles Garcia, Màrius Hernández i Tai Fati. Disseny llums: Xavier Costas. Disseny so: Omar Ocampo. Coreografia i combat escènic: Valentina Callandriello. Escenografia: Pablo Paz. Assessorament llenguatge dactilològic: Susana Vicente. Vestuari: Rafató Teatre. Ajudant direcció: Marga Parrilla. Direcció: Empar López. Producció: Tamar Aguilar, Muntsa Tur i Albert López Vivancos. Teatre del Raval, Barcelona, 3 febrer 2017.

La història de Helen Keller ha estat portada al teatre, la televisió i el cinema en diverses èpoques. L'adaptació teatral catalana de Tamar Aguilar, a partir de l'original de l'autor William Gibson (Conway, Carolina del Sud, EUA, 1948) vol reflectir l'ambientació que als anys seixanta ja es va imprimir en el cinema encara en blanc i negre. Helen Keller (Tuscumbia, Alabama, 1880 - Easton, Conneticut, 1968) va patir una greu malaltia d'infància que li va provocar la pèrdua de la visió i l'audició amb les conseqüències de dificultat de creixement i adaptació social. Això, però, no va impedir que després de la seva aferrissada lluita pionera en la millora del desenvolupament de les persones sordes i cegues, es convertís, després de ser la primera persona amb les seves condicions de discapacitat a obtenir una titulació universitària, en una reconeguda escriptora —va deixar publicat el testimoni biogràfic de la seva situació personal— i també en una oradora i activista política. [text íntegre de la crítica]


«Ragazzo», de Lali Álvarez Garriga. Intèrpret: Oriol Pla. Espai escènic i il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas Nogué. Música: Zoo. Assistent al muntatge: Irene Vicente. Col·laboradors: Aleix Aguilà i Isaac Domínguez. Ajudant direcció: Quimet Pla. Direcció: Lali Álvarez Garriga. Cia. Teatre Tot Terreny. Nau Ivanow, Barcelona, 25 juny 2015. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 22 desembre 2015. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 febrer 2017.

Reposicions, intensa gira i la roda continua. Oriol Pla torna amb el seu «Ragazzo», estrenat gairebé com un treball de camp a la Nau Ivanow el 2015, i ara reposat a l'Espai Lliure de Montjuïc on, només anunciar-se, va haver de prorrogar i s'hi ha incorporat amb totes les localitats exhaurides. L'èxit d'aquest espectacle té dues columnes vertebrals: la seva autora, Lali Álvarez Garriga i el seu intèrpret, Oriol Pla. Dues veus joves, 1980 i 1993 respectivament, amb una trajectòria ja al seu darrere, però que amb aquest espectacle van posar el dit a la nafra del teatre compromès —quan semblava oblidat— amb els ideals i les utopies que planen per damunt de la societat globalitzada i, sobretot de la societat juvenil, des que ha començat el segle XXI. [text íntegre de la crítica]


«Macadamia nut brittle». Creació de Ricci/Forte. Intèrprets: Fabio Gomiero, Anna Gualdo, Piersten Leirom i Giuseppe Sartori. Moviment: Marco Angelilli. Cap tènic: Alfredo Sebastiano. Ajudant direcció: Liliana Laera. Direcció: Stefano Ricci. Sala Fabia Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 febrer 2017.

Si l'espectador s'ha assegut mai en un dels locals de Häagen-Dazs sabrà que el «Macadamia nut brittle» —se suposa que fet de nous de macadàmia i altres ingredients de fruits secs esmicolats— és una de les especialitats dels gelats de la casa. Pot ser, doncs, que se li faci la boca aigua només de pensar-hi. Però aviat el somni i la dolçor del gelat se li anirà desfent perquè els de la companyia Ricci/Forte, considerats els creadors teatrals més subversius del moment a Itàlia, li posaran les coses prou cruels perquè no es pensi que, a la vida, tot passa per llepar la cullereta de plàstic i prou. Ricci/Forte es presenta al Lliure de Montjuïc amb un parell d'espectacles, aquest i «Still Life», que sembla que s'hagin d'inscriure "només" en el registre de teatre físic. I sí que, en aquest primer lliurament, el teatre físic hi té una part important del joc, però també el text forma part de la creació fins al punt que, sense el text, la performance es quedaria en un exercici teatral punyent i descarat que es mou entre la ingenuïtat, la mirada adolescent i la nostàlgia de la felicitat perduda o del món promès que s'ha escolat i fos entre els dits, com el gelat. [text íntegre de la crítica]


«Muñeca de porcelana (China Doll)», de David Mamet. Versió de Bernabé Rico. Intèrprets: José Sacristán i Javier Godino. Disseny escenografia: Curt Allen Wilmer. Disseny il·luminació: José Manuel Guerra. Disseny so: Mariano J. García López. Figurinista: Guadalupe Valero. Confecció vestuari: Derby 1951. Ajudant direcció: Chus Martínez. Direcció: Juan Carlos Rubio. Teatre Poliorama, Barcelona, 1 febrer 2017.

De Broadway al rovell de l'ou del món. Tot i que l'actor Al Pacino va rebre una clatellada crítica pel seu paper en l'estrena d'aquesta obra breu de David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) al Gerald Schoenfeld Theatre, el desembre del 2015, al director Juan Carlos Rubio i el veterà actor José Sacristán no els ha fet por l'aventura pionera d'estrenar-la fora del focus de Broadway. I és que el text original de «China Doll», del dramaturg David Mamet, és un dels models d'estructura teatral quan pràcticament el deixa en mans —gairebé monòleg tot i que hi apareix també l'actor Javier Godino— del protagonista de l'obra, un empresari vinculat a la política, multimilionari, que ha comprat un avió a Suïssa per a la seva jove nòvia perquè voli fins al Canadà, però una pretesa emergència el fa aterrar als EUA. [text íntegre de la crítica]


«De carenes al cel», d'Albert Boronat i Judith Pujol. Intèrprets: Ilona Muñoz, Riad Ahmed, Alba Sotorra, Marcel Bagés i Àlex Guitart. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Dani Sánchez. Vestuari. Giulia Grumi. Composició musical: Marcel Bagés i Àlex Guitart. Audiovisuals: Alba Sotorra. Muntatge audiovisuals: Pau Galan. Disseny so: Efrén Bellostes. Cap tècnic: Víctor Peralta. Ajudanta direcció: Andrea Ariel. Assistent: Antonio Requena. Producció: Nuri Santaló. Disseny gràfic i comunicació visual: Marc Pallarès. Direcció: Judith Pujol. Cicle Mar de Miralls, Fluxos de migració a la Mediterràia. Coproducció Sala Beckett i Companyia Obskené. Sala Beckett, Barcelona, 29 gener 2017.

Quan tots els ulls estan posats sobre el drama humà del Mediterrani, hi ha el perill que la vista es giri sobtadament cap a les barbaritats que el nou president nord-americà, Donald Trump —els EUA són insòlitament víctimes de la seva pròpia democràcia—, ha posat en marxa indiscriminadament amb el veto sobre la societat musulmana a qui confon genèricament com a presumptes activistes d'Estat Islàmic. Però el Mediterrani continua engolint vides humanes. I és això el que vol explicar aquest espectacle de la companyia Obskené, un espectacle bàsicament sensorial —paraula, música i imatges— que transporta els espectadors a la narrativa oral a través de la recuperació fantàstica de la sirena de mar contrastada amb la crua realitat de la nafra oberta a les costes que donen al mar. [text íntegre de la crítica]


«Júlia». Basada en «La senyoreta Júlia», d'August Strindberg. Cicle: Trilogia de la Imperfecció. Dramatúrgia de Raimon Molins. Intèrprets: Patrícia Mendoza, Jordi Llordella i Mireia Trias. Escenografia: Clàudia Vilà. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i LokiArt. Il·luminació: Maria Domènech. Vídeo: Joan Rodon. Microfonia: Roger Rodés. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Patrícia Mendoza. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium. Barcelona, 28 gener 2017.

Ara que es torna a parlar de J.V.Foix es podria parodiar a la vista d'aquesta adaptació de «La senyoreta Júlia» un dels seus versos més coneguts: «M'exalta el nou i m'enamora el vell». I el vers podria servir per sintetitzar la segona aposta que Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium fan per acostar-se a través del cicle la Trilogia de la Imperfecció a tres mites femenins del teatre: Nora («Casa de nines»), Júlia («La senyora Júlia») i Nina («La gavina»). Després de «Nora», comentada en el seu moment aquí mateix, li toca el torn a «Júlia», aquesta noia de casa bona que vol fugir del seu entorn benestant però també esclavitzat i que li nega la llibertat com a dona i que, com a alternativa, té el braç a tòrcer de Jean, el treballador de la casa, fill de la classe pagesa del terme, enamorat secretament de Júlia des de la infància i que es caracteritza pel seu caràcter anomenat avui "masclista" i que acaba també esclavitzant la llibertat de Júlia. [text íntegre de la crítica]


«Paradís pintat». Idea original i guió de Ferruccio Cainero i Pepa Plana. Intèrpret pallassa: Pepa Plana. Veu en off: David Verdaguer. Escenografia: Lali Canosa. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Yuri Plana. Vídeo: Estudi Nueveojos. Direcció: Ferruccio Cainero. Producció: La Vaca Flaca. Sala Muntaner, Barcelona, 27 gener 2017.

Si els àngels tenen sexe o no, és una incògnita que no ha aclarit, fins ara, ni Déu, mai més ben dit perquè Ell n'és l'únic promotor i distribuïdor. En tot cas, la pallassa Pepa Plana (Valls, Alt Camp, 1965) ha decidit que el seu àngel, el de la guarda, aquell que segons el cristianisme i la branca catòlica tothom té assignat personalment i instranferible ni que no l'hagi vist mai —excepció feta de l'exministre de l'Interior del govern espanyol, Jorge Fernández Díaz— sí que en té, de sexe: és una angeleta de la guarda que decideix fugir del quadre pintat del menjador de casa, on s'avorreix com una ostra només fent la veu del cor, per anar a córrer món i exercir de debò les seves funcions salvadores. [text íntegre de la crítica]


«En la solitud dels camps de cotó», de Bernard-Marie Koltès. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Andreu Benito i Ivan Benet. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Ajudantes en pràctiques màster escenografia Elisava: Taísa Campos i Ximena Rubio. Moviment: Andrés Corchero. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Lionel Spycher. So: Damien Bazin. Caracterització: Núria Llunell. Alumne en pràctiques IT direcció: Oriol Morales. Adjunt a la direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Ollé. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 gener 2017.

Que aixequi la mà qui, des de l'estrena d'aquest poema èpic de Bernard-Maria Koltès (Metz, 1948 - París, 1989), a Avinyó, sota la direcció de Patrice Chéreau, el 1987, n'ha tret l'entrellat. De versions explicatives, en trenta anys, se n'han donat moltes, algunes de contradictòries, d'altres molt subjectives, algunes metafísiques i, la majoria, de caire intel·lectual. Més aviat per a iniciats i no pas per a espectadors del dia a dia. No correspon, doncs, a aquest humil crític afegir-ne una més a l'atzar. El repte o desig que el director Joan Ollé tenia des de feia temps de posar-se en la pell de Bernard-Marie Koltès per dirigir el duel dialèctic entre el Client (aquí representat per Ivan Benet) i el Dealer (representat per Andreu Benito) s'ha complert. I la seva dèria ha fet també que Koltès entri per primera vegada en la programació del Teatre Nacional de Catalunya. [text íntegre de la crítica]


«L'hostalera», de Carlo Goldoni. Adaptació de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudants d’escenografia: Taísa Campos i Ximena Rubio. Il·luminació: Raimon Rius. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Helena Fenoy. Perruqueria: Marta Ferrer. Construcció d’escenografia: Xarli i Ou Hernández. Alumna en pràctiques de l’IT d’escenografia i vestuari: Macarena Palacios. Sonorització: Guillem Rodríguez. Confecció vestuari: Eugeni Caireta, Adriana Parra i Irene Fernández. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Tècnic de funcions: Juan Boné. Assistent direcció en pràctiques: Jordi Ciurana. Ajudant direcció: Marc Serra. Direcció musical: Arnau Vallvé. Direcció: Pau Carrió. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2017.

Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L'hostalera» n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai. L'últim Goldoni de «L'hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer. El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l'ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l'hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l'escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s'integren a l'hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a «Dissabte, diumenge, dilluns», d'Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina. [text íntegre de la crítica]


«Déu és bellesa», de Paavo Rintala i Kristian Smeds. Traducció de Riikka Laakso i Meritxell Lucini. Intèrprets: Òscar Bosch, Maria Casellas, Mireia Cirera, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Santi Monreal i Ricard Sadurní. Treball de cos i moviment: Riikka Laakso. Escenografia i vestuari: Silvia Delagneau. Ajudant d’escenografia i vestuari: Ona Grau. Producció i comunicació: Aina Bujosa. Estudiant en pràctiques: Arnau Font. Il·luminació: Raimon Rius. Direcció Artística: Pep Garcia Pascual. Direcció de l'obra: Alícia Gorina. Companyia Parking Shakespeare. El Maldà, Barcelona, 20 gener 2017.

Acostumats a trobar els membres de la companyia Parking Shakespeare a l'estiu i al Parc del Nord, actuant a l'aire lliure, trobar-te'ls en ple hivern a El Maldà pot ser un xoc per a segons quins espectadors seguidors seus. La recepció dels intèrprets en barnús i sabatilles en una sala amb taules: una plena de pa —pa sec, com el dels camells reials— i una altra amb la invitació a una beguda escalfada, indica que la companyia també té recursos d'hivern. Per acabar de reblar el clau, mai més ben dit, una tercera taula plena de martells i, a terra, un entapissat de tela d'obra de construcció anuncia que els espectadors acaben d'entrar al taller d'un artista inusual. Es tracta del finlandès Vilho Lampi (Oulu, 1898 - 1936), un artista turmentat, amb fortes inquietuds artístiques, que va acabar suïcidant-se en plena joventut. La companyia parteix d'una dramatúrgia de Kristian Smeds (Muhos, Finlàndia, 1970) en un muntatge que es va estrenar a Hèlsinki l'any 2000, basada en la novel·la homònima del 1959, de Paavo Rintala (Víborg, Rússia, 1930 - Kirkkonummi, Finlàndia, 1999). L'estructura es desenvolupa en vuit escenes que representen vuit quadres, pintures o creacions de l'autor finlandès sota el límit de la recerca de la bellesa, de l'eternitat. [text íntegre de la crítica]


«La taverna dels bufons», de Martí Torras Mayneris i Denise Duncan. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Joan Pera, Carles Canut i Dafnis Balduz. Música en directe: Els Berros de la Cort (Jordi Batallé, Gavin Buckley, Elda Daunis, Marc Daunis, Xus Jiménez). Escenografia: Sarah Bernardy i Martí Torras Mayneris. Construcció escenografia: Uli Weigel, Carles Piera, Taller d’escenografia Jordi Castells. Vestuari: Rosa Solé. Confecció de vestuari: Goretti. Sastressa: Olga Fibla. Il·luminació: Quico Gutierrez. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Fátima Campos. Mestre d’armes: Isaac Morera. Caps tècnic teatre: Raul Martinez, Sergio Lobaco. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnica: Moi Cuenca. Regidor: Blai Pera. Ajudant direcció: Denise Duncan. Direcció: Martí Torras Mayneris. Teatre Romea, Barcelona, 11 gener 2017.

No sabria dir si Martí Torras Mayneris i Denise Duncan, dramaturgs de «La taverna dels bufons», han volgut fer un homenatge a dos comediants o clowns de la companyia Lord Chamberlain's Men, de William Shakespeare, William Kempe i Robert Armin, o a dos actors de l'escena catalana contemporània, Carles Canut i Joan Pera. Ho dic perquè, a manera que avança la trama de «La taverna dels bufons», sembla que quedi en un segon pla el mateix Shakespeare i prengui força el saber fer dels dos veterans actors catalans que inclouen en els seus diàlegs —de text no n'hi falta— algunes picades d'ullet a les seves respectives "etiquetes" actorals que els espectadors més cul d'en Jaumet —és a dir, aquells que no només són del Romea "o" del Condal sinó que són del Romea "i" del Condal— copsaran a la primera. Entre ells dos, hi ha el jove actor Dafnis Balduz, que recentment sembla que estigui destinat a acompanyar veterans de l'escena catalana com ja va fer a La Seca Espai Brossa amb l'espectacle antològic d'Enric Majó— i que representa el paper de William Shakespeare, una personalitat que els amaga des de la seva aparició al Purgatori —processó per la platea a ritme medieval— on William Kempe i Robert Armin esperen ser redimits de la broma, per jugar amb les seves habilitats, els seus dons i també les seves aptituds dramàtiques. [text íntegre de la crítica]


«hISTÒRIA», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Miquel Gelabert / Víctor Pi (2017), Vicky Luengo i Pau Roca / Enric Cambray (2016). Espai escènic: Paula Bosch. Vestuari: Silvia Delagneau. Il·luminació: Ignasi Bosch. Moviment: Patícia Bargalló. Música: Pablo Miranda / Txume Viader. Vídeo: Paula Bosch. Ajudants direcció: Isis Martín i Patrícia Bargalló. Direcció: Pau Roca. Sixto Paz Produccions. Sala Beckett, Barcelona, 24 gener 2016. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 gener 2017.

El que més atrau d'aquest espectacle de Jan Vilanova Claudín (Andorra, 1982) és l'ambientació creada i els efectes lumínics que aconsegueixen una atmosfera molt ben dibuixada entre el passat de la Segona Guerra Mundial i el present. Sense aquests elements, molt cinematogràfics, probablement per l'especialització de l'autor graduat per l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), el discurs correria el perill de quedar una mica àrid i una mica encotillat per la referència històrica que relata, una altra especialització universitària de l'autor. Jan Vilanova fusiona cinema i història, doncs, recorrent a la memòria d'un resistent antinazi d'origen jueu, Marc Bloch, que el 1944, va ser afusellat per la Gestapo, amb una trentena d'altres resistents antinazis, a Lió. I, en un joc de flaixbac permanent, darrere del testimoni tràgic del protagonista i el relat juvenil entre dos estudiants i un professor d'història, s'amaga el dilema sobre com cal recordar i explicar els fets que es mitifiquen al llarg del temps sense que els que els expliquen no els hagin viscut. [text íntegre de la crítica]


«Moustache. The London Music Hall Theatre». Guió i lletres: Coco Comín. Intèrprets: Sergio Franco, Albert Martínez, Ernest Fuster, Joaquín Catalán, Sharon Lavi, Júlia Ortínez, Maria Bossy, Blai Juanet, José. A. Moreno, Col·laboració especial de Muntsa Rius. Cos de ball: Alba Carretero, Aina Casanovas, Evangelina Esteves, Eugenia Mur, Èlia Solé, Laura Cugat, Alejandro Carrera, Àlex Llorca, Màrius Praniauskas i Gustav Borehed. La banda: Xavier Mestres (direcció, piano i programació seqüènciadors), Narcís Vidal (guitarra i teclats), Roger Conesa (saxos, saxo electrònic, clarinet i guitarra), Jordi Sánchez (baix elèctric i contrabaix), Josep "Pinyu" Martí (bateria), Luis Chacón (percussions). Músics etapa producció: Leo Torres (trompetes) i Vicent Pérez (trombons). Ballarins i intèrprets becaris: Leny Dghim, Héctor López, Gerard Llagostera, Marta Manotas, Ariadna Martín, Carlos Román i José Luís Romera. Coreografies claqué: Sharon Lavi i Júlia Ortínez. Coreografies addicionals: Coco Comín. Assistent direcció musical: Narcís Vidal. Disseny escenografia: Paco Azorín i Carlos Pujol. Disseny 3D imatges projectades: Jordi Lladó. Disseny so: Toni "Nyanyo" Castaño. Disseny llums: Lluís Martí. Disseny vestuari: Coco Comín. Assistent disseny vestuari: Sandra Berrocoso. Disseny estilisme, perruques i postisseria: Toni Santos. Disseny imatge i dissey gràfic: Cristina Belmonte. Disseny vestíbul Apolo: Toni Seguí. Director tècnic: Arnau Recio. Regidora: Helena Gimeno. Cap de so i operador de taula, ajudant so i microfonista: Cesc Mojica. Cap de llums i operador de taula: Sergio García. Ajudant llums i primer canoner: Javier Rodríguez. Maquinistes: Fèlix "Piraña" Mendoza i Alejandro Sartoris. Utillatge i ajudant maquinista: Marc Lloret. Segon canoner i dimmers: Equip tècnic Teatre Apolo i Cent qu4tre Produccions. Perruqueria i maquillatge: Eva Casanovas. Sastreria i supervisores vestuari: Helena Muñoz i Antonia Pérez. Cap de vestuari etapa producció: Sandra Berrocoso. Ajudant vestuari etapa produccció: Maria Àngels Carreras. Assistents vestuari etapa producció: Bibiana Gusmán, Vicky Martínez i Joaquín Catalán. Enregistraments estudi: Climent Montserrat i Pau Andreu. Copista: Josep "Pinyu" Martí. Fotografia: Luís Tato. Disseny web espectacle: Cristina Belmonte i Lorena Sánchez. Premsa, comunicació i màrqueting: Víctor Porres i Ana Patiño. Community manager: Marina Tórtola. Direcció musical, arranjaments i veus: Xavier Mestres. Direcció: Coco Comín. Producció: Coco Comín Musicals, S.L. i Colibas, S.A. Teatre Apolo, Barcelona, 16 desembre 2016.

«Moustache» recorre tres dècades daurades del music-hall: els anys 1910, 1920 i 1930. La directora i coreògrafa catalana Coco Comín, que té en la seva llarga trajectòria haver treballat en els equips de musicals com «Germans de sang», «Chicago», «Fama» o «Grease», fins a una trentena de produccions, ha creat aquesta vegada de pròpia mà el guió i les lletres d'una història que ha ambientat a Londres i que ben bé podria ser la targeta de presentació d'un d'aquests clubs anglesos que s'inspiren en el «handlebar moustache», aquests bigotis amb les puntes rinxolades enlaire que fan tant de joc amb els bombins. Una història, a més, de teatre dins el teatre, amb altres petites històries de bastidors dins de la trama, que, disfressada del glamur del music hall amaga una altra història tràgica que manté un encertat equilibri entre el divertiment i la reflexió sobre el pas del temps, la precarietat de l'ofici teatral, la cara oculta del pallasso i la frustració del còmic que porta Shakespeare al cor. Cal advertir d'entrada als espectadors reticents al musical que «Moustache» és un espectacle que no estalvia recursos, que està a l'alçada de les grans produccions, amb un equip abocat al cent per cent en el seu paper col·lectiu, i que té una posada en escena tan espectacular com brillant, a més de la banda en directe, que dirigeix Xavier Mestres —músic, actor, compositor i col·laborador de fa més de vint anys de l'Escola Coco Comín i vinculat a espectacles recents del Teatre Lliure com per exemple «In memoriam, la quinta del biberó» o «Les noces de Figaro»— amb una orquestra de cinc músics més, tots veterans, i que fan que la trentena llarga de peces de «Moustache» —espectacle estrenat en castellà— mantingui una potència que no defalleix i sigui un excel·lent regal per a l'oïda de l'espectador. [text íntegre de la crítica]


«Les noces de Fígaro», de Caron de Beaumarchais. Traducció del francès de Francesc Nel·lo. Col·laboració en la dramatúrgia de Pau Miró. Intèrprets: Manel Barceló, Marcel Borràs, Oreig Canela, Joan Carreras, Oriol Genís, Mónica López, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Albert Pérez, Aina Sánchez, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Pau Vinyals. Escenografia 2016: Rafael Lladó (a partir de la del 1989 de Fabià Puigserver). Ajudanta d'escenografia: Carlota Ricart. Construcció d'escenografia: Tallers d'escenografia Castells. Vestuari 1989 / 2016: César Olivar. Ajudant de vestuari: Ezequiel Carril. Confecció de vestuari: Época Barcelona, Menkes, House of the Beast, Casimiro, La Casa de los Falleros i Sombrerería Mil. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació 1989 / 2016: Xavier Clot. So: Jordi Bonet. Músiques 1989 / 2016: Josep M. Arrizabalaga. Enregistrament 1989 / 2016: Orquestra de Cambra Teatre Lliure. Professor de cant: Xavier Mestres. Professora de castanyoles: Mercè Rius. Adjunt a la direcció i moviment: Oscar Valsecchi. Ajudanta de direcció: Lola Davó. Direcció 1989: Fabià Puigserver. Direcció de la reposició 2016: Lluís Homar. Coproducció: Teatre Lliure i Compañía Nacional de Teatro Clásico. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 desembre 2016.

Malgrat que Lluís Homar ha intentat desvincular aquesta nova posada en escena de «Les noces de Fígaro», dirigida ara per ell, de l'emblemàtica estrena del febrer del 1989, a l'antic Teatre Lliure de Gràcia on va fer de Fígaro sota la batuta de Fabià Puigserver —dic "desvincular" en el bon sentit de la paraula per entendre que la volia "revisitar" de cap i de nou—, diria que no ha aconseguit que qui més qui menys s'hi deixi de referir i, en l'imaginari de la majoria d'espectadors més veterans, l'èxit i la lluminositat d'aquell muntatge ha tornat com un llampec a la memòria. Però això no li treu, a la versió actual, tot el mèrit de ser reposada amb una mirada nova —hi ha col·laborat en la dramatúrgia Pau Miró— i, sobretot, amb una interpretació nova, gràcies a una generació, en els seus papers més populars, d'intèrprets de la nova fornada —o ja no tan nova, que els anys no passen en va!— però sí que molt preparada artísticament per afrontar els reptes i les trampes que amaga l'obra de Caron de Beaumarchais i amb un background actoral que, per raons òbvies, fa vint-i-cinc anys no existia entre els pioners del gènere. [text íntegre de la crítica]


«La fortuna de Sílvia», de Josep Maria de Sagarra. Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Anna Alarcón, Muntsa Alcañiz, Albert Baró, Laura Conejero, Berta Giraut i Pep Munné. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura García. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació David Bofarull. So: Lucas Ariel Vallejos. Projeccions: Alfonso Ferri. Ajudanta projeccions: Laia Tubío. Pintura barrets: Pi Piquer. Ajudanta direcció: Ester Villamor. Direcció: Jordi Prat i Coll. Producció: TNC i Teatres en Xarxa. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 novembre 2016.

D'això fa setanta anys. Era el 1947. Sagarra torna del seu exili voluntari. Temps de censura. Temps de postguerra. Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961) beu literàriament dels corrents europeus i pretén abandonar el teatre que l'havia fet popular. Però «La fortuna de Sílvia» no fa precisament «fortuna» entre el públic d'aleshores i es programa i representa només dues setmanes al Teatre Romea. Ell mateix parla d'indiferència del públic i d'una certa decepció personal. Se'n va a París novament per respirar aires menys resclosits. Convé tenir en compte la situació ambiental que viu l'autor per entendre el nou teatre compromès que Josep Maria de Sagarra vol fer («Galatea», «Ocells i llops», «La fortuna de Sílvia») i que una societat catalana sota la bota del franquisme i les estretors de la postguerra no entén o no vol entendre. Sagarra hauria pogut optar per situar la família de «La fortuna de Sílvia» en una Catalunya esqueixada i grisa. Però se sent, o vol ser, autor europeu i s'inscriu en el corrent d'aquell moment i sap que ha d'ambientar la seva obra en un espai sense nom de l'Europa que amb prou feines s'està refent de l'Holocaust i de la victòria dels aliats sobre el genocidi de Hitler. Massa agosarat. Massa modern. Massa arriscat. [text íntegre de la crítica]


«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols. Músics: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016.

Fa trenta anys que Josep Maria Flotats, que acabava de fer el retorn triomfal a Catalunya amb «Cyrano de Bergerac», va formar una companyia jove, vint-i-tants anys de mitjana, per representar al recuperat Teatre Poliorama «El despertar de la primavera», en una versió de Carme Serrallonga. La va estrenar el 27 de febrer del 1986 i va constituir un altre dels èxits de l'època. Aleshores encara no existia la versió musical estrenada a l'Off Broadway el 2006 i després a Broadway on va recollir, entre altres, 8 premis Tony i es va començar a expandir per escenaris de tot el món. La iniciativa de la producció de l'immens equip que forma part de l'estrena catalana hauria de ser rebuda com un dels esdeveniments de la temporada. I no només pel que representa la importació de l'obra cosina germana de l'original teatral sinó pel resultat que aconsegueix una altra companyia també molt i molt jove —com aquella de Josep Maria Flotats de fa trenta anys—, acompanyada d'una banda de músics en directe de primera línia i amb la presència de tres veterans de pes de l'escena catalana com Roser Batalla (que alterna funcions amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols, en el paper de dels diversos personatges adults. [text íntegre de la crítica]


«La treva (Time Stands Still)», de Donald Margulies. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Ramon Madaula, Mima Riera, Clara Segura i David Selvas. Escenografia: Cesc Calafell. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernàndez"Ou", Noelia Osuna i Laia Puig. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Caracterització: Paula Ayuso. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidoria: Raúl Gallegos Duarte. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Direcció: Julio Manrique. Coproducció: La Brutal, La Villarroel i Bitò. La Villarroel, Barcelona, 5 novembre 2016.

El fotoperiodisme és un ofici de risc. Les estadístiques de professionals que hi han perdut la vida ho constaten. I les imatges que el certamen World Press Photo mostra anualment ho corroboren. I el fotoperiodisme de guerra és una borratxera que difícilment abandona els qui s'hi enganxen. La fotoperiodista Sara Goodwin, protagonista d'aquesta obra de Donald Margulies (Brooklyn, Nova York, 1954), és un d'aquests casos. Malferida en una explosió a l'Iraq —som al 2009, després de la invasió en època de George W. Bush i la Segona Guerra del Golf dels EUA el 2003, però la referència es fa ara tan intemporal com actual—, Sara Goodwin torna a casa, encara convalescent, per refer-se del fantasma d'una mort que va tenir a tocar mentre estava en coma. Al seu costat, James Dood, la seva parella, que un dia va deixar una carrera brillant d'economista per dedicar-se al periodisme documental. Els dos fan un tàndem professional i vocacional que no sempre va a la una en la vida privada. Per completar el quadre, Richard Ehrlich és un editor fotogràfic, ja madur, separat, membre del consell de redacció d'un important segell editorial, amic de la parella, que de jove va mantenir una relació personal amb la fotògrafa. L'acompanya una joveníssima nova parella, Mandy Bloom, el personatge femení que l'autor utilitza per desengreixar el conflicte de fons de «La treva», un títol del registre bèl·lic que la traductora i la companyia La Brutal han triat per expressar en una sola paraula allò que aproximadament diria: «el temps s'atura». [text íntegre de la crítica]


«Art», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Escenografia: Jon Berrondo. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Nina Pawslowsky. Espai sonor: Toni Ubach. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora: Marta González. Sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jordi Castells. Ajudanta direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus, Mola Produccions, Bitó Produccions i Trasgo Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 3 novembre 2016.

Hi havia una vegada tres Reis d'Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves... o un de consolació. Amb aquesta nova versió catalana de l'obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera, en català, d'Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis.¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes...? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l'art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l'obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l'amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s'hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l'un o a l'altre en un moment d'incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament? [text íntegre de la crítica]


«Sota teràpia», de Matías del Federico. Versió d'Adriana Roffi, Daniel Veronese i David Serrano. Traducció catalana d'Edu Pericas. Intèrprets: Francesc Ferrer, Marina Gatell, Cristina Plazas, Miquel Sitjar, Andrés Herrera i Meritxell Huertas. Disseny escenografia: Elisa Sanz (a partir de la idea de María Oswald). I·luminació: Ion Aníbal López. Vestuari: Mireia Guardia. Caracterització: Toni Santos. Disseny so: Joan Gil. Regidora: Ana Pardo. Cap tècnic: Joan Segura. Coordinador tècnic: Jordi Ventosa (Toti). Tècnic teatre: Susana Abella. Cap de càsting: Rosa Estévez. Ajudant producció: Pilar Pardo. Ajudants direcció: Maite Pérez Astorga i Edu Pericas. Direcció: Daniel Veronese. Producció d'ANEXA. Teatre Borràs, Barcelona, 22 octubre 2016.

Atenció a les pistes: primer pot semblar que les tres parelles convocades per una psicòloga —una tal Antònia, personatge absent— de «Sota teràpia» hagin sortit d'un dels enfrontaments dialèctics de Yasmina Reza, per exemple els de la comèdia «Un Déu salvatge». Després, a poc a poc, pot semblar que estiguem assistint a una mena de trampa made in Jordi Galceran i que tot vagi camí d'una mena de «Mètode Gronholm - 2» i, finalment, la comèdia «Sota teràpia» —o la tragicomèdia, tal com aniran comprovant els espectadors al llarg de l'hora i tres quarts que dura l'obra— agafa un camí de sortida propi i una sorpresa esclatant que —avís per als que ho vulguin saber tot ara mateix— no serà un servidor qui els ho desveli perquè és condició obligatòria que cal mantenir l'enjòlit dels espectadors fins als últims cinc minuts. Una habitació de consulta tancada. Una convocatòria de divendres a la tarda perquè s'hi apleguin tres parelles clientes de sessions terapèutiques d'una psicòloga. Una tauleta amb un termos de cafè, una ampolla de conyac, una gerra d'aigua i uns quants gots. Una taula de despatx amb un expositor amb vuit sobres numerats que seran vuit proves que la psicòloga proposa a les tres parelles. Un tresillo, una butaca de braços, algunes cadires i un penjarobes. Un fons de moduls blancs que ambienten la cambra de la consulta psicològica. Una única porta que els empresona a tots. I, ah, sí... una trompeta de joguina. [text íntegre de la crítica]


«Gente bien». Guió, adaptació i idea de l'espectacle de Jordi Milan, basat en el text del sainet homònim de Santiago Rusiñol. Música, lletra i orquestració de Joan Vives. Intèrprets: Mercè Comes, Mont Plans, Jaume Baucis, Toni Torres, Meritxell Duró, Núria Benet, Alexandra González, Babeth Ripoll, Bernat Cot, Oriol Burés, Toni Sans, Berta Adell, Laia Piró, Xavi Tena, Jordi Milan (Armando), Pere Pau Hervàs (cap tènic), Ignasi Bosch (tècnic llums) i Jordi Agut 'Choli' (tècnic so). Disseny vídeos escenogràfics: Joan Rodon i Emilio Valenzuela. Escenografia: Montse Amenós i La Cubana. Embocadura escenari: Castells Planas. Vestuari: Montse Amenós, La Cubana i Leo Quintana. Perruqueria: Ignasi Ruiz. Barrets: Ignasi Ruiz i La Bocas. Coreografia: Leo Quintana. Disseny de llums: Kiko Planas. Disseny de so: Jordi Agut. Disseny façana: Castells Planas. Utilleria: Xavi Tena. Disseny gràfic: Lila Pastora. Producció musical: L'Auditori BCN. Administració: Natàlia Morillas. Documentació i ajudant producció: Pol Vinyes. Gerència: Daniel Compte. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Realització escenografia: Arts-Escènic. Realització vestuari: Goretti Sastreria Teatral, Leo Quintana, Montserrat Ricart i Montserrat Gràcia. Ajudants de perruqueria i barreteria: Raül Herrera, Judith Ordóñez, Sandra Iñiguez, Raimon Tarriño, Georgina Teruel i Ana María Cortés. Pròtesis dentals: David Chapanoff. Ajudants en pràctiques: Marc Udina (vestuari) i Lidia Martínez (perruqueria i barreteria). Serveis audiovisuals: Àrea Tècnica i Movi-cine. Fotografia: David Ruano. Vídeos màking off: Joan Riedweg. Pianista i assistent musical: Laura Andrés. Enregistrament musical (L'Auditori BCN): Ferran Conangla. Enregistrament veus (My Music): Ángel Valverde. Copista partitures: Xavier Navarro. Reforç cors: Annabel Totusaus, Mireia Mora i Albert Mora. Direcció muntatge: Pol Tatjé i Pere Pau Hervàs. Ajudant direcció: Juanjo Sánchez. Direcció musical: Joan Vives. Direcció: Jordi Milan. Companyia La Cubana. Teatre Coliseum, Barcelona, 18 octubre 2016.

El dia de l'estrena oficial de l'espectacle musical «Gente bien» que ja suma la producció número vint-i-dos de La Cubana, amb sèries televisives incloses, des del 1980, es complien exactament 99 anys de l'estrena del sainet homònim de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931). L'escenari de l'època va ser el Teatre Novetats de Barcelona. La data, el 18 d'octubre del 1917. L'espectacle el va dirigir Josep Bergés. I el sainet, l'havia publicat aquell mateix any Antonio López Editor. Dic això i documento amb pèls i senyals la cosa en qüestió perquè el 18 d'octubre de l'any vinent, el 2017, es commemorarà el centenari de l'estrena mundial de la sàtira del dramaturg Santiago Rusiñol i —sense desitjar-los cap mal ni més feina de la que ja tenen— no seria gens estrany que els integrants de La Cubana encara estiguessin fent funcions «prèvies» de l'espectacle, esperant una «estrena estel·lar i definitiva» al Teatre Tívoli. Els espectadors de l'espectacle «Gente bien» s'adonaran de seguida que l'escenari del Teatre Coliseum s'ha revestit amb una embocadura (obra de Castells Planas) que representa una imitació de la del Teatre Tívoli i per això hi ha reproducció de la corona circular superior amb la data del 1919, que recorda l'obertura del teatre del carrer Casp de Barcelona. La Cubana ha estat una de les companyies habituals del Tívoli, però en aquesta ocasió ha canviat l'ampli vestíbul del carrer Casp per les columnes del Coliseum de la Gran Via. Amb «Gente bien», La Cubana anuncia un musical de cap a peus perquè persones de confiança, segons explica el mateix director Jordi Milan, els han fet entendre en els últims temps que ja n'hi havia prou de fer segons quines «bajanades teatrals» com les seves i els han convençut que el que ara es porta és el musical. Mans a la feina, doncs. [text íntegre de la crítica]


«Scaramouche». Llibret de Joan Lluís Bozzo. Lletres cançons de Joan Lluís Bozzo, David Pintó i Joan Vives. Música i orquestració d'Albert Guinovart. Intèrprets: Toni Viñals, Ana San Martín, Mireia Mambo, Ivan Labanda, Jordi Coromina, Clara Moraleda, Albert Mora, Frank Capdet, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies, Marcel Clement. Músics orquestra: Marc Garcia i Marta Muñoz (piano), Xavi Navarro i Andreu Gallén (teclats), Edurne Vila i Helena Muñoz (violí), Esther Vila i Marta Perna (violoncel), Guillermo Prats i Eduard Arribas (contrabaix), Quim Ollé i Ramon Vilalta (flauta), Francesc Puig i Xavi Pendon (clarinet), Cati Terrassa i Martí Marsal (trompa), Josep Gomariz i Natxo Jiménez (trompeta), Ferran Armengol i José Vicente Espinosa (percussió), Josep Gomariz (coordinador orquestra). Escenografia original: Alfons Flores. Modificacions escenogràfiques puntuals: Dagoll Dagom. Ajudant escenografia i attrezzo: Sarah Bernardy. Construcció escenografia: Taller Castells Arts-cènics / Carles Piera / Tusa. Ajudant attrezzo: Mercè Luchetti. Vestuari: Montse Amenós. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente. Pràctiques vestuari: Marc Udina. Coreografia: Francesc Abós. Mestre d'armes: Jesús Esperanza. Lluita escènica: Kike Inchausti. Disseny il·luminació: Albert Faura. Assistent il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernàndez. Ajudant caracterització: Pinda Aguilar. Postissos i perruqueria: Fent i Desfent / Mario Audello. Cap tècnic: Carles Fernández. Operador de so: Jordi Ballbè. Microfonista: Cristian Nadal. Auxiliar de so: Jordi Clopés. Operador de llums: Ignasi Morros. Elèctrics: Jordi González i Sergio Santafé. Regidor: Tito Lucchetti. Maquinista: Joan Bonany. Vestuari: Fernando Juárez. Perruqueria i maquillatge: Noemí Jiménez. Producció executiva i gerència: Anna Rosa Cisquella. Director de càsting: Miquel Periel. Operador vídeo càstings: Dimas Bozzo. Adjunt direcció musical: Andreu Gallén. Direcció musical: Joan Vives. Ajudant direcció: David Pintó. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 1 d'octubre 2016.

Un pare, a la sortida de la representació del musical «Scaramouche» del Teatre Victòria, explica als seus dos plançons, d'uns 8 i 10 anys, el que han vist, més enllà de la brillantor de l'espectacle, durant gairebé tres hores que han passat volant, i de l'aventura del clàssic «Scaramouche» versionada per Dagoll Dagom. El pare-espectador aprofita l'oportunitat per fer pedagogia social, pensant segurament en el que els espera als seus fills quan es facin grans. «A França», els diu, «va començar la primera de les Revolucions de tot Europa per fer fora els que manaven i s'enriquien a costa de la gent del poble i van guanyar perquè els de baix sempre són més i tenen la raó.» Ja se sap que no totes les revoltes són tan simples i no totes acaben igual de bé —pensem en les mes recents del sud del Mediterrani, per exemple—, però al progenitor dels dos joves espectadors se'l veu encara tocat per la passió que encomana l'èpica i la utopia quan es mitifiquen i se'n fa una ficció, que és a vegades el que s'aproxima més a la realitat que no pas el manual d'història de rigor. Aquesta senzilla anècdota a peu de carrer em convenç que una de les intencions del nou musical de Dagoll Dagom es compleix: missatge subliminal sociopolític aprofitant el període la Revolució Francesa de la dècada del 1789 al 1799, amb la posada en escena de la llegenda de Rafael Sabatini (Jesi, Itàlia, 1875 - Adelboden, Suïssa, 1950), autor italià en llengua anglesa (la llengua de la seva mare) de novel·les d'aventures com «Scaramouche» (1921) i també, d'altres menys conegudes com «El capità Blood» (1922) o «El cigne negre» (1932). [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Almeria | Apolo | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 10.330.177 visitants i 28.398.038 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

criticateatral2016
Nominats dels XIX Premis de la Crítica Teatral Catalana 2016

premismax2016
Candidats dels XX Premis Max Arts Escèniques 2017

butaca2016
Guanyadors de la XXII edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2016

premiszirkolika2016
Guanyadors dels Premis Zirkolika de Circ de Catalunya 2016

tnc1617
Tota la programació de la temporada 2016-2017 del Teatre Nacional de Catalunya.

lliure1617
Tota la programació de la temporada 2016-2017 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

focus1617
Tota la programació de la temporada 2016-2017 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

liceu1617
Tota la programació de la temporada 2016-2017 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica1516
Tota la programació de la temporada 2016-2017 del Palau de la Música Catalana.

auditori1516
Tota la programació de la temporada 2016-2017 de L'Auditori de BCN.

ocb1516
Tota la programació de la temporada 2016-2017 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

mercatflors1617
Tota la programació de la temporada 2016-2017 del Mercat de les Flors.

mostraigualada
La 28a edició de la Mostra d'Igualada té lloc del 30 de març al 2 d'abril.

anecsalvatge
Julio Manrique ha dirigit al Teatre Lliure l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen.

fillapare
Pau Miró ha dirigit al Teatre Lliure la versió d'Aleix Aguilà i la companyia Solitària sobre «Hedda Gabler» amb Júlia Barceló, Pau Vinyals i Pol López.

janeeyre
Abel Folk i Ariadna Gil han protagonitzat la versió de «Jane Eyre» dirigida per Carme Portaceli al Teatre Lliure de Gràcia.

florentina
Sergi Belbel ha dirigit «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, amb Mercè Sampietro i Ekisabet Casanovas de protagonistes al TNC.

barbesbalena
El Maldà ha fet un homenatge a la doctora Dolors Aleu i Riera amb l'espectacle «Barbes de balena».

homes
Sergi Belbel i Carol López amb música de Marc Parrot han fet una nova versió de l'espectacle «Homes» al Teatre Condal.

fairfly
La Calòrica ha estrenat «Fairfly» de Joan Yago al Teatre Tantarantana.

amicintims
Ever Blanchet ha estrenat al TGB la comèdia reflexiva «Amics íntims».

lamare
Emma Vilarasau ha protagonitzat a La Villarroel l'obra «La mare» de Florian Zeller sota la direcció d'Andrés Lima.

hostalera
Laura Aubert i David Verdaguer han protagonitzat la versió de Pau Carrió de «L'hostalera», de Carlo Goldoni, a la Biblioteca de Catalunya.

nora
La companyia Sixto Paz ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Dybbuk» sobre la vida de l'escriptor Romain Gary.

realpolitik
La companyia Teatre de l'Enjòlit ha presentat a La Seca l'espectacle «Realpolitik».

peggypicket
Moisès Maicas ha dirigit a El Maldà l'obra «La Peggy Pickit veu la cara de Déu», de Roland Schimmelpfennig.

oquescretines
La companyia Tangaroc ha presentat a La Seca Espai Brossa l'espectacle «Oques cretines» de Karl Valentin.

julia
La Sala Atrium ha estrenat «Júlia», basada en l'obra d'August Strindberg, la segona part de la Trilogia de la Imperfecció.

annesullivan
El Teatre del Raval ha adaptat l'obra «El miracle d'Anne Sullivan», de William Gibson.

munecaporcelana
L'actor José Sacristán ha portat al Teatre Poliorama el muntatge «Muñeca de porcelana», de David Mamet.

macadamia
La companyia italiana Ricci/Forte ha presentat «Macadamia Nut Brittle» al Lliure de Montjuïc.

stilllife
La companyia italiana Ricci/Forte ha presentat «Still Life» al Lliure de Montjuïc.

paradispintat
La pallassa Pepa Plana ha reposat a la Sala Muntaner el seu espectacle «Paradís pintat».

solitudcoto
Andreu Benitó i Ivan Benet han interpretat «En la solitud dels camps de cotó» de Bernard-Marie Koltès al TNC.

ragazzo
L'actor Oriol Pla ha reposat el seu espectacle «Ragazzo» de Lali Álvarez Garriga, a l'Espai Lliure de Montjuïc.

princesarosa
Paco Mir ha dirigit l'espectacle familiar «Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?» de Raquel Díaz Reguera.

tavernabufons
Joan Pera i Carles Canut, amb Dafnis Balduz i Els Berros de la Cort, han protagonitzat l'espectacle «La taverna dels bufons» al Teatre Romea.

deubellesa
La companyia Parking Shakespeare ha estrenat «Déu és bellesa» a El Maldà.

historia
Vicky Luengo ha protagonitzat l'obra «Història', de Jan Vilanova, que es reposa a l'Espai Lliure de Montjuïc.

moustache
L'espectacle musical «Moustache», de Coco Comín, s'ha estrenat al Teatre Apolo de Barcelona.

geronimostilton
Geronimo Stilton ha tornat al Regne de Fantasia al Teatre Condal dirigit per Lluís Danés.

nora
L'adaptació «Nora» de «Casa de Nines» ha obert la Trilogia de la Imperfecció a la Sala Atrium.

labohemia
Agustí Humet ha reposat el seu espectacle «La bohèmia» a La Seca Espai Brossa.

vernissatge
Alberto Díaz, Xavier Pàmies i Carla Ricart han protagonitzat la peça breu «Vernissatge», de Václav Havel a El Maldà.

rhumia
Els pallassos de Rhum & Cia. s'han instal·lat novament al Lliure de Gràcia amb l'espectacle «Rhümia».

nocesfigaro
Marcel Borràs ha protagonitzat en el paper de Figaro l'obra «Les noces de Figaro», dirigida per Lluís Homar, al Teatre Lliure.

malmartinez
Marc Martínez fa una paròdia autobiogràfica personal al Teatre del Raval.

fortunasilvia
Laura Conejero ha protagonitzat l'obra «La fortuna de Sílvia» de Josep Maria de Sagarra al TNC, amb Anna Alarcón, Pep Munné i Muntsa Alcañiz, entre altres.

lucrecia
Lucrecia ha estrenat al Teatre Victòria el seu espectacle familiar «Una bruixa a Barcelona».

fortunasilvia
L'espectacle «Vagas y maleantas» s'ha reposat al Teatre Tantarantana.

obuscor
Ernest Villegas ha interpretat Wahdi Mouawad a «Un obús al cor» de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya.

astronautes
Minoria Absoluta ha estrenat al Capitol el seu espectacle sobre l'anada a la Lluna de l'Apollo 11.

petitprincep
«El petit príncep», dirigit per Àngel Llàcer i amb música de Manu Guix s'ha reposat novament a la Sala Barts.

romeujulieta
Anna Maria Ricart i Marc Chornet han reposat la seva versió jove de «Romeu i Julieta» a La Seca Espai Brossa.

desapariciwendy
Oriol Broggi ha revisitat l'obra «La desaparició de Wendy» de Benet i Jornet a la Sala Beckett.

art
Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva han interpretat «Art» de Yasmina Reza al Teatre Goya.

latreva
La companyia La Brutal ha estrenat «La treva (Time Stands Still)», de Donald Margulies, amb Clara Segura, David Selvas, Ramon Madaula i Mima Riera a La Villarroel.

sorollperres
L'espectacle «Molt soroll per no res» de William Shakespeare, dirigit per Àngel Llàcer, es reposa a la Sala Gran del TNC.

despertarprimavera
El musical «El despertar de la primavera», de Frank Wedekind, s'ha estrenat en versió catalana al Teatre Gaudí Barcelona, dirigit per Marc Vilavella.

yousaytomato
Anna Moliner i Joan Negrié han reposat al Club Capitol l'espectacle «You say tomato».

curiosgos
Pol López ha tornat a protagonitzar «El curiós incident del gos a mitjanit», ara en reposició al Teatre Poliorama.

gentebien
La Cubana ha estrenat el musical «Gente bien», basat en el sainet de Santiago Rusiñol, al Teatre Coliseum.

sotaterapia
Daniel Veronese ha dirigit la comèdia «Sota teràpia» al Teatre Borràs.

scaramouche
Dagoll Dagom ha estrenat al Teatre Victòria el musical d'espadatxins «Scaramouche».

eltest
L'autor Jordi Vallejo reposa la comèdia «El test» a la Sala Muntaner.

flordenit
La companyia Gataro ha reposat el musical «Flor de nit» de Dagoll Dagom a l'Almeria Teatre.

delikatessen
Joan Ollé ha estrenat a la Sala Muntaner l'espectacle «Delikatessen» amb la companyia La Remoreu de Lleida.

wohwagen
Max Grosse Majench i Anna Serrano han presentat a La Seca la nova versió de l'espectacle «Wohnwagen».

sugar
L'espectacle musical «Sugar», premi de la Crítica Teatral de BCN, s'ha reposat a l'Eixample Teatre.

revoltabruixes
La Kompanyia Lliure ha presentat a l'Espai Lliure de Montjuïc l'obra «Revolta de bruixes» de Benet i Jornet.

relatonaufrago
Emilio Gutiérrez Caba i Àngel Llàcer han interpretat al Teatre Lliure de Gràcia l'adaptació de «Relato de un náufrago» de Gabriel García Márquez.

mambo
La companyia Les Antonietes ha estrenat a El Maldà l'espectacle «Mambo» d'Oriol Tarrasón.

armandat
L'actriu Greta Fernández i Xavi Sàez han portat la història dramàtica de l'adolescent Amanda Todd a la Sala Atrium.

filosofodeclara
Mario Gas i Rosa Renom han protagonitzat al Teatre Romea l'obra «El filòsofo declara» de Juan Villoro.

nine
La cantant i actriu Mariona Castillo ha portat al Teatre Eòlia el seu musical «Nine. Les dones de Guido Contini».

renard
Marc Rosich i Clara Peya han adaptat «Renard o El llibre de les bèsties» de Ramon Llull per als públic familiar al Teatre Lliure.

celestina
José Luis Gómez ha interpretat el paper de «Celestina» en el muntatge del Teatro de la Abadía al TNC.

quintabibero
Lluís Pasqual ha portat al teatre amb La Kompanyia Lliure la dissort de la Lleva del Biberó.

vidateatre
Enric Majó i Dafnis Balduz han estrenat «Una vida al teatre» de David Mamet a La Seca.

sraoliver
Carles Canut, Lluïsa Mallol i Dani Arrebola han protagonitzat «La Sra. Oliver», d'Iñaki Garz, al Tantarantana.

donessavies
Enric Cambray i Ricard Farré han fet una versió molt singular de «Les dones sàvies» de Molière a El Maldà.

coratgematar
L'obra «El coratge de matar» de Lars Norén s'ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya.

inframon
L'obra de Jennifer Haley «L'inframón» s'ha reposat al Teatre Lliure de Gràcia.

aplecremei
Xavier Albertí amb la directora Wanda Pitrowska ha estrenat l'espectacle «L'Aplec del Remei» al TNC en un homenatge a Josep Anselm Clavé.

llegueirme
El clown Gabriel Chamé Buendia ha presentat el seu espectacle «Llegué para irme» a La Villarroel.

avuinosopem
Jordi Banacolocha i Maife Gil han protagonitzat «Avui no sopem» amb David Bagés, Mercè Martínez i Susanna Garachana al Teatre Condal.

elpreu
Sílvia Munt ha dirigit al Teatre Goya l'obra «El preu» d'Arthur Miller, amb Rosa Renom, Pere Arquillué, Ramon Madaula i Lluís Marco.