[dissabte, 28.02.26]
La recerca sobre la memòria de la tercera guerra Carlina posa en marxa un portal digital impulsat pel Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona i el Patronat d’Estudis Osonencs
El web identifica, analitza i cartografia les iniciatives de memòria pública que van mantenir present aquest conflicte a Catalunya entre el 1874 i el 1939. El portal recull els resultats d’una primera fase de recerca desenvolupada principalment entre el 2023 i el 2025, i centrada en les memòries produïdes entre el 1874 i el 1939 referides a la darrera carlinada (1872-1875). D’aquesta etapa s’han identificat, analitzat i cartografiat elements de tres àmbits del repertori memorial —la toponímia urbana, els monuments i els aniversaris commemoratius— i se n’han presentat 83, localitzats en vint comarques de Catalunya. Les guerres carlines [vegeu el nou portal de la UB] constitueixen un element definitori del segle XIX i un exemple destacat de la dialèctica revolució-contrarevolució que va estructurar l’emergència del món contemporani. La seva empremta no va desaparèixer amb el final de les hostilitats, sinó que aquell passat de violència va continuar actuant com un referent persistent en la vida pública durant la restauració borbònica i la Segona República. Posteriorment, la Guerra Civil (1936-1939) i el franquisme van imposar un nou paisatge memorial que va desplaçar o anul·lar moltes de les iniciatives documentades.

[divendres, 27.02.26]
L'Enciclopèdia Castellera ja es pot consultar en línia en un projecte conjunt de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, l'Editorial cossetània i Repsol
Ja es pot consultar en línia el contingut dels quatre primers volums de l'Enciclopèdia Castellera. El projecte es completarà amb la digitalització, en un any aproximadament, dels quatre volums restants. Hi ha la intenció de mantenir una actualització i revisió del contingut publicat a través d'un comitè editorial. L'Enciclopèdia Castellera manté la matèixa estètica visual i de disseny que el web de la Coordinadora de Colles Castelleres. La informació es presenta a través de diferents plantilles, en les quals es permeten enllaçar altres articles. A més, hi ha habilitat un cercador per buscar un determinat contingut a través de paraules concretes o a través dels noms dels autors i autores dels articles. L'Enciclopèdia Castellera és un projecte editorial i de recerca, que consta de vuit volums sobre la història, tècnica, sociologia i evolució de les colles i les places castelleres, i compta amb l'aval d'un comitè executiu format per la Càtedra URV per a l'Estudi del Fet Casteller, el CEPAC (Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells) i el Museu Casteller de Catalunya.

[dijous, 26.02.26]
El nou web Museus de Barcelona permet l’accés a informació de col·leccions, exposicions i activitats de tota la xarxa museística de la ciutat en una única plataforma digital integrada
La plataforma vol actuar com a eina de prescripció de referència per a la ciutadania i visitants, aglutinant en un sol espai l’actualitat de grans equipaments públics i consorciats junt amb espais privats i de barri. El portal està disponible en tres idiomes (català, espanyol i anglès) i racionalitza l’ecosistema digital municipal per esdevenir la porta d’entrada principal a esdeveniments com per exemple «La Nit dels Museus» o «Museu Endins». La plataforma de l'Ajuntament de Barcelona a través de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) compta amb el finançament dels Fons Europeus Next Generation. Aquest projecte es vol convertir en el referent digital definitiu per al patrimoni de la ciutat de Barcelona, resolent la dispersió informativa actual i oferint, per primera vegada, un punt d’accés únic, harmonitzat i exhaustiu a l’activitat de més d’una seixantena d’equipaments museístics, centres d’exposicions i espais patrimonials. El nou web aplega en un mateix espai digital equipaments municipals, consorciats i privats, trencant barreres administratives per centrar-se en l’experiència de l’usuari. Així, el visitant podrà trobar en un mateix cercador la informació del Museu Picasso, el Castell de Montjuïc o el Museu d’Història de Barcelona, al costat de propostes privades de gran rellevància com la Casa Batlló, el Moco Museum o el CaixaForum, entre molts altres fins a seixanta equipaments. La plataforma permet consultar les exposicions temporals, les col·leccions permanents i les activitats familiars o especialitzades que tenen lloc als museus de la ciutat. Un cop finalitzades les campanyes específiques dels diversos esdeveniments, la informació quedarà integrada estructuralment i no es perdrà en webs efímers.

[dimecres, 25.02.26]
Les estàtues retirades dels carrers de Barcelona s'exposen a Nou Barris gràcies a l'edicio de l'Open Barri
L'edifici que Parcs i Jardins té a Nou Barris serveix per dipositar-hi el gruix de Patrimoni Artístic que s'ha retirat dels carrers de Barcelona o que està pendent de reubicar-s'hi. Per primera vegada, gràcies a l'edició d'Open Barri vinculada a 48 H Open House Barcelona, els ciutadans les podran veure. S'hi mostren elements que s'estan restaurant per tornar al seu lloc o els que esperen que es traslladin definitivament a un museu o els que s'han retirat per representar ideologies polítiques ultres, colpistes o dictatorials. Hi ha peces i elements que són història de la ciutat, com l'estàtua que estava ubicada on ara hi ha una estàtua de Serafí Pitarra al final de la Rambla o una antiga parada de les floristes. El passat franquista hi és força present, per exemple amb el monument als caiguts que es va fer amb motiu del congrés eucarístic del 1952. També hi ha obres modernes, com una estàtua vermella que va aparèixer d'un dia per l'altre al carrer del Carme o moltes peces amb història i també algunes amb una història encara per documentar.

[dimarts, 24.02.26]
Les pluges dels últims mesos i l'esllavissada d'un mur han deixat al descobert restes de l'època dels ibers al castell de Paüls al Baix Ebre
El més curiós de tot és que es van descobrir per sorpresa. Al tractar-se d'un bé cultural d'interès nacional, un arqueòleg va supervisar les feines de reparació del mur de pedra seca caigut. Es van trobar restes marronoses amb tons ataronjats, amb un tacte porós i amb característiques de cocció molt pròpies d'una època determinada. El primer registre que constava del castell de Paüls era d'època medieval. De fet, la troballa representa un abans i un després per a la població de Paüls i el Baix Ebre. Es creia fins ara que la història del castell començava el segle XI, però amb aquesta troballa es recula fins segles enrere. Per això s'estan preparant diverses noves intervencions arqueològiques que segurament es convertiran en nous descobriments. Les restes trobades s'estan analitzant i s'exposaran al Museu de les Terres de l'Ebre, a Amposta.

[dilluns, 23.02.26]
¿Prohibir el burca o deixar-lo de prohibir?
Abans que es parlés del burca, si se sentís pronunciar per primera vegada aquesta paraula, es podria pensar que es tracta d'una nova cadena de menjar ràpid o d'una nova companyia aèria o d'una empresa revolucionària de telefonia. Ara, a excepció d'aquells que encara baixen sempre de l'hort, gairebé tothom sap de què es parla quan es parla del burca. Uns el voldrien regular. Un altres el voldrien treure dels espais públics. Uns altres el voldrien veure passejant pel carrer sempre. I d'altres el voldrien portar fins i tot als jutjats. Hi ha parers per donar i per vendre. Hi ha fòbies interessades i fílies desinteressades. S'han fet reunions, meses, comissions i taules de diàleg per decidir què cal fer amb el burca. S'ha fet ballar el valset i s'ha fet anar a ritme de marxa lenta per decidir quina és la millor opció per portar el burca i no ensopegar en l'intent [comentari integre de la sèrie «El cafetó»]. Alguns fins i tot s'han cordat bé les espardenyes per evitar ensopegades. El cas del burca ha arribat tant a l'opinió pública que, signes dels temps, s'ha convocat per les xarxes una trobada de burques a l'estil de les trobades frustrades que s'han posat ara de moda per promocionar el caminar a quatre grapes i fer de bestiola preferida. Entre els més savis de la colla, s'han mirat amb recel que el debat sobre prohibir o deixar de prohibir el burca, hagi trencat el son dels justos que els caracteritza. Es podria dir que ni en volen sentir parlar.

[diumenge, 22.02.26]
L'aranès formarà part del diccionari occità de referència en línia i també disposarà eines per impulsar la llengua pròpia d'Aran en l'entorn digital com la generació de subtítols de forma automàtica
El projecte el desenvoluparà Lo Congrès Permanent de la Lenga Occitana —l'organisme regulador de la llengua occitana—, a partir d'un conveni amb el Conselh Generau d'Aran. Per fer-ho possible, es digitalitzarà un corpus d'entre 20.000 i 30.000 paraules del lèxic aranès, amb les seves definicions i correspondències al català i l'espanyol. Paradoxalment, l'aranès és l'única variant occitana amb estatus d'oficialitat, però la menys desenvolupada digitalment. El fet de formar part del diccionari occità servirà perquè els parlants d'aranès puguin fer consultes al Dicodòc, com ja es pot fer amb altes variants, com el provençal o el llenguadocià, per exemple. Aquest conveni estableix que és Lo Congrès, amb una gran experiència en aquestes qüestions, qui s'encarregarà de la redacció i desenvolupament del lèxic, mitjançant processos tècnics i lexicogràfics avançats. Entre les actuacions previstes hi és l'extracció automàtica d'informacions i parells de mots a partir de lèxics ja existents, així com la creació d'un primer lèxic català-occità referencial i aranès, cap a les dues direccions, amb un volum estimat d'entre 20.000 i 30.000 entrades per a cada una. El projecte inclou també la creació d'una plataforma en línia per la redacció i gestió de lèxics, dotada d'una base de dades i d'una interfície específica. Les dades s'integraran en plataformes com Apertium, Revirada i Dicodòc, per facilitar-ne la consulta pública. Per al desenvolupament d'aquest projecte la màxima institució aranesa donarà a aquest organisme de 30.000 euros.

[dissabte, 21.02.26]
El projecte de rehabilitació del Castell dels Tres Dragons al Parc de la Ciutadella convertirà la planta baixa i les dues plantes superiors en espais expositius i de divulgació científica
L’Eix de ciència és el nom de la proposta que es construirà a l’interior de l’edifici del Castell dels Tres Dragons, al Parc de la Ciutadella. L'Ajuntament de Barcelona ha adjudicat la redacció del projecte que transformarà el castell en un equipament obert a la ciutadania amb un auditori, una biblioteca i un espai que formarà part del Museu de Ciències Naturals. Està previst que la reforma interior comenci l’any 2027, un cop acabin les obres de rehabilitació de l’exterior de l’edifici que actualment s’hi estan fent. El projecte Eix de ciència és de l’estudi d’arquitectura JAAS i ha estat triat entre 20 projectes diferents. La proposta dóna protagonisme a la planta baixa de l’equipament, que es convertirà en una gran sala expositiva i de divulgació científica del museu. En aquest espai, s’hi exhibiran de manera permanent peces singulars del patrimoni natural català com el mamut de Sarrià reconstruït i minerals d’un valor patrimonial excepcional. El Castell dels Tres Dragons originari és obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i té elements de gran valor patrimonial que també es rehabilitaran. Així, el projecte proposa una intervenció conservadora per preservar els elements originals de l’interior de l’edifici, com són el paviment, els sostres o l’escala principal. Quant als elements ornamentals, la reforma recupera les policromies, escuts, baranes i bronzes del saló antic. El Castell dels Tres Dragons sempre ha estat vinculat a la ciència i la divulgació des del 1888, quan es va inaugurar durant l’Exposició Universal. Ara, amb aquesta transformació integral vol convertir l’edifici en porta d’entrada al futur complex de la Ciutadella del Coneixement, juntament amb la resta d’edificis patrimonials del Museu de Ciències Naturals i del Parc de la Ciutadella: l’Hivernacle, el Centre Martorell d’Exposicions i l’Umbracle.

[divendres, 20.02.26]
Es crea el programa temporal per al desplegament del pla estratègic “Museus 2030. Pla de museus de Catalunya” que té l’objectiu d’impulsar l’execució de les actuacions previstes
El govern de la Generalitat de Catalunya ha aprovat la creació del programa temporal per al desplegament del pla estratègic “Museus 2030. Pla de museus de Catalunya”. El programa té l’objectiu d’impulsar l’execució de les actuacions previstes en el darrer tram de vigència i garantir l’assoliment dels objectius fixats per a l’horitzó 2030. El Pla de museus de Catalunya, aprovat l’any 2020, és l’instrument estratègic que defineix les línies d’actuació en equipaments museístics i quantifica els recursos econòmics, tècnics i humans necessaris per al seu desplegament. Fins ara s’han executat dos plans quadriennals que han permès fer un seguiment i una avaluació del grau d’implementació de les mesures previstes. L’objectiu del Programa temporal és l’impuls de l’execució de les actuacions previstes al Pla d’actuacions vigent 2022-2025 del pla estratègic Museus 2030 pendents d’implementar i el desenvolupament del nou Pla d’actuacions 2026-2030, que defineix les prioritats del sistema museístic en el tram final de l'actual pla estratègic. El Programa temporal tindrà un pressupost global de 827.334,57 euros, amb una durada de tres anys, i es concentrarà en actuacions clau per reforçar i modernitzar el sistema museístic català. Entre les principals línies de treball hi ha consolidar el Mapa de Museus de Catalunya com a eina d’ordenació del sector, avançar en la modificació de la Llei de Museus, millorar la conservació i la gestió del patrimoni mitjançant la creació i adequació d’espais comuns de reserva, modernitzar els sistemes de documentació i gestió de col·leccions, impulsar programes estratègics com Museus i Salut, i Museus i Nous Relats, orientats a promoure una funció social més activa dels museus i narratives més inclusives, amb perspectiva de gènere i diversitat.

[dijous, 19.02.26]
Les obres del nou CAP Raval Nord revelen un jaciment excepcional de forns baixmedievals amb set segles d’història sota la Capella de la Misericòrdia
Les obres de construcció del futur centre d’atenció primària, CAP Raval Nord, impulsades pel Servei Català de la Salut (CatSalut), han tret a la llum un conjunt arqueològic d’una rellevància singular al subsòl de l’actual Capella de la Misericòrdia. Les excavacions han permès documentar més de 700 anys d’ocupació ininterrompuda, amb restes que abracen des del segle XIV fins al segle XX i que ofereixen una nova lectura de l’evolució històrica d’aquest sector del Raval. La intervenció arqueològica es fa necessària arran de la construcció d’una planta soterrada per al nou equipament sanitari, situat al carrer Montalegre, 4. Malgrat aquesta transformació, el projecte arquitectònic preveu preservar la capella i fer-la visible des del futur edifici, posant en valor un espai patrimonial únic. Les excavacions han permès reconstruir de manera contínua com aquest espai ha anat canviant d’ús al llarg dels segles. Tot i estar encara en procés d’excavació, la seqüència més antiga correspon al segle XIV-XV, quan aquest sector funcionava com una àrea artesanal especialitzada. La troballa de dos forns excavats al subsòl, d’uns dos metres de diàmetre, amb parets rubefactades (circumstància que evidencia l’exposició a altes temperatures) i un pilar central que sostenia l’estructura del forn, indica l’existència d’activitats vinculades al foc controlat, probablement relacionades amb la fabricació de ceràmica o peces constructives.

[dimecres, 18.02.26]
Un total de 127 biblioteques públiques de Catalunya han realitzat en els darrers tres anys millores en l’accessibilitat dels seus espais dins el marc del programa Biblioteques Inclusives
El projecte de Biblioteques Inclusives del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya té l'objectiu de donar a conèixer aspectes de l’accessibilitat a les biblioteques públiques catalanes per tal que siguin espais inclusius i donar oportunitat de futur a totes les persones amb alguna discapacitat per tal de garantir la seva plena inserció a la societat. El programa treballa diferents aspectes relacionats amb l’accessibilitat als serveis bibliotecaris com l’arquitectura de l’edifici, el fons documental i material de suport com per exemple col·leccions de lectura fàcil o la disponibilitat de lupes, activitats i serveis i formació dels professionals. El Departament de Cultura convoca anualment una línia d’ajuts i subvencions dirigida als ajuntaments per tal d’ajudar-los a millorar l’accessibilitat de les biblioteques públiques de Catalunya. Durant les convocatòries de 2022 a 2025, l’import total de les subvencions executades ha estat de 1.532.062,69 euros. Enguany, el Departament de Cultura ha convocat la línia de subvencions per a l’impuls de l’accessibilitat a les biblioteques integrades en el Sistema de Lectura Pública a Catalunya per un import total de 500.000 euros.

[dimarts, 17.02.26]
El balcó de Verona... come prima
El dramaturg, narrador i poeta Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) ha fet aquesta vegada una mirada a l'anomenada tercera edat, tocada per la malaltia de l'Alzheimer, i a la segona vida que floreix en el medi d'una residència de gent gran. A més, també ha aprofitat per reivindicar la defensa de la dignitat d'una generació que, malgrat el que pot semblar, no sempre ho ha tingut tan fàcil per sortejar els revolts de la vida. «Una festa a Roma» és això, sí, una festa, mai més ben dit. Però una festa... no a Roma, no, sinó a Gràcia, una festa teatral que, malgrat la concepció dramàtica que plana sempre de rerefons a causa de la malaltia, l'autor i la direcció de l'actriu Clara Segura saben compensar-ho amb una bona dosi de comèdia lleugera i d'humor fi que, en sóc testimoni de la meva funció, no evita que, en certs espectadors probablement testimonis en pròpia pell familiar de fets similars, acabi fent que se'ls humitegin els ulls [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Potser pot semblar exagerat, però «Una festa a Roma» és també una comèdia d'aires romàntics, ni que calgui agafar aquest terme amb pinces. Una comèdia romàntica resolta amb una deix de gènere neorealista i mig cinematogràfic. I no només per la banda sonora que va des d'un parell de nadales catalanes fins al cant efervescent de l'himne obrer de «La Internacional» —prepareu-vos per aplaudir com s'aplaudeixen els pinyols!— i fins a algunes peces melòdiques de meitat del segle XX de la cançó italiana d'època perquè, en el fons, Roma —per molts Marcellos Mastroiannis que l'hagin enlluernat— és aquí el somni perdut dels dos protagonistes que potser no es complirà mai.

[dilluns, 16.02.26]
Nora de porcellana
No sé si el cantant Pau Riba va pensar mai en la Nora de «Casa de nines», d'Henrik Ibsen, quan va escriure «Noia de porcellana», una de les seves cançons més emblemàtiques. Però, malgrat la fortalesa que Henrik Ibsen pretén imprimir en el seu personatge femení universal més cèlebre, si un recorda cadascuna de les definicions de la “noia de porcellana” de Pau Riba, s'adona també que es podrien aplicar al perfil més íntim de la Nora d'Ibsen. Raimon Molins, el director d'aquesta versió de cambra de «Casa de nines», ha traslladat l'època i l'esclat del teatre modern de l'autor de finals del segle XIX —Henrik Ibsen la va escriure el 1879— a un espai que sembla intemporal, però que també vol ser eminentment contemporani per tota l'ambientació, l'attrezzo, la decoració, la platina amb els discos d'agulla que ara tornen a estar de moda, el vestuari i la llicència de les peces musicals que s'hi escolten fugaçment, interpretades delicadament per la mateixa actriu protagonista, en anglès esbojarrat la primera, en noruec les altres [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Raimon Molins, que s'ha centrat en quatre dels personatges principals de l'obra: Nora, Torvald, Kristine i Krogstad, s'ha permés també una altra llicència i és la de convertir el personatge treballador del banc, Krogstad, en un personatge femení, cosa que fa també que la relació íntima entre “ella” i l'amiga Kristine arribada de fora aporti el color lèsbic. Dit tot això, queda clar que Raimon Molins ha deixat fora d'escena els fills de Nora i Torvald, malgrat que se senten en off, el doctor Rank i la mainadera, personatges secundaris i que fan que Nora no es balancegi tant entre la pressió patriarcal del marit i la pressió sentimental de l'admirador doctor Rank.

[diumenge, 15.02.26]
L'espectacle «L'amor venia amb taxi» de La Cubana acaba la llarga temporada al Teatre Romea amb una ocupació mitjana del 90% i més de 90.000 espectadors
El musical de La Cubana, el primer que ha sortit del seu marc habitual de gran teatre, ha estat un dels esdeveniments de la temporada. El fet que es representés exclusivament al Teatre Romea i que no tingui la previsió de fer cap mena de gira ha propiciat que els espectadors del Romea no han estat només locals sinó que, com passa amb altres equipaments, s'han organitzat col·lectius des de fora de Barcelona. També la crítica [revista digital Clip de Teatre] ha remarcat la qualitat de l'espectacle i ha estat un dels nominats als Premis de la Crítica del 2025. «L'amor venia amb taxi» és un homenatge de La Cubana al teatre d’aficionats de Catalunya i, més enllà de l’humor, ha captivat pel seu to entranyable i emocionant. La Cubana que dirigeix Jordi Milan agraeix aquest suport massiu i la confiança que el país li atorga companyia. Ara La Cubana ja treballa en un nou espetacle que titula «La cusine de ma cousine» que preveu estrenar primer en una gira per l'Estat espanyol i posteriorment es presentarà a Barcelona.

[dissabte, 14.02.26]
Les goteres d'una generació
Tot exhaurit. La Villarroel fa història. Brutal, mai més ben dit, pel nom de la productora de l'obra «Els fills». Els dia de l'estrena fa una ventada —el teatre privat no es pot permetre el luxe de suspendre funcions com han fet amb un excés de zel els públics— i les entrades han “volat” totes. Ho dic excepcionalment fora de guió, al marge de l'objectiu d'aquest comentari, perquè els futurs espectadors de l'obra «Els fills» hauran d'esperar després del final de març a repescar alguna de les funcions previstes de gira o esperar la més que probable reposició, temps a venir. ¿Els secrets d'aquest èxit inesperat? ¿L'autora anglesa, potser, Lucy Kirkwood (Leytonstone, Londres, 1984)? ¿Algú recordava que fa uns quatre anys aquesta mateixa obra, amb el títol «Els nostres fills», es va representar al Teatre Akadèmia, dirigida per Marta Gil Polo, amb Isabelle Bres, Maria Pau Pigem i Albert Pérez? ¿Algú té present que la mateixa autora repetirà aquesta temporada, el mes de juny, al Teatre Nacional de Catalunya, amb l'obra «El firmament», dirigida per Gara Roda, amb un repartiment d'upa? Diria que no és això. Que la causa de l'èxit és, sobretot, el tripartit interpretatiu, amb 180 anys conjunts d'experiència damunt els escenaris i amb un historial a les espatlles que és sinònim de garantia per a molts espectadors també veterans [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I ho dic perquè la trama —o més aviat la “no trama”— de l'obra «Els fills» podria arribar a decebre espectadors espontanis amb altes expectatives si no estigués en mans de tres grans intèrprets al servei de tres personatges que, en certa manera, representen una generació que ha estat responsable directament o indirecta de com de malmès ha deixat el planeta als seus descendents, als seus fills, vaja.

[divendres, 13.02.26]
Fer de família Ulisses entre els vuitanta i els noranta
Diria que un dels principals pioners del mite del cotxe familiar va ser el ninotaire Benejam i la seva popular família Ulisses del TBO. L'entranyable 600 —no només perquè forma part dels temps més foscos i convulsos i també pròspers de la SEAT— va donar el tret de sortida a les possibilitats de cremar asfalt amb tota la família enllaunada a dins. Com que els temps sempre han anat canviant, el 600 va ser aviat substituït per altres models més potents, més pràctics, més resistents, més elegants i també més costosos per a les butxaques prou migrades de la mitjana de sous de l'últim quart de segle XX. El dramaturg, director i actor, ni que ell digui humilment que no no n'és, Pau Masaló, originari de Les Planes d'Hostoles, la Garrotxa, confessa que ara té 42 anys i també que és dissenyador, per si de cas. Una edat clau, doncs, i qui sap si una professió amagada, per mirar enrere i començar a modelar la nostàlgia del paradís perdut de la infància, recordant Jean-Jacques Rousseau [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿I quina és la millor manera de fer-ho? Doncs rastrejant l'àlbum de fotos —¿o hauria de dir potser “diapositives” tal com es mereix el record de l'època de l'espectacle?—, plantant un antic projector dels que, amb el clic del comandament a distància, engrapen, projecten i retiren els marquets de cada diapositiva projectada sobre una pantalla desplegable domèstica, i encerclant el que acabarà sent un desplegament escenogràfic amb tot un senyor circuit d'Scalextric que, qüestions de pressupost, substitueix el cotxe el Renault 21 Nevada (R21 per als amics), el cotxe dels seus pares amb el complement d'un considerable remolc equipat amb el Conver13 que, per als que no estiguin al cas, es tracta de tot un parament enginyós per plantar la tenda de càmping en un dit i fet o, en temps de llibertat no regulada, en qualsevol prat sense conrear.

[dijous, 12.02.26]
Catxun Goldoni!
Els Pirates Teatre fan 25 anys i, en comptes d'emancipar-se com toca per l'edat, continuen plegats com si fos el primer dia. Per celebrar l'efemèride, han anat a parar a Carlo Goldoni i a partir de la seva trilogia sobre els pros i els contres de les vacances han elaborat un espectacle que enganya només començar com si volgués anar per la via del musical, però de seguida s'encarrila pels rails de la comèdia, el fregolisme, l'humor, la paròdia i, mai més ben dit, el divertimento. Divertimento, esclar, per als espectadors sobretot perquè, pel que fa als quatre intèrprets, més que un divertimento és un no parar d'anar d'un costat a l'altre i un no parar de canvis de personatge, canvis de vestuari, canvis de perruqueria i canvis de registre per posar-se en la pell de Leonardo, de Vittoria, de Giacinta o de Filippo, entre altres personatges de la trilogia estiuenca de Carlo Goldoni que, jugant, jugant, arriben a la dotzena [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquest recurs de fregolisme, una de les flaques dels Pirates Teatre, aporta un joc escènic que va més enllà del retrat sobre una societat benestant i opulenta que vol estirar més el braç que la màniga, que es refrega en les aparences, i que, per anys que hagin passat des del segle XVIII de Carlo Goldoni, continua sent una de les tendències socials del segle XXI.

[dimecres, 11.02.26]
¿Energia verda o energia amb rabieta?
A les empreses comercialitzadores d'energia elèctrica els aniria bé veure aquest espectacle familiar perquè s'adonarien que es podrien estalviar molts calerons de les inversions que fan en centrals atòmiques que el presumpte progrés ara vol prorrogar, en les línies de molt alta tensió que el veïnat rebutja, en les centrals fotovoltaiques que tot ho han de convertir en verd o en els molins gegants que alteren la fauna i el paisatge per aprofitar el vent. La companyia La Banda ha trobat el recurs més amagat que deu tenir la humanitat per generar energia: expulsar la ràbia que un porta a dins i, ben canalitzada, si pot ser en col·lectivitat, aconseguir efectes tan màgics com els del Mag Lari o el Mago Pop [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Hola, ràbia!», espectacle que diria que funciona millor i a ple rendiment amb espectadors a partir dels 5 o 6 anys, encara que els de 3 o 4 anys també s'hi apunten quan els demanen ni que sigui per no quedar enrere dels més grans, té dos objectius: conscienciar sobre com gestionar els rampells de ràbia, rabieta i, de passada, aprendre a expulsar l'angoixa que la ràbia, rabieta acumulada deixa a dins com un pòsit si no s'expulsa.

[dimarts, 10.02.26]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2026 amb 31.990.384 visitants que han fet 69.303.539 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2026, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de gener del 2026, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (26 anys, 7.901 edicions) de 31.990.384 visitants i 69.303.539 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 11.786,3 visites de pàgines (10,21 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 39 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.089 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dilluns, 09.02.26]
Es recupera el quadre «La chata» del pintor Joaquín Sorolla que estava desaparegut des dels anys setanta amb dues obres més de José María Carbonero
Després d'una investigació de la policia espanyola, s'han recuperat tres obres d'art desaparegudes des dels anys setanta, entre les quals hi ha el quadre de Joaquín Sorolla, «La Chata», i que han estat localitzades al Palau de Llíria de Madrid, propietat de la Casa d'Alba. Al costat d'aquesta obra de Joaquín Sorolla, també s'han localitzat dues pintures més de José Moreno Carbonero. Totes tres van pertànyer a l'extinta Sociedad Española de Amgos del Arte, de la qual formava part el pare de l'actual duc d'Alba,i que es va disoldre a principis dels anys vuitanta. La investigació va començar després de rebre informació sobre una pintura que formava part de l'exposició promoguda per la Casa d'Alba, «La Moda a la Casa d'Alba», que va tenir lloc entre l'octubre de 2023 i el març del 2024. Aquesta pintura era un retrat d'Isabel de Borbó i Borbó “La Chata” i de la qual se'n desconeixia el parador des dels anys setanta. Després dels treballs de documentació a través d'arxius i biblioteques, es va informar a la Casa d'Alba, que va comprovar que efectivament l'esmentada obra estava dipositada al madrileny Palau de Llíria des del setembre del 1973 i que els documents aportats acreditaven que la seva titularitat era estatal. Al seu costat, es van localitzar dos olis més en les mateixes circumstàncies, sengles retrats d'Alfonso XIII i d'Eduardo Dato, obres de José Moreno Carbonero. La Casa d'Alba ha manifestat el seu desig de fer les gestions necessàries perquè les tres obres, que custodiaven en qualitat de dipòsit i que provenien de la mateixa societat, passin a disposició de l'Estat i que siguin dipositades al lloc determinat pel Ministeri de Cultura.

[diumenge, 08.02.26]
Modelar el futur amb martell i escarpa
La vida és un bucle. Digueu-li “loop”, si voleu, que és el títol que l'autor i actor Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) va escollir en el seu dia per a aquesta obra que amplia amb fortuna el seu ja extens catàleg dramatúrgic i que després d'una primera temporada a la Sala Flyhard, es reprèn a l'Espai Texas amb l'avantatge, esclar, que els espectadors es multipliquen per la major capacitat i amb un nou punt de vista a la italiana i a dues bandes que situa els dos protagonistes, un pare escultor a la seixantena sense gaires pretensions ni grans èxits artístics, i una de les seves dues filles, a la vint-i-cinquena aproximadament, que ha decidit volar lluny, fins a Tasmània, l'illa d'Austràlia a l'altra punta de món, amb l'amic acabat de conèixer fa un mes, a qui el pare veu irònicament amb aires de Gary Cooper, per afinitat amb el seu cognom [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Em fa la sensació que «Loop» qualla molt millor entre els espectadors ja madurs, que han estat o són pares, amb l'experiència amb fills més que adolescents —com ha estat el cas, per cert, del mateix Ramon Madaula i la seva parella Sílvia Munt— que no pas amb els espectadors generacionals del personatge de la filla que Madaula retrata amb una bona dosi d'humor i un cert filaberquí de sarcasme. Ho dic perquè em sembla que cap generació es vol veure reflectida —no “reflexada” com deia aquell— en el seu propi mirall.

[dissabte, 07.02.26]
El fang de la memòria arrelada
Irlanda del Nord, agost del 1981. La Dama de Ferro Margaret Thatcher diu que els presos irlandesos de l'IRA en vaga de fam no són presos polítics sinó que són criminals. A la granja de la nissaga familiar dels Carney es preparen per a la tradicional festa anual del dia de la collita. El conflicte entre els republicans catòlics irlandesos partidaris de la independència i els protestants unionistes que no volen deixar de ser britànics viu un dels períodes més convulsos dels últims trenta anys. La mort plana per damunt de la memòria. La mort d'alguns vaguistes presos i també la mort de membres de l'IRA que el mateix moviment ha sacrificat com a represàlia per la seva dissidència o per la presumpta traïcio a la fidelitat estenen un tul de mentides sobre els desapareguts [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Un d'ells, el germà de la granja dels Carney. El reconegut i premiat dramaturg, guionista i director cinematogràfic anglès Jez Butterworth (Londres, Regne Unit, 1969) parteix d'aquesta efemèride tràgica, mogut sobretot per la ferida en la pròpia família de la desaparició d'un oncle de la seva parella irlandesa, l'actriu Laura Donnelly (Belfast, Irlanda del Nord, 1982). El director del Teatre Lliure, Julio Manrique, ha posat sobre l'escenari gran de Montjuïc el “santcristo gros” de totes les seves direccions personals fetes fins ara i ha aconseguit penetrar en l'esperit de fons de l'obra original de Jez Butterworth fins al punt que, al llarg de les més de tres hores amb dos intermedis —tres actes d'una hora cadascun— fa la impressió que una companyia originària del West End s'hagi instal·lat a Montjuïc.

[divendres, 06.02.26]
Qui amb llops va aprèn a udolar
A la relació de dames històriques reals o de ficció que el Teatre Nacional de Catalunya ha tret de l'armari en les últimes temporades, amb una voluntat divulgativa i reivindicativa del gènere, s'hi afegeix ara la reina d'Anglaterra del segle XV, Margarida d'Anjou (Pont-à-Mousson, França, 1430 - Souzay-Champigny, França, 1482), la que ara el dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) ha rebatejat com “la reina lloba”, que va ser reina d'Anglaterra arran del seu matrimoni amb Enric VI, entre el 1445 i 1461, i també entre el 1470 i 1471. Margarida d'Anjou no va ser reina perqué sí ja que es va convertir en una les principals matrones de la Casa de Lancaster, va dominar Enric com un titella, el seu marit rei i, després d'un temps d'exili, va regnar a ple rendiment fins a provocar, per la seva política radical, l'anomenada Guerra de les Dues Roses, fins que va ser vençuda definitivament. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] ¿I què ha portat l'autor Pau Carrió a entrar en la vida i obra de Margarida d'Anjou? Doncs el fet que l'esmentada reina apareix en algunes de les obres de William Shakespeare, com per exemple «Enric VI» i «Ricard III», però no en té cap que remarqui el seu relleu personal i la seva incidència en una de les etapes del segle XV de la corona anglesa. A partir d'aquesta evidència, Pau Carrió ha manllevat temporalment la ploma de William Shakespeare i ha ampliat el catàleg del bard amb una obra de nova creació on només apareixen, per aquí i per allà, algunes frases, moments o escenes que es poden atribuir al mateix Shakespeare.

[dijous, 05.02.26]
La mort del director de fotografia Tomàs Pladevall deixa un dels llegats més importants del cinema català dels últims cinquanta anys
L'històric director de fotografia Tomàs Pladevall ha mort als 79 anys. En fa només 4 que l'Acadèmia del Cinema Català li va concedir el Gaudí d'Honor per haver contribuït de manera determinant a la creació d'un llenguatge cinematogràfic i un univers propi per a cineastes com Pere Portabella o Ventura Pons. També va treballar amb Rosa Vergés, Mario Gas, Carlos Benpar, Francesc Bellmunt, Bigas Luna o José Luis Guerín, entre d'altres. Entre els seus títols més destacats, hi ha «Tren d'ombres», «El silenci abans de Bach», «Pont de Varsòvia», «La rossa del bar» o «El vicari d'Olot». A banda de més d'una cinquantena de llargmetratges, havia fotografiat una setantena de produccions per a televisió, més de quatre-cents curts i desenes d'obres de teatre, concerts i espectacles en viu. En el seu currículum també destaca la direcció d'il·luminació de les cerimònies d'inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona. Tomàs Pladevall, nascut a Sabadell el 1946, es va iniciar a la cabina dels Cinemes Imperial. D'allà li va venir l'interès per la conservació i la restauració de pel·lícules, àmbit en el qual va col·laborar intensament amb la Filmoteca de Catalunya. De fet, els seus arxius professionals, analògics i digitals, estan dipositats en part a la Filmoteca de Catalunya i al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona. També s'havia dedicat a la docència, a l'ESCAC per exemple, on va impulsar el Màster internacional de direcció de fotografia.

[dimecres, 04.02.26]
El macroespectacle «El día del Watusi», un dels èxits dels Teatre Lliure de la temporada passada, es representa ara amb canvis en el repartimet als Teatros del Canal de Madrid
Era impensable que d'una trilogia de gairebé mil pàgines, entre vuit-centes i nou-centes, depèn de l'edició, en sortís un espectacle convencional de noranta minuts només per fer-ne un tast. Per això l'adaptador i director Iván Morales no només hi ha treballat durant uns quants anys —ja en va presentar una preqüela dins el Festival Grec del 2023— sinó que ha creat un macroespectacle en la línia dels macroespectacles que proliferen últimament i que tenen una durada considerable. Aquest es conforma amb quatre hores i mitja, amb entreactes, un acte per a cadascuna de les novel·les que integren «El día del Watusi» que primer es van publicar per separat a Mondadori entre el 2002 i el 2003: «Los días feroces», «Viento y joyas» i «El idioma imposible» [crítica de l'estrena de l'espectacle a la revista digital Clip de Teatre]. Va ser Anagrama, el segell que el 2016 les va reunir les tres en un únic volum. A una adaptació d'aquesta mena no li calen gaires sofisticacions. Per això Iván Morales posa els intèrprets en una caixa fosca, amb molts pocs elements escenogràfics, per deixar que sigui l'ànima i la pell de tots ells els que entrin en el cos dels múltiples personatges d'«El día del Watusi» de l'escriptor Francisco Casavella (pseudònim de Francisco García Hortelano, Barcelona, 1963 - 2008), mort molt jove, als 45 anys, d'un infart, quan ja tenia una carrera consolidada i just l'any que havia guanyat el premi Nadal de novel·la.

[dimarts, 03.02.26]
Els galeristes catalans s'afegeixen a la vaga estatal i deixen de penjar quadres i pengen les persianes en protesta per reclamar un IVA reduït com el que tenen altres països europeus
Les galeries d'art de Catalunya i de tot l'estat espanyol tanquen durant tota la setmana per reclamar la reducció de l'IVA cultural aplicat a l'art. Actualment, quan es ven una obra d'art, ja sigui una pintura, un gravat, una escultura o una instal·lació artística, s'aplica un IVA del 21%. Les dues entitats amb la majoria de galeries a Catalunya, Art Barcelona i el Gremi de Galeries d'Art de Catalunya (GAC), s'adhereixen així a la vaga convocada pel Consorci de Galeries d'Art Contemporani. A l'estat espanyol l'IVA cultural s'ha anat reduint segons els sectors. En el cas del teatre o el cinema, s'aplica un IVA reduït del 10%, i en el sector del llibre, un de superreduït de només el 4%. El greuge cultural intern hi és, però el problema es fa més gran si es compara amb països europeus on consideren aquest sector cultura i no pas un luxe. Una directiva europea ho permet des del 2022. Així, per exemple, a Itàlia s'aplica el 5%, a França el 5,5%, a Alemanya el 7%, a Bèlgica el 6% i a Portugal, tot just fa pocs mesos, el 6%. Aquesta situació provoca una falta de competitivitat ja que, per exemple, quan una galeria participa en una fira d'art, com Arco o Art Basel, ven les obres dels seus artistes amb un IVA del 21%, i un galerista francès, en canvi, que pot tenir l'estand tot just a tocar, ven una obra similar aplicant el 5,5%. Fins i tot pot passar que un artista català vengui la seva obra a través d'una galeria d'un altre país, i no catalana, amb un IVA molt més reduït.

[dilluns, 02.02.26]
La presència de l'arquitectura d'Antoni Gaudí es farà realitat a Xile gràcies a un esbós que l'arquitecte va regalar a un monjo xilè admirador seu
L'arquitecte Antoni Gaudí va regalar un esbós de la capella de l'Assumpta de la Sagrada Família a un monjo xilè que admirava la seva obra. Ara, cent anys després, la ciutat xilena de Rancagua construirà un edifici a imatge i semblança de la mateixa capella. És la capella que hi ha projectada darrere l'absis de la Sagrada Família, integrada en el claustre perimetral del carrer de Provença de Barcelona. Xile es convertirà en l'únic lloc del món fora de Catalunya i Espanya on hi haurà l'obra de Gaudí, un contrast amb l'absència de la seva obra a la ciutat natal de Reus a causa que li van rebutjar un parell de projectes. A la població de Rancagua. la capital de la regió d'O'Higgins i de la província de Cachapoal, hi viuen més de 276.000 persones. Ubicada cent quilòmetres al sud de la capital, Santiago de Xile, és de les ciutats més poblades del país. El parc Catalunya de Rancagua és l'indret on s'aixecarà la capella de la Mare de Déu dels Àngels. L'arquitecte coordinador del projecte Centre Cultural Gaudí a Rancagua, Christian Matzner, explica que la construcció representa, des de la creu de dalt —a 30 metres d'altura— la caiguda d'un mantell, i està subjectat a les quatre cantonades per punts, que són els àngels, fent una forma hiperboloide. El 1995, Christian Matzner vivia a Barcelona. Estudiava a la Càtedra Gaudí i és peça clau d'aquesta història. A l'arxiu diocesà de l'Arquebisbat va poder desclassificar les cartes que s'havien conservat del 1922 entre Angélico Aranda, monjo xilè franciscà, a qui l'arquitecte li va regalar l'esbós. El monjo, en agraïment al gest de Gaudí, va fer una donació de 177 pessetes per a la construcció de la Sagrada Família i una pintura seva que Gaudí va penjar al taller del temple però que és de les peces que es van cremar per les revoltes de la Guerra Civil.

[diumenge, 01.02.26]
Subhasten el mecanoscrit original de la novel·la «A la carretera» que l'escriptor Jack Kerouac va escriure en un rotllo de 37 metres sense ser conscient segurament que marcava per sempre la generació beat
L'escriptor Jack Kerouac va trigar tres setmanes a escriure «A la carretera» l'abril del 1951, una obra considerada clau de la generació beat. Ho va fer d'una tirada i sobre un rotlle de 37 metres, enganxant els fulls de paper, cosa que li estalviava canviar de pàgina mentre escrivia. Aquest primer mecanoscrit de prosa espontània surt a subhasta el mes de març, a la casa Christie's. És un esborrany que els editors van trobar massa difícil de llegir i que Jack Kerouac va retocar fins que va aconseguir publicar-lo sis anys més tard. El document forma part de la col·lecció Jim Irsay i es creu que es pot adjudicar de sortida per més de 2 milions d'euros. Christie's pensa que es pot tancar entre 2,5 i 4 milions de dòlars. Quan es despleguen els 37 metres, no hi ha paràgrafs ni capítols i Jack Kerouac utilitza els noms reals dels personatges, cosa que després, a petició de l'editor, ell mateix va canviar. «A la carretera» parla dels viatges a través dels EUA d'una colla de joves (Kerouac, Neal Cassady, Allen Ginsberg i William S. Burroughs) que volien viure la vida al límit. El moviment beat, que va sotragar la societat nord-americana dels anys cinquanta, lluitava contra el convencionalisme i la hipocresia de la classe mitjana. El col·leccionista Jim Irsay, que va morir l'any passat, va reunió un important fons de manuscrits, instruments i objectes culturals del segle XX. El manuscrit de Jack Kerouac el va obtenir en una subhasta fa vint-i-cinc anys.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |