RETALLS DE PREMSA
«Andreu Sotorra: "Tots tenim el nostre paisatge enregistrat
que no oblidem mai més i que a vegades
ens resistim a renovar en el nostre interior"»
- Revista Reus Directe
- Entrevista feta per Sílvia Jiménez
- Abril 2003
- Ha guanyat el premi Edebé infantil amb 'Kor de Parallamps', és el catorzè premi literari en el seu palmarès. ¿En quina mesura són importants els premis per a vostè?
- Seria ideal poder viure i treballar en un oasi literari sense premis literaris i una normalitat entre autor-editor-llibreter-lector. Però els premis existeixen. De la mateixa manera que existeix un mercat cultural dins el qual s'ha inserit el llibre lluitant contra els elements que hi competeixen. En pots prescindir o pots entrar en el joc. Però quan ets dins, és millor no creure't que aquest és l'únic camí. Per mi sempre han estat una possibilitat de publicar en una determinada editorial. En aquest cas, representen una promoció ben treballada i una línia editorial que té molt en compte l'autor.
- La seva obra ha estat traduïda a totes les llengües oficials de l'Estat i al braille. ¿Creu que serà fàcil abastar tants lectors amb tanta televisió i Harrys Potters amenaçant?
- La televisió, amb tota la seva oferta, que també té literatura de fons, si tenim en compte que darrere les sèries hi ha els guionistes, i Harry Potter, amb l'embolcall de promoció que arrossega, no crec que siguin una amenaça sinó un suport. La televisió és tan angoixant i massificada que és el millor antídot per tornar a la lectura. Harry Potter és un fenomen puntual, un toc chic de la infància de principi de segle, que no fa res més sinó habituar els més joves reticents al llibre. Qualsevol mitjà o fenomen nous que apareix es pot capgirar a favor d'allò que en realitat no volem que es perdi, en aquest cas, el llibre. D'altra banda, els escriptors catalans no es poden posar límits.
- ¿Que han de fer els pares o professors per incentivar la lectura?
- Res que es noti ni que sembli una imposició. ¿A algun pare o alguna mare o a algun professor o professora li agradaria que li diguessin: "Pare, mare, professor, professora, llegeix sisplau per força!". Quan als petits se'ls diu: "Nen, nena, llegeix!" és com si se'ls digués: "Nen, nena, menja!". ¿No és millor posar-li un plat al davant que fumegi i que faci bona olor i que faci entrar a la gana? Cal educar, en tot cas, l'olfacte, el gust, la vista per la bona lectura. I ensenyar a escollir i rebutjar.
- A cada història personal d'un lector sempre hi ha una novel.la o relat que obre les portes a l'afició per la literatura. ¿Quina va ser la seva? ¿La recorda?
- Tinc la sensació que primer vaig escriure que llegir. Una insensatesa, és clar! Però per l'època, una raresa. Un dels primers llibres que vaig llegir va ser 'Terra baixa', d'Àngel Guimerà, i un altre 'Terres de l'Ebre', de Sebastià Juan Arbó, i també 'La família Rouquier', de Xavier Benguerel... És a dir, inconscientment: interculturalitat (a 'Terra Baixa' es parla de racisme), terra pròpia (a 'Terres de l'Ebre' conec la terra d'un avi matern), orígens socials (a 'La família Rouquier' es parla del món obrer)... Tenia aproximadament dotze anys. Em nodria de lectures mig amagades per casa i dels primers llibres que regalaven les Caixes. Una barreja d'aquestes lectures va ser la guspira perquè als catorze anys escrivís la meva primera novel.la. Encara en tinc l'original, enquadernat. És com una peça arqueològica. Curiosament, les anomenades lectures infantils o juvenils les vaig fer, o les he anat fent, més tard, ja de gran, quan n'he hagut de parlar com a crític literari.
- 'Kor de Parallamps' explica una història d'amor i desamor d'una nena xinesa d'onze anys. ¿Creu que és important que els infants aprenguin aquesta lliçó tan aviat?
- A la protagonista de la novel.la, que és una nena xinesa adoptada, més aviat li passa que viu sobtadament entre l'enamorament i el desengany. És molt important aprendre a enamorar-se, però encara ho és més aprendre a desenganyar-se. La literatura és o hauria de ser una descoberta per a lector i, si pot ser un revulsiu, millor. El que li passa a la protagonista de 'Kor de Parallamps' li pot passar a un adult de quaranta anys o un avi de setanta. Diria que afortunadament hi ha lliçons que no s'aprenen mai.
- ¿És més fàcil escriure una novel.la adreçada als infants que als lectors adults?
- No ho hauria de ser. Però això depèn de l'honestedat de cada autor amb ell mateix i amb els seus lectors. He intentat sempre ser honest i no escriure ni per encàrrec ni per obligació ni a cop de subvenció. Hi ha moltes coses que es poden fer mentre no escrius. Llegir, per exemple. És un fúting saludable que sovint et recomana que no cal escriure un llibre cada dia, ni cada any.
- ¿Per què ha escrit una novel.la infantil?
- El meu procés és curiós: començo a escriure la novel.la i a poc a poc es va definint el personatge i la trama. Finalment, quan s'ha acabat, veus que la poden llegir lectors a partir d'una edat determinada. Per això sé de bona tinta que molts dels meus llibres els llegeixen els pares o els germans grans. Cadascú entén en un llibre, en una novel.la, allò que li permet la seva pròpia experiència.
- ¿Com a escriptor sent la pressió d'haver de veure la seva novel.la competint amb altres títols?
- No em preocupa gens el fenomen de Sant Jordi. Es pot dir que ni tan sols hi compto. Des de fa molts, molts anys, que no faig la marató de llibreries i parades. Els editors s'estranyen que renunciï a aquesta vitamina que només alimenta l'ego. És el Dia del Llibre, no ho oblidem. No és pas el dia de la Literatura. Per tant, en el Dia del Llibre, hi entra tota mena de producte imprès, enquadernat, relligat i que té forma de llibre. La cursa frenètica que editorials i autors engeguen quan arriba l'abril em sembla símptoma d'una situació poc normalitzada culturalment. La literatura de debò es fa un públic a poc a poc, amb solatge, envellint-se com el bon vi. La bona literatura s'envelleix a les caves de les bones llibreries i les bones biblioteques, no pas en parades muntades per un dia i prou. El Dia de Sant Jordi es fa un culte al llibre. ¿Si hi ha el dia de l'oli o el dia del mató, per què no hi pot haver el dia del llibre? Però l'endemà cal tornar a la llibreria o a la biblioteca o, ara ja, a Internet, on també hi ha literatura.
- La seva biografia destaca que vostè és periodista i ha estat mestre, professor de català, dinamitzador cultural, realitzador radiofònic, comentarista, guionista de ràdio i coordinador editorial. Virginia Wolf deia, metafòricament, que per escriure una novel.la, una dona necessitava una habitació pròpia. ¿Vostè, què ha necessitat per escriure'n vint-i-cinc?
- Em sembla que si no hagués existit Duesaigües i, concretament el Refugi La Vinyeta, on he escrit tot el que he publicat fins ara, potser s'haurien hagut d'inventar. A Reus hi vaig néixer, créixer i treballar en una època impossible ara, si el que hi feia se'n pot dir treballar. A Barcelona, he fet bàsicament periodisme i beuratge cultural en una de les èpoques més efervescents culturalment parlant. A Duesaigües he llegit, he escrit i he crescut com a escriptor. Dec molt a la seva gent i al seu paisatge perquè sense ser del poble, he acabat sentint-m'hi arrelat.
- ¿Podríem dir que es guanya la vida escrivint? ¿O encara no ha aconseguit aquesta fita ideal de viure del que més t'agrada fer?
- De fet, com ja he dit, escric des que vaig posar una mica de seny, que no vol dir que l'hagi posat del tot. Periodisme escrit i ràdio i altres experiments, fora de temps, perquè als anys seixanta estàvem molt lluny de les possibilitats actuals que tenen els joves. Sempre, però, combinant-ho amb alguna o altra feina més o menys rendible. D'escriure, actualment, és clar que es pot viure (guionatge, articulisme, llibres de consum...) Però fent el que entenem per literatura has de tenir molt present que en pots viure un temps, en èpoques determinades, amb algun cop de sort. Però allò que diuen de guanyar-se la vida està destinat a altres professions que s'han imposat en la societat actual, sobretot les de caràcter tècnic. Malgrat tot, quan un ha superat mig segle amb uns vint-i-cinc llibres, no crec que es pugui queixar. No m'agrada la lamentació que caracteritza tan sovint els escriptors catalans i que només amaga la política de pidolar i rebre almoina. Si no hem arribat més lluny, com a literatura, potser és perquè tenim el que ens mereixem. És evident que hi ha barreres que cal superar, però una llengua minoritzada no és un impediment per sortir a fora. Potser primer cal una voluntat d'autoafirmació i de creure en allò que vols ser i fer. I de no esperar res a canvi.
- ¿Quina de les seves novel.les és la seva nineta dels seus ulls?
- La que cada lector o lectora té com a llibre seu en algun racó de la seva llibreria. Un cops escrits, els llibres deixen de ser patrimoni personal per convertir-se en col.lectiu.
- ¿Per què?
- Perquè hi ha poques arts com la literatura que permetin una connexió espontània i individual entre un autor o autora i un lector o lectora, independentment de l'edat, la ideologia, la classe social, l'ofici o el lloc d'on sigui o visqui. Quan aquesta connexió es compleix, ni l'un ni l'altre poden demanar res més.
- Quan parlem amb vostè es fa inevitable preguntar-li per les seves novel.les per Internet a temps real, una tasca en la que ha estat pioner. 25.000 persones es van connectar per seguir la seva història. ¿Escriure a l'hora que et llegeixen no acaba convertint-se en un exercici per agradar a tothom?
- Aquesta va ser una d'aquelles experiències que vaig fer entre el 1999 i el 2000, de la Nit de Nadal a la Nit de Cap d'Any. Ara potser seria irrepetible. El cas és que no sé que ningú ho hagués fet abans i que ningú ho hagi fet després. Internet ha avançat cinquanta anys en cinc anys. Gairebé es pot dir que les aules de parvulari ja treballen amb Internet. Tothom hi pot fer gairebé de tot. En el meu cas, jo vaig intentar demostrar-me a mi mateix què es podia fer com a escriptor amb el nou mitjà. La resposta va ser una àmplia difusió, un seguiment de la novel.la que avui encara té lectors en xarxa i una traducció a l'italià d'un altre llibre meu gràcies al contacte que va fer un editor italià cridat precisament pel títol de la novel.la a Internet que té una paraula italiana: 'Carezza en W'.
- Els lectors podien, suposo, opinar sobre el que estaven llegint. ¿Això ha fet les seves novel.les digitals més, diguem-ne, "comercials" o creu que els lectors també tenen un bon olfacte creatiu o literari?
- Sí, podien opinar i vaig rebre correus electrònics, però vaig advertir des del primer moment que no faria una novel.la interactiva on tothom hi posés la mà. Crec que la literatura és un acte molt personal que no admet quatre mans. Pel que fa al nivell de les dues novel.les que tinc a Internet, no faria diferències amb les que tinc editates en suport llibre. Per descomptat, les digitals són dues novel.les per a un públic general.
- ¿Tornarà a experimentar amb la xarxa?
- No ho descarto. De la mateixa manera que tampoc no vaig descartar en cap moment continuar publicat en suport llibre. De fet, continuo treballant a Internet amb la revista digital Bit de cultura, que inclou diversos monogràfics especialitzats i que és d'actualització diària, però que és bàsicament periodisme, opinió i crítica.
- La gent passa moltes hores connectada a la xarxa per diversos motius, en molts casos quasi com a hobby. ¿Creu que la xarxa roba temps a altres aficions com la lectura?
- Hem fet una redistribució del temps destinat a l'oci fins al punt que sovint es fusionen i no sabem on comença l'obligació i on la vocació. El fet és que, a la xarxa, s'hi llegeix molt. I el correu electrònic ha fet tornar a l'estil epistolar que el telèfon havia deixat gairebé en desús.
- Internet i la telefonia mòbil està fent que els joves aprenguin a comunicar-se amb poques paraules. ¿Creu que els escriptors hauran d'adaptar-se també a aquest nou llenguatge?
- Em sembla que cada mitjà mantindrà el seu registre. I que un sempre influirà sobre un altre, és clar. Però difícilment els escriptors renunciaran al que és la seva raó de ser, el pensament fet expressió escrita, amb un estil més senzill o més complex.
- Les seves novel.les són totes breus. ¿És home de poques paraules o, simplement, això no significa res?
- Em sembla que hi ha històries que actualment es poden explicar en menys espai perquè els lectors tenen moltes més referències audiovisuals que fa cinquanta anys, posem per cas. Sobre la novel.la 'Kor de Parallamps', que acabo de publicar, he arribat a dir, fent broma, que era una novel.la bonsai, perquè està feta de micronovel.les que viu la protagonista. Sóc conscient que hauria pogut fer cinc-centes pàgines, però sovint la trama et marca per ella mateixa on vol arribar.
- ¿Quines històries li queden per explicar? ¿En té ja alguna al cap?
- Mai no ho sé fins que començo a escriure. El que sí que sé és que no tindrà res a veure amb cap de les que ja hagi escrit. He intentat sempre no repetir-me. Ens van vendre un canvi de segle benestant i s'ha convertit en un pou d'incertesa. La guerra dels Balcans de fa deu anys ja ens van sacsejar. S'havia fet un silenci entre la Segona Guerra Mundial, amb un Vietnam de pel.lícula entremig, i l'esclat de centreuropa. Arran del setembre del 2001, amb l'atemptat a les Torres Bessones de Nova York, es va dir que començava un nou món. Crec que ara sí que ha començat un nou moviment social a partir de les manifestacions contra la guerra de l'Iraq. No sé si tornarem a ser els mateixos després d'aquest daltabaix que ha involucrat tot el món en un sol clam i que tothom, tothom, ha seguit al minut des de casa per televisió. Tots hem fet virtualment i hem patit indirectament, d'una manera o altra, aquesta guerra. I hem descobert la nostra feblesa i incapacitat per evitar-la. Lògicament, també em sembla que no continuarem escrivint com abans. Però cal una mica de distància per comprovar-ho.
- Som una revista feta a Reus i per a la gent de Reus, així que haig de fer-li una pregunta gairebé obligada: ¿Quins lligams té amb aquesta ciutat que el va veure nèixer?
- Tots. No tinc la capacitat humana de desfer-me'n. Ningú no es pot deslligar ni dels seus orígens ni del seu passat. Allunyar-me'n físicament, ni que sigui per qüestions professionals, m'ha ajudat, sens dubte, a reforçar-los. Com més temps passa, més m'adono, però, que la ciutat que tinc idealitzada, ja no existeix. Quan trobo algú, per exemple, i em diu que ha estat a Reus, de visita, i em diu: "És una ciutat que m'agrada molt, està molt bé" i se li obren els ulls recordant la seva visita turística i m'esmenta alguna plaça, un detall, un carrer o un edifici, penso: "¿De quina ciutat em parla?" Tots tenim el nostre paisatge enregistrat que no oblidem mai més i que a vegades ens resistim a renovar en el nostre interior. Alguna vegada he dit que m'han robat el paisatge de la infància. Aquesta és una obsessió que em persegueix i que acabarà apareixent per un lloc o altre.
- ¿Quan pensa en Reus, què li ve al cap?
- El meu paisatge... Moltes imatges que es projecten una darrere l'altra i que es fusionen amb el present... Un raval amb no gaire trànsit, el remoreig dels telers d'una sedera constant, l'escola al davant mateix, un carrer sense empedrar, un restaurant d'època amb el qual estava molt relacionat per motius familiars, uns gegants... Diu que quan vaig néixer, el vespre de Sant Pere, passaven els gegants per sota casa... I després s'estranyen que la gent de Reus sigui tant de Reus... Si et reben així... amb gegants inclosos!
- ¿Presentarà 'Kor de Parallamps' a Reus?
- L'editorial està fent un programa de presentacions per a les quatre edicions, catalana, castellana, gallega i basca, i té prevista una gira per diferents poblacions dels Països Catalans, i també per Andalusia, Castella, Aragó, Galícia i País Basc, entre altres indrets. La veritat és que en aquest moment no sé encara com queda el calendari entre abril i maig. De tota manera, continuo anant força per instituts i escoles, que també és una altra mena de presentació quan els lectors joves han llegit algun llibre meu.
- Per últim, formuli la pregunta que mai li han fet en una entrevista i que li agradaria respondre
- Doncs, som-hi: "¿Nen, què vols ser quan siguis gran?"
- Respongui a la seva pregunta
- Escriptor.
- [Text íntegre de l'entrevista publicada a la Revista Reus Directe. Feta per Sílvia Jiménez. Abril 2003]
- Torna a Retalls de premsa
- Tornar a Comentaris seva obra
- Tornar a Home Page