BITS MES JULIOL

[dissabte, 31.07.21]
El Departament de Cultura ha ampliat amb 2.950.000 euros la dotació pressupostària de les tres convocatòries d'aquest any per a la concessió de subvencions per al doblatge i la subtitulació en català
Els ajuts es destinen al doblatge i subtitulació en català de llargmetratges d’estrena en sales de cinema, al doblatge i subtitulació de llargmetratges i a la subtitulació de sèries per a la distribució en plataformes digitals i en suport físic, i a la subtitulació en català de productes de festivals i mostres audiovisuals a Catalunya. Aquesta és la segona ampliació del pressupost d’aquest 2021 i la dotació pressupostària queda fixada en 6.295.000 euros. La primera línia ampliada està destinada al doblatge i la subtitulació en català de llargmetratges d’estrena en sales d’exhibició cinematogràfica. L’ampliació suma 800.000 euros a la dotació pressupostària, que queda fixada en 2.705.000 euros per al 2021. La segona línia, dedicada
al doblatge i la subtitulació en català de llargmetratges i a la subtitulació en català de sèries per a plataformes digitals i en suport físic, s’amplia en 2.000.000 d’euros i la dotació pressupostària queda fixada en 3.230.000 euros. Finalment, s’ha ampliat amb 150.000 euros la tercera línia, destinada a la subtitulació en català de festivals i mostres audiovisuals a Catalunya per a l’any 2021. La dotació queda fixada en 360.000 euros.

[divendres, 30.07.21]
El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) incorpora un Miró, un Cuixart i un Lagar que procedeixen del Museo Reina Sofía amb qui fa un intercanvi de dipòsits
Les tres pintures s’incorporen a les sales de la col·lecció permanent gràcies a un acord d’intercanvi de dipòsits entre els dos museus. Per la seva part, el Museo Reina Sofía rebrà quatre obres de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya: un Canals, un Urgell, un Nonell i una escultura medieval. L'obra de Miró, que ja es pot veure a les sales de la col·lecció permanent del
Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), és una obra de grans dimensions realitzada per l’artista desprès del seu retorn a Barcelona, el 1949, i mostra el llenguatge de maduresa de Joan Miró. Aquest oli sobre tela serveix d’entrada i eix per a les sales dedicades a l’art de postguerra català. La pintura de Modest Cuixart, de 1957, és una obra de gran format representativa del moment en què l’artista entra en l’abstracció informalista, un nou llenguatge amb el qual assoleix un gran èxit internacional. D’altra banda, la pintura de Celso Lagar ja s’ha incorporat a les noves sales dedicades a l’art del període de la Guerra Civil espanyola, a l’espai dedicat a les víctimes i al paper de la dona durant el conflicte, al costat del retrat de la miliciana Lina Ódena. L'obra de Miró, de grans dimensions, testimonia aquest mestratge. La peça serveix d'entrada i d'eix per a les sales dedicades a l'art de postguerra català.

[dijous, 29.07.21]
La nova llei de l'audiovisual espanyola que preveu que almenys el 60% del catàleg de les plataformes sigui en català, aranès, basc o gallec aixeca reticències en el sector perquè considera que no millora la situació del català
Tant Plataforma per la Llengua com l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AAPDC) proposen establir unes obligacions de mínims, com també incentius econòmics per a les plataformes que siguin més respectuoses amb la realitat plurilingüe de l'Estat espanyol. Recorden també que l'establiment d'obligacions de tipus lingüístic ja és una realitat en alguns països d'Europa. A França, per exemple, es va transposar la directiva europea sobre el sector audiovisual i a la nova llei ha quedat establert que el 80% de la inversió de les plataformes en obra europea ha de destinar-se a contingut en francès. Plataforma per la Llengua i l'AADPC han destacat que aquestes obligacions de tipus lingüístic estan garantides per Convencions de la UNESCO, la Carta Europea de Drets Fonamentals, la mateixa Directiva europea i fins i tot per la jurisprudència europea. A més, la directiva europea estableix que les plataformes de televisió a la carta sota demanda han de finançar la producció d'obres europees.
Segons l'avantprojecte de llei del govern espanyol, les plataformes haurien de destinar el 40% d'aquesta quota europea a produir pel·lícules o bé en espanyol o bé en alguna de les altres llengües oficials. Les dues entitats consideren que aquesta mesura perjudica les llengües minoritzades, que haurien d'estar protegides de manera específica, i per això reclamen que la llei estableixi que un 20% d'aquestes obres europees hagin de ser en llengües diferents de l'espanyola. Un altre punt polèmic és que les corporacions autonòmiques tinguin dret a percebre part de l'1,5% de la facturació de les plataformes que es vol destinar exclusivament a RTVE.

[dimecres, 28.07.21]
L'Institut d'Estudis Catalans afirma que l'espanyolisme s'inventa llengües per ignorància o mala fe i recorda que totes les llengües tenen varietats dialectals i que això no posa en dubte la unitat del català
Les recents declaracions del del president del Partit Popular, Pablo Casado, aspirant a governar Espanya —l'estat presumptament més democràtic i més plurinacional del planeta—, sobre la llengua que es parla a les Balears («Que no parleu català! A qui se li acut?), no només ha aixecat una petita tempesta política o serp lingüística d'estiu sinó que també ha fet reaccionar l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). L'acadèmia de la llengua ha fet una declaració institucional sobre les «quatre noves llengües balears inventades pel senyor Pablo Casado». Com si es tractés d'una lliçó d'un curs de primària, l'IEC ha assenyalat que el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc —les "llengües" esmentades per Casado—, com també l'alguerès, el valencià o el rossellonès, en realitat "fan referència a varietats de la llengua catalana en els diferents territoris i no posen en dubte la unitat essencial de la llengua". L'IEC recorda que "totes les llengües sense distinció —i la llengua espanyola no n’és cap excepció— tenen varietats territorials amb denominacions específiques". L'espanyol té les varietats llatinoamericanes, però també les de regions de la Península, com el murcià i l'andalús, que òbviament formen part de la mateixa llengua. Per tallar el debat lingüístic, el comunicat de l'IEC va a la base de tot plegat, al Diccionari de la Llengua Catalana,que defineix el català com la "llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe". També el Diccionario de la Lengua Española, de la Real Academia Española (RAE), que defineix el català com la "lengua romance que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón", «definició que deixa clara la unitat de la llengua catalana», reafirma
l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). La confusió entre llengua i varietat dialectal no pot ser innocent, segons l'acadèmia. «Les declaracions del senyor Casado són, doncs, producte de la ignorància o de la mala fe. I com a institució acadèmica de la llengua catalana, l’IEC rebutja que s’utilitzi la llengua com a element de crispació i amb interessos partidistes». Entre altres reaccions, el cap de llista de Ciudadanos a Catalunya, en una entrevista a Catalunya Ràdio, ha esquivat la qüestií dient que no es posa en qüestions filològiques i obviant que els qui tenen memòria saben que és ell mateix qui ha estat sempre un insistent denunciant i menyspreador del manifest Koiné.

[dimarts, 27.07.21]
L'Hermitage defensa que l'Ajuntament de Barcelona no pot vetar el seu projecte i a més de responsabilitzar el Port com a autoritat única afirmen que la col·laboració amb el Liceu és viable per les dues parts
Després de les últimes declaracions de la tinenta d'alcaldia d'Urbanisme de Barcelona, Janet Sanz, que donava per finiquitada l'aliança Hermitage-Liceu, els impulsors del projecte han fet un comunicat en què contradiuen la dirigent dels comuns. Asseguren que han acollit amb entusiasme la possibilitat de treballar un projecte conjunt amb el Gran Teatre del Liceu i que hi han treballat amb els seus equips directius i tècnics però que perquè el projecte integri les dues realitats cal més flexibilitat dels espais disponibles. És a dir, que el Port cedeixi el doble de l'espai inicial per fer una sala de concerts de 900 localitats. Segons
l'Hermitage, el Liceu ha avalat l'opció però hi ha hagut pressions fetes per tercers que han impedit signar aquests treballs. Els impulsors de l'Hermitage continuen defensant un projecte absolutament cultural i no una simple franquícia. Afirmen que no volen judicialitzar el procés però defensen que s'han vulnerat un seguit de drets i, davant la falta de resposta institucional, s'ha buscat el criteri de la judicatura. Segons afirmen, han seguit tots els tràmits i requeriments legals de la concessió i consideren que el dret de veto per rebutjar el projecte que s'atorga a l'Ajuntament no té empara en l'ordenament jurídic. Consideren que l'autoritat competent en la concessió de la parcel·la és l'Autoritat Portuària de Barcelona.

[dilluns, 26.07.21]
La companyia hereva del pallasso Monti tanca la seva trilogia en memòria del seu fundador amb l'espectacle antològic «Gran reserva» al Teatre Borràs dins el Grec'21 Festival de Barcelona
«Declinació llatina amb nas vermell». «Rhum», «Rhümia», «Rhumans»... Com una declinació llatina, però amb nas vermell. Des del 2014, i en memòria del malaguanyat pallasso “Monti” (Joan Montanyès, Barcelona, 1965 - 2013), una colla d'amics i col·laboradors va crear un espectacle de pallassos, «Rhum», que portava al límit la hilaritat que “Monti” havia destil·lat a la pista. Monti estava molt relacionat amb el circ de teatre, per herència familiar, i no és estrany que els seus seguidors mantinguessin també aquesta línia. La iniciativa, que segurament va començar pensant que seria efímera, contràriament va perdurar en el temps. Així, el 2016 es va crear un segon espectacle, «Rhümia», i el 2018, es va repetir amb un tercer, «Rhumans». Aquests tres espectacles, que han comptat en general sempre amb la complicitat dels Festivals Grec, han reunit en el temps més de 50.000 espectadors en diversos escenaris, una xifra prou respectable perquè la companyia es plantegés ara fer una mena d'antologia dels millors números dels tres espectacles anteriors, com aquell qui els hagués posat a marinar en un celler i en sortís l'actual, un «Gran reserva» que els mateixos someliers, com ells s'autoanomenen, donen a tastar als espectadors veterans i els més novells
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿Serà l'últim espectacle de l'aventura iniciada fa set anys? Ells mateixos donen a entendre que sí. Si el món del teatre no ho té fàcil, i encara menys en temps de restriccions sanitàries, el món del circ està sempre travessant la corda fluixa. «Gran reserva» té el solatge del xampany envellit a la bóta fins a obtenir una qualitat que el fa únic. La seva textura no enganya el paladar.

[diumenge, 25.07.21]
Es commemoren 40 anys del rodatge de «La plaça del Diamant» de Mercè Rodoreda a la Vila de Gràcia que va convertir el barri en un plató cinematogràfic durant tres mesos tant de dia com de nit
Tal com ha recordat el canal Betevé, l’estiu del 1981 la Vila de Gràcia va viure el seu moment més cinematogràfic. Durant tres mesos, el barri es va convertir en un plató de cinema per portar a la pantalla la novel·la de Mercè Rodoreda «La plaça del Diamant». Betavé ha localitzat un veí i fotògraf, Josep Maria Contel, que ho va documentar tot en imatges. Hi va fer fotografies entre bastidors i va poder capturar aquells dies a través del seu objectiu, amb més de 300 instantànies que ara són un document històric. La versió de «La plaça del Diamant» va ser la primera superproducció rodada a Catalunya, quatre capítols en un total de quatre hores, per a televisió
[es poden veure aquí], i una versió reduïda per al cinema, un dels fenòmens de taquilla d'aquell moment de represa democràtica. El fotògraf recorda que Gràcia no va necessitar gaires decorats per adaptar-se a l’època en què transcorre la novel·la de Rodoreda. El film, que va dirigir el desaparegut Francesc Betriu i que va popularitzar Sílvia Munt (Colometa) i Lluís Homar (Quimet) va portar el barri a la gran pantalla. Els envelats de la festa major i el refugi antiaeri, entre d’altres, van ser dos dels espais més emblemàtics. Les fotografies de Josep Maria Contel, que la temporada 2012-2013 ja van protagonitzar una exposició al vestíbul del Teatre Lliure de Gràcia, retraten l’engranatge de la producció cinematogràfica, però també els carrers i places i els veïns, alguns dels quals van participar activament en el film fent algun paper, de figurants i sobretot d’espectadors.

[dissabte, 24.07.21]
La productora 3xTres de Dagoll Dagom, Tricicle i Anexa commemora a l'octubre els 25 anys de la seva fundació i incorpora dos socis més: La Brutal i T de Teatre, dues companyies han fet del Poliorama un dels seus escenaris
La unió fa la força i on eren tres ara en seran cinc. Als pioners Dagoll Dagom, Tricicle i Anexa —d'aquí ve que la productora es digui 3xTres— s'hi afegeixen ara dues companyies més: T de Teatre (que commemora 30 anys) i La Brutal, que en porta 15 de trajectòria. Les dues companyies han fet del Poliorama un dels seus escenaris en els últims temps. No per això, però, deixarà d'anomenar-se 3xTres, entre altres coses perquè s'hauria de dir 5xCinc. La temporada 2021-2022 del Teatre Poliorama, que és la seu principal de la productora, preveu una vintena d'espectacles amb 490 funcions de teatre, musical, òpera, comèdia i espectacles familiars. La productora 3xTres commemorarà aquesta temporada el 25è aniversari de la seva fundació. Entre les propostes de la nova temporada del
Teatre Poliorama hi ha l'esperat espectacle de La Brutal, «T'estimo si he begut», de T de Teatre; el retorn després de 10 anys de l'espectacle musical «Forever Young», que va produir i dirigir la companyia Tricicle; l'espectacle familiar «Bye Bye Monstre», de Dagoll Dagom, amb música de Damaris Gelabert; la recuperació de l'espectacle «Ovelles», de la sala Fkyhard i l'espectacle «Ramon», de Mar Monegal; i estrenes com «El perro del hortelano», que dirigirà Paco Mir; o el musical «I want u back - Michael Jackson» produït per WitnessLight Studios; «La fiesta del Chivo», dirigit per Carlos Saura, amb Juan Echanove; «The Opera Locos» de la companyia Yllana; i reposicions familiars com «Les croquetes oblidades» de Les Bianchis o «La bruixa de la Tramuntana», de Marc Rosich. Segons dades de la productora 3xTres, durant aquest quart de segle, el Teatre Poliorama ha reunit més de 3,5 milions d'espectadors, s'hi han estrenat 394 espectacles i s'hi han representat 9.288 funcions.

[divendres, 23.07.21]
La nova directora del MACBA Elvira Dyangani Ose admet que s'hauria pogut evitar la polèmica dels acomiadaments si s'haguessin fet d'una altra manera
L'acceptació en general que la tria de la nova directora del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) ha generat en el conjunt del sector s'ha vist enterbolida per la polèmica dels cessaments de dos dels directius justament un dia abans de la presentació oficial d'Elvira Dyangani Ose (Còrdova, 1974), d'origen guineà, relacionada amb Barcelona pels seus estudis a la Universitat Autònoma i la Politècnica i que ha fet part del seu discurs en català, llengua que, entre altres, domina perfectament. La nova directora ha deixat clar que la polèmica s'hauria pogut evitar si el cessament s'hagués fet d'una altra manera, en referència als burofaxs que van rebre. I ha afegit que ella serà la directora del MACBA i que el gerent no està per damunt de la direcció. Els dos acomiadament de la conservadora en cap, Tanya Barson i del cap de programes públics, Pablo Martínez, havia generat dues dimissions de col·laboradores i un manifest signat per més de 300 persones del món de l'art. Elvira Dtangani Ose ha demanat a les institucions que la deixin treballar en el projecte presentat i que la ciutadania la jutgi per la seva feina, no per fets anteriors al seu mandat. L’objectiu de Dyangani és convertir el
MACBA en una institució necessària, ha dit, que fomenti la pertinença, que contribueixi a crear i enfortir la comunitat que l’envolta. La nova directora vol un museu arrelat al Raval i que alhora tingui projecció estatal i internacional. Elvira Dyangani Ose ha recordat els seus orígens humils i els seus anys d'estudiant a Barcelona i fins i tot de quan va fer de guia del Modernisme. Després d'això, el seu currículum té un alt nivell internacional.

[dijous, 22.07.21]
El Saló del Llibre Infantil i Juvenil dóna per tancada una etapa de 35 anys i els últims 17 anys a Mollerussa després de cancel·lar l'edició del 2021 que es preveia excepcionalment per a la tardor arran de la situació sanitària
Segons ha fet públic l'Ajuntament de Mollerussa, aquest consistori de Pla d'Urgell i el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT), impulsor des del 1984 del certamen, han acordat cancel·lar l’edició del 2021 del Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya, que s’havia previst celebrar excepcionalment a la tardor. Habitualment el Saló del Llibre Infantil i Juvenil tenia lloc a la primavera, però en l’última edició —la del 2019 perquè la del 2020 es va suspendre arran de l'alerta sanitària— ja es va anunciar que es preparaven canvis en el format de cara a la que havia de ser la 36a edició i la 18a edició consecutiva que es feia a Mollerussa (Pla d'Urgell). No obstant això, diu el comunicat fet públic, la incertesa de la situació arran de les noves restriccions sanitàries i les normatives a aplicar per aquest tipus d’esdeveniments n'ha fet suspendre l’organització i posposar-ne també la reformulació anunciada. La decisió deixa en l'aire l'històric Saló que havia començat el 1984 a Barcelona, generalment al Saló del Tinell, espai que, per raons de seguretat i agenda de l'Ajuntament de Barcelona fa una vintena d'anys es va haver de deixar i, després d'un intent no reeixit de fer-se rotatiu en diverses poblacions, s'havia consolidat a Mollerussa, un dels anomenats Municipi Lector que des del 2008 compta amb un pla de lectura establert.
El ClijCAT té ara novament sobre la taula el dilema de trobar una alternativa al Saló —novament a Barcelona o fora de Barcelona—, un certamen que ha comptat sempre amb la col·laboració de les diverses editorials que publiquen llibres per a infants i joves, o de continuar amb el projecte de reformulació que s'havia anunciat en la clausura del 2019 a Mollerussa.

[dimecres, 21.07.21]
La Federació d’Ateneus de Catalunya prepara la celebració del cicle «Amen Sam (Nosaltres Som) sobre la cultura del poble gitano
La tardor del 2021 tindrà lloc en catorze ateneus de diversos municipis catalans el cicle «Amen Sam» sobre cultura del poble gitano, un projecte comunitari organitzat per la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) amb la col·laboració de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGiC), el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya i la Fundació ”la Caixa”.
El programa «Amen Sam» (Nosaltres Som, en llengua romaní) inclou un seguit d’activitats com concerts, tallers de percussió flamenca, de rumba catalana i de cuina, una exposició, cinefòrums i xerrades sobre Porrajmos (l’holocaust gitano), xerrades sobre la dona gitana i el feminisme romaní, i una exposició que tracta diversos aspectes del poble gitano, com la seva història, el seus símbols, l’idioma, l’art, la música l’educació, la discriminació i les persones gitanes conegudes. La concepció de l’Amen Sam també respon a un encàrrec del 6è Congrés d’Ateneus de Catalunya, celebrat el 2019, que consisteix a promoure la diversitat als ateneus, i apropar el model i la vida ateneística a aquests nous col·lectius. Després de més de 200 anys d’història contrastada, gairebé 180 entitats federades i prop de 90.000 associats a tot Catalunya, el moviment ateneístic ha trobat el moment per iniciar una fase expansiva.

[dimarts, 20.07.21]
El Gran Teatre del Liceu acull la primera representació a Barcelona del cèlebre musical «My Fair Lady» de Frederik Loewe basat en la comèdia «Pigmalió» de George Bernaw Shaw
Considerat el musical perfecte, «My Fair Lady», de Frederik Loewe, es pot veure per primer cop a Barcelona al Gran Teatre del Liceu. El musical en dos actes es va estrenar el 15 de març de 1956 al Mark Hellinger Theatre de Nova York. Posteriorment es va representar al Broadhurst Theatre i després al The Broadway Theatre, on va estar en cartellera fins al 1962. El musical es basa en la comèdia «Pigmalio»́ (1913) de George Bernard Shaw i compta amb llibret d’Alan Jay Lerner. Narra la història de la transformació d’Eliza Doolittle, una florista vulgar i malparlada dels baixos fons de Londres que s’acaba convertint en una dama refinada. La vida de
«My Fair Lady» canvia quan un filòleg, Henry Higgins, la troba un vespre pels volts del Covent Garden mentre pren notes sobre l’accent cockney i decideix ensenyar-li a parlar correctament. Prèviament ha apostat amb el seu amic, el coronel Pickering, que aconseguirà convertir aquella “miserable” en una senyoreta distingida de l’alta societat. El director sevillà Alfonso Casado Trigo, que ha dirigit musicals com «Mamma Mia!», «La Bella i la Bèstia», «Els miserables» o «Miss Saigon», dirigeix l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu. El muntatge compta, entre altres, amb les veus d’Ellie Laugharne (Eliza Doolittle), Steven Pacey (Professor Higgins), Richard Suart (Coronel Pickering), Peter Polycarpou (Alfred P. Doolittle, pare d’Eliza), Nadim Naaman (Freddy Eynsford Hill) i Susie Blake (Mrs Higgins/ Mrs Pearce/ Cockney Woman).

[dilluns, 19.07.21]
El joc de la rodanxa. Crítica teatral de l'obra «La gavina» amb dramatúrgia i direcció d'Àlex Rigola que es representa a La Villarroel dins el Grec'21
¿Versió lliure, diu? La modèstia o un absurd complex de fals autor que porta a la butxaca el director Àlex Rigola segurament és el que fa que sigui ell mateix el que qualifiqui de “versió” a partir de l'obra de Txékhov el que en realitat es podria qualificar sense embuts d'“obra original”. D'acord que la “gavina” en qüestió sobrevola per damunt de la dramatúrgia del muntatge —¿o potser tampoc no és ben bé un muntatge sinó un taller o un “work in progress”?—, però fa la impressió que sense l'esmentada “gavina” la trama podria funcionar igualment i ningú no hi trobaria a faltar el vistiplau de Txékhov
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I una altra observació abans d'entrar en el que fa el cas: aquesta nova proposta d'Àlex Rigola té tantes “versions” com companyies o grups d'intèrprets s'hi posin, ja sigui abans, ara o en un futur, perquè la clau de l'obra és que precisament és el grup d'intèrprets, convertits en personatges protagonistes, els que fan que el guió enfili l'agulla per una banda o per una altra, tenint en compte que molts dels retombs del discurs, per no dir tots, estan condicionats per les experiències, les trajectòries, les contradiccions, les frustrcions o els pensaments dels propis integrants de cada muntatge.

[diumenge, 18.07.21]
L’Ajuntament de Barcelona adquireix 78 obres d’art contemporani amb l'assessorament del MACBA per formar part del fons d’art de la ciutat
Les obres adquirides procedeixen de 73 artistes, col·lectius i galeries amb seu a Barcelona i a l’Àrea Metropolitana. La convocatòria, impulsada la primavera passada, va recollir 3.285 propostes. El MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) ha estat l’encarregat d’articular el procés de compra. Les obres formaran part del
Fons d’Art de l’Ajuntament de Barcelona que les dipositarà en les diferents col·leccions de la ciutat i garantirà la seva circulació i visibilització. L’impuls d’aquesta mesura, presentada el passat mes d’octubre en el marc del tercer pla de suport al teixit cultural de la ciutat, compleix amb el doble objectiu de reconèixer i patrimonialitzar generacions que no estan plenament representades als fons públics i de fer arribar recursos al conjunt del teixit vinculat a l’art a Barcelona.

[dissabte, 17.07.21]
La Festa de Sant Roc d’Arenys de Mar ha estat declarada Festa Patrimonial d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya
La tradició popular atribueix a Sant Roc la fi de l’epidèmia de la pesta de l’any 1607. El poble va invocar la seva protecció, i el dia de la seva festivitat va ser el primer que no es va produir cap més mort. En agraïment, la població va fer el vot de vila, una prometença a celebrar cada any perpètuament la festivitat de Sant Roc com a prova de la devoció professada vers el sant. Tot i això, diverses investigacions recents confirmen que la festa ja es podria haver celebrat amb tota solemnitat abans de la construcció de la parròquia de Sant Maria d’Arenys, l’any 1575. Actualment, la Festa de Sant Roc és la festa major petita d’Arenys de Mar. El dia central és el 16 d’agost, festivitat de Sant Roc. De bon matí, els macips, noies i nois fadrins de la vila, es troben per vestir-se i preparar el material. A les 8 del matí, just abans de sortir pels carrers i cases de la vila, fan l’ofrena i el cant dels goigs a l’església parroquial. Els elements festius d’interès de la festa són l’Ofrena, els Goigs i la Capta. L’Ofrena a Sant Roc és un acte litúrgic presidit pel rector, el qual s’inicia amb l’entrada dels macipets amb les alfàbregues que ofereixen al sant. Un parell de macips entren acompanyats pels flabiolaires i la bandera de la confraria que queda col·locada a l’altar. L’acte de la
Festa de Sant Roc d'Arenys de Mar compta amb cant de salms, lectures i pregàries que evoquen el paper dels macips com a enviats a fomentar la pau i l a fraternitat entre els arenyencs. El moment culminant és quan un macip, en nom del col·lectiu, fa el manifest per renovar el compromís del jovent a l’hora de mantenir la promesa popular i la festa. L’acte finalitza amb els Goigs de Sant Roc, que són cantats a l’església de Santa Maria pels macips i la resta d’assistents.

[divendres, 16.07.21]
El govern català declara Bé Cultural d'Interès Nacional en la categoria de Monument Històric el Parc del Cementiri d’Igualada a la comarca de l’Anoia
L’equipament va ser dissenyat pels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, construcció per la qual van guanyar el Premi FAD d’Arquitectura l’any 1992. Es tracta d’una de les millors representacions de l’arquitectura funerària contemporània de Catalunya. El cementiri, que està integrat en un espai enjardinat que ocupa una superfície de 34 hectàrees, es va construir entre els anys 1985 i 1994; posteriorment es va ampliar amb el crematori, projectat per Carme Pinós, dins d’un espai arbrat. En definitiva, els espais que ocupen el parc i que integren la part que es considera monument són: els nínxols, els panteons, la capella, l’edifici de serveis i, finalment, el crematori. El projecte es fonamenta en un llenguatge arquitectònic propi molt allunyat de la concepció dels cementiris tradicionals. L’interès principal d’aquest espai rau en la seva concepció, que parteix d’una visió integral de totes les instal·lacions pròpies d’un cementiri dins d’un espai natural. Per aquest motiu, la majoria d’instal·lacions es van plantejar semisoterrades i amb cobertes enjardinades. Un aspecte molt destacable és la situació estratègica dels elements arquitectònics: la capella, la zona dels nínxols, el crematori, etc. Tots ells flueixen en un recorregut processal, transcendent i amb una càrrega simbòlica sobre el cicle de la vida. Els elements que l’integren, el recorregut dels nínxols fins arribar a la zona dels enterraments, els mausoleus incrustats en el talús, la capella triangular de formigó armat inacabada, l’edifici de suport connectat a la capella i el crematori són en sí mateixos escenaris que configuren un paisatge singular. Els materials amb què està construït el
cementiri d'Igualada són un dels altres aspectes a destacar. Els nínxols encastats en la topografia són de formigó així com la gran capella inacabada. Els paviments estan curosament triats en els diferents trams del parc-cementiri i lliguen completament amb els tonalitats del paisatge. Són materials terrossos, de pedra, de ferro i de fusta integrats en un projecte de jardineria que evoquen el paisatge difícil i dur del lloc. El Parc del Cementiri d’Igualada és un espai absolutament singular que ha esdevingut un referent en l’arquitectura funerària moderna; així ha estat reconegut per experts nacionals i internacionals que han visitat l’espai de manera regular des que es va construir.

[dijous, 15.07.21]
El Patronat del Gran Teatre del Liceu reorganitza el Departament Musical i consolida i amplia el projecte encarregat al director Josep Pons que ha renovat el càrrec per quatre temporades
La nova organització del Departament Musical del Gran Teatre del Liceu té com a objectius la consolidació del projecte musical encarregat al director Josep Pons i l’ampliació del seu àmbit d’actuació per atendre noves necessitats del Teatre, tant artístiques, de nous formats i públics, educatives i socials. D’aquesta manera, Josep Pons renova com a director musical del Liceu per a quatre temporades addicionals amb l'encàrrec de solidificar el pla musical iniciat el 2012 i liderar la projecció de futur de l’Orquestra Simfònica i el Cor del Liceu. Conxita Garcia, directora del Cor, assumeix una nova responsabilitat com a adjunta a la direcció musical i Pablo Assante, agafa el relleu a la direcció del Cor del Teatre. El nou càrrec d’adjunta a la direcció musical del
Gran Teatre del Liceu té tres àmbits principals d’actuació: assistència i assessorament musical al Teatre, suport transversal a diferents departaments del Teatre i col·laboració en projectes de perfeccionament i professionalització del departament. Pablo Assante ha estat director del Cor de teatres lírics internacionals com ara els de Dresden (Semperoper) i el Teatre Carlo Felice de Gènova, entre d’altres. També ha col·laborat amb el Teatro dell'Opera i l'Accademia Nazionale di Santa Cecilia di Roma, o l'Staatsoper München, entre altres. En aquesta nova estructura del Teatre, Antoni Pallès amplia l’àmbit de responsabilitat i assumeix també el LiceuAprèn i el LiceuApropa, quedant com a director del Departament Musical, Educatiu i Social, i Josep M. Armengol queda designat director tècnic d’Orquestra i Cor.

[dimecres, 14.07.21]
Fabrice Murgia, director artístic del Théâtre National Wallonie-Bruxelles, que deixarà el desembre, dirigirà el projecte IT Teatre 2021 que s'adreça a l'alumnat graduat de l'Institut del Teatre per participar en una creació que es veurà el gener al Teatre Lliure
L’Institut del Teatre posa en marxa la cinquena convocatòria del projecte pedagògic IT Teatre amb l’objectiu de proporcionar a l'alumnat graduat de totes les especialitats de l'Escola Superior d'Art Dramàtic (ESAD) l'oportunitat de participar en un procés creatiu i de producció complet. Enguany, s’ha convidat al creador escènic belga, Fabrice Murgia (Verviers, Lieja, Bèlgica, 1983), director artístic del Théâtre National Wallonie-Bruxelles, càrrec que deixarà el desembre, i també reconegut per la direcció de la companyia Artara. Fabrice Murgia dirigirà el projecte del curs 2021-22. Per segona temporada consecutiva, el projecte IT Teatre compta amb el suport del Teatre Lliure per a la producció i l’exhibició professional de l’espectacle que tindrà lloc, el mes de gener al Teatre Lliure de Gràcia. Fabrice Murgia es va formar al Conservatori de Liège. El 2009 va escriure i dirigir el seu primer espectacle, «Le chagrin des ogres». Un any més tard va crear «Life: Reset/Chronique d’un veille épuisée» i «Dieu est un DJ», una adaptació del text homònim de Falk Richter. El seu treball artístic l’ha portat a rebre l’any 2014 un Lleó de Plata de la Biennal de Venècia en reconeixement al caràcter innovador del seu teatre.
Fabrice Murgia utilitza diversos llenguatges escènics per parlar de problemàtiques generacionals. Els seus espectacles hipersensorials fan servir els recursos que ofereixen les tecnologies més avançades d’imatge i so a l’hora que dona una atenció privilegiada a la paraula i a la interpretació dels actors. Des de l’any 2018, l'alumnat graduat de l’Institut del Teatre ha tingut la possibilitat de conèixer els procediments creatius i posicionaments estètics de creadors com Carles Santos i Jordi Oriol (2017), Chokri ben Chikha (2018), Roger Bernat (2019) i Marta Pazos (2020). Els espectacles sorgits de cada any s’han pogut veure al TNC, al Teatre Lliure, al Festival Temporada Alta, al Grec Festival de Barcelona, al Festival de Teatre Contemporani de Valladolid així com en programacions específiques a Vic, Terrassa, València, Santiago de Compostel·la, Rotterdam i Gant.

https://www.liceubarcelona.cat/ca [dimarts, 13.07.21]
Xavier Albertí tanca la seva etapa de director del Teatre Nacional de Catalunya 2013-2021 fent balanç amb més d'un milió d'espectadors amb el 79% ocupació de mitjana malgrat les restriccions sanitàries de l'última temporada
En vuit temporades, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ha acumulat un total d'1.042.714 espectadors: 826.122 al Teatre de les Glòries i 216.592 espectadors a les gires. També ha tancat la majoria de les temporades per damunt del 80% d’ocupació i ha assolit el seu rècord històric d’abonats al TNC: 5.503 espectadors es van abonar a la temporada 2019-2020. Des de la temporada 2013-2014 fins a l’actual, el Teatre Nacional de Catalunya ha acollit 189 espectacles, 2.038 activitats paral·leles als espectacles i ha publicat 465 obres teatrals. Dels 189 espectacles programats, 43 són obres de teatre contemporani autòcton, 35 de patrimoni teatral autòcton, 30 de teatre clàssic universal, 20 de teatre familiar, 19 de teatre contemporani universal, 12 de música, 12 de dansa, 11 espectacles multidisciplinaris/social i 7 de circ. El gran gruix de la programació han estat les obres de teatre contemporani autòcton: 43 obres les quals han reunit més de 145.000 espectadors. Una de les funcions del
Teatre Nacional de Catalunya com a servei públic és redescobrir i promoure el patrimoni teatral català. Gràcies als epicentres patrimonials, des del 2013 el TNC ha dedicat cada temporada a un determinat autor o gènere teatral que, per les raons que siguin, havien quedat fora del cànon teatral català malgrat la seva rellevància artística: Epicentre Pitarra; Epicentre Guimerà; Epicentre Brossa; Epicentre Lluïsa Cunillé; Epicentre Santiago Rusiñol, Epicentre Pioneres i Epicentre Paral·lel.

[dilluns, 12.07.21]
La companyia flamenca Needcompany de Jan Lauwers amb seu a Gant des del 1986 ha tintat de color roig encès la programació del Grec'21 amb l'espectacle «Billy's Violence» de marcat segell feminista
«La vall del riu vermell». Rius de sang. La companyia flamenca Needcompany, de Jan Lauwers, un dels cofundadors, amb seu a Gant (Bèlgica) des del 1986, ha tintat de color roig encès la programació del Grec'21 i, junt amb la recuperació prevista de l'espectacle de dansa «Malditas plumas» de Sol Picó, ha tancat amb «Billy's Violence» les vuit temporades de la direcció artística de Xavier Albertí al capdavant del TNC. Amb l'ham de fons de Shakespeare, el fill del creador de la Needcompany, Victor Lauwers, ha disseccionat la violència que hi ha en les tragèdies del Bard. En són deu. I ha creat un espectacle energètic, vitamínic, inquietant, gore, negre i controvertit, que té aires subtils de reivindicació feminista, amb deu capítols de deu de les heroïnes shakesperianes: Marina (Pèricles), Cleopatra, Desdèmona, Júlia (Julieta), Pòrcia (Juli Cèsar), Lavínia (Titus Andrònic), Cordèlia, Ofèlia, Imogènia (Cimbelí) i Gruoch (inspiradora de Macbeth). Dues hores de teatre multidisciplinar, des del físic, a la música, la coreografia, el moviment i també el text clàssic filtrat pel contemporani
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Dues hores amb la presència virtual de Shakespeare i només amb algunes frases pròpies de l'autor. La resta, paraules —o xiscles, crits, renecs i malediccions— de l'autoria de Victor Lauwers, elaborades en un estat de confinament pandèmic que ell mateix justifica dient que es va inspirar, en escriure-les, en relats de pacients dels estralls del coronavirus que descrivien casos de pèrdua de memòria com si estiguessin dominats per una «boira cerebral».

[diumenge, 11.07.21]
La jove soprano estatunidenca Nadine Sierra debuta al Gran Teatre del Liceu al costat del tenor mexicà Javier Camarena amb «Lucia di Lammermoor» de Gaetano Donizetti en una producció de la Baterische Staatsoper
Un dels títols més brillants del repertori belcantistic, «Lucia di Lammermoor», torna al Gran Teatre del Liceu amb sis funcions, del 16 al 28 de juliol, gairebé sis anys després de la darrera representació, el 29 de desembre del 2015. Es tracta d’una òpera en tres actes composta per Gaetano Donizetti sobre un llibret de Salvatore Cammarano, basat en la novel·la «The Bride of Lammermoor», de Walter Scott, inspirada en una llegenda medieval. L’obra, ambientada a Escòcia a mitjan segle XIX, narra la història d’una noia que embogeix quan la seva família la reclou en un pou com a càstig per haver rebutjat un matrimoni de conveniència. L’òpera es va estrenar a Nàpols el 26 de setembre de 1835. A Barcelona es va poder veure per primer cop al Teatre de la Santa Creu, el 22 de setembre de 1838, i al Gran Teatre del Liceu el 15 de setembre de 1849. En aquesta ocasió,
«Lucia di Lammermor» és una producció de la Bayerische Staatsoper de Munic, estrenada el 26 de gener del 2015. Està signada per l’actriu i directora de teatre i òpera polonesa Barbara Wysocka, que trasllada l’acció a finals dels anys 50 del segle XX, just abans de l’ascensió de John Fitzgerald Kennedy a la presidència dels Estats Units. Per a aquesta producció es compta amb un dels tenors més estimats del públic liceístic, el mexicà Javier Camarena, en el paper de Sir Edgardo Di Ravenswood, al costat de la jove soprano de Florida, Nadine Sierra, que debuta al Gran Teatre del Liceu, i ho fa en el paper de Lucia. Giacomo Sagripanti es posa al capdavant de l’Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu, que compta amb l’harmònica de vidre que va exigir Donizetti per acompanyar l'ària de la bogeria del tercer acte.

[dissabte, 10.07.21]
El Molino se salva de caure en mans especuladores i la propietat actual carregada de deutes pacta la venda a l'Ajuntament de Barcelona perquè en faci una gestió artística privada mitjançant concurs públic
L'Ajuntament de Barcelona ha confirmat que és la compradora d'El Molino per 6,2 milions d'euros, que no inclou el vestuari o l'utillatge històric i que la propietat vol negociar més endavant segons quina sigui la seva destinació. L'antic cafè-concert del Paral·lel va reobrir el 2010 a càrrec de la productora Ociopuro, S.L., però tres anys després va presentar concurs de creditors i actualment feia dos anys que estava tancat i barrat. Ociopuro hi havia fet una important inversió després de les etapes de Ricardo Ardévol i dels descendents de la propietària coneguda com Doña Fernanda. L'Ajuntament farà un concurs públic per decidir la direcció d'El Molino i la intenció és que l'espai reobri l'any 2022. La inversió actual de l'Ajuntament de Barcelona no implica més despeses perquè l'espai es troba en condicions per obrir ara mateix després de la reforma integral que en van fer els arquitectes Iñaki Baquero, Francesc Pla i Josep Bohigas.
El Molino va néixer amb el nom de La Pajarera Catalana i el 1910 es va rebatejar com a Petit Moulin Rouge i se li van afegir les aspes que encara caracteritzen avui el Paral·lel. Durant la Dictadura es va veure obligat a canviar el nom francès per el d'El Molino. Durant la dècada dels anys 50 i 60 va ser encara un punt de peregrinatge de generacions que havien madurat en la postguerra. Fins al 1997 va resistir una progressiva caiguda en la decadència.

[divendres, 09.07.21]
La Fundació La Caixa crearà un centre de recerca sobre salut i ciències de la vida a Barcelona davant del CosmoCaixa
El centre portarà el nom CaixaResearch Institute i estarà en un edifici que ja era propietat de l'entitat bancària, davant del CosmoCaixa, a la ronda de Dalt, de Barcelona. El projecte tindrà un cost superior a 60 M €, que anirna íntegres a compte de La Caixa. El centre suposarà també la creació d’una plaça pública nova al tram de ronda cobert entre el futur centre de recerca i el CosmoCaixa. Per fer-ho possible, l’Ajuntament de Barcelona ja ha iniciat la tramitació de l’expedient a la Comissió de Govern. La previsió és que l’edifici es pugui construir d'aquí al 2025. Amb la proximitat del CaixaResearch Institute amb el museu de la ciència CosmoCaixa, la Fundació la Caixa vol convertir l’espai en un campus científic que uneixi recerca d’excel·lència internacional amb l’acostament de la ciència a la societat. Els edificis del
CaixaResearch Institute està previst que tinguin una superfície de 12.000 m², que integrin laboratoris i instal·lacions cientificotècniques de primer nivell, i que acullin fins a 300 investigadors. Pel que fa a les àrees d’investigació, la Fundació la Caixa avança que l’objectiu és tractar malalties infeccioses, salut global, oncologia i les neurociències, sense deixar de banda tampoc la investigació actual a tot el món per combatre el coronavirus.

[dijous, 08.07.21]
Es descobreix una pintura rupestre que mostra com es recollia la mel fa 7.500 anys a la ribera mediterrània amb les imatges més ben conservades fins ara en l'art que estava documentat
Una persona, amb els trets facials ben definits, que s’enfila per una escala de corda amb bucles, fixada a dalt i assegurada en una roca amb un pal, fins a un rusc. Així és l'escena que mostra una de les pintures rupestres descobertes al jaciment de Castellot (Terol), i que evidencia que fa 7.500 anys els neolítics tenien uns grans coneixements tècnics d'escalada. La pintura, segons el departament d'investigació de la Universitat de Barcelona (UB), demostra que quan van començar a assentar-se les primeres comunitats pageses a l'arc mediterrani s'elaboraven escales de grans dimensions, amb esglaons i costats irregulars que permetien desplaçar-se lliurement, però per fer-les servir s'havien de tenir també coneixements de tècniques d'escalada. A l'escena del jaciment de
Castellot (Terol) apareix també un grup de persones a baix, esperant, i cistells i altres eines per a la recol·lecció. No és la primera escena que es descobreix de recol·lecció de mel —n'hi ha una altra de força coneguda a les coves de l'Aranya, al País Valencià—, però sí que és la primera en què es pot observar una escala tan ben elaborada.El conjunt pictòric també inclou escenes de cacera amb arquers i cèrvids.

[dimecres, 07.07.21]
El Festival de Canes torna al gramur de la pantalla en una data inusual després que hagués de cancel·lar l'edició de l'any passat arran de la crisi del coronavirus
El glamur ha tornat a Canes tot i que no amb les aglomeracions habituals de quan el certamen de cinema se celebra el mes de maig. Ajornat fins al juliol, l'edició del 2021 reprèn la cita amb directors, intèrprets i productors per continuar mantenint encesa la flama de la indústria de la pantalla gran. Les ganes de no defraudar els qui s'hi han apuntat són evidents i el catàleg de projeccions també. Fins al 17 de juliol es podran veure algunes de les pel·lícules que es disputaran la cartellera en els pròxims mesos. Amb rigoroses mesures de seguretat entre la premsa acreditada, que s'ha reduït un 30% en relació a altres edicions, s'ha passat de 35.000 o 40.000 professionals de la comunicació a 28.000 inscrits. Tots han de passar per proves PCR o d'antígens cada 48 hores —això ja va ser així també a Barcelona amb el Mobile World Congress— o el certificat de vacunació completa, a més de tramitar les reserves per a les projeccions a través de la xarxa —temps enrere simplement calia l'acreditació. És la
74a edició del certamen hi ha estrenes com «La crònica francesa», del nord-americà Wes Anderson i opten 24 films a la Palma d'Or del festival amb directors com Paul Verhoeven, François Ozon, Nanni Moretti, Asghar Farhadi, Catherine Corsini o Jacques Audiard. Per damunt de tots, Spike Lee, president del jurat oficial, que ja era l'escollit per a la frustrada edició del 2020. L'actriu Jodie Foster serà homenatjada amb la Palma d'Or d'Honor.

[dimarts, 06.07.21]
L'Anuari de la Música del 2021 constata la supervivència del sector musical in extremis amb un lleuger augment de la producció i la formació
L'Anuari de la Música 2021, coeditat pel Grup Enderrock i ARC, analitza l’impacte del primer any de pandèmia amb dades aportades per empreses i associacions del sector i validades per l'InCom-UAB. En un context de crisi de la música en directe i les sales tancades, el sector ha aconseguit sobreviure davant una previsió catastròfica tot i la caiguda del 65% de la facturació, el 59% de concerts i el 91% de públic. La recuperació del consum i les ajudes públiques han pal·liat els efectes d’una pandèmia, que ha provocat un augment històric de la producció en català del 31%, tot i un retrocés del 23% en la facturació discogràfica. Els discos catalans més venuts han estat El Disc de la Marató, Txarango, Antonio Orozco, Miki Núñez i Oques Grasses, mentre que els estils amb major auge han estat la música familiar (+117%) i la urbana (+79%). La formació musical de les quatre escoles superiors i també dels graus han mantingut i fins i tot augmentat un 2% la xifra d'alumnes matriculats. Els principals festivals va doblar el percentatge d'artistes catalans (70%) i en català (43%), mentre que la crisi ha fet caure 10 punts els emergents (41%) i la presència de dones ha baixat dotze punts del 32% al 19%. Segons
Enderrock, la pandèmia va augmentar un 10% l’escolta de música durant els mesos de confinament i posteriorment s’ha mantingut amb un increment del 4%, especialment entre els joves de la franja de 14 a 19 anys. La inversió pública en el sector musical de la Generalitat de Catalunya ha incrementat el 84% el pressupost 2020, la Generalitat Valenciana ha implementat una pujada del 12%, però el Govern Balear l’ha reduït el 24%. El Pla de Xoc de l'Acadèmia Catalana de la Música avança amb lentitud però ha assolit algunes de les mesures per aturar l'endeutament.

[dilluns, 05.07.21]
Peter Brook enlluerna els espectadors del Teatre Lliure amb la seva lectura sobre «La tempestat» de William Shakespeare a partir de la versió de Jean-Claude Carrière
Pròsper... c'est moi! L'avantatge d'una obra com «La tempestat» de William Shakespeare és que cada companyia, cada director, cada adaptador que s'hi embarca en treu el que en vol treure segons la lectura que en fa, el moment històric en el qual viu i la concepció teatral que té com a creador. La d'aquesta adaptació del venerable director Peter Brook, reconegut internacionalment, acompanyat de la dramaturga Marie-Hélène Estienne, estreta col·laboradora, no n'és una excepció. I encara menys si es té en compte que «Tempest Project» parteix de la versió que va publicar el recentment desaparegut guionista francès, Jean-Claude Carrière (1931 - 2021). La nitidesa de paraula i el minimalisme interpretatiu troben en aquest muntatge, gairebé es pot considerar un testament de Peter Brook (Londres, 1925), tota la seva essència.
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El missatge del perdó i la reconciliació que hi va imprimir Shakespeare no s'alteren ni que la humanitat moderna faci mèrits perquè no sempre sigui així. Als 96 anys acabats de complir, ja en cadira de rodes, veu feble, però amb el cap plenament lúcid, el director al qual Barcelona deu que el teatre del Mercat de les Flors sigui el que és i no un abandonat magatzem d'andròmines municipal, va subratllar la posada en escena d'aquest «Tempest Project» amb la seva aparició al Teatre Lliure abans de començar la representació del dia de l'estrena convencional, ara ja com a espectacle.

[diumenge, 04.07.21]
El Teatre Nacional de Catalunya convoca una Viquimarató i una campanya d'edició en línia per a una vintena de voluntaris que vulguin dedicar una jornada a l'edició de documentació teatral amb llicència lliure
El Teatre Nacional de Catalunya aprofita el material alliberat amb llicència lliure per convidar a una experiència cultural que donarà opció a una vintena de voluntaris que s'hi inscriguen que en prenguin part. La viquimarató serveix, segons el TNC a aprendre a editar i crear enciclopèdies en col·lectivitat amb altres viquipedistes, a més d'endinsar-se en el el teatre i entrar als espais dels bastidors del TNC. L'acte (8 juliol), té un aforament limitat, durarà tot el dia i inclou el dinar, diverses sorpreses i convida tots els seus assistents a l'estrena de l'obra «Billy’s Violence», de Jan Lauwers i la companyia Needcompany, a la Sala Gran dins del Festival Grec.
El projecte de la Viquimarató del TNC pretèn alliberar fitxers multimèdia i material de suport en les llicències Creative Commons BY-SA que contribueixin a la transferència de coneixement públic i es puguin reutilitzar a la Viquipèdia i més enllà. Incrementar l'abast i l'ús de les publicacions del TNC tals com programes de sala, pròlegs o crítiques teatrals per tal que puguin esdevenir bibliografia de qualitat i millorin articles de l'enciclopèdia lliure. A més, documentar la trajectòria del TNC, a través de les seves obres, autors, directors i temporades en un entorn col·laboratiu, de progrés constant i en múltiples formats digitals: articles a la Viquipèdia, metadades a Wikidata i multimèdia Wikimedia Commons.

[dissabte, 03.07.21]
El Museu Nacional d’Art de Catalunya amplia el nombre de sales dedicades a l’art del període de la Guerra Civil amb algunes peces que no s'havien exposat mai
La col·lecció creix per mostrar 108 obres (pintures, dibuixos, gravats, fotografies, escultures i paper moneda) de 43 artistes, molts dels quals no s’havien exposat mai a les sales del museu. Aquesta nova presentació de les sales permanents del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) incorpora importants novetats, com ara un espai dedicat al Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París de 1937, amb obres que es van considerar perdudes durant molts anys, un espai dedicat a les dones en temps de guerra, i un altre a la propaganda, el fotoperiodisme i el cinema. Junt amb obres icòniques d’artistes com Picasso o Juli González, emergeixen altres relats i un art d’urgència que va ser la resposta dels artistes espanyols al conflicte. D'aquesta manera, el MNAC continua amb amb aquesta ampliació en la seva línia referent des del romànic a l'art medieval i el modernisme.
Les sales que obren al públic són l’epicentre del treball que el MNAC dedica a la Guerra Civil i a la salvaguarda del patrimoni artístic en aquest context extrem, amb la instal·lació de l’artista Francesc Torres, «Aeronàutica (Vol) interior» i les exposicions temporals «La guerra infinita. Antoni Campañà» i «Museu en perill!» «Salvaguarda i endreça de l’art català durant la Guerra Civil», a més d’un intens programa públic d’activitats presencials i en línia.

[divendres, 02.07.21]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el juny del 2021 amb 23.076.285 visitants que han fet 49.005.278 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de juny del 2021, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de juny del 2021, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 23.076.285 visitants i 49.005.278 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 11.426,7 visites de pàgines (13,7 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 54 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 16.589 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dijous, 01.07.21]
La Federació d'Ateneus organitza el cicle itinerant de concerts de cançó d'autor «Notes del Nord» que té lloc en set ateneus diferents
El cicle l'obre un concert de la cantautora rosinca Madame Mustashe a la Unió Escaulenca de Les Escaules (Alt Empordà), diumenge, 4 de juliol. «Notes del Nord» és un cicle itinerant que ofereix un total de quinze concerts en set ateneus per part de tres cantautores i tres cantautors de les comarques del nord de Catalunya: Lakaste, David Mauricio, Marina Prat, Tom Hagan, Madamme Mustash i Moshka. aquests joves artistes es dediquen professionalment a la música i tenen una trajectòria que els converteix en propostes musicals representatives i referents.
El cicle Notes del Nord es desenvoluparà entre els mesos de juliol i desembre, i les actuacions tindran una durada aproximada d’una hora. Els set ateneus que acolliran els concerts són La Cate de Figueres, la Societat La Fraternitat de Sant Llorenç de la Muga, el Casino Llagosterenc de Llagostera, el Cercle Campdevanolenc de Campdevànol, el Núria Social d’Olot i la citada Unió Escaulenca. La Federació d’Ateneus de Catalunya treballa per potenciar, facilitar i millorar la tasca de les gairebé 180 entitats socioculturals a les quals ofereix el seu suport i assessorament en àmbits tant diversos com el jurídic, el comptable, el formatiu, de gestió i de reconeixement, la imatge corporativa i les aplicacions informàtiques.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS | JUNY | BITS JULIOL | | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció