«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]



  • Ara que es parla tant del control de l’horari a les empreses, ha arribat el moment d’explicar l’odissea que han de passar els autònoms per cobrar una factura de l’erari. Parlo d’escriptors i periodistes freelance. Ajuntaments i biblioteques els conviden a participar en xerrades o fer conferències. Bé. És positiu fomentar la cultura. El problema està en la remuneració de la seva feina. Normalment oscil·la entre els cent i cent cinquanta euros bruts. Primer has de calcular si et compensa preparar l’acte, anar al lloc i portar-lo a terme. La resposta sempre és sí; cal cobrir la quota mínima, de 283,32 euros al mes. Si som generosos, necessitaràs una hora per a la preparació, una altra per a l’execució i una altra per al desplaçament. A uns cent vint euros per acte: quaranta euros per hora. Feta la feina, seria lògic cobrar-la immediatament, com fan perruquers, lampistes, taxistes o altres autònoms. Però no. En ser diners públics, cal justificar-los. I el sistema és molt ineficaç. D’una banda, cal omplir un formulari de dades bancàries. Aquestes dades no estan centralitzades. Cada organisme (cada Ajuntament, cada centre, moltes biblioteques) precisa d’aquest formulari per separat. De manera que, cada vegada, hauràs d’anar a la teva entitat perquè el segelli. No hi ha una cua específica per a autònoms, perdràs una hora (mínim) perquè t’atenguin. Aquests organismes guarden les teves dades cinc anys; si canvies de compte, cal repetir tot el procés. D’altra banda, per cobrar d’algunes institucions has de donar-te d’alta com a creditor, sovint mitjançant programes obsolets que només funcionen amb un PC, quan la majoria d’autònoms tenen un Mac. Aquests programes es pengen amb freqüència. Més hores perdudes. Després hauràs d’enviar tota la documentació per correu ordinari. A Correus tampoc no hi ha una cua específica per a autònoms. Toca esperar. Això sense esmentar el certificat de subcontractista que exigeixen algunes corporacions, que triga a arribar, també per correu ordinari. Finalment, el sistema de facturació electrònica és tan complicat que s’hi adjunta un manual d’instruccions en PDF de trenta pàgines. No és broma. Quan aconsegueixes enviar la factura, resulta que has oblidat posar el número de comanda. Llavors, poden avisar-te d’aquest error passats els noranta ­dies en què s’havia de procedir al pagament. Suma-hi noranta dies més. Tot això per cent vint euros bruts. Encara et compensa? Escriptors, artistes i periodistes free­lance inverteixen més temps intentant cobrar que el que han dedicat a allò pel que cobren; és a dir: la seva feina. El nombre d’autònoms augmentarà els propers anys. Està molt bé posar fi a les hores extres no pagades dels assalariats. Però estaria encara millor que algú es dedicàs a agilitzar un procés que l’únic que denota és una falta de respecte absoluta pels serveis prestats.

    Llucia Ramis
    "Les hores extres de l’autònom". La Vanguardia, 19.05.19

  • Hi va haver uns temps estranys on passaven coses insòlites a Espanya. Eren aquells temps en què es movien grans capitals d’entitats bancàries i es produïen trucades coronades a empreses estratègiques per forçar canvis de seus; i mentrestant, un jutge, a les portes de la mort, iniciava un macroprocés contra l’independentisme que li valdria l’elogi, per part del president del Suprem, d’haver fet “un gran servei a Espanya”. En aquells temps estranys, on passaven coses insòlites, hi havia ministres de l’Interior que conspiraven per destruir carreres polítiques, mentre les seves pròpies clavegueres gra­vaven les conspiracions. I alhora que la màquina d’embrutir, mentir i inventar un relat criminalitzador contra el procés català es posava en marxa, l’altre martell d’heretges, el judicial, perpetrava instruccions de rebel·lió i sedició contra líders polítics que sempre ha­vien lluitat contra la violència. En aquells temps estranys, la presó provisional valia tot a cent, i era igual que caigués sobre un líder social pacifista, o sobre un president de partit democràtic, o sobre els representants més significatius del poble, que el tal poble era Catalunya i estava sota sospita. En aquells temps estranys, on passaven coses insòlites, el Barça era motiu d’alta preocupació, no fos cas que el seu prestigi internacional es posés al servei de l’ideal català. I la preocupació va créixer quan el Barça va permetre concerts per la llibertat i va donar suport a la via catalana. Va ser llavors, en aquells temps estranys, quan un president del Barça va ser enviat a presó provisional per part d’una jutgessa que va fer el mateix amb els líders catalans, va considerar que el major Trapero era membre d’una “banda criminal”, els joves d’Altsasu els va convertir en terroristes i va arxivar la querella pel Castor. Per la ­seva bona tasca, en tal notable comesa, va rebre la feliç notícia d’elevar la seva insigne figura a l’alta instància del Suprem. I va ser així, en aquells temps estranys, quan Sandro Rosell i el seu soci Joan Besolí van passar 643 dies en presó preventiva, amb el seu patrimoni congelat, amb tretze peti­cions de llibertat denegades i amb la crueltat afegida de no permetre a ­Besolí sortir de la presó per veure el seu fill, que va tenir un greu accident que l’ha deixat en cadira de rodes. Malgrat que no hi havia risc de destrucció de proves, ni de fuga, ni res que impedís la llibertat sota fiança, la jutgessa es va mantenir impassible. I ara resulta que han estat absolts, res, sense rancúnies, que només han estat dos anys de presó, un patiment ­ingent i la destrucció del patrimoni familiar. Coses insòlites en temps estranys, quan tot valia per frenar l’ímpetu català. Però ni se’ls ocorri imaginar que Rosell –i Besolí de propina– va pagar la pena de ser el president del Barça, en els temps de la Catalunya revoltada. De cap manera. A Espanya la justícia és independent.

    Pilar Rahola
    "643 dies". La Vanguardia, 25.04.19

  • L’astorament em va durar uns dies, no acabava d’entendre l’article de Matthew Tree titulat “El començament d’un cisma lingüístic?” al digital Núvol (amb un interrogant retòric que sempre serveix de disculpa a l’atreviment excessiu), en el qual plantejava la tesi que la reforma dels diacrítics ens podia dur a una ruptura del consens ortogràfic. O almenys això és el que hauríem de deduir de la paraula cisma, força inequívoca en aquest sentit. Semblaria que el país estigués dividit al voltant de l’aplicació d’una llista diacrítica o l’altra, la interminable i la de només quinze mots. L’astorament venia sobretot del fet que l’autor, anglès, defensés l’ús de la llista extensa de diacrítics quan la seva llengua no té cap mena d’accentuació, ni diacrítica ni de l’altra. I explicava que, en anglès, es coneixen amb el terme de crash blossom les frases que, essent escrites d’una sola manera, poden tenir més d’una interpretació, cosa que, lluny de generar problemes comunicatius (en l’últim extrem les ambigüitats produïdes per la gramàtica són resoltes per la pragmàtica, el sentit comú i el coneixement del món), serveix de fet per a l’exercici d’una mena de lingüística faceciosa; sempre va bé tenir a mà frases d’aquestes per entretenir un sopar o farcir un articlet. És doncs una aparent contradicció que un escriptor anglès presumeixi de crash blossoms en la seva llengua i a la vegada reivindiqui la necessitat d’una convenció com és l’accentuació diacrítica per evitar els mateixos fenòmens en català; potser, més aviat, hauríem d’esquitxar l’anglès de diacrítics per fer més fàcils les coses a la resta de la humanitat. Com també és una contradicció fer creure que, en català, aquestes mateixes frases generen ambigüitats infranquejables. És el que tenim amb l’al·lusió a l’obra de Joan-Lluís Lluís El dia de l’ós, que quan es reediti haurà de ser El dia de l’os, i això sembla un cataclisme. Ja s’ho farà venir bé l’editorial per desfer “l’equívoc” en portada, tal com faria si el títol fos El banc de la plaça. Ningú no s’ha sorprès mai de l’ambigüitat del sintagma Astèrix i els gots. És sabut que no tothom està aplicant la reforma, encara, però elevar les dissensions a la categoria de cisma només es pot sostenir des de la hipèrbole. D’entrada, el mateix Institut d’Estudis Catalans va publicar les noves ortografia i gramàtica amb els canvis, i al cap de poc hi va tenir adaptat el diccionari. Tots els diaris en paper van fer la transició pràcticament a l’uníson i de manera immediata, com també la van fer els mitjans de la Corporació Catalana, amb TV3 i Catalunya Ràdio. A les escoles i instituts ja estan ensenyant les noves normes, amb els materials de llengua catalana adaptats i amb les successives reedicions a la vista de la resta de matèries per anar actualitzant els llibres de text. Enciclopèdia Catalana, l’editorial hegemònica quant a diccionaris, ja ha actualitzat en seu fons en línia, com també ho han fet el Termcat i l’Optimot. Les administracions, no cal dir-ho, també han limitat l’ús de diacrítics als quinze de la llista definitiva. On és, doncs, el cisma? En molt pocs àmbits, per molt que els vulguem convertir en masses indignades contra l’autoritat. Un digital, Vilaweb, que ha convertit la resistència als canvis en ensenya i que probablement seran els últims de Filipines. Algunes editorials de narrativa (molt poques) que hi són reticents més que contraris però que tard o d’hora trobaran un lector més avesat a la simplificació. Alguns autors (no gaires tampoc) que converteixen els diacrítics en elements del seu estil inconfusible mentre destrossen els pronoms febles o el règim preposicional. I sobretot, una colla d’ultrancers i coristes que fan de Twitter el terreny idoni per proclamar la seva insubmissió a l’IEC i que prometen que mai renunciaran a la llista pretèrita mentre proporcionen abundants exemples de crash blossoms insalvables. Tot això que tenim per nodrir la lingüística faceciosa autòctona. El debat seria entranyable si no s’allargués tant. A veure si s’acaba la moratòria d’aplicació (falta poc menys d’un any i mig) i enllestim.

    Rudolf Ortega
    "No, no hi ha cisma lingüístic". El País, 24.04.19

  • En Coscubiela ha fet una piulada que em farà menjar el raïm sense cap il·lusió: “Catalunya s’està empetitint a tota velocitat. Si els espais fins ara compartits de llengua, cultura són patrimonialitzats per l’independentisme tothom perd. L’independentisme, que no amplia bases sinó rebuig, i la llengua i la cultura, que s’afebleixen. Catalunya en risc de decadència”. Fixeu-vos que no diu “tothom hi perd”, de manera que el que perd tothom, de moment, és un pronom feble. Per fer-li cas, doncs, els independentistes no hauríem de patrimonialitzar el nostre patrimoni. És a dir, no hauríem de considerar patrimoni el nostre patrimoni, que és la llengua i la cultura, perquè llavors creem rebuig i “la llengua i la cultura s’afebleixen”. Per què s’afebleixen? Perquè hi ha qui llavors, per no ser considerat independentista, no les farà servir, entenc. Què vol dir 'patrimonialitzar'? Espero que no sigui només 'estimar'. És estimar amb certa perversitat? És considerar allò propi com a propi? Quan un madrileny diu que estima la seva llengua i el 'chotis', i que el 'cocido' és el millor plat del món, està patrimonialitzant? I en el seu cas, patrimonialitzar és normal? Pot patrimonialitzar tothom menys els catalans? Si no patrimonialitzem el patrimoni no creem rebuig, però llavors tampoc creem res. No crec que es posin a cantar 'El cant de la senyera' els de la pizzeria de Barcelona que invoquen Franco quan un client els demana la carta en català. Si no patrimonialitzem nosaltres els castells, qui ho farà? En Carrizosa? Caram. “La Colla Vella dels Xiquets de Valls ha levantado un puñetero castellet”, dirien a la ràdio. És a dir, si no patrimonialitzem el nostre patrimoni nosaltres per no “empetitir”, segur que empetitirem, perquè llavors només quedarà en Coscubiela fent ús del patrimoni. I tot lingüista sap que una llengua, si té un sol parlant i tuitaire, fins i tot si el parlant i tuitaire és en Coscubiela, està condemnada a morir.

    Empar Moliner
    "El patrimoni". ARA, 01.01.19

    Citacions d'altri anteriors mes
    Circulars anteriors mes


    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |