Cornabou - Revista de Literatura Infantil i Juvenil

Dossiers
Platero i jo a Ventdelplà

Andreu Sotorra

No és el mateix el 'Diari d'Anna Frank' que el 'Diari de la Isona', aquest dietari de la filla de la Teresa Clarís, una metgessa de ficció establerta a Ventdelplà —no calen presentacions, suposo—, que més aviat sembla que tingui el títol de "patidora" més que no pas el de "doctora".

El cas és que la telesèrie de 'Ventdelplà' és —ni que sembli mentida—, una de les sèries amb més audiència de TV3, i que, a jutjar per la icona, es recomana per a espectadors a partir de deu anys. La mateixa sèrie on, en alguna ocasió, més de vuit-cents mil espectadors han vist com Svetlana, l'exprostituta i actual mestressa de Can Rata, navalla en mà, volia fer rodanxes el membre reproductor del seu antic proxeneta al club Amsterdam. Per això potser, i per a sort dels intèrprets, diu que la sèrie continuarà amb una tercera part el 2007. No volies vent, doncs huracà.

Esperem que el vent que bufa per Breda —l'autèntic lloc geogràfic de Ventdelplà— no s'emporti els fulls del dietari que en alguns dels capítols de la sèrie, el personatge de la Isona —interpretat per la jove actriu, Georgina Latre— s'ha esmerat a escriure a mà, pulcrament i romàntica, amb la mateixa naturalitat subliminal que gairebé tot el repartiment de la sèrie engoleix el líquid de les ampolletes d'Actimel. He dit escrit a mà, sí, ni que, a aquestes altures l'ordinador sigui una eina habitual, i fins i tot el jove Èric Bertran, aquesta mena de Timbaler del Bruc del segle XXI, faci el seu blog a Internet, però un dietari, si no s'escriu a mà, no és un dietari, almenys en els annals de la literatura clàssica.

Ni Ventdelplà és Amsterdam, doncs, ni la Isona és Anna Frank, malgrat que la mare Teresa de Ventdelplà li va dir un dia a la seva filla que, si volia, li compraria el llibre de la noia jueva perquè el llegís. Tampoc, afortunadament, el que li passa a la Isona té res a veure amb l'època de la persecució nazi. Però, a falta d'un bon daltabaix bèl.lic real de ressò universal doni's per vàlid un bon daltabaix personal de ficció de ressò local.

Heus aquí, doncs, com ha estat que una de les guionistes de 'Ventdelplà' —Laia Aguilar (Barcelona, 1976)—, hagi rebut l'encàrrec de posar en registre de dietari una bona part d'allò que ha succeït a la sèrie, vist des de l'òptica de la Isona. I vet aquí, doncs, com l'Editorial La Galera, en coedició amb TV3, aporta un d'aquells llibres que ajuden a crear més desconcert en el panorama de la literatura, pretesament per a joves.

El llibre de la Isona té a la coberta una foto ampliada de l'actriu. La identificació immediata és clau: de la pantalla al llibre. Però el que ja no és tan clar és que l'actriu en qüestió en sigui l'autora ni tingui res a veure amb el dietari. Però l'edició es preocupa no només de donar al lector la breu biografia de la guionista, que és qui s'ha posat davant de l'ordinador, sinó també la de l'actriu i, el més segur és que sigui l'actriu la que rebi més peticions de signatura aquest Sant Jordi que no pas l'autora real del text.

El 'Diari de la Isona, una nova vida a Ventdelplà' simbolitza, en certa manera, el poti-poti en què s'ha convertit el Dia de Sant Jordi. I rebla, sobretot, la confusió que s'ha creat entre autors literaris i autors de conveniència. Fins ara, el fenomen només havia arribat a les edicions generals. Però ara ja ha penetrat en l'àmbit de la literatura per a infants i joves.

No fóra gens estrany, doncs —i encara més si la festa anual Món Llibre, que diuen que és única al món i que organitzen bibliotecaris i editors a Barcelona, hi posés la banya—, que ens trobéssim ben aviat el petaner de Rovelló signant llibres. O Les Tres Bessones trisignant-ne. O la Carlota darrere una pancarta a favor de la igualtat de gènere. O en Flanagan estampant signatures amb un bolígraf de tinta invisible. O la Formiga Piga signant amb l'empremta de la pota.

I ara que ja ha passat la febre del Quixot i aquest any diuen que li toca al Platero —per això el dibuixant Francesc Rovira n'ha il.lustrat una adaptació en cuixé per a Edebé—, no ens sorprenguem tampoc, si ens trobem el ruquet de Juan Ramón Jiménez espantant les mosques en alguna parada de llibres. Si és així, desenganyem-nos, fins i tot el ruc català —escriptor o no— ja pot enfundar la ploma de signar perquè haurà begut oli.

[Article publicat a la secció de Literatura Infantil i Juvenil. Suplement de Cultura. Diari Avui, 23.04.2006]