«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 17 - Març 2003

Fer de tapadora de la cultura hertziana
Una sèrie de comunicats de les associacions de creadors i animadors culturals, a més de les discogràfiques catalanes, sobre la programació de l'emissora Catalunya Cultura, ha tret a la llum el que fins ara només era un lleuger malestar silenciós circulant en veu baixa entre el personal de l'emissora. Les associacions professionals de la música, la cançó i el teatre han titllat la línia de Catalunya Cultura de "carca" i s'han queixat que el canal ofereixi un poti-poti amb esquemes més propis del postfranquisme que no pas del segle XXI. Les discogràfiques, per la seva banda, han defensat la direcció, el periodista Enric Frigola, amb una indiscutible trajectòria de defensa de la cultura catalana, i ha reclamat que li deixin mans lliures. Cap d'aquests comunicats, però, no ha parlat del fons de la qüestió. L'aparició de Catalunya Cultura es produeix gairebé de manera accidental. Ningú de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) havia pensat a fer un canal cultural de ràdio. La venda, però, de RAC105, emissora musical de la Corporació, al grup Godó, va desencadenar el conflicte a causa que la CCRTV volia fer cau i net i vendre l'emissora i una vintena de professionals que hi treballaven. L'amenaça, però, d'aquest col.lectiu, decidits a fer-la grossa davant el monument de Rafael de Casanova, en un 11 de Setembre, si no els incorporaven a la Corporació de ple dret, va despertar la pregunta clau: "¿Què fem amb aquesta gent?" més que "¿quina mena de canal fem?". Sembla que els directius de la CCRTV van dubtar entre obrir un canal monogràfic d'esports o un canal de cultura. El cas és que entre la vintena de professionals que s'havien de reciclar de RAC105, de procedència més aviat musical, no hi havia gent massa experta en esports... i ni que ningú no hagués dit que ho fossin en cultura, se suposa que tothom té el Graduat Escolar, com a mínim. Amb aquests pressupòsits, Catalunya Cultura va arrencar per solucionar un conflicte laboral, amb un coordinador al capdavant, Jordi Roigé, l'actual director general de Política Lingüística, i amb una plantilla de veterans de RAC105 juntament a molts periodistes joves contractats sota fórmules de col.laboració o de becaris. Catalunya Cultura, però, tres anys llargs després dels seus inicis, no ha aconseguit tenir una audiència desitjable. I la falta d'audiència ha portat a la falta de ressò. I la falta de ressò a la falta de continguts. No és estrany, doncs, que hagi caigut en la rutina, esperant una sortida. El pitjor de l'operació Catalunya Cultura és que les altres emissores de la Corporació, amb audiències consolidades, com Catalunya Ràdio o Catalunya Informació, han anat eliminant els espais específicament culturals que tenien en la seva graella i, alguns prou coneguts, els han anat desviant cap a Catalunya Cultura, ofegant-los en el conjunt de dèficit d'audiència del canal. Catalunya Cultura ha fet i fa en molts casos, doncs, de tapadora de la informació cultural dels altres canals. Quan una notícia cultural no té espai a Catalunya Ràdio o Catalunya Informació, perquè mana la política, l'economia, els fets socials i els internacionals, ha estat desviada cap a alguna de les franges horàries de Catalunya Cultura on hi ha tertúlies, monogràfics de teatre i cinema, llibres, música i altres àmbits lluitant per esgarrapar una mínima audiència de les ones hertzianes. A hores d'ara, sembla que pesa tant el llast de dir-se "Cultura" que s'havia proposat fins i tot de canviar el nom. El cas és que, mentre el faci servir, la informació cultural ja té coartada per temps. Una coartada que evita, mentrestant, que els altres canals o programes generalistes no tractin segons quins temes, considerats propis d'una èlit... cultural, és clar.

Digue'm ruc que a la fira et duc!
La 34 Fira del Llibre de Londres es fa aquest març. No cal dir que ràpids i veloços, alguns representants del Departament de Cultura que té el llibre i els escriptors com a esca, no del pecat, com diria Palau i Fabre, sinó de protecció, ja tenen els bitllets reservats en vol BCN-Londres-BCN, amb els corresponents descomptes que les companyies aèries fan amb els diversos departaments, sovint, a través del COPEC. Es tracta que els alts funcionaris del regne del llibre català vagin a veure les prestatgeries de llibres anglesos i s'adonin que això de l'excés de producció paperera no és només un mal català sinó universal. Aleshores descobriran també que els editors anglesos, en molts casos, passen les mateixes penúries que alguns de catalans. I redescobriran que en totes les fires hi ha un autor que s'ha editat el llibre en una editorial gairebé pròpia que és cada dia a la seva caseta per pretendre vendre alguns exemplars i, de passada, si el comprador vol, signar-los. En un món globalitzat per a la pau i per a la guerra --¿per cert, Tony Blair visita la Fira del Llibre de Londres per adonar-se que la cultura no es mesura amb míssils?-- tot funciona si fa no fa de la mateixa manera. Ara comença la temporada de fires. I d'aquí a unes setmanes totes les baules de l'estructura editorial catalana hauran posat els peus en una fira o altra per poder-ne parlar en alguna taula de cafè i confiar que l'any vinent, anar a fira els resulti més profitós que no només per comprar. Mentrestant, els alts funcionaris del regne del llibre català convenceran els diversos sectors de les seves àrees que si els anglesos se n'han sortit, de fer llibres i no morir en l'intent, també se'n poden sortir els catalans, què caratsus! I per això, convençuts que el futur del llibre no està tant en els escriptors i les seves millors obres sinó en les fires i els viatges oficials d'aparador, continuaran esquitxant cabassos d'euros per fer una Setmana del Llibre "en Català" a Catalunya (i les seves "províncies") --¿algú es pot imaginar una Fira del Llibre en "anglès" a Anglaterra?-- perquè hi vagin desenes de grups escolars a remenar llibres i escoltar contes i alguns autors amb obra d'actualitat passin la prova del braser amb els peus freds i la punta del bolígraf glaçat. Al cap i la fi una Setmana del Llibre "en Català" només costa a les butxaques públiques, amb fons institucionals, uns 48.000 euros de la Generalitat de Catalunya més 21.000 euros de l'Ajuntament de BCN (és a dir, sumat i debatut, uns 12 milions de pessetes). La Setmana té un pressupost de 312.000 euros que, segons els organitzadors, espantats com a parelles de joves sense habitatge pel lloguer de les Drassanes, es cobreixen amb les vendes i les subvencions institucionals. Digue'm ruc, doncs, que a la fira et duc.

Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |