LA FILLA DEL RAL·LI
[fragment]
- Des del capdamunt de la Grande Arche de la Défense, he espargit sobre París els granets de sorra que he portat del poblat de Tambacounda. Des de la immensa terrassa blanca del Sena, quan cau la nit, els que venim del sud hi veiem tot Europa. Avui hi tornava a haver lluna en quart minvant. I les llumenetes de ciutat que ressegueixen el riu assenyalaven un camí en la foscor, com si fos el camí del ral·li del desert. De sobte, m'he inventat, com quan tenia tretze anys, un nom per a mi: La Grande Fille de la Petite Arche. I he tornat a somriure, com aleshores, mentre em semblava que veia una altra vegada el piset de lloguer que teníem a la Maison des Africains.
[...]
- —Que el llegeixi la filla d'Andongo, el Manifest!
- Alguns dels delegats regionals que havien assistit a l'assemblea de l'Associació Nacional d'Immigrants ho havien proposat al pare.
- Aleshores jo tenia tretze anys i vivia amb els pares a Orlanda, una ciutat europea no gaire gran, prop de la costa mediterrània. Ens hi trobàvem bé perquè Orlanda era una ciutat que tenia molta vida, i els carrers eren plens de comerços on podies mirar, triar i remenar de tot.
- A més, la gent d'Orlanda semblava que sempre tingués tot el temps del món per passejar pel centre urbà, lluny del trànsit portuari i del polígon de la petroleoquímica que havia marcat una frontera amb les platges de la costa.
- Quan jo tenia tretze anys, a Orlanda no devíem ser més de cent mil habitants. I el pare, la mare i jo estàvem en una caseta que, pel que havia sentit que en deia la gent del veïnat, jo mateixa havia batejat amb el renom de la Maison des Africains.
- La casa era estreta com un minaret i semblava que es volgués desplomar al mig del carreró empedrat. Feia cara de tenir més de cent anys. De fet, al capdamunt hi havia una inscripcíó mig esborrada que amagava l'any de construcció. Només es veien bé les dues primeres xifres: eren un 1 i un 8. La tercera també semblava un vuit, però no ho podria assegurar. Per tant, 1800 i vés a saber quants. Sobretot la Maison des Africains es distingia de les altres per la seva façana panxuda, que el pare mateix havia emblanquinat amb l'ajuda de dos veïns més.
[...]
Em fa l'efecte encara ara que, en un bagul petit de fusta que hi tenia, hi vaig deixar per sempre molts records: els de l'avi de la cavallerissa, els de la vella Ifa nigeriana, els del pare amb els vaixells del tràfic il·legal i més tard el parc d'atraccions de la costa, els del Mal Fat que ens perseguia per culpa d'un tros d'ala trencada, els del meu Gerard i els del meu Abdel.
- M'agradaria que, ni que fos en somnis, un dia em tornés a trobar replegada sota la volta de l'escala, com aleshores, dins el buc dels meus secrets. M'agradaria obrir lentament el petit bagul de fusta. M'agradaria saber si la Maison des Africains encara hi és. I m'agradaria contemplar la façana panxuda emblanquinada del pare.
[...]
- En aquella Maison des Africains, doncs, quan tenia tretze anys, jo somreia sempre i me'n reia de tot.
- Perquè, quan vivia a Orlanda, em sentia la més feliç del món. I inventava noms en francès, des que havia fet un pacte amb el pare. I un pacte, entre els meus, s'havia de complir fins a l'últim adéu.
- Però el dissabte d'aquella setmana tan torrapipes feia cinc dies i cinc nits que havia perdut la dèria d'ampliar el meu codi secret de noms en l'anomenada langue oficielle du Senegal, el país del pare, on jo també havia nascut. I semblava que estigués esperitada perquè, per molt que volgués, no podia complir el pacte que havia fet.
[...]
- I que jo sabés, almenys en aquells anys de la meva estada a Orlanda, encara no hi havia hagut cap endeví que hagués confirmat que els Mals Fats, la força divina dels esperits, sabessin triar entre qui no compleix un pacte perquè no vol i qui no el compleix perquè no pot. El meu cas era aquest últim. Ni somriures ni noms inventats, doncs. I amb el pacte trencat.
[...]
- Aquell era el meu petit ral·li, doncs. I per això, Barnadakar de la Mediterranée era com jo anomenava Barcelona en codi secret.
[Vegeu Guia de Lectura]
Per escoltar un fragment de la novel·la a IVOOX en la veu de l'autor, cliqueu aquí 
[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-book], cliqueu aquí 
[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí 
[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]
- [Copyright© 2001 Andreu Sotorra i Editorial La Galera. All rights reserved. ISBN: 84-246-8240-8]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |