ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[DE PORC I D'ESCRIPTOR SE N'HA DE VENIR DE MENA]

En plena crisi del porc per la pesta porcina africana de Collserola n'ha esclatat una altra des de Mèxic on arran de la Fira del Llibre de Guadalajara, l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha anunciat la convocatòria anual d'una beca de creació literària amb el nom «Narrar Barcelona» adreçada a escriptors llatinoamericans que escriguin en espanyol perquè s'instal·lin tres mesos a Barcelona i elaborin una obra amb les seves impressions.

Abans que esclatés la polèmica —les polèmiques culturals sovint tenen curta durada— em va venir de seguida a la memòria que l'invent de l'alcalde Collboni no és cap invent. El llunyà 1989, la Institució de les Lletres Catalanes —en els òrgans de la qual ja hi havia des de sempre els escriptors catalans— va instituir el programa «L'escriptor convidat». Sí, tal com sona, “convidat”. El primer va ser l'aleshores l'emergent escriptor nord-americà, David Leavitt de qui, dos anys abans, l'Editorial Columna li havia publicat la seva novel·la debutant: «Ball de família». David Leavitt va ser a Barcelona a taula franca perquè escrivís des de, a i sobre Barcelona. Si la intenció va arribar a bon port, ja és una altra cosa. Més endavant encara s'hi van afegir, entre altres, l'escriptora italiana Francesca Duranti, l'escriptor mexicà Octavio Paz o l'albanès Bashkin Shehu.

Els qui aleshores van remugar, ho van fer en veu baixa. No existia el ressò expansiu de les xarxes. Avui tot pren de seguida una dimensió còsmica. S'ha dit ara —els escriptors catalans han publicat fins i tot un manifest de queixa— que en un moment de debilitat social de la llengua el que cal és promocionar el català i la literatura catalana. El cas és que en aquell 1989, la llengua catalana no estava pas millor que ara. I la literatura catalana se'n sortia com podia. No havia arribat encara l'allau de premis cada vegada més ben dotats com ara hi ha, ni l'expansió editorial que vivim, ni el ressò internacional dels autors catalans que ara existeix, ni els ajuts institucionals del departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes, ni les beques de creació del mateix Ajuntament de Barcelona, ni les residències, ni la promoció exterior del Ramon Llull, etcètera, etcètera. Qualsevol temps passat, doncs, no va ser millor.

No seré pas jo —Déu me'n guard!— qui aplaudeixi ara la boutade de la beca de l'acalde Jaume Collboni. Però tampoc no seré pas jo —Déu me'n guard de nou!— qui aplaudeixi la reacció pidolaire dels escriptors catalans. Entre altres coses perquè a un li han caigut cairats de punta i als altres els han caigut dards enverinats espanyolistes. Del suport que de seguida han donat els representants de partits a l'oposició municipal com Junts o Esquerra Republicana més val no parlar-ne tenint en compte que ells mateixos han estat anys i panys al capdavant del diferents governs sense que se'ls sentís piular per dotar d'una beca generosa a cap autor nadiu.

No hi ha dubte que el sector cultural és encara la Ventafocs pel que fa a l'aportació institucional. ¿Algú se'n recorda d'aquell cobejat 2% del pressupost que no acaba d'arribar mai? Però també és cert que la precarietat no és exclusiva dels professionals o no professionals de la literatura. Hi ha lamentablement precarietat en el sector de la música, del cinema, del teatre, de les arts plàstiques, de la creativitat en general. La consigna del segle XXI és: que pensin i creïn els altres que allò que millor rendeix és convertir-te en influenciador a les xarxes xuclant de la creativitat aliena.

D'altra banda, tots els alcaldes volen deixar empremta del seu pas per l'alcaldia. Centrant-nos en Barcelona, que és el que ara ens ocupa, i reculant en el temps, recordem la trinxada del patrimoni arquitectònic que va marcar el llarg període franquista de l'alcalde Porcioles, o la valuosa dèria d'obrir Barcelona al mar de l'alcalde Maragall amb els Jocs Olímpics, o el vilipendiat i mai prou reconegut Fòrum de les Cultures de l'alcalde Clos, o el somni dels Jocs Olímpics d'Hivern a Collserola de l'alcalde Hereu, o el remodelatge sense fer gaire soroll, xino-xano, de la Diagonal i el Passeig de Gràcia de l'alcalde Trias, o l'amor per les superilles relaxants i de foment de l'especulació immobiliària de l'alcaldessa Colau, o el llast heretat per l'alcalde Collboni de les immenses obres de la Rambla que han posat, entre altres, Barcelona de panxa enlaire.

Segurament a l'alcalde Collboni, des de la Guadalajara mexicana, li ha passat pel cap que també havia de fer algun gest que marqués la seva alcaldia. Esclar que es podia haver comprat un barret típic mexicà dels que es venen precisament a la Rambla i cantar una ranxera —cosa que l'hauria fet viral— de la mateixa manera que el seu avantpassat alcalde Clos va ballar dalt de l'autocar a ritme de Carlinhos Brown amb la brasilera «Maria Caipirinha». Però res de tot això té comparació amb la creació de la beca «Narrar Barcelona» per a escriptors llatinoamericans.

El cas és que l'autor o autora llatinoamericà escollit tindrà, com aquells convidats de la Institució de les Lletres Catalanes del segle XX, taula franca amb una dotació de 80.000€. Uns 20.000€, de sou; uns 17.000€ de manteniment —en un hotel o qui sap si en un pis turístic, que és més barat— i la resta, 43.000€ per a l'edició de l'obra escrita en espanyol i traduïda al català i la seva promoció, és a dir, 43.000€ per a una editorial que s'apunti al carro, de la mateixa manera que ho han fet Casa Amèrica i el Consorci de Biblioteques de Barcelona, un consorci, per cert, que durant l'any, inverteix una notable dotació en presentacions, clubs de lectura i convidats d'autors en espanyol. que no pas en autors catalans i, paradoxalment, ningú no se'n queixa.

Només cal esperar que a l'autor llatinoamericà a qui li toqui la beca «Narrar Barcelona» no el col·loquin en un hotel, un pis turístic o una residència per a escriptors de la serra de Collserola. Les crisis de la pesta porcina africana i la beca «Narrar Barcelona» mexicana els han aplegat per a la història en el temps i en l'espai. No és un consol, però ara sí que no hi ha cap dubte que de porc i d'escriptor se n'ha de venir de mena.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Rata de dos patas.

Interpretació: Paquita del Barrio.

Composició: Manuel Eduardo Toscano.

Àlbum: Mi Mexico querido, 2020.