[divendres, 30.06.23]
El retrat de Gustav Klimt «Dona amb ventall» marca un nou rècord de l'obra més cara venuda en una subhasta europea amb prop de 100 milions d'euros
Nou rècord de l’obra més cara venuda en una subhasta europea. Després de deu minuts frenètics de licitacions, l'últim retrat de Gustav Klimt (1862-1918), «Dona amb ventall», ha estat adjudicat per 85,3 milions de lliures (99,2 milions d’euros) a la casa Sotheby’s de Londres. És el preu més alt aconseguit en una subhasta europea, i també el més alt pagat en una subhasta arreu del món per l’obra del pintor simbolista vienès, que no es licitava des del 1994. El comprador és una assessoria d’art que l’ha adquirit per a un col·leccionista resident a Hong Kong i s’havia posat a la venda per últim cop fa trenta anys, quan el van comprar els últims propietaris per 10,6 milions d’euros. «Dona amb ventall» és el retrat d’una dona anònima que es va trobar encara sobre el cavallet a l’estudi de Klimt, a Viena, quan l’artista va morir als 55 anys després d’un vessament cerebral i d’una pulmonia. Per als especialistes de Sotheby’s, l’obra aplega tota la tècnica i exuberància creativa que defineixen els seus millors treballs. La va començar a pintar el 1917 quan Gustave Klimt passava per un dels seus moments més àlgids pel que fa a l’experimentació pictòrica i quan, al marge dels encàrrecs, mantenia un espai per a la llibertat i l’espontaneïtat per crear treballs singulars com aquest que va pintar a la recerca dels seus propis interessos. El catàleg de Sotheby's qualifica l’obra com un reflex de l’alegria que li provocava a Klimt pintar i una celebració de la bellesa en la seva forma més pura. Fins ara, el rècord de l’obra més cara subhastada a Europa el mantenia l’escultura d’Alberto Giacometti amb «L’home que camina», que el 2010 es va vendre per 65 milions de lliures (75,5 milions d’euros). En pintura, el preu més alt fins ara era el de «L’estany dels nenúfars», de Claude Monet, que es va vendre el 2008 per més de 70 milions d’euros.

[dijous, 29.06.23]
Èxtasi de fogots amorosos
Còctel de Shakespeare. És una recepta patentada i sacsejada a la coctelera pel mateix dramaturg i director Alfredo Sanzol (Madrid, 1972), que amb «La ternura», traduïda al català per a aquesta ocasió per Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom), va obtenir el 2018 el premi Valle-Inclán. Tot i que es tracta d'un text original, les influències i referències extretes de les obres shakesperianes són evidents, no amagades i buscades expressament. Els espectadors les aniran descobrint a manera que avança la trama però, per si els falla la memòria, de tant en tant hi escoltaran algun dels títols emblemàtics de l'autor en boca d'algun dels personatges de l'obra, com per exemple quan la reina maga afirma, en relació al desori de l'acció, que hi ha hagut “molt de soroll per no res” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Alfredo Sanzol ha escrit un relat sobre els alts i baixos de l'amor, la dependència dels pares i els fills, la manipulació del despertar adolescent a la vida amorosa i la hipocresia misògina del rebuig de les dones per part dels homes i dels homes per part de les dones. I tot en clau de comèdia, a vegades amb aires de barraca, a vegades de barraca estripada, a vegades de barraca esbojarrada, sovint burxant en els recursos de l'humor i tendint a parodiar l'embolic modern de portes i finestres recanviades aquí per entrades i sortides simbòliques en espais aparentment boscosos o en espais indefinits. Riure en clàssic fa de més bon riure.

[dimecres, 28.06.23]
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona commemora el centenari de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya amb diverses exposicions antològiques
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona participa en la commemoració del centenari de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya amb l’exposició «Del pictorialisme a la modernitat. Centenari de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya». S'hi poden veure fins a noranta fotografies originals, una selecció del fons de l’entitat sobre el que va ser el moviment pictorialista dels anys vint i trenta fins a les propostes estètiques sorgides als anys cinquanta. Totes en blanc i negre. L’Arxiu Fotogràfic de Catalunya va néixer el 1923, en un moment de gran apogeu del moviment excursionista en el qual la fotografia va agafar un paper important. Com il·lustra la mostra, en els inicis de l’entitat la fotografia de natura va ser la protagonista, i va continuar sent-ho amb la màxima expansió del moviment pictorialista. L’Arxiu Fotogràfic de Catalunya es va establir com una porta d’entrada al món de la fotografia, fomentant les dinàmiques d’aprenentatge amb cursos de formació i incentivant les mentories entre els socis més veterans i els més joves. L’altra gran àmbit de l’exposició està dedicat als anys cinquanta, quan es va crear un concurs per fomentar la creativitat i animar a trencar esquemes. Hi van ser premiats fotògrafs tan reconeguts com Marcel Giró, Xavier Miserachs i Oriol Maspons, entre d’altres. En aquesta mateixa etapa es va crear també el Grup Femení amb cursos adreçats exclusivament a les dones. La commemoració de l'Arxiu Fotogràfic de Catalunya té previstes fins 8 exposicions.

[dimarts, 27.06.23]
El feixisme en auge a les Illes vol tornar a convertir els Premis Literaris Ciutat de Palma amb setanta anys d'història en bilingües català i espanyol com va passar ja en dues ocasions amb un resultat de participació nefast
Els Premis literaris Ciutat de Palma són un referent en llengua catalana, a punt de complir setanta anys d'història. Convocats per l'ajuntament, ara en mans del PP, un cop més, la voluntat de nou equip de govern és polititzar-los i convertir-los en bilingües, introduint categories en espanyol. Una decisió que ja es va prendre el 2004 i el 2011, també per iniciativa del PP, cosa que va procoar que molts autors en català declinessin presentar els seus originals en senyal de protesta, baixant el nombre d'obres rebudes i la qualitat dels guanyadors. Diferents sectors han manifestat davant d'aquesta nova amenaça sobre la llengua i la literatura catalanes que no hi ha cap indici de reclamació ni cultural ni ciutadana perquè els Premis Literaris Ciutat de Palma es converteixin novament en bilingües. Les reaccions dels escriptors i les associacions literàries es mantenen a l'espera que la decisió, si es compleix, sigui oficial.

[dilluns, 26.06.23]
El col·lectiu d'associacions relacionades amb les diverses arts de carrer han fet públic un seguit de recomanacions per protegir tant els artistes com els espectadors dels efectes de la calor intensa
Diverses associacions relacionades amb les arts de carrer com la dansa, el teatre o el circ han presentat un seguit de recomanacions per protegir tant els artistes com els espectadors dels efectes de la calor intensa. Apunten que el canvi climàtic ha portat un increment de les temperatures i que habitualment a l’estiu, època de festivals i festes majors, es programen espectacles i actuacions en hores de màxima calor i en espais amb molt sol o poca ombra. És per això que creuen que cal adaptar els horaris de les programacions per evitar riscos en hores de temperatures intenses. Proposen preveure en els contractes espais alternatius resguardats del sol i la calor i que, en cas de situació meteorològica de perill, ja sigui alt o molt alt per risc de calor extrema, es puguin endarrerir tant el muntatge com l’actuació. Recorden que en disciplines com el circ i la dansa els artistes duen a terme un gran esforç físic. De fet, les entitats d’arts de carrer assenyalen que la legislació en prevenció de riscos laborals ja s’ha adaptat per evitar els treballs a l’aire lliure amb calor intensa. Pel que fa a les companyies, el text recomana que, a l’hora de plantejar els contractes amb els organitzadors de festivals i espectacles, s’acordin els requisits tècnics necessaris per actuar en un espai amb condicions adequades i la possibilitat d’ajornar o cancel·lar l’actuació (i el caixet a abonar en aquests supòsit) si les condicions meteorològiques poden afectar la salut o seguretat d’artistes, personal tècnic o públic. La iniciativa l’ha impulsat l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC) i ha rebut el suport de l’Associació de Teatre per a Tots els Públics (TTP), l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APdC), l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), l’Associació de Companyies de Dansa Professional de Catalunya (ACPDC) i la Plataforma d’Arts de Carrer (PAC).

[diumenge, 25.06.23]
Riure's del mort i de qui el vetlla
Al fons hi ha un cartell de la pel·lícula de Jacques Tati, «Mon oncle», un clàssic de la comèdia francesa dels anys cinquanta del segle passat. Tot un advertiment. Comèdia en estat pur. Comèdia de l'absurd. Comèdia sobre la misèria humana. Paròdia de la vida moderna i progressista. Humor i ironia sobre la societat de consum que cantava en Raimon: “Tu compres un poquet. / Jo compre un poquet. / Aquell, una miqueta de res. / D'això en diran després: / societat de consum”. Un avís subtil, doncs, per tot allò que pot ser que passi en aquest apartament de classe mitjana alta on la dramaturga, guionista i directora Marta Buchaca (Barcelona, 1979) ha posat els seus quatre personatges [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I ho ha fet amb tanta gràcia —com li agradaria que es digués a Jacques Tati— que no només ha format part del Festival Grec en dues edicions sinó que ja porta dues temporades en cartell, aquí i a fora, a banda de la gira, un rodatge cinematogràfic pel camí, i que ha encetat ara la tercera temporada teatral, tot i que adverteixen que pot ser l'última. Tant d'èxit en els temps que corren només pot ser perquè riure's del mort i de qui el vetlla eixampla els pulmons, sobretot en ple estiu. El protagonista de la comèdia «Quant temps em queda?», en Pere Armengol (l'actor Lluís Villanueva), té una notícia per donar als seus més pròxims: en el termini d'un mes pensa fer l'últim badall perquè li han donat ja el bitllet de sortida en un diagnòstic revolucionari investigat per la seva mateixa dona, capaç de predir amb un 99,99% de fiabilitat la fi de cadascú. La seva serà a causa d'un atac de cor. Ras i curt. Res millor que tenir la data de la mort a l'agenda i la causa, un detall que estalviaria molts maldecaps a la humanitat si “nostru sinyó” l'hagués previst.

[dissabte, 24.06.23]
Soliloquis amb parrús a la vora dels tarongers
La companyia valenciana Contrahecho ha fet parada a Barcelona amb una obra que té en gira amb més de cent representacions des de fa sis anys. Només quatre funcions al Teatre Gaudí Barcelona en ple solstici de Sant Joan. Malauradament, la denúncia de fons de «Segarem ortigues amb els tacons» continua vigent, ni que hagi passat el temps. Sí que en aquest període de sis anys —amenaçat ara novament pel feixisme ultradretà modern— s'han fet tímids passos amb creació de departaments específics dins de conselleries, regidories o ministeris. Però la regulació de la prostitució continua ancorada als llimbs. Els mateixos llimbs que sembla que vol representar l'escenografia del muntatge, blanc impol·lut, i que fa la impressió que és un espai celestial —perquè no hi ha dubte que també les prostitutes es mereixen el cel—, però un cel de deesses gregues que durant una hora i uns cinc minuts escassos s'adrecen a l'auditori, a qui fiten directament, potser perquè el fan culpable passiu de la seva situació, amb una sèrie de soliloquis, alternats amb moments de cor grec, en els quals el moviment i la coreografia tenen també un paper important [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Malgrat aquesta aparença de divinitat escènica, aviat els espectadors baixaran a la misèria terrenal per escoltar els laments, les frustracions, les reivindicacions, les denúncies que quatre representants de l'ofici més vell del món, com s'autodefineix una d'elles —per cert, una ànima en pena que se sent orgullosa d'haver mort de càncer i no de sida perquè és una professional— exposen a peu de carretera, cadires de boga i para-sols també blancs, al voltant de camps de tarongers.

[divendres, 23.06.23]
¿Set pecats capitals o set virtuts capitals?
Vet aquí el dilema. Allò que s'entén que podrien ser els set pecats capitals també podrien ser set virtuts capitals. O això almenys és el que proposa una mare a la seva filla en el primer dels esquetxos. En dic “esquetxos”, però són més aviat contes curts que, per cert, funcionarien molt bé com a recull literari. El muntatge «Les altres» és una obra breu, una hora i cinc minuts a tot estirar, del dramaturg Marc Artigau (Barcelona, 1984) —que té també en cartellera a La Villarroel l'obra «L'illa deserta»— i que en aquest cas de «Les altres» tanca la temporada de la Sala Àtrium després de l'encàrrec que sembla que li van fer les dues actrius, Cristina Arenas i Laura Pujolàs, i que prèviament, sota la direcció de Meritxell Yanes, van estrenar a la sala La Planeta. L'adolescència com a protagonista, abocada a l'abisme de la incertesa [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Contra la luxúria, bany de discoteca. Contra la golafreria, pipes amb closca. Contra l'avarícia, un iPhone d'última generació. Contra la mandra, energia adolescent. Contra la ira, rastellera de vocabulari en argot juvenil. Contra l'enveja, venjança. Contra l'orgull, modèstia. Hi ha en aquesta peça de petit format una interpretació que va més enllà de la trapelleria teatral i que requereix haver trepitjat els escenaris molt abans, com porten fet en la seva trajectòria les dues actrius del muntatge. Hi ha també un esmolat treball de llenguatge que esprem al màxim totes les possibilitats d'una llengua. Hi ha una mirada entendridora, en el fons, cap a l'adolescència, tot i que en un cert moment aquesta mateixa mirada es torni aspra i fins i tot cruel.

[dijous, 22.06.23]
Quatre òperes de nova creació es representen en diferents espais del Gran Teatre del Liceu en una funció simultània
El projecte artístic «Òh!Pera. Microòperes de nova creació» és una iniciativa impulsada pel Gran Teatre del Liceu, la Regidoria de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona a través del Disseny Hub Barcelona i les principals escoles de disseny de la ciutat. La direcció artística del projecte està liderada per Àlex Ollé (La Fura dels Baus), artista resident del Gran Teatre del Liceu. El projecte inclou la creació quatre òperes de petit format per ser representades durant una funció simultània en diferents espais del Liceu (Foyer, Sala Miralls, Teatrino del Conservatori i Escenari Box del Liceu), els dies 5, 6 i 9 (2 funcions) de juliol. Els títols de les noves òperes de nova creació són: «Nala», «Hi ha monstres que viuen per la seva curiositat», «Filles del món» i «In the beginning everything was white». El Liceu ha seleccionat per al projecte «Òh!Pera» els compositors Andreu Gallén, Carlos de Castellarnau, Marian Márquez i Itziar Viloria per idear òperes de gran energia, d’uns 30 minuts de durada aproximadament, que tractin de subjectes actuals. Les particularitats de l’encàrrec són amb un màxim de 6 músics, entre cantants i instrumentistes, que col·laboren en el projecte gràcies al suport de la Fundació Ferrer Salat – Fundació Conservatori Liceu. Per la posada en escena, es busca la diversitat de propostes estètiques i cada microòpera compta amb un dels següents professionals de l’àmbit de la direcció escènica: Israel Solà, Cristina Cubells, Bàrbara Mestanza Peña i Jordi Oriol. Durant el projecte, estudiants de diferents centres d’ensenyaments d’art i disseny de la ciutat de Barcelona han participat en la creació de les òperes, seleccionats pel Disseny Hub Barcelona: l'Escola Superior de Disseny i d'Arts Plàstiques de Catalunya (ESDAPC), l'Escola Superior de Disseny (ESDI), LCI Barcelona i IED Barcelona. L’objectiu del projecte és complementar la formació de joves de disciplines creatives i facilitar-los l’aprenentatge en un entorn real, tenint una experiència amb el gènere operístic i els seus professionals.

[dimecres, 21.06.23]
Joan Manuel Serrat rep el Premi Trajectòria que atorga l'Acadèmia Catalana de la Música en la gala dels Premis Alícia 2023 coincidint amb el Dia Internacional de la Música
L’Acadèmia atorga el Premi Alícia 2023 a la Trajectòria a Joan Manuel Serrat per la seva llarga i destacada trajectòria musical i artística després d'«El vicio de cantar», una gira mundial de 74 concerts de comiat dels escenaris. Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943) va arrencar al 1965 i va tancar la seva extrensa trajectòria el desembre del 2022. La gala dels Premis Alícia 2023, a L'Auditori de Barcelona, celebra el Dia Internacional de la Música distingint noms rellevants del sector en onze categories: Autoria, Interpretació, Interdisciplina, Talent Emergent, Producció Discogràfica, Directe, Projecte Social, Projecte Educatiu, Internacionalització, Periodisme Musical i Trajectòria. Els Premis Alícia tenen com a objectiu promocionar, visibilitzar i posar en valor la música produïda dins del territori català i el conjunt de la seva activitat, sense distinció de gèneres o estils. Els premis es lliuren anualment a aquells projectes o propostes que destaquen per la seva excel·lència i busquen fomentar els valors creatius, artístics, culturals i socials de la música. Els finalistes i guanyadors dels premis són escollits pels membres acadèmics i les quaranta-quatre entitats que integren l’Acadèmia Catalana de la Música mitjançant un procés de votació intern. El guardó dels Premis Alícia és una obra original de l'escultura i il·lustradora Carme Solé i Vendrell.

[dimarts, 20.06.23]
El túnel de transbord del metro de Barcelona entre les línies L3 i L4 del Passeig de Gràcia acull una exposició de més de mil tres-centes obres d'artistes de tot el món
Es tracta del projecte «Expometro», un concepte únic d'exposició d'art que permet als artistes que exposin les seves obres en cartelleres gegants i en espais especials de tot el món. A Barcelona s'ha escollit el que és el túnel de transbord més llarg del metro, el del Passeig de Gràcia, entre les línies L3 (la verda) i L4 (la groga) que fa 180 metres. L'exposició «The Art Tunel» es pot veure fins al 28 de juny i mostra 1.327 obres de 837 artistes de tot el món. Les obres compten amb un codi QR perquè els visitants del metro puguin disposar de més informació sobre cadascuna de les obres i cadascun dels seus autors. L'objectiu d'aquest projecte, segons els organitzadors, és posar a l'abast de tothom l'art.

[dilluns, 19.06.23]
De quan de la ultradreta se'n deia feixisme
No fa pas gaire, els mitjans de comunicació es van plantejar si havien de donar la veu als partits d'ultradreta que han anat proliferant per tot Europa arran de l'última crisi financera del 2008, agreujada i rematada per la crisi sanitària del coronavirus. El criteri inicial, encara en la ingenuïtat del moment, era que calia silenciar-los. No ha passat gaire temps per constatar que tots aquests partits tenen veu en qualsevol mitjà, afí o no afí a les seves idees, i fins i tot són motiu de tertúlia entre els tertulians, siguin del color que siguin. També als hemicicles parlamentaris es va intentar d'ignorar les intervencions xenòfobes, racistes i intolerants que els representants d'aquests grups deixen anar des que han aconseguit esgarrapar escons en una proporció cada vegada més superior com més jornades electorals es convoquen. Però la tertúlia també ha arribat als hemicicles [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. A Finlàndia —pais nòrdic lluny de pensar mai que cauria en la ultradreta— el govern conservador ja ha format coalició amb un d'ells. A Itàlia, la primera ministra ja fa temps que cueja, alliberada ara, a més, de la presència de Berlusconi que ha fet l'últim badall entre detractors i partidaris. A França, el president Macron fa el que pot perquè Le Pen no li passi al davant. I a Espanya, ajuntaments i governs autònoms s'han tintat d'ultradreta a manta. No és una excepció, a Catalunya on, a més del Parlament, les ultimes eleccions municipals han fet entrar representants de VOX a molts dels consistoris, sense obviar la tragicomèdia de Ripoll, terra de contrast entre l'abat Oliba i el record dels atemptats terroristes del 2017, ha deixat una presumpta candidata independentista ultradretana amb la vara ben esmolada.

[diumenge, 18.06.23]
La revolta dels “riders”
George Orwell va escriure «La rebel·lió dels animals» o «La revolta dels animals» o «Animal Farm» en versió original, el 1945, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. No és que hagi arribat la Tercera Guerra Mundial —de moment—, però si allà, els animals expulsen els humans per fer-se amb el poder i acabar convertint-se en un règim tirà, aquí, la companyia Duo Fàcil fa un recorregut similar. Hi falten els animals, esclar, però, tal com estan les coses, poca diferència hi ha entre el gènere humà i el gènere de les bèsties. La justificació biològica d'animal “racional” ja fa temps que ha quedat en desús. El Duo Fàcil són tres. I això fa que la seva farsa satírica sobre el món laboral d'avui, que titulen «La revolució de les 4 idees», es presti a les comparacions, que no sempre són odioses. Els actors Abel Reyes, Marc Tarrida i Francesc Maginet interpreten una faula moral amb recursos escènics propis de la sàtira, el clown, el mim i la ironia en el discurs amanit amb himnes polítics amb la lletra canviada i molts vestits que, quan la companyia no es pot permetre el luxe de ser nombrosa, van molt bé per caracteritzar multitud de personatges [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Tot, amb un guió de Gabi Jiménez i una posada en escena que ha dirigit Montserrat Bonet. Ja he dit que són tres. No és estrany, doncs, que hi hagi fugaces picossades de Tricicle, però també fugaces escenes de Joglars o una fugaç memòria de Pepe Rubianes perquè, com tothom sap, “el treball dignifica”. Duo Fàcil s'ha centrat en el sector dels “riders”, actualment un dels sectors més precaris de la presumpta bona salut laboral. Falsos autònoms a preu fet que, quan intenten negociar o aconseguir unes condicions millors per al col·lectiu, acaben perdent fins i tot el timbre de la bicicleta.

[dissabte, 17.06.23]
Els visitants d'estiu de Mont-roig del Camp i el Mas Miró trobaran una exposició amb fotografies inèdites que revelen la vida quotidiana del pintor i la seva família al Baix Camp
La Fundació Mas Miró, Successió Miró i l'Ajuntament de Mont-roig del Camp han produït una exposició de fotografies inèdites que retrata la vida quotidiana del pintor Joan Miró i la seva família al Mas Miró (La Masia), entre els anys 1950 i 1970 del segle passat. La mostra es pot veure al Centre Cultural Església Vella de Mont-roig del Camp fins al 3 de setembre. Les fotografies han esta seleccionades a partir de l'àlbum familiar de Maria Dolors Miró, filla de l'artista. L'exposició coincideix amb el cinquè aniversari de l'obertura del Mas Miró (La Masia). En algunes de les fotografies es poden veure escenes familiars amb els fills i néts de l'artista com a protagonistes. La majoria de les fotografies mostren el Mas Miró de fons, on la família hi va passar llargues temporades. Hi arribaven per Sant Joan i s'hi estaven fins al setembre, passada la festa major de Mont-roig del Camp. També hi ha imatges d'altres moments especials com l'accident de cotxe que va patir la seva filla, Maria Dolors Miró, el 1965. En aquella ocasió va ser ingressada a l'hospital de la Creu Roja de Tarragona. Després d'aquell accident, Joan Miró va regalar el Tapís de Tarragona a la institució hospitalària. La majoria de fotografies estan acompanyades de textos extrets de la correspondència que enviaven al seu avi, els néts del pintor, així com fragments del text «A prop de Miró», escrit pel seu nét gran.

[divendres, 16.06.23]
Amor, amor... que et bombin!
Ho adverteix un enunciat a la gran pantalla de fons de l'escenari abans de començar: “El personatge identificat com a Ella dins del text no fa referència a l'autora Marguerite Yourcenar i no se li poden atribuir cap de les seves declaracions.» Entesos. Però és difícil que t'ho empassis. Durant tota la representació, a un, que és un malpensat, li sembla veure-hi, almenys, l'alter ego de Marguerite Yourcenar, tot i que la tal Ella també podria ser l'alter ego dels silencis enclaustrats durant segles per tantes dones, des de l'Eva del Paradís a l'última criatura amb sexe femení nascuda a la Dexeus aquest mateix vespre d'estrena [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A les acaballes d'una temporada de remuntada definitiva, el Teatre Nacional de Catalunya es guardava ben amagada una perla, una perla, a més, de les més negres. Amb una agosarada adaptació de l'obra «Feux», que Marguerite Yourcenar va publicar el 1936, i que ha adaptat i versionat la dramaturga, guionista i credora escènica, María Velasco (Burgos, 1984) i que ha dirigit amb pols poètic i el reforç d'una punyent sensibilitat la mateixa directora del TNC, Carme Portaceli.

[dijous, 15.06.23]
La Biblioteca de Catalunya, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya organitzen les primeres Jornades sobre el patrimoni gràfic
Aquestes tres institucions públiques conserven i donen accés a les seves col·leccions gràfiques, integrades per diferents tipologies de documentació (dibuixos, gravats, estampes, cartells, mapes...), les quals constitueixen un testimoni singular i rellevant de la història, la cultura i les manifestacions artístiques de Catalunya. Les Jornades de Patrimoni Gràfic són un espai de trobada per als professionals que treballen diàriament amb aquest tipus de documentació en institucions públiques i privades, i que actualment no disposen d’un fòrum específic en el qual, periòdicament, puguin compartir experiències, identificar mancances i crear complicitats. Aquesta primera edició de les Jornades sobre el patrimoni gràfic vol ser la carta de presentació al sector de les jornades, que neixen amb la voluntat de tenir continuïtat cada dos anys i poder abordar així tots els aspectes vinculats amb la conservació, tractament i difusió de les col·leccions gràfiques. Hi participaran ponents de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, del Museo Nacional del Prado, de la Galeria Petritxol, de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la University of Wisconsin, de l’American Geographical Society, de la Universitat de Barcelona, de la Bibliothèque Nationale de France, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de la Fundació Palau, de la Fundació Antoni Tàpies, de la Biblioteca Nacional de España, entre d’altres professionals del sector, així com representants de les tres institucions organitzadores.

[dimecres, 14.06.23]
El projecte «laCultivadora» vol crear ponts entre la comunitat educativa i les arts en viu en col·laboració amb L'Auditori, el Gran Teatre del Liceu, el Mercat de les Flors, el Palau de la Música, el Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya
Tots aquests auditoris han impulsat el projecte «laCultivadora», per crear més ponts de connexió entre la comunitat educativa i les arts escèniques i musicals. La iniciativa, que compta amb el finançament del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, neix amb una doble missió: garantir i fomentar el poder transformador de l'art a l'educació, i promoure i impulsar propostes artístiques amb una mirada educativa. Amb «laCultivadora», els sis equipaments d'arts escèniques i musicals volen oferir a la comunitat educativa una marca referent en les arts en viu. Entre els objectius de la iniciativa, hi ha el de garantir i promoure l’accés de la comunitat educativa a les programacions dels equipaments, i el d'oferir formacions i recursos als docents. També vol generar un espai on els professionals de les arts puguin reflexionar sobre la mirada educativa en les seves propostes artístiques. A més, el projecte de «laCultivadora» serveix per crear sinergies entre els equipaments per potenciar l’impacte a la comunitat educativa, i oferir propostes creades conjuntament, com les formacions a docents i els itineraris educatius. L’objectiu és traçar recorreguts compartits, adaptats als diferents nivells educatius, a partir de les programacions i propostes formatives dels diferents equipaments. Un altre dels eixos centrals de la iniciativa són les formacions per a docents, un col·lectiu que juga un rol primordial per fer possible una transformació de l’educació a través de les arts en viu.

[dimarts, 13.06.23]
El Gran Teatre del Liceu, L'Auditori i el Palau de la Música Catalana ofereixen concerts gratuïts oberts a tothom sota el paraigua «Barcelona Obertura» en col·aboració amb l'Ajuntament de Barcelona i la Fundació La Caixa
Com en altres anys, es programen dos concerts a la platja del Bogatell de Barcelona el 20 i 21 de juny oberts a tota la ciutadania i tres concerts més a entitats vinculades al barri. La iniciativa, que té el suport de l'Ajuntament de Barcelona i de la Fundació La Caixa, vol apropar la música simfònica a una audiència diversa i àmplia i explicar al món que Barcelona promou, lidera i s’explica a través de la música clàssica. Els concerts a la Platja del Bogatell seran oferts per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Els cors del l'Orfeó Català oferiran tres concerts i tallers de cant coral a institucions pròximes a la platja, com residencies i l’Hospital del Mar, per tal de fer arribar la música a col·lectius que, per raons de diversitat funcional i/o salut, no podran gaudir dels concerts en directe. A més, en aquesta línia, els concerts de la platja de «Barcelona Obertura» seran enregistrats i retransmesos en directe per Betevé. Més endavant, es podran veure a CaixaForum+, la plataforma digital de la Fundació La Caixa i dedicada íntegrament a la divulgació de la cultura i la ciència. Els concerts a la platja s’emplacen sobre la sorra de la platja del Bogatell, amb un escenari de 20 metres d’ample per 16 de profunditat i cobert amb una cúpula tipus òrbit. Aquesta superfície dona cabuda als 73 músics de l’Orquestra Simfònica del Liceu i els 80 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. El muntatge preveu dues pantalles de sis metres al costat de l’escenari i una altra a mitja platja perquè la gent que estigui més allunyada pugui gaudir del concert a través de la realització televisiva. La il·luminació contempla un centenar de focus i la potència sonora compta amb un abast de dos-cents metres que permet que un mínim de deu mil persones puguin tenir un audició notable.

[dilluns, 12.06.23]
De totes les iniciatives digitals dels grans auditoris catalans de teatre i música només sobreviuen amb dificultats L'Auditori i el Gran Teatre del Liceu
Arran de la crisi del coronavirus i el confinament, molts auditories tant de teatre com de música van entendre que tenien una sortida que era l'acés digital. És així com van néixer plataformes digitals del Teatre Nacional de Ctalunya, el Teatre Lliure, L'Auditori i el Gran Teatre del Liceu. Amb la tornada a la normalitat, d'aquestes plataformes només sobreviuen actives i puntualment renovades, les de L'Auditori Play i el Liceu Live. D'aquestes dues, L'Auditori té l'accés gratuït per a esdeveniments caducats i només el Gran Teatre del Liceu manté un abonament per poder visualitzar les òperes o els concerts que ofereix durant la temporada. Les dues plataformes que han quedat en l'oblit, només amb l'arxiu del que van enregistrar en el seu moment, són les del Teatre Lliure, que es presentava com “Al sofà”, i la del Teatre Nacional de Catalunya, que es presentava com a Digital. El fet és que cap d'aquests dos equipaments ha justificat la marxa enrere de les plataformes digitals i tampoc sembla que ningú l'hi hagi demanat o, el que és pitjor, ningú les ha trobat a faltar. El Teatre Lliure havia optat per un enregistrament de qualitat pròpia i el Teatre Nacional de Catalunya havia fet un conveni amb TV3. La temporada que es tanca no ha programat cap obra digital i les temporades 2023-2024 del Lliure i del TNC tampoc no han anunciat que es reprengui aquesta iniciativa. Això sí, tots aquests auditoris tenen els arxius digitals a disposició de professionals, estudiosos i centres educatius de manera gratuïta.

[diumenge, 11.06.23]
Les plataformes d'internet se situen en el primer espai d'espectadors o oients amb prop de 12 milions d'abonats segons un estudi del Consell Audiovisual de Catalunya
Internet ha registrat un nivell de penetració d’un 91% en l’audiència catalana, superior al de la televisió (81%) i al de la ràdio (56%), segons es desprèn de l’últim Butlletí d’Informació sobre l’Audiovisual a Catalunya (BIAC), elaborat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Internet és el mitjà que lidera aquesta penetració audiovisual en la majoria de les franges d’edat, a excepció de les de més edat, a partir dels 65 anys, en què és la ràdio la que té més penetració. El consum diari de televisió durant el primer quadrimestre del 2023 ha estat de 2h43m, i la ràdio s’escolta diàriament una mitjana d’1h42m. D’altra banda, el 60% d'usuaris catalans van dedicar de 15 a 60 minuts diaris entre l’octubre i el desembre del 2022 a veure vídeos en línia a les plataformes. Catalunya compta, segons aquest informe del CAC, amb 11,8 milions de persones abonades a plataformes. Netflix lidera el rànquing, amb 3,7 milions de subscriptors, seguit per Amazon Prime Video, amb 2,8 milions. HBO Max i Disney+ mantenen la tercera i quarta posició del rànquing amb més d’1,5 milions cada un i, per sota del milió, se situen DAZN (512.000 abonats), Filmin (256.000) i Rakuten TV (215.000). Un 53,4% dels catalans enquestats fan servir serveis de música com Spotify, un 45,1% escolta en directe la ràdio, un 27,6% escolta pòdcasts de programes emesos a la ràdio, un 19,9% escolta pòdcasts no emesos a la ràdio i un 4,4% consumeix audiollibres.

[dissabte, 10.06.23]
Bany de Pessoa en un jacuzzi d'escuma poètica
L'actor, dramaturg i director Pep Tosar (Artà, Illes, 1961), juntament amb la dramaturga i directora Evelyn Arévalo, regalen als espectadors un bany de Pessoa en un jacuzzi carregat d'escuma poètica d'alta volada en el qual es fusiona el teatre, la paraula, la poesia, la música, la imatge audiovisual, la divulgació literària i el circ, en una dimensió en 3D. Pessoa en 3D, doncs, en tots els sentits perquè els intèrprets, des del mateix Pep Tosar, que fa de narrador, fins a la cantant i compositora Joana Gomila, la pianista Elisabet Raspall i els artistes de circ Griselda Juncà i Tomeu Amer, de la companyia Hotel Iocandi, es fusionen, en moltes de les escenes, amb les imatges de la ciutat portuguesa de la Lisboa més autèntica, la Lisboa de Pessoa, com si fossin, tots ells també, imatges del temps del poeta del «Llibre del Desassossec», l'obra extensa i cabdal i també inacabada de Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) que aquí Quaderns Crema va publicar per primera vegada íntegra en català el 2002, amb una versió de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'espectacle que és totalment multidisciplinar té, malgrat tot, una unitat que el fa inclassificable. ¿És un recital o un concert poètic? ¿És un relat biogràfic? ¿És un homenatge a Pessoa? ¿És un tast de circ de sala amb la roda CIR, l'escala d'equilibris o el trapezi? Doncs, de tot una mica, però sense que ni una d'aquestes disciplines n'enfosqueixi cap de les altres.

[divendres, 09.06.23]
Atrapats en la teranyina del passat
Els espectadors poden optar per dues coses: o recordar el film «El petó de la dona aranya», de William Hurt, del 1985, o recordar un altre film, el que un dels dos protagonistes explica en fascicles dins la cel·la al seu company de presó, «La dona pantera», de Jacques Tourneur, del 1942. Entremig, hi ha la versió de la novel·la homònima de l'obra de teatre, «El beso de la mujer araña», de Manuel Puig, pseudònim de l'argentí Juan Manuel Puig Delledonne (General Villegas, Argentina, 1932 - Cuernavaca, Mèxic, 1990). I molt per damunt hi ha l'aura de l'obra original de l'autor literari. Però tot això trontolla en aquesta versió que dirigeix Carlota Ferrer. I no per la mirada que hi fa i l'aportació de text en off, del moviment, de la coreografia (a carrec de l'actor i ballarí basc Igor Yebra) i de la il·luminació, sinó per no haver calibrat prou bé l'acústica del teatre —parlem del Teatre Goya en aquest cas— i que fa que les intervencions de l'actor Eusebio Poncela, en el paper de Molina, quedin immerses en un murmuri gairebé inapreciable en la majoria dels casos, tret de quan intervé en el relat de la pel·lícula «La dona pantera», que explica fragmentada gràcies al micro [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És una llàstima que una obra gairebé clàssica com aquesta es vegi enterbolida per una qüestió tècnica o d'expansió de la dicció d'una bona part del discurs —no pas en el cas d'Igor Yebra, que fa el paper de Valentín—, sinó en el de Molina, una qüestió que, per descomptat, encara té remei i que caldria avaluar si es dóna en tots els escenaris o només en aquest on ara s'ha presentat en gira.

[dijous, 08.06.23]
Quan seixanta euros pelats eren deu mil senyores peles
La vida és una tómbola. Ja ho va deixar escrit musicalment per a la posteritat el compositor Augusto Algueró dient allò de “tom, tom, tómbola!”. Una tómbola de llum i de color. La vida que explica el dramaturg Marc Artigau Queralt (Barcelona, 1984) és també una tómbola de llum i de color, però també una tómbola de fosca i de grisor. «L'illa deserta» és una constatació del joc de daus que s'enllacen o que es tomben segons l'atzar. ¿Tothom seria el que és si no fos que...? ¿Tothom s'hauria enamorat de vés a saber qui si no fos que...? ¿Què és la felicitat...? ¿Quantes vegades s'ha tocat amb la punta dels dits la felicitat de debò..? ¿I la por...? ¿Quantes vegades s'ha tingut por de debò...? ¿Esculls la pau al món o tenir molts amics...? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Preguntes com aquestes és les que es fan els protagonistes d'aquesta brillant nova proposta de Marc Artigau Queralt que, en clau de comèdia, al marge de mantenir el somriure permanent, aconsegueix fer pessigolles, burxar en el fons de l'ànima i tocar la fibra sensible perquè explora amb duresa i tendresa a la vegada tota una vida, que és la vida dels dos protagonistes de «L'illa deserta», però que també podria ser la vida de cadascun dels espectadors.

[dimecres, 07.06.23]
L'antiga fàbrica Godó i Trias de l'Hospitalet de Llobregat es convertirà en un centre d'arts visuals després d'un projecte de rehabilitació encarregat a l'estudi d'arquitectura RCR d'Olot
El fons Stoneweg Places & Experiences, ha presentat aquesta proposta a través de Varia Investment Cultural, proposta que ha obtingut la llum verda de l’Ajuntament per impulsar el nou equipament. De la renovació del recinte se n’encarregarà l’estudi d’arquitectura RCR, amb seu a la ciutat d’Olot i guanyador d’un premi Pritzker. Els promotors han contactat amb persones i institucions que treballen en l’entorn de l’art digital o tecnològic i en l’àmbit de l’art i la ciència. Entre les idees del projecte, hi ha el de compaginar els usos expositius i de lleure amb la creació i els tallers formatius. Stoneweg, que també era autor del projecte frustrat de l’Hermitage al port de Barcelona, prepara altres projectes en l’àmbit cultural i avança que en té d'altres en cartera per a la millora de les grans ciutats. El projecte de l'antiga fàbrica Godó i Trias, que té la previsió d'una dura de tres anys, vol ser un dinamitzador cultural, artístic i tecnològic i un espai obert que connecti els seus mòduls amb la resta de la ciutat. L’antiga fàbrica Godó i Trias és un edifici d’arquitectura modernista protegit com a bé cultural d’interès local, amb una superfície construïda de 7.257 metres quadrats. Està situat a l’Hospitalet de Llobregat més contemporani, al costat de la Fira Gran Via i la plaça d’Europa. El fons immobiliari Stoneweg, amb seu central a Suïssa, és present també en un altre gran projecte, en aquest cas, al Port Vell de Barcelona, amb la col·laboració de la conversió de l’antic cinema Imax en a l'aparador de competició de vela de l’America’s Cup Experience.

[dimarts, 06.06.23]
Un equip de conservadors-restauradors del Museu Nacional d'Art de Catalunya reintegren fragments dels conjunts romànics de Sant Climent de Taüll, Sant Pere del Burgal i Sant Joan de Boí
Els treballs d’una de les intervencions més destacades, la incorporació del personatge de Caïm a l’arc de Sant Climent de Taüll, ja s'han acabat. La concreció de la ubicació exacta d’aquest fragment, que abans s’exposava aïllat amb el títol d’«Home apesarat», és fruit de la recerca que s'ha fet en l’última dècada a l’església amb intervencions com ajustar el màping de les pintures que es va estrenar fa uns anys. La primera intervenció es va dur a terme el 2013 i va aportar més de 40 mostres de materials desconeguts. Amb motiu de les restitucions d'aquest fons del Museu d'Art Nacional de Catalunya, alguns dels fragments s’han estudiat científicament i s’ha pogut comprovar que els colors originals s'han mantingut amb molt poques alteracions i que la gamma cromàtica amb què treballaven els pintors romànics és molt més àmplia de la que se sabia. Pel que fa a l’absis de Sant Pere del Burgal, s’hi incorporarà un fragment de grans dimensions fins ara inèdit que representa la part inferior de cinc apòstols o profetes asseguts al costat dret de l’arc triomfal de l’absis. Hi haurà més novetats: les figures de dos profetes es traslladaran a l’arc triomfal de l’absis, després d’haver pogut corregir la ubicació gràcies a una fotografia antiga, i s’incorporarà un fragment de sanefa a l’arc triomfal. Les intervencions formen part d’un programa més ampli anomenat Més Romànic que es prolongarà fins al 2025, i que també inclourà un congrés internacional, una nova sala amb obres del Mestre de Cabestany i una exposició d’Oriol Vilapuig a les valls d’Àneu.

[dilluns, 05.06.23]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el maig del 2023 amb 26.480.302 visitants que han fet 58.239.376 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de maig del 2023, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de maig del 2023, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 26.361.732 visitants i 57.905.052 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.221,8 visites de pàgines (12,46 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 23 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.194 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[diumenge, 04.06.23]
La barbàrie també s'entén amb la cultura
A la crítica xilena de l'època, el 1991, en plena albada de la recuperació de la democràcia, quan Ariel Dorfman (Buenos Aires, Argentina, 1942), va estrenar «La mort i la donzella», no li va fer gens de gràcia que l'autor posés en evidència una de les xacres del sistema que el país i la societat xilena havien patit amb la Dictadura de Pinochet i l'enderrocament de Salvador Allende, després del cop d'estat del 1973. De fet, Ariel Dorfman, que era partidari d'Allende, no situa expressament a Xile el cas de la dona que va ser torturada en plena Dictadura sinó que retrata un règim en un país incert on, un dia, en una visita de nit, quan el seu marit ha estat nomenat per encetar una comissió d'investigació sobre les tortures passades, reconeix qui va ser el seu torturador, un metge que, en ple captiveri i procés de tortura i violació, era un afeccionat a escoltar la composició «La mort i la donzella», un quartet de corda que, com un testament del compositor, després d'una situació de salut delicada que l'advertia de la mort, s'ha convertit en una peça bàsica del catàleg de Franz Shubert [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Hi ha alguna intenció sibil·lina en l'obra d'Ariel Dorfman, quan relaciona l'autor austríac amb l'experiència xilena. Dues cultures, dos continents, dues èpoques, però amb les mateixes malèvoles intencions del règim de torn.

[dissabte, 03.06.23]
«El monstre al laberint» es reposa al Gran Teatre del Liceu amb més de 700 estudiants de secundària de 27 centres educatius de Catalunya amb l'Orquestra del Conservatori del Liceu
En aquesta reposició el compositor Jonathan Dove ha visitat el Gran Teatre del Liceu per veure el resultat de l'espectacle dirigit per Paco Azorín que trasllada el mite de Teseu i el Minotaure a la realitat actual de les persones refugiades amb una òpera 360° que utilitza tant l’escenari com el pati de butaques per generar una experiència immersiva i alhora garantir les mesures de distanciament. Integrat dins el LiceuAprèn, servei educatiu del Teatre, la producció esdevé una experiència artística global, amb Videocreacions de Pedro Chamizo, que ha permès desenvolupar un projecte de formació integral i de presa de consciència de problemàtiques actuals. Els alumnes i els centres viuen una experiència durant tot un curs que culmina a l’escenari del Liceu. «Monster in the maze» (El monstre del laberint) és un encàrrec de la London Symphony Orchestra (LSO), la Berliner Philarmoniker i el Festival d’Aix-en-Provence, que va demanar al compositor Jonathan Dove (Londres, 1959) una creació contemporània que pogués ser representada per un repartiment mixt, amb cantants professionals i aficionats, i que deixés espai també a joves intèrprets dels diferents països on es representés.

[divendres, 02.06.23]
Amunt els cors!
Diuen que, tal com estan les coses, durant l'any passat, més de 55.000 hereus legals van renunciar a l'herència que els pertanyia per la impossibilitat de no poder pagar l'impost de successions. No sé si a Florindo, el fill legítim del senyor Ottavio, li convindria, amb el règim fiscal actual, heretar el dot del seu pare, quan aquest faci l'ànec. Tenim la sort que el venecià Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793) capgirés la Commedia dell'Arte des de la Sereníssima República dels Canals i decidís treure les màscares dels intèrprets per dotar les seves comèdies de cara i ulls i de la lluminositat amb què les va dotar. Llàstima que, encaterinat amb la protecció del rei Lluís XVI, acabés víctima de la Revolució Francesa i morís en la ruïna sense ni un duro de la pensió vitalícia que rebia. Perills de fer plans de pensions sense garantia. Tenim la sort aquí que Carlo Goldoni hagi estat un habitual de la represa del teatre català, sobretot en els últims quaranta anys, i sobretot també de les diferents apostes del Teatre Lliure [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si el 1988, el director italià d'origen tunisià, Luca Ronconi, va posar la mel a la boca amb el seu muntatge de «La serventa amorosa», al redescobert Mercat de les Flors, uns anys després, el 1997, ho va fer el director Ariel García Valdés al Lliure de Gràcia, amb l'actriu Mercè Pons en el paper de Coralina i amb David Selvas, Eduard Fernàndez, Imma Colomer, Àurea Màrquez o Carlota Soldevila fent d'entranyable notari en el repartiment, sense distinció de gènere, molt abans que se'n parlés tant com ara.

[dijous, 01.06.23]
Germanes de sang i fetge
Les integrants de la companyia Las Niñas de Cádiz es van rellançar fa tres anys als Max amb el premi Revelació amb aquest espectacle, «El viento es salvaje». Fruit d'això, a l'última gala dels Premis Max van tenir al seu càrrec el guió i la direcció i ja es va veure també quina era la seva línia: fusionar, sense que es noti, la modernitat i la tradició. Això és el que fan amb «El viento es salvaje». Parteixen de la tragèdia grega, de Fedra i de Medea, diuen, però ho fan de tal manera que la tragèdia és com un murmuri de fons perquè amb humor, lucidesa, desvergonyiment i molt de rigor reinventen la tragèdia i la fan contemporània, d'avui mateix. Si Fedra es va enamorar del fill del seu marit Teseu, provocant el que va provocar, Medea es repenjava en els seus presumptes dots de bruixeria i xamanisme amb l'embolic familiar que va crear [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. D'aquest parell de llegendes tràgiques parteix «El viento es salvaje». Però dit així, pot semblar que ens trobem davant d'un muntatge clàssic apte només per a entesos. I res més lluny que això perquè les quatre intèrprets de Las Niñas de Cádiz beuen de les fonts populars del seu Cadis nadiu, de les populars xirigotes, del vers popular, de la vida quotidiana, del vent gadità que sembla tenebrós, del xiulet de l'esmolet i de les fanfàrries del circ que té la carpa parada lluny de la vida urbana.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |