«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 134 - Gener 2013

«Rèquiem pel puto puto»

Hi ha expressions al llarg de la història de les llengües que arriben, es masteguen i desapareixen de la mateixa manera que han arribat. Generalment, aquestes expressions són foranes. I quan es manlleven, mostren el progressiu estat de pobresa, decadència de la llengua pròpia. Una d'aquestes expressions és l'adjectiu «puto» que primer la televisió, després el cinema i més tard el teatre, ha adoptat d'una manera insistent i repetitiva sense esforçar-se a buscar alguns dels seus substituts genuïns. La plaga del bilingüisme mal utilitzat ha portat tota una generació de dramaturgs, guionistes, escriptors i, en conseqüència, actors i actrius que els donen veu, a utilitzar el coixí «puto» cada dos per tres: el «puto» cotxe, el «puto» llibre, el «puto» disc, el «puto» pis, el «puto» puto!

Bona part de la profusió exagerada del «puto» en qüestió ve promoguda per la fluixedat de les converses intranscendents i els diàlegs a mitges tintes que tenen els personatges de les telenovel·les, que es regeixen per guions més basats a potenciar l'expressivitat que no pas la paraula i que, a l'hora de fer-se entendre parlant, que és com s'entén la gent, ho limiten a quatre expressions de rigor amb una dotzena de paraules de les quals, a vegades, dues o tres són infectes «putos».

Aquest estil ha contagiat també el teatre contemporani. I actualment no hi ha espectacle d'autoria del segle XXI, ja sigui autòctona o de traducció, que no introdueixi enmig d'un llenguatge moderadament correcte algun «puto» caigut del cel que, al mig del text, acostuma a cantar com una «almeja», ai, perdó, com una cloïssa. ¿Passarà gaire temps abans que no se sentin també, enmig d'un text de Shakespeare, Bernhard, Ibsen o Tennesse Williams, algun d'aquests «putos»?

És per això que volem aportar la nostra investigació particular i enciclopedista al voltant de l'expressió manllevada de l'espanyol, que tant captiva els contemporanis catalans que la pronuncien, i afegir-hi algunes apreciacions que, sense voler ser científiques, sí que potser aclareixen el petit i pintoresc que és el món a l'hora de parlar.

Resulta que el «puto» que l'espanyol fa servir per especificar el masculí de «puta», masculí del qual el català va coix, és també un plat típic de les Filipines, consistent en un pastís d'arròs cuit al vapor. Aquest mètode de cocció és molt usat al país, juntament amb el bull i el rostit, i es va incorporar a la cuina filipina a través d'altres cuines asiàtiques. L'arròs, d'altra banda, és usat normalment en menjars diversos, i també en dolços i altres plats. El puto filipí se sol menjar com a postres, i és usual a més en els esmorzars.

Hi ha moltes receptes filipines, que varien des del tipus d'arròs utilitzat en el mètode de preparació d'aquest plat. En la seva forma tradicional, el puto és de color blanc i de textura llisa. En afegir-se altres ingredients comuns en la gastronomia filipina com el nyam porpra (anomenat ube) o el pandan (Pandanus amaryllifolius) canvia lleugerament el color i el sabor del producte final. També se li afegeixen altres colorants que canvien el color, però mantenen el seu sabor. En la majoria de les variacions se li afegeix llet de coco.

Tot i que hi ha tres maneres de cuinar al puto, el seu sabor final i textura hauria de ser el mateix. El seu sabor és com l'arròs, però lleugerament dolç. En les receptes que afegeixen vainilla, el plat resultarà encara més dolç, però generalment té el gust semblant al cornbread (pa blanc amb farina de blat de moro).

Si un no queda tip amb el «puto», diguem també que existeix el putong bumbong (putu bambú), fet amb una varietat d'arròs glutinós anomenat Pirurutong, que té un lleuger color porpra; el putong mamón, que no inclou arròs; el putong manapla, amb fulles de plàtan; el putong maia, amb arròs glutinós amarat en aigua; el puto-paw, una barreja de siopao (panet farcit) i puto, que es col·loca en panets; i el puto sec, que no s'assembla als anteriors i es talla després en petits trossos, a manera de snack.

Per als més intel·lectuals, i deixant les Filipines tranquil·les, diguem també que hi ha la varietat «putto», paraula italiana que fa el plural en «putti» i que són motius de decoració consistents en figures d'infants, habitualment nus o alats, en forma de querubí, propis del Renaixement i del Barroc italians i espanyols.

Per concloure, diguem que, en italià, l'expressió «putto» significa «nen». Heus aquí, doncs, com li martelleja a l'orella, a un italià que visqui a Catalunya, quan al cinema, la televisió o el teatre en llengua catalana sent com els personatges parlen del «nen» cotxe, el «nen» llibre, el «nen» disc, el «nen» pis, el «nen» puto... Ai, si els «putos» espanyols ho sabessin!

Circulars anteriors