El desembre pot ser tan congelat com es vulgui i com taral·legi la nadala, però als escriptors catalans, aquest mes, no se'ls han congelat les neurones i els teclats dels seus ordinadors han tret foc pels tous dels dits. Tres manifestos, tres!, s'han plantat, com si fossin ninots de neu, amb pastanaga inclosa al nas, enmig de la desolació literària que amenaça el sector. Mentre els principals grups editorials redueixen edicions i també personal, els proveïdors de la lletra, aliens a la crisi, revifen, amb preocupacions gairebé existencials, cosa que els honora, ni que sigui una mica tard. Per una banda, una primera llista de cinquanta escriptors i escriptores signa un document per reclamar que es retorni l'hora escapçada de llengua i literatura catalanes als cursos de Batxillerat. Per una altra banda, els escriptors valencians treuen les ungles en suport de l'Editorial Bromera, que diuen que ha estat vilipendiada per la junta directiva dels escriptors catalans, i reclamen a aquesta associació que s'agenolli i pregui. I encara per una altra banda, un grupet d'escriptors arriba a misses dites i ara que es tanca l'any Rodoreda surt en defensa de l'autora de 'Mirall trencat' i 'La plaça del Diamant' i posen en evidència la política de publicacions del fons rodoredià que està portant a terme la Fundació. I és que, taral·legem, taral·legem: "El desembre congelat / confús es retira. / (...) Quan en un jardí d’amor / neix una divina flor, / d’una ro, ro, ro, / d’una sa, sa, sa, / d’una ro, d’una sa, / d’una rosa bella, / fecuuunda i ponceeella./ (...) Amb contentament i amor / celebrem el dia, / en què el diví Senyor / neix amb alegria. / Si no tenim més tresor / oferim-li nostre cor, / que és la gran, gran, gran / que és la fi, fi, fi / que és la gran, que és la fi, / que és la gran finesa / de nostraaa pobreeesa. /
Davant d'aquesta efervescència manifestoril, no podem passar per alt cap de les tres qüestions, si més no, perquè quan semblava que ja no corrien temps de signar manifestos se'n signen tres alhora des del mateix àmbit. Més ferida que mai, la lletra no viu de renda i veu com, dia a dia, s'escapça el seu camp d'acció: la televisió i els mitjans de comunicació li han tret el paper de promotors, renovadors i vigilants de la llengua; les agressives campanyes dels grans grups se'ls mengen el poc espai que ja tenien als taulells de novetats de les llibreries; i al damunt sempre hi ha qui els vol buscar les pessigolles. El fet és que l'aparició de tres manifestos en unes dates coincidents vol dir alguna cosa. Per exemple, que cadascú va a la seva i que cap dels promotors dels tres manifestos no se sent representat per ningú.
El primer caga tió l'obrien a principis de desembre, uns quants professors de llengua i literatura catalanes de Secundària, fent una crida als escriptors —que tant deuen al gremi de l'educació— perquè ara siguin ells qui es mullin el pompis i signin un manifest per la recuperació de les hores que la nova normativa de Batxillerat els escapça, mentre que, per un altre costat, s'augmenten les d'altres matèries. La carta en qüestió diu coses com aquestes:
«El Departament d’Educació de la Generalitat ha modificat els currículums de batxillerat per al curs actual i també preveu fer-ho per al curs vinent, de manera que 21 assignatures han augmentat el seu horari lectiu (han passat de 3 a 4 hores setmanals), mentre que el català (també el castellà) l’ha reduït: ha passat de 3 a només 2 hores setmanals.
»El professorat de Llengua i Literatura Catalanes no s’explica aquesta discriminació envers el català tenint en compte que la competència lingüística dels nostres alumnes és cada cop més baixa, i que l’actual allau immigratòria, que també està arribant al batxillerat, no ajuda a consolidar la llengua pròpia de Catalunya entre els nostres joves preuniversitaris.
»Finalitzat el primer trimestre, constatem que els resultats acadèmics són pitjors als del curs anterior. A més, amb 10 hores menys de classe, no hem pogut treballar adequadament la lectura obligatòria del 1r trimestre, Tirant lo Blanc, considerada la millor novel·la cavalleresca europea del segle XV.
»Fem una crida a la mobilització dels escriptors i intel·lectuals catalans perquè ens ajudin en aquesta lluita que no és gremial sinó de país.»
El segon caga tió arribava just la nit de Nadal des del País Valencià on els escriptors que han publicat al llarg dels anys a Bromera Edicions estan indignats per una campanya, diuen ells, de desprestigi a la qual els sotmet la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i manifesten més o menys coses com aquestes:
«No hem rebut cap notificació per part de l’editorial sobre el que vostés [AELC] informen, la qual cosa està en contra de la frase “ha comunicat als autors que redueix estocs i que si volen exemplars de les seves obres, els hauran de pagar,” que pot interpretar-se com que tots els autors han rebut la notificació.
»No coneixem cap autor/a de la casa que haja pogut denunciar aquesta pràctica que publica l’AELC i, més encara, si s’ha posat en contacte amb l’Editorial. Si alguna cosa té Bromera és seriositat, flexibilitat, atenció, ganes i interés a cuidar els autors i les autores.
»Des de la nostra perspectiva, tot aquest assumpte, manipulat o no (i ens agradaria confiar en la segona opció), és fruit, o d’una falta de comunicació directa del possible autor/a, autors/ores, amb l’editorial, o d’una campanya de desprestigi difícil d’entendre. En qualsevol cas, com que no és la primera vegada que el nom de l’Editorial Bromera ha estat objecte d’atacs per part de l’actual directiva de l’AELC, seria bo que les persones que els promouen i organitzen signaren amb noms i cognoms, i no en nom de tots i d’una manera impersonal i anònima que té com a objectiu la confusió i les interpretacions errònies que deterioren la imatge de l’editorial.
»D’altra banda, no entenem aquesta actitud hostil contra una editorial valenciana que aixopluga un nombre considerables d’autors d’arreu del nostre domini lingüístic i que, en donem fe, els tracta amb una rigorositat i professionalitat que no hem vist en altres editorials. Pensem que la tasca de l’AELC no ha d’anar encaminada al desprestigi d’editorials com Bromera, l’objectiu principal de la qual és promoure els autors i les obres que és d’on trau els guanys. Per tot açò, els demanem una rectificació pública d’aquestes manifestacions errònies i perjudicials tant per a nosaltres com per al bon nom de l’editorial.»
I l'últim caga tió, i ja en van tres, cau en ple pont de Nadal i es presenta com a defensor de l'obra de Mercè Rodoreda. En aquest any de celebracions centenàries, s'ha publicat una edició d’'Aloma' no corregida, a càrrec d'Edicions 62, dins de la col·lecció El Balancí, i l’editorial RqueR [que ja ha passat a millor vida] va publicar 'La noieta daurada i altres contes', amb relats per a infants que l’autora també havia rebutjat. Una altra selecció d'aquests contes infantils es van publicar en un àlbum il·lustrat de Baula, sempre, esclar, amb el permís dels hereus de l'escriptora, és a dir, de la Fundació Mercè Rodoreda que vetlla pel seu llegat. Davant de tot això, el grup de manifestants, en aquest cas, exposa qüestions com aquestes:
«Comminem la Fundació Mercè Rodoreda a impedir la reedició de la primera versió d’'Aloma' i dels contes infantils en col·leccions destinades al gran públic. I a no publicar, dins les Obres completes, el que la mateixa Rodoreda, expressament, no volia que tornés a veure la llum.
»Els que coneixem la seva obra, les seves cartes i les seves opinions estem segurs que s’esgarrifaria i escruixiria davant les males pràctiques que porta a terme la Fundació Mercè Rodoreda, que presumptament ha de defensar el seu llegat.
»Aquestes publicacions espatllen la correcta recepció i lectura de la seva obra per part del gran públic, que no entendrà que l’escriptura cristal·lina de Rodoreda es converteixi, en alguns volums, en una matèria opaca i difícil. És com abocar carretades de terra en unes aigües netes.
»Davant d'aquestes males pràctiques editorials permeses per la Fundació Mercè Rodoreda recordem que als anys seixanta, en ple domini del seu ofici, Rodoreda va rebutjar explícitament les seves novel·les primerenques i només en va salvar una, 'Aloma', que va reescriure totalment en el nou estil que s’havia forjat durant la seva maduresa. Pel que fa als contes infantils, tot i que tenia la voluntat de retocar-los, mai no ho va arribar a fer.»
I, com que ja sabem com van aquestes coses, a nosaltres, després del caga tió per triplicat només ens queda afegir l'amenaça de rigor: «I si no cagues, et fotrem un cop de bastó!».
