ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[EL MIRLITÓ DEL PARLAMENT]

“Per ordre de l'Alcalde, es fa saber a tothom que una fera ferotge del parc s'escaparà. Es prega a les senyores compren força aliments i no surten de casa fins que torne el bon temps”. Tot això ho cantava l'enyorat Ovidi Montllor amb uns compassos que els encara feixistes de l'època van identificar de seguida que contenia unes notes subtils del seu himne patriòtic darrera del tututututú! del mirlitó amb imitació de trompeta. L'Ovidi se la sabia llarga!

Ara, les feres ferotges que s'escapen del parc no són, com aleshores, la metàfora dels ciutadans que desafiaven el règim sinó que són els carteristes, els lladres de mòbils, els sicaris de les màfies, els especialitzats en rellotges de gamma alta o els especialitzats en joieries d'alt nivell.

I aquesta fauna zoològica encén les brases del foc permanent perquè la ultradreta —que aquí, a més d'ultradreta és ultranacionalista espanyola o catalana— carregui sovint sobre el que fan o deixen de fer els governants de torn i els acusi del condescendents que són amb el bestiar que campa a l'ampla fent malifetes pel país.

Hi ha uns espais determinats on aquesta ràtzia de la ultradreta es fa més evident. I no són només les xarxes descontrolades. Es tracta de les anomenades sessions de control que, en el cas del Parlament de Catalunya, acostumen a ser els dimecres quinzenals al matí i són com una mena de comèdia de tres rals, més rància que la malanomenada comèdia de Falset, on tothom ja sap què ha de preguntar a la presidència del govern i tothom ja sap què ha de respondre.

Una de les preguntes recurrents de la ultradreta catalana o espanyolista a la presidència del govern català és la màniga ampla, segons aquestes formacions insòlitament legalitzades malgrat els seus postulats, que les autoritats del país tenen amb la delinqüència i que, per codi de menú del seu programa, associen sempre amb la immigració, sense fer distincions.

I la resposta recurrent de la presidència del govern acostuma a afirmar sempre, amb un cert aire d'indignat i convenciment: “A Catalunya, qui la fa la paga”, sense entrar mai a rebatre els falsos arguments de la ultradreta, cosa que, davant el silenci, sembla que s'acabin donant per bons.

I aquesta és la clau del perquè les enquestes sobre les tendències de vot, aquí i a bona part del planeta —animades per les campanyes a les xarxes més seguides pels nous votants joves— s'enfilen dia sí, dia també, cap al miratge de la ultradreta de tots els colors i sedueixen també els votants de sectors menys afavorits i més necessitats.

Mentre els responsables dels governs que s'autoqualifiquen de progressistes i d'esquerres continuïn al·legant només, davant d'aquestes falses, xenòfobes i populistes acusacions sobre la immigració, que “qui la fa la paga” i les estadístiques o la realitat en pròpia pell del carrer constatin que la delinqüència va en augment en consonància amb l'allau turística que envaeix el país —ja se sap que on hi ha un abocador s'hi llença en picat la carronya—, la resposta de “qui la fa la paga” es queda en un simple subterfugi i la repregunta que s'acaba fent interiorment la ciutadania, ni que no simpatitzi amb la ultradreta, és encara més compromesa: ¿Qui és el qui la fa...? ¿I quan la paga...?

Tothom sap el buit que hi ha entre el que diu la llei i el que pot fer la delinqüència. Tothom sap els centenars de delinqüents que acumulen desenes i desenes d'antecedents de furts al carrer o en propietats privades i entren i surten de les comissaries dels Mossos d'Esquadra, si és que els detenen, com si fossin a cal sogre.

Potser, més que respondre sempre amb el coixinet “qui la fa la paga”, seria convenient tornar a recordar l'enyorat Ovidi Montllor i la seva “fera ferotge” i posar a la pràctica el que ell cantava quan deia allò de: “Per ordre de l'Alcalde, es fa saber a tothom que la fera ferotge ja no ens traurà la son. I gràcies a la força, no ha passat res de nou, tot és normal i maco i el poble resta en pau.”

Ai, si la ultradreta conegués fil per randa i estrofa per estrofa la lletra de «La fera ferotge» de l'Ovidi Montllor! Ai, el que fa el pas del temps i el perill que hi ha a l'hora de rellegir entre línies! Fins i tot, que la lletra menuda que serveix de refugi en un moment donat de repressió pugui acabar sent també la lletra menuda en moments de crisi social.

Si «La fera ferotge» s'apoderés dels escons de la Ciutadella, potser les sessions de control del Parlament de Catalunya al govern, més que una comèdia de tres rals, com a mínim, semblarien més aviat un esperpèntic espectacle musical... ni que la presidència del Parlament, des de la tarima, hagués de fer servir el mirlitó per posar ordre a la sala!

Veu: Andreu Sotorra

Música: La fera ferotge.

Interpretació: Ovidi Montllor.

Composició: Ovidi Montllor (1968).

Àlbum: 20 anys de vacances, 20 cançons, 2015.