ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[REMENA, REMENA NENA... SOBRETOT SI ETS DE SIXENA!]

Diu la cançó popular, com recitava aquell: «Remena, remena nena, / remena, remena nena. / No reposis ni un moment. / Si remenes força estona, / la barreja surt més bona / i el client deixes content. / Remena, remena nena.»

Que cantada d'una altra manera i tenint en compte l'espoli que es veu a venir del govern ultranacionalista espanyol d'Aragó, sota protecció judicial, de les pintures romàniques de Sixena exposades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, àlies MNAC, la cançó, que va musicar Josep Maria Torrents a la dècada dels anys setanta del segle XX i que va popularitzar la cantant Guillermina Motta, podria dir ara: «Sixena, Sixena nena. / Sixena, Sixena nena. / No reposis ni un moment. / Si sixenes força estona, / la barreja surt més bona / i el client deixes content. / Sixena, Sixena nena.»

La polèmica sobre a qui recau tenir aquestes pintures fa anys que cueja. Finalment, una sentència emesa per un jutge, que en sa vida haurà vist en què consisteix el mètode arrencador de l'strappo, ha decidit que siguin extretes del MNAC i s'incrustin de nou al monestir de Sixena. El monestir, amb els avalots incontrolats del juliol del 1936 arran del cop d'estat a la República, va ser cremat, com tantes altres institucions religioses. Per evitar mals majors, l'historiador i arquitecte català Josep Gudiol, en un moment que el monestir de Sixena pertanyia a la diòcesi de Lleida, les va salvar de l'estrall de l'incendi, es van restaurar primer als tallers de la Casa Ametller i es van dipositar després a l'embrió del MNAC, quan el dirigia Joan Ainaud de Lasarte.

Parlar d'espoli de Catalunya a l'Aragó, com han fet alguns dels polítics ultranacionalistes espanyols, és més fals que un “duro sevillano”, i perdó per la terminologia autonomista de la mai prou ben valorada Transició. Parlar que el MNAC ha de ser cornut i pagar el beure facilitant el trasllat del que queda de les pintures socarrimades en el seu dia amb els tècnics i els mitjans que les preservin de qualsevol mal, és un abús de confiança. Dir que, si no no tornen a Sixena les pintures en qüestió —que per cert estan rehabilitades i ampliades pel mateix Josep Gudiol i caldria veure quina part cal tornar— i amenaçar que, si cal, el govern d'Aragó incitarà la Guàrdia Civil per entrar per la força al MNAC, és un altre símptoma de l'imperialisme i, sobretot, de l'odi cap a tot el que fa olor de català, ni que sigui unes pintures romàniques úniques a Europa salvades sota risc de prendre mal amb el mètode de l'strappo.

Molts dels aragonesos arribats a la política, sap greu dir-ho, arrosseguen un complex d'inferioritat que els deixa en evidència. Molts catalans que potser per sorteig van fer el servei militar obligatori a l'Aragó recordaran que aquest odi subtil cap al català ve de lluny —i no cal donar les culpes al període històric de la corona catalanoaragonesa perquè la causa és moderna i heretada del franquisme. Si aquí se'ls titllava afectuosament de “manyicos”, és perquè des d'allà es titllava pejorativament els catalans de “polacos”. Tal faràs, tal trobaràs.

Però aquestes picabaralles territorials de pedrada de ribera de riu no van a més si es queden en el terreny popular, però si arriben a les cúpules polítiques, que haurien de ser el model, el resultat pot ser desastrós per a la convivència. Si el màxim representant de Catalunya, el seu president, va per les Espanyes predicant allò que prediquen els ultres al carrer quan criden “Catalunya és Espanya!” en comptes d'exigir al govern d'Aragó que primer doni les gràcies per l'operació de salvament que va fer en el seu dia el 1936 l'arquitecte i amant de l'art Josep Gudiol, la baixada de calçons institucionals és més greu que una baixada de bandera.

L'Assemblea Nacional de Catalunya, àlies ANC, presidida per Lluís Llach, diu que està disposada a fer costar als experts i tècnics del MNAC, amb manifestos i concentracions a Montjuïc si el cas de Sixena es radicalitza. Me'ls imagino cridant darrere una pancarta coses com “Les pintures de Sixena sempre seran nostres!”. Jo els recomanaria humilment dues coses. Una, que si hi arriba, quan arribi la Guàrdia Civil al MNAC de Montjuïc, els cantin la versió del «Remena, nena», però amb els versos dits abans de «Sixena». I dues, que quan alguns dels aragonesos baixin en fila índia fins a Salou per banyar-se a la platja, els barrin el pas amb tractors, esclar, i els preguntin de quin costat estan, si amb Sixena o si amb el MNAC. I si diuen de Sixena, doncs que se'n vagin a banyar a les aigües de l'Ebre, que baixen prou plenes i on, a l'hora del berenar, sota el mantell de la seva pilarica, poden també cantar allò de «Sixena, Sixena nena. / Sixena, Sixena nena. / No reposis ni un moment. / Si sixenes força estona, / la barreja surt més bona / i el client deixes content. / Sixena, Sixena nena.» I mentre anem tirant, que l'últim, més que apagar el llum, es faci un strappo.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Remena, remena nena.

Interpretació: Guillermina Motta.

Composició: Alfons Roure (lletra) i Josep Maria Torrens (música).

Àlbum: Remena nena, 1970.