BITS MES JULIOL

[divendres, 19.07.24]
Bergman a la catalana
A vegades els autors arriben a un punt de maduresa sense que ni ells mateixos se n'adonin. És, em sembla, el que li ha passat al dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981), que al costat d'un llarg catàleg d'obres representades, algunes premiades, sorprèn ara amb una perla com «Les mans», aparentment senzilla, només amb un parell d'intèrprets, sobre la dificultat de les relacions personals, amb el rerefons subtil de les seqüeles de la malaltia mental, sobre les dificultats de compaginar feina professional i vida privada sota un mateix sostre, sobre l'ego i l'enveja, i sobre les conseqüències d'un còctel de circumstàncies que acaba explotant
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Llàtzer Garcia s'ha apartat aquesta vegada de la direcció de la seva pròpia obra i ha fet un encertat maridatge amb l'actriu i, últimament, sobretot directora, Sílvia Munt, amb qui l'uneix també el fet d'haver provat posar-se darrere la càmera amb l'adaptació fa uns anys a la pantalla de la seva obra «La pols». Darrere de «Les mans» es parla també del rodatge d'una pel·lícula del mateix títol, de la qual és guionista el personatge de la Paula i n'és actor el personatge de l'Isaac, ella enfrontada a la seva primera pel·lícula, i ell, refent-se d'una mala època que l'havia afectat mentalment.

[dijous, 18.07.24]
Un caramel de mel i malsons
Crítica literària del conte de Carles Sala i Vila (Girona, 1974), «Els caramels de l'illa de la Mel». amb il·lustracions de Marta Montañá, publicat a la col·lecció Ala Delta de l'Editorial Baula, recomanat per a lectors a partir de 6 anys: «A vegades, els caramels poden jugar males passades. Sobretot si es consumeixen massa ensucrats i tots alhora. A l'escriptor Carles Sala i Vila (Girona, 1974) això de la dolçor sembla que li ve de lluny. O almenys és el que cal deduir d'una confessió biogràfica seva on desvela que, de petit, es va escapar a la pastisseria de la família que tenia sota casa i va remenar tots els pots de caramels fins que se'n va posar un bon grapat a la boca. La veritat és que això sol ja seria la trama d'un altre conte. Però el que ara ha publicat fuig de les temptacions humanes i humanitza poc o molt una espècie tan imprescindible per a l'equilibri de la natura com, a vegades perillosa per les seves picades: les abelles. En la història, situada a l'illa de la Mel —no cal que la busqueu en cap Atles geogràfic i molt menys al Google Maps— l'autor crea una comunitat de petites persones que, de tan petites com són, podrien ser com les abelles
[crítica íntegra en PDF a la revista digital Cornabou]. I és que, en aquesta illa on la glucosa deu està disparada, quan es fan mitja dotzena d'anys, la criatura passa de petita a mitjana. No cal dir que el fet que la protagonista es digui Bresca —no sé si els funcionaris del Registre Civil l'acabarien acceptant com a nom de fonts— o un altre personatge es digui Brunzit, porta de seguida a pensar en el pa de cera que les abelles fabriquen dins els seus ruscos. Hi ha doncs, en el conte —que és per a primers lectors i que per això té una edició gairebé en cuixé, lletra grossa i moltes làmines il·lustrades per Marta Montañá (Badalona, 1967) amb un aire de tira d'animació a tot color— una doble voluntat d'entretenir amb una trama de fantasia i d'intriga a la vegada, però també amb la intenció subtil d'anar més enllà després de l'entreteniment de la lectura i entrar en el riquíssim món de les abelles. Mai més ben dit, parlant d'abelles: gràcies a la literatura, picar la curiositat per saber-ne més.

[dimecres, 17.07.24]
Les plataformes de diverses institucions com el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana, L'Aditori, el CaixaFòrum, el CCCB, el MNAC o la Filmoteca s'afegeixen a 3Cat amb els seus continguts
En conjunt, són 17 per ara les institucions que han acceptat participar amb l'aportació dels seus continguts a la plataforma 3Cat. En principi, ja s'hi han entrar 270 peces audiovisuals sobre cultura, música, patrimoni, divulgació, llengua, prospectiva, drets humans, solidaritat o humor i en diversos formats: documentals, noves creacions, concerts, conferències, poesia visual, pòdcast, ficció, llargmetratges i curtmetratges, i òperes, entre altres. L'acord no implica que les plataformes originals d'aquestes institucions es cancel·lin sinó que estaran disponibles tant a 3Cat com en cadascuna d'elles.
La plataforma 3Cat vol ser així un altaveu de la cultura catalana a través de les seves institucions. Les incorporacions que s'han anunciat inicialment són el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana, L'Auditori, el CaixaFòrum+, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, la Filmoteca de Catalunya, l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, el Festival Cruïlla i la Universitat Oberta de Catalunya. De fet, ja hi aportaven contingut també altres plataformes com Filmin, Docs-Barcelona, FIC-CAT (Festival Internacional de Cinema en Català), Suncine, Òmnium Cultural a través del seu festival de curtmetratges VOC o la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya o La Xarxa. La plataforma 3Cat ha desvelat que té un milió d'usuaris registrats i que ha superat la xifra dels 100 milions de reproduccions en sis mesos des de la seva obertura. Mensualment s'hi consumeixen més de 4 milions d'hores de continguts.

[dimarts, 16.07.24]
El Festival Grec 2024 arriba a l'equador amb un primer balanç satisfactori tant per la qualitat com pels espectacles que han exhaurit localitats a l'avançada
El Festival Grec 2024 ha arribat a l'equador amb un balanç satisfactori tant pel que fa a la qualitats com pel nombre d'espetacles que han exhaurit localitats a l'avançada. Entre els espectacles més destacats d'aquesta primera meitat de festival, figuren «La gran nit de Dagoll Dagom», en commemoració dels 50 anys de la companyia Dagoll Dagom que ha ofert tres funcions úniques al Teatre Grec, totes exhaurides, i que ha reunit intèrprets veterans i joves que han passat per algun dels 34 espectacles en catàleg, a més de la presentació al complet de la jove companyia que prepara la reposició de «Mar i cel» al Teatre Victòria i que també ha venut anticipadament totes les localitats fins pràcticamet a Nadal i Reis, cosa que ja ha obligat a prorrogar fins a mig febrer les representacions. Altres espectacles d'aquesta primera meitat del Festival Grec són també el doblet de la Needcompany amb la reposició de «Billy's violence» i l'estrena de »Billy's Joy». També ha impactat la proposta de 24 hores ininterrompudes que ha protagonitzat l'actriu María Hervás amb l'espectacle «Second woman». També la versió de «Tirant lo Blanc» al Teatre Romea o els espectacles «Sis hectàrees d'oliveres» d'Aina Tur, a la sala Heartbreak Hotel i «L'últim dia», de Lluïsa Cunillé al Teatre Akadèmia han obtingut una bona nota de la crítica i el públic
[recull de crítiques d'aquests espectacles a Clip de Teatre]. Queda encara una segona part de festival que té, entre altres, l'estrena de l'últim espectacle d'Angélica Liddell sobre Ingmar Bergman, que s'ha presentat també al Festival d'Avinyó i que no només no ha deixat indiferent ningú sinó que ha provocat una nova polèmica relacionada amb un crítica francès per una al·lusió que hi fa la dramaturga.

[dilluns, 15.07.24]
La màgia de l'arlequí
El tòpic diu que la nit és màgica. Però a vegades el tòpic queda superat per la realitat i el tòpic es desfà com un bolado. Per si algú no hi creu, la companyia Dagoll Dagom ha omplert de màgia l'equador del Festival Grec amb la commemoració —una de les seves commemoracions programades— del 50è aniversari de la companyia, el preàmbul de la nova reposició, clarament rejovenida, de «Mar i cel», a partir del setembre al Teatre Victòria, el mateix teatre que va veure néixer del seu ventre el mític vaixell. I ho ha fet amb un espectacle únic, irrepetible, amb un esplet d'artistes de totes les generacions —intèrprets i convidats— i una formació orquestral extraordinària que és en conjunt la millor mostra del llegat que deixa Dagoll Dagom després de mig segle de picar pedra
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿Nostàlgia...? Poca. La que cadascú vulgui, si ho desitja, però no és aquesta la intenció, em sembla, de la companyia. La mà del director Daniel Anglès i l'adjunt David Pintó —¿i encara diuen que no hi ha relleu?— ha convertit aquest passeig per l'auca de musicals de la companyia en un muntatge autònom de cap i de nou on totes les peces encaixen a la perfecció com si el guió hagués estat escrit de molt abans, esperant el moment just d'esclatar, i la fusió d'«Antaviana» amb «El Mikado», «Poe», «Els pirates», «Boscos endins», «Nit de Sant Joan», «T'odio amor meu», «Bye Bye monstre», «Cop de rock», «Glups», «Cacao», «Aloma», «Maremar», «Scaramouch», «T'estimo si he begut», «Mar i cel» o «L'alegria que passa»... no fos fruit d'una il·lustrativa dramatúrgia sinó simplement una predestinació d'una trajectòria que ha reciclat la vella nostàlgia per convertir-la en història patrimonial.

[diumenge, 14.07.24]
Dietari de família sense mascareta
El personatge de Leopold Bloom, trenta-vuit anys, travessa tot Dublín en un sol dia i l'escriptor James Joyce (Rathgar, Dublín, Irlanda, 1882 - Zúric, Suïssa, 1941) ho aprofita per escriure «Ulisses», una de les novel·les que marquen una fita del gènere literari universal. L'escriptora Clara Queraltó (El Pla del Penedès, Alt Penedès, 1988) travessa tot un estiu d'una jove protagonista bibliotecària sisplau per força a temps parcial en un poble semirural, un estiu ple d'amor i desamor a «Com un batec en un micròfon», l'última novel·la guanyadora del Premi Anagrama, que entra a fons en una generació que es troba entre la vintena i la trentena
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Esmento aquestes dues novel·les, tan separades en el temps, perquè la dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, Barcelonès, 1961) fa també que el seu protagonista, un jove d'uns vint-i-cinc anys, travessi la ciutat en una sola jornada, de punta a punta, de primera hora, a la piscina, a la nit en un polígon industrial, i s'insereixi en els seus pensaments i la visió del món que l'envolta en una mena de dietari familiar que Lluïsa Cunillé situa en temps de pandèmia i que titula «L'últim dia», els espectadors ja sabran per què al cap d'una hora d'un relat que alterna majoritàriament la primera persona i que, després d'un breu intermedi musical que fa de rerefons de la paraula amb l'últim «Andante sostenuto de la Sonata DV960» de Shubert, passi a la tercera persona, un salt dins el registre poètic que l'autora ja ha practicat en alguna altra de les seves obres com «Après moi le déluge».

[dissabte, 13.07.24]
Un tram de la muralla medieval de Barcelona i un dels portals d'entrada es descobreixen arran de les obres de reurbanització de la Rambla
Durant les obres de reurbanització de La Rambla, s’han descobert restes arqueològiques significatives de la muralla medieval que protegia la ciutat. Els treballs de control arqueològic, previstos en el projecte, han identificat un tram de muralla i un portal d’entrada a l’actual Plaça del Teatre, davant del Teatre Principal. Aquestes restes corresponen al tancament original de La Rambla, construït entre finals del segle XIII i mitjans del segle XIV. Els treballs en curs han permès documentar un tram de la muralla medieval de mitjan segle XIV, i s’està treballant per documentar un dels portals d’entrada a la ciutat, específicament el Portal de Trentaclaus o dels Ollers, situat a l’actual Carrer dels Escudellers, que creua la Plaça del Teatre. Per motius de viabilitat, com l’arbrat i el trànsit de vehicles, aquestes feines es realitzaran en diversos trams. Les excavacions encara estan en marxa, per tant, no s’han descobert totes les restes. També s’ha trobat un altre tram de muralla a l’extrem nord de La Rambla, a prop de Plaça de Catalunya. Tot i que es tracta d’un tram petit i poc visible, la muralla conserva fins a tres metres d’alçada.
La muralla procedeix d'una situació històrica de l’any 1285. Durant una confrontació amb França, el rei Pere II el Gran va ordenar la fortificació urgent de Barcelona amb murs de tàpia i torres de fusta, excepte per la part de mar. Finalitzat el conflicte, el Consell de Cent va assumir la tasca de fortificar degudament la ciutat, convertint-se en la primera gran obra pública a càrrec d’aquesta institució. El nou llenç defensiu va incloure portals ja existents com Boqueria, Portaferrissa o Jonqueres, i va afegir-ne de nous, com el Portal Nou l’any 1295. La Rambla formava part d’aquest perímetre emmurallat de principis del segle XIV, que incloïa zones com Plaça Catalunya, Plaça Urquinaona, Passeig de Sant Joan, Carrer Trafalgar, Arc de Triomf i Parc de la Ciutadella. Amb motiu d’un altre conflicte bèl·lic, aquest cop amb Castella l’any 1357, el Consell de Cent va decidir millorar les muralles de finals del segle XIII, incloent l’adquisició de tres pedreres a la muntanya de Montjuïc i el reforçament del perímetre de la ciutat vella, exceptuant el Raval. Els treballs constructius a la Rambla foren especialment complexos, incloent el trasllat de la riera.

[divendres, 12.07.24]
El Gran Teatre del Liceu i els seus col·lectius musicals arriben a un acord per a la renovació dels drets audiovisuals que desbloqueja la paràlisi de la plataforma audiovisual entre altres iniciatives
El Patronat del Gran Teatre del Liceu ha aprovat l'acord per a la renovació dels drets audiovisuals de l’Orquestra i el Cor del Liceu, els col·lectius musicals estables del Teatre. Aquest acord, resultat de la determinació de totes les parts implicades, reflecteix la voluntat comuna d'establir uns acords a llarg termini que permetin enfocar el futur de la institució de manera ambiciosa en l’àmbit audiovisual, així com d’accessibilitat de tots els públics. L'acord significa que els col·lectius artístics cedeixen al Gran Teatre del Liceu —de manera conjunta i exclusiva— tots els seus drets d'explotació (reproducció, distribució, comunicació pública i posada a disposició interactiva) per qualsevol mitjà i modalitat, incloent internet. Aquesta cessió de drets té una vigència de deu anys, amb pròrrogues de cinc anys, i abasta l’àmbit territorial universal i per tot el temps de protecció dels drets fins a la seva entrada en el domini públic. Aquesta entesa dóna llum verda a reprendre tota
l’activitat audiovisual del Liceu, així com la difusió del concert “Clàssica a la platja”, a la platja de Sant Sebastià, i que es retransmet a través de Betevé, Canal 33 i Catalunya Música. Aquest acord també obre la porta a la reactivació de la programació de Liceu+Live. A partir de la temporada que ve, també es reprenen les retransmissions radiofòniques. En termes econòmics, l'acord consta d'una part fixa, que va en la línia dels acords dels últims deu anys, i s’hi incorpora una part variable depenent dels ingressos generats per la plataforma audiovisual. El contracte establert s'ajusta al marc normatiu i pressupostari vigent, respectant el principi de prudència financera de la institució i la legislació comunitària de propietat intel·lectual.

[dijous, 11.07.24]
Soroll shakesperià sota els til·lers del Nord
La companyia Parking Shakespeare celebra quinze anys de la seva iniciativa popular d'oferir cada juliol una versió d'alguna de les moltes obres de William Shakespeare, a l'aire lliure, de manera gratuïta —s'accepten wallets voluntaris al datafon de la companyia i cash en efectiu a la maleta—, amb els espectadors al voltant de la rotonda de minúscules grades, cobertes per l'ombra del bosc de til·lers del Parc de l'Estació del Nord de Barcelona. En aquesta ocasió d'aniversari li toca el torn a «Molt soroll per res», que la companyia ja va adaptar en una versió d'Israel Solà l'any 2014. Deu anys després, doncs, i amb quinze d'història a les espatlles, doblet d'aniversari, però amb una versió renovada, ara a càrrec de Jaume Viñas, tot i que a partir de la mateixa traducció de Salvador Oliva. La companyia s'ha inspirat en la sèrie nord-americana «The White Lotus», de Mike White, ambientada en un hotel de vacances amb conflictes i trifulgues entre hostes i empleats
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però, tot i que l'adaptació es permet anacronismes amb referències d'artilugis i plataformes digitals, segueix força fidelment el guió original del mateix Shakespeare, encara que amb una mirada contemporània i un registre que s'acosta a la Commedia dell'Arte i que fa les delícies dels espectadors, atenció!, de totes les edats. Els veterans, perquè veuen el que hi ha en la lletra petita de cadascun dels personatges. I els més petits, perquè la rotonda i les accions a vegades esbojarrades dels intèrprets els transporta a un espectacle de carrer amb aires de clowns.

[dimecres, 10.07.24]
Un escorxador amb parets de vidre
Qui avisa no és traïdor. I el director i dramaturg polonès Krzysztof Warlikowski (Szczecin, Polònia, 1962), fundador del Nowy Teatr de Varsòvia, —que debuta a Catalunya amb aquesta obra— posa els espectadors en guàrdia des del primer moment en aquesta adaptació de l'obra de l'escriptor australià d'origen sud-africà, John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940) quan desvela que la tal Elizabeth Costello, una escriptora de gran prestigi i reconeixement internacional de qui sentiran parlar molt durant tota la representació i que dóna part del títol a l'espectacle, no és un personatge real sinó que és un personatge de ficció inventat per l'autor, Premi Nobel del 2003, de qui les obres en les quals es basa aquest muntatge teatral es troben traduïdes al català, així com la major part dels seus altres títols
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Només això fa que l'adaptació polonesa tingui una certa familiaritat amb aquells espectadors que hagin passat alguna vegada com a lectors per la literatura de John Maxwell Coetzee. I si alguns han llegit concretament les obres que integren l'adaptació escènica, doncs més que millor perquè cal advertir que el muntatge no fa cap concessió ni una, ni en contingut ni en extensió, amb una primera part llarga, molt llarga, de gairebé dues hores i mitja, i una segona part molt més accessible d'una hora i deu minuts.

[dimarts, 09.07.24]
El cinema català va perdre durant el 2023 un 45% d'espectadors amb 2.216.912 espectadors en relació a l'any anterior que n'havia congregat més de 4 milions
Durant el 2023, el cinema català va congregar 2.216.912 espectadors davant els més de quatre milions que va aconseguir reunir el 2022, cosa que representa un 45% menys d’entrades venudes. Cal tenir en compte que el 2022 hi va haver un èxit que va acaparar pràcticament una sola pel·lícula, l’animada «Tadeu Jones 3: La taula maragda», que va acumular gairebé 2 milions d’espectadors i més d’onze milions d’euros. El 2023, segons el balanç presentat ahir per l’Acadèmia del Cinema Català, no es va donar el cas de cap pel·lícula que arribés a congregar molt de públic, sobretot familiar. La pel·lícula més taquillera, segons
l'Acadèmia de Cinema Català va ser »El mestre que va prometre el mar», dirigida per Patrícia Font i amb Enric Auquer en el paper del mestre republicà Antoni Benaiges, assassinat per milicians falangistes al començament de la guerra civil espanyola, una efemèride que precisament aquests dies s'ha tancat a Montroig del Camp amb el viatge dels infants de l'Associació Benaiges vinguts des de Madrid i Granada per veure el mar. Aquesta pel·lícula va tenir prop de 300.000 espectadors i va recaptar 1,7 milions d'euros. Va ser nominat a 5 premis Goya i va guanya el premi del públic dels Premis Gaudí. L'any 2023 es van estrenar a les sales 55 títols catalans, 9 menys que l'any anterior en què hi havia també una bona representació de documentals.

[dilluns, 08.07.24]
Buscant l'home perfecte o tastant el gust de l'amor
La perfecció no existeix. Però després de 100 intents ininterromputs per trobar l'home perfecte durant 24 hores, el personatge de Virgínia potser no podrà dir mai més el mateix. O potser sí. Qui sap si al cap de les cent trobades s'haurà convençut que la perfecció portada al límit és una utopia. L'actriu María Hervàs (Madrid, 1987) s'ha posat en la pell de Virgínia i ha acceptat el risc de mantenir-se en escena durant 24 hores, 1.440 minuts seguits —només amb breus descansos d'un quart d'hora cada 120 minuts—, per rebre en un cubicle de color roig encès la visita de 100 homes diferents que, durant una escena que acostuma a no sobrepassar els 8 o 9 minuts va repetint el mateix esquema, que no vol dir el mateix guió perquè la improvisació forma part del joc en relació a la personalitat, les intencions, l'empatia i la connexió que s'estableix entre ella i els candidats
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Es tracta d'una experiència teatral singular i arriscada, que es barreja també amb la cinematografia amb dues càmeres mòbils que projecten primers plans i una càmera fixa que enquadra l'espai escènic.

[diumenge, 07.07.24]
Anem tirant d'estètica
Pobre Tirant! Si a can Roca Salada vegessin com ha acabat! Amb una calipàndria de mil dimonis i els pulmons fets una pífia i estès a la pedra! Sembla com si tots els cavallers mítics estiguessin destinats a tenir una mort domèstica. Qui no té un mal de ventre, agafa un constipat. A Tirant lo Blanc, que ja arrossega el dubte malèvol de si el tal Joanot Martorell en va ser en realitat l'autor i creador, li hauria convingut més, per passar a la posteritat, una mort heroica, lluitant aferrisadament a capa i espasa contra qualsevol dels enemics perquè, ja ho diuen ells mateixos: “L'enemic sempre és l'altre”. El polifacètic escriptor i lingüista Màrius Serra (Barcelona 1963) va publicar una versió actualitzada lingüísticament del clàssic. Un volum de prop de mil pàgines que reviu la que es considera la millor novel·la europea de cavalleries. Ara n'ha fet una dràstica reducció a una quarantena de pàgines —estàndard d'obra de teatre— i ha posat sobre l'escenari el que s'anomena una ucronia, és a dir, un mirall d'allò que no és i que l'autor hauria volgut que fos. D'il·lusió també viu la història
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Lluny queden les adaptacions que a la dècada dels anys setanta, entre el 1971 i el 1976, va fer Maria Aurèlia Capmany, una de narrativa, una de teatral i una de novel·la gràfica, però que van servir de base per a la versió cinematogràfica, el 2006, de Vicente Aranda. I lluny queden també les versions que Calixto Bieito va fer el 2015 al mateix Romea —amb la platea trasbalsada per una llarga tarima— amb una composició musical de Carles Santos, o la versió de Pere Planella, del 2015, al Teatre Nacional de Catalunya. Tota una altra seqüència de mirades al cavaller de Joanot Martorell.

[dissabte, 06.07.24]
Refregit de mongetes tendres
Han passat deu anys des de la seva estrena i la posterior versió cinematogràfica. Deu temporades seguides amb el teatre ple a Madrid i una intensa gira per diversos escenaris. No ho pot dir tothom. Parlen de 2 milions d'espectadors fins ara amb el musical «La llamada». Ja han passat per Barcelona en dues ocasions i hi tornen per tercera vegada. L'eufòria de l'auditori no s'ha esgotat. Els Javis, com es coneixen els autors i guionistes Javier Ambrossi (Madrid, 1984) i Javier Calvo (Madrid, 1991) —parella a la vida real— tenen una flaca per la mirada mística. Recentment han tornat a tocar el tema diví amb la sèrie «El Mesías» (Movistar+) on un enigmàtic Albert Pla feia cara d'espantar les criatures. Hi ha fenòmens difícils de qualificar. Aquest n'és un. «La llamada», en teatre el 2013 i en cinema el 2017, fa una mirada al passat
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Quan es despenja el quadre amb el retrat del papa polonès Joan Pau II (un dels papes amb el pontificat més llarg: 27 anys a la trona des del 1978 al 2005, quan va morir) un pensa que ha plogut molt des d'aleshores. I en el camp de la religió, de com s'entén l'amor romàntic i del feminisme, encara ha plogut més. Més aviat es podria dir que ha diluviat. Però «La llamada» té un paraigua gegant ben estès i es mulla poc, potser com tocaria fer-ho a un quart llarg del segle XXI. Però els Javis més aviat fan com si sentissin ploure. Sota l'embolcall de Déu, parlen del primer amor i de l'encegament i la submissió per aquest amor de l'adolescència encara ingènua. I juguen amb la feblesa de dues adolescents en un campament regentat per monges prop de Segovia que busquen la llibertat, s'escapen de nit, beuen més del compte amb vodka inclòs, esnifen una mica, tenen mòbil amb poques megues, tiren d'Spotify i aspiren a fer un duet musical que, paciència per als espectadors, esclatarà com cal al final del xou, gairebé amb un embolcall de cabaret.

[divendres, 05.07.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el juny del 2024 amb 28.341.416 visitants que han fet 62.229.262 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de juny del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de maig del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 28.341.416 visitants i 62.229.262 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.678,4 visites de pàgines (11,21 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 19 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.549 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dijous, 04.07.24]
La Biblioteca de Catalunya digitalitza la col·lecció Joan Salvat-Papasseit amb motiu del centenari del poeta disponible a la Memòria Digital de Catalunya
La Biblioteca de Catalunya ha digitalitzat la documentació de la col·lecció Salvat-Papasseit que conserva en el seus fons i que es pot consultar en línia a la plataforma
Memòria Digital de Catalunya. Els documents que formen la col·lecció Salvat-Papasseit són de procedència diversa, familiar o d’altres fons de la Biblioteca de Catalunya, i de diferent tipologia, com ara fotografies, correspondència o primeres edicions. Es destaca sobretot un conjunt de postals que el poeta va adreçar a les seves filles Salomé i Núria des dels sanatoris on va estar ingressat per la tuberculosi que li va causar la mort. L’Any Joan Salvat-Papasseit, impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a través de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), commemora el centenari de la mort de l’escriptor amb la voluntat de difondre la seva obra, tant en prosa com en vers, però també de donar a conèixer la dimensió humana de l’artista, el seu entusiasme vital, el seu pensament i compromís social i la seva tasca d’articulista. Durant tot el 2024 s'han programat diversos recitals poètics i espectacles, a més de presentacions de novetats bibliogràfiques, exposicions, actes acadèmics, conferències i activitats diverses en festivals, biblioteques, centres culturals, ateneus, llibreries i centres educatius.

[dimecres, 03.07.24]
Escalivada de fades cuinada amb herbes de bosc
Per als que no van veure el muntatge «Billy's Violence», dins el Festival Grec'21, però aleshores al Teatre Nacional de Catalunya, la Needcompany del director Jan Lauwers —trenta anys d'història— ha servit una sessió contínua en un únic dia amb aquest primer espectacle i el segon, «Billy's Joy», la cara i la creu d'una mateixa manera d'entendre el teatre i també una oportunitat per als espectadors del Grec'24 per passar en quatre hores —amb entreacte inclòs— d'un menú agre a un menú dolç. Si «Billy's Violence» estava carregat de sang i fetge —sempre sota els auspicis de William Shakespeare—, el nou muntatge, «Billy's Joy» ve endolcit de comèdia. I la comèdia —que sempre amaga un fons de tragèdia— admet tota mena de recursos: des de les màscares als titelles —un magnífic cap d'ase amb morro i llengua mòbil inclosos— i del vestuari de gènere fantàstic i la corriola de pista a la disfressa gegantina d'ós, un ós que no és com aquell vell ós de la Vall Ferrera, que buscaven els excursionistes pirinencs de l'últim quart de segle XX i que no trobaven mai —avui ja no és tan difícil topar amb un ós al Pirineu!— sinó un ós que es permet saltar a la platea i ofegar amb una angoixant abraçada algun espectador com si fóssim en una festa de citypark o d'aniversari d'alguna criatura d'escola bressol
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Sort en tenim, en aquesta segona part amb «Billy's Joy», de la sempre agraïda presència del polifacètic músic, compositor i actor Maarten Seghers, que fa de mestre de cerimònies d'aquest conte de fades, inspirat, sobretot en les fades d'«El somni d'una nit d'estiu» —d'aquí ve el cap de titella gegant d'ase— i la resta de fades tant d'altres peces de Shakespeare com de la creació lliure de la companyia belga Needcompany.

[dimarts, 02.07.24]
Un crític de teatre francès denuncia l'actriu i dramaturga catalana Angélica Liddell per injúries contra ell en una de les escenes de l'espectacle «DÄMON. El funeral de Bergman»
El periodista i crític teatral francès Stéphane Capron ha denunciat la dramaturga i actriu catalana Angélica Liddell (Figueres, 1966) per injúries públiques emeses en la seva última obra «DÄMON. El funeral de Bergman', que ha obert el Festival d'Avinyó i que es veurà dins el Grec 2024 al Teatre Lliure del 19 al 21 de juliol. Stéphane Capron, que treballa a la ràdio pública France Inter i és fundador del mitjà especialitzat en les arts escèniques Sceneweb, és esmentat i citat per Liddell en un fragment en què carrega de manera furibunda contra diversos crítics detractors, un ofici que en general l'escriptora i actriu catalana considera cruel, banal i innecessari. Liddell s'alinea així amb el que pensava el difunt director suec Ingmar Bergman, de qui Liddell és admiradora i que homenatja en aquesta nova producció, fidel al seu estil transgressor. Al crític francès Stéohane Capron li dedica algunes floretes com “cabró” i “merda”, qualificatius que han portat el periodista a presentar una denúncia, segons ha informat el diari Libération, en què reclama a més que les injúries siguin retirades de l'obra. El Sindicat Professional de la Crítica Dramàtica de França també ha emès un comunicat per remarcar que, igual que es dóna suport a la llibertat de creació, la crítica és lliure d'escriure i expressar els seus punts de vista d'acord amb la llibertat de premsa. Consideren que en adreçar-se directament a un d'ells,
Angélica Liddell atempta contra la integritat moral de l'afectat. Posteriorment, Angélica Liddell, en un col·loqui amb el públic, es va refermar en la seva opinió i va dir que li encataria donar uco de puny a algun crític. Liddell pensa que la crítica és perjudicial per a la creació perquè moltes vegades s'uneix, segons ella, al criteri més ranci de pensament per penalitzar certs discursos estètics. Precisament, Angélica Liddell va ser distingida amb el Premi de la Crítica Catalana pel seu anterior espectacle.

[dilluns, 01.07.24]
El mirador de la Torre de Collserola de Norman Foster inaugurada el juny del 1992 es torna a obrir al públic després d'haver tancat arran de les restriccions de la crisi del coronavirus
El mirador públic de la Torre de Collserola torna a ser accessible als visitants des del 3 de juliol. Les visites tenen lloc de dimecres a diumenge, amb un preu de 5,60€ per a l'entrada general, amb algunes bonificacions. La torre de telecomunicacions Norman Foster, considerada una de les creacions més icòniques de l'arquitecte, estava tancada al públic des de la crisi del coronavirus. Coneguda popularment com la Foster, està ubicada al turó de la Vilana de la serra de Collserola, de 288 metres d’alçària des de la base, 20 dels quals excavats i és l’estructura més alta de la ciutat. La vista panoràmica és excepcional.
El mirador de la Torre de Collserola se situa a la desena planta, a 115 metres de la base i a 560 metres del nivell del mar. Amb una superfície d’uns 200 m2 i unes vistes de 360 graus, des de la talaia es pot veure tot Barcelona i rodalies fins a una distància de 70 quilòmetres en bones condicions climatològiques. S’hi accedeix mitjançant un elevador panoràmic vidrat, acabat de renovar, en un ascens d’uns dos minuts. Les visites són gestionades pel parc d'atraccions del Tibidabo des del 2007, després de la concessió que el 1989 va fer l'Ajuntament de Barcelona d'ús dels terrenys per 50 anys a la companyia propietària de la torre, constituïda el 1987 i participada per la Generalitat –a través del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI)–, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Cellnex i Telefónica. Les visites es poden fer sense reserva prèvia coincidint amb l'hora d'obertura del parc. Per al projecte de la torre, s'hi van presentar Norman Foster, Santiago Calatrava, Ricardo Bofill i el duet Carles Buxadé&Joan Margarit, tal com es pot veure ara en una exposició de tots ells al vestíbul. La Torre Foster va ser una de les icones dels Jocs Olímpics de Barcelona i es va inaugurar un mes abans d'aquest eseveniment després de construir-se en un temps rècord de dos anys.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS | JUNY | BITS JULIOL | | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció