CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
TodoMusicales
TotTeatre
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Digital de la Escena
El Virus
Revista Entreacte
Revista ProScenium
Adetca agenda
Cronologia Premis de la Crítica

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Cinema 3
Tràilers estrenes
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera El Punt Avui
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
E-Cartellera.com
La Butaca. Estrenes cinema
Multimèdia altres mitjans
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Vídeos cinema
Curts de la setmana
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Cartellera La Netro
Time Out Barcelona
Espais olímpics BCN
Vídeos musicals
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
Museu del Rock
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akademia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa Espai Escènic
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Seca, La
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Teatre
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XVII - Núm. 5750


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'algunes escenes dels espectacles teatrals de la temporada. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]



Crítiques recents de cartellera
«Sota la catifa», de Jordi Calafí i Alexis García. Banda sonora original: Malacara & Wilson Band. Intèrprets: Jordi Casdellans, Ramon Godino, Òscar Jarque i Raül Tortosa. Intèrprets audiovisual: Sílvia Sabaté, Rafaela Rivas, Enric Barba, Unai Mayo i Jan Garcia. Escenografia, vestuari i direcció de producció: Jofre Blesa. Disseny il·luminació i espai sonor: Daniel Gener. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció fotografia: Clàudia Pujol. Ajudant direcció audiovisual: Xavier Pijuan. Direcció audiovisual: Esteve Rovira. Producció audiovisual: Laboina Produccions. Direcció escènica: Òscar Molina. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 3 agost 2017.

Els dos autors d'aquesta obra escrita a quatre mans debuten en el teatre amb un tema que es pot situar a mig camí del thriller i la comèdia. Jordi Calafí (Martorell, Baix Llobregat, 1974) i Alexis García (Matanzas, Cuba, 1977) provenen principalment del món del cinema i el guionatge, i aquesta etiqueta es nota en l'estructura de «Sota la catifa», que arrenca com si els espectadors es disposessin a veure una pel·lícula en blanc i negre, inclou alguns petits muntatges audiovisuals també en blanc i negre que desvelen les interioritats dels protagonistes i segueix les lleis del guió creant una certa incògnita fins a trobar la clau del desenllaç. Tot això, dit i explicat força linealment amb alguns flaixbacs, sense que els espectadors hagin de decidir, per exemple com es fa en algunes obres teatrals prou conegudes, qui és el culpable i per què ho és ni tampoc qui és el mort i per què hi està. Dic això perquè com que en tot thriller, com mana el gènere, hi ha un mort, no seria gens estrany que dels altres tres presumptes culpables —Agatha Christie ho posava més difícil per als lectors i espectadors— els guionistes decidissin optar per tres solucions diferents i fer que els espectadors en triessin una. M'ho va semblar, que potser seria això, durant el plantejament, però al cap de tres quarts d'hora ben bons —el muntatge dura uns 70 minuts— ja vaig veure que la cosa no anava per aquí i que tot quedaria resolt i ben resolt. [text íntegre de la crítica]


«La grenouille avait raison». Concepte: James Thiérrée. Interpretació: Sonia SonYa Bel Hadj Brahim, Ofélie Crispin, Samuel Dutertre, Hervé Lassince, Thi Mai Nguyen i James Thierrée. Bestiari: Victoria Thiérrée. Escenografia i música: James Thierrée. Ajudantia de direcció: Pénélope Biessy i Sidonie Pigeon. Ajudantia d’escenografia: Laura Léonard. Vestuari: Pascaline Chavanne. Coordinació tècnica: Anthony Nicolas. Il·luminació: Alex Hardellet, James Thiérrée. So: Thomas Delot. Regidoria: Samuel Dutertre, Lorenzo Graouer i Anthony Nicolas. Guarda-roba: Emilie Revel. Construcció, manufactura i creació de l’escenografia i l’utillatge: Thomas Delot, Samuel Dutertre, Fabrice Henches, Anthony Nicolas, Sabine Schlemmer, Monika Schwarzl, Matthieu Bony, Olvido Lanza Bermejo, Simon Zaoui, Patrick Lebreton i Camille Joste. Pintures i pàtines: Marie Rossetti. Producció i coordinació: Emmanuelle Taccard i Stéphanie Liodenot. Producció delegada: La Compagnie du Hanneton/Junebug. Una coproducció de Théâtre de Carouge-Atelier de Genève Célestins, Théâtre de Lyon, Radiant-Bellevue Théâtre du Rond-Point Paris, Théâtre de la Ville Paris, Théâtre Royal de Namur, La Coursive Scène nationale de La Rochelle, Sadlers Wells Londres en cooperació amb Crying Out Loud, L’arc Scène nationale Le Creusot, Opéra de Massy Odyssud Blagnac, Théâtre de Villefranche sur Saône, La Comédie Clermont Ferrand, Théâtre Sénart, Espace Jean Legendre, Théâtre de Compiègne - Scène nationale de l’Oise en préfiguration i el Festival international d’Edimbourg. Direcció: James Thiérrée. Grec 2017. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona. Del 26 al 27 juliol 2017.

El conte «El rei granota» o «El príncep granota», recollit pels germans Grimm el 1812, explica que una princesa que està jugant li cau una pilota d'or a l'estany. Una granota s'ofereix a ajudar-la per recuperar la pilota a canvi d'un regal. La princesa li ofereix riqueses, que és l'únic que sap que té, però la granota demana només ser la seva amiga, seure plegades a taula i dormir juntes (...) James Thiérrée fa una mena d'abstracció del conte de la granota —en realitat es queda amb la granota— i, sota el filtre del gènere fantàstic, crea una nova versió de la importància de complir amb les promeses, de la hipocresia de les aparences i del guany de la maduresa a partir de la sexualitat, ja sigui posant-te una granota al llit o fent-li un petó i descobrint el príncep blau esperat de tota la vida. Però el creador de l'espectacle multidisciplinar (teatre, dansa, música, circ...) no dóna cap pista sobre la gènesi de «La grenouille avait raison», tira pilotes fora quan se li pregunta per la qüestió, i deixa qualsevol interpretació a la imaginació dels espectadors. I aquesta és, probablement, la clau de l'encanteri de l'espectacle al qual els espectadors s'han d'acostar amb ulls i cor d'infant i creient també que fent-li un petó els descobrirà què amaga realment. [text íntegre de la crítica]


«CabaretA», de Maria Molins i Bárbara Granados. Dramatúrgia: Joan Maria Segura, Bárbara Granados i Maria Molins. Composició i direcció musical: Bárbara Granados. Intèrprets: Maria Molins, Bárbara Granados, Dick Them i Miquel Malirach. Disseny vestuari: Irantzu Ortiz. Disseny il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Marc Santa. Disseny escenografia: Joan Maria Segura. Ajudant vestuari: Silvia Iglesias. Alumna en pràctiques: Magdalena Capellà. Producció executiva: Júlia Simó. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Fotografia: David Ruano. Premsa: Joan Estrada. Distribució: Elena Blanco-Magnetica Management. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció: Grec 2017, Sala Muntaner i Velvet Events S.L. Amb la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Sala Muntaner, Barcelona, 19 juliol 2017.

Reivindicar el Paral·lel —no vull dir pas les obres de remodelatge de les rotondes del segle XXI sinó el vell Paral·lel canalla dels anys 20 i 30 del segle passat— és un exercici sa i recurrent en el teatre català que afortunadament reapareix de tant en tant. I és que no hi ha res millor que engrandir els mites per mantenir-los vius i per continuar circulant per aquest món fins a convertir-nos en un esquelet, com l'esquelet, peça de facultat de medicina, que hi ha entre l'utillatge teatral d'aquest espectacle. Per cert, i no és malastrugança, però que consti que ja en són tres o quatre, els esquelets del Grec 2017, si sumem al de «CabaretA» els que també formen part, en os i os, de la banda de música de «Bodas de sangre» de La Perla 29. Aquí, l'esquelet de «CabaretA» és un personatge més que, en clau de titella gegant, tindrà el seu moment de glòria sota la manipulació de l'actor i músic Miquel Malirach: «Que tinguem salut», proclama l'ànima en pena! [text íntegre de la crítica]


«Un tret al cap», de Pau Miró. Intèrprets: Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Berta Riera. Disseny il·luminació: David Bofarull. Caracterització: Toni Santos. Construcció escenografia: Xarli. Espai sonor: Marta Folch. Vídeo: Taller Estampa. Alumna en pràctiques: Gerard Jaurena. Ajudant direcció: Alícia Gorina. Direcció: Pau Miró. Grec 2017. Sala Beckett, Barcelona, 13 juliol 2017.

L'any 2004 «plovia» teatralment a l'antiga Sala Beckett de Barcelona. A l'estiu del 2017, al Poblenou fa una calor que bat rècords. Però el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974), autor d'aquella celebrada i exportada obra «Plou a Barcelona» i també de «La trilogia animal» o la més recent «Victòria», recorda que la pluja, en la veu introductòria de la principal protagonista, la Periodista (Emma Vilarasau), a vegades és el detonant d'una decisió radical, potser perquè com cantava en Raimon, «Al meu país, la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc, és la sequera, / si plou massa, és la catàstrofe.» A «Un tret al cap», el dramaturg Pau Miró, sota una subtil pàtina d'humor que, malgrat la malaltia, hi aporta una altra de les tres protagonistes, la Dona (Imma Colomer), amaga una «sequera» i una «catàstrofe» personal —o col·lectiva— que també s'ha apoderat per extensió de la tercera protagonista del triangle femení de l'obra, la Noia (Mar Ulldemolins). [text íntegre de la crítica]


«Actes obscens en espai públic (Maneres amenes d’esperar l’adveniment del messies)». Text de Davide Carnevali. Traducció: Albert Arribas. Intèrprets: Mònica Almirall, Màrcia Cisteró, Sílvia Delagneau, Oriol Genís, Antònia Jaume, Sergi Torrecilla. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Toni Santos. Teaser i vídeo: Roger Vila. Ajudanta producció: Maria G. Rovelló. Ajudanta escenografia: Laura Clos “Closca”. Alumnes en pràctiques del Màster Universitari d’Estudis Teatrals de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (direcció i dramatúrgia): Silvana Pérez i Georgina de Yebra Pintó. Direcció: Albert Arribas. Grec 2017. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 juliol 2017.

Si aquest espectacle s'hagués presentat en una galeria d'art o un espai polivalent d'activitats multidisciplinars artístiques diríem, sense cap mena d'escrúpol, que és una performance. Però com que s'ha estrenat dins de la programació de final de temporada del TNC i, a més, sota el paraigua del Grec 2017, el qualificatiu es pot mal interpretar. Però sí que cal advertir que, malgrat el punt de partida de l'obra —la pel·lícula «Teorema», del 1968, de Pier Paolo Pasolini, amb Silvana Mangano i Terence Stamp, entre altres intèrprets, i música d'Ennio Morricone—, la versió teatral que n'ha fet el dramaturg Davide Carnevali (Milà, Itàlia, 1981), establert i relacionat amb el sector teatral català, i que ha adaptat al català el director Albert Arribas (Blanes, 1981) té realment molt de performance i, malgrat això, manté l'equilibri just entre el contingut textual de caire críptic i aire intel·lectual —combinatòria de Pier Paolo Pasonili, Walter Benjamin i textos bíblics— i la posada en escena, amb un cert ús i abús del farciment d'utillatge i maquinària escenogràfica, però també amb una mesurada direcció d'actors que la trama ha deixat que actuïn gairebé en solitari, amb pastilles idònies per a cadascú d'ells —amb breus minimonòlegs— però també en "solidaritat" amb el conjunt de la companyia. [text íntegre de la crítica]


«Beware of pity (La impaciència del cor)», de Stefan Zweig. Versió / adaptació: Simon McBurney, James Yeatman, Maja Zade i els membres de la companyia. Interpretació: Robert Beyer, Marie Burchard, Johannes Flaschberger, Christoph Gawenda, Moritz Gottwald, Laurenz Laufenberg i Eva Meckbach. Escenografia: Anna Fleischle. Vestuari: Holly Waddington. Disseny il·luminació: Paul Anderson. Disseny de so i concepció sonora: Pete Malkin. Col·laboració disseny so: Benjamin Grant. Disseny vídeo: Will Duke. Codirecció: James Yeatman. Direcció: Simon McBurney. Una coproducció de Complicité and Schaubühne. Grec 2017. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 8 al 9 de juliol.

Un muntatge teatral com «Beware of pity» —llegiu aproximadament: «Aneu amb compte amb la compassió»—, basat en la novel·la de tesi d’Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petrópolis, Rio de Janeiro, Brasil, 1942), titulada «Ungeduld des Herzens», traduïda de l’alemany al català per Joan Fontcuberta amb el títol «La impaciència del cor» (Quaderns Crema, 2010), una de les obres del llegat del malaguanyat editor Jaume Vallcorba —gairebé es podria dir, editor-recuperador de l’obra de l’autor austríac— requereix que els espectadors coneguin damunt per damunt, i molt millor si l’ha llegida íntegra, la trama que l’autor hi destil·la. Només així serà capaç de copsar plenament el discurs en V.O. sobretitulada, esclar, que la producció de la companyia anglesa Complicité i l’alemanya Schaubühne porta de gira aquest any per diversos teatres europeus, com el Teatre Lliure de Montjuïc dins el Grec 2017. [text íntegre de la crítica]


«Paraules encadenades», de Jordi Galceran. Intèrprets: David Bagés i Mima Riera. Escenografia: Max Glaenzel. Disseny il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Audiovisuals: Oriol Paulo. Caracterització: Toni Santos. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. Coordinació tècnica: Jordi Thomàs. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Producció executiva: Íngrid Marín. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Producció: Bitò. Grec 2017. La Villarroel, Barcelona, 6 juliol 2017.

Quan David Bagés (Reus, 1966), un dels dos intèrprets protagonistes de «Paraules encadenades», psicòpata (¿de broma?), funcionari avorrit del Departament d'Agricultura de la Generalitat Catalunya i aspirant a obtenir el títol de psicòpata amb D.O. catalana per normalitzar el país, estira i arrenca el fil del telèfon fix per evitar que l'altra protagonista de l'obra, Mima Riera (Manlleu, 1986), infermera i psicòloga, exparella d'ell, segrestada en un teatre tancat i mort en ruïnes, faci una trucada, un pensa que el thriller angoixant que va descobrir fa vint anys el dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964) no es pot moure de l'època en què se situa —la dels anys noranta del segle passat— perquè la clau de la trama és que no hi hagi telèfon mòbil. Si n'ha canviat de trames l'aparell mòbil! I això es nota, sobretot, en les obres teatrals, les pel·lícules, les sèries o les novel·les de gènere negre. Res seria com és si existís el mòbil dins de l'acció. I això també és el que fa que imprimeixi en cada obra l'empremta del temps en què s'ha creat. [text íntegre de la crítica]


«E.V.A.», de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Rosa Gàmiz, Carolina Morro, Marta Pérez / Chantal Aimée, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico i Àgata Roca. Col·laboració especial: Carme Fortuny, Mamen Duch. Música: Marco Mezquida. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. So: Damien Bazin. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Francesc Isern. Producció executiva: Daniel López-Orós. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Cap tècnic i operador il·luminació: Rubèn Taltavull. Operador so: Roger Ábalos. Maquinistes: Roman Ogg i Erin Bassa. Regidora: Carmen Álvarez. Transportista: Miguel Yuste. Construcció escenografia: Pascualín i Fusteria Roca Fitó. Caps tècnics teatre Romea: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Assistència direcció: Carolina Morro. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Coproducció de la Companyia T de Teatre, Teatre Romea i Grec 2017. Teatre Romea, Barcelona, 5 juliol 2017.

Que difícil que és convèncer un auditori teatral predisposat a trobar l'etiqueta de l'humor quan del que es tracta és de reflectir el dolor que pateixen cadascuna de les dones protagonistes d'aquesta nova aposta de T de Teatre que commemora els 25 anys de l'eclosió de la companyia des d'aquells «Petits contes misògins», descoberta juvenil de l'Institut del Teatre del 1991 que, sense pecar de nostàlgia, es pot dir que encara no s'han superat, tot i que sí que s'han imitat sense el mateix resultat ni la mateixa capacitat de sorpresa. Així, doncs, ara les T de Teatre demanen que els espectadors que es preparen les funcions com a bons minyons abans d'entrar al teatre sàpiguen que l'acrònim «EVA» és el que defineix l'escala mèdica per avaluar el grau de dolor d'un pacient. ¿I si no ets espectador bon minyó què...? Doncs, aleshores, t'exposes a pensar que les T de Teatre continuen amb la comèdia i amb l'humor de sempre que les va fer populars i que, mira, ves, s'han pres la llicència d'embolicar-ho una mica per fer-ho més interessant i com que, entre les veteranes de la companyia, hi ha l'actriu Carolina Morro —jove hereva del 25 aniversari—, que fa diferents papers de l'auca: d'ajudant de direcció de l'espectacle amb Julio Manrique, de filla d'un dels personatges, amb nom de fonts Eva, de cangur de les criatures d'un altre dels personatges, de cambrera en un restaurant d'upa de Copenhaguen amb un anglès excel·lent i de cambrera d'anar per casa en un local de tercer ordre a Barcelona, acabes interpretant que la metàfora intel·lectual potser rau en el fet de relacionar l'acrònim EVA amb el nom de fonts Eva —el de la noia aquella de la poma que ens ha costat tan cara— i que en el fons, de dolor, res, sinó alegria, alegria, que la colla fa 25 anys i s'ha de celebrar, ni que sigui cedint el pas a la nova generació que va néixer quan les T de Teatre també naixien. I per això l'auditori correspon a algunes de les escenes de l'obra «E.V.A.» amb sonores riallades perquè, de la mateixa manera que diuen que qui canta els seus mals espanta, també es pot dir que rient-se'n del dolor se n'espanten els efectes. [text íntegre de la crítica]


«Letter to a man». Basat en el «Diari», de Vaslav Nijinkski. Text de Christian Dumais-Lvowski. Dramatúrgia de Darryl Pinckney. Música de Hal Willner. Intèrpret: Mikhail Baryshnikov. Disseny escenografia i concepte il·luminació: Robert Wilson. Vestuari: Jacques Reynaud. Col·laboració en el moviment i locució text: Lucinda Childs. Disseny d’il·luminació: A. J. Weissbard. Ajudanta disseny escenografia: Annick Lavallée-Benny. Ajudant direcció: Nicola Panzer. Disseny so: Nick Sagar i Ella Wahlström. Disseny vídeo: Tomek Jeziorski. Assistent direcció: Fani Sarantari. Regidora: Thaiz Bozano. Cap tècnic: Mauro Farina. Director tècnic: Reinhard Bichsel. Cap d’il·luminació: Marcello Lumaca. Cap d’escenari: Michele Iervolino. Operador canó seguiment: Fabio Bozzetta. Assistent dissenyador vestuari: Micol Notarianni. Assistent de Robert Wilson: Owen Laub. Maquillatge: Claudia Bastia. Productora delegada: Simona Fremder. Un projecte de Change Performing Arts i Baryshnikov Productions. Productors executius: Elisabetta di Mambro, Franco Laera Associat amb Huong Hoang. Per encàrrec de l'Spoleto Festival dei 2Mondi, BAM, Cal Performances University of California Berkeley i Center for the Art of Performance at UCLA. Amb la col·laboració de Teatros del Canal de Madrid i Les Ballets de Monte-Carlo / Monaco Dance Forum i CRT Teatro dell’Arte. Sobretitulació català: Glòria Nogué. Direcció: Robert Wilson. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 juliol 2017.

El director Robert Wilson i el ballarí Mikhail Baryschnikov fan una exploració, lliure i al seu aire, i un exercici d'immersió poètica en la bogeria del ballarí i coreògraf d'origen polonès, Vàtslav Nijinkski (Kíev, Ucraïna, 1889 - Londres, 1950) a través del seu «Diari», escrit quan es va veure afectat per l'esquizofrènia, ballarí que, per cert, la història diu que havia actuat a Barcelona el 1917, dos anys abans de la malaltia, on va tenir un enfrontament amb l'empresari dels Ballets Russos, Serguei Diàghilev, el seu antic amant, que va acabar amb la seva sortida de la companyia, conflicte en el qual va intervenir judicialment —anècdotes de la trista vida— l'advocat i polític Francesc Cambó. No sé si tant Robert Wilson com Mikhail Baryschnikov tenen coneixement d'aquesta anècdota catalana en la trajectòria del personatge que recreen en l'espectacle de dansa-teatre o teatre-dansa o ni teatre ni dansa, «Letter to a man», però en tot cas, no apareix en cap de les accions de l'espectacle, que són 70 minuts de color, llum, música, moviment, gest, fantasia, ombres xineses, absurd i una mica de surrealisme que tot ho acaba amanint i posant-li el punt de sal que el fa gustós. [text íntegre de la crítica]


«Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d'escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó L'Angle noir: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014. Reposició: 30 juny 2017.

Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés. Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge. Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement 'Temps', li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta. [text íntegre de la crítica]


«Sugar (Con faldas y a lo loco)». Basat en el musical de Billy Wilder i I.A.L. Diamond. Llibret de Peter Stone. Lletres de Bob Merrill. Música de Jule Styne. Traducció i adaptació del guió: Bernat Hernández i Laura Olivella. Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Bealia Guerra, Xavi Duch, Rubén Yuste, Pep Cortés, Maria Santallusia, Jordi Llordella i Dani Claramunt. Ballarins: Lorena García, Ariadna Canals, Núria Torrentallé, Ana Micó, Cristina Murillo, Paula Espinal, Roberto Provenzano, Adrià Garcia, Zuhaitz Sanbuenaventura, Óscar Planells, Javier Arroyo “Jota” i Pep Ribas. Músics: Filippo Fanó i Jairo Ortega (piano), Josema Martín i Valentí Querol (bateria),Bernat Hernández i Pau Lligadas (contrabaix), Ángel Girón (trompeta), Jordi Santanach i Sergi Felipe (saxo). Disseny so: Enric Vinyeta. Disseny il·luminació: Jordi Thomàs. Disseny vestuari: Som-hi Films. Vestuari: Rafató Teatre i Som-hi Films. Utilleria: Anna Gas. Il·lustracions, títols, grafisme i maquetatge: Addcom. Escenografia: Pau Doz i Mollet Escenografies. Coreografia: Laura Olivella. Assistent coreografia: Ana Micó. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció musical: Bernat Hernández. Direcció: Pau Doz. Producció executiva: Som-hi Films. Producció associada: Addcom. Estrena en català: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), 3 gener 2016. Reposició en català: Eixample Teatre, Barcelona, 15 novembre 2016. Reposició en espanyol: Teatre Tívoli, Barcelona, 29 juny 2017.

Ella era: Marilyn Monroe. I ells: Jack Lemmon i Tony Curtis. La pel·lícula: 'Some Like It Hot aka'. En doblatge barroer: 'Con faldas y a lo loco'. Any 1959. Billy Wilder i I.A.L. Diamond es van basar en una pel·lícula francesa del 1935, 'Fanfare d'amour', de Richard Pottier. De fet, aquest film ja havia promogut el 1951 un remake en alemany: 'Fanfaren der Liebe'. No seria fins al 1972 que la pel·lícula es convertiria en el musical de Broadway, 'Sugar', dirigit per Gower Champion. Des d'aleshores, en diferents versions, ha voltat pel món (el 2015 la mateixa companyia en va fer per primera vegada una versió catalana prou celebrada i premiada). Més val tard que mai. Per als qui no han vist la pel·lícula —ha plogut molt de color a la pantalla des del 1959!—, diguem que la trama passa durant l'època de la coneguda Llei Seca que va perdurar entre els anys 1920 i el 1933, i amb Chicago com a icona central. [text íntegre de la crítica]


«Ser-ho o no (Per acabar amb la qüestio jueva», de Jean-Claude Grumberg. Traducció del francès («L'être ou pas. Pour en finir avec la question juive») de Salvador Oliva. Dramatúrgia de Josep Maria Flotats. Intèrprets: Josep Maria Flotats i Arnau Puig. Escenografia: Alejandro Andújar. Construcció escenografia: Neo Escenografia, S.L. Disseny abric: Goretti. Perruqueria: Toni Santos. Il·luminació: Albert Faura. Interpretació musical en off: Dani Espasa. Direcció: Josep Maria Flotats. Coproducció Teatre Lliure i Taller 75. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 5 novembre 2015. Reposició en espanyol «Serlo o no»: Teatre Borràs, Barcelona, 28 juny 2017.

El fanatisme, de qualsevol mena, es fabrica. Aquesta és, em sembla, una de les conclusions amagades que es poden extreure i que hi ha darrere d'aquesta obra breu de l'autor francès, escriptor i guionista, Jean-Claude Grumberg (París, 1939), molt conegut i reconegut a França però, fins ara, inèdit aquí i, casualment o no, de la mateixa generació de Josep Maria Flotats (Barcelona, 1939). Totes les funcions exhaurides només començar. De moment fins al 6 de desembre. Espectadors a la cua d'espera. Espectacle que demana pròrroga o, si més no, com en altres casos, reposició més endavant. Jean-Claude Grumberg, francès d'origen jueu víctimes de l'Holocaust, troba la manera de parlar de la tragèdia de la comunitat jueva amb ironia, humor afinadíssim i burxada emocional. [text íntegre de la crítica]


«La Lloll i el secret d'El Maldà». Idea i dramatúrgia de Lloll Bertran. Actriu: Lloll Bertran. Actor: Eduard Autonell. Pianista: Ariadna Cabiró. Disseny de llums: Adrià Aubert. Tècnic de llums i so: Jorge Mur. Ajudant direcció: Bernat Cot. Direcció: Lloll Bertran. El Maldà, Barcelona, 16 juny 2017.

De segur que la majoria d'espectadors habituals d'El Maldà, quan enfilen el ram d'escales de la Casa Cortada (àlies Palau de Maldà) que porta a la petita sala teatral, pensen quins secrets deu amagar la història de la residència de l'antic baró que —si ell ho sabés es feriria!—, és més conegut per la decadència actual de les velles galeries reciclades en basar paquistanès que per la seva feina literària i periodística, precedent del costumisme i la crònica urbana. Amb aquest espectacle de la multifacètica actriu Lloll Bertran, potser ara els espectadors pensaran que, per fi, algú els explicarà els autèntics secrets del personatge i del casal del barri del Pi de Barcelona. Que s'ho treguin del cap, doncs. La Lloll és capaç d'anar més enllà del mateix baró i empescar-se una història de ficció que, si ella hi insisteix, pot passar a l'antologia de llegendes urbanes del passat com aquelles que, de tant explicar-les, acaben convertint-se en veritat.
[text íntegre de la crítica]


«Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Creació musical: Joan Garriga. Intèrprets: Ivan Benet, Anna Castells, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí i el cavall Juguetón. Músics: Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra. Espai escènic: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Llums: Pep Barcons. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Confecció vestuari: Irene Fernández. Suport tècnic muntatge: Irene Ferrer, Jordi Larrea, Dani Pino i Arnau Planchart. Estudiant en pràctiques Estudis Teatrals IT: Carles Algué. Atenció al públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Ajudant direcció i suport regidoria: Anna Castells. Regidora: Anna Cuscó. Tècnic llums: Juan Boné. Tècnic so: Òscar Villar. Direcció: Oriol Broggi. Producció de la companyia La Perla 29, en col·laboració amb el Grec 2017 Festival de Barcelona. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 juny 2017.

Tragèdia sobre la sorra. ¿I com es representa una tragèdia on es branda la navalla, flueixen la ràbia i l'odi, es tensa l'ambient, però a l'hora de la venjança tot queda elevat a categoria poètica gràcies a la paraula? La resposta és García Lorca que escriu l'obra a partir d'una notícia tràgica ocorreguda en una boda a Níjar (Almeria) i basada, doncs, en un fet real que llegeix l'estiu del 1928 en un retall del diari. Trenta anys després, d'aquesta transfusió de la realitat a la literatura se'n diria "realisme social". Actualment, la ficció ha retornat a la realitat i ha quedat superada en comparació a les notícies quotidianes de violència de gènere. És aquí on es vol que l'obra «Bodas de sangre» connecti ara amb la generació de la societat del segle XXI, però diria que continua guanyat la partida la veu del poeta que narra i musica a la vegada i que, malgrat que fa un fresc sobre la realitat que l'envolta, no s'està d'incorporar-hi encara alguns dels elements simbòlics, com la Lluna i la Mort, que l'havien fet un autor difícil de portar al teatre i que amb «Bodas de sangre», torna a la tragèdia realista, es reconcilia amb el públic. [text íntegre de la crítica]


«Amors & Humors», d'Abel Folk i Pep Planas, basat en textos de William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Traduccions de fragments de Shakespeare: Salvador Oliva i Joan Sellent. Assessors literaris: Jordi Carrión i Marilena de Chiara. Intèrprets: Pep Planas i Abel Folk. Soprano: Maria Altadill. Músics: Felipe Sánchez (guitarres), Javier Aguirre (viola de gamba) i Mikko Ikäheimo (llaüt). Espai escènica, atrezzo i vestuari: Abel Folk i Pep Planas. Il·luminació i so: Rai Segura i Abel Folk. Direcció producció: Glòria Casanova. Direcció tècnica: Raimon Segura. Regidor Àlex Folk. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Producció: Ilerda Antiqua - Maria Altadill. Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya, Girona, 3 desembre 2016. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 7 juny 2017.

L'espectacle és tan intimista que un pensa que l'escenari convencional és només una excusa prou legítima perquè arribi a més espectadors. «Amors & Humors» és d'aquelles peces de gourmet teatral que es poden passejar tal com s'ha cuinat per sales de concerts de cambra, tarimes de biblioteques, espais de centres cívics, caves poètiques o cafès-concert perquè la conjunció dels tres músics, els dos intèrprets i la soprano es basa en la seva naturalitat i fins i tot l'esqueixada de la quarta paret en relació amb els espectadors. Quinze peces musicals i potser un bis, si l'auditori insisteix. Són peces que remeten musicalment a l'època de Shakespeare i Cervantes —casualment els dos morts en dates gairebé similars segons el calendari de fa 400 anys— i que constitueixen, esclar, l'excel·lència de l'espectacle, tant per part dels tres músics com de les interpretacions de Maria Altadill (Tarragona, 1975). La soprano és una cantant formada inicialment a la seva ciutat, però després, i principalment, a Suïssa, amb gires internacionals, cosa que l'ha portat també a crear una escola de cant a Lleida, i personalment encaterinada amb la música antiga —el conjunt utilitza, a més de guitarres, viola de gamba i llaüt—, motiu, en part, de la gènesi de l'espectacle amb la complicitat d'Abel Folk. [text íntegre de la crítica]


«El preu (The Price)», d'Arthur Miller. Traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. Intèrprets: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom. Escenografia: Enric Planas. Ajudant d’escenografia: Juli Sanjuan. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells i Jorba-Miró taller d’escenografia. Disseny il·luminació: Kiko Planas (aai). Espai sonor: Jordi Bonet. Saxo tenor: Pepino Pascual. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: María Albadalejo. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Vídeo: Raquel Cors i Daniel Lacasa. Coordinació tècnica: Jordi Thomàs. Regidoria: Maria Miralda. Tècnic de so: Roger Àbalos. Tècnic de llums: Juli González. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Producció executiva: Macarena García. Cap de producció: Nati Sarriá. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap tècnic del teatre: Moi Cuenca. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció Grec 2016 Festival de Barcelona i Bitò Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 12 juliol 2016. Reposició: 8 juny 2017.

Arthur Miller a la catalana. Som a Nova York, però la història penetra de seguida en la pell i l'ànima de la tribu familiar de cada espectador, sigui d'on sigui. ¿Qui no ha viscut de prop o no en sap alguna cosa d'algun conflicte d'herència que ha esqueixat o malferit una família? I dic Arthur Miller a la catalana no només per això sinó també perquè la versió de Neus Bonilla i Carme Camacho és d'una exquisidesa lingüística tant en la forma com en el fons perquè sap alternar un discurs profund, que Arthur Miller ja serveix en safata com si fos senzill i quotidià, amb expressions, maneres de dir i un argot casolà que no encotilla gens ni mica l'acció sinó que, ben al contrari, l'aproxima als espectadors i els arrossega a manera que avança l'acció. Aquesta exquisidesa lingüística, afegida a un quartet interpretatiu de primera fila, s'arrodoneix amb la mà destra de Sílvia Munt, poc freqüent en la maroma de la direcció teatral, i que com el pintor quan acaba una tela, sembla que hagi acolorit cadascun dels personatges amb les pinzellades del to i la caracterització més adequats. Una direcció feta amb rigor teatral, sí, però que deixa entreveure també una mirada escrutadora d'ull de càmera, que és per on Sílvia Munt es mou últimament. Una combinació perfecta. [text íntegre de la crítica]


«Hamlet», de William Shakespeare. Versió de Pau Carrió. Intèrprets 2016: Eduard Farelo, Pol López, Xicu Masó, Rosa Renom, Marc Rius, Maria Rodríguez i Pau Vinyals. Intèrprets reposició 2017: Eduard Farelo, Cristina Genebat, Pol López, Xicu Masó, Clara de Ramon, Marc Rius i Pau Vinyals. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Construcció escenografia: Jorba-Miró, estudi-taller d'escenografia. Vestuari i objectes: Silvia Delagneau. Ajudant escenografia i vestuari: Laura Clos Closca. Alumne en pràctiques: Carles Molero. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Assessoria de moviment: Anna Rubirola. Mestre d'esgrima esportiva: Xavi Padilla. Ajudant direcció: Bernat Pons. Direcció: Pau Carrió. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 16 març 2016. Reposició: 6 juny 2017.

Cada nova versió de «Hamlet» que cíclicament apareix als escenaris aporta a les velles i noves fornades d'espectadors una nova visió del mite, una visió que gairebé sempre està condicionada pel moment històric, social i polític que viu el món i pels ulls com se'l miren els coetanis. Partir d'una obra com «Hamlet» que té en el seu original una durada de prop de sis hores —la més llarga de l'autor— i reduir-la a dues hores i mitja —hi ha vint minuts de mitja part— requereix d'entrada una disposició a la concessió i la netedat sense que es perdi el fil ni del discurs ni de la trama. La versió de Pau Carrió (Barcelona, 1981), que torna a Shakespeare després de la posada en escena de «Victòria d'Enric V», al mateix Teatre Lliure, el 2014, tensa aquest fil perquè als espectadors no se'ls escapi res del que passa sobre la maroma. I ho fa, com l'equilibrista, passant silenciosament i de puntetes sobre cadascun dels moments més essencials de la tragèdia, deixant que cada personatge tingui el seu moment i permetent-se la trapelleria de trencar el glaç entre els intèrprets i els espectadors amb escenes que no només serveixen perquè els uns i els altres prenguin alè sinó també per fer adonar de la identificació que hi pot haver entre els espectadors d'avui mateix i la ficció de la pretesa llegenda danesa recollida per Saxo Grammaticus, autor de la primera història que es coneix de Dinamarca, i l'especulació literària i històrica posterior que en fa Shakespeare, mirant al moment anglès de l'època. [text íntegre de la crítica]


«Somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació d'Adrià Aubert i Ariadna Pastor. Música original de Llorenç González i Guillem Roma. Arranjaments musicals: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay. Il·luminació: Adrià Aubert. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Maria Albadalejo. Postissos: David Chapanoff. Moviment: Robert González i Anna Romaní. Ajudants direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre, Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 27 maig 2017.

Diferent, alegre, juganera, jovial, juvenil, festiva, acolorida, descarada i fins i tot “piratejada”. Tot això és aquesta versió semimusical de l'obra «Somni d'una nit d'estiu», que la companyia Els Pirates —la gestora d'El Maldà— ha aixecat sobre una tarima d'antics comediants de barraca a la sala gran de La Seca Espai Brossa, on la companyia ja ha estat en altres ocasions, abans de la seva aventura emprenedora a la casa del baró de les decadents galeries comercials. ¿N'hi haurà prou amb un mes de representacions? Tot fa pensar que l'elixir de “fer seguir” —els espectadors en poden tastar un glopet a l'entrada de la sala i sembla que no té regust de l'aigua de Canaletes— farà el seu efecte i el boca-orella correrà com la pólvora trabucaire fins a esgotar localitats ben aviat, cosa que si es compleix, malgrat la calor estiuenca, hauria de fer pensar en una segona temporada perquè l'espectacle ha acabat sortint tan rodó que no hi ha frontera d'edat per als espectadors i, sobretot, és un espectacle altament recomanable per a pre i postadolescents. [text íntegre de la crítica]


«Generació de merda. Un musical amb molts “likes”», de Xavier Morató (text) i Gerard Sesé (música). Intèrprets: Víctor Gómez / Albert Ruiz, Joan Olivé, Eloi Gómez, Berta Peñalver / Marina Pastor, Mónica Macfer, Gerard Sesé / Jaume Viñas. Músics: Gonçal Perales (piano), Narcís Perich (guitarra), Manel Romero (baix), Adrià Claramunt / Joan López (bateria). Coreografia: Griselda Astudillo i Helena Vicente. Escenografia: Jordi Bulbena. Vestuari: Ona Grau i Mariona Signes. Il·luminació: Dani Gener. So: Miguel García. Imatge: Ander Soto i Jordi March. Tècnic: Aitor Larrea. Arranjaments i direcció musical: Gerard Sesé. Direcció: Xavi Morató. Jove Teatre Regina, Barcelona, març-abril 2014. Reposició: Teatre Poliorama, abril 2016. Reposició: Eixample Teatre, Barcelona, desembre 2016, gener 2017. Reposició i revisió: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 26 maig 2017.

Ja fa tres temporades que circula, però no s'esgota. Aquest és un musical fet i pensat per a una generació determinada que, dissortadament, si les coses no canvien, sembla que, per ara i tant, serà una generació rere l'altra. També és un musical que té complicitats “gremials” perquè hi han entrat i n'han sortit diversos intèrprets a cada reposició al llarg d'aquestes tres temporades, cosa que constata la “bona salut” del sector i la intemporalitat i l'atractiu del guió. La novetat més important d'aquesta renovada temporada és la incorporació en l'espectacle dels músics en directe. I també la millora en la representació de l'espai quadrilàter del Teatre Gaudí Barcelona que ha consolidat la bona acústica i, en conseqüència, la imprescindible comprensió de les lletres, que són, de fet, el guió essencial de tota la trama, amb text de Xavi Morató (dramaturg estrenat i premiat en diverses ocasions) i la música de Gerard Sesé (herència de nissaga musical familiar). [text íntegre de la crítica]


«Dansa de mort», d'August Strindberg. Versió de Jordi Casanovas. Composició musical: Carles Viarnès. Intèrprets: Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez. Disseny il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny vestuari: Irantzu Ortiz. Ajudanta vestuari: Irene Vizcaíno. Disseny escenografia: Jordi Casanovas. Disseny so: Marc Santa. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Producció tècnica: Paty Cortès. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Col·laboració en la producció: Teatres en Xarxa. Producció: Sala Muntaner. Ajudanta direcció: Sílvia Sanfeliu. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Muntaner, Barcelona, 24 maig 2017.

Som al 21 de febrer del 1981. Sí, dos dies abans de l'intent de cop d'estat al Congrés espanyol, conegut oficialment com el del coronel Tejero. L'espai ambiental és una illa mediterrània on, en una mansió que havia estat molt de temps enrere una torre de presó, viu un matrimoni que ha tocat les portes de l'infern de la seva relació. Ell, militar de l'antic règim convençut que no ha canviat res des del 1975 amb la mort del Dictador i mantingut per compassió pel comandament sense cap ascens meritori. Ella, una exactriu, anul·lada com a persona durant un quart de segle de matrimoni i amb la personalitat i la llibertat confiscades per l'opressió malaltissa del marit. Hi ha fills que viuen fora de l'illa. I hi ha un cosí d'ella que torna de l'exili forçat arran de les seves activitats en l'època de la clandestinitat i a qui van prendre els fills. [text íntegre de la crítica]


«El test», de Jordi Vallejo. Intèrprets 2016: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. Intèrprets reposició 2016: Sergio Caballero, Dolo Beltran, Clàudia Costas i David Vert. Intèrprets reposició 2017: Sergio Caballero, Clàudia Costas, Carme Poll i David Vert. Espai escenogràfic: Jordi Casanovas. Vestuari: Irantzu Ortiz. Caracterització: Lucho Soriano. Cap tècnic: Xavier Xipell. Ajudant direcció: Sílvia Navarro. Direcció: Cristina Clemente. Sala Muntaner, Barcelona, 2 març 2016. Reposició: 14 desembre 2016. Reposició: Barcelona, Teatre Club Capitol, 24 maig 2017.

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se'n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014, va obtenir amb «El test», en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó. Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d'autodestrucció que tothom porta dins. Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s'anomenaria "amics de l'ànima" o, vulgarment, "carn i ungla". [text íntegre de la crítica]


«Al i Oli (The Sunshine Boys)», de Neil Simon. Versió de Josep Minguell. Intèrprets: Josep Minguell, Mingo Ràfols, Oriol Casals, Àngela Jové i Thais Buforn / Bernat Muñoz. Veus en off: Frank Capdet i Xavi Martín. Escenografia: Ramon de los Heros. Construcció escenografia: Daniel G. Blanco. Vestuari: Jordi Bulbena. Ajudanta vestuari: Mariela Sernagoras. Construcció vestuari: Carmen González. Il·luminació: Lluís Serra. So: Ramon Olesti. Tècnic llum i so: Guillem Pol. Cap tècnic: Rafael Tomico. Regidors: Thais Buforn / Bernat Muñoz. Estudi gravació: Kaliope Studio. Producció executiva: Cristina Raventós. Ajudants producció: Àlex Verdú i Stasik Biel. Ajudanta direcció: Thais Buforn. Direcció: Josep Minguell. Producció de Bohèmia's. Teatre del Raval, Barcelona, 14 maig 2017.

L'allioli és una salsa espessa, grogosa o verdosa, depèn de l'oli d'oliva, que s'elabora al morter picant i remenant amb la mà de morter, triturant alls barrejats amb l'oli, amb una mica de sal i, segons els gustos, amb un raig de suc de llimona. Es fa difícil, pel títol escollit per a aquesta versió catalana, «Al i Oli», no pensar fonèticament en aquest ingredient de cuina. I posats a picar i remenar amb la mà de morter teatral, un diria que Josep Minguell ha tret tota la salsa possible de la comèdia de Neil Simon (Bronx, Nova York, EUA, 1927) que va escriure el 1972 i que, tres anys després, el 1975, amb guió d'ell mateix, va portar al cinema, amb la pel·lícula «The Sunshine Boys», dirigida per Herbert Ross, protagonitzada per Walter Matthau i George Burns. La trama és tan temptadora per a la gent de l'espectacle que Woody Allen i Peter Falk, el 1995, en van fer una versió per a televisió. [text íntegre de la crítica]


«Ciutat de vidre (City of Glass)». Basada en la novel·la gràfica de Paul Auster (text), David Mazzucchelli i Paul Karasik (adaptació i dibuixants). Traducció: Joan Sellent. Dramatúrgia: Mònica Bofill i Ricard Soler i Mallol. Intèrprets Grec 2016: Joan Arqué, Francesc Ferrer i Nuri Santaló. Intèrprets Sala Beckett 2017: Joan Arqué, Pepo Blasco i Nuri Santaló. Veu de Daniel: Gabriel Bofill. Escenografia: Josep Carreras. Il·luminació: Adrià Pinar. Vestuari: Carlota Ricart. So: Ariane Lamarre. Tècnic: Víctor Peralta. Projeccions: Adrià Pinar i Mònica Bofill. Assessorament moviment: Andreu Martínez. Ajudanta direcció: Mònica Bofill. Direcció: Ricard Soler i Mallol. Coproducció Companyia Obskené i Grec 2016 - Festival d'Estiu de Barcelona. Premi Adrià Gual 2015 projecte escenificació de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Estrena: Grec 2016. Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona, 27 juliol 2016. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 13 maig 2017.

De la novel·la a la novel·la gràfica i de la novel·la gràfica al teatre (¿gràfic?). I el recorregut fins aquí ha durat trenta anys. Però sembla com si pel camí s'hagués perdut alguna cosa. En l'estrena molt fugaç —només dos dies— al Mercat de les Flors, dins el Festival Grec del 2016, ja es va apuntar que aquesta adaptació de «Ciutat de vidre» de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, EUA, 1947) —la primera novel·la de la «Trilogia de Nova York» que va rellançar l'escriptor internacionalment— necessitava alguns ajustos. El primer ajust, la sala. I aprofitant ara que la companyia Obskené —que va obtenir el premi Adrià Gual 2015 amb aquest projecte— és la resident de la nova Beckett, el muntatge s'ha resituat en un espai més idoni perquè els espectadors estan més a tocar de l'escenografia (¿gràfica?) —obra molt original de Joan Carreras, que ocupa el pla de l'escenari i les làmines del fons per a la projecció de les vinyetes, muntatge molt treballat d'Adrià Pinar i Mònica Bofill—, i gairebé se senten inclosos dins les pàgines de la novel·la gràfica, que els amants del gènere anomenen també còmic. [text íntegre de la crítica]


«Esquerdes Parracs Enderrocs», de Carles Santos i Jordi Oriol, a partir de Joan Brossa. (Títol inicial del projecte: «Collar de cranis»). Intèrprets (graduats en Arts Escèniques de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de l'Institut del Teatre): Arnau Armengol, Anna Berenguer, Ferran Echegaray, Jordi Font, Blanca Garcia-Lladó, Berta Graells, Mirena Nafarrete, Ireneu Tranis i Berta Vidal. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Guillem Llotje. Escenografia i vestuari: Clàudia Vilà i Joana Martí. Coordinació escenografia i vestuari: Montse Amenós. Direcció i dramatúrgia IT Teatre: Daniel Monterroso. Coordinació IT Teatre: Ramon Simó i Pepelú Guardiola. Coordinació interpretació: Muntsa Alcañiz. Servei graduats Institut del Teatre: Mireia Siles. Composició (esgudiants de l'ESMUC): Bernat Giribet Sellart i José Mora González. Músics: Clara Canimas Furcarà (fagot), Álvar Rosell Martín (clarinet) i Julia Real Babí (oboé). Coordinació (professors ESMUC): Fèlix Pastor i Ramon Torramilans. Alumnes en pràctiques (Escola Superior de les Arts de l'Espectacle, ESTAE): Esther Porcel, Javier M. Castrillón, Carlos Álvarez, Dídac Mariné i Pablo Gómez. Tutors ESTAE: Guillem Llotje i Laura Gutiérrez. Coordinació tècnica ESTAE: Laura Gutiérrez. Ajudanta direcció de l'espectacle: Anna Llopart. Direcció de l'espectacle: Carles Santos i Jordi Oriol. Producció: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i TNC, amb la col·laboració de l'ESMUC. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 maig 2017.

L'espectacle respira Brossa, sí, però és marca Carles Santos en estat pur. L'única diferència és que el músic de Vinaròs, acompanyat en l'autoria i la direccció per l'actor Jordi Oriol, ha canviat el típic piano i els habituals intèrprets veterans dels seus muntatges per nou joves intèrprets, escollits mitjançant una convocatòria oberta, recentment graduats de l'Institut del Teatre. Una bona feina, en col·laboració amb el TNC, per fer el salt de la teoria acadèmica a la realitat teatral. Durant noranta minuts, Carles Santos esprem al màxim les possibilitats "energètiques" dels nou intèrprets: esgarips, xiscles, veus agudes, veus greus, jeroglífics lingüístics, gest, acrobàcia, algun impromperi verbal i picades d'ullet a Brossa i al mateix Santos, com si tot el que ocorre a l'escenari fos fruit de la creació dels mateixos joves i no d'una pauta marcada i conduïda pel músic. [text íntegre de la crítica]


«Ven a Fraguel Rock». Dramatúrgia de Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Intèrprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan i Laura Vila Kremer. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Gerard Orobitg. Disseny vestuari: Cinta Moreno. Confecció vestuari: SaraLo Serra Nilsson. Direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Companyia Casa Real. Cicle El Cicló. Espectacle en català. Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 maig 2017.

Com que qualsevol temps passat de la infància va ser millor que el que toca viure d'adult, no és estrany que la generació nascuda o influïda per les sèries televisives de la dècada dels vuitanta del segle passat recorri a l'enyorança d'alguns dels personatges d'aleshores per fer-ne una lectura des d'avui. Això és el que passa amb aquest espectacle que beu de les fonts de la sèrie infantil «Fraggle Rock», protagonitzada per titelles de drap anomenats «fraggles», que amb gairebé un centenar d'episodis, 96 exactament, es va emetre arreu del món entre els 1983 i el 1987 (aquí a partir del 1985). Els capítols es van recuperar després, a l'època del DVD, es va clonar més endavant amb un remake amb dibuixos animats i fa un parell d'anys es va anunciar el projecte d'una pel·lícula protagonitzada per l'actor Joseph Gordon-Levit. [text íntegre de la crítica]


«Els tres aniversaris», de Rebekka Kricheldorf. Títol original: «Villa Dolorosa». Traducció de Joan Negrié. Revisió text: Montse Sardà. Intèrprets: Anna Alarcón, Rosa Boladeras, Miranda Gas, Joan Negrié, Victòria Pagès i Albert Triola. Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Míriam Compte. Confecció vestuari: Nené Fernández. Disseny llums: David Bofarull. Disseny so: Guillem Rodríguez i Joan Solé Martí.Cap tècnic: Ramon Beneito. Cap tènic La Villarroel: Jaume Feixas. Producció: Eloi Isern i Paloma Arza. Ajudanta direcció i regidoria: Montse Tixé. Direcció: Jordi Prat i Coll. Coproducció: Sala Trono, La Villarroel, Teatre Metropol de Tarragona, Teatre Bartrina de Reus i Teatre Principal de Valls, amb la col·laboració del Teatre de Salt. La Villarroel, Barcelona, 10 maig 2017.

«Les tres germanes», d'Anton Txékhov, que vénen del 1900, donen per molt. Diferents versions han ocupat els escenaris catalans dels primers anys d'aquest segle com la dirigida per Ariel García Valdés al TNC, el 2005, la de Carlota Subirós al Teatre Lliure el 2010, la deconstrucció de José Sanchis Sinisterra a la Sala Atrium, el 2012 (revisada el 2016), i encara la versió androide del japonès Oriza Hirata, del Mercat de les Flors, el 2013. Però totes aquestes posades en escena, tret de la robòtica japonesa, no s'apartaven gens de la línia marcada per Txékhov com ho fa ara la versió «Villa Dolorosa», de l'autora Rebekka Kricheldorf (Friburg de Brisgòvia, Alemanya, 1974) que, per no despistar ningú i crear també una similitud amb «Les tres germanes», l'adaptació catalana retitula «Els tres aniversaris». I és que sí, són realment tres, els aniversaris. En tempo teatral, tres actes. Però tres aniversaris d'una sola de les germanes, Irina, que en plena crisi de maduresa ja en fa 38, 39 i 40 (més gran per qüestions de guió que l'edat a la ratlla de la vintena de les germanes de l'original de Txékhov). [text íntegre de la crítica]


«La autora de “Las Meninas”», d'Ernesto Caballero. Intèrprets: Carmen Machi, Mireia Aixalà i Francisco Reyes. Escenografia i il·luminació: Paco Azorín. Ajudanta escenografia: Isabel Sáiz. Vídeo i ajudant d'i·luminació: Pedro Chamizo. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Sant Cugat. Vestuari: Ikerne Giménez. Espai sonor: Luis Miguel Cobo. Regidor / maquinista: Ronco. Tècnic so / vídeo: Enric Vinyeta. Sastressa: Silvia Domingo. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Producció executiva: Maite Pijuan. Ajudant producció: Vanessa Tejero. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Assessor dramatúrgia i adjudant direcció: Ramón Paso. Direcció: Ernesto Caballero. Coproducció: Focus i Centro Dramático Nacional (CDN) - INAEM. Teatre Goya, Barcelona, 9 maig 2017.

Una cosa és clara: el 2037 —que és l'any on se situa aquesta sàtira reflexiva sobre l'art i la política— encara hi haurà internet com avui el coneixem, la gent es farà selfies, hi haurà televisions tradicionals... i encara quedarà alguna monja, com Sor Ángela, la monja copista que representa aquesta actriu mestressa del drama, la comèdia i el clown, Carmen Machi. (...) L'actriu Carmen Machi interpreta un personatge que, de monja, només li queda l'hàbit, i que es gronxa entre la ingenuïtat de la seva condició de germana prodigi de convent dedicada exclusivament a la còpia d'obres d'art fins a la temptació de creure's que ella té una personalitat pròpia en el món artístic ni que reconegui que, més que el clàssic Velázquez, de qui ha de fer l'encàrrec de la còpia de «Las Meninas» (o «La família de Felip IV») treballant de nit al Prado, en qui se sent més identificada és amb Vassili Kandinski i el seu art abstracte. [text íntegre de la crítica]


«Ricard III», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Adaptació de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano i Oscar Valsecchi. Escenografia: Lluc Castells i Jose Novoa. Disseny de vídeo 3D: Franc Aleu. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar (Caracterizaciones escénicas SL). Moviment: Oscar Valsecchi. Ajudanta vestuari: Marian García. Ajudant so: Iker Rañé. Ajudanta caracterització: Cristina Repullo. Alumna en pràctiques de l’Institut del Teatre: Clara Manyós. Construcció escenografia: Pascualín i Equip tècnic TNC. Infografies 3D: Surreal Lab - Nil Estany, Adam Alsina, Marc Falgàs, Nacha Delpiano (producció). Construcció màscares: Zero SFX-Aleix. Construcció mobiliari: Toni Fernàndez Espais Escènics. Vestuari dones: I.T. Cotilla i bitutors ortopèdics (Lluís Homar): Labortec Ortopèdia. Camises (fetes a mida): Xancó Camisas. Barrets i gorres: Sombrereria Mil. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 maig 2017.

«Un cavall! Un cavall! El meu reialme per un cavall!». Com ja va passar en el seu dia amb la traducció de «Hamlet» i l'expressió més coneguda de Shakespeare que deia: «Ser o no ser, aquesta és la qüestió», i que es va escoltar renovada per «Ser o no ser, aquest és el dilema», el traductor al català del teatre shakesperià per excel·lència, Joan Sellent, ha fet ara el mateix amb l'expressió que més es recorda de «Ricard III», a banda del plec d'aforismes que conté l'obra, i ha canviat el conegut «El meu regne per un cavall!» per «El meu reialme per un cavall!». Trencar la rutina lingüística també forma part del joc escènic. Són tres hores i deu minuts —hi ha un generós entreacte— per arribar a aquesta escena final. Però advertim ja d'entrada que l'espera no és en va perquè és en el monòleg de l'epíleg quan l'actor Lluís Homar fa esclatar l'emoció i deixa l'ambient, fins aleshores més aviat volgudament fred i atmosfèricament estàtic, en el punt més àlgid de tota la representació. Ep!, no hi ha pinyol! Hi ha actuació magistral. I els espectadors accepten comprensius haver passat durant tres hores per la densitat del text de l'obra «Ricard III» —dolçament i rigorosament servida per la versió de Joan Sellent, la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé, la paraula de Lluís Homar i la direcció de Xavier Albertí— per aplaudir, molts d'ells dempeus, l'homenatge a la paraula que «Ricard III» amaga darrere de la mirada hàbilment manipulada i especulada literàriament per Shakespeare sobre qui va ser només els dos últims anys de la seva vida (1483 a 1485), el darrer rei de la Casa de York. [text íntegre de la crítica]


«Nina (Trilogia de la imperfecció)». Dramatúrgia de Raimon Molins, a partir de «La gavina» d'Anton Txékhov. Intèrprets: Gal·la Sabaté i Jordi Llordella. Escenografia: Clàudia Vilà. Il·luminació: Maria Domènech. Vídeo: Joan Rodón. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Patrícia Mendoza. Producció: Sol Blasi i Xènia Massó. Estudiant en pràctiques: Marian Rodés. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 6 maig 2017.

Nina i Kostia són els dos únics personatges en escena que el dramaturg Raimon Molins ha salvat de l'extens repartiment de l'obra per fer la seva mirada particular a «La gavina», amb la peça breu (70 minuts) que tanca el cicle que s'ha anomenat «Trilogia de la imperfecció» i que ha aprofundit aquest 2017 en l'ànima de tres mites femenins del teatre universal: Nora («Casa de nines», de Henrik Ibsen), Júlia («La senyoreta Júlia», d'August Strindberg) i Nina («La gavina», d'Anton Txékhov). Les tres peces han estat marcades per la combinació de la interpretació dels protagonistes i les projeccions videogràfiques o fins i tot amb càmera en directe. En aquest cas, aquesta opció es limita a unas mena d'ombres digitals (creació de Joan Rodón) que representen els fantasmes que envolten el personatge de Nina, quan és a Moscou, un dels dos espais geogràfics representats amb el de la mansió "de províncies". És a dir, l'urbs utòpica convertida en frustració per a Nina i la casa modesta i feliç oposada a l'ideal que opressiona Kostia. [text íntegre de la crítica]


«Ivànov», d'Anton Txékhov. Versió lliure d'Àlex Rigola. Intèrprets: Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca i Pau Roca. Dramaturgista: Ferran Dordal. Espai escènic: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Disseny de personatge i màscara: Sílvia Delagneau. Contrucció de la màscara: Juan Carlos Valdiviezo. Vestuari: armari personal dels intèrprets. Ajudanta vestuari: Laura Garcia. Il·luminació: Carlos Marquerie. Composició musical i espai sonor: Nao Albet. So: Igor Pinto. Preparació en tècnica i viewpoints (punts de vista escènics): Carlota Subirós. Ajudanta direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 maig 2017.

Àlex Rigola, exdirector del Teatre Lliure (2003 - 2011), exdirector teatral de la Bienal de Venècia (2010 - 2016) i actualment a punt d'entrar, des de la tardor del 2017, com a codirector dels Teatros del Canal de Madrid, amb contracte previ fins al 2021, s'enfronta mentrestant, per anar fent boca, al seu primer Txékhov i sembla que no serà l'últim perquè avisa que en té un altre en cartera per a ben aviat. El director Àlex Rigola confessa que viu un moment semblant al protagonista de la primera obra llarga que un jove Anton Txékhov (Taganroc, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) va escriure per encàrrec del propietari del Teatro Korsh de Moscou el 1887, tot i que, insatisfet del resultat, en va deixar una versió definitiva i més polida pel que fa als persoantges, dos anys després, estrenada a Sant Petersburg. El director i autor de la versió lliure estrenada ara a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc afirma que tot i que no se sent deprimit com el personatge d'Ivànov sí que té un sentiment de desconnexió de la tendència del teatre que es fa a Catalunya i d'allò que sembla que més plagui els espectadors majoritaris i, de rebot —diu també— la crítica. Glups! Ja veig alguns dels col·legues i soferts crítics que pul·lulen per les sales catalanes llibreteta en mà, autoflagel·lant-se a ventallots i cops de puny com a penitència, tal com fa el pobre Ivànov sobre el cap gros de màscara que en alguns moments de l'obra es posa Ivànov, interpretat per un Joan Carreras tan afinadament contingut en l'actuació com esplendorós en el discurs, que no només protagonitza la versió txékhoviana passada per l'alambí rigolià sinó que se n'acaba fent amo i senyor. [text íntegre de la crítica]


«Diumenge», de Joan Brossa. Dramatúrgia de Hermann Bonnín. Intèrprets: Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk. Il·luminació i audiovisuals: Kiku Piñol. Espai escènic: Manolo Trullàs. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Martina Tresserra. Música: Josep Maria Mestres Quadreny. Alumne en pràctiques: Sergi Torné (El Timbal). Ajudant direcció: Marina Tresserra. Direcció: Hermann Bonnín. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 22 abril 2017.

La meva funció de l'obra «Diumenge», de Joan Brossa, coincideix amb un moment que la societat catalana del segle XXI veu a la televisió en colors la notícia de l'enterrament d'un exministre franquista, José Utrera Molina —secretari signant de l'execució de Puig Antich— amb la imatge tan anticonstitucional com rebutjable d'un grup de nostàlgics —¿o potser no tan nostàlgics?— amb camises blaves, ulleres negres i braç alçat, que entonen impunement el «Cara al sol» i fan visques al sebollit dictador Franco com si el temps no hagués passat. En l'auster espai escènic d'aquesta peça breu de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) hi ha un televisor de l'època —som aproximadament entre els anys 1964 i 1965— que mostra imatges del règim franquista, també reproduïdes amb menys nitidesa en una de les parets de la sala de fons, amb la inconfusible veu i discurs triomfalista del No-Do. Aquestes imatges, però, contràriament a les de l'enterrament actual d'Utrera Molina, encara són en blanc i negre. El dramaturg i poeta Joan Brossa va escriure aquesta peça, «Diumenge», a la dècada dels seixanta, quan el silenci i la por encara dominaven l'ambient empastifat d'una llarga postguerra i el principi del concepte del «desarrollismo» i la «liberalización» començava a treure el nas per la claveguera del franquisme. [text íntegre de la crítica]


«A tots els que heu vingut», de Marc Rosich. Intèrprets: Mercè Arànega, Lurdes Barba, Montse Esteve, Àurea Márquez, Mireia Pàmies i Carles Gilabert. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Laura Clos. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró, Scp. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta vestuari: Núria Cardoner. Confecció part del vestuari: Dress Art. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Lucas Ariel Vallejo. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament de moviment: Roberto G. Alonso. Ausiovisuals: Francesc Isern. Alumna en pràctiques Escola Eòlia: Veri de Morales. Ajudanta direcció: Montse Butjosa. Direcció: Marc Rosich. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 abril 2017.

«Que passi l'aire, que passi l'aire!», crida l'ànima en pena de la vídua Magda Casals de Clarà, mentre la seva germana, les dues filles, la néta i el pòtol que la vetllen obren les galeries del pis de l'Eixample i, en una sorprenent sessió pseudoespiritista, tenen el privilegi de parlar amb la difunta, fulminada per un infart just la diada de l'11 de Setembre del 2014, quan tots els de la família amb la samarreta vermella o groga ja eren a la Via Catalana, la V baixa. La Magda va fer l'últim badall en rebre i llegir la falsa resposta epistolar de l'expresident Jordi Pujol a la seva rècula de cartes, escrites a mà amb l'ajuda del pòtol acollit a casa, refermant al president l'amor platònic i patriòtic que sempre havia sentit per ell, i reclamant-li, a canvi, que s'expliqués, per respecte als qui sempre havien confiat en ell, sobre les acusacions de corrupció a partir de la presumpta herència de l'avi Florenci. El dramaturg i director Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha treballat dos anys abans d'estrenar aquesta obra d'encàrrec del TNC, un encàrrec rebut quan esclatava l'escàndol relacionat amb la família Pujol. Va ser aleshores quan Marc Rosich es va imaginar el daltabaix que la notícia provocaria en les famílies pujolistes dels últims trenta anys i, per extensió, en els fonaments més sagrats del país. Precisament, parlant de fonaments, és estrany que els que sempre tenen un ull posat, des de l'anomenada oposició vigilant, en les polítiques culturals institucionals a les quals pertany el TNC, no hagin fet mambelletes davant d'aquest atreviment de la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya —l'Acròpoli catalana made in Bofill— la primera pedra dels fonaments de la qual va ser sebollida en un acte solemne, trenta anys enrere, el 1987, pel protagonista absent d'aquesta obra: Jordi Pujol i Soley. [text íntegre de la crítica]


«Boscos (Forêts)», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torrecilla i Ramon Vila. Espai escènic: Oriol Broggi. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Annita Ribera. Ajudant vestuari pràctiques: Macarena Palacios. Confecció vestuari: Tània Carvajal, Irene Fernández, Giulia Grumi i Goretti Puente. Vídeo: Francesc Isern. So: Damien Bazin. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Anna Cuscó, Paula Rodríguez i Marc Serra. Tècnics: Juan Boné i Irene Ferrer. Suport tècnic muntatge: Fer Acosta, Ixent Genevat, Jordi Larrea, Dani Pino, Guillem Rodríguez i Òscar Villar. Tècnics en pràctiques de l’ESTAE: Uriel Ireland i Esther Porcel. Atenció públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Fotos procés assaig: Roser Blanch. Fotos espectacle: Bito Cels. Disseny gràfic: Andrea Gusi. Il·lustració del cartell: Lino. Ajudant direcció: Anna Castells. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 29 març 2017.

La densitat de l'obra «Boscos (Forêts)», de l'escriptor, actor i director libanès establert al Quebec per raons d'exili, Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968) és tan extrema que no permet que els espectadors es distreguin ni un moment del que hi passa i del que s'hi diu perquè el fil conductor és tan finíssim que qualsevol concessió que un faci el pot trencar. El director Oriol Broggi parla d'un poema, un poema èpic, narratiu, esclar. És una de les moltes definicions que es poden atribuir a l'obra de La Perla 29 que també admetria la de tragèdia contemporània —com l'anomena la traductora i una de les actrius del repartiment, Cristina Genebat— o fins i tot es podria parlar d'una tragèdia grega posada al dia —telèfons de paret de diferents èpoques, mòbils, correus electrònics...— perquè el fil narratiu forma part d'un cabdell que es fa i es desfà, que avança i gira enrere, que es mou en cercle, que es fon amb el que ha passat, el que passa i el que passarà... I tot amb la veu múltiple de les dones protagonistes (Odette, Hélène, Leonie, Ludivine, Sarah, Luce, Aimée...), víctimes de les circumstàncies personals, històriques i dramàtiques per les quals «Boscos» les fa transcórrer —cal advertir que no sempre linealment— des de finals del segle XIX (1871) fins a principis del segle XXI (2006). [text íntegre de la crítica]


«Vides privades (Private Lives)», de Noël Coward. Versió de Juan Cavestany. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Javi Beltrán, Marta Marco, Mima Riera i David Selvas. Escenografia: José Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernàndez "Xarli". Confecció cortines: Pilar Albadalejo i Pro-Escena. Il·luminació: Mingo Albir. Vestuari: Maria Armengol. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Paula Ayuso. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Raúl Gallegos. Direcció: Norbert Martínez i David Selvas. Companyia La Brutal. Teatre Borràs, Barcelona, 25 març 2017.

L'obra «Vides privades» és un exemple clar de la comèdia costumista dels anys vint i trenta del segle XX que l'autor anglès Noël Coward (Teddington, Regne Unit, 1899 - Blue Harbor, Kingston, Jamaica, 1973) va escriure i estrenar l'any 1930 amb gran popularitat posterior. L'obra no s'ha deixat de posar en escena des d'aleshores i, en català, el precedent més recent es troba precisament al mateix Teatre Borràs, en una versió de la temporada 2000-2001, dirigida per Paco Mir, amb Francesc Albiol, Mireia Aixalà, Pep Ferrer i Lluïsa Mallol de protagonistes. L'obra de Noël Coward es podria comparar aquí, salvant totes les distàncies, amb dues novel·les catalanes de la mateixa època, «Vals», de Francesc Trabal (1935) i «Vida privada», de Josep Maria de Sagarra (1932). Les dues s'ambienten en un sector de la societat de classe alta i graten en les relacions i contrarelacions de parella —amb més profunditat, esclar, perquè exploren els embolics de les famílies benestants de l'època— però amb el mateix conflicte de fons que ho fa Coward: l'encaix de la parella. [text íntegre de la crítica]


«L'ànec salvatge (Vildanden)», d'Henrik Ibsen. Adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Lluc Castells. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Arts-cenics, Jorba Miró, Taller d'escenografia Jordi Castells i Pascualín. Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Jaume Ventura. So i vídeo: Damien Bazin. Alumnes en pràctiques: Martina Roura i Juli Sanjuan. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 març 2017.

Hi ha un ànec i hi ha un gos. El gos ha ferit l'ànec. Hi ha idealisme i febre de justícia i hi ha escepticisme i supervivència. Hi ha dignitat i hi ha venjança. Hi ha poder absolut i hi ha submissió impotent. Tot això és el que hi ha en aquesta obra que barreja el simbolisme amb el realisme modern d'Henrik Ibsen (Skien, Noruega, 1828 - Oslo, Noruega, 1906). Però hi ha sobretot una versió catalana d'una evident brillantor que comença amb una adaptació dramatúrgica tripartita (Artigau, Genebat, Manrique) d'una obra sense gaires precedents d'haver-se posat en escena aquí, que continua amb una interpretació coral de gran solidesa i que culmina amb la mostra d'una intensa trajectòria recent de direcció de Julio Manrique. L'ànec salvatge és el símbol màxim d'aquest drama d'Henrik Ibsen. Un ànec ferit que conviu amb gallines i conills de corral al soterrani de la casa i estudi fotogràfic de Hialmar on acaben convergint tots els personatges de l'obra. Però al damunt d'aquesta granja domèstica absent escenogràficament, sota una trapa que s'obre i es tanca, s'amaga la mentida —"mentida vital", l'anomena el doctor Relling— guardada zelosament durant gairebé quinze anys i a punt d'esclatar quan arriba Gregor, el fill del poderós Werle, la figura del fill que encarna la veritat, ni que les veritats, com assegura la dita, facin perdre les amistats. [text íntegre de la crítica]


«Jane Eyre». Adaptació d'Anna Maria Ricart, a partir de la novel·la de Charlotte Brontë. Música original: Clara Peya. Intèrprets: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i Magda Puig. Músics: Alba Haro (violoncel) i Clara Peya / Laia Vallès (piano). Espai escènic: Anna Alcubierre. Ajudanta escenografia: Judit Colomer. Construcció escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Sastreria Cornejo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Eugenio Szwarcer. So: Igor Pinto. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 26 febrer 2017.

Em fa l'efecte que la novel·la «Jane Eyre», de Charlotte Brntë (Thornton, West Yorkshire, Regne Unit, 1816 - Haworth, Regne Unit, 1855), escrita el 1847 per una de les tres germanes Brontë, és d'aquelles que, per aquests verals, no queda bé confessar en veu alta que s'hagi llegit mai, però que molts lectors dels que la neguen guarden curosament en les seves biblioteques. Es va editar en català el 1996 a Proa Edicions en una traducció de Maria Dolors Ventós (reeditada el 2010 dins de Llibres de Butxaca). Els anglesos diu que la tenen com a lectura de capçalera i, com passa amb una Rodoreda catalana, inclouen la Brönte en els programes educatius. I això és així, sí, malgrat el seu acusat romanticisme i el seu desenllaç, que no en té prou a concedir un final feliç a la protagonista de la història, després de les penúries que ha viscut des de la infància, sinó que, per estovar la tragèdia i no deixar els lectors —o espectadors— amb mal de cor, fa recuperar la vista perduda pel fatal incendi a l'altra víctima de la trama, el propietari colonialista Edward Rochester, que es veu obligat a exclamar, quan torna a tenir Jane Eyre prop seu: «Ja ho deia jo: ets una fada!», per no fer servir, afortunadament, una exclamació com és ara: «Miracle, miracle!», que sonaria encara més increïble. [text íntegre de la crítica]


«La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda. Intèrprets: Mercè Sampietro, Margarida Minguillón, Teresa Urroz, Carme Callol, Toni Sevilla, Elisabet Casanovas, Enric Cambray i Gemma Martínez. Música: Albert Guinovart. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudant vestuari: Núria Cardoner. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Assistent so: Iker Rañé. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2017.

La primera versió d'aquesta obra teatral de Mercè Rodoreda —en va escriure mitja dotzena, sepultades segurament per la força de la seva narrativa— es va estrenar l'octubre del 1993 al Teatre Romea, aleshores seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, protagonitzada per la desapareguda actriu Rosa Novell, en el paper de Florentina, i per l'actriu Rosa Renom, en el paper de la Zerafina, sota la direcció de Mario Gas. L'obra encara es va reposar després, al llarg del 1994, al Teatre Goya, i va ser un dels èxits d'aquella temporada, amb més de 30.000 espectadors. Quan tot això passava, la futura jove actriu Elisabet Casanovas (Barcelona, 15 desembre 1994) "estava naixent". Fa 22 anys justos d'això. I ara, és ella qui ha debutat en teatre per la porta gran —o la sala Gran, vaja!— sorgida de la petita pantalla i la popular sèrie «Merlí» de TV3, però amb prou mèrits propis sobre l'escenari en viu que la converteixen en l'autèntica descoberta d'aquesta nova versió de «La senyora Florentina i el seu amor Homer», ara al Teatre Nacional de Catalunya, envoltada de quatre grans actrius de llarga i reconeguda trajectòria (Sampietro, Minguillón, Callol, Urroz) que em sembla que estan tan satisfetes com ella mateixa d'haver contribuït a aquesta mena de "bateig" dirigit per Sergi Belbel. [text íntegre de la crítica]


«La mare», de Florian Zeller. Traducció d'Ernest Riera. Intèrprets: Emma Vilarasau, Pep Pla, Ester Cort i Òscar Castellví. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Goretti. Construcció escenografia: Arts-cenics escenografia. Il·luminació: David Bofarull. Música: Jaume Manresa. Espai sonor: Àlex Polls. Direcció producció: Amparo Martínez. Producció executiva: Maite Pijuan. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Regidora / sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudant direcció: Ester Nadal. Direcció: Andrés Lima. La Villarroel, Barcelona, 14 febrer 2017.

Si esteu acostumats a veure com acaba qualsevol obra de teatre amb un típic i tradicional "fosc", aquí el director ha optat per capgirar la convenció: el "fosc" és al principi. I no pas un fosc breu. Fins al punt que els espectadors intueixen que sí que hi ha la protagonista a l'escenari, pel seu respirar angoixant —ensopega i tot— però no la començaran a veure en la penombra fins que ella mateixa encén una minúscula llàntia-espelma sobre la taula. El que momentàniament pot semblar una gratuïtat escènica acaba sent, un cop ha transcorregut la trama de «La mare», una insinuació a l'avançada del forat negre o de la foscor del pou en el qual es troba enfonsada Anne, la mare —o potser hauríem de dir l'exmare— d'aquesta obra del dramaturg Florian Zeller (París, 1979), que ja va estrenar el 2010 —tot i que el teatre francès la va recuperar ara fa dos anys— i que és anterior, doncs, a una altra obra seva sobre la introspecció familiar, «El pare», del 2012, sobre la malaltia de l'alzheimer, vista aquí la temporada passada, al Teatre Romea, interpretada per l'actor Héctor Alterio. [text íntegre de la crítica]


«L'hostalera», de Carlo Goldoni. Adaptació de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudants d’escenografia: Taísa Campos i Ximena Rubio. Il·luminació: Raimon Rius. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Helena Fenoy. Perruqueria: Marta Ferrer. Construcció d’escenografia: Xarli i Ou Hernández. Alumna en pràctiques de l’IT d’escenografia i vestuari: Macarena Palacios. Sonorització: Guillem Rodríguez. Confecció vestuari: Eugeni Caireta, Adriana Parra i Irene Fernández. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Tècnic de funcions: Juan Boné. Assistent direcció en pràctiques: Jordi Ciurana. Ajudant direcció: Marc Serra. Direcció musical: Arnau Vallvé. Direcció: Pau Carrió. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2017.

Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L'hostalera» n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai. L'últim Goldoni de «L'hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer. El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l'ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l'hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l'escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s'integren a l'hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a «Dissabte, diumenge, dilluns», d'Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina. [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Almeria | Apolo | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 11.128.232 visitants i 29.676.354 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

premismax2017
Guanyadors dels XX Premis Max Arts Escèniques 2017

criticateatral2016
Guanyadors dels XIX Premis de la Crítica Teatral Catalana 2016

butaca2016
Guanyadors de la XXII edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2016

premiszirkolika2016
Guanyadors dels Premis Zirkolika de Circ de Catalunya 2016

tnc1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Teatre Nacional de Catalunya.

lliure1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

liceu1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Palau de la Música Catalana.

auditori1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 de L'Auditori de BCN.

ocb1718
Tota la programació de la temporada 2017-2018 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2017-2018 del Mercat de les Flors.

focus1617
Tota la programació de la temporada 2017-2018 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

masimas2017
El Festival MasiMas Grec 2017 té lloc a Montjuïc del 4 d'agost al 3 de setembre.

edimburg2017
El Festival d'Edimburg 2017 té lloc del 4 al 28 d'agost.

tarrega2017
La Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega té lloc del 7 al 10 de setembre.

sotacatifa
Els autors Jordi Calafí i Alexis García han debutat en teatre amb l'obra d'intriga «Sota la catifa» al Teatre Gaudí Barcelona.

cabareta
Maria Molins i Bárbara Granados han estrenat a la Sala Muntaner l'espectacle «CabaretA».

tretalcap
Pau Miró ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Un tret al cap» amb Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins.

paraulesencadenades
Sergi Belbel ha dirigit «Paraules encadenades» de Jordi Galceran amb David Bagés i Mima Riera a La Villarroel.

eva
Julio Manrique ha dirigit l'obra «E.V.A.» de la companyia T de Teatre al Romea.

bodasdesangre
Oriol Broggi ha dirigit «Bodas de sangre» a la Biblioteca de Catalunya amb Clara Segura i Nora Navas.

llollmalda
Lloll Bertran ha presentat a El Maldà un conte sobre un estadant del palau Maldà.

amorshumors
Abel Folk, Pep Planas i Maria Altadill han presentat l'espectacle «Amors & Humors» al Teatre Romea.

hamlet
L'obra «Hamlet» protagonitzada per Pol López s'ha reposat al Lliure de Gràcia.

roisfaineants
La companyia Cocotte reposa al Tantarantana l'espectacle de gest «Les rois fainéants».

RicardIII
Lluís Homar ha representat el personatge de «Ricard III» dirigit per Xavier Albertí a la Sala Gran del TNC.

tresaniversaris
L'obra «Els tres aniversaris» de l'alemanya Rebekka Kricheldorf versionada per Joan Negrié s'ha presentat a La Villarroel.

dansamort
Jordi Casanovas ha dirigit «Dansa de mort», d'August Strindberg a la Sala Muntaner amb Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez.

somninitestiu
La companyia Els Pirates Teatre ha estrenat a La Seca Espai Brossa la seva versió del «Somni d'una nit d'estiu».

alioli
Josep Minguell i Mingo Ràfols han estrenat al Teatre del Raval la comèdia «Al i Oli», de Neil Simon.

eltest
L'obra «El test» de Jordi Vallejo es reposa al Club Capitol amb un repartiment parcialment renovat.

mrsbrownie
Laura Guiteras i Abel Boquera han presentat a la sala El Maldà l'espectacle «Mrs. Brownie» de la companyia Teatre Nu.

fraguelrock
La companyia Casa Real ha estrenat al Tantarantana l'espectacle «Ven a Fraguel Rock».

ivanov
Àlex Rigola ha estrenat al Teatre Lliure una versió de l'obra «Ivànov» d'Anton Txèkhov.

ciutatvidre
La companyia Obskené ha reposat a la Sala Beckett el projecte sobre la novel·la gràfica «Ciutat de vidre» de Paul Auster.

autorameninas
Carmen Machi ha protagonitzat al Teatre Goya l'obra «L'autora de Las Meninas».

nina
Raimon Molins ha tancat la «Trilogia de la imperfecció» a la Sala Atrium amb «Nina», de Txékhov.

ignots
Josep Julien i Marc Rodríguez han protagonitzat l'obra «Ignots» de Ramon Madaula a El Maldà.

boscos
Oriol Broggi ha tancat la tetralogia de Wajdi Mouawad a la Biblioteca de Catalunya amb «Boscos».

totsheuvingut
Marc Rosich ha estrenat al TNC l'obra «A tots els que heu vingut» protagonitzada per Mercè Arànega».

diumenge
Hermann Bonnín ha recuperat l'obra «Diumenge» a La Seca amb Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk.

galileu
Carme Portaceli ha dirigit una versió moderna de «Galileu» de Bertolt Brecht al Teatre Club Capitol.

electe
Roger Coma i Ramon Madaula han presentat «L'electe» a la Sala Muntaner.

livingstone
Sergi López ha reposat l'espectacle «30/40 Livingstone» al Teatre Poliorama.

nonsolum
L'actor Sergi López ha reposat al Teatre Poliorama el seu espectacle «Non solum».

evadelafores
Mercè Sarrias ha estrenat a la Sala BEckett l'obra «Eva i Adela als afores».

ahjudit
La companyia El Martell ha estrenat a la Sala Atrium l'espectacle «Ah! (Judit)».

begodis
Oriol Pla, Blai Juanet i Marc Sastre han presentat a La Villarroel «Be God Is».

gentebien
La Cubana ha estrenat el musical «Gente bien», basat en el sainet de Santiago Rusiñol, al Teatre Coliseum.

videsprivades
La companyia La Brutal ha estrenat una nova versió de «Vides privades» de Noël Coward al Teatre Borràs.

homes
Sergi Belbel i Carol López amb música de Marc Parrot han fet una nova versió de l'espectacle «Homes» al Teatre Condal.

art
Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva han interpretat «Art» de Yasmina Reza al Teatre Goya.

scaramouche
Dagoll Dagom ha estrenat al Teatre Victòria el musical d'espadatxins «Scaramouche».

lamare
Emma Vilarasau ha protagonitzat a La Villarroel l'obra «La mare» de Florian Zeller sota la direcció d'Andrés Lima.

annesullivan
El Teatre del Raval ha adaptat l'obra «El miracle d'Anne Sullivan», de William Gibson.

lucrecia
Lucrecia ha estrenat al Teatre Victòria el seu espectacle familiar «Una bruixa a Barcelona».

anecsalvatge
Julio Manrique ha dirigit al Teatre Lliure l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen.

fillapare
Pau Miró ha dirigit al Teatre Lliure la versió d'Aleix Aguilà i la companyia Solitària sobre «Hedda Gabler» amb Júlia Barceló, Pau Vinyals i Pol López.

florentina
Sergi Belbel ha dirigit «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, amb Mercè Sampietro i Ekisabet Casanovas de protagonistes al TNC.

janeeyre
Abel Folk i Ariadna Gil han protagonitzat la versió de «Jane Eyre» dirigida per Carme Portaceli al Teatre Lliure de Gràcia.

barbesbalena
El Maldà ha fet un homenatge a la doctora Dolors Aleu i Riera amb l'espectacle «Barbes de balena».

amicintims
Ever Blanchet ha estrenat al TGB la comèdia reflexiva «Amics íntims».

fairfly
La Calòrica ha estrenat «Fairfly» de Joan Yago al Teatre Tantarantana.

hostalera
Laura Aubert i David Verdaguer han protagonitzat la versió de Pau Carrió de «L'hostalera», de Carlo Goldoni, a la Biblioteca de Catalunya.

nora
La companyia Sixto Paz ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Dybbuk» sobre la vida de l'escriptor Romain Gary.

realpolitik
La companyia Teatre de l'Enjòlit ha presentat a La Seca l'espectacle «Realpolitik».

peggypicket
Moisès Maicas ha dirigit a El Maldà l'obra «La Peggy Pickit veu la cara de Déu», de Roland Schimmelpfennig.

oquescretines
La companyia Tangaroc ha presentat a La Seca Espai Brossa l'espectacle «Oques cretines» de Karl Valentin.

julia
La Sala Atrium ha estrenat «Júlia», basada en l'obra d'August Strindberg, la segona part de la Trilogia de la Imperfecció.

macadamia
La companyia italiana Ricci/Forte ha presentat «Macadamia Nut Brittle» al Lliure de Montjuïc.

stilllife
La companyia italiana Ricci/Forte ha presentat «Still Life» al Lliure de Montjuïc.

paradispintat
La pallassa Pepa Plana ha reposat a la Sala Muntaner el seu espectacle «Paradís pintat».

solitudcoto
Andreu Benitó i Ivan Benet han interpretat «En la solitud dels camps de cotó» de Bernard-Marie Koltès al TNC.

ragazzo
L'actor Oriol Pla ha reposat el seu espectacle «Ragazzo» de Lali Álvarez Garriga, a l'Espai Lliure de Montjuïc.

princesarosa
Paco Mir ha dirigit l'espectacle familiar «Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?» de Raquel Díaz Reguera.

tavernabufons
Joan Pera i Carles Canut, amb Dafnis Balduz i Els Berros de la Cort, han protagonitzat l'espectacle «La taverna dels bufons» al Teatre Romea.

deubellesa
La companyia Parking Shakespeare ha estrenat «Déu és bellesa» a El Maldà.

historia
Vicky Luengo ha protagonitzat l'obra «Història', de Jan Vilanova, que es reposa a l'Espai Lliure de Montjuïc.

moustache
L'espectacle musical «Moustache», de Coco Comín, s'ha estrenat al Teatre Apolo de Barcelona.

geronimostilton
Geronimo Stilton ha tornat al Regne de Fantasia al Teatre Condal dirigit per Lluís Danés.

nora
L'adaptació «Nora» de «Casa de Nines» ha obert la Trilogia de la Imperfecció a la Sala Atrium.

labohemia
Agustí Humet ha reposat el seu espectacle «La bohèmia» a La Seca Espai Brossa.

vernissatge
Alberto Díaz, Xavier Pàmies i Carla Ricart han protagonitzat la peça breu «Vernissatge», de Václav Havel a El Maldà.

rhumia
Els pallassos de Rhum & Cia. s'han instal·lat novament al Lliure de Gràcia amb l'espectacle «Rhümia».

nocesfigaro
Marcel Borràs ha protagonitzat en el paper de Figaro l'obra «Les noces de Figaro», dirigida per Lluís Homar, al Teatre Lliure.

malmartinez
Marc Martínez fa una paròdia autobiogràfica personal al Teatre del Raval.

fortunasilvia
Laura Conejero ha protagonitzat l'obra «La fortuna de Sílvia» de Josep Maria de Sagarra al TNC, amb Anna Alarcón, Pep Munné i Muntsa Alcañiz, entre altres.

fortunasilvia
L'espectacle «Vagas y maleantas» s'ha reposat al Teatre Tantarantana.

obuscor
Ernest Villegas ha interpretat Wahdi Mouawad a «Un obús al cor» de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya.

astronautes
Minoria Absoluta ha estrenat al Capitol el seu espectacle sobre l'anada a la Lluna de l'Apollo 11.

petitprincep
«El petit príncep», dirigit per Àngel Llàcer i amb música de Manu Guix s'ha reposat novament a la Sala Barts.

romeujulieta
Anna Maria Ricart i Marc Chornet han reposat la seva versió jove de «Romeu i Julieta» a La Seca Espai Brossa.

desapariciwendy
Oriol Broggi ha revisitat l'obra «La desaparició de Wendy» de Benet i Jornet a la Sala Beckett.

latreva
La companyia La Brutal ha estrenat «La treva (Time Stands Still)», de Donald Margulies, amb Clara Segura, David Selvas, Ramon Madaula i Mima Riera a La Villarroel.

sorollperres
L'espectacle «Molt soroll per no res» de William Shakespeare, dirigit per Àngel Llàcer, es reposa a la Sala Gran del TNC.

despertarprimavera
El musical «El despertar de la primavera», de Frank Wedekind, s'ha estrenat en versió catalana al Teatre Gaudí Barcelona, dirigit per Marc Vilavella.

revoltabruixes
La Kompanyia Lliure ha presentat a l'Espai Lliure de Montjuïc l'obra «Revolta de bruixes» de Benet i Jornet.

armandat
L'actriu Greta Fernández i Xavi Sàez han portat la història dramàtica de l'adolescent Amanda Todd a la Sala Atrium.

quintabibero
Lluís Pasqual ha portat al teatre amb La Kompanyia Lliure la dissort de la Lleva del Biberó.

donessavies
Enric Cambray i Ricard Farré han fet una versió molt singular de «Les dones sàvies» de Molière a El Maldà.