[diumenge, 30.11.25]
Guerra freda amb esquís
Fa uns anys es pretenia viure sota el miratge de la candidatura d'uns Jocs Olímpics d'Hivern per més enllà del 2030, quan el món vés a saber si seria món en una ciutat escassa de neu i glaç com Barcelona. Els organitzadors del comitè olímpic que viuen del pastís de les neus i els esquís haurien de tenir en compte aquesta comèdia de Biel Perelló (Palma, Illes, 1973), com a proposta cultural olímpica ja que té com a protagonista un esquiador nord-americà que viu de les seves patinades i que, en un temps remot anomenat Guerra Freda, es veu embolicat en una trama internacional entre espies de tots dos colors en un viatge per l'Europa de l'Est que el porta també a Berlín, després de la Segona Guerra Mundial, a la dècada dels cinquanta, quan la frontera entre els dos blocs era encara controlada temporalment i per torns per forces aliades, abans de l'aixecament del Mur [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però aquest rerefons històric no ens porta pas a un espectacle teatral de registre polític sinó que és només el marc per crear un muntatge marcat per la ironia, la paròdia i una arquitectura teatral que, tot i formar una trama argumental, a vegades fa la impressió que estigui feta a base de gags. Els vuit intèrprets tenen la missió, la gran majoria, de representar diversos papers, fins a una quarantena, situació que s'integra també dins el guió per deixar anar fugaces picades d'ullet de teatre dins el teatre, com si, en el fons, es volgués advertir els espectadors que res del que hi passa és com sembla que és i tot pot ser més real del que en la ficció aparenta.

[dissabte, 29.11.25]
Literatura, arts visuals i escèniques, música, cinema, ciència i pensament formen part de l’ambaixada cultural barcelonina a Mèxic amb motiu de la Fira de Guadalajara
La inauguració de cinc exposicions als dos principals centres d’art de la ciutat, el Museo Cabañas i el MUSA, ha donat el tret de sortida a deu dies d’ambaixada cultural catalana a Mèxic. El programa d’activitats de Barcelona a la Fira de Guadalajara (FIL), dissenyat per la presència de 68 autors representatius de la diversitat i la riquesa de les lletres actuals, a més dels homenatges i evocacions d’algunes de les figures clau en la tradició literària catalana. La programació dissenyada s'estén per les diferents branques de la fira: la literària, principalment, però també les dedicades al pensament, a la ciència i als nens. En paral·lel, el públic de la FIL té l’oportunitat d’apropar-se a altres manifestacions culturals en forma de concerts, arts escèniques, el cinema i també la gastronomia. Des de la Fira de Guadalajara (FIL), la segona fira literària més important del món després de Frankfurt i l’esdeveniment cultural més rellevant de Llatinoamèrica, s’ha reservat un espai privilegiat a la ciutat convidada. El pavelló de Barcelona, obra de l’arquitecte Santiago de León i l’estudi Fabric es troba just al costat de l’entrada del pavelló de la fira. Serà així una zona de pas gairebé obligada per als visitants, més de 900.000 en l’última edició. L'escriptor barceloní Eduardo Mendoza pronuncia la conferència inaugural del Salón Literario.

[divendres, 28.11.25]
Control d'esfínters interdimensionals
La cosa passa en un lavabo domèstic d'una parella com moltes parelles de les que habiten algun dels barris de Barcelona. Ja que som a Gràcia, diguem, per exemple, de Gràcia. D'aquí ve que el registre de comèdia de portes i finestres amb una única porta, la del lavabo com a vàlvula d'escapament de cadascuna de les accions, porti a pensar que darrere de l'atractiva trama entre fantàstica, mig distòpica, cinematogràfica, generacional i, sobretot, emparada en el misteri de les altres dimensions: ¿quants jos hi ha en un mateix jo? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] L'autor de «Desaparellats», l'escriptor, guionista i dramaturg Ramon Pardina (Barcelona, 1977) recorre a l'humor sa i intel·ligent. Hi té la mà trencada perquè la seva targeta de presentació compta amb avals com «Polònia», «El foraster», «Zona Franca» o el programa «Futuro imperfecto» d'Andreu Buenafuente —ara, per cert, interromput per força major de salut del seu protagonista. El director Roc Esquius —que ara mateix es pot relacionar amb l'obra «Sàpiens» convertida en «Supersàpiens», com a dramaturg— ha adaptat la comèdia «Desaparellats» a la característica escènica singular de l'Espai Texas amb l'espai central entre dues grades. En aquest cas, amb la decoració d'una llar d'una parella jove on, a més del parament de gots, plats i copes, no hi falta una col·lecció d'imatges i fotos de record, com el d'un presumpte viatge de noces... al Taj Mahal de l'Índia... o potser no, com tampoc potser no a l'illa de Malta.

[dijous, 27.11.25]
Es ven per prop de 2 milions d'euros a l'Hôtel Drouot de París un quadre de Pierre-Auguste Renoir en què apareix el seu fill i que no s'havia exposat mai ni tampoc subhastat
Aquesta obra pràcticament desconeguda del mestre impressionista Pierre-Auguste Renoir no havia vist la llum pública des que va ser pintada al voltant del 1895 perquè sempre havia estat en mans privades pròximes a la família del pintor. «El nen i les seves joguines - Gabrielle i el fill de l'artista, Jean», aquest és el títol de la pintura, representa Jean Renoir quan era un nen, el segon dels cinc fills del pintor, que en el futur seria el famós cineasta francès de «La gran il·lusió» i «Un dia al camp». És una escena íntima i tendra del nen a la falda de la seva mainadera, Gabrielle Renard, jugant amb figures de persones i animals. El més destacable de l'obra i que ha fet pujar la licitació, és que fins ara gairebé ningú no l'havia vist, almenys públicament. L'obra ha sortit a subhasta per un preu d'entre 1 i 1,5 milions d'euros. Sembla que Renoir el va regalar a qui va ser la seva única alumna i amiga intima, Jeanne Baudot, que, a més era la padrina de Jean. Baudot el va conservar fins a la seva mort el 1957 i el va llegar a Jean Griot, fill de la seva majordoma, a qui considerava fill seu. Griot va ser membre de la Resistència Francesa, va servir al gabinet del general De Gaulle durant la Segona Guerra Mundial i va dirigir el diari conservador Le Figaro a la dècada del 1970. Va conservar el quadre de Pierre-Auguste Renoir (Llemotges, 1841 - Canha de Mar, 1919) a la seva residència de Louveciennes, als afores de París, l'antiga propietat del mariscal Joseph Joffre, figura destacada de la Primera Guerra Mundial. Després de la mort de Griot el 2011, el quadre va passar als seus hereus. Pierre-Auguste Renoir va pintar desenes de retrats dels seus fills i concretament va fer tres versions d'aquesta escena, molt similars. A més de la que ha estat subhastada, les altres dues són a la National Gallery of Art de Washington i al Musée de l'Orangerie de París.

[dimecres, 26.11.25]
L'Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Televisió de Nova York es fixen en el talent català guardonant l'actor Oriol Pla i la documentalista Joanna Pardos
L'eufòria s'ha apoderat a can Pla-Solina, la nissaga artística que pica pedra des de fa més de cinquanta anys i que integren l'actor Quimet Pla i l'actriu Núria Solina, pares de l'actor Oriol Pla Solina i l'actriu Diana Pla Solina. Els Pla Solina és una família que ha crescut enmig del teatre de barraca de la dècada dels anys setanta quan Quimet Pla i Núria Solina recorrien viles i ciutats amb els seus espectacles de carrer. D'aquesta vida nòmada ha continuat als escenaris el veterà Quimet Pla i n'han sortit els dos joves intèrprets que practiquen totes les disciplines, des de la dramàtica a la de la pista de circ, passant pel cinema i per la televisió. Oriol Pla Solina s'ha coronat amb el premi al millor actor dels Emmy Internacionals de Nova York per la seva interpretació a «Jo, adicto», direcció de Javier Giner (autobiografia de la seva etapa en la caiguda en els inferns de la droga), producció de Disney+, un tàndem que ha permès convèncer els acadèmica de l'Acadèmia Internacional de les Arts i les Ciències de la Televisió a Nova York. És la primera vegada que un actor català obté un Emmy. Però no és aquest l'únic èxit del talent artístic català als Emmy d'aquest any perquè la periodista i documentatalista Joanna Pardos ha estat premiada pel seu documental d'espors basat en el cas Rubiales dins l'esport futbolístic femení.

[dimarts, 25.11.25]
A l'ombra de l'avelut
L'avelut, per als que no practiquin la religió jueva, és el període de dol que prohibeix —prohibir és una manera de dir— que els que honoren els seus difunts estimats s'estiguin de demostrar-se aquells dies alegres, no tinguin la temptació de matar el temps fent sopars amb amics i molt menys distreure's amb música —no sé si a l'era d'Spotify i auriculars aquesta normativa s'acaba respectant— i, cosa que, per cert, afecta el sector que ens ocupa, es guardin prou d'anar a veure res de teatre o d'assistir a algun concert. Els creients més rigorosos saben, a més, que, durant gairebé un any, han de recitar cada dia el “kaddish” i, complert el dol, l'aixecament de la prohibició ha de ser respectada tant com la seva instauració [crítica integra a la revista digital Clip de Teatre]. És a dir: a partir d'aleshores del que s'han d'abstenir els implicats és de manifestar cap altre senyal de dol. I tal dia farà un any. Dit així, pot semblar que l'avelut, el dol hebreu, segueixi un guió propi de comèdia. Però ja se sap que cada cultura, cada comunitat, cada família és deutora de la seva pròpia tradició. I, respectada més o menys, d'una manera o d'una altra, la tradició sempre deixa rastre ni que els seguidors decideixin que no en són practicants. La religió, totes les religions, tenen unes urpes invisibles capaces d'esgarrinxar fins a treure sang.

[dilluns, 24.11.25]
Es presenta la pel·lícula »Mar i cel» produïda per 3Cat sota la direcció de Paulí Subirà i rodada amb 4K HDR Dolby Vision amb imatges inèdites del musical de Dagoll Dagom i amb l'Orquestra Simfònica del Vallès
El musical «Mar i Cel» fa el salt a la gran pantalla gràcies a una coproducció amb 3Cat. La pel·lícula ofereix una nova manera de viure l’espectacle. Dirigida per Paulí Subirà Claramunt, la pel·lícula combina la força de l’espectacle teatral amb un llenguatge cinematogràfic espectacular. Rodada íntegrament en 4K HDR i Dolby Vision, mostra imatges inèdites i noves perspectives com càmeres situades sobre el mític vaixell de Dagoll Dagom. La banda sonora compta amb la participació de 53 músics de l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigits per Sergi Cuenca amb la supervisió de Joan Vives, i amb Albert Guinovart, autor de la partitura original, al piano. Dagoll Dagom i 3Cat han vlgut fer aquesta vegada no un simple enregistrament teatral com els nteriors sinó una nova experiència cinematogràfica. La pel·lícula «Mar i cel» es va rodar durant dos dies al Teatre Victòria amb la col·laboració de les multinacionals Sony i Fugi per captar les imatges amb tecnologia d'última generació. Intèrprets i instruments de l'orquestra es van enregistrar per separat amb la idea que el resultat final de la mescla donés lloc a un so immersiu dissenyat per l'enginyer especialista de 3Cat Llorenç Gómez. El muntatge audiovisual final compta amb seqüències noves que no existeixen en l'obra de teatre per ajudar a situar l'espectador tant en el context històric com per entendre millor la narrativa de l'obra.

[diumenge, 23.11.25]
Cinc produccions pròpies de 3Cat s'han endut premis en la 23a edició dels Premis Zoom de la Televisió i les Plataformes Digitals
Els programes «La travessa», «Titó» i els reportatges «La bona mort» i «Et faran un home» dels serveis informatius són els més destacats. A més els periodistes Helena Garcia Melero i Ramon Pellicer els han distingit amb el Premi d'Honor del certamen 2025, per la seva trajectòria i una carrera marcada pel rigor professional. Els premis Zoom de la Televisió i les Plataformes Digitals han distingit en la secció de ficció, s'han premiat dues produccions: «Los sin nombre», dirigida per Pau Freixas i coproduïda per Filmax i Movistar Plus i «Die Niechte des Polizisten», un film alemany dirigit per Dustin Loose amb producció de Wiedemann&Berg i SWR. En la categoria d'entreteniment han obtingt premis «La Travessa. Expedició Mediterrani». Una producció d'Aguacate & Calabaza Films i 3Cat presentada per Laura Escanes. Altres guardons dels Premis Zoom són en la secció de programes culturals, destaquen «Plat en Blanc», un documental dirigit per Alan Fàbregas i Ramon Pardina i produït per Abacus i 3Cat, amb una menció especial per a «León de Perú», el primer contingut produït íntegrament pels mitjans del Vaticà. En la categoria infantil i juvenil, s'ha distingit «Titó», el programa revelació dirigit per Cristina Jiménez i produït per 3Cat. En informatius, «La bona mort», un documental del programa 30 Minuts sobre l'eutanàsia, de Begoña Grigelmo Miquel i Xavier Brichs. Els Premis d'Honor a la Trajectòria han estat per a Helena Garcia melero i Ramon Pellicer. Un premi especial s'ha adjudicat a Jaume Santacana per la seva dedicació al món audiovisual i per transmetre el seu saber a noves generacions. Els Premis Zoom els organitza des del 2003 l'Ateneu Igualadí.

[dissabte, 22.11.25]
Dues obres inèdites de Johann Sebastian Bach s'han estrenat després de 300 anys a l'església de Leipzig on hi ha enterrat el músic
En aquest espai emblemàtic s'han pohut escoltar per primera vegada dues peces inèdites per a orgue que, després de tres dècades de recerca, han estat atribuïdes a Johann Sebastian Bach, segons els estudiosis de l'Arxiu Bach de Leipzig. Es tracta de dues obres de joventut de Bach, compostes fa 320 anys i descobertes el 1992. Les peces s'han interpretat a l'església de Sant Tomàs de Leipzig on va ser enterrat el compositor el 1750. Les dues peces es van trobar a la Biblioteca Reial de Brussel·les. S'hi va trobar peces del segle XVII que provenien de Turíngia, a l'est d'Alemanya, i es va plantejar que com a mínim un parell d'aquelles partitures anònimes i sense data podien ser transcripcions de composicions de Johann Sebastian Bach. Es tracta de dues xacones, una forma musical que Bach va practicar amb freqüència, compostes entre el 1702 i el 1704 durant la seva etapa a Arnstadt, el seu primer destí professional com a professor. Les obres han passat a ser part de l'índex de les obres de Bach catalogades com a Xacona en re menor BWV 1178 i Xacona en sol menor BWV 1179.

[divendres, 21.11.25]
Reapareixen al Quebec les joies familiars dels Habsburg que van sortir el 1918 de la cambra del tresor del Palau Imperial de Viena
El setmanari Der Spiegel ho ha desvelat a partir d'una entrevista amb Carles d'Hagsburg, el nét de l'últim emperador d'Àustria. El nét assegura que ell mateix no sabia res sobre el parador de les joves fins que, fa un any, dos dels seus cosins el van informar sobre l'existència de l'amagatall. El tresor va desaparèixer el 1921 i des de llavors havien circulat molts rumors sobre on havia anat a parar, amb hipòtesis que anaven des del robatori fins a la possibilitat que els Habsburg l'haguessin venut. A les memòries publicades el 1966 per un comerciant suís de pedres precioses s'afirmava que el llegendari diamant conegut com El Florentino, que té la mida d'una nou, havia estat tallat a peces. El novembre de 1918, l'emperador Carles I va ordenar traslladar les joies familiars dels Habsburg des de la cambra del tresor del Palau Imperial de Viena cap a Suïssa. Segons Carles d'Habsburg, l'emperadriu Zita, vídua de Carles I, va portar les joies al Canadà en una maleta marró fins a l'amagatall del Quebec. Entre els objectes hi havia, a més del gran diamant, la corona de diamants de l'emperadriu Sissí, un rellotge de maragdes que l'emperadriu Maria Teresa va regalar a la seva filla Maria Antonieta i nombrosos articles més. Però no han estat recuperats tots els objectes desspareguts. A més de la corona de diamants de Sissí, falten nombroses joies que eren a la cambra del tresor abans del trasllat. El seu parador continua sent un misteri.

[dijous, 20.11.25]
Dos cellers catalans distingits en el rànquing entre els cinquanta millors del món per visites de tast i per la valoració de l'espai i el producte
Els cellers Perelada, amb les instal·lacions a Peralada, a l'Alt Empordà, i el Gramona, amb les caves a Sant Sadurni d'Anoia, a l'Alt Penedès han estat distingits entre els cinquanta cellers considerats els millors del món. Això almenys és el que recull la relació per «The World's 50 Best Vineyards 2025» que els reconeix entre els vint-i-cin primers: el de Perelada s'incorpora enguany al rànquing i ocupa la posició vint-i-dos, mentre que el de Gramona se situa al número vint-i-cinc. La llista vol recollir les millors experiències de turisme enològic, de manera que posiciona llocs excepcionals per tastar vins líders en l'àmbit mundial. El celler de Perelada és definit com una carta d'amor líquida a la història i al patrimoni i el qualifica com un celler insígnia de l'Empordà que, a més, ofereix un viatge immersiu i experiencial. Pel que fa al celler de Gramona, el defineix com a artesans del temps i en destaca l'elaboració de vins escumosos des de principis del segle XX. També es remarca que totes les vinyes es gestionen segons principis orgànics i biodinàmics. Altres cellers d'entre el rànquing de la cinquantena, però situats a l'Estat espanyol, són el de Bodegas Ysios, de Laguardia, a La Rioja; el de Pago de Carraovejas, el de Bodegas Tio Pepe, el de Vivanco, de l'Abadía Retuerta i el de Marquès de Murrieta. ¿I el primer de la fila...? Doncs cal anar a Xile —on ara es debaten entre l'esquerra comunista i la ultradreta llatina— i es tracta del celler Vik, a la Vall de Millahue. Anar a fer una copa, cada vegada és més lluny i més car.

[dimecres, 19.11.25]
Airada napolitana amb ventijol català
¿Què té Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 maig 1900 - Roma, 31 octubre 1984) que fascina tant el teatre català? Si fem memòria, trobem, entre alguna altra, les posades en escena de «La gran il·lusió», dirigida per Hermann Bonnín, el 1988, al Teatre Romea; «L'art de la comèdia», dirigida per Jordi Mesalles, el 1992, al SaT; i «Filomena Marturano», que Alfred Lucchetti, d'arrels napolitanes, va traduir i representar el 1995, a l'antic Teatre Goya, sota la direcció de Frederic Roda, i que en cinema, amb guió del mateix De Filippo, l'havia adaptat Vittorio de Sica, el 1964, però amb el títol «Matrimoni a la italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El mateix Oriol Broggi la va revisionar el 2023. Però, sobretot, arran de posades en escena posteriors de De Filippo, la d'ara, «Natale in casa Cupiello», i la que Sergi Belbel va dirigir, el 2002, amb ajudantia de direcció ja d'Oriol Broggi, al Teatre Nacional de Catalunya, «Dissabte, diumenge, dilluns» —aquí també s'esmentava una vegada el ragout que es cuinava al TNC i se sortia en un balconet imaginari a prendre l'aire, com allà—, em sembla que el discurs de l'autor napolità troba el seu millor pòsit en els espectadors que procedeixen d'orígens de les classes mitjanes catalanes, que han viscut la infància o l'adolescència dels anys cinquanta i seixanta del segle XX en contacte amb gent de barris populars o en poblacions petites i hi veuen reflectides moltes de les reaccions, les actituds i les maneres de prendre's la vida que tenen, contràriament als espectadors de classes altes o més benestants que ho tenen encara com una assignatura pendent o ho veuen com una faula que els sona esperpèntica.

[dimarts, 18.11.25]
El do de fer galls fins a morir en l'intent
No hi ha cap dubte que la popular i excèntrica cantant nord-americana —ningú no pot dir que no ho fos— coneguda com a Florence Foster Jenkins (Wilkes-Barre, Pennsilvània, EUA, 1868 - Manhattan, Nova York, EUA, 1944) tenia el do de fer galls a discreció i va convertir l'art de desafinar en una icona contraposada a l'art selecte dels millors cantants lírics. El dramaturg anglès Peter Quilter, que ha estrenat les seves obres en més de quaranta països i que ha estat reconegut sobretot per l'oscaritzat biopic sobre Judy Garland, tant al teatre com al cinema, és qui va repescar i repopularitzar fa vint anys la que pejorativament ha estat coneguda com “la pitjor cantant del món” o, com diu el títol de la pel·lícula adaptada i protagonitzada per l'actriu Meryl Streep, amb el mateix títol patronímic «Florence Foster Jenkins» —en exclusiva encara a Netflix— va reviure la cantant que, quan ja tenia 76 anys, va aconseguir actuar al Carnegie Hall el 1944 amb revenda d'entrades i ple fins al galliner —un mes abans de la seva mort d'un atac de cor— entre els afalacs dels seus fans i les esbroncades o les crítiques dels qui no tenien pietat sobre el seu desafinament i els seus galls [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. De tot això, Peter Quilter en fa un biopic teatral, musical, divertidíssim i a la vegada reflex de la tenacitat, de la lluita contra les adversitats i de la impertorbable persecució del somni personal, ni que sigui amb el vel fosc als ulls que no permet veure-hi més enllà, acomboiada sempre pels seus pròxims, el pianista que l'acompanya durant tota la seva aventura, l'actor de tercer ordre, marit i amant a estones perdudes, l'amiga de confiança que volia ser ballarina i un club de fans a qui els galls de la seva deessa no els provoca cap tremolor de cames.

[dilluns, 17.11.25]
Polifonia futurista entre tenebres
De la mateixa manera que hi ha autors d'un sol llibre, cantants d'una sola cançó o intèrprets d'una sola obra, també hi ha companyies d'un únic espectacle. I quan es parla de la companyia Cor de Teatre, de seguida ve a la memòria el seu espectacle «Operetta» que, reposat i revisat l'any passat, ha tornat a tenir una gira intensa per diversos escenaris. Cor de Teatre s'ha guanyat a pols el lloc imprescindible que ara ja té dins de la programació teatral i musical del país i d'auditoris d'Europa on l'espectacle «Operetta», precisament, s'ha guanyat el cor, parlant de Cor de Teatre, dels espectadors [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Amb l'espectacle «Nauta», el més recent de la companyia de Banyoles, la troupe de Cor de Teatre fa un salt des de la lluminositat i la disbauxa lúdica i orgànica d'«Operetta», menestralia de carn i os, a les tenebres d'un món de gènere fantàstic combinant el moviment, la coreografia —col·laboració de Mal Pelo— i la videocreació en una mena de mirada immersiva similar a la que els espectadors experimentarien si assistissin al concert teatralitzat de «Nauta» amb ulleres de realitat virtual en 3D.

[diumenge, 16.11.25]
Palestina i el setge de Gaza protagonitzen l'edició del World Press Photo que s'exhibeix com cada any al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins a mitjan desembre
Els conflictes a Gaza, Ucraïna, la crisi mediambiental, la migració i la polarització política són alguns dels temes protagonistes que es poden veure fins al 14 de desembre a l'exposició World Press Photo 2025 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), l'any en què el premi compleix 70 anys. L'autora de la fotografia guanyadora d'enguany, d'un nen palestí que va perdre els dos braços en un bombardeig israelià a Gaza, és la fotògrafa palestina Samar Abu Elouf, que amb motiu de l'exposició del World Press Photo ha visitat Barcelona i el CCCB. L'autora diu que va fer la foto durant la mitja hora justa que entrava el sol per la finestra de la seva habitació. El temps just per captar la mirada. Ella mateixa li va treure la samarreta i es va adonar que també tenia una malaltia a la pell arran del bombardeig. La fotògrafa ha explicat que va fotografiar almenys vint-i-cinc infants més com Mahmoud. Després de cada història, de cada foto, es passava una setmana a casa plorant. El protagonista de la imatge guanyadora d'aquesta edició del World Press Photo viu a Qatar, on va a l'escola i aprèn a fer servir els peus per fer-ho tot. L'ONU calcula que, el desembre de l'any passat, Gaza comptava amb el nombre més alt d'amputacions infantils per càpita del món.

[dissabte, 15.11.25]
La musicalitat de la llengua que flueix com un doll d'aigua
Em fa l'efecte que la versió que el director Xavier Albertí (Lloret de Mar, La Selva, 1962) ha fet de l'obra «La corona d'espines» de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961), vol ser sobretot una peça de cambra per deixar que la musicalitat i la potència del vers i la llengua de Sagarra ocupin tot l'espai i no els distreguin ni res ni ningú. Però les crcumstàncies són les que són i com que Josep Maria de Sagarra es mereix una Sala Gran perquè després no diguin que no es tenen en compte els noms del patrimoni nacional —el seu fill i màxim defensor Joan de Sagarra mort fa sis mesos i revalidat ara per la seva néta n'hauria estat ben satisfet si ho pogués veure—, el muntatge d'Albertí ha hagut d'adaptar-se a una mena de “grandeur”, però a la catalana [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I parlo de “grandeur” intencionadament perquè la història del Senyor de Bellpuig se situa a la Solsona aristocràtica del 1793, just quan fronteres enllà esclatava la revolta i queien caps en rodó com els dels malaguanyats monarques francesos Maria Antonieta i Lluís XVI. Alguna cosa hi ha d'aquesta referència en l'obra de Sagarra. Però hi és tan subtil que passa gairebé desapercebuda i encara més perquè el poeta, dramaturg, traductor, articulista i narrador escriu i estrena «La corona d'espines» el 1930, a l'albada, doncs, de la proclamació de la República Catalana i el revulsiu social que aquest fet provocarà a partir del 14 d'abril del 1931.

[divendres, 14.11.25]
Influenciador celestial
La nova proposta agosarada del dramaturg Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, Illes, 1996) vol posar el dit a la nafra de la plaga dels influenciadors —personatges coneguts amb l'anglicisme de l'àlies “influencers”— que com el seu nom d'ofici virtual indica intenten amb els seus sopars de duro influir o manipular els milers de seguidors o ànimes de càntir que tenen a les xarxes fent-los creure que allò que ja deien els avis era veritat: es poden lligar gossos amb llangonisses. D'estafadors de guant blanc n'hi ha hagut tota la vida. El que passa és que evolucionen i milloren el mètode i l'estratègia. I, fins ara, el cim més alt l'han aconseguit colonitzant les xarxes i apoderant-se sobretot dels usuaris més joves, sempre delerosos de trobar més enllà de la pantalla el que no els ofereix el món real [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. S'entén, i fins i tot es pot compartir, quina és la intenció de Miquel Mas Fiol amb l'espectacle «Burpees». Un títol, per cert, que vol representar aquesta modalitat d'exercici físic que es mesura en quantitat de flexions, salts verticals i posicions a la gatzoneta —no apte per a humans amb ossos malmesos—, i que amaga també una obsessió per l'estètica, potser més masculina que femenina a hores d'ara.

[dijous, 13.11.25]
Es renova el programa de Barcelona amb les Fàbriques de Creació amb una mesura que impulsa una nova governança per establir un model de finançament i apostar per la internacionalització
Cada equipament tindrà un consell de la Fàbrica propi que garantirà la transparència i la qualitat en la gestió. A més, la xarxa incorporarà projectes associats per sumar diversitat i complicitats al territori. En paral·lel, les fàbriques reforçaran la seva presència internacional amb programes específics. La xarxa compta amb 11 Fàbriques en 6 districtes de la ciutat de Barcelona, més de 27.000 m² dedicats a la creació. Durant el 2024 ha acollit 817 projectes artístics, 1.354 activitats de difusió, i és un model pioner al món que ha servit d’inspiració a altres iniciatives. Ara l’Ajuntament de Barcelona es compromet a finançar fins al 60% del pressupost de cada Fàbrica, amb una inversió global anual de 3 milions d’euros en activitats i 1 milió en infraestructures per al 2026. Aquesta actualització, impulsada per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), consolida un ecosistema cultural que ha esdevingut referent a nivell local i internacional. La nova mesura de les Fàbriques de Creació recull l’experiència acumulada durant gairebé dues dècades des de la posada en marxa del programa, i incorpora criteris renovats de gestió, missió i relació amb l’ecosistema creatiu. Per primera vegada, es defineixen amb claredat els requisits per formar part de la xarxa, amb especial èmfasi en la vocació pública, la independència de gestió i la capacitat d’impacte territorial.

[dimecres, 12.11.25]
Un musical sobre Antoni Gaudí en el seu centenari amb lletra de Jaume Viñas, música de Marc Sambola i direcció de Martí Torras farà una gira durant el 2026 per més de trenta ateneus programat per la Federació d'Ateneus de Catalunya
La companyia La Tremenda i la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) han programat la producció de l’espectacle «L’arquitecte prohibit», un musical de Jaume Viñas amb música i lletres de Marc Sambola que es representarà en trenta-tres teatres d’ateneus. Dirigida per Martí Torras Mayneris i interpretada per Clàudia Abellán, Paula Amell, David Bonilla, Arnau Fà, Lu Martín, Abril Morera, Gerard Portolés, Queralt Sánchez i Alba Serrano, el musical es basa en la figura de l'arquitecte Antoni Gaudí per commemorar el centenari de la seva mort durant el 2026. «L'arquitecte prohibit», que s’estrenarà el 31 de gener al teatre de l’Ateneu Unió de la Colònia Güell i, posteriorment, girarà pels escenaris de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya (XTAC), és un homenatge crític i poètic al llegat de Gaudí. L’obra, que retrata una Barcelona on l’art i l’arquitectura han estat esborrats per un règim autoritari, explora què passa quan la memòria s’esvaeix i com l’art pot tornar a bategar a través de les persones. En l’argument d’aquest musical de nova creació, la ciutat de Barcelona ha donat l’esquena al seu llegat. No hi ha herència. No hi ha abans. El passat s’ha oblidat. Cinquanta anys després de la tragèdia que va sacsejar Europa, el nou ordre implantat a tot el continent, cull els fruits d’una societat altruista i entregada a la comunitat. No hi ha sequeres, no hi ha fam. I enmig d’aquesta idíl·lica utopia, un grup d’universitaris descobreix un llibre prohibit. La porta a un món desconegut que definirà el seu futur.

[dimarts, 11.11.25]
Tercera temporada de l'obra «Lluna plena» adaptada i dirigida per Àlex Rigola sobre de la novel·la d'Aki Shimazaki i interpretada per Andreu Benito, Luisa Castell, Miranda Gas i Ernest Villegas al Heartbreak Hotel
“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint. No em quedava res, només somniava sota un cirerer florit.» Amb aquests versos de Serrat ja dono a entendre quin és el rerefons de «Lluna plena» d'Aki Shimazaki. Els protagonistes són en Tetsuo i la Fujiko, dos delicats i suggerents personatges que il·luminen l'actor Andreu Benito i l'actriu Lluïsa Castell [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els dos són en una residència d'avis —“une maison de repos”, que diuen els francesos— i la plaga de l'Alzheimer s'apodera de la Fujiko. I com fa “el senyor Alzheimer” —tal com l'anomena afectuosament l'actriu Carme Eias— un matí, quan la Fujiko es desperta, no reconeix el seu marit amb qui ha conviscut durant quaranta anys. Aki Shimazaki no vol, en la seva novel·la, fer una descripció més de les conseqüències de l'Alzheimer, que ja són prou conegudes, sinó que fa un tomb i obre una porta a l'esperança: fins i tot amb l'Alzheimer hi ha l'oportunitat d'una nova vida.

[dilluns, 10.11.25]
Deu sales del Centre d'Art Amatller del Passeig de Gràcia de Barcelona exposen els bestiaris medievals sota el lema «La biblioteca fantàstica de les bèsties»
Aus fènix, dracs, harpies, grius, balenes, abelles, formigues, paons, pelicans, sirenes, xais, centaures, unicorns, basiliscs, elefants, panteres, lleons... tots formen part dels bestiaris fantàstics i d’un univers simbòlic que dels llibres va passa a capitells, pintures, escultures, tapissos, entre altres elements artístics. A banda de les sales habituals del Centre d'Art Amatller, veïna de la Casa Batlló, al Passeig de Gràcia de Barcelona, l'exposició «La biblioteca fantàstica de les bèsties» inclou també una experiència immersiva en una sala de 300 metres quadrats. En aquest espai, el visitant s’impregna d’animals i criatures que van formar part de l’imaginari medieval i que van copar les pàgines dels bestiaris originaris de l’edat mitjana que eren un compendi d’animals reals o fantàstics carregats de significats simbòlics. L’exposició «La biblioteca fantàstica de les bèsties» allotja fins a catorze peces originals del Museu Episcopal de Vic amb motius animals i un bon nombre d’elements audiovisuals (per a un dels quals estan incloses ulleres de realitat virtual) sobre els orígens i la projecció dels bestiaris. La producció disposa, a més de la sala immersiva, d’un espai de realitat virtual que transporta l’espectador al final del món. El visitant es veu a cavall d’una au fènix per contemplar un paisatge singular i se li acosten diverses criatures alades fantàstiques, per acabar visitant els inferns.

[diumenge, 09.11.25]
Quarta temporada de l'espectacle «La paella dels dijous» de Cristina Clemente amb Jordi Andújar, Lloll Bertran i Núria Cuyàs dirigit per Muguet Franc a El Maldà
D'arrossos n'hi ha de moltes menes: l'arròs llarg, l'arròs bomba, l'arròs rodó, l'arròs ecològic, l'arròs integral... i fins i tot, com un signe dels temps, l'arros sushi i l'arròs salvatge. A les Terres de l'Ebre, on hi ha els de cal Nomen, empresa col·laboradora d'aquest espectacle, us ho explicaran. I també ho expliquen, amb l'excusa de l'arròs, els tres protagonistes d'aquesta comèdia de la dramaturga Cristina Clemente (Barcelona, 1977), tres bones persones de la Vila de Gràcia: la Mercè, la mare, i el Guifré (casat) i la Lia (soltera), els seus dos fills, perquè, a la vida, com a l'arròs, també hi ha vides llargues, vides bomba, vides rodones, vides ecològiques, vides integrals i, ¿per què no si són un signe dels temps?, vides sushi i vides salvatges. La Mercè, separada de fa temps, és de les gracienques que porta la senyera dins el cor i ho expressa amb motius arreu del pis on les quatre barres no hi falten [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si per Sant Jordi, els més patriotes les posen de faldilla a les taules de llibres i els supervivents dels jocs florals les van servir també de cortinatges per tapar les cames dels ponents ¿per què no es poden tenir a la nevera de la cuina? La Mercè és una fan de tot el que respira catalanitat i barri com els castellers o els geganters i, com a bona germana de sang de la gent del sud i del País Valencià, és també una amant de l'arròs ben ros que és el que ella fa cada dijous quan el seu parell de galifardeus tenen cita fixa a casa seva. Esclar que, no sempre el missatge de la mare coincideix amb el missatge dels fills. Ja ho diuen: cria fills i qui sap si et sortiran corbs. O, dit d'una altra manera, fes-los arròs cada dijous, i qui sap si no es covarà abans d'hora.

[dissabte, 08.11.25]
Desencís mil·lenista càustic i gamberro
Quan ja s'està pensant en com s'anomenarà la pròxima generació, ens centrem, de moment, en l'anomenada “Generació mil·lenista” o també “Generació Y”, que correspon als encara anomenats joves nascuts entre els anys 1980 i 2000, els últims, doncs, del segle XX. Aquests han deixat enrere els que pertanyien a l'anomenada “Generació X”, la dels que ara ja freguen la frontera dels cinquanta i que van ser fruit del boom de la natalitat després de la Segona Guerra Mundial. El dramaturg i director illenc, Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, 1996), un dels mil·lenistes, fa quatre anys que ha anat creant una trilogia sobre el desencís, la frustració, la incertesa i la foscor a la qual s'ha hagut d'enfrontar la seva generació sense acabar de veure mai la llum al túnel de sortida. I per bastir un projecte com aquest («Trilogia de la condició “Millennial”») s'ha agafat a la solidesa de tres clàssics universals: «Càndid o l'optimisme», de Voltaire; «Les penes del jove Werther», de Goethe; i «Els miserables», de Victor Hugo [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Vist així pot semblar una temeritat, però en tot cas és una temeritat calculada. Primer perquè cadascuna de les tres peces ja porta de manera individual un rodatge d'anteriors estrenes (les últimes al Teatre Tantarantana) i després perquè el fet de recuperar-les ara a l'Espai Lliure li ha permès alternar les representacions per separat i, en una sessió de marató, les tres peces alhora els caps de setmana (aproximadament des de dos quarts de cinc fins a les deu de la nit, amb generosos entreactes), una opció, per descomptat, que facilita que els espectadors nous o els que hagin volgut repetir ara puguin constatar la relació que hi ha entre les trames i els personatges protagonistes de cadascuna de les tres parts.

[divendres, 07.11.25]
Torna ara al Teatre Coliseum la versió d«El Tenoriu» amb Sílvia Abril, Andreu Buenafuente, David Olivares, Anna Bertran i Roger Julià, amb dramatúrgia d'Israel Solà i direcció de Carles Sans
Els Buenafuente fan una francesilla. S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És imprescindible que una francesilla (*) com aquesta compti amb intèrprets que, només sortir a l'escenari, els espectadors en facin de seguida una segona reinterpretació pel que en coneixen de les seves altres actuacions, sobretot les televisives. Això és el que passa amb els dos caps de cartell: l'actriu i còmica Sílvia Abril (que hi fa primer de salerosa Macarena, la cambrera de la taverna, i després d'innocent Doña Inés elevada al cub. I el comunicador i còmic (¿i també actor des d'ara?) Andreu Buenafuente, que hi fa, esclar, de Don Juan —un Don Juan molt Buenafuente sempre— barret de plomall al cap i espasa a la cintura.

[dijous, 06.11.25]
Tercera temporada de l'obra «La trena» de Laetitia Colombani amb Cristina Genebat, Marta Marco, Aida Oset i Clara Segura al Teatre Goya
Una trena està formada per tres badies que s'entrellacen relligant estretament una porció de cabell. Aquesta és l'estructura simbòlica que fa servir l'autora francesa Laetitia Colombani (Bordeus, la Gironda, França, 1976) en la seva novel·la «La trena (La tresse)» de la qual l'Editorial Salamandra va adquirir els drets i, des del 2018, la va expandir tant en català com espanyol. «La trena» s'ha convertit en un dels fenòmens literaris dels anys de tancament per la pandèmia. I s'ha convertit també en un best-seller internacional. No és estrany, doncs, sinó reconfortant, venint d'on venim, que l'adaptació teatral que han fet l'actriu i traductora Cristina Genebat i l'actriu Marta Marco, després d'una idea d'elles dues a més de l'actriu Clara Segura i Bet Orfila (de La Perla 29), sigui de les poques estrenes de la nova temporada que ha recuperat les sessions exhaurides i fins i tot l'enyorada venda anticipada. Però encara és més reconfortant la reacció dels espectadors que, després de gairebé dues hores de representació, s'aixequen en massa, com si tinguessin una molla al seient, per aplaudir dempeus l'obra que el quartet d'intèrprets format per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina / Aida Oset (2025) i Clara Segura han elaborat a partir de la novel·la de l'autora francesa [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Crec que una de les explicacions del fenomen és que la influència de la recent lectura de la novel·la fa que molts espectadors —potser hauria de dir més aviat “espectadores”— vegin reflectides a l'escenari les vivències i els reptes de les tres dones protagonistes. Recordem-les per a aquells que encara no hagin llegit el relat: es tracta de la Smita, que vol una millor vida per a la seva filla marcada per la separació de castes de l'Índia; la Giulia, que veu venir l'amenaça que el seu taller familiar de perruques de Palerm se'n vagi a l'aigua; i la Sarah, una advocadessa del Quebec que concilia com pot la seva trepidant carrera professional amb la família monoparental i els fills en el moment que rep el sotrac del diagnòstic d'un càncer de mama.

[dimecres, 05.11.25]
Que Santa Llúcia els conservi la vista
Aquest any, per primera vegada en 74 anys, no hi haurà la que s'havia conegut tradicionalment com La Nit de Santa Llúcia, aquella que atorgava alguns dels premis literaris més antics i reconeguts de les lletres catalanes, com el Sant Jordi de novel·la o el Carles Riba de poesia. La Nit de Santa Llúcia, que organitzava en solitari Òmnium Cultural, havia passat per diferents etapes: des de la inicial, en clandestinitat, el 1951, inventada per l'editor de Selecta i fundador de la Llibreria Catalònia, Josep Maria Cruzet, amb l'atorgament del premi Joanot Martorell de novel·la que publicava l'editorial Aymà. En van dir de Santa Llúcia perquè rememorava la mort el 13 de desembre del 1926 del jove escriptor de trenta anys Joan Crexells, nom també d'un dels premis literaris que encara s'atorguen actualment des de l'Ateneu Barcelonès. No va ser fins al 1960 que la Nit de Santa Llúcia va instituir el premi Sant Jordi de novel·la, una iniciativa que va anar de bracet amb la fundació, un any després, d'Òmnium Cultural. Les Nits de Santa Llúcia, fins al 1971, se celebraven amb un sopar anomenat “literari” a Barcelona. Des del 1972, Òmnium Cultural va voler expandir la seva llavor per tot Catalunya i ja va adoptar el sobrenom de La Festa de les Lletres Catalanes. Diferents seus territorials n'eren les amfitriones o coorganitzadores [comentari íntegre de la sèrie El cafetó]. I a partir del 1979, que va tenir lloc a Reus, la Nit de Santa Llúcia es va envoltar d'actes paral·lels amb la complicitat de diverses entitats culturals. La intenció itinerant va durar uns quants anys més fins que es va tornar a establir a Barcelona. Entrat el segle XXI, a partir del 2010, la Nit de Santa Llúcia va deixar de ser un sopar “literari” i va adoptar el format d'espectacle televisiu —escurçat de temps i abans del TN Vespre— emès des d'auditoris o teatres, amb un resultat d'alts i baixos. Les últimes edicions tenien lloc a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya i ni el caràcter televisiu, ni el ritme ni el contingut havien aconseguit fer-ne un gala de les que ara es porten sinó que en alguna ocasió havien fins i tot ratllat perillosament el registre patètic.

[dimarts, 04.11.25]
La Nit de Santa Llúcia deixa la tradicional efemèride del mes de desembre i coincidint amb els 75 anys es convertirà en la Nit de les Lletres Catalanes renovada en una gala que emetrà TV3 des del MNAC el mes de març del 2026
Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans coorganitzaran a partir d'ara la Nit de les Lletres Catalanes, que tindrà lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) el 14 de març de 2026, en aquesta primera edició tot i que posteriorment es vol avançar al mes de febrer. La nit de premis tan veterans com el Sant Jordi de novel·la o el Carles Riba de poesia sempre es feia, des de l'any 1951, al voltant del 13 de desembre, festivitat de Santa Llúcia. Ara es cancel·la l'edició del 2025 i a partir del 2026 es renovarà definitivament com a Nit de les Lletres Catalanes, amb un mou model, més gran i més espectacular, i una primera gala, retransmesa per TV3 després del TNVespre, el dissabte 14 de març del 2026, des de la Sala Oval del MNAC. L'acte comptarà també amb el suport del Departament de Cultura, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, i del Departament de Política Lingüística, entre altres institucions i patrocinadors privats. Es mantindran els premis habituals amb la particularitat que el Sant Jordi de novel·la passa de 65.000 € a 75.000 € i s'hi afegiran altres premis que s'atorguen al llarg de l'any (Òmnium Millor Novel·la de l'Any o Montserrat Franquesa de Traducció del PEN Català) i la creació de nous premis com l'Àngel Guimerà de literatura dramàtica dotat amb 15.000 € i el premi Lo Somni al nou talent literari (obra inèdita), convocat per La Magrana, dotat amb 10.000 € desvinculats dels drets d’autor.

[dilluns, 03.11.25]
Els Països Baixos tornaran a Egipte una escultura de 3.500 anys d'antiguitat que va ser confiscada en una fira d'art neerlandesa presumptament robada
L'anunci arriba després de la inauguració del Gran Museu de Guiza a Egipte, presentat com el museu arqueològic més gran del món. La peça que es tornarà va ser robada i exportada il·legalment, probablement durant els disturbis de la Primavera Àrab del 2011. Es tracta del bust que representa un alt funcionari del regnat del faraó Tuthmosis III (1479-1425 aC). L'escultura va ser confiscada en una fira d'art neerlandesa a Maastricht el 2022 després que algú avisés anònimament les autoritats sobre el seu origen il·lícit. Una investigació de la policia neerlandesa i la inspecció del patrimoni cultural va confirmar que l'escultura havia estat saquejada i retirada de manera il·lícita d'Egipte. L'antiquari que tenia la peça la va lliurar voluntàriament després de la investigació. El govern neerlandès preveu entregar l'escultura a l'ambaixador egipci als Països Baixos a finals d'aquest any perquè torni a Egipte, segurament al recent Gran Museu de Guiza inaugurat, tot i que no s'ha fixat cap data específica. El 2024, els Països Baixos ja van tornar a Egipte tres objectes arqueològics exportats il·legalment d'Egipte: un uixebti per a Ipethemetes de Tebes, d'entre el 664 i el 525 aC, una pintura de la deessa Isis d'entre el 30 aC i el 642 dC i un cap momificat que data d'entre el 170 al 45 aC., tres peces exportades il·legalment d'Egipte després del 2014 i recuperades gràcies a diverses investigacions policials.

[diumenge, 02.11.25]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'octubre del 2025 amb 31.345.260 visitants que han fet 68.110.555 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'octubre del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'octubre del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (25 anys, 7.832 edicions) de 31.345.260 visitants i 68.110.555 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.321,8 visites de pàgines (11,33 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 47 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.025 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dissabte, 01.11.25]
De multiplicar pans i peixos a multiplicar Nocilla
Deien: “Crieu fills i us sortiran corbs!”. Però aquests eren altres temps. Ara, la criança és una de les assignatures més difícils de l'ésser humà: calen manuals d'ajuda, preparació psicològica, ensinistrament en les arts de la neteja quotidiana corporal, fortalesa per aprendre a passar les nits despert i, més endavant, saber trampejar la corda fluixa entre l'excés de proteccionisme i l'excés d'autonomia personal. Superat el màster en criança, la maledicció dels corbs ha passat a millor vida. Als pares protagonistes d'aquesta comèdia d'humor negre i de rerefons psicològic de l'actor, director i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), que va guanyar fa tres anys el premi de teatre Ciutat d'Alzira, viuen aquesta incertesa dominats per la passió d'aconseguir la pilota d'or de la criança [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Qui no pot arribar a tenir un futur Dalai Lama a casa, com a consol, que tingui almenys un superdotat o, encara millor, un ésser tocat per la divinitat i el poder de fer miracles. A l'obra «Carn humana», Josep Julien hi barreja creença, fetitxisme, enveja, poder, criminalitat, religió, escepticisme, decepció i frustració a la vegada. Tot un còctel psicològic que en una hora justa posa el dit a la nafra fins i tot de la presumpta moda contemporània de l'adopció, sota el bon propòsit de la crida solidària i el lema “Volem acollir!”. Ni que la llei trontolli donant l'opció a la devolució de la criatura fins als tres anys si no se n'està prou satisfet.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |