ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

¿ON ÉS BERNA, ILSE?

El que farem, saps, serà voltar i voltar i voltar fins que el trobem perquè el coneguis!

Perquè no hi ha res pitjor sinó que els pares no t'hagin dit mai que ells no són els teus pares de debò. Que t'ho amaguin.

No sé si m'entens... I si no, ja m'entendràs quan t'ho hagi explicat tot.

De cap a peus. Tot.

¿Per què han de passar aquestes coses? ¿Digues, eh? ¿Per què tot ha de passar alhora? Com una calamarsada que no avisa, saps. Com quan et penses que les gotetes van caient sobre l'ampit de la finestra, traient la pols, i tu t'hi aboques amb el nas damunt del vidre per veure com fan neteja i et trobes amb el glaç de grans que et fa exclamar, com si no ho haguessis vist mai: «Oh! Quina pedregada!»

Així va venir tot, si fa no fa.

L'acabament de curs. La gresca amb els companys. Voler allargar els dies perquè no s'acabés mai. Les últimes classes. Els exàmens. I les hores de vespre al quiosc dels refrescos, al mig de la plaça mateix, per celebrar que deixàvem un any per llest i que estàvem engrescades amb tot, i que tant hi feia si havíem passat les últimes proves bé o malament.

I entremig el Noah. Com un desig que et fa passar els dies sense angúnia. El Noah a l'aula de filosofia, el Noah a l'hora de Literatura, el Noah a les sessions d'història.

El Noah al quiosc, amb una llauna mig buida de Coke a la mà. Amb un floc de cabells gronxant-se-li damunt del front i una rialla ampla d'aquí a allà. Boig com sempre. «Muntem el Krast!», ell. I jo rient per no prendre-m'ho de debò. I tots els altres animant a crits perquè el Krast, el cavall d'un company del Noah, havia arribat a la plaça enmig de les motos que hi havia mal aparcades pertot arreu.

I el Krast i el Noah amb una crinera rossa tots dos. I jo al damunt del Krast aferrada al Noah amb el cor estret perquè amb prou feines m'hi aguantava.

I crits i gresca i el Krast rabent com un coet plaça enllà. Esverant tothom. «Para, Noah, para, Noah!», jo. I el Noah que no sabia ni què em deia anant i venint amb el cavall, entre els arbres, trepitjant els parterres. «Hott, hott!», feia. «Atura't, beneit!»

Però ell: «T'estimo, Ilse!» I jo que també, és clar. De tot el curs, ves, això. Però no calia esperar que ens trobéssim dalt d'un cavall per dir-m'ho.

I el Krast es va aturar. Es va aturar quan dos cotxes patrulla de la policia municipal van dir prou al mig de la plaça. I el Noah i jo, al cotxe. I el Krast darrera, lligat com si el remolquessin.

I que si el Krast és d'un amic. Que només volíem divertir-nos una estona. I mil històries més, el Noah, repenjat al taulell de la comissaria.

Així va venir tot, ja ho veus! El Noah i jo plegats a la comissaria mentre algú no es fes responsable del Krast i pagués la fiança perquè en poguéssim sortir.

I a la comissaria mateix, el Noah repetint-me que m'estimava de tota la vida i que allò del Krast ens havia unit per sempre. I jo que no parava de riure com si m'hagués enamorat de cop i volta del Noah i del Krast alhora, ves. Més bogeta que el Noah estava jo!

[Per escoltar un fragment a IVOOX llegit per l'autor, cliqueu aquí

[Vegeu Guia de Lectura]

[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-reader], cliqueu aquí

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]

[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí