[dijous, 31.10.24]
Es reposa l'espectacle multidisciplinar «Tirant lo Blanc» al Teatre Romea amb el relleu de l'actor Quim Àvila per Rubén de Eguía
Crítica «Anem tirant d'estètica»: Pobre Tirant! Si a can Roca Salada vegessin com ha acabat! Amb una calipàndria de mil dimonis i els pulmons fets una pífia i estès a la pedra! Sembla com si tots els cavallers mítics estiguessin destinats a tenir una mort domèstica. Qui no té un mal de ventre, agafa un constipat. A Tirant lo Blanc, que ja arrossega el dubte malèvol de si el tal Joanot Martorell en va ser en realitat l'autor i creador, li hauria convingut més, per passar a la posteritat, una mort heroica, lluitant aferrisadament a capa i espasa contra qualsevol dels enemics perquè, ja ho diuen ells mateixos: “L'enemic sempre és l'altre”. El polifacètic escriptor i lingüista Màrius Serra (Barcelona 1963) va publicar una versió actualitzada lingüísticament del clàssic. Un volum de prop de mil pàgines que reviu la que es considera la millor novel·la europea de cavalleries. Ara n'ha fet una dràstica reducció a una quarantena de pàgines —estàndard d'obra de teatre— i ha posat sobre l'escenari el que s'anomena una ucronia, és a dir, un mirall d'allò que no és i que l'autor hauria volgut que fos. D'il·lusió també viu la història [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Lluny queden les adaptacions que a la dècada dels anys setanta, entre el 1971 i el 1976, va fer Maria Aurèlia Capmany, una de narrativa, una de teatral i una de novel·la gràfica, però que van servir de base per a la versió cinematogràfica, el 2006, de Vicente Aranda. I lluny queden també les versions que Calixto Bieito va fer el 2015 al mateix Romea —amb la platea trasbalsada per una llarga tarima— amb una composició musical de Carles Santos, o la versió de Pere Planella, del 2015, al Teatre Nacional de Catalunya. Tota una altra seqüència de mirades al cavaller de Joanot Martorell.

[dimecres, 30.10.24]
Localitzen a Nova York la partitura d'un vals inèdit que s'atribueix en principi a Frédéric Chopin i que el compositor el podria haver escrit quan era a la franja dels vint anys
La troballa s'ha fet a la Biblioteca i Museu Morgan de Nova York i en un lloc tan insòlit com una volta de seguretat. Es tracta d'un manuscrit musical que es creu que podria ser del compositor polonès Frédéric Chopin (Żelazowa Wola, Polònia, 1810 - París, 1849), segons un article del New York Times. El compositor i curador Robinson McClellan estava revisant el contingut dels arxius. Hi havia des de postals firmades per Picasso fins a cartes de Brahms i Txaikovski, i de sobte hi va trobar amb un manuscrit musical identificat amb el número 147. Era un paper foradat titulat «Valse» i firmat amb el nom de Chopin. McClellan va interpretar l'obra amb el seu piano digital i va enviar una fotografia de la partitura a Jeffrey Kallberg, un expert del compositor polonès de la Universitat de Pensilvània, que es va quedar bocabadat en veure'l. Després d'analitzar el paper, la tinta, la cal·ligrafia i l'estil musical, la Biblioteca Morgan de Nova York ha arribat a la conclusió que el manuscrit probablement pertany a Frédéric Chopin. És una troballa força important per poder aprofundir en el compositor, que va escriure el vals entre 1830 i 1835, quan tenia poc més de vint anys. És més curt que altres valsos, només té 48 compassos amb una repetició i té algunes peculiaritats, com una intensitat expressiva que comença amb acords dissonants i culmina amb un triple forte; però els detalls de l'escriptura, el paper i els símbols musicals coincideixen amb l'estil de Chopin. Tanmateix, ningú afirma amb rotunditat que sigui una peça del compositor polonès. Genera dubtes, per exemple, la seva firma, perquè conté errors que el meticulós músic hauria corregit. Per tant, hi ha sospites que la firma fos afegida posteriorment.

[dimarts, 29.10.24]
Els gegants de Reus no estan de sort després que en la seva estada a Barcelona per commemorar els 600 anys han acabat amb un dit trencat del Vitxet i el rostres desfigurat de l'Indi
Tres prelles de gegants de la colla de Reus, els anomenats Vitxets, Moros i Indis, van format part de l'exposició de gegants centenaris de Catalunya, amb un centenar d'exemplars, que es van poder visitar a les sales del Born Centre Cultural. Però els de Reus, datats des del 1805, no estan de sort. Primer, a causa del trasllat, va ser el Vitxet el que va acabar amb un dit trencat, que es va haver de reparar d'urgència per poder desfilar en la cercavila que es va fer entre el Born i la Plaça de Sant Jaume. I, una setmana després, en una ballada davant de Santa Maria del Mar, el gegant indi va ser okupat per un turista, d'amagat dels geganters, i en entrar dins la carcassa el va fer caure endavant acabant amb el rostre desfigurat. Sortosament, els gegants de Reus actuals són una rèplica dels originals. En el cas de l'indi, per exemple, l'original s'acosta gairebé als cent quilos, un pes que es redueix considerablement amb les còpies que es van estrenar el 2005, ara farà 20 anys. Els originals estan en reserva al Museu de Reus. El turista que va voler fer de geganter espontani va ser detingut per la Guàrdia Urbana de Barcelona i, segons consta en el seu atestat, no va donar símptomes d'alcoholisme ni drogues. No és el primer accident que té algun dels gegants de Reus. L'índia, la parella de l'indi, encara quan sotia al carrer en la seva versió original, va patir, a causa del pes, una caiguda que va obligar també a passar pel taller de restauració com ara li passarà al seu clon masculí. Els gegants de Reus tenen sis parelles de gegants: els Vitxets, els Japonesos, els Negres, els Moros i els Indis en una tradició de representar els diversos continents.

[dilluns, 28.10.24]
La literatura catalana perd l'escriptor i guionista Miquel Obiols als 79 anys, un dels autors més renovadors de la literatura per a infants i joves de l'últim quart de segle XX
L'activitat creativa de Miquel Obiols (Roda de Ter, Osona, 1945) es va moure entre el guionatge de programes de televisió per a infants com «Terra d'escudella» (1976-1979), «Quitxalla» (1980-1981); «La cucafera» (1981), «Planeta imaginari» (1983-1985) o «Pinnic» (1992-1994), tots emesos per TVE i pels quals va rebre un premi Ondas i el Premi Ciutat de Barcelona. També va fer el guió de la pel·lícula «Iris TV», el 2003, coproduïda per TV3 i Diagonaltv, amb qui també va adaptar «Miquel Bauçà, poeta invisible», el 2006. La seva obra en literatura per a infants i joves, potser menys popular, va ser remarcablement renovadora del sector durant l'últim quart de segle XX i inicis del segle XXI. Abans de guanyar el Premi Folch i Torres l'any 1981 per «Habitants de Bubo-Bubo, Miquel Obiols ja havia publicat alguns títols que trencaven amb el que es considerava idoni per a infants en aquell moment. Entre aquests títols hi ha el primer «Ai, Filomena, Filomena! i altres contes», publicat a l'Editorial Joventut, el 1977, premi Serra d'Or el 1978 i recuperat per l'Editorial Kalandraka el 2012, i dos dels seus també primers llibres renovadors, «Tatrebill en contes uns» i «El misteri de Buster Keaton», a l'antiga i desapareguda col·lecció en cartoné La Xarxa, de Publicacions de l'Abadia de Monserrat, el 1980. I també títols com «El tigre de Mary Plexigàs», el 1987, a Editorial Laia (recuperat per l'Editorial Columna el 1997), premi Joaquim Ruyra 1986; o «77 Histèries», el 1990, i «He tornat a jugar amb la mare i se m'ha espatllat», el 2010, els dos a la col·lecció El Vaixell de Vapor, d'Editorial Cruïlla. L'escriptor i guionista Miquel Obiols (Roda de Ter, Osona, 1945), gran seguidor del cinema i les arts plàstiques —se'l podia veure sovint en sessions de cinema als Cinemes Verdi o en alguna de les exposicions d'art—, va incloure sempre en les seves obres aquesta influència a través del grafisme, els cal·ligrames, les onomatopeies —molt presents en la seva narrativa— i sempre amb un to poètic que l'acostava també a la narrativa poètica de Joan Brossa. Amb l'àlbum «El quadre més bonic del món», publicat per Kalandraka el 2001, amb il·lustracions de Roger Olmos, es va endinsar en el món del pintor Joan Miró i amb «Llibre de les M'Alícies», el 2009, a Kalandraka, amb il·lustracions de Miquel Calatayud, va fer una incursió en el clàssic d'«Alícia al País de les Meravelles». Algunes de les seves obres van arribar també al teatre: la companyia Dagoll Dagom va adaptar el seu conte «A l'inrevés» per a l'espectale «Nit de Sant Joan»; «El misteri de Buster Keaton» es va representar el 1981 al Teatre Romea, en el cicle de teatre infantil, i posteriorment, el 2010, a l'antic Artèria Paral·lel (després BARTS i ara Paral·lel 62); «El tigre de Mary Plexiglàs» es a representar al Teatre Tantarantana el 1991; i de l'àlbum sobre Joan Miró, en va fer una adaptació la companyia El Tlakuache per representar-la a Guadalajara (Mèxic), el 2004. Miquel Obiols deixa un llegat eclèctic, molt personal i singular, segurament que mirat amb una certa reticència en el seu moment pel sector, però encara avui completament contemporani i sense data de caducitat.

[diumenge, 27.10.24]
La 69a edició del la Seminci de Valladolid premia el cinema català amb distincions a Carlos Marquès-Marcet, Mar Coll i Albert Serra per les seves produccions
Les pel·lícules «Polvo serán», de Carlos Marqués-Marcet, «Salve Maria», de Mar Coll i «Misericordia», d'Alain Guiraudie, coproducció amb participació d'Andergraun Films, productora d'Albert Serra, han estat distingides per la Seminci de Valladolid. «Misericòrdia» ha obtingut el màxi guardó, l'Espiga d'Or, i també el Premi Miguel Delibes al millor guió d'Alain Guiraudie. La pel·lícula també està preseleccionada per als Premis del Cinema Europeu. La pel·lícula «Polvo serán» de Carlos Marquès-Marcet ha guanyat l'Espiga de Plata, ex aequo amb «Stranger Eyes», del director singapurès Yeo Siew Hua. També ha obtingut una menció especial de la Seminci de Valladolid per als actors Ángela Molina i Alfredo Castro. «Salve Maria» de Mar Coll s'ha endut el premi a la millor actriu, per a la catalana Laura Weissmahr. Tres curtmetratges catalans han obtingut també distincions: «De sucre», de Clàudia Cedó, amb dos guardons: la menció especial i el Premi Jove. Aquest curt és una continuació de l'obra de teatre que va estrenar Clàudia Cedó. «Lluna de sal», de Mariona Martínez, ha guanyat una de les dues Espigues de Plata de curtmetratges internacionals i «El príncep, d'Àlex Sardà, protagonitzat per Enric Auquer, el Premi La Noche del Corto Español.

[dissabte, 26.10.24]
L'artista Jaume Plensa rep la distinció de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona en reconeixement a la seva trajectòria i per la seva intensa activitat creadora
El ple del Consell Municipal de l'Ajuntament de Barcelona ha acordat per unanimitat atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a l’artista Jaume Plensa en reconeixement a la seva trajectòria arreu del món i per la seva intensa activitat creadora. Amb la concessió de la màxima distinció en l’àmbit de la cultura, la ciutat simbolitza l’agraïment a Plensa per l’excel·lència de la seva producció artística, marcada pel desig de travessar les fronteres de la realitat i endinsar-se en l’àmbit espiritual. Precisament fa uns dies es va confirmar que «Carmela», la peça gegantina que presideix l'entrada al Palau de la Música Catalana, s'hi quedarà com a mínim fins al 2032. Artista polifacètic, Jaume Plensa (Barcelona, 1955) es considera, sobretot, escultor, tot i que ha experimentat igualment amb el gravat, el dibuix, el so, el vídeo i fins i tot l’escenografia. Des dels inicis de la seva carrera ha dut a terme una intensa activitat creadora, que li ha permès elaborar un llenguatge molt personal i ric en matisos, amb un ampli espectre de de materials (acer, ferro colat, resina, vidre, aigua o so). És a l’actualitat un dels artistes més sol·licitats en l’escena artística internacional. Després de la seva primera exposició individual el 1980, a la Fundació Miró de Barcelona, la seva obra s’ha mostrat a museu de tot el món, entre ells la Galerie Nationale du Jeu de Paume, de París, el Lehmbruck Museum de Duisburg, el Nasher Sculpture Center de Dallas, l’Espo Museum of Modern Art d’Hèlsinki, el Toledo Museum of Art, dels Estats Units, el Museu d’Art Moderne et Contemporain de Saint Étienne, o el Madison Museum of Contemporary Art. Una part important del seu treball són peces escultòriques i instal·lacions que s’han realitzat específicament per a espais públics i que es poden veure a països com Gran Bretanya, Japó, Alemanya, Suècia, Canadà, els Estats Units, Austràlia, Corea o La Xina.

[divendres, 25.10.24]
Un art que il·lumina i escalfa els rostres dels espectadors
El Cirque du Soleil no ha estat mai el mateix sense Slava Polunin (Novossil, Rússia, 1950), aquest pallasso rus, de la raça dels august, que als anys noranta del segle passat es va independitzar de la carpa blanca i va muntar el seu xou. Més de 3 milions d'espectadors de 120 ciutats de tot el món [dades del 2010] s'han rendit a una creació que es pot definir com la de l'antipallasso. Slava crea un món oníric indestriable de la música —hi sona sobretot Vangelis—, el so, el color, l'escenografia i els efectes sense enganys. La teranyina és la teranyina; els paperets sobre els caps dels espectadors són els paperets; l'aigua espargida és l'aigua espargida; els grans globus són els grans globus; els personatges i les seves grans orelles són d'un altre món [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La màgia no existeix. Aquí tot respira veritat, senzillesa, ingenuïtat i puresa dels sentits. L'espectacle «Slava's Snowshow», que sovint ha estat qualificat de poètic, i amb tota la raó, és un seguit de seqüències que enllacen l'una amb l'altra i que transmeten als espectadors una sèrie d'imatges que els transporten, gràcies a la imaginació i la fantasia, més enllà de l'escenari.

[dijous, 24.10.24]
Una exposició al Teatre Lliure de Gràcia fa un recorregut pels 30 anys de Pallassos Sense Fronteres després de més de 500 expedicions a 100 zones en conflicte
La mostra, que es mantindrà durant tota la temporada al Teatre Lliure de Gràcia, consisteix en una exposició fotogràfica, una reinterpretació de la «Pluja de sang» de Frederic Amat i el visionat d'un resum dels 30 anys de Pallassos Sense Fronteres. Amb el títol «Una eina de construcció massiva», la mostra vol retre homenatge a les més de 500 expedicions que, des del 1993, ha dut a terme l'organització amb la voluntat de compartir somriures per un centenar de zones en conflicte. L'exposició es divideix en dos espais que intenten copsar la paradoxa radical que envolta aquests 30 anys d’experiències: com en un mateix moment i espai poden conviure l’extrema deshumanització amb l’alegria més genuïna i universal del clown. Aquest dos espais són la tristesa (la instal·lació «Pluja de sang»), que domina l’escala principal, modificada per unes màscares expressament dissenyades per Frederic Amat i que els visitants es poden endur a casa; i l'alegria, una exposició fotogràfica al bar del teatre amb imatges de gran format de diferents expedicions. Aquest darrer espai vol recrear la situació habitual que es troben els artistes quan actuen pels infants: una rotllana de rostres de felicitat que els envolten. L'exposició es complementa amb una tenda d’ACNUR on es pot veure un breu resum de l’activitat dels 30 anys de Pallassos Sense Fronteres i una màquina expenedora de nassos de pallasso, els donatius de la qual es destinaran a l'ONG. Pallassos Sense Fronteres va néixer amb una trucada en un dinar de Nadal de 1992. La trucada era d'uns infants de l’escola Projecte. Tenien una idea per al Tortell Poltrona (Jaume Mateu). La idea es va convertir en un viatge, el febrer de 1993, d'ell, la seva companya Montserrat Trias i el seu fill Blai Mateu a un camp de refugiats a la península d’Ístria (Croàcia) per participar en una festa per demanar la pau en la guerra dels Balcans. Des d'aleshores, Pallassos Sense Fronteres ha comptat amb més de 1.000 artistes voluntaris que han participat en més de 7.500 espectacles arreu del món.

[dimecres, 23.10.24]
El torero de Verges
El xòuman Marcel Tomàs i la seva banda beuen de les fonts arrelades a la terra que els ha vist créixer. Ja ho feien fa dos anys amb l'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que també va passar pel Teatre Condal, com ara, després de representar-se al Festival Temporada Alta. El seu recorregut poua en la memòria, qui sap si oblidada, i per això el seu humor connecta des del primer moment amb l'auditori perquè els recorda qui són i d'on vénen, sense falses disfresses, que és una manera d'advertir-los també d'on van. L'espectacle «L'orquestra impossible» és un homenatge a les orquestres del segle passat, d'aquelles formacions que van ser tan estrelles com imprescindibles entre els anys 40, 50 i encara bona part dels 60, quan van començar a ser substituïdes per la música enllaunada dels dj o les festes de discoteca. Aquelles mítiques orquestres, de les quals gairebé no en queda rastre, anaven de poble en poble quan arribaven les festes majors, enfilaven els seus instruments als autocars atrotinats que circulaven per carreteres també atrotinades i si no hi havia hostal o pensió es repartien per les cases del veïnat. Llits eixuts, però taules plenes [crítica integra a la revista digital Clip de Teatre]. «L'orquestra impossible» té un guió que fusiona el teatre, l'humor, el clown, la música, la imatgeria fantàstica i l'imaginari col·lectiu d'un temps i d'un país, conduït sempre pel mestre de cerimònies, el mateix Marcel Tomàs que compta amb un partenaire disposat a rebre com l'actor Toni Escribano. Els dos tenen previst, per cert, presentar en una única funció el xou «Un tal Shakespeare» —tot un altre registre diferent de l'actual «L'orquestra impossible»—, al Teatre Poliorama, el 10 de desembre.

[dimarts, 22.10.24]
L'efecte «Mar i cel» va més enllà de l'èxit apoteòsic del Teatre Victòria i arriba a l'alumnat del Conservatori Professional de Dansa de l'Institut del Teatre amb un treball pedagògic transversal
L’alumnat de 1r i 2n curs de batxillerat del Conservatori Professional de Dansa (CPD) de l'Institut del Teatre estan treballant des de diferents assignatures el musical «Mar i cel», de Dagoll Dagom, que s'està representant en el cinquantenari de la companyia amb una èxit apoteòsic al Teatre Victòria on el musical va néixer el 1988. El pla pedagògic de «Mar i cel» s’ha plantejat de manera transversal a través de les assignatures d’Arts escèniques, Llengua i literatura catalanes i Anàlisi musical. Des de l’àmbit de les arts escèniques s’ha incidit en el context històric del musical. També s’ha treballat l’escenografia i el disseny de vestuari, creacions de qui en el seu moment van ser docents de l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD), Montse Amenós i Isidre Prunés. En el marc de l’assignatura de Llengua i literatura catalanes s’ha analitzat el context històric i literari del Romanticisme i la Renaixença, així com la figura d’Àngel Guimerà. A més, l’alumnat ha fet la lectura de l’obra original en què es basa el musical, un text i adaptació de Xavier Bru de Sala. D’altra banda, aspectes com l’estructura musical, la melodia, el ritme, l’harmonia, la dinàmica i el timbre de l’espectacle s’han treballat des de l’assignatura d’Anàlisi musical. El treball a l’aula s’ha complementat amb la visita a l’Institut del Teatre de la graduada en teatre musical a l’ESAD i graduada en dansa espanyola al CPD, l'actriu Candela Díaz, que forma part del repartiment que interpreta «Mar i cel» en el que és l'ultima producció de Dagoll Dagom, que no vol dir la retirada definitiva del musical que aspira a tenir el seu relleu en un futur. L'actriu Candela Díaz (que hi fa els papers de Maria i de morisca) ha parlat de la seva trajectòria professional, així com la seva experiència amb Dagoll Dagom. El treball transversal sobre «Mar i cel» inclou també l'assistència a una representació al Teatre Victòria, així com fer la posterior crítica teatral.

[dilluns, 21.10.24]
Un farmacèutic irlandès aficionat a Bram Stoker ha descobert un relat inèdit de l'autor de «Dràcula» que ha estat ocult durant més de 130 anys
Un farmacèutic irlandès, aficionat a Bram Stoker, ha descobert un relat inèdit de l'autor de la novel·la de terror «Dràcula», que ha estat ocult durant més de 130 anys. La història estava en un suplement del diari Daily Mail de 1890 i té com a títol «Gibbet Hill» (El turó del penjat). Per celebrar el descobriment, el relat s'ha convertit en un petit llibre amb il·lustracions de l'artista Paul McKinley (Dublín, Irlanda, 1973) i un pròleg del novel·lista irlandès Roddy Doyle (Dalkey, Irlanda, 1958). La primera lectura pública del conte es fa a l'Hospital Rotunda, on treballa el farmacèutic irlandès Brian Cleary que ha fet el descobriment. Bram Stoker (Marino Crescent, Dublín, Irlanda,1847 - St.George's Square, Londres, Regne Unit (1912) va concebre l'obra quan, arran d'una indigestió de cranc, va patir al·lucinacions sobre una mena de rei dels vampirs que sortia de la tomba a la recerca de sang. Actualment, és la tercera obra en llengua anglesa més llegida de tot el món, després de la Bíblia i de l'obra de Shakespeare. Bram Stoker va morir a causa de la sífilis, el 1912, amb 64 anys. Va expirar en una humil pensió de Londres i es diu que en els seus últims minuts de vida no parava d'assenyalar una cantonada de la seva cambra mentre no cessava de repetir la paraula "strigoi", que en romanès significa vampir, l'ésser que tant havia investigat i perseguit en la seva obra «Dràcula». La seva dona va ser l'encarregada d'administrar el llegat literari i de fer conèixer obres com la introducció de Dràcula, el relat curt «Dracula's Guest» (El convidat de Dràcula).

[diumenge, 20.10.24]
Després de gairebé vuit anys d’obres el VINSEUM Museu de les Cultures del Vi de Catalunya estrena les seves noves instal·lacions al complet a Vilafranca del Penedès la primera setmana de novembre
Als espais ja coneguts del Palau reial s’afegeix un edifici de nova planta amb 3.500m2 addicionals, tres exposicions permanents i nous espais de serveis com l’aula de tast, l’aula educativa o el nou vestíbul d’accés. L’obra arquitectònica ha anat a càrrec de l’arquitecte Santiago Vives i la museografia ha estat dissenyada pel despatx Varis Arquitectes, amb Dani Freixes al capdavant. La nova seu del VINSEUM és fruit d’un ambiciós projecte arquitectònic i museogràfic que ha pretès la modernització de les instal·lacions i del discurs expositiu per adaptar el museu vilafranquí a l’esperit de la societat del segle XXI. El nou VINSEUM es presenta com a motor cultural de la ciutat i de la seva comarca, esdevé referent clau del sector vitivinícola català, i la seva proposta cultural i museística ha de ser un dels principals atractius de la destinació turística i promocional que treballa sota l’empara dels segells de Penedès Turisme i del Servei de Turisme de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. El nou edifici compta amb un total de sis plantes —soterrani, planta baixa i quatre plantes superiors—, obre connexions a cada nivell que l’enllacen internament amb el Palau Reial, i facilita que el circuït expositiu pugui utilitzar els espais d’ambdues construccions i lluir així el ric patrimoni arquitectònic que atresora el museu.

[dissabte, 19.10.24]
La solitud de la peixera
Diuen els Pet Shop Boys, precisament amb una peça que titulen «Loneliness» com aquesta coreografia de Roberto G. Alonso, que amb la seva música conviden, els que la pateixen, a deixar córrer la solitud i trobar algú en qui repenjar-se perquè cap ésser humà vol estar mai sol. Em sembla que Roberto G. Alonso vol dir alguna cosa semblant al que diuen els Pet Shop Boys. El seu llenguatge, però, no és la cançó, com el grup anglès, sinó que és el moviment, el cos, la coreografia, l'embolcall escenogràfic, la il·luminació i el so. Un conjunt que respira sensibilitat per conscienciar els espectadors, i de manera especial els espectadors joves, sobre el malson que alguns pateixen amb el “bullying” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Només entrar a la Sala Tallers, els espectadors descobreixen a peu d'escenari una peixera plena d'aigua amb un cos a dins. ¿És una figura de cera, com les del museu, o és un dels joves intèrprets de la companyia? La seva immobilitat fa pensar en la primera opció. Però després d'una bona estona, mentre s'espera que es faci el fosc, el cos nu es mou i enceta la trama que la dramatúrgia de Roberto G. Alonso fa transitar des de l'aparent comunitat ben avinguda d'una colla de vuit joves encistellant pilotes de bàsquet —atenció perquè plouen pilotes de bàsquet en aquest espectacle— a la solitud que un d'ells acabarà patint pel rebuig dels altres.

[divendres, 18.10.24]
Un “ménage à trois” victorià
Tot era vermell. Fa vint anys tot era vermell. Ara tot és blau tirant a turquesa. El color també fa la cosa. L'actriu Emma Vilarasau era l'amistançada i l'actriu Marta Marco era la serventa. Ella era l'Anna, la Lizaran. És gairebé obligatori recordar les imatges dels espectacles que es queden en la memòria per sempre. I aquella estrena de fa gairebé vint anys d'«Un matrimoni de Boston», de David Mamet, a l'Espai Lliure de Montjuïc, és de les que va deixar empremta. Revisitar cada una o dues dècades un espectacle com «Un matrimoni de Boston» és un signe de normalitat. I fer-ho amb dues de les mateixes actrius d'aquella estrena (la Vilarasau i la Marco), però amb els papers canviats, i la incorporació de la més jove de les tres, l'encara emergent Emma Arquillué, és un sa exercici de relleu amb aires de llegat [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A més, tornar-hi permet als nous espectadors descobrir una de les perles teatrals que tenim en cartera. I als espectadors que repeteixen potser els fa detectar-hi petits detalls que podien haver passat desapercebuts en la primera versió. «Un matrimoni de Boston» —un altre dels èxits ja cantats d'aquesta temporada i el que ha batut el rècord de La Villarroel pel que fa a venda anticipada—, és una obra que reconcilia, com ja vaig dir fa vint anys amb motiu de la primera estrena, els espectadors cansats de segons quines aventures amb el teatre de compromís.

[dijous, 17.10.24]
La “professió” va per dins
Era previsible que un dia o altre l'actor Santi Ricart (Vic, 1968) arribés amb el seu “peix kiwi” en algun dels espais del Teatre Lliure de Montjuïc. Sobretot perquè el relat que li ha escrit el també actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966) arrenca en bona part allí. «La nit del peix kiwi» es va estrenar a la Sala Flyhard la temporada passada, on ja es va haver de reposar, i des d'aleshores no ha parat. Aquesta nova i merescuda temporada a Montjuïc, que ha revalidat novament l'Espai Lliure com una sala més amb programació estable, diria que fa que l'actor s'hi senti, mai més ben dit, com un peix a l'aigua... o fora de l'aigua, més aviat. Santi Ricart és un actor de llarg recorregut que ha treballat amb nombrosos directors. Els seus inicis van ser precisament amb el Teatre Lliure de Fabià Puigserver i amb espectacles històrics com «Les noces de Fígaro» i «Terra baixa» [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquest relat que juga a la metàfora amb el “peix kiwi” arrenca precisament de les vivències que ell mateix ha anat recollint al llarg de la seva experiència als escenaris. D'aquí ve que, només començar, deixi anar, fent un joc de paraules, que “la «professió» va per dins”. No gosaria dir què hi ha de Santi Ricart en el relat i què hi ha de Josep Julien. Com a mínim sí que es pot dir que la gènesi del relat parteix de la idea inicial de Santi Ricart i la mirada externa de Josep Julien. Per una banda s'hi entreveu l'amor al teatre d'un actor que s'hi ha dedicat tota la vida i, per una altra, la murrieria de qui signa l'autoria i la capacitat de ser capaç de fer constants girs de guió al llarg de noranta minuts.

[dimecres, 16.10.24]
Nova temporada de l'obra «El perro del hortelano», una recreació de Paco Mir del Tricicle a partir de l'obra de Lope de Vega al Teatre Poliorama
«Ni “perro” ni “hortelano”... més aviat un “mano a mano”. Lope de Vega es va cordar bé les espardenyes quan el 1618 va escriure i publicar l'obra «El perro del hortelano» a partir d'aquella frase popular castellana que diu que el gos fidel, tot i que es vegetarià, no es menja mai les verdures de l'hort de l'amo i el que fa és no deixar que els gossos o altres animals intrusos se la mengin. És allò de “ni fer ni deixar fer”. És a dir, ni menjar ni deixar que els altres mengin. Com que a la vinya del teatre, igual que a la del Senyor, hi ha de tot, no m'estranyaria que entre els fidels espectadors teatrals n'hi hagués algun que, cridat pel reclam del clàssic, estigués covençut que la companyia que ha dirigit Paco Mir (Tricicle) li representi l'obra tal com Déu, o com Lope de Vega, vaja, mana. De fet, la mateixa companyia en té tota la intenció [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però quan s'obren els llums de l'escenari, apareixen dos tècnics que expliquen que la troupe són una trentena llarga, però que, per raons imprevistes, aquell dia només en són dos. Els altres, per una confusió de distribució, han anat camí de Lugo a fer una altra obra, «Divinas palabras». I el parell de tècnics, com aquell qui res, s'enfronten a oferir un tast de l'anunciada «El perro del hortelano» amb l'ajuda de dues actrius de teatre amateur que han rescatat d'una companyia local. Només cal confiar que ni Lope de Vega ni Pilar Mir, que en va fer la pel·lícula, s'aixequin de la tomba.

[dimarts, 15.10.24]
Els Premis Butaca arriben a la 30a edició amb els nominats que destaquen entre altres possibles guanyadors per votació popular el musical «The Producers» i els muntatges «L'imperatiu categòric» i «El día del Watusi»
Els Premis Butaca arriben a la seva XXX edició convertits en els premis de referència en el sector de les arts escèniques a Catalunya. Aquests guardons van néixer l’any 1995 amb la voluntat de crear uns premis escollits exclusivament pels espectadors. Aquesta decisió tenia una triple voluntat: crear els primers premis de teatre de votació popular de Catalunya; postar per un premi especialment sincer, lliure de qualsevol manipulació i deslligat de qualsevol empresa o organització vinculada professionalment al món de l’espectacle; crear una activitat de promoció i difusió del teatre català. La gala de lliurament dels premis tindrà lloc el 18 de novembre a Premià de Mar, seu per ara definitiva de cada edició després que en anys anteriors hagués fet una roda per diversos escenaris. En aquesta edició [vegeu a Clip de Teatre tots els nominats], els espectacles que opten al Premi de Millor Muntatge són «El dia del Watusi» (Teatre Lliure), «Elling» (La Villarroel), «L'imperatiu categòric» (La Villarroel), «Jauría» (Velvet Events / Teatro Kamikaze), «La madre de Frankenstein» (TNC), «La nostra ciutat» (Teatre Lliure), «La plaça del Diamant» (TNC/Grec'23) i «Els Watson» (TNC). Paral·lelamenta, intèrprets, directors i tècnics d'aquests espectacles, entre altres, apareixen nominats en altres categories. Els Premis Butaca es poden votar al web de l'organització fins a l'11 de novembre.

[dilluns, 14.10.24]
La companyia Lazzigags commemora els 25 anys amb una taula de debat sobre la creació teatral a Catalunya i una gala benefica destinada a la infància de la guerra d'Ucraïna
La companyia teatral Lazzigags celebra el seu primer quart de segle amb una sèrie d’activitats commemoratives que reflecteixen la seva trajectòria creativa i el seu compromís social. Els actes inclouen des de reflexions sobre la creació teatral a Catalunya fins a una gala benèfica destinada a la infància afectada per la guerra a Ucraïna. La primera activitat té lloc a l'Espai Línia de Barcelona (dilluns, 14 octubre, 18:00 h) amb una taula rodona sota el lema «Reptes i oportunitats en la producció teatral. Creativitat i públic», que tracta sobre els factors que influeixen en les companyies i creadors a l'hora d'engegar nous projectes. La taula compta amb la participació del crítica de teatre Andreu Sotorra, el compositor i director musical Xavier Torras, la programadora teatral Margarida Troguet i l’actriu de la Companyia T de Teatre Marta Pérez. El 4 de novembre l'efemèride dels 25 anys de Lazzigags culmina amb una gala benèfica al Teatre Condal amb la paticipació de diversos artistes i professionals que han acompanyat Lazzigags en aquest quart de segle. Els beneficis de la venda d’entrades es destinaran a la Fundació del Convent de Santa Clara, dirigida per Sor Lucía Caram, per donar suport als infants d’Ucraïna. Concretament, es vol organitzar activitats teatrals per als infants afectats per la guerra. Lazzigags, que també té una escola d'arts escèniques per a diferents edats, ha fet al llarg d'aquest 25 anys, una vintena de produccions, algunes de les quals destinades a espectadors joves com «Pippi Langstrum», «Sherlock Holmes i el club dels pèls rojos», «Les històries naturals», a més d'espectacles per a tots els públics com «Ojos verdes», «La importància de ser Frank» o «Sitcom».

[diumenge, 13.10.24]
L'organisme dels Estats Units dedicat a fixar estàndards tecnològics i de seguretat diu que no s'han d'exigir canvis de contrasenya recurrents i posa en qüestió l'ús de caràcters especials
Els experts de l'Institut de Tecnologia i Estàndards nord-americà (NIST) han actualitzat les pautes per garantir la seguretat de les contrasenyes i han decidit eliminar la recomanació de canviar-la periòdicament, perquè consideren que empeny els usuaris a buscar contrasenyes cada cop menys segures i, per tant, té l'efecte contrari al desitjat. En aquest sentit, el nou esborrany del document de directrius sobre identitat digital indica que no s'ha d'exigir als usuaris que canviïn de contrasenya recurrentment, tret que hi hagi l'evidència que ha quedat desprotegida per algun motiu. La recomanació de canviar de clau cada cert temps per evitar que es puguin utilitzar en cas de filtració és una de les més habituals entre els experts. L'Institut de Tecnologia i Estàndars nord-americà també aconsella que s'assoleixi una determinada longitud i es combinin lletres, números, símbols, majúscules i minúscules. Unes pautes que es consideraven fiables, però que provoquen que els usuaris tendeixin a generar contrasenyes cada vegada més senzilles que puguin recordar després de cada canvi. Això fa que siguin menys resistents davant de ciberatacs i filtracions de dades, segons l'organisme nord-americà dedicat a fixar estàndards tecnològics per a organitzacions governamentals i privades.

[dissabte, 12.10.24]
L’Exposició i Trobada de Gegants Centenaris i Històrics en el marc dels 600 anys de gegants a la ciutat i arreu del món tanca la celebració de l'aniversari de Barcelona
Aquesta trobada es perfila com un dels actes més excepcionals del món geganter, ja que per primera vegada s’aconseguirà reunir la gran majoria de gegants centenaris i històrics de Catalunya, un fet sense precedents en la tradició festiva del país. El Born Centre de Cultura i Memòria (Born CCM) acull una exposició d’imatgeria festiva única, que compta amb un centenar de gegants. Alguns d’aquests surten a ballar pels carrers durant la trobada, mentre que altres, per motius de conservació o protocol, només s'exposen. Aquesta mostra és considerada la més gran que s’ha fet fins ara. Aquestes figures també commemoren els 600 anys del Gegant de la Ciutat, documentat al «Llibre de les Solemnitats de Barcelona» l’any 1424. L’Exposició i Trobada de Gegants Centenaris i Històrics ofereix una oportunitat única per veure figures amb més de cent anys d’història, o bé les seves reproduccions, creades per motius de conservació. També hi són presents parelles de gegants recentment recuperats, inspirats en figures antigues i restaurades per preservar el patrimoni cultural de diverses poblacions. Entre els gegants convidats a la trobada, n’hi ha alguns que han estat declarats Elements Festius Patrimonials d’Interès Nacional i Bé Cultural d’Interès Nacional, que, per primera vegada, surten fora dels seus municipis d’origen. Altres figures, que fa més de cinquanta anys que no surten dels seus pobles, també seran presents en aquesta ocasió única, marcada per l’excepcionalitat.

[divendres, 11.10.24]
Una corona per a vuit prínceps i princeses
Enmig d'una gira internacional sense precedents en el sector, la companyia creada per la dramaturga Chela De Ferrari (Lima, Perú, 1956) torna a aterrar a Barcelona, dos anys després que ho fes amb la mateixa proposta dins el Festival Grec del 2022, aleshores a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i, ara, al Teatre Lliure de Gràcia. Els vuit actors del muntatge, set d'ells amb síndrome de Down i una amb discapacitat intel·lectual, es presenten tal com són i adverteixen que l'espectacle és tan divers com ho són ells mateixos. Divers i únic, esclar. Admeten que potser no acabaran de vocalitzar prou bé —no cal que es justifiquin perquè altres intèrprets sense cap disfunció tampoc han après encara a vocalitzar— o avisen que, en algun moment, potser se'ls anirà el sant al cel pel que fa al text (cap problema, el teatre té una tradició menystinguda i deixada al racó de pensar: l'apuntador) [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Per tot plegat, aclareixen, l'espectacle utilitza el sobretitulat, cosa que garanteix als espectadors un perfecte seguiment. Tots vuit intèrprets són crescuts i fets amb la companyia peruana. Un d'ells, l'actor Jaime Cruz, era acomodador i venedor de programes de mà al mateix Teatro La Plaza del Perú i amb ell i la valentia de la directora Chela de Ferrari es pot dir que va néixer aquest projecte arran que Jaime Cruz tenia la vocació de ser actor.

[dijous, 10.10.24]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el setembre del 2024 amb 28.849.930 visitants que han fet 63.197.849 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de setembre del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de setembre del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 28.849.930 visitants i 63.197.849 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 13.326,5 visites de pàgines (12,34 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 23 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.613 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dimecres, 09.10.24]
Una corona per a vuit prínceps i princeses
Enmig d'una gira internacional sense precedents en el sector, la companyia creada per la dramaturga Chela De Ferrari (Lima, Perú, 1956) torna a aterrar Barcelona, dos anys després que ho fes amb la mateixa proposta dins el Festival Grec del 2022, aleshores a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i, ara, al Teatre Lliure de Gràcia. Els vuit actors del muntatge, set d'ells amb síndrome de Down i una amb discapacitat intel·lectual, es presenten tal com són i adverteixen que l'espectacle és tan divers com ho són ells mateixos. Divers i únic, esclar. Admeten que potser no acabaran de vocalitzar prou bé —no cal que es justifiquin perquè altres intèrprets sense cap disfunció tampoc han après encara a vocalitzar— o avisen que, en algun moment, potser se'ls anirà el sant al cel pel que fa al text (cap problema, el teatre té una tradició menystinguda i deixada al racó de pensar: l'apuntador) [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Per tot plegat, aclareixen, l'espectacle utilitza el sobretitulat, cosa que garanteix als espectadors un perfece seguiment. Tots vuit intèrprets són crescuts i fets amb la companyia peruana. Un d'ells, l'actor Jaime Cruz, era acomodador i venedor de programes de mà al mateix Teatro La Plaza del Perú i amb ell i la valentia de la directora Chela de Ferrari es pot dir que va néixer aquest projecte arran que Jaime Cruz tenia la vocació de ser actor.

[dimarts, 08.10.24]
Esprémer l'alegria de viure
Res és més esperançador que, després d'un diagnòstic, un tractament i una intervenció de mastectomia de càncer de mama, qui l'hagi hagut d'experimentar en pròpia pell s'obri a la vida amb l'alegria de combatre els fantasmes del passat i de la por. Això és el que fa l'actriu Ada Vilaró (Prats del Lluçanès, 1972) que, des de fa cinc anys, després d'haver estrenat aquesta peça al Festival de Teatre de Noves Tendències de Terrassa (TNT) i haver engegat una gira a Escena Poblenou i la Sala Beckett, a més del Festival Temporada Alta, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i molts altres escenaris del país, no ha parat de representar l'obra que no té data de caducitat, però que, bonament, tothom desitjaria que en tingués per poder deixar de parlar de la plaga del càncer que visita tantes i tantes famílies en alguna de les seves disfresses [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Ada Vilaró s'obre a desfer el tabú que fins fa un temps, quedava ocult com una marca. Perdre un pit pot ser inicialment un trauma, però l'autora —que parla per vivència pròpia— fa un crit a recuperar l'alegria de viure.

[dilluns, 07.10.24]
L'ocasió fa el lladre
El paradís és, per a cadascú, aquell espai que resta en la imaginació i que potser no ha existit mai. L'actor i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, 1976) fa tres temporades que porta la seva particular mirada del paradís pels escenaris amb la sornegueria pròpia de qui sap molt bé que no existeix, però que convé fer creure que pot existir. Per aconseguir el seu objectiu, clava dentellada, com aquell qui es guarda una poma per a les set per si el fan fora del paradís, en la crisi de l'illa que l'ha vist néixer i créixer i en la fatal destinació no volguda de molts mallorquins i mallorquines que es veuen obligats a malviure del turisme ni que hagin de pagar el cost de la marginació, de la pèrdua de la identitat i de no tenir a l'abast la pomera que els alimentava. La proposta de Sergio Baos recorda, guardant les distàncies i respectant els registres diferents, l'actor, productor i director manacorí Toni Gomila —que també ha passat per l'Espai Texas aquest mateix any— i el seu veterà espectacle «Acorar» on, en el seu cas, fa un retrat demolidor de la pèrdua de la pagesia de les Illes davant l'embat dels forasters [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En el cas de «Paradís», Sergio Baos es posa en la pell de quatre personatges que viuen al marge del marge i que s'empesquen un pla per sobreviure, si cal, encara més al marge del marge. Tots quatre, en una sola veu, alternen els seus relats i configuren una trama plena d'acció com si fos una road movie, una mena de thriller teatral en clau de tragicomèdia rural, gràcies només a la paraula i la imaginació que fan visible el paisatge ocult de les illes del turisme.

[diumenge, 06.10.24]
Ser o no ser... si pot ser
Com a complement de l'estrena de «Hamlet.02», la companyia ha organitzat dues funcions en clau de marató per a espectadors que decidissin experimentar els dos primers lliuraments en una sessió contínua amb entreacte. És només un preàmbul del que Sergi Belbel i Enric Cambray pretenen fer un dia més llunyà, quan hagin completat la sèrie de cinc episodis escorcollant les interioritats de «Hamlet» de William Shakespeare. Crítica de «Hamlet.02»: Tornem-hi, que no ha estat res! Vet aquí la revisió del segon acte de «Hamlet» que torna a fer jugar a quatre mans el director Sergi Belbel i l'actor Enric Cambray, aquesta vegada amb el suport d'una ajudanta de direcció, Júlia Bonjoch, actriu i parella, a la vida real, de l'actor, com en els millors temps del teatre de barraca. Tots tres no s'hi han posat pas per poc, una altra vegada [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La síntesi no es pot dir que sigui el que més els atrau, però. Qui no vulgui “words” i més “words” que no espolsi la llengua. I així, aquesta segona part es manté, com la primera, en l'hora i tres quarts, gairebé dues hores, però amb un plantejament diferent, més descarat —a veure si a manera que vagin tirant amunt, la cosa es descararà encara més— i amb alguna sorpresa inclosa, com per exemple la presència en cada funció d'un personatge convidat que fins i tot ha de sortir a l'escena a donar un cop de mà al protagonista (el dia de l'estrena, la convidada i presumpta espontània sisplau per força va ser l'actriu Emma Vilarasau, lectora d'un monòleg, el de Pirrus i Príam).

[dissabte, 05.10.24]
Hi ha una gavina a la vora del llac
Alguna cosa deu tenir l'obra «La gavina», d'Anton Txékhov que és una proposta recurrent en tants escenaris i tantes temporades. Ara mateix, coincidint amb l'estrena del Teatre Lliure, se'n presenta una altra versió al Festival Temporada Alta a càrrec de Guillermo Carcace. I posats a mirar més lluny, París, Viena, Berlín, Milà, Madrid o Londres n'han fet, en fan o en faran altres versions aquesta mateixa temporada. Esclar que, si es vol, hi ha una efemèride que ho justifica aquest any: el cent vintè aniversari de la mort d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904). L'obra «La gavina» captiva pel misteri que amaga durant tota la trama. Un misteri que sembla que obligui els espectadors a pensar constantment: “¿I això que els passa a aquesta bona família, cap on anirà a parar ara?” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si Txékhov, malgrat la patacada que va patir de l'estrena, que és la porta a l'èxit pòstum, va obrir un filó cap al teatre modern, els qui s'hi han emmirallat després han anat engrandint aquest filó i com si fossin exploradors d'avenc han anat aprofundint en els racons més obscurs del misteri amb la intenció de descobrir-hi nous filons i algunes pedres minerals precioses. És, em sembla, el que ha fet aquesta vegada l'equip inaugural de la nova etapa del Teatre Lliure que dirigeix Julio Manrique. «La gavina», a alguns d'ells, no els és gens estranya. La temporada 2009-2010, Cristina Genebat i David Selvas —que ara formen part del repartiment— van traduir i dirigir respectivament una versió de Martin Crimp. En aquesta nova ocasió, l'adaptació —no s'esmenta la traducció, ai!, ai! que tornaran a ploure cairats de punta!— ha estat compartida pel triangle Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que és qui l'ha dirigida.

[divendres, 04.10.24]
Troben un llibre del 1763 d'un jesuïta missioner entre les parets d'una masia del segle XVIII a la població de Maials del Segrià
Dues mosaïcistes que treballen en la restauració de les pintures noucentistes de Casa Marc, una casa pairal del segle XVIII de Maials, al Segrià, han trobat un llibre del 1763, «Vida i obra de Joan Saloni», que explica les vivències d'aquest jesuïta i missioner de la Granadella nascut el 1537. Es tracta d'una troballa important no només pel contingut de l'obra, sinó perquè és única perquè no es tenia constància de la seva existència. Tot i que les primeres pàgines estan molt deteriorades, la resta es poden llegir molt bé. Els propietaris de la masia en restauració han decidit fer donació de l'exemplar a l'Arxiu Històric de Lleida que el posarà a l'abast de tothom mitjançant la digitalització. El document original es conservarà, prèviament desinfectat i restaurat, al dipòsit de documentació textual, a 18 o 20 graus, per a la conservació al llarg del temps.

[dijous, 03.10.24]
Morta la bruixa, mort el verí
Un simulacre de centre d'arxivística omple tot l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. A l'esquerra, les taules de treball, ordinadors, multicopiadores i tot l'equipament necessari. Al mig, les vitrines amb documents i un projector ampliador. A la dreta, l'espai de repòs de les arxiveres, amb un microones, la cafetera, el taulell amb una pica i una taula de cuina. Poques vegades s'ha aprofitat tant l'espai sense deixar un pam per ocupar. És una llàstima que, en hores diürnes sense funció, el TNC no l'exploti i el rellogui com a cotreball, allò que s'ha acabat anomenant “coworking” per influència dels seus promotors. L'autor de l'obra i la promoció no ho amaguen: es tracta d'una peça de teatre documental [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I quan es fa document a l'escenari sempre hi ha el perill que la informació acumulada acabi menjant-se el propòsit de divulgació que potser hauria de tenir. Les sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar els documents —bata blanca i guants de seda per no malmetre els papirs— tenen accés a sentències judicials —hi ha una exposició de còpies d'originals al vestíbul del teatre— que van tenir lloc entre els segles XV i XVI sobre fets reals contra dones mal anomenades “bruixes” i algun home mal anomenat “bruixot”.

[dimecres, 02.10.24]
«Jauría», «La Plaça del Diamant» i el musical «Un amor particular» són els espectacles més premiats a la VII edició dels Premis TeatreBarcelona
«Jauría» de Jordi Casanovas s'emporta dos guardons: Millor Espectacle Teatral i Millor Autoría. També amb dos premis destaca «La Plaça del Diamant» dirigida per Carlota Subirós com a Millor Direcció i Millor Adaptació. En el terreny dels musicals l'espectacle «Un amor particular» de Jumon Erra i Daniel Feixas guanya els premis de Millor Espectacle Musical i Millor Interpretació Musical per l'actuació de l'actriu Mara Jiménez. Victoria Luengo i Roser Batalla s'alcen amb els premis de Millor Interpretació i Millor Interpretació de Repartiment, respectivament [tot el palmarès de l'edició a la revista digital Clip de Teatre]. Andreu Buenafuente obté el premi al Millor Espectacle d'Humor pel monòleg «La ràdio que em va parir». Francesc Casadesús, exdirector del Mercat de les Flors i del Festival Grec i actual director adjunt del Teatre Lliure, és reconegut amb el Premi Especial dels Recomanadors de Teatre Barcelona per la seva tasca al capdavant del Festival Grec.

[dimarts, 01.10.24]
¿Jutjar per codi penal o jutjar per codi postal?
La directora de la companyia basca La Dramática Errante, María Goricelaya, ho té clar: a vegades la justícia espanyola sentencia a partir del codi postal i no a partir del codi penal, diu. Una frase per a la posteritat que val la pena emmarcar. A partir d'aquesta sentència, i per encàrrec del Nuevo Teatro Fronterizo, de José Sanchis Sinisterra i Carlos José Reyes i el cicle «Cicatritzar», neix «Altsasu», un espectacle entre el documental i la denúncia que vol ser el mirall d'uns fets reals que van ocórrer el 2016 en una festa de Carnaval del bar Koxka, de la localitat navarresa d'Altsasu, i que va enfrontar en una baralla dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles i vuit joves del poble. Allò que hauria d'haver estat considerat un cas d'aldarulls de carrer es va convertir per obra i gràcia de l'Audiència Nacional espanyola en un cas de terrorisme [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Presó per als joves. Absolució total per als agents de la benemèrita. Desestimació de proves. Presentació de proves falses. Codi postal versus codi penal. El cas d'Altsasu, que es va convertir en mediàtic, sobretot per la pressió de les mares dels joves empresonats —sempre les mares acaben sent les que treuen la cara—, ja va ser motiu d'una sèrie de quatre capítols l'any 2020, creada per Idurre Cajaraville i Ana Cermeño, una sèrie que va tenir un ressò impactant (es troba encara a Filmin o a TV3 a la carta en versió original) i que segurament va ajudar poc o molt al procés de la revisió de les sentències tot i que el cas encara està obert i, com afirmen també les creadores de la companyia, amb una ferida mal cicatritzada.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |