[dimecres, 30.09.26]
El Festival Hilària 2026 convertirà diferents espais de Barcelona en escenaris per a la comèdia en totes les seves formes amb noms com Joel Díaz, Manel Vidal, Charlie Pee, Maria Juan, Carlo Padial, Lluís Gavaldà, Quim Masferrer, Oye Sherman, Raquel Hervás o Òscar Andreu, entre altres
El Festival Hilària ha presentat la seva programació per a l’edició de 2026, que se celebrarà de l’11 al 15 de novembre en diferents espais de Barcelona. Durant cinc dies, el festival proposarà una mirada àmplia i contemporània sobre la comèdia, amb nou espectacles que combinen stand-up, sàtira, debat, música, divulgació, podcasts, late-night i nous formats escènics. La nova edició del Festival Hilària 2026 aposta per una programació que posa en diàleg la comèdia amb la música i la cultura popular, alhora que dona espai tant a figures consolidades de l’escena catalana com a nous talents. La Sala La Paloma, l’Espai Texas, l’Eixample Teatre, el Teatre L’Aliança del Poblenou i Paral·lel 62 seran els escenaris d’una edició que amplia els formats i els llenguatges de l’humor. La música tindrà un paper protagonista a Traca i Mocador, la festa d’Hilària. El format, conduït per Manel Vidal, combinarà actuacions musicals i comèdia en directe en una proposta que connecta l’escena musical actual amb els nous llenguatges de la comèdia. L’escena emergent tindrà el seu punt de trobada amb professionals destacats a Ronda Vermut, una sessió dedicada a la descoberta i experimentació amb textos inèdits. El tram final del festival arribarà a Paral·lel 62 amb dues propostes especials. Lluís Gavaldà convertirà la trajectòria del cantant d’Els Pets en l’eix d’un particular late-night en directe conduït per Joel Díaz, amb la participació d’Ana Polo, Víctor Lafuente, Andrés Fajngold i Quim Carandell. I com a gran tancament, Hilària proposa Roast al Foraster, un roast en què Quim Masferrer serà el protagonista i haurà de fer front a les bromes d’Oye Sherman, Irene Sango, Uriol Gilibets, Enzo Vizcaíno i Març Llinàs.

[dimarts, 29.09.26]
Cinc escenògrafs de diferents generacions protagonizen l'exposició commemorativa dels 50 anys del Teatre Lliure al Palau Robert
El Palau Robert exposa fins al 17 de gener del 2027 una mostra commemorativa del mig segle de vida del Teatre Lliure. En comptes d'una retrospectiva canònica feta d'objectes, fotografies i vestits, han convidat el visitant a mirar l'escenari des d'un lloc diferent, defensant el lema de la casa: “Un teatre Lliure”. Es tracta d'una invitació a entrar a les entranyes de l'escenari a través de cinc instal·lacions escèniques creades per cinc escenògrafs habituals del Teatre Lliure que són de generacions diferents. L'exposició del Palau Robert està dividida en cinc àmbits, un per a cadascun dels escenògrafs. En el de la «Dècada 1976 - 1986», l'escenograf Frederic Amat (Barcelona, 1952) presenta una instal·lació juganera amb set personatges autòmats inspirats en muntatges històrics dirigits per Lluís Pasqual, com «El público» o «Esperant Godot», acompanyats de gravacions amb les veus dels actors de l'època. En el de la «Dècada 1986-1996», l'escenògrafa Montse Amenós(Barcelona, 1954), posa el focus en els materials i l'espai físic del teatre penjant en vertical els terres de fusta originals de les escenografies del Teatre Lliure de Gràcia, transformats en una mena de telons. En el de la «Dècada 1996-2006», l'escenògraf Max Glaenzel (Barcelona, 1971), proposa una experiència minimalista i arquitectònica a l'interior d'una caixa negra per convidar l'espectador a reflexionar sobre la foscor escènica. En el de la «Dècada 2006-2016», titulada «Transfiguració», l'escenògraf Lluc Castells (Cardedeu, 1975), consisteix en una taula de treball i una maqueta viva plena d'objectes quotidians que ret homenatge als tècnics i professionals que treballen entre bastidors. I en la «Dècada 2016-2026», l'escenògrafa Sílvia Delagneau (Salamanca, 1981) tanca el recorregut amb una instal·lació centrada en el cos i el disseny, mostrant una selecció de vestuari històric (com el personatge de la Mare Ubú) per reivindicar l'ofici dels figurinistes.

[dilluns, 28.09.26]
L'Acadèmia Gouncourt ha eliminat setze candidats al premi per diverses irregularitats però la més sonada és la que afecta el llibre revelació de l'any a França per creure que està escrit amb intel·ligència artificial
L'autor haitià i canadenc en llengua francesa Thélysn Orélien ha debutat amb la novel·la «C'était ça ou mourir» i ha estat un èxit de vendes. Però la bombolla ha esclatat quan l'acadèmia ha anunciat la retirada dels candidats al premi perquè sospita, amb fonaments, que el llibre havia estat escrit amb IA. La novel·la qüestionada es va publicar inicialment al Canadà el mes d'agost i en un parell de mesos ha venut més de 30.000 exemplars i ha rebut diversos premis comel FNAC de novel·la, el Méduse, el Première Plume i ha estat nominada a premis com el Gouncourt —abans que fos retirada—, el Fémina i el Médicis, a més de tenir drets compromesos de traducció a un mínim de 20 llengües. La xfra de vendes no bat cap rècord, però cal tenir en compte que a tot arreu el consum de la lectura és un bé escàs i es nota en els resultats de liquidació. Els membres de l'Acadèmia del Gouncourt jusfitiquen la decisió per la seguretat que tenen que és un plagi i que ho avalen investigadors i periodistes de reconegut prestigi que consideren que l'obra ha estat escrit majoritàriament amb el recurs de la IA, corroborat per una anàlisi amb un fiable programa dissenyat precisament per detectar textos generats amb IA. El Gouncourt, que s'atorga des del 1903, té una dotació econòmica simbòlica de 10 euros, però l'obra guanyadora cada any acaba sent un èxit de vendes. La novel·la presumptament objecte de plagi de l'escriptor novell Thélysn Orélien narra el viatge de supervivència d'un professor d'història haitià que fuig del convuls país caribeny i inicia un recorregut de dotze mil quilòmetres fins a l'exili al Canadà, en un recorregut que el porta des del Brasil, fins a Mèxic i els Estats Units. Una història basada en les experiències personals de l'autor Thélyson Orélien, però també en les de de centenars de milers de migrants a tot el món. L'autor s'ha defensat dient que se'l vol silenciar i els detractors dels programes detectors de plagi adverteixen que les analisis no són fiables del tot.

[diumenge, 27.09.26]
Iogurt grec amb suc d'ABBA
Ni la primera pel·lícula del 2008 dirigida per Phyllida Lloyd amb l'actriu Glenn Close de protagonista, ni la seqüela i preqüela del 2018 dirigida per Ol Parker, ni el recent anunci d'una segona preqüela en fase de producció —malgrat que les “fake news” hagin fet creure que ja s'havia estrenat aquest any— sembla que hagin fet cap mal al muntatge musical que recull gairebé una trentena de cançons del grup suec ABBA que ja porta acumulats més de 70 milions d'espectadors a tot el món. A Barcelona, ja és la tercera vegada que la macroproducció de SOM i ATG Entertainment fa temporada. La primera encara va ser al malaguanyat Barcelona Teatre Musical (BTM), a Montjuïc, l'any 2007, amb l'esclat de la cantant catalana Nina, de mític record. La segona temporada ja va ser al Teatre Tívoli, el 2015. La tercera, repeteix ara al Teatre Tívoli fins a tocar de Nadal [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Entremig, però, caldria afegir-hi encara la temporada 2025 que va fer al Teatre Auditori Emma Vilarasau de Sant Cugat del Vallès. «Mamma Mia!» és un musical dels que neixen a la Gran Vía de Madrid on porta acumulades un miler de funcions en tres temporades amb una suma de 800.000 espectadors, i una gira per 20 ciutats espanyoles amb 400 funcions i més de 350.000 espectadors. La productora SOM, que també té una escola musical, i ATG Entertainment s'han convertit en aquest gairebé quart de segle en l'imperi del musical espanyol. I en el seu catàleg figuren espectacles de gran èxit de públic com «Billy Elliot», «Priscilla Reina del desierto», «Grease», «West Side Story», «Matilda», «Los Miserables» o «Chicago».

[dissabte, 26.09.26]
¿Per què han plorat?
El cineasta i crític francès Éric Rohmer (Jean-Marie Maurice Scherer, Tula, Corresa, Nova Aquitània, França, 1920 - París, 2010) es va acostar al teatre amb una única peça: «Le Trio en mi bémol», el 1987, on retrata la relació entre una parella que ja fa temps que han trencat, però continua trobant-se a casa d'ell. Una versió cinematogràfica de l'obra teatral es va haver d'esperar fins al 2022 —fa quatre dies— de la mà de la directora portuguesa Rita Azevedo Gomes que introdueix en la trama un director que intenta rodar l'obra de Rohmer. No hi ha cinema en el musical «Després de nosaltres», del dramaturg i director Jumon Erra i la composició musical de Miquel Tejada, però sí que hi ha una volguda mirada al clàssic d'Éric Rohmer amb la parella protagonista, aquí anomenats Lena i Adrià, que interpreten Júlia Jové i Xavi Navarro, un duet que s'assembla, per aires dels temps, al que formen Pau Vinyals i Judit Colomer amb l'obra «Tendrament» —que ha passat de la Sala Beckett a l'Akadèmia Teatre— perquè les dues parelles d'intèrprets ho són també a la vida real, cosa que afegeix un to mig neorealista dins la ficció del musical «Després de nosaltres» [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'actriu Júlia Jové i l'actor Xavi Navarro han coincidit en algun cas formant part del repartiment d'un mateix espectacle, com en la penúltima versió del musical «Mar i cel» que Dagoll Dagom va remuntar al Teatre Victòria la temporada 2014-2015. I d'allí ve, sembla, la relació que la parella manté fins a avui. Una picada d'ullet a l'apadrinament de Dagoll Dagom és quan, entre el repertori original del musical de petit format, taral·legen l'emblemàtica peça «Per què he plorat?» i la Lena confessa a l'Adrià, irònicament, que deu ser l'única catalana que no ha vist el musical.

[divendres, 25.09.26]
Soc i seré... una província
Ha tornat una nova temporada del programa «Soc i seré« que presenta el director Àngel Llàcer juntament amb l'actriu i cantant Diana Roig. La temporada anterior la copresentadora era l'actriu Júlia Bonjoch. Bressol de musicals i col·legues de batalles d'èxits teatrals. Afortunadament, Diana Roig parla amb el seu dialecte, l'oriental, cosa que amb Júlia Bonjoch no passava perquè li van encolomar —vés a saber qui des de direcció— que parlés en un fals dialecte occidental. La nova temporada no ha canviat gaire l'estructura de la primera, tot i que Àngels Llàcer ha anunciat novetats. De moment, sí que tot va una mica més picat, molt picat. De pressa, de pressa! Fa l'efecte, vist des del dron, que més que una competició de coneixements culturals, socials, geogràfics i de “tutti quanti” de Catalunya és una competició esportiva [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Una nova aportació lingüística dels presentadors —aquí cal dirigir la mirada cap als guionistes— és que quan formula la pregunta d'un dels reptes a superar, Àngel Llàcer, animador de pista com sempre, s'esbrava: “Vilanova de la Barca, Segrià, Lleida!”... Sant Feliu de Boixalleu, la Selva, Girona!... Sitges, Garraf, Barcelona!... Vilanova de Sau, Osona, Barcelona!... Amposta, Montsià, Tarragona!... La Bisbal d'Empordà, Baix Empordà, Girona!... Esparreguera, Baix Llobregat, Barcelona!... Blanes, La Selva, Girona!... Gironella, Berguedà, Barcelona!... Horta de Sant Joan, Terra Alta, Tarragona!... Isona, Pallars Jussà, Lleida!... Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, Girona!... I així successivament, en clau de pedagogia del 1812 i divisió territorial de l'escola del passat, tipologia admesa sisplau per força i per imperatiu legal: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.

[dijous, 24.09.26]
Cubanejant amb “La bella Helena”
L'Helena hi és, sí. Si és bella o no és bella ho deixarem al bon criteri dels espectadors. Però “La bella Helena” de Jacques Offenbach només hi és de fons. Un advertiment: qui es pensi que el Teatre Lliure de Gràcia ha remuntat el mític muntatge de la temporada 1978-1979, que va dirigir Pere Planella i que va recrear escenogràficament Fabià Puigserver, en sortirà escaldat. En canvi, qui estigui disposat a fer un viatge lúdic, humorístic, descarat, atrevit, desinhibit, picaresc, cabareter, satíric, de mirada al melic de la casa que celebra cinquanta anys i sense pèls a la llengua quan posen el dit a la nafra de la “família” del Lliure, segurament que en sortirà amb les galtes inflades de satisfacció i dues hores farcides de somriures [crítica íntegra a la revista digital de Clip de Teatre]. La tradició heretada és el que ha elaborat amb «Tot fent “La bella Helena”» el col·lectiu que lidera el dramaturg i director mallorquí Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Mallorca, 1996), que ja va estripar amb gràcia i èxit «Els miserables» de Victor Hugo, en un muntatge prou celebrat del Teatre Tantarantana. La tradició heretada és acostar-se a un espectacle del segle passat —el testimoni audiovisual és en un blanc i negre predigital i amb una reproducció de so escardalenca que clama al cel!— i intentar presentar-lo als espectadors del segle XXI amb tota la paleta de colors possibles.

[dimecres, 23.09.26]
Som ombres, som esperits...
M'imagino l'escenògrafa Judit Colomer i l'actor Pau Vinyals, parella a la vida real, imitant els seus dos “alters egos” però al sofà de casa, a la taula de la cuina o posant la criatura a dormir. «Tendrament» és una peça que comença a les entranyes de la vida familiar i que continua a l'escenari i que segurament torna a tenir la seva rèplica una altra vegada al caliu de la llar. Teatralment és una experiència fascinant i a la vegada arriscada perquè no és senzill compaginar la vida real amb la representació d'aquesta vida real. No és el mateix fer-ho en la intimitat casolana que davant d'una colla de “voyeurs” per molt que se'ls consideri eufemísticament “espectadors” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Hi ha alguna cosa d'inevitable “voyeurisme” en aquesta obra personal, íntima, tendra —vaja, com avança el títol— que Judit Colomer i Pau Vinyals tenen en catàleg, estrenada amb èxit aquest mateix any a la Sala Beckett i, probablement, sense data de caducitat perquè la vida de parella és tan inescrutable com inesgotable. ¿Existiria «Tendrament» sense la vinguda al món de la criatura de la parella? ¿No hi ha la intenció subtil de dialogar amb l'ésser que els ha vingut a condicionar la vida que portaven fins ara i que creix, creix i creixerà fins que comenci —si pot i les circumstàncies socials del moment ho permeten— a volar sol? En tot cas, per ara, deixen que dormi en una imaginària o poètica cambra fora d'escena.

[dimarts, 22.09.26]
Expressionisme columbòfil de tres rals
Diuen que a la ciutat de Barcelona hi ha uns 1.500 coloms per metre quadrat. Molta quisca, vaja! I això que segurament no hi han comptat la dotzena de coloms que poblen la companyia de «L'òpera de tres rals» que la directora gallega Marta Pazos (Pontevedra, 1976) va estrenar fugaçment, només tres funcions, a l'amfiteatre del Teatre Grec en unes nits tòrrides i que ara ha tingut l'honor i el repte d'inaugurar la temporada 2026-2027 del Teatre Lliure en un cinquantenari per partida doble, el seu, nascuda el 1976, i el de la fundació del teatre aquell mateix any, marcat per l'empenta i l'esperit visionari de Fabià Puigserver. Tothom sap que les estrenes de teatre d'estiu a l'aire lliure del Grec són un risc d'alt voltatge. Li va passar el 2002 al director Calixto Bieito quan hi va estrenar la seva versió en espanyol, «La ópera de cuatro cuartos» amb l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i, després, com ara, la va portar també a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Malgrat les coloraines i la trapelleria waltdisneyniana de Bieito, la cosa no va acabar de rutllar prou bé a l'amfiteatre, però després sí que va millorar lleugerament a la sala tancada. A aquesta nova versió molt personal de la directora Marta Pazos li ha passat una cosa semblant. S'ha superat el risc sobre corda fluixa de l'amfiteatre a l'aire lliure amb les penúries de la calorada i la incomodidat dels seients. Allà, aquella nit de Sant Pere, les desercions, entre altres, dels dos màxims representants institucionals, president i alcalde, van fer història del gènere de la mala educació política. I aquí, l'absència generalitzada institucional en una estrena d'aniversari de mig segle que hauria d'haver estat sonada, també. Però, afortunadament, la revisió en sala tancada ha permès respirar més tranquils, tant la companyia com l'audiència, i matisar tot allò que a l'estiu no va acabar de fer el pes.

[dilluns, 21.09.26]
La intimitat encreuada de la nissaga de les “Cruz”
La cantant, compositora i actriu empordanesa Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, Baix Empordà, 1983) ha tingut l'honor i el repte d'inaugurar la temporada 2026-2027 del Teatre Nacional de Catalunya. Fa dos anys, ja va obrir també el Festival Grec a l'Amfiteatre de Montjuïc amb un concert que va reunir amics i coneguts en una antologia del seu recorregut artístic. Ara, però, la cantant, exmembre de Las Migas —el seu camí musical iniciàtic abans del projecte en solitari— i reconeguda com una de les veus més importants de la música contemporània catalana, amb un registre que fusiona diversos estils heretats dels seus orígens familiars (el jazz, el flamenc, la cançó d'autor...), ha ideat i creat, amb la col·laboració del director i dramaturg Pablo Messiez i la compositora i creadora Elena Córdoba, un concert que beu de les fonts del desè aniversari de la publicació del disc «Vestida de nit», amb un registre eminentment teatralitzat, a la Sala Gran —dues úniques funcions exhaurides— en una altra fusió: la música i el teatre [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I ho ha fet, a més, amb un registre tan íntim i personal, que ha reunit a l'escenari la seva mare, Glòria Cruz, i la seva filla, Lola Cruz, a més de nou dels seus músics més habituals —diamants en brut tots!— que han format part del quintet de corda que l'acompanyava fa deu anys i del quintet que l'acompanya actualment en les seves actuacions. I com a convidat estrella especial, el compositor, cantant i guitarrista Toti Soler (Vilassar de Dalt, Maresme, 1949) coneixedor per excel·lència i artífex pioner de la fusió de la música mediterrània.

[diumenge, 20.09.26]
Qui primer “scoopi” escopirà millor
Els periodistes anglesos diu que fan servir el terme “scoop” per definir aquella exclusiva que ho és de debò. És a dir, la que passa per davant de tots els altres mitjans, no la que publiquen tots alhora i es pengen la medalla. Però vet aquí que els anglesos de carrer també fan servir el mateix terme quan volen estar al corrent d'una xafarderia. Per exemple, si aquí s'introduís aquest anglicisme, com tants altres, es podria dir “what's the scopp?”, posem per cas, sobre el morbós cas del rei del Mango estimbat a Montserrat. De segur que els anglesos de la premsa més groga, com els catalans, hi “escoopirien” a pleret. I ja se sap que qui primer “scoopi”, sempre escopirà millor [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La troupe teatral del Centre Moral i Cultural del Poblenou ha posat en escena una comèdia d'Enric Folch (que també forma part del repartiment com a actor), director teatral i de sèries de televisió i professor de direcció de cinema de l'ESCAC. I la Sala Beckett ha unit els seus primers deu anys d'estada al Poblenou amb el solatge centenari que porta a l'esquena el Centre Moral i Cultural del mateix barri barceloní, aquell que ha passat, intentant no perdre la identitat, de ser, en un segle llarg, el mite de la vella Icària obrera que va retratar l'escriptor Xavier Benguerel al miratge de l'expansió urbanística elitista de la ciutat.

[dissabte, 19.09.26]
L'actor i director valencià Xavi Castillo aterra per tercera vegada a Barcelona amb un dels seus espectacles més irreverents sobre l'auge del feixisme
L'apocalipsi ha arribat. Poc s'ho podia pensar l'actor, monologuista, comunicador digital, director, còmic i sobretot provocador, Xavi Castillo (Onda, Plana Baixa, País Valencià, 1967), però criat a Alcoi (Alcoià, País Valencià), que el dia de l'estrena a Barcelona del seu espectacle «Apocalipsi fatxa» una ES-Alert per prevenció de pluges li tallaria el guió a mitja funció amb l'enrenou dels mòbils dels espectadors i convertiria el seu «Apocalipsi fatxa» en un improvisat «ES-Alert fatxa». Aquest és un nou fenomen que s'afegeix recentment a la ja crònica plaga dels mòbils amb so encès a les platees [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Anant com anem cap a un món on depenem cada vegada més de les alertes per qualsevol incidència —ai, que plou, ai, que plou!— aviat el gremi de les sales teatrals i els auditoris de música i tots els escenaris similars hauran d'obligar —ja no es tracta de demanar sinó d'obligar— que tothom apagui el seu mòbil. Només amb el mòbil apagat, les ES-Alertes no sonen i només així els intèrprets no es veurien sorpresos per una allau de sons escandalosos que poden ser fatídics enmig d'un monòleg o una escena compromesa.

[divendres, 18.09.26]
Els “hihikomori” de Herman Melville
Fa mes de vint anys, entre el 2003 i el 2005, l'actor Josep Maria Pou ja va fer unes primeres lectures del relat «Bartleby, l'escrivent», del nord-americà Herman Melville (Nova York, EUA, 1819 - 1891), iniciativa del Festival Temporada Alta i el Teatre Romea, interpretació que li va valer, a més, el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya. Josep Maria Pou va partir aleshores de la traducció de Miquel Desclot. El text de Melville ha captivat sovint els intèrprets que s'hi volen abocar en solitari, potser fascinats per aquella frase símbol de l'escepticisme més murri que pronuncia sovint Bartleby: «Preferia no fer-ho». Resistència passiva davant de tot i de tothom que més d'un voldria portar impresa al pit de la samarreta. Llàtzer Garcia (Girona, 1981) ha partit d'una nova traducció, la de Carme Camacho. I també a partir de Temporada Alta, amb l'actor Albert Prat, que alterna dos personatges de l'obra, l'advocat de Wall Street i Bartleby, el que ara s'anomenaria possiblement “passant” més que “escrivent”. Llàtzer va estrenar la seva adaptació a la Sala Beckett la temporada passada, la mateixa adaptació que ara ha recuperat en una nova minitemporada a la Sala Atrium [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Ambient tenebrós. Taula d'attrezzo amb uns quants calaixos. Paraula d'advocat. Aparició imaginària de l'escrivent. Paret cega (que a la sala de Dalt de la Beckett no va fer falta revestir gaire). Canvis de matís de llum, imprescindibles, suggerents, personalíssims, i alguns efectes de so. Gairebé teatre d'ombres, però d'ombres humanes, la dels protagonistes. I tot per expressar, des de la veu i la mirada de l'advocat, la seva perplexitat quan comprova que una de les úniques respostes que rep del seu nou fitxatge al despatx de Wall Street, el jove Bartleby, és dir-li sempre que preferiria no fer-ho.

[dijous, 17.09.26]
La Casa Amatller s'afegeix al boom de la Casa Batlló que té per veïnatge i obre un espai immersiu dedicat a Salvador Dalí per guanyar visites turístiques amb el reclam del pintor
L'experiència immersiva «Dalí Boulevard Cibernètic» mostra, entre altres curiositat, una reproducció del vestit d'astronauta daurat que Salvador Dalí va dissenyar el 1958. El recorregut continua amb la sala Somnis surrealistes. S'hi pot veure la videoinstal·lació «El paisatge de l'Empordà» i objectes originals com un dels exemplars de la revista «Nugget», on el 1957 Dalí va publicar unes prediccions per al futur il·lustrades, entre les quals hi ha la d'una màquina de somiar que havia de permetre accedir sistemàticament als somnis, cosa que, segons Dalí, havia de ser un estímul per a la imaginació. En la mateixa línia de la relació de Dalí amb les revistes, hi ha un l’exemplar de l’edició especial de «Vogue» dedicat a l'artista el 1971. I el recorregut continua amb un espai dedicat a les joies en moviment, on es poden veure reproduccions digitals d'«El cor reial» i «El calze de la vida». Un altre dels atractius de «Dalí Boulevard Cibernètic» es troba en els objectes originals: a la tercera sala hi ha un bastó seu i unes ulleres Eskimo Eclipse, de Courrèges, famoses perquè la model danesa Lotte Tarp les portava en una fotografia al costat de Dalí a la casa de Portlligat. Una altra de les novetats és una performance realitzada per Dalí el 1966 al Parc Güell amb la companyia Harkness Ballet, una de les accions amb les quals, a més de trencar les fronteres entre les arts, va tornar a reivindicar Gaudí. L'espai immersiu, amb moltes novetats, beu de les fonts de l'exposició itinerant «Barcelona Dalí cibernètic» que es va veure a Londres, Berlín, Copenhaguen, Leipzig, Varsòvia, Bruges, Buenos Aires, Lisboa, Atenes, Tessalònica, Tel-Aviv i Riad.

[dimecres, 16.09.26]
«L'alegria que passa» de Dagoll Dagom és el primer espectacle musical que es veurà en català sobretitulat a la Xina amb quatre funcions al Shangai Culture Square
L'espectacle, que va ser un èxit des de la seva estrena el 2023 al Teatre Poliorama, protagonitzat per Àngels Gonyalons, és l'última producció de la companyia Dagoll Dagom, que el 31 de desembre del 2026, abaixa legalment la persiana d'una manera definitiva. Però, abans, aquest mes de setembre, la companyia viatja a la Xina per representar en quatre funcions al Shangai Culture Square l'adaptació que es va fer de l'obra de Santiago Rusiñol. Quatre funcions en versió original catalana i sobretitulat xinès. La producció arriba a Shanghai de la mà de VertebrART, empresa responsable de la programació del musical al Shanghai Culture Square, un dels principals espais de la Xina dedicats al teatre musical internacional amb un aforament de 2.000 localitats. La programació de «L’alegria que passa» suposa un pas especialment rellevant per a la cultura catalana: és el primer musical en català que es programa a la Xina. Es tracta d’una fita internacional per a Dagoll Dagom i d’una oportunitat per donar a conèixer una manera de fer teatre musical vinculada a la creació contemporània i a la tradició teatral catalana. VertebrART va fer a Dagoll Dagom l’estiu de 2024 la proposta de portar-lo a la Xina. Dos anys després, Dagoll Dagom tanca amb aquesta fita internacional la seva exitosa i extensa trajectòria. L’espectacle, que va ser vist a Catalunya per prop de 100.000 espectadors, té la direcció escènica de Marc Rosich, la direcció musical d’Andreu Gallén i la direcció coreogràfica d’Ariadna Peya i combina les tres disciplines per explicar la trobada entre una companyia d’artistes ambulants i un poble gris, monòton i industrial que veu alterada la seva rutina amb l’arribada de la troupe d'artistes. Per a les funcions de Shanghai, «L’alegria que passa» recupera pràcticament el repartiment original de l'estrena: Mariona Castillo, Eloi Gómez, Àngels Gonyalons, Pol Guimerà, Basem Nahnouh i Pau Oliver, intèrprets de la primera temporada, juntament amb Cisco Cruz i Guillem Ripoll, que es van incorporar durant la gira i segona temporada. L’únic canvi respecte al repartiment original serà el paper de Lina, que aquesta vegada l’interpretarà Mireia Morera en subtitució de Júlia Genís.

[dimarts, 15.09.26]
Calidoscopi artificialment intel·ligent
Pesa, i com pesa!, el rastre de «L'imperatiu categòric» de Victoria Szpunberg. Sobretot perquè la protagonista torna a recaure en l'actriu Àgata Roca. Però, malgrat el que diguin les males veus, «Ella i màquina», de Sergi Belbel, estrenada ara a la Heartbreak Hotel, no hi té res a veure, ni que ho sembli. Que quedi clar d'entrada que tampoc és un plagi involuntari perquè l'obra ve de lluny: començada a escriure el 2013, arran dels populars torneigs de Temporada Alta (allà encara es deia «Ella i els altres»), deixada reposar uns anys, revisada quan tothom estava reclòs a casa amb la mascareta penjada a l'orella, premiada el 2022 amb l'Eduard Escalante dels Premis Ciutat de València, publicada a la col·lecció de Teatre de Bromera Edicions i distingida amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2023 [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El fet és que Sergi Belbel no podia escollir un moment millor per estrenar «Ella i màquina» perquè, a hores d'ara, tot el món en va ple, de l'esclafit que torna a representar la irrupció de l'anomenada intel·ligència artificial, la IA que diuen, ni que sembli l'onomatopeia del bramar dels rucs. Allò que fa quatre dies era només imaginació dels amants de la ciència-ficció és ja una realitat.

[dilluns, 14.09.26]
El correfoc de Barcelona estrena una nova Porta de l’Infern, una gran estructura de cossos humans que reivindica la força de la cultura popular
El correfoc de Barcelona estrena una nova Porta de l’Infern durant les festes de la Mercè, una gran estructura escènica concebuda per l’artista Daniel Esteban que ocuparà tot l’ample del passeig de Gràcia. Amb unes dimensions aproximades de 14 metres d’amplada i 7 metres d’alçada, la peça proposa una reinterpretació contemporània de la tradicional porta d’accés al correfoc i la converteix també en un gran marc des d’on observar i reivindicar la cultura popular. El projecte parteix d’una estructura semicircular formada per una amalgama de cossos humans. En total, la instal·lació incorpora prop de 1.000 cossos representats de manera fragmentada en braços, peus, torsos, cames i altres parts. Aquesta part de l’arc té un pes aproximat de 425 quilos i combina resina de polièster ignífuga, amb algunes peces de ceràmica. Aquesta part es munta sobre una estructura, que arribarà a uns 3.000 kg sense comptar contrapesos, i serà practicable perquè els diables de les colles puguin encendre-hi pirotècnia. Tradicionalment, la Porta de l’Infern és l’element escènic i simbòlic que les diferents colles de diables travessen per arrencar el correfoc. En aquest espectacle de carrer en què el públic interactua amb el foc i els diables i diferents peces d’imatgeria festiva com dracs o víbries. La tradició del correfoc va néixer a Barcelona espontàniament per les festes de la Mercè del 1978. En aquell moment de recuperació de la cultura popular i tradicional, un grup d’activistes culturals i alguns membres de Comediants van voler organitzar un espectacle de foc. La nova Porta de l’Infern s’estructura en tres parts. La proposta artística parteix d’una visió de l’infern vinculada al cansament, l’apatia, l’homogeneïtzació i la sobreexposició a la violència que caracteritzen bona part de l’experiència contemporània. L’amalgama de cossos representa aquesta sensació d’esgotament i de pèrdua d’identitat col·lectiva. La peça també incorpora una reflexió sobre la constant exposició a imatges de violència i catàstrofes a través dels mitjans i les xarxes socials.

[diumenge, 13.09.26]
El piano de cua de la plaça de Catalunya de Barcelona instal·lat pel Concurs Maria Canals tampoc es lliure del vandalisme i lincivisme amb ruixades d'àcid i tecles arrencades
El piano solar fa més de 900 dies que està instal·lat de manera ininterrompuda en una cantonada de la plaça de Catalunya. L’instrument s’ha fet molt popular entre els pianistes aficionats i és per això que es troba molt a faltar quan està fora de servei. Per aquest motiu, els organitzadors del concurs Maria Canals reparen de manera ràpida qualsevol desperfecte. Han comprovat que tenir el piano en bon estat i funcionant evita un increment dels actes vandàlics, tot i que, com s’ha vist ara, no deixen de passar de tant en tant. Però el vandalisme no passa de llarg de la música i una de les malifetes més recents va ser la ruixada amb àcid líquid sobre l'instrument musical que va malmetre el mecanisme interior i l'arrencada d'una desena de les tecles. El piano solar forma part dels instruments que l'organització del Concurs Internacional de Piano Maria Canals instal·la cada any a l’aire lliure amb motiu del certamen. Aquest de plaça de Catalunya es va col·locar l’any 2024 i, a causa de l'èxit dels músics passavolants, s’hi ha quedat indefinidament. Des de llavors, ha patit sovint actes vandàlics com el robatori de tecles o la pintada de grafits, però no de la magnitud d’aquest últim que ha obligat a sustituir tota la maquinària interior amb el teclat inclòs. Però els organitzadors del Concurs Maria Canals no llencen la tovallola i han assegurat que tornarà a ser al seu lloc en per fecte estat... fins al pròxim acte vandàlic, esclar.

[dissabte, 12.09.26]
L'enderrocament del fals pavelló d'Itàlia a la plaça de la Font Màgica de Montjuïc té un cost de 900.000 euros
El fals pavelló d’Itàlia, la construcció en forma d’hangar (de fet el seu nom oficial és edifici Z6) de privilegiada ubicació, a la plaça Carles Buhigas, al costat de la Font Màgica de Montjuïc, ja és un fet. L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’empresa municipal Bimsa, ha publicat la licitació del concurs públic per a la demolició d’aquesta nau que Lluís Permanyer va definir com “el fruit d’una aberració urbanística”. L’enderrocament del pavelló dels vuitanta, que té un pressupost base de licitació que supera els 900.000 euros i un termini d’execució de les obres de tres mesos i mig, serà una realitat el 2027. La demolició del mal anomenat “pavelló d’Itàlia és una de les primeres actuacions que es duen a terme dins del projecte de remodelació integral del recinte firal de Montjuïc que es vol acabada d’aquí tres anys coincidint amb la celebració del centenari de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Segons consta en la memòria del projecte de demolició del pavelló, el propòsit és restituir l’espai verd concebut fa gairebé cent anys com a part de la urbanització de la muntanya de Montjuïc.

[divendres, 11.09.26]
Moure el món amb el dit d'una mà
Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés. Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge. Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement «Temps», li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta. «Temps» —que ve de lluny perquè es va estrenar el 2012 dins el Festival Temporada Alta i va fer una primera gira— no va entrar a Barcelona fins al 2014, a la sala Paral·lel 62, anomenada aleshores sala BARTS. Entremig, Quim Masferrer ja s'havia embrancat amb el que seria un dels èxits més consolidats de TV3, «El foraster». L'espectacle «Temps» no és un monòleg, com potser es podria suposar, sinó que barreja totes les possibilitats actorals que se li poden demanar a un intèrpret: paraula, gest, coreografia, ball, humor, drama, reflexió, ironia, sarcasme, desvergonyiment.

[dijous, 10.09.26]
Explossió de fantasia en tres dimensions
Sempre m'ha semblat que els personatges de molts dels espectacles del Cirque du Soleil s'han escapat d'alguns d'aquells àlbums il·lustrats clàssics i contemporanis que fan les delícies dels lectors més petits i enlluernen els grans. Làmines plenes de fantasia amb la creativitat de dibuixants cèlebres com Beatrix Potter, Rébecca Dautremer, Sonja Sinner o Raquel Díaz Reguera, entre molts altres. O potser és al revés. Potser de la pista del Cirque du Soleil, alguns d'aquests personatges s'han colat després entre les làmines dels àlbums il·lustrats contemporanis, si tenim en compte que la companyia de circ més gran del món, creada pels quebequesos Guy Laliberté, un aleshores jove saltimbanqui de carrer, i per Gilles Ste-Croix, un també aleshores jove equilibrista sobre xanques, va començar a rodar el 1984, al Quebec [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I així, fins a mantenir un catàleg en gira amb 35 produccions. Des del 1998, quan el Cirque du Soleil va decidir fer parada regular també a Catalunya amb l'emblemàtic espectacle «Alegria», amb l'aixecament del Grand Chapiteau a l'esplanada de la Mar Bella —farà trenta anys en la probable pròxima visita de lloc ara insegur però que ja no serà a l'actual de Bellvitge—, el criteri de l'espectacle de circ es va capgirar com un mitjó. No van faltar els detractors i tampoc els entusiastes. Uns, perquè defensaven a ultrança l'esperit del vell circ romàntic. Els altres, perquè descobrien la capacitat de fusionar diversos llenguatges artístics en una pista: la creació escènica, l'escenografia, l'attrezzo, el gènere fantàstic, la música, la il·luminació, el color, el vestuari, la coreografia i, de rerefons, una aproximació al gènere del circ amb picades d'ullet al més tradicional i amb l'execució dels números més arriscats amb el súmmum de la perfecció.

[dimecres, 09.09.26]
Marta Ribera... passi el que passi!
L'actriu i cantant gironina Marta Ribera (Girona, 1971) ha estat la protagonista de la XXV Gala Catalunya Aixeca el Teló que els seus creadors han titulat en aquesta edició «25 anys al teu costat... passi el que passi!». Parodiant, doncs, el títol de l'espectacle, diguem també: Marta Ribera... al nostre costat, passi el que passi!. L'actriu, tot i que ha desenvolupat la major part de la seva extensa trajectòria de teatre musical dels últims trenta i tants anys en produccions de la Gran Vía madrilenya, és una creació de l'escola musical catalana. Primer, a Girona, on va néixer, i després a Barcelona i —parlem de la dècada dels anys noranta del segle passat— formada a l'escola Memory fundada per Àngels Gonyalons. ¿Calen més referències? [text íntegre a la revista digital Clip de Teatre] Marta Ribera va debutar amb els primers musicals de Ricard Reguant i, més endavant, va treballar amb directors com Sergi Belbel, Jerôme Savary o Antonio Banderas. Marta Ribera ha estat la Mont —de Montserrat—, una mestra d'escola —picada d'ullet al conflicte de l'ensenyament que ha marcat el tancament del curs passat i també l'inici de curs— que el 2001 compagina la seva feina docent amb el teatre aficiona —una altra picada d'ullet a la tradició del teatre de base català— i, vint-i-cinc anys després, és escollida per presentar la gala del teatre català.

[dimarts, 08.09.26]
L'últim any la paraula «Déu-n'hi-do» encapçala la llista de les més buscades al Diccionari de l'Enciclopèdia a més de les paraules «provar», «compte», «senyal», «anàlisi» o biaix»
Ara que ja no cal girar fulls per buscar una paraula al diccionari sinó que només cal clicar-la al buscador i, a partir de la intel3ligènci artificial (IA), de seguida te n'explicaran vida i miracles, les cerques tenen l'avantatge que es poden estudiar i saber o intentar saber perquè es busquen més unes paraules que unes altres. Els dubtes ortogràfics expliquen algunes de les cerques més habituals al diccionari, que no es consulta només per saber el significat d'alguna paraula. La gramàtica o la similitud amb altres paraules expliquen també moltes consultes. Cada any, set milions d'usuaris accedeixen al servei en línia del DIEC. Segons els responsables d'aquest estudi, no es detecta una evolució important, llevat de la paraula «biaix», que no era tan consultada fa anys, segurament per la freqüència creixent en què es parla de biaix de gènere o del biaix de la IA. Les cerques més habituals del portal d'Enciclopèdia poden ser de quatre tipus, doncs: les paraules que tenen dificultats ortogràfiques ("déu-n'hi-do"), les que suposen dificultats gramaticals ("un anàlisi" o "una anàlisi"; "un senyal" o "una senyal"), les que tenen usos que per alguna raó han esdevingut més freqüents (com "biaix", "resiliència" o "esvoranc") i, finalment, les que els alumnes es troben en textos acadèmics o literaris i que no formen part del seu vocabulari habitual (casos com "basarda", "feréstec", "badoc" o "baliga-balaga"). L'any 2025 es va commemorar el 60è aniversari de la Gran Enciclopèdia Catalana. La primera versió digital es va estrenar el 1997, un any abans que Diccionari. Des del 2012, l'Enciclopèdia Catalana no es reedita en format físic i, per tant, el portal d'Enciclopèdia és la principal via d'actualització dels continguts.

[dilluns, 07.09.26]
La temporada 2026-2027 comptarà amb un nou escenari a Barcelona amb la reconversió del Teatre Balmes a partir del mes de novembre i a l'espera de la futura recuperació del Teatre Capitol
El nou Teatre Balmes, al mateix carrer que li dóna nom, entre Rosselló i Còrsega, al nñumero 137, preveu obrir el mes de novembre amb una programació que inclourà principalment monòlegs, espectacles d'humor i funcions familiars. Malgrat aquesta intenció de centrar-se en l'humor, també hi haurà espai dins la programació per a la dansa, al costat dels espectacles familiars i fins i tot el flamenc (un àmbit que la sala antiga ja tocava i que ha caigut últimament en desgràcia malgrat la pressió turística que pateix Barcelona), cosa que l'assimila a la programació que també porta el Teatre Poliorama, a la Rambla de Canaletes, que compleix 30 anys en mans de la productora Tr3sxtres (Dagoll Dagom, Tricicle, Anexa i, des d'ara, nous associats amb el reforç de companyies gairebé residents com T de Teatre o La Calòrica). L'obertura del nou Teatre Balmes compensa, per exemple, el tancament provisional del Teatre Regina, que ha passat a mans de la productora d'El Mago Pop (de moment sense cap pla fet públic), i està a l'espera de la recuperació del Teatre Capitol (Can Pistoles, a la Rambla), quan la permuta de l'Ajuntament de Barcelona amb Telefònica es consolidi legalment, després que s'aprovés precisament amb el suport de l'oposició i sense els vots dels aliats del govern socialista. D'altra banda, la rehabilitaciño integral del Teatre Arnau, al Paral·lel, encara va per llarg. El nou Teatre Balmes estarà gestionat per l’empresa MPC Management, que representa a actors com José Corbacho, Berto Romero i Charlie Pee (cosa que ja deixa entreveure per on anirà la programació), i per Brot Cultural, que ja s’encarrega de l’espai Rambleta, a València. La programació de novembre arrencarà amb monòlegs d’humor com «Escocía», de Txabi Franquesa o «Yo sobreviví a EGB», de Jordi Merca, a més d’espectacles com «Se ha escrito un crimen», «El nuevo musical de los 80-90» o «Vaga y maleanta», de Kiki Morgan, a l'estil d'una altra sala de comèdia com la Muntaner, per tant, en espanyol, cosa que no és exclusiva de sales com aquestes dedicades a la comèdia perquè el Grup Focus, que celebra el seu quarantè aniversari, obre la temporada entre el Teatre Goya, el Teatre Condal i el Teatre Romea amb una programació de cinc espectacles també en espanyol, tret de La Villarroel que ha reposat «Primera llei de Newton». El Teatre Balmes és un espai que porta més de cent anys dedicat a acollir espectacles de tot tipus. Es va inaugurar com a cinema a principis del segle XX, va passar a ser el teatre Parthenon, es va reconvertir, primer en el Palacio del Flamenco i, després, en el Tablao de la Pacheca. El nou equipament tindrà 490 butaques a l'italiana, una capacitat de pista de 500 persones i una sala annexa per a 100 espectadors.

[diumenge, 06.09.26]
Totes les llengües que es parlaven al front de la Guerra Civil amb la presència de les brigades internacionals s'exploren en una exposició del Castell de Montjuïc
El Castell de Montjuïc aprofundeix en en el front en la Guerra Civil espanyola des d’uns perspectiva poc estudiada, el multilingüisme. A partir de la recerca dels historiadors Ramon Naya Ortega i Lourdes Prades Artigas, de la Universitat de Barcelona, l’exposició mostra l’interès per l’aprenentatge de llengües i la lluita contra l’analfabetisme entre els voluntaris internacionals que van participar en el conflicte. L'exposició «Viure, conviure i sobreviure: Brigades Internacionals i multilingüisme» es pot visitar fins al 30 de març del 2027. Segons els seus promotors, l’estudi és innovador i destaquen que una comunitat tan heterogènia com la de les brigades internacionals va poder viure, conviure i sobreviure durant el conflicte bèl·lic i tenint en compte que eren més de 40.000 persones parlant multitud de llengües en una situació de guerra. La lluita per un mateix ideal els va ajudar a superar les barreres idiomàtiques. Destaquen, per exemple, com a la premsa es publicaven llistes de vocabulari perquè demostra que la llengua podia ser clau per la supervivència en un context bèl·lic. A la mostra es poden veure documents d’arxiu, memòries i premsa de l’època, en molts casos produïdes pels mateixos brigadistes, tant al front com a la rereguarda, que permeten aprofundir en la dimensió pedagògica, cultural i humana de les Brigades Internacionals.

[dissabte, 05.09.26]
Desembarcament del teatre català a Xangai amb «Tu em vas prometre una història d'amor» d'Helena Tornero, «Thauma» de la Cia. La Mula i el musical «L'alegria que passa» de Dagoll Dagom
La ciutat de Xangai acull tres produccions catalanes representatives de la diversitat i la vitalitat de l’escena contemporània catalana. En total, s'han programat nou funcions, acompanyades de col·loquis i trobades amb el públic, en una iniciativa que consolida l’interès creixent dels programadors xinesos per la creació escènica de Catalunya. La programació inclou tres propostes: «Tu em vas prometre una història d’amor», d’Helena Tornero dirigida per Israel Solà (Sala Beckett); «Thauma», de Magda Puig Torres i Andreu Martínez Costa de la companyia La Mula (Teatre Lliure) i el musical «L’alegria que passa» de Dagoll Dagom. Les obres, tret de «Thauma» que és sense paraules, es representen en versió original catalana amb sobretitulat xinès. És la primera vegada que es representen espectacles en català a la Xina. La iniciativa parteix de les gestions de l'Institut Ramon Llull. L'obra d'Helena Torneto i la de la companyia La Mula formen part del festival ACT Shangai, i el musical de Dagoll Dagom es representa al Shangai Culture Square. En els últims anys, programadors i responsables d’equipaments de la Xina han visitat festivals i espais escènics de Catalunya per conèixe'n de prop els projectes i creadors. Pel que fa al musical de Dagoll Dagom, aquesta exportació a la Xina coincideix també amb el que serà el final definitiu de la companyia qua es dissol legalment a finals d'any després d'haver traspassat els drets de «Mar i cel» a la productora d'El Mago Pop que anteriorment ja havia adquirit també el Teatre Victòria.

[divendres, 04.09.26]
Quan el rock de les comarques va donar el cop
El 2011, al Teatre Victòria, Dagoll Dagom va estrenar el musical «Cop de rock». Després de 15 anys, la companyia La Barca, dirigida per Júlia Cervera i Jofre Bardolet, en fa una adaptació al Teatre Coliseum (només 5 funcions). Recordem la crítica de l'estrena del 2011 i l'enregistrament íntegre d'aquell musical (TV3): Dagoll Dagom ha tornat fidel a la cita de produir un nou musical i ho fa recuperant la commemoració del vintè aniversari del boom de l'anomenat rock català que, a entrants de la dècada dels noranta, es va consolidar del tot i va marcar una fita històrica. Amb una banda sonora que recull més de cinquanta peces de grups i músics com Sopa de Cabra, Els Pets, Lax'n'Busto, Pep Sala, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn's, Gossos, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja T'ho Diré, Marc Parrot i Sau, l'autor del guió i director, Joan Lluís Bozzo, ha creat una història dramàtica, molt del gènere musical, ambientada a Cadaqués, sense que es digui (pista: Ava Gardner), on un grup de joves de l'època funden una banda de rock que bategen amb el nom que s'ha presentat el musical: Cop de rock. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] És d'aquesta manera que Joan Lluís Bozzo recorda que el moviment del rock català no va aparèixer precisament a Barcelona sinó que va anar germinant en diferents comarques catalanes: Els Pets neixen a Constantí, al Camp de Tarragona; Sau ho fa a la plana de Vic; Sopa de Cabra ho fa a Girona; Lax'n'Busto creix al Vendrell, al Baix Penedès; els Gossos ho fan a Manresa, al Bages... I per acabar-ho d'arrodonir, Bozzo aparella dos grups de joves: els de la banda de rock a l'Empordà i un grup de noies de les Terres de l'Ebre que han escollit el nord per celebrar el comiat de soltera d'una d'elles. D'aquesta coneixença neix una relació entre els dos grups, que evoluciona en amors i desamors i que adapta el guió a les lletres més conegudes del rock català.

[dijous, 03.09.26]
El nou curs comença amb l'impacte de la intel·ligència artificial i amb la nova normativa que obliga a identificar el contingut que es creï mitjançant algun algoritme
Amb el començament de curs han entrat en vigor les primeres obligacions de transparència de llei europea de la intel·ligència artificial (IA) que exigeixen identificar els continguts generats o manipulats mitjançant aquesta tecnologia, incloent-hi els coneguts com a deepfakes, i que obliguen els xatbots i altres sistemes a advertir els usuaris que estan interactuant amb una IA. A la pràctica, les eines capaces de crear imatges, vídeos, àudios o textos hauran d’incorporar marques que permetin reconèixer aquestes produccions, mentre que l’ús amb finalitats professionals exigirà indicar clarament que han estat alterades mitjançant intel·ligència artificial, i els assistents conversacionals, informar que l’usuari està parlant amb una màquina i no pas amb una persona. L’entrada en vigor d’aquestes mesures permet a Brussel·les començar a supervisar els denominats models d’IA de propòsit general, aquells capaços de dur a terme múltiples tasques i que serveixen per a una àmplia gamma d’eines i serveis. A més, l’Oficina Europea d’IA pot requerir informació a les empreses responsables d’aquests sistemes, accedir-hi per avaluar-los, ordenar mesures correctores i fins i tot restringir-ne la disponibilitat quan detecti incompliments.

[dimecres, 02.09.26]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'agost del 2026 amb 34.859.577 visitants que han fet 72.783.958 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'agost del 2026, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Bluesky», «Substack», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'agost del 2026, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (26 anys, 8.133 edicions) de 34.859.577 visitants i 72.783.958 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.129,6 visites de pàgines (11,36 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 56 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.224 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dimarts, 01.09.26]
El FOMO, el JOMO, el ROMO i l'SMILEY de l'illa Omø
¿Algú es recorda d'aquella que deia: «Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico»? Doncs, el temps no passa en va. Ara en tenim una altra de semblant. Però així com aquella venia de la saviesa popular, aquesta ve de l'anglosaxó: «El FOMO, el JOMO, el ROMO i l'SMILEY de l'illa Omø!» Aclarim abans que l'illa Omø és una petita porció de terra de quatre quilòmetres quadrats i mig amb un llogarret de 160 habitants a tot estirar que pertany a Dinamarca. I que FOMO, JOMO i ROMO són tres acrònims dels quals s'ha apoderat l'argot popular pertanyents a les expressions angleses “Fear Of Missing Out”, “Joy of Missing Out” i “Reluctance of Missing Out”. [comentari íntegre a la secció El cafetó] És a dir: els sentiments de la por a perdre's alguna de les coses que fan els altres; el goig de deixar de fer les coses que fan els altres; i la reticència a participar en els actes socials on participen els altres. La ciència de tota la vida ja té un nom culte per a aquestes tendències. La fòbia, manllevada del grec antic “phóbos”. Però cal admetre que mentre qualsevol fòbia té regust de patologia, els nous acrònims FOMO, JOMO i ROMO cauen més simpàtics i semblen més aviat els patronímics d'una nova aplicació de mòbil o d'una plataforma de cites.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |