[dilluns, 07.10.24]
L'ocasió fa el lladre
El paradís és, per a cadascú, aquell espai que resta en la imaginació i que potser no ha existit mai. L'actor i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, 1976) fa tres temporades que porta la seva particular mirada del paradís pels escenaris amb la sornegueria pròpia de qui sap molt bé que no existeix, però que convé fer creure que pot existir. Per aconseguir el seu objectiu, clava dentellada, com aquell qui es guarda una poma per a les set per si el fan fora del paradís, en la crisi de l'illa que l'ha vist néixer i créixer i en la fatal destinació no volguda de molts mallorquins i mallorquines que es veuen obligats a malviure del turisme ni que hagin de pagar el cost de la marginació, de la pèrdua de la identitat i de no tenir a l'abast la pomera que els alimentava. La proposta de Sergio Baos recorda, guardant les distàncies i respectant els registres diferents, l'actor, productor i director manacorí Toni Gomila —que també ha passat per l'Espai Texas aquest mateix any— i el seu veterà espectacle «Acorar» on, en el seu cas, fa un retrat demolidor de la pèrdua de la pagesia de les Illes davant l'embat dels forasters [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En el cas de «Paradís», Sergio Baos es posa en la pell de quatre personatges que viuen al marge del marge i que s'empesquen un pla per sobreviure, si cal, encara més al marge del marge. Tots quatre, en una sola veu, alternen els seus relats i configuren una trama plena d'acció com si fos una road movie, una mena de thriller teatral en clau de tragicomèdia rural, gràcies només a la paraula i la imaginació que fan visible el paisatge ocult de les illes del turisme.

[diumenge, 06.10.24]
Ser o no ser... si pot ser
Com a complement de l'estrena de «Hamlet.02», la companyia ha organitzat dues funcions en clau de marató per a espectadors que decidissin experimentar els dos primers lliuraments en una sessió contínua amb entreacte. És només un preàmbul del que Sergi Belbel i Enric Cambray pretenen fer un dia més llunyà, quan hagin completat la sèrie de cinc episodis escorcollant les interioritats de «Hamlet» de William Shakespeare. Crítica de «Hamlet.02»: Tornem-hi, que no ha estat res! Vet aquí la revisió del segon acte de «Hamlet» que torna a fer jugar a quatre mans el director Sergi Belbel i l'actor Enric Cambray, aquesta vegada amb el suport d'una ajudanta de direcció, Júlia Bonjoch, actriu i parella, a la vida real, de l'actor, com en els millors temps del teatre de barraca. Tots tres no s'hi han posat pas per poc, una altra vegada [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La síntesi no es pot dir que sigui el que més els atrau, però. Qui no vulgui “words” i més “words” que no espolsi la llengua. I així, aquesta segona part es manté, com la primera, en l'hora i tres quarts, gairebé dues hores, però amb un plantejament diferent, més descarat —a veure si a manera que vagin tirant amunt, la cosa es descararà encara més— i amb alguna sorpresa inclosa, com per exemple la presència en cada funció d'un personatge convidat que fins i tot ha de sortir a l'escena a donar un cop de mà al protagonista (el dia de l'estrena, la convidada i presumpta espontània sisplau per força va ser l'actriu Emma Vilarasau, lectora d'un monòleg, el de Pirrus i Príam).

[dissabte, 05.10.24]
Hi ha una gavina a la vora del llac
Alguna cosa deu tenir l'obra «La gavina», d'Anton Txékhov que és una proposta recurrent en tants escenaris i tantes temporades. Ara mateix, coincidint amb l'estrena del Teatre Lliure, se'n presenta una altra versió al Festival Temporada Alta a càrrec de Guillermo Carcace. I posats a mirar més lluny, París, Viena, Berlín, Milà, Madrid o Londres n'han fet, en fan o en faran altres versions aquesta mateixa temporada. Esclar que, si es vol, hi ha una efemèride que ho justifica aquest any: el cent vintè aniversari de la mort d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904). L'obra «La gavina» captiva pel misteri que amaga durant tota la trama. Un misteri que sembla que obligui els espectadors a pensar constantment: “¿I això que els passa a aquesta bona família, cap on anirà a parar ara?” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si Txékhov, malgrat la patacada que va patir de l'estrena, que és la porta a l'èxit pòstum, va obrir un filó cap al teatre modern, els qui s'hi han emmirallat després han anat engrandint aquest filó i com si fossin exploradors d'avenc han anat aprofundint en els racons més obscurs del misteri amb la intenció de descobrir-hi nous filons i algunes pedres minerals precioses. És, em sembla, el que ha fet aquesta vegada l'equip inaugural de la nova etapa del Teatre Lliure que dirigeix Julio Manrique. «La gavina», a alguns d'ells, no els és gens estranya. La temporada 2009-2010, Cristina Genebat i David Selvas —que ara formen part del repartiment— van traduir i dirigir respectivament una versió de Martin Crimp. En aquesta nova ocasió, l'adaptació —no s'esmenta la traducció, ai!, ai! que tornaran a ploure cairats de punta!— ha estat compartida pel triangle Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que és qui l'ha dirigida.

[divendres, 04.10.24]
Troben un llibre del 1763 d'un jesuïta missioner entre les parets d'una masia del segle XVIII a la població de Maials del Segrià
Dues mosaïcistes que treballen en la restauració de les pintures noucentistes de Casa Marc, una casa pairal del segle XVIII de Maials, al Segrià, han trobat un llibre del 1763, «Vida i obra de Joan Saloni», que explica les vivències d'aquest jesuïta i missioner de la Granadella nascut el 1537. Es tracta d'una troballa important no només pel contingut de l'obra, sinó perquè és única perquè no es tenia constància de la seva existència. Tot i que les primeres pàgines estan molt deteriorades, la resta es poden llegir molt bé. Els propietaris de la masia en restauració han decidit fer donació de l'exemplar a l'Arxiu Històric de Lleida que el posarà a l'abast de tothom mitjançant la digitalització. El document original es conservarà, prèviament desinfectat i restaurat, al dipòsit de documentació textual, a 18 o 20 graus, per a la conservació al llarg del temps.

[dijous, 03.10.24]
Morta la bruixa, mort el verí
Un simulacre de centre d'arxivística omple tot l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. A l'esquerra, les taules de treball, ordinadors, multicopiadores i tot l'equipament necessari. Al mig, les vitrines amb documents i un projector ampliador. A la dreta, l'espai de repòs de les arxiveres, amb un microones, la cafetera, el taulell amb una pica i una taula de cuina. Poques vegades s'ha aprofitat tant l'espai sense deixar un pam per ocupar. És una llàstima que, en hores diürnes sense funció, el TNC no l'exploti i el rellogui com a cotreball, allò que s'ha acabat anomenant “coworking” per influència dels seus promotors. L'autor de l'obra i la promoció no ho amaguen: es tracta d'una peça de teatre documental [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I quan es fa document a l'escenari sempre hi ha el perill que la informació acumulada acabi menjant-se el propòsit de divulgació que potser hauria de tenir. Les sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar els documents —bata blanca i guants de seda per no malmetre els papirs— tenen accés a sentències judicials —hi ha una exposició de còpies d'originals al vestíbul del teatre— que van tenir lloc entre els segles XV i XVI sobre fets reals contra dones mal anomenades “bruixes” i algun home mal anomenat “bruixot”.

[dimecres, 02.10.24]
«Jauría», «La Plaça del Diamant» i el musical «Un amor particular» són els espectacles més premiats a la VII edició dels Premis TeatreBarcelona
«Jauría» de Jordi Casanovas s'emporta dos guardons: Millor Espectacle Teatral i Millor Autoría. També amb dos premis destaca «La Plaça del Diamant» dirigida per Carlota Subirós com a Millor Direcció i Millor Adaptació. En el terreny dels musicals l'espectacle «Un amor particular» de Jumon Erra i Daniel Feixas guanya els premis de Millor Espectacle Musical i Millor Interpretació Musical per l'actuació de l'actriu Mara Jiménez. Victoria Luengo i Roser Batalla s'alcen amb els premis de Millor Interpretació i Millor Interpretació de Repartiment, respectivament [tot el palmarès de l'edició a la revista digital Clip de Teatre]. Andreu Buenafuente obté el premi al Millor Espectacle d'Humor pel monòleg «La ràdio que em va parir». Francesc Casadesús, exdirector del Mercat de les Flors i del Festival Grec i actual director adjunt del Teatre Lliure, és reconegut amb el Premi Especial dels Recomanadors de Teatre Barcelona per la seva tasca al capdavant del Festival Grec.

[dimarts, 01.10.24]
¿Jutjar per codi penal o jutjar per codi postal?
La directora de la companyia basca La Dramática Errante, María Goricelaya, ho té clar: a vegades la justícia espanyola sentencia a partir del codi postal i no a partir del codi penal, diu. Una frase per a la posteritat que val la pena emmarcar. A partir d'aquesta sentència, i per encàrrec del Nuevo Teatro Fronterizo, de José Sanchis Sinisterra i Carlos José Reyes i el cicle «Cicatritzar», neix «Altsasu», un espectacle entre el documental i la denúncia que vol ser el mirall d'uns fets reals que van ocórrer el 2016 en una festa de Carnaval del bar Koxka, de la localitat navarresa d'Altsasu, i que va enfrontar en una baralla dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles i vuit joves del poble. Allò que hauria d'haver estat considerat un cas d'aldarulls de carrer es va convertir per obra i gràcia de l'Audiència Nacional espanyola en un cas de terrorisme [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Presó per als joves. Absolució total per als agents de la benemèrita. Desestimació de proves. Presentació de proves falses. Codi postal versus codi penal. El cas d'Altsasu, que es va convertir en mediàtic, sobretot per la pressió de les mares dels joves empresonats —sempre les mares acaben sent les que treuen la cara—, ja va ser motiu d'una sèrie de quatre capítols l'any 2020, creada per Idurre Cajaraville i Ana Cermeño, una sèrie que va tenir un ressò impactant (es troba encara a Filmin o a TV3 a la carta en versió original) i que segurament va ajudar poc o molt al procés de la revisió de les sentències tot i que el cas encara està obert i, com afirmen també les creadores de la companyia, amb una ferida mal cicatritzada.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |