[Publicada a l'Avui Diumenge, 12 d'abril 1998.]
[Feta al Teatre Nacional de Catalunya amb motiu de l'estrena del musical 'Guys & Dolls']
¿Combinar de cop musical, teatre, òpera i cinema fa que tot plegat surti millor?
He hagut d'economitzar energies, comptar amb equips que treballen estretament amb mi. I hi ha un secret: hores, hores, hores i hores... Des de fa tres mesos, hem assajat 'Guys & Dolls' durant més de vuit hores diàries.
¿Prefereixes aquest ritme de treball, doncs?
No, no, en absolut. Ha coincidit tot així, però diguem que no és un ritme... recomanable per seguir contínuament. Una vegada i prou.
¿Quan parlem de 'Guys & Dolls', hem de pensar en el musical del 1950 a Broadway o en la pel.lícula del 1955, de Joseph Mankievicz ['Ells i elles']?
Crec que hem de pensar en un musical americà del 1950 fet per una gent de Barcelona de l'any 1998, en un teatre públic. Intento explicar-me des d'un fet teatral. No en un tipus de teatre a l'ús o de divertiment, sinó tot especulant en el món de la comèdia musical, intentar afavorir el fet teatral.
¿Situat a Broadway igualment, però?
Evidentment, el musical neix del muntatge teatral de Boadway, basat en uns contes curts de Damon Runyon, un periodista de l'època, que tracta amb ironia, amb un llenguatge i un ritme molt ric la gent del seu temps. Quan això s'adapta a una peça teatral destinada al gran públic, com els anys 50, fa que tot s'edulcori molt pel que fa als contes de l'autor, i es fixi en un història d'amor de dues parelles, una mica paradoxal, perquè els que semblen reprimits després són els més llançats, i els que semblen uns vividors són els atrapats per les dones que només pensen a cansar-se. És un musical edulcorat, doncs, amb unes músiques fàcils de recordar, i amb un tractament anglosaxó.
¿Ens oblidem de la pel.lícula, doncs?
Per mi, Joseph Mankievicz és un dels mestres del cinema i dels pocs que han sabut enfrontar teatre i cinema fent unes pel.lícules molt coherents. Hi ha una elegància fantàstica de la manera com està planificada la pel.lícula, però jo crec que la pel.lícula, cinematogràficament i com a argument, no va sortir tan bé com havia de sortir. Aquí és on té sentit la doble funció de l'espectacle.
¿Direcció i dramatúrgia vol dir que són uns 'Guys and Dolls' en versió de Mario Gas, allunyada de l'original, adaptada a alguna època determinada?
He retocat molt, sí, i hem resituat els fets. Hi ha un lloc on passa aquesta història i se'ns explica perquè es fa per a uns personatges determinats. La dramatúrgia és per recuperar una sèrie d'històries del joc de teatre dins el teatre i per encetar i parlar d'alguns fets, sempre des d'un punt de vista metafòric, i no del que està succeeint ara mateix al nostre voltant. El gran invent del teatre és que sempre estem parlant metafòricament amb textos i imatges per explicar històries. La nostra és una mirada sobre 'Guys & Dolls' de la mateixa manera que se'n podria haver fet una altra, o adaptar-la tal com és a l'original.
¿Què té Abel Folk que no tingués Marlon Brando al cinema?
Quan fas una obra, no pots caure en aquest joc perquè hi ha hagut abans un actor en una de les versions de l'obra. Jo penso que Abel Folk és un home preparat, que canta, que actua molt bé i... ¿Què té Marlon Brando...? Abel Folk és Abel Folk. I Marlon Brando ha estat un dels grans monstres de la interpretació, una bèstia cinematogràfica que surt dels marges de codificació i ha imposat el seu magnetisme animal i la seva manera d'interpretar.
¿El seu paper és polaritzador, doncs?
Hem de parlar de quatre protagonistes, tot i que la nostra opció obre més el joc i els secundaris tenen un paper més significatiu. Però de tota manera, els personatges que porten més l'obra són Abel Folk, Mònica López, Vicky Peña i Pep Molina. Un organitzador de partides clandestines de daus, una cabaretera que vol deixar el cabaret i casar-se, una sergenta reprimida de la Missió de Salvació, que després es mostra com una tigressa, i un gran jugador de partides que venç sempre com si estigués tocat pel cel. Històries de petita delinqüència, tractades amb un cert aire de comèdia. Quatre intèrprets fins arribar a 35 actors i ballarins i 15 músics.
¿Després d'haver dirigit 'Sweeney Todd' t'enfrontes a 'Guys & Dolls' amb una visió diferent del musical?
Mira, cada obra nova que fas i a manera que agafes més experiència produeix un efecte inversament proporcional. Tot és molt difícil i, a més, cada obra té la seva dificultat. Després d'haver avançat en temàtiques del musical com 'Sweeney Todd', tenia ganes d'aprofundir una mica més en un discurs teatral i no quedar-me únicament en l'elaboració d'una comedieta com 'Guys & Dolls'. Però el musical té dificultats afegides perquè hi ha gent que canta, que balla, que has de sincronitzar. Però el teatre és molt difícil, ni que sigui un monòleg, i no et pots prendre cap obra a la lleugera. Cada vegada que començo un espectacle és com si se m'obrís el món sota els peus i és com si estigués inestable.
¿El TNC, i no parlo de la institució sinó de l'infrastructura, està pensat per a projectes d'aquesta mena?
Està pensadíssim. Ara l'anem coneixent. És un gran escenari. Divuit metres de boca, setze de profunditat, amb tres àrees escèniques al voltant que et permeten treballar molt bé. La sensació que tinc, pel que ha anat passat durant aquests últims mesos, és que cal calibrar molt bé l'espai que s'ha construït i com s'ha de fer funcionar. Si no és així, el TNC es pot convertir en un monstre que es mengi qualsevol producció que s'hi faci. El TNC té unes necessitats i unes lleis que l'actual direcció, la pròxima, i els poders polítics de qui depèn l'economia hauran de tenir molt clar què han volgut fer perquè pugui funcionar com cal.
¿I ideològicament, els que diuen que un musical com aquest no és per al TNC, on et sembla que volen anar a parar?
No ho sé. I no és la meva feina. 'Guys & Dolls' m'arriba per una proposta de Josep M. Flotats, entre algunes més. Havíem parlat d'altres musicals i muntatges que quedaven pendents per a altres temporades. Per a aquesta primera temporada, va semblar que es requeria un musical més popular. No vull entrar en si al TNC li correspon fer aquest musical o no. Un espectacle també és la mirada que hi projecta l'equip humà que l'està fent. En la polèmica s'han barrejat moltes coses. Crec que és més important potser el que no s'ha dit que no pas el que s'ha dit. Però no entraré en discussions. Ara penso en l'espectacle. Prou temps tindrem per pensar en com s'ha portat tot l'afer del TNC, en el futur, i en els últims quinze anys de com s'ha portat el teatre a Catalunya. Ara em sento molt responsable de 'Guys & Dolls'.
¿I des de la nova direcció del TNC, amb Domènec Reixach, hi ha hagut interès per alguns d'aquests projectes que ja havies parlat amb Josep M. Flotats?
Ara estic molt ocupat. Sé que tinc unes trucades a respondre a la nova direcció. I espero que tinguem temps de parlar amb tranquil.litat. La meva postura els últims mesos ha quedat clara en una sèrie de manifestacions que van ser col.lectives, no personals, intentant partir d'una òptica objectiva, sense pertànyer ni a tribus, ni a famílies, ni a favor ni en contra dels uns i els altres. Ja ho veurem...
¿De tota manera, la professió no en sortirà amb un sentiment de frustració, després del seu suport a Flotats i la nul.la resposta dels responsables polítics?
Bé, les jornades de debat i reflexió de la professió poden aclarir-ho. Si hi ha hagut un moviment col.lectiu, veurem què passa els pròxims mesos. Tot tornarà a sortir. No negaré que és una situació complexa. Políticament, no s'ha portat gens bé. Penso que hi ha hagut molt de temps per saber si aquest país volia, demanava o necessitava un TNC com aquest. S'ha fet en un temps curt i inadequat. I ho pagarem car. Es confon el terme empresa privada. Es pensa que la professió no vol l'empresa privada, i no és veritat. I és tot més difícil perquè passa en una societat petita, endogàmica, on tothom es coneix, i sempre surten les coses de rerefons.
¿Ara que ja s'acaba 'Nissaga de poder', t'has penedit alguna vegada de no acceptar el paper que t'oferien?
Vaig dir que no i no me'n penedeixo. I si no, hauria dit que sí. És cert que, com diu una sarsuela: "Para comprar un hombre se necesita mucho dinero". I li responen: "Una mujer que compra, cuando se empeña no mira el precio.". Vull dir que, posant a la balança el que significava estar més d'un any només fent 'Nissaga..." vaig pensar que era millor no acceptar. Potser no era una oferta prou adequada en conjut. Potser també vaig tenir una certa reticència com s'estructura la televisió, que en lloc de ser un servei a l'espectador, acaba conduint-lo per uns camins uns mica dubtosos, a pesar que sigui un fenomen i que la professió tingui més feina. Ara tinc ofertes d'actor en cinema i teatre. Un cop estrenat 'Guys & Dolls' veurem per on surto. La gran por és instal.lar-se. La vida és un camí i s'ha d'anar buscant sempre una mica més. L'important és tenir rapidesa per no quedar atrapat en la teva pròpia imatge. Buscar una mica d'aire per respirar i connectar amb la gent que t'envolta.
¿Te'n recordes dels Festivals de Tardor?
Una experiència esplèndida que jo tenia clar que començava i acabava. Penso que en aquell moment vam donar un esclat fortíssim a Barcelona i ha estat un error històric polític no continuar-ho. Penso que era molt bo, per a la ciutat, per a la professió i per al públic.
¿El teatre internacional va escàs o és que a tot arreu han retallat pressupostos?
Estic molt desconnectat de les instàncies, diguem-ne públiques. No sé si és que no hi ha diners, que no volen, o que el canvi de mil.lenni, aquesta data inventada per nosaltres, ho tapa tot. El que penso
és que el teatre internacional està una mica bandejat i no sabem recuperar i enllaçar el que s'ha fet amb el que es vol fer. Sempre estem intentant enfonsar el del davant i començar de zero. A vegades penso que no entenc com es va deixar perdre.
¿Què es pot fer ara que no es pogués fer fa vint anys a l'hora de plantejar-se segons quina mena de projectes teatrals?
Fa vint anys s'havia de reconstruir tot. Estàvem en el moment agònic de la Dictadura. Hi havia una vitalitat més forta, moltes expectatives per crear. Amb diferents vies per encetar. Es va decidir anar per la via institucional. Llàstima. Penso que hi havia més energia, menys mercat, menys instàncies públiques, més valor i ara tot està una mica atapeït. Ara hi ha més oportunitats, gent més preparada, més generacions d'actors, dramaturgs i tècnics... Però estem en una contradicció enorme. S'ha perdut contra què lluitar. Estem una mica ofegats per una societat del benestar que no ho és tant perquè també hi ha cada vegada més bosses de pobresa. Jo definiria la situació actual com d'una certa autosatisfacció per no anar enlloc. Una confusió de valors entre les falses avantguardes i el mercat, oblidant la situació específica. I una massificació que jo anomenaria l'analfabetisme il.lustrat.
L'obra 'Master class', que interpreta Núria Espert, fent de Maria Callas, se situa també a Nova York, com 'Guys & Dolls'.
¿Núria Espert hi fa de Maria Callas o de Núria Espert?
L'interessant de 'Master class' és que admet dues opcions. Una, sobre els tics de Maria Callas com a personatge popular. L'altra, aprofundir en els últims temps de la seva vida, abans de la seva mort a París, que s'especula si és suïcidi o no. Hem agafat la segona via, perquè és un text dramàtic, tràgic, poètic. Amb un tractament molt Brecht, que serveix una actriu que s'hi aproxima sense deixar de ser ella mateixa. És a dir, no es tracta que Núria Espert es carateritzi de Maria Callas, sinó que s'hi posi com a intèrpret. Tothom ha començat a dir que Núria Espert, a 'Master class', potser és menys Núria Espert que mai. Hem intentat fer aquesta comunicació directa amb dos monòlegs molt llargs. La sort és treballar amb actrius com Núria Espert, que sempre busquen més en la pròpia feina.
¿Hi hauria una altra mena de Callas sense Onassis pel mig?
Crec que sí. Onassis és cabdal en la vida de Maria Callas. Quan es creua la passió per la vida de Maria Callas, comença una història que la marca molt i que li fa modificar les reaccions i la visió del món que l'envolta.
¿Cal haver dirigit teatre, musical, cinema, per enfrontar-se a la direcció d'una òpera, com ara amb la posada en escena al Teatre Victòria de L'Elisir d'amore', de Donizetti, amb el Gran Teatre del Liceu?
Mira, sempre dic que no faig cap distinció. Per mi, tot és teatre. El teatre gestual, el teatre d'imatge, el teatre parlat, el teatre cantat... L'emoció humana s'expressa amb música. Penso que tot
és teatre. No canvio, doncs, el xip quan faig un Dürrenmatt, un Shakespeare, un Verdi o un Brecht. Cadascú té la seva especificitat, però tot neix d'un mateix punt, sempre que connecti amb el públic.
¿No condiciona molt una direcció d'una òpera com 'L'elisir...' que s'ha fet, només a Barcelona, prop de 60 vegades?
El que sí que dic és que m'agradaria fer òpera contemporània perquè no sigui una peça de museu, per poder modificar i aportar. El que a mi em molesta més de l'òpera és que es quedi en un concepte historicista. Encara que té un vehicle de comunicació emocional, la música, que traspassa totes les barreres. És clar que, amb aquest Donizetti, ja hem canviat l'època i la situen en els temps de Mussolini, en un barri obrer, d'una gran ciutat italiana. Però, ja dic, m'agradaria poder-me expressar més lliurament en òpera, com en els altres gèneres.
¿Dirigir un llargmetratge [El pianista] era el que volies quan feies d'actor?
Havia fet un migmetratge fa uns vint anys. Moltes vegades ho havia intentat o m'ho havien proposat, però ha passat el temps. La veritat és que no penso mai, mentre faig una cosa, que m'agradaria fer-ne una altra. El cine acaba explicant una història i l'experiència és fantàstica. M'ho vaig passar molt bé rodant. Després, sempre hi ha petits problemes, com passa quan vols fer un treball una mica personal i topes amb els canals de distribució i de producció.
És un joc que, en cinema, que és molt més car que el teatre, has d'estar preparat per lluitar-hi. Vaig tenir la sort que el rodatge va ser un encàrrec, però, a més, m'agradava molt la novel.la de Vázquez Montalbán i m'hi he sentit molt implicat, per poder explicar el meu punt de vista.
¿Com t'agradaria que es classifiqués 'El pianista', quan s'estreni?
Crec que és una història d'amor, d'ideologia, d'un grup humà que passa per certes vicissituds històriques, amb un afany de sobreviure, alguns canviant de jaqueta constantment, per la fama i l'egolatria, i altres sobrepassats pel vent de la història. En definitiva, és una història humana.