ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

ALLÒ QUE ATLANTA S'ENDUGUÉ

Sóc a Atlanta com a enviat especial de la cadena de televisió TeleFoster, amb l'equip català que cobreix els Jocs Olímpics de 1996.

—¿Paul Fondora? —va dir la recepcionista del Comitè Olímpic Internacional que ens va rebre a l'aeroport de Hartsfield.

—Perdó, no... Pol Fondaura... —vaig rectificar encara amb la impressió de trobar-me a la pista de l'únic aeroport del món on la llegenda diu que sempre cal que hi facis transbord tant si vas al cel com a l'infern.

Amb un minibús ens vam traslladar a la Vila Olímpica dels periodistes que es troba a l'altra banda de la ciutat, lluny del complex esportiu on avui mateix ja s'ha celebrat la ritual cerimònia d'inauguració.

Des dels Estats Units, en aquest final de juliol, em sembla que Barcelona és molt lluny i que, dels Jocs del 1992, ja no se'n recorda ningú en tot el planeta. Ho dic perquè, a Atlanta, no hi ha res que indiqui que se n'ha imitat el model, tret de la presència de la torxa olímpica que, per la seva tradició, admet poques originalitas.

[...]

Des de la gran finestra ovalada de la meva habitació veig, al fons, els gratacels d'Atlanta. Tres milions d'habitants viuen escampats per tota l'àrea metropolitana, darrera d'aquestes parets immenses de vidre enllumenat. I penso en la missió periodística que m'ha dut a la ciutat nord-americana.

[...]

El que em disposo a escriure des de l'habitació de la Vila dels periodistes d'Atlanta, mentre corren els Jocs del 1996, parla d'uns fets que tenen com a teló de fons els Jocs del 1992 a Barcelona i que, quan jo encara era a El Matí, van quedar retallats i definitivament oblidats en l'arxiu de totes les redaccions. Per això, precisament, ara tinc la necessitat d'explicar-los.

[...]

«Aquell matí de dissabte, quan m'anava a posar al llit, ja vaig veure de seguida des de la terrassa de l'apartament que no tindríem un dia com qualsevol altre. Un dia vulgar i corrent, vull dir. El cel matiner s'endevinava clar, llis, blau i serè. Només mig bufava una fresqueta que s'enganxava a la pell i que feia amorosir aquell simulacre de tardor enmig d'una xafogor d'estiu. Xisclava alguna gavina i tot, però amb un cert aire d'alegria festejadora. I, sobretot, per damunt dels dos horitzons, el de mar i el de muntanya, es dreçaven, misteriosament fent parella, tant el sol com la lluna.

Tot mirant a mar, em vaig estirar els braços. Els anglesos ho tenen per un bon costum. A mi em desentumeix els músculs. Per això sempre ho faig quan arribo de treballar baldat.

—Uuuààà!... Visca el Pol! —crido com si m'anés a desmanegar a peces—. Uuuà! —remato finalment.

[Per escoltar un fragment a IVOOX llegit per l'autor, cliqueu aquí

[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-reader], cliqueu aquí

[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]