ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL MÀRQUETING DE LA BERLINESA

¿Quants anys feia que jo havia tornat de Nova York amb el graduat de Dun & Bradstreet sota el braç, després de la meva etapa fosca a Berlín?
De l'hotelet estant es veia la fondalada del riu que serpentejava avall, resseguint la vall del bosc d'alzines, fins a l'embassament.
Des del meu retorn a casa, jo hi regentava només tres habitacions, tres suites de debò. Però pel trànsit que la colònia tenia ja donava prou l'abast.
No he d'amagar que, a l'estranger, havia tingut la sort de fer diners llargs. Diners del temps de l'expansió. Per això vaig convertir la casa pairal en hostal. I potser per aquest deix nostàlgic d'hereu i promotor a la vegada, a pesar de les tres úniques habitacions, sempre havia considerat el meu parador rural com un autèntic hotelet de luxe.
Ara, la meva vida hi transcorria lentament, entre la dedicació a la contemplació, assegut al porxo de l'entrada principal, i l'escàs moviment que em proporcionava el taulell de la recepció: un telèfon, un fax antic i ple de pols, el portàtil per a Internet i el correu electrònic, i tres únics penjolls de claus. (Capítol 1. El creatiu de Dun & Bradstreet)

—La pedra de molí va rodolar per aquest escòrrec... ¿Veu?... Encara hi ha les roderes. Després va petar contra aquella soca d'olivera, morta des de les glaçades, i ja no la va poder aturar ningú fins arribar al mur de ca l'invàlid...
Vaig prendre nota del que em deia el funcionari dels serveis tècnics de la colònia. Havia de redactar un informe sobre les destrosses que havia provocat una curra que, després de molts anys, per culpa d'un aiguat, havia rodolat camí avall del Calvari —ningú no sabia com—, i s'havia acabat entaforant pel mur de la part de darrere de la casa de l'únic esguerrat de la colònia. Sense desgràcies personals, per sort. Però la casa —de les més antigues— havia quedat tan malmesa com si fos de les construïdes amb pedra seca i bigues de fusta corcada.
—Un miracle, senyor perit... Cregui'm, jo que em conec les construccions de la colònia de tota la vida, li puc dir que va ser un miracle —asseverava el funcionari amb un convenciment que sobrepassava qualsevol doctorat en peritatge de construcció.
La colònia era a pocs metres d'un embassament que s'havia acabat de fer recréixer amb l'aprofundiment del llit. El petit tros de mar artificial, amb el pont del mur del pantà que havia guanyat altura amb les obres de millora, es veia des del planet on la pedra de molí, ara presumpta culpable dels fets, s'havia estat tota la vida, segons les veus del veïnat. (Capítol 2 El perit del Calvari)

Quan el vaig conèixer, el Quelatravo Coix ja era un venedor d'enciclopèdies que s'havia establert a la ciutat. Li havien desforestat il·legalment el bosc de la colònia. I explicava que n'havia emigrat perquè la cacera, malmesa pels incendis, hi anava minvant molt.
En aquella època, tocada per la crisi europea, els mateixos veïns que un bon dia l'havien designat agutzil ja havien abandonat també els seus casalots, esquelets de ciment i fusta convertits a poc a poc en peces d'un poblat fantasma.
Ara, a primer cop d'ull, l'indret semblava que fos un terme baratat pels socis d'una gran productora d'estudis cinematogràfics en ruïna. I el paratge només era presidit per la ruta imaginària del reflex platejat dels cables de la línia nuclear de molt alta tensió i per l'estol de molins eòlics que feia pampallugues a l'hora del sol de migdia. (Capítol 3. El venedor de la crossa de freixe)

—¿Així, vostè no ha estat mai propietari d'una sepultura? —li vaig dir, amb aires de vida eterna, mentre el feia passar al meu nou despatx d'enterramorts, on tenia uns finestrals amplíssims i lluminosos que donaven a la zona sud del parc mortuori.
—Miri, quan ets jove no hi penses fins que no et toca de prop. Bé, la veritat és que deixes passar el temps i penses que no et tocarà mai... —va dir el futur client.
Per a un exagent de la propietat immobiliària com jo, que durant onze anys havia treballat sota un rètol lluminós amb el nom propi fet amb lletres de neó de mig metre, aquella justificació, tan semblant a la d'un aspirant a propietari d'habitatge, era una manera d'entrar en conversa amb un futur partícep del gremi mortuori.
Les coses no canvien tan de pressa. La gent, quan és l'hora de fer el paper de consumidor, té les reaccions comunes. Tothom es preocupa pels mateixos detalls. Tothom et pregunta per les mateixes condicions tècniques. Tothom pensa que, per fi, ha trobat l'habitatge de la seva vida. I si això s'aplica al ram de les sepultures, cinc cèntims del mateix. (Capítol 4. L'API del cel)

Aquella vigília del dia de Reis, després d'una setmana sense moviment agreujada per l'atur, semblava que tothom havia trobat la feina de la seva vida. Les que, com una servidora, portàvem executivament, amb el toc inconfusible de dona, els gabinets d'assessoria d'empreses, aquesta vegada sí que, mortes de fàstic, ja ens podíem començar a treure les disfresses de patge després de satisfer totes les il·lusions, anunciades amb promeses falses, tant en els anuncis classificats dels diaris com a totes les oficines de col·locació.
—¿Em porta el currículum? ¿I les dues fotos? ¿Em deixa el carnet, sisplau?
Més que una agència de col·locació, em feia l'efecte que estava dirigint un saló de bellesa. Els candidats a un lloc de feina tenen tendència a aparentar una presència física que a una experta del negoci com jo no l'ha d'impressionar.
¿Que es pensen que per ocupar una plaça de comptable, d'oficial administratiu o de telefonista val més la imatge que els resultats? No! ¿Que es pensen que cal saber quadrar balanços o ser un llamp fent anàlisis financeres? No! ¿Que s'imaginen que fa falta una bona veu per atendre les trucades d'una centraleta? Més lluny del pensament! (Capítol 5. L'assessora del tamborí)

Només hi ha dues èpoques de l'any que la gestoria s'omple a vessar: al caient de les declaracions de renda, entre abril i juny, i al caient de les defuncions, al bo de l'hivern. En el primer cas no cal que expliqui per què. He après de l'humil contribuent a creure com ell en la màxima que li recorda allò de feta la llei, feta la trampa. En canvi, el bo de l'hivern acaba irremeiablement amb la majoria de Nifs d'edat avançada i la capa social de l'enviudament s'infla amb desmesura de la mateixa manera que durant anys omple llibres de registre conjugal de jutges, alcaldes i rectors.
Aleshores la petita consulta de la gestoria es transforma en una mena de centre d'urgències d'assistència primària o en la recepció d'una residència de pensionistes. Sóc en un entresòl que és en realitat un primer pis. Sense ascensor. Per això arriben tots esbufegant. I la saleta sembla que estigui permanentment regenerada per un calefactor col·lectiu mogut per energia humana. (Capítol 6. El gestor de viudes)

Per escoltar un fragment de la novel·la a IVOOX en la veu de l'autor, cliqueu aquí

[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-book], cliqueu aquí

[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]