BITS MES ABRIL

[dijous, 18.04.24]
El llibre digital ha experimentat un creixement del 9% i el préstec del mateix suport en biblioteques s'ha disparat un 97% segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda
El mercat del llibre digital continua en la seva línia ascendent. Tant pel que fa al mercat interior com al mercat exterior. Tot i que per ara només representa un 5% de la facturació total. Segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda, durant el 2023 el llibre en suport digital hauria crescut un 9%, excloent-hi els llibres acadèmics o de text. A tot el món, les vendes de llibres digitals han augmentat un 12%. Una de les dades més vistoses de l’informe anual de Libranda –que comercialitza 133.113 llibres editats en català, basc, espanyol i gallec és l’augment del préstec digital en biblioteques, que experimenta també un creixement del 97% respecte a l’any anterior i arriba a una quota del 8,7% del mercat. Com sempre, el pes més important del mercat recau un any més en les plataformes internacionals de venda de llibres, amb una quota del 74,8%, que es manté estable respecte a l’any anterior. Al contrari, el pes de les llibreries i plataformes en línia independents experimenta un decreixement i la seva quota es tanca amb un 8,6%. Per la seva banda, les
plataformes de subscripció de llibres electrònics creixen un 3% respecte a l’any anterior i la seva quota és del 7,9%. La ficció continua sent la categoria de més pes en el mercat del llibre digital, amb un 65% de les vendes, i hi destaquen la ficció contemporània, la novel·la policíaca i la novel·la romàntica. La no-ficció se situa en el 29% i els temes més destacats en aquest àmbit són els relacionats amb l’autoajuda i el desenvolupament personal i les biografies. El preu mitjà dels llibres digitals en comparació amb el 2022 és estable, passa de 7,2 euros el 2022 a només 7 euros el 2023. L’aplicació de lectura i àudio de Libranda va registrar l’any passat un temps mitjà de lectura per usuari i mes de quatre hores.

[dimecres, 17.04.24]
La fogonada de “San Fermín”
Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n'ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l'avançada. «Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l'afegit que, abans d'aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s'havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s'havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l'impacte que l'obra ha causat i continua causant. L'obra, a més, s'ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s'hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda.

[dimarts, 16.04.24]
En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones
Que el món és un món de mones ho sap tothom. Però que una comunitat de veïns s'assembli a una comunitat de bonobos, aquesta espècie de ximpanzés que diu que tenen una gran afinitat amb els humans i que, a més, tenen fama de regir-se per un poder matriarcal, ja és tota una altra cosa. L'arrencada d'aquesta comèdia de bulevard del francès Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958), autor d'una altra comèdia vista aquí entre els anys 2012 i el 2013, «Toc Toc», adaptada per Jordi Galceran i dirigida per Esteve Ferrer, sobre el Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), torna a posar sobre l'escenari uns personatges amb discapacitats prou comunes, però poc protagonistes d'històries teatrals.Tres companys des de petits, un sord, un mut i un cec —i això no és un acudit—, volen acabar amb les dificultats amb què topen, per les seves circumstàncies personals, quan volen intentar trobar parella. I no se'ls acut res més sinó muntar una ronda de cites a cegues —mal m'està el dir-ho!— amb tres veïnes del bloc on viuen, però amagant cadascun d'ells la seva discapacitat. És a dir, que el sord no sembli sord, que el mut no sembli mut i que el cec no sembli cec
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Això sol ja fa endevinar que l'obra promet embolics a manta i un enginyós recurs inventat pels tres protagonistes perquè cadascú actuï com si no fos el que és sense que les convidades a les cites no detectin el, diguem-ne, frau. La cosa no passaria d'aquí si les tres veïnes convidades, una infermera del Clínic, una dependenta de sabateria —atenció als que calcin un 43!— i una mossa d'esquadra sense gas pebre no amaguessin també alguna patologia que els tres amfitrions no arribaran a detectar i que elles, com si fossin un triangle matriarcal dels bonobos, acabaran dominant i portant, com l'aigua, cap al seu molí.

[dilluns, 15.04.24]
Un terrat amb vistes al món
Es respira l'aire mariner, ni que l'autor Pere Riera (Canet de Mar, 1974) no anomeni en cap moment de la seva obra la població del Maresme on va néixer fa mig segle, terra adoptiva de la colla de Comediants i de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar, terra i mar de contrastos, doncs. Però també de vides modestes i treballadores, felices i desenganyades, visionàries de món obert i recloses en un terrat des d'on es pot arribar a veure el món sencer. A les pel·lícules, a vegades es parla d'actors i actrius “convidats”
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Una mica és el que passa en aquesta «Casa Calores», una casa teatral de Pere Riera on dos veterans com l'actriu Rosa Renom i l'actor Jordi Boixaderas, tot i ser dos personatges clau de la trama, sembla que hi siguin com a convidats, perquè molt aviat cedeixen el relleu als quatre intèrprets més joves, i ells dos van fent aparicions intermèdies, gairebé com si fossin els mestres de cerimònies d'entre acte i acte del que ha passat, passa i passarà en aquest terrat amb vistes al mar i al món, ple de records, de nostàlgia, d'il·lusions perdudes i de frustracions guanyades on les plantes hi malviuen els estius més calorosos ni que el gota a gota s'estressi, els fils d'estendre roba es destensin, la vella màquina de rentar faci l'orni, el dipòsit d'aigua del cel serveixi perquè la mànega faci de dutxa i la moda massiva de la parabòlica, segons el Pipa, el manetes amic de la Calores, serveixi perquè el govern els espiï a tots fins i tot per saber quantes vegades fan un riu i estiren la cadena.

[diumenge, 14.04.24]
CaixaBank us ofereix aquest “espaci”
Això de tenir la seu social fora de casa acabarà passant factura a les grans empreses com les corporacions bancàries que van fugir esperitades, empeses pel xantatge estatal espanyol a perdre sucosos dipòsits institucionals si no feien un gest contra el que ja veien com un fet possible l'1-O si el procés d'independència no hagués fet botifarra als que se'l van prendre seriosament. Passar factura no vol dir que econòmicament els surti malament. El que els pot sortir malament és l'ús de la llengua. Són les vuit tocades d'un matí qualsevol [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]
. El canal radiofònic de Catalunya Informació —el de les 24 hores de la ràdio nacional de Catalunya, dita ara CatRàdio o 3Cat— detalla, com cada matí, els embussos que hi ha arreu. Fa la impressió que la informació sigui cada dia la mateixa, només canviant algun matís: un camió que crema, un cotxe avariat, una topada sense conseqüències... Darrere d'aquest poema d'asfalt matinal en ve un altre: el de la previsió del temps, en els últims mesos pendent sempre que la sequera digui adéu i caiguin quatre gotes en algun lloc del país, mal anomenat “territori” per complaure aquells que de tan universals com són no tenen país.

[dissabte, 13.04.24]
Els favors amb favors es paguen
Quan el director Jordi Cadena, l'any 1987, va adaptar la novel·la «La senyora», d'Antoni Mus, que havia guanyat el premi Sant Jordi del 1979, va popularitzar el recurs de l'autor de conservar el semen que hauria de fecundar la protagonista (la recentment desapareguda Sílvia Tortosa) en un didal de cosir. Tant l'autor Antoni Mus, que era home de teatre, com el cineasta Jordi Cadena, parlant del temps ancestral de les Illes quan les convencions socials amagaven els desitjos amagats, van fer un salt al futur amb el que seria després la inseminació artificial, tan habitual i reconeguda aquí des de la feina pionera del doctor català Santiago Dexeus de qui, justament mentre enllesteixo aquest comentari [12 abril 2024], s'anuncia la seva mort als 88 anys
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els futurs espectadors de la comèdia teatral «El favor», que és el debut com a dramaturga de l'actriu Susanna Garachana (Mataró, Maresme, 1973), potser es preguntaran com es pot introduir el tema de la inseminació artificial en una trama en clau de comèdia. L'autora ha trobat la solució i l'ha resolt amb una fina pàtina d'humor intel·ligent prescidint del tòpic exclusiu de la maternitat per explorar la maternitat des de la paternitat.

[divendres, 12.04.24]
N'hi ha per llogar-hi cadires!
Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre. En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Siguin del Bar Principal o no, Mont Plans i Oriol Genís i les seves dues cadires van començar una primera temporada off, com aquell qui no vol la cosa, que s'ha convertit en una llarga temporada per diversos escenaris i que ara s'ha instal·lat a l'Espai Texas on diu que es posen al microones teatral els millors èxits de temporades passades.

[dijous, 11.04.24]
Sota un cirerer florit...
“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No em quedava res, només somniava sota un cirerer florit.» Amb aquests versos de Serrat ja dono a entendre quin és el rerefons de «Lluna plena» d'Aki Shimazaki. Els protagonistes són en Tetsuo i la Fujiko, dos delicats i suggerents personatges que il·luminen l'actor Andreu Benito i l'actriu Lluïsa Castell. Els dos són en una residència d'avis —“une maison de repos”, que diuen els francesos— i la plaga de l'Alzheimer s'apodera de la Fujiko. I com fa “el senyor Alzheimer” —tal com l'anomena afectuosament l'actriu Carme Eias— un matí, quan la Fujiko es desperta, no reconeix el seu marit amb qui ha conviscut durant quaranta anys.

[dimecres, 10.04.24]
Una fundació australiana dedicada a fomentar l'estudi i la formació de joves indígenes rep l'Astrid Lindgren Memorial Award 2024, el premi considerat el Nobel del sector infantil i juvenil i el més ben dotat del món
El premi Astrid Lindgren Memorial Award 2024, considerat el Nobel de Literatura Infantil i Juvenil, s'ha atorgat a l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF), una institució creada l'any 2008 en resposta a la demanda comunitària de les famílies indígenes australianes que opten per matricular els seus fills en internats. El premi, que alterna escriptors, il·lustradors i institucions en cada edició, és el més ben dotat econòmicament de l'àmbit per a infants i joves. L'atorga la Fundació sueca que porta el nom en memòria de l'autora Astrid Lindgren i té un import de 5 milions de corones sueques (uns 540.000 €). Amb la participació del govern i el sector privat, l'
Australian Indigenous Education Foundation (AIEF) ofereix beques de finançament per als estudiants indígenes per completar els estudis, amb suport professional per ajudar-los a fer una transició exitosa a l'ocupació. Amb el suport d'alguns dels líders empresarials, filantròpics i comunitaris més influents d'Austràlia, l'AIEF ha passat d'un estudiant becat el 2008 a donar suport a més de 1.200 joves indígenes de més de 400 comunitats de tots els estats i territoris d'Austràlia. L'AIEF és una organització apolítica i no religiosa que respecta les creences personals de cadascú. Manté una actitud apartidista en temes polítics, socials i religiosos per tal de reflectir l'amplitud i la diversitat dels grups d'interès i la pluralitat de punts de vista entre ells.

[dimarts, 09.04.24]
L'escriptor australià Heinz Janisch i l'il·lustrador canadenc Sydney Smith, guanyadors dels Premis Hans Christian Andersen 2024 que s'han atorgat coincidint amb la Fira de Bolonya
Heinz Janisch (Güssing, Burgenland, Àustria, 1960) va estudiar filologia alemanya i periodisme a la Universitat de Viena. Col·labora des de fa més de quaranta anys en programes de ràdio i televisió austríacs. La seva obra ha obtingut destacats premis austríacs. Segons el jurat dels Premis Hans Christian Andersen, que l'IBBY atorga cada dos anys, és un mestre de la història breu que deixa espai a la imaginació dels lectors. Tot i que moltes de les seves obres són humorístiques, fins i tot de vegades absurdes, té un element filosòfic en la seva escriptura que sovint fa que els seus llibres siguin profunds. Pel que fa a l'il·lustrador Sydney Smith (Nova Escòcia, Canadà, 1980), el jurat destaca del seu treball la semblança amb la narració visual o la memòria musical perquè ell mateix diu que escoltar és com aproximar-se a les històries
[més informació a Cornabou]. Smith utilitza el color per introduir la natura, les olors i el drama a cada llibre. Ha estat també reconegut sovint amb distincions canadenques i internacionals per la seva obra. Tant un com l'altre tenen obra publicada aquí, Heinz Janisch amb el relat «Mejillas rojas» (Loguez Ediciones) i Sydney Smith amb l'àlbum «Perdut a la ciutat» (Libros del Zorro Rojo).

[dilluns, 08.04.24]
L'altra cara de la pista
Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ. Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de l'herència de la vella carpa. Però no pot defugir una altra herència: la del nas vermell i el cuquet del pallasso que li va deixar el seu pare Tonino. No es pot destriar l'essència d'aquesta obra de Fèlix Herzog (Darmstadt, Hessen, Alemanya, 1993), però crescut a Calafell (Baix Penedès) i resident a Catalunya, de l'embolcall escenogràfic, una instal·lació romàntica de l'escenògrafa Anna Tantull al voltant del món del circ i també de la vida que s'ha escolat pels anys de pista
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El duet format pel veterà actor Jordi Banacolocha —s'acosta als setanta anys dempeus als escenaris!— i el jove Adrian Grösser [2023] —acabat de sortir de «Romeu i Julieta» amb David Selvas, Poliorama, i una de les recordades cares de la sèrie «Merlí»— ofereix, a més d'unes fugaces peces musicals acompanyat de guitarra, una de les interpretacions més sensibles d'entre les que posen cara a cara dues generacions d'actors tan distanciades en el temps i en l'experiència escènica. Però això no impedeix que els dos creïn un clímax que va “in crescendo” a manera que el xantatge del vell pallasso que no es vol sentir abandonat pressiona l'impuls del jove clown per empènyer encara més la seva fugida.

[diumenge, 07.04.24]
La por que assetja des de l'altra banda del mirall
L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre. Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És la primera vegada que una companyia iraniana posa els peus al Teatre Nacional de Catalunya. I ho fa dins el cicle «Altres mirades» que inclou també les peces breus del Festival ZIP i un acostament al Mediterrani del Líban o l'Europa de Brussel·les. Ha obert el cicle aquesta obra iraniana que ja porta uns anys de rodatge després de veure's a Bèlgica o Alemanya. Creada el 2018, la seva autora i directora iraniana, Parnia Shams (Nahavand, Hamedan, Iran, 1996) va obtenir diversos premis del Festival Internacional Universitari quan encara era estudiant a la Facultat d'Art de la Universitat Soore de Teheran on va obtenir la llicenciatura de grau de direcció.

[dissabte, 06.04.24]
Passin, passin... que veuran l'emprovador
“El vestit ets tu”, diu el mediàtic dissenyador francès Jean Paul Gaultier (Arcueil, Val-de-Marne, França, 1952). I també deixa anar que la vida és bella i que la bellesa és en l'interior d'un mateix. Entesos. Són petites mentides que no fan mal i alimenten l'autoestima. Mentre ho diu, només cal passar els ulls per la platea del Teatre Coliseum i veure-hi alguns vestits estrambòtics que imiten els seus dissenys, looks de festa de nit (ni que, pel canvi horari, a fora encara peti l'últim sol), lluentons a manta, perruques estarrufades i barrets de disseny, alguns dels quals no deixen veure l'escenari per les seves exagerades dimensions. Teatre, música, xou i moda formen un còctel explosiu
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'estrena absoluta aquí de l'espectacle «Fashion Freak Show» del mediàtic i polèmic dissenyador de vestuari i joieria Jean Paul Gaultier és un d'aquells esdeveniments artístics que fan tancar la circulació davant les columnes històriques que monopolitzen la minúscula vorera del Teatre Coliseum de Barcelona, mentre el photocall treu fum amb les figures humanes que semblen vingudes del més enllà i el jocs de ferros del monument a les víctimes del bombardeig feixista de la Gran Via s'ho mira des de les altures.

[divendres, 05.04.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2024 amb 27.767.474 visitants que han fet 61.166.062 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de febrer del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.767.474 visitants i 61.166.062 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.713,7 visites de pàgines (10,49 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 31 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.422 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dijous, 04.04.24]
Tornen a El Maldà «Les dones sàvies» d'Enric Cambray i Ricard Farré a la sala on van néixer després de passejar amb la mirada de Molière durant 8 anys en 5 temporades i en més de 250 funcions
Fot-li que és un Molière! Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta)
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière —sempre molt ben expressats pels dos actors— i alguns altres de la versió catalana incorporada que pitja fort en el tractament lingüístic, amb el dialecte de terra endins de la minyona i el presumpte bon parlar de la mestressa, la seva dèria per les tertúlies literàries i l'admiració platònica que sent per un tal senyor Cuni(ll), sí, amb u!, que, per a més inri, diu que abans anava de matins i ara va de vespres [any 2016], mestre de l'oratòria, savi per sobre dels savis, artesà de les tertúlies i inventor de la ruleta del 5 x 10, una manera de donar resposta a qualsevol tema amb una combinació de frases fetes que apareixen escrites en els paravents, a l'estil dels comentaris d'avaluació que el professorat fa sobre l'alumnat periòdicament perquè els pares estiguin contents.

[dimecres, 03.04.24]
L'escriptor Joan Jordi Miralles Broto i la traductora i professora Lola Badia, dos dels quinze guanyadors dels Premis Serra d'Or 2024 que distingeix les obres publicades més destacades de l'any anterior en diverses modalitats literàries
Joan Jordi Miralles Broto ha obtingut el premi Serra d'Or 2024 en la categoria de novel·la per «Triomfador», publicada Editorial Males Herbes. El premi de Poesia ha estat per a Vicenç Llorca per «La llum mirada» (Editorial Perifèric). El premi de Traducció, autora també del postfaci, ha estat per a Lola Badia per «La mort del rei Artús» (Anònim) (Editorial Cal Carré). En la categoria de Literatura Infantil, s'han distingit Ramon Besora (text) i Albert Asensio (il·lustracions) per «La lletra que tot ho canvia»; ej la juvenil, Àngel Burgas i Ignasi Blanch per «Els contes de Lesbos» (Editorial Bambú); i en coneixements, Sheddad Kaid-Salah Ferron, Guillem Anglada-Escudé, Miquel Sureda i Eduard Altarriba (il·lustracions) per «Una ciutat a Mart», Editorial Joventut. Els premis de còmic han estat per a Jorge Carrión Sagar per «El museu» (guió i vinyetes) i en la categoria de Còmic Juvenil, per a Pep Brocal per «Llibre de les bèsties» de Ramon Llull. El palmarès dels
Premis Serra d'Or 2024 es completa en la categoria d'Arts Escèniques s'han premiat «Tot el que passarà a partir d'ara», de Glòria Balañà, «Celebration», de Montse Colomé, i amb la distinció de Trajectòria el duet format per Nao Albet i Marcel Borràs. En la cateogira d'assaig, s'ha premiat Fèlix Fanés per «La cinta vermella». En la categoria d'Humanitats, el gunyador ha estat Joaquim Albareda per «Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle XVIII». En la categoria de Ciències, Jordi Ruix Olmo i David Camps per «Grans mamífers de Catalunya i Andorra». I finalment, en la categoria de Catalanística, Andrew Dowling per «Catalonia: a new history».

[dimarts, 02.04.24]
La Universitat de Harvard ha hagut de retirar l'enquadernació d'un llibre del segle XIX deu anys després de saber que era de pell de la pacient morta d'un metge francès
A causa de la càrrega ètica dels orígens i la història del llibre, la Universitat de Harvard ha retirat la cobertura de pell humana —una pacient morta d'un metge francès— de l'edició del 1880 del llibre «Des destinées de l'âme« (Dels destins de l'ànima), de l'escriptor Arsène Houssaye, una meditació sobre l'ànima i la vida després de la mort, publicada per primera vegada el 1879. Fa deu anys es va confirmar que l'enquadernació era de pell humana i se'n va començar a restringir la consulta. Fa dos anys, les recomanacions publicades per la direcció de la
Universitat de Harvard sobre restes humanes a les col·leccions dels museus universitaris van obligar a fer-ne la revisió. La conclusió ha portat no només a retirar la pell de l'enquadernació, sinó a retirar aquesta cobertura del catàleg de la universitat de manera que no es pot consultar ni presencial ni en línia, i se n'han retirat totes les fotografies. El metge i bibliòfil francès Ludovic Bouland (1839-1933) va ser el primer propietari del volum. Com demostra la dedicatòria que hi ha al llibre, Bouland era amic de l'autor. Una nota de Bouland a les primeres pàgines del volum confirma que va fer enquadernar el llibre amb pell humana. Després de la mort de Boulard el 1933, el volum va passar a mans de John B. Stetson, Jr., diplomàtic nordamericà, home de negocis i antic alumne de Harvard, que el va deixar en dipòsit fa 90 anys, fins que el 1954 la seva vídua, Ruby F. Stetson, en va fer donació a la Biblioteca Houghton.

[dilluns, 01.04.24]
El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya a Terrassa commemora 40 anys d'història difonent el coneixement i el patrimoni científic, tècnic i industrial de Catalunya
El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) celebra el seu 40è aniversari aquest 2024. Inaugurat el 12 d’abril de 1984, el MNACTEC a Terrassa (Vallès Occidental) és un dels tres museus nacionals de Catalunya i té per missió estudiar, interpretar, conservar, difondre i mostrar, de forma innovadora i participativa, la implantació i evolució dels avenços científics i tècnics, la seva aplicació industrial, i, molt especialment la seva implicació i incidència social. El MNACTEC presenta en un dels edificis més destacats del modernisme industrial català, el Vapor Aymerich, Amat i Jover, diverses exposicions temàtiques que donen a conèixer el patrimoni científic, tècnic i industrial de Catalunya en àmbits com l’energia, el transport, el tèxtil, la informàtica o la química.
La col·lecció del MNACTEC està formada per més de 20.000 objectes que inclouen els testimonis materials més importants de l’enginy tècnic de la humanitat, així els objectes més rellevants inventats o fabricats a Catalunya en àmbits com les tecnologies audiovisuals, la computació, les telecomunicacions, la medicina, l’energia o els sectors productius. Entre les iniciatives més recents del museu destaquen el Canal MNACTEC, una plataforma de vídeos i pòdcasts sobre ciència, tecnologia i patrimoni industrial; el MNACTEC Bus, un espai itinerant i interactiu per descobrir el passat, present i futur de la societat de forma innovadora, que visita zones rurals de Catalunya; o Museu al carrer, un projecte de participació ciutadana per inventariar elements de la societat industrial que es troben als carrers i paisatges de Catalunya, entre d’altres.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció