Tot d'un plegat
- Tot d'un plegat l'absolut quedà reduït al silenci. Els sorollosos motors dels camions, els excitants aldarulls dels automòbils, els motorets dels dues-rodes, les eines dels obrers, les dels mecànics, les màquines de les fàbriques...
- Fins i tot feia l'efecte que l'aire hagués emmudit ja que allí dalt ni el vol d'un avió ni la piuladissa dels ocells torbava la sobtada tranquil.litat que, sense saber com, havia fet cap d'un món ple de brogit.
- Tot quedà reduït al silenci, mentre allí, a l'horitzó, s'obrí una immensa claredat que s'anava eixamplant a poc a poc fent endevinar tot un seguit de peces com les d'un trencaclosques que no podria definir amb exactitud.
- Sense saber com, tot ésser vivent, milions i milions de cossos plens de vida, es trobaren reunits en una extensíssima plana, un immens terrer semblant a una allargassada i inacabable platja que tenia per sorra tot tipus de moneda: dòlars, lliures esterlines, pessetes, francs, marcs, dinars, corones, dracmes, florins, rubles, pesos, cruzeiros, bolívars, cèntims, centaus, xelins, penics... era fantàstic, fascinant.
- Tothom restava bocabadat per aquella meravella, que ningú no s'explicava però que ningú no volia deixar d'admirar. Ningú no parlava. Només en un racó de la immensa platja, hi havia, també feta amb tota mena de monedes, una llarga i ampla taula rodona on potser més d'un centenar de personatges prou coneguts en la política actual cridaven —o almenys això creia tothom, ja que només se'ls veia bellugar els llavis frenèticament i gesticular amb excitació—. De tant en tant, alguna de les monedes amb les quals estava feta la taula, se'n desprenia i anava a formar part del subsòl de la platja. Se n'aixecava una altra de terra i tapava de pressa el forat que hi havia deixat la d'abans.
- Tot era molt misteriós. Més enllà, i a mesura que anàvem recorrent els voltants amb la mirada, descobríem escenes semblants a aquesta i que hauríem jurat que coneixíem però una voluntat estranya que ens dominava no ens permetia dir per què.
- En un altre racó de la gran platja, s'hi podien veure milers i milers de soldatsde tots els estats del món, a bon segur. Lluitaven entre ells i, de tant en tant, dos de diferents uniformess'abraçaven i es giraven plegats contra la resta fins a tornar-se a separar i repetir cadascú pel seu cantó la mateixa escena amb un altre parell de lluitadors.
- La gent observava cada vegada amb més d'interès. Algú se sentia valent i, volent defugir d'espectador, s'aixecava d'entre la multitud alçant la veu i gesticulant talment com si desitgés que tot el món s'hi fixés, mentre assenyalava constantment un camí recte, ample, net, sense cap obstacle i que es veia solitari en un costat de la platja.
- A despit de tot, ningú no l'escoltava i qui ho feia, temorenc, no gosava moure's d'allí. De sobte, un parell de soldats d'uniforme diferent s'hi aproparen i l'eliminaren d'entre la gernació. Ningú no va poder divisar què se'n feia.
- Altres vegades, la mirada de tothom es desviava vers una base de llançaments especials d'on cada minut s'alçava un coet i cadascun anava dirigit a un lloc diferent de l'espai mentre que amb les seves revolades de sortida, en elevar-se, s'emportaven de la platja una bona part de la moneda que hi havia escampada. Tothom, instintivament, sense que ningú no els ho indiqués, es treia de les butxaques tots els diners que portaven i omplien els buits que deixaven les xuclades dels coets en enlairar-se.
- Allà, en un altre racó, uns éssers diferents a tots nosaltres —ho semblaven— quasi sense vestits, sense carns, llançats per terra, seguien amb les seves mirades les immenses quantitats de moneda que s'emportaven tots aquells coets i les que hi deixaven els veïns. De tant en tant, rebien la visita d'algun dels membres de la gran i ampla taula rodona, el qual, acostant-s'hi, els donava un grapat de moneda que cerimoniosament es treia del butxacó de l'armilla.
- Aquells éssers vivents tan diferents —¿humans, doncs?— homes, dones, criatures, vells... s'hi llançaven bèstialment i el membre de la taula tornava al seu lloc a aixecar els braços excitadament i a moure els llavis frenèticament, mentre els milers i milers de soldats continuaven matant-se a trets, cents de coets s'enlairaven i milers de persones morien en un altre racó de la platja...
- Una altra vegada, tot d'un plegat, les imatges esdevingueren confuses. La claredat s'enterbolí i l'horitzó restà de nou sol. A poc a poc tornà a la normalitat tot el que havia quedat aturat per no sé quin misteri. L'aigua va començar a petar sobre la sorra de la platja, el vent va tornar a esbufegar com ho feia abans del miratge, algun avió trencava el seu respir i, a ciutat, camions, automòbils, motors, maquinària... tot tornà a fer el seu camí.
- I així tornà a durar hores i hores, sense parar ni un instant i, de fet, encara dura, perquè en el moment que el mestre em llançà la pregunta, una moto passà pel costat de la finestra que dóna al carrer de l'escola i féu trontollar-ne els vidres i tot!
- —Eudald!, què ens pots dir de la bomba de neutrons, doncs?
- —Brummmm!
- I, tot d'un plegat, l'absolut quedà reduït al silenci.
- [Copyright© Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Rodamón, núm. 51 (23 març 1979). All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |