BITS MES FEBRER

[diumenge, 28.02.21]
El Consell Cultural de les Valls d’Àneu ha rebut un lot de més de 400 imatges històriques de part de la Fundació Endesa que documenten la construcció de les centrals hidroelèctriques de les Valls d’Àneu a la dècada dels anys cinquanta del segle XX
El lot de 443 fotografies passarà a formar part de l’arxiu de l’entitat cultural. Les fotografies il·lustren la construcció dels salts d’aigua de les centrals hidràuliques d’Espot, Esterri i la Torrassa. Amb aquesta incorporació, les imatges s’afegeixen als més de 8.500 documents gràfics de l’arxiu públic del Consell Comarcal de les Valls d’Àneu. Entre les imatges cedides, s’hi poden veure la construcció de les canonades forçades que alimenten la central hidroelèctrica d’Espot o de la presa que forma l’embassament de la Torrassa. Malgrat estar alimentades per rius diferents (riu Escrita, en el cas de la d’Espot, i riu Noguera Pallaresa, en el cas de La Torrassa), totes dues centrals hidroelèctriques comparteixen edifici, estant la de la Torrassa dins de les instal·lacions de la d’Espot, una característica que les fa singulars. Fins ara, la
col·lecció fotogràfica que ara gestiona el Consell Cultural de les Valls d'Àneu formava part del Fons Històric d’Endesa (que es troba dins la Fundació Endesa) que, conscient del valor històric dels documents per comprendre el procés d’electrificació de Catalunya, els té catalogats i arxivats. L’any 2000 es va crear l’Arxiu d’Imatges del Consell Cultural, que actualment compta amb 8.500 documents gràfics de consulta pública i a disposició de catàlegs i activitats divulgatives. L’objectiu d’aquest fons és doble: d’entrada, contribuir a la recuperació de l’imaginari col·lectiu i, també, posar en relleu el llegat i la importància de la història en la vida d’un territori a través de la fotografia.

[dissabte, 27.02.21]
«Canto jo i la muntanya balla» fa pensar en com el món rural s'ha apropiat de l'urbà a poc a poc en els últims temps i ho ha fet del tot arran dels successius confinaments i les successives restriccions de mobilitat
«La natura: el ball de rams de la vida». La base literària de «Canto jo i la muntanya balla» és una polifonia de veus. Moltes veus. I els espectadors han de saber que, si no es vol que un muntatge teatral duri una tarda sencera, a la dramaturga Clàudia Cedó no li toca altre remei sinó retallar, escollir i recosir. Qui en vulgui més que practiqui el vell i oblidat hàbit de la lectura. Una feina artesanal, la de la dramaturga, a partir de la prèvia literària de l'escriptora Irene Solà (Malla, Osona, 1990), que ha de distingir entre la veu que tenen els bolets, el gos o el cabirol, de les veus humanes que potser també esdevenen, en el fons, part de la fauna i la flora convertides en humus del bosc. Quan Oriol Broggi —ànima de La Perla 29— pensa, aprofitant el parèntesi sisplau per força de la crisi de coronavirus, a fer una adaptació teatral de la novel·la més llegida dels últims anys, s'imagina tota aquesta multitud de veus i també l'atmosfera que les envolta i segur que les veu incrustades en l'escenografia natural de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Terra i fusta, base de la natura
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. Però ara resulta que l'adaptació ha estat un èxit en tots els sentits i que el més probable és que un dia o altre hagi de deixar l'atmosfera humida de la nau gòtica i hagi de rondar per la Seca i la Meca on els auditoris de disseny, alguns molt freds i la majoria d'escenari convencional, li trauran una part de l'encant a pesar que mantingui la més important, que és la paraula.

[divendres, 26.02.21]
Tot el que s'amaga darrere la xifra «1312» i l'acrònim «ACAB» que apareix com a grafiti arran dels aldarulls posteriors a les manifestacions a favor de la llibertat d'expressió
«U, Tres, U, Dos... ¿Tots els policies són uns bastards?» Darrere la imatge de terra cremada que deixen, nit rere nit, els aldarulls posteriors a les manifestacions i concentracions pacífiques a favor de la llibertat d'expressió i contra el malestar general que assetja la societat de la generació del coronavirus, hi ha un paisatge desolador propi d'un estat de guerra: aparadors esmicolats, plaques metàl·liques o de fusta protectores, mobiliari urbà socarrimat, motocicletes recremades, asfalt amb restes de les brases, saquejos de botigues retransmesos en directe...
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX] Però hi ha també missatges, enigmes i consignes que es mantenen per a la petita història de qualsevol revolta social. Un d'aquests missatges és el grafiti amb els números U, Tres, U, Dos... Mil tres-cents dotze [1312], un codi numèric que, desxifrat, representa l'acrònim ACAB, extret d'una expressió en anglès (“All cops are bastard”) que significa, en versió fina, «Tots els policies són uns bastards». És una expressió que s'ha estès a tota mena de protestes i que prové de les vagues mineres angleses dels anys vuitanta del segle passat, tot i que hi ha qui diu que podria ser anterior. Els números, U, Tres, U, Dos coincideixen amb l'ordre en anglès de cada lletra de l'alfabet.

[dijous, 25.02.21]
El sector del llibre ha tancat el primer any segrestat pel coronavirus amb més lectors a causa del confinament però amb una caiguda del 20% de les vendes
El sector del llibre ha tancat el primer any de pandèmia amb més lectors, però amb una caiguda de les vendes a Catalunya que voreja el 20%, sobretot per l'anul·lació del Sant Jordi presencial, segons el
Gremi de Llibreters. És una xifra més alta de la que s'havia anunciat la Nit de l'Edició i que es xifrava en un 5%, La tendència no ha estat la mateixa en tot el sector del llibre, ja que es divideix en tres parts diferenciades: els llibres d'interès general (ficció, no-ficció, infantil i juvenil), tota l'exportació a l'estranger i el llibre de text. Una tendència positiva és que a les plataformes digitals, la venda de llibres en paper i electrònic ha arribat a créixer fins a un 500% en alguns casos. La nota negativa és que, durant el confinament, la pirateria ha crescut i ho ha fet de forma bastant destacada a través dels grups de WhatsApp, així com Telegram i Facebook, on els usuaris comparteixen arxius. El que el sector deixa d'ingressar per la pirateria es calcula en uns 215 milions d'euros.

[dimecres, 24.02.21]
«Lessons in Love and Violence» de George Benjamin i Martin Crimp s'estrena al Gran Teatre del Liceu una coproducció internacional amb Josep Pons a la direcció
La posada en escena de Katie Mitchell situa a l’actualitat una obra basada en fons medievals que explica la relació entre el rei Eduard II i el seu amant Piers Gaveston. L’obra, estrenada el 2018 a Londres, és una coproducció del Gran Teatre del Liceu amb la Royal Opera House, el Teatro Real de Madrid, la Dutch National Opera d’Amsterdam, la Staatsoper d’Hamburg, l’Opera de Lyon i la Lyric Opera of Chicago. Josep Pons dirigeix l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu amb la característica que per garantir les distàncies mínimes entre els músics, arran de les mesures sanitàries per la crisi del coronavirus, el fossat s’estén a les quatre primeres files de platea. Es dóna el fet que l'obra de George Benjamin (Londres, 1960) es va introduir aquí als anys noranta, el maig del 1991, gràcies al director Josep Pons amb l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure
[vegeu la notícia d'aquell moment i les declaracions del compositor]. En el repartiment de l'estrena de «Lessons in Love and Violence» figuren Stéphane Degout com a rei, Georgia Jarman encarnant a Isabel, Daniel Okulitch com a Gaveston i Peter Hoare representant a Mortimer. La majoria de l’elenc vocal de l’obra actua per primera vegada al Liceu. L’òpera «Lessons in Love and Violence» de George Benjamin i Martin Crimp es basa en l’obra literària «Edward II» de Christopher Marlowe. L'òpera es va estrenar el 2018 a Londres i ha passat per diversos teatres d'Europa abans d'entrar al Liceu.

[dimarts, 23.02.21]
L'Institut del Teatre aparta cautelarment el director Joan Ollé de la seva matèria docent de «direcció» arran de les denúncies fetes públiques de presumpte assetjament sexual
«L'Institut del Teatre aixeca el teló... i l'estora». Després de la llarga història, des de la creació de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic de l'any 1913, i la profitosa trajectòria artística de l'Institut del Teatre, ha sortit a la llum un reportatge d'investigació i de denúncia del diari ARA sobre presumptes abusos sexuals de cert professorat amb l'alumnat. En ple cap de setmana d'aldarulls i vandalisme de carrer al voltant de les manifestacions a favor de la llibertat d'expressió, la notícia ha remogut els fonaments de l'Institut del Teatre, una institució que depèn administrativament de la Diputació de Barcelona, actualment governada per un pacte forçat entre el partit nacionalista espanyol del PSC-PSOE i el partit JuntsxCatalunya. No cal dir que immediatament, l'oposició de la Diputació de Barcelona que es considera tan ofesa com legítima per governar, Esquerra Republicana de Catalunya, ha exigit amb urgència una reunió de la Junta de Govern de l'Institut. S'endevina que hi ha ànims de fons perquè rodin caps
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. La direcció de l'Institut del Teatre, que des de fa quatre anys està en mans de Magda Puyo, ha reaccionat amb rapidesa i ha recordat que, des de fa tres anys, l'Institut del Teatre té aprovat un protocol sobre la qüestió, a la vegada que ha confirmat que no hi havia cap denúncia oficial, reivindicant l'honestedat de la majoria del professorat, i posant també el focus, com el reportatge del diari ARA, en un dels professors, el reconegut director escènic Joan Ollé, amb una afirmació contundent de Magda Puyo: «Joan Ollé sap que això és greu i portarà conseqüències».

[dilluns, 22.02.21]
El Paral·lel reivindica el nom de la vedet Bella Dorita coincidint amb la commemoració dels 120 anys del seu naixement
Els equipaments culturals del barri del Poble-sec de Barcelona han dedicat el mes de febrer a commemorar i recordar el nom de qui va ser una de les vedets més populars del Paral·lel coneguda amb el nom de Bella Dorita. En realitat, María Yáñez “Bella Dorita” va néixer el 23 de febrer del 1901 a Cuevas de Almanzora (Almeria), en el si d'una família acomodada. La seva vida va ser llarga i va entrar en la nòmina de les centenàries perquè va morir el 27 de juny del 2001. Aquest 2021, doncs, es troben dues efemèrides la dels 120 anys del naixement i la dels 20 anys de la seva mort. Els actes del Paral·lel recorren la vida artística i cultural amb exposicions, projeccions, xerrades i taules rodones o concerts escampats per diversos espais culturals del barri. La Bella Dorita
[recordeu aquí una entrevista amb la protagonista del 1991, amb motiu del seu norantè aniversari]té el sobrenom de la Reina del Paral·lel. D'aquella època no en queda res i les restes dels teatres que la podrien recordar estan gairebé en runes com l'Arnau. Tot i així, l'esperit es manté, almenys per part dels organitzadors i dels col·laboradors que hi participen com Joan Estrada, cofundador de la Cúpula Venus, Elvira Vázquez, empresària d'El Molino o Lluís Juanet, director i productor de Viu el Teatre. Hi participen també Xavier Albertí, que aquesta temporada precisament tancarà la seva etapa al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya amb un espectacle que recorre la vida del Paral·lel, a més de la cantant Mireia Feliu o Marc Riera, del col·lectiu de músics del Paral·lel. Els actes commemoratius es tanquen el 27 de febrer al Centre Cívic Albareda amb la col·laboració del Consell de cultura popular i tradicional del Poble-sec amb el concert de la Banda Paral·lelus, una reunió de músics dels barris que envolten el Paral·lel (el Poble-sec, el Raval i el barri de Sant Antoni) que tenen un programa amb els cuplets que es cantaven als seus teatres amb repertoris més ballables del Mediterrani, el Brasil i Llatinoamèrica. Totes les activitats són gratuïtes, però cal cita prèvia.

[diumenge, 21.02.21]
Els aldarulls posteriors a les manifestacions contra l'empresonament del reaper Pablo Hasél deixen un balanç de pèrdues materials a banda dels ferits ue posen en qüestió l'esperit de fons de les protestes
«Digues quina querella poses i et diré quina mena de carallot ets». En les últimes hores, han coincidit dos atemptats contra els mitjans de comunicació provinents de dos bàndols oposats. Per una part, la trencadissa de vidres de l'edifici d'El Periódico, al carrer Consell de Cent de Barcelona, un edifici, per cert que el mitjà deixarà d'aquí a tres mesos, i per una altra, la querella que el partit nacionalespanyolista de VOX ha presentat contra l'humorista Jair Domínguez i, de rebot, contra el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo i la mateixa cadena, per un comentari fet en la seva secció d'«El Matí de Catalunya Ràdio», arran de dos dels resultats electorals anecdòtics del 14F, els de les poblacions de Vilamalla, a l'Alt Empordà, i La Pobla de Mafumet, al Tarragonès, amb majoria de VOX. És un pas més en la intolerància que s'ha instal·lat en la societat actual, sobretot en la joventut actual, alterada, enfadada, preocupada i angoixada per la incertesa de futur que l'aclapara. Que amb les protestes a flor de pell per defensar la llibertat d'expressió, amb les conseqüències de destrosses materials i, les més lamentables, la de la pèrdua d'un ull —i ja en van tres— d'una jove manifestant de 19 anys, es trepitgi precisament la mateixa llibertat d'expressió és una mostra del desconcert col·lectiu que va en augment.
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]Tan greu és que els ultres de VOX atemptin contra un professional de l'humor com que quatre energúmens encaputxats, piolet en mà, atemptin contra un mitjà de comunicació, sigui quina sigui la seva línia editorial sota el crit de «premsa espanyola, manipuladora». Quan la ràbia es decanta cap al missatger, vol dir que no se sap ben bé qui és el destinatari de la mateixa protesta. Quan VOX diu que vol silenciar Catalunya Ràdio o TV3 treu el seu piolet de censura de la mateixa manera que ho fan els energúmens encaputxats del piolet quan esmicolen els vidres d'El Periódico. Als uns i als altres, els aniria bé recordar que sempre s'ha dit allò de «tal faràs, tal trobaràs». O el que és el mateix: digues quina querella poses i et diré quina mena de carallot ets.

[dissabte, 20.02.21]
Els cinemes Verdi es passen a les plataformes i obre dos canals temàtics gratuïts com el que ofereix Samsung TV Plus
Els cinemes Verdi, amb seus al barri de Gràcia de Barcelona i també a Madrid, inauguren una iniciativa pionera entre les sales de cine. Han posat en marxa dos canals temàtics de televisió que emeten pel·lícules de manera gratuïta, 24 hores ininterrompudament i també a la carta. El primer canal és Cines Verdi TV, de cine d'autor en general, i l'altre Cine Feel Good, amb pel·lícules positives, més obertes i generalistes. Hi programarà films del seu catàleg de 33 anys d'història. De moment, se sumen a l'oferta dels televisors Samsung TV Plus, però treballen per incorporar el servei a altres marques. Amb aquesta iniciativa, es podran trobar grans directors nacionals i internacionals com Kurosawa, Chaplin, Barda, Allen, Wenders, Haneke i Loach. Propostes que no són fàcils de trobar en altres serveis, especialment gratuïts. La intenció és que cada dia arribi una pel·lícula nova i dedicada a una temàtica diferent. Aquest canal inclou continguts de cine clàssic i recent, de ficció, documental i d'autor. El cas és que els
cinemes Verdi són uns dels pioners en cinema en versió original, però en aquest cas expliquen que quan sigui "tecnològicament possible" oferiran aquests també en versió original subtitulada. Els Verdi consideren que aquesta iniciativa no és una claudicació com a sales de cinema sinó un complement. Durant el confinament, els Verdi ja van obrir una sala de cinema virtual en streaming de pagament per compensar la pèrdua d'espectadors pel tancament de les sales.

[divendres, 19.02.21]
Mònica Terribas i Jordi Basté han estrenat «Nexes», un programa d'entreteniment i voyeurisme amb testimonis qualificiats d'anònims, és a dir, que a casa seva els coneixen, però que es veu d'una hora lluny que han estat triats prèviament
«Un rusc sense abelles i poca mel». Que una televisió estreni un programa és el pa de cada dia. Que ho faci TV3 amb el tàndem dels qui han estat els dos primers comunicadors que hi ha hagut en els últims anys a la ràdio catalana ja no és tan habitual. Mònica Terribas i Jordi Basté han estrenat «Nexes», un programa d'entreteniment i voyeurisme amb testimonis qualificiats d'anònims, és a dir, que a casa seva els coneixen, però que es veu d'una hora lluny que han estat triats prèviament per arrodonir el guió. Dues hores, publicitat inclosa, d'una realització tenebrosa —amb mitjans tècnics de Mediapro amb omnipresent càmera aèria— sobre un rusc mal il·luminat, en un enregistrament en un plató extern, a Fira de Barcelona, i amb un constant moviment del centenar de voluntaris, com si juguessin a la xarranca, identificats amb cartellets enganxats al pit amb el nom de fonts, com aquelles colles d'infants que surten a passejar pel barri a l'escola bressol, i que es mouen d'hexàgon en hexàgon segons el que els proposen els presentadors
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. Però, ¿de què li serveix a l'audiència saber que tenir amics de poc fiar a casa pot sortir car, fer un triangle femení és la glòria, saber amb qui t'has fet el primer petó pot constar al currículum o xafardejar el mòbil de la parella és constitucional o no? El programa es diu «Nexes», però Mònica Terribas parla sempre d'«El rusc». I un no es pot estar de pensar que si no fos perquè, fa 175 anys, un pastisser de cognom Abella va fundar «La colmena» entre la Baixada de la Llibreteria i la Plaça de l'Àngel de Barcelona, potser el programa es diria «El rusc», ni que el centenar d'abelles voluntàries que hi pul·lulen amb les seves històries personals no hi deixin ni una mica de la dolçor de la mel.

[dijous, 18.02.21]
Les manifestacions en suport del raper Pablo Hasél i els actes vandàlics de grups reduïts reflecteixen el malestar que es cova en la societat actual
«Les ciutats cremades». Hi ha malestar. Atur, precarietat, incertesa, refugiats, immigració, por, coronavirus... I quan hi ha malestar, qualsevol espurna serveix per encendre el foc. En les últimes hores, cremen les ciutats i es converteixen en ciutats cremades del segle XXI. L'espurna: la detenció i l'empresonament del raper Pablo Hasél. Però no només és això. També l'actitud irresponsable d'uns governants enxampats en la feblesa incapaços de donar resposta al malestar de la societat, malgrat que els arriben els crits d'emergència. Davant el clam unànime de l'abús de la llei que vulnera la llibertat d'expressió per unes lletres de cançons que toquen una monarquia plena de taques negres, el govern nacionalista espanyol del PSOE s'amaga sota la mascareta de la llei
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. En comptes de plantar cara a la dreta i la ultradreta nacionalespanyolista que el pressiona, s'excusa amb subterfugis a canvi d'admetre que l'Estat viu de fa temps sota el jou d'una justícia retrògrada i allunyada de les legislacions europees. Quan les ciutats cremen, la resplendor de les flames fa veure que els governs de torn tenen damunt seu el martell de la justícia a la qual s'ha cedit impunement la responsabilitat política. Quan les ciutats cremen, apareixen les ciutats cremades. I sota l'asfalt de les ciutats cremades sempre hi ha la fortor de socarrim de les cendres de la política ben remullades.

[dimecres, 17.02.21]
L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona exhibirà mensualment un document original dels seus fons en el nou cicle «La vitrina del document del mes» que obre amb quatre dibuixos originals de l'artista Josep Bartolí
L'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona acull a la seva sala d’exposicions «La vitrina del document del mes», un espai on mensualment s’exposarà una peça original destacada dels seus fons. El cicle s’inicia amb quatre dibuixos originals de Josep Bartolí del seu pas pels camps de concentració després del final de la Guerra Civil. L’obertura al públic de la nova vitrina coincideix amb la visita a Barcelona de George Bartolí, nebot de l’artista, i Françoise Roux, directora del Memorial del camp de Ribesaltes, institució que prepara una exposició monogràfica dedicada a Josep Bartolí. L’objectiu del nou cicle expositiu de
l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona és donar a conèixer la riquesa i varietat de fons documentals custodiats. Es tracta d’una iniciativa que fins ara es realitzava només de manera virtual en el web de l’Arxiu i que ara suma l’exposició dels documents originals seleccionats en una vitrina de gran format instal·lada a la sala d’exposicions del vestíbul de la Casa de l’Ardiaca, acompanyada d’uns textos explicatius en tres idiomes. El nou cicle expositiu s’inicia aquest mes de febrer amb quatre dibuixos originals de Josep Bartolí (Barcelona, 1910 - Nova York, 1995). El fons conservat a l’Arxiu és fruit de la donació que el mateix artista va fer el 1989 i gràcies a la qual les obres van passar a formar part del patrimoni de la ciutat.

[dimarts, 16.02.21]
Les activistes de FETEN irrompen durant la jornada electoral del 14F contra els discursos xenòfobs i antifeministes del partit ultradretà que s'estrena al Parlament de Catalunya
«Fars de FETEN». Les activistes de FETEN han irromput durant les eleccions del 14F al Parlament de Catalunya. Ho han fet per sorpresa quan es disposava a entrar al seu col·legi electoral el cap de llista del partit ultradretà VOX que, com ha passat durant tota la campanya, ha hagut de ser escortat. Cinc feministes activistes s'han postulat davant del cap de llista de VOX amb el típic estil de tors nu amb inscripcions en grafiti als pits que li deien que el partit que representava era un feixista. El cap de llista de VOX ha tingut opció de denunciar-ho davant de les càmeres i s'estranya que li diguin que el seu partit és masclista, xenòfob i feixista
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. Ningú no es veu la palla a l'ull propi, ves! I els mossos d'esquadra han practicat l'exercici de dansa contemporània conegut com el de l'arrencacebes, però en aquest cas, amb l'inconvenient que les tals cebes ja estaven pelades... o despullades, vaja. Diuen que la ceba fa plorar. En aquest cas, si fa plorar, es per constatar un dia rere l'altre com la policia catalana ha hagut d'escortar i protegir els seguidors de VOX fins a límits impensables en un estat de dret democràtic. Però Catalunya no és Alemanya, esclar. Que li preguntin a Frau Merkel què fa ella amb els ultradretans i neonazis. I sota una pretesa salvaguarda de la pluralitat de la Junta Electoral espanyola, el feixisme, per aquí, campa a l'alça.

[dilluns, 15.02.21]
Les biblioteques denuncien que han retrocedit en el temps per oferir els serveis bàsics propis de mitjans del segle XX amb l'anul·lació de les activitats paral·leles i interactives arran de la crisi del coronavirus
El valor afegit, construït des de fa dècades, per la xarxa de biblioteques catalanes se n’ha anat en orris arran del coronavirus. Aquesta és la denúncia que fan els bibliotecaris, ja que asseguren que han retrocedit en el temps per oferir els serveis bàsics propis de mitjans del segle XX: servei de préstec, consulta de documents i espai per llegir o estudiar. Des del mes de març del 2020, les formacions, els espais de creació, els clubs de lectura i una llarga llista d’activitats que impulsen la cultura popular han quedat completament anul·lades. Els bibliotecaris consideren que tancant la seva activitat s’està trencant l’equitat cultural i formativa que proporcionaven a la societat. Tot i que compleixen amb les recomanacions del Procicat i han invertit recursos per poder garantir espais segurs, ara per ara, el govern no els ha flexibilitzat les mesures. Aquest fet ha provocat l‘anul·lació de la totalitat de les activitats, tant interiors com exteriors, destinades a la creació i la formació. Per això, la xarxa de biblioteques catalanes s’han unit i han elaborat el manifest
«Biblioteques visibles» en el qual demanen que se’ls deixi desenvolupar la seva activitat cultural i formativa. A més, també reclamen que s’elimini la quarantena de documents, una mesura contradictòria amb els criteris que s’apliquen, per exemple, a les llibreries. La xarxa de biblioteques ha mirat de reinventar-se per tal d’oferir continguts en línia. Tot i així, alerten que no tothom disposa dels dispositius necessaris per accedir al món virtual.

[diumenge, 14.02.21]
L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) surten de gira per diverses poblacions catalanes amb el suport del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Tot i les restriccions i el confinament municipal, el departament de Cultura vol potenciar iniciatives que portin la cultura arreu del país: amb aquest objectiu s'ha decidit a impulsar, juntament amb el Gran Teatre del Liceu, L’Auditori de Barcelona i diversos equipaments municipals, una gira pel territori de les dues
orquestres nacionals, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Segons el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya aquesta és una iniciativa molt rellevant per a la cultura en aquests moments d'especial dificultat. La gira ha previst cinc concerts a les ciutats de Girona, Lleida, Tarragona, Manresa i Reus. Els pròxims amb l'OBC seran a càrrec del director Alexander Liebreich i posen l’accent en el patrimoni musical català, vinculat a les commemoracions oficials de l’Any Gerhard i l’Any Manén.

[dissabte, 13.02.21]
La iniciativa «AMOR x AMOR» commemora el «14 de febrer» per cinquè any amb la conversió de l'habitual concert multitudinari pel Dia del Duets de Musicals a Distància a benefici de l'Associació Assís o Cap Dona Sense Llar
AMOR x AMOR torna per cinquè any consecutiu, adaptant-se a les circumstàncies ocasionades per la crisi del coronavirus. En aquesta ocasió no és possible fer un concert multitudinari a cap teatre, però continua propagant l'amor per Sant Valentí, transformant l'amor romàntic dels duets que cada any integren el repertori dels concerts, en un Amor solidari. «AMOR x AMOR» converteix el 14 de febrer d'aquest 2021 en el Dia dels Duets de Musicals a Distància amb l'objectiu de recaptar fons per l'Associació Assís i la seva campanya CapDonaSenseLlar, que pretén aconseguir el finançament necessari per posar en marxa la Llar Rosario Endrinal, dissenyada per a oferir atenció a dones en situació de sense llar de la ciutat de Barcelona. «AMOR x AMOR» omple les xarxes socials compartint més de
40 vídeos de duets de musicals enregistrats per més d'un centenar de professionals de les arts escèniques. Entre els més de 100 artistes que participen a «AMOR x AMOR - Duets de Musical a Distància» són África Alonso, Clara Altarriba, Daniel Anglès, La Barni Teatre, Ester Bartomeu, Roger Berruezo, Albert Bolea, Júlia Bonjoch, Dani Campos, Pilar Capellades, Nil Carbonell, Mariona Castillo, Georgina Cort, Xavi Duch, Ferran González, Mone, Mònica Macfer, The Feliuettes o Toni Viñals, entre altres. La iniciativa compta amb la direcció d'Alícia Serrat.

[divendres, 12.02.21]
Bruno Oro i Clara Segura tornen després del Teatre Romea amb la seva «Cobertura» basada en la sèrie «Vinagre» però ara a l'escenari del Teatre Condal
«Del vi negre deixar en repòs, se'n fa vinagre». Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre», de TV3, va marcar el 2008 els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que, deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os. El xou de «Cobertura», primer al Teatre Romea i ara al Teatre Condal, és un parèntesi en la trajectòria de Bruno Oro i Clara Segura
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. Es podria dir que «Cobertura» convida a riure. I si els espectadors s'avenen a la convenció, l'espectacle no els decebrà [Text íntegre de la crítica a la revista digital Clip de Teatre]. Cal, doncs, una bona predisposició a acceptar qualsevol exageració al servei del guió de l'esquetx i perdonar segons quins excessos, precisament perquè el guió els ho exigeix. Cal molta energia per mantenir el ritme de «Cobertura». Cal també molta mà esquerra i ofici dramàtic per mantenir el nivell d'humor sense que decaigui. I Bruno Oro i Clara Segura es barallen amb les desenes de personatges que interpreten, una trentena llarga, amb la llengua esmolada i la sàtira sobre la vida actual a flor de pell.

[dijous, 11.02.21]
La Junta Electoral espanyola prohibeix un acte en defensa de la Llibertat d'Expressió i a favor de Pablo Hasél convocat per l'Acadèmia Catalana de la Música
«Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom...» Doncs, això, que la Junta Electoral espanyola, que es veu que no té prou feina escodrinyant les més de 25.000 al·legacions de ciutadans que es consideren exempts de ser una mesa, ha prohibit l'acte a favor de la Llibertat d'Expressió que l'Acadèmia Catalana de la Música havia de fer a la Plaça del Rei de Barcelona en suport del raper lleidatà Pablo Hasél, a punt de ser arrestat per entrar a la presó
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. Costa veure la relació que hi ha entre un acte a favor de la Llibertat d'Expressió d'uns músics i els postulats d'unes eleccions polítiques perquè la Junta Electoral es fregui les mans autoatorgant-se el paper inquisitorial. A la mateixa Junta Electoral, li deu semblar també fora de lloc que uns dos-cents artistes de la corda esquerrana espanyola hagin fet un manifest exigint l'indult i la llibertat per a Pablo Hasél.

[dimecres, 10.02.21]
La programació de Barcelona Districte Cultural està dedicada a les arts escèniques i l’audiovisual amb més de 40 espectacles i 250 funcions de caràcter gratuït en diversos espais de tots els districtes de la ciutat
La 9a edició del circuit ofereix un total 250 funcions fins al 29 de maig obertes a tots els públics i gratuïtes, que se sumen a les activitats complementàries, tant de presencials com en línia, que el programa presenta per apropar la realitat de la creació i els creadors a la ciutadania i les funcions adreçades a públics escolars
Barcelona Districte Cultural ha assolit, des que es va crear, la xifra de 100.000 espectadors gràcies al creixement progressiu de centres implicats en el circuit i a l’increment de funcions que hi presenten. Actualment, la xarxa del programa està formada per 29 equipaments dels 10 districtes que programen activitats en 31 escenaris. La nova programació d’aquest circuit —que està dedicat a les arts escèniques i l’audiovisual i arriba a 29 centres cívics i equipaments de proximitat dels 10 districtes de la ciutat— vol ser la més ambiciosa de les que fins ara ha presentat, ja que no només ofereix 27 noves propostes de teatre, dansa, música i circ, sinó que també en repesca 17 més que van ser ajornades durant les dues darreres edicions a causa del coronavirus.

[dimarts, 09.02.21]
La Junta Electoral espanyola fa un pas més en el control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i li exigeix un informe diari amb el minutatge que destina a cada partir en els telenotícies i els informatius
«Amb el cronòmetre a la mà per un minut de diferència». A la Junta Electoral espanyola se li ha girat feina aquest 14F. Al divertimento de fer despenjar pancartes, llaços i cartells que consideren partidistes —antítesi de la democràcia— i a la lingüísticofòbia de prohibir que els mitjans públics catalans pronunciïn les expressions «presos polítics» i «exili» s'hi ha afegit ara la síndrome del cronometrador. Com si estiguessin al marge d'una pista de tartà, els censors de la Junta Electoral espanyola han exigit ara a TV3 que els faciliti cada dia i, atenció al detall, abans de les dotze del migdia —l'hora de l'Àngelus!— un informe amb el minutatge exacte que els Telenotícies i els vídeos que han destinat a cadascun del partits que es presenten a les eleccions al Parlament de Catalunya del 14F
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. La cosa ve arran que el PDCat —les restes de l'extinta Convergència Democràtica de Catalunya— s'ha queixat perquè JuntsxCat, el paraigua on eren tots abans de l'1 d'Octubre —el cupaire Lluís Llach inclòs—, va tenir 8 minuts i mig d'informació i ells, el PDCat, només... 7 minuts i mig.

[dilluns, 08.02.21]
La viuda de Jacques Levy reclama a Bob Dylan sis milions del cançoner venut a Universal pels temes del disc «Desire» que va coescriure el seu marit
La tranquil·litat li ha durat poc a Bob Dylan: la viuda d’un col·laborador seu, Jacques Levy, li reclama sis milions de dòlars en una demanda interposada davant el Tribunal Suprem de Nova York perquè considera que també li pertoca un percentatge de la venda de tot el catàleg de Dylan per gairebé 250 milions d'euros a Universal. Jacques Levy va col·laborar en l’escriptura de la majoria de les cançons del disc «Desire» (1976), un fet poc habitual en la trajectòria de
Bob Dylan, entre les quals hi ha l’èxit «Hurricane» i altres cançons, com «Isis» i «Mozambique», i al llarg dels anys va rebre el 35% dels ingressos, tal com havia pactat amb Dylan. Els representants de l'autor de «Blowin' in the wind» asseguren que els hereus de Jacques Levy, que va morir el 2004, han rebut tots els diners que se’ls deu i han qualificat aquesta reclamació com un trist intent de beneficiar-se injustament de la recent venda del seu catàleg.

[diumenge, 07.02.21]
La dreta més conservadora francesa tomba al Senat la Llei de Bioètica aprovada per l'Assemblea Nacional que permetria la fecundació in vitro a les dones soles o lesbianes
«Quan una poltrona de govern depèn dels òvuls». A França ja no se'n recorden del Maig del 68 des de fa temps. Ni de l'avantguarda progressista que va marcar el camí d'Europa a partir de la segona meitat del segle XX. Les elits dretanes i conservadores del Senat francès han tombat els articles de la Llei de Bioètica que haurien de permetre per fi que les dones sense parella i les lesbianes tinguessin dret a la inseminació artificial. A can Dexeus de Barcelona ja es deuen estar fregant les mans pensant que estols de dones en aquesta situació creuaran la frontera per accedir a aquest procés de fertilització. Hi ha precedents: fa dos anys, van ser més de 2.000 les dones franceses sense parella o lesbianes que van recórrer a la insiminació artificial
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. ¿Quin lloc hi pot haver més a prop que Catalunya? A can Dexeus, entre altres instituts similars, fins i tot s'ofereix amb una oferta de primera visita gratuïta i amb preus de rebaixes per dos intents. La tradició és la tradició. I si can Dexeus va ser pioner en la procreació invitro, els seus hereus multinacionals estrangers —ni que només en mantinguin el nom— no han deixat de fer feina, criatures i de crear escola.

[dissabte, 06.02.21]
Es commemora el centenari de la pel·lícula «The Kid» de Charles Chaplin que es va estrenar als Estats Units i va representar el primer llargmetratge del cineasta creador del personatge de Charlot
Charles Chaplin va estrenar «The Kid» el 6 de febrer del 1921 als cinemes dels Estats Units. Va ser una fita en la jove història de la cinematografia, no només perquè es tractava del primer llargmetratge del que ja era un cèlebre cineasta britànic amb el seu rodamon Charlot, sinó perquè, sense deixar de banda l’humor ni descuidar la tensió narrativa, la pel·lícula apel·lava a l’emoció com cap altra ho havia fet fins aleshores. Malgrat la crisi de les sales de cinema, la pel·lícula ha tornat a les pantalles en una versió restaurada amb l'última tecnologia. A «The Kid», una mare menyspreada pel pare del seu fill abandona la criatura al cotxe d’una família de rics. De seguida l’atzar torna a canviar el destí del nen, que no arriba a la mansió on la mare volia que creixés. Charlot troba el petit i es veu obligat a acollir-lo. L’educa a la seva manera, amb amor i sense mitjans. Als cinc anys el noi és d’allò més llest. Aviat sorgeixen els problemes amb les autoritats. La narració és moguda i dramàtica, i crida l’atenció com Chaplin se les empesca per intercalar els gags humorístics del seu vivaç i esmunyedís personatge amb el drama que ens explica. Les escenes d’aventura de Charlot i el mosso en què ha convertit el seu fill adoptiu s’intercalen amb d’altres de llàgrima viva, sobretot quan veiem la mare evolucionant cap a l’èxit i la seva creixent nostàlgia pel fill que va abandonar. El bé i el mal es confonen. Tot es complica. El noi de
la pel·lícula «The Kid» és, en bona part, Chaplin, la seva biografia i les seves circumstàncies. Ell també va ser un nen abandonat, amb un pare alcohòlic que no se n’ocupava i una mare amb greus problemes psíquics que tampoc no ho podia fer. Així doncs, una part de la infantesa el jove Charles la va passar d’orfenat en orfenat amb el seu mig germà, en Sidney.

[divendres, 05.02.21]
La Junta Electoral espanyola torna a censurar la llibertat periodística i prohibeix als mitjans públics catalans que utilitzin les expressions «presos polítics« i «exili»
«La lletra amb sang entra». Ha tornat a passar. La Junta Electoral espanyola ha tornat a prohibir, repetim-ho, “prohibir”, als professionals dels mitjans de comunicació públics catalans (és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio) que mentre duri la campanya del 14F s'abstinguin de pronunciar les expressions “presos polítics” i “exili”. La Junta Electoral espanyola, que per alguna cosa es diu Central que ve de centralista, atén i arrodoneix així el recurs d'homofòbia lingüística que li ha presentat la vella guàrdia nostàlgica del partit nacionalespanyolista de Ciutadans
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. Per descomptat, els professionals dels mitjans catalans afectats, malgrat que es vegin agredits en la seva feina, faran equilibris de circ per anomenar en lletra menuda els set presos i les dues preses que, vés a saber per quantes hores, tenen el dret del tercer grau de semillibertat. I hauran de reinventar el terme “exili” quan parlin dels polítics que s'estan a Brussel·les o a Ginebra. Una altra cosa, esclar, és quan parlin de presos polítics de Rússia, Turquia o la Xina, o de l'exili alemany que ha acabat de trencar l'opositor de Putin després d'haver estat enverinat.

[dijous, 04.02.21]
La Viquipèdia pateix una crisi de creixement no per falta de contingut sinó per falta de voluntaris que supervisin els articles que s'hi insereixen i que amb el confinament i les restriccions han anat en augment amb perill de l'autobombo
«La calçotada de la Viquipèdia». A la Viquipèdia tot plora, tot plora d'un any ençà. La colla viquipedista no troba ni un escolà. La Viquipèdia està en crisi. I no pas per falta de contingut, sinó per falta de voluntariat. Els anys no perdonen i la Viquipèdia en versió catalana ja en té més de 18 i aquells primers voluntaris que s'hi han cremat les celles ni i dia comencen a desfilar. El relleu en clau d'altruisme sempre és difícil. I al costat del fantasma de la crisi apareix el fantasma dels segrestadors del propi mitjà. Durant el confinament a causa del coronavirus, la Viquipèdia va notar un creixement inusual no només de visitants sinó també d'entrades de nous articles. Molta ciutadania lletraferida o lletraenciclopèdica que feia temps que volia deixar testimoni de la seva vida i miracles o de la vida i miracles d'algun avantpassat seu es va posar mans a la tecla. I és així com els viquipedistes es van començar a esborronar
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. Algunes de les entrades, van considerar que eren presumptes autobombos, que les havien redactat els mateixos interessats, una prohibició absurda de la normativa viquipedista que deu pensar que, en un país on la Universitat ja té prou feina, cada personatge a referenciar té un padrí que el referenciï.

[dimecres, 03.02.21]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2021 amb 22.384.839 visitants que han fet 47.327.707 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2021, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de gener del 2021, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 22.384.839 visitants i 47.327.707 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 11.278,4 visites de pàgines (12,3 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 29 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 16.382 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dimarts, 02.02.21]
L'augment d'ús de la televisió a la carta no ha regulat els talls de publicitat i entorpeix el seguiment dels qui utilitzen aquest mitjà per accedir a programes, sèries o pel·lícules
«Del zàping al plàying». Des que les televisions —públiques o no tan públiques— han detectat que segons quins programes o sèries tenen un nombre considerable de visualitzacions fidels a través de la xarxa i el servei a la carta que no pas en emissió en directe, han activat, tot i que amb moderació, la inserció de publicitat
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX]. Ara només cal que el virus publicitari a la carta no impregni de mala manera segons quins programes o sèries, cosa que ara sí que passa perquè el tall és radical i de mal gust (enmig d’una frase, la lletra d'una cançó, una conversa interessant o una escena compromesa). Generalment —si parlem, per exemple, de TV3 a la carta—, cada connexió inclou un o dos spots publicitaris a l’inici, i un al cap d’uns breus minuts de visionat. El departament de màrqueting d’aquest o qualsevol altre canal de televisió han de saber que els qui mirem TV a la carta som una espècie protegida i de costums especials i ens importa un rave la publicitat.

[dilluns, 01.02.21]
La jove poeta i activista Amanda Gorman que va llegir el poema «El turó que escalem» en la presa de possessió del president dels EUA Joe Biden ha fitxat per una agència de models
«El turó que escalemn». Fa uns dies, en l'acte de presa de possessió del nou president dels EUA, Joe Biden, tot el món es va embaladir amb l'aparició de la jove poeta i activista Amanda Gorman, d'envejable dicció fonètica, més que no pas amb el que deia el seu poema «El turó que escalem» (The hill we climb). Amanda Gorman, la jove poeta negra que posa veu a la gent encara oprimida del seu poble, tenia clar que aquell dia el món la mirava. I als EUA, quan el món els mira, vol dir que l'endemà, el món els crida. No han passat ni deu dies
[àudio íntegre d'aquest i altres comentaris al programa «El cafetó» d'IVOOX] O potser l'operació de màrqueting ja estava prevista abans, quan la primera nova dama Biden va recomanar als assessors d'imatge de la Casa Blanca que encarreguessin a Amanda Gorman la lectura d'un poema inèdit, que quedaria molt bé, perquè era llesta, tenia glamur juvenil i, sobretot, era negra, filla, a més, d'una mare soltera. No han passat ni deu dies, deia. L'agència de models IMG ha signat el fitxatge d'Amanda Gorman perquè continuï captivant el món com ho va fer amb el seu llampant vestit groc i casquet vermell, colors que lliguen tan bé amb la foscor del rostre.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció