ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Artenbrut]
[Aquesta sala va tancar definitivament el 9 de gener del 2005]
- «L'illa dels esclaus», de Pierre de Marivaux. Traducció de Cristina Genebat. Vestuari de Míriam Compte. Il.luminació i espai escènic de Josep M. Cadafalch. Intèrprets: Eva Cartañà, Dani Klamburg, Maria Pau Pigem, Miquel Àngel Ripeu i Teresa Sànchez. Direcció de Pep Pla. Teatre Artenbrut. Barcelona, 19 de març 2004.
- Una peça breu com aquesta serveix a Pep Pla, com a director, per jugar amb dues parelles de nàufrags i un personatge de ficció que els dóna la rebuda i que els destina a reconvertir-los, recanviar-los i fer-los penedir del seu passat, ni que el personatge en qüestió (Trivel.lina) acabi jugant-s'hi el coll.
- Peça breu, tragicòmica, gairebé en clau de thriller, que té un element essencial: el transformisme que obliga a experimentar en els quatre personatges nàufrags. Els qui manen són humiliats. Els que fins ara obeïen experimenten el plaer del poder.
- Però el poder crema en segons quines mans. I aquesta és la gran clau de l'obra, quan els personatges humiliats convertits en humiliadors s'adonen del sofriment al qual sotmeten els qui havien estat anteriorment el seu amo i la seva mestressa.
- La posada en escena és simple. Una peixera rectangular plena d'aigua que entra i surt de segons quines escenes enriqueix l'atmosfera amb què cal impregnar un espai que transcorre en una illa abandonada.
- Justament ara que una novel.la sobre una illa abandonada, 'La pell freda', d'Albert Sànchez Piñol, s'ha revelat com una de les més venudes i més traduïdes de l'edició contemporània, l'argument ambiental de 'L'illa dels esclaus' es fa gairebé complementària. És en una illa, com a microcosmos representatiu d'un món global, on es desfermen els ressentiments i les venjances, on els instints primaris es desperten i es porten al límit.
- La lectura de l'obra teatral 'L'illa dels esclaus' feta només com una faula sobre l'esclavatge, ja abolit, seria una reducció del discurs universal que Marivaux hi destil.la més enllà fins i tot de la relació social entre manaires i manats. És, en el fons, una reflexió sobre fenòmens contemporanis que, en mans de psicòlegs i juristes, han rebut qualificacions tècniques que els fa gairebé volàtils: assetjament psicològic, violència domèstica, abusos personals...
- El conjunt de la companyia respon a aquesta lectura amb una versió fluida, amb tocs moderats del teatre més contemporani -micro i banda sonora-, i amb un esforç interpretatiu per aconseguir que cada personatge aconsegueixi l'evolució que Marivaux demana fins a arribar a l'escena final on, bons i dolents, dolents i bons, són capaços d'empunyar la mateixa arma per eliminar l'opressor comú.
«Perdida en los apalaches», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Ferran Audí, Marta Vilanova i Raúl Perales. Il.luminació de Dani Rodríguez. Direcció de Raimon Molins. Barcelona, Teatre Artenbrut, 23 de gener 2004.
- No ho posa fàcil José Sanchis Sinisterra en aquesta obra en què el temps real i fictici, el túnel entre ara i abans i potser després no té una delimitació exacta. I no no ho posa fàcil, no pas per l'estructura del text, que els espectadors poden seguir sense entrebancs, sinó per la reconstrucció de l'espai-temps que els intèrprets marquen progressivament.
- La trama se situa en un club de divulgació cultural decadent i rònec els membres del qual assisteixen a una conferència d'una eminent doctora que té els orígens en la població i a qui en faran passar de tots colors amb una actitud provinciana i ridícula, lluny dels interessos de la convidada.
- El fons, però, acosta l'obra a la ciència-ficció. I converteix el punt de trobada dels intèrprets en un punt de desconcert i de no concordança.
- Per tant, dues històries paral.leles es desenvolupen com aquell qui diu simultàniament ajudades només per la descripció que en fan cadascun dels personatges.
- Sanchis Sinisterra tinta l'obra amb tocs d'ironia àcida. El cistell d'ous, per exemple, o l'ampolleta d'orujo en lloc d'aigua mineral per a la conferenciant, o els lladrucs d'un gos fora del local a prop dels serveis, baixen al terreny de la ridiculització dels personatges que s'hi retraten per enfortir allò que realment interessa a l'autor: la teoria entre l'enigma de l'espai-temps.
- La posada en escena, però, ha tendit a situar els intèrprets en una posició extrema on el text és expulsat amb energia i sota un to i un ritme accentuadament forçats que, segurament amb la intenció de caricaturitzar els personatges (la Doctora Dorothy Greñuela, el Vicesecretari segon, l'Intrús), acaben distorsionant el discurs.
- Un discurs que l'autor deixa també gairebé en mans dels dos principals protagonistes (doctora / vicesecretari), que són els que han de mantenir, per una banda, el pols del ritme dramatúrgic i, per l'altra, el pes de tot l'espectacle que, a més, no els deixa un minut de repòs en les dues hores ben bones que té de durada.
«Cap a la mort», d'Alfonso Sastre. Versió catalana de l'obra 'Escuadra hacia la muerte'. Traducció de Maria Luchetti. Intèrprets: Jordi Arqués, Carles Bigorra, Vicenç Miralles, Pep Muñoz, David Olivares i Francesc Pagès. Escenografia: Xavier Garcia. Il.luminació: Josep M. Cadafalch. Director: Pep Pla. Barcelona, Teatre Artenbrut, 18 de setembre 2003.
- Quan l'obra 'Escuadra hacia la muerte', d'Alfonso Sastre, es va estrenar al Teatre María Guerrero de Madrid, un servidor encara no tenia tres anys. Els qui hem viscut les conseqüències del sistema de la censura i la dictadura sense haver passat directament per l'etapa més dura de la postguerra, ens hem de remuntar a 'La torna', dels Joglars, anys setanta, que, després d'una última representació al Teatre Bartrina de Reus --dos inspectors de policia de paisà no eren aquell dia gaire lluny d'on era jo mateix veient l'obra--, van ser fulminats per l'ordre militar amb l'empresonament, els judicis i la fugida de Boadella del Clínic, rememorada ara per a les noves generacions amb motiu de l'aniversari de la companyia.
- També Alfonso Sastre va patir les conseqüències de la batuda militar per la seva obra en el llunyà 1953. Costa encara avui creure que un escriptor hagi pogut resistir la fèrria prohibició dels anys cinquanta amb una obra tan antimilitarista com la seva. Afortunadament, el temps sempre dona la raó a la veritat. Per això, cinquanta anys després de la seva estrena, l'actor Pep Pla dirigeix una obra que ve com anell al dit al moviment contrari a la Guerra, esmorteït ara per l'estiu, però latent, tot i que desconcertat, des de les mobilitzacions contra la guerra de l'Iraq.
- Revisió de l'obra, doncs, oportuna per molts motius, i adaptada amb lucidesa, amb pinzellades de la mà del director, fins a l'extrem que s'ha preferit traduir-la al català, tot i que s'hauria pogut pensar que l'original en castellà podia ser més fidel. La mateixa filla d'Alfonso Sastre, que actualment resideix a Barcelona i que va assistir a l'estrena, em comentava que només li havia costat uns breus minuts d'entrar del tot en l'obra i adaptar-se al discurs en versió catalana. I era aquesta la impressió d'una espectadora, si voleu, subjectiva, però amb l'experiència de moltes versions de l'obra del seu pare vistes durant els últims anys.
- Per tot això, diria que 'Cap a la mort' és una obra que ara, al 2003, entendran, encara molt millor que fa cinquanta anys, les noves fornades d'espectadors. És una obra jove per a joves. Per a joves que no han viscut un estat de censura, per a joves que no han fet el servei militar, per a joves que lluiten a favor de la Pau amb un No a la Guerra.
- Però, dit així, podria semblar que l'obra de Sastre, ara al Teatre Artenbrut, és un pamflet. En absolut. El contingut de fons del text poua en les reaccions, els sentiments, les pors, les contradiccions, les febleses humanes. És, per tant, malgrat la seva presentació d'un esquadró militar que espera l'ordre final per defensar la posició fins a la mort, un retrat de la relació poder-submissió, respecte-humiliació. I també un retrat de la reacció més inesperada i violenta.
- Té també aquesta obra, el perill que es representi massa exageradament amb un registre tradicional militarista, no només influït per qui li hagi tocat viure'l per dins sinó per la imatge del cinema nord-americà de l'exèrcit, que ha fet sempre un esforç per mantenir el seu nivell de poder a través dels qui posseeixen les armes. La posada en escena dirigida per Pep Pla té només un parell o tres de moments àlgids, quan les escenes violentes l'obliguen a aixecar el to. Són escenes que provoquen també un tomb en l'argument, que assalten l'espectador i li capgiren qualsevol esquema que se n'hagi pogut fer prèviament.
- Però la resta del diàleg es manté amb una agraïda contenció, i fins i tot placidesa. Això fa que, més que assistir a un discurs de domini prepotent entre un sergent degradat a caporal i posat a primera línia de foc i cinc soldats rasos destinats al perillós punt d'avançada pel seu passat, assistim a una reflexió en l'espai de l'espera al passadís, del condemnat a mort.
«Follies». Dramaturgia i direcció de Josep Costa. Versió lletres cançons de Jaume Subirana. Pas a dos: Nelly Jourdà. Coreografia: Roberto G. Alonso. Vestuari: María Araujo. Il.luminació: David Lloris. Direcció musical: Xavier Torras. Intèrprets: Xaro Campo, Eva Gabarrell, Ivan Labanda, Jordi Llordella, Joan Negrié, Manoli Nieto, Laura Sancho i Joan Maria Segura. Músics: Xavier Torras, Roc Albero i Ivó Oller, Enric Alegre, Marc Camero i Javier Gómez, i Rubén Berengena. Barcelona, Teatre Artenbrut, 18 de setembre 2003.
- 'Follies', presentat com Una Revista Musical, respira energia per tots els costats. Aquest és un altre dels espectacles que es recuperen de la collita estiuenca i que torna a la segona hora de la sala Artenbrut mentre el cos dels intèrprets i dels espectadors aguanti.
- Després de l'èxit que 'Adéu a Berlín' va representar per a la sala, 'Follies' prova novament fortuna amb la fórmula del musical sense sofisticacions, anomenat de petit format, tot i que en realitat caldria parlar potser de musical de cambra, de cambra fosca, si voleu, on tot queda a les mans i, en aquest cas, als peus, i al cos, dels intèrprets.
- El repartiment de 'Follies' aconsegueix els seus millors moments en les escenes corals, una de les característiques que ja es destacava també a 'Adéu a Berlín'. Posa a prova les aptituds de cadascun dels intèrprets en les peces en solitari. I la posa a prova perquè no hi ha manipulació tecnològica de veus ni distàncies llargues de visió entre intèrprets i espectadors. Cos a cos, doncs, i sense filtre. 'Follies' manté la qualitat musical que ja tenia 'Adéu a Berlín'. I aquestes opcions fidelitzen un públic i n'acaben guanyant de nou.
- No és perquè sí que alguns noms d'aquell primer musical repeteixen en l'apartat musical d'ara, de la mateixa manera que repeteixen també alguns dels intèrprets. Però el fil de continuïtat el mantenen sobretot Josep Costa, que n'ha fet la dramatúrgia i la direcció escènica, i Xavier Torras, pianista encarregat dels arranjaments i la direcció musical.
- 'Follies' és un espectacle sense perills, recomanable per a totes les edats, tonificant i alliberador d'un dia feixuc. Un espectacle de cabaret, que es transmet de tu a tu, de l'escenari al pati de butaques, amb els millors ingredients del musical de qualitat.
«Gertrude Stein i una senyoreta de companyia», de Win Wells. Traducció de Josep Costa. Direcció de Josep Costa. Vestuari de Maria Araujo. Intèrprets: Àngela Jové i Blanca Pàmpols. Barcelona, Teatre Artenbrut, 27 febrer 2003.
- Gertrude Stein i Alice B. Toklas són dos dels moltísims noms que han convertit en mític el cementiri Père Lachaise de París. Però la seva manera de pensar, la seva manera d'actuar, la seva manera de comportar-se davant la vida, es retroben ara a la sala Artenbrut en un cara a cara que tenen les actrius Àngela Jové i Blanca Pàmpols com a protagonistes.
- A través d'elles dues, i de la traducció i la direcció de Josep Costa, reviurem en una peça curta, encara no una hora i mitja, l'època del París fet cèlebre que va acollir a la primera part del segle passat, personatges com Picasso, Matisse, Gris, Apollinaire, Hemingway, Fitzgerald o Dos Passos.
- Tots ells planen poc o molt darrere les paraules intenses que s'intercanvien a 'Gertrude Stein i una senyoreta de companyia', Gertrude Stein i Alice B. Toklas. Paraules que retraten com podia ser la relació entre aquestes dues dones al número 27 de la rue de Fleurus. Però que retraten també una època i una actitud que, avançada al temps, no s'ha acabat d'imposar mai perquè les tenalles dels poders de torn priven que ho faci amb la llibertat que desitjaven els seus defensors i de la qual sembla que hagin claudicat els contemporanis actuals.
- A l'obra, Picasso i Hemingway s'emporten la millor part. En certa manera són com dos protagonistes més que acompanyen la conversa entre les dues dones que van viure la revolució de l'art. I que van viure també la seva pròpia revolució com a dones.
- Però no n'hi hauria prou amb això si l'obra del dramaturg Win Wells, nord-americà mor el 1983 als 48 anys, es quedés només en el llindar anecdòtic de la seva relació. I la força de 'Gertrude Stein i una senyoreta de companyia' és el diàleg intens dels dos personatges, tallant sovint per una Gertrude Stein que va de tornada, i irònic i sorprenent per una Alice B. Toklas que té el do de l'organització de la vida dels altres.
- I tampoc no n'hi hauria encara prou si en aquesta versió catalana de Josep Costa no s'hi haguessin incorporat dues actrius que per molt de temps seran les cares de Gertrude Stein i d'Alice B. Toklas. I és aquí on es fa difícil quin dels dos personatges acaba fent-se protagonista de l'obra: si Gertrude Stein, que li dóna títol, o precisament la senyoreta de companyia que es presenta, a l'inici, sense nom.
- En obres de dos personatges, el duel es fa sovint odiós perquè cada actriu es deu al perfil del personatge o del paper que li ha tocat. I el perfil i el paper no sempre permet el mateix lluïment a cadascun o cadascuna.
- En aquesta obra, precisament Gertrude Stein (Àngela Jové) és la que manté una actitud més discreta. I és Alice B. Toklas, la senyoreta de companyia (Blanca Pàmpols), la que es llança a l'escenari amb flashbacks, per tant en diferents edats i moments de la seva relació.
- La conjunció de les dues, la discreció farcida d'exabruptes de Gertrude Stein, i la sorpresa enginyosa d'Alice, aconsegueixen un espectacle festiu, intel.ligent, on la presència de la vellesa i de la mort és gairebé imperceptible i on qui hi surt guanyant sempre és el text.
- Una oportunitat per retrobar els dots d'actriu de diferents registres que té Àngela Jové, ni que es prodigui poc als escenaris, i els que encara pot donar a conèixer Blanca Pàmpols que, per circumstàncies professionals de cinema i televisió, ha estat també allunyada de l'escenari.
«Tatuatge», de Dea Loher. Traducció de Màrius Gomis. Direcció de Pep Pla. Escenografia de Xavi Garcia. Vestuari de Miriam Compte. Intèrprets: Rosa Cadafalch, Núria Font, Jordi Martínez, Meritxell Santamaria i Pau Derqui. Barcelona, Teatre Artenbrut, 15 desembre 2002.
- Té 40 anys i es diu Dea Loher. És una dramaturga alemanya i viu a Berlín. El nou equip gestor de la Sala Artenbrut l'ha donada a conèixer amb l'estrena en català d'una obra que burxa en la ferida del maltractament en família: el maltractament de la dona, el maltractament dels fills, de les dues filles, en aquest cas, de la família d'un forner que es coneix a l'obra amb l'àlias de Llop Fogós.
- Probablement la presentació que s'ha fet de l'obra 'Tatutatge' com un argument d'abusos sexual als infants, no acabi de ser del tot exacta, tal com el presenta l'obra. Les dues filles de la família del forner són ja dues adolescents, dues joves amb futur incert, marcades per la por, amb un tatuatge difícil d'esborrar de la pell: una, la gran, sotmesa a la voluntat del pare i els seus desitjos; l'altra, la petita, marginada pel pare i abocada a una vida de carrer, arran de l'experiència familiar. La mare, sotmesa també a la violència i la por del que representa el paper de l'amo de casa.
- Obra difícil. D'escenes breus. Diàlegs tallants. I que exigeix que cadascú es faci seu el paper que li ha tocat de fer. I els sis intèrprets s'han fet seu el paper. Difícil i dramàtic, el de Rosa Cadafalch. Contingut i expressiu, el de les dues filles: Núria Font i Meritxell Santamaria. Violent i dur el de Jordi Martínez, el pare. I més recurrent, per exigències de guió, el de Pau Derqui, el personatge que, de fet, provoca el desenllaç de l'obra.
- Tot i que l'autora Dea Loher, amb 'Tatuatge' sembla que vulgui fer, sobretot, una denúncia de la violència familiar, el desenvolupament de l'obra va obrint nous camins que s'emparen en la psicologia de cadascun dels personatges. I és per aquesta banda, on l'obra es va enfortint, es va amassant, com un bon pa posat al forn, si tenim en compte que hi ha un ambient absent en l'obra, que és el forn del pare de família. La mare, torturada psíquicament fins que aconsegueix alliberar-se'n, a la seva manera; les filles, en complicitat, a la recerca d'un camí que les tregui del pou; el pare, ignorant d'una situació que manté sota el seu aparent domini; i el gendre, amb un discurs més culte, que contrasta amb la brutalitat del pare, que acabarà sent el botxí de la causa.
- 'Tatuatge' és una obra contemporània, d'un tema contemporani que com que és carn de reality show televisiu, és, per tant, massa ficció que acaba amagant la realitat. 'Tatuatge' compleix una de les funcions del teatre: la denúncia, el reflex d'un temps i d'una societat. I ho fa sense retòriques. Acoblant peces. I amb un fosc final que sorprèn els espectadors que, avesats a l'acció dels casos reals, potser confien més aviat en un desenllaç de ficció que no els obligui a interpretar l'autèntic final.
«Pijames», de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Ferran Gonzàlez i Alícia Serrat. Disseny vestuari; José Carrasco. Direcciö. Víctor Conde. Companyia Théâtre des Vampires.
- 'Pijames' és una obra jove, no només pel seu contingut, sinó també per la seva autoria. Ferran Gonzàlez, autor i actor, i Alícia Serrat, actriu, formats al voltant de l'escola i l'ambientació teatral d'Àngels Gonyalons i Ricard Reguant, s'enfronten al risc d'una producció pròpia, que dirigeix Víctor Conde. I el risc el corren a la sala Artenbrut.
- I el primer que en cal destacar és precisament el ritme de la història i el text en què es basa. Un text que detecta un autor que, amb només vint-i-dos anys, deixa l'obra neta de res que pugui enfarfegar la trama. Un text que s'apunta a la necessària generació d'autors joves de comèdia contemporània per renovar a la vegada la cosina germana que és la telenovel.la. I un text que troba dos intèrprets que no es deixen engolir només pel contingut sinó que, en una hora i quart, fan un autèntic exercici actoral, amb canvis de personatges imaginaris que donen el joc clau per mantenir 'Pijames' en la llista de muntatges de comèdia a tenir en compte.
- Obra feta de gags, per tant perfectament esmicolable en peces. Obra amb aires de la nova tendència audiovisual. Obra, per tant, adaptable a un altre mitjà que no sigui l'escenari. Obra en pijama, gairebé com si estigués feta a la cuina de casa per acabar amb els amics a tastar-ne el bon gust.
- És molt fàcil caure en l'esperpent mal entès, quan es toca la comèdia. 'Pijames' no hi cau. 'Pijames' no busca un públic convencional fet a la broma fàcil. En canvi connecta amb un públic jove, fet a l'humor de sentiments. Sempre que entenguem el terme jove: de vint a trenta anys. 'Pijames', de la companyia Théâtre des Vampires, aprofundeix en la infidelitat virtual. I la imaginació, en un tema tan comú, dispara els papers en una roda que podria ser que no s'acabés mai si no fos pel fosc final.
«Un de sol». Textos de Ximo Llorens, Paco Sanguino, Juli Disla, Pasqual Alapont, Alejandro Jornet, Chema Cardeña, Patricia Pardo i Paco Zarzoso. Direcció de Victòria Salvador. Intèrprets: Rosanna Espinós, Cristina García, Pepa Sarrió i Joan Miquel Reig. Banda sonora: Fernando Granell. Il.luminació: Miguel Blasco.
- La companyia Combinats presenta al Teatre Artenbrut 'Un de sol', un muntatge que té tres qualitats destacables: una excel.lent interpretació, un guió confegit a base de textos contemporanis, i una voluntat de mostrar el teatre que ara es fa al País Valencià.
- Quatre intèrprets: Rosanna Espinós, Cristina García, Pepa Sarrió i Joan Miquel Reig, dirigits per Victòria Salvador, s'encarreguen de caracteritzar un retaule de personatges quotidians, molt del dia, marcats per la soledat i per allò que dóna sentit a l'espectacle: el cafè.
- Obertura amb una breu conferència, anomenada torrefacta. Aparició dels primers personatges entre el públic -es fa inevitable la referència de La Cubana- i set o vuit històries curtes, bàsicament de parelles, algunes lligades pels mateixos personatges, cosa que fa que l'espectador acabi confegint un espectacle rodó, de ritme frenètic, però mesurat, de discurs clar, viu, i que funciona amb eficàcia.
- La Sala Artenbrut, que ha començat l'any amb l'èxit de pròrrogues del musical 'Adéu a Berlín', ofereix aquesta nova oportunitat de la companyia Combinats que regala amb una agradable sorpresa precisament de combinar, com diu la companyia, el rigor teatral amb una aposta pel reflex de la mitjana de la societat actual, però sense caure en tòpics.
- Textos aguts, doncs, picarescos, sentimentals, irònics, tocats d'humor i marcats per una sorpresa final en cadascun dels seus desenllaços. 'Un de sol' a l'Artenbrut que es mereix que sigui vist per molts. No és obligatori prendre cafè.
«Com germanes», de Cristina Estrada. Direcció d'Anna Estrada. Intèrprets: Dolors Collell, Cristina Estrada, Xevi Font. Escenografia: Anna Alcubierre. Il.luminació: Pep Barcons.
- El títol no pot ser més revelador: 'Com germanes'. Es tracta de l'obra primerenca de l'autora Cristina Estrada, en una direcció també primerenca d'Anna Estrada, actriu que ha treballat recentment a la mateixa sala Artenbrut amb una recomanable 'Madame Bovary'.
- 'Com germanes' té un text que és la base d'una història que es va desenvolupant progressivament per descobrir l'aparença de la felicitat i l'engany de la frustració. Dolors Collell, Cristina Estrada i Xevi Font formen un triangle que aviat es convertirà en una parella. Com si de fet, ell, l'home provisional, hi fes nosa des del primer moment. L'obra, doncs, és la d'una parella de dues velles amigues, una de les quals ha exercit sempre una pressió superior sobre l'altra.
- En un sopar reconciliador després de la mort del marit d'una d'elles, la confessió d'allò ja sabut no serveix per canviar el parer ni de l'una ni de l'altra, sinó simplement perquè cadascuna s'afermi en la seva imatge cruel o idíl.lica del personatge absent.
- Si aquesta és una primera obra, revela al seu darrera una bona mà en la dramatúrgia. Si aquesta és una primera direcció, no cau en experiments superflus i reposa tranquil.lament sobre el fil de l'argument que és una de les bases del bon teatre de sempre. La història és contemporània. Per entendre'ns, és el reflex de la classe mitjana de l'Europa de l'euro.
- Els seus personatges de ficció poden ser també personatges de carn i os, a la cantonada, al replà de casa, entre la família, els amics. I 'Com germanes', a la sala Artenbrut, té un ingredient afegit que fa que a l'espectador se li faci més familiar: un sopar sense enganyifa que apropa els personatges a un realisme sense efectismes. Només cal bona gana cada vespre, i bon profit.
«Madame Bovary». A partir de la novel.la de Gustave Flaubert. Intèrprets: Anna Estrada i Arnau Marín. Espai escènic i vestuari: Montse Garre. Il.luminació: Paco Azorín. Dramatúrgia i direcció: Glòria Balanyà.
- El muntatge basat en 'Madame Bovary', de Gustave Flaubert, és una altra d'aquestes propostes que arriben de la mà d'una primera direcció, la de Glòria Balanyà, que ja ha col.laborat en la direcció de 'Coriolà', al TNC, i que esclaten amb un resultat a tenir en compte, a banda de la interpretació que en fa Anna Estrada com a Madame Bovary, que dóna joc, un joc limitat, a Arnau Marín, a qui toca interpretar el paper del primer amant de la Bovary.
- La sala Artenbrut no necessita gaires artificis per fer d'una proposta aparentment senzilla, breu, encara no una hora, un espectacle recomanable. Un llit de llibres que fa de tomba, però que podria ser qualsevol altra cosa, descobreix el cos de Madame Bovary. Una depuració del seu discurs transforma la novel.la de Flaubert en un monòleg per entendre el personatge i el seu interior.
- "Entengui Madame Bovary en menys d'una hora", podria ser el lema. La proposta arrenca, com algunes altres que últimament han sorprès els empresaris teatrals, d'un treball de l'Institut del Teatre encarregat per Sergi Belbel sobre el clàssic de Flaubert. Una altra demostració de la utilitat d'un ensenyament pràctic amb possibilitats de sortir a l'exterior.
- Aquesta 'Madame Bovary' és una oportunitat per veure també els diferents registres d'Anna Estrada, una actriu encara jove --o nova als escenaris--, que s'encara amb maduresa a un text no gens fàcil i que és una d'aquelles sorpreses que els grans muntatges no deixen veure perquè els grans papers les mantenen sempre en segon pla. Hi una cambra negra a la sala Artenbrut per fer un càsting de primera mà amb aquesta abreujada 'Madame Bovary'.
«Adéu a Berlín». Música de John Kander i lletres de Fred Ebb. Adaptació de les lletres de Daniel Anglès i David Pintó. Coreografia d'Aixa Guerra. Direcció musical de Xavier Torras. Dramatúrgia i direcció de Josep Costa. Intèrprets: Àngel Amazares, Adrià Gonzàlez, Aixa Guerra, Roger Julià, Ivan Labanda, Lucía Leiva, Mireia Llunell, Jaume Morató, Laura Sancho i Xavier Torras. Músics: Roger Mas, Nuno Torres, Rubén Berenjena.
- Atenció als que han sentit a parlar del musical 'Adéu a Berlín' i encara no l'han vist. La pròrroga de l'espectacle permet ara als que són més noctàmbuls, veure'l en horari de les onze de la nit, a la mateixa sala Artenbrut.
- Dir que 'Adéu a Berlín' és un espectacle amb cançons del musical 'Cabaret' seria dir molt poc. 'Adéu a Berlín' és moltes coses més: una bona adaptació de les lletres feta per Daniel Anglès i David Pintó (errants del Musical Més Petit); una bona direcció de Josep Costa, del Teatre Kaddish; i una interpretació compacta que no ofega ningú i que, en canvi, ajuda a donar relleu a cadascun dels intèrprets a través dels seus personatges.
- Però 'Adéu a Berlín' és també una opció musical que manté l'interès de l'argument; i un guió que, amb molt poques paraules, explica una història que, tot i que és sabuda, reapareiex en la càmara negra de la sala Artenbrut com si fos nova de trinca.
- És a dir que, a l'interès musical de com sonaran les peces més conegudes, s'hi afegeix, i diria que guanya la partida, l'interès dramatúrgic de com es presenta un tast de 'Cabaret', en un espai petit com l'Artenbrut, sense escenografia aparatosa, amb un vestuari mesurat i sense grans operacions de màrqueting. I la resposta és: amb un grup d'actors i actrius que donen tot el que saben d'ells mateixos, que captiven l'auditori i que fan que una sala reduïda pengi cada dia el cartell d'entrades exhaurides.
- 'Adéu a Berlín', sí, a la sala Artenbrut, però no un adéu per sempre perquè la història de 'Cabaret' continuarà sent vàlida mentre l'escena final de vençuts i vencedors amb que acaba el musical sigui una escena no del passat sinó, dissortadament, del present més real.
«Opsis», d'Albert Mestres (text). Idea, dramatúrgia i direcció: Mireia Chalamanch. Intèrprets: Isabel Moros, Imma Buñuales, Maria Cintora, Xavier Sais i Ivan Tapia. Vestuari: Maria Cusachs. Música: Xesco Grau.
- Hi ha moltes maneres de presentar una escenografia. A la sala Artenbrut, llargues tires de plàstic de bombolles, d'aquelles dels interiors dels sobres, però a l'engròs, i alguna altra tela transparent, serveixen per crear un clima de misteri només entrar a la sala per veure 'Opsis'. Un dels actors fa d'acomodador i vigila que la situació dels espectadors no quedi desequilibrada. Queda clar d'entrada, doncs, que es vol que els espectadors facin un paper actiu, gairebé dins de l'escenari. I és així perquè cadascun dels intèrprets s'hi adreçarà sovint d'una manera prou directa.
- Tenim un espectacle que és idea, dramatúrgia i direcció de Mireia Chalamanch, amb text d'Albert Mestres, i que no només ha de ser vist com un experiment, bàsicament jove, sinó com una proposta seriosa el contingut de la qual hi és tot i que molt centrat en cadascun dels personatges.
- Segurament que és una de les intencions de la directora, que cadascú exposi el seu malestar, la seva angoixa, el seu criteri. I en un guió que es va trenant a poc a poc i que no s'acaba de lligar del tot fins al final, cadascun d'ells, d'elles, sobretot, es va esplaiant a gust fins que el conjunt és una imatge compacte d'una bona part de la societat que vivim.
- Un espectacle d'aquestes característiques necessita forçosament una interpretació que arribi als espectadors. I aquest és l'aspecte més remarcable d'Opsis. Una oportunitat a la sala Artenbrut per veure de prop mitja dotzena d'intèrprets amb una base sòlida per encarar allò que es proposin després d'Opsis.
«La noche de Molly Bloom», de James Joyce. Amb Rosa Novell. Direcció de Lourdes Barba.
- Trieu de la parada: ¿James Joyce? ¿Rosa Novell? ¿Molly Bloom?... No cal que us interessin els tres personatges alhora. Només que us n'interessi un dels tres ja en teniu prou per anar a veure aquest espectacle en solitari que Rosa Novell presenta a la Sala Artenbrut. Rosa Novell diu, fa, explica, musica, broda i tatua el capítol de la novel.la Ulisses, de James Joyce, on Molly Bloom es despatxa a gust.
- Si la lectura de l'Ulisses us ha representat mai alguna dificultat, Rosa Novell us les elimina totes. I si no heu llegit mai l'Ulisses, Rosa Novell us obre una portalada.
La interpretació de Rosa Novell és de les interpretacions més excel.lents que aquesta actriu, de camí pausat i segur, ha ofert als seus seguidors.
- I fixeu-vos que dic "seguidors", amb èmfasi, perquè, en realitat, Rosa Novell té els seus seguidors. I els té perquè tria els espectacles, s'hi repensa abans d'agafar un compromís. I els porta fins a l'últim extrem sense deixar-se entabanar per propostes de paper de cel.lofana. Rosa Novell, sola, a la sala Artenbrut, manté l'alè de l'espectador en un monòleg, que si bé era escandalós amb conseqüències per al seu autor a principis de segle, avui, alguns encara tenen temptacions de trobar-lo cridaner.
- I és que James Joyce no es mossega la llengua. I no fa que Molly Bloom es mossegui tampoc la llengua. Escatologia brillant. Sexe planer. Feminisme espontani. Interpretació de gran actriu. Aneu a aplaudir Molly Bloom a la sala Artenbrut. Aneu a aplaudir James Joyce a la sala Artenbrut. Aneu a aplaudir Rosa Novell a la sala Artenbrut. Amb Sanchis Sinisterra de fons, tota una altra garantia.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page