BITS MES GENER

[divendres, 31.01.20]
El comissari i crític d'art Carles Guerra deixa la direcció de la Fundació Tàpies abans que acabi el seu primer mandat de cinc anys
El mateix director ho ha anunciat en un comunicat on s'indica que la decisió s'ha pres de comú acord i que el centre espera que el comissari i crític continuï col·laborant en els anys pròxims sobretot en projectes que ja estan en marxa. La Fundació Tàpies ha agraït públicament la dedicació de Carles Guerra a la institució, així com la seva responsabilitat durant aquests quatre anys i mig. Carles Guerra, que va accedir al centre després d'un concurs públic, ha estat el màxim responsable, com a comissari, de l'exposició més ambiciosa que la Fundació Tàpies ha dedicat en els últims anys a l'obra de Tàpies, «Biografia política», i ha comissariat amb Núria Homs altres exposicions de Tàpies, també dedicades a revisar les seves obres, com «Col·lecció 1966-1976», «Objectes», «T de Teresa» i «Certeses sentides». La
Fundació Tàpies acordarà en un període curt de temps un procés que conduirà a un concurs públic per proveir la plaça de direcció que queda vacant. Mentrestant, per garantir el funcionament ordinari de la Fundació fins al nomenament, l'actual gerent, Anna Saurí, serà la màxima responsable de l'equip professional del centre. Carles Guerra va accedir al càrrec el juny del 2015 per un període de cinc anys, per la qual cosa la seva direcció finalitzava d'aquí a uns mesos. El comissari és molt conegut en el món cultural barceloní per haver estat vinculat ja en la seva dilatada carrera a altres centres culturals de la ciutat. Els seus treballs giren al voltant dels usos que es fan de la imatge, l'educació, els mitjans de comunicació i l'art contemporani. Ha comissariat exposicions a la mateixa Fundació Tapies, al CCCB i al Macba. També va ser director de la Primavera Fotogràfica de Catalunya del 2004, i el 2009 va guanyar el concurs per dirigir La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona, el centre cultural de l'Ajuntament de Barcelona, on va treballar fins al juny del 2011.

[dijous, 30.01.20]
Els promotors del Museu Hermitage a Barcelona refermen el seu interès per mantenir el projecte a la ciutat malgrat la negativa del consistori per autoritzar-lo i l'oferta que han rebut de la ultradreta de Madrid
Els responsables d'Hermitage Barcelona diuen que estan a l'espera de rebre la resolució formal de l'Ajuntament de Barcelona per conèixer el contingut i la motivació, com també per saber què resol l'Autoritat Portuària de Barcelona, que és la propietària de la parcel·la on volen ubicar el museu, a la Nova Bocana. Així mateix, es mostren sorpresos davant la decisió de l'Ajuntament, que, diuen, ha estat partícip tant de manera directa com indirecta del procés. Hermitage Barcelona es remet a la tercera modificació del pla especial de la Nova Bocana del port, aprovada l'abril del 2018, per afirmar que aleshores ja es donava el vistiplau a l'ús cultural i s'incloïa un informe de mobilitat que validava qualsevol dels usos del pla, tant comercials com culturals. Per això,
Hermitage Barcelona reitera el compromís de desenvolupar el projecte de museu a la Nova Bocana. Per defensar la iniciativa, també asseguren que el museu aportarà un impuls econòmic a la ciutat i crearà sinergies amb el seu ecosistema museístic, cultural i educatiu. Malgrat tot, l'Ajuntament de Barcelona repeteix que no veu clara la ubicació actual i s'obre a buscar un espai alternatiu.

[dimecres, 29.01.20]
La nova activitat «Toca Liceu» ofereix als usuaris amb discapacitat visual una visita tàctil als departaments de sastreria i caracterització per descobrir i palpar vestuaris, perruques, postissos i maquillatges de l'òpera en cartellera
El Gran Teatre del Liceu incorpora dos nous serveis que faran de l’experiència operística de les persones amb discapacitat visual cada cop més completa. L’activitat Toca Liceu, que permetrà realitzar una visita tàctil als departaments de sastreria i caracterització, i les Guies tàctils en Braille i els plànols d’orientació se sumen al servei d’audiodescripció en directe per a fer del Teatre un espai cada cop més accessible. Aquestes noves activitats s’emmarquen dins el programa social Liceu Apropa, que s’ha reformulat amb la intenció de millorar l’accessibilitat, potenciar l’ús de la música per a la millora de la vida de les persones i consolidar el Liceu en un element d’inclusió. Toca Liceu és la nova visita tàctil als serveis de sastreria i caracterització per a persones amb discapacitat visual, prèvia a la data de la funció amb audiodescripció. De la mà de les responsables d’aquests dos serveis, l’activitat permet descriure elements dels vestuaris i de les caracteritzacions (perruqueria, postissos i maquillatges) que l'audiodescripció no podrà introduir per falta de temps durant el desenvolupament de les òperes. Amb una durada aproximada d’una hora i mitja, la visita té l’objectiu de aprofundir en la informació obtinguda per part dels usuaris, oferint una experiència operística de més qualitat. El
Gran Teatre del Liceu també oferirà per a les persones amb discapacitat visual, unes guies tàctics en Braille sobre els espais públics del Teatre així com un plànol d’orientació en Braille i relleu situat al Vestíbul Històric. El servei d’audiodescripció va ser fa més de deu anys una de les primeres iniciatives engegades pel Liceu a fi d’esdevenir un teatre plenament accessible.

[dimarts, 28.01.20]
L'Ajuntament de Barcelona posa dificultats al projecte privat del Museu de l'Hermitage a partir d'un informe que no avala la seva ubicació a la Nova Bocana
El futur del Museu de l'Hermitatge es complica en la recta final de l'aprovació del projecte per part de l'Ajuntament de Barcelona. Segons l'informe de mobilitat que va encarregar el consistori, la ubicació del museu a la Nova Bocana comportaria moltes dificultats de mobilitat a la Barceloneta. Altres estudis que es faran públics ben aviat reflecteixen que es proposi un nou espai. Al Port de Barcelona diuen que l'última paraula és de l'Ajuntament i que hauran d'acatar la seva decisió. Abans de la Nova Bocana, la ubicació prevista de l'Hermitage era una nau catalogada del Port, i també es va posar damunt la taula la possibilitat d'ubicar-lo a l'Antiga Foneria de Canons i l'Escola de Nàutica. Fonts pròximes a l'Hermitage asseguren que la inversió que ja han fet no permet canviar la ubicació i que
el Museu de l'Hermitage és un projecte privat, autofinançat amb fons propis i que s'ajusta tècnicament i jurídicament a la normativa. També que l'últim informe de mobilitat, aprovat per l'Ajuntament de Barcelona i elaborat per la consultora Intra, no conclou que la implantació del museu comporti dificultats per a la mobilitat si s'apliquen mesures per equilibrar el flux que generarà el canvi d'usos. També concreten que l'informe de mobilitat recull que el flux de persones serà inferior a la mobilitat generada per una activitat comercial intensiva i que tot plegat es va tenir en compte en la presentació del projecte. L'Hermitage de Barcelona forma part de l'obertura de la ciutat cap als projectes culturals público-privats. Però l'actual consistori no ha amagat mai que no li acaba de fer el pes. Per reblar el cúmul de greuges, fins i tot s'ha dit que el recent escarment del temporal «Glòria» no aconsella una construcció com la de l'Hermitage en l'espai tocat a mar, cosa que fa pensar en quin podria ser el futur de l'Hotel Vela que pràcticament és com un vaixell ancorat al port.

[dilluns, 27.01.20]
El Memorial Democràtic posa a l’abast dels ciutadans 20.000 registres relacionats amb la memòria històrica entre 1931 i 1980
El Banc de la Memòria Democràtica ofereix informació detallada sobre víctimes, testimonis, fets històrics i espais físics relatius a la Segona República, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista, l'exili i la deportació, la lluita antifranquista i la transició a la democràcia. Aquest cercador web no només permet la cerca integrada i la visualització específica del contingut dels fons i col·leccions que l’integren, sinó que també esdevé un mitjà de reparació de la memòria de les víctimes, apropant a una diversitat de públics, el coneixement i homenatge del nostre passat recent. El cercador del
Banc de la Memòria Democràtica, gestionat pel Centre d’Informació i Documentació del Memorial Democràtic, està integrat per mitja dotzena de fons i col·leccions que donen accés a gairebé 20.000 registres: el Banc Audiovisual de Testimonis, la Biblioteca del Memorial Democràtic, el Cens de Simbologia Franquista, la base de dades d’expresos polítics (indemnitzacions estatals a majors de 65 anys fins al 31 de desembre de1990, amb privació de llibertat superior als 3 anys); la base de dades de l‘Spanish Refugee Aid, organització nord-americana creada per ajudar als refugiats espanyols l’any 1953), i la Xarxa d’Espais de Memòria. El cercador fa possible creuar la informació de les diverses bases de dades i recuperar-la fent una cerca integrada. Per exemple si una persona està interessada en el bombardeig de Granollers de l’any 1938 o en l’exili del 1939, podrà recuperar fragments d’entrevistes a testimonis que parlen d’aquest fet, així com un espai de memòria i bibliografia sobre el tema.

[diumenge, 26.01.20]
Exposicions de Nonell, Carracci i la col·lecció Suñol a més d'una part de la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer en el programa del 2020 al Museu Nacional d'Art de Catalunya
La Fundació Suñol prestarà mitja dotzena de les seves grans obres d'art modern i contemporani perquè es puguin veure en qualsevol punt del recorregut del MNAC, des del Romànic fins a l'art de postguerra. La mostra es titularà «Diàlegs intrusos». Una altra mostra serà la la de la col·laboració amb la Fundació Josep Llorens Artigas amb l'exposició «Els colors del foc. Hamada-Artigas». Josep Llorens Artigas (1892-1980) i el ceramista Hamada Shoji (1894-1975) es van conèixer a Anglaterra el 1952 i Artigas va construir el seu forn a Gallifa seguint els models de Hamada. Una selecció de la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer serà al MNAC, coincidint amb el fet que el museu de Vilanova tanca diversos espais per obres, amb l'exposició «Sorgir de les ombres». La col·laboració del
Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) amb el Museu del Prado reunirà per primera vegada des del segle XIX les pintures que l'artista barroc italià Annibale Carracci va fer per a la Capella Herrera de Roma. El Prado en conserva set fragments i el MNAC nou, dipositats per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, i tots estaran acompanyats dels dibuixos preparatoris, trobats a les col·leccions de la família reial britànica. Aquesta exposició començarà al Prado i després de Barcelona es veurà a Roma. El programa d'exposicions del 2020 del MNAC té un pressupost d'1.550.000 euros.

[dissabte, 25.01.20]
El Centre Robert Gerhard obre un portal web que recull el patrimoni musical català amb unes primeres 400 entrades en català i anglès que s'aniran enriquint fins a un miler
El Centre Robert Gerhard, creat el 2008 amb la missió de promoure i difondre el patrimoni musical català però que ha estat inactiu els últims anys, ha revifat ara amb la presentació d'un portal web, que agrupa la informació relativa a la creació musical del país. De moment hi ha 400 entrades, en català i anglès, i l'objectiu és arribar-ne a un miler. Inclou totes les èpoques i els gèneres, però només queden recollides persones traspassades, segons el director del Museu de la Música, entitat que col·labora amb la web, juntament amb L'Auditori.
La pàgina del Centre Robert Gerhard dóna accés a sis àmbits —noms propis; institucions i formacions històriques; teatres i auditoris; instruments patrimonials; música medieval, i músiques de tradició oral—, i els textos de presentació són curts perquè es puguin llegir en menys de dos minuts. A més, les entrades incorporen fitxers d'àudio per poder escoltar, en el cas dels compositors, algunes de les seves partitures. Un dels objectius de la web és promoure la difusió nacional i internacional del llegat musical català. Actualment el llegat musical català està dispers per diferents institucions, com la Biblioteca de Catalunya o el Palau de la Música Catalana.

[divendres, 24.01.20]
Més de vuitanta pianistes d’una mitjana d’edat d'entre vint-i-quatre i vint-i-cinc anys procedents de 27 nacionalitats entre els 212 seleccionats del Concurs Internacional de Música Maria Canals
La 66a edició del Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona comptarà enguany amb 84 pianistes de 27 nacionalitats diferents, amb una mitjana d’edat de 24,5 anys. Aquesta selecció s’ha fet amb una comissió artística sota la supervisió del director artístic del concurs, Carlos Cebro, que és també president del jurat. L'any passat es va establir un canvi d’edat dels inscrits, acceptant joves d'entre 17 i 28 anys, i el jurat ha considerat oportú acceptar-ne 1 de 17 anys. S'han presentat 212 inscrits a nivell internacional. Els països més representats han estat la Xina, seguida d'Espanya, Japó, Rússia i Corea. La majoria de joves inscrits resideixen a Alemanya, Estats Units i Gran Bretanya. Entre el 21 de març i el 2 d’abril, el
Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona fa una crida a totes aquelles famílies que tenen un piano a casa i volen donar l’oportunitat d’estudiar a hores convingudes els joves participants del concurs. El concurs s’estructura en dues proves eliminatòries, una semifinal i una gran final amb orquestra. Aquestes proves se celebren a la sala de concerts del Palau de la Música Catalana. Els premiats s’enduen més de 80.000 € en premis, entre els premis principals (el primer és el Premi Fundació Jesús Serra, dotat amb 25.000 €; el segon l’atorga la Fundació Carulla, i suma 10.000 €, i el tercer és el de la Fundació Lluís Coromina, amb 6.000 €). El Concurs Internacional de Música Maria Canals es va crear l’any 1954 i des del 1958 és membre de la Federació Mundial de Concursos Internacionals de Música.

[dijous, 23.01.20]
La dramaturga Lluïsa Cunillé porta a la Comédie-Française de París l'obra «Massacre» dirigida per Tommy Milliot que es va estrenar el 2005 al Teatre Lliure amb el títol original «Occisió»
La dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) porta a la Comédie-Française de París l'obra «Massacre» (original: «Occisió»), dirigida per Tommy Milliot, on es podrà veure fins al 8 de març. L'obra es representa amb una traducció de Laurent Gallardo, la il·luminació de Sarah Marcotte, el so d'Adrien Kanter i la dramatúrgia de Sarah Cillaire. «Massacre» o «Occisió», segons el títol original amb el qual es va estrenar el 2005 al Teatre Lliure, sota la direcció de Lurdes Barba, és un muntatge de suspens, d'enigma, amb tres personatges que estan en un impàs de les seves vides. Les petites coses més quotidianes són les que moltes vegades configuren l'atmosfera que ens envolta. El text va ser qualificat com una obra de terror minimalista. La trama no és complicada, però sí que ho són els personatges, que es troben en un moment de canvi de les seves vides. L'estrena catalana del 2005
[crítica íntegre a la revista digital Clip de Teatre] la van interpretar Mia Esteve, Lina Lambert i Jordi Collet. L'obra narra la història d'una dona que busca la tranquil·litat i passar les seves vacances en un hotel de muntanya aïllat situat en un lloc de vacances ja no concorregut, en un altre temps un paradís, que s'està degradant. Com és habitual en l'autora, els personatges no tenen nom i en aquest cas són "D", la patrona; "H", l'hoste, i "A" l'automobilista. Cadascú presenta una visió diferent del món com a necessitat de raciocini lògic; visió cosmogònica de la vida i caos intern. L'acció transcorre durant set dies, comença un diumenge i acaba un dissabte, sempre a la mateixa hora, després de sopar, en la mateixa situació de prendre un cafè, en un espai que representa la sala d'estar de l'hotel amb terra de fusta i taules sense cadires.

[dimecres, 22.01.20]
El Gran Teatre del Liceu Liceu posa en xarxa una base de dades amb tota la informació artística i material gràfic i programes de mà dels últims vint anys
Des d’ara i fins la celebració del 175è aniversari del Gran Teatre del Liceu, l’any 2022, s’aniran entrant en xarxa gradualment la resta de temporades fins a publicar tot el seu llegat artístic i cultural des de la seva inauguració l’any 1847. El mestre apuntador Jaume Tribó ha treballat conjuntament amb l’Arxiu de la Fundació del Gran Teatre del Liceu per documentar i compilar la totalitat dels espectacles. Ha investigat, documentat i compilat la totalitat d’espectacles que s’han desenvolupat al Teatre des de 1847 fins a l’actualitat. A més de recollir la fitxa artística de cada funció, ha elaborat un buidatge sistemàtic de les notícies i anècdotes que recollia la premsa al voltant de cada representació, generant també un Anecdotari que acompanya les dades artístiques del Teatre.
L’Arxiu de la Fundació treballa des de la temporada 2016-2017 en la digitalització i l’accés a la informació artística del Liceu i ara, aquesta eina digital permet els usuaris accedir, navegar i consultar de forma remota, ràpida i intuïtiva totes les temporades. Per a cerques poc precises o que mostren molts resultats hi ha un filtre a l'esquerra de la pantalla que permet acotar més els resultats trobats. Permet filtrar per tipologia d’espectacle i per nom i indica si la paraula que s’ha cercat coincideix amb informació introduïda. La base de dades també permet una forma alternativa de trobar la informació, amb l’eina “Descobreix les temporades”, amb la qual es pot visualitzar la totalitat de temporades en forma d’arbre i accedir ràpidament a la funció concreta, es pot també cercar representacions per calendari i per períodes concrets.

[dimarts, 21.01.20]
L'aplicació «Vibra» per a mòbils impulsada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya inclou una agenda cultural que l'usuari pot personalitzar segons els seus interessos
Aquesta nova aplicació cultural permet a l'usuari anar descobrint activitats culturals i visites a patrimoni que li són suggerides a la pàgina inicial en funció del perfil de gustos i interessos que ha de crear quan comença a fer servir l'aplicació, i que és modificable en qualsevol moment. L'oferta s'elabora amb un recull de gairebé 4.500 equipaments culturals que es poden localitzar a través del mapa, en el qual hi ha les propostes culturals més properes, a l'opció "Explorar". L'apli ha estat cofinançada al 50% amb el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) i en aquesta primera fase el seu cost ha estat de 472.000 euros.
L'objectiu de l'aplicació no és recollir només les informacions més bàsiques, d'agenda principal, sinó donar visibilitat a la cultura de base, la que es fa al territori, la que fan els ateneus, els equipaments de les comarques, els museus de pobles i ciutats, allò que organitzen els ajuntaments, etc., amb un tracte més igualitari. L'apli, de descàrrega gratuïta, es troba disponible tant per a Android com iOS. Per iniciar la sessió és necessari fer servir el perfil de Facebook, Twitter o Google. Després cal indicar l'àmbit territorial de referència a més de la distància aproximada per localitzar les experiències que estan a prop. Cal que l'usuari es defineixi seleccionant alguns àmbits d'interès personal, i és per això que l'apli demana a l'usuari què vol aconseguir a través de la proposta cultural: descobrir, sorprendre's, divertir-se, emocionar-se, jugar, desconnectar, aprendre, enamorar-se, menjar i beure, o reflexionar.

[dilluns, 20.01.20]
Una part de la programació del Teatre Lliure marca la línia de noves tendències amb l'espectacle «It don't worry me» de la companyia catalana Atresbandes amb la francoanglesa de Bertrand Lesca & Nasi Voutsas
Amb totes les diferències de registre, l'espectacle «It don't worry me», l'últim que ha programat com a convidat la companyia La Ruta 40 a l'Espai Lliure de Montjuïc, recorda la sèrie televisiva noruega «Match» (Martin Lund i Liv Karin Dahlstrom, 2018) on els protagonistes “narren”, com si fos una retransmissió futbolística, tot allò que passa, la qual cosa obliga els espectadors a fusionar mentalment, per la duplicitat, allò que veuen amb allò que els expliquen. Una cosa similar és la base de l'espectacle de les dues companyies que van fer coneixença al festival d'Edimburg, la catalana Atresbandes i l'anglesa Bertrand Lesca & Nasi Voutsas
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Amb base de text, tot i que pot semblar que no, primer en off i després en directe i micro en mà —gairebé sense interrupcions— sempre en anglès, els dos protagonistes passen de la invisibilitat des de darrere les bambalines a l'escenari buit, amb la “buidor inspiradora i carregada d'energia històrica del Lliure” que prèviament ha estat “narrada” amb pèls i senyals. Malgrat que sembli només imprescindible per als espectadors que no parlen anglès, diria que seria recomanable que tothom utilitzés els auriculars que s'ofereixen a l'entrada per poder escoltar també, no pas el que seria l'estricta traducció simultània, sinó una mena d'audiodescripció que no és sinó una altra de les peces integrants de la companyia i que és un element més de l'espectacle i allò que, com deia, l'acosta al recurs de la sèrie «Match».

[diumenge, 19.01.20]
El primer Festival de Fotografia Experimental de Barcelona promou un punt de trobada per abordar temes des de la creació de càmeres, òptiques i pel·lícules fins a la impressió i la creació de fotollibres
El primer festival de fotografia experimental de Barcelona té lloc a l’Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i ha exhaurit localitats. L'objectiu és el de generar espais de diàleg per aprendre i crear comunitat perquè molts dels participants coneixen el treball d'altres a través de les xarxes socials, però no s'han vist mai personalment. Entre les activitats destacades hi ha un taller de Polaroid experimental amb Raul Rodrigo Diaz, Steve Lovegrove, que ve des d'Austràlia per ensenyar les seves fotografies experimentals fetes amb tècniques antigues, i Douglas Nicolson i Guy Paterson, que vénen des de Londres per explicar què és un projecte col·lectiu de laboratori analògic experimental. Entre els participants del
Festival de Fotografia Experimental de Barcelona també hi ha Diego López Calvín, que tracta de la tècnica de la solarigrafia, i Renata Ursu, la fundadora de la revista Double Expo Magazine. L'objectiu és poder compartir, aprendre i debatre sobre la fotografia experimental en les seves múltiples facetes: des de la creació de càmeres, òptiques i pel·lícules, fins als processos d'impressió, intervenció i producció de còpies, exposicions i fotollibres, afirmen els directors. També destaquen la transparència econòmica del festival i que s'han compromès amb la plataforma No Sin Fotógrafas, que exigeix un mínim del 40% de dones artistes.

[dissabte, 18.01.20]
La companyia La Conquesta del Pol Sud tanca la trilogia sobre «Dona, Identitat i Història» desprésde convertir personatges de la vida real en personatges teatrals
Un dels mèrits de la companyia La Conquesta del Pol Sud i de la trilogia sobre «Dona, Identitat i Història» és convertir personatges de la vida real en personatges teatrals. Experts en “trans”, doncs. Així ho van fer amb «Nadia», la noia afganesa que per passar desapercebuda dels talibans va viure deu anys disfressada de noi; «Claudia», la noia filla de pares desapareguts de la dictadura argentina que descobreix i busca el seu origen; i ara «Raphaëlle», la jove transsexual, nascuda a Perpinyà, establerta primer a Normandia, durant la infantesa; després a Caen, en l'adolescència; més endavant a París, i finalment a Barcelona, aspirant a dissenyadora després de passar per l'École Supérieure Duperré francesa i per la Massana catalana
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però els somnis, com els de la nina Barbie mite dels contes rosa de la infància, no sempre es compleixen. I ara, Raphaël / Raphaëlle, fa de teleoperadora en un call center de l'Hospital Clínic. I té una data clau al cap: 3 anys d'espera. A França, la identitat del gènere la decideixen els jutges, diu. A Catalunya, la decideixen els metges. Una llista d'espera de 3 anys per una intevenció quirúrgica amb riscos que materialitzi el canvi de sexe i el que sempre ha sentit, des de la infància, des de l'adolescència, des de la joventut: haver nascut amb cos de noi i sentir-se noia.

[divendres, 17.01.20]
Organitzacions de defensa dels drets digitals, internautes, consumidors i juristes demanen al Defensor del Poble que promogui la nul∙litat del decret llei que permet intervenir serveis digitals si amenacen l’ordre públic
Els signants creuen que el reial decret llei 14/201 podria vulnerar diversos articles de la Constitució, entre els quals el 18, el 20 i el 86. El qualificat com a «decretàs digital» permet al Govern, sense autorització judicial, amb caràcter excepcional i transitori, acordar l’assumpció per l’Administració de la gestió directa o intervenció de les xarxes i serveis de comunicacions electròniques en supòsits excepcionals, que puguin afectar l’ordre públic, la seguretat pública i la seguretat nacional. L’escrit ha estat presentat, entre d’altres, per la Plataforma de Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI), l’Associació d’Internautes, l’Associació d’Usuaris d’Internet i Facua. La Plataforma considera que
el decret digital podria donar al Govern espanyol la facultat de provocar una apagada digital quan, en determinades circumstàncies d’ordre públic, l’Executiu estimi que hi ha riscos que justifiquen aquesta mesura.

[dijous, 16.01.20]
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals posa en marxa una prova pilot de subtitulació en diferents idiomes mitjançant la qual alguns programes de TV3 també tindran subtítols en espanyol, anglès, àrab i amazic
Aquesta prova s’emmarca en el projecte internacional EasyTV del programa d’innovació i recerca Horitzó 2020 de la Unió Europea, i servirà per comprovar el funcionament de les eines tecnològiques que, en un futur, permetran millorar l’accés de públics de cultures diferents a la televisió en català. Per testar els subtítols en espanyol, anglès i àrab abans que s’emetin per televisió,
el projecte EasyTV s’obre a la col·laboració de persones voluntàries en la correcció dels textos generats per un traductor automàtic a través d’una plataforma en línia. Lingüistes i traductors professionals verificaran els subtítols abans de publicar-los (i revisaran i verificaran directament els subtítols en amazic). Un cop fet tot el procés, es publicaran els subtítols i quedaran disponibles per a tothom més enllà del final de la prova pilot, prevista per a finals d’abril. Aleshores es farà una valoració de com ha funcionat la prova i se n’estudiarà la viabilitat. Programes veterans com «El foraster» i «L’ofici de viure», sèries com «Com si fos ahir» o «El crac», i novetats com «Crims» o «El llenguado» seran algunes de les produccions que se subtitularan i, per tant, seran accessibles, en diferents idiomes, d’aquí a unes setmanes. Aquest projecte ha rebut finançament de la Unió Europea dins del programa Horizon 2020 de recerca i innovació.

[dimecres, 15.01.20]
Una nova edició d’In Museu, la jornada en la qual els centres patrimonials tornen a mostrar espais i procediments de treball inèdits, reunirà catorze centres i s'hi incorporen el MNAC, el MACBA i la Fundació Joan Miró
A banda dels museus municipals i els consorciats, com a novetat destacada, s’incorporen a la jornada In Museu tres centres més: el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i la Fundació Joan Miró. En aquesta quarta edició, que tindrà lloc l'1 de febrer, serà l’únic dia en què es podran visitar les reserves, tallers de restauració, laboratoris o arxius d’aquests centres i descobrir així indrets i processos que durant la resta de l’any resten exclosos del circuit de visites. En total, s’oferiran 150 visites repartides en horari de matí i tarda a 14 centres o seus de museus d’una durada aproximada d’una hora cadascuna. S’espera que en aquesta edició unes 4.000 persones puguin beneficiar-se de la iniciativa.
La iniciativa In Museu permet l’intercanvi d’experiències i visions in situ i, a banda de presentar els museus com a centres de divulgació de coneixement i de treball científic, en mostra el vessant d’espais de participació ciutadana. De fet, permet incorporar la programació d’activitats especials com una dimensió més de la tasca divulgadora i cultural dels museus, fomentant l’interès de la ciutadania pels centres patrimonials i fidelitzant el públic. Per participar a l’In Museu 2020 cal fer una reserva prèvia de plaça.

[dimarts, 14.01.20]
La presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català qualifica de pecats capitals els greuges que pateix el sector atribuïbles a l'abandó institucional de la cultura
En el seu article, Isona Passola, presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català —a punt per a la Gala dels Premis Gaudí— expressa que la cultura no havia tingut mai un poder de penetració tan gran fins a l'entrada de l'audiovisual a les xarxes, i afirma que se’n produeix més que en cap altre moment de la història. Però es pregunta: ¿Qui posa les mesures per resoldre el clam de tot un sector, que malda per construir un audiovisual propi i que ha demostrat que té totes les eines per fer-lo competitiu? I enumera el qua qualifica de 9 pecats capitals de l’audiovisual català: 1. Dotar el Departament de Cultura, on hi ha les competències audiovisuals i de normalització lingüística, amb només un vergonyant 0,7% quan hauria de rondar el 2%. 2. Deixar en via morta TV3, la locomotora de l'audiovisual per llei, amb pel·lícules, documentals i animació infrafinançats, i deixar en caiguda lliure el Club Súper 3 en el moment que les criatures s'impregnen d'audiovisual, privant-los de veure'l amb qualitat i en la seva llengua. 3. No haver introduït l'assignatura de cultura audiovisual a l'escola per fomentar l'esperit crític als alumnes davant l'allau de produccions de baixa qualitat i dubtosos continguts que veuen constantment i, com a conseqüència, no generar nous públics pel cinema. 4. No facilitar que una plataforma s’instal·lés a Barcelona quan era possible, la qual cosa ha provocat el desplaçament forçat de més de la meitat de la professió a Madrid en un exili laboral mai vist fins ara. 5. No aplicar, tal com li mana la llei, la normalització lingüística a l'audiovisual per fer possible que tothom que vulgui rodar en català ho pugui fer i, per tant, haver relegat la llengua catalana als projectes de més baix pressupost i menys competitius. 6. No haver refet l'equivalent a la taxa catalana, aplicada a les operadores telefòni- ques per produir audiovisual, que va tombar el Tribunal Constitucional. 7. No pressionar prou l'estat perquè TVE, que paguem tots, doni sortida a projectes catalans i en català, i que tingui abandonat el centre de TVE a Sant Cugat. 8. Haver traspassat totes les competències en cultura menys el fons de cinematografia del Ministerio de Cultura, l'ICAA, on es decideixen les pel·lícules que es rodaran cada any a l'estat espanyol, i no reclamar-lo o no demanar-ne la part proporcional per a projectes catalans com correspondria al segon centre de producció de l'estat que és Barcelona. 9. No haver complert amb la xarxa de distribució de cine català al territori, cosa que, amb moltes dificultats, està duent a terme
l'Acadèmia del Cinema Català a través del Cicle Gaudí a 68 poblacions de Catalunya (n'hi ha 40 a la llista d'espera). Passola acaba dient que quan l'estat espanyol s'està convertint en un dels hubs de producció audiovisual més importants del món amb seu a Madrid, Barcelona ha caigut al nivell de producció més baix en dècades.

[dilluns, 13.01.20]
El Museu Nacional d’Art de Catalunya va rebre 837.694 visitants el 2019 en un any que s'ha impulsat també la projecció internacional de la seva col·lecció al Japó i al Brasil
A més d'aquestes dades, les dues exposicions internacionals, sumades a les espanyoles en diverses ciutats, han reunit més de 250.000 visitants. També durant el 2019, un total de 257.492 persones van gaudir d’una entrada gratuïta o amb descompte al MNAC. En total, els visitants a la seu de Barcelona i a les exposicions de la col·lecció organitzades fora del museu superen el milió. Pel que fa a les exposicions organitzades a la seva pròpia seu, Bartolomé Bermejo, organitzada en col·laboració amb el Museo del Prado i la National Gallery de Londres, és un dels grans projectes presentats pel Museu Nacional el 2019, juntament a les mostres dedicades a Antoni Fabrés o a Aurèlia Muñoz. Durant el 2019 el
MNAC també ha dedicat una especial atenció als àmbits del còmic i la fotografia, amb exposicions com El víbora, Osamu Tezuka o la mostra dedicada al gran fotògraf barceloní Oriol Maspons. En total, aquestes exposicions van rebre 214.959 visitants. Entre les exposicions internacionals destaca l’èxit de la mostra dedicada a Juli González al Brasil i la bona acollida de la mostra sobre la Barcelona modernista que es veurà en cinc ciutats de Japó i que culminarà el seu viatge el 2020 a Tòquio. Un 22% dels visitants del museu procedeixen de Barcelona, un altre 22% de Catalunya i un 3 % d’Espanya. Entre els turistes estrangers destaquen els visitants de EUA (9%), França (6%) Regne Unit (4%) o Rússia (4%).

[diumenge, 12.01.20]
L'Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell ha documentat un dels testimonis més antics de la baixada de falles al Pirineu que el Pallars intenta contrastar per defensar també la seva antiguitat
La baixada de falles és una tradició festiva pròpia del Pirineu, celebrada en diversos indrets de la serralada gairebé sempre pels volts del solstici d’estiu. El seu interès excepcional des del punt de vista etnològic i cultural va determinar la seva inscripció a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, que es va fer efectiva l’1 de novembre de 2015. Tot i que hi havia indicis que aquesta tradició també s’havia celebrat en el passat a les terres de la comarca de l’Alt Urgell, no hi havia cap constància documental prou explícita d’aquesta realitat. Recentment, però, la catalogació d’un document del fons de pergamins de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell ha aportat una dada de gran interès, que es converteix en el testimoni més antic de
la baixada de falles al Pirineu, tot i que el Pallars reivindica la seva antiguitat. El document en qüestió és un pergamí, de 145 x 70,5 cm, que forma part de la col·lecció de pergamins procedents del fons de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell custodiat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell. Es tracta d’una sentència arbitral, datada el 5 de febrer de 1543, establerta entre el capítol d’Urgell per una part, com a senyor jurisdiccional dels termes d’Alàs i de Cerc, i el bisbe i la Ciutat d’Urgell. Atesa la naturalesa del document en qüestió, aquest no aporta cap descripció de l’activitat, i tampoc no recull en quines dates se celebrava. Sí que expressa, però, un profund sentit identitari al voltant de la comunitat local, fins al punt d’haver provocat un greu conflicte entre dos col·lectius que es disputaven l’espai on s’havia de dur a terme la celebració.

[dissabte, 11.01.20]
Twitter estudia implantar novesmesures per combatre l'asssetjament digital incloent quatre possibilitats en cada tuit per determinar qui pot respondre o interactuar amb cadascun d'ells
La lluita contra l'assetjament a les xarxes socials segueix obrint-se pas lentament. Twitter ha anunciat que introduirà un control amb el qual es podrà triar qui té la capacitat de respondre una piulada determinada. Segons va explicar al Consumer Electronics Show de Las Vegas la directora de producte, Suzanne Xie, els usuaris podran classificar els seus missatges de quatre maneres diferents. Si una piulada es classifica amb l'etiqueta Global, tothom podrà comentar-hi, com ja passa en l'actualitat. Si s'activa la marca Group, només podran respondre-hi els usuaris que l'emissor segueixi i els usuaris que apareguin esmentats en el missatge. La categoria Panel només permetrà que contestin les persones etiquetades explícitament a la piulada i, finalment, Statement voldrà dir que es tracta d'una declaració que no admet respostes.
La companyia de Twitter té previst començar a experimentar amb aquesta nova funcionalitat durant el primer trimestre d'aquest 2020 i haver-la introduït a tot el món abans d'acabar l'any. La sensació que la toxicitat ha augmentat a Twitter en els últims temps és el que ha motivat aquesta mesura. Faltarà per veure, però, si aquesta funcionalitat afavoreix la difusió de notícies falses, que no podran ser desmentides en forma de resposta.

[divendres, 10.01.20]
L'editorial Gallimard deixarà de publicar les obres de Gabriel Matzneff per ser acusat de pederàstia arran de la novel·la de Vanessa Springora on revela que va abusar d'ella quan tenia 14 anys
L'editorial francesa Gallimard ha anunciat que no publicarà més a l'escriptor Gabriel Matzneff, investigat per una presumpta violació. Aquest fet ha estat denunciat en la novel·la «Le consentement (El consentiment)», escrit per Vanessa Springora. Segons narra Springora, l'escriptor va mantenir relacions sexuals amb ella quan aquesta tenia tan sols 14 anys i ell 50. Gallimard ha indicat, a més, que per primera vegada en la seva història retirarà de les llibreries els exemplars encara presents de la seva última entrega, «L'amant de l'Arsenal», publicada el novembre passat. Matzneff, que actualment té 83 anys, és objecte d'una investigació per violació de menors després de les revelacions de
Vanessa Springora, que han tornat a la primera pàgina altres relats de el propi escriptor en què mostrava el seu gust per les "menors de 16 anys" i seus viatges de turisme sexual a Àsia. Més enllà de la investigació per les declaracions de Springora, la Fiscalia francesa busca qualsevol altra víctima eventual que hagi pogut patir infraccions de la mateixa naturalesa. El cas Matzneff ha provocat una gran polèmica a França, on es considera que els ambients intel·lectuals —es recorda que li van riure les gràcies en una de les entrevistes amb Bernard Pivot— no van actuar malgrat conèixer la forma d'actuar de l'escriptor amb menors.

[dijous, 09.01.20]
La indústria cultural catalana unida en una nova plataforma reclama un 2% del futur pressupost de la Generalitat de Catalunya i qualifica d'«injusta i indecent» la dotació prevista actualment
La nova plataforma Actua Cultura, formada per la gran majoria del sector industrial cultural català, reclama que es destini a la cultura el 2% del pressupost que aprovi el Govern català. El sector de les arts escèniques, l'art, la música, l'audiovisual i el llibre s'han unit per primera vegada en una plataforma per evidenciar, segons ells, la «manca de consideració respecte a la cultura per part de les institucions» i per «dir prou per dignitat» davant el 0,67% del pressupost que s'hi destina actualment, una dotació que consideren «injusta i indecent». Els representants demanen un canvi de paradigma envers la cultura que es tradueixi en un 2% dels pressupostos en no més de 3 anys. La plataforma idearà accions, també segons ells, «imaginatives, contundents i dilatades en el temps» en cas que no es compleixin les seves demandes. La plataforma assegura que el 2% és el mínim per tenir una cultura digna, una xifra àmpliament demanada al Parlament de Catalunya per diferents forces polítiques i que respon a la mitjana dels països de la Unió Europea. La màxima aportació pública va ser el 2008, quan es va destinar l'1% dels pressupostos a la cultura, i amb les retallades posteriors s'ha arribat al 0,67% actual. Formen part de la Plataforma Actua Cultura l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), l'Associació de Companyies de Teatre Professional (Ciatre), l'Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics (Apecat), l'Acadèmia Catalana de la Música i l'Associació de Sales de Concerts (Asacc), l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers, l'Associació Plataforma d’Arts de Carrer, Productors Associats de Fonogrames (PAF), el Gremi de Galeries d'Art, Art Barcelona, el Gremi d’Editors, Editors.cat, la Cambra del Llibre, el Gremi de Llibreters de Catalunya, Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC), Catalunya Film Festival, el Gremi de Cinemes de Catalunya i Productes Audiovisuals Federats (Proa).

[dimecres, 08.01.20]
La Sala Àtrium recupera «Ànsia (Crave)», una obra que fuig de qualsevol convenció teatral i que s'apunta a la tendència trencadora amb els seus quatre personatges que busquen un punt de comunicació que no troben
Hi ha dramatúrgies que tenen una enorme complexitat de ser transmeses pels intèrprets als espectadors perquè no mantenen el tradicional recurs de rèplica i contrarèplica que ajuden la seqüència del diàleg. Aquest n'és un. Els quatre personatges, innominats o indefinits, i un cinquè que els acompanya amb violí —un instrument que també sona, si cal, en solitari, teledirigit, com els dels ambulants del metro— es comuniquen, millor dit, s'incomuniquen a través de frases fetes, sincopades, amb paraules inconnexes, amb idees que, com en un trencaclosques, si es captessin al vol de cadascuna de les quatre veus i es recomponguessin veu per veu acabarien tenint sentit. En no ser així, cal que siguin els espectadors els que es facin una recomposició global —com si el quartet fos només un—, del que els quatre expressen, del seu dolor, de la seva desesperació, del seu clam al buit i a la foscor... per cert, un recurs, el de la foscor, del qual la posada en escena no s'està de portar-la al límit amb un cert abús en un moment donat, deixant l'auditori en ple forat negre, com si la vaga d'electricitat que ha assotat aquests dies la població de Veneçuela hagués arribat fins a l'escenari de l'obra
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. He parlat de passada de la foscor de Veneçuela. Pot semblar una banalitat, però davant de la posada en escena d'«Ànsia (Crave)», no es pot obviar la direcció de Loredana Volpe, nascuda tot just a Caracas el 1990 i, des del 2014, establerta a Barcelona, fugint d'un clima de violència i persecució, víctima d'un intent de segrest i supervivent d'uns trets criminals que podien acabar amb la seva vida i, de passada, amb la seva carrera teatral, sembla que gens ben vista pel govern veneçolà.

[dimarts, 07.01.20]
L'artista John Baldessari que el 1970 va portar totes les seves pintures a una funerària de San Diego i les va incinerar ha mort a Los Angeles als 88 anys
John Baldessari, un dels artistes conceptuals més importants de les últimes dècades, ha mort als 88 anys a la seva casa de Venice, a Los Angeles. Baldessari va començar la seva carrera artística als anys 50 del segle passat fent pintura semiabstracta, però es va anar desencantant de la seva obra i de la mateixa noció de treball manual, fins al punt que el 1970 va portar les seves pintures a una funerària de San Diego i les va cremar. Estava preparat per abordar altres mitjans: vídeo, fotografia, escultura, art basat en text, instal·lacions i pintures, però la majoria de formes hibrides, amb text pintat. A diferència de l'art conceptual d'altres pioners, que tendia a ser fred i cerebral, el de Baldessari estava imbuït de sentit de l'humor. Feia servir una mena d'ironia dadaista i alguns tocs de pop art llampant —el blau era el seu color favorit— per rescatar l'art conceptual del moralisme i la serietat imperants.
John Anthony Baldessari va néixer el 1931 a National City, a Califòrnia, fill de pares immigrants, Antonio i Hedvig Baldessari (es van conèixer després d'arribar als Estats Units, ell d'Itàlia i ella de Dinamarca). Es va graduar en educació artística a la Universitat Estatal de San Diego i va llicenciar-se en art. La incineració de les seves pròpies obres que va fer el 1970 va ser un gest antiartístic clarament duchampià del qual més endavant se sentia una mica avergonyit. Les cendres van omplir 10 caixes, nou de mida adulta i una altra infantil. També va barrejar part de les cendres amb massa de galetes i, després de cuinar la mescla, va exhibir el resultat al MoMA de Nova York dins la seva revolucionària mostra d'art conceptual Informació.

[dilluns, 06.01.20]
La comèdia «Escape room» es reposa al Teatre Goya amb un repartiment renovat per practicar des de la butaca el que el Termcat defineix com a «Joc d'escapada en viu»
El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska. Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres... Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa. Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge.

[diumenge, 05.01.20]
La històrica producció d'«Aida» amb l'escenografia històrica de Mestres Cabanes es recupera al Gran Teatre del Liceu en el seu 75è aniversari
Els històrics decorats de Mestres Cabanes tornen a l’escenari del Gran Teatre del Liceu 75 anys després de la seva estrena l’any 1945 amb «Aida», dirigida per Gustavo Gimeno del 13 de gener al 2 de febrer. L'òpera de Verdi representa el debut del director musical valencià i també el de quatre de les veus internacionals, la de les dues sopranos nord-americanes Angela Meade i Jennifer Rowley en el paper d’Aida i Yonghoon Lee i Luciano Ganci com a Radamès. Les mezzosopranos Clémentine Margaine i Judit Kutasi en el paper d’Amneris i els barítons Franco Vassallo i Àngel Òdena en el d’Amonasro completen un repartiment que compta amb moltes més veus excepcionals.
«Aida» es considera una obra mestra de l’escola catalana d’escenografia i el punt culminant de la trajectòria artística de Mestres Cabanes. Un dels principals atractius de la proposta és l'adaptació de Jordi Castells basada en telons pintats amb un domini de la perspectiva i de la dramatúrgia operística. «Aida» està dirigida escènicament per Thomas Guthrie. «Aida» és una òpera fonamental del catàleg verdià que narra el drama d’una princesa etíop que, a causa dels designis del destí, es transforma en esclava d’Amneris, la filla del faraó egipci. Les dues formen un triangle amorós perfecte amb Radamès, heroi dels exèrcits egipcis enamorat d’Aida i alhora estimat per Amneris, però sense ser corresposta.

[dissabte, 04.01.20]
El Raval de Barcelona tindrà una nova Escola de Música després d'haver aprovat el projecte guanyador d'un concurs públic obert per rehabilitar la zona frontal del dispensari racionalista Saye i l'edifici número 9 del Passatge de Sant Bernat veí del Teatre Goya
Abans de l'estiu es va tancar el concurs públic de la nova Escola de Música i la comissió qualificadora va haver de decidir sobre una dotzena de propostes. La guanyadora, sota el lema «Galeria Sant Bernat» projecta que l'edifici, amb una superfície construïda de 1.010m2, ocupi en la seva totalitat el costat nord-est del perímetre de l'illa delimitada pel Ptge de Sant Bernat i els carrers Torres i Amat i Joaquín Costa i es troba davant del conjunt del Dispensari Antituberculós Saye, construcció racionalista que actualment ocupa el CAP Raval i que quan aquest passi a la Capella de la Misericòrdia probablement se cedirà per a la seva gestió al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L'edifici a rehabilitar com a Escola de Música
[vegeu projecte gràfic] té relació relació també amb la plaça Terenci Moix que es situa en una cota inferior. La proposta guanyadora aconsegueix, segons la comissió qualificadora, una bona solució del programa funcional, la rehabilitació estructural i la qualitat dels espais interiors i preveu les restes arqueològiques del subsòl del convent de Valldonzella i també les del refugi antiaeri que s'hi va construir durant la Guerra Civil. A més, proposa fer una illa de vianants al Passatge Sant Bernat que enllaci amb el jardí del Dispensari Saye formant una unitat urbanística, frontera amb el CCCB i la Universitat Ramon Llull.

[divendres, 03.01.20]
L'espectacle «Reiseführer» de La Ruta 40 es debat a l'Espai Lliure de Montjuïc entre una aparent senzillesa i una complexa estructura dramatúrgica pel que fa sobretot al text
I un cop aclarida la incògnita, la conclusió és que la companyia La Ruta 40 —actual programadora de l'Espai Lliure de Montjuïc— ha elaborat un trio de monòlegs que s'interrelacionen entre ells, com si fos una conversa improvisada, però amb una complexíssima coordinació entre els tres monòlegs i els tres intèrprets. A més, el discurs dels tres no és gens senzill perquè està farcit de referències gastronòmiques, noms geogràfics i llocs de viatges turístics, cosa que converteix el guió en un escull ple de dificultats lingüístiques —sense rèpliques que facin de coixí— que els tres intèrprets superen amb escreix i amb bon ofici. La metàfora escenogràfica que utilitza la companyia és un trencaclosques gegant que es va construint mentre dura l'espectacle, que té una durada aproximada entre una hora i tres quarts o dues hores, segons com evoluciona la construcció de les desenes de peces i l'ajuda que, al final, si volen, poden oferir els mateixos espectadors voluntaris per completar el quadre, que salten com espontanis del toreig a l'escenari (prèvia protecció de les sabates o a peu de mitjó)
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] «Reiseführer» és una mirada irònica al fenomen del turisme d'aquest segle. Moltes de les experiències que s'hi relaten surten, segons els seus creadors, d'experiències viscudes per cadascun d'ells voltant per la Seca i la Meca i les Valls d'Andorra. Això, esclar, és el que li dóna aquest aire de frescor, de conversa de sopar d'amics, tot i que aquí no hi ha sopar i molta a feina a fer a completar el quadre del trencaclosques, amb peces que estan prèviament emmagatzemades en dos immensos baguls (com aquells dels viatgers intrèpids del segle XIX que sortien de casa per no tornar-hi al cap d'un any o dos).

[dijous, 02.01.20]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el desembre del 2019 amb 20.229.289 visitants que han fet 42.743.954 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de desembre del 2019, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de desembre del 2019, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 20.229.289 visitants i 42.743.954 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 11.298,3 visites de pàgines (11,9 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 13 minuts i 24 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 16.012 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dimecres, 01.01.20]
L'adaptació del Teatro Español de «Mrs. Dalloway» que es representa al Teatre Nacional de Catalunya es limita a fer una aproximació a la personalitat de la protagonista de la novel·la de Virginia Woolf
La representació d'aquesta versió teatral de «Mrs. Dalloway» ja fa una bona estona que està en marxa, potser més de trenta minuts llargs, i fa la impressió que no s'hagi mogut encara de la primera quarta part de la novel·la original. Només això ja reflecteix la dificultat que porta implícita qualsevol adaptació al teatre —el cinema sempre se'n surt millor— d'una novel·la com «Mrs. Dalloway» que és un monòleg interior al llarg d'unes hores, a l'estil «Ulisses» de James Joyce, malgrat que és molt més breu que la de l'autor irlandès. L'autora Virginia Woolf ja volia titular «Mrs. Dalloway» precisament així, «Les hores», perquè hi relata el pas del temps d'una jornada en què la protagonista, Clarissa Dalloway, es disposa a organitzar una festa d'amics, una de les seves sortides per fugir d'un matrimoni rutinari, equivocat i carregat de frustració.
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] La versió tripartita —sis mans— de «Mrs. Dalloway» i la posada en escena que dirigeix Carme Portaceli tendeix a un cert estilisme tant en el retrat dels personatges com en el de l'espai escenogràfic —enorme cortinatge de tires— i l'attrezzo —taules, cadires i vaixella... i tovallons, esclar, que cal doblegar prèviament per col·locar-los com un plomall a l'interior de cada copa, ni que fer-ho, com diu la filla de Clarissa, no tingui cap sentit.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció