[dimecres, 31.12.25]
Entre «El foraster» i «Bona gent»
L'actor Quim Masferrer, conegut sobretot pel programa «El foraster» de TV3, ha estat l'encarregat de portar a les pantalles (en les seves múltiples modalitats digitals) el programa especial del 2025 el «Monòleg de l'any: Edició De Lux», un espai que s'havia fet habitual els últims anys amb la intervenció i la ironia del presentador i humorista Andreu Buenafuente. Però, per una banda, el nou contracte de Buenafuente amb TVE amb el programa «Futuro imperfecto» —molt similar en contingut i equip al «Vosaltres mateixos» que havia estrenat a TV3— i, per una altra banda, la seva baixa temporal per motius de salut i d'estrès professional ha obligat, a ell i la seva parella, l'actriu Sílvia Abril, a renunciar al minut de glòria amb les campanades de TVE des de la Puerta del Sol. Els dos han estat substituïts a última hora pels catalans Estopa —tot i que va córrer la brama que seria Marc Giró—, i la cantant mallorquina Chenoa. I tot això ha propiciat que fos Quim Masferrer qui entomés el risc de fer, en clau de sàtira o ironia, el resum de l'any. I el resultat és positiu pel que fa a l'acceptació dels espectadors, tant dels que han vist el programa —enregistrat prèviament al mateix escenari de Terrassa on actualment treballa també la producció de Buenafuente— com entre els 800 espectadors que van obtenir reserva per assistir en directe a l'enregistrament [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Quim Masferrer sap connectar amb l'auditori i té una llarga trajectòria a mantenir-se, com aquell qui diu, a l'ombra per deixar que els protagonistes siguin els espectadors del teatre o els vilatans que troba pels carrers i places que visita.

[dimarts, 30.12.25]
El castell de Miravet trasllada el visitant al segle XIV gràcies a la realitat virtual perquè puguin veure com vivien els monjos templers de l'època
El celler del castell, situat al pati d'armes, és l'epicentre de la nova oportunitat per conèixer millor el passat d'aquest monument de Miravet, mirador de l'Ebre. El visitant, a través d'unes ulleres de realitat virtual, pot viure virtualment tal com ho feien els monjos templers en ple segle XIV. La tecnologia millora la recerca científica des que es poden reconstruir espais que s'han perdut, tal com destaquen els responsables de la iniciativa. A més d'això, el castell de Miravet també estrena una nova senyalització i uns nous recursos que connecten el passat amb el present, amb els trets d'identitat més singulars i la quotidianitat dels pobles que formaven part del territori i que avui són les Terres de l'Ebre. S'hi poden veure les converses en un bar, o una festa major o què menjaven els templers i fins i tot com es preparaven alguns dels plats de l'època medieval, en una mena de mosaic de la memòria popular. La realitat virtual s'aplicarà també ben aviat a altres monuments com el monestir de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà), el castell de Cardona (Bages), el teatre romà de Tàrraco (Tarragonès), la colònia Sedó (Baix Llobergat), la ciutat ibèrica d'Ullasret (Baix Empordà o el jaciment andalusí del Pla d'Almatà (La Noguera).

[dilluns, 29.12.25]
L'anomenat «dret a l'oblit» ja està garantit per a tots els ciutadans europeus sota l'empara del Reglament General de Protecció de Dades sense que calgui demostrar que el que es vol esborrar perjudica el sol·licitant
Després de la batalla que un advocat gallec va iniciar fa més de quinze anys per esborrar unes dades seves que no el deixaven gaire bé, finalment l'anomenat «dret a l'oblit» per a tots els ciutadans europeus ja és un fet. Emparat pel Reglament General de Protecció de Dades, el sol·licitant no cal que demostri que la informació pública que vol esborrar el perjudica sinó que en té prou amb la seva identificació. Hi ha encara algunes excepcions, com és el cas dels considerats personatges públics que no sempre ho tindran fàcil per acollir-se al «dret a l'oblit» com qualsevol altre ciutadà perquè es considera que segons quina informació és d'interès general. Per descomptat, si el sol·licitant té accés als seus comptes o a un web personal, no cal que passi per Google o altres buscadors. Però sí quan la informació no volguda prové d'altres fonts alienes a l'interessat. L'Agència de Protecció de Dades de Catalunya (APDCat) facilita un formulari mitjançant el qual es pot enviar al servidor o cercador implicat amb les dades personals que es volen esborrar. Si l'empresa no respon en el termini d'un mes o es neguen a acceptar la sol·licitud, el següent pas és acudir a l'APDCat, organisme que de manera oficial instarà a l'empresa pública o privada i el servidor a complir amb el que estableix el Reglament europeu. Servidors com Google, Bing o Yahoo tenen formularis específics per sol·licitar el "dret a l'oblit", sobretot, esclar, aquelles referències que redirigeixen a una direcció amb informació no volguda i ja relacionen el fet abans del clic. Google també compta amb un formulari per ajudar a descobrir si la informació es troba a l'internet fosc, que inclou també pàgines il·legals, sospitoses o tèrboles que el motor de cerca no indexa, un camp en el qual es fa més difícil l'eliminació.

[diumenge, 28.12.25]
Coincidint amb la tornada d'Els Barrufets en català a 3Cat es retolaran alguns dels nous panots del tram de mar de Gran Via de les Corts Catalanes entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya amb emoticones dels personatges de la sèrie d'animació
La sèrie d'animació d'Els Barrufets, tan popular a les dècades dels anys vuitanta i noranta del segle XX gràcies a la versió d'Albert Jané i Cavall Fort, ha tornat a la Plataforma 3Cat en versió original francesa amb sobretitols en català. Coincidint amb aquesta recuperació, i després d'un acord amb la comissionada de l’ús social del català de l’Ajuntament de Barcelona, que subtilment vol compensar també la polèmica de la beca «Narrar Barcelona» anunciada a la Fira de Guadalajara per l'alcalde Collboni i dotada amb 80.000 euros per convidar un escriptor/a llatinoamericà durant tres mesos a Barcelona perquè escrigui una novel·la, s'ha arribat a un acord perquè en alguns dels nous panots que entapissen un tram de la Gran Via entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya s'hi imprimeixen emoticones dels personatges més coneguts d'Els Barrufets. Aquest nou disseny de panot està fabricat amb materials reciclats i s'està provant en aspectes com la resistència, la durabilitat i el drenatge i va ser la proposta guanyadora del concurs que l’Ajuntament va convocar sota el lema «El Panot del segle XXI», que pretén renovar l’emblemàtic paviment barceloní amb llambordes més sostenibles i que siguin menys cobejades pels turistes que acostumen a arrencar-les per emportar-se-les de record. El nou panot, contràriament a la retirada dels ondulats de la Rambla, manté el disseny tradicional, amb la flor i les quatre pastilles. Per conèixer la resistència de les llambordes, l’Ajuntament ha instal·lat un tòtem informatiu a la cantonada de la Gran Via amb la Rambla de Catalunya. Aquest plafó —una mena de podòmetre com els de les app— mostra en temps real el recompte de vianants que trepitgen els panots per estudiar la seva resistència, el drenatge, el lliscament i el comportament acústic. Si els resultats són satisfactoris, l’objectiu és que els nous panots substitueixin de manera gradual les llambordes convencionals del paviment barceloní.

[dissabte, 27.12.25]
Descobreixen un fresc de Jesucrist en una tomba de fa almenys 1.800 anys a la necròpolis d'Hisardere a Turquia que pot ajudar a aprofundir en la transició del paganisme al cristianisme
Es tracta d'una imatge del que es coneix com a Bon Pastor, la representació de Jesús carregant una ovella a l'espatlla. En aquest cas, sense barba i vestit amb una túnica romana. Mai s'havia documentat una pintura com aquesta a l'Àsia Menor. El fresc ha aparegut en una excavació a la necròpolis d'Hisardere, a la ciutat d'Iznik, l'antiga Nicea, en una tomba d'uns 1.800 anys d'antiguitat. En aquella època el cristianisme encara era una religió perseguida a l'imperi romà. La cambra subterrània on hi ha el fresc de Jesucrist ha estat excavada durant l'última campanya arqueològica del 2025, i està tan ben conservada que s'hi poden veure perfectament tots els detalls, també els pigments. El Bon Pastor, la imatge de Jesús amb l'ovella, és una de les representacions que es feia de Crist en l'època més primerenca del cristianisme, abans que la creu es convertís en el seu gran símbol. De fet, la figura del Bon Pastor es pot trobar habitualment a les catacumbes romanes dels segles II i III, però és la primera vegada que apareix una imatge similar a Anatòlia, amb una representació de Jesucrist amb atributs romans tan marcats. Les parets i el sostre de la tomba també estan pintats amb ocells, plantes i retrats de nobles acompanyats d'esclaus, fet pel qual es creu que el mausoleu pertanyia a una família benestant. Durant l'excavació s'hi han trobat cinc esquelets, quatre d'adults —dos dels quals serien joves— i un d'un nadó d'uns sis mesos.

[divendres, 26.12.25]
La memòria és feble... i a vegades traïdora
Amb el dramaturg i director Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978), la sorpresa sempre assalta els espectadors en el moment menys pensat. I el més probable és que els agafi desprevinguts. En aquesta obra, o potser hauria de dir “comèdia romàntica agredolça”, que ja fa que sigui la cinquantena del seu extens catàleg, això també passa. Ull viu, doncs, perquè l'esgarrapada és profunda. Però, que tothom estigui tranquil perquè ja he dit d'entrada que «Göteborg» és una comèdia agredolça i la dolçor o el The End final, com deia aquell, “de pel·lícula”, també hi està garantit [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'estratègia de la trama de l'obra «Göteborg», que agafa el títol del topònim de la segona ciutat sueca més important, és posar cara a cara dues èpoques dels dos protagonistes: la de la seva adolescència dels divuit anys, cap al 1993, i la de la seva maduresa del 2025, a la ratlla dels cinquanta, trenta-dos anys després, amb un llarg parèntesi d'oblit i de silenci entremig. L'actor Roger Coma és ell, el Sergi. I l'actriu Maria Molins és ella, la Paula. Dues bones espases interpretatives per obrir foc en una nit tranquil·la i de relax a la llar —el Sergi està llegint un bestseller que li ha recomanat la seva filla adolescent que és estudiant a Boston— quan la Paula es presenta d'incògnita a casa del Sergi, talment com si fos ahir o com si fos aquell llunyà 1993 de Göteborg.

[dijous, 25.12.25]
La pròxima edició de 080 Barcelona Fashion tindrà lloc el mes d’abril i canviarà l'espai de l'Hospital modernista de Sant Pau pels diversos espais del Port Vell i la Marina Vela
La pròxima edició de la 080 Barcelona Fashion —la plataforma de moda impulsada pel Departament d’Empresa i Treball a través del Consorci de Comerç, Artesania i Moda— se celebrarà del 14 al 17 d’abril de 2026 en una nova ubicació al Port de Barcelona, en diversos espais del Port Vell i la Marina Vela. Aquest canvi d’escenari dóna el tret de sortida a una nova etapa de l’esdeveniment, que reforça el vincle entre la moda i la ciutat, amb el mar com a eix de connexió global. Després d’uns anys consolidant-se com a plataforma de projecció del talent creatiu, la comunitat 080 Barcelona Fashion fa un pas endavant amb un canvi de localització que amplia horitzons. El nou escenari, amb el mar com a extensió, contribueix a reforçar la 080 Barcelona Fashion i fer-la més oberta a la ciutat. L’esdeveniment vol posicionar-se, des de Barcelona, com un altaveu de creativitat. La suma d’esforços entre administracions impulsa una nova dimensió per a la 080 Barcelona Fashion, que incrementa la projecció internacional de la mà de la ciutat. Aquest impuls consolida Catalunya i Barcelona com a referents en el món de la moda, reforçant el seu paper com a pol creatiu i innovador, i amb una clara vocació internacional. El nou cicle de la 080 Barcelona Fashion està alineat amb el Pla de Moda 2025-2030 impulsat per l’Ajuntament de Barcelona i s’emmarca en el pla de Competitivitat, Creixement i Innovació de la direcció general de Comerç i el Consorci de Comerç, Artesania i Moda (2024-2028), amb la voluntat d’integrar la moda dins el mapa cultural, creatiu i econòmic de la ciutat i posicionar Barcelona com a capital de la moda.

[dimecres, 24.12.25]
Mor als 94 anys Francesc Nel·lo, dramaturg i director clau de l'època del teatre independent català de la segona meitat del segle XX a mes de veterà professor de l'Institut del Teatre
El dramaturg i director Francesc Nel·lo (Barcelona, 1931 - 2025) era fill de l’escenògraf Francesc Nel·lo i Ventosa. Va estudiar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual amb Ricard Salvat on va iniciar la seva vinculació professional amb el món escènic. Francesc Nel·lo va ser un dels impulsors del teatre independent a Catalunya durant els anys seixanta i setanta del segle XX. El 1966 va crear el Grup de l'Òliba i el Grup de Teatre Independent, amb qui va estrenar «La diada boja» o «Les noces de Fígaro» de Beaumarchais, que vint anys després es va representar al Teatre Lliure dirigida per ell mateix sota el títol «Les noces de Fígaro». En paral·lel amb la seva trajectòria escènica, Francesc Nel·lo va exercir com a professor a l'Institut del Teatre des del 1971 fins que es va jubilar. En paral·lel a la seva tasca com a director i dramaturg, Nel·lo va treballar al departament d’art de diversos espais de Televisió Espanyola, especialment de la sèrie «La saga de los Rius» (1976-1977). A TV3 va dur a terme el Matinal a TV3, que emetia els concerts de l'OBC el 1989. Així mateix, va col·laborar amb entitats com el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya i va publicar un llibre de relats, «La pell de magrana i set contes més» (Simpar, 1958). La nissaga Nel·lo continua amb els seus fills, el saxofonista i compositor Dani Nel·lo, el geògraf i urbanista i diputat al Parlament de Catalunya Oriol Nel·lo i l'escriptor i traductor David Nel·lo.

[dimarts, 23.12.25]
La mandíbula de Banyoles ha estat cedida al Museu del Pla de l'Estany sota la condició que no en surti mai imposada per la família farmacèutica que l'havia custodiat fins ara
La família Alsius ha cedit a la ciutat de Banyoles el fòssil que un picapedrer va donar al seu avantpassat i que han custodiat durant 139 anys a la farmàcia que regenta. La mandíbula de Banyoles no podrà sortir mai de la capital del Pla de l'Estany. És la condició que hi ha posat la família que ha custodiat aquesta peça arqueològica i que l'ha cedit a la ciutat. Ha estat 139 anys a prop de medicaments a la farmàcia Alsius, a tocar de la plaça Major, i ara està acompanyada dels primers homínids que van habitar la zona, al museu arqueològic acabat de renovar. Dos tècnics de conservació del museu van fer el recorregut de 170 metres escortats per agents de la Policia Local. Un cop al museu, es va col·locar a la vitrina el fòssil, d'una antiguitat d'entre 73.000 i 41.000 anys, i que podria correspondre a un sàpiens. El picapedrer Llorenç Roura va trobar la mandíbula de Banyoles el 1887, en un bloc de travertí a la pedrera del Pla de la Formiga de Banyoles. La va donar al farmacèutic i historiador Pere Alsius, que se la va emportar a casa, on va retirar el marbre que l'envoltava. La família sempre ha tingut clar que pertanyia a la ciutat i en aquests útims anys han estat sempre oberts des de la farmàcia a les visites d'estudiants o científics. La majoria d'investigacions apunten que la mandíbula era d'una dona d0uns quaranta o cinquanta anys amb un desgast dentari accentuat que s'explicaria per una alimentació rica en peix sec o perquè mastegava contínuament pells d'animals per adobar-les. S'està pendent d'un últim estudi d'ADN que indiqui amb seguretat si es tractava d'un home o una dona.

[dilluns, 22.12.25]
Remenadissa de malucs nostàlgics
No acabo de destriar prou bé què és el que ha volgut fer amb aquesta obra l'autor Manel Dueso (Sabadell, 1953). ¿Explicar la seva relació amb les terres africanes? ¿Fer una denúncia de la desigualtat? ¿Constatar el racisme del blanc sobre el negre i, ¿qui sap?, potser també del negre sobre el blanc? ¿Posar de manifest l'homofòbia animalista en relació al relat del gos? ¿Denunciar les agressions sexuals a les dones? ¿Aportar una picossada més a la Marató de TV3 amb una referència al càncer de mama? ¿Mostrar la dificultat de l'escriptra creativa? ¿Fer evident la solidaritat entre tres amigues d'una generació similar i l seva nostàlgia de la joventut perduda? ¿O revestir de llumets de colors la Sala Petita del TNC perquè, com diuen els anuncis publicitaris, és Nadal i bones festes? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] El meu dubte existencial topa amb la constatació de posar la mel a la boca amb el reclam de tres actrius consolidades blanques i un actor negre per descobrir i el reclam d'un títol com «Jambo Bwana» que, a més de ser una cançó per remenar els malucs de totes les edats, porta de seguida la imaginació a una història que potser tocarà el tema de la immigració desesperada i el drama de les pasteres que condueixen tantes vegades a la mort.

[diumenge, 21.12.25]
Quan la sang arriba al riu
Ho deixo anar d'entrada: si «Mar i cel» ha estat el musical del 2025, ¿per què, amb permís de La Cubana, el nou musical «Germans de sang» no pot ser també el musical del 2026? El temps dictarà sentència, però hi ha espectacles que haurien de tenir l'ambició de mantenir-se almenys una temporada sencera en cartellera. Aquesta nova versió —i repeteixo amb èmfasi, “nova versió”, perquè conceptualment és absolutament original i explosiva— de «Germans de sang» és un dels musicals que té tots els ingredients perquè convoqui espectadors a manta sense fronteres d'edat: des d'àvies i avis, a pares i mares, oncles i tietes, preadolescents i adolescents, en família o en grup, el matí, a la tarda o el vespre. Han passat 31 anys des de l'impacte que va representar per al teatre musical català l'estrena de «Germans de sang», al mateix Teatre Condal, per cert, amb una pletòrica Àngels Gonyalons, dirigida per Ricard Reguant i amb una adaptació d'Albert Mas-Griera, la mateixa que ara s'ha recuperat, crec que amb un gest de respecte per la continuïtat de la tradició i la feina feta [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Hi ha retocs mínims perquè no grinyolin amb els nous temps, algunes concessions lingüístiques que potser volen semblar d'argot però que es podrien revisar, i alguna picada d'ullet a l'auditori per destensar la força dramàtica que acumula aquest musical de l'anglès Willy Russell (Whiston, Regne Unit, 1947), que ha donat i dóna la volta al món des del 1983, fa més de quaranta anys, quan el va estrenar. I ho fa sense que hagi envellit malament, com passa en algunes altres obres sinó, ben al contrari, continuant dissortadament viu pel que fa a la desigualtat social i les oportunitats estroncades segons quin sigui el nucli familiar de cadascú.

[dissabte, 20.12.25]
Digue'm qui som i potser et diré qui sóc i on som
Una companyia de pedigrí internacional es fa així, com s'ha fet Baró d'evel en els últims vint anys, des de la base, des de la carpa —xuclada des de petits amb la nissaga Tortell Poltrona—, des de la relació amb el gènere del bestiari (cavall, ocellots...), des de la mirada ambiciosa cap allò que es fa a fora, des de la renúncia a renunciar als orígens. Baró d'evel, la companyia multidisciplinar amb carnet de circ de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye ha estat una altra de les apostes catalanes —en aquest cas, catalanofrancesa— que ha format part aquest any de la programació oficial del Festival d'Avinyó. I ha estat també la que ha tancat amb tots els honors l'exitosa programació de Montjuïc del Festival Grec, una edició que ha tancat també l'etapa de vuit anys del director Francesc Casadesús a qui, els Baró d'evel han agraït la confiança que havia dipositat en ells i la disposició dels diversos escenaris de Montjuïc en les últimes edicions. «Qui som?» és el primer espectacle d'una trilogia que la companyia té en cartera, si l'extensa gira que li espera des d'ara, li permet posar-s'hi a treballar, esclar. Després d'aquest esclatant i esplèndid «Qui som?», vindrà «Qui sóc?», i finalment, «On som?» [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Tres espectacles amb tres interrogants davant la incertesa del món contemporani. En certa manera, com si es preguntessin allò tan típic i tan feblement humà: “¿D'on venim i on anem?”. L'espectacle de Baró d'evel té circ, té clown, té molta dansa (alguna cosa s'ha de notar si hi ha també la veterana parella de Mal Pelo), té guspires d'acrobàcia, té música (fiblades estel·lars de l'actriu i cantant Yolanda Sey), té discurs, té humor, té la presència del futur amb la filla de Blaï i Camille, la petita Rita —que trepitja pista des de la infància— i, de propina, té la mascota de la casa, un gos petaner, ros i clapes blanques que, com a bon “actor”, sap sempre el que ha de fer i que aporta calidesa a l'espectacle.

[divendres, 19.12.25]
Ètica i estètica de fotograma
Poseu dos intèrprets com l'actriu Míriam Iscla i l'actor Dafnis Balduz a l'escenari i ja ho teniu gairebé tot guanyat. Esclar que aleshores cal que ells dos es trobin amb una trama —si és que se'n pot dir trama en aquest cas— i un discurs —un no gosa dir-ne simplement text— que reforci la superba presència dels dos protagonistes. I aquesta cinta de córrer els l'ha servida en safata l'actor, director i dramaturg Francesc Cuéllar (Barcelona, 1993), polifacètic creador que fa la impressió que ha volgut portar els aires del cinema al teatre. Tot respira cinema: el blanc i negre omnipresent (la taula blanca, les potes negres, les cadires blanques, els papers negres, el dossier negre, el mòbil negre, la gerra d'aigua negra, la bossa de mà negra, el cercle de Led gegant imponent al sostre, la lluna en cercle del tapís de terra, el vestuari negre dels dos intèrprets fins al més mínim detall ni que sigui de bijuteria... [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] «Honestedat» és una obra de rerefons filosòfic que sembla elaborada amb moltes mans, des de l'excel·lent il·luminació de Sylvia Kuchinow al concepte escenogràfic de Lola Belles, des del so de Guillem Rodríguez a la potència de les paraules de l'autor, des de la referència gairebé personal del mateix Francesc Cuéllar, a partir del film «Jusqu'ici, tou va» —i com els sonarà la versió teatral als que l'hagin vist si passegen per Filmin!—, del qual ell mateix n'ha estat autor i director, reconegut amb una Menció Especial de l'Atlàntida Film Festival, i amb un subtil homenatge a un altre film emblemàtic de finals del segle XX, «La haine (L'odi)», de Mathieu Kassovitz, on el blanc i negre, precisament, és també com una declaració de principis.

[dijous, 18.12.25]
Dues obres teatrals inèdites de Joaquim Amat-Piniella que podrien ser de la dècada dels anys cinquanta del segle XX es publiquen íntegres en el web de l'Associació de Memòria i Història de Manresa
Els originals «K.O.» i «Setmana de festes» són dues peces teatrals que es conserven al fons Joaquim Amat-Piniella de l’Arxiu Comarcal del Bages. Les dues són mecanografiades i «Setmana de festes» incorpora alguns afegits manuscrits del mateix Amat Piniella. No se'n coneix la data exacta de creació però segons l’epistolari entre Amat-Piniella i Agustí Bartra, que també es va publicar fa un temps, n’ofereix pistes. En una carta del 22 d’octubre del 1953, Amat Piniella parla d’una de les dues: “Em veig negre per arribar al cap de mes. He provat de trobar alguna feina editorial per omplir les hores sobreres, però tampoc surt. En vista d’això, amb un excel·lent amic meu hem començat una col·laboració literària, el primer resultat de la qual ha estat una comèdia que no podem estrenar (momentàniament és aquest l’únic obstacle) perquè no hi ha companyia catalana.” I afegeix: “L’estem posant en net per enviar-te-la. Esperem que un cop l’hagis llegida, ens facis el favor de presentar-la al premi Emma Alonso.” Tot fa pensar que es referia a l’obra de teatre «K.O.», ja que en una carta posterior, del 23 de desembre de 1953, anuncia a Agustí Bartra l’enviament de l’obra i li demana l’opinió. «K.O.» situa l’acció en el món de la boxa, utilitzat com a escenari i metàfora de la lluita per la supervivència social. La sala de combats es converteix en un espai on afloren passions, corrupteles i manipulacions, mentre la societat espectadora observa i s’entreté en la caiguda dels altres. «Setmana de Festes» és una comèdia que retrata els embolics, les enveges i les tensions soterrades que afloren en plena setmana festiva d’un petit poble de muntanya. Amat-Piniella hi denuncia la hipocresia, la necessitat d’aparentar i el joc de màscares que sovint governa la vida col·lectiva. El resultat és una paròdia àcida de la societat local.

[dimecres, 17.12.25]
Qui torra el pa primer el torra més bé
L'estrena de la comèdia «La torradora» de l'autor Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), també directors del muntatge igualment a quatre mans, coincideix amb l'aprovació d'una llei al Parlament de Catalunya que intenti regular la trampa del lloguer anomenat de temporada amb habitacions incloses per trampejar el topall de quota en zones tensionades i també amb un intent de regulació des de la Unió Europea per a casos similars. I dic que coincideix perquè el rerefons de l'obra, sense desvelar res a l'avançada, és el fenomen encobert de la trama que aplega tres dels inquilins d'un gran edifici: un veí que sembla baixat dels núvols i que està en procés de mudança (l'actor Antonio del Valle), una veïna tocada per la gràcia de la llengua catalana i llicenciada en Filologia catalana a l'atur (l'actriu Laura Pau) i un empleat de sucursal bancària amb la gallina inversora dels ous d'or sota el braç (l'actor Ramon Godino) [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però, sense desmerèixe'n cap dels tres, l'autèntica protagonista d'aquesta comèdia que, salvant les distàncies, sembla que jugui en petit a la broma de «Pel davant i pel darrere», és l'aparell elèctric de la torradora, en un moment que l'auge de les màquines intel·ligents i la intel·ligència artificial amenacen la tradició de les relacions personals tal com s'han conegut fins ara.

[dimarts, 16.12.25]
Una mirada de l'artista i poeta Perejaume sobre l'arquitecte Josep Maria Jujol serà una de les exposicions estrella del Museu Nacional d'Art de Catalunya de l'any 2026
Dues grans exposicions marquen la programació del Museu d'Art Nacional de Catalunya (MNAC) del pròxim 2026 immers encara en l'afer de les pintures de Sixena i els estires-i-arronsa judicials entre el MNAC i el govern d'Aragó que, per cert, decidirà el 8 de febrer un nou govern després de convocar eleccions anticipades. La primera de les dues exposicions, que s'obrirà el mes de març, estarà dedicada al Mestre de Cabestany, que es considera el Picasso del segle XII, un mestre del romànic que va fer les escultures del monestir de Sant Pere de Rodes a l'Alt Empordà. La segona exposició estrella del 2026, a finals d'any, el mes de desembre, es basa en la mirada que l'artista i poeta Perejaume farà sobre l'obra de l'arquitecte Josep Maria Jujol. El fons documental de Jujol ha estat cedit al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya gràcies a la donació de la família. L'exposició Jujol es contrastarà amb peces de Gaudí, Taut i Matisse. Hi haurà al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) més exposicions que marcaran també el 2026, com la que aprofundirà una mica més en la Guerra Civil i el regim de la Dictadura franquista, el mes de febrer, amb obres provinents del Servei de Defensa del Patrimoni Nacional Franquista i que se centrarà en una investigació sobre el que va representar salvar obres d'art durant el període del 1936 al 1939 en plena guerra civil. El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) entrarà el 2027 en la fase de transformació i ampliació que s'ha d'allargar fins al 1929, coincidint ab el centenari de l'Exposició Universal del 1929. S'espera que aleshores es pugui utilitjar ja el pavelló Victòria Eugènia tot i que el MNAC haurà de tancar uns mesos del 2027 quan enceti les obres.

[dilluns, 15.12.25]
Els humans ja feien foc 350.000 anys abans del que es pensava fins ara després d'haver descobert a l'est d'Anglaterra una antiga prova d'encesa intencionada
Segons un estudi del British Museum publicat a la revita Nature, els humans ja feien foc fa 400.000 anys i no fa 50.000 com es pensava. L'estudi ha localitzat a Suffolk, a l'est d'Anglaterra, la prova més antiga coneguda d'utilització conscient del foc per part d'humans. La troballa és al jaciment paleolític de Barnham, on els arqueòlegs han trobat terra escalfada, destrals de sílex trencades per la calor i dues peces de pirita. Les anàlisis mostren que el sòl va superar els 700 graus de temperatura i que s'hi va fer foc diverses vegades. Això descarta un incendi natural i confirma que les flames es van encendre amb voluntat de fer-ho. Gràcies a altres jaciments europeus, se sabia que la humanitat feia servir puntualment el foc, però la importància d'aquest estudi és que per primera vegada s'aporten indicis de la producció intencionada d'aquest foc. La pirita és poc freqüent a la zona. Aquest mineral, en colpejar-lo amb sílex, fa les espurnes que són necessàries per encendre el foc. Segons la revista Nature, això indica que aquells humans, probablement els primers neandertals, sabien com encendre foc i portaven la pirita fins al campament. Com és sabut, la capacitat de crear foc va representar un salt decisiu per a la humanitat. Va permetre escalfar-se, cuinar i viure en zones fredes, i també va afavorir el desenvolupament del cervell i la vida social al voltant del fogar.

[diumenge, 14.12.25]
El recorregut del nou Gran Museu Egipci repassa els set mil anys d'història de la civilització faraònica des de l'Egipte predinàstic fins al període grecoromà
Les peces del nou museu estan ordenades en funció de les temàtiques i les dates. Els responsables confien que el visitaran uns 5 milions de persones cada any, una xifra que es podria duplicar en qüestió de deu anys, cosa que servirà també perquè la recuperació el turisme cultural ajudi a remuntat l'economia egípcia que està sota mínims. El Gran Museu Egipci està situat a tocar de les famoses piràmides de Guiza i reuneix més de 100.000 peces de l'Antic Egipte. La màscara d'or de Tutankamon, el seu tron i els cinc mil objectes funeraris que el petit faraó es va endur a la tomba fa 3.500 anys és un dels atractius. El Gran Museu Egipci, a vint quilòmetres del Caire, amb les monumentals piràmides de Kheops i Micerí retallades dos quilòmetres a l'horitzó és l'últim projecte faraònic de l'era moderna: ocupa 48 hectàrees (el doble del Museu del Louvre), ha costat 1.000 milions d'euros (aportats majoritàriament pel Japó) i és el museu més important del món dedicat a una única civilització. El colós Ramsès II, de 12 metres, 83 tones i 3.200 anys d'antiguitat, dóna la benvinguda als visitants. La rehabilitació del Gran Museu Egipci ha trigat més de vint anys i en aquest temps ha hagut de superar entrebancs com la Primavera Àrab o la guerra genocida d'Israel contra Gaza, a més del temps de paràlisi a causa de la pandèmia del coronavirus.Per motius de seguretat, el museu i tota l'esplanada ha quedat sota control militar.

[dissabte, 13.12.25]
La Biblioteca de Catalunya ha comprat i digitalitzat el «Llibre d’hores Gralla», un manuscrit il·luminat del segle XVI que està considerat una de les joies del Renaixement a Catalunya
Es tracta d'un manuscrit il·luminat del segle XVI que està considerat una de les joies del Renaixement a Catalunya. Al març el llibre estava a la venda a l'estand de l'antiquari Jörn Günther a la fira Tefaf per 430.000 euros, on l'ha comprat la Generalitat de Catalunya, tot i que no n'ha fet públic el preu. El «Llibre d’hores Gralla» el va encarregar el membre més destacat d'aquesta família originària de Lleida, el diputat de la Generalitat i diplomàtic Miquel Joan Gralla. De fet, la desapareguda Casa Gralla, ubicada al carrer Portaferrissa de Barcelona, va ser l’edifici més famós de l’època del Renaixement a Catalunya. La família Gralla estava emparentada amb la Desplà, d'on provenia l’ardiaca major i president de la Generalitat Lluís Desplà, que va encarregar a Bartolomé Bermejo la coneguda Pietat conservada a la catedral de Barcelona. Les miniatures del llibre són del pintor florentí format a Flandes, Giacomo Smeraldo Dotavanti, l'autor de les miniatures del missal de la capella de Sant Jordi de la Generalitat, conservat actualment al MNAC, i també va treballar al monestir de Pedralbes. El volum va ser produït a Barcelona entre 1501 i 1525. La propietat de la família s'observa en l’escut d’armes familiar present en el llibre: una gralla negra sobre fons d’or i atzur, emmarcat per dos àngels.

[divendres, 12.12.25]
Una obra de teatre immersiva de gran format reuneix els personatges més icònics de la sèrie «Geronimo Stilton» en una proposta de la productora Nostromo Live
Els espectadors es trobaran amb una escenografia interactiva, visuals espectaculars i música original en una aventura escènica per a tota la família a través del Regne de la Fantasia. Fins al 31 de gener del 2026 es pot viure l'aventura immersiva «Geronimo Stilton Live» en un espai de 1.200 metres quadrats a l'espai Westfield de La Maquinista de Barcelona. És la primera vegada que l'univers de Geronim Stilton es pot viure amb aquesta experiència immersiva —anteriorment se n'havien fet dues versions de musical teatral— que combina teatre amb un recorregut interactiu i escenografies espectaculars amb l'objectiu que els espectadors ajudin en Geronimo i els seus amics a descongelar la Reina Floridiana i recuperar la màgia del Regne de la Fantasia. La proposta està concebuda com una obra de teatre de gran format en mobiment per espais com l’Eco del Rosegador al Portal Màgic, el Bosc de les Fades Congelat, el Poble dels Gnoms, la Forja Màgica i el Laberint de Gel, amb un repartiment d'intèrprets, un disseny descenografia, projeccions de vídeo, música original de Rafel Plana i Fernando Velázquez i disseny sonor. La sèrie de Geronimo Stilton s'ha traduït a més de 50 llengües i, segons dades editorials, ha arribat a superar els 180 milions d'exemplars venuts. En català, la sèrie es troba a l'Editorial Estrella Polar del Grup 62 i la majoria de les aventures han estat traduïdes per l'escriptor David Nel·lo. Aquesta proposta immersiva neix de la productora que ha portat als escenaris espectacles musicals com «La jaula de las locas», «La tienda de los horrores», «Cantando bajo la lluvia», «The Producers» i «El dia de la marmota».

[dijous, 11.12.25]
Ballant a la corda fluixa
¿De quina manera es pot explicar una història fent veure que no s'explica? Doncs això és el que fa la jove dramaturga i actriu nord-americana Clare Barron, originària de Washington, amagant-se l'edat per si de cas, amb aquesta peça d'exercici teatral i de títol a tall d'advertència: «Dirty Crusty» que, fent-ne una traducció més o menys barroera, vindria a dir: “Brut i escabrós”. Però que no s'espanti ningú perquè l'espectacle «Dirty Crusty» ni és tan brut ni és tan escabrós, almenys a jutjar per la versió que ha adaptat la companyia La Virgueria, investigant com acostuma a fer sempre en l'ànima de l'obra i els tres personatges que la protagonitzen, amb una mirada més aviat antònima, valgui la ironia, no bruta i escabrosa sinó neta i llisa [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Neta i llisa perquè ha deixat que el text, que hi és, sembla que no hi sigui i La Virgueria fa que cadascun dels tres personatges només el xiuxiuegin, l'insinuïn, el puntegin per deixar que sigui el gest, el ball, la coreografia iniciàtica i també el desig, la fantasia i el desencís allò que marquin una trama en una posada en escena on hi ha només una màscara i tres panells de barres de Led que tecnològicament faciliten el canvi d'il·luminació, des del blanc i blau més celestials al vermell més infernal, en un balanceig del que també viu la Jeanine (expressiva i enigmàtica actriu Sandra Pujol), la principal protagonista de l'obra, que té al seu voltant —i mai més ben dit— el Viktor (l'actor Pau Escobar), el xicot que ha agafat el relleu de la relació esporàdica de parella, i la Synda (l'actriu Patrícia Bargalló), una professora de ballet que té un grup de criatures a la seva escola i que prepara un pròxim espectacle.

[dimecres, 10.12.25]
El pianista Manel Camp recupera músiques populars de pobles rurals del Bages i les adapta al llenguatge modern en una iniciativa del programa Patrimoni Obert
El projecte forma part de Patrimoni Obert, una iniciativa per preservar el llegat històric i natural de quatre municipis. El ball de Cascavells de Castellfollit, el ball de la Coca de Rajadell o els Goigs a la Mare de Déu de Fals són tres de les músiques populars del Bages que se sabien de memòria diverses generacions d'habitants d'Aguilar de Segarra, Fonollosa, Rajadell i Sant Mateu de Bages, i que, a poc a poc, han anat quedant en l'oblit. El pianista Manel Camp, en el marc d'un projecte més ampli que s'anomena Patrimoni Obert, s'ha proposat recuperar-les, adaptar-les i fer-les arribar als infants de la zona a través d'un taller de música moderna. Ha convertit aquestes cançons en un llenguatge més proper al que escolten els infants. Manel Camp i Oliveras (Manresa, 20 abril 1947), pianista i compositor, està estretament lligat al moviment de la Nova Cançó des dels seus inicis, col·laborant en la instrumentació de concerts, l'arranjament de cançons i l'enregistrament de discs al costat d'intèrprets com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon, Joan Isaac o Esquirols, entre molts d'altres. Durant la seva carrera ha editat més de trenta discos i ha compost la banda sonora de diverses pel·lícules (una mostra de les quals està recollida al CD Banda Sonora editat per PICAP el 2002). També ha compost la partitura per a ballets, obres de cambra i espectacles musicals com «El Retaule de la Llum», «Més enllà del bosc», «Canigó» i «Fades» (aquests dos basats en l'obra de Verdaguer) o «Solitud» (a partir de l'obra de Víctor Català). El 2011 va dimitir juntament amb nou membres més del Plenari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts CoNCA (del qual era membre des del 2009) com a protesta pel trencament de model que proposa el projecte de llei Òmnibus.

[dimarts, 09.12.25]
Es documenten a la costa catalana cargols de mar utilitzats com a instruments sonors per comunicar-se des de fa com a mínim 6.000 anys
Un equip d'arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) han analitzat i tocat trompes procedents d’assentaments neolítics i mines de Catalunya fabricades amb cargols de mar. Els resultats revelen que els cargols de mar que s’utilitzaven com a trompes eren molt eficaços per a la comunicació a llarga distància i en llocs amb visibilitat baixa, malgrat que no descarten que s’utilitzessin com a instruments musicals. Fins ara se sabia que s’havien descobert diversos cargols de mar en una zona relativament petita de Catalunya, concretament al curs inferior del riu Llobregat i a la depressió precostera de la comarca del Penedès, a l’est de la ciutat de Barcelona. Quan se’ls va eliminar l’àpex, es va començar a investigar que podien haver servit com a instruments sonors o corns marins. L’estudi dels cargols de mar indica que es van recol·lectar post mortem, cosa que significa que no es van recollir per al consum dels mol·luscs que contenien, fet que reforça l’argument que es van obtenir només per les qualitats sonores. A més de servir per produir sons d'alta intensitat també podien produir melodies mitjançant la modulació del to, motiu pel qual no es pot descartar la possibilitat que aquests cargols de mar també s’utilitzessin com a instruments musicals amb una intenció expressiva. L’estudi també revela que els pobles neolítics feien servir els cargols de mar no només com a instruments musicals, sinó també com a eines poderoses de comunicació en les relacions socials de les primeres comunitats prehistòriques.

[dilluns, 08.12.25]
La companyia Engruna Teatre presenta el seu espectacle sensorial «Univers» adreçat a infants fins a 2 anys al centre Barbican de Londres
El centre Barbican, considerat un dels espais culturals més influents d’Europa i una referència mundial en arts escèniques contemporànies, destaca per la seva aposta valenta per propostes innovadores, experimentals i amb mirada internacional. La invitació del centre a la companyia catalana Engruna és un reconeixement al treball del grup de Sabadell i a la seva dedicació a la creació d'espectacles per a primers espectadors. Inspirat en la fragilitat i l’equilibri de l’univers, l'espectacle convida als infants a explorar i viure una experiència compartida que es construeix de nou a cada funció. «Univers» és una experiència poètica que celebra la descoberta, la presència i l’escolta profunda. Durant quaranta minuts, cossos i objectes es desordenen, es tornen a ordenar i troben el seu lloc dins d’un univers immens, un espai on conviure amb la vulnerabilitat i descobrir com allò més petit pot transformar-ho tot. La temporada al centre Barbican de Londres de la companyia Engruna s'afegeis a la gira internacional que el grup ha fet durant els últims anys a espais de Corea del Sud, Escòcia dins el Festival Imaginate d'Edimburg, a Irlanda dins del Baboró International Children’s Festival de Galway, a Dublín i Belfast, així com als Països Baixos, Dinamarca amb el Festival Bora-Bora d’Aarhus, la República Txeca, França i diverses ciutats d’Anglaterra, com Canterbury i Hull. Amb l'espectacle «Univers» han estat nominats als Premis de la Crítica catalana i als Premis Max de les Arts Escèniques.

[diumenge, 07.12.25]
Ai que ve la IA!
Poques vegades hi ha l'oportunitat de veure un quartet d'intèrprets com aquest en absolut estat de gràcia després que s'hagin posat en la pell dels personatges creats pel reconegut dramaturg, escriptor i director uruguaià, artífex de portar el català per primera vegada al Festival d'Avinyó amb «Història d'un senglar». Parlar de Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) —que sembla que no té res a veure amb Calderón de la Barca malgrat la referència que plana per sota de la trama— és ja parlar d'un autor adoptat del teatre català, un autor uruguaià sensible amb el respecte a la llengua del país d'acollida perquè no ha dubtat gens que la seva obra «Ai! La misèria ens farà feliços», original en castellà, s'estrenés en versió catalana, una versió més que repolida, per reblar el clau, pel traductor teatral Joan Sellent [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'obra de Gabriel Calderón, fa uns anys, s'hauria titllat segurament de futurista, distòpica, del ram de la ciència-ficció i alguns atributs més per l'estil. Ara, però, tots aquests qualificatius han quedat superats perquè la Intel·ligència Artificial, àlies IA, ja és aquí per fer el bé o per fer el mal, per millorar encara una mica més el progrés que ens assetja i, segurament també, per ser usada i explotada per a les pitjors malifetes que encara no ens podem ni imaginar.

[dissabte, 06.12.25]
Pizza Mangione amb regust sicilià
Si alguna iniciativa és digna de ser celebrada i benvinguda és la que fa deu anys, el 2016, va néixer a l'Institut del Teatre, dirigida des d'aleshores pel dramaturg Ramon Simó, que ara passa el relleu per jubilació pedagògica, no pas teatral. Es tracta del programa «Reverberacions» que dóna veu i sortida professional a graduats de l'Institut del Teatre i que, des del 2024, ha estat enfortit amb la coproducció del Teatre Lliure i conegut des d'aleshores com a «Reverberacions IT Teatre Lliure». La proposta d'aquesta temporada és l'espectacle «Manifest Mangione», creat i dirigit per Carol López i que parteix d'un fet de plena actualitat: l'assassinat que justament fa ara un any, el 4 de desembre del 2024, va patir Brian Thompson, el conseller delegat de l'asseguradora mèdica privada United Health Care, a mans, presumptament, del jove aleshores de 26 anys, Luigi Mangione [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Un assassinat a boca de canó i per l'esquena quan el conseller delegat sortia de l'Hotel Hilton de Manhattan. Un assassinat també que, a un any vista, ha agafat el caràcter popular i heroic de “justícia social” com a resposta activista que el jove Mangione —de classe benestat i amb estudis superiors— porta a terme contra el sistema de salut dels EUA que considera nefast per a la població i que encra està més tocat de mort des de la presidència dement de Donald Trump.

[divendres, 05.12.25]
Descobreixen amb un excel·lent estat de conservació un refugi antiaeri de la guerra civil que no figurava en el cens de 1938 arran de les obres de l'alta velocitat de l'estació de La Sagrera
Els treballs arqueològics fets entorn del carrer Baixada de la Sagrera, arran de la construcció de l’estructura de la futura estació de la línia d’alta velocitat Madrid–Saragossa–Barcelona, han permès descobrir un refugi antiaeri del qual no es tenia cap constància i que no figurava en el cens de refugis públics de 1938. La troballa s’ha realitzat en els treballs d’excavació. La descoberta correspon a un refugi de caràcter privat o no públic que donava servei a l’antiga estació de mercaderies de la Sagrera. L’element havia quedat completament ocult i només ha emergit amb motiu dels moviments de terra que comporta el projecte ferroviari actual i la futura reurbanització d’aquest espai. El traçat d’aquest refugi antiaeri de la guerra civil connectava els dos edificis que es trobaven a banda i banda de l’entrada a l’antiga terminal de mercaderies. Un ja va ser enderrocat a la dècada passada, mentre que el segon ha mantingut fins ara la seu de les oficines d’Adif des d’on es dirigeixen les obres de la futura estació intermodal de la Sagrera. El refugi presenta una tipologia constructiva singular dins del conjunt de refugis antiaeris de Barcelona. Es tracta d’una estructura tipus búnquer, excavada a cel obert i construïda amb formigó armat, amb una llosa de coberta d’uns dos metres de gruix preparada per resistir l’impacte de bombes de cent quilos. L’estructura està situada a uns quatre metres de profunditat i conserva dues entrades, una de les quals ha pogut ser documentada completament.

[dijous, 04.12.25]
La mula més antiga de l'Europa occidental es localitza en un jaciment del Penedès i es considera que pertany a l'època dels fenicis que van introduir el burro a la península Ibèrica
Investigadors del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques i de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona han identificat al Penedès la que es considera la mula més antiga documentada a la Mediterrània occidental i a l’Europa continental. La troballa, explicada en un article publicat a la revista Journal of Archaeological Science: Reports, està datada entre els segles VIII i VI aC, durant la primera edat del ferro, moment en què els fenicis van introduir els burros a la península Ibèrica. Les mules són un híbrid entre un burro i una euga, de manera que la datació establerta pels investigadors pot significar que el coneixement d’hibridar èquids va arribar a Europa, procedent del Pròxim Orient, abans del que es pensava fins ara. L’animal estudiat es va documentar el 1986, durant l’excavació d’una part del jaciment de l’Hort d’en Grimau, a Castellví de la Marca. Procedeix, concretament, de l’interior d’una fossa, probablement una sitja amortitzada, en què es van dipositar també les restes òssies parcialment cremades d’una dona. Amb la nova recerca, s’ha datat l’animal amb radiocarboni i se n’ha fet la identificació per mitjà de la genètica. La hibridació d’èquids va permetre aconseguir animals de transport com les mules, més ben adaptades als climes àrids que els cavalls i més resistents.

[dimecres, 03.12.25]
De porc i d'escriptor se n'ha de venir de mena
En plena crisi del porc per la pesta porcina africana de Collserola n'ha esclatat una altra des de Mèxic on arran de la Fira del Llibre de Guadalajara, l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha anunciat la convocatòria anual d'una beca de creació literària amb el nom «Narrar Barcelona» adreçada a escriptors llatinoamericans que escriguin en espanyol perquè s'instal·lin tres mesos a Barcelona i elaborin una obra amb les seves impressions. Abans que esclatés la polèmica —les polèmiques culturals sovint tenen curta durada— em va venir de seguida a la memòria que l'invent de l'alcalde Collboni no és cap invent. El llunyà 1989, la Institució de les Lletres Catalanes —en els òrgans de la qual ja hi havia des de sempre els escriptors catalans— va instituir el programa «L'escriptor convidat». Sí, tal com sona, “convidat” [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. El primer va ser l'aleshores l'emergent escriptor nord-americà, David Leavitt de qui, dos anys abans, l'Editorial Columna li havia publicat la seva novel·la debutant: «Ball de família». David Leavitt va ser a Barcelona a taula franca perquè escrivís des de, a i sobre Barcelona. Si la intenció va arribar a bon port, ja és una altra cosa. Més endavant encara s'hi van afegir, entre altres, l'escriptora italiana Francesca Duranti, l'escriptor mexicà Octavio Paz o l'albanès Bashkin Shehu.

[dimarts, 02.12.25]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el novembre del 2025 amb 31.550.340 visitants que han fet 68.496.222 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de novembre del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de novembre del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (25 anys, 7.862 edicions) de 31.550.340 visitants i 68.496.222 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.287,6 visites de pàgines (10,29 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 34 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.059 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dilluns, 01.12.25]
El monestir, la Moreneta i la muntanya de Montserrat protagonitza l’exposició «Montserrat, mare i terra« del Museu Frederic Marès
El Museu Frederic Marès presenta l’exposició «Montserrat, mare i terra», comissariada per Sílvia Canalda, historiadora de l’art i professora de la Universitat de Barcelona. La mostra, que es pot visitar fins al 24 de maig de 2026, aprofundeix en el fenomen del col·leccionisme d’objectes devocionals a partir de la imatge de la Moreneta, el monestir i la muntanya de Montserrat, coincidint amb la celebració del mil·lenari del Santuari. S’hi reuneixen una quarantena d’obres procedents majoritàriament del fons del Museu Marès, complementades amb tretze peces cedides per altres institucions i col·leccions particulars. A partir del ric conjunt d’objectes montserratins reunits per Frederic Marès, l’exposició articula un relat sobre l’evolució iconogràfica de la Mare de Déu de Montserrat, la devoció popular generada al seu voltant i la seva difusió a través del món de l’estampa. La mostra incorpora també una mirada contemporània al llegat montserratí i al seu impacte cultural, presentant obres singulars que testimonien la persistència del simbolisme de la muntanya i de la imatge de la Moreneta en la creació actual.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |