«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Dissabte, en el Telenotícies Cap de Setmana, ens oferien una informació de dos minuts de durada que tenia la ciutat de Madrid com a protagonista. Ramon Pellicer anunciava: “A Madrid, les associacions veïnals es queixen de les tales d’arbres continuades permeses pel govern d’Almeida”. Xifrava la quantitat d’arbres talats i afegia que “el govern autonòmic aprovarà una modificació de llei perquè es pugui pagar pels arbres tallats en comptes de plantar-ne de nous com s’exigia fins ara”. La notícia, aleshores, ens transportava a peu de carrer, a Madrid. S’entrevistava alguns responsables d’aquestes associacions veïnals i es feien ressò de les seves protestes. Ens mostraven algunes zones en conflicte i parlaven de casos concrets de la ciutat, com el de la plaça Santa Ana. Els denunciants explicaven les negligències de les autoritats a l’hora de gestionar els arbres i els espais verds de la ciutat i les conseqüències que això tenia pels seus barris i la gent que hi viu. També es recordava les manifestacions que s’havien fet al passeig del Prado fa anys i que van comptar amb el suport de la baronessa Thyssen, Tita Cervera, que es va arribar a encadenar a un arbre durant les protestes. Es distancia dels valors fundacionals de la televisió pública catalana i dels seus criteris periodístics, que aspiraven a tenir una mirada del món pròpia. De cop, el Telenotícies de TV3 ens posava al corrent dels conflictes de la política municipal de Madrid, sense que vingués a tomb, per una cosa que també passa a Catalunya. La notícia no es vinculava amb cap situació que també es repeteixi a Barcelona o qualsevol altra ciutat catalana. És possible que unes hipotètiques reivindicacions veïnals a Tortosa o Palafrugell per una mala gestió de la tala d’arbres anessin a parar al Telenotícies Comarques, però, en canvi, ara sembla que les protestes de les associacions de veïns de Madrid tenen un lloc al Telenotícies per davant de les que ens són pròpies, que també n’hi deuen haver. És inevitable que els informatius de TV3 hagin de passar per Madrid perquè és on es remenen les cireres de l’actualitat que repercuteix en la política catalana. Però la política municipal madrilenya, les seves protestes veïnals i la gestió del seu arbrat queden una mica lluny de les prioritats informatives del Telenotícies. Es distancia dels valors fundacionals de la televisió pública catalana i dels seus criteris periodístics, que aspiraven a tenir una mirada del món pròpia, i no fer uns Telenotícies que fossin una sucursal del Telediario o de qualsevol dels informatius espanyols que tenen Madrid com a epicentre informatiu. L’anècdota informativa potser és una bona excusa sobre la necessitat de recordar els criteris periodístics, cada vegada més difosos. L’evolució dels mitjans de comunicació ha obligat els informatius públics a emmirallar-se sovint en les inèrcies de les cadenes privades espanyoles per ser més competitius. Però potser s’oblida que la mirada d’un Telenotícies de la televisió catalana ha de mantenir unes singularitats per donar un sentit i un valor al servei públic. Que els arbres de Madrid no ens impedeixin veure el bosc.

Mònica Planas
"Els arbres de Madrid i el bosc de TV3". ARA, 03.09.24

Turbulències a Esquerra Republicana. Dijous es va presentar Nova Esquerra Nacional, que vol ser una alternativa al lideratge d’Oriol Junqueras. La candidatura té una particularitat: està formada per dirigents i militants que fins fa poc avalaven la línia política d’ERC. Ara, després d’una concatenació de patacades electorals, reclamen una refundació i nous lideratges. Refundació i nous lideratges podria ser un plat de cuina experimental. Un plat que, a partir d’una recepta popular, es projecta cap a un futur d’ambicions sovint traïdes per un càlcul matusser d’expectatives o una tendència autodestructiva a l’entabanament orgànic. La nova candidatura parla de “reenfocar” el partit després d’un període que, dedueixo, devia ser de desenfocament. Els nous lideratges no s’han destapat per prudència estratègica. Reduir els problemes d’ERC a un duel entre Marta Rovira i Oriol Junqueras seria un error. La complexitat genealògica del partit abasta una frondositat selvàtica d’interpretacions del que hauria de ser un republicanisme d’esquerres compatible amb un rumb cent per cent independentista. Els nous lideratges són diversos i volen evitar la simplificació mediàtica. Els candidats en fase de gestació amniòtica encara no gosen confrontar-se amb el personalisme torrencial i verborreic de Junqueras, que compta amb l’aval de la pròpia trajectòria i, sobretot, amb el llegat emocional d’haver assumit uns anys de presó que molts dels que ara el detesten no haurien d’oblidar. Aprofitant aquesta fase de refundació, ¿per què no definir la pronúncia del nom del partit? Per estructura fonètica, “Esquerra Republicana” es converteix massa sovint en “Esquerra Publicana”. Hi ha precedents d’aquest estalvi sil·làbic: Josep Maria Bartomeu. L’eufòric retorn del president Josep Tarradellas ens va permetre descobrir una pronúncia genuïna del nom de la institució. En comptes de “Generalitat de Catalunya”, el president deia “Genitat de Catunya”. Aleshores ho interpretàvem com una extravagància icònica. Passats els anys, és lícit preguntar-se si no era una metàfora fonètica premonitòria per definir la transició entre la teoria de les aspiracions i la pràctica, més crua, de la realitat. Els nous lideratges de la candidatura no s’han destapat per prudència estratègica

Sergi Pàmies
"Refundació circular". La Vanguardia, 31.08.24

¿Sabrem algun dia tots els detalls —especialment els més "calents"— dels pactes que s’haurien forjat en la reunió del proppassat octubre entre el PSC, ERC i els Comuns? La informació que arriba de les gorges pregones parla d’una reunió molt ben enfilada, on s’haurien produït tres acords de pes. El primer, la formació de tripartits a tots els poders catalans, des de diputacions i ajuntaments, fins al govern català. El segon, l’acord per un calendari electoral que dificultés al màxim la possibilitat que Puigdemont pogués venir a Catalunya a fer campanya, o, si venia, tingués Llarena al clatell. I el tercer, trobar un redactat a la llei d’amnistia que deixés fora Puigdemont o, si més no, que n'allargués el procés. Atesa la importància d’aquest presumpte pacte macro, val la pena analitzar aquestes tres arestes, la confirmació política de les quals impactaria de ple en el cor de la política catalana. D’entrada, és una evidència fora de tot dubte que ERC ha decidit sortir-se de la casella independentista i reforçar les seves aliances amb les esquerres espanyoles, determinada a prioritzar la ideologia per damunt de la qüestió nacional. En aquest sentit, no només ha format tripartits a les diputacions i els ajuntaments, sinó que, a banda de cedir la Generalitat als socialistes, és altament probable que entri al govern de totes dues bandes de la plaça de Sant Jaume. Primer serà l’Ajuntament de Barcelona —i no trigaran gaire— i després, passat un temps prudencial, és molt probable l’entrada al govern català. El primer punt del pacte, doncs, estaria en procés de culminar-se. El segon punt s’hauria complert fil per randa. Com, sinó, s’explicaria que el president Aragonès s’empesqués un calendari electoral tan absurd, sense fer coincidir les catalanes amb les europees —com semblava raonable— i amb una precipitació que només responia a dificultar la presència de Puigdemont a la campanya... Cap argument raonable, ni d’eficàcia —fer votar dues vegades tan seguides a la ciutadania, quan es podia evitar, és un despropòsit—, ni polític, atès que res no justificava l’excés de pressa. Però, amb tota seguretat, el fantasma de Puigdemont devia sobrevolar per damunt les plàcides converses tripartides, conjurats en contra del líder polític que més trastocava els seus plans. I així els catalans, verbigràcia dels interessos tripartits, vàrem haver d’anar a les urnes dues vegades seguides i es va impedir que Puigdemont pogués fer la campanya en situació d’igualtat. Una cosa és meridianament clara: PSC, ERC i els Comuns coincideixen en la convicció que Puigdemont és l’adversari a batre. Finalment, és també un fet que els primers redactats de l’amnistia presentaven greus forats que deixaven fora Puigdemont i el seu cercle més proper, com el mateix Josep Alay. En aquell temps, ERC blasmava Junts —l’hemeroteca és una mina— perquè estava en contra d’aquell redactat, i assegurava que era un bon acord. Sortosament, Boye mitjançant, Junts es va plantar i la llei no va ser acordada fins que no hi va haver severes correccions del redactat primer. És cert que, així i tot, els de la toga nostra continuen empescant-se excuses per deixar Puigdemont fora de l’amnistia, però amb el redactat actual no hi tenen res a fer, excepte guanyar temps. No és el cas del redactat inicial, que era un autèntic colador. Si aquell redactat era el resultat d’aquelles reunions de tardor tripartides, o una perversa casualitat, és una pregunta d’aquelles que s’emporta el vent. Sigui com sigui, una cosa és meridianament clara: els tres partits coincideixen en la convicció que Puigdemont és l’adversari a batre. En aquest sentit, cal preguntar-se si van accelerar els tempos de la investidura —que es podria haver ajornat fins a finals d’agost— convençuts que Llarena l’empresonaria i, des de la presó, convertit en ostatge de l’Estat, quedaria neutralitzat. Preguntes certament perverses per a temps desgraciadament foscos... El resultat final de tot plegat és doblement lesiu: d’una banda, ERC ha marxat del carril independentista i ha tornat a posicions autonomistes amb un fort deix ideològic, cada vegada més mimètic amb les posicions dels Comuns. No suma, doncs, en el front independentista. Ans al contrari, sembla clar que hi treballa en contra. I aquesta afirmació queda sobradament corroborada per la segona conclusió: el Govern Illa que desembarca a la Generalitat, que —vista la seva composició— és un autèntic artefacte de desnacionalització i espanyolització de la màxima institució de Catalunya. Com s’explica que ERC ho hagi possibilitat? Hi ha pressions que no coneixem? L’escàndol del partit B, les campanyes brutes, els Relevance, són només una part de l’escàndol? Hi ha alguna cosa més? Costa no pensar malament, perquè és impossible entendre que hagi estat ERC qui hagi facilitat la trencadissa perpetrada a la Generalitat, la nostra màxima institució. Tot és molt incomprensible o molt fosc. O tal vegada, tot és molt incomprensible i molt fosc.

Pilar Rahola
"Trobades d'octubre". El Nacional, 18.08.24

A finals del seixanta vam anar d’excursió amb l’escola a visitar els molls del Sena. Prèviament havíem preparat l’excursió amb dibuixos i dictats al·legòrics. A l’autocar, el professor (monsieur Prades) va agafar el micròfon per avisar-nos que no toleraria cap indisciplina. Aleshores el Sena era sinònim de perill, boires simenonianes, rates mortes i assassinats d’algerians llançats al riu per la policia. De l’excursió en conservo el record d’un company de classe que va aconseguir preparar un vaixell de paper i llançar-lo al riu. Vam admirar com navegava i jo, que no sabia fer vaixells de paper però sí avions, el vaig voler imitar. Resultat: el meu avió papiroflèxic es va estimbar –no hi va haver supervivents– i va ser engolit pel corrent d’aigües fètides. Amb els anys els molls del Sena es van convertir en l’escenografia perfecta per passejar-hi disfressat de mosqueter o d’amic opiòman d’Apollinaire. Al fons del riu hi batega tot un univers arqueològic (visiteu el Museu Carnavalet). S’hi han trobat estàtues de roure dels temps dels gals, mascarons de proa (decoraven els primers ponts de la ciutat com a invocació a deesses protectores), medalles, monstres grotescos de Netflix i armes que podríem dividir entre les que s’amaguen amb intenció criminal i les que tenen categoria d’ofrena. També hi ha bicicletes, xassís de cotxes, mobles, calaveres i la mena d’objectes que abans consideràvem perduts i avui es reivindiquen com a trobats. I després hi ha intangibles, com els que descriu la cançó Complainte de la Seine (1934): “Al fons del Sena / hi ha cors / que patiran massa / per viure la vida”. Ara hi hem d’afegir la indignació dels atletes del triatló olímpic, obligats, fins a l’últim moment, a dependre de l’estat d’unes aigües amb nivells tòxics de bactèries. Fa uns dies Anne Hidalgo, l’alcaldessa, s’hi va banyar després que les autoritats invertissin 1.400 milions en la neteja del riu. Era un gest simbòlic d’obstinació olímpica, perquè ja se sap que, especialment a París, l’obstinació política és una forma de superstició. L’any 1988, Jacques Chirac va inaugurar la campanya “Sena net” amb una promesa: “D’aquí a cinc anys ens podrem banyar novament al Sena. I jo seré el primer a fer-ho, davant de testimonis”. La promesa, pel seu propi pes, continua al fons del riu, vull pensar que a prop del meu avió.

Sergi Pàmies
"Al fons del Sena". La Vanguardia, 03.08.24

L’anunci del nou Pla Nacional del Llibre i la Lectura diu: “Envoltem-nos de llibres, viurem millor”. No és l’únic missatge governamental per recuperar el que durant anys s’ha dilapidat. El descrèdit de la lectura és transversal. Un indici: si revisem les graelles de ràdio en català d’aquest estiu constatem que la majoria de programes tenen una secció sobre sèries, però han renunciat (gairebé tots) a una secció sobre llibres. Cada època té les seves preferències i és fàcil constatar que la competència sexi de les sèries és, junt amb la dependència del mòbil, el factor que més ha potenciat l’expropiació del temps que abans podíem invertir a llegir o fomentar la lectura. Sabem, per experiència, que les bones intencions oficials poden ser eficaces o una cortina de fum per preservar la desídia. Hi ha punts del Pla Nacional que fan pensar. Exemple: el pla reivindica la lectura en veu alta que, durant dècades, l’educació ha criminalitzat en nom d’un repartiment de l’esforç que abaixa el llistó de l’exigència. Tant de bo aquest pla modifiqui la inèrcia actual i afavoreixi la indústria i la creativitat (privades i públiques). Tornem a l’anunci: “Envoltem-nos de llibres, viurem millor”. Qui hagi desmuntat una biblioteca particular sap que no sempre és així. I ara que també es parla de potenciar les biblioteques escolars, seria bo crear un sistema coordinat de recepció de llibres (espòiler: ningú no en vol) i que, en una hipotètica xarxa de biblioteques modestes (de barri, d’escola, de presó), circulessin en totes les direccions. Pel que fa a viure millor, potser sí que acumular llibres i convertir-los en paisatge propi o en animals de companyia té compensacions. Però —parlo per mi—, per viure envoltat de llibres és recomanable aprendre a dosificar-ne la presència per evitar que es transformin en espècie invasora. La frontera entre viure millor i viure pitjor és difícil d’establir. Potser s’haurien de potenciar circuits de rotació i reciclatge, semblants a la recollida setmanal de mobles vells i, en funció de la demanda i la consciència de respecte al llibre o la lectura, sabríem si tot són escarafalls propagandístics o una voluntat autèntica de canvi. El que està clar és que el temps i el prestigi social —oficial, associatiu, privat— que el país dedicava a la lectura (indispensable per entendre la supervivència del català) ha estat expropiat per l’oferta exponencial de sèries i pel vampirisme neuronal dels mòbils. Amb franquesa: ¿avui què proporciona més prestigi social? ¿Mirar una sèrie de vuit hores de la qual tothom parla, mantenir una dependència del mòbil que exigeix una mitjana de cinc hores diàries d’atenció o llegir novel·les i assajos avalats per premis, llistes de llibres més venuts o prescriptors de criteri erudit?

Sergi Pàmies
"Batalles que arriben tard". La Vanguardia, 26.07.24

Ser un venut té connotacions negatives, però aquesta percepció canvia de signe si parlem dels més venuts. Avui, si la literatura epistolar de Pedro Sánchez no ho impedeix, es faran públiques les llistes definitives dels llibres més venuts el dia de Sant Jordi. Enguany el Gremi de Llibreters ha aplicat una crema retardant per evitar l’ejaculació precoç de títols que feien Pasqua abans de Rams cada mitja tarda del mateix dia 23, amb les conseqüències publicitàries que això comporta. Aital estratègia, però, no ha pogut evitar la publicació de les mateixes llistes de sempre, ejaculades amb matisos profilàctics com ara dir-ne provisionals, parlar de tendències o, en un gir de guió digne d’un western, dels “més buscats”. Van anunciar que avui la sala VAR dels comptables llibrescos divulgarà les vendes reals, una dada significativa que lamentablement els escriptors no podem saber mai del cert ni el 23 d’abril ni cap dels altres 364 dies de l’any. Perquè, tal com funciona el sector, les liquidacions anuals pels exemplars venuts van a la llista de ficció. El sistema de llibres en dipòsit fa que saber amb exactitud quants exemplars s’han venut d’un títol qualsevol sigui un enigma molt obscur. Libridata divulga un rànquing setmanal parcial i els editors tenen dades de pagaments, que consumeixen amb el mateix secretisme que les enquestes electorals dels partits. Si hi ha un sector cultural on l’opacitat impera, és l’editorial. No passa ni en el teatre ni en el cinema ni en la música ni en la dansa ni en els jocs de taula. En l’era del datàfon, el bizum i el codi de barres, tenir un sistema de comerç tan enrevessat que no permeti saber dades reals de venda de llibres és pervers. Entre altres coses perquè banalitza el debat sobre què llegim centrant-lo en un percentatge del total que no arriba a les dues xifres.

Màrius Serra
"De llistes i llestos". La Vanguardia, 29.04.24

És ben clar que cada vegada hi ha més motius per deixar de parlar el català, i ja va essent hora que els sistematitzem i oferim al lector informació de servei sobre com abandonar per fi una llengua moribunda. Si és que estem fent el préssec. Per descomptat, tot plegat també pot servir d’arguments per a tots aquells que, essent parlants d’altres llengües, necessiten munició per bescantar l’altre a causa, justament, de la dèria aquesta de parlar una llengua moribunda. No parlis català perquè fa pagès. Dalt del tractor només s’hi enfila gent que parla català, de manera que la sola enunciació d’una frase en aquesta llengua t’estarà equiparant amb individus sorruts que només pensen a ensulfatar i es passen el dia a la cort de porcs. Si tens l’infortuni de lluir una parla poc interferida pel barceloní o pel castellà, amb allò que se’n diu un català “tan tancat”, amaga-la, perquè si hi ha una cosa pitjor que el català és el català pagerol. No parlis català perquè fa burgès. Parlar en català et col·loca còmodament entre la classe alta i t’atorga un títol de propietat d’una torreta a la Cerdanya. Tots sabem que la cultura catalana presenta una bifurcació ben nítida entre allò que alguns en diuen la Catalunya real i popular, sota el mantell d’un bilingüisme venturós, i la cultura dels catalanets que no baixen de la Diagonal. Per descomptat, el fenomen que al seu moment l’alta burgesia abandonés el català en favor del castellà és circumstancial. Si parles català, el burgès ets tu. No parlis català perquè quedaràs com un supremacista. Abandona aquesta obsessió de parlar en català a persones que és evident que són racialment estrangeres. Que no ho veus, que si és negre no t’entendrà? Si intentes parlar-hi en català, l’única cosa que fas és mostrar-li la diferència de races i recordar-li que no és d’aquí, a banda d’obligar-lo a parlar o entendre una llengua que no hi té cap obligació. Si està treballant per exemple en la restauració, l’afront de demanar “un cafè amb llet” es multiplica amb l’actitud classista de voler humiliar algú recordant-li que està al teu servei. No parlis català perquè no fa cosmopolita. Abandona aquesta obsessió de parlar en català a persones que és evident que són estrangeres, aquest cop sense “racialment”. Ara ja no es tracta de demanar un cafè amb llet al bar de la cantonada, sinó un te matxa al brunch que abans era la merceria del barri. És ben idiota voler parlar en català quan tots els productes ja són directament en anglès (cupcake, lemon pie, avocado toast), i qui no sap prou anglès per esmorzar en condicions? En molts casos és molt possible que ni el castellà et serveixi. No parlis català perquè no fa modern. Tots volem participar en converses amb referents compartits, aquella sèrie de moda o el pòdcast enrotllat, i si la llengua del grup tendeix a ser el castellà, no pretenguis ara quedar com un carrincló. La feina que tindràs si al Tinder i el Grindr se t’acut de mirar de lligar en català. No parlis català perquè tothom sap castellà. Les llengües són per comunicar-se, i si saps castellà tens via lliure per comunicar-te amb tothom. Què amb tothom, amb tot el món! Parlar una llengua minoritària és només una colossal pèrdua de temps i tots sabem que el castellà és la llengua de la convivència que ningú ha imposat mai enlloc. No parlis català perquè ets un maleducat. Això ha estat sempre així, adreçar-se en català a algú que parla castellà és de mala educació. I encara és de més mala educació anar per zones castellanoparlants fent servir el català (jo què sé, per exemple a la cua del Museu del Prado perquè estàs vacances i amb els fills parles sempre en català), ja que segons com estàs parlant en alguna mena de codi secret: alguna cosa dius que no deus voler que els altres entenguin. No parlis català perquè semblaràs indepe. Bé, si ja ho ets no et resultarà un problema, però tingues en compte que l’independentisme i la murga del Procés s’han apoderat d’una llengua que era de tots i han fet que ara el català sigui només d’una part dels catalans. Molta gent que abans el parlava pels descosits justament ara l’han deixat córrer per això. Tant hi fa que en cert moment l’independentisme volgués aplegar també els castellanoparlants, al capdavall tot plegat era una filfa. No parlis català perquè resultes agressiu. Està demostrat que demanar que l’altre s’expressi en català (jo què sé, per exemple a una cantant catalana perquè resulta que bona part del seu públic és catalanoparlant) és una agressió, perquè estàs intentant imposar una llengua que l’altre, malgrat que la parla i diu “ei, que a mi en català m’encanta, jo fins al final amb el català”, ja ha decidit no fer servir per a la seva expressió artística. També és sabut que les expressions en español o english són invitacions modèliques a fer-te entendre millor. No parlis català perquè no arribaràs enlloc. Això sobretot si ets un influèncer d’aquests. Si vols arribar a força gent, no facis servir una llengua sense mercat, no cal ser una llumenera per saber que en castellà i anglès hi ha molt més públic i arribaràs més lluny. Compra’t un micro, una cadira d’aquelles d’astronauta, i prepara’t a recollir diners a cabassos. I sobretot no parlis català a casa. Com pot ser que hi hagi gent que parla català a casa? De debò és possible? Quin sentit té transmetre una llengua que no parla ningú i alhora et fa pagès, burgès, supremacista, gens cosmopolita ni modern, indepe, agressiu, maleducat, un inútil a les xarxes socials, si a més a més ja parles castellà? Com els pots fer això als teus fills?

Rudolf Ortega
"No parlis català". Quadern El País, 03.04.24

Es confirma que l’any 2023 va ser el més càlid de la història i abunden les dades que certifiquen l’escalfament del planeta i, de passada, l’emergència climàtica. La sequera provoca grans escarafalls institucionals, però en la pràctica se’ns recomana que prenguem mesures amb una severitat de sistema educatiu atrinxerat en el miratge de la responsabilitat individual. Els col·lectius que més aigua necessiten –pagesos, hotelers, propietaris de pàrquings i de saunes, viticultors– exigeixen que les administracions evitin un tancament d’aixetes que podria arruïnar-los. Situar aquestes dades en la pròpia biografia és un exercici inútil però estimulant. No recordo cap hivern tan suau com el que aquesta setmana hem tancat amb temperatures de més de vint-i-cinc graus. Parlo de memòria, que és l’algoritme de fabricació humana més fiable de què disposo. Recordo estius tòrrids i hiverns que, sense ser res de l’altre món, obligaven a dur abrics i a engegar estufes i radiadors per combatre una mena de fred més emprenyador que no pas soviètic. Aquests hivern el radiador elèctric (energia verda) només l’he fet servir –ho vaig anotar pensant que algun dia podria escriure’n un article– disset nits i sis dies. A la factura de l’aigua, la companyia m’informa que el consum del meu habitatge ha estat de 83 litres per dia, vint-i-tres per sota de la mitjana metropolitana. Tot i que encara tinc marge, he de millorar aquesta marca i les meves prestacions com a atleta de dutxa ràpida. En els últims mesos m’he dutxat inspirant-me en la gestualitat accelerada dels curts de cinema mut de Charles Chaplin, a una velocitat que em fa por convertir en factor de risc d’una possible i fatídica relliscada. Podria optar per l’objecció higiènica emparant-me en l’interès climàtic, però sé, per experiència, que aleshores em convertiria en un focus de contaminació més perniciós per al planeta. Des d’aquesta consciència, intueixo que les mesures que s’han pres fins ara són insuficients. I que si les temperatures de l’any passat es repeteixen i la sequera continua, tornarem a posar en marxa les turbines de la indignació i les lamentacions estèrils. Ara que ja som a la primavera, aprofito per recordar estius d’abans de l’emergència climàtica. Feia una calor espantosa, però érem nens, o adolescents, o joves amb excedents hormonals. Recordo que, quan anàvem al camp, hi havia moltes llagostes i, com que no teníem mòbil ni internet, podíem passar-nos hores perseguint-les. I que, durant un estiueig a Piera, anàvem a comprar gel perquè no teníem nevera. I a les nits, havíem d’obrir les finestres perquè passés l’aire i sentíem els roncs del veí, que havia estat a la presó per ser comunista. Roncava tan fort que de vegades ens reuníem a prop de la seva finestra, no pas per insultar-lo sinó per comprovar que aquells roncs eren humans i no extraterrestres. I quan encadenava una seqüència de roncs digna d’un batraci inspirat, l’aplaudíem.

Sergi Pàmies
"Biografia climàtica". ARA, 22.03.24

Les campanades de TV3, amb Laura Escanes i Miki Núñez, transmetien amateurisme mil·lennial i totes les convencions més carrinclones pròpies d’aquesta nit. “El pop és un animal molt especial i molt intel·ligent, com els catalans!”, exclamava el cantant. Tot i això, no semblava que tinguessin gaire fe en l’intel·lecte dels espectadors quan ens anaven informant de les formes que dibuixaven els drons al cel com si fossin difícils d’entendre. A TVE, Ramón García i la cantant Ana Mena van fer aparèixer Jennifer Hermoso poc abans de menjar el raïm. Però la futbolista, que s’ha erigit en un símbol feminista del 2023, va sortir a escena portant-li la capa a Ramon García en un acte més aviat caspós. A Antena 3, la performance nudista de Cristina Pedroche ha passat de l’horterada a l’esperpent. Després d’un soliloqui solidari sobre la importància de l’aigua i la maternitat, es va treure l’abric entapissat de plantes per exhibir una mena de funda plasticosa (reciclable, això sí) enganxada al cos. Com a mostra de sostenibilitat i ecologisme extrem, pocs segons abans que sonés el carilló ens ensenyava als espectadors una mena de boles de plàstic que duia entremig dels dits dels peus i ens explicava que eren separadors per tenir els peus sans. Un consell delirant per acomiadar amb presses el 2023. A Telecinco, Marta Flich i Jesús Calleja van ser dignes de la més absoluta irrellevància, amb una posada en escena més pròpia d’una paròdia d’unes campanades dels anys vuitanta. L’espectacle musical de Nacho Cano amb el tema «Un año más» de Mecano ens transportava també trenta anys enrere. A La Sexta, un Dani Mateo accelerat i amb l’emergència de fer riure va semblar oblidar-se que tenia Cristina Pardo de copresentadora. Intentant fer acudits, la deixava en segon pla i ella li havia d’estirar el braç per recordar-li que aquella emissió era cosa de dos. Canvien els rostres, canvien els dissenyadors, però ningú gosa innovar. Es manté la fascinació tronada per la Puerta del Sol. Continuen les parelles home-dona. Es perpetuen els estilismes més clàssics. Això sí, les cadenes privades brinden amb cervesa i només les públiques mantenen la tradició del cava. Les campanades són utilitzades com un contenidor publicitari. Enguany, Telefónica, Repsol i Renfe van ser les principals anunciants dels últims minuts televisius de l’any. L’empresa de telefonia s’ha apoderat de les boles que marquen en pantalla la deglució dels grans de raïm després d’unes quantes temporades sota el monopoli de Coca-Cola. La programació d’abans de les campanades fa plànyer les persones que han de passar la nit soles mirant la televisió. Els que no fan refregits fan continguts que semblen d’una altra època. La festa televisiva de les campanades fa que l’any que comença ja sembli caducat.

Mònica Planas i Callol
"L’any comença caducat". ARA, 01.01.24

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors