El Danubi de Ludwig
- El sol fa pampallugues i Ludwig acluca els ulls. No ha explicat mai a ningú com és aquest lloc quan el sol es pon darrere la serra. Hi va sovint, en caure la tarda, quan el dia ha estat serè i el vent del nord s'ha batut amb els arbres, ha fet xisclar les torrenteres, ha fet esbufegar les valls i de sota les arcades dels ponts han crescut simfonies pastorals. Ludwig s'ho mira tot, assegut des del pedrís de guaita que hi ha al final del camí.
- I de seguida que els últims raigs de sol esquitxen de vermellor el llom de la serra, Ludwig hi veu com es rebreguen les pinedes en una dansa esfereïdora. I els pins es fan ballarins. Les oliveres s'alcen, entortolligades. Els avellaners, tapissats de verd tendre, s'esmunyen pels bancals. Hi veu també elevar-se els ceps nus com serps gegantines. Hi veu esqueixar-se les alzines robustes. Hi veu les heures del bosc com se'ls arrapen a l'escorça, sense suro, i com s'alcen, fins a trobar els braços nus dels ceps.
- Ludwig ha descobert els roures senyorívols, traient-se elegantment el barret davant del desori. I els salzes, esquelètics, oenagés, ajudant la fressa del rierol que la venteguera voldria ofegar. I els fruiters, voleiant fins a donar un sol fruit, que no resisteix la fúria de l'oratge i s'esclafa a terra regalimant almostes de llavors que empelten ceps i heures, parelles ara abraçades, amants furtius. Per fi, les males herbes s'aparellen en un ball harmoniós: les de punxes amb les de pèl sedós, les d'agulles cruels amb les de flors suaus i excitants, les verinoses amb les remeieres...
- I com un miratge desficiejat, a Ludwig li sembla que tot allò no s'ha d'acabar mai. Només quan se senten els xiulets de les flautes fetes fades, dels oboès fets elfs, dels clarinets fets gnoms, dels fagots fets bruixots, dels corns fets unicorns, i d'un ramat de violins, violes, violoncels i contrabaixos en cordada. I tots fan pinya harmoniosa imitant l'ocellam. I Ludwig, just desvetllar-se, hi escolta rossinyols, perdius i cucuts, després d'ullar un llampec i d'entrellucar la tempesta que passa esperitada per la serra amb aires de trompetes, trombons i timbals. Fins que un flautí s'emporta el remoreig dels pastors. I la calma, que sempre ve darrere la tempesta, reneix amb una joia inesperada. I tot el bosc, encara plorós, s'assossega de sobte.
- Però una ratxa de venteguera, com si fos l'ànima en pena de qui tot ho mou, espolsa el miratge de la serra. La fúria del vent fa batre els porticons de la cabina de la roda de fira de Viena on Ludwig s'ha ensonyat. Encara amb els ulls lleganyosos, des de dalt, llença la mirada Prater enllà i hi veu, a sota, el Danubi, enyoradís, fent retombs com una paleta gegantina de pintor, prenyant de colors mediterranis el terral negre de la mareselva del riu.
- [Copyright© 2009. Andreu Sotorra. Publicat en el programa de mà de la temporada 2008-2009, dins el cicle 'Música i paraules', de l'Orquestra Simfònica del Vallès, per al concert dedicat a la 'Simfonia Pastoral', de Ludwig van Beethoven, del 14 i 15 de febrer del 2009, al Palau de la Música Catalana, de Barcelona, sota la direcció de David Giménez Carreras, i Josep García, al piano, guanyador del Concurs Internacional del piano Ricard Viñas. All rights reserved.]
Vídeo que reprodueix una de les interpretacions de la
Simfonia núm. 6, en Fa Major, op. 68, Pastoral, de Ludwig van Beethoven,
amb la West-Eastern Divan Orchestra, dirigida per Daniel Barenboim,
al Royal Albert Hall de Londres (45 minuts)
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |