ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

L'OU DELS LEPIDÒPTERS NO ÉS PETIT

El matí s'ha aixecat llis. Des de la cel·la del Purgatori de Màxima Seguretat de l'Olimp on covo, sota sentència judicial de Zeus, la meva afollada de niu, sento remor de veus que van i vénen amb la bonior de les ones de baix, fregant la sorra. El Castell de la Torre Meteorològica —com l'anomenen a l'Olimp— té unes finestres estretes, protegides amb barrots rovellats de ferro gruixut, de cara al mar, sobre l'estesa de la platja d'Icària. Allà on, des de dalt, enfilat als barrots, he vist avui que els últims vogadors de l'Altis avaraven un caro d'art.

La mar té aquestes coses. A voltes puja i no avisa. I ara la mar puja sobtadament a tocar de la finestra dels barrots del Castell. Tot Icària es converteix en un llençol blau, temptador per a un afollador de nius condemnat com jo.

Quan veig la quilla robusta del caro d'art, a fregar dels barrots de la cel·la, i després el buc amb el forat a banda i banda per als braços de rem, no puc evitar de pensar en l'ull de la merla que em vigilava aclofada al niu del ràfec del refugi, al terme de la Vilamanya. Un banyot de l'embarcació tritlleja, clinc, clinc, clinc!, tocant els barrots que m'empresonen. El caro —peça allargada i senyora de fusta massissa de roure, alzina i pi negre— tempteja amb la borda a nivell del meu finestral. Les falques del castell del caro —com les portes cuirassades del Castell de la Torre Meteorològic d'Icària— eviten que l'aigua entri a bord. Però, l'embornal fa la seva feina, malgrat això, per expulsar la que s'hi escola.

(...)

Amb el caro d'art que m'ha alliberat, governat pel mestre d'aixa, tornem a trobar, guiats pels reflexos daurats del Peix d'Or, la platja d'Icària que, amb la pujada de nivell, havíem perdut de vista.

Allà hi ha els palers que ja s'esperen sobre la sorra, amb els pantalons arromangats, fins al tou de la cama per hissar el caro. Els eixugadors, que encara fumen en un racó, asseguts damunt les xarxes velles, esperant netejar el buc de l'embarcació quan arribem. I els cinglers, que ja estan estirant les cames de la xarxa que havien servit per forçar la reixa de la finestra. Ara, a la sorra, hi fan les primeres petjades els vogadors que han remat sense parar des que han arrencat els barrots. Entre tots, hi ha més de trenta homes i dones de mar, que han crescut a l'Olimp, amarats del salobre de la Icària de l'Altis. El mestre d'aixa —avui patró del caro—, posa també el peu a terra i em fa baixar de bord. Després de la nuvolada negra que ha fet pujar la mar, el cel torna a ser llis. Molt lluny, Icària enllà, es distingeix una estesa de gavines, caminant de puntetes sobre la platja, buscant les restes de la mateixa marea que amb la força impetuosa ha portat el caro d'art fins a la finestra de la meva cel·la, a la Torre del Castell Meteorològic.

(...)

Esclata el sol per la línia de mar i tinta de roig carbassa la gent que ha participat en el meu rescat, gairebé èpic, allà dalt al Castell, en una fugida que ningú no s'explicarà mai perquè, quan la mar ha pujat, tothom dormia, fins i tot els funcionaris de la Torre que hi fan de sentinelles.

Els vogadors, els palers, els eixugadors i els cinglers em vénen a veure ara que tot s'ha acabat.

«Si el déu Neptú no s'indigna per un pop o un seitó, el déu Zeus tampoc no s'hauria d'enfurismar per un niu de merla afollat», diuen en un gest de solidaritat, que els agraeixo de cor.

I aleshores, amb el sol de primera hora, com si fossin els símbols d'un optotip —l'optotip de la meva fugida olímpica—, els reconec, a poc a poc, a tots, quan alguns encara porten els rems i les arts del caro a la mà.

Hi veig: Alfa, el jutge de cursa de la pista de tartà... Ípsilon, el Trencaclatells del puig de la Garsa... Csi, el Xato, el miner trabucaire de les mines de sal... Delta, el rector dels guants de boxa... Ni, el terrissaire de les gerres i la geisha... Lambda, el bantu macer de l'estic perfumat... Beta, el bidell monsieur Bernat, de la Noguera torba... Sigma, l'enllustrador del pont de fusta dels Casinos... Theta, el jardiner de l'altiport i el floret bonsai... Pi, el jove negre de Central Park implicat en el cas de l'executiva Diana... Iota, el xòfer oficial del genet de ciutat... Òmicron, el yuppie de la clau anglesa de Wall Street... La germana Tau-Tau, la priora del salt mortal del convent de l'Illa de Buda... Gamma, l'ocellaire de l'Altis que feia de cronometrador oficial... Mi, el majordom fidel del Mostatxut, lord Navàs... Kappa, l'ataconador del Raval... Ro, l'arquer Manaia amb vena poètica... Eta, el linier de banda del bombí... Fi, el canyer Johnny Weissmüller del districte dels Senyadors... Èpsilon, el bruixot de Burotlàndia, el muetzí del minaret... Khi, la cupletista kenyana del cabaret dels halters... Zeta, el bucòlic migfondista, montenegrí de sang, el factòtum de les maniobres glossolàgiques... Psi, el proer de la Casa dels Bords... i Omega, el cònsol piemontès condecorat amb el cinturó vermell... Tots porten encara la paga del jornal i la pannera, i les almostes de peix, pel seu esforç.

«Mira...», em diuen quan em fan escoltar un cargol de mar, tan gros com un càntir, i me'l posen a l'orella. «¿Ho sents...?»

I mentre ells aguanten la respiració, sento la remor de l'alpenhorn de Pierre de Fredy, el baró de Coubertin. Però noto que és una remor molt fluixa, com si el baró hagués begut resaigües i es ressentís de la bufera. Tots a una, amb l'alè en un puny, encegats per l'esclat del sol a la platja, desxifrem l'eco dins la cargola: «¿Per qui toca l'alpenhorn, a l'Olimp?», sentim que diu amb un ressò acoblat.

(Capítol 26. L'optotip de la fugida amb el caro d'art)

Per escoltar un fragment de la novel·la a IVOOX en la veu de l'autor, cliqueu aquí

[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-book], cliqueu aquí

[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]