El monòleg —tampoc no s'ha d'amagar—, creix en intensitat i obté el seu millor clímax de la meitat endavant. Això vol dir que la primera mitja hora requereix l'esforç d'una certa compenetració entre intèrpret i espectadors. Superat aquest pacte, l'actuació pren la volada absoluta i mostra, cap al final, el millor Sergi López, el que s'enfronta a un espectador imaginari, el que canta la canya sense pèls a la llengua, el que aixeca l'auditori com una autèntica estrella.
Entremig, s'ha trenat una història que es podria qualificar, sense faltar al respecte de l'autor, de "fontaneria sensual". Els mateixos espectadors ho podran jutjar. Sergi López juga amb aquell recurs tan popular de les coses mig dites, de la lletra menuda, de la insinuació, del forçar el pistó de la imaginació de l'interlocutor. I només amb la paraula s'acaba confegint un imaginari com si per l'escenari hi hagués desfilat una nombrosa companyia d'intèrprets, amb els seus cors acompanyants inclosos.
«Muñeca de porcelana (China Doll)», de David Mamet. Versió de Bernabé Rico. Intèrprets: José Sacristán i Javier Godino. Disseny escenografia: Curt Allen Wilmer. Disseny il·luminació: José Manuel Guerra. Disseny so: Mariano J. García López. Figurinista: Guadalupe Valero. Confecció vestuari: Derby 1951. Ajudant direcció: Chus Martínez. Direcció: Juan Carlos Rubio. Teatre Poliorama, Barcelona, 1 febrer 2017.
De Broadway al rovell de l'ou del món. Tot i que l'actor Al Pacino va rebre una clatellada crítica pel seu paper en l'estrena d'aquesta obra breu de David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) al Gerald Schoenfeld Theatre, el desembre del 2015, al director Juan Carlos Rubio i el veterà actor José Sacristán no els ha fet por l'aventura pionera d'estrenar-la fora del focus de Broadway.
I és que el text original de «China Doll», del dramaturg David Mamet, és un dels models d'estructura teatral quan pràcticament el deixa en mans —gairebé monòleg tot i que hi apareix també l'actor Javier Godino— del protagonista de l'obra, un empresari vinculat a la política, multimilionari, que ha comprat un avió a Suïssa per a la seva jove nòvia perquè voli fins al Canadà, però una pretesa emergència el fa aterrar als EUA.
És a partir d'aquí, amb el conflicte legal que sorgeix arran de l'aterratge, que la intriga s'apodera de la trama fins al punt que els espectadors es veuen obligats a reconstruir les causes de l'ascens i la caiguda del magnat multimilionari de la mateixa manera que les reconstrueix ell mateix, però sempre amb el recurs de les trucades telefòniques, sense que se sàpiga mai del tot què diuen els interpel·lats a l'altra banda de l'aparell sense fils i només amb les reaccions, els impromperis i les pistes fugaces que dóna el multimilionari.
A l'escenari, la presència del seu ajudant o secretari (Javier Godino) serveix perquè el personatge protagonista pugui mostrar la seva cara més despòtica a través d'un tracte que se li acabarà girant en contra perquè, com ja se sap, es pot estar anys sense gosar mosegar la mà de qui et dóna el menjar, però al final és inevitable que li clavis una esgarrapada.
En només 75 minuts, l'actor José Sacristán mostra el gir que pot fer en l'afer que li cau al damunt i també els fils que mouen el poder, des de la política, la justícia, les finances i els mitjans de comunicació. Un retrat que, afegit al coneixement que els espectadors tenen de la realitat actual que els envolta i que envolta la bola del món, gairebé fa que puguin posar cara i ulls i nom i cognoms al personatge de ficció.
José Sacristán manté en constant evolució l'ascens i la caiguda... i la sorpresa final! que es guarda a la màniga el seu personatge. Ho fa amb converses telefòniques entretallades, amb ordres i contraordres, respostes i contrarespostes, pujades i baixades de to, a vegades observat només, entre el temor i la timidesa, pel seu secretari, a vegades monologant per a ell mateix, modelant el que es podria dir que és un antimonòleg que li serveix en safata David Mamet amb la precisió que caracteritza els seus textos teatrals i els diàlegs dels seus guions.
I la peça, parlant d'avions —atenció a la maqueta en miniatura que forma part del joc!— s'envola i aterra i es torna a envolar suaument i sense turbulències davant d'una escenografia que, per mitjà de les portes d'armari, juga amb la penombra compacta del gris i les escenes en què s'obren clarors evidents: l'armari dels penjarobes amb les camises blanques, la vitrina de les ampolles petites de licors, l'armari de les bosses de viatge, el de la caixa forta amb el paper moneda, per si de cas... Espetecs lluminosos escenogràfics que simbolitzen les mateixes clarors i els mateixos obscurs que amaga la denúncia mametiana del sistema que impera arreu del món en ple segle XXI.
«El curiós incident del gos a mitjanit». A partir de la novel·la homònima de Mark Haddon ('The Curious Incident of the Dog in the Night-time'). Adaptació de Simon Stephens. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Pol López, Marta Marco / Gemma Brió (2016), Norbert Martínez i Xavier Ricart / Jordi Collet (2016). Escenografia: Lluc Castells. Ajudant escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Arts-cenics. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Mar Orfila. Música original: Marco Mezquida. So: Damien Bazin. Coreografia i moviment: Nuria Legarda. Diari de Christopher: Santi Sallés. Escultura del gos: Sílvia Delagneau. Enregistraments: Carola Ortiz (clarinet i clarinet baix), Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria i sansa), Marco Mezquida (piano i percussions). Alumna IdT en pràctiques direcció: Verónica Navas. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 abril 2015. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 26 maig 2016. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 26 octubre 2016.
La síndrome d'Asperger ha estat donada a conèixer socialment en els últims deu anys gràcies a autors tant de literatura com de cinema i televisió que han retratat amb aquesta patologia alguns dels seus personatges. Per exemple, Lisbeth Salander, la protagonista de la trilogía 'Millennium', de Stieg Larsson, pateix la síndrome d'Asperger. I, sense anar tan lluny, un dels personatges de la sèrie d'Albert Espinosa, 'Polseres vermelles' (Toni), també en mostra les característiques.
L'autor anglès, Mark Haddon (Northampton, 1962), arran de la seva experiència com a professor d'una escola d'educació especial, va convertir en popular el personatge de Christopher Boone, un noi de quinze anys fets, amb una situació familiar complicada i amb una extrema memòria i habilitat per les matemàtiques i l'observació dels cossos celestes.
Amb la novel·la 'El curiós incident del gos a mitjanit', publicada el 2003 —en català, un any després, a La Magrana-RBA, traduïda per Rosa Borràs— i adaptada per Simon Stephens al teatre el 2012, Mark Haddon manlleva una expressió en boca de Sherlock Holmes, personatge que, potser sense saber-ho, l'autor Arthur Conan Doyle ja va modelar amb la síndrome d'Aspenger, una patologia que en realitat no es va determinar i batejar fins al 1981 amb el nom d'un psiquiatre austríac que n'havia analitzat els primers símptomes.
Màxima concentració, obsessió per unes qüestions determinades, raonament sense matisos on no existeixen els colors intermedis, capacitat per tenir una memòria sorprenent... Totes aquestes característiques fan que els individus amb la síndrome d'Aspenger (relacionada amb l'autisme) estiguin dotats d'una intel·ligència superior que no sempre coincideix amb les convencions socials que els envolten.
Amb un personatge així, Mark Haddon —autor de qui es troba també una altra novel·la en català, 'Barrabum!', a la mateixa editorial, on el protagonista inventa una paraula desconeguda, 'Spudvetch', a l'estil de la catalana 'Antaviana', de Pere Calders— ha captivat milions de lectors arreu del món, de la mateixa manera que l'adaptació teatral d''El curiós incident del gos a mitjanit', estrenada al Royal National Theatre de Londres, guanyadora de diversos premis Olivier i portada a Broadway i en gira per Anglaterra, ha conquerit nombrosos espectadors.
Tal com ha passat i passarà amb l'adaptació catalana que ha dirigit Julio Manrique i que, per la incidència de la lectura sense fronteres entre adults i adolescents —es tracta d'un espectacle per a totes les edats a partir dels 12 anys—, ha engegat amb gairebé un mes de funcions exhaurides, cosa que fa endevinar l'imminent pròrroga o una reposició en una pròxima temporada.
Si una adaptació de la literatura al teatre sempre comporta riscos, en aquest cas, la versió original anglesa ja els supera combinant una veu narradora que recorda l'origen del text i centrant tota l'acció en el personatge principal, el jove Christopher, al voltant del qual circulen alguns dels personatges secundaris de la novel·la —o no tan secundaris, esclar— que formen part del seu món: el pare (Ivan Benet), la mare (Cristina Genebat), la gent del veïnat (Mireia Aixalà, Carme Fortuny...), els policies (Norbert Martínez, Xavier Ricart), el reverend de l'escola (Norbert Martínez), els viatgers del tren, el personal de l'estació, el professorat, l'amic de la mare...
La mort del gos Wellington amb una forca, al jardí del veïnat on viu en Christopher —l'escultura de la bèstia presideix l'escena ja abans de començar— desencadena en el noi l'obsessió per descobrir qui l'ha matat i per què. Una investigació detectivesca —picada d'ullet al presumpte Asperger, Sherlock Holmes— que porta Christopher a esbrinar la veritat de la relació amb els seus pares, desemmascarar les mentides de casa i donar sortida a un viatge iniciàtic que només ha d'aconseguir traspassar fins a Londres en tren perquè ell mateix es convenci que, malgrat ser com és, ho pot fer tot... tot, tal com pregona amb satisfacció en una frase que tanca l'obra, tot i que un es permet de recomanar als espectadors que no se'n vagin de seguida després dels aplaudiments finals i no es perdin l'epíleg —amb caràcter d'espontani— que el mateix actor Pol López els regalarà com si fos el bis d'un concert.
'El curiós incident del gos a mitjanit' és, per excel·lència, l'obra de Pol López. Em sembla que tot el repartiment hi deu estar d'acord. En el paper de Christopher —no hi ha res més perillós que fer d'adolescent quan no se n'és i sortir-se'n creïblement—, el jove actor de La Kompanyia Lliure, que ja ha anat mostrant prou la seva intensa capacitat actoral i versàtil, es revesteix aquí, amb una brillantor extraordinària, dels gestos, la manera de fer, la manera de dir, l'actitud i les reaccions d'un personatge en procés de maduresa que, incomprès pels qui l'envolten en la ficció, es guanya a pols la simpatia dels espectadors. Potser és per això que, ja a la segona part —el muntatge té una durada de dues hores i quart amb entreacte—, un fons de miralls, fusiona la imatge dels espectadors de les grades a la italiana amb l'ambientació escenogràfica.
La roda de personatges secundaris és tan extensa que la resta del repartiment —tots ben acoblats i dirigits en una trama que els encercla coralment— no para d'entrar i sortir, anar i venir, fer de l'un o fer de l'altre, generalment en escenes molt breus, a excepció només de l'actriu Marta Marco, narradora i monitora Siobhan, a qui el director Julio Manrique ha destapat amb uns compassos de violoncel en una de les seqüències que, com la major part de l'espectacle, manté una constant i emocionalment impactant banda sonora enregistrada —també hi toquen en directe Xavier Ricart, el piano, i Norbert Martínez, la bateria— original del músic menorquí, Marco Mezquida.
Tot transcorre en una estructura escenogràfica mutant, molt de sala d'assaig, sostenible, insinuadora, com les pissarres de l'escola, les barres del gimnàs, la tarima del fons, les portes del jardí on viu Christopher, el muntatge audiovisual amb fragments de plànols entre el lloc on viu el noi i el Londres on hi ha la seva mare, amb elements del món personal de Christopher —especialment fascinant l'escena en què Judy, la mare de Christopher (interpretada per Cristina Genebat, traductora també de l'obra) s'adreça des de "dalt" al seu fill amb algunes de les cartes que li ha escrit mentre ell, a "baix", munta lentament i amb precisió les vies d'un gegantí Scalextric de ferrocarril amb un TGV de tres cotxes que regalima la nostàlgia dels jocs d'infància, una imatge que tanca la primera part i que és el preludi del viatge iniciàtic que Christopher Boone emprendrà tot sol, a la segona part, a la recerca de la seva mare. Un cop superats tots els obstacles del camí, la porta a la llibertat i la capacitat personal de Christopher queda oberta com un interrogant en l'aire.
Nota.- Crítica corresponent a l'estrena del 2015 al Teatre Lliure de Gràcia.
Tràiler de la versió catalana de l'0bra «El curiós incident del gos a mitjanit», dirigida per Julio Manrique (1). Tràiler d'una versió anglesa de la mateixa obra adaptada per Simon Stephens (2).
«El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera, (2016: Rubèn Ferrer i Xavier Flores). Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Reposició: 3 març 2013. Reposició: 1 març 2014. Reposició: 1 febrer 2015. Reposició: 6 març 2016. Reposició: 11 desembre 2016.
L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama.
La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d'època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d'elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l'etiqueta de surrealisme.
El petit Dalí troba a la platja una clau que li obrirà el camí cap a un viatge en el qual el personatge, malgrat ser el protagonista, es queda en segon terme, com un mestre de cerimònies, que va donant entrada a un bestiari fantàstic que converteix l'espectacle en una proposta amb titelles gegantins i que reprodueix algunes de les imatges que han fet universal el pintor de Figueres: els rellotges tous, el pa de pagès al cap, l'elefant de potes primes...
Des de l'aparició del sereno, muntat en un cargol, fins als núvols portats per la tramuntana, el recorregut en una barca que vola pels aires i no pel mar, porta a conèxer en ple desert el xiringuito d'un cuiner i un marmitó que li farà truites de rellotge (rellotges tous) o els guardians de la torre, dos àlfils vestit maduixot amb pinta d'anglesos armats amb forquilla que s'enfrontaran a duel amb el petit Dalí perquè es guanyi el permís per poder entrar al castell.
L'armari dels calaixos, vetllat per una mena de vell Gepetto (titella de dimensions mitjanes que manipula i hi posa veu l'actriu de la companyia), tancarà el cercle del viatge dalinià en el moment que troba la tecla negra que falta sobre el teclat del piano de casa dels Dalí aparegut enmig del somni.
L'espectacle no pretén convertir-se en un catàleg exhaustiu de l'obra pictòrica de Salvador Dalí, ni en una biografia del pintor, ni tampoc en un documental sobre la seva atzarosa vida que el va portar de Figueres al món i del món a Portlligat. Temps hi haurà, per als primers espectadors, de conèixer els seus alts-i-baixos i la repercussió de la seva obra.
L'objectiu és fomentar la riquesa del somni, la força de la imaginació i la recompensa de la fantasia a través d'un personatge que no va ser sempre el típic home del gran mostatxo refistolat, amant d'excentricitats, sinó una criatura com qualsevol altra, nascuda a casa d'un notari amb unes aptituds especials per inventar el màrqueting i la comunicació de masses molt abans que el màrqueting existís i les masses sabessin res de comunicar-se entre sí.
Les característiques de l'espectacle, que exigeix un canvi d'escenes amb la mobilitat no sempre fàcil ni ràpida dels elements gegantins escenogràfics, i només amb quatre intèrprets que fan tots els papers de l'auca, provoca que es produeixen algunes breus pauses que alenteixen fugaçment el ritme. Pel meu gust, uns deu minuts menys de durada en conjunt no farien cap mal i alliberarien l'actor que fa el personatge del petit Dalí (Jaume Gómez) d'una interpretació que l'obliga a actuar bona part en solitari.
I, posats a dir, en el text, hi trobo a faltar almenys un dels estirabots lingüístics que el geni empordanès va imprimir per a la posteritat, de ressonància fonètica tan recomanable, i que ja forma part del catàleg d'embarbussaments catalans: "Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. / Si la polla no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics." ¿Algú s'atreveix a posar-hi música, ni que fos a ritme de hip-hop?
«Ai, rateta, rateta». Guió de Joan Sors, a partir del conte popular «La rateta que escombrava l'escaleta». Música de Ramon Bau. Intèrprets: Jèssica Martín, Cris Codina i Ferran Enfedaque. Coreografia: Gerard Rifà. Disseny escenografia i vestuari: Marina Valls i Albert Ventura. Construcció escenografia: Bernat Escosa, Marina Valls i Albert Ventura. Confecció vestuari: Juani Esteban i Sonia González. Direcció musical: Alba Grau. Direcció: Joan Sors. Producció musical: Marc Maestro. Companyia El Replà Produccions. Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 9 octubre 2016. A partir de 3 anys.
Doncs, sí. Resulta que per moltes vegades que s'hagi contat i per moltes generacions que se sàpiguen de memòria la història romàntico-violenta del conte popular «La rateta que escombrava l'escaleta», encara hi ha una nova manera de transgredir el clàssic i fer-ne una versió totalment renovada, picaresca, divertida, musicalment atractiva i adaptada al segle XXI, procurant, a més, que es combini la moralitat del conte original amb els corrents sociològics de l'actualitat.
De fet, del gat vegetarià d'algunes versions, s'ha passat, com fa ara la companyia El Replà, a inventar-se un personatge nou que s'incorpora al conte —un ratolí— que canviarà del tot el que es coneix de l'aventura ratolina.
La companyia El Replà aconsegueix fer un espectacle que activa la imaginació dels petits espectadors perquè se'ls capgira el coneixement que tenen del conte i, per tant, activa també l'atenció i el seguiment de la trama durant l'hora de l'espectacle sense que hi hagi cap escena que se'ls escapi ni ganes de deixar la platea.
Tot i que es comença amb una presentació clàssica, és la mateixa protagonista la que demana als presentadors que es faci una versió nova i, si no li concedeixen aquest capritx, amenaça de declarar-se en vaga, en una escena sòcio-política que interactua i busca la complicitat de la platea.
El canvi reclamat es produeix: la casa nova, el bitllet de 500 euros en comptes de la pobra moneda, una aspiradora en comptes de l'escombra, un telèfon mòbil per fer comandes per Internet, un repartidor a l'estil d'Amazon —el ratolí, un nou personatge clau— i un càsting per escollir aquell que la rateta acabarà decidint que sigui la seva parella.
L'espectacle té els millors moments, precisament a l'hora de càsting, amb les diferents representacions del gall, el ruc, el porc i el gat. Quatre troballes que per si soles ja val la pena veure l'espectacle. Una trama que permet alternar diversos estils musicals, aportar-hi el toc d'humor imprescindible i arribar a l'escena final amb un The End positiu i feliç sense que hagi calgut passar ni pel càsting ni pel ganxo de l'oportunisme o la riquesa del pretendent. Un bon inici de temporada de Viu el Teatre amb una estrena que no decebrà ningú —grans i petits— i que de segur que deixa els espectadors als quals s'adreça principalment amb la idea que no tot és com sempre s'ha dit que ha de ser i que en el canvi hi ha la millor revolució.
«André & Dorine». Dramatúrgia de Garbiñe Insausti, Jose Dault, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín. Música original de Yayo Cáceres. Intèrprets: Jose Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Escenografia: Laura Eliseva Gómez. Il·luminació: Carlos Samaniego "Sama". Vestuari: Ikerne Giménez. Máscares: Garbiñe Insausti. Ajudant direcció: Rolando San Martín. Direcció: Iñaki Rikarte. Companyia Kulunka Teatro. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 setembre 2015. Reposició: 1 juny 2016.
Sense paraules. No en calen. El gest, la màscara, l'ambientació, la banda sonora, els objectes... El silenci i el que suggereix és l'autèntic protagonista d'aquest espectacle visual, 'André & Dorine', un espectacle d'autoria basca, creat per una companyia jove, que fa quatre temporades passeja per tot el món amb aquesta mirada que fa, poètica, tendra, emocionant i d'un cert humor agredolç, a la malaltia de l'Alzheimer.
Tres intèrprets i una quinzena de personatges. Una història que recula en el temps d'una parella d'avis que lluita entre la memòria que fuig i el present que la vol retenir. Ell, André, un escriptor de la vella raça. Ella, Dorine, una violoncel·lista amb la memòria a l'arquet. Vella màquina d'escriure amb el clec, clec, persistent de les tecles, com un ritme que contrasta amb la suavitat del cos i les cordes del violoncel.
Estructurada en brevíssimes escenes, l'obra va mostrant l'anar i venir d'una relació que es deteriora progressivament i que enganya l'espectador des d'una presumpta proposta d'humor, amb petits gags que pouen en la vida quotidiana de la parella. Però ben aviat l'humor mostra la seva doble cara i les rialles de l'auditori es van apagant lentament mentre l'alè es corglaça i l'espurneig de l'emoció de molts espectadors s'amaga en la foscor de la sala.
Seria una equivocació centrar l'interès de l'obra només en l'anècdota de l'argument, l'assot de la malaltia de l'Alzheimer que visita tantes famílies inesperadament. És un valor afegit, valent, honest de la companyia. Però darrere hi ha la dramatúrgia, espigolada al màxim per mostrar els moments més importants de les circumstàncies de la parella, hi ha la música que acompanya el batec del sentiment, hi ha les màscares —confecció pròpia i que deuen fer suar la cansalada als tres intèrprets— i hi ha la interpretació dels tres, formats amb la companyia alemanya Family Flöez. És una interpretació pausada, mil·limètrica, ajustada al gest, expressiva i que omple el buit de les paraules que 'André & Dorine' limita als centenars de folis escrits amb la vella màquina d'escriure per atrapar el temps, la memòria que se'n va, la història de cadascuna de les fotografies penjades a la paret del vell habitatge de la parella d'avis.
'André & Dorine' no escatima els moments més durs que proporciona l'Alzheimer a qui el pateix i els qui l'envolten : la pèrdua del domini de l'arquet, la confusió dels mitjons per guants, la bossa de mà per barret, l'abric cordat al revés, l'escombreta del vàter pel raspall del cabell... la desesperació d'André que té cura de Dorine —cuidador familiar com tants n'hi ha avui en dia sisplau per força— abans que una cuidadora auxiliar entri a la casa a hores —d'origen immigrat, esclar—. I, enmig dels dos, el fill d'André i Dorine, abatut per la degradació física de la mare i el lligam amb la memòria que vol retenir el pare.
La història del pare i el fill es repeteix. O torna a començar. L'estoig del violoncel fa de taüt simbòlic quan Dorine se'n va. Entremig, els de Kulunka Teatro han explicat una experiència tan universal i identificable que no té fronteres ni de comprensió ni d'edat i que entendreix els avis, fa reflexionar els fills ja grans i adverteix els néts joves del que la roda del temps, en aquest segle, deixa caure com una llosa sobre les famílies. L'avantsala al més enllà, avui encara té un nom: el senyor Alzheimer.
«El florido pensil (nenes)». Dramatúrgia a partir del llibre d'Andrés Sopeña. Adaptació teatral de Kike Díaz de Rada. Versió catalana de Guillem-Jordi Graells. Intèrprets: Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti. Escenografia: Edi Naudó. Construcció escenografia: Jorba Miró. Vestuari: Jordi Bulbena i Maria Araujo. Il·luminació: Xabier Lozano i Ignasi Morros. Disseny de so: Joan Gil. Caracterització: Toni Santos. Direcció tècnica: Joan Segura. Ajudant direcció i regidoria: Gretel Stuyck. Direcció: Fernando Bernués i Mireia Gabilondo. Producció: Anexa i Tanttaka Teatroa. Teatre Poliorama, Barcelona, 12 febrer 2016.
Aquest és d'aquells espectacles que ve de lluny i que ha tingut un llarg recorregut, des del teatre al cinema, en versió "nens", per tornar després al teatre en versió "nenes", i fins i tot, pel seu contingut de fàcil i irònica adaptació, ha estat representat per nombroses companyies amateurs.
Per sort i, sobretot, per desgràcia, el seu rerefons sòcio-històric no ha caducat, ben al contrari, s'ha revitalitzat en els últims temps i això fa que, si vint anys enrere semblava adreçat exclusivament a la generació que havia patit el sistema escolar franquista i, com diu el subtítol, "nacionalcatòlic" dels anys quaranta-seixanta, avui també l'entenen una mica millor les generacions posteriors perquè a tothom els és més fàcil establir comparacions d'última hora. L'herència del tardofranquisme continua malgrat que ara vingui disfressada de xai amb la pell de llop guardada a l'armari.
La trajectòria de «El florido pensil» amb "nens", va començar la temporada 1996/1997. A Catalunya, es va veure per primera vegada a Sant Cugat del Vallès, el 1997, i aquell mateix any, també es va representar al Teatre Victòria, dins del Festival Grec, a banda d'altres escenaris del país, fins a aterrar per una llarga temporada, del gener a l'agost del 1998, al Teatre Poliorama de Barcelona. Els "nens" d'aquella exitosa versió catalana van ser els actors Pep Anton Muñoz, Francesc Albiol, Pep Cortès, Carles Canut i el ja desaparegut Enric Pous. En diferents versions, ha tornat a Catalunya el 1999, el 2001 i el 2007.
L'adaptació del llibre homònim d'Andrés Sopeña Monsalve, un professor madrileny de Dret establert a la Universitat de Granada, va despertar la memòria de molts "nens" i "nenes" que havien fet les beceroles amb la imatge de llibres de l'època franquista com el 'Florido Pensil' o el 'Nuevo Catón', dos títols enigmàtics que em fa l'efecte que aleshores ningú no es va preocupar de saber d'on venien ni què volien dir... ni ganes.
En ocasió d'aquesta nova versió per a "nenes" és el moment de recordar que «El florido pensil» surt d'un vers de la lletra d'un Himne d'Espanya recollit per l'Enciclopèdia Álvarez que diu: «Fuiste de glorias florido pensil / hoy reverdecen a un impulso juvenil». Gairebé tan indesxifrable com els títols dels llibres esmentats si tenim en compte que "pensil" vol dir que penja, que està suspès en l'aire... i un malpensa que ja aleshores no es referís a governs del futur que no es podrien formar ni del dret ni del revés i que tindrien amb l'ai al cor bona part de l'Espanya mesetària.
El guió d'aquesta versió femenina —i en alguns moments clarament de reivindicació feminista quan es refereixen a la plaga de la violència de gènere contemporània— de «El florido pensil» és gairebé el mateix que el de la versió per a "nens". Aquí, però, s'han adaptat algunes de les escenes a les particularitats del tractament de segons quines matèries rebien les "nenes" de l'època. Per la data escrita a la pissarra, tot passa el dia mateix de la representació, però del 1959.
Les cinc actrius representen cinc "nenes" de diferents classes socials, com ho eren els "nens": una família de la vella emigració, una família amb el pare roig i exiliat a França, una família rural, una família de comerciants, i una família benestant alta. Al seu voltant, i interpretat per les mateixes actrius, hi ha una monja catequista, una voluntària de "labores" soltera empedreïda, un mossèn amb les mans llargues, una minyona gallega que el ensenya el que és la vida, una professora de gimnàstica hitleriana i una inspectora falangista de pura raça.
Per entrar en ambientació, els espectadors troben a l'entrada del teatre que tant la taquilla com els acomodadors vesteixen amb bata d'escola i, als laterals, tot de penja-robes guarden les bates blava i rosa d'una escola de primària. A l'escenari, els retrats de Francisco Franco i José Antonio amb el sant Crist al mig i els pupitres retro amb calaix incorporat i tapa alçada.
Les cinc actrius tenen els seus millors moments quan es revesteixen dels personatges secundaris que formen part de la narració dins de la narració: la mestra de gimnàstica amb fuet a la mà (Lloll Bertran), la voluntària de les "labores" amb el "nino" en braços (Victòria Pagès), la monja de catequesi amb el catecisme a punt de la pantoflada (Roser Batalla), el mossèn amb les mans llargues i la boina ben posada (Isabel Rocatti) o la inspectora falangista amb camisa blava i boina vermella (Mireia Portas).
Quan totes cinc fan de "nenes" en estat pur —mai més ben dit— l'estructura de la trama circula del passat al present i del present al passat. I això és el que ha fet sempre que «El florido pensil» connecti amb els espectadors perquè no s'hi fa només un retrat sociològic de l'escola franquista sinó també una mirada des de la perspectiva actual, cosa que permet que s'estableixi una imprescindible distància en el temps que acciona l'humor, la ironia i el sarcasme que no deixa res per esporgar: els tebeos ideològics, el cinema en blanc i negre dels somnis, els problemes de càlcul, els pensaments impurs, els pecats, la geografia d'Espanya, les llistes de memòria de rius i muntanyes, el confessionari, els himnes i la bandera, el ser cristià per la gràcia de Déu i aquell enigmàtic "alemán" tan "impasible" que en realitat era l'"ademán" del 'Cara al sol', fins a arribar a l'escena final en què els espectadors sabran què s'ha fet de cadascuna de les cinc "nenes" un cop han passat els anys i s'han fet "dones". Ara sí, tot un retrat sociològic pel qual les cinc actrius se'n surten amb el dret a merèixer la "banda" de "bones alumnes" d'un temps i d'un país.
Les actrius de «El florido pensil» parlen de l'obra i el tràiler mostra algunes de les escenes (1). Tràiler de la versió cinematogràfica de l'obra portada a la pantalla el 2002 per Juan José Porto (2). Versíó íntegra amb "nens" i en espanyol de l'estrena la temporada 1996/1997 de «El florido pensil».
«Les princeses també es tiren pets». Basat en el conte homònim d'Ilan Brenman. Dramatúrgia de Joan Sors. Música de Ramon Bau. Intèrprets: Júlia Serra, Alba Grau i Marc Fontanals. Veus ànec i gripau: Xavi Clapés. Veu mirall: Miquel Roselló. Disseny escenografia i construcció: Marina Valls, Albert Ventura i Bernat Escosa. Vestuari: Juani Esteban. Disseny il·luminació: Jaume Llonch. Coreografies: Gerard Carrillo i Xavier Clapés. Ajudant direcció: Montserrat Butjosa. Direcció: Joan Sors. El Replà Produccions. Viu el Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 octubre 2014. Reposició: 3 abril 2016. A partir 3 anys.
L'espectacle parteix d'un àlbum il·lustrat per la dibuixant israeliana Ionit Zilberman, sobre un text de l'autor també d'origen israelià, establert al Brasil des dels sis anys, Ilan Brenman (1973), psicòleg i doctor en educació, amb una seixantena de llibres publicats per a infants.
L'edició catalana de 'Les princeses també es tiren pets' es troba publicada a Animallibres i Bromera Edicions, editorial d'Alzira, al País Valencià, traduïda per Josep Franco. D'aquí ve que, el títol adopti una forma més pròpia del parlar valencià amb el verb "tirar" que no pas amb el verb "fer", l'habitual i considerat correcte en el català oriental.
La companyia El Replà, però, fa bé de respectar el títol amb el qual s'ha donat a conèixer —el llibre té rècord de vendes i lectors— per relacionar el seu espectacle amb l'àlbum il·lustrat de referència que l'autor confessa que va sorgir d'una anècdota amb una de les seves filles quan era encara petita.
L'espectacle es podria inserir en el gènere rosa —no només pel color absolut de l'escenografia— sinó pel contingut de fons. Princeses i revistes i programes de televisió anomenats "del cor" van de bracet. Per això l'inici de la trama fa la impressió que s'hi inspiri. O això, o haurem d'admetre que la premsa del cor ja existia en els temps de la Blancaneu, la Reina del Mirall i el Príncep Blau, els tres personatges que configuren un triangle d'amor i odi, de bons i dolents i que connecta a la primera amb els espectadors més petits per la coneixença que tenen del conte popular.
El que la companyia fa, però, es trencar el mite de la Blancaneu tradicional i, amb una bona dosi d'humor —l'escatologia escènica forma part de la cultura teatral catalana—, entra en una cursa de fons entre la Reina del Mirall i la Blancaneu, amb el Príncep Blau pel mig, per aconseguir un Llibre que es troba al País de les Princeses on s'expliquen alguns dels defectes que les noies de la reialesa tenen i que mai no surten a la llum perquè sempre són exposades com a models de perfecció.
Mentre el Príncep Blau i Blancaneu es mantenen en els seus personatges, la madrastra Reina del Mirall canvia de look i es rejoveneix per passar desapercebuda i poder pispar el llibre en qüestió, abans que caigui a les mans de Blancaneu. I la millor manera és utilitzar el pobre Príncep Blau —una mica babau, de fet— perquè li faci la feina bruta. Pel camí, el tracte amb un ànec i un gripau —personificats— ajuden que la trama avanci, de la mateixa manera que el Mirall —també personificat— ha mantingut una tensa conversa amb la Reina madrastra, un personatge que de seguida és considerada la bruixa del conte pels espectadors i, per tant, condemnada a ser escridassada o enganyada quan es tracta de decidir a qui cal ajudar primer.
Espectacle absolutament musical, fresc —en diríem de bulevard en llenguatge d'espectadors drets i fets— amb una partitura de base roquera que es reparteixen els tres intèrprets, principalment les dues actrius, i que deixa a l'actor un paper més gestual que parodia divertidament el fatxenda.
La trama té tendència a ridiculitzar totes les princeses del món i les que s'hi assemblen o en volen ser, per acabar amb una conclusió moralitzant: a vegades, una mica d'acne portat a la pell amb dignitat converteix qui en té en una persona més que atractiva perquè ben sabut és que ningú no és perfecte i les imperfeccions superen sempre la ceguesa de l'amor.
«El món màgic d'Oz». Espectacle musical basat en el conte de Lyman Frank Baum. Composició: Joan Baptista Torrella. Repartiment actualitzat 2016: Alba Grau, Xavi Clapés, Miquel Roselló, Marc Granado, Cristina Barbero, Jèssica Martin, Cesca Andrés, Josep Closas, Aurora Fernàndez, Carmina Pla, Pol Roselló i Òscar Muñoz. Ajudant direcció: Dolors Castellví. Direcció tècnica: Jordi Berch (C2). Direcció coreogràfica: Montse Argemí. Direcció musical: Alba Valero. Direcció artística: Quim Carné. Repartiment anterior: Dorothy: Alba Valero; Tieta Emma: Dolors Castellví; Tiet Enric: Joaquim Viadé; Leonard-Lleó: Oriol Alguersuari; Robert-Home de Llauna: Miquel Roselló; Alfred-Espantaocells: Jordi Sanosa; Sra. Bood-Bruixa de l’Oest: Francesc Rocamora; Linda: Cristina Barbero; Ocellots: Marc Salvadó i Mar Aymerich; Ciutat Maragda: Cesca Andrés, Georgina Cejudo, Muntsa Brunet, Anna Vidal, Tània Marsol, Xavi Salvador, Josep Closas, Carlos Lopera, Francesc Vila, Jordi Llàcer. Nens: Pol Roselló, Arnau Carné, Berta Sales, Anna Marsal. Menuts: Pol Roselló, Òscar Muñoz, Eric Yangües, Estefania Granados, Sandra Nicolás, Anna Marsal, Anna Canyadell, Maria Pocurull, Leire Pérez, Emma Pérez, Berta Sales, Mariona Serra. Tècnic de so: Carles Aulí. Tècnic de llums: Jordi Berch. Tècnics d’escenari: Albert Gonzàlez, Arnau Vidal. Disseny escenografia: Ferran Torras. Construcció: Artilugi. Disseny d’il·luminació: Carles Castellví. Tècnic de llums: Jordi Berch. Disseny i tècnic de so: Carles Aulí. Disseny vestuari: Quim Carné. Patronatge: Jordi Lleonart. Confecció: Anna Maria Gumí, Carme Gili i equip modistes J.F. Maquillatge i perruqueria: Mercè Fisa. Utilleria: Cesca Andrés. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció musical: Joan Baptista Torrella. Direcció artística: Quim Carné. Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 febrer 2010. Reposició: 7 febrer 2016. A partir 3 anys.
El màgic d'Oz és un clàssic entre clàssics de la cartellera teatral. En pocs mesos, se n'han vist almenys tres versions diferents en diversos teatres de Barcelona i en gira per altres escenaris catalans. Cap, però, amb la majestuositat, brillantor i grandària que té la producció de la companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell, un organisme que compta amb l'honor de ser pionera en la creació d'espectacles familiars, amb més de seixanta anys d'història en aquest àmbit.
Gràcies a la programació estable de Viu el Teatre, que es presenta els diumenges al Poliorama, el muntatge musical 'El món màgic d'Oz' ha sortit de la seu habitual del Vallès i s'ha instal·lat al teatre de la Rambla de Barcelona on els espectadors del gènere i els que no en són ja poden córrer a buscar lloc perquè és difícil que un espectacle familiar tingui la possibilitat de congregar una trentena d'intèrprets a l'escenari, si no és una producció de gran musical amb recursos sobrers de màrqueting i esponsorització.
Darrere de les propostes de la Joventut de la Faràndula salta a la vista que hi ha molt d'esforç personal i una clara voluntat de treballar amb el màxim rigor i qualitat malgrat que la matèria primera no sigui estrictament professional. Un tret remarcable d'aquesta proposta és la combinació en un mateix espectacle d'intèrprets de totes les edats, des de la més veterana —probablement superats els 70 anys— fins a la més primerenca —potser sis o set anys com a màxim— complementats amb els intèrprets dels papers protagonistes que reuneixen les condicions actorals i musicals perquè l'espectacle funcioni des de l'arrencada fins al fosc final.
La història segueix la trama coneguda del conte: la petita Dorothy fa un viatge fantàstic des de Kansas a la terra d'Oz. Pel camí, coneix que, de bruixes, n'hi ha de dues menes: les bones i les malignes. I fa amistat també amb personatges que agraeixen els gestos senzills com el d'alliberar un espantaocells del camp que diu que no té cervell i no pot pensar, greixar amb oli un home de llauna que s'havia quedat rovellat i que no pot estimar perquè no té cor, o estimular l'autoestima d'un lleó poruc que diu que no té valor.
La moralitat del conte es manté: amb cervell, amb cor i amb valor es poden aconseguir fites que semblen impossibles. El viatge iniciàtic de Dorothy queda ben reflectit en la trama del musical. Sempre deixant una porta oberta per als més incrèduls a la riquesa del somni que porta a la fantasia interior de cadascú.
Les intervencions parlades situen breument cada acció. Les aparicions de les bruixes en qüestió creen una atmosfera de món fantàstic que proporciona en l'auditori tota mena de reaccions, des de les espantadisses dels més petits a les reaccionàries dels que volen prendre's la justícia pel seu compte. La presència del mag d'Oz, una espectacular carota gegant que baixa al mig de l'escenari, s'acosta als efectes cinematogràfics, amb la comprensible distància que la realitat de l'escenari exigeix.
Les intervencions musicals compten amb una bona interpretació de la protagonista en el paper de Dorothy (Alba Valero), es reforcen també amb les de l'Espantaocells (Jordi Sanosa) i els seus dos companys de viatge, el Lleó (Oriol Alguersuari) i l'Home-Llauna (Miquel Roselló), a més de les de la fada Linda, vestit rosa i vareta de rigor, la bona de la pel·lícula (Cristina Barbero).
Les intervencions corals tenen dos nivells. La dels més petits, que representa una companyia d'una dotzena d'intèrprets dels personatges anomenats els Menuts, que creen un clima d'harmonia escènica sense caure en el tòpic del número contemplatiu de fi de curs i que compensen les hores de feina que de segur hi ha al darrere, i les dels adults a Ciutat Maragda, a tocar del paratge del mag d'Oz, que tinten la seva actuació amb aires de music-hall, passos de ball de passarel·la, vestit de lluentons i barret de copa.
Vestuari i escenografia mantenen un nivell de molt bon veure fins al punt que l'espectacle teatral sembla sortit d'una producció cinematogràfica, gràcies a una evident artesania que es detecta darrere de cadascun dels utillatges i els vestits de cada personatge.
La posada en escena, amb la banda sonora enregistrada, no perd el ritme en cap moment de l'espectacle que dura una hora i quart i que arriba amb bona comprensió del conte als espectadors més petits, manté la dels més joves i crea expectació en els espectadors adults.
Posats a retreure-li un petit detall, es podria dir que els foscos entre algunes escenes s'allarguen potser uns segons més del compte d'allò que la convenció del teatre permet perquè no faci la sensació que els segons es converteixin en minuts. Però la fugaç espera en la foscor es compensa amb la descoberta del canvi d'ambient que es produeix, o amb les entrades d'algun dels personatges pel passadís de la platea, que justifiquen els instants transcorreguts en parèntesi.
Amb un espectacle com aquest, de factura sòlida i ben acabat, no cal que es busqui la complicitat de la platea perquè en té prou amb el que ofereix dalt de l'escenari i amb les peripècies de cadascun dels seus personatges, sap caminar ben bé sol.
La companyia de la Joventut de la Faràndula, diuen els programes de mà, té el suport de l'Ajuntament de Sabadell. Doncs, poques vegades un suport institucional aconsegueix una inversió tan profitosa. A més, aquesta és una doble inversió perquè és una inversió de futur, que beu de les fonts de la tradició teatral més popular, la que es fa a les cuines de casa, i que conrea la pedrera artística, que és la que durant anys i anys, ja fa més de mig segle, ha donat al teatre català noms que avui són a la primera fila de les arts escèniques. I això no és cosa dels poders ocults de cap mag com el d'Oz, sinó del treball obert, constant, tossut i eficaç fet des de ran de terra... o des de peu d'escenari, que és el mateix.
[Crítica recuperada de l'estrena al Teatre Poliorama, el 28 de febrer del 2010].
«Bits». Guió de Tricicle. Intèrprets: Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans. Producció tècnica: Miguel Ángel García. Disseny escenografia: Paula Bosch. Construcció escenografía: Jorba-Miró SCP. Coordinador tècnic: Carlos Andrés Rodríguez. Disseny il·luminació: Luis Martí. Dissenyador i operador de so: Ricardo González. Disseny vestuari: Marta Wazinger. Maquinistes: Tito Sánchez i Anna Ramos. Llums: José Ángel Nieto. Música: Pere Bardagí. Sonorització vídeo: Marçal Cruz - Oído. Locucions: Joan Carles Gustems, Joël Mulachs i Nico Costello. Realització vestuari: Época. Caracterizació: Toni Santos. Disseny gràfic i vídeo: Berberecho Productions i Joni Forteza. Direcció: Tricicle. Teatre Poliorama, Barcelona. Reposició: 6 novembre 2015.
Els tres tricicles s'acosten a poc a poc al que presumptament ha de ser la seva jubilació física dels escenaris. I ho fa amb la reposició del seu últim espectacle, 'Bits', que té com a leit motiv, el món digital. Però Tricicle ha begut de les seves fonts d'arxiu i ha adaptat algunes de les seves accions habituals a la febre digital. El divertiment és la targeta de presentació. I el públic —que esgota i esgota les localitats de les funcions— sembla que no està disposat a pensar que Tricicle es pot acabar, almenys tal com l'hem conegut fins ara.
Una de les característiques de 'Bits' és que inclou més text que en anteriors espectacles. I una altra característica és que 'Bits' no gira al voltant d'un tema monogràfic sinó que és un aiguabarreig de gags, molts dels quals recorden inevitablement, la marca de la casa, que supera els 35 anys d'història amb milers de funcions i milers d'espectadors.
Des de la seva estrena, la seva gira i la seva primera temporada al Teatre Poliorama, Tricicle ha anat variant alguns dels gags de 'Bits' perquè el temps esborra segons quines referències massa lligades amb l'actualitat. Tot i aixó manté l'esperit i l'estructura de l'espectacle original. I els espectadors celebren com si fos el primer dia cadascun dels esquetxos. I les rialles es converteixen en una banda sonora que s'afegeix als diàlegs i a les accions, a vegades surrealiste i a vegades del gènere de l'absurd, dels tres intèrprets de la juguesca.
«Rínxols d'Or». Adaptació de la companyia Flic Flac Teatre a partir del conte popular recollit per Charles Perrault. Intèrprets: Cris Codina, Cristina Blanco i Joan Martínez. Banda sonora: Jaume Carreras. Disseny escenografia: Nona Umbert. Disseny i construcció titelles: Joan Pena. Direcció: Carla Lindstrom. Companyia Flic Flac Teatre. Producció de Tutatis Productora. Viu el Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 17 gener 2016. A partir de 3 anys.
La companyia Flic Flac presenta un conte musical amb el suport d'una escenografia mòbil —blanc immaculat— que permet als personatges —tres dels quals, la família dels óssos, titelles gegants— moure's pels diferents espais de la trama prou coneguda del conte popular: la petita Rínxols d'Or es perd pel bosc i s'aixopluga en una casa on troba els corresponents tres bols de sopa, les culleres de les tres mides —la gran, la mitjana i la petita—, les tres cadires i els tres llits.
L'estructura és de muntatge musical per a primeríssims espectadors amb alguna trapelleria lliure que li dóna un caràcter innovador. Per exemple: els personatges anònims —una parella— que s'emmarquen en un quadre fan a la vegada de tècnics d'escenari i aquesta recomposició del seu paper ofereix una mirada del teatre dins el teatre amb la diferència que si estem acostumats a conèixer els tècnics sempre vestits de negre, aquí, el blanc ho domina tot.
El personatge de la Rínxols d'Or protagonitza bona part de la història, des que surt cap al bosc —unes il·lustracions de traç minimalista sobre els mateixos mòduls blancs decoren el paisatge— fins que entra a la casa dels tres óssos i l'explora de cap a peus, des de la cuina, al saló i al menjador i les habitacions.
Entre el teatre, la dansa —amb tendència al moviment i el gest— i la música, l'espectacle promou que siguin els espectadors qui s'autoexpliquin, recordant el que en saben, el conte de la Rínxols d'Or, una manera de mantenir activitada l'atenció dels petits espectadors fins al desenllaç que converteix la por dels óssos envaïts a casa en la moralitat de la Rínxols d'Or a no repetir mai més l'experiència de no entrar a les llars alienes sense permís. No sé, en la situació de la societat actual, com veurien aquesta moralitat els col·lectius d'okupes —rastes d'or de l'era moderna— o, anant més enllà, i des d'una altra òptica, les colònies que proliferen dels óssos del Pirineu. A vegades, la ficció, ni que sigui de conte, supera la realitat.
«Da Capo». Idea de Vol-Ras. intèrprets: Joan Segalés i Joan Faneca. Vestuari: Pilar Albadalejo. Escenografia: Pilar Albadalejo i Joan Jorba. Música i espai sonor: Pau de Nut. Caracterització: Toni Santos. Producció i direcció de Vol-Ras. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 i 15 desembre 2015.
Hi ha tants «pallassos» aquests dies d'eleccions a les televisions, les ràdios els mitjans de comunicació en general, en els palaus d'esports, places de toros i teatres mal rellogats que costa destriar quins són els pallassos de debò. N'hi ha dos, però, que sense dir ni piu —bé, algun piu d'exclamació i para de comptar!— no ofereixen cap dubte perquè porten la sang del clown a dins i no només volen ras sinó que volen alt.
Trenca-cinc anys de la companyia Vol-Ras i punt i final. Van començar essent tres Joans (Segalés, Faneca i Cusó) —i amb la boca petita alguns els deien que eren com el Tricicle— i han acabat sent dos. Però quins dos! Joan Segalés i Joan Faneca —63 anys i sense intencions de jubilar-se malgrat que es vegin obligats a tancar la companyia— fan amb aquest espectacle de comiat, 'De Capo', una de les seves millors interpretacions de parella.
Esclar que és agosarat dir això quan porten a l'esquena un catàleg de 19 espectacles amb 3.400 funcions, tant aquí com en gira internacional, i un total aproximat d'1 milió d'espectadors. ¿Qui té dret a triar-ne un dels 19 si cadascun d'ells han aportat un mestratge en l'art del gest i de l'humor, gairebé únic en el panorama teatral català?
Malgrat tot, 'Da capo' té una estructura que fuig de la rastellera de gags solts i va creant progressivament una trama sense paraules però que s'explica del tot amb les accions que els dos personatges protagonitzen. Com que és un final d'etapa, res millor que situar 'Da capo' al darrere d'un escenari i posar-hi amb ironia i humor algunes de les coses que hi passen i que els espectadors no veuen mai.
Amb una història circular —arriben dos personatges amb un bagul i acaben també els dos personatges amb el mateix bagul—, va prenent cos tota una orquestra simfònica que multiplica els dos protagonistes en un nombre força considerable de músics amb els consegüents canvis de caracterització i instrument. Un passi de models de frac i hàbits diversos que caricaturitza des del músic dels platerets, al del violí, la flauta travessera o el director.
Però el gruix de la història es concentra en dos tècnics d'escenari que passen les mil i una, mentre dura el concert, entre caixes d'eines, cables, papers de diari i cubell de les escombraries. És en aquesta parella de tècnics on Joan Segalés i Joan Faneca aboquen tot el clown que porten dins amb un final esclatant de plors i sentiment que es consola amb la descoberta del bagul dels records abans d'envolar-se cap al futur.
Vol-Ras ha tancat oficialment la seva trajectòria de 35 anys al Teatre Poliorama de Barcelona amb dues representacions úniques i excepcionals, entre públic fidel, amics i col·laboradors. Li queden algunes representacions finals de la gira de 'De capo' que va començar el 2013 a Saragossa. Per tant, els espectadors que vulguin viure un dels espectacles de gest més internacionals de la veterana companyia encara ho poden fer, si s'espavilen, a Benicarló (27 desembre), Alcoi (22 gener), Utebo (23 gener), Almussafes (24 gener) i L'Hospitalet de Llobregat (6 febrer). Després, a cadascú d'ells dos, els queda continuar amb els seus projectes personals vinculats igualment al teatre. I fa tota la impressió que hi ha nas vermell i corda per temps.
«Somriures i llàgrimes». Basada en la història de la família Von Trapp. Lletra d'Oscar Hammertein II. Música de Richard Rodgers. Adaptació de Juli Rodríguez i Maria Torras. Traducció cançons: Maria Torras. Traducció text: Juli Rodríguez. Intèrprets 2015: Maria Torras, Albert Montanyola, Marta Torras, Enric Cusí / Dani Claramunt, Mar Puig, Eric Esclusa, Raquel Martín, Claudia Gregorio, Eduard Giró, Izel Serra, Laura, Esther Béjar, Raquel López, Carles Pulido, Cristina Anchuela, Irene Santos, Patricia Vaca, Clara Beacco, Txell Olivar, Andrea Montalbán, Lydia Montero, Jan Luca Forbiccia i Marc Guzmán. (Intèrprets 2014: Maria Torras, Albert Muntanyola / Jesús Fernández, Marta Torras, Enric Cusí / Dani Claramunt, Naiomi Weiler / Cristina Anchuela, Andreu Soley, Gemma Tomàs / Raquel Martín, Mar Puig / Claudia Gregorio, Enric Esclusa, Izel Serra, Itziar Pérez de Acha Fitera / Laura López, Ester Béjar / Patricia Vaca, Cales Pulido / Ivan Arévalo, Cristina Anchuela, Judit Colera, Irene Santos, Clara Beacco, Andrea Montalbán, Jan Luca Forbicia, Marc Guzmán, Paula Escoda.) Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Flauta: Iulian Gogu. Coreografies: Maria Torras. Escenografia i il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Cristina Anchuela. Regidoria: Jan Luca Forbicia i Marc Guzmán. Direcció: Juli Rodríguez i Maria Torras. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 12 desembre 2014. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 6 desembre 2015.
La història de la família Trapp ve de tan de lluny que ha arribat un moment que sembla que la ficció del teatre i del cinema hagi esborrat l'origen de la realitat. Però cal recordar que Maria Augusta Trapp (de nom Maria Augusta Kutschera, 1905 - 1987), nascuda en un viatge en tren entre el Tirol i Viena, va quedar òrfena als set anys i, després dels primers estudis, va entrar com a novícia al monestir de Nonnberg, un convent de benedictines de Salzburg.
Encara novícia, se la va enviar com a institutriu a la residència del capità retirat de l'exèrcit, Georg Ludwig von Trapp, que havia quedat vidu feia poc, amb set fills. Després de conviure amb la família nombrosa, Maria Augusta es va casar amb el capità, el 1927. Arruïnada la família per una bancarrota bancària, van haver de fer fora tots els servents de la casa i anar a viure en un pis modest per rellogar la residència per sobreviure.
Gràcies a la vena musical de Maria von Trapp, la família va començar participant en petits festivals de cant locals fins que el 1938, ja amb el poder nazi a les portes de la Segona Guerra Mundial i l'annexió d'Àustria al Tercer Reich, els Trapp es van haver d'exiliar, primer a Itàlia i després als EUA, mentre la seva residència passava a ser ocupada pels nazis. Coneguts primer com els Trapp Family Choir, van enrolar-se en una primera gira, mentre la família augmentava a la llarga amb tres fills més i el nom artístic del grup canviava finalment per The Trapp Family Singers.
La primera part de la vida de la família, des de l'estada al convent fins a la fugida del nazisme, és la que va servir de base per crear després, a partir de les pròpies memòries de Maria von Trapp, el llibret de 'Somriures i llàgrimes', musicat per Richard Rogers, adaptat al cinema en un parell de versions dels anys 1956 i 1958, la més coneguda, protagonitzada per Julie Andrews, i, encara avui, portat als teatres de tot el món, a partir del primer musical de Broadway, amb el títol 'The Sound of Music'.
Tot i que recentment una producció de gran format es va poder veure a Catalunya, en versió espanyola, al Teatre Tívoli de Barcelona, protagonitzada en el paper de Maria von Trapp per Sílvia Luchetti, és la primera vegada que es versiona en català una adaptació d'aquest musical —més breu que l'original— i que ho fa de la mà de Juli Rodríguez i Maria Torras, caps visibles d'una companyia extensa, amb doble repartiment, que fuig de les macroprocuccions per centrar-se en l'essència i les interioritats dels musicals que escullen.
Així, com a activitat de caràcter pedagògic, han treballat musicals tan cèlebres com 'Els miserables', 'Grease', 'Mamma mia!', 'Rent', 'Chicago' o 'Oliver'. És amb aquesta adaptació de 'Somriures i llàgrimes', que la companyia ha sortit a la llum d'una cartellera més oberta i convencional, primer en unes representacions al nou Teatre Aquitània (antiga Filmoteca), i ara al Teatre Gaudí Barcelona. Els espectadors, doncs, s'han d'oblidar de l'espectacularitat que puguin tenir a la memòria per altres versions de gran format o —per als més veterans— de les imatges de la pel·lícula de mitjan segle passat, encara en colors esmorteïts, per disposar-se a entrar en el món dels Trapp a través de les cançons, del llibret i de la història que relaten els intèrprets a flor de pell.
Els muntatges que compten amb un potencial humà tan intens sense esperar-ne ben bé res a canvi respiren sempre un aire de voluntat aferrissada i a la vegada donen tot el millor d'ells mateixos. Darrere d'aquesta posada en escena de 'Somriures i llàgrimes' s'endevina una preparació artesanal perquè l'espectacle té un handicap que només es pot superar amb bona nota: el cor de joves dels set fills Trapp, que tenen, a més, al seu càrrec, l'acompanyament coral d'algunes peces essencials. Superat el que podria ser un escull, doncs, la resta del repartiment, l'adult, basa la seva força, sobretot, en quatre personatges, el de Maria von Trapp (que representa Maria Torras), el de la mare abadessa del convent i la baronessa (doblet que representa Marta Torras), el mateix capità von Trapp (Albert Muntanyola, el dia de la meva funció), i el showman Max Detweiler (Dani Claramunt, també el dia de la meva funció). Cap d'ells surt del no-res: Marta i Maria Torras, per exemple, van protagonitzar 'From London to Barcelona', i Maria Torras va ser 'La vampira del Raval'; i Dani Claramunt, va treballar a 'Germans de sang'; i el sevillà d'origen, Albert Muntanyola ho va fer, entre un extensa trajectòria, a 'La bella i la bèstia' o 'Mamma mia!'.
'Somriures i llàgrimes' és un musical amb trampa d'origen. Una trampa de bona fe, esclar. Vull dir que els espectadors del segle XXI es poden pensar, d'entrada, que el sucre endolcirà més del compte la història, sobretot si vènen de la dècada dels seixanta. Però de seguida agafa un to diferent quan Maria arriba a la residència dels Trapp i es veu com el pare tracte els seus fills, a l'estil militar. A partir d'aquí, el canvi que s'ha de produir és previsible, l'enamorament gairebé també, i l'evolució de la patuleia dels set fills —dels setze als cinc anys—és la clau de tot.
Però quan més esgarrapa la història és quan entren en escena els nazis, cauen les banderoles amb l'esvàstica i apareixen els bracelets de l'uniforme amb el subtil canvi ideològic que fa que qui era un carter enamoradís de la filla gran es converteixi en un dels que obligarà el capità a reincorporar-se en una armada i una guerra en la qual no està d'acord.
La versió de la companyia destil·la bé tota aquesta trama i la fa intel·ligible. I es juga tot el bon resultat final amb les interpretacions solistes més destacades (les de Maria von Trapp, les de l'abadessa, les del capità... a banda de les corals ja esmentades). Es veu en tot el conjunt la passió pel musical, per mantenir-ne el mínim exigible, per no caure en una ambició de gran producció que es faria impossible en una sala mitjana com la del TGB.
I també es fa evident la consciència que es tracta d'un espectacle que sí que encaixa molt bé en una programació familiar, però que el fons de la història requereix el flashback de l'experiència adulta i de la mínima referència històrica. Sempre m'ha semblat que 'Somriures i llàgrimes' va saber expressar en lletra menuda i en plena ressaca bèl·lica allò que ningú encara no s'atrevia a explicar en veu alta a la dècada dels cinquanta del segle passat, després de la tragèdia que va deixar el nazisme.
Tràiler de l'actual versió catalana de 'Somriures i llàgrimes' al TGB (1). Tràiler de la macroproducció en espanyol del 2013 al Tívoli de BCN (2). Tràiler d'una de les versions de Broadway més recents (3). Tràiler de la versió cinematogràfica 'The Sound of Music' (1965), dirigida per Robert Wise, amb Julie Andrews de protagonista (4).
«Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Míriam Puntí (Sara Sansuán, 2010). Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori i Matias Marcè. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i María Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Barcelona, 6 març 2010. Reposició: Teatre Poliorama, Viu el Teatre, Barcelona, 8 novembre 2015.
El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït.
Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar.
Així, pel camí, Hèrcules s'ha d'enfrontar a alguns dels monstres que la mitologia diu que va haver d'eliminar. Però com que no es tracta de fomentar la violència, per allò de fes l'amor i no la guerra —almenys mentre ets una criatura—, el que s'hi fa és convertir els enemics d'Hèrcules, llogats per Hera, en personatges sensibles, comprensius, a vegades una mica babaus, sense experiència de la vida, i per tant, davant l'home de món i tenint en compte l'historial inacabable de KO que arrossega Hèrcules, esevenen preses fàcils de combatre.
Amb un guió que situa els primers espectadors en la gènesi de l'heroi, la moralitat final es fa també evident: malgrat la força dels músculs, descobrir la reina de les Amazones li fa conèixer que un bon cor sempre acaba desfermant-se davant de la bellesa i l'amor. I si algú s'espera cops de bastó a tort i dret, tindrà una decepció perquè, de batalletes, sí que n'hi ha algunes, però resoltes la majoria en un plis plas, com aquell qui mata mosques amb una pala. El final, de pel·lícula, amb petó recargolat inclòs, una simbologia que no només ja entenien els déus de la mitologia grega sinó que també entenen els petits déus de la platea de tots els temps. Els músculs i els petons són una mena de llenguatge universal que no té fronteres.
«Amor & Shakespeare». Espectacle basat en les obres de William Shakespeare: 'Els dos cavallers de Verona', 'Molt soroll per no res' i 'Treballs d'amor perduts'. Traducció de Joan Sellent. Dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells. Intèrprets: Aleix Albareda, Laura Aubert, Sílvia Bel, Jordi Boixaderas, Àlex Casanovas, Ariadna Gil, Joel Joan, Mercè Pons i Rosa Renom. Acompanyament musical: Núria Andorrà. Espai escènic: Pep Duran. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de so: Joan Gil. Moviment: Montse Colomé. Sastra: Ana Pardo. Perruqueria: Alicia Dvorska. Coordinació tècnica: Joan Segura. Regidora: Olga Fibla. Tècnics teatre: Ignasi Morros i Elena Acerete. Direcció musical: Jordi Domènech. Ajudant direcció: Ota Vallès. Direcció: Josep Maria Mestres. Coproducció Festival Grec 2015 i Anexa. Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc, 16 juliol 2015. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 3 octubre 2015.
Això que diuen que hi ha espectacles ideals per fer a l'aire lliure és un tòpic d'estiu de quan qui més qui menys pensa en les vacances amb la camisa xopa de suor. I, si no, només cal recordar les xafogoses funcions que diu que va patir aquest muntatge a l'Amfiteatre de Montjuïc en ple juliol —cal plànyer els soferts intèrprets del Grec i les seves vestimentes i perruques clàssiques!— i comparar-les amb les aclimatades i còmodes representacions de la reposició del Teatre Poliorama d'aquesta tardor.
La vegetació, la pedra viva i els estels —malgrat els avions del Prat— poden ser molt romàntics però, on brolli la paraula —i si és de Shakespeare encara més—, que es faci l'acústica. I això només s'aconsegueix en un espai tancat i preparat per a propostes tan lluminoses, fresques, alegres, brillants i enjogassades com aquesta.
No sabria dir si el que més captiva del muntatge és la barrija-barreja de les tres obres de William Shakespeare o l'estol d'actors i actrius de primera fila que ha reunit l'espectacle en una mena de torneig actoral que, en comptes de mirar de fer K.O. els uns contra els altres, el que fa és reforçar la competència coral.
Potser sí que sempre quedarà el dubte de si és lícit espigolar d'aquí i d'allà de tres obres shakesperianes per fer-ne una de nova. Però, en tot cas, l'experiència ha valgut la pena perquè té un doble mèrit: cridar molts espectadors reticents a la complexitat d'un Shakespeare de cap a peus i aplegar en un mateix escenari cinc actrius i quatre actors ja veterans i amb un pòsit tan sòlid, donant-los l'oportunitat d'actuar com si fossin jovencells acabats de sortir de les aules teatrals amb l'empenta i la il·lusió que el futur nodreix a les noves fornades.
La bona direcció de Josep Maria Mestres ha fet que el poti-poti shakesperià —molt ben dit a partir de la traducció de Joan Sellent i una dicció que a vegades sembla oblidada— no trontolli i ha deixat que cada parella —o cada personatge— tinguin el seu millor moment. Plash!
Espectadors i bona gent, doncs, faran santament de no perdre's les intervencions de Sílvia Bel, Mercè Pons o Ariadna Gil —la més escassa als escenaris per la seva labor cinematogràfica— i els canvis de paper, l'humor, les ganyotes, les mirades que ho diuen tot sense paraules i les rebolcades incloses de la magistral Rosa Renom.
De la mateixa manera que tampoc no s'haurien de perdre les intervencions de Jordi Boixaderas —murri, murri a pleret—, Joel Joan —humor fi a flor de pell—, Àlex Casanovas i Aleix Albareda. I, excepció a banda, l'anar i venir i el canvi constant de personatges i vestuari —violinista inclosa fent tàndem amb la percussionista Núria Andorrà— que hi fa l'actriu Laura Aubert, una mena de mestra de cerimònies, tan aviat una minyona amb còfia, com una donzella reial o com un frare encaputxat!
Una festa teatral amb un component afegit de rerefons: una proposta idònia per a espectadors adolescents de cursos alts, per la temàtica (amor), l'estètica (lluminositat) i el contingut (literatura universal), tres raons que no sempre es troben aplegades en un únic espectacle.
«Polònia, el musical». Idea original de Minoria Absoluta (Polònia). Autors: Jordi Galceran, Jaume Buixó, Júlia Cot, Pau Escribano, Toni Soler i Joan Rufas. Intèrprets: Bruno Oro, Queco Novell, Ivan Labanda, Mireia Portas, Xavi Serrano, Agnès Busquets, David Olivares i Anna Bertran. Disseny escenografia: Jordi Queralt. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny vídeo: Francesc Isern. Disseny vestuari: Maria Armengol. Disseny so: Ramon Ciércoles. Coreografia: Bealia Guerra. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Vocal coach: Mariona Castillo. Assessor tècnic: Joan Segura. Ajudants escenografia: Toni Corbella i Guillem Vilches. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Ajudant vídeo: Beatriz Garcia. Realització vídeos: Minoria Absoluta. Col·laboració vídeo: Gemma Gil i Albert Pérez. Equip tècnic: Juli González, Elene Acerete, Omar Merino, Dani Martínez, Titin Custey, Mayú Heitmann, Aileen Layos, Marta Soro i Susana Amado. Coordinació de continguts: Toni Soler i Joan Rufas. Direcció musical: Xasqui Teni Toni Ten. Ajudant direcció: María de Frutos. Direcció: Xavier Ricart. Producció: Minoria Absoluta. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 novembre 2014.
Ja ha quedat demostrat que el salt de la pantalla de plasma a l'escenari pot fins i tot millorar el contingut si es té consciència que el registre teatral demana un respecte per les convencions establertes. La troupe del televisiu 'Polònia' ja ho va certificar amb l'espectacle musical i monàrquic 'La família irreal' (Teatre Victòria), va fer un parèntesi arriscat amb 'Magical History Club' (Teatre Coliseum) i ha reblat ara el clau amb 'Polònia, el musical' (Teatre Poliorama), una sàtira política personal i intransferible, és a dir, impossible de treure'l de l'àmbit social on s'ha cuinat perquè requereix uns espectadors —que són i seran molts— que tinguin les claus imprescindibles per entendre l'humor i la ironia de cadascuna de les situacions.
