ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Lliure de Gràcia]
- «Cronología de las bestias», de Lautaro Perotti. Versió castellana de Jorge Muriel. Intèrprets: Pilar Castro, Patrick Criado, Álvaro Lavín, Carmen Machi i Santi Martín. Escenografia: Mónica Borromello. Construcció escenografia: Mambo Decorados. Vestuari: Sara S. de la Morena. Il·luminació: Carmen Martínez. Espai sonor: Sandra Vicente. Assistent direcció: Paola Camargo. Ajudanta escenografia: Paola de Diego. Ajudanta producció: Raquel Valencia. Cap de producció: Nadia Corral. Director de producció: Josep Domènech. Ajudant direcció: José Luis Huertas. Direcció: Lautaro Perotti. Coproducció: Teatre Lliure, Octubre Produccions i Teatro Español. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 novembre 2018.
- Dins de l'onada de misteri i intriga que caracteritza una bona part de les estrenes teatrals d'aquesta tardor, la d'aquesta obra de Lautaro Perotti (Buenos Aires, Argentina, 1974) és la que reuneix els ingredients de gènere negre més acusats. Tot i que sigui per despistar els espectadors, l'aparició del personatge onze anys després, presumptament desaparegut quan només en tenia dotze, amagat darrera una butaca i ensenyant un revòlver, presagia l'acostament al crim. Però el revòlver en qüestió desapareix d'escena tan discretament com hi ha entrat i acaba amagat en un calaix amb pany i clau sense que mai més se'n canti ni gall ni gallina, segrestat per una de les dues germanes protagonistes de la família que ha viscut i viu immersa en la mentida per oblidar el que va ser la realitat anys enrere.
- L'autor va desgranant el misteri de la desaparició de la criatura a poc a poc, fent alguns flaixbacs que repeteixen moments escènics ja vistos per donar un punt de vista diferent. I potser perquè vol teixir —com el jersei fet a mà que apareixerà al final— un lligam de l'interior de la família amb l'exterior, inclou un mediador, un sacerdot, entre la família i la brama popular que teòricament s'ha concentrat davant de la casa aïllada de la població quan ha corregut la notícia de l'aparició de la criatura desapareguda, ara ja fet tot un home.
- Caldrà que siguin els espectadors els que descobreixin què amaga el misteri, qui és de debò el nouvingut i perquè acaba simbòlicament a taula amb les dues germanes i el fill d'una d'elles, assegut en un tamboret de criatura i, com avançava abans, amb les mànigues llargues fins a tocar terra d'un jersei de llana fet a mà. Tots quatre, atenció al detall, amb roba vermella, un color infernal que contrasta amb l'escenografia austera pel que fa a l'interior de la casa i d'instal·lació amb quatre grans arbres pelats que creen un clima càlid que envaeix amb el paisatge de fora l'atmosfera freda de dins.
- En la tradició del teatre argentí —malgrat que la companyia sigui espanyola— la relació dels personatges és inquietant, violenta a vegades, cridanera sovint i, en aquesta ocasió, pateix per excés de moviment accelerat. Les portes del fons s'obren i es tanquen constantment a tot drap amb cops volgudament secs i, per si no n'hi havia prou, fins i tot es fa servir insòlitament una finestra. Detalls, com el del revòlver, que queden suspesos en l'aire sense que s'hi acabi de trobar una justificació coherent.
- Lautaro Perotti no amaga que el seu objectiu com a autor és burxar en la teranyina que envolta una mentida inicial i que provoca una cadena de noves mentides per amagar la primera de l'origen. Com passa en aquesta tipologia d'obres, la interpretació és essencial. I aquí s'emporten el protagonisme les dues actrius, Carmen Machi i Pilar Castro. La primera, la mare de la criatura desapareguda, que sembla absent de la tragèdia familiar, cosa que la fa actuar com si la tornada del desaparegut no l'hagi afectada gens. I la segona, el paper més moderat de tota la colla, que sota la seva aparença de germana predestinada a la inutilitat, teixidora del jersei, és la que desvela un punt més evident de lucidesa. Els tres papers masculins no tenen més relleu que el que la trama els atorga, des del més intrigant de l'aparegut fins al més prescindible del sacerdot que no s'acaba de saber què hi fa i què pretén.
Tràiler de l'obra «Cronología de las bestias», de Lautaro Perotti (1). Georges Brassens sona en un parell d'ocasions com a banda sonora amb uns compassos de la cançó «La mauvaise réputation» (2).
- «Be God Is». Creació d'Espai Dual. Intèrprets: Blai Juanet Sanagustín, Oriol Pla i Marc Sastre. Veu en off: Quimet Pla. Il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas. Maquillatge: Diana Pla. Escenografia: Xavi 'Doctor' Mateu. Producció: Espai Dual. Management: Aina Juanet. Direcció: Espai Dual. Companyia Espai Dual. Programació Off. La Villarroel, Barcelona, 8 abril 2017. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 8 juny 2018.
- Vagin on vagin i actuïn on actuïn, omplen. I estan obligats a acontentar els espectadors amb breus bisos que s'allarguen una mica més enllà dels cinquanta minuts establerts. Els tres pallassots, amb tot l'afecte del terme, són fruit de la que podríem anomenar "generació olímpica". Tenen, doncs, des de la frescor de l'edat de la vintena, un llarg camí al davant per consolidar el que ja és, des de fa almenys dues temporades, una creació considerada revelació que barreja el teatre de gest, l'acrobàcia de pista i la música, sobretot la música, en un espectacle que si un dia el veiéssim, per exemple, com a entremès, a la pista d'un dels espectacles del Cirque du Soleil, tindria el mateix impacte i la mateixa bona rebuda que té en els escenaris catalans —de petit o mitjà format— que l'han vist nèixer i créixer.
- «Be God Is», que en transcripció matussera i catalana vol dir «BiGoTis» —els tres en llueixen—, és un espectacle d'un ritme trepidant, frenètic, que fa suar la cansalada als tres intèrprets i que contrasta amb la introducció relaxant de presentació —en off, el mestre Quimet Pla— amb l'aparició en la penombra de tres frares encaputxats evocant una mena de cant gregorià que barreja "in vitro" amb "referèndum" o "curriculum vitae".
- Després d'aquest tenebrós entrant, però, els tres clowns multidisciplinars entren en un joc de píndoles i gags brevíssims que posen a prova, sobretot, la capacitat física d'Oriol Pla —l'intèrpret més físic dels tres— exposant al límit la possibilitat del gest fins al punt que el seu cos diries que és una projecció de pel·lícula en blanc i negre del temps del mut.
- Sempre amb l'acompanyament musical com a banda sonora, però també del so, com a subtil mestre de cerimònies a través dels efectes sonors més inversemblants, les petites i divertides històries —com si fossin vinyetes de còmic— es van succeint per activar la imaginació dels espectadors: al volant esbojarrat d'un auto imaginari; al trot damunt d'un cavall absent amb sintonia de film de vaquers; en col·lapse enrampat estès a terra; en èxtasi romàntic de Blai Juanet, saxo en mà i rosa vermella, a més del número del mòbil tatuat al ventre, encaterinat amb una espectadora de primera fila; o amb els intents frustrats de Marc Sastre per poder interpretar i triomfar en solitari amb la seva cançó folk.
- L'espectacle es presenta en horari off, avançada la mitjanit, potser perquè va nèixer en locals alternatius i es pensen que s'adrecen a un tipus de públic noctàmbul, però «Be God Is» no té fronteres, ni d'espai escènic ni d'edat dels espectadors, i aconseguiria el mateix impacte en sessions matinals per a criatures, com en sessions de tarda per a pipiolis i teenagers, o en sessions de vespre per a pares, mares, avis, àvies, oncles i tietes. L'essència del clown de factura catalana té ara mateix un nom: Espai Dual. No s'hi emmirallen perquè sempre és de rigor matar el pare, però són, inconscientment, hereus d'altres il·lustres predecessors del gènere com Vol.Ras o Tricicle. To be or not to be. Is God.
- «El sistema solar», de Mariana de Althaus. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Joel Bramona / Jaume Solà, Aina Clotet, Marc Clotet i Guillermo (Willy) Toledo. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Ajudanta vestuari: Mercè Crespo. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Maquillatge: Toni Santos. Il·luminació: Mingo Albir. Retrat: Curra Martín. Alumna en pràctiques direcció IdT: Jaime A. Herrera. Ajudanta direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 20 març 2018.
- Quan una obra de teatre s'adapta al cinema, no sempre l'experiència acaba en un bon resultat. A aquesta obra teatral de la dramaturga Mariana de Althaus (Lima, Perú, 1974), la versió cinematogràfica li ha fet molt de mal. Estrenada als cinemes fa pocs mesos, dirigida per Bacha Caravedo i Chinón Higashionna, ha passat sense pena ni glòria, malgrat el petit ganxo de l'actriu Adriana Ugarte, i ha estat considerada unànimament per bona part de la crítica com una pel·lícula "nyonya" de "tarda de diumenge".
- Els espectadors de l'obra teatral, dirigida aquí per Carol López —que s'ha estrenat en la versió original de l'autora— faran bé doncs, si per atzar han vist la pel·lícula, d'oblidar-se del seu clon cinematogràfic. De fet, les funcions d'«El sistema solar» al Lliure de Gràcia penjaran aviat el cartell de localitats exhaurides.
- Probablement el cinema no ha sabut copsar el rerefons psicològic de l'obra i s'ha deixat enganyar per una pretesa qualificació de simple comèdia quan, en realitat, darrere de l'obra hi ha una tragicomèdia carregada de dolor pel trencament familiar que retrata —potser sí que carregada de tinta però, en tot cas, volgudament carregada— que no deixa que cap dels personatges en surti sa i estalvi.
- La directora Carol López fa també una trapelleria personal i intenta enganyar els espectadors en els primers minuts amb un fugaç exercici de falsa comèdia, de teatre dins el teatre: la disposició dels espectadors és a quatre bandes i, encara amb els llums de sala, la protagonista, Aina Clotet, entra a escena com a Aina Clotet —ho fa en català— i escull d'entre les localitats de les grades els personatges que necessita. Que estiguin tranquils els espectadors perquè els intèrprets de la companyia estan prèviament preparats en seients reservats. I quan els té tots —el pare, el germà, la nòvia del pare i el fill petit del germà—, es posen en disposició i comença la història d'aquesta família que, només en un segon, que pot passar per alt, se sap que prové de la nissaga anomenada dels "Solar", cosa que converteix el títol, «El sistema solar», en un doble significat simbòlic.
- La trama transcorre sempre en un únic espai, d'escenografia simple tirant a kitsch, el saló de la casa on viu Edurne (l'actriu Aina Clotet), una jove que es dedica a la música amb més o menys fortuna, que ha sortit d'un tractament per malaltia mental, i a qui aniria molt bé rebre un avançament de l'herència del seu pare, Leonardo (l'actor Willy Toledo), separat, amb càrrec de ministre, poc dedicat als fills quan eren petits, que utilitza a estones una cadira de rodes per una presumpta operació recent i que apareix acompanyat de la nòvia, Paula (l'actriu Nausicaa Bonnín), òrfena i sense família de cap mena, exnòvia per a més inri de Pavel (l'actor Marc Clotet) el germà d'Edurne —i germà també a la vida real d'Aina Clotet—, jove vidu, amb un fill petit, Puli (alternant funcions Joel Bramona i Jaume Solà) que és un cas de nen prodigi, barreja de Gerald Durrell i Stephen Hawking, afeccionat per una banda als estels —el sostre escènic anirà il·luminant-se d'efectes estel·lars perquè tot passa la nit de Nadal— i un amant empedreït dels animals —hi ha una tortuga en el repartiment.
- Com que «El sistema solar» és una història d'històries, els espectadors viuen permanentment durant vuitanta minuts una sorpresa darrere l'altra en relació a cadascun dels personatges esmentats. I quan es diu "tots", vol dir "tots", del més gran al més petit. Però a la vegada es dibuixa també un quadre familiar que tira enrere fins a avis i besavis i desvela que no hi ha ningú que es pugui alliberar del llast familiar que arrossega i que porta penjat a les espatlles.
- Podríem caure en la temptació de dir que Carol López ha dirigit «El sistema solar» en clau "argentina". La història i la procedència peruana de l'autora ho pot fer creure així. Però el fet és que Carol López l'ha dirigida i plantejada en clau local. I per això aquella pretesa "nyonyeria" que denunciaven els cinèfils aquí desapareix i es converteix en reflexió sobre les relacions familiars i connecta molt bé amb els espectadors teatrals i, ni que cal admetre que no sempre una família viu tantes vicissituds alhora, sí que no s'ha de menystenir que a tothom li ha tocat alguna vegada viure'n almenys una... o potser dues i tot.
- L'actor Willy Toledo (lligat molts anys a la cèlebre companyia Animalario) fa del seu Leonardo un pare que es manté prudent a no dominar l'escena tot i marcar-ne els passos. Tot el joc es concentra en l'actriu Aina Clotet, amb una Edurne que passa fàcilment d'estats eufòrics a situacions excèntriques sense que l'efecte malmeti la intenció. L'actor Marc Clotet és, amb Pavel, germà d'Edurne, el personatge més discret de tot el repartiment. Una discreció que també mostra l'actriu Nausicaa Bonnín, en el paper de Paula, la nòvia de Leonardo, però que en aquest cas es mou en una caracterització que sembla que la mantingui al marge de tots els altres esperant el seu moment d'espetec final en una sortida de caire surrealista que és una altra dels fils invisibles que planen per tota la trama d'«El sistema solar».
- Hi ha llumetes, arbre de Nadal dels "xinos", paquets de regal embolicats en cel·lofana, pare Noel, panettone, pizza, llapis de colors i una guitarra de joguina que serveix per recordar Frank Sinatra i la seva filla Nancy Sinatra i la seva cançó «Something Stupid». I així, entre emocions a flor de pell familiar dels Solar i fragments de Sinatra, s'arriba al final, un final obert, propiciat per la tortuga, mentre l'actor i activista Willy Toledo —del club dels cridats a declarar per la justícia espanyola acusat d'injúries— es treu l'americana groga del personatge de Leonardo —¿una casualitat del vestuari o una reivindicació a favor dels presos polítics?— i surt a saludar mostrant una samarreta vermella d'Open Arms. Per cert, una de les funcions d'«El sistema solar» destinarà tota la recaptació a aquesta oenagé catalana retinguda a Itàlia i acusada falsament sota la miopia europea per la seva feina humanitària a la Mediterrània.
- «La tristeza de los ogros (Le chagrin des ogres)», de Fabrice Mugia. Adaptació a l'espanyol de Borja Ortiz de Gondra. Intèrprets: Olivia Delcán, Andrea de San Juan i Nacho Sánchez. Escenografia: Françoise Léfèbvre. Vestuari: Marie-Hélène Balau. Il·luminació: Manu Savini. So: Maxime Glaude. Vídeo: Jean-François Ravagnan. Cap tècnic: Giancinto Caponio i Joan Lavandeira. Producció executiva: Nadia Corral. Ajudants direcció: Diego Garrido i Ana Rodríguez. Direcció: Fabrice Murgia. Coproducció: Teatre Lliure, Théâtre National de Wallonie-Bruxelles i Teatros del Canal / Artara, a partir de la producció original del Théâtre National en coproducció amb el Festival de Liége i Théâtre & Publics. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 14 febrer 2018.
- La introducció de l'espectacle, mentre entren els espectadors a la sala, corre a càrrec de l'actriu Andrea de San Juan —¿núvia blanca ensangonada o criatura innocent?— recorrent esfereïda, durant més de deu minuts, l'escenari de punta a punta, d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, micro en mà, amb veu d'espinguet, i recitant sempre les mateixes frases del relat de l'ogre que es cruspeix els seus propis fills per continuar regnant.
- Encara amb el ressò de la seva colpidora imatge i de la seva indignada lletania, unes hores després de la funció, tornant a la vida real, salta la notícia de l'enèsim tiroteig en un institut dels Estats Units, a Florida, on un dels alumnes de dinou anys ha abatut com a mínim disset dels seus companys. L'assassí era un devot de les armes i diuen que havia gallejat sovint que qualsevol dia en faria alguna de grossa.
- El dramaturg Fabrice Murgia (Verviers, Bèlgica, 1983) va debutar molt jove amb aquesta obra —es va representar en versió original francesa fa cinc anys a Temporada Alta— després de conèixer dos fets de tragèdies adolescents: la d'un jove alemany de 18 anys, Bastian Bosse, que el novembre del 2006 va disparar contra els companys del seu institut i es va suïcidar; i el cas de la jove austríaca Natascha Kampusch, segrestada per l'informàtic Wolfgang Priklopil, entre els 10 i els 18 anys, del 1998 i el 2006, quan Natasha va poder fugir, provocant també el suïcidi a les vies del tren del seu segrestador.
- El temps no ha estalviat noves ferides. Ben al contrari. Des dels mediàtics casos de Bastian i Natascha, tragèdies similars entre joves s'han repetit tant als EUA com a Europa. L'obra reflexiona sobre aquest fet amb un espectacle breu (70 minuts), netament conceptual, molt suggerent, que alterna teatre físic i mitjans audiovisuals, sobre la pèrdua de la infantesa i la incertesa i la por d'enfrontar-se a l'adolescència i la maduresa. I també reflexiona, esclar, sobre el paper que juguen en aquesta escalada de violència juvenil els adults que aparentment eduquen els joves.
- La versió de Borja Ortiz de Gondra, tot i que també la dirigeix el mateix autor Fabrice Murgia, s'ha permès alguna llicència per adaptar-la a la proximitat dels espectadors. Per exemple, s'hi filtra el cas del crim d'Alcàsser, del 1992, el de les tres adolescents de 14 i 15 anys del País Valencià que van ser segrestades, violades i assassinades, tragèdia que va despertar una golafreria mediàtica sense precedents ni escrúpols i que va marcar un abans i un després en l'ús i abús de la teleescombraria. I per ambientar-lo ara a l'indret més pròxim als espectadors, s'hi inclou una fugaç referència de ficció a un passatger mort que passeja amunt i avall de la Línia 3 del metro de BCN, aparentment dormint, de Zona Universitària a Trinitat Nova i de Trinitat Nova a Zona Universitària, fins que acaba el servei, una picada d'ullet, si es vol, a l'anar i venir inicial de l'espectacle amb l'espinguet repetitiu de la protagonista.
- Tres intèrprets integren el quadre de gènere negre de Fabrice Murgia. A banda de la núvia ensangonada o criatura innocent, al fons de l'escenari hi ha un parell de diorames gegants des de dins dels quals —amb càmera en directe manipulada per ells mateixos— intervenen els dos personatges que representen el jove alemany Bastian Bosse i la jove austríaca Natasha Kampusch i que l'autor explora a través de la documentació del blog d'ell i de les entrevistes d'ella. Això fa que el guió de l'espectacle es mogui en tres plans: la veu narradora de la protagonista —una brillant Andrea de San Juan—, la de Natascha (que interpreta Olivia Delcán, en un notable exercici físic de canvi de vestuari) i la de Bastian (interpretat per Nacho Sánchez, amb força expressiva de l'autoodi acumulat), fins a acabar amb un relat final que porta els dos personatges fora del seus espais virtuals i també la protagonista fora del seu imaginari fantasiós.
- Diuen que a Bèlgica, on va néixer el muntatge «Le chagrin des ogres», l'espectacle ha estat molt vist per grups d'estudiants adolescents. En té tots els ingredients perquè sigui així. Aquí mateix, el dia de la meva funció, un grup considerable de joves estudiants ocupava gairebé la meitat de l'aforament de la sala. Durant 70 minuts, la majoria —no m'atreveixo a dir tots— va aconseguir, segurament, desconnectar sisplau per força de la pantalla del mòbil mentre tenia una oportunitat única per espantar els fantasmes de la seva generació. Em consta que en van fer un seguiment atent, sobretot perquè, quan en un moment donat, el personatge de Bastian carrega contra els exàmens,el zero pelat i les exigències escolars dels mestretites, la reacció sonora va ser unànime. Una demostració del fet que els nous espectadors reclamen temes «de sempre» però amb veus i conceptes nous, com el que els proposa ara Fabrice Murgia, extrets de l'experiència viscuda de quan ell tenia la seva edat.
- «La visita de la vella dama (Der Besuch der alten Dame)», de Friedrich Dürrenmatt. Dramatúrgia de Jordi Palet i Puig. Traducció de Frederic Ulsamer i Aurora Díaz-Plaja. Revisió de la traducció: Jordi Vidal. Intèrprets: Xavier Capdet, Jordi Farrés, Pep Farrés, Vicky Peña i Irineu Tranis. Veu en off: Jordi Vidal. Músics: Adrià Bonjoch (guitarra) i Pep Coca (contrabaix). Titelles: Eudald Ferrer, amb la col·laboració d'Alfred Casas. Construcció titelles: Eudald Ferrer, amb la col·laboració d'Arnau Colom. Escenografia: Xavier Erra. Construcció escenografia: Xavier Erra i Miquel Ruiz. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Jordi Llongueras. Coreografia: Montse Colomé i Jordi Vidal. Tècnic llums: Jordi Llongueras. Maquinista: Miquel Ruiz. Producció executiva: Sylvie Lorente. Ajudants direcció: Montse Colomé i Jordi Vidal. Direcció: Jordi Palet i Puig. Coproducció: Farrés Brothers i cia. i Festival Temporada Alta, amb la col·laboració de La Caldera. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 19 gener 2018.
- Poden passar quaranta-cinc anys, però la revenja personal no té data de caducitat. Tot i que hi ha moltes maneres de portar-la a la pràctica. Una, per exemple, comprar-la amb diners. ¿I com...? Doncs, pagant amb una generosa donació un simulacre democràtic que acabi amb la víctima escollida per votació popular.
- El novel·lista i dramaturg Friedrich Dürrenmatt (Konolfingen, Berna, Suïssa, 1921 - Neuchâtel, Suïssa, 1990) va escriure o estrenar aquesta peça grotesca el 1956, premiada tres anys després per la crítica de Nova York. I els Farrés Brothers i Cia., coneguts més aviat pel seu repertori de teatre familiar rigorós i de qualitat, han jugat amb la metàfora de Dürrenmatt i han portat al seu terreny, el dels titelles, una mirada en clau esperpèntica de l'obra, però que a manera que la trama va avançant, perd aquesta característica a canvi d'humanitzar el que els mateixos Farrés Brothers anomenen amablement els seus “ninots".
- És a dir, que la cèlebre conjunció de dos intèrprets de carn i os i reconeguda consistència actoral com Vicky Peña i Xavier Capdet, que són els dos personatges protagonistes de l'obra, i també la presència dels dos músics (Adrià Bonjoch i Pep Coca) a més de l'actor IrineuTranis i els germans Farrés que no només manipulen els seus “ninots” sinó que els posen veu, fan que els espectadors oblidin aviat que la majoria de personatges del poble de Güllen són “ninots” i que entenguin que en realitat són “titelles” del poder econòmic (el de la vella dama, en aquest cas) capaços de sacrificar un conciutadà, això sí, amb el vot democràtic, per salvar el folre de la seva butxaca.
- Quan la vella dama, Clara Zachanassian, torna a Güllen d'on havia fugit de jove, ho fa carregada de diners, havent passat per una rastellera de marits, fins a nou de diferents, acompanyada de lacais com quissos, ajudada per una cadira de braços amb rodes i no amagant que per un accident d'aviació de la qual va ser l'única supervivent, arrossega una cama ortopèdica.
- L'actriu Vicky Peña és la vella dama i en ella recau, esclar, tot el pes de l'obra perquè es fa mesressa de totes les mirades, no només de les dels espectadors, sinó també de les dels personatges de ficció que veuen en ella l'última esperança a la misèria que ha convertit Güllen després de la crisi de les antigues fàbriques i explotació de les mines.
- La vella dama arriba a Güllen en tren. I poderosa com és, pot burlar el comitè de recepció i fer aturar el comboi que li dóna la gana en una estació de tercer ordre on només veuen passar la majoria de trens sense aturar-s'hi camí de Viena, una referència de frontera gairebé sempre present en l'obra de Dürrenmatt pel seu origen suís i la seva alternança entre el cantó alemany de naixement i el cantó francès posterior de residència.
- Els Farrés Brothers han enginyat un espectacle que els permet moure's en diferents ambients a través d'una escenografia de peces gegants —com fitxes de dòmino que es tomben i cauen a gust dels personatges—, amb l'atractiu de l'acompanyament musical, i mostrant al descobert la fusteria amagada dels titelles de dimensions humanes, obra d'Eudald Ferrer, adaptada originalment per als protagonistes de l'obra: el cap d'estació, el mestre, el capellà, l'alcalde, els pobletans... Tot plegat en una hora i tres quarts que segurament cap a la meitat es podria escurçar i fer que fluís cap al desenllaç més ràpidament. Només l'actor Xavier Capdet, que interpreta un antic amor de joventut (Alfred III) de la vella dama, té el privilegi de comptar amb un titella a semblança seva, que vesteix amb les mateixes peces de roba, i que manipula ell mateix en una fusió d'home i titella a la vegada.
- El tòpic i el clixé del teatre familiar que acompanya els Farrés Brothers pot fer creure que «La visita de la vella dama» és també una obra de titelles per a totes les edats. No és aquest el cas. El debut de la companyia per a un públic madur ha de superar també el repte que aquest penetri en l'interior d'una obra que, malgrat la imatge grotesca i aparentment humorística, arrossega un rerefons amarg i una bona dosi de malignitat que reflecteix una de les pitjors cares de la condició humana.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page