Esperit de venteguera
o sanglot fantasmagòric
- El sol em fa pampallugues i jo acluco l'ull. Ningú no sap com és aquell racó quan el sol es pon per darrere de la Serra. M'hi he arribat sovint, després de menjucar una mica i de pressa, per no fer-hi tard. Sobretot, l'espectacle empra els millors matisos quan el dia ha estat serè amb vents esfereïdors del Nord i quan durant tot el dia s'ha batut amb els arbres i les branques d'aquí a allà, ha fet xiular, ¿què dic, xiular?, xisclar les torretenteres, i ha fet esbufegar, com si portessin ràbia, les valls i, sobretot, ha fet esdevenir tonades originalíssimes i encisadores les gambades dels vents per sota les arcades dels ponts i dels pontets de les rodalies. Els de grans ulls, els romans, els de fusta per creuar els rierols, els de voltes...
- Quan hi arribava no feia sinó asseure'm damunt el pedrís que hi ha al final del camí. Crec que l'hi havia posat el mateix autor de tanta fantasmagoria perquè, ben apostat de cul sobre el pedrís, m'hi sentia com immers en un diluvi de fantasia i de relaxament.
- Tan bon punt com la vermellor dels últims raigs de sol feien llampurnetes per darrere de la serra, s'iniciava el prodigiós espectacle.
- Jo he vist, doncs, rebregar-se les pinedes en una dansa màgica que transforma tots els seus pins en ballarines fantasmagòriques. Alçar-se de terra les oliveres i fer una barreja d'arrels, troncs, arbres i fulles, cel enlaire. Ajupir-se fins a tocar els bancals i esmunyir-se com si res sota els trossos, els avellaners plens de fulles perquè ja s'acosta l'estiu i, carregats de fruits verds-frescos-humits, avellanes que volen empeses pel neguit de la festa.
- He vist també elevar-se com serps gegantines i recargolar-se les unes amb les altres fins gairebé tocar els collets més alts i sense deixar ni un maset ni una cabana per entortolligar amb les seves braçades, les vinyes amb llurs ceps encara secs i pelats. Obrir-se de mig a mig i omplir amb una pluja fantàstica de glans tots els voltants del camp, les alzines robustes, antiquíssimes. Arrapar-se més fort a l'escorça clivellada de les alzines i alçar-se, fins a trobar els braços gegantins dels ceps i enfurismar-se en una lluita a mort per aconseguir el dret a la fortalesa, les heures del bosc.
- Encara m'he fixat en els canyissos, balancejant-se cap aquí i cap allà i esforçar-se a grans estirades per fugir de les barrancades, estatge etern de les canyes de riu. I encara, els roures senyorívols, traient-se el barret davant de tant de desori i els salzes, esquelètics, tremolencs, palplantats a la vora del rierol i ajudant els corrents d'aigua a fer més bella llur fressa que la venteguera voldria ofegar amb els seus bufecs. I els arbrers fruiters, com si es llevessin d'un llarg somni, voleiar fins a trobar-se tots dalt de tot d'aquella platea màgica i créixer, créixer i créixer fins a donar un sol fruit, únic-nou-deliciós, però que no resisteix ni uns instants la fúria dels temps i de seguida es desempallega de la seva branca per esclafar-se com una carbassa gegantina en caure a terra i regalimar la terra amb tota una munió de llavors les quals tenien cura de sembrar tant els braços dels ceps com els de les heures que ja s'havien fet amics feia estona.
- Per fi, les herbes i les plantes de mal viure iniciaven una harmoniosa dansa i s'aparellaven les unes amb les altres, les de punxes amb les de pèl sedós, les d'agulles cruels amb les de flors suaus i boniques, les verinoses amb les remeieres, les grogues amb les vermelles, les verdes amb les moradenques i així, aplegades, construïren una catifa que mantenia enlairat l'immens i fantasiós paisatge que se m'oferia en aquell racó.
- I l'espectacle, com una il.lusió desficiejada, no s'acabava mai més... sí, mai sí, quan el pare engega el tractoret a baix a la quadra per anar-se'n al tros, rap, rap... trap, trap, trap, trap, trap...
- I una ratxa de venteguera, com si en fos talment l'esperit, espolsa, d'una revolada i amb un sanglot fantasmagòric, el somni màgic i em fa batre els porticons de la finestra de la golfa on dormo.
- Són les set en punt.
- [Copyright© Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Rodamón, núm. 73, 13 octubre 1979. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |