«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Se m’ha acudit tot d’una. És una idea genial, del gènere que els professionals en diem coming- of-age. El prota seria un adolescent que lluita per trobar el seu lloc al món. Hi hauria molta distopia. Quina exactament, encara no ho sé. L’adolescent es diria Toni, que no compromet gaire a res, però, ara que hi penso, potser li posaré Bruno, que és més actual, com si diguéssim. El Bruno intenta deixar l’addicció en la qual viu des que va néixer (sa mare és politoxicòmana). L’acció es desenvoluparia en una ciutat fictícia, una mica com Girona però amb boira lleidatana. A prop hi hauria una central nuclear perquè aquest detall despistaria els que creurien haver-la identificada. ¿Cal que la ciutat tingui un nom? Si ens ho podem estalviar, millor. A més dels problemes d’addicció heretats de sa mare, el Bruno es debatria entre l’amor platònic per una companya d’escola amb asperger i els dubtes sobre la seva identitat sexual. No acaba de sentir-se còmode en el seu cos XY i es planteja transicionar. El Nico (crec que finalment no es dirà Bruno) té problemes amb el bròquil. No li agrada gens i l’única manera d’enfrontar-s’hi és prenent MDPV. Quan ho fa, en somnis se li apareix la imatge d’un adult que abusa d’ell. ¿Un record no assumit? La imatge és sempre la mateixa, de manera que l’escena es podria rodar en mitja hora i anar-la repetint al llarg de la sèrie. Serien capítols molt lents, que permetrien aprofundir en les relacions tòxiques que viu el Nico i, sobretot, l’abans esmentada lluita per trobar el seu lloc al món. Això és bàsic. En qualsevol cas, hauria de tenir molts capítols, i diverses temporades, per anar allargant el xiclet fins a l’exasperació. Demà mateix començaré a redactar-ne el que els professionals en diem la bíblia i la setmana que ve l’enviaré a HBO o potser a Netflix; encara no m’he decidit.

Quim Monzó
"Només me’n falta el títol". ARA, 16.03.23

Els anys sempre se’n van però la guerra sempre, sempre, sempre, es queda. Aquest 2022 li ha tocat a Ucraïna i noto que les imatges em causen un sentiment nou que creix cada dia. Esclar que em commou el drama humà quan veig persones grans, tremoloses, entrevistades davant la runa del que va ser casa seva, o nens amb cara d’adults dormint als passadissos del metro de Kíiv. Però ara, quan surt Ucraïna a la televisió, no hi veig un drama, hi veig pornografia. M’indigna la guerra com a recurs polític, amb el patiment d’éssers humans com a xantatge, el robatori de la infantesa de la canalla, les violacions de dones, els plans de vida trencats de tanta gent, una abjecció justificada amb paraules nobles. Però, sobretot, m’indigna el gran negoci que s’endevina darrere la devastació, el gran negoci de les armes que destrueixen i de la reconstrucció que vindrà algun dia. Algú pensa fer-se ric o més poderós a canvi de destruir la vida i les condicions de vida de la gent. La facilitat amb què algú ordena llançar un míssil contra una central elèctrica o una canonada d’aigua és una obscenitat intolerable. Això per no parlar del gran negoci de la por que fan amb nosaltres, els que vivim en pau, si és que hi ha pau d’algú en un món que no renuncia a la guerra. No hi ha cap raó perquè algun dia els del tremolor i la casa convertida en runa no siguem nosaltres. El dret internacional ha establert que hi ha crims de guerra, però, en realitat, la guerra és el crim, i la resta –els drames que ens serveixen cada dia els telenotícies– en són conseqüències. I el pitjor és que passarà el 2023, però la guerra es continuarà quedant.

Antoni Bassas
"L’any se'n va, però la guerra es queda". ARA, 01.01.23

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors