«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

A quests dies he estat parlant amb gent de l’ofici: un editor amic, un de conegut, un parell de llibreters —un que no conec gaire i l’altre que no conec gens—, lectors amics i lectors desconeguts i un escriptor que ha plegat. Hi ha una vibració d’aire que és una barreja de primavera, vacances de Setmana Santa i la proximitat del dia de Sant Jordi. Amb tots —amb l’escriptor retirat, no: està per altres coses— acabem parlant de la bogeria del món literari. És evident que no hi ha prou lectors. Jo vaig tot el dia amunt i avall en tren i veig ben poca gent que llegeixi. Com es pot aguantar tot aquest muntatge? “És que ara es venen molt els llibres d’adolescents. I això són lectors nous, que no existien” —em diu l’un—. Si digués que m’ho diu content mentiria. Però deuen fer diners amb aquests llibres, que serveixen per anar endavant. “Cap a on?” —penso jo, que somric i no dic res—. Hi ha l’expectativa que aquests lectors de novel·la juvenil seran lectors de literatura. Potser sí. “Es ven més del que et penses”, em diu una llibretera, que ha detectat un buit en el mercat català: la novel·la romàntica. Es queixa de les caixes que li arriben. El dia que m’ho diu, falten deu dies per al 23 d’abril i encara en queden per arribar. Si llegíssim totes les novel·les que han sortit en català aquests dies —només els originals, sense comptar les traduccions—, necessitaríem anys. Jo explico la responsabilitat que tenim els autors, que hem perdut el món de vista. A gairebé tots se’ns ha ficat al cap que hem d’escriure un llibre cada dos anys, perquè, si no, és com si no existíssim. Però tenim tant de talent? Mercè Rodoreda va escriure set novel·les i tres llibres de contes. Ep! Quan em renyen perquè diuen que escric massa dic que Frank Zappa va fer cent discos. Però una cosa és que un se senti amb tema i energia per anar fent llibres (de diversos gèneres i formats), i l’altra, que el sistema de producció industrial demani als autors una novel·la cada dos anys. Qui té prou món, inventiva i dits per escriure una novel·la cada dos o tres anys al llarg de trenta o trenta-cinc anys de carrera? Totes aquestes novel·les repetides de tants escriptors que, llegida una, llegides totes, no són el resultat d’haver convertit idees més o menys bones, en – com dir-ho?– una sèrie, mitja lliura de novel·la tallada fina, un producte industrial? Dir-ne guanyapà seria massa. Tothom actua com si fos professional en un món on, per volum de vendes, de lectors i de traduccions, hi ha ben pocs autors que ho puguin ser. “Per això hi ha els premis a obra publicada, els balanços que es fan de tant en tant”. “I ara”, penso jo, que somric i no dic res. Sempre que em proposen triar o votar els millors de no sé quan, despisto. És com si arrepleguessis les garlandes i el confeti d’una festa i els volguessis guardar en un museu.

Julià Guillamon
"Meditació de Sant Jordi". La Vanguardia, 17.04.25

Aquest que acabeu de llegir [“Sant Jordi és de tothom”] és el lema amb què el Govern ha presentat el seu programa cultural per al proper Sant Jordi. Al meu entendre, diria que una de les coses per les quals sempre vaig adorar especialment aquesta diada (a diferència de la fastuosa celebració nacional-setembrina) és precisament que el poder l’havia acostumat a deixar en mans de la societat civil. Això que dic ho aplico a totes les administracions de la nostra història, les quals recentment s’han dedicat a embrutar Sant Jordi amb uns programes culturals vomitius, d’equivalència literària bastant semblant als events inframentals de La Vanguardia. Al seu torn, quan era petit, això de Sant Jordi tenia la seva conya, degut al protagonisme dels escriptors; però, de fa lustres, els nostres plomaires han de conviure amb aspirants a estrelles televisives i intentar treure el nas entre les horripilants paradetes dels partits. Ara el PSC ens diu que Sant Jordi serà “de tothom”. I jo em pregunto; fins ara, de qui recoi era? Que jo sàpiga, els catalans no havíem negat la festa de la rosa i dels llibres a cap col·lectiu, per vulnerable que sigui; el lector podrà corregir-me, però no he viscut cap diada on es discriminessin els transsexuals, els hindús o els fabricants d’automòbils. De fet, fixeu-vos si Sant Jordi ha estat i és un afer cultural inclusiu (ecs), que fins i tot permetem que els escriptors espanyols es passegin per Barcelona amb aquella cara dels castellans quan fan veure que es troben a gust a la nostra capital “porque es la mar de europea”. Per altra banda, cal insistir que la nostra celebració del llibre i l’amor és d’una tolerància tan alta que fins i tot permet que Ramon Gener o Toni Cruanyes ens fotin la tabarra amb llibres que comprarà tot déu i no recordarà ningú. Existeix sacrifici cultural més “de tothom” que aquest? Provocacions a banda, em permetreu recordar una cosa tan bàsica com la direcció descendent de la pluja; els rituals, les diades (i fins i tot els països!) mai són del total de la població, sinó d’aquella part que els sent com a propis. Això també val, malgrat el que pensin els cursis, per les institucions o les cadenes de televisió públiques, que aquí (i a la Xina Popular) sempre compten amb un biaix polític. Si el Govern pretén ordir un programa cultural un pèl socialista, federalista o directament espanyolitzador de cara a Sant Jordi —vist que el lema de la diada s’assembla sospitosament al “Govern de tothom” del qual sovint parla el president Illa— que tingui la bondat de sortir de l’armari i no apel·lar al conjunt de la població. Vist que no ens podem deslliurar de les cabrioles polítiques ni per la diada de la llengua i literatura nacionals, si més no que la propaganda es faci a cara ben descoberta. Fixeu-vos si Sant Jordi no acaba d’ésser “de tothom”, que el president 133 ha decidit disfressar-se de podcaster i participar en un dels actes del cicle “Les veus de Sant Jordi” amb Javier Cercas, un escriptor republicà (però amigui de Felip VI), ateu (però col·lega del papa argentí), i marcadament bel·ligerant contra l’independentisme (aquí no hi calen peròs). Que la màxima instància del país dialogui amb un intel·lectual com Cercas no deu ser una tria casual, ni una conversa pensada perquè aquest “tothom” al qual s’apel·la se senti representat. A mi, insisteixo, em sembla fantàstic que el Molt Honorable s’entauli a parlar amb Cercas sobre els seus llibres o si cal amb el mateix Satanàs per reflexionar sobre els enigmes del mal moral; però, els ho prego, que ningú apel·li a consensos ficticis quan s’està fent partidisme. Aquesta era una diada bonica; no calia embrutar-la amb la tonteria de sempre. Jo entenc perfectament que, vista l’evolució de Sant Jordi, la majoria de gent que estima els llibres i la literatura de qualitat opti per quedar-se a casa i evitar deprimir-se amb una diada cada cop més xarona, massificada i espanyola. Perquè així, com sap de sobres la nostra tribu, acostumen a ser les coses que porten el complement “de tothom”. Els responsables polítics ja tenen una diada per potinejar; que ens tornin l’altra. No era “de tothom”, potser, però era molt millor.

Bernat Dedéu
"Sant Jordi és de tothom". El Nacional, 14.04.25

Acaba la primera prova de circulació d’un minibús que funciona sense conductor pels carrers de Barcelona. Segons la informació oficial, les empreses que intervenen en l’operació són Renault Group i WeRide. La circulació és amb trànsit real, el minibús autònom és elèctric i el recorregut abasta dos quilòmetres dividits en quatre parades: Gran Via de les Corts Catalanes/Rambla de Catalunya; Rambla de Catalunya entre València i Mallorca; carrer del Rosselló, 261, i Passeig de Gràcia, 55, entre València i Aragó. Els límits de l’experiment han establert que l’autobús disposi de sis places i, contràriament a la tendència imposada per les tecnologies, els usuaris poden accedir-hi sense sotmetre’s a la humiliació de la cita prèvia o del xantatge de la inscripció. Primera diferència entre l’autobús autònom i el clàssic: només s’hi pot pujar si hi ha places lliures, mentre que, al de tota la vida, pots aventurar-te a pujar-hi encara que no hi càpigues i, a segons quines hores, t’hagis de convertir en una sardina que imita les contorsions dels usuaris del metro de Tòquio. Recordo que, a París, quan van anunciar un experiment semblant, s’aplicava a vehicles llançadora que connectaven dues estacions ferroviàries. Però hi afegien una figura que no sé si Barcelona preveu: el safety driver, un operador imposat pels protocols de màxima seguretat inherents a l’esperit de la prova. No n’he tornat a saber res, d’aquelles llançadores, però, de tant en tant, arriben informacions de flotes de taxis i minibusos que, arreu del món, circulen sense conductor. Com tantes altres coses, deu ser un signe de progrés que alimenta la nostàlgia parasitària dels que ens resistim a acostumar-nos-hi. Com a usuari compulsiu de línies d’autobús, m’agrada, quan hi pujo, saludar el conductor. Amb una mirada ràpida, dedueixo si és dels que estan cremats, dels que han desenvolupat una cuirassa d’indiferència o de simpatia, dels que escolten la ràdio contravenint el reglament o dels que, protegit per unes ulleres de folklòrica, cultiva l’hermetisme d’un tafur. I, quan l’autobús va ple com un ou, sobretot si és dels articulats, sempre hi ha un moment en què una porta no s’obre a temps i, amb una reacció pavloviana, molts passatgers es giren cap al conductor i criden: “¡Puerta!”, així, en perfecte castellà. Però el moment que més trobaré a faltar quan només hi hagi autobusos autònoms és quan, de lluny, veig que el vehicle és a la parada i no podré arribar-hi a temps. Aleshores, arrenco a córrer —és una manera de dir-ho—, gesticulant perquè el conductor em vegi i, imitant l’expressió del gos de l’anunci de l’“Ell mai no ho faria”, li suplico amb la mirada que es compadeixi de mi i, amb una magnanimitat que em reconcilia amb l’espècie humana, em deixi pujar i m’estalviï l’espera fins al proper autobús.

Sergi Pàmies
"El blues de l'autobús". La Vanguardia, 14.03.25

El desembre del 1933 Pere Calders va visitar l'exposició de Salvador Dalí i Man Ray a la galeria Catalònia de la ronda de Sant Pere. En va escriure la crònica a Avui. Diaria de Catalunya, on col·laborava. L'art de Dalí —s'hi va exposar com a obra més destacada L'enigma de Guillem Tell— no li interessa especialment. Però en va escriure una frase que val totes les pessetes. Diu que la pintura de Dalí fa sensació de netedat, que és tallant, precisa i incisiva. I també diu que produeix una sensació paral·lela a la que deu tenir un miop en posar-se les ulleres per primera vegada. Amb molta literatura actual experimentem una sensació oposada, paral·lela a la que té un miop quan es treu les ulleres. És imprecisa, poc incisiva, esmussada i emmascarada. S'hi pot endevinar una conseqüència dels temps que vivim, on cada cop és més difícil de veure-hi amb una mica de claredat. Però tinc la sensació que també se n'ha fet una moda, d'aquesta manera d'escriure. Sense gaire res a dir però amb moltes ganes de fer llibres per tot el que implica de vivència eufòrica i socialment favorable, tenim més literatura divagatòria que mai, amb un ús de l'sfumato clarament excessiu. No voldria semblar antic o carca però cada cop més trobo a faltar que m'expliquin una bona història.

Julià Guillamon
"Un nou dolor n'empolsina d'un antic". La Vanguardia, 25.01.25

Una altra nit de Cap d'Any en què les presentadores continuen congelant-se de fred. Un despropòsit que es repeteix incomprensiblement. Deu ser una opció voluntària de les protagonistes, influïdes per la imatge que la televisió ha perpetuat. Assumeixen que la seva tasca inclou ser un cos que ha d’exhibir-se i glaçar-se, en comptes de prioritzar la seva feina. Hores abans de les campanades, Tomàs Molina informava del fred que faria a la nit i la necessitat d’abrigar-se bé. Al Telenotícies migdia vèiem l’assaig de Laura Escanes i Miki Núñez. Ella anava ben abrigada amb un gec pelut. Però a l’hora de la veritat Escanes duia una capa daurada sense mànigues més lluent que confortable que jugava amb l’efecte sorpresa del vestit, emulant l’estratègia Pedroche. Només faltava això. L’obligava a mantenir els braços amagats, com si no els hagués de necessitar, limitant la funcionalitat. Arribat el moment decisiu, descobria el seu vestit, gens preparat per a la temperatura gèlida de Montjuïc. A la resta de cadenes passava el mateix. Lalachus, a La 1, sense mànigues, reivindicava els cossos que divergeixen de l’hegemonia televisiva. Però, així i tot, també es va pelar de fred. A Antena 3, una altra vegada vam ser testimonis de l’esperpent de Cristina Pedroche, amb el plomall al cap i el vestit de pedreria feta de la seva llet materna. Una excentricitat per a butxaques privilegiades no exempta de peatge promocional. Un nou model que tornava a limitar els seus moviments i la convertia en una escultura. Com sempre, va dissimular la seva funció de dona objecte emparant-se amb gran afectació a tota mena d’iniciatives solidàries. El missatge perdia la força, amb aquella posada en escena. La nit de Cap d'Any, la televisió redueix les dones a una qüestió corporal i física, a la imposició d’ensenyar la pell del seu cos, al deure de treballar en condicions inclements. ¿Quin és el problema d’anar abrigades? ¿Us imagineu els homes amb tirants anunciant els quarts? ¿Les dones que no mostren la pell del cos (com fan els homes) no són vàlides com a presentadores?

Mònica Planas
"Les campanades del “déjà-vu”". ARA, 01.01.25

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors