ENTREVISTES
En escena
Carme Elias, actriu
[Publicada a l'Avui Diumenge, 16 de maig de 1999, amb reportatge gràfic de Karel Noppé]
[Feta al Teatre Nacional de Catalunya]
"«Els gegants de la muntanya» és una pluja de sensacions"
L'actriu Carme Elias en una imatge d'arxiu
Carme Elias ha actuat altres vegades a París i en català. Ho va fer amb Josep M. Flotats que hi va portar 'Lorenzaccio' i 'El misantrop'. Ara es prepara per representar el paper de la comtessa Ilse, d'Els gegants de la muntanya' al l'Odéon - Théâtre de l'Europe, quan acabi les representacions al Teatre Nacional de Catalunya. Amb Carme Elias es podria parlar de cinema ('No se lo digas a nadie') o de televisió ('Dones d'aigua'). Però ella mateixa escull: "Si em preguntes pel que he fet, sempre penso en el teatre". I el teatre, en aquest moment de la seva trajectòria, és 'Els gegants de la muntanya', una obra que ha confirmat una vegada més Carme Elias com una de les primeres actrius catalanes d'aquest moment.
¿Treballar en una obra de teatre inacabada fa la sensació que no acabaràs de trobar-ne mai la sortida?
A mi m'agrada perquè penso com l'acabaria avui Luigi Pirandello. És tan tremendament actual el que apunta, a nivell de pensament, de l'anàlisi que s'extreu de la societat, de la mateixa ficció, del que s'aparenta i del que es veu... El que deixa obert és magnífic. No hi fa res que no hi hagi final. En tot cas penso, si Pirandello visqués, com acabaria aquesta obra. Si l'hagués acabat de tancar potser no em semblaria tan actual com em sembla ara.
¿S'acaba de saber com són els autèntics gegants de la muntanya?
Crec que en la ment de tots hi ha una idea clara que s'expressa a través del text: són el món tecnològic, la gent aferrada a la tecnologia. Personalment vaig una mica més enllà i dic també el món materialista que estem vivint, una societat obsessionada a aconseguir coses materials. Davant d'això es van deixant pel camí moltes altres coses que formen part de l'essència de l'individu. Els gegants es limiten en això i no obren ni el cor ni l'ànima ni l'esperit ni la intel.ligència a tot el que ens fa créixer com a éssers humans.
¿'Els gegants de la muntanya' s'han assajat pensant sobretot en la seva presentació al Théâtre de l'Odéon de París?
Estic convençuda que no, encara que això ho podria dir Georges Lavaudant, el director, millor que jo. Ell ha dit sempre que volia revisitar aquesta obra que havia fet fa prop de vint anys. L'anar a París no ha condicionat els assaigs. Sí que a vegades sortia el comentari entre els companys del repartiment. Però la veritat és que jo ni hi he pensat perquè el que comptava era la representació al TNC, i París ja vindrà després.
¿El muntatge està preparat per passar de la concepció de la Sala Gran del TNC a la sala de dimensions reduïdes de l'Odéon?
El díficil en teatre és fer el pas cap al gegant. El pas d'una sala petita a una de gran sempre comporta dificultats. Personalment, com a actriu, m'hi he anat trobant, al TNC, des de la sala d'assaig, a la següent i a l'escenari. Anar de sala gran a sala més petita no serà cap dificultat.
¿Els intèrprets no teniu la sensació de treballar en un plató de cinema influït per l'escenografia de Jean-Pierre Vergier?
No és la primera vegada que treballo amb ell. Em sembla que l'escenograafia d''Els gegants de la muntanya' va molt bé per a la sala gran del TNC. Francament, un espai tan gran també té la seva gràcia, quan vols agafar-ne la dimensió. Crec que l'espai gran del TNC ha ajudat molt 'Els gegants de la muntanya'.
¿Hi ha uns 'Gegants de la Muntanya' especials en la ment de Georges Lavaudant, que ja els va fer fa prop de vint anys?
És evident que l'obra fa unes al.lusions a l'època de la pujada del nazisme. S'acosten els gegants. No sé què té al cap Georges Lavaudant. Sí que he descobert que té una gran sabiduria, de profunditat del text. I no és fàcil perquè cada frase té milers de lectures. Depèn de com t'hi poses: des de la lectura còmica a la més intel.lectual, la més espiritual o la més màgica. He sentit tot aquest temps que treballava amb un director que sap aprofundir i transmetre el món de Pirandello. Se m'ha fet bastant mític el món de Pirandello, gràcies a Lavaudant. Sí que puc dir que hi ha un moment cada dia a la funció en què jo estic pensant en tots els esdeveniments bèl.lics que està patint Europa. Cotrone diu "nosaltres quedem-nos aquí a assajar" i se sent una remor de fons. Penso sempre que hi ha gent que esta patint bombardejos.
¿Un text com el d''Els gegants de la muntanya' presenta més dificultats pel seu caràcter de text tancat i a vegades complex?
Hi ha una gran dificultat, per mi. És que són uns personatges que fan una trajectòria emocional molt forta i que la porten feta vitalment quan arriben a la situació en què els trobem. El que sembla que li importa, a Pirandello, no és explicar el que els està passant a nivell de lògica circumstancial sinó el que explica a altres nivells. En aquest text, tant com a intèrpret com a espectador, s'hi ha d'anar molt obert per respirar tota l'atmosfera que té l'obra.
¿Què et vas plantejar per entrar en el paper de la Comtessa Ilse?
Em vaig adonar de seguida que el que em demana Georges Lavaudant era llançar-m'hi com qui es llança a una piscina buida. Sempre que tenia una pregunta, ell tenia alguna resposta. Vaig actuar d'una manera molt física, deixant-me conduir. Vaig tenir la impressió que m'havia de deixar portar per l'impuls físic i l'emocional. Com fer circular tot aquest impuls i energia física per dins a nivell emocional és una exigència. Lavaudant recomana: "No reflexionis, vés-hi!". A banda d'això, sí que vaig recollir el que vaig poder del personatge. Però no em vaig aturar en l'explicació racional del que li passa al personatge, com llançar-m'hi a través de l'impuls i la intuïció.
¿L'art només és per a aquells que el saben comprendre?
Crec que l'art és pels que saben estar oberts de cos i de ment. Això ja fa que hi hagi una compresió. Si et deixes penetrar per un color, una emoció, una música, ja tens molt de guanyat.
¿I l'art no té sentit sense un públic general?
Estem tocant allò que es planteja també la comtessa Ilse... Crec que l'art, també ho creu l'Ilse, ha d'estar en contacte amb el públic. Però també m'agradaria pensar com el mag Cotrone que és possible fer art sense necessitar el públic, només pel plaer de fer-lo. Aquesta pregunta també me la faig jo mateixa cada dia escoltant el text.
¿Fins a quin punt és creïble el final que el fill de Luigi Pirandello, Stefano Pirandello, explica, segons les converses amb el seu pare pocs dies abans de morir?
No ho sé, ens ho hem preguntat molt. No tenim motius per creure que no és creïble. Strehler va fer un final més o menys inventat, partint del relat del fill de Pirandello. Jo estic segura que l'Ilse ha de morir. Està comdemnada, pel que creu.
¿T'agradaria acabar havent d'insultar els espectadors com diu aquest final suposat que hauria de fer la Comtessa Ilse?
És com un camí que un escull a la vida i no té marxa enrera. Hi ha moments que no hi ha marxa enrera i hi estàs abocat. Es pot convertir fins i tot en una mena de malaltia o acte heroic, però inevitable.
¿I creus que la Comtessa Ilse es mereixeria acabar arrossegada, destrossada i morta en un carro per l'escenari, com pronostica el final explicat pel fill de Pirandello?
És el que ella desitja. Si anéssim a una altra lectura, incidint una mica més sobre l'enfrontament que hi ha entre qui es queda a lloc i qui vol divulgar l'art, és una magnífica manera de ser fidel a un ideal.
¿Fem un flashback uns quants anys enrere? ¿Com veus ara la doctora Comes, de l'obra 'El dret d'escollir'?
Estic segura que és una mica més gran i que és en qualsevol hospital del món intentant ajudar algú. Últimament, per desgràcia, he hagut de freqüentar hospitals i sempre n'he trobat alguna de semblant, ajudant a la gent que passa per allà. Afortunadament encara en queden.
¿I la Marquesa Cibo, la muller del Marquès de l'obra 'Lorenzaccio'?
La recordo amb molt de geni anant d'un costat a l'altre de l'escenari... La recordo barallant-se amb el Josep M. Pou, el Cardenal, i vivint un amor gairebé impossible, sí, frustrant. Tinc molts pocs records d'aquest personatge.
¿I la Célimène, enamorada d'Alceste, d''El Misantrop'?
Ah, d'aquesta sí, que tinc molt records. Em vénen molts flaixos a la memòria. Aquesta impossibilitat de ser feliç, malgrat la quantitat d'admiradors. Aquesta mena de persona que va d'un lloc a l'altre com una papallona i que se li pot escapar el millor que té a les mans pel seu caràcter. Recordo sobretot el gran plaer de treballar amb Josep M. Flotats al Poliorama, tot i que era una època dura, per les dificultats que passava la companyia, però, en canvi, trepitjar aquell escenari era un plaer. Una època moguda, però de records magnífics.
¿I ara recorrem a unes referències teves més pròximes per anar a parar a 'Dones d'aigua', la sèrie de TV3 amb aires de balneari? ¿De la primera doctora d''El dret d'escollir' a la doctora de 'Dones d'aigua', entre doctora i doctora, què ha passat amb Carme Elias?
Uf!, Déu meu! La sensació que el temps és un forat estrany que tan aviat sembla que existeixi com que no existeixi. Allò que sembla a vegades que sigui ara mateix ha passat fa molt de temps. Ja sabia que això era així. També la sensació que la vida, tan personal com professional, és com si un anés desenvolupant les seves capacitats, anés fent cercles com una pedra a l'aigua, que sempre ets tu i les teves circumstàncies que es van repetint com una esperial, prenent sempre una mica més de tu, del teu voltant i de la teva vida. Tens una sensació que a vegades es repeteixin situacions com si et dictessin: "Ara fes-ho una mica millor!".
¿Ets, doncs, una actriu amb una visió prou àmplia dels últims quinze anys a Catalunya per tenir una visió particular del que s'acosta amb el nou Institut del Teatre, amb el projecte de la futura Ciutat del
Teatre i amb la realitat del TNC?
D'entrada, el que es pot veure és que hi ha molta més producció i molta més oferta, i també molt més public. El teatre es fa i es veu. La ciutat ha canviat en fantàstic. Després dels Jocs Olímpics, encara em sorprèn el canvi que ha fet. Des de fora es mira Barcelona amb admiració. Ara, el que passarà amb aquests grans centres... Crec que és fantàstic que es promocioni l'oferta cultural i que s'intenti elevar el nivell i el públic. Fa una mica de por veure com són de grans els projectes. El mateix TNC, per exemple. Em pregunto si tots sabem estar a l'alçada de les circumstàncies, tant els professionals com el públic. Em pregunto si sabrem fer el que demana el públic i si el públic anirà fent tots els passos endavant, juntament amb nosaltres.
¿Suposant que et proposessin programar una temporada completa d'una ciutat com Barcelona, et veuries capaç d'acontentar en deu mesos tots els sectors que reclamen el seu paper?
No, sisplau, no vull aquesta càrrega! Em sembla molt difícil. Hi ha moltes tendències. Hi ha molts gustos. Hi ha qüestions econòmiques pel mig. I em sembla que ha de ser algú molt hàbil i no només amb amor pel teatre, sinó amb una gran habilitat política, econòmica i de gestió, per sortir-se'n prou bé. Crec que la Barcelona teatral, d'alguna manera, ja diu el que vol si mires la cartellera. S'hi combinen un David Mamet i un Luigi Pirandello, per exemple. Són dos espectacles que reclamen un públic amb un interès força elevat. I a més hi ha altres ofertes que poden acontentar tothom. Això és el que va educant. Se li demana molt al públic, però, ¿i per què no? 'Els gegants de la muntanya' requereix una decisió molt clara per part del públic. Escoltar un text, i saber que no va a escoltar una cosa fàcil, sinó que rebrà una mena de pluja d'emocions, de sensacions. És una manera d'anar a veure el teatre diferent.
¿Encara ens hem d'estranyar que el català soni a París?
Sí, potser sí. Fa il.lusió. Si fa il.lusió, vol dir que no és habitual. Vol dir que no hi estem anant cada dia. Crec que és un esdeveniment que hauria de ser més freqüent. Veig que hi ha una intenció d'intercanvi. De fet, jo ja he treballat en català a París amb Josep M. Flotats, amb 'El Misantrop' i amb 'Lorenzaccio', i en tinc un gran record.
¿I després de París què t'espera?
No ho sé... no ho sé... De veritat, no ho sé, és així...
¿Quan vas començar i et deien: "Nena, no et dediquis al teatre, que no en podràs viure", ara què els respondries?
Doncs, que et pots guanyar la vida millor o pitjor. Si no pretens fer-te milionària. L'important és la intenció que poses en les coses. Si la intenció és clara, acabes trobant la manera de sobreviure i potser, fins i tot, la manera de viure molt bé.
Tornar a Teatre