ENTREVISTES
El llaç escorredor
Rosa Vergés, directora de cine i teatre
[Publicada a l'Avui DDD, octubre de 1997, amb reportatge gràfic de Jordi Garcia]
[Feta al Barri del Putxet de Barcelona]
"M'agrada el cinema fet amb el cor"
Són tres pel.lícules. Però vint anys de carrera. S'ha format ajudant els altres des de darrera la càmera. Un dia, 'Boom, boom' la va consagrar com a directora. Tothom se n'ha emportat un bon 'Souvenir'. L'obsessiona el pas del temps. Per això ha fet 'Tic-tac'. Per això i perquè, de petita, ja desmuntava a peces tots els rellotges.
¿Cal anar a Los Angeles per trobar un bon japonès?
No sempre. Cal anar-hi per trobar un japonès que lluiti per ser actor. I que entengui una pel.lícula [Souvenir] que vols fer a Europa.
¿En cinema, fins quan et deixen ser una jove promesa?
Suposo que a partir que portes fetes tres pel.lícules i quan no ets directora d'operes primes i passes de la direcció novella a ser una antigalla. No hi ha terme mitjà.
¿Has vist mai la fantasia dins d'un rellotge?
Contínuament. Sempre m'he preguntat què passava dins d'un rellotge. De petita m'agradava desmuntar-los i desfer-los a peces.
¿Això ha influït, doncs, en la realització de la pel.lícula 'Tic-tac'?
Sempre m'ha interessat molt veure com els nens entenen el temps. Vaig començar observant-los i després em vaig adonar que els poetes hi coincidien en moltes coses.
¿El cinema encara és cosa d'homes?
Crec que el cinema sempre ha estat cosa de dones, però les dones tenen una certa facilitat per no passar a la història. Si repasses el cinema clàssic nord-americà hi ha moltes dones productores, directores, guionistes, fent els mil papers del cinema.
¿La directora de cinema manipula tant la realitat com ho fa el director de cinema?
El màxim que jo m'atreveixo a fer és manipular una mena de sublimació de la meva pròpia vida. A Boom, boom vaig aconseguir ser tan guapa com la Victor Laszlo. A Souvenir vaig aconseguir sentir perdre la memòria de la teva ciutat perquè ha canviat radicalment. I a Tic-tac he aconseguit reviure la meva infància.
¿Quin tipus de cinema creus que cal veure per ser feliç?
El cinema honest, el que diu la veritat i el que està fet amb el cor, que n'hi ha molt.
¿Els nens necessiten un cinema especial o ja en tenen prou amb el de factoria?
Els nens necessiten que se'ls respecti, que se'ls dirigeixi la paraula, però no des de dalt, sinó parlant-los de les seves pròpies històries, intentant buscar dins la seva pròpia sensibilitat.Els he vist badar amb pel.lícules sensibles. I en canvi, arreu del món, només circula el cinema de gran factoria. Estem escatimant la seva formació.
¿Una dona elegant fa un cinema elegant?
Si l'elegància vol dir saber-se moure entre els altres amb harmonia, probablement sabrà trobar un bon equip.
¿I una dona austera fa un cinema auster?
Una dona austera suposo que necessita comunicar-se d'una manera més especial amb un equip que ha de fer un esforç per entendre-la.
¿Si anessis d'inconformista per la vida, amb què no estaries conforme?
Contra la mediocritat que ara hi ha al món. Em subleva saber que el 90% de la humanitat s'ho passa malament. El meu privilegi de fer el que vull, en llibertat, m'obliga a ser molt sincera en nom dels que no poden viure com cal.
¿Un final feliç és un passi per a l'espectador cap a una altra pel.lícula?
Sí, és un continuarà. I és una llibertat per posar el punt final quan ell vulgui.
¿Treballar amb actors i actrius que després es disparen, quina sensació produeix?
La sensació més important que he tingut treballant amb els actors és la complicitat a través dels personatges. Per mi ha estat com fer amics.
Un color: ¿blanc o negre?
Una mica de blanc i una mica de negre.
¿I en femení: blanca o negra?
¿Blanca o negra? Et contestaria amb allò que dèiem quan era petita: ni sí, ni no, ni or ni plata, ni blanca ni negra, i apa, posa't a jugar.
¿Però 'Blanca' serà el teu projecte cinematogràfic inacabat?
Ah, ja...! Blanca és la primera pel.lícula que jo he volgut fer i alguna vegada serà l'última. La vaig fent a poc a poc. És una pel.lícula que té uns condicionants mols forts pel fet que és una llegenda medieval i poètica. És massa joia per no fer-la en les condicions que es mereix. Mentrestant, vaig fent trampes i vaig explicant històries que parlen de la solitud, de l'amor, o d'allò que hi ha en Blanca.
¿Com veus la directora Rosa Vergés?
Doncs, no sé per què, però no paro de recordar-me de quan fa vint anys tenia tan clar el que volia fer i tanta il.lusió per aconseguir-ho. Em veig igual. M'adono que la directora segueix sent molt més lluny i que jo segueixo dia a dia posant-hi la mateixa passió per poder fer les coses amb honestedat.
¿Què t'agradaria ser al segle XXI?
Algú que no hagi oblidat la poesia. Per mi és l'únic llenguatge que ens pot intercomunicar a tots. M'agradaria que hi hagués alguna paraula dita des de la sensibilitat que ens arribés a tots i que sabés traspassar el segle.
Tornar a Teatre