«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

La mort de Carme Junyent ha desfermat una allau de mostres de condol. De lingüistes, d’escriptors, de gent que, sense ser especialista en el llenguatge humà, s’interessa per les llengües; en plural, perquè Junyent en va estudiar un munt i en va treure conclusions valuoses que sovint desconcertaven els amants de donar per bo el que dictaminen les instàncies oficials. Però, a més de mostres sinceres de tristesa, hi han abundat mostres de pena fingida, de polítics que hi han dit la seva simplement perquè creuen que els toca dir-la i que, en canvi, en el seu comportament oficial demostren que han entès poc del que Junyent deia. Deixant de banda l’últim —magnífic— article, on retrata els seus últims mesos de vida, envoltada de sanitaris que, tot i ser davant de l’ocàs d’una vida, insistien en la seva tradicional vexació lingüística. Fixem-nos, per exemple, en Òmnium Cultural, que fa anys va entronitzar el fatídic “tots i totes” amb una festa que va batejar com a “Tots i totes som cohesió. Junts decidim!”. (Suposo que si haguessin fet servir tothom els hauria sortit urticària.) Ara, de sobte, es confessen: “Commocionats per la mort de Carme Junyent, lingüista i lluitadora incansable per la defensa de la llengua catalana i totes les llengües minoritzades del món. El seu llegat i conviccions sempre ens acompanyaran. Una forta abraçada a la família i als amics”. ¿On és la coherència? ¿I on és la coherència, Pere Aragonès —que sempre parles de catalans i catalanes i diputats i diputa-des—, quan declares: “Molt colpit per la mort de Carme Junyent. Lluitadora sàvia i tenaç en la defensa i projecció de la llengua, la seva tasca i el compromís amb el català són el seu llegat. La seguirem tenint sempre com a referent”. ¿De quin referent parles, si sistemàticament tots plegats us passeu el seu llegat per l’engonal? Molta commoció però pocs polítics se l’han llegit amb deteniment.

Quim Monzó
"Llàgrimes crocodilianes". La Vanguardia, 05.09.23

Ara que finalment, mira tu, els grups polítics de la Pell de Brau (per dir-ho a l’espriuenca manera) tindran dret, mira tu, a parlar en la pròpia llengua al Congreso de los Diputados, els populars valencians diuen això: “Convidem a la resta de grups en @cortsval perquè participen i ajuden perquè el valencià tinga el mateix estatut d'oficialitat que la resta de llengües cooficials de l'Estat. Volem que es respecte la llei i les nostres senyes d'identitat”. Que traduït vol dir: “Convidem la resta de grups de les @cortsval perquè participin i ajudin perquè el valencià tingui el mateix estatut d’oficialitat que la resta de llengües cooficials de l’Estat. Volem que es respecti la llei i les nostres senyes d’identitat”. Com ja he dit altres vegades, el que jo faria és anomenar valencià la llengua que parlem al Principat, les Balears i València, així com Andorra i l’Alguer. I si això no serveix de prou, el que podem fer és sí, dir que el valencià i el català i el balear són llengües diferents que, per un poliglotisme superlatiu, parlem tots nosaltres. Si això serveix perquè els diputats valencians parlin valencià (o com en vulgueu dir) al Congreso de los Diputados, endavant. I llavors, si triomfen, parlem també, en honor a Gerardo Pisarello, l’argentí. I el mexicà i el canari. No és tan diferent el canari del castellà com el valencià del català. I, sobretot, sobretot, la feina de traductora que me la donin a mi. Puc fer l’esforç.

Empar Moliner
"Català, valencià, balear". ARA, 20.08.23

Hi ha crítiques a l’elecció de Collboni com a alcalde de Barcelona. Són crítiques esbiaixades, perquè el seu lideratge no és el dels discursos grandiloqüents. No. El lideratge de Collboni és discret, silenciós. És el lideratge de l’acció, del treball dur, de la perseverança, de qui sap que el canvi real no es produeix de la nit al dia, sinó amb l’esforç constant. Durant els anys que ha sigut tinent d’alcalde, Barcelona s’ha transformat. Els carrers estan més nets, les places més vives, les escoles més equipades. Amb ell renovem la sensació que Barcelona està en bones mans. Collboni és especial. No és sols un polític. És un home que estima la seva ciutat, que s’hi dedica de tot cor, que treballa incansablement per fer-la millor. Al rovell de l’ou de Barcelona, on les ombres dels edificis senyorials es barregen amb l’olor de pa acabat de coure, al capdavant de tota aquesta riquesa, hi ha un home. No és un home qualsevol. És Jaume Collboni. Els seus ulls tenen una brillantor que és el resultat d’una passió profunda per la ciutat que estima. És com si aquesta ciutat de contrastos i colors fos una extensió d’ell mateix, d’aquest home que des de dissabte lidera el camí. Collboni és un visionari que veu més enllà de l’horitzó. Un home que portarà Barcelona a noves altures. Perquè no n’és sols l’alcalde. És la seva ànima, el seu esperit. Per això ens envaeix l’optimisme. Un optimisme que, gràcies a ell, és més brillant que mai. Mentre caminem pels carrers, mentre respirem l’aire fresc, mentre somriem als nostres veïns, no podem evitar sentir una plàcida pau que neix de la certesa que, amb Collboni, Barcelona està en el camí correcte. Així que, amb tota la nostra convicció, diem gràcies. Gràcies, Jaume Collboni, per ser el nostre alcalde. Amb tu, Barcelona no és sols una ciutat. És una llar, una llar de la qual ens enorgulleix formar part. (Text generat amb ChatGPT.)

Quim Monzó
"El millor batlle possible". ARA, 20.06.23

De petit, quan viatjava en avió, m’agradava triar el seient de la finestreta. De vegades em tocava veure una part de l’ala i del motor i m’imaginava que podia incendiar-se en qualsevol moment. Com devia fer tothom, també m’agradava mirar els núvols i intentar reconèixer-hi formes d’objectes, animals o, millor encara, cares de personatges coneguts. Una vegada, sobrevolant Romania, vaig veure un cumulonimbus espectacular que reproduïa, pastada, la cara de Stalin, amb el mostatxo i les celles intimidadores i severes. No vaig fer cap comentari, per si de cas, i amb els anys vaig interpretar-ho com el rastre d’un trauma psicològic relacionat amb els mites, els fantasmes i els monstres familiars. Ara, si puc triar, m’estimo més el seient de passadís. Els que som grassos —em resisteixo a fer servir l’expressió “els que tenim sobrepès”— i tenim una anatomia expansiva necessitem una mica més d’espai del que ens concedeixen les companyies aèries i el passadís deixa un cert marge per guanyar uns centímetres que s’agraeixen. Als trens, en canvi, continuo preferint els seients de finestreta. Tot això ve a tomb de la relectura —més que una relectura s’ha convertit en un vici— d’un llibre de Josep Pla (Volum 4 de l’Obra Completa, Sobre París i França). Pla hi explica un viatge en tren de fa una mica més de cent anys. Explica que no s’interessa gaire pels altres viatgers ni pels llibres que poden estar llegint i escriu: “He estat un viatger de finestreta —tot i que en aquells anys les finestretes eren petites. M’ha agradat de mirar les coses o les persones o els pobles o els paisatges que anaven passant davant de la vista —de vegades apassionadament”. Com a viatger de finestreta, m’agrada seguir la línia dels cables elèctrics que, quan el tren agafa una velocitat determinada, dibuixen onades ascendents, descendents i sinuoses que fan pensar en pentagrames que, conjecturo, només saben interpretar els ocells. I m’entusiasma quan, aturats en una estació, coincideixen dos trens. Fugaçment, els viatgers de finestreta de cadascun dels trens es miren i es reconeixen sabent que, com que van en direccions contràries, no es tornaran a veure. Ara, però, la sensació és més improbable perquè, en general, els viatgers de finestreta ens hem convertit en una espècie en extinció. Als avions, als trens, al metro o als autobusos, la majoria de viatgers són “viatgers de pantalla”. Abduïts per les pantalles, viuen el viatge al marge del paisatge i s’alimenten de les imatges que els proveeix el telèfon o la tauleta. Fins i tot n’hi deu haver que, connectats a les imatges que els proporciona una aplicació, s’entretenen amb vídeos de trens camí de París o amb cels amenaçadors vigilats per cumulonimbus estalinistes.

Sergi Pàmies
"Finestretes i pantalles". ARA, 24.03.23

Se m’ha acudit tot d’una. És una idea genial, del gènere que els professionals en diem coming- of-age. El prota seria un adolescent que lluita per trobar el seu lloc al món. Hi hauria molta distopia. Quina exactament, encara no ho sé. L’adolescent es diria Toni, que no compromet gaire a res, però, ara que hi penso, potser li posaré Bruno, que és més actual, com si diguéssim. El Bruno intenta deixar l’addicció en la qual viu des que va néixer (sa mare és politoxicòmana). L’acció es desenvoluparia en una ciutat fictícia, una mica com Girona però amb boira lleidatana. A prop hi hauria una central nuclear perquè aquest detall despistaria els que creurien haver-la identificada. ¿Cal que la ciutat tingui un nom? Si ens ho podem estalviar, millor. A més dels problemes d’addicció heretats de sa mare, el Bruno es debatria entre l’amor platònic per una companya d’escola amb asperger i els dubtes sobre la seva identitat sexual. No acaba de sentir-se còmode en el seu cos XY i es planteja transicionar. El Nico (crec que finalment no es dirà Bruno) té problemes amb el bròquil. No li agrada gens i l’única manera d’enfrontar-s’hi és prenent MDPV. Quan ho fa, en somnis se li apareix la imatge d’un adult que abusa d’ell. ¿Un record no assumit? La imatge és sempre la mateixa, de manera que l’escena es podria rodar en mitja hora i anar-la repetint al llarg de la sèrie. Serien capítols molt lents, que permetrien aprofundir en les relacions tòxiques que viu el Nico i, sobretot, l’abans esmentada lluita per trobar el seu lloc al món. Això és bàsic. En qualsevol cas, hauria de tenir molts capítols, i diverses temporades, per anar allargant el xiclet fins a l’exasperació. Demà mateix començaré a redactar-ne el que els professionals en diem la bíblia i la setmana que ve l’enviaré a HBO o potser a Netflix; encara no m’he decidit.

Quim Monzó
"Només me’n falta el títol". ARA, 16.03.23

Els anys sempre se’n van però la guerra sempre, sempre, sempre, es queda. Aquest 2022 li ha tocat a Ucraïna i noto que les imatges em causen un sentiment nou que creix cada dia. Esclar que em commou el drama humà quan veig persones grans, tremoloses, entrevistades davant la runa del que va ser casa seva, o nens amb cara d’adults dormint als passadissos del metro de Kíiv. Però ara, quan surt Ucraïna a la televisió, no hi veig un drama, hi veig pornografia. M’indigna la guerra com a recurs polític, amb el patiment d’éssers humans com a xantatge, el robatori de la infantesa de la canalla, les violacions de dones, els plans de vida trencats de tanta gent, una abjecció justificada amb paraules nobles. Però, sobretot, m’indigna el gran negoci que s’endevina darrere la devastació, el gran negoci de les armes que destrueixen i de la reconstrucció que vindrà algun dia. Algú pensa fer-se ric o més poderós a canvi de destruir la vida i les condicions de vida de la gent. La facilitat amb què algú ordena llançar un míssil contra una central elèctrica o una canonada d’aigua és una obscenitat intolerable. Això per no parlar del gran negoci de la por que fan amb nosaltres, els que vivim en pau, si és que hi ha pau d’algú en un món que no renuncia a la guerra. No hi ha cap raó perquè algun dia els del tremolor i la casa convertida en runa no siguem nosaltres. El dret internacional ha establert que hi ha crims de guerra, però, en realitat, la guerra és el crim, i la resta –els drames que ens serveixen cada dia els telenotícies– en són conseqüències. I el pitjor és que passarà el 2023, però la guerra es continuarà quedant.

Antoni Bassas
"L’any se'n va, però la guerra es queda". ARA, 01.01.23

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors