RETALLS DE PREMSA
La Guerra Civil, eix central de la nova novel·la
«Els silencis de la Boca de la Mina»
L'escriptor reusenc Andreu Sotorra acaba d'editar una altra novel·la juvenil,
«Els silencis de la Boca de la Mina», centrada en la Guerra Civil.
La presenta en una àmplia entrevista en què també
reflexiona sobre els països en conflicte i la immigració.
L'autor, en un moment de l'entrevista,
al Refugi La Vinyeta de Duesaigües
© Foto Xavi Jurio - El Punt
- L'escriptor Andreu Sotorra (Reus, 1950), autor reconegut i premiat de literatura juvenil, acaba de publicar el seu darrer llibre, «Els silencis de la Boca de la Mina» (Gran Angular - Editorial Cruïlla), una corprenedora novel·la sobre les vicissituds d'un noi durant la Guerra Civil i la immediata postguerra, una guerra que, segons l'autor, els nois i noies poden entendre perquè tenen companys a les aules vinguts de països en conflicte. En l'obra, Sotorra combina elements biogràfics de la història del seu pare amb altres de verídics i alguns, pocs, de ficció. Orlanda, nom que amaga el seu Reus natal, és l'escenari de l'argument d'una novel·la que s'inscriu de manera decidida en la recuperació de la memòria històrica. Sotorra ha rebut El Punt a La Vinyeta, nom del refugi que té a Duesaigües.
«Andreu Sotorra: "Tinc consciència de vençut des de petit"»
- Diari El Punt
- Secció L'Entrevista
- Feta per Natàlia Borbonès
- Refugi La Vinyeta - Duesaigües (Baix Camp), 16 agost 2007
- No és gaire habitual situar una novel·la juvenil en els anys de la Guerra Civil.
- «Jo no m'hauria acostat mai a l'època sobretot perquè no la vaig conèixer de primera mà. Però fa uns vint anys el meu pare, que havia estat cambrer tota la vida, es va jubilar i es va entretenir a escriure coses de la seva infància, sobretot. Suposo que era un pes que devia portar molt endins. Però no m'he decidit a parlar-ne fins ara en una novel·la perquè ell pateix una variant d'Alzheimer, és un dels 30.000 candidats a la llei de dependència, i no es pot explicar per ell mateix. Per tant, m'atreveixo a parlar d'aquella època perquè en tinc un testimoni fidel que, a més, no és un testimoni intel·lectual, fet que m'ha permès fer-ho des de l'òptica d'un personatge anònim, perdedor, de classe obrera, que ha passat gana, que ha treballat des de petit i que ha tingut una situació familiar complicada. És molt real però a la vegada molt novel·lesc. Però tot és veritat en un 99 per cent. Una criatura pot treballar als set anys? Doncs sí. Una criatura té la mare malalta i es troba que ha de fer de cap de família? Sí.»
- I els joves de la societat del benestar poden entendre aquesta situació?
- «El lector jove té companys a les aules que han viscut situacions similars. Avui es parla molt de l'explotació infantil, de la gent que emigra perquè té gana o que fuig de les guerres. Per tant, parlar de la nostra guerra civil, i fer-ho des d'un punt bastant inèdit, és atractiu per als grans perquè és la seva època. Però també és vàlid per als joves. A més tot això ha estat silenciat durant molts anys perquè vivíem en un cert núvol, en un cert benestar, i aquí no havia passat res, o no volíem saber què havia passat. Però quan esclata la guerra de Bòsnia ens comencem a despertar una mica d'aquest somni perquè ens arriben imatges televisives que són ben reals i properes. Imatges d'una bomba que esclata en un mercat, de gent metrallada quan anava a buscar una garrafa d'aigua, de cases derruïdes... I això, pensem, és en certa manera allò que ens van explicar de la nostra guerra. És un conflicte civil, on uns maten els altres i el poble es divideix. A partir d'aquí es comença a parlar una mica més de la Guerra Civil.»
- La por i la repressió dels vencedors sobre els vençuts també van ser motius del silenci?
- «Diria que sí. Aquests dies n'he parlat amb moltes persones que m'han dit que a casa seva no els van explicar mai res de la guerra. Però aquí passa una altra cosa: no s'ha fet el pas final que s'hauria de fer. En una guerra civil, tothom té la seva part de culpa, evidentment, hi ha uns vencedors i uns vençuts. Però aquí ningú encara no s'ha plantejat si és vencedor o vençut. Tot és una cosa uniforme, grisa... I fins que una gent no digui jo sóc dels vencedors, o hereu dels vencedors o dels vençuts, no ens en sortirem, no perquè ens haguem de tornar a barallar, sinó perquè deixem les coses clares d'una vegada. Això no s'ha fet i encara hi ha la ferida. I per això passa el que passa en l'àmbit polític, amb aquesta crispació. Però a mi sí que m'explicaven coses de la guerra en dies determinats, en què la memòria tornava. Cada 15 de gener, per exemple, que és el dia en què van entrar els nacionals a Reus, tocaven les campanes a festa. I en dies així, a taula, mentre dinàvem, els pares ens explicaven coses. I per tot plegat, per la manera d'explicar-ho, o per aquelles coses que no es diuen, fa que de ben petit jo agafi consciència de vençut, d'estar en el bàndol perdedor. Els pares no eren persones significades políticament, però van patir tant o més que els que ho eren. I quan entren els vencedors el primer que fan és anar-hi al darrere perquè tenen una gana de mil dimonis. Però heretes la consciència que et poden rapar el cap si no aixeques el braç i que han entrat uns que et treuen el teu idioma i la moneda, que et deixen a zero, i encara t'assenyalen. Això és una qüestió que et queda a dins i que al final acaba esclatant.»
- Un dels personatges de la novel·la està basat en la història real de la noia que sembla que va ser l'única dona que els franquistes van executar a Tarragona.
- «Sí, aquella noia era d'aquí, de Duesaigües. És una petita manipulació que jo poso a la novel·la perquè em semblava que m'ajudava molt en l'argument. La història d'aquesta noia aquí, al poble, no s'ha sabut de manera oberta fins ara. Va anar a treballar durant la guerra en un hostal de Tarragona i va tornar al poble quan va acabar. La va venir a buscar la Guàrdia Civil i al poble no la van tornar veure mai més. Hi va haver algú de l'altre costat que amb influències de l'Església va intentar salvar-la. Però aquí no se salvava ningú. El fet de ser un poble petit també m'ha donat una altra visió d'aquesta història. Fa trenta anys hi havia veïns que venien a casa meva i a la vora del foc, i no sé per què, potser perquè els semblava que era una casa de llibres, m'explicaven coses que estic segur que no havien explicat als seus fills. A Duesaigües no hi va haver sang, que en deien, durant la guerra, i això els devia salvar, segurament.»
- No va pujar cap columna d'incontrolats a fer malvestats?
- «Sí, però els del comitè antifeixista del poble van tenir la perspicàcia de frenar-los en el que va poder. Entraven a les cases dels propietaris i requisaven coses, això sí, però res més. I tots plegats han conviscut cinquanta anys. Han ballat plegats a la festa major i fins i tot s'han casat entre ells. Un poble petit és un model de convivència, cadascú amb els seus secrets i els seus problemes. Hi va haver morts del poble, és clar, però de soldats que eren al front.»
- Per què no diu que és Reus la ciutat on passa la novel·la?
- «No és un cas d'amor-odi amb la ciutat, ni de bon tros. A un noi de Perpinyà, si li parles de Barcelona, París o Londres, t'identifica l'indret de seguida. Però si situes la novel·la en una ciutat mitjana, ja li és més difícil. Tal com ho he fet jo, un lector de Manresa o de Mataró, ciutats que tenen una configuració geogràfica similar a la de Reus, a vint minuts del mar i a vint de la muntanya, pot identificar Orlanda amb la seva ciutat.»
- Creu que molts reusencs poden reconèixer encara la ciutat que descriu a la novel·la?
- «Sí. Fins als anys 60, Reus no comença a canviar. El paisatge que guardes tota la vida és el que portes des que tens ús de vista i de raó, i el meu és des de l'any 1953 o 1954 fins als 60. El paisatge urbà d'aquesta dècada és molt igual que el dels anys 30. El carrer on vaig néixer, el carrer de Sant Benet, comença a canviar ara. Jo hi he vist passar els boters, els carros, els cavalls i un cotxe de tant en tant. Aquests barris de Reus els havien creat els obrers dels anys 20 i 30. Per tant, aquest ambient obrer i modest és el de la meva infància. I això m'ha resultat fàcil de reflectir. Però el Reus de la meva infància ja no existeix. Suposo que la vida és això: perdre paisatges i persones. Hi ha coses que han canviat molt, és clar, com l'Institut Pere Mata, on ara fan visites turístiques. Les meves visites turístiques les feia jo als quatre, cinc i sis anys, quan els dimarts, amb el pare, feia el passeig de la Boca de la Mina amunt per anar a visitar l'àvia, una situació que també explico a la novel·la. La psiquiatria dels anys 50 i 60 no tenia res a veure amb la d'avui.»
- Devia ser prou sinistre, tot plegat.
- «Sí, bastant. Recordo l'àvia com una persona afectiva, riallera, treballadora, neta... en els seus moments bons. La recordo així quan anava a visitar-la. Però l'ambient era absolutament tètric. Hi havia les monges i aquelles grans naus, modernistes, sí, però immenses. Recordo per exemple haver espiat pel pany d'una porta de ferro. A dins hi havia tota una sèrie de cossos nus... És una de les imatges que tinc més clares de les meves visites al manicomi. Suposo que els psicòlegs i els pedagogs d'avui no recomanarien fer això amb les criatures.»
- Potser perquè avui dia protegim massa la canalla del món real.
- «Exacte. Abans, s'entrava més en la realitat. I això era agraït dins de la desgràcia familiar. A més, quin problema hi ha a dir que has tingut una àvia amb un problema mental? Encara és un tabú. I aquesta novel·la està també escrita per conscienciar sobre aquests aspectes i espero que doni molt de si en els debats amb alumnes d'ESO. Suposo que hi ha coses que als nois els semblarà que no puguin ser. Però han de veure que venim d'un món que és molt similar al de les persones que ara vénen de fora. Quan es donen alguns casos de racisme a les aules cal dir als nois que preguntin als seus avis què van fer quan van arribar a Catalunya, com van muntar el barri on ara ells viuen tan bé, amb els mòbils, la televisió i l'aire condicionat. Que els preguntin com era això, com han haver de treballar... Per què tenim problemes, ara? Per la por que tenim del nouvingut.»
- El protagonista de la novel·la ha de passar als setze anys per la depuració a què el sotmeten les noves autoritats. Ignorava que els cambrers també haguessin estat depurats.
- «Sí, sabíem dels casos de mestres, arquitectes, funcionaris..., d'aquells que no van marxar i van haver de passar per la depuració. Gent que va aguantar i gràcies a ells som on som, evidentment. I si no, com s'entén que hi comencin a haver les primeres classes clandestines de català? Qui va aguantar la llengua aquí si no el poble que es va quedar i va resistir? El meu pare, a les seves notes, diu que ha de passar per una depuració. Als setze anys, com és possible? I un cambrer? No se sap per què. Potser perquè llavors era un ofici noble i els que l'exercien havien de ser persones amb una certa educació.»
- Però la depuració que pateix el protagonista de la novel·la és extrema. Vostè afegeix una nota d'autor al final de l'obra on explica els experiments que el psiquiatre Antonio Vallejo Nájera feia amb presoners republicans.
- «És que hauria pogut passar. Vallejo es va formar als anys 30 a Berlín amb els nazis, en un moment en què hi havia un debat entre psiquiatres suïssos i nord-americans sobre si l'esterilització era adequada o no en segons quins casos, com les malalties mentals. A més, als anys 70 es descobreix que en alguns països envaïts pels nazis s'havia practicat l'esterilització... L'any 1938, Franco autoritza Vallejo a fer els experiments que sigui. No se'n sap res més perquè els historiadors s'aturen aquí. No hi ha més documents i potser no se sabrà mai. Però en aquests experiments hi havia gent de la Gestapo, perquè en el fons la Guerra Civil va ser un camp d'experiments de la Segona Guerra Mundial. Per tant, hi ha prous elements per assumir el risc literari. Que d'aquí a uns anys descobrim què ha passat? Tot això que haurem guanyat, per desgràcia. Que no ha passat? Al cinema tot és bonic. En el fons, la literatura és una gran mentida. Potser no va passar, però amb les circumstàncies d'aquest personatge, amb la mare malalta mental i el pare del costat republicà, li tocaven totes les de perdre.»
- [Text íntegre de l'entrevista publicada al diari El Punt.
- Feta per Natàlia Borbonès. Refugi La Vinyeta - Duesaigües, 16 agost 2007]
Tornar a Retalls de premsa
Tornar a Comentaris seva obra
Tornar a Home Page