ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

ELS SILENCIS DE LA BOCA DE LA MINA

Cobertes d'«Els silencis de la Boca de la Mina»,
col·lecció Gran Angular, núm. 148, Editorial Cruïlla.
Foto de Howard Davies

[Per escoltar els fragments a IVOOX llegits per l'autor, cliqueu aquí

[Capítol 5. El venedor de diaris. Hivern de 1930]

En tot Orlanda, eren cinc, els repartidors de diaris com Pere Gabriel. Tots cinc tenien entre vuit i nou anys, com ell. N'hi havia dos que ja feia uns quants mesos que treballaven de repartidors. Pere Gabriel els coneixia tots cinc d'haver jugat plegats al carrer, quan eren més petits. Li van dir que repartir diaris era una feina divertida. Sobretot perquè tothom volia saber què portaves de nou sota el braç. El que a tots cinc no els agradava gaire era haver d'anar tan d'hora al magatzem per ser a les set del matí a l'arribada del tren correu que arribava de la capital amb els paquets de diaris. Però ell no es va adormir mai. I més d'una vegada, una hora abans, ja es despertava sense que la mare l'hagués de cridar per donar-li un got de llet i una llesca de pa.

Fent de repartidor de diaris, va aprendre a llegir. I va aprendre també a comptar. Quan, més endavant, va poder anar de tant en tant a escola, ningú no entenia com era que n'havia après tot sol. A llegir, en va aprendre perquè els dilluns hi havia el costum de cantar pels carrers del centre i a la plaça Major les notícies més importants, tan aviat com arribava la premsa de la tarda. A comptar, en va aprendre perquè havia de saber tornar el canvi als qui pagaven el diari amb peces grosses i havia de vigilar cada mes quan el patró li donava els rebuts de subscripció per cobrar.

Va conèixer per dins algunes de les cases dels ravals dels senyors on la mare havia anat abans a fer feines. Una de les cases tenia una escala ampla, amb esgraons de marbre, i amb un passamà de fusta treballada que relluïa com si sempre l'acabessin de vernissar. Ell havia de pujar fins al tercer pis a portar el diari. Deixava el paquet de diaris que portava per repartir a la portalada. Pujava corrents fins al tercer pis. Donava el diari. I quan s'havia tancat la porta, s'enfilava a la barana i baixava d'una tirada, lliscant de cul pel passamà, com si fos un tobogan. Fiiiuuu! «Sóc el repartidor voladooor!», deia quan arribava baix i feia el salt per no caure de cul.

Sobretot, va aprendre a distingir molt aviat entre patrons i obrers. I entre patrons i patrons. I entre obrers i obrers. Els obrers llegien poc perquè n'hi havia molt pocs que sabessin llegir. Per això, quan Pere Gabriel passava prop d'alguna fàbrica i n'hi havia que estaven carregant o descarregant algun carro o una camioneta, més d'una vegada el cridaven—«ei, noi!»— i li preguntaven què deien els diaris. La majoria havien d'esperar avançada la nit per reunir-se a les tavernes. Les tertúlies les feien al voltant d'un diari obert, sempre parlant del futur dels obrers i somiant segurament un món diferent que, a la taverna, entre les rondes de vi i el fum, a tots els semblava que tenien a tocar dels dits.

De patrons, n'hi havia de diferents menes. I Pere Gabriel els va anar coneixent pel diari que llegien. Hi havia els patrons que diu que eren monàrquics, que només volien saber què passava amb el rei. Hi havia els patrons que diu que eren regionalistes, que només s'interessaven per la marxa del país. Hi havia els patrons que diu que eren liberals i els més amics dels obrers, que preferien la premsa que sortia de les impremtes dels sindicats, per estar preparats, deien, per si en passava alguna de grossa. Pere Gabriel portava la setmanada a casa. I el pare li deia:

—Molt bé, noi! Això dels diaris és una bona feina! No et posis mai a treballar de peó al ram de la seda i el cotó si no vols acabar com jo! Dóna els cèntims a la mare, au!

[...]

[Capítol 13. Temps de fam. Hivern de 1938]

La seva petita Carla, la nena de la vaqueria, s'havia convertit en una noia que es passejava entre aquella guerra com si fos ja tota una dona. Tenia setze anys i cada vegada s'assemblava més a la Carla de debò, la jove vedet italiana que havia trencat el cor de Pere Gabriel a la cuina del cafè concert dels oncles. La nena de la vaqueria portava un vestit llarg i fosc. I els cabells negres li queien sobre les espatlles. Pere Gabriel se la imaginava amb algun d'aquells vestits de plomalls i lluentons dels espectacles del cafè concert. Però allò només podia ser un somni en un món de colors que la guerra havia convertit primer en pols de gris, i després, en runa blanca i negra, potser per sempre.

Un dia d'aquell hivern que havia nevat tota la nit i els carrers encara estaven blancs, Pere Gabriel i la nena de la vaqueria van anar fins al canyissar del barranc on, més petits, amb la germana muda de la vaqueria i la seva germana petita havien construït la seva cabana vora la via.

El camp semblava una mà llisa que no s'acabava mai. De la neu, feia l'efecte que els troncs dels arbres s'alçaven enlaire com braços estesos, nus, com crits ofegats. Pere Gabriel va pensar que si aquell dia caiguessin bombes sobre el tou de neu, s'hi quedarien clavades sense esclatar, com si haguessin anat a parar damunt d'un matalàs farcit de plomes. Sobre el camp de neu no es veia cap trepitjada. Només les seves, les que deixaven enrere, com un rastre per no perdre's en la blancor.

La cabana del canyissar del barranc encara es mantenia més o menys dreta de com l'havien deixada feia tant de temps. Però algú s'hi havia refugiat, durant aquell temps, perquè hi havia rastre de llenya cremada a dins. No se sentia res. Cap cant d'ocell. Cap bram de bestiar. Cap xiscle d'infant. Cap crit de pagès. Cap cop d'aixada a la terra. Cap rum-rum d'avió. Cap gos bordant. Cap retruny de canonades a la serra. La neu havia portat el silenci i la pau.

—Quan la guerra s'acabi, tot serà així, com ara —va dir la nena de la vaqueria, mirant enllà de l'estesa de blancor.

—Potser sí... —va respondre Pere Gabriel.

Aleshores ella, en un impuls, se li va llençar al coll i li va dir, entre petons, que s'havien de separar durant un quant temps.

[...]

Només la neu va escoltar en silenci els batecs dels cors de Pere Gabriel i la nena de la vaqueria. Només el silenci d'aquell dia d'hivern va ser testimoni de com el temps havia fet que s'estimessin, arraulits pel canyissar de la cabana d'infants.

Pere Gabriel li va dir que anés amb compte, a la fonda. Es van besar. Els dos tenien els llavis freds. Aspres i tallats per la gelor. Aquell petó va ser com una brasa de la llar de foc. Semblava un petó de comiat. Però Pere Gabriel i la seva Carla sabien que era un petó de guerra. Un petó encès. Ple de caliu. Un d'aquells petons que no s'obliden mai més.

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]