L'espectacle físic «Has Been» dels artistes europeus Sidi Larbi Cherkaoui i Martin Zimmermann obre el 35è Festival Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona
La 35a edició de Temporada Alta aixeca el teló amb «Has Been», la primera creació conjunta de Sidi Larbi Cherkaoui i Martin Zimmermann, dos noms destacats de l’escena contemporània europea. En aquesta nova peça, estrena absoluta a l'Estat espanyol, de Cherkaoui i Zimmermann comparteixen autoria, direcció, coreografia i escenari per abordar la por de quedar fora de joc, de convertir-se en algú que ja ha estat. Sense text i amb música en directe, «Has Been» construeix una tragicomèdia sobre el pas del temps, l’envelliment dels cossos i les façanes que intenten dissimular-ne el deteriorament. Tots dos creadors, ja entrats en la cinquantena, parteixen també de la seva pròpia trajectòria per reflexionar amb humor i sensibilitat sobre la fugacitat de l’èxit i l’envelliment artístic. Després d’haver-se retirat de l’escena en creacions anteriors, tornen ara al Festival Temporada Alta com a intèrprets en un duet que converteix aquesta consciència del pas del temps en matèria escènica. A «Has Been», Sidi Larbi Cherkaoui encarna una diva envellida, a mig camí entre patriarca, vedet i xaman, mentre que Martin Zimmermann interpreta el seu servent, una figura ambigua que pot ser alhora l’últim admirador, el conserge o fins i tot la personificació de la mort. A partir d’aquesta relació, els dos creadors construeixen un univers en què el surrealisme belga i el dadaisme suís es troben en un joc escènic estrany, poètic i expressiu. La relació entre tots dos personatges permet explorar també el poder, la dependència i la fragilitat de les jerarquies. Mentre el servent intenta capgirar la relació de forces a través de l’astúcia, l’autoritat de la diva es va desintegrant al mateix ritme que el món que l’envolta. La peça qüestiona així la vanitat i la caiguda i deconstrueix amb ironia el mite de la celebritat vinguda a menys. La trobada entre els dos creadors posa en diàleg llenguatges escènics diferents. Cherkaoui, coreògraf i director artístic del Ballet du Grand Théâtre de Genève i de la companyia Eastman, ha desenvolupat una trajectòria marcada per l’encreuament de disciplines i tradicions. Zimmermann, per la seva banda, fa més de vint-i-cinc anys que treballa en un teatre visual i físic sense paraules que fusiona circ contemporani, dansa, teatre i instal·lació escenogràfica. A escena els acompanyen Alexandre Dai Castaing, responsable també de la composició musical, Kaspy N’dia i Kazutomi “Tsuki” Kozuki. La dramatúrgia és de Sabine Geistlich i l’escenografia de Martin Zimmermann. [Altres informacions]

El cafetó
Soc i seré... una província.
Escolteu el pòdcast o llegiu el text.

Balandrau pandèmic
Hi ha un moment, en aquest muntatge mig performàtic mig conferència performativa, escrit a quatre mans per Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer, que fa la impressió que l'illa noruega de Bouvet —Bouvetøya, en noruec— s'hagi convertit en el Balandrau de trista memòria a Catalunya. Afortunadament, només és una impressió momentània perquè el desenllaç de Bouvetøya no és humanament tan tràgic com el del temporal salvatge de Balandrau, que va fer més conegut per tothom el massis del Ripollès, al sud del Pirineu català. L'obra és una revisió de la primera versió gairebé frustrada, amb mascaretes i pocs espectadors, que es va estrenar el 2020, en plena pandèmia, al Festival Temporada Alta. Ara, l'equip l'ha refet, l'ha ampliat, l'ha madurat i n'ha mantingut el registre distòpic, futurista i de pseudociència-ficció [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Si aleshores el temps anava entre el 2020 i el futur 2026, ara es mou entre el present 2026 i el futur 2030. Si aleshores, s'havia produït la que anomenen Primera Pandèmia, ara la fatalitat cíclica ha portat la humanitat a patir una Segona Pandèmia, tan o més rigorosa que la primera, agreujada per la crisi financera, la crisi de l'habitatge, la crisi del mercat de treball i, també, la crisi cultural, amb l'eutanàsia del sector del teatre, perquè la cultura ja no interessa gens els governants de torn, fins a l'extrem que el mateix Teatre Lliure ha hagut de clausurar tots els actes de la commemoració dels 50 anys i abaixar la persiana de totes les sales. [Altres informacions]

Els fantasmes de les terres mortes
En els últims cinquanta anys, els Països Catalans s'han convertit en un terreny mediterrani de terres mortes. El que queda de les antigues masies és pràcticament anecdòtic. Un rastre de runes. Les terres treballades per la pagesia, el conreu o el pasturatge s'han convertit en paisatges de terres boscoses, improductives, estèrils, ermes, abandonades i, en el pitjor dels casos, engolides per la plaga dels incendis. Davant d'aquest canvi geogràfic, biològic i de desequilibri de la fauna autòctona només queda la memòria. I és en el pou de la memòria on el dramaturg vigatà Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) ha rebuscat els secrets, els misteris, les enveges, els odis, els amors, les mitges mentides i les mitges veritats d'una nissaga rural de classe pagesa sense riqueses, al llarg de gairebé un segle, centrat en el paper del que ell anomena una història de “les tietes” o, dit d'una altra manera, del cos matriarcal que, sempre a l'ombra, ha aguantat el pes i les regnes del mas, de les terres i de la família [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «El Cadell» és una obra intensa, amb un text dens, però punyent, de gran força literària, d'un registre dramatúrgic impecable, d'una gran riquesa narrativa, lingüísticament fort i net, amb concessions molt mesurades a un llenguatge rural, gens arcaic, sinó propi de la parla popular, que encara té ressò avui mateix sense que faci cap mal a l'oïda. [Altres informacions]

L'auge del pòdcast en català destaca que diàriament es pengen a la xarxa una vintena d'episodis nous segons l'Anuari elaborat per Espai Sonor
Actualmet s'ha documentat que hi ha 50.791 episodis corresponents a 832 programes diferents.Són dades del primer Anuari del Pòdcast en català, publicat per Espai Sonor amb dades de la dècada 2016-2025. L'estudi s'ha fet públic arran de la celebració del dia internacional dedicat a aquest suport digital. Segons les xifres, cada dia es pugen a la xarxa una vintena d'episodis nous, cosa que demostra la consolidació i un cert estancamet també d’aquest sector, després d’una dècada expansiva. De fet, el rècord absolut es va assolir el 2024, quan 479 pòdcasts diferents van aportar 8.906 episodis. I aquell 26 de febrer es va superar la fita de capítols en una sola jornada, amb 60. L’any passat, en canvi, s’apreciava un lleuger descens, del 12%. L’anuari es fixa també amb el perfil del pòdcast en català típic. Evidentment, n’hi ha de tots colors, però la tendència dominant és la d’una proposta de l’àmbit social o cultural, amb 23 episodis per any, que s’estrena a l’hivern i es puja sobretot dimecres o dijous a Spotify i una segona plataforma. Entre aquestes xifres, hi ha els pòdcasts vinculats a Bit de Cultura com «Andreu Sotorra», «Clip de Teatre», «El cafetó» o «Retalls», que es troben en diferents portals des d'Spotify a Ivoox, els de més audiència, fins a Apple o YouTube. Tots aquests ppodcasts tenen una durada d'una mitjana de 10 minuts, però pel que fa a la durada de la mitjana general, és de 53 minuts i 35 segons, tot i que la tendència ha estat desigual al llarg del decenni. Dels 54 minuts i 28 segons del 2016 es va arribar dos anys més tard a l’hora i un minut. Però després ha anat baixant fins a marcar el 2021 la xifra més baixa de tota la sèrie, amb 48 minuts i 26 segons. D’aleshores ençà, els capítols han guanyat gruix i l’any passat la durada mitjana s’establia en 51 minuts i 41 segons. Per plataformes, Spotify és dominant, amb 342 títols, però seguida de prop pels 340 que publiquen a Ivoox. A més distància hi ha els 231 pòdcasts d’Apple, els 164 de YouTube o els 14 de Twitch. I també es poden segmentar per territoris: Catalunya en suma 247, al País Valencià n’hi ha 40, a les Illes Balears 6, a Andorra 2 i a la Catalunya Nord, 1. El sector està també a l'expectativa del que pot passar amb la irrupció de la intel·ligència artificial i hi ha qui vaticina fins i tot que es podrien trobar aviat pòdcasts fets amb aquest algoritme sense la intervenció personal. [Altres informacions]

El Festival Hilària 2026 convertirà diferents espais de Barcelona en escenaris per a la comèdia en totes les seves formes amb noms com Joel Díaz, Manel Vidal, Charlie Pee, Maria Juan, Carlo Padial, Lluís Gavaldà, Quim Masferrer, Oye Sherman, Raquel Hervás o Òscar Andreu, entre altres
El Festival Hilària ha presentat la seva programació per a l’edició de 2026, que se celebrarà de l’11 al 15 de novembre en diferents espais de Barcelona. Durant cinc dies, el festival proposarà una mirada àmplia i contemporània sobre la comèdia, amb nou espectacles que combinen stand-up, sàtira, debat, música, divulgació, podcasts, late-night i nous formats escènics. La nova edició del Festival Hilària 2026 aposta per una programació que posa en diàleg la comèdia amb la música i la cultura popular, alhora que dona espai tant a figures consolidades de l’escena catalana com a nous talents. La Sala La Paloma, l’Espai Texas, l’Eixample Teatre, el Teatre L’Aliança del Poblenou i Paral·lel 62 seran els escenaris d’una edició que amplia els formats i els llenguatges de l’humor. La música tindrà un paper protagonista a Traca i Mocador, la festa d’Hilària. El format, conduït per Manel Vidal, combinarà actuacions musicals i comèdia en directe en una proposta que connecta l’escena musical actual amb els nous llenguatges de la comèdia. L’escena emergent tindrà el seu punt de trobada amb professionals destacats a Ronda Vermut, una sessió dedicada a la descoberta i experimentació amb textos inèdits. El tram final del festival arribarà a Paral·lel 62 amb dues propostes especials. Lluís Gavaldà convertirà la trajectòria del cantant d’Els Pets en l’eix d’un particular late-night en directe conduït per Joel Díaz, amb la participació d’Ana Polo, Víctor Lafuente, Andrés Fajngold i Quim Carandell. I com a gran tancament, Hilària proposa Roast al Foraster, un roast en què Quim Masferrer serà el protagonista i haurà de fer front a les bromes d’Oye Sherman, Irene Sango, Uriol Gilibets, Enzo Vizcaíno i Març Llinàs. [Altres informacions]

Cinc escenògrafs de diferents generacions protagonizen l'exposició commemorativa dels 50 anys del Teatre Lliure al Palau Robert
El Palau Robert exposa fins al 17 de gener del 2027 una mostra commemorativa del mig segle de vida del Teatre Lliure. En comptes d'una retrospectiva canònica feta d'objectes, fotografies i vestits, han convidat el visitant a mirar l'escenari des d'un lloc diferent, defensant el lema de la casa: “Un teatre Lliure”. Es tracta d'una invitació a entrar a les entranyes de l'escenari a través de cinc instal·lacions escèniques creades per cinc escenògrafs habituals del Teatre Lliure que són de generacions diferents. L'exposició del Palau Robert està dividida en cinc àmbits, un per a cadascun dels escenògrafs. En el de la «Dècada 1976 - 1986», l'escenograf Frederic Amat (Barcelona, 1952) presenta una instal·lació juganera amb set personatges autòmats inspirats en muntatges històrics dirigits per Lluís Pasqual, com «El público» o «Esperant Godot», acompanyats de gravacions amb les veus dels actors de l'època. En el de la «Dècada 1986-1996», l'escenògrafa Montse Amenós(Barcelona, 1954), posa el focus en els materials i l'espai físic del teatre penjant en vertical els terres de fusta originals de les escenografies del Teatre Lliure de Gràcia, transformats en una mena de telons. En el de la «Dècada 1996-2006», l'escenògraf Max Glaenzel (Barcelona, 1971), proposa una experiència minimalista i arquitectònica a l'interior d'una caixa negra per convidar l'espectador a reflexionar sobre la foscor escènica. En el de la «Dècada 2006-2016», titulada «Transfiguració», l'escenògraf Lluc Castells (Cardedeu, 1975), consisteix en una taula de treball i una maqueta viva plena d'objectes quotidians que ret homenatge als tècnics i professionals que treballen entre bastidors. I en la «Dècada 2016-2026», l'escenògrafa Sílvia Delagneau (Salamanca, 1981) tanca el recorregut amb una instal·lació centrada en el cos i el disseny, mostrant una selecció de vestuari històric (com el personatge de la Mare Ubú) per reivindicar l'ofici dels figurinistes. [Altres informacions]

L'Acadèmia Gouncourt ha eliminat setze candidats al premi per diverses irregularitats però la més sonada és la que afecta el llibre revelació de l'any a França per creure que està escrit amb intel·ligència artificial
L'autor haitià i canadenc en llengua francesa Thélysn Orélien ha debutat amb la novel·la «C'était ça ou mourir» i ha estat un èxit de vendes. Però la bombolla ha esclatat quan l'acadèmia ha anunciat la retirada dels candidats al premi perquè sospita, amb fonaments, que el llibre havia estat escrit amb IA. La novel·la qüestionada es va publicar inicialment al Canadà el mes d'agost i en un parell de mesos ha venut més de 30.000 exemplars i ha rebut diversos premis comel FNAC de novel·la, el Méduse, el Première Plume i ha estat nominada a premis com el Gouncourt —abans que fos retirada—, el Fémina i el Médicis, a més de tenir drets compromesos de traducció a un mínim de 20 llengües. La xfra de vendes no bat cap rècord, però cal tenir en compte que a tot arreu el consum de la lectura és un bé escàs i es nota en els resultats de liquidació. Els membres de l'Acadèmia del Gouncourt jusfitiquen la decisió per la seguretat que tenen que és un plagi i que ho avalen investigadors i periodistes de reconegut prestigi que consideren que l'obra ha estat escrit majoritàriament amb el recurs de la IA, corroborat per una anàlisi amb un fiable programa dissenyat precisament per detectar textos generats amb IA. El Gouncourt, que s'atorga des del 1903, té una dotació econòmica simbòlica de 10 euros, però l'obra guanyadora cada any acaba sent un èxit de vendes. La novel·la presumptament objecte de plagi de l'escriptor novell Thélysn Orélien narra el viatge de supervivència d'un professor d'història haitià que fuig del convuls país caribeny i inicia un recorregut de dotze mil quilòmetres fins a l'exili al Canadà, en un recorregut que el porta des del Brasil, fins a Mèxic i els Estats Units. Una història basada en les experiències personals de l'autor Thélyson Orélien, però també en les de de centenars de milers de migrants a tot el món. L'autor s'ha defensat dient que se'l vol silenciar i els detractors dels programes detectors de plagi adverteixen que les analisis no són fiables del tot. [Altres informacions]

Iogurt grec amb suc d'ABBA
Ni la primera pel·lícula del 2008 dirigida per Phyllida Lloyd amb l'actriu Glenn Close de protagonista, ni la seqüela i preqüela del 2018 dirigida per Ol Parker, ni el recent anunci d'una segona preqüela en fase de producció —malgrat que les “fake news” hagin fet creure que ja s'havia estrenat aquest any— sembla que hagin fet cap mal al muntatge musical que recull gairebé una trentena de cançons del grup suec ABBA que ja porta acumulats més de 70 milions d'espectadors a tot el món. A Barcelona, ja és la tercera vegada que la macroproducció de SOM i ATG Entertainment fa temporada. La primera encara va ser al malaguanyat Barcelona Teatre Musical (BTM), a Montjuïc, l'any 2007, amb l'esclat de la cantant catalana Nina, de mític record. La segona temporada ja va ser al Teatre Tívoli, el 2015. La tercera, repeteix ara al Teatre Tívoli fins a tocar de Nadal [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Entremig, però, caldria afegir-hi encara la temporada 2025 que va fer al Teatre Auditori Emma Vilarasau de Sant Cugat del Vallès. «Mamma Mia!» és un musical dels que neixen a la Gran Vía de Madrid on porta acumulades un miler de funcions en tres temporades amb una suma de 800.000 espectadors, i una gira per 20 ciutats espanyoles amb 400 funcions i més de 350.000 espectadors. La productora SOM, que també té una escola musical, i ATG Entertainment s'han convertit en aquest gairebé quart de segle en l'imperi del musical espanyol. I en el seu catàleg figuren espectacles de gran èxit de públic com «Billy Elliot», «Priscilla Reina del desierto», «Grease», «West Side Story», «Matilda», «Los Miserables» o «Chicago». [Altres informacions]

¿Per què han plorat?
El cineasta i crític francès Éric Rohmer (Jean-Marie Maurice Scherer, Tula, Corresa, Nova Aquitània, França, 1920 - París, 2010) es va acostar al teatre amb una única peça: «Le Trio en mi bémol», el 1987, on retrata la relació entre una parella que ja fa temps que han trencat, però continua trobant-se a casa d'ell. Una versió cinematogràfica de l'obra teatral es va haver d'esperar fins al 2022 —fa quatre dies— de la mà de la directora portuguesa Rita Azevedo Gomes que introdueix en la trama un director que intenta rodar l'obra de Rohmer. No hi ha cinema en el musical «Després de nosaltres», del dramaturg i director Jumon Erra i la composició musical de Miquel Tejada, però sí que hi ha una volguda mirada al clàssic d'Éric Rohmer amb la parella protagonista, aquí anomenats Lena i Adrià, que interpreten Júlia Jové i Xavi Navarro, un duet que s'assembla, per aires dels temps, al que formen Pau Vinyals i Judit Colomer amb l'obra «Tendrament» —que ha passat de la Sala Beckett a l'Akadèmia Teatre— perquè les dues parelles d'intèrprets ho són també a la vida real, cosa que afegeix un to mig neorealista dins la ficció del musical «Després de nosaltres» [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'actriu Júlia Jové i l'actor Xavi Navarro han coincidit en algun cas formant part del repartiment d'un mateix espectacle, com en la penúltima versió del musical «Mar i cel» que Dagoll Dagom va remuntar al Teatre Victòria la temporada 2014-2015. I d'allí ve, sembla, la relació que la parella manté fins a avui. Una picada d'ullet a l'apadrinament de Dagoll Dagom és quan, entre el repertori original del musical de petit format, taral·legen l'emblemàtica peça «Per què he plorat?» i la Lena confessa a l'Adrià, irònicament, que deu ser l'única catalana que no ha vist el musical. [Altres informacions]

Soc i seré... una província
Ha tornat una nova temporada del programa «Soc i seré« que presenta el director Àngel Llàcer juntament amb l'actriu i cantant Diana Roig. La temporada anterior la copresentadora era l'actriu Júlia Bonjoch. Bressol de musicals i col·legues de batalles d'èxits teatrals. Afortunadament, Diana Roig parla amb el seu dialecte, l'oriental, cosa que amb Júlia Bonjoch no passava perquè li van encolomar —vés a saber qui des de direcció— que parlés en un fals dialecte occidental. La nova temporada no ha canviat gaire l'estructura de la primera, tot i que Àngels Llàcer ha anunciat novetats. De moment, sí que tot va una mica més picat, molt picat. De pressa, de pressa! Fa l'efecte, vist des del dron, que més que una competició de coneixements culturals, socials, geogràfics i de “tutti quanti” de Catalunya és una competició esportiva [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Una nova aportació lingüística dels presentadors —aquí cal dirigir la mirada cap als guionistes— és que quan formula la pregunta d'un dels reptes a superar, Àngel Llàcer, animador de pista com sempre, s'esbrava: “Vilanova de la Barca, Segrià, Lleida!”... Sant Feliu de Boixalleu, la Selva, Girona!... Sitges, Garraf, Barcelona!... Vilanova de Sau, Osona, Barcelona!... Amposta, Montsià, Tarragona!... La Bisbal d'Empordà, Baix Empordà, Girona!... Esparreguera, Baix Llobregat, Barcelona!... Blanes, La Selva, Girona!... Gironella, Berguedà, Barcelona!... Horta de Sant Joan, Terra Alta, Tarragona!... Isona, Pallars Jussà, Lleida!... Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, Girona!... I així successivament, en clau de pedagogia del 1812 i divisió territorial de l'escola del passat, tipologia admesa sisplau per força i per imperatiu legal: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. [Altres informacions]

Cubanejant amb “La bella Helena”
L'Helena hi és, sí. Si és bella o no és bella ho deixarem al bon criteri dels espectadors. Però “La bella Helena” de Jacques Offenbach només hi és de fons. Un advertiment: qui es pensi que el Teatre Lliure de Gràcia ha remuntat el mític muntatge de la temporada 1978-1979, que va dirigir Pere Planella i que va recrear escenogràficament Fabià Puigserver, en sortirà escaldat. En canvi, qui estigui disposat a fer un viatge lúdic, humorístic, descarat, atrevit, desinhibit, picaresc, cabareter, satíric, de mirada al melic de la casa que celebra cinquanta anys i sense pèls a la llengua quan posen el dit a la nafra de la “família” del Lliure, segurament que en sortirà amb les galtes inflades de satisfacció i dues hores farcides de somriures [crítica íntegra a la revista digital de Clip de Teatre]. La tradició heretada és el que ha elaborat amb «Tot fent “La bella Helena”» el col·lectiu que lidera el dramaturg i director mallorquí Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Mallorca, 1996), que ja va estripar amb gràcia i èxit «Els miserables» de Victor Hugo, en un muntatge prou celebrat del Teatre Tantarantana. La tradició heretada és acostar-se a un espectacle del segle passat —el testimoni audiovisual és en un blanc i negre predigital i amb una reproducció de so escardalenca que clama al cel!— i intentar presentar-lo als espectadors del segle XXI amb tota la paleta de colors possibles. [Altres informacions]

Som ombres, som esperits...
M'imagino l'escenògrafa Judit Colomer i l'actor Pau Vinyals, parella a la vida real, imitant els seus dos “alters egos” però al sofà de casa, a la taula de la cuina o posant la criatura a dormir. «Tendrament» és una peça que comença a les entranyes de la vida familiar i que continua a l'escenari i que segurament torna a tenir la seva rèplica una altra vegada al caliu de la llar. Teatralment és una experiència fascinant i a la vegada arriscada perquè no és senzill compaginar la vida real amb la representació d'aquesta vida real. No és el mateix fer-ho en la intimitat casolana que davant d'una colla de “voyeurs” per molt que se'ls consideri eufemísticament “espectadors” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Hi ha alguna cosa d'inevitable “voyeurisme” en aquesta obra personal, íntima, tendra —vaja, com avança el títol— que Judit Colomer i Pau Vinyals tenen en catàleg, estrenada amb èxit aquest mateix any a la Sala Beckett i, probablement, sense data de caducitat perquè la vida de parella és tan inescrutable com inesgotable. ¿Existiria «Tendrament» sense la vinguda al món de la criatura de la parella? ¿No hi ha la intenció subtil de dialogar amb l'ésser que els ha vingut a condicionar la vida que portaven fins ara i que creix, creix i creixerà fins que comenci —si pot i les circumstàncies socials del moment ho permeten— a volar sol? En tot cas, per ara, deixen que dormi en una imaginària o poètica cambra fora d'escena. [Altres informacions]

Expressionisme columbòfil de tres rals
Diuen que a la ciutat de Barcelona hi ha uns 1.500 coloms per metre quadrat. Molta quisca, vaja! I això que segurament no hi han comptat la dotzena de coloms que poblen la companyia de «L'òpera de tres rals» que la directora gallega Marta Pazos (Pontevedra, 1976) va estrenar fugaçment, només tres funcions, a l'amfiteatre del Teatre Grec en unes nits tòrrides i que ara ha tingut l'honor i el repte d'inaugurar la temporada 2026-2027 del Teatre Lliure en un cinquantenari per partida doble, el seu, nascuda el 1976, i el de la fundació del teatre aquell mateix any, marcat per l'empenta i l'esperit visionari de Fabià Puigserver. Tothom sap que les estrenes de teatre d'estiu a l'aire lliure del Grec són un risc d'alt voltatge. Li va passar el 2002 al director Calixto Bieito quan hi va estrenar la seva versió en espanyol, «La ópera de cuatro cuartos» amb l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i, després, com ara, la va portar també a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Malgrat les coloraines i la trapelleria waltdisneyniana de Bieito, la cosa no va acabar de rutllar prou bé a l'amfiteatre, però després sí que va millorar lleugerament a la sala tancada. A aquesta nova versió molt personal de la directora Marta Pazos li ha passat una cosa semblant. S'ha superat el risc sobre corda fluixa de l'amfiteatre a l'aire lliure amb les penúries de la calorada i la incomodidat dels seients. Allà, aquella nit de Sant Pere, les desercions, entre altres, dels dos màxims representants institucionals, president i alcalde, van fer història del gènere de la mala educació política. I aquí, l'absència generalitzada institucional en una estrena d'aniversari de mig segle que hauria d'haver estat sonada, també. Però, afortunadament, la revisió en sala tancada ha permès respirar més tranquils, tant la companyia com l'audiència, i matisar tot allò que a l'estiu no va acabar de fer el pes. [Altres informacions]

Anar a més bits de la setmana

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

CaixaForum BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Guia de Museus de BCN Agenda de les activitats, calendari i horaris previstos.

Cartellera de cinema Agenda de les sales i pel·lícules programades, calendari i horaris previstos.

Cartellera de teatre Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Nacional de Catalunya Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatre Lliure Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Focus Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Teatres Grup Balañá Agenda de les sales i espectacles programats, calendari i horaris previstos.

Gran Teatre del Liceu Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

L'Auditori Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Palau Música Catalana Agenda dels concerts, calendari i horaris previstos.

Anar a previsió d'agenda «Bit de Cultura»

Agenda tot Catalunya Veure el programa complet per activitats i per dia.

Vídeos agenda cultural Barcelona Veure el catàleg recomanacions per activitats i per dia.

[dissabte, 03.10.26]
Balandrau pandèmic

[divendres, 02.10.26]
Els fantasmes de les terres mortes

[dijous, 01.10.26]
L'auge del pòdcast en català destaca que diàriament es pengen a la xarxa una vintena d'episodis nous segons l'Anuari elaborat per Espai Sonor

[dimecres, 30.09.26]
El Festival Hilària 2026 convertirà diferents espais de Barcelona en escenaris per a la comèdia en totes les seves formes amb noms com Joel Díaz, Manel Vidal, Charlie Pee, Maria Juan, Carlo Padial, Lluís Gavaldà, Quim Masferrer, Oye Sherman, Raquel Hervás o Òscar Andreu, entre altres

[dimarts, 29.09.26]
Cinc escenògrafs de diferents generacions protagonizen l'exposició commemorativa dels 50 anys del Teatre Lliure al Palau Robert

[dilluns, 28.09.26]
L'Acadèmia Gouncourt ha eliminat setze candidats al premi per diverses irregularitats però la més sonada és la que afecta el llibre revelació de l'any a França per creure que està escrit amb intel·ligència artificial

[diumenge, 27.09.26]
Iogurt grec amb suc d'ABBA
¿Per què han plorat?

Anar a Bits hemeroteca

---

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |
Audiència acumulada: 34.859.577 visitants i 72.783.958 consultes de pàgines. © Copyright Bit de cultura. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.