[dissabte, 24.10.26]
Un pont penjant des de Sicília a Brooklyn
L'atzar ha volgut que cada deu anys els espectadors catalans, nous o veterans, puguin tornar al moll de l'os de l'obra del dramaturg nord-americà Arthur Miller (Harlem, Nova York, EUA, 1915 - Roxbury, Connecticut, EUA, 2005) per constatar que, contràriament al que es diu, sovint sí que el temps passa en va. Les dues últimes versions vistes aquí de «Panorama des del pont» daten, la primera, del 2006, al Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Rafel Duran; i la segona, del 2016, al Teatre Romea, dirigida per Georges Lavaudant. Els actors Toni Sevilla i Eduard Fernàndez en van ser els respectius protagonistes, en el paper d'Eddie Carbone, l'immigrant d'origen sicilià del temps de l'èxode de la postguerra mundial amb el miratge dels EUA, estibador al port, a preu fet, oncle i gairebé pare adoptiu, amb la seva dona, Beatrice, de la jove neboda Catherine, òrfena de pares [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Una família senzilla, en un barri humil, de treballadors immigrants, el de Brooklyn, en un moment de la llei nord-americana a la recerca i expulsió dels immigrants anomenats il·legals, com els dos cosins de Beatrice, que arriben sota el pont per trobar feina i mantenir, un, la dona i els tres fills que ha deixat a Itàlia; i l'altre, per fer-se americà i complir el seu somni. Per sobre de tots ells, hi ha l'advocat i narrador —que podria ser molt bé la veu del mateix Arthur Miller perquè va viure de jove l'ambient dels barris modestos i treballadors dels anys vint i trenta de Nova York— i de rerefons, hi ha el drama de la cursa contra les adversitats, les penúries i les injustícies de la immigració.

[divendres, 23.10.26]
Els taurons arriben al CosmoCaixa amb el mite sanguinari i reivindicant el seu paper vital per als oceans
L'exposició «Taurons, els guardians de l'oceà» que es pot veure fins al setembre del 2027 al CosmoCaixa de Barcelona, pretèn desmuntar els mites i posar el focus sobre el paper vital d'aquesta espècie que es defineixen en alguns casos com «els enginyers dels oceans» perquè mantenen a ratlla les espècies de les quals s'alimenta i es garanteix l'equilibri de l'ecosistema. A l'exposició, creada per l'Australian Museum —dedicat a les ciències naturals i la cultura— s'apleguen reproduccions a mida real de deu espècies diferents, algunes de més de quatre metres de llargada, com la del tauró blanc de la famosa pel·lícula d'Steven Spielberg («Tauró«, 1975). En aquesta exposició —per a visitants de l'exposició «Taurons, els guardians de l'oceà» que no siguin propensos al terror— es pot recórrer l'interior dels cossos dels taurons, es pot veure el mar a través dels seus ulls i es poden tocar reproduccions de la seva pell o dels seus terribles queixals. L'espècie dels taurons són als oceans des de fa 450 milions d'anys i han superat cinc extincions. Tenen set sentits, ja que a més de l'olfacte, la vista, l'oïda, el gust i el tacte, també tenen la línia lateral, que detecta vibracions i canvis de pressió fins a 100 m de distància, i electroreceptors, que perceben els petits camps elèctrics dels animals que els envolten. Malgrat la seva capacitat de resistència, però, els taurons són una espècie amenaçada tot i que es considera que hi ha unes 500 espècies diferents a tot el món, cinquanta de les quals són al Mediterrani. Segons unes últimes dades, es pesquen 100 milions de taurons cada any i cal lamentar també que anualment hi ha entre vui i deu víctimes humanes per les seves agressives mossegades. El mite continua.

[dijous, 22.10.26]
El festival «48h Open House BCN 2026» arriba a la dissetena edició amb les portes obertes de 63 espais mai vistos i més de 200 edificis de Barcelona i cinc poblacions més
La 17a edició del festival «48h Open House BCN» proclama que l'arquitectura són els edificis i els espais que habitem, que ens relacionen amb els altres i que donen forma a la manera com es viu la ciutat. Amb aquest esperit, el cap de setmana del 24 i 25 d'octubre s'obren les portes de 217 edificis de Barcelona i cinc municipis més. Un 28% de la programació és novetat, ja que es podran visitar 63 espais mai vistos, com l'edifici gòtic de la Llotja de Mar o el d'estil high-tech de l'Hotel Arts a Barcelona, o bé la Torre de la Creu a Sant Joan Despí, una joia del modernisme. El festival proposa als participants 224 activitats i set itineraris. A més, una cinquantena d'edificis permeten fer una visita Open Pro amb la participació directa dels professionals que han dissenyat o desenvolupat el projecte arquitectònic. L'accés als espais és gratuït del Festival «48h Open House BCN 2026». Hi pot haver visites guiades per voluntaris, per l'arquitecte o dissenyador del projecte (Open Pro), a través d'un àudio explicatiu o bé lliures. El temps d'espera a cada edifici varia en funció de les dimensions i la quantitat de persones que hi vulguin entrar. Per saber les cues en temps real, s'ofereix informació actualitzada en un mapa i a les xarxes socials del festival.

[dimecres, 21.10.26]
¿Racisme caducifoli?
Li diuen “ginkgo”, o “Ginkgo biloba”, en clau científica. És una espècie d'arbre procedent de la Xina, de fulla caduca, que a la tardor té un fugaç esclat d'esplendor quan s'imprimeix de to daurat encès. Per això en alguns indrets se l'anomena “albercoc daurat”, pel reflex acolorit de les fulles i per la forma del seu fruit que, com tants fruits d'arbres que pateixen la dictadura ecològica mal entesa de conviure en l'àmbit urbà, acaben caient a terra on s'esclafen i provoquen enganxina sucosa. D'aquí ve que moltes taronges amargues dels arbres que hi ha en moltes poblacions catalanes han començat a ser objecte de collita amb finalitats solidàries per fer melmelada, una iniciativa que en algun indret fora d'aquí és més que tradicional, com per exemple, a Sevilla, on la plantació de tarongers amargs o bords és una espècie molt estesa i la collita entre gener i febrer és tan espectacular que s'arriba a 5 o 6 milions de quilos, segons la climatologia de la temporada [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però tornem al “ginkgo” o al “Ginkgo biloba”, un arbre que des de fa més de deu anys va ser introduït al barri de les Corts de Barcelona, concretament al carrer Comandant Benítez, nom d'un reducte de la dictadura de Primo de Rivera que el va incloure en el nomenclàtor barceloní el 1928 per homenatjar aquest militar malagueny que va morir amb les botes posades el 1921 a la campanya del Marroc, a la guarnició assetjada de Melilla.

[dimarts, 20.10.26]
La futura Reserva Nacional dels Museus de Catalunya a Sant Fruitós de Bages acollirà més de 140.000 peces dels 122 equipaments del país
La població de Sant Fruitós de Bages serà la seu de la futura Reserva Nacional dels Museus de Catalunya. La implantació d’aquesta infraestructura en un únic dipòsit representa un projecte de gran abast per al conjunt de Catalunya, amb una inversió prevista de 73,1 milions d’euros per part de la Generalitat de Catalunya i que té per objectiu millorar les condicions de conservació, emmagatzematge i gestió de les col·leccions dels museus catalans. La Reserva Nacional està concebuda com un espai compartit que complementarà els magatzems i les reserves pròpies dels museus i que permetrà custodiar béns patrimonials en condicions adequades de seguretat i conservació. L’equipament donarà servei als 122 museus registrats a Catalunya i tindrà capacitat per acollir aproximadament 140.000 peces. Entre els fons que es podran conservar a la futura Reserva Nacional dels Museus de Catalunya hi haurà col·leccions artístiques, arqueològiques i històriques, així com béns patrimonials que requereixin una custòdia especial. El projecte respon a una necessitat del sistema museístic català ja que molts museus no disposen de prou espai per emmagatzemar les seves col·leccions o no tenen instal·lacions amb les condicions ambientals i de conservació necessàries. L’edifici disposa de 33.488 metres quadrats de superfície construïda en una parcel·la de 65.800 metres quadrats al polígon de la carretera de Berga del municipi. El projecte preveu una organització funcional dels espais per donar resposta a les diferents necessitats de conservació de les col·leccions. La distribució inclourà zones de dipòsit, espais de gestió, oficines, tallers i laboratoris de restauració, així com instal·lacions específiques per garantir unes condicions òptimes de temperatura, humitat i conservació. Es preveu que pugui entrar en funcionament entre finals de 2029 i principis de 2030.

[dilluns, 19.10.26]
El consol amorosit i desitjat de la mort
¿Pot una malaltia com el càncer trastocar les relacions de tota una família? ¿Pot canviar alguna cosa la pèrdua d'un ésser estimat i la petja que ha deixat com a consigna testamental? El dramaturg i director navarrès Alfredo Sanzol (Pamplona, 1972) ha partit, explica, d'una experiència viscuda per una amiga seva per confegir una història d'històries que tenen com a eix central la mort d'una germana diagnosticada de càncer terminal, la seva relació amb el seu germà i, paral·lelament, la relació que la cunyada ha mantingut excessivament distanciada amb un germà seu, a més de la relació dels dos fills seus. Hi ha, doncs, en aquesta obra de l'autor —de qui es recordarà l'obra «El bar que se tragó a todos los españoles» vista al Teatre Lliure fa cinc anys— una mirada que es podria dir, en certs moments, costumista, però que de seguida agafa un to de realisme cru que el mateix Sanzol mira d'alleugerir durant les dues hores i mitja sense entreacte, amb un cert humor, sarcàstic, fins i tot grotesc, que és una de les flaques dramatúrgiques que caracteritzen les seves obres [crítica integra a la revista digital Clip de Teatre]. Cal remarcar d'entrada que l'obra té un pilar bàsic en la interpretació que és la de la protagonista, Nagore, un personatge que eleva, amb una gran efectivitat i sensibilitat a la vegada, l'actriu madrilenya Nuria Mencía i que elabora una progressiva degradació física tan veraç que glaça l'auditori ja des del primer moment quan, a tall de pròleg, es presenta quan és difunta per no enganyar en cap moment i advertir els espectadors que el que s'explicarà és com i per què ha arribat a traspassar el llindar cap a l'altre món.

[diumenge, 18.10.26]
Mirar el sol del matí a vol de dron
No sé què passaria si d'aquesta obra del dramaturg anglès Simon Stephens (Stockport, Regne Unit, 1955) se'n fes una adaptació ambientada, per exemple, a la metròpoli de Barcelona. ¿Imaginem, posem per cas, que en comptes de l'efemèride de l'atemptat de les Torres Bessones del 2001, que s'hi esmenta de passada, s'hi parlés de l'atemptat de la Rambla del 2017 amb el mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró? O que, en comptes de partir com a font d'inspiració del quadre d'Edward Hopper, del 1952, titulat «Morning sun», que Stephens adapta com a títol, es partís d'una de les peces del mateix Miró que també s'enlluernava amb el sol, la lluna i els estels? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Sóc conscient que fer això seria caure en una profanació de la creativitat i l'esperit de l'obra de Simon Stephens —autor que, per cert, va ser un dels signants del manifest internacional del 2021 a favor de l'amnistia dels presos polítics i el dret a l'autodeterminació de Catalunya— i cal admetre que, ser fidel a l'original, que fa una mirada a vol de dron sobre Nova York de la mà de tres generacions matriarcals —àvia, mare i filla—, amb algunes efemèrides històriques que reconeix tothom, com per exemple els alts i baixos d'Andy Warhol o l'assassinat de John Lennon, li dóna un aire de profecia universal.

[dissabte, 17.10.26]
In vitro de quatre barres
Qualsevol semblança amb la realitat és simple coincidència, diuen al cinema. Però en aquesta paròdia pitarresca de la nova companyia Al cel Cia es podria dir que qualsevol coincidència que s'hi detecti és simplement el reflex de la realitat. La reina del mambo es diu Sílvia Obiols —posseu-hi dues erres i ja ho teniu— i l'artista convidada de ressò internacional l'han batejada com a Lady Romesco, per deixar clar l'origen del sud on hi ha nuclears, indústria química i un succedani de parc Disney. «Lo de Jaume I» és un espectacle musical de petit format que no té por a l'estripada, la pitarrada, com he dit abans, la farsa i la sàtira, tot i que, pel meu gust, aquest últim aspecte, el de la sàtira, es queda curt i un mica massa prudent, sense acabar de mossegar de debò i sense clavar dentellada ben amunt, que és sempre cap on cal apuntar si es vol despullar la realitat i els poderosos que la remenen [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si bé és suggerent que hi hagi una dona com a presidenta de la Generalitat de Catalunya —encara no n'hi ha hagut mai cap i sembla que ni hi és ni se l'espera per ara— i que aquesta honorable senyora vulgui netejar el país de “moros” i “indesitjables” —estic ressenyant el que el personatge diu, no és cosa meva— i que tingui en veneració el rei Jaume I, que fa malves des del 1276 i del qual fins i tot han trobat un enorme fal·lus —escultura de guix que potser posaria de nou contra les cordes, com va passar amb aquella escultura del rei Joan Carles en posició compromesa, el nou director del MACBA si l'exposés en una peanya— fa la impressió que el contingut musical de l'espectacle —d'excel·lent composició— passa per damunt de la queixalada satírica que s'esperaria del discurs.

[divendres, 16.10.26]
Les arts en viu fan caure les dades d'assistència de les sales de cinema superant les pitjors enregistrades després del coronarivus
En general, l'anàlisi de consum, assistència i recaptació que diagnostica l'Anuari SGAE 2026 desprèn xifres negatives per al cinema a sales, que anota mínims històrics en espectadors i freqüència d'assistència i les pitjors dades en recaptació des de la pandèmia. Aquesta situació contrasta amb la de la música popular, que gairebé duplica els seus ingressos respecte al 2019 i assoleix màxims històrics als tres indicadors. Per la seva banda, la música clàssica també experimenta un procés de recuperació positiu quant al nombre de concerts i de recaptació. Tot i que l'assistència es manté dos punts per sota que el 2019 quan va batre tots els rècords. També la música gravada supera tot el seu històric de consum, disparant el format de streaming com a opció preferida tant per a la música, els videojocs o l'audiovisual. Finalment, el camp de les Arts Escèniques manté el camí de la recuperació, però encara és lluny de recuperar els espectadors i la recaptació prepandèmica. Tampoc aconsegueixen remuntar els canals tradicionals de ràdio i televisió el consum diari dels quals per persona i dia rebaixa els mínims de totes les sèries. L'anuari d'aquest any s'ha elaborat subdividit en vuit apartats arran dels canvis provocats per la irrupció tecnològica: arts escèniques (teatre, dansa i gènere líric), música clàssica (simfònica, de cambra i solistes, coral i de bandes i rondalles), música populars gravada (mercats físic i digital), televisió i vídeo (en un únic apartat, ja que les fronteres entre tots dos es van diluint a l'entorn digital, desglossant dades de streaming i plataformes de pagament), ràdio (inclosa la informació de pòdcast) i digitalització i societat (hàbits de consum en els diferents dispositius tecnològics, IA i el mercat). En conjunt, segons l'Anuari SGAE 2026, les sales de cinema de l'Estat espanyol van registrar 67,68 milions d'espectadors, fet que suposa una caiguda del 8,1% respecte a l'any anterior i 35,5% menys que el 2019 (abans de la pandèmia). Les taquilles van recaptar 465,4 milions d'euros, reflectint una disminució del 4,7% en un any. Es van registrar 3,36 milions de sessions, una reducció de l'1,2% interanual i un 12,7% per sota de la prepandèmia. La freqüència mitjana d'assistència va caure a tot just 1,37 pel·lícules per habitant a l'any, malgrat que el preu mitjà de l'entrada va pujar fins als 6,88 euros.

[dijous, 15.10.26]
El teatre i la seva funció social centra el debat del Simposi Internacional Teatre Lliure 50 anys que organitzen la Universitat Autònoma de Barceloa, l'Institut del Teatre i el Teatre Lliure
La commemoració del 50è aniversari del Teatre Lliure impulsa diverses activitats acadèmiques i de reflexió que revisiten el llegat de la institució i obren un debat sobre el paper de les arts escèniques en la societat contemporània. L'activitat central és el simposi «Teatre Lliure, 50 anys: passat, present i futur», organitzat conjuntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona i l'Institut del Teatre. S''afegeix al debat «El teatre en la lluita democràtica» en el marc de la Biennal de Pensament i la trobada anual de la xarxa de teatres europeus. La programació acadèmica del Simposi Internacional del 50è aniversari (entre el 17 i el 24 d’octubre) té lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb accés lliure, en una taula rodona que vol reinvindicar les arts escèniques com a espais de pensament crític, diàleg col·lectiu i imaginació política davant dels reptes actuals. Una altra taula de debat és amb representants de teatres públics europeus de Düsseldorf, Estocolm, Amsterdam, Torí, Cracòvia, Anvers, Budapest, Salzburg o Helsinki. El Simposi inclou una exposició a la Universitat Autònoma dedicada al fotògraf Josep Ros Ribas, que va ser també un dels fundadors del Teatre Lliure.

[dimecres, 14.10.26]
El Tibidabo celebra 125 anys de la història un parc d'atraccions creat pel doctor Andreu que ha crescut amb la ciutat i que continua sent un espai de lleure i de referència per a molts catalans i turistes
La història del parc d'atraccions del Tibidabo comença el febrer del 1899, quan es va fundar la societat. L'impulsor va ser l'empresari farmacèutic Salvador Andreu i Grau, conegut per les seves famoses pastilles del doctor Andreu per al mal de coll. El seu besnét, Salvador Andreu Solà-Sert, que conserva molts documents fundacionals de la societat, actes de les juntes d'accionistes, fotografies i molts altres documents, parla del seu besavi com un home emprenedor, un home humil, un home somiador, treballador, molt treballador, diu. Segons els seus descendents, el doctor Andreu tenia la il·lusió de fer realitat el somni d'acostar la muntanya a la ciutat i gaudir d'una meravella que Barcelona tenia a l'esquena. Volia fer-la accessible i aconseguir que la gent se la sentís seva. La construcció del funicular del Parc del Tibidabo, inaugurat el 1901, així com el reclamat ara Tramvia Blau, va ser la clau perquè l'èxit del parc anés en augment. Després van venir el Ferrocarril Aeri, el 1915, o la Talaia, el 1921 o l'Avió, el 1928, la que ha marcat la icona del parc. També els autòmats, el més antic del qual data del 1880 fins als anys cinquanta, són una de les atraccions més celebrades. L'any de l'aniversari es preveu inaugurar un avió que tindrà totes les característiques dels que fan vols regulars, que girarà al final d'una palanca de longitud considerable, el seu mecanisme s'espera que produeixi el mateix resultat favorable de les grans atraccions amb què es compta actualment.

[dimarts, 13.10.26]
Desapareix per un incendi el Marché des Enfants Rouges de París declarat monument històric per ser el més antic de la ciutat del Sena
Un violent incendi ha destruït totalment el Marché des Enfants Rouges de París, al cor del districte històric de Marais. Les flames han engolit el mercat cobert més antic de la capital francesa, per causes que encara no se saben. El foc ha provocat una espessa columna de fum visible, de nit, des de diferents punts de la ciutat. Segons els Pompiers, que han rebut l'avís a un quart de cinc de la matinada (dilluns, 12 octubre), l'incendi ha causat un ferit lleu. Hi han desplaçat nombroses dotacions per apagar el foc i que ha provocat primer l'enfonsament parcial de l'estructura metàl·lica del mercat i després la totalitat del recinte. L'alcalde del districte centre de París ha informat que el mercat ha quedat totalment destruït i ha celebrat que l'incendi no s'hagi estès cap als edificis, situació que hauria estat perillosa tenint en compte l'antiguitat del Marais. El Marché des Enfants Rouges es va construir l'any 1615, durant el regnat de Lluís XIII en el solar que abans havia estat un orfenat medieval. D'aquí ve el nom amb què se'l comeixia perquè els infants orfes en aquella època portaven tots un vestit de color vermell. El 1982 va ser declara monument històric i era un dels punts de visita turístics on s'exhibien una vintena de parades de productes frescos, ecològics i artesanals, a més de degustació de productes locals i també, per la tradició moderna del barri del Marais, de cuina libanesa, italiana, marroquina i japonesa.

[dilluns, 12.10.26]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el setembre del 2026 amb un total acumulat de 19.076.192 visitants únics que han vist 35.860.240 pàgines i han fet 73.784.621 consultes internes de documents i àudios
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de setembre del 2026, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Bluesky», «Substack», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de setembre del 2026, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (26 anys, 8.164 edicions) de 19.076.192 visitants únics que han vist 35.860.240 pàgines i han fet 73.784.621 consultes internes de documents i àudios. Aquestes dades acumulades representen en 26 anys i 8.164 edicions una mitjana diària de 2.336,62 visitants únics (97,36 per hora) que han vist 4.392,48 pàgines (183,02 per hora) i han fet 9.037,80 consultes de documents o àudios (376,57 per hora), ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 29 segons per visitant). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.236 subscriptors. Els visitants s'han connectat en diverses etapes, a part dels Països Catalans, des de 146 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites i clssificats alfabèticament: Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bangladesh, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nepal, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Rússia, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Sud-àfrica, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Tunísia, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[diumenge, 11.10.26]
Llobarro al forn
Atenció al llobarro, que és com un personatge més d'aquesta comèdia hilarant de Joel Joan (Barcelona, 1970), de la qual ell mateix n'és autor i també un dels intèrprets protagonistes. Joel Joan va començar a gestar la comèdia «Bons i dolents» fa uns tres anys, a partir d'un dels torneigs de dramatúrgia que organitza en cada edició el Festival de Tardor Temporada Alta. Com el llobarro, que necessita amor, tacte i temps de cocció, l'obra s'ha anat arrodonint amb un registre de “sitcom” i també, mentre es coïa, s'ha anat escalfant i ha anat pujant fins als 200 graus, que diuen que és la temperatura recomanada per cuinar al seu punt just el llobarro. La comèdia és un gènere que està agafant una força important dins el teatre català. Fa puntetes al teatre considerat més transcendent —no goso dir-ne d'idees perquè d'dees n'hi ha a tot arreu— i, evidentment, sí que li passa al davant pel que fa al compte de resultats amb el nombre d'espectadors, cosa que sempre és un avantatge i un caramel per als empresaris del teló [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'actor, productor, guionista, cineasta i director Joel Joan és un dels artífexs d'aquesta tendència que a hores d'ara té altres veus com les de Marta Buchaca, Eu Manzanares, Joan Yago, Roc Esquius, Xavi Morató o fins i tot Sergi Belbel, amb èxits prou recents. Es tracta d'una fornada nova i no tan nova de dramaturgs i dramaturgues que transiten entre el registre lúdic i d'entreteniment sense renunciar a imprimir en el fons de les seves trames una bona dosi de reflexió, denúncia o sàtira sobre les misèries de la societat contemporània. Una tendència que, si bé no és nova, perquè la comèdia francesa o anglesa l'ha exportat des de fa temps, sí que és important que tingui també el seu espai en l'àmplia i diversa cartellera teatral catalana.

[dissabte, 10.10.26]
Josep Maria Mestres, nou director del TNC a partir del 2027-2028, anuncia la creació de la Companyia del Teatre Nacional de Catalunya amb una mirada a les promocions joves menors de 35 anys
Aquesta és una de les novetats que ha anunciat el que serà nou director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) a partir de la temporada 2027-2028 i que enllaça amb dues propostes d'èpoques passades que havien passat a millor vida: l'antiga LaKompanyia del Teatre Lliure, que va crear Lluís Pasqual, amb joves que hi treballaven semiprofessionalment amb una retribució mensual fins i tot de 2.500 euros, i el que havia promogut Sergi Belbel al mateix TNC amb les prpostes de teatre adreçat a la dramatúrgia catalana, generalment emergent. Un altres dels propòsits anunciats per Josep Maria mestres és que comptarà en l'assessorament artístic amb Ignasi Camprodon, coneixedor del funcionament intern del TNC, a més de la coordinació artística de la jove dramaturga i directora Gara Roda i l'adjuntia de direcció de Fran Guinot. A més, el nou director es proposa continuar amb la col·laboració amb altres teatres europeus i internacionals, però potenciant la llengua catalana amb els intercanvis oportuns però amb caràcter de reciprocitat, és a dir, amb la presència del català en les gires internacionals. Pel que fa al projecte que ha estat més celebret, el de la creació de la nova Companyia del Teatre Nacional de Catalunya, serà concebuda com una eina integrada en el funcionament del TNC per generar processos de treball continuats, afavorir la incorporació de nous intèrprets a la pràctica professional i donar oportunitats al talent jove, com una peça, segons Mestres, estructural del projecte artístic, no com un dispositiu aïllat, sinó com una eina amb capacitat d’articular processos de treball continuats, d’apostar pel talent jove. La primera promoció estarà formada per 12 intèrprets professionals, menors de 35 anys, seleccionats en un procés d’audicions obertes. Cada promoció tindrà una durada de dues temporades i, durant aquest temps, els actors i les actrius seran contractats de manera estable i continuada i representaran dues obres, una de clàssica catalana i una altra de contemporània. Per Josep Maria Mestres, “la paraula dita és la base del fet teatral i és per això que la llengua, a l'escenari, cal estimar-la i respectar-la”.

[divendres, 09.10.26]
El Festival Internacional de Putxinel·lis de Barcelona celebra a La Puntual la 21a edició amb quatre espectacles de petit format
Durant quatre caps de setmana, el teatre La Puntual es torna a convertir en un aparador de les moltes formes que pot adoptar el teatre de titelles i d’objectes. Fins a l'1 de novembre, el Festival Internacional de Putxinel·lis de Barcelona celebra la seva 21a edició amb quatre espectacles procedents de les Illes Balears, Castella i Lleó, Itàlia i el Regne Unit. La programació s’ha construït a poc a poc, buscant companyies amb una mirada pròpia i espectacles de petit format que encaixin en el teatre més petit de Barcelona. Les quatre propostes comparteixen una manera artesanal, personal i molt lliure d’entendre l’escena. A més, és la primera vegada que actuen a La Puntual. En una societat cada vegada més dominada i mediada per les pantalles, el festival reivindica un espai on els materials senzills i els objectes quotidians es converteixen en protagonistes. Històries que volen entretenir, commoure i despertar la imaginació d’infants i adults. El recorregut comença amb «Caminos», de la companyia María Parrato. Petits objectes reutilitzats adquireixen noves vides i parlen de la resiliència, dels canvis i de la capacitat de reinventar-nos. Li pren el relleu «Posa-hi el cor», de Nina Theatre. Sense paraules i a través de petites escenes plenes d’humor, tendresa i ironia, Pamela Mastrorosa dona ànima a objectes i estris quotidians. «La flor romanial», de Príncep Totilau, s'inspira en la rondalla mallorquina d’Antoni Maria Alcover, l’obra recupera l’esperit del teatre popular i la música tradicional de les Illes Balears. Aquí és el mateix titellaire qui es transforma en un petit teatre rodamon per explicar una aventura sobre la veritat, el coratge i la justícia. El festival acaba al Regne Unit amb «Pinocchio», d'Steve Tiplady. Coincidint amb el bicentenari del naixement de Carlo Collodi, l’espectacle revisita el clàssic amb titelles, ombres i un Pinotxo construït en directe.

[dijous, 08.10.26]
Un llibre de Salvador Dalí amb coberta de bronze que li va editar un fan de l'art francès i considerat el de més pes del món ha estat robat d'un centre d'art contemporani d'una localitat mitjana del centre de França
Un llibre que pesa 210 quilos és un senyor llibre. Bona part d'aquest pes correspon a la coberta de bronze esculpida per Salvador Dalí. Una coberta que, a més, està decorada amb inscrustacions d'or, pedres precioses i petxines i, marca de la casa Dalí!, també unes forquilles i uns ganivets. Sembla que el pintor Salvador Dalí va fer amistar amb l'editor Joseph Forêt, un venedor de formatges de la regió de l'Auvèrnia que es va acabar convertint en un reconegut editor d'art. Durant els anys cinquanta del segle XX es va mudar a París i allà va ser on va conèixer tota mena d'artistes i escriptors avantguardistes. A partir d'aquestes coneixences se li va acudir editar «L'Apocalipsi de Sant Joan». Per complir el seu desig, va encarregar textos inspirats en el llibre sagrat als escriptors Jean Cocteau, Jean Giono i Emil Cioran i a Salvador Dalí, la coberta. Hi van col·laborar diferents artistes amb il·lustracions i els textos es van imprimir en pergamins amb lletres d'or. Però ara el llibre ha estat robat de matinada del Centre d'Art Contemporani C. Karoutzos, de la localitat d'Issoire, a la regió d'Auvèrnia, que té uns 15.000 habitants. El llibre hi era exposat després que el va adquirir el propietari del museu, Christian Karoutzos, a un grup de japonesos que el volien subhastar per peces. La peça, d'un valor incalculable, por havet estar robat per dues causes, segons la germanderia francesa, per la dèria d'un col·leccionista d'art o per fondre el bronze i treure'n el que espaga en pes.

[dimecres, 07.10.26]
El dramaturg Josep Maria Miró representa en anglès a l'Off-Broadway 122 CC de Nova York, amb capacitat per a un centenar d'espectadors, «El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc» amb versió de Sharon Feldman i direcció de Mein Ann Teo i interpretació de l'actriu Rachel Crowl
L'obra es representa a l'Off-Broadway de Nova York a la sala 122CC de l'Est Village durant un mes, en versió anglesa de Sharon Feldman que ha traduït Mein Ann Teo i que interpreta l'actriu Rachel Crowl. El dramaturg Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) va estrenar «El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc» [crítica íntegra de l'estrena a la revista digital Clip de Teatre] al Teatre Romea amb l'actor Pere Arquillué, drigit per Xavier Albertí, al Teatre Romea, però l'obra tant pot ser representada per un home comper una dona o un adolescent. En el cas de Nova Yor, doncs, és una actriu. El projecte e Nova York és a càrrec de la productora de teatre PlayCo, amb la qual el 2023, Josep Maria Miró va fer una residència d’un mes a Nova York amb el suport de l’Institut Ramon Llull.

[dimarts, 06.10.26]
La marató dels quatre concerts de comiat a l'Estadi Olímpic de Montjuïc del grup osonenc Oques Grasses arrenca amb el canvi de dia a causa de l'alerta metereològica
El grup Oques Grasses ha ajornat fins al dijous, dia 8 d'octubre, el concert que tenia previst el dilluns, 5 d'octubre, a l'Estadi Olímpic de Montjuïc. Era la primera de les quatre actuacions previstes per acomiadar-se dels seus seguidors que, com s'ha constatat amb el rècord per a un conjunt català de quatre concerts a l'Estadi Lluís Companys, són molts i més dels que potser ells mateixos es pensaven. Amb el canvi de dia del primer concert, Oques Grasses vol garantir que els milers de seguidors que s'han de desplaçar fins a Montjuïc, molts de fora de Barcelona i tenint en compte les restriccions del transport públic, puguin accedir-hi amb facilitat, a més de garantir també que treballadors, artistes i equips implicats en el concert no es vegin blocats per les pluges. El grup que lidera el music Josep Montero va programar progressivament els quatre concerts de comiat, a manera que s'eshaurien immediatament totes les localitats. Amb el canvi anunciat aquest dilluns —sempre que no hi hagi més incidències— els concerts es mantenen finalment els dies 7, 8, 9 i 10 d'octubre.

[dilluns, 05.10.26]
Un joc escènic místic de tres x tres
L'actor i director Lluís Homar, amb els músics Emili Brugalla i Besko Stambolov, fan compartir l'autoria original de la qual parteix aquesta proposta entre l'escriptor rus Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) i els compositors Johann Sebastian Bach i Olivier Messiaen. Pot sorprendre aquest trio com a autors però té tota la justificació perquè la part musical, a la qual encara cal afegir el fragment d'una peça del compositor riudomenc Joan Guinjoan (Riudoms, 1931 - Barcelona, 2019), té un notable pes dins de la part textual. De la mateixa manera que en són també cointèrprets i codirectors tant el mateix actor Lluís Homar com els dos pianistes que l'acompanyen [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Es podria dir, doncs, que «El gran inquisidor» és un joc escènic místic de tres x tres: tres intèrprets x tres músics. Homar, Brugalla i Stambolov parteixen del capítol cinquè de la novel·la «Els germans Karamàzov» que Dostoievski va publicar entre el 1879 i el 1880, primer en fulletó de revista i després en suport llibre. En català, la va publicar el 1961 l'editor, escriptor i traductor Joan Sales tot i que a partir no del rus sinó principalment del francès, amb consultes de l'anglès i l'espanyol. La mateixa editorial la va recuperar el 2014, ara sí, amb una versió revisada i directa del rus d'Arnau Barios. La versió dramatúrgica de Lluís Homar, però, respecta la primera traducció de Joan Sales, autor sobretot d'una obra cèlebre com «Incerta glòria».

[diumenge, 04.10.26]
L'espectacle físic «Has Been» dels artistes europeus Sidi Larbi Cherkaoui i Martin Zimmermann obre el 35è Festival Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona
La 35a edició de Temporada Alta aixeca el teló amb «Has Been», la primera creació conjunta de Sidi Larbi Cherkaoui i Martin Zimmermann, dos noms destacats de l’escena contemporània europea. En aquesta nova peça, estrena absoluta a l'Estat espanyol, de Cherkaoui i Zimmermann comparteixen autoria, direcció, coreografia i escenari per abordar la por de quedar fora de joc, de convertir-se en algú que ja ha estat. Sense text i amb música en directe, «Has Been» construeix una tragicomèdia sobre el pas del temps, l’envelliment dels cossos i les façanes que intenten dissimular-ne el deteriorament. Tots dos creadors, ja entrats en la cinquantena, parteixen també de la seva pròpia trajectòria per reflexionar amb humor i sensibilitat sobre la fugacitat de l’èxit i l’envelliment artístic. Després d’haver-se retirat de l’escena en creacions anteriors, tornen ara al Festival Temporada Alta com a intèrprets en un duet que converteix aquesta consciència del pas del temps en matèria escènica. A «Has Been», Sidi Larbi Cherkaoui encarna una diva envellida, a mig camí entre patriarca, vedet i xaman, mentre que Martin Zimmermann interpreta el seu servent, una figura ambigua que pot ser alhora l’últim admirador, el conserge o fins i tot la personificació de la mort. A partir d’aquesta relació, els dos creadors construeixen un univers en què el surrealisme belga i el dadaisme suís es troben en un joc escènic estrany, poètic i expressiu. La relació entre tots dos personatges permet explorar també el poder, la dependència i la fragilitat de les jerarquies. Mentre el servent intenta capgirar la relació de forces a través de l’astúcia, l’autoritat de la diva es va desintegrant al mateix ritme que el món que l’envolta. La peça qüestiona així la vanitat i la caiguda i deconstrueix amb ironia el mite de la celebritat vinguda a menys. La trobada entre els dos creadors posa en diàleg llenguatges escènics diferents. Cherkaoui, coreògraf i director artístic del Ballet du Grand Théâtre de Genève i de la companyia Eastman, ha desenvolupat una trajectòria marcada per l’encreuament de disciplines i tradicions. Zimmermann, per la seva banda, fa més de vint-i-cinc anys que treballa en un teatre visual i físic sense paraules que fusiona circ contemporani, dansa, teatre i instal·lació escenogràfica. A escena els acompanyen Alexandre Dai Castaing, responsable també de la composició musical, Kaspy N’dia i Kazutomi “Tsuki” Kozuki. La dramatúrgia és de Sabine Geistlich i l’escenografia de Martin Zimmermann.

[dissabte, 03.10.26]
Balandrau pandèmic
Hi ha un moment, en aquest muntatge mig performàtic mig conferència performativa, escrit a quatre mans per Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer, que fa la impressió que l'illa noruega de Bouvet —Bouvetøya, en noruec— s'hagi convertit en el Balandrau de trista memòria a Catalunya. Afortunadament, només és una impressió momentània perquè el desenllaç de Bouvetøya no és humanament tan tràgic com el del temporal salvatge de Balandrau, que va fer més conegut per tothom el massis del Ripollès, al sud del Pirineu català. L'obra és una revisió de la primera versió gairebé frustrada, amb mascaretes i pocs espectadors, que es va estrenar el 2020, en plena pandèmia, al Festival Temporada Alta. Ara, l'equip l'ha refet, l'ha ampliat, l'ha madurat i n'ha mantingut el registre distòpic, futurista i de pseudociència-ficció [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si aleshores el temps anava entre el 2020 i el futur 2026, ara es mou entre el present 2026 i el futur 2030. Si aleshores, s'havia produït la que anomenen Primera Pandèmia, ara la fatalitat cíclica ha portat la humanitat a patir una Segona Pandèmia, tan o més rigorosa que la primera, agreujada per la crisi financera, la crisi de l'habitatge, la crisi del mercat de treball i, també, la crisi cultural, amb l'eutanàsia del sector del teatre, perquè la cultura ja no interessa gens els governants de torn, fins a l'extrem que el mateix Teatre Lliure ha hagut de clausurar tots els actes de la commemoració dels 50 anys i abaixar la persiana de totes les sales.

[divendres, 02.10.26]
Els fantasmes de les terres mortes
En els últims cinquanta anys, els Països Catalans s'han convertit en un terreny mediterrani de terres mortes. El que queda de les antigues masies és pràcticament anecdòtic. Un rastre de runes. Les terres treballades per la pagesia, el conreu o el pasturatge s'han convertit en paisatges de terres boscoses, improductives, estèrils, ermes, abandonades i, en el pitjor dels casos, engolides per la plaga dels incendis. Davant d'aquest canvi geogràfic, biològic i de desequilibri de la fauna autòctona només queda la memòria. I és en el pou de la memòria on el dramaturg vigatà Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) ha rebuscat els secrets, els misteris, les enveges, els odis, els amors, les mitges mentides i les mitges veritats d'una nissaga rural de classe pagesa sense riqueses, al llarg de gairebé un segle, centrat en el paper del que ell anomena una història de “les tietes” o, dit d'una altra manera, del cos matriarcal que, sempre a l'ombra, ha aguantat el pes i les regnes del mas, de les terres i de la família [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «El Cadell» és una obra intensa, amb un text dens, però punyent, de gran força literària, d'un registre dramatúrgic impecable, d'una gran riquesa narrativa, lingüísticament fort i net, amb concessions molt mesurades a un llenguatge rural, gens arcaic, sinó propi de la parla popular, que encara té ressò avui mateix sense que faci cap mal a l'oïda.

[dijous, 01.10.26]
L'auge del pòdcast en català destaca que diàriament es pengen a la xarxa una vintena d'episodis nous segons l'Anuari elaborat per Espai Sonor
Actualmet s'ha documentat que hi ha 50.791 episodis corresponents a 832 programes diferents.Són dades del primer Anuari del Pòdcast en català, publicat per Espai Sonor amb dades de la dècada 2016-2025. L'estudi s'ha fet públic arran de la celebració del dia internacional dedicat a aquest suport digital. Segons les xifres, cada dia es pugen a la xarxa una vintena d'episodis nous, cosa que demostra la consolidació i un cert estancamet també d’aquest sector, després d’una dècada expansiva. De fet, el rècord absolut es va assolir el 2024, quan 479 pòdcasts diferents van aportar 8.906 episodis. I aquell 26 de febrer es va superar la fita de capítols en una sola jornada, amb 60. L’any passat, en canvi, s’apreciava un lleuger descens, del 12%. L’anuari es fixa també amb el perfil del pòdcast en català típic. Evidentment, n’hi ha de tots colors, però la tendència dominant és la d’una proposta de l’àmbit social o cultural, amb 23 episodis per any, que s’estrena a l’hivern i es puja sobretot dimecres o dijous a Spotify i una segona plataforma. Entre aquestes xifres, hi ha els pòdcasts vinculats a Bit de Cultura com «Andreu Sotorra», «Clip de Teatre», «El cafetó» o «Retalls», que es troben en diferents portals des d'Spotify a Ivoox, els de més audiència, fins a Apple o YouTube. Tots aquests ppodcasts tenen una durada d'una mitjana de 10 minuts, però pel que fa a la durada de la mitjana general, és de 53 minuts i 35 segons, tot i que la tendència ha estat desigual al llarg del decenni. Dels 54 minuts i 28 segons del 2016 es va arribar dos anys més tard a l’hora i un minut. Però després ha anat baixant fins a marcar el 2021 la xifra més baixa de tota la sèrie, amb 48 minuts i 26 segons. D’aleshores ençà, els capítols han guanyat gruix i l’any passat la durada mitjana s’establia en 51 minuts i 41 segons. Per plataformes, Spotify és dominant, amb 342 títols, però seguida de prop pels 340 que publiquen a Ivoox. A més distància hi ha els 231 pòdcasts d’Apple, els 164 de YouTube o els 14 de Twitch. I també es poden segmentar per territoris: Catalunya en suma 247, al País Valencià n’hi ha 40, a les Illes Balears 6, a Andorra 2 i a la Catalunya Nord, 1. El sector està també a l'expectativa del que pot passar amb la irrupció de la intel·ligència artificial i hi ha qui vaticina fins i tot que es podrien trobar aviat pòdcasts fets amb aquest algoritme sense la intervenció personal.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |