Cop d'ull als titulars d'última hora de la informació general del dia
I encara...
Descobreixen amb un excel·lent estat de conservació un refugi antiaeri de la guerra civil que no figurava en el cens de 1938 arran de les obres de l'alta velocitat de l'estació de La Sagrera Els treballs arqueològics fets entorn del carrer Baixada de la Sagrera, arran de la construcció de l’estructura de la futura estació de la línia d’alta velocitat Madrid–Saragossa–Barcelona, han permès descobrir un refugi antiaeri del qual no es tenia cap constància i que no figurava en el cens de refugis públics de 1938. La troballa s’ha realitzat en els treballs d’excavació. La descoberta correspon a un refugi de caràcter privat o no públic que donava servei a l’antiga estació de mercaderies de la Sagrera. L’element havia quedat completament ocult i només ha emergit amb motiu dels moviments de terra que comporta el projecte ferroviari actual i la futura reurbanització d’aquest espai. El traçat d’aquest refugi antiaeri de la guerra civil connectava els dos edificis que es trobaven a banda i banda de l’entrada a l’antiga terminal de mercaderies. Un ja va ser enderrocat a la dècada passada, mentre que el segon ha mantingut fins ara la seu de les oficines d’Adif des d’on es dirigeixen les obres de la futura estació intermodal de la Sagrera. El refugi presenta una tipologia constructiva singular dins del conjunt de refugis antiaeris de Barcelona. Es tracta d’una estructura tipus búnquer, excavada a cel obert i construïda amb formigó armat, amb una llosa de coberta d’uns dos metres de gruix preparada per resistir l’impacte de bombes de cent quilos. L’estructura està situada a uns quatre metres de profunditat i conserva dues entrades, una de les quals ha pogut ser documentada completament.
[Altres
informacions]
La mula més antiga de l'Europa occidental es localitza en un jaciment del Penedès i es considera que pertany a l'època dels fenicis que van introduir el burro a la península Ibèrica Investigadors del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques i de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona han identificat al Penedès la que es considera la mula més antiga documentada a la Mediterrània occidental i a l’Europa continental. La troballa, explicada en un article publicat a la revista Journal of Archaeological Science: Reports, està datada entre els segles VIII i VI aC, durant la primera edat del ferro, moment en què els fenicis van introduir els burros a la península Ibèrica. Les mules són un híbrid entre un burro i una euga, de manera que la datació establerta pels investigadors pot significar que el coneixement d’hibridar èquids va arribar a Europa, procedent del Pròxim Orient, abans del que es pensava fins ara. L’animal estudiat es va documentar el 1986, durant l’excavació d’una part del jaciment de l’Hort d’en Grimau, a Castellví de la Marca. Procedeix, concretament, de l’interior d’una fossa, probablement una sitja amortitzada, en què es van dipositar també les restes òssies parcialment cremades d’una dona. Amb la nova recerca, s’ha datat l’animal amb radiocarboni i se n’ha fet la identificació per mitjà de la genètica. La hibridació d’èquids va permetre aconseguir animals de transport com les mules, més ben adaptades als climes àrids que els cavalls i més resistents.
[Altres
informacions]
De porc i d'escriptor se n'ha de venir de mena En plena crisi del porc per la pesta porcina africana de Collserola n'ha esclatat una altra des de Mèxic on arran de la Fira del Llibre de Guadalajara, l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha anunciat la convocatòria anual d'una beca de creació literària amb el nom «Narrar Barcelona» adreçada a escriptors llatinoamericans que escriguin en espanyol perquè s'instal·lin tres mesos a Barcelona i elaborin una obra amb les seves impressions. Abans que esclatés la polèmica —les polèmiques culturals sovint tenen curta durada— em va venir de seguida a la memòria que l'invent de l'alcalde Collboni no és cap invent. El llunyà 1989, la Institució de les Lletres Catalanes —en els òrgans de la qual ja hi havia des de sempre els escriptors catalans— va instituir el programa «L'escriptor convidat». Sí, tal com sona, “convidat” [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. El primer va ser l'aleshores l'emergent escriptor nord-americà, David Leavitt de qui, dos anys abans, l'Editorial Columna li havia publicat la seva novel·la debutant: «Ball de família». David Leavitt va ser a Barcelona a taula franca perquè escrivís des de, a i sobre Barcelona. Si la intenció va arribar a bon port, ja és una altra cosa. Més endavant encara s'hi van afegir, entre altres, l'escriptora italiana Francesca Duranti, l'escriptor mexicà Octavio Paz o l'albanès Bashkin Shehu.
[Altres
informacions]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el novembre del 2025 amb 31.550.340 visitants que han fet 68.496.222 consultes i àudios de pàgines Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de novembre del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de novembre del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (25 anys, 7.862 edicions) de 31.550.340 visitants i 68.496.222 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.287,6 visites de pàgines (10,29 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 34 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.059 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.
[Altres
informacions]
El monestir, la Moreneta i la muntanya de Montserrat protagonitza l’exposició «Montserrat, mare i terra« del Museu Frederic Marès El Museu Frederic Marès presenta l’exposició «Montserrat, mare i terra», comissariada per Sílvia Canalda, historiadora de l’art i professora de la Universitat de Barcelona. La mostra, que es pot visitar fins al 24 de maig de 2026, aprofundeix en el fenomen del col·leccionisme d’objectes devocionals a partir de la imatge de la Moreneta, el monestir i la muntanya de Montserrat, coincidint amb la celebració del mil·lenari del Santuari. S’hi reuneixen una quarantena d’obres procedents majoritàriament del fons del Museu Marès, complementades amb tretze peces cedides per altres institucions i col·leccions particulars. A partir del ric conjunt d’objectes montserratins reunits per Frederic Marès, l’exposició articula un relat sobre l’evolució iconogràfica de la Mare de Déu de Montserrat, la devoció popular generada al seu voltant i la seva difusió a través del món de l’estampa. La mostra incorpora també una mirada contemporània al llegat montserratí i al seu impacte cultural, presentant obres singulars que testimonien la persistència del simbolisme de la muntanya i de la imatge de la Moreneta en la creació actual.
[Altres
informacions]
Guerra freda amb esquís Fa uns anys es pretenia viure sota el miratge de la candidatura d'uns Jocs Olímpics d'Hivern per més enllà del 2030, quan el món vés a saber si seria món en una ciutat escassa de neu i glaç com Barcelona. Els organitzadors del comitè olímpic que viuen del pastís de les neus i els esquís haurien de tenir en compte aquesta comèdia de Biel Perelló (Palma, Illes, 1973), com a proposta cultural olímpica ja que té com a protagonista un esquiador nord-americà que viu de les seves patinades i que, en un temps remot anomenat Guerra Freda, es veu embolicat en una trama internacional entre espies de tots dos colors en un viatge per l'Europa de l'Est que el porta també a Berlín, després de la Segona Guerra Mundial, a la dècada dels cinquanta, quan la frontera entre els dos blocs era encara controlada temporalment i per torns per forces aliades, abans de l'aixecament del Mur [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però aquest rerefons històric no ens porta pas a un espectacle teatral de registre polític sinó que és només el marc per crear un muntatge marcat per la ironia, la paròdia i una arquitectura teatral que, tot i formar una trama argumental, a vegades fa la impressió que estigui feta a base de gags. Els vuit intèrprets tenen la missió, la gran majoria, de representar diversos papers, fins a una quarantena, situació que s'integra també dins el guió per deixar anar fugaces picades d'ullet de teatre dins el teatre, com si, en el fons, es volgués advertir els espectadors que res del que hi passa és com sembla que és i tot pot ser més real del que en la ficció aparenta.
[Altres
informacions]
Literatura, arts visuals i escèniques, música, cinema, ciència i pensament formen part de l’ambaixada cultural barcelonina a Mèxic amb motiu de la Fira de Guadalajara La inauguració de cinc exposicions als dos principals centres d’art de la ciutat, el Museo Cabañas i el MUSA, ha donat el tret de sortida a deu dies d’ambaixada cultural catalana a Mèxic. El programa d’activitats de Barcelona a la Fira de Guadalajara (FIL), dissenyat per la presència de 68 autors representatius de la diversitat i la riquesa de les lletres actuals, a més dels homenatges i evocacions d’algunes de les figures clau en la tradició literària catalana. La programació dissenyada s'estén per les diferents branques de la fira: la literària, principalment, però també les dedicades al pensament, a la ciència i als nens. En paral·lel, el públic de la FIL té l’oportunitat d’apropar-se a altres manifestacions culturals en forma de concerts, arts escèniques, el cinema i també la gastronomia. Des de la Fira de Guadalajara (FIL), la segona fira literària més important del món després de Frankfurt i l’esdeveniment cultural més rellevant de Llatinoamèrica, s’ha reservat un espai privilegiat a la ciutat convidada. El pavelló de Barcelona, obra de l’arquitecte Santiago de León i l’estudi Fabric es troba just al costat de l’entrada del pavelló de la fira. Serà així una zona de pas gairebé obligada per als visitants, més de 900.000 en l’última edició. L'escriptor barceloní Eduardo Mendoza pronuncia la conferència inaugural del Salón Literario.
[Altres
informacions]
Control d'esfínters interdimensionals La cosa passa en un lavabo domèstic d'una parella com moltes parelles de les que habiten algun dels barris de Barcelona. Ja que som a Gràcia, diguem, per exemple, de Gràcia. D'aquí ve que el registre de comèdia de portes i finestres amb una única porta, la del lavabo com a vàlvula d'escapament de cadascuna de les accions, porti a pensar que darrere de l'atractiva trama entre fantàstica, mig distòpica, cinematogràfica, generacional i, sobretot, emparada en el misteri de les altres dimensions: ¿quants jos hi ha en un mateix jo? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] L'autor de «Desaparellats», l'escriptor, guionista i dramaturg Ramon Pardina (Barcelona, 1977) recorre a l'humor sa i intel·ligent. Hi té la mà trencada perquè la seva targeta de presentació compta amb avals com «Polònia», «El foraster», «Zona Franca» o el programa «Futuro imperfecto» d'Andreu Buenafuente —ara, per cert, interromput per força major de salut del seu protagonista. El director Roc Esquius —que ara mateix es pot relacionar amb l'obra «Sàpiens» convertida en «Supersàpiens», com a dramaturg— ha adaptat la comèdia «Desaparellats» a la característica escènica singular de l'Espai Texas amb l'espai central entre dues grades. En aquest cas, amb la decoració d'una llar d'una parella jove on, a més del parament de gots, plats i copes, no hi falta una col·lecció d'imatges i fotos de record, com el d'un presumpte viatge de noces... al Taj Mahal de l'Índia... o potser no, com tampoc potser no a l'illa de Malta.
[Altres
informacions]
Es ven per prop de 2 milions d'euros a l'Hôtel Drouot de París un quadre de Pierre-Auguste Renoir en què apareix el seu fill i que no s'havia exposat mai ni tampoc subhastat Aquesta obra pràcticament desconeguda del mestre impressionista Pierre-Auguste Renoir no havia vist la llum pública des que va ser pintada al voltant del 1895 perquè sempre havia estat en mans privades pròximes a la família del pintor. «El nen i les seves joguines - Gabrielle i el fill de l'artista, Jean», aquest és el títol de la pintura, representa Jean Renoir quan era un nen, el segon dels cinc fills del pintor, que en el futur seria el famós cineasta francès de «La gran il·lusió» i «Un dia al camp». És una escena íntima i tendra del nen a la falda de la seva mainadera, Gabrielle Renard, jugant amb figures de persones i animals. El més destacable de l'obra i que ha fet pujar la licitació, és que fins ara gairebé ningú no l'havia vist, almenys públicament. L'obra ha sortit a subhasta per un preu d'entre 1 i 1,5 milions d'euros. Sembla que Renoir el va regalar a qui va ser la seva única alumna i amiga intima, Jeanne Baudot, que, a més era la padrina de Jean. Baudot el va conservar fins a la seva mort el 1957 i el va llegar a Jean Griot, fill de la seva majordoma, a qui considerava fill seu. Griot va ser membre de la Resistència Francesa, va servir al gabinet del general De Gaulle durant la Segona Guerra Mundial i va dirigir el diari conservador Le Figaro a la dècada del 1970. Va conservar el quadre de Pierre-Auguste Renoir (Llemotges, 1841 - Canha de Mar, 1919)
a la seva residència de Louveciennes, als afores de París, l'antiga propietat del mariscal Joseph Joffre, figura destacada de la Primera Guerra Mundial. Després de la mort de Griot el 2011, el quadre va passar als seus hereus. Pierre-Auguste Renoir va pintar desenes de retrats dels seus fills i concretament va fer tres versions d'aquesta escena, molt similars. A més de la que ha estat subhastada, les altres dues són a la National Gallery of Art de Washington i al Musée de l'Orangerie de París.
[Altres
informacions]
L'Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Televisió de Nova York es fixen en el talent català guardonant l'actor Oriol Pla i la documentalista Joanna Pardos L'eufòria s'ha apoderat a can Pla-Solina, la nissaga artística que pica pedra des de fa més de cinquanta anys i que integren l'actor Quimet Pla i l'actriu Núria Solina, pares de l'actor Oriol Pla Solina i l'actriu Diana Pla Solina. Els Pla Solina és una família que ha crescut enmig del teatre de barraca de la dècada dels anys setanta quan Quimet Pla i Núria Solina recorrien viles i ciutats amb els seus espectacles de carrer. D'aquesta vida nòmada ha continuat als escenaris el veterà Quimet Pla i n'han sortit els dos joves intèrprets que practiquen totes les disciplines, des de la dramàtica a la de la pista de circ, passant pel cinema i per la televisió. Oriol Pla Solina s'ha coronat amb el premi al millor actor dels Emmy Internacionals de Nova York per la seva interpretació a «Jo, adicto», direcció de Javier Giner (autobiografia de la seva etapa en la caiguda en els inferns de la droga), producció de Disney+, un tàndem que ha permès convèncer els acadèmica de l'Acadèmia Internacional de les Arts i les Ciències de la Televisió a Nova York. És la primera vegada que un actor català obté un Emmy. Però no és aquest l'únic èxit del talent artístic català als Emmy d'aquest any perquè la periodista i documentatalista Joanna Pardos ha estat premiada pel seu documental d'espors basat en el cas Rubiales dins l'esport futbolístic femení.
[Altres
informacions]
A l'ombra de l'avelut L'avelut, per als que no practiquin la religió jueva, és el període de dol que prohibeix —prohibir és una manera de dir— que els que honoren els seus difunts estimats s'estiguin de demostrar-se aquells dies alegres, no tinguin la temptació de matar el temps fent sopars amb amics i molt menys distreure's amb música —no sé si a l'era d'Spotify i auriculars aquesta normativa s'acaba respectant— i, cosa que, per cert, afecta el sector que ens ocupa, es guardin prou d'anar a veure res de teatre o d'assistir a algun concert. Els creients més rigorosos saben, a més, que, durant gairebé un any, han de recitar cada dia el “kaddish” i, complert el dol, l'aixecament de la prohibició ha de ser respectada tant com la seva instauració [crítica integra a la revista digital Clip de Teatre]. És a dir: a partir d'aleshores del que s'han d'abstenir els implicats és de manifestar cap altre senyal de dol. I tal dia farà un any. Dit així, pot semblar que l'avelut, el dol hebreu, segueixi un guió propi de comèdia. Però ja se sap que cada cultura, cada comunitat, cada família és deutora de la seva pròpia tradició. I, respectada més o menys, d'una manera o d'una altra, la tradició sempre deixa rastre ni que els seguidors decideixin que no en són practicants. La religió, totes les religions, tenen unes urpes invisibles capaces d'esgarrinxar fins a treure sang.
[Altres
informacions]
Es presenta la pel·lícula »Mar i cel» produïda per 3Cat sota la direcció de Paulí Subirà i rodada amb 4K HDR Dolby Vision amb imatges inèdites del musical de Dagoll Dagom i amb l'Orquestra Simfònica del Vallès El musical «Mar i Cel» fa el salt a la gran pantalla gràcies a una coproducció amb 3Cat. La pel·lícula ofereix una nova manera de viure l’espectacle. Dirigida per Paulí Subirà Claramunt, la pel·lícula combina la força de l’espectacle teatral amb un llenguatge cinematogràfic espectacular. Rodada íntegrament en 4K HDR i Dolby Vision, mostra imatges inèdites i noves perspectives com càmeres situades sobre el mític vaixell de Dagoll Dagom. La banda sonora compta amb la participació de 53 músics de l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigits per Sergi Cuenca amb la supervisió de Joan Vives, i amb Albert Guinovart, autor de la partitura original, al piano. Dagoll Dagom i 3Cat han vlgut fer aquesta vegada no un simple enregistrament teatral com els nteriors sinó una nova experiència cinematogràfica. La pel·lícula «Mar i cel» es va rodar durant dos dies al Teatre Victòria amb la col·laboració de les multinacionals Sony i Fugi per captar les imatges amb tecnologia d'última generació. Intèrprets i instruments de l'orquestra es van enregistrar per separat amb la idea que el resultat final de la mescla donés lloc a un so immersiu dissenyat per l'enginyer especialista de 3Cat Llorenç Gómez. El muntatge audiovisual final compta amb seqüències noves que no existeixen en l'obra de teatre per ajudar a situar l'espectador tant en el context històric com per entendre millor la narrativa de l'obra.
[Altres
informacions]
Cinc produccions pròpies de 3Cat s'han endut premis en la 23a edició dels Premis Zoom de la Televisió i les Plataformes Digitals Els programes «La travessa», «Titó» i els reportatges «La bona mort» i «Et faran un home» dels serveis informatius són els més destacats. A més els periodistes Helena Garcia Melero i Ramon Pellicer els han distingit amb el Premi d'Honor del certamen 2025, per la seva trajectòria i una carrera marcada pel rigor professional. Els premis Zoom de la Televisió i les Plataformes Digitals han distingit en la secció de ficció, s'han premiat dues produccions: «Los sin nombre», dirigida per Pau Freixas i coproduïda per Filmax i Movistar Plus i «Die Niechte des Polizisten», un film alemany dirigit per Dustin Loose amb producció de Wiedemann&Berg i SWR. En la categoria d'entreteniment han obtingt premis «La Travessa. Expedició Mediterrani». Una producció d'Aguacate & Calabaza Films i 3Cat presentada per Laura Escanes. Altres guardons dels Premis Zoom són en la secció de programes culturals, destaquen «Plat en Blanc», un documental dirigit per Alan Fàbregas i Ramon Pardina i produït per Abacus i 3Cat, amb una menció especial per a «León de Perú», el primer contingut produït íntegrament pels mitjans del Vaticà. En la categoria infantil i juvenil, s'ha distingit «Titó», el programa revelació dirigit per Cristina Jiménez i produït per 3Cat. En informatius, «La bona mort», un documental del programa 30 Minuts sobre l'eutanàsia, de Begoña Grigelmo Miquel i Xavier Brichs. Els Premis d'Honor a la Trajectòria han estat per a Helena Garcia melero i Ramon Pellicer. Un premi especial s'ha adjudicat a Jaume Santacana per la seva dedicació al món audiovisual i per transmetre el seu saber a noves generacions. Els Premis Zoom els organitza des del 2003 l'Ateneu Igualadí.
[Altres
informacions]
Dues obres inèdites de Johann Sebastian Bach s'han estrenat després de 300 anys a l'església de Leipzig on hi ha enterrat el músic En aquest espai emblemàtic s'han pohut escoltar per primera vegada dues peces inèdites per a orgue que, després de tres dècades de recerca, han estat atribuïdes a Johann Sebastian Bach, segons els estudiosis de l'Arxiu Bach de Leipzig. Es tracta de dues obres de joventut de Bach, compostes fa 320 anys i descobertes el 1992. Les peces s'han interpretat a l'església de Sant Tomàs de Leipzig on va ser enterrat el compositor el 1750. Les dues peces es van trobar a la Biblioteca Reial de Brussel·les. S'hi va trobar peces del segle XVII que provenien de Turíngia, a l'est d'Alemanya, i es va plantejar que com a mínim un parell d'aquelles partitures anònimes i sense data podien ser transcripcions de composicions de Johann Sebastian Bach. Es tracta de dues xacones, una forma musical que Bach va practicar amb freqüència, compostes entre el 1702 i el 1704 durant la seva etapa a Arnstadt, el seu primer destí professional com a professor. Les obres han passat a ser part de l'índex de les obres de Bach catalogades com a Xacona en re menor BWV 1178 i Xacona en sol menor BWV 1179.
[Altres
informacions]
![[+ imatge ampliada]](logos/publi/ampliar/aliments1.jpg){kind=link}
